CsC 10/01/17 - Comentaris, avançaments i actualitat cinematogràfica / Resum del 2016 / Kirk Douglas.

CINEMA SENSA CONDICIONES CINEMA SENSA Bona nit, un dimarts més som aquí, de nou, en un any nou també, que és el 2017, per començar la seia de programes que esperem que us agradin, i que ens informarem de les coses que veiem, de les coses que us recomanem, de les coses que vindran, etcètera. Avui el programa tindrà com tres parts. Una primera part que tant el francès que ha vist la donfella ens parlarà de la pel·lícula, el pol que ha vist Godzilla ens parlarà també d'aquesta estrena, que és una donsella també, diferent, suposo. El Joan Sardà que està aquí al costat meu ens parlarà de les necològiques per situar-nos a una mica. Si tenim temps, suposo que sí. La meva previsió era com que hem tingut el centenari, el senyor, amb qui el Douglas ha complert cent anys i s'ha de parlar de la premsa, etcètera. Hem vingut a fer una mica de recuperació de la seva gran obra, de la seva aportació en el cine, i finalment la idea seria, depant de tant i tant el temps que tinguem, si podem afegir-ho més o menys, parlar del cinema del 2016 que més ens ha agradat, ja que estem començant l'any i voldríem fer una mena de resum, una reflexió sobre el que ha sigut el 2016 a nivell cinematogràfic. Per tant, donem la paraula al francès, que m'ha dit que l'hi havia agradat. Amb la vènia, dels precents, com que em donen la paraula així, tan formalment, doncs jo l'aprofito. Precisament us preguntava quina música podíem posar i estem sentint això, una part de la banda sonona, cançó d'aquelles... Sembla una mica com una cançomanga. Sí, chamar una intro. En principi, la banda sonora. Com que això ho busquem així, ràpid, aquí, puc buscar jo el comentari del programa, però sembla que sí, sortan les imatges de la pel·lícula i deu ser una de les cançons de la banda sonora, de la donzella, de Ham Mayan. Potser és un fan que han fet un caraboc. De vegades passa això. Però, en qualsevol cas, no ho sé, això es diria The Sound of You Coming, el seu... Vents cap a mi, no? I la pel·lícula sembla ser que en la versió original m'hi enseu. Bueno, no ho sé. Un cargau, un cargau, no? Parxa amb uc. Quina embolic de nom, s'ha fet ara. Parxa amb uc, el director que ja hem presentat aquí, que ja hem parlat moltes vegades. Especialista, no sé, en anàlisi de la violència, amb aquella trilogia de la venjança, que ja el Joan, si no recordo malament, ja ho va comentar al final de la temporada de l'any passat, i que de cop fa aquesta pel·lícula delicadíssima d'un tacte, d'una mirada dolça, al mateix temps cruel, cap a alguns personatges que s'ho mereixen. Jo crec que fa una mena de justícia narrativa i visual impecable. I el que sorprèn de la pel·lícula és la manera que jo no sé si prové de la novel·la ja, perquè està basada en una història narrativa, en un llibre. Però jo diria que no. Jo diria que introdueix una variant de la manera d'explicar històries que jo exactament així no recordo haver-ho vist mai. Amb algunes coses similars, sí. El parx en buc explica la història d'una manera. Llavors tu et fas una idea i dius, que ara hi tu, que és fortent, això, que no hi ha manera d'escapar-se, del que un voldria d'allò. Després te la torna a explicar, que sembla que sigui la mateixa manera, però resulta que va introduint elements nous i et va canviant la història i es fa una idea diferent. La veritat és que et provoca una sensació de mitjufòria, de carai. I en cap moment saps si tornarà a canviar, però arriba un moment que ja tens la certesa de com van les coses, perquè estableix com un punt en el qual el fa similar a la vida. En el moment en què hi ha el que ja confiem en les persones, en el qual ja tenim la confiança plena en què una persona ens està dient la veritat, que no ens enganyarà, que ens serà fidel d'alguna manera, que sigui a la feina, com a relació de parella, arriba un moment a la pel·liure que dius, ara ja això ja no pot tornar enrere, perquè ja s'ha establert un vincle tan fort que tot el que ja m'han explicat abans, ja m'havia fet la meva idea pròpia, ja és una altra història. Llavors és fàbulós, és fàbulós com està construït, com està explicat el punt de violència al té, però molt de broma, d'alguna forma. Tampoc arriba a ser del tot dramàtic, perquè és que dius, bueno, però és que ja ha de ser així, ha d'acabar així, que personatge i l'altre és que no no pot ser d'una altra forma. I el que té també és un erotisme brutal, vull dir, fàbulós, fàbulós, erotisme rellant la pornografia, fins i tot en algun moment, però sense cap mena d'estridència, però a mi em va sorprendre molt, jo la vaig veure a Madrid, els princesa de Madrid, és que quan marxo de Barcelona em resulta més fàcil en el cinema, llavors vaig al cinema, mira. Llavors, la qüestió és aquesta, que jo em vaig sorprendre en 3 o 4 ocasions, llavors ja a partir d'aquí, doncs ja tenia l'espectativa que podia venir en qualsevol altre moment, de cenes d'aquestes, d'un to eròtic, molt important, que ara hi ha el que està fent aquest home aquí, i de quina manera tan dolça i tan delicada ho està fent al mateix temps. No sé, la veritat és que un goig, un goig visual, un goig narratiu, una pel·lícula que tu ja ho vas dir en el seu moment, Joan, i Póla em sembla que també l'havies vist, aquesta la d'onzeia, de Barxambuc, la que estava dessentint, em semblava estic sentint. Perquè et dono la raó, suposo. Crec el que dius. Moltes gràcies, per aquesta confiança. És una mica el que deia ara. Jo trobo que sorprenent, sobretot perquè és un muntatge a Raixó. És a dir, jo d'acabant explicant la història, sucessivament de diverses maneres, i em va sorprendre, a mi em va sorprendre molt. És que al principi, jo no hi entrava, però la segona ja, a la segona joc, vaig quedar plonament grativat. Doncs, completament d'acord. Grativat, és animal. Raixó món, en comparació, jo diria que és més lineal. És en el fons, t'explica la història... No varietat. No varietat. I tu pots dubtar una mica del que t'estàs explicant un, de quina és la veritat, d'una manera de qüestionar la veritat objectiva. Aquí no, aquí en el refor, t'estàs explicant una història, el que passa és que no et dona tota la informació, a la primera tungada d'imatges, no et dona més pistes, però no te les dona totes, tampoc de cop. Per tant, et té a agafar tota l'estona, et té pendent de com anirà aquesta història, a veure què ha passat aquí, a veure com una habilitat màgica que aquest director ja l'havia demostrat en altres ocasions, però