Cinema sense condicions del 13/12/2016

Next you'll know theded... Don't regret everything.. With which sn resonates the first part of the film.... with a little plug in. This video will be with pro��c. 1. Somewhere I must put away that one kind of smashing. 2. Beneath Miguel Sinne Tarápase... 3. SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS Jo no sento res, perquè no tinc això posat. Ho sento, perdoneu. Ara ja em sento. Ho sento perfectament bé. Bona nit, estem aquí un dimarts més i sense condicions. Encara que sense els cascos, perquè això no hi havia forma de sentir res. Estem aquí un dimarts més, els habituals de la tertúria, en Joan Sardà, en Paul Díger, Francesc Fick, els radios com sempre, i el que us parla, en Joan Morros, l'hi heu posat a explicar-vos, que hem vist, que us recomano, que pensem que val la pena de veure. Aquesta avui, com és habitual, i vam dir-ho ja la setmana passada, fem un programa, que és la pel·lícula del mes. La pel·lícula del mes és dir que parlaríem una mica de bastant-s'hi, perquè és una pel·lícula que penso que es presta a discutir-la. Ell il·lustre, o el ciudadano il·lustre... Ah, no era l'habitant de incert. No era l'habitant de fer-te com de. No sé per què em vaig convèncer de que era aquesta pel·lícula. Resulta que existeix aquest títol. A més, ens sembla que és un conte del Cortázar. Doncs ens sembla que és un conte del Cortázar. No estic segur en aquest moment. No sabem què està passant avui. A veure si ens acladi. En qualsevol cas, jo no em sento. En qualsevol cas, avui, com sempre, farem tres pals del programa, una primera part que parlaríem de les estrenes, les coses que hem vist, les coses que us recomanem, una segona part que seria molt ràpida, perquè no hi ha més coses a comentar, que serien les pel·lícules que fan a la televisió, que potser val la pena que els altres oïdors vegin, perquè ens ho demanen a vegades, i finalment la tercera part del programa, que seria parlar del ciudadano il·lustre, per parlar pel·lícules del mes. És possible que vingui a la Carme, perquè em va dir en principi que vindria, però si pot, suposo que estarem aquí d'aquí una estona, serem un mes. En qualsevol cas, podríem començar a parlar de les estrenes, de les pel·lícules que hem vist. Jo sé que en Joan ha vist la última pel·lícula estrenada, fa molts pocs dies, del Jim Jarmos, el Patterson, i, per tant, en Joan ens podia començar per explicar què hauria semblat el Patterson. Bé, doncs m'ha semblat una gran pel·lícula, independent, com acostuma el Jim Jarmos, que per mi és un mestre absolut. És una pel·lícula que és molt difícil explicar-la en paraules, que s'ha de veure, perquè té una narrativa molt... molt... particular. I el que destacaria més és que el protagonista és un treballador, cosa que en el cine americà gairebé no es dona mai. Una persona de la classe treballadora és autènticament el protagonista de la pel·lícula. Hauríem de tirar bastants anys enrere per trobar-ne un altre, potser. I, a més, cal que la pel·lícula sigui independent, que no sigui de... Feta dels estudis de Hollywood. Del sistema dels estudis, és evident, perquè si no, sempre ens trobarem advocats, corredors de borsa, amb superherois, etcètera. Qualsevol cosa, menys un treballador. És un conductor d'autobusos d'una ciutat petita de l'estat de New Jersey, que, curiosament, l'altre dia, la ràdio sentia que parlaven de Bob Dylan i estaven repassant la lletra de Harry Kane, que també va donar a peu amb una pel·lícula amb el Denzel Washington, i resulta que el Harry Kane Carter vivia a Paterson. O Rickane, no? O Rickane, és jo Harry Kane Carter, que va ser un buxador que el van apartar de la cursa. La pel·lícula es diu, eh? Sí, sí. El van apartar de la cursa, el campionat del món, i el van posar a la presó. Jo he dit que fa una setmana, que va ser el que va ser el que va ser el que va ser el que va ser el. Jo he dit que el va ser el que va ser el que va ser el. I jo he dit que el va ser el que va ser el que va ser el. No l'havia vist en el seu moment, amb el Denzel Washington, que és la interpretació que ha fet el Denzel Washington de llarg. I vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta pel·lícula que estava també inspirada, que va fer després festivals, música, presentant les cançons gratuïts per aconseguir recaptacions, per ajudar en aquest buxejador que sortís de la presó. Confesso que no la coneixia a la pel·lícula, no l'havia vist, i em vaig quedar impresionat. És una pel·lícula que molt, si vols, fet en plantejament molt popular, molt comercial, però que em va arribar a tocar. Una pel·lícula francament recomanable. Sobretot per la interpretació del Denzel Washington. Doncs bé, aquest Patterson és un poble en el que gairebé no passa res, encara que hi passen coses. Per exemple, hi ha una invasió soterrada de bessons, que van apareixent a la pel·lícula, i tot d'una apareixen bessons. Dins d'una vida quotidiana bastant... morta, bastant aborrida. La relació del protagonista amb la seva dona és una mica estranya. Avorridota, la dona està penjada del disseny amb blanqui negre. Tot ho fa amb blanqui negre, tota la casa és amb blanqui negre, tot el menjar que fas amb blanqui negre. Tots els pastissos que fa també amb blanqui negre. Tot és amb blanqui negre, està penjada d'aquesta obsessió. I ell es veu que no s'hi troba gust, que el seu avió d'escapament és la poesia. Sorprèn això que un conductor d'autobús sigui poeta. Té com a heroi William Carlos Williams, el poet americà, i ell fa les seves poesies, i és una manera d'escapar-se d'aquesta realitat. Però, com he dit abans, ho he dit s'ha de veure a la pel·lícula, perquè jo la trobo absolutament magistral en tots els aspectes, en l'especte de la planificació, de la narració, que Jarmos és un mestre en aquesta mestria, i la interpretació també del protagonista, que es diu Driver, no recordo el nom, però com nom és Driver, Adam Driver, que curiosament vol dir conductor. És a dir que ja té el nom del personal. Curiosament ell es diu com la ciutat, o sigui ell es diu Patterson i el poble també es diu Patterson. També hi ha coincidències curiosíssimes. És a dir, és aquest joc que deia amb dels bessons, que tot és doble, i precisament ell es diu Patterson, o no la ciutat que es diu Patterson. És com un joc de dobles, de miralls, i, en fi, jo trobo una pel·lícula absolutament al recomanar, justament la revista Americana Time, ha fet una llista de les 10 millors pel·lícules de l'any, i aquesta la