I aleshores, ràdio d'Espèl, si tu n'hi t'estàs ràdio d'Espèl, m'agraden les senyors. Durant el 8.1. Ràdio d'Espèl, durant el 8.1. Durant el 8.1. Ràdio d'Espèl, durant el 8.1. Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Bona nit a tothom. Molt bona nit. Aquí estem cada setmana. Tot i que perdoneu, ja que jo sempre m'agrada d'allò. L'altre dia vaig preguntar a la responsable del consorci per a la normalització de català i em va dir que aquesta hora encara s'hauria de dir Vespre. Ja podem continuar. No estàvem dins de la setmana, no he dit en quina hora. Però hem dit tots, bona nit, bona nit, bona nit. Que no passa res. Perquè aquest programa es repeteix els dissabtes a les dues de la tarda. Però ja s'entén que en directe el fem a la nit, perquè nosaltres estem aquí en directe. El Francesc, el Joan, el Jaume i la Carna. Una cosa que em sembla que fem molt bé és explicar el que farem al llarg del programa. La primera part podem parlar d'algunes de les estrenes d'aquesta setmana. El divendres es tenen una pena de comentar-la, que és la pequeña Venècia. Després parlem dels plicots que hem vist una mica. Potser parlem també de les clàssiques, d'alguna pel·licòl clàssica. I, finalment, del tema que avui ens toca parlar dels Jorge Semprun i els guions que vas quiure per al cinema. I qui presentarà aquest tema? Un senyor que es diu Joan Morros. Que bé que ho estem fent avui, presentant el tema. Si de vegades ens oblida, però avui perfecte. Avui no ens hem oblidat de res. I si ens dona temps, o si tenim ganes, o si us ve de gust, us preguntaré algunes cosetes sobre l'organització de cineclubs i cineforums, perquè resulta que jo acabo d'organitzar un i encara estic impressionat per la quantitat de coses que s'han de fer. Jo no sé si vosaltres ho havíeu fet i quan... En una època potser era diferent. Exacte. Amb la voluntat... No, aquí també. I poca cosa més. No, està clar que sense voluntat no... Si sobra temps, estem disposats a escoltar les teves preguntes i intentar contestar-te-les si és que podem fer-ho. Doncs sobra. Deixem-ho així. Si no sobra, no. Fegiria del que tenim previst en el programa de comunicar-vos la pel·lícula que la setmana vinent serà la pel·lícula del mes, que és una pel·lícula del mes. Bé, seria la idea discutint fins al final. Serà la pel·lícula que hem vist tots els que estem aquí, o la majoria, i que ens sembla útil de poder-la comentar. Amb la idea que si els que ens escolten l'han anat a veure abans de la setmana vinent, veure les nostres òptiques i confrontar-les o ajuntar-les amb les seves pròpies. I que truquin fins i tot el programa, a part de la seva opinió. Això seria fantàstic. En principi, la pel·lícula que havíem pensat és... El nombre. És una pel·lícula francesa que està en cartellera. Carme Navot proposant una pel·lícula francesa. Què està passant aquí? Sí, sí, mira. Aquesta és una broma que ja tenim mobilitzada. Això amb el temps canvia, i l'experiència fa veure que no pots mai dir certes definicions. Vols dir una cosa, Francesc? Vosaltres que m'heu encasillat. Jo he dit moltes vegades alguns comentaris i us ha agradat encasillant-me, però jo no m'hi havia agradat. És veritat, això estic completament d'acord. Ja no diré més aquesta broma, perquè... És igual. Jo volia parlar-us d'aquesta pel·lícula que estrenen al divendres, que pot passar fàcilment desapercebuda, però és una bona, bona, una interessantíssima pel·lícula. Es diu... El títol que li hem posat amb castellà o amb espanyol, és la Teguènia venecia, perquè el títol original m'agrada més, que és el nom de la noia, la protagonista, i el poeta, que és un pescador que coneix ella quan va en un lloc, i fa poemes, i va. Ha estat premiada a Sevilla, a Venecia... La pel·lícula és italiana. La pel·lícula és italiana, el director guionista. No ho sé, no? Se sent bé? Jo no sento res en aquest moment. S'ha de justar això, sí. Ara sí. Ara sí. Dèiem que és una pel·lícula italiana, però, curiosament, la protagonista és una noia a China. Ha estat premiada a Sevilla, a Venecia i a altres llocs. Aquesta actriu ginesa, que és una actriu coneguda a China, ha tingut també el David de Donatello, per com a millor actriu en el festival. La crítica ha dit i diu, en aquest moment, per el que he estat llegint aquests dies, una de les millors pel·lícules dels últims anys, una de les mejores pel·lícules que estan gravades en la retina, que cautiveran la ment, la imaginació i el corazón de los espectadores. Una altra que diu, si la màgia del cine funciona, l'aprenedut en la sala se siente en este film. Aquestes són frases promocionals, Joan. No t'ho dic, perquè... No estan tretes directament de fases promocionals, sinó d'algun crític que ha dit. En qualsevol cas, si jo explico una preocinòpsis de la pel·lícula, no ho explicaré tot, perquè em sembla que té elements que val la pena no explicar. Xuin Li, que és aquesta dona, és una jove i legal que treballa amb una fàbrica tèxtil dels afores de Roma, desitge legalitzar la seva situació i recuperar el seu fill de 8 anys que s'ha quedat a Xina, amb el qual té converses telefòniques i parla amb ell, i demostra clarament que la dona està superpreocupada per tenir el seu fill a la vora. I tot d'unes seus caps, que no explico qui són aquests caps, perquè és millor anar-ho deduint. Quina intriga, quina intriga! No és trílion. L'envien... M'està ressonant a mi una mica. Però sona el sol. El Xipí està tot bé. Els seus caps l'envien a Txiógia, que és un poblet situat a la llacuna venaciana, un poble de pescadors, i allà treballant de cambrera en un bar conèixer a Vèpi, que és un client i pescador habitual d'origen eslau, que almenen aquest el poeta, perquè escriu petites poesies i és un home... Els dos actors estan molt fabulosos, estan molt bé. El seu en contra i la seva relació és com una fugida de la seva solitud, però