aquí jo crec que si no havia arribat abans, que sí que havia arribat a un punt de maduresa, aquí ha arribat el colmo. És completament, completament recomanable quan la pugueu recuperar. A més a més, té una cosa molt maca, que la fa, com sempre, una altra raó per veure l'enversió original, perquè parlen, combinen el japonès i el coreà. Llavors, en la versió doblada, si no recordo malament, el japonès... Canvien de color, no? El japonès està en groc, exacte, i el coreà en blanc o al revés, ara no recordo, llavors també és molt maco, tot i que no entens ni una paraula, però saps que estan canviant d'idioma continuament, perquè estan jugant amb aquest fet, una herència per allà, d'una dona japonesa, i això és un joc molt maco, també. La sonoritat, el canvi que fan d'allò, val molt la pena. Veieu aquestes pel·lícules en versió original, després us explicaré una altra petita anècdota d'aquí, això dels doblatges. Doncs vinga, anem a Godzilla, que el poble... Sí, sí, ens quedem a Japó, per allà a l'Àsia. Aviam, jo el que vaig fer, ahir, va ser un doblete, vaig anar a veure dues, el Madrid, que hi havia, i les dues, bastant de gènere, que era Godzilla i Underworld. Underworld, no sé si coneixeu la saga, que va començar a ser jo crec que per ja el 2003 o així, que era un seguit de pel·lícules d'acció, de terror, que bàsicament és la batalla per pètua entre vampirs contra homes llocs. No ho sona, té res. A mi sí que em sona, però no he vist. És una gran pel·lícula. A més va sortir, és curiós, que està recordat, jo crec més, la primera de totes, quan va sortir quan entre els joves hi havia aquesta moda més gòtica. La pel·lícula té aquests toques, molt de vestits d'àtecs, molt de vampirs molt blanquets, aquest estil. Què passa, que ara el 2017 que es treni la cinquena part, que jo crec que ja estan estilant el xiclet, que és molt anacrònic. Jo l'estava veient i dius que això sembla... És molt 2.000. I sense més. La pel·lícula la vaig veure i tal qual vaig intentar sortir. A veure, potser sí que pels fans una nova entrega, però no és una gran pel·lícula. És la típica pel·lícula que la pots veure a la cinc. Pots anar a veure directament aquesta, no cal veure les cinquenes, perquè et fan un resum al principi de 3 minuts, així, i tu el faràs al referitor, ja està. Quan es trenarà aquesta? Aquesta es trena aquest cap de setmana, ja. Crec que sí, aquest cap de setmana. Si no és aquest, el següent press ja. Mira, una que ja no hem de dubtar, que no cal anar. No, a més és una pel·lícula molt encarada. O sigui, ja ho havies fet per Blade. També és una saga de... Sabeu? Que fan piros, així. El que passa és que Blade tenia, potser, un estil més... Estètica... Sí, a més, la música, la banda serena, va ser molt important, i no sé, estàvem fet, però aquest... Jo el deixo partat, jo mira perquè feia una pel·lícula i tenia curiositat, però no, no ha millorat amb els anys, no? I després, Godzilla, que és Shin Godzilla, o sigui, es concordem, que... que jo ja havia escoltat meravelles d'aquesta pel·lícula. Partim de què és un gènere, bàsicament. És un gènere, Godzilla, que s'han fet les mil i una pel·lícula, les mil i una batalla. També s'ha fet, això, a King Kong contra Godzilla, o quan hi havia tot això del Gamera. I, doncs, és un gènere que... En sí mateix. En sí mateix és un gènere, però com ara els zombies, per exemple, que també la s'ha passat a veure aquell atreintugossant, i em va semblar una barració, que no m'agrada gens. És un gènere, en el tema de Godzilla, quan ja penses que més han fet les versions americanes, que fa, no sé si era dos anys, així van fer una nova americana, i aquí ells el que han fet és una nova, o sigui, una nova adaptació, però feta a partir de la burocràcia. És que ara ho explicaré, però és una cosa que em va semblar molt curiosa, què és? La sinòpsia és la típica, és la de l'aigua, sorgeix una mena de primer una manassa de vapor, i de magma, i després hi ha sort al monstre, i ja t'arrassa. Aquest és el plantejament de sempre. Què passa? Com reacciona JaPo com a sistema judicial, burocràtic, l'exèrcit, tothom depèn d'algú. Què passa, què? Es dona l'ordre de ei, què fem? Aquí hi ha un monstre. Li passem l'ordre, i a més està narrat d'una forma absurdíssima. És una pel·li absurda, és que a mi em va sobtar molt, és una sàtira. És una pel·lícula que no és de catàstrofes d'autor, és una sàtira política, i és molt curiós, perquè a més hi ha moments que no poden a ell, doncs fan relacions interaccionals amb altres països que potser, històricament, no s'han portat gaire bé, però hi ha interessos pel mig, o sigui, sincerament, jo estava veient un siministre japonès. És que era increïble, els diàlegs, hi havia moments que eren tan absurs buscat, o sigui, una absurda de... No, és que això no ho podem fer fins que no fem una reunió al ministeri, de no sé què, i doncs ells van caminant, que el ministeri, que en diuen que han de fer la reunió, és a la porta del costat, és la mateixa sala, però a la del costat, que ja ens oficialment és un altre. I doncs és tot tan protocolari que arriba un absurd que no m'encanta. Jo no he estat al Japó mai, però tinc una mica i va viure una temporada, i diu que això que estàs dient-ho, ell m'havia explicat coses, que per prendre una decisió tot s'ha de fer col·lectivament. És a dir, que el millor és una crítica en forma de funcionar al Japó. És una crítica totalment... Hi ha moments que es pregunten, és que inclús si jo volgués parar això, tota aquesta burocràcia, he de fer papers. Hi ha, inclús, es fan guerrilles, però guerrilles burocràtiques dins del mateix sistema, hi ha gent que es demagat a una sala que no hi ha reunions. És com tot buscat, molt absur. Però hi ha algunes persones que no estan d'acord amb això, i llavors es reuneixen a una altra sala i creen la seva mini-burocràcia sense tant paper leu, però no deixa de ser una subburocràcia per agilitzar les coses i dir, no, no, no, hi ha un conflicte internacional, hi ha un Ignacional, és un monstre que està afectant, de moment, el Japó, però que, a més, està evolucionant, li sortiran ales i això s'anirà als Estats Units. I els Estats Units també entren quan veu que això ens pot tocar, i doncs sí, entrem. I doncs és tot com una... que havíeu vist els estèrics i obèl·lics, que hi havia un capítol, que eren les proves que feien, que era la casa que et fa tornar a vols, que era una casa de burocràcia. O sigui, que era com... Us han de firmar aquest paper, i doncs... Ja, molt que fàcil, però clar, és que ve és a la