ha col·locada en el segon lloc. En fi, suposem que en la revista Time, amb tots els contactes que té i les obligacions, no podia donar el primer lloc en una pel·lícula independent, la posada en el segon lloc, per mi és gairebé el primer. No recordo ara quina és la pel·lícula que està en primer lloc. No, però jo recordo perquè també, i jo el que sé que he llegit és les 10 pitjors de Time. També hi ha la llista de les 10 pitjors que han aprofitat a posar algú diàleg, s'han posat estupendos, s'han posat estupendos, s'han posat cafè sosai a ti, i sempre queda bé. Com que algú diàleg en els últims anys, no és el que era, encara que... Fos content del cinema, de fet, amb una pel·lícula amb ell. El que va tenir, doncs, manté la cosa, però sempre quedes bé dient, aquest tio ja no és bo, i només fa que pel·lícules dolentes. Una cosa que com tot, s'hauria de discutir. Molt bé, doncs acaba d'arribar la Carme. Hola, bona nit. Vols parlar amb tu d'alguna pel·lícula que hagis vist o tal, o passem amb una altra persona? De fet he anat a veure la pel·lícula... El més que tocava, que et tocava. Aquesta sí que puc parlar. I després havia vist una japonesa, però fa molts dies que l'he vista. Com es diu? Després de la tormenta, no sé si l'heu vist. Jo sí que l'he vist. A veure, si voleu la comento una mica. És una pel·lícula del Iroquazo Corea. Per mi em va agradar més aquella que es deies, que ara no la tinc al cap milagro, qui s'equip, sembla, que és una d'un nen que tenen els pares separats. No me'n recordo com es deia, però... Jo també la recordo. Molt ben tancada, perquè els nens ho feien molt bé, els pares també ho feien molt bé, i la història estava molt ben explicada, molt ben explicada. Després jo havia vist també la hermana pequeña, o un home així, que no ho sé, la meva hermana pequeña, que també em va agradar. Després hi havia una altra, que era... Still walking. Still walking? És de les primeres i molt bona. Jo aquesta no la recordo, i molt bona. Aquell que tenen dos fills i que els intercanvien, no és d'ell. Una pel·lícula que són dos matrimonis, un de altes tànding i uns altres... S'han equivocat el moment de néixer. Estava bé també la pel·lícula. Una mica més melodramàtica i una mica més així, però sí que dibuixava bé la idea que l'home suporta malament aquesta història, amb més dificultat que les dones, que tenen una altra efectivitat i una altra criteri amb el tema, perquè arriba un moment que s'han de decidir si intercanvien els nens o no, perquè no són els fills autèntics, naturals, biològics de cada una de les filles. Totes aquelles jo trobo que està bé. Ell dibuixa bé el món japonès i la família japonèsa i la problemàtica de la família japonèsa. Aquesta, per mi, no és de les millors. Està bé. La història és un escriptor que, d'entrada, té un èxit important, però després... No li funciona després la cosa. No li funciona. El personatge està molt ben dibuixat. I l'actor és molt bo. L'actor, el xicot d'aquell, treballa sempre quasi ben bé, i és molt prestigiat. Perquè és un despenjat que no saps... El personatge tampoc és massa atractiu. Clar, clar. És un perdador. Però és massa perdador. Massa perdador. Massa perdador que no tens marge. Sí, no tens marge d'identificació. El ritme de la pel·lícula, jo crec que la primera part té un aire i després decau una miqueta. Són les pel·lícules que està bé, perquè és un director consistent, que s'assembla a l'OSU, té un tipus de manera de fer cine molt ben dravat, de guió pensat, i de temàtiques, el tipus de històries que expliques, són sempre relacionades amb la família, i com entendre la dificultat de conviure en el món actual. I això està ben dibuixat. Perquè parles d'això, que és una pel·lícula que no havia vist en el seu moment a l'estrena, perquè també és oriental. És una pel·lícula de Corea del Sur, que es diu La Doncella, del Paixang Work. Paixang Work és un director que tot sabeu que vam descobrir aquí a l'estudi, quan ens va parlar del nou cinema surcoreà. Perquè del nord coreà no en tenim ni idea. No en arriben. Millor, millor. Però a fer famós, aquest xigot, per la trilogia sobre la venjança, són tres pel·lícules que ell ens la va recomanar, i a primera era Sympathy for the Vengeance. La All Boy, que és la segona, que em sembla que el francès l'ha vist jo, no. No és la primera All Boy? No, All Boy és del 2003, i em sembla que ell aportava ja 5 o 6 pel·lícules quan fa All Boy. No, però de la trilogia, em refereixo. Ah, bueno, aquí diu que el de... S'infoni per Venges és del 2002, All Boy és del 2003, i l'última, la Sympathy for the Vengeance, és del 2005. Això és el que tinc aquí apuntat del Wikipedia. És a dir, no m'ho invento. Aleshores, aleshores, per tant, vol dir que són aquestes coses. Tu l'has vist a... ens ha agradat molt, All Boy, no? All Boy, sí. I el remake? El remake no l'he vist. El que va fer ell mateix, no? Els Estats Units. No sé, tu has vist les dues? És un estil d'aquest... com es diu? El Haneque, aquella, Juegos, la... Funny Games. No, aquest remake... Sí, que ja hem vist l'original i ja potser no can. Com es deia el remake, ho sabeu? El remake mateix som? En sembla que igual, sí. All Boy és el mateix, va. Aquí només consta una del Boy, que és del 2003, no? Sí, però el remake fa ni dos anys, no? Potser dos anys. No. Estòquer és un altre. No té res a veure. All Boy és una història d'un home que han ficat a la presó durant un temps i quan surt mira de revenjar-se, de què ha fet això, d'una manera completament salvatge. Molt venjança. Però al mateix temps, amb un format... molt peculiar, molt tancades, molt foscas, molt costofòbica... És espectacular. Estòquer és... Joinc Security Area, que em va agradar molt, potser és de la que potser a mi m'ha agradat més d'ell. All Boy no l'hi vista. Un altre que es veu que és famosa, també, és I am a Cyborg, que no sé com es deien, que està allà. I finalment, l'estòquer que si recordeu, amb el Nicole Kidman, és quan la feia treball a Hollywood, va haver discrepància d'opinió, perquè el Francesc l'agradava molt, i a mi la veritat és que no em va acabar d'acabar d'aquí. I I am a Cyborg, aquesta ve, això, con Cyborg, perquè no sap, ella mateixa, ella considera que és un robot, que és un Cyborg. I llavors, veritablement, al llarg de la pel·lícula, tu pots arribar a pensar també què ho és, però també t'adones que potser tot una cosa molt onírica i molt inventada pels efectes especials. I és delicadíssima la pel·lícula, és molt violenta, perquè el Parxambúc no pot