els compatriotes del xinesos que viuen allà en el poble i els mateixos pescadors que viuen al poble, si ho posen, no les diuen que aquesta relació continuï, i en alguna mesura diem que la bloquegen. Cal dir que és l'òpera prima d'un senyor desconegut, que es diu Andrea Segre, la primera pel·lícula que fa, i que va ser clamada en el darrer festival de Venècia. El director, que és aquest senyor Andrea Segre, fins ara ningú coneixia, és un expert sociòleg que ja havia realitzat diversos documentals, sobretot sobre el tema de la migració, i hi havia treballat, no només a la vida sociologia, sinó a nivell d'amuntatge i aproximació de les seves temes. Hi ha un moment que és una crítica, i no és cap frase de llogueria, sinó d'un crític que explica el que ha après jo que havia produït amb ell, i diu que cada imatge, frase o acció d'aquest film funciona al ritme d'una cascada de sorpreses, acompanyades de gestos retenidos que hablan per si sols, situacions que nunca caen en la facilitat, i dos actors excepcionales que es comen la pantalla. Des de la primera imatge de la Laguna Veneziana, hasta la lúdia final, la pel·lícula explica la sensibilitat, cal dir que és una pel·lícula no comercial, no de gran masses, sinó que és una pel·lícula molt sensible, molt delicada, molt delicada, d'explicar la sensibilitat de l'experto que conoce molt bien de lo que hable, que és aquest sociòleg, i de l'artista que sabe perfectament expressar-lo. Per tant, jo és una pel·lícula que aconsello l'estrenar al divendres, i penso que per molta gent pot ser una autèntica sorpresa. El nom de la pel·lícula de nou, perquè ens l'apuntem? L'original que m'agrada més és deia Xuntli, que és el nom de la noia, i el Poeta, que és aquest home més gran que fa poesia. L'han traduït, l'han posat el títol, de la Pequena Venècia. Suposo que la faran els verds i aquests cines així, perquè és una pel·lícula de festival, de premi, però que no sé si és pel gran públic. Perfecte, doncs primera recomanació del vespre. Jo he vist, potser també l'heu vist, perquè em sembla que us l'he sentit de comentar, el Fraude. És una pel·lícula de... El títol original és arbitrage. Bueno, no sé ben bé... Trobo que està més bé el Fraude, però bueno... A veure, la pel·lícula és de Nicolas Jarexki. Jo no li coneixia altres... Sembla que l'ho primeré capaç. Llavors, és una pel·lícula ben construïda, és un thriller. Els intèrpats són... El Richard Gher, la Susan Sarandon, i la Letícia Casta i el Tim Rock. Que... En aquesta pel·lícula, el Richard Gher, jo trobo que fa una magnífica interpretació, de lo millor que li he vist. Perquè és un personatge... És un personatge que podria... ell podria haver fet una mica caricaturitzat, perquè és un gran empresari del gran món financer. És un estereotip. I llavors, com que podia caure en fer un estereotip del gran món de la finança, el matitza. I això, amb uns constants primers planos, perquè constantment, ell és bàsicament la història, és l'eix de tota la pel·lícula. Llavors, crec que fa un paper contingut, un paper no... Absolutament no banal, perquè podria també haver caigut en això. Per tant, composa bé el personatge. El personatge, un no s'identifica amb el personatge, perquè és aquest món farotxa de les altes finances llunyà pel comú, però sí que arriba a identificar-se amb el tipus de problemàtica que planteja la pròpia pel·lícula. I amb el món que explica. De fet, és un món que... que hi ha un homicidi i hi ha una problemàtica en mig que ell està implicat. Llavors, la manera en què amaga el cap sota l'ala per la hipocresia amb el món, amb el que viu. I això està ben plantejat. Els suspents de com es va desenvolupant, hi ha un policia que, de fet, és l'home del carrer, que sí que en suma el que està passant allà dintre, falseja proves... El vol enxampar. El vol enxampar, perquè ell sap realment el que ha passat. Però... i realment és el contrapersonatge és l'home del carrer, volgar i poca cosa, enfrontat amb el gran home del gran món. I aquests dos personatges, jo crec que estan molt ben definits. És el millor de la pel·lícula. Després la Susan Sarandon fa un paper relativament fàcil. I la... I curts. I la Leticia Casta és un actriu, no sé si la recordeu, que va fer-lo de l'Obellix i aquesta actriu va ser... És europea, no? És francesa. Va néixer Corsaga, aquesta noia. Va néixer Corsaga i després em sembla que va viure, no sé si a la Normandia o a la pan de nord de França. És model, també, si no recordo malament. I ella és molt guapa. I al Noranteneu la van escollir com els ajuntaments, els alcaldes de les ciutats franceses, la van escollir per representar la Marianne, que és el personatge que representa la República Francesa, que ho havíem fet abans, el Brigit Pardot i la Catherine de Neve i d'altres. Sí, és un personatge que té aquest tipus de bellesa, que en tot cas és bastant prototypica de la bellesa francesa, ser doctora i ser doctora. El paper d'ella està bé el que fa sense... Jo crec que els dos papers centrats són el Richard Guerer i el John, el Tim Roth, que ho fan molt bé. I ara, així intrigat amb la paraula d'herbitrage, he buscat una definició en anglès. Seria el fet de, suposo que passa a la pel·lícula, que és la compra i venda de valors, en moneda extranjera, per mirar d'aprofitar-se dels diferents valors que hi ha als mercats. Sí, sí, jo sé què és una mica això. Però diria que no és aquest el centre estrita de la pel·lícula. Era per acredir el títol original, diguéssim. Sí, sí, sí. Recomenada. Jo també la vas veure i m'agrada. M'agrada molt, m'agrada força. Per ser primera pel·lícula, el que destacava l'altre dia, abans de que la veies ella, que coincideixo en tot el que ha dit la Carme, és que per ser una pel·lícula se la veu molt professional. Molt treballada, molt ben treballada. Si és un guió supertreballat, supertancat, jo deia