Cinema sense condicions del 20/12/2016

Estem trobant l' reimbursement dels Estats Units. informació de pro èxit Fosc arresta de"? S-F-O-L-A-W," es contracten una gran lloviathips per реально etcètera que venen los medios de excecció de zurr Cinema sense condicions. Jo no sé veritablement si aquest programa es podrà continuar dient cinema sense condicions després d'haver deixat tanta estona la sintonia del començament i després d'haver posat la música de Rogue One, de l'última part de Star Wars, també així per començar quan potser és la pel·lícula més comercial o més esperada o més controvertida, fins i tot també de la Nisaga de Star Wars, perquè no estava malament començar per aquí, a part que la música és de Michael Jacky, un director que ja l'hem sentit en moltes bandes sonores, sobretot de dibuixos animats. I ara aquesta, com que també és una pel·lícula de Disney al cap i a fi, doncs també tenia una certa lògica que fos ell el que hagués fet la banda sonora. Rogue One, que seria una cosa així com Piccaro Uno, una pel·lícula que jo no he vist i crec que tardaré molt a veure, però que em fa pensar entre arribant els altres companys de Cinema Sense Condicions, de Radio Desver, entre d'altres persones d'arribar Andreu Ferran, que fa força temps que no el tenim aquí i que ens depara, avui, un tema sorpresa, un tema que la veritat és que ha estat amagat per tot arreu, que no hi ha hagut cap spoiler i precisament d'això us vull parlar una mica aquí al començament del programa del tema dels spoilers, perquè està molt a veure amb el tema de Star Wars i amb la qüestió del cinema en general i de la literatura i de tot. Doncs bé, com deia Andreu Ferran vindrà d'aquí a una mica acompanyant Joan Morros i no sé si també serà amb nosaltres següent l'altre Joan, que és un clor habitual, en pol no podrà venir perquè no es troba del tot bé, en Jaume és una incògnita i la Carme segur que no vindrà. Nosaltres ja estem acabant l'any, aquesta primera part de la temporada, i estem ja preparant la trobada, el nostre trobada particular, per parlar dels temes de la resta de la temporada, com a mínim d'un trimestre més o potser ja de tota la temporada, fins al juny. I aquest programa d'avui, aquest últim programa de l'any 2016, doncs serà això, un programa que, com diria el Joan Morros, té tres parts, m'imagino que té tres parts, no sé les parts que tindrà avui, però posem que té tres parts. Una és aquest prole que estic fent jo solet francès a Aguilar, parlant de Rock One i dels Spoilers, que aquest és el tema, que us voldré comentar al començament del programa, aquesta cultura d'estar amagant, de no poder dir, de tenir por a que algú em digui, de tapar-se les orelles, de insultar, si algú em diu alguna cosa que no toca, no sé, d'arribar a matar, fins i tot, si algú em diu alguna cosa més excessiva de allò que no vull saber, no sé, fins on pot arribar aquest punt, en les situacions, i crec que tothom que està escoltant el programa, també ha viscut situacions una mica excessives en aquest terreny, de dir, bueno, però vols dir que és per tant, i com deia, torno de nou a recuperar el tema de que Andreu Ferran ens parlarà d'un tema incògnita, però temes sempre rebuscadets i interessants. Els últims, doncs era, per exemple, recordo, parlar de pel·lícules, grans pel·lícules de la història del cinema, però inexistents, que no s'havien acabat de rodar, per exemple, un tema que et deixa així parat, veita, ja entra el Joan Morros, aquí, amb tota la seva parafernalia, amb la maleta, amb la motxilla, amb l'abric, clar, és que vull plou, vull plou, i és més difícil arribar a la missora que normalment. Així que aquesta primera part, ja més o menys l'estem fent aquest producte, després parlarem de les pel·lícules que han vist ells, perquè jo no he pogut anar al cinema, ja que sentiu habitualment aquest programa, sabeu que a mi em costa trobar el camí al cinema, és com allò que amb aquella pel·lícula que vam comentar fa temps, el camí més llarg per tornar a casa, doncs per mi és el camí més llarg per arribar al cinema, és que és molt complicat arribar al cinema, segons com organitzar la vida. I després parlarem ells de les pel·lícules que han vist, i tindrem una tercera part o segona, no sé com estarà catalogada, on l'Andreu Ferran es parla d'aquest tema sorpresa, i nosaltres anirem parlant de totes les pel·lícules que tinguin a veure amb aquest tema. I efectivament ja veiem com van entrant, de mica en mica, amb cara així de circumstància, no de poma sagres, però sí de dir que la pluja m'ha fet arribar d'aquesta manera, traient-se les xaquetes, i ja tenim a dins de l'estudi tres persones més, que sembla poc, però no ho és, tres humanots, un Bretones, que són el John Morris, i hi ha ganes de parlar amb l'Andreu Ferran, que està preparant les papers per no deixar-se ni un punt ni una coma, i el Joan Sardà també hi ha col·laborador indispensable, habitual i semmanal, d'aquests sense condicions de ràdio d'Esber, i ells, com que no saben del tot aquest problema com acabarà, estan intrigats pensant què haurà dit el francès en tota aquesta estona fins que arribàvem. Com sempre, moltes coses. Què tal, nois? Com esteu? Els uïdors, els uïdors, i demanem disculpes, però, com deia algú que amic nostre, que diu, en els peïus mayterranis, quan plou, les coses no funcionen, i no som com els peïus nòrdics que tenen més costums d'estar adaptats a les circumstàncies especials, i avui havia un col·laps absolut de la circulació, veníem els tres amb el mateix cotxe i ens hem quedat penjats pendents d'una cua immensa que no avançava de cap de les maneres, ho sento. Però no som tan freds, tampoc, som calits, som bona gent. Això ja és discutible com tot, però sí que hem quedat a vegades. Podem ser bona gent o no? Depèn del moment. No sé què has explicat tu per començar, però avui tenim un convidat, a més dels que ja he presentat, tots estan