evitar-la, se pot evitar plasmar la violència en una manera molt palpable, molt concreta, però és preciosa la història, és molt poètica, molt delicada, i és més propera el que seria el cinema per totes públiques, d'alguna manera, no? De tota l'estona. Jo ja dic que vaig rebre... I aquesta que has vist ara... Es diu la doncella, anem parlant. Ah, la doncella, sí. L'emparro perquè vaig rebre un missatge d'un amic comú, que és el Pepper Mangol, que em va dir, aquest matí, Joan, hola, Joan, aquest matí he vist la doncella del Champa Coup a la Albolitxe. M'ha semblat una pel·lícula molt bona, feta amb una delegada extrema, que ha llegit el director, té un tractament peculiar com és ell. Però, en aquest cas, no se'n va pel tremendisme, pel tremendisme que comentàvem, sinó que d'estil·la, originalitat, el passar al seu relat original, pels seràs d'una posta en escena que té, com amb l'illò, tradició, el cinema clàssic oriental. A mí sí que, això m'ha motivada en el rebeure, i sí que és veritat que li veig... La doncella m'ha recordat moltíssim a Rashomon, del Gakira Kurosaga, que suposo que recordeu que cada una de les tres parts està explicada per un personatge diferent, i, des d'un punt de vista diferent, que més o més et trastoca cada vegada la història. Em va passar... Aquí és el mateix, són tres fragments diferents explicats pels tres protagonistes, dir en principals de la pel·lícula. La primera part no m'enganxava, ni m'interessava, ni d'allò, però confesso que la segona part va descolocar, i que la tercera, també molt curiosa, m'ha semblat, potser massa freda, però realment molt original. No hi ha dubte, això ho haig de confessar que és així, no hi ha dubte que és una cosa que domina molt l'especte tècnic, és a dir, que respecta molt bé la fotografia, l'estètica, el disseny de producció, les actuacions del vestuari, el maquillatge, etcètera. Tot està cuidadíssim, molt cuidat. Potser l'única pega que jo li trobo una mica és que no t'acaba de estar en fred i tant d'allò i tant maco, per entendre'ns, et quedes amb la part estètica i no acabes d'entrar en el que expliquen els personatges. El guió crec que està molt elaborat i sorprenent, ja dic, no explico de què va, perquè si explico alguna cosa, ja desvellaré, una mica què és el que passa en certa mesura de la pel·lícula, i és un film ambientat en el Corea i el Japó, però en realitat, a partir d'una novel·la de la Sara Waters, ambientada a l'Anglaterra Isabelina, i per tant han fet una transposició en aquella època que funciona, és d'aquesta punta estètica, això està tot molt cuidat, però que repeteixo a mi, per mi és força poètica, això és cert, és molt poètica, molt eròtica i sòrdida. És a dir, en el sentit que respecta les al·lusions que hi ha de tipus sexual i tal, és d'una sordidesa i d'una cosa molt rebuscada i molt d'acord. Per tant, és una pel·lícula que té molts premis, s'ha de considerar que és un senyor molt prestigat, a nivell internacional, que en aquest moment segurament és el director més prestigiós que té Corea del Sur, i que per tant és una pel·lícula a tenir en compte. Estem guanyant el jaume pel cinema venguardista, penso, de mica en mica. I tampoc tornarem a posar-los cop pilgrim. A veure si recordeu per veure si esteu atents el que dic de vegada. Una pel·lícula que vaig comentar que era unes 20 vegades millor que la de Rashomon del Curosawa i que està fet a fa molt poc i la van comentar i que està dirigida a ser, perquè en comptes del comentari que jo vaig fer, és que m'ha vingut el cap i dius, mira, la comento ara, si en plan capitxós. El que vaig fer va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula de veus maisos. El que vaig comentar que, igual, així comsoft prince, t'explica com tu deies, Joan, ja que em sembla que també una mateixa història des del troubling de vista parellos i consecutius, el primer un després l'altre. Hi havia una pel·lícula feta per on director espanyol per aquí i que ja ha donat una pista que, entre, gradually... We'll see you... Home, d'aquí, d'aquí., d'aquí, molt a prop, sí,ENTS... M'estranyo. Aquesta història t'ho explicava la mateixa història des de diferents punts de vista, però simultàniament, que per mi tenia molt més mèrit, la propera per ell, ja us ho dic. Li saco i l'acuesta. M'ha vingut el cap i així... Però si l'hem fet a la pel·lícula, el més... Sí, sí. L'ha quedat tots molt. Això m'ha vingut el cap, perquè era relativament present. Pol, explica'ns una mica què has vist tu, què sé que has vist una cosa... Sí, no, ara primer, com que vam fer pont i tota la història, jo vaig deixar-me una a l'aguantera, que és Bayana, no sé si l'heu vist, l'última si de Disney que l'heu fet. Ah, doncs nano, jo vull anar a veure els meus nens. Aquí, Bayana, a fora, a Estats Units, Moana, més que res, per temes de dretes, o per temes de... no van comprar els drets, aquesta paraula, que crec que és un tema legal d'un producte europeu, o no sé, aquelles històries. I és curiós, inclús, perquè és Moana, és l'original, a ella li diuen Bayana, inclús el dublatge, jo la vaig veure a l'Icaria, quan la van estrenar en original, inclús el dublatge americà, aquí, a Europa, arriba com a Bayana. Però si veus les labials de la protagonista i de tot, diuen Moana. És curiós, eh? És curiós, el deuen. Doncs són els creadors de... o sigui, segueixen la tradició aquesta de Frozen o Tropolis, que també l'havien comentat aquí, i ara aquesta, no? Són els mateixos creadors. Ah, això és el Tropolis. A mi això de Tropolis m'agrada molt, eh? A mi m'agrada moltíssim. Doncs si Frozen era, jo crec que gran públic, perquè una història molt més Disney, que, per exemple, Tropolis, el que es basava molt, jo crec que era una autoparòdia. De fet, hi ha moltes parts de Tropolis que s'enfoten, inclús de Frozen, s'enfoten dels musicals i s'enfoten de tot. Llavors, Bayana, jo crec que han fet la mezcla perfecta entre cançons que són... Jo vaig al·lucinar amb les cançons, que també són divertidíssimes, jo m'ho vaig passar superbé, per part, una història que és molt profunda, uns personatges que són molt profuns, una animació brutal, o sigui, les tècniques que es van fer amb 3D són increïbles, i no només això, sinó que hi ha la curiositat que... És que la història, el que passa és que va fer una entrada molt forta de cap de setmana, i tot el pont va anar molta gent. Jo imagino que la gent ja s'agrada que va... Però bueno, PS... Jo no sé de què va. No sabia que era el mateix de Sotropolis, però realment