que era un guió de ferro, però a les lligues, inclús tens sorpreses que no t'esperes. Jo, per exemple, no l'explicarem ara, però al final de la pel·lícula em va sorprendre perquè li dona un gir a algunes de les coses que t'has plantejat al llarg de la pel·lícula. Cada personatge és ambivalent. T'has pensat unes coses i en realitat són unes altres. A mi em sembla que això, en el fons, és molt realista, perquè això, afortunadament, ens pot passar a tots, que fem una imatge d'una persona, que la realitat ens la trenqui i no correspongui el que ens hem imaginat, doncs em sembla que la pel·lícula això ho aconsegueix molt més. D'una pel·lícula molt americana, en alguna mesura, però també ho era lo impossible i ja sabeu un èxit de brutal, que funcionaria molt bé, que suposo que funcionaria molt bé en aquest moment. Molt bé. Doncs ja tenim dues recomanacions. Jaume, tu l'has vist, l'Alfred, l'has vist? No, pensava que l'havies vist. Aviva, m'ha soptat perquè amb tota la estona que portes has de deixar clar què és el cinema comercial i el que no, i em penso que és molt interessant, perquè em penso que és el que hem d'anar a seguir. Jo vull vist una cosa molt comercial i que no la recomano pas, però no, gens, és de dir, jo he aguantat fins al final però hagués marxat de mitja pel·lícula, que es diu les vacaciones de l'inferno amb el Mel Gibson. La propaganda d'aquesta mena de publicitat, es veu que ja ha fet arma letal, 1, 2 i 3 i 4, em sembla, jo no l'he vist cap d'aquestes. És que el Mel Gibson fa coses d'aquestes, eh? Jo la veritat és que no sé, és a dir, això és absolutament comercial, d'acció inverosímil, perquè passen les coses que no te les creus, però que des d'un punt de vista artístic no té cap qualitat. Què vols tu, els mercenaris, la primera i la segona part, tampoc. Els mercenaris, quina era? Aquesta en la que surten... No, no, no. Aquesta en la que surten tota la colla que està dirigida per l'Estalone, i que ha recuperat bona part dels actors del cinema d'acció dels anys 70 o 80. No m'estanyaria que no m'agradés, no m'estanyaria que no m'agradés. Doncs a mi tampoc, m'estanyaria... A mi tampoc em va agradar gaire la primera, la veritat. M'has setipó videojocs sense gaire sustància. És pel·lícula d'entreténiment pur i dur, eh? Vull dir, has d'anar allà amb la idea que t'agrada aquest tipus d'acció i les plucades d'ull que fan a l'espectador... i que es vol determinar les plucades que volen. I tot és com ja ha vist, no t'aporta res. El que passa és que per la gent que li agrada aquest tipus de pel·lícules li deu ser encantant. A mi no em diu res, ja et dic que li ha marxat de la pel·lícula. Però ho veig en públic. Ell no ho fa massa bé. Jo no sé com ho feia Armeletal, que es veu que això vol ser... Està provat per ell, la pel·lícula. Ja ha fotut els calés, ha triat el director que havia atrat i ha fet un guió que tenia allà abans. Es vol lluir, però jo crec que no arriba ni a lluir-se. De meu punt de vista, ara no sé si hi ha la gent que són uns fans del... El Bel Gibson. El propiet event les ho sabrem, perquè s'estrenarà i no vegi. Està garantit pràcticament a l'èxit, si més no, un parell de setmanes. Pot ser, pot ser. Es podia considerar la seva última pel·lícula com actor. Hi ha gent que la considera com mig ridícula, però a mi em va agradar molt. La que havia dirigit la seva amiga, la que no recordo ara el títol, la del dit, la del castor. Recordeu, una pel·lícula complexa i interessant. De la noia, aquella americana, com es diu la... És que ara no en surto. El Joan tampoc. La Jodi Foster. Dirigir de parella, de fet, veieu que són molt amics. Però la Jodi Foster et penso que té més qualitat que ella. Bé, però aquí feien ella de directora i ell d'actor. I la pel·lícula, la veritat és que a mi em va convençar força. Jo, una cosa que... Ja m'ho vols per alguna cosa, tu? Sí, la pel·lícula. És que em venia el cap a un altre tema. Parlant de la direcció d'actors, jo, aquesta tarda, he tornat a veure los sobornados del Fritz Lang. Aquesta tarda mateix? Sí, perquè l'havia vist fer, però volia tornar a veure... Li havia vist tres o quatre vegades o cinc, no sé... En les darreres dues setmanes. Avui la volia... No l'he vist ja. Una cosa que em feia gràcia, perquè no sabia el nom d'un actriu que surt, que es diu Jeanette Nolan, que no sé si es recordeu la pel·lícula. No, de quin any és aquesta pel·lícula? De l'any 53. Està lesada amb aquesta novel·la, que es diu La Gran Onada Calenta. The Big Hit, que és el títol de la pel·lícula, també, en la versió original. Del William McGiven. Però el que a mi m'ha fet pensar amb la pel·lícula aquesta, és que hi ha un actriu que es diu Jeanette Nolan, i la recordeu és que al principi de la pel·lícula comença d'una forma espectacular, quan el suïcidi el mateix policia, i la seva dona troba el marit del que està de suïcidat, i aleshores hi ha les escenes que el Glenn Ford, que fa de l'inspector, arriba a la casa, comença a interrogar-la amb ella. Estigació. Una interpretació, és brutal allò. Allò és per dir Òscar, però no un Òscar, vull dir... Si es pot multiplicar Òscar per Déu, Òscar per Déu, vull dir perquè tots estan meravellosos, els actors estan brutals, i dius, com pot ser que... Doncs perquè la diria un director que en sap. És com el Chris Lang. Quan agafes un director que sap molt bé moure els actors, et fa el mateix actor... Per exemple, ara mateix he deien alguns comentaris de cine, en parlàvem que... Es veu que a Cosmopolis la fa el mateix xicot que fa Bellamy. Sí, sí, sí. El Robert Pattison. Exactament. Aquest és el Robert Pattison. Es veu que amb Bellamy, jo l'he vista, és un desastre horrorós, una cosa horrorosa. A Cosmopolis... A Cosmopolis l'has vist? No. Jo tampoc. És quan es va donar conèixer amb la sèrie de... A Cosmopolis diu que està perfecte pel personatge. De què depèn