presentats. Andreu Ferran ja ha dit tres o quatre vegades que tindríem tema sorpresa, que no hi ha hagut cap spoiler en tota la setmana. No tenim ni idea de què ens parlarà. Però avui ja serà massa. Avui ja serà massa. Jo penso que per començar, per explicar una mica les pel·lícules que hem vist i el que recomanem, etcètera, podíem donar-li la veu en el Joan Sardà, que sí que n'ha vist moltes. Per què ha visat els ullens? La primera para, el Proleg, que jo estava encarregat de fer, parlaríem d'un tema que és un tema que a mi m'amoïne especialment. És el tema i que fem cinc cèntims, i jo ja el posaré com a tema per la segona para, o la tercera para de la temporada. Que són els spoilers. Jo estic fàrga de la cultura aquesta que tothom, no em diguis això, però espera, però si et dic això, t'emprenyaràs. Digue'm el que vulguis. Explica'm el que sigui, explica'm el final d'Estarworld. L'altre dia vaig aconseguir que una persona m'expliqués el final, que no l'he vist mai, ni un capítol, de l'ost. Com acabarà? I no, ha passat res. No s'ha esquinsat cap textura ni cap teixit d'aquest universe i l'altre dia el dissabte em van explicar tot el final, el començament de l'última part d'Estarworld. Jo continuo vivint tranquil, ja n'hi ha prou dels spoilers. No, s'ha de mantenir. Penso una més val la pena no explicar-lo, quan de fet és una clau important de l'interès de la pel·lícula. Per exemple, una pel·lícula una pel·lícula policial que no saps qui és l'assassí si tu principi de la pel·lícula ja dius qui és l'assassí possiblement l'interès que pugui despertar aquella novel·la, la pel·lícula la mata és una mica. Però fora d'això... L'únic important és que sàpigues qui és l'assassí és que la pel·lícula no té massa gràcia. Perquè la gràcia és saber-ho amb una no sé... Això depèn dels gustos, hi ha gent que sí que li passa això que dius tu. De l'art cinematogràfic. Jo sempre dono, com a exemple, s'han fet volevar, que des del començament veus allà que el protagonista està mort en una piscina i la pel·lícula és increïble. Vull dir, és brillant. A cada moment et sorprèn el que t'estan explicant i com t'ho explica. Vinga allà, home. Tu, Francesc, t'agrada la trama. No, jo estic amb el Buñuel que deia que la cosa... així, en plan surrealista, no? Que deia que la cosa millor seria entrar en el cine sense saber què vas a veure. Jo trobo que això és prou interessant, però és clar, vull dir, amb tota la publicitat que hi ha i tot això és gairebé impossible. Aleshores recordo que en la publicitat de psychosis de Hitchcock es posava explicitament que ningú expliqués el final de la pel·lícula, no? Perquè era important que la gent n'és sense saber de què anava la pel·lícula, perquè si no, és que no tenia cap gràcia, realment. S'està sentint malament i ara canviem de micròfon i ara sembla que se sent millor. Perfecte. Bé, doncs això que deia, que això evidentment no s'ha d'explicar la pel·lícula. Ni el final, ni res, no? La gent es pensa que sap de cine i llavors expliquen la història, però jo penso que no, que no cal, vull dir, que has d'anar una mica en blanc a veure què et proposa l'autor. Jo estic d'acord amb tu, especialment perquè tinc la sensació sempre que si vaig al cine, no sé res de què va, no sé absolutament res, i llavors ho descobreixo tot allà, i m'han dit a algú, m'he creat unes expectatives, et noten que les mineures expectatives són frustrants perquè no és el que normalment... Si no s'ha d'balançar, ho descobreixo jo. Es recordo moltes vegades que m'ha impressionat molt que la famosa pel·lícula la mujer del quadro de Philip Slank acabava amb una frase, d'ec., no hi havia res de com, que elsfs era el final. Insistia que li semblava que era molt contundent, però no estic en contra No estic en contra dels spoilers, no estic en contra d'això que ho heu aconseguit, però penso que preservar aquesta descoberta sí que és important. És a dir, que tu matis la descoberta possible, que pugui fer un espectador en el cine, a mi em sembla que això... Li treus el director, el que es creu un guió, etcètera, juga'm a això, juga'm la sorpresa que puguis causar. Si tu, aquesta sorpresa, les velles, li mates un dels elements que ella ha creat. I ella crea justament per sorprendre. Jo estic segur que el fris l'Àngli és igual, que la persona sàpiga el que passa al final de... No, no, no li era igual perquè ho deia. Perquè jo ho va posar a algun productor. No, no, no. Jo estic convençut, no, perquè mira, si saps el que passa, tens des del començament la informació del que passa a la dona del quadre, doncs ho vius d'una altra manera, amb una intensitat diferent. És allò que es diu que he tornat a veure la pel·lícula i m'ha semblat més fascinant encara. No, vull dir, a veure, és que, si no, la vida al final és un esport. No podem parlar d'altre. Jo no dic... jo estic d'acord que ni tot o ni nada, o sigui, no. Però que preservar aquesta idea de que ha hagut l'especte... Jo, tu dic que sincerament, jo vaig molt al cine, ja ho sabeu, m'agraden molt, fa molts anys i tota la vida. I quan n'hi he disfrutat més és quan no sabia res, veig una pel·lícula i dic, hòstia, em quedo sorprès del que he vist. Si estem a les coses, em perjudica. A mi em perjudica. Això és la sensació que jo tinc, ara. No té per què ser la mateixa. A mi em va passar al club de la lluita, concretament, que em van explicar el que li passava al personatge. Sabeu allò que, en un moment determinat, comença truintullant la seva cara, i això té un significant, no? I llavors, quan m'ho van explicar abans, vaig entendre-ho. És que, si no, jo estic gairebé segur que no hauria sabut que passava. I llavors vaig dir, oi, va, que interessant, tu. Llavors ja anava a connectar amb tot, no? No, el que passa és que, el que també es passa és que millor, amb uns que, com a mi, ens interessa molt aquesta descoberta, jo millor tu t'interessen altres coses. Per exemple, una