és que a Sotropolis, ja m'ho penso ja, a Sotropolis pots anar amb els nens, i això quasi... Exacte, però cadascú té una visió, i llavors trobar un cine de divertiment per la canalla, que tu veus unes coses que ells no veuen, i que en algun moment oata també veuran, home, té una potència extraordinària, eh? Sí, et fan gags de veure quin va, et fan fer... Al contrari que la festa de les altitges, que sembla que és únicament per a adult, jo no l'he vist tampoc, però sembla que no. A nens, millor no portar-los, perquè surten més aviat traumatitzats. No et preocupis, no se m'acudirà. Vellana segueix una mica la fórmula de Sotropolis, en el sentit que uneixen una noia jove bona, que vol fer el bé, i el dolent, que no és tan dolent, però que intenten fer-lo més bo, o fer servir els seus dotes per fer el bé. Bàsicament és aquesta noia que... És estrany que Disney faci això, eh? Sí, però... Ja ho sabem, que tu no t'agrada. Tant original, tant original. Hi ha coses més ben fetes i més mal fetes, i quan un parla de cine, ha de parlar del que li sembla ben fet. No vull interrompre, no vull interrompre. Vellana vindria ser la filla del jefe de tribu de la seva illa, que se'n pesca una aventura, perquè... Ara no me'n recordo, però que més està doblat per Dwayne Johnson, que a més és molt curiós veure'l cantar. Però que vindria ser tan amic de la humanitat, que va robar una pedra, que el que feia era com un talisme, que el que feia era donar vida a una illa, que aquesta illa era la que donava naturalesa tant els peixos com tot el que es coneix. Són com d'aquestes tradicions que, de fet, són mites que existeixen, de veritat. Llavors, el que fa és s'embarca, fins a trobar la illa d'éserta d'estarrar aquest tant amic mundial. I llavors vas començar a veure que no és tan així. A vegades les gentes es magnifiquen, i llavors a veure... La pel·lícula és molt bona. Vam cantar, els músics els són brutals. A més, és curiós que un dels personatges, un d'aquests anàmics que es troben, com fa molts cops Disney que fan aquests roadtrips, que es van coneixent els personatges i es van entendent més. Hi ha un dels personatges, que és una mena de cranc, o no sé què és, un crostasi, que el que fa és fer una cançó autoparòdica, i aquí entra el tema de Zolterópolis, una autoparòdia, inclús de l'autoparòdia pròpia que vam fer amb altres pel·lícules, i, a més, està cantat i escrit per no sé si coneixeu Flight of the Concords. És una sèrie de Nova Zelanda, que va triomfar bastant el principis del 2000, sobretot té dues o tres temporades, no té moltes, però que és una sèrie musical. I parla de la cadència de tots els músics que viuen del nord-reia, però tenen lletres molt bones. I, doncs, justament, quan jo estava ient, dic, hòstia, em sona molt, això, i després els crits sortien que eren ells mateixos. O sigui, els van contractar per fer aquesta cançó en concret. I no sé, la pel·lícula, molt recomanable, jo crec que ja la gent n'ha pogut veure-ho per darrere, però sí, sí, sí, és molt bona. I, a més, sí que és veritat que en francès et donen la raó que potser les resolucions són aquestes resolucions Disney, que no és una sèrie Disney, no? Això és esperable. Però tota la trapecia que van els dos personatges és, hòstia, dona gust, estar al cine veient aquesta pel·lícula. Infiltrado. Infiltrado. Potser vols començar tu. He posat el començament de la música i no he fet ni cas, però era la música del començament del programa que volia tornar a sentir ara, tornar a posar, doncs era la banda sonora d'Infiltrator. Infiltrator. Sí, sí. Aquest matís que no l'has trobat encara, eh? Ens hem trobat. El que passa és que... A veure, Infiltrator, el nom ja t'ho diu tot, que anirà una mica, però tampoc és... Jo no li dono mal al crític, a mi... La veritat és que m'ha costat una mica, al principi, d'en bancar... D'on és aquesta pel·lícula? En Mariana. Amb el Brian Cranston, si mai em surt bé. Sí, el de Breaking Bad. Exacte. És molt curiós perquè ell el que fa és una gent infiltrada, que el que... Normalment es dedica més al tema de les drogues, en temes de la DEA, que és justament el seu paper antagonic a el que fa Breaking Bad, i jo crec que això ja li dono un punt a tot d'anar-lo a veure, no sé si ho veis Breaking Bad. Faria del seu cunyant. És una sèrie. És una sèrie, però no. Doncs diguéssim a la sèrie, el que fa és... És un professor de química que li han detectat càncer, i doncs el que fa per... per intentar recopilar el màxim de diners per deixar la seva família perquè més té un fi d'escapacitat, s'associa amb un dels seus exalumnes i comencen a fer laboratoria metamfetamina, i d'aquí cap amunt, perquè no para. Aquesta sèrie. Llavors, en aquest cas, és el contrari, és un policia infiltrat, amb cártels en tot, i el tema centre és una història real, i el tema centre en quan anaven ascendint a dins de la mafia, els cártels mexicans, sobretot, intenten arribar a Palo Escobar. És un tema que ara es porta molt, entre anarcos i això. De fet, té molta remeniscència de anarcos, que el que no he arribat a temps a mirar és si la pel·lícula es devia rodar més o menys a l'empreina temporada de anarcos, inclús hi ha actors que es repeteixen. I doncs és molt curiós. Els actors sudamericans, mexicans, són bastant... són els mateixos actors i té aquest rotllo, no? Alhora té certs punts de Porovicio, del Paul Thomas Anderson, i inclús de l'Hombre de les Milcares, aquí més barriendo a casa, però pel tema, sobretot, de que ja sigui la interpretació, perquè jo ho fa fora de sèrie, però el personatge és un camaleó que s'adapta a tot. Ah, però això ho ha dit a les Milcares. Sí, perquè clar, el final sí que és veritat que ell buscava més el tema dels interessos, d'interesses personals, però l'engany, és tot el l'engany. Tu saps, evidentment, que és un policia infiltrat, però tot l'engany i tot, com el thriller, que el thriller és el... més el suspense, més que el thriller, aquest de jo sé què està passant, però els altres personatges, no? De fet, tota la... no sé si m'enteneu. Llavors, a mi m'ha semblat que una pel·lícula que més són dos hores 10, s'aguanta molt bé. A mi, en cap moment, jo, quan ho vaig veure, vaig entendre la tèstica plantejar, però a mi em va... Hi havia moltes parts que m'avorria, però profundament. I aquí... A mi m'ha agradat molt, que, a vegades, al sortir, ens hem trobat amb el Joan, i m'ha deixat pels terres. A mi no m'ha acabat de convèncer, excepte el final. O sigui, és una pel·lícula molt llarga, ben