guixeta, no sé què, ve és a parlar, no sé qui... És exactament això, durant... A més, la pel·lícula dura dues hores, i és que potser mig hora veus el monstre, perquè tot és el paper leu, és tot... I els típics punts de gir de pel·lícules, sobretot de catàstrofes, i d'aquestes més d'acció, que el típic gir, que és estar a punt de matar el monstre, però de com no passar alguna cosa, i tornes enrere, i doncs han de recapacitar, és allò del viatge de l'Heroi, una mica com Star Wars, i això. Aquí, si passa alguna cosa, és perquè algú no ha decidit del tot, i doncs han de tornar a fer tota la volta burocràtica, i clar, arriba un moment... La pel·lícula que és americana o japonesa, s'esperen, i doncs, a més, té un format, no tan així, però hi ha moments de format, de quan estan fent les reunions, que és molt d'office, o sigui, aquell format de fals documental de gravar les cares, inclús hi ha moments de metacinema, que fan molts plans de... de parlar-ne a càmera, com si estiguessin parlant a algú, hi ha un moment que un diu, doncs, i de fer-nos, o sigui, i doncs, ells es miren, com el contraplà es miren, a qui n'està hablando, a nosaltres, o els típics maladors, que és un rotllo, com molt... que és molt oriental, és un format molt oriental, el que sigui com molt... molts personatges molt excèntrics, aquella mena de... no sé com era l'enfeia, suposo que és més tacte, en aquest sentit, però en els animes, i tot això sempre es fa molt... tot molt explosiu, totes les personatges estan a la mínima salta, és això, però clar, amb burocrates, amb diplomàtics, i amb protocols... I això pot agradar potser comercial, pot agradar la gent, o no? És clar, és un gènere... la gent, quan vegi així, xinguts i l'altítol dirà, és una pel·lícula de monstres, que caigues, no deixa de ser-ho, el que passa és que... està tractat d'una forma tan diferent, i, de fet, també engravada, o sigui, no només tècnicament, sinó que els diàlegs són... és això, és que és un síministre, és com un capítol de síministre de dos hores, i el que sí que em va semblar més curiós és que aquest últim any, comptant, diguéssim, estrenes de 2016, amb l'assemblance en pel·lícules com la llegada, que ho vam comentar aquí, en el sentit de l'amanassa, és lo secundari, i aquí és com ens organitzem nosaltres com a humans, i a mi em sembla curiós de com s'està, no sé per què, però aquestes dos pel·lícules tracten un tema amb més humor, l'altre amb més drama, però... com es tracta el tema de la reacció, la... l'oculateral per una Unió, per exemple, la Unió Europea, o... com es treballa amb els aliats, amb els enemics, com... i potser l'amanassa queda sempre en segon terme, que és el que passava a la llegada, doncs... m'ha semblat això com un... un vincle, no sé per què. Molt bé, molt bé, molt bé. O sigui, jo la recomano, jo la recomano, i és bastant frustrant, perquè la majoria de scenes és endavant, enrere, endavant, enrere, i com... és una pel·li, una pel·lícula política. Això està claríssim, o sigui és... Els primers gineries mai tractant-se de monstres, o què? O ja s'ha fet altres cops, però és el típic de quan a març atacs has d'anar a veure què fan, no? Però això... però amb papers. Amb firmes, amb... Des de la primera ja era una mica una reflexió també sobre... Sí, bueno, de... de la bomba, no? Perquè Godzilla no és a ser una mena de metàfora de tota la mena de l'amanassa nuclear. I en aquesta pel·lícula, Godzilla, ells ja ho identifiquen com... Ei, comencen a analitzar-ho molt, dels biòlegs i tots els científics comencen a analitzar d'un nivell poder, perquè això no menja. A més, ve del mar. I van arribant a conclusions com que... que tot el seu cos a l'interior és una combustió d'energia nuclear, i clar, estan tots allà com, hòstia, i diuen frases com, si Japón s'ha de levantar dos veces, perquè no tres, no? D'una manassa nuclear i d'una destrucció, i doncs té molts punts de... jo crec que reflexió històrica és una pel·lícula, jo crec que és molt profunda. Perquè tampoc no fa tant que hi va haver tot l'accident aquell de la central nuclear, vull dir que a mi em sembla que és com una crítica punyent. A mi de la forma que ho expliques, no he vist ni estat ni en Japó, ni veig de pel·lícula, però comentari abans fa un moment, em fa pensar que és una crítica que toca coses molt, molt significatives de la forma de conèixer el Japó. I agafar ganes d'anar a veure-la, posant de pel·lícula d'aliment o què? No m'atreveixo, no m'atreveixo sense haver-la vist. No sé si heu vist moltes pel·lícules japoneses, però tenen uns ritmes i uns tons molt diferents a les occidentals. Doncs per exemple, unes dues hores de pel·lícula oriental, que jo crec que és la mida estándar, perquè cap baixa de dues hores mai, és una... a vegades es fatadiós, una mica... A vegades es fatadiós, una mica... A vegades es fatadiós, una mica... A vegades es fatadiós, una mica... A vegades es fatadiós, una mica... A vegades es fatadiós, una mica... Potser quan veus pel·lícules en anglès, a vegades mira. A vegades no és el subtítol, et concentres més en la pel·lícula, però en aquestes pel·lícules és molt ràpida. És a dir, juguen molt amb el tema de la burocràcia, com ara estem aquí, ara hem d'anar a tal guixeta, per fer un ritme bastant accelerat, perquè un ritme accelerat és sobretot de diàlegs. Aquí a vegades potser falla per nosaltres, potser allò de... Estàs llegint, només està llegint, no pots ni mirar. M'ha agafat moltes ganes de veure'l. No sé si parlo entusiasme. La setmana que ve després... La setmana que ve em diràs, oi? No sé si podré. Jo deixo uns supets per més endavant, perquè quan ho vegi veig més coses... Jo trobo que ha de ser una mica més difícil del que ens imaginem, però igual no. Si no ho veus, això no pots opinar, perquè no et fis de la crítica. Ella acaba de dir, ara fa un moment, que l'altre... La porqueria. Què passa? És una pel·lícula que ha guanyat millor direcció i millor efectes especials a Sitges. M'hi ha fet especials i jo no sé en què competia, però direcció. Jo personalment... T'ho dic pel següent per allargar-ho. Jo he sentit crítiques molt nefastes a això, i en canvi avui he vist en el periódico que li posa 5 estrelles, o sigui, un màxim. Per tant... Ja tinc discusions d'aquesta pel·lícula. Joan Sardà, ens explicaria, semblava, doncs, coses sobre les necològiques, que hi ha hagut una acumulació de persones que ens han deixat, i sobre el que vindrà, no? Sí, però, a veure, el que volia fer jo era explicar una mica des de l'últim programa que vam fer el 20 de