cosa que digue'm això que estem llenant ara, és que hi ha pel·lícules que és veritat, que tot hi saber, perquè a l'entrada ja t'ho diuen, doncs el que passarà algun cas seria, com has dit tu, el crepuscul de los dioses, i l'altre seria, per exemple, la de vosaltres molt recent, el Sully, del Vinisburg, que tu... Què passa, el Sully, va, explica'm. No, el Sully, l'entrada... Tu ja has llegit el diari. I saps que és un cas, d'una terratge, i que tothom ho ha vist, i tothom sap el que passarà, i, per tant... És un fet real que tothom coneix. Però la pel·lícula et confesso que això li dóna la volta d'una forma meravellosa, llavors... Per tant, no estic en compte, però penso que, a mi, personalment, prefereixo que no m'expliquin moltes coses com vaig a una pel·lícula, perquè si me les expliquen, amb condició. En el fons, amb condició. Prefereixo no anar a condicionar. I no vols condicions, com al programa, sense condicions. Joan. Jo trobo que una de les gràcies de les preestrenes, que es fan per la premsa i tal, és això, que no saps de què va la pel·lícula. Sí senyor, sí. I llavors, vull dir, per exemple, avui, que hem anat a veure l'última de l'escorcesse. Doncs jo havia llegit que era una producció en mèxic, i era aquesta la dada que tenia. I llavors, quan he començat a veure que allò passava al Japó, i ja està, ja... Hi ha la referència que tenia, ja no em servia per res. Vull dir, després, la pel·lícula és el que és, no? Però vull dir, la sorpresa ja me la donada. Resulta que passava al Japó, al segle XVII. Sí senyor. I en canvi, jo, llegint que era una producció de mèxic, pensava que passava en el moment actual, i que seria de tiros amb mexicans. No hauries d'haver dit res, això. No hauries de dir res, jo, o del que sigui. Ara li ha estret a molta gent, que ja no tindrà aquesta sorpresa quan arribi al cinema. En tindrà un altre de més desagradable. En tindrà un altre. A mi m'agrada molt el que ha dit el Joan, perquè és que realment, si ens posem estrictes, els primers que fan una spoiler són els crítics. Sí, sí, sí. Perquè no t'expliquen en el final. Un cop has llegit la crítica ja estàs una mica... Estàs condicionat. Quan has vist l'anunci de la pel·lícula, perquè ja veus com van vestits els personatges, ja saps una mica... I ja està, ja tens informació, massa. Tens massa informació quan vas a veure una pel·lícula. Estic d'acord. Dos maneres en Joan, després parlem de l'escorcesi que hem vist, jo també he anat amb ell d'aquest matí a Bèrola, però preferiria que expliquis abans de les dues o tres que has vist. Sí. Jo el que volia dir és que està bé que parlem de les novetats, perquè bé, per això... Precisament perquè són novetats, no? Però, o sigui, jo vull dir que des del dimarts passat, que vam fer el programa, jo he vist set pel·lícules, he anat a dues exposicions que tenen relació amb el cine, he estat amb una clóenda d'un festival de cine particular, un festival de cine que es diu Inclus, i que era sobre pel·lícules de gent discapacitada, i he vist un curt en una exposició. A més a més, aquesta tarda, que aquest matí he vist una de les set pel·lícules que he dit, però aquesta tarda m'he fet un programa de curt en un centre cultural, que no ho direm per no fer propaganda, no ho direm, per no fer propaganda, però vull dir, he vist, em sembla, que 5 o 6 curs. És a dir, que aquí... Doncs marxem, marxem, et deixem sol. No, no vull parlar de totes aquestes pel·lícules. No ho explico per això. Ho explico perquè aquí prioritzem les novetats, però, a vegades, el més important està fora de les novetats. De totes maneres, novetats. Les innocentes. És una pel·lícula dirigida per la francesa Anne Fontaine. Basada en un fet real, la pel·lícula és coproducció polonesa francesa. És... passa en el desembre del 45, és a dir, després de la Segona Guerra Mundial, i està treta d'un llibre, com ve dic, basat en Fets Reals. El llibre està escrit per una matxesa de la creu roja francesa. El que va passar aquí hi ha possible spoiler. Això de la spoiler també és que la gent els agrada la paraula. No saben què vol dir, és spoiler en anglès. I llavors, ara ho han agafat com xafar al final d'una pel·lícula, o xafar el tema, i ja està. I els agrada la paraula perquè la paraula és molt maca. En català no resultaria tan atractiva, però en anglès, els tres dies spoiler, dius... Carai, noi. Perquè en català és cul. És cul. En català dius xafar la guitarra, i quedes com un pagès, amb barretina. Però dius spoiler i quedes la mar de cul, per dir-ho així. I bé, doncs, aquesta pel·lícula parla dels efectes de la guerra. És a dir, ja sabem... Ara criticaré l'exèrcit, perquè és una de les meves debilitats. Ja sabem que un premi en els soldats que van en una guerra és poder violar a dones. Aleshores, si el premi aquest consisteix en violar monges, ja és premi doble, no? Aleshores, doncs, la història és que primer els alemanys i després els russos quan entren a Polònia van amb un convent de monges i violen a totes les monges. I violen a totes les monges, i llavors n'hi ha set que queden embarassades, en un sol convent. Això fa que hi hagi un problema enorme. Clar. Estem a l'any 45. Aquestes monges, més o menys, estan isolades. No som ben bé de clausura, però estan bastant isolades. Aleshores, elles no saben ni assistir un part, i els aniven en set. Aleshores, hi ha una monja que s'escapa del convent i va fins a un lloc de la creu roja francesa a demanar ajuda, perquè hi ha una monja que està a punt de parir i no saben què fer. Llavors hi ha una matxesa, que és aquesta que explica la història, que ajuda a anar a les monges. Tot això... bé, doncs és un fet real, és una novel·la, és... Però, vull dir, ho han fet d'una manera... treballant-ho com un film de qualitè, massa qualitè, perquè és un tema realment escabrós i l'àlbum ha hagut envellir. L'han fet una fotografia en color així, molt delicada. La pel·lícula està