interpretada, si vols. Sobretot, jo... no he seguit bé aquí, però m'ha agradat molt, i m'ha agradat molt. A mi no m'ha acabat d'enllobernar, ni m'ha acabat de dir res. En canvi, la de M. Kitton, no de M. Kitton. En Kruger ho fa molt bé, penso que fa molt bé. Sóc l'Helena Naya, curiosament, em puc fer un paper en secundari. Hi ha uns quants espanyols per allà, que deuen ser d'aquests... Un problema xandiano, també. Surten molta gent coneguda d'Espanya, no sé com els han pescat, però he de confessar d'entrada, que per tot aquests temes així, a mi no em sedueixen, especialment, i moltes vegades, per això no he vist narcos, perquè passo, no m'interessa massa el tema. Segurament això ha influït. Però què passa és que jo... he de confessar que he estat totes les vegades a punt d'anar-me'n, perquè m'estava borrintant, que no aguantava la cosa. Jo et veig al perfil, una furgoneta, allà, et veig, et veig al perfil. Jo estava allà... I he dit, aguanta fins al final, perquè al final és veritat que puja, és veritat que puja, i que hi ha unes escenes de resolució, potser que tenen potència, tenen força, però jo confesso que, que jo, si li hagués de posar una nota, posaria un cinc i mig... És veritat que estem parlant d'una mar i canada. És una pel·lícula d'aquestes que podria estar a la bandera en segon plat, o de l'estona on de ja, i tranquil·lament, i també fan servir molt l'ús d'aquest llenguatge, que s'associa molt... En Arcos, per exemple, si algú l'ha vist, ho entendrà, però un llenguatge molt... molt imposat, gairebé, no? Allò, frases com si cadascú, la frase que digués, ha de ser la lapidària, tota l'estona, i... Però que, llavors, una pel·lícula, una sèrie, mira, encara et pots acostumar a una pel·lícula costa més. Jo, per això, també m'ha costat més, al principi, pels diàlegs, però, bueno, després... Tens que molts cops... A permís de tot el principi, el primer apart, té un aire absolutament televisiu. És a dir, podries veure-ho amb qualsevol sèrie d'aquestes que van per televisió, i, clar, a mi m'ha semblat una cosa que no tenia qualitat. Però, clar, és veritat que té coses, té elements, té d'allò, vull dir, doncs, és un cas... Està basat en una història real, que ja sabeu que després ja som amb els reals, la canvian absolutament, i no sabem res del que era realitat, però està basat en un cas real, i, bueno, fins al final, hi ha una pel·lícula per saber quin ha estat el desencadenat de tot el que t'ha d'explicar. Però jo confesso que no és de les pel·lícules que jo recomanaria, tot i que, bé, deu tenir el seu públic, i em veia agradat, per tant, escolta, no cal que... No dic que jo sigui el públic, sinó que a mi... No m'ha semblat una mala pel·lícula. Hem de confessar que el sortí de la... Jo ho dic perquè és per ser honest, jo hi havia una noia crítica d'un altre mitjà, i ens ha pogut parlar els tres, i em veia agradat, també, o sigui, jo no tinc l'exclusiva de la veritat, o sigui, a mi no m'ha acabat de convèncer, però... No te l'havíem atribuït, eh? La noia aquesta, doncs, hi ha agradat, i amb aquesta... Però haig de confessar, també, que jo m'hi he documentat, abans d'anar al cinema, que m'ho fereu per treure les pel·lícules més o menys interessants, i la majoria de qui dic és a la que rega. Doncs a bord, ja està. Vull dir, no cal, però... Jo el vaig a per... Ja no, les pel·lícules, és que és diferent. Jo no hi he sigut res. Penseu que diré que no. Però aquesta vegada, si que he vist una pel·lícula, i la música de la pel·lícula, una de les músiques que surt en un moment determinat, és aquesta que estem sentint, en una esponeta, que és un grup que es diu Dead Candance, el tema es diu Indus, és un dels que apareix segur la pel·lícula, perquè m'ho ha dit la persona amb la que vaig anar a li preguntar ràpidament, però jo no me'n recordava, ella és molt aficionada, aquest grup, i la pel·lícula, jo no sé si ho sonarà a mi, és que jo no sé què és últimament les estrelles, i feien una pel·lícula que es diu Maria Conversa, una pel·lícula que ens parla de la preparació que fa la Blanca Portillo, per representar una obra teatral que dirigeix el Agustí Villaronga, i dirigit per la Lydia Zimmerman, que curiosament fa uns anys, fa 4 anys, havia co-dirigit aquella pel·lícula de Roton Vulkin en la mente de l'Assassino, una pel·lícula fabulosa, i aquesta dona se li va molt bé el tema del documental, la pel·lícula documental, i la veritat és que és una pel·lícula que es deixa veure molt bé i que és molt recomanable. La Blanca Portillo és la protagonista pràcticament absoluta, però no del tot, perquè veiem la preparació del personatge des del punt de vista actual, però també des del punt de vista dels decorats, com es van muntant, com es van organitzant, en un moment determinat, entren les vestuaries, i de mica en mica veiem la transformació. I sobretot el que és més interessant és com ella, la Blanca Portillo, que és una trio que ja sabem, que explica com s'identifica amb el personatge. I com una vegada que ella ha entrat en el personatge, ella desapareix. El personatge entra dins d'ella i després torna a marxar, però en aquell moment no és ella. La veritat és que és potent la pel·lícula. Veure ja l'Augustí Villaronga parlant amb ella, mirant a veure què fan amb el personatge, l'autor de la novel·la amb què està basada, perquè és la història de Maria, la mare de Jesús, però passada pel filtre d'un autor que ens explica la història en realitat d'una mare, d'una mare que pateix pel dolor del fill, i tot això ja us dic, com es va organitzant una trio i tot un equip de teatre perquè allò sigui convencent. I quan després de tota aquesta preparació, veus la caracterització de la Blanca Portillo, només veient el cartell, la veritat és que ni la reconeixes. Vull dir, està transfigurada, no transformada, està canviada, realment. Recomenable, amb blanc i negre, tota l'estona, no sé... L'autor de la novel·la és el Coltoivins, no? L'autor és allà i que la mateixa Blanca parla amb ell, diumenge. No sempre es pot parlar amb l'autor. És un autor que passa a moltes estades de Catalunya. Sí, sí, sí, sí. I que també és una cosa molt maca, de veure com comenta la elaboració del personatge, com vol explicar la història, i com ells dos dialoguen. I quan has dit... Quan has parlat de deadcandans, he vist que has sentit el mercat. M'ha vingut a la ment de seguida el nom de l'Augustí Villaronga, perquè ell els tenia com compositeurs per una pel·lícula que no es va arribar a fer sobre una novel·la de la