d'això? A qui l'ha dirigit? I de que s'hagi escollit també just la persona. Amb el físic, amb la gestualitat que té. Però potser... I després, efectivament, està clar que com has dirigit. Això ve a cotsar amb el Tom Cruise, amb la famosa pel·lícula del senyor Starley Kubrick. L'última és WhatsApp. Clar, vull dir, boníssima generació. Va avorrir aquella pel·lícula allò. No estic convençut pel que he escoltat. Precisament perquè era un admirador natural del senyor Tom Cruise, que allà, francament, fa el ridícul en tots els sentits. Comparat amb ell, sí. Comparat amb ell, sí. Ell ho fa perfecte. Però tu creus que ell no ho fa bé? Jo penso que ho fa bé. Però fa el ridícul en quant a personatge. No en quant a tot. Tot el component moral i tal. Jo penso que... El gran personatge de aquella pel·lícula és ell. No és pas ell. Ella fa ho fa bé, perquè sempre ho ha fet bé. Però no és complex el que fa. Té coses, però no. En canvi, ell... Jo penso que el senyor Kubrick... Perquè en el fons el que no té les coses, és ell. Ah, clar. Com sempre, això. Costumes així, eh. Desgraciatament o malauradament no ho sé. Costumes així, sí. Jo no dic res. I el Carme, tampoc. Jo anava a dir... Ja que parles del Fislan, que crec que és un grandíssim director... Sí senyor. Jo recordo la mujer del cuadro, que és de l'any 45. 45, sí. Ah, mira. Anem tenint dades, aquí. És sòbio. S'ha mascamat. No, no, és interessant. És igual que... Allà és baixa. El pobre home. La comento una miqueta. És una pel·lícula... Sobre... La interpretava l'Edwars Gerrovingson. L'Edwars Gerrovingson. I el sinopsis és... És un grup de homes... que el... El personatge de l'Edwars Gerrovingson, ell és un professor de psicologia. Envia la dona o els fills ens hem acabat fora. No sé ben bé com. Jo no el recordo, no el recordo. Però ell es queda amb un grup d'homes que se'n van amb un club, a passar sobé. Quan hi estan anant, aquesta imatge jo la recordo, per més que la pel·lícula en cami se m'ha difuminat, però la imatge aquesta, ells passen per davant d'un aparador. Hi ha el quadre d'una dona. Es queden tots mirant, i ell s'hi queda fascinat. Van al Nike Club, i fan a la Jolla Galó que sigui... Quan torna a sortir, ell, que encara està... que, a més a més, va més begut, està encara tocat pel... pel tema aquest, per la dona i per la mirada, la torna a veure, i s'hi queda enganxat, i llavors ella apareix, que la veu al... al vidre de l'aparador, i llavors comença la relació amb aquesta dona, va al seu apartament, apareix un altre personatge, i hi ha un homicidi. I ho dic... ho podia connectar amb el fraude, perquè, de fet, el que realment passa en aquesta pel·lícula, almenys en aquest inici, és que ell, que té un estatus, i té un lloc a la societat, que està... bastant posat, quan és, de fet, i hi ha un homicidi amb defensa pròpia, que no és ben bé que el vulguis assassinar, en canvi ell tria de... tria de... de Magaro, per la repercussió que li pot suportar socialment això. I pensava, això a l'any 45, que el fraude del Richard Gair torna a ser el mateix, la mateixa temàtica. Torna a ser la mateixa temàtica. Sincerament, tal com heu explicat el fraude, jo penso que és una pel·lícula feta, ja. El que passa és que és clar. No, això és bé. No, aviam, inclús l'estil, és un estil que podries pensar, o algú pot pensar, que és un estil més de anys 80 o 70, i menys de l'any 2000 i picó o 2000... Això podria ser. El que passa és que és un estil més o menys clàssic, que segueix arribant a la gent, i ara hi ha coses molt més modernes, molt més avançades, o com que sigui, que la gent surt del cine si s'havia acabat. Llavors, aquesta és la típica pel·lícula que saps molt bé el que has vist, el que t'han volgut dir i han aconseguit virtut. Llavors, clar, segurament un tema d'aquest ja l'hem vist. Però el que passa és que hi ha una diferència, per això dic que encara que té raó la cara, quan diu que s'aproxima d'aquest punt, en canvi hi ha altres punts que a mi sembla molt diferents. Per exemple. Doncs aïllat al del 45, ja es veu. Però, des del punt de vista humà, el que els hi passa als dos personatges masculins centrals, és que no són capaços d'enfrontar una situació perquè el seu propi personatge aquells interpreten-se'ls i ve sobre. No, hi ha una diferència. I és que, al meu punt de vista, mentre el professor t'ho planteja d'entrada, com un senyor honest, un senyor que és molt sa, que no farà mai coses lleixes i tal, i això no ets conscient que és aquesta persona, de cop, una de les coses que més vegades d'aquesta pòlica, que et trobo que és excepcional, és que fa pensar en Crimer i Castiguer del d'Ostoiesquí. És a dir, Crimer i Castiguer del d'Ostoiesquí, arreu un moment que és un treu exactament i vas entrant amb la novel·la, arreu un moment que estàs patint, estàs patint pel personatge principal, perquè penses que pobre tio li està passant una cosa, per Richard Gert no capes de patir mai. No, perquè el Richard Gert no t'identifiques. És un personatge massa llunyada, tu. No, sinó que el Richard Gert sap de bon començament que juga brut. I en canvi, és un personatge que, si vols tu després, és veritat que es compromet a fer de les seves pròpies. Però d'entrada, és un senyor que juga brut. I en canvi, l'altre, no, l'altre, un senyor innocent, que es troba que sense volguer, maten una persona, i llavors, quan ha matat amb una persona, comença a reaccionar a fer coses que no sap com tapar-ho, no sap què fer-ho i com que ella es demana més. I complica les coses més del que seria necessari. Jo penso que, amb això tens raó, i penso que llavors la gran diferència del 1945 i el 2012 és que el personatge central del 2012 té un punt d'emburotit que no té el... Hi ha un punt de naïf amb el del 1945. Sí, sí, és veritat. Caldria, potser, donar-te el punt que ho ha arribat, la diferència entre un autor com