plena de cans religiosos, de aquells molt macos, pare endulci, tot el... I llavors l'única cosa que vaig trobar interessant és l'actriu Agataculesa, l'actriu polonesa, que és un actriu que a mi em té... Fascinat. Fascinat, encandilat, etcètera, vull dir. És una grandíssima actriu. Sortia a Ida, Ida, que era una pel·lícula polonesa, també de monges, que allà no feia de monge l'Agataculesa, sinó que feia de la tieta, de la novícia. T'he vist i m'agrada molt, la tieta. Aquella tieta, bueno, aquell paper era increïble. I ara l'han posat de mare a superiora del conveni, perquè jo penso que la idea l'han tingut a partir d'Ida, que és del 2013, em sembla, i van dir, bueno, ara farem una pel·lícula amb aquest actriu, que és molt bona, però la farem en colorins i la farem amb musiqueta, i la farem no sé què. Aquella era en blanc i negre, i molt... molt seca, molt com una pel·lícula dels anys 60 del lest. Doncs van dir, no, ara ho farem bé, ara ho farem en colorins i tal, i, bueno, ha quedat el que ha quedat. Jo penso que el preciocisme aquest no acaba de lligar amb el tema. Ara que, fi, que no m'has agradat a mi, no vol dir que agradarà a molta gent. Llavors, anem amb una altra pel·lícula, també, de preestrena. Contratimpo. És una producció de 3Media. Amb això ja estem dient el 70% del que hauríem de dir. Antena 3 té la seva manera de fer les coses. El que era interessant aquí és que el director era l'Oriol Paulo, que va ser un dels responsables de la sèrie de TV3 Nity Día, que era una sèrie que estava molt ben feta, junta amb el Manuel Loverga, que va dirigir la majoria dels capítols. L'Oriol Paulo era el guionista i també va dirigir un capítol, em sembla, que l'últim. I havia fet l'anterior llarg metratge seu, va ser El Cuerpo, que no estava gens malament, era un flir però respectable, amb el Coronado i alguna gent més car. El Coronado torna a sortir al contra-tíempo, també sortia a Nity Día, el Coronado. En fi, l'Oriol Paulo i el Coronado deuen tenir una empresa conjunta, no? Una... Sí, el que sigui. Una Venture Joint, com que estem amb gent sòlida de l'espai, ara en direm una Venture Joint, en comptes de dir una societat encomendita. Bé, doncs el més interessant per mi és que la pel·lícula funciona molt bé en quant a tècnica, perquè l'Oriol Paulo és un mestre amb una tècnica moderna i tot això, dona un resultat molt espectacular, però també el guió és un continu de girs de guió, que bé, al final dius bé, i aquí han estat marejant-la per diu, explicant la mateixa història des de diversos punts de vista, una altra vegada l'efecte rexomón, però, bueno, l'efecte rexomón multiplicat... El rexomón, el quadrat, és la història, no? Molt bé, molt bé. I llavors, partint d'un adultèri, que això, un altre dia, no hauríem de parlar en el programa, perquè hi ha tantes pel·lícules que parlen d'un adultèri. És que interessa a la gent, l'adultèri, no sé, però no acabo d'entendre, però el 60% de les pel·lícules, si no més, parteixen d'un adultèri. I llavors, com que aquests adults es troben amb un accident de trànsit, i llavors ho han d'amagar, perquè, si no, no... Es descobriria, es descriuiria el pastís, perquè tots dos estan casats per la seva banda, i tots dos són adults entre ells. Doncs, aleshores, han d'amagar un cadàver a la manera de Hitchcock, també amb una llacuna, com una pel·lícula de Hitchcock, que em sembla que era... Psicòsis, oi? Psicòsis, exactament. Sí, em sembla que fins i tot copien el pla del cotxe... Enfonsant-se. Entrant a la llacuna, no? És molt hitchcockiana, la pel·lícula, però... Amb un giofluix. Exagerada, exagerada, el guió. Estan molt bé les actrius. L'Anna Wagner, que és una gran actriu per mi, i la Barbara Lenny, que és per mi meravellosa, últimament també ha fet Maria i los demas... No l'he vist, m'han dit, que està molt bé. Maria i los demas és extraordinari, i la Barbara Lenny està molt bé. La Barbara Lenny està bé en qualsevol pel·lícula. A vegades hi ha pel·lícules que només cal veure-les, perquè hi surt la Barbara Lenny. Vull dir que és una meravella. Però després, no sé... Vull dir, per exemple, passa a Barcelona, però tu veus una Barcelona que podria ser xicà, oi? Perquè només ensenyen la part del 22 a Roba, sempre amb el Gratacels de la Torrec Bar, en primer terme, i bé, és una Barcelona que, en fi, que està retratada tot des d'unes autopistes, vistes des de dalt i tot, molt ben fet, molt tècnic i tal, però que no inspira gaire. Perquè és una Barcelona poc viscuda, etcètera. I bé, aquí ja em deixem les novetats i anem per la pel·lícula que a mi m'interessa parlar. Qui és una pel·lícula que segurament no es veurà ni... No està segur que es vegi en sessions comercials. De moment s'ha vist el Macba i s'ha vist la Filmoteca. També s'ha editat en DVD. I la pel·lícula es diu Tito de Phantom Monk. Tito del Monju Fantasma. És un documental que l'ha fet un artista de Mataró, que es diu Dani Molleó, que és un artista plàstic, que també intenta fer coses en cinema, i aquest documental és una cosa magistral, és una cosa molt madura. L'altre dia parlàvem de per què el cinema català de ficció no entra en les qüestions d'actualitat i en el cinema polític. I jo penso que el cinema català, i això ja ho deia el Miquel Porté a Serrador fa molts anys, el millor cinema català és el cinema experimental, és el cinema documental, és el documental de creació, que últimament es diu, és un galicisme, això del documental de creació, però és un galicisme volgut. I el problema que té el cinema català és que el cinema comercial no entra, no el sap fer, no té indústria, no acaba d'acollar. En canvi, el cinema experimental, diguéssim, del Portavella, de Lissaki la Cuesta, del Guirín, de tota aquesta gent de Serr, el Albert Serr, evidentment, aquella noia que es diu Álvarez, la que va fer Mercado de Futuros... En fi, la Neus Vallús amb la Plaga, tota aquesta gent són fenomenals, i van per tots