Mercè Rodoreda, que curiosament es va fer una exposició a la Virreina sobre aquesta pel·lícula. Si no recordo malament, la novel·la és Quanta Quanta Guerra, una de les últimes de la Doreda. Sí, sí, sí. I no es va poder fer per una qüestió de pressupost, una cosa absolutament vergonyosa, però no... És un projecte que potser algun dia a Villaronga farà, però que de moment no s'ha fet. I ell tenia tant sí com no a la ment a deadcandans per la música d'aquesta pel·lícula. La anirem sentint, si voleu la música, que és bonica. I escolta, que pots buscar així ràpid, i pot ser que la novel·la sigui la mort i la primavera? És que he trobat aquest títol només perquè... Jo deia Quanta Quanta Guerra i no és la mort i la primavera. Exactament. Ràpidament, si voleu, passem a les estrenes que hi hagi de pel·lícules que passen per TV, que n'hi ha molt poques, que es puguin recomanar aquests dies propers, que és la pel·lícula del mes. Avui, dimarts, a la TV2 fan una pel·lícula a les 21 a 55, o sigui, una mica abans de les 10, que és una pel·lícula de l'any 57 espanyola, Distrito Quinto, del Julio Coll, que jo no he vist, però tinc moltes bones referències de que és una pel·lícula força interessant. A TV3, avui, també a les 25 a la mateixa, una mica abans de les 10, fan un documental que sí que m'ha arribat, que va la pena veure, que és la cançó censurada. És tota la nova cançó que va ser censurada per Espada del Reimond, el Lluís Llach, i es veu que el documental està excel·lent treballat i fet. El dijous, 15 de desembre, a canal Hollywood, a les 18.30, d'avui dimitxa, fan les amistades pel·ligroses, aquella famosa pel·lícula d'Estiphan Freer, que va ser una èxit comercial en el seu moment i de tota mena, i queden més dos coses per comentar. El dissabte, que fan una pel·lícula a les 11.30 de l'hiver, perquè és Peggy Suez-Secaçó, i el diumenge, una pel·lícula també que ens sembla que a França a mi ens veurà de molt, que és d'Itàlia en Job, que la fan al TNT a les 22.45. Dit això, si voleu, podem entrar en el que ens toca avui parlar, que és la pel·lícula de... Ciudadano i l'Hostre. Qui vol començar? La vas proposar tu, si vols fer cincent... Ja l'hi vas comentar de fet. Jo l'hi vaig comentar. Si vols, faig un petit comentari del que m'ha semblat el més destacable de la pel·lícula, ja que tu sí que l'hi vas comentar, i després suposo que també... A mi m'ha resultat superinteressant, i suposo que tothom... Bé, ara ha vist, no? No és una cosa que estigui amagada a la pel·lícula. El joc metalingüístic, tant... Jo he trobat fascinant entre la narrativa literària i la narrativa cinematogràfica. Hi ha una escena en concret que, quan veia la pel·lícula, abans que arribés al final, hi ha més o menys entents, una amiga com està construïda tota, no la vaig entendre. És una escena que diu... Bueno, sí, perquè es maca la noia, d'una noia despullada, ja en el llit, no li veig res cinematogràficament, quan la pel·lícula està molt ben construïda. No entenc per què posa un home que ja l'has vist abans, la noia despullada, i tenia sentit la pel·lícula, perquè acaba d'entrar a l'habitació, i han fet una sèrie de coses. Jo els puc imaginar, però que nosaltres no veiem, però que veiem el post, diguéssim, el després, i llavors la veus després de ell mirant-la, dius, no sé per què aquesta escena. Però, clar, després tot agafa sentit. És una descripció literària, és una descripció, és el que fa un autor que diu... La dona està al llit... Estàs començant pel final, ja, eh? Jo explico el que... No, això no és el final. Perquè a mi, per exemple, no dic que sigui el final, però a mi, per exemple, la solució va semblar bastant tramposa. Però no. No és tramposa. A mi, a mi. Però després dius, no. Perquè aquesta pel·lícula jo crec que té com dos o tres, o sinó més, nivells de narratius diferents. És com una mena d'inception. És que aquí no dic trampós com a dolent, jo dic trampós com a joc narratiu, i precisament d'inception, per exemple, un joc, no? És un joc. És que si t'alplanteixen al final de tot, és un joc que jugueu allà sol. No m'explico. Sí, sí, ja sé què vol dir. Una cosa és que sigui una pel·lícula que després, com a origen, que tornis a veure i diguis... Hòstia, o el sector sentit. Però és veritat que no l'han dit. Fem això, entrarem en els somnis, per agafar aquesta idea, col·locant-la aquí, ja saps. Sí que és veritat. Sí que és veritat que això no t'ho mostren a la pel·lícula. El que sí que té la pista, que hi ha coses com aquesta escena que us dic de la noia despullada, que són molt rígides, molt literàries. Llavors, tu podies imaginar una mica... Però ja és el que intenta, eh? Sí, no, és del que es tracta, però és el que... Em sembla que... a veure, diguem una miqueta, perquè si estem parlant per gent que no la vista, hem de dir una miqueta de què va. De què va, no? És una pel·lícula al director... Són dos directors argentins? Sí, dos directors argentins. És igual. Mariano Conny i Gastón Duprat. Exacte. Jo només havia vist d'aquests directors una pel·lícula que es deia L'Hombre del Lado, que té molt d'interès. Aquesta, en particular, és una història d'un personatge que ha rebut un premi Nobel, i que... Viu a Barcelona? Viu a Barcelona, viu molt bé, d'una manera, doncs, important, com si visqués a Pedralbes, un lloc així, i... i després de rebre el premi Nobel, té un... un decaiment... de creació, i res, no li fa il·lusió, ni no troba cap fons d'on t'atreu la vitalitat creativa. Això és l'enfocament inicial. Llavors, rep diferents ofertes de fer coses de les moltes que ell fa, cap d'elles li ve de gust de fer, i, per tant, les anul·la totes, i de ben arriba una... una invitació de... ell és argentí, d'un poblet d'Argentina, Salas, o Salas, que el conviden a passar uns dies i a fer unes xerrades, això és la història. I és el poble on ell va néixer. Ell no hi ha... ell se'n va anar fa 40 anys, i no hi ha tornat més. I ell ha arribat a ser premi Nobel. I la seva obra tota gira l'entorn de la poble. Fa pensar uns... S'ho diries, pensaries un García Mar, que és un personatge d'aquesta mena, que el Macondo i els personatges són personatges que ell porta dins, però que tenen una realitat, que no és la realitat, que veurien perquè per dins hi ha la creació, i per tant el creador sempre transforma. Per tant, ell... Però és crític, ha estat crític, amb aquest personatge. Sí, sí, està crític. Està crític en el sentit que els de forma, i em fa una altra cosa, creativament. Bé, no està clar, en qualsevol