Fritz Lang i l'autoria probable que pot tenir frau. Bueno, Fritz Lang, jo penso que és un senyor de més qualitat. Jo diria, com deia la Carme, que és un dels grans cineastres de la història del cinema, i en canvi, aquest xicot que ha fet aquesta pel·lícula, veurem què passarà. És un altre, no som segurament comparable. Jo penso que són dues coses diferents. El Fritz Lang és que té moltes pel·lícules bones. Avui, si parlem del Fritz Lang, expliques algunes coses d'ell, perquè volia documentar-me. Jo no sabia, per exemple, que era fill d'un famós arquitecte, que va estudiar primer arquitectura per influència del seu pare i per complir el que el seu pare li ordenava, però que després es va inclinar cap a la pintura i va estar a diverses escoles de pintura, de Múnic, de Zeta. Participa en la primera guerra mundial i que ha oferit, i és precisament quan està a l'hospital, quan comença a escriure guions i comença a fer dibuixos. Li ensenya aquests dibuixos i aquests mena de guions amb un director de cine que es diu Jo Emma, i Jo Emma, el contracte com a guionista per algunes de les seves pel·lícules. El primer pel·lícul que fa és amb el Jo Emma. Però la seva experiència com a guionista no li acaba de agradar, perquè on passa sempre amb les guionistes, no acaben de veure que els altres realitzen el que ells han pensat i decideix fer les seves pròpies històries. Llavors, en la primera època alemana i muda, el que fa, doncs, és moltíssimes pel·lícules que són superinteressants. Jo recordo, que he vist fa molts anys, una cosa que em va deixar bocavedat, que és Los Nive Lungos, que és una cosa impressionant. Hi ha dos parts. Una o dues hores cada part, i la primera part és la del Cicfrit, i la segona és la de Grigel, una cosa impressionant. És a dir, es té en compte que està fet a l'any 24, en muda, és una cosa espectacular. I Metrópolis, ja és tothom la vista, tothom la coneix, i em sembla que ja quan el 31 fa... em va perdre dos d'altres, ja comença a ser sonora, i em sembla que ja ha entrat en el nou cicle. Però hi ha una cosa molt curiosa, que mentre pensàvem això, deia, els gent que ens escolta no sap, que és el famosa entrevista que hi ha entre el Josep Wevels i Fritz Lang. Jo no sé si sabeu que a l'any 33... Bueno, sí que us sabeu. Ara era desgila d'arribar al poder a Alemanya. I aleshores, ell tenia... Moltes d'aquestes pel·lícules que hem esmentat, la seva dona, Castea von Harbaugh, era la guionista amb ell, feien les guions conjuntament. Però ella era de tendències més elevades nazis i ell no. Aleshores, arriba al poder, el Hitler, i el Wevels, el CIT, el seu despatx, i el Fritz Lang segosta, el seu despatx, amb què dimones vols, el senyor Galgogat. Amb la... Li proposa, li proposa, fer-se càrrec de la Direcció General de les Estadirals Estudis UFA, que eren els millors estudis que hi havia d'aquell moment, gairebé tota Europa, i havíem produït moltíssimes pel·lícules, aquestes pel·lícules que farà ell, les ha fet ja amb l'UFA, i surt tan espantat del despatx que sense passar per casa seva, sense parlar amb la seva dona, sense treure diners del banc, deixant totes les pertinences que tenia per la seva dona, desapareix, se'n va a França. Està una temporada, doncs, a França. Diu, buima. Home, és que el que dels devia ser tot un personatge. Se'n va una temporada, doncs a França. Vis de prop, eh? Vis de lluny, mira el que és. Imagina't, vis de prop. Quan recordo que m'he llegit aquesta neda, em va quedar gravada. El tio devia veure una vista i això acabarà malament. Jo, aquí, acabaré com per clar. Acabava de fer una pel·lícula, ell, que es deia El Dr. Mavús, que precisament era una mena de defensa... de criticava el nazisme, no, no la defensa ell, criticava subtilment d'una forma solapada, no directa i tal, als fascistes, no? I, clar, a sobre, que li ofereixin tot això, el que haurà de fer, em mataleu, vull dir, aquí acabarem com a Rosario de la Llorona. És curiós, això, que acabes de dir. Jo penso que ens posa davant d'una realitat. O sigui, en aquella època, lògicament, hi havia persones a favor i en contra, naturalment. L'havia fet que els nazis progeixin en el poder, és precisament per una votació popular, però esclar, hi havia molta gent que deia, això vol dir això i això no ho podem permetre, i això hem de combatre-ho i tal. És una... una textura, no? Que penso que a vegades ens la volem com oblidar, o deixar-la aparcada, perquè és tendenciós el fet de parlar d'aquestes constants i tal, i crec que ho hem de tenir molt present, això. Ja veuràs, de mica en mica, m'agrada molt que li diguis, perquè crec que és bàsic, que hi hagi persones que, precisament, perquè es trobaven amb el que es trobaven, havien de marxar d'allà, perquè els agafava el Toro, en definitiva, era un desmentir-se ell mateix, és el principi de tot. Molt bé. La marca autoral de Friesland, jo diria, com a mínim per les pel·lícules que he vist, que són 4 o 5, entre d'altres aquesta del Sobornats, la del Metrópolis, la de Furia, si recordeu, i la de Emma, el vampir de Dusseldorf. Jo diria que a Friesland estava, potser, precisament per aquesta situació que es va donant al seu país a Alemanya, la confrontació entre l'individu, que ara parlàvem i una societat que el company, que l'obliga a tenir un determinat patró de conducta, que no necessàriament és el seu, ni que participi per aquella ideologia, doncs jo crec que la seva obsessió era fer partícia pel públic d'aquesta dicotomia, d'aquesta distància, entre una cosa i l'altra. Llavors, si us fixeu, bona part de les seves pel·lícules, parlen d'aquest tema. La dona del quadre, jo diria que conté una paràbola, en la qual la pel·lícula va més enllà una mica del thriller, i el que fa veure és la doble moral que existeix en una societat que, per tant, d'alguna forma, a la més avançada del món, però que el mateix