els festivals d'arreu del món, i tothom els té en compte. És un problema que Catalunya no tingui un cinema comercial que pugui estar a l'alçada d'aquest cinema experimental, que sí que és de gran qualitat. Llavors, el Dani Moller agafa un artista com el Tito, el Tito és un artista plàstic, que és un artista que va començar com a perroquer, i llavors, en els anys 80, va començar a fer escultura amb cabells. Caram. Tot molt orgànic, diguéssim, perquè és clar, fer escultura amb cabells, i ell es va... interessar tant pel cabell que va acabar construint una màquina, que era com una mena de bombo, d'un bombo enorme, una cosa cilíndrica, que llavors allà, ell tractava el cabell perquè fos sòlit, i pogués fer escultures tallant el cabell com aquell que talla marbra, no? Perquè primer enganxava els cabells amb uns metalls i feia escultures, però després ja feia directament el cabell sòlit. A veure, dels cabells va passar els ossos de cabra i de cavall, que els anava a buscar... en el lloc on les águiles anaven... a buscar a les cabres, no? O sigui, en les águiles... agafaven les despulles de la cabra i deixaven l'escalet. Llavors ell feia amb els ossos de les cabres i dels caballs, i després de les vaques, feia escultures i em feia instruments musicals. És a dir, que muntava instruments amb escalets d'animals, que havien sigut menjats per les àliques, i llavors ell hi posava cordes i els tocava amb un arc, aquests escalets. Vull dir, l'artista era bastant peculiar, eh? I després es va dedicar a la pedra, vull dir. Tot això, començant a Barcelona, en una nau del poble nou, després es va traslladar al Madrid de la Movida, després es va traslladar a París, es va fer molt amic del Miquel Barceló, i després es va traslladar ara, està vivint el camp de Tarragona, i justament on va anar a viure al costat i via una pedrera, és a dir, que ara està fent escultures de la pedra. Però tot això, vull dir, ell era una persona que era bastant famosa, sobretot quan era a Madrid, però llavors en un moment determinat va desaparèixer. Va desaparèixer del món, té un Macenes, que és un important promotor musical, i li paga l'obra, no? Li paga el material, li paga tot i tal. I tot això s'explica en el documental. És a dir, l'obra gairebé no es veu, però ell l'està fent i existeix, i és un obra gairebé desconeguda. Ell havia fet performances abans, ell s'estirava en un teut i es cobria de cucs, i llavors els cucs anaven pel seu cos, nu. Vull dir, hi ha coses molt interessants en la pel·lícula, i, per exemple, que hi surti el Barceló i que parli d'un altre artista en termes al·lusiosos, això és una cosa que no ha fet mai el Barceló. I del Tito ho fa, perquè tots dos eren veïns a París, i del Tito doncs ho fa, i ho fa d'una manera encomiàstica. I llavors el que és curiós és que el Dani Molleó, el director de la pel·lícula, també és perroquer, igual que el Tito. I llavors ell es va interessar per un artista que també era perroquer com ell, i artista com ell. Llavors va contactar a través d'una web que no funcionava, però al cap d'uns mesos el Tito es va posar en contacte amb ell. I llavors ell va començar a lligar caps, va conèixer els amics que havien donat suport en l'obra del Tito, i acaba fent un documental en el qual el Tito apareix en imatges d'Arxiu, apareix també en l'actualitat, però sempre de lluny, no se li veu gaire bé la cara, és a dir, que ell respecta que l'artista hagi desaparegut, i acaba fent una pel·lícula que és fascinant per ella mateixa. Vull dir que hi has d'entrar, però que aquesta cosa d'un artista que en plena inclusió desapareix del món artístic i fins i tot del món social, i que ell no està per ningú i només està per la seva obra, i allò més fa aparicions puntuals en determinats llocs, doncs la pel·lícula viu exactament aquesta qüestió, com és un artista que està en el mig de l'ambient artístic, però que desapareix. I la pel·lícula, en certa manera, també fa aquesta desaparició. Jo la recomano expressament de que quan algun dia es pugui veure a qualsevol lloc o ve en el DVD que està editada, doncs que la gent, els cinefils, han sentit del deure, doncs que no se la perdi. La farem pel·lícula del mes o de l'any, o no? Però hi ha, a més a més, els curmetatges que deies que havies vist en aquest centre cívic que no vols esmentar. Suposo que serà de tot això que està muntat del dia més curt. No, perquè el dia més curt... Jo he anat en aquest centre que feien el dia més curt, perquè pensava que començava a l'A5 i resulta que avui començaven a l'A7. I llavors per això m'he desviat en un altre lloc d'aquest centre i he vist aquests curs que són... Hi ha un menú de tardor, hi ha diversos menús que pots veure en aquest centre, i llavors jo he vist el menú de tardor, que incluïa pel·lícules d'Estan Brakech i de Norman McLaren, per exemple, i llavors també hi havia llargs, però els llargs no els he vist. I llavors he vist dos curs de la Xantal Ackerman, que fa poc va morir, i que és una cineasta que jo respecto molt. I que em miro molt i que m'ha agradat molt bé. Perfecte, moltíssimes gràcies. Tota la informació que estem en una dada, així que puguem, t'assurro que l'avorem, perquè ens has fet una explicació sumament interessant. Sí, sí, jo escoltaré el programa quan arribi a casa. Per tornar a assimilar-ho tot, no? Jo l'haig de veure aquesta pel·lícula. Jo penso que podríem portar el Dani Mollio aquí. Tu tens possibilitat de aconseguir-lo? Sí, però no m'agradaria fer-ho. No m'agradaria fer-ho, perquè no hi hagués contacte amb ell després de veure la pel·lícula. I que ens arregli els cabells, una mica. M'agradaria convidar-lo. Doncs parlem-ne, perquè vingués aquí... Avui és l'últim programa del trimestre. El gener dia 10 de gener comencem una altra vegada, i llavors podíem avarcar el teu gener. Pel enque bé, i jo penso que podríem convidar el Dani Mollio i que ens parli ell. Molt ràpidament, anem