cas... En qualsevol cas... Però a vegades de dos personatges en fa un. Sí, clar. Jo imagino que tots els creadors... Fem això. És la llibertat del creador. O sigui que no. Llavors, aquest és un poblet al mig... Jo crec que abans de la Patagonia està allà al mig, però bueno, el tros d'Argentina és un tros de vides molt solitaris i molt aïllades. Per tant, és un poblet, tancat amb si mateix, el més probable, d'un món tancat amb si mateix. Argentina profunda. Exacte. A Argentina profunda... Jo pensava que la Patagonia era el més profunda que jo havia vist, però això deu n'hi do, eh? I llavors, ell va allà, i la pel·lícula és com és rebut i en què es transforma la pel·lícula. Perquè la visió dels seus ciutadans, d'aquest poblet o d'aquesta ciutat petita, està enlluníssim del món mundial que significa un premi nòvel, està enlluníssim del cervell que significa aquest premi nòvel, i llavors n'hi ha uns que han agafat a dintre seu una visió del que ell ha volgut dir. I aquesta visió pot ser des de Rancúnia, fins a Sorpresa i fins a... Jo aquesta tarda, t'hi recordo, eh? Això és l'esquema de la pel·lícula. I després, al final, tens raó, que al final... No l'hem de comentar, penso jo. Però és intel·ligent, al final, a mi em sembla, eh? Jo en sembla un final molt intel·ligent. Aquesta tarda volia saber si sales existia o no existia. I he entrat a Google, i el senyor Google m'ha explicat, he trobat un article concretament d'un senyor que es diu Martín Ale, de la d'Enfívia, que és la revista de l'Unitat Nacional de Sant Martín, que es titula Per a què volviste, Mantovani? Perquè, bueno, aquest escritor es diu Mantovani, eh? Aquesta és la pregunta. Llavors, val la pena llegir-ho perquè entens... Jo he estat argentina, suposo que ho sabeu, i em sembla que vaig comentar l'altre dia que vaig parlar de pel·lícula, que jo la vaig trobar molt realista. Jo també he estat argentina i hi trobo que... Doncs que resulta que el senyor és argentí i el que es llegirà, que vull llegir aquesta tarda, perquè diu que està dient l'Umedesca que vam dir l'altre dia, diria nosaltres. Llavors, ell diu, Volver al Pueblo és el tema central de Ciudadano Ilustre, la nova pel·lícula de Con i Duprat. Con una sucesión de gags y climas tensos, la historia del escritor ganador del novel, que regresa al pago chico, habla de las diferencias entre el hombre cosmopolita y sus expecinos rústicos. Una incomodidad natural que contagia al espectador, com a batistuta, en su vuelta a la reconquista, perquè la plantaia des del punt de vista diria argentí, mira des de la nòptica argentina, o Mirtra Legrand a Vinyacañas o Martín Ale, que és el scriptor que fa això, sabe de qué se trata el reencuentro, con los que se quedaron. Nació i creció en San Manuel, entre 1.800 habitantes. Con esa experiencia, vio la pel·lícula i reflexiona sobrevolver, que és el que explica, i és el mes d'un tros, perquè si no serà més allà. Diu, salas existe. Comença per dia, el scriptor, o el professor de la universitat, no sé què és exactament aquest senyor en aquesta universitat. Diu, salas existe. Según el Censo del 2010, tiene 234 habitantes, 27 habitantes menos que en el relevamiento de la década anterior. Queda en el partido de Lincoln, al noroeste de la provincia de Buenos Aires. Lo imagino, saltú cosas para no llargarlo, lo imagino peronista o radical, llevando las riendas de su gobierno con el estilo y la praxis de los conservadores populares. En salas, seguro, debe haber buenos chorizos secos, debe tener una estación de trenes abandonada o casi, son muy pocos en salas, muchos menos que los 1.800 de San Manuel, muy pueblo. Aún así, quizás tengan un pintor local, contador que sea la voz cantante de las fuerzas vivas del pueblo. Que tenga un pintor local o algún paisano que se las amalla con la talabaltaría. Debe tener un médico, abogado o contador que sea la voz cantante de las fuerzas vivas del pueblo. Debe haber algún chalet decorado con muebles de alga robo y alguna cabeza de animal embalsamada a murada a la pared. En salas se caza, se pesca, se carnean vacas y ganchos pero los duermen a la siesta en las veredas, al rayo del sol. Esas salas que imagino, a partir de los pocos datos, es mi San Manuel. Y es también un millar de pueblos bonaerenses que envoltan la zona de Buenos Aires. ¿Una esta lluny de Buenos Aires? Bueno, él dijo al noroeste, no sé los kilómetros, no sé exactamente cuándo. Esas salas tienen mucho de salas que construyen en la sabadería los hermanos Gaston y Aban Dupré i Mariano Acone en la pel·lícula, el Ciudadano Ilustre. Llavors explica la pel·lícula. Llavors el tio diu, m'he gusta el cine argentino, evito de les pel·lícules d'aquest autor. I bé, m'he asomès per no allargar-ho. Vé a dir que hi ha un moment que, per exemple, explica una cosa. El tio diria que l'encerta o no. Ell diu que ara és allò superrealista. No sé si buscar la moment que ho diu. Però hi ha un moment que, inclús per abusar, abonar amb aquesta mena de violència que, al final de la pel·lícula, diu... Abonar, abonar. Hace tres años, en Loveria, en una ciudad de 10.000 habitantes y cabecera de municipio al que pertenece San Manuel, que es el seu poble, un empleado municipal asesinó al intendiente, le dio tres balazos y lo remató en un achazo. El intendiente es el alcalde. Ja explica per què. Per tant, coses semblant a les que passen a la pel·lícula. Jo trobo que a la pel·lícula... A la pel·lícula s'explica tot. Això que esteu dient en esta sala, que està a 200 quilòmetres, a 7 hores de viatge. Jo no ho havia mirat. 