temps té per sota una sèrie de vissis, una sèrie de coses amagades, i d'aquí el fet d'entrar dins d'un mirall, d'alguna manera, a l'altra banda... Està molt ben jugat, això, a més a més. És molt intel·ligent. Hi ha un subconscient, no? Exacte. Sí, bueno, aquí està també la part de la psiconàlisi, però si recordeu, furia passa el mateix. És la pel·lícula del fals culpable, diguéssim. No l'interessa, la veritat és que a Hitchcock... Ai, a Hitchcock, a Friesland... No l'interessa, és que a Hitchcock també juga una miqueta a això. Exacte, exacte, jo estic d'acord amb això. Ell sempre, fins a l'any que això contraposa, no l'interessa, especialment, saber si la persona és culpable o no. Simplement, si la societat està fent una gran massa, de si està agafant la justícia per les seves mans, i si això és correcte o no. A Emma, per exemple, és que és impactant aquella pel·lícula, és impressionant, la persecució que es fa. I com dieu, això, el que ha fet Friesland és una constant. Jo crec que s'ha fet milers de vegades després d'ell. No som massa conscients, però l'anàlisi que ell fa, s'ha anat repetint després, amb moltes pel·lícules, hi ha moltes filmografies. Jo, de totes maneres, per fer una comparació una mica així, sorprèn a veure què ho sembla, venia pensant ara, pensant en el fet que sabia que jo en parlaria de Friesland, que potser el director que més s'ha volgut semblar a ell, en els últims temps, doncs està Christopher Nolan. Tot i que no té aquest punt de conceptualitat en quant a la de jo, però, bueno, ha fet... No s'ha hagut d'enfrontar malament. Diguéssim que Christopher Nolan es mou amb uns paràmetres més elevats i amb uns pressupostos també, per suposat tan grans que no pot controlar massa el seu producte. Si no, jo penso que hauria anat més cap a aquest cantor. Quina pel·lícula tu destaquaries en aquesta direcció? Les que he fet, les que he fet de, per exemple, de Batman mateix, les dues primeres, van a fer un anàlisi de la societat molt potent dels mecanismes de com es manipula a través dels medis de comunicació, a través de col·locar l'individu amb una situació d'escollir entre machacar, diguéssim, a l'oposat, al contrari, o salvar la seva pròpia vida. Jo veus a Batman, que sí que l'he vist, i diria que, com que hi havia algunes que no m'havien agradat, em va agradar estar a prop de fet. El que passa és que jo trobo que en aquesta pel·lícula sobresurmo la part comercial. El Fritz Lang és un senyor que, en el fons, pretén... no sé si la paraula art és de la paraula adequada, però em fa una cosa d'una certa qualitat. Sí, sí, això està claríssim. No li preocupa tant això, li preocupa l'èxit comercial. Llavors, juga amb coses que estan ben fetes. Vaig pensar que estan molt ben fetes, però que no... no tindria la qualitat que em sembla que pot tenir el Fritz Lang. Ara que parlem de la dona del quadra, Inception, origen, no deixa de ser. Una dona del quadra portava al límit, a l'últim detall, és introduir-se en el subconscient, sinó en una capa, en dues, en tres, en totes les que vulgueu. Dintre dels paràmetres d'aquest, de comercialitat, d'efectes especials, de deixar l'espectador bocabedat en el de jo, de violència extrema, però dintre d'això, de fer una reflexió de quina manera ens enfrontem a la relació amb els altres, de quina manera... Jo potser tenen raó, però a mi em costa de veure-ho. No m'atreviria a dir que no tenen raó. Simplement és que em costa d'entrar-hi més. És el mateix que m'ha passat aquesta setmana. Jo he vist l'úper, igual que ell, i la vaig veure perquè el xicot, el Sergi Herrada, va dir que era el millor del festival de situacions. Ho va dir, això? Després tenim un altre company que va dir un despropòsit. Albert Rodríguez, ja ho m'ha citat recordant. Jo vaig anar al diumenge a dissabte, no sé com va ser. Perdó, però creieu que això és... A veure, vull dir, és computable. Vull dir que si digui que és una meravella, i l'altre li dius que és un fiasco total. Jo, a vegades, penso que anem al cinema d'una manera... Jo, quan vaig anar a veure l'úper, no precisament pel que havia escoltat, sinó que dius... A mi m'influencies, em diu que és molt bona. Vull dir, s'ho veurà, perquè n'hi ha hagut un que ha dit que és una meravella total. Que el cosmòpolis no li havia agradat gens. Llavors dius, bé, a veure on està la diferència. O sigui, mirar de posar-te a la valoració d'aquella persona. No, anàlament, potser. Però tu com no m'has trobat l'úper. Comenteu-lo una miqueta, a partir de jo, que no l'he vista. Viatges amb el temps i assassins a sou. Barrejar de les dues coses. El que sí que ser és que tant aquesta pel·lícula com cosmòpolis i aquesta altra mata el sualment, el que sí que és curiós és que planteja un apocalipsis, pràcticament. Estem ben bé ambientats amb un carreró, pràcticament, sense sortida. I aquí sí que hi ha una coherència de tractament filosòfic i estètic, també. Llavors, l'úper, això s'accentua i s'agreuja, perquè es pretén fer un espectacle d'això. Per mi, tot el contrari de cosmòpoli, que el que es pretén és tot el contrari. Diguei, amb aquesta mentalitat, amb aquests personatges, amb aquesta realitat. Ja, no l'he vista. Anem al desastre. L'úper és igual. Però tu la recomanes o no? Perquè encara no ho entenc. Jo no ho sé. Tu dius sincerament. Carme, perdó. Jo sóc molt conscient que el que jo recomano, a vegades, no la veig a veure. I ho sóc molt conscient. Quan la recomano una cosa, no la veig a veure. Sí, home, que ho conec, perquè fa temps, que acostumo a no dir-ho ja. És una estratègia. Segons qui ho diu vols dir. Llavors, l'úper té la mateixa constància. Per això destaco coses que em penso que són molt interessants. Ara, una com l'altra, com l'altra. I aquest dia vaig veure una pel·lícula del Charles Bronson, també, que era una altra cosa. Era molt diferent, també. És una cosa apocalíptica