molt malament de temps avui, a veure, quatre coses de la pel·lícula que hem vist ell i jo, aquest matí, el Texas, que era passar-me'n l'estrena del Martín Escorcesse Silenci, aquesta pel·lícula religiosa, que estrena en el 6 de gener, i per tant, simplement, si voleu, comentem... Nosaltres hem sortit bastant de seguts, anàvem amb expectatives... Jo no sabia de què anava de veure. Jo confesso que ha anat allà amb l'any, ni sabia que era de Mèxic. No t'han fet spoiler. Si t'hagués fet algun, potser hauria sentit millor la trama, jo què sé. Però és que és que passes aquí un problema per mi i té la pel·lícula. De trama no n'hi ha d'haver. Perquè durant dos hores, 40 minuts, dos hores, 40 minuts, s'està repetint la mateixa cosa. I no hi ha... Vull arribar a un moment que era per dormir-se, tu et dic en sèrio. Era per anar al senador i dir... O marxar del cine, perquè no passava res de... Els actors no estava malament. Un dels actors, sobretot, a mi m'agradava, el Xicot Jove, que feia de sortir al Nil Nesson un moment, però que no sortia res un paper de... Covid Night Train del Jinjarmus, que potser és una mica això, no? Allò d'anar... No, no, no. No té res a veure, no té res a veure. L'altre dia vam parlar una mica, perquè el Joan va parlar de l'última pel·lícula del Jinjarmus, i li hem dedicat també un programa al Jinjarmus, eh? Abans que acabi la temporada, perquè... El Joan va parlar de Patterson, que li havia agradat molt, jo també. O sigui, l'hem vist, és a dir. Jo estic pendents de veure algunes de les antigues per refrescar coses, eh? És una meravella. Tot el que en aquí... Jo penso, honestament, que... No sé, jo no sabia, perquè m'he entrat aquesta tarda llegint coses, que es veu que el senyor Scorsese és un senyor que va ser escolanet, va estar al seminari, volia ser de jove cap allà, i aquesta beta religiosa, que ha quedat molt profundament, doncs quan fa pel·lícules religioses, a mi no és una cosa que desveria, que va amb una cosa que ell s'entén, però els demés no entenem res del que s'està explicant, o que és tan obvi que no ens interessa. Hem notat que la pel·lícula, honestament, dura dos hores 40, i dos hores 40, amb una hora i qual, n'hi havia més que prou, perquè tothom està explicant allò mateix. On, 5 minuts? N'hi havia un front documental preciós. Tot el que hem sortit del cine, molt decebuts, eh? Per tant, no cal que ens parlem més, em sembla, si no vols un comentari tu, perquè si no, no podrà parlar. Tranquil, tranquil. Comenta tranquil·lament, perquè el meu tema tampoc no és tan llarg. Jo, simplement, volia comentar... És que és molt plàstic, és molt... És que anem molt malament de temps. Jo volia dir, sabeu que a cada setmana expliquem una mica les pel·lícules de TV Joca, que poden ser interessants. Aquesta nit em fan una TV2, que és dos atracadors, una pel·lícula espanyola del Rovira Velleta, que sembla que és interessant. Jo no l'hi vista, però és interessant. El Dimecres fan les 22 hores a canal Hollywood Master & Commander, que és una pel·lícula del Peter Weyer, que havíeu dit que era, francament, molt bona. Molt bona, sí, sí. El Dijous, a M.C., a les 22 hores, 10, fan Origi Vendres, fan Intocable, una pel·lícula molt comercial francesa, que va funcionar molt bé, deu fer 3 o 4 o 5 anys. El Disapta, TV3, a les 22 hores... Perdona, em sembla que han fet... Ara fa poc un remake americà, no? Podria ser. Imagina. Podria ser, el que he sentit. El que faltava. El que faltava, sí. El Disapta fan una de les pel·lícules que a mi personalment m'agrada molt. A les 22 hores fan Midnight in Paris, el Disapta, TV3. I el Diomenja, també, a TV3, són una cosa que, si algú no l'ha vista, l'ha de veure, que és Mísueño Delis, del John Gray, amb la Marianne Cotillard, que està esplèndida i molt bé. Però jo voldria, relacionat amb el món del cinema, parlar de dues coses molt ràpides que m'han arribat, que són, francament, interessants. Són dues exposicions que s'estan fent en aquest moment. Una és titulada Art i Cinema, 120 anys d'intercambis, que es fa a Caixaforum, des del dia 16, o sigui, des d'aquesta setmana, fins a finals d'abril, aproximadament, que és al voltant... És a dir, si llegim una mica com la presenten, diu, mostrar aquesta Art i Cinema 120 anys d'intercambis, mostrar els vincles del cinema amb la resta de les arts i les seves influències mútues, és el principal propòsit d'aquesta exposició, que ha estat organitzada a partir d'una selecció d'obres procedents de la col·lecció de la cinemàtica francesa, que es complementa amb peces sedides, propers llocs d'institucions museístiques, espanyoles i franceses. Em va començar per venir aquí el que et porta la cinemàtica francesa, a explicar a quin interès tenia això, i penso que val la pena veure-ho. És una cosa que, a més a més, es fa amb... ja en visites a família, a visites concertades, i les coses d'aquestes. I l'altra cosa, que el Joan també m'ha anat parlant aquest matí, i que penso que val la pena, és que des d'aquesta setmana estaven fent el cinem esverdi, la mostra del cinema italià de Barcelona. Aquesta setmana no sé quin dia aquesta setmana acaba, però potser val la pena tenir coses informatives pel nostre subidós, que això acaba demà. Jo no vull dir res més, prefereixo que passar el tema. Com ens aprofitem que és elàstic? És elàstic. No ho sé si és elàstic, però... No, jo no. M'hi posaré aviat, però no. Elàstic no ho sóc. No, aviam. Ara donarem un salt qualitatiu, perquè després de parlar de coses, jo penso que molt profund, molt interessants. Anem a saltar cap a un tema, diguem, que cinema també, però que és més de ciència ficció, és més d'entreteniment. Com que aquesta, ara fa poc, han estrenat rock one, que és una de les històries, una de les pel·lícules, o l'univers Star Wars... Ja l'has vist, Andreu? No. Però la sé sincera. I m'agradaria anar-la a veure el fenòmeno. No és que vulgui fer publicitat del