desembre. Llavors, bé, hi ha el Santenari de Quirdugles que ha passat en aquestes dates, que resulta ser el protagonista de Hollywood, l'únic junta amb Olivia de Javilan que ha arribat en aquesta edat, i això és una... Després en parlem. Després en parlem. Abans de començar amb les necològiques o amb els habituals, potser podríem començar pels premis, i dir que ja es coneixen les candidatures als premis Gaudí, que s'han d'aturgar el dia 29 d'aquest mes. Sí senyor. Aleshores, les pel·lícules amb més candidatures, evito absolutament la paraula nominació, perquè em sembla un cal de l'anglès que... que no cal, i faré servir sempre candidatura. Aleshores, doncs, la propera pell d'Isaquí la Cuesta i Sa Campo en té 14 de 22 categories. Molt bé. Un monstre amb bé a veure del Ballona en té 11, igual que 100 metros del Marcel Barrena, i la pel·lícula l'amor de l'814 de l'Albert Serra en té 7, i el rei Borny del Marc Réuet en té 6. I el Gaudí d'Honor serà per al Josep Maria Pau. Parlant de l'Albert Serra, hem de dir que li han donat el Premi Especial Ferot de l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya i que té 4 candidatures, la qual cosa és un fet únic en totes les edicions, en els Premis Lumière de França, que els detorgen els periodistes estrangers a París. Són més de 1.100 periodistes estrangers a París i a l'Academia Ilimiart per donar aquests premis i llavors l'Albert Serra amb la seva pel·lícula sobre l'814 n'ha aconseguit 4. En el Goya es veu que no ha aconseguit re. Això ja explica moltes coses. I a més a més, l'Albert Serra és el nou president de l'Associació de Productors Catalans, la PASI. No sé si s'ha estrenat aquí la pel·lícula o no, no recordo. Sí, s'ha estrenat. Es va passar a dos cines, es va fer una perestrena a la Filmoteca amb l'assistència de Jean-Pierre Leo, que és el protagonista, i també es va passar... Jo la vaig passar al Politge i al Institut Francesc. El Institut Francesc també. Per la crítica, a part de la Filmoteca. D'acord. I ara veiem que continuen amb els premis. El José Coronado i el Ricardo Darín els han donat la medalladora del mèrit a les belles arts del Ministeri de Cultura Espanyol. I passaríem als globuls d'or, que és l'última notícia que hi ha gairebé en premis, en els quals la pel·lícula lala l'an que aquí la veurem amb el títol de la Ciudad de les Estrelles. Vull dir que evidentment és una traducció... Ja es veu que és la mateixa. És una traducció literal, absolutament. Aquesta pel·lícula dirigida per Damien Chassell ha aconseguit set premis de set candidatures. Està protagonitzada per Ryan Gosling i M. Stone, i aleshores és un musical que ens ha deixat un dels globuls d'interpretació que va ser per Isabel Ipert, per ella, del Paul Bergevens, que també va ser considerada la millor pel·lícula en llengua no-anglèsa. Llavors, de la gent que ens ha deixat, doncs tenim Sasà Gabor, qui era una presència més connectriu en el cine cada dels anys... 50, 60, no? 50, 60, sí. També a mort Michel Morgan, qui era una gran actriu francès, aquella amb aquells ulls tan preciosos, una actriu que va dominar el cine francès dels anys 40, 50. I llavors, també, Carri Fisher i Debbie Reynolds, molt comentat que amb 48 hores es morís la filla i després la mare, quan estaven preparant el funeral. Carri Fisher i Debbie Reynolds havien tingut una relació, una mica tibant, com a mare i filla, i això ho havia aprofitat la Carri Fisher, que és famosa per una pel·lícula, sobretot, per Star Wars, la primera entrega que es va estrenar a la Guerra de les Glàxies, i Debbie Reynolds, que també és famosa, sobretot, per una pel·lícula, com a més cantant sota la pluja. Aleshores, aquesta relació, Carri Fisher, que després es havia dedicat a escriure i a ser guionista, la va posar en una pel·lícula que es deia Poskers from the Edge, i per postal de Hollywood, si no el recordo malament. I també la empresa, la productora de televisió HACBO, havia fet un documental amb totes dues, que explicaven, doncs, aquesta relació, una mica tibant i tot això, un documental que es diu Bright Lights, que estava previst pel marx, però com que hi ha hagut aquests... aquestes defuncions, aquests desdeviniments luctuosos, doncs, l'han avançat al gener, i la van estrenar al set de gener, no? També ens... ens va deixar Santi Íbáñez, un actor català, de Martorell, que havia treballat molt en el teatre, amb els juglars, amb la Cubana, que havia sortit molt a la televisió, que havia aparegut a morir o no, i ha anat a perdre el tren d'aventura Pons. Llavors, una altra desaparició, que no és d'una persona, sinó que és d'una institució, jo diria, és la desaparició de la Grella, de TV3, del programa Cinema 3, dels Jaume Figueres, que estaven en tena des del 1984, és a dir, una cosa sorprenent, perquè era un programa molt ben fet, que tothom valorava, i agraia, i que ara quedarà en unes penduletes, en el canal 33, doncs a Tria 33, i etcètera, això ja indica que la informació cinematogràfica doncs és una cosa que no acaba de vendre gaire, vull dir que sembla que no interessa, i no sabem això fins on arribarà, perquè també, en aquestes dades, es va celebrar el dia més curt, per promocionar, per promoure el que és el curmatratge, i el sector va aprofitar per reclamar més suport institucional pel curmatratge, aquí tenim en el Pol que es coneix perfectament en aquest món, en diverses ambits, com el productor, com a realitzador, realitzador premiat, arreu, amb el director escat, que és el seu cur més conegut, que es va poder veure a Barcelona en un entorn reduït, i que va valdre molt la pena, i algun dia parlarem de la teva pel·lícula. Com fem el nou? De la seva trajectòria, perquè ben bé s'ho mereix. Us sona, vosaltres, parlant de necrologies del Gil Perrondo? També no moria, el dos de gener, director d'art espanyol, que es veu que ha estat ben bé una referència... Vaig col·laborar amb els grans, per exemple, pensant que és laurens d'Arabia, o una de les coses d'aquesta, per exemple. Vaig guanyar amb dos Òscars, es deia Mateo Gil Perrondo, i llavors, com a nom artístic feia, servia als cognoms, Gil Perrondo. Patón, i Nicolàcia Alejandro. La qüestió va ser que, quan les productores americanes van portar rodatges a Espanya, ell va entrar en aquestes superproduccions, i va ser el que li va donar aquesta projecció i aquests premis, i etcètera. El que també té molts premis és el compositor palcinema Alexandre Desplà, que va estar a Barcelona dirigint la OBC. És el compositor, per exemple, de pel·lícules com The Queen o el