total, però allà era una carregada absoluta de tot un seguit d'inconvenients, perquè argumentessin la mar de bé el fet d'eliminar-los a tots. Bé? Tant l'úper com Cosmòpolis i com Matalsualment no és això. És la necessitat de control. És com si ens parléssim de... Ens hem de preparar perquè això pot arribar i hem d'estar organitzats. I com estarem organitzats? Amb el pas del temps, l'úper. Vull dir, amb això del... El sal en el temps. El sal en el temps. Com que estarem allà, doncs podrem enviar aquí a eliminar, perquè la doble moral de l'úper és molt interessant. No es pot batar. Es pot batar total. I tant, els envies al passat i els vades al passat. L'enviem al passat. I tot d'etlipolític, escolta, i tal. Escolta, que la pel·lícula té els seus intents. Sí, sí, sí. A mi, personalment, m'interessa poc, perquè... Perquè hi ha moments que fan viure. Em va passar el mateix. Jo no m'ho acabo de... No, però hi ha un tipus de públic. Es passa el mateix que amb això que dèiem del Mel Gibson. Segur, segur. Però jo no crec que... Jo intento entendre el que m'estan explicant, i en el fons penso que hi ha incoherències, que no lliga, que hi ha masses llicències arbitràries. Llavors, no m'ho acabo de creure. I encara que la filosofia de la manera... Ja decidiré si la genera l'úper. Em deixeu canviar de registre? Sí, sí, jo no t'aconseguiria parlar. Només un segon. És un registre que ni us ho espereu. Sabeu de què volia parlar? A veure, el cine és explicar una història amb unes imatges, no? Doncs em deixeu dir que l'últim anunci del Brad Pitt és això? L'última nit, sí. Anuncia de Brad Pitt. Anuncia Chanel 5. Bueno, us el mireu. A veure, i ara aquests anuncis últims que es fan, hi ha una història al darrere. I que hi ha una interpretació. La Cervesa d'Am, i va haver... els estudis n'hi ha fet alguns, que jo els trobo boníssims. És que hi ha directors de cinema al darrere. Doncs mira't el Chanel 5. Em sona d'haver-ho vist, senyor. El Chanel 5 sempre ha estat... L'agafem com a pel·lícula de més. Deixeu-me dir un segon. Sempre ha estat proposat per grans actrius. La Marilin, la Caterina de Neu, gent d'aquesta embradra. Un canvi de registre és que ho fa un home. I la interpretació del Brad Pitt, que jo no és que siguis el gran actor que jo he estat, però penso que és un boníssim actor. Doncs en aquest anunci del Chanel 5, està ell sol, és en blanc i negre, ell es presenta i parla amb el Chanel 5. No parla ni amb les dones ni amb els dones, parla amb el perfum. Ho he trobat extraordinari. Escolta, després del que sabem, t'imagines que el Flixlang li proposin fer un esport així? No ho sé, sí. Doncs no ho sé. Hi ha una cosa que em fa ser el que està dient ella, i no sé si sabeu, perquè és una cosa bastant recent, que per fer un esport moltes vegades es gasten més diners, més diners, més diners que mitja pel·lícula. Hi ha uns mèdics. La gent que ha passat per publicitat té uns mèdics brutals que no tenien el cine. Hi ha gent que ha rodat, com l'Isabel Coixet, moltes d'allò que era de les dones, com es diu... Ah, allò de les dones. És que no sé de què vols parlar. L'Isabel Coixet ha fet molt de temps la publicitat, com es diu les prendes que porten les dones que tenen la regla. Els tàmpacs. Però hi ha una marca, com es diu, la marca. L'Evex o la... No ho sé, jo... Tots els anunciis d'Evex són fetes per a l'Isabel Coixet. I aquí diuen l'Isabel Coixet diuen altres gent que ha fet moltes coses molt interessants, però val unes reunionades. Es dediquen a esport d'aquests que tenen més mèdics i més mitjans. Hi ha un dinaral allà dins. Hi ha una persona que estava fent una pel·lícula. Jo, quan vaig treballar per a la publicitat, tenia uns mèdics extraordinaris i ara que fa que la pel·lícula... No en tinc res. Allò són uns segons i després es fa 120 minuts, a lo millor. Tot i així, haig de dir que aquest anunci està fet per un gran actor. Això és el que el faig de fer. A mi, en general, m'afecta relativament... Potser com a tothom. Però no m'hi paro massa amb un anunci. Em cansa una mica. I encara amb aquest anunci et fa parar. Com passa amb l'anunci del Sabadell, per exemple. El Bang Sabelle té un tipus d'anuncis que són diferents dels altres. A l'anunci del gener del 5, 5, crec que està fet per un Brad Pitt que fa una gran interpretació, té una veu extraordinària. L'he sentit amb la seva veu. Però és que el que diu és sorprenent. Que realment hi ha una història allà. Volia dir-vos això com una cosa diferent. Jo confio que els ides que haurà fet amb això els invertirà amb el que acostumeix. Amb el Terrens Màric. Doncs vinga, amb el soroll, vull dir, amb el so de fons d'aquest anunci de Brad Pitt, del gener del 5, anem al tema. Anem al tema de l'esport de Sabadell. Bé, jo m'havia compromès parlar del Jorge Semprun, perquè és un personatge que m'atreu i m'interessa, i sempre ha estat més o menys a l'hora de ser aquesta persona. I primer, per presentar-lo, jo pensava que s'havia de dir que és un producte d'una època, la seva, la generació que va viure, la Guerra Civil d'Espanyola, té 16 anys quan viu la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, com a altres espanyols exiliats, lluita a la resistència contra la invasió alemanya, que ho presoné el 1943, quan només té 20 anys, és torturat i, finalment, portat al camp de concentració de Wash & Wall, on hi passa dos anys, dels 20 als 22, fet que el marcaria sempre, perquè ell sempre ha explicat que la seva escritura i la seva vida i els seus guions han estat marcats per tota aquesta vivència. Afegiria que ell és un home que ha nascut amb una família conservadora de molt diners, de molts diners. És el net de l'Antòria Moura, que és un polític famós durant el fons 13, i el seu pare ara ho explicarem, era professor, era ambaixador dels Països Baixos. Finalment, era molt típic de l'època, dels