6 hores pel caminet. Que sap, si ho recordeu. Jo sé una adrecera, llavors fica per allà. Hi ha una altra cena. A veure si us ve el cap. Quan ella va cap a l'última conferència que té, sembla que és... Abans de veure que hi ha molt poca gent, que passa per una plaça i li segueixen dos gossos. Això tampoc és cinematogràfic. Això és una descripció d'un relat, d'un llibre. És que no dius res allò. Passa per aquí i llavors els gossos que allò s'aixequen. Pots imaginar que està... Inclusió, un moment, quan té la pana, quan té la pana quan està anant al poble, i aquell personatge sorprenent, sorprenent perquè no té altre adjectiu, sorprenent que es paren allà i ja vindran un moment o altre, perquè ha punxat una roda i no té roda de recambi. I ell li explica tota una història. Està il·luminat. Estan sentat a terra, han fet un foc, que han encès amb un full de la pàgina del llibre de l'escriptor, i ell està il·luminat un tros, i explica tota la història de dos germans bessons que s'odien, i explica tota la història. I jo pensava, és un conte, eh? El deixarà... No, no, l'explica tot. L'explica sencer. L'explica sencer, això que diu el francès, que té aquest punt de literat, però ho vol tenir. Vol tenir aquest punt de literat, i quan acaba d'explicar, l'altre personatge, el conductor, li diu, ah, sí, jo els coneixia, estos dos. El germà no està al igual. I la donna, la noia, que treballaven al volcano. Exacte. I realment et fica, no hi ha allà, amb el que serà la pel·lícula. La pel·lícula és que tothom ha percebut, de determinada manera, les històries, els contes, les novel·les que ell ha explicat, i per tant les fàcibes, amb una distància que és el que ell ha viscut, i el que entén del llibre, que hi ha una distància vismal. A mi una cosa també que em resulta destacable, perquè jo tinc una amiga que és peruana, i aquesta noia li vaig recomanar la pel·lícula. La pel·lícula és més tard, no sé com va ser, ens van trobar, i em va comentar, em va comentar, diu, saps què m'ha sorprès? No m'ha sorprès. He trobat que era real de la pel·lícula. Diues que jo l'any passat vaig anar a Elles de Perú, no sé de quin poblet del Perú. I el meu pare em va fer... Saps que a la pel·lícula hi ha gent que li està demanant coses? Sí, una cadira de rodes. A mi em va passar el meu poble. Jo soc de Barcelona, i ella és una persona, que no és molt modesta i no té econòmicament grans d'allò. I em va dir, vaig arribar allà, i es pensava que soc rica, per mi de Barcelona, i tothom em demanava coses. El meu pare em va demanar coses, amb una llista, em va venir una llista, les coses que demanava. Diu, la pel·lícula és real. Diu, això a la dinomèrica passa, perquè jo ho he viscut. De totes maneres, abans en l'article, i el que estem parlant que és de l'argument, jo diria que a part de l'argument, que és tot això que estem parlant, el Joan abans comentava que és el tema de la creació literària. És a dir, allà hi ha unes disquisicions, ja des del començament, des del moment en què li donen el premi nou, ell fa un discurs que ningú aplaudeix una estona, perquè, clar, es queda engarrativat. Però parlar de la decadència de la fama, o sigui, allà el que fa és marxar del núcle, on ha guanyat tot, que ha guanyat el Nobel, que vindria a ser per un actor també, i ha passat altres cops, el tema de l'Òscar, que guanyes l'Òscar i... Clar, no, no, no, però em refereixo al sentit més estricte de... No pot anar a més, Joan, que no pot pujar més. A més, funciona així, funciona, que ell està en aquesta mena de pressió, sigui creativa, sigui existencial, i al sortir-li aquesta opció d'anar al poblet, jo crec que també és una forma... No de creixes, sinó de trobar, també, és allà que ha donat tot a la inspiració... Si allò li aporta uns nous arguments per fer nous llibres... Aquí jo crec que hi ha hagut, en aquesta pel·lícula, jo he sigut crítica i he hagut amoròdio de crítica, de públic i això, i veia molt gent que es posicionava a favor del personatge o a favor del poble. O sigui, aquí una mica... No és veritat? Sí, sí, sí, i és molt curiós, perquè jo pensava... Ostres, em passa tot el que li passa, aquest home. Com en tot? A mi m'identificava molt el paper del protagonista d'After Hours, d'Escorcesse. Aquell que ha de recórrer una odissera de personatges que són molt descarats... Però allò era per intentar arribar a casa, per intentar sortir... Però ell va amb una intenció a casa de la noia, no? I després també aquest paper de Lost in Translation, una mica, el rotllo aquest, estic al mig de la nada meva, mental, i que no entenc res, i, a més, és un personatge que està sol. És de més solitari. Però un personatge com aquest, que és un creatiu, és sempre un solitari, eh? El que passa hi ha una cosa que va la pena dir, i és que jo potser no m'haig de ser tan conscient de el que diré ara, perquè vaig sentir a la televisió una entrevista que els hi feien amb els dos directors de la pel·lícula. Llavors ho deia que jo em vaig fixar més amb la crítica que hi havia en el poble, i a la gent del poble, etcètera, i ells, en canvi, destacaven aquesta entrevista, i després vaig dir una conta, que era veritat, que ells també han volgut pintar en les dues coses. Com un d'esporta, també. Com un senyor, no, un egoista, un senyor que les pensa amb ell, i tot allò ho fa en aquest sentit. Llavors jo penso que hi són les dues coses, i ells en alguna mesura destacaven, que volien reflexar les dues coses. El que passa, clar, potser visc des del nostre món, perquè és el tercer món, diria mi, el primer món, doncs aquesta contraposició no es posem més en el primer món, però també està criticada, jo penso que ells ho que diuen, i almenys ho he sentit directament, parlant dels dos de la vegada, en una entrevista a la televisió, explicaven que ells volien criticar els dos móns. Ho fan, però fixeu-vos com parlen el personatge. Potser critiquen el que ell té un discurs de llibertat absoluta, i en canvi ell no defensa amb la seva vida, aquesta llibertat per de tothom, sinó que només la defensa per ell, sol. I llavors jo el que volia dir, perquè veig que el temps s'acaba, és que volia dir que el guió és molt literari, ja ho vaig dir l'altra vegada, i llavors el podríem veure com un llibre de contes, li ha deia que hi ha un context pres, però de totes les altres escenes són contes, i estan posades en un argument que ja s'ha fet servir altres vegades en el cine, com ara Maduixa Salvatges de Berman, que és un professor de l'universitat que torna a l'universitat per fer un discurs, justament, i que després, Godi Allen, ho va reprendre desmuntant a Harry, que també és un professor de l'universitat que va a l'universitat a fer un discurs, perquè li donen un premi o una cosa així. Aleshores, jo em sembla que fins i tot, el que li donin el premi Nobel a Suecia és una mena d'omenatge a Berman, que suposo que agrada bastant en els directors d'aquestes opcions. Ens han menjat el temps. Sí, molt més a parlar sobre aquesta pel·lícula. El resum final és que no hi ha temps. És que sí que és una pel·lícula interessant. Per mi és una extraordinària pel·lícula. No he pogut llegir, si podeu, jo us passaré tot això, que encara la destaca, la diu que és més bona del que aparentment sembla. És un moment que diu que és molt més bona del que aparentment sembla. La setmana que ve tenim una tema sorpresa, perquè ve l'Andreu Ferran amb nosaltres, i, com sempre, ens sorprendrà amb el seu tema. Bona nit a tothom.