discurs del rei. I bé, doncs, va estar aquí. Us volia parlar també, si tinc temps, de les exposicions que ara s'estan fent a Barcelona. I hi ha la D'Art i Cinema, 120 anys d'intercambis a Caixaforum, que ja en vam parlar, que dura fins al 26 de març. Hi ha també una de molt, molt interessant, sobretot per al cinefil conscient, diguéssim, que és l'Alexander Kluge Jardins de Cooperació, que es fa a la Virreina, fins al 5 de febrer, que és la primera exposició arreu del món que es fa sobre aquest cineast alemany. Molt interessant. Un cineasta que ara és propietari d'una cadena de televisió i que fa la televisió que amb ell li dona la gana, una televisió per satèl·lit, que dona cultura, dona debats polítics, dona cine, vull dir, qualsevol cosa que no estigui en la TDT espanyola, doncs allà, en aquella cadena es pot trobar. I també volia parlar d'una exposició que acaba aquesta setmana, el dia 14, de la fotògrafa Joana Viernes, que últimament se l'està reivindicant, fins i tot amb un documental molt interessant, que es diu Joana Viernes, una entre tots, i aquest exposició es diu Disparant amb el cor, i són unes fotografies extraordinàries, i hi ha molta gent del cinema, perquè ella va estar durant els anys 60 fent de reportera sobre multitud de temes, i el cine era un d'ells. Això està a la galeria Validfoto, de Barcelona. I també, per últim, hi ha una exposició al CCCB, que es diu Mil Metres Quadrats de Desits, arquitectura i sexualitat, que va exactament d'això, de les arquitectures, que han tingut en compte la sexualitat, la comunitat, i noves maneres de viure, i que té com a suport molts fragments de cine, com no podia ser d'altra manera, perquè el cine ha tractat molt aquests temes, i doncs era imprescindible que entre les arts diverses que hi ha en aquesta exposició hi hagués el cinema d'una manera molt destacada. Aquestes posicions pot veure fins al 19 de març. Aleshores, ja que parlem del CCCB, també dic que es farà un taller de crític cinematogràfic, teoria i pràctica, que anirà del 31 de gener al 28 de març, i que comptarà, entre d'altres, amb Angel Quintana, i amb Amerino, i Carlos Losilla, com a crítics, i que un dia hi haurà una taula rodona amb directors, que parlaran també de com els crítics els afecta, i que hi haurà la Neus Bellús i l'Isa Campo entre d'altres. I que un dels companys del programa estarà allà, el Pepo Mangol, oi? El Pepo Mangol assistirà com a assistent, oi? Com a espectador, com a participant en aquest taller, i llavors, ja ens ho explicarà. I, aleshores, tenia aquí les pel·lícules que ens venen en el 17, però potser podríem parlar de què ens han passat. Parlem ràpidament del Quir Douglas, i després passem a les pel·lícules d'aquest any que ens han agradat. El primer que s'ha de dir, per així, fer una recenya en funció de, ja s'ha dit fa un moment, que el mes passat, el mes de desembre, que és quan va néixer 1916, va fer cent anys que havia nascut Quir Douglas, i s'ha celebrat que aquest actor ha fet 91 films com actor, 30 com a productor, i 2 com a director. No era el seu, i va deixar de fer-ho. Ell comença com actriu de Broadway en diferents produccions, que van de 1942 a 1964, i va fer també pels anys 50, com era típic en l'època, va fer programes de ràdio, ràdio-teatre, allò que es feia una obra on ell interpretava coses. Com deia, és nascut el 1916, i com actor, ell ha destacat, segurament, això està acceptat, internacionalment, mundialment, per la seva interpretació de Vicenç Van Gogh en el loco del pelo rojo, el watch del cabell vermell, amb l'Antony Quinn. En anglès, l'esforl life, la passió, l'oxuria per viure, exactament igual que la traducció. Igual que la traducció. I l'Espartac, l'Espartacus, de l'Estanley Kubrick, que el qual suposo que sabeu que ell va tenir un paper super decisiu perquè es fes la pel·lícula, que va ser un monstre de realització, d'actors, de muntatge, de guió, etcètera. Els seus pares eren pagèsos joveus, van emigrar a Estats Units, eren de la regió de l'imperi rus, i de família pobra es va veure obligat a treballar de molt jove. Segurament, el tema de la interpretació ja el portava a la sang, perquè ja quan estava a l'escola primària va destacar per aquesta cosa i quan és a secundària li donen una medalla per recitar un poema a Cross The Border, un poema que es va cofeir molt bé. Quan acaba a secundària, quan té 17 anys va voler entrar a la universitat, però el sou que tenia com a dependent d'uns magatzems no li permetia pagar la entrada, i així ell, que amb tota la geta i això ja demostra més o menys el seu caràcter, la seva forma de procedir, es va dirigir directament al dacar de la universitat i el va convèncer que el matriculeix i ell es va també comprometre, que va ser el pacte que vam fer amb el dacar, d'aquell faria de jardiner de la universitat. Va estar 4 anys a la universitat, va estar primer de jardiner i després de videll, és a dir, va conèixer molta gent, entre elles va conèixer, en sembla que hi ha aquesta època, una mica més tard, l'Aurem Bacal, que va tenir una importància decisiva en la seva incorporació al cinema professional. En aquesta època, en aquesta època, diríem d'universitari, es destaca per la lluita lliure, va guanyar el campionat de lluita lliure a universitari, el debat, li agradava molt debatre, era un home més gran, podríem criticar d'esquerres en certa mesura, i li agradava molt debatre amb la gent, i el teatre, ja que es va afegir amb un grup de teatre que anava fent obres per tot arreu. Li dono una beca la Acadèmia North Americana d'Arts Dramàtic de Nova York, que està en aquesta època i està estudiant en els nanos, en els infants d'aquest centre, i és ara, m'he equivocat, quan coneix a l'Aurem Bacal. El seu objectiu de la humanitat era molt clara, amb bastant ambiciós en certa mesura, volia arribar a treballar al Broadway, en els teatres de Broadway, i ho aconsegueix, quan té 25 anys, el 1941, debuta ja a Broadway. Si ve passa que el crida, d'imitament, ha fet la mili, i quan ja portava, no sé si arriba un any, que fent el saber militar, estem en pla de guerra, en la Segona Guerra Mundial, l'envien a l'ocià pacífic com oficial de telecomunicacions. I allà s'està fins que acaba en certa mesura la guerra. Quan torna lliçenciat amb honor, la Laura Mbacal es recomana amb un dels productors de Hollywood, que estava de la Paramount, que es deia Hal B. Hallis. Era un productor, i a més a més era un castelent, es recomana aquest productor, i aquest productor li dona feina, i es podia dir que comença la seva