cinema. Val la pena fer-la. Que val la pena anar amb aquell cinema a veure-la. Però jo us explicaré d'on ve el tema, perquè hi ha una història al darrere, i és que no fa gaire, fa un parell o tres d'anys, vaig tornar a veure, per televisió i de casualitat, una pel·lícula que, en el seu moment, va ser molt famosa, i jo penso que són dels clàssics de cine de la zona arremundial, que és Esquadero 633. Que té una banda sonora, que si el francès la troba, que és superràpid amb això, si la sentiu, segur que direu, ah, aquella pel·lícula. Pel títol, la gent no acostuma a recordar. És una pel·lícula de segona guerra mundial, i és una pel·lícula en la qual no us explico la trama, us explico el final, perquè el final és la part que... Espòiler. El final és la part que jo penso que val la pena comentar, perquè entendreu per què ho comento. En aquesta part, uns avions han de bombardar ja un central on els alemans estan fabricant aigua passada per fer la bomba atòmica. Doncs l'èxit de la missió pot canviar la direcció de la guerra, com acostuma a passar amb aquestes pel·lícules de la Segona Guerra Mundial. Doncs bé, els avions que bombardeixen, han d'entrar per un fior noruec, han d'anar tota l'estona a dins del fior noruec, fins que arriben a la central, que està al final de tot, i han de llançar la bomba just a sobre d'una roca que hi ha, perquè la roca caigui sobre la central i destrossi tot a les instal·lacions a la mà. Llavors, no sé si ho sona, això, però és exactament el mateix final que la pel·lícula a New Hope, una nova esperanta de la Guerra de les Galàxies, quan entren a dins de l'estrella a l'Esmuerte, l'estrella de la mort ja han d'anar per allà, fins arribar a un lloc on hi ha un forat, i han de tirar la bomba justament amb aquell forat. I ara, el Francesc, ha trobat la sintonia de la pel·lícula. És una de les millors bandes sonores de pel·lícules de la Segona Romandial, a mi. Penso que és una de les més bones. I has donat una mica per mi en el clau, però en el fet que aquesta nissaga, i en general el cinema comercial, però la nissaga de sobretot l'última part i aquesta última, que ja ha dit que m'han explicat Phil Pellranda tot i que no la vista, doncs és una combinació de molts elements d'altres pel·lícules, no hi ha ni una cosa original. Diu que sí, vaig a fer la foto, menta. Desenvolupar d'aquest tema, guai, guai. Sí senyor, perquè en realitat el George Lucas, que va... ha vist molt cine com tota aquesta fornada de... De directors. De directors com Stephen Spielberg i Scorsese. I Scorsese, i que han vist tots un determinat tipus de cine. Moltes coses que surten a la Guerra de Galàxies, en realitat, són coses que han anat prenent de diferents pel·lícules i que segurament molta gent, i especialment la gent jove, que potser no ha arribat a veure aquestes pel·lícules, perquè avui en dia no es passen ni tan sols per la televisió, desconeixen absolutament, però és que hi ha un munt de pel·lícules que han sigut... han proporcionat coses a la Guerra de Galàxies. Una d'elles és aquesta, Esquadrò 633, que de fet li dona el final a la primera pel·lícula que va sortir a Star Wars, però hi ha una llista que ha fet una petita compilació, i inclús us diria que segurament vosaltres si heu vist la Guerra de Galàxies, que podria ser que no, però que al millor vosaltres fins i tot podeu trobar alguna... Altra pel·lícula que no ens donem. Per exemple, la Guerra de Galàxies també ha begut bastant d'Aquíra Corosau. Aquests directors han vist totes les pel·lícules d'Aquíra Corosau, i han agafat moltes idees, per exemple, de... han agafat idees de Der Suusala. Der Suusala és una pel·lícula boníssima d'Aquíra Corosau, en la qual hi ha un moment que el caçador en Der Suu i el capital soviètic estopen amb una tempesta de neu, i han de fer un refugi sota el qual s'han d'amagar, i ho fan amb branques. O se'n van posant branques una sobre l'altra, fins que construixin com una mena de repetit refugi, i allà poden sobreviure la tempesta que és d'antesca. Doncs bé, aquesta mateixa escena surt a la segona pel·lícula que vam fer d'Estar Wars, quan els dos herois, el Hans Solo i el Lucas Skywalker, es troben a mig un planeta gèlit, i han d'intentar sobreviure durant la nit. Amb un maten, amb una bèstia de càrrega, i la buida de budells es fiquen a dins per intentar trobar refugi. Hi ha moltes idees d'aquest tipus. Hi ha moltes idees de l'Estar Wars que en realitat venen de les pel·lícules que es feien els anys 40 i 50, serials sobre temes de ciència-ficció o sobre temes d'aventures, en els quals es plantejaven històries, aquests serials, històries de ciència-ficció, d'aventures fantàstiques, a vegones, i aquests serials eren pel·lícules, eren pel·lícules que duraven una hora, una hora i mitja, i que havien serials que eren constituïts per 12 pel·lícules. I la gent anava al cine i anava seguint... en el cine anaven seguint totes les pel·lícules que s'anaven fent. Clar, això recorda, de fet, l'Agarra a les Galàxies. L'Agarra a les Galàxies és un gran serial, és una gran història sobre un món univers al qual gira. Avui en dia aquestes pel·lícules ja no es podem veure, perquè no es projecten enlloc. Jo recordo encara haver navís algun els dissabtes al matí a televisió espanyola, que n'havien projectat algun d'aquests serials. Moltes idees d'aquests serials són incorporades a l'Agarra a les Galàxies, per exemple. Les pel·lícules de Flash Gordon... van treure moltes idees com, per exemple, la trama aquesta de la primera pel·lícula, en la qual el Hans Solo i el Lucas K. Walker es disfressen de soldats a l'imperi, entren a dins de l'estrella del amor, intenten rescatar la princesa, està tret. Literalment, d'una pel·lícula, que és Flash Gordon, és un dels més importants del món. L'oficialitat d'una pel·lícula és una pel·lícula que, d'una manera que s'acaba de fer a la llengua, concareix l'univers. Tal com raja. Així, exactament. La