llarga carrera. D'aquesta primera etapa, primera destaca la interpretació d'una pel·lícula que no sé si coneixeu, però que us recomano, si no la coneixeu, que és de l'any 47, que retorna el passat o retorna el passat del Jacques Tourner, una extraordinària pel·lícula, en la que el actor principal, en aquell moment no era ell, sinó que era el Robert Mitchum, i ell fa el paper del Dolent. I jo, com que no, havia vist mai, o la vaig descobrir, en el senyor Kirdugles, fent de Dolent, i fent-ho tan bé, doncs em vaig quedar absolutament meravellat, i donant-me'n compte que era un actor d'una primeríssima categoria, d'un primerís de qualitat. Està considerada aquesta pel·lícula com una de les 100 millors pel·lícules de tots els temps, la història del cine. Hallis el va sedir curiosament, en aquest cas, a l'RKO, perquè la pel·lícula no és de la Paramount, sinó la RKO, en aquell moment ja sabeu que hi havia aquells contractes que es passaven actors d'una companyia amb una altra, per fer aquest veritatge el cedeix, el diríem aquest, el Wallis, el cedeix, a la RKO. Una altra pel·lícula, i segurament, des del punt de vista de comercial, va tenir encara més èxit que aquesta, i el va encombrar amb ell, com a un actor molt destacat, va ser Eliro de Barro, del Marc Robson, l'any 1949, on per la seva realista interpretació del boxejador, que, a més a més, ho havia fet, ho havia fet en l'època d'una universitat, va ser nominat a l'Òscar, com a millor actor. És curiós dir, de les maneres que va ser nominat tres vegades, mai se li va donar a cap Òscar per ser considerat massa d'esquerres. És a dir, que se li va donar un reconeixement en els anys, no me'n recordo que ho direm, ens sembla que és als 98 o així, se li va fer un reconeixement en l'esport de participació en el món del cine, però no l'Òscar, com a millor actor, que segurament s'ho mereixia més d'una pel·lícula, perquè és que els considerava que eren d'esquerres. En aquesta etapa, que estem parlant ara, jo m'agrada molt una pel·lícula, que es diu Brigada 21, si la coneixeu, del William Wiler, basada en una obra de teatre famosíssima, també, del Cinder Kingsley, i després un altre, però segurament d'aquesta època, a nivell comercial, va anar consolidant com acto, la pel·lícula que tenim és la pel·lícula del 1954, que és 20.000 llegues de viatge submarino, amb el James Mason, el Feira de Boi, com us ho va passar sempre, una pel·lícula del Richard Fleger. A l'any 56 és quan fa aquesta pel·lícula, El loco del pelo rojo, amb l'Antoni Quinn, és una pel·lícula de Vicente Minelli, i segurament va significar que la crítica també, no solament el públic, sinó també la crítica especialitzada, el reconegués com un gran actor. Va rebre, per aquesta pel·lícula, el premi, el millor actor del cercle de crítics de Nova York. El 1957, ja l'incident famós de Camins per la Glòria, 100 Neros de Glòria, una extraordinària pel·lícula, va ser que l'Estanley Kubrick es va fixar en ell per fer la pel·lícula, i li va oferir 350.000 d'oles per interpretar, que era un terç del pressupost total de la pel·lícula. Però no trobava cap mena de productor disposat a invertir els diners que acostava a la pel·lícula. L'acceptació de Quir Duglas va ser crucial, perquè Kubrick va trobar estudis, per aquest moment va posar un estudi i, perquè a mateix temps, Quir Duglas acaba de crear una productora, Birna, amb el nom de la seva mare, i no recordo malament, i a veure que, a més a més, el Quir Duglas hi fotia els seus calés, allò va ser adesvisori per fer la pel·lícula. El 1900, ell, com a productor, perquè ara ell comença, a més a més, de fer pel·lícules, comença a fer una etapa com a productor, per tant, comença a fer pel·lícules que ell no dirigeix, però les produeix, també en el seu moment. Jo la recordo que he vist en el cine d'Estrena, l'any 58, suposo que va arribar aquí el 59, que es deia Los Viquingos, amb el Toni Curtis, i, evidentment, la gran cosa que va fer ell, i ell, fins i tot, es considera que és una de les coses, les aportacions més grans que va fer, ara en parlarem, és Espartacos, ell és el que busca el dato en trombo, li dona la novel·la del Howard Fass, Espartacos, i li diu que faci el guió, i, curiosament, per no allargar-ho més, quan la pel·lícula havia de sortir a la llum, en els títols de crèdits, se'ls va prohibir, que es posés el nom de Dalton Trumbo, perquè el Dalton Trumbo estava a l'agista negre de Hollywood, i ell, el Kirk Douglas, que era el productor de la pel·lícula, amb l'ajut del Charles Lacton i de l'Aulen Zungvié, es van emprenyar, es van oposar, van dir que havia de sortir de totes maneres el nom de Dalton Trumbo, i, finalment, es van sortir amb la seva. A partir d'aquí, va fent pel·lícules, en té 91, ho acabo de fer un moment, jo es recordo molt bé, una cosa que es diu un estrany en mi vida, amb la Kim Novak, que estava molt bé, és una pel·lícula molt interessant, no es recordo tan bé, dos setmanes en una altra ciutat, una pel·lícula del Minerali, que parlava de Hollywood, no la tinc tan clara, però jo diria que segurament, a nivell de mundial, a nivell de crítica i a nivell d'acceptació, va tornar a aconseguir l'aclamació, sobretot a la crítica, amb el seu paper el compromisso de Lelia Cazan. És una extraordinària pel·lícula, jo la recomano, si ningú no la coneix, l'he vist jo crec que 22 vegades, no necessitantes, però moltes vegades, perquè reflectia molt bé la preocupació que teníem, això és la pel·lícula, l'any 69, la meva generació respecta els diners, el paper dels diners, el que s'havia de fer un i que havia de fer un altre, la pel·lícula, el que sabeu que Lelia Cazan, se li va morir la seva dona, es va traslladar a París l'any 64, i va escriure la novel·la del 64-68. Va ser un bestseller en el seu moment, és una novel·la molt llegida a tot arreu, que justament discutia tot això, llavors va haver el passe a la pel·lícula, li va oferir el paper en el Marlon Brando, el Marlon Brando no el va acceptar, llavors el Kirk Douglas va ser el que va assumir aquesta pel·lícula. Després d'això encara ve una altra cosa, per no allargar-ho més ja, una extraordinària pel·lícula del Josep McKenvich, amb el Henry Fonda, ell i el Henry Fonda, és extraordinària, si no la coneixeu, us la recomano, i ja no seguiria fins a arribar a les 91 pel·lícules que ha dit. Com he dit abans, va ser candidat en tres ocasions, el premi Òscar com a millor actor, però no li van donar mai per la seva coneguda tendències, per les seves conegudes tendències escaranoses. No buscàs que no n'és a buscar-ho, que fes un discurs d'aquells incendiaris. No sabem, no sabem. El 1996, de totes maneres, que no me'n recordava de la data, és quan li van donar a l'Òscar un orífic pel seu 50 anys de dedicació a la indústria, i ho va rebre curiosament abans de l'Estiven Spielberg. Ell, curiosament, ara, aquests dies, el mes passat, va estar dient públicament que pensa que la seva gran contribució en el cine va ser justament aquesta acta a favor de els representats del McCarthy, que va ser la llista negra de Hollywood, i que considera que això va ser la seva millor i la més gran aportació al món del cinema. Hi ha una dada que vull comentar abans que acabis d'allò, que m'ha criat l'atenció aquí, llegint, també, mentre tu comentaves dades i qüestions geogràfiques i d'interpretacions que va interpretar a Broadway, com tu deies, que també era una de les seves aficions. Bueno, del que ja vull avolgar-ho fer i va aconseguir la pel·lícula d'algú que va volar sobre el cúcut. Llavors, és molt curiós, imaginar-se... No sé si hi ha alguna gravació d'això, imagino que és complicat, però seria maco poder comparar-ho amb l'interpretació del Jack Nicholson. Clar, clar, però imagineu-vos, quina diferència entre el Jack Nicholson i el Keith Dagler, són com... Vull dir, són com diferents, i ara intento imaginar-m'ho... De tota manera, us haig de dir que... Si algú te'ls recorda o t'ho pot tornar a veure, retorna al passat, on ell fa de dolent, que no havia de fer de bo, no feia de dolent, salveu que té uns registres espectaculars. És a dir, fa realment de dolent i ho fa molt, però que molt. És a dir, no... Retorna al futur, no, eh? Retorna al passat. No vull que potser s'equivoca, no vull. No, retorna al passat, eh? És del Jack Stuart. I jo aquí no sóc aquí d'aquí d'aquí. Mira les tres pas allà, intentant que d'allò hi no hi ha manera. Bé, i dit d'això, podíem anar a el que havíem dit, que veig que ens quedarà poc temps avui, que és parlar una mica de les pel·lícules que considerem que més ens han agradat aquest any, encara que els nostres uïdors, si volen anar al cine, o volen recuperar, sigui per internet, sigui a través d'anar a una biblioteca, o sigui per llogar la pel·lícula com fos... O els Texas. O els Texas, que les repeteixen, si senyor. Hi ha un preu de 3 euros. Hi ha la Filmoteca, els Films de l'any. Hi ha la Filmoteca també. Hi ha el cicle de millors films de l'any. Ara està fent un Spotlight, no? Aquesta setmana, crec, i no sé quin altre més era. Sí, sí. Spotlight seria una de les pel·lícules. Hem decidit, ens hem de recordar, que ens havia agradat molt més el Club, i per això vam fer el Club, que no sé si l'heu vist, el Club. Com la pel·lícula del Méssir. El Club és una pel·lícula... És a la Xilena? Sí, crec que és a la Xilena. A la Xilena va ser el mateix tema, la va fer abans, inclús que aquestes, únic que uns mesos abans va sortir, i que és bastant superior. Un tractament molt diferent. Molt diferent del tema, menys comercial segurament, jo no recordo que m'hagi passat, que acabi la pel·lícula i no em pugui aixecar de la cadira, de l'impacte que rebies d'aquesta pel·lícula. I recordo que la Carmen Abott, que vam fer la pel·lícula al Més, en un moment l'havia passat al mateix. No va ser una cosa la més meva, sinó que va ser coses de molta més gent. Si no l'heu vist, el Club és una pel·lícula realment recomanable, perquè toca el mateix tema, des d'una altra perspectiva, amb un altre enfoc, i des d'un punt de vista cinematogràfic, jo crec que a molta més qualitat. Però, bueno, no sé si l'altre no sigui interessant. És que es pot laïc no tracta sobre la corrupció de menor, sinó que tracta sobre la investigació periodística. El problema és aquest, que a Estats Units no es pot tractar segons quins temes, però sí que és una gran pel·lícula sobre la investigació periodística, a l'alçada de l'escant del Watergate, o una cosa així. Vull dir, és que no veus la corrupció de menors enlloc, en tota la pel·lícula, però això no vol dir que sigui dolenta, però si te la mires com una pel·lícula sobre una investigació periodística, és fantàstica. Simplement comparava perquè el tema sí que de fons, que és el mateix, i penso més ben tractat amb l'altre, però no vull dir que es pot laïc no estigui bé. Simplement dic que són dos plantejaments comendament diferents a la mateixa tema, i que té, jo diria, més nivell, més qualitat, segur, perquè tu ho sé que els gustos que tens, t'agradarà també si la veus més al club que a l'altre, segur. Jo repassant ràpidament, i lluny, diumenge, abans d'ahir, a la nit, vam fer a TV3 una pel·lícula d'aquest any, bastant a la nit d'hivern, i penso que són les pel·lícules que tenia en compte com a de les interessants. L'acadèmia de les musses del Gary Gary, penso que són les pel·lícules que han fet aquest any interessants. Deu comentar el que sembla, perquè... Tard de paraire. Tard de paraire, sí senyor. Per tu és la pel·lícula de l'any? És que també he de dir que no he vist moltes pel·lícules d'espera, però d'acord, no, és veritat, no puc d'allò. Però a mi em va semblar una perla. Sí senyor, està la llista. Una cosa que val molt la pena, perquè et sorprèn a part que sigui la primera obra, la primera pel·lícula d'un actor, que dius, no sé com ha fet. Jo tinc moltes ganes de parlar amb ell per dir-li... Jo també diré que portes el programa. Si el programa serà fàcil, però sí, d'alguna manera. Jo em quedo totalment, a més, barriendo a casa el rei Borny. Per mi proposta molt diferent, ja no diré d'un any, sinó de fa molts anys, de dir, això a qui no es fa, aquest tipus de cinema, el rei Borny, el rei Tuartó. I, a més, com no només la primera proposta cinematogràfica, de Caravoy. A més, és una pel·lícula que el que ha passat, abans que parlàvem dels Gaudí i Goya, jo crec que igualment es mereixia més candidatures que les que li han donat als Gaudí, però també ningú neado als Goya, que només era a direcció. Unes dues nominacions, però que no... Però ha passat el mateix amb la propera pell. I l'altre que tenia a puntat és la propera pell. La propera pell és una cosa que passa amb l'altre. L'altre és enorme. Jo també la tinc amb una de les bones. A més, a més, m'he fixat fent l'allistat de la que la majoria de pel·lícules interessants corresporen a aquest últim trimestre, més que no pas del primer trimestre. Ui, jo diré del primer trimestre. Ja, els audiosos 8, que aquest és el primer trimestre. Ah, no, clar, però perquè és tan enllaç. Val, perquè va arribar abans a Estats Units, perquè jo