vestimenta d'Arbaider està tret d'un altre serial. La màscara que porta al Darth Vader, que necessita per respirar, també està tret d'un serial. I hi ha un munt d'elements que vas veient, i d'adentures que aquests directors, o aquest concretament, el George Lucas, va veure quan era jove, quan era nano. Clar. I llavors, jo el que us recomanaria, si algú vol aprofundir una mica més amb aquesta història, és que a través d'internet trobareu molta informació, perquè ja sabeu que hi ha molts friquis en aquest món, i llavors hi ha molta gent que penja aquesta informació. I no s'altre no ho som de friqui. Això, una vegada m'ho van dir, a veure, que a txequi el Sable Lassers... Les potes, això, el Sable Lassers. Qui no sigui friqui, no és això. Doncs trobareu un món d'informació. I hi ha bastants, per cert, que abans parlàvem de documentals, hi ha bastants bons documentals que ens parlen sobre, justament, l'origen de tot aquest univers de Star Wars, d'on van treure aquestes idees i com les han anat elaborant. I el que jo diria que és més interessant, no més del que has dit, perquè ho has dit amb una precisió tan gran que ha estat un plaer sentir-te, Andreu, però el que pot ser encara més el fet de que sigui extrapolable a tot això que dius, el cinema comercial, en general. El cinema comercial és això, és el que agafa les grans idees que plasmen, en un moment determinat, als creadors, que tothom després diu que això jo no ho puc veure de cap manera, perquè jo què sé, fa cinema en blanc i negre, o perquè fa un cinema que és tan lent, i resulta que tot això després s'agafa i es posa en una pantalla amb un guió, amb una sèrie de guionistes que han vist tot aquest cinema de la culta, per dir-ho així, i llavors tothom s'ho empassa. I, a més, ho hem de veure per obligació. Has d'anar a veure allò. I ha preguntat a una gent quan s'havia fet aquella segona tungada, de tres capítols, després dels tres primers, que es van fer el que serien les preqüeles, que eren l'episodi 1, 2, 3, i tota aquella història. Llavors jo li preguntava a alguns amics per què voleu anar a veure aquesta pel·li, perquè s'ha d'anar a veure. I dius, ja. I dius, quina resposta més bèstia, no? Hi ha coses que s'han de fer, en aquest món. Hi ha coses que estem obligats, si no les fas. I, a més, realment, et mostra que aquesta gent que fan aquestes pel·lícules tan comercials i que són tantaquilleres, aquesta gent ha vist molts sínems. O sigui, si aconsegueixen fer aquestes pel·lícules tan bones, és perquè veuen de la font original, d'alguna manera. Fixa-vos que fins i tot hi ha una anècdota curiosa, perquè amb una de les últimes pel·lícules d'Estar Wars, la parella feta per l'Annequín i la princesa, que són dos dels protagonistes, hi ha un moment que es retiren amb una mansió que es diu Bariquino. Bariquino. Sí, que és el mateix nom que té la mansió on el doctor Zivago i la seva família refugien després de la revolució, no? Quan ho estan passant malament i han de marxar, doncs es refugien amb una mansió que tenen... perquè tenen persona o una família rica, tenen una mansió d'estiu que van a passar els estius, i allà és exactament el mateix nom. Llavors, en fi, jo estic d'acord amb el francès. Quan veus pel·lícules aquestes, el que has d'anar a fer és adeure immediatament després les pel·lícules que han donat aquestes. El que passa és que, a part dels títols de crèdits, haurien de posar tota la llista de referències que hi ha, perquè la gent anés apuntant i digui, aquí han agafat això, aquí han agafat allò altre, no? Ja són prou llargs dels títols de crèdits. Serien interminables. No en puc resistir, amb dones. Perquè és molt veritat tot el que has dit, perquè realment això és allò que deia Eugen i d'Ors, que tot el que no és un manatge desplagi, i que, en fi, es copien els uns als altres, però d'una manera tascarada. I això, sobretot, passa també a les sèries de televisió, que agafen de tot arreu, de tot arreu, que agafen del teatre, de la novel·la, del cinema, d'altres sèries de televisió, veient el Soprano, i dius que veus que el senyor, aquell creador de l'O Soprano, veus exactament que li agrada molt Buñuel. Perquè, a veure, la qüestió del... Sobretot Tristana, perquè la qüestió de l'amistat de la dona del Soprano, del Toni Soprano, amb el cap allà, allò és Tristana, pur. I allò de la russa que té una cama artificial, bueno, és que a mi que no em diguin, però, vaja, és la Tristana deixant la cama de munt d'una cadira. Fins i tot, fins i tot, el final de la sèrie és absolutament... Buñuel, sí, sí. Aquell fos... No, no, però és que copia de tot arreu, eh? I, per exemple, un episodi de Mujeres Desesperades començava, sí, tan literalment, un tros d'una obra d'Eduard Talvi. Però és que així mateix. I el musical Mamma Mia, que primer es va fer en teatre i després en pel·lícula, està copiat del guió d'una comediata que es deia Buena Serra amb senyora Campbell. Però és així mateix. Vidi, una senyora que té una filla durant la guerra mundial i que llavors venen tres combatents que tots poden ser el pa. Com veieu, estaríem així, continuant xerrant, perquè jo em quedo també amb coses al pa per poder comentar, però la sensàtia de sobre, avui la mantem, que sigui últim dia de trimestre, doncs últim dia d'aquest any de que fem el programa, i us convidem al dia 10 de gener, després de les vacances, després de Nadal, i per tant, us desigem a tots els oïdors, unes bones vacances de Nadal i que es passin molt bé, i una bona l'entrada d'any nou. Què parlarem aquell dia, Joan? Parlarem de totes les coses que hem vist, de totes les coses que farem, de totes les coses que hem pensat per aquest trimestre, que serà explendurós, com aquest que hem fet ja. Que unic. Fins dimarts d'ià... Fins el 2017. Bon final d'any. Bones festes a tothom. Bones festes a tothom. Bones festes. Adeu. L'endemà. Emma de Música, un programa realitzat i presentat.