la tinc de 2015, aquesta. Haig full aid, sí. Però sí, sí, sí, va ser... Jo tinc Kiki, del primer trimestre, i m'hi va encantar. Ah, sí, doncs sí. A veure, oblidada. Com a comèdia, jo que reivindiquem com es pot fer comèdies valuboses interessants. Jo sent bastant detractor de les carnines, que de cop et faci això, que vaig trobar bastant interessant. Encara que es va estrenar a finals de desembre, una pel·lícula n'és poder considerar aquest any. Jo penso que és una pel·lícula molt interessant, Techo i Comida, ens en recordeu, que va rebalar l'Atàlia de Molina. Jo crec que és una pel·lícula interessant i val la pena pels nostres uïdors. Valar-la, però ja tenia un golla. Ara en té dos, amb aquesta. És una noia joveneta, joveneta. Joveneta, però que és meravellosa. En aquesta pel·lícula és ella, la pel·lícula. És a dir, que el que fa... La pel·lícula és una pel·lícula, de l'Antonio Xavier Ríaz, el Messi de Trotski. La gran absent, segurament, de la Cartellera. Vull dir, va passar superdesapercebuda, però era una pel·lícula molt apreciable. Molt apreciable, molt apreciable. Tàrdia per la ire, és la mateixa que deies tu. Hi ha una pel·lícula que també ha passat a Percebuda i penso que té qualitat, és la por venir. No sé si la coneixeu. És una pel·lícula francesa, amb l'Isabel Rupert, que no fa el paper típic, sinó un paper d'una professora de filosofia que es diu Mia Hansen Love, i que està francament bé. És una pel·lícula que us la recomano, és a dir, si com que final de trimestre parlarem de filosofia i de cinema, suposo que l'Andreu se la mirarà. Una altra pel·lícula petso que a la propera pell anem parlant, tot ens ha agradat molt, un monstre ens ve a veure, jo, Daniel Blake, del Kent Loach, és Fridani Ilustre, que l'hem fet també pel·lícula del més, penso que és una altra pel·lícula. La llegada, penso que estic d'acord amb ell, el Denys Villanueva, és una extraordinària pel·lícula, a mi potser em falla alguna cosa al final, però considero que globalment és extraordinària. Patterson, que llegada molt amb ell, penso que és una gran pel·lícula. Jim Jarmusch. L'últim trimestre, realment. Si l'últim trimestre s'ha concentrat totes les coses, penso més... més interessants. Patterson i Gimmy Danger també, el documental sobre Gim Pop, del Jim Jarmusch. No l'he vist, jo no l'he vist. Jo no l'he vist. Jo no. També el Sully del Clint Eastwood, que hi ha gent que li agradarà gent que no. A mi personalment em va agradar, jo vaig anar amb amics i tots els van sortir contents del cine. Això és una qüestió molt personal i molt subjectiva, perquè és una cine més clàssic. També es podia parlar de la Snowden, de l'Oliver Stone. Penso que alguns deien que el documental estava més bé que hi havia un documental previ, però penso que el ficcionari, perquè ho ha ficcionat la pel·lícula més ficció, que no pas el documental. El Polo va explicar molt bé, i jo crec que tenia raó. Estava d'acord amb ell, quan deia això, que té més força, diríem, per mi, a la Snowden de l'Oliver Stone, que no pas el documental que havíem fet anteriorment. I hi hauria més. Però jo penso que l'Olivo, que la van fer també aquí, com a pel·lícula del mes, hi ha una pel·lícula que també volia destacar, per segon a la vista, que ens estan sentint, és Carol. És una pel·lícula basada en una novel·la... Aquesta la fan a la filmoteca, també. La fan a la filmoteca, i l'estan fent encara amb un cine, no sé quin cine, d'Estrena, perquè ho heu estat mirant per sobre, i sé que encara l'estaven fent amb algun cine. És una pel·lícula basada en una novel·la... Ella era l'Esviana, la Patricia Hajmit, però mai es va traviadir-ho, la primera època de la seva vida, i va fer aquesta novel·la. Llavors la novel·la va d'un cas, diríem, de relació entre aquell Blanchett, a veure tu i jo junts, i la Rona i mare, que està més bé, que ens agradava més la Rona i mare, que no pas el Blanchett en aquesta pel·lícula. Són dos papers molt diferents. Són dos papers molt diferents. Però a mi m'agradava més la... Jo vaig sortir ben llà a discutir. T'agradava? No, a mi la pel·lícula no em va agradar. Ja m'agrada. La discussió estava aquí. No me'n recordava. Escolta, un any nou i quantitat d'informació que hem donat avui, la sessió de Joan Sardà, que a mi m'ha deixat impressionat, l'actualitat, i ha quedat pendent, i queden encara uns minutets, perquè més o menys ja hem fet aquest repac, per fer aquest avançament, i que tenies unes pel·lícules per dir-les que eren. Quan ens ha introduït al principi, ell ens farà les necrològiques i les que venen, i jo pensava, hòstia, ja saps qui morirà, doncs. Anem a fer-ho. El 2017, en qüestió de suspens, Suburbicon, dirigida per George Clooney, una nova... Molt bon director. Una bona tirada ha assassinat l'Orient Espres, que jo no sé si feia falta, però la dirigirà el Kenneth Branagh, i Logan Lucky, de l'Esteven Soderberg. Com a drama, tenim Happy End El Hanneke, Manchester Frente al Mar, que ha tingut un premis, també, els globus d'or, dirigida per Kenneth Lonegan, i una Alemanya, que es diu Toni Hermann, que tothom en parla molt bé. Llavors, com a pel·lícules d'aquestes que veurem a televisió segur de seguida, perquè són biopics i basades en fets reals, tenim Loving de Jeff Nichols, Jackie, que aquesta és temible, perquè és una biografia de la Jacqueline Kennedy, dirigida pel Pablo la Reina, veient amb la nata Li Portman fent de Jacqueline Kennedy. Ja l'han deixat bastant pels terres, eh? Sí, sí, horror, horror absolut. I Moly's Game, que és la primera pel·lícula que dirigeix Aaron Sorkin, que és el gran guionista de l'Alohues de la Casa Blanca, no? I també hi ha Badelot de Sexes, que està fet pels directors de la Miss Sunshine, i Moonlight, que és sobre tema afroamericà, dirigida per Barry Jenkins. Llavors ja anem als blockbusters, podríem dir, i de batalles galàctiques tindrem Blade Runner 2049 del Dennis Villeneuve, que aquí sempre en parlem, Alien Covenant del Ridley Escoy, el 8è episodi de Star Wars, com a superherois guardianes de la Galàxia Volumen II, Thor 3, Ragnarok, Spider-Man Homecoming, el regrés de Spider-Man, Logan, amb el Lovethno, i Wonder Woman, que en fi, és la primera pel·lícula que fan d'ella, no? I d'animació Batman, la logo pel·lícula, la vella de la bèstia, pel Vilkondon, i Emoji la pel·lícula. Molt bé, molt bé. I la setmana que ve, necrològiques actrius amb el Jaume, que es dedicarà a fer una mena de revisió d'aquest tema. Gràcies per tornar a escoltar-nos. I us esperem sense condicions. Buenas tardes. Buenas tardes.