intelectuals i els professor universitaris, després de la lliberació, continua exiliat a París, bàsicament a Esquerra París, en el Partit Comunista, a la Maxili, on es converteix en actiu agent quan destí de l'Espanya franquista, va agafant cada vegada més protagonisme dintre del partit, i l'any 1952 ocupava un càrrec important en la direcció. Per tant, va viure també la Guerra Freda, de la post-guerra, després de la Segona Guerra Mundial, i molt aviat, cosa curiosa també, el que indica, des del meu punt de vista, una seta d'un estat intelectual i humana, molt aviat serà molt crítica amb l'estalinisme que domina el comunisme d'aquella època en tots els partits comunistes. Fins a l'extrema, quan s'haig més tard, 9 anys més tard, el 1964, serà expulsat del Partit Comunista. És en aquesta etapa, fins que, de fet, Felipe González... L'escolçó al carrer, eh? Sí. I tota l'equip. Però bàsicament la Ibarruri... Però perquè en aquell moment... No estaven d'acord amb la crítica que feia de l'estalinisme a ell i al Claudin. I llavors, llavors, doncs, llavors, doncs, doncs, l'expulsen. I els treuen de so. Llavors, quan està en aquesta etapa, podríem estar fora del partit. És quan escriu els seus guions i les seves novel·les. Té 18 novel·les i 15 guions per pel·lícules. I està en aquesta fàcil, fins que el Felipe González no el fa ministre de Cultura, i els ve Espanya una temporada, perquè després torna, doncs, a París, i mora a París i està enterrat a París. I potser no és tan conegut aquesta faceta que tu anaves a... Començaves a explicar que és que ell pertenia per naixença d'una família vanestana, una família de calcealta, que era net de l'Antonio Moura, que era polític conservador molt destacat, durant l'heu dit, d'un fons dretze, i que el seu pare era un intelectual republicà, professor i jurista, que en un moment d'esclatar la Guerra Civil està d'ambaixadors països baixos a la Aia, concretament. Que és on ell anirà quan té 16 anys, anirà doncs a la Aia, i després a París, i a París ja quan té... Acaba d'arribar-ho així, o té 18 o 19 anys, comença a estudiar filosofia a la Sorbonne. Jo crec que és per les seves conviccions polítiques que el portaran a ingressar en el partit comunista en aquesta època, l'any 42, perquè també, com he dit abans, hi ha una cosa que es va posar com de moda, és a dir, els intelectuals i molts professors universitaris, tant de, doncs, que és allò de Cambridge, d'Oxford, de qualsevol universitat... Estava molt propers al partit comunista. Llavors, el agafaran després, de portar-ne al camp de concentració de Motschenwald, i aquesta experiència, sobretot, el marcarà moltíssim, tant que fins als últims anys de la seva existència no serà capaç d'escriure sobre la seva experiència dins dels camps de concentració. És en aquest moment, quan ja ha escrit alguna cosa sobre això, és molt gran, molt bell, que expliquen una entrevista que no ho ha pogut fer fins ara, és a dir, que no podia, no podia escriure sobre aquella experiència. He copiat les frases de l'entrevista que li fan, quan publica aquest escrit, i li pregunten, ell diu, a l'entrevista li diu, sap vostè el que és més important d'haver passat per un camp de concentració? I l'altre li contesta, ell mateix contesta, el més important i el més terrible és la única cosa que no es pot explicar. L'eulogre, no pot explicar. L'eulogre, a car cremada. Ell dona a entendre que en cap dels seus guions, en cap dels seus novel·les, etcètera, ha pogut parlar d'aquest tema, perquè no podia, era més fort que un... Perquè no és un camp de concentració, és un camp d'estermini. És un camp d'estermini. Jorge, sempre un para acabar, però si no ens llegarem massa, és un escritor intel·lectual, polític i guionista de cinema, i de París, de fet, totes les seves guions i novel·les les escriu, bàsicament, fora de poques coses en francès. Va guanyar moltíssims premis, tant literaris com cinematogràfics i moltes condecoracions. Potser perquè ens toca de més a l'hora, val la pena d'estagar que va guanyar l'any 1995, la creu d'Or, perdó, la creu de Sant Jordi, que li va donar la Generalitat de Catalunya, i el premi Blanquerra en el 2002, i que era membre ja de l'acadèmia francesa de Gungur. I potser una cosa que... jo penso, m'estava plantejant, quan estava aprenent això, que segurament això va passar perquè el Jorge Semprún, o els catalans, o la Generalitat, podia estar molt agraïda amb Jorge Semprún, perquè, quan era ministrat de Cultura, va barallar-se amb el Guerra, i va barallar-se amb el Felipe Manfali d'alguna manera. Sobretot amb el Guerra. Per defensar el llegat del dali, el volia quedar l'estat espanyol i la Generalitat volia que es cadessen aquí, i ell, al final, que era el que decidia perquè la ministra de Cultura va decidir que es cadessen aquí. A mi m'ha fet molta gràcia que, quan estava buscant informació d'aquesta, he llegit d'avui, de la Falange, que treu una photocòpia que està corrent per internet, en què no només és la menta de Calmas, doncs fa el que fa, que és molt dolent, i que és un senyor que es vol separar d'Espanya, sinó que es remeteixen d'aquesta incident, dient que els catalans a sobre s'han quedat amb el dali, s'han quedat amb una cosa, que això és insostenible, intentant argumentar-ho. Jo, en lloc de seguir parlant d'això, preferiria que, si voleu, es mantessin algunes de les pel·lícules que podeu haver vist, que sempre són prunes, perquè si no, no hi ha gaire massa. Esmenten algunes, i comencem. El Zeta del Costa Gabres, per exemple. Quina, quina? És una de les famoses d'ell, que va ser l'Òscar, va ser l'Òscar de la millor pel·lícula extensiva d'aquell any, de l'any 79. A mi una camp va impressionar molt, no sé si l'heu vist a la Guerra a Finir. De l'Alan Resne. De l'Alan Resne, si senyor. Ah, sí? La tinc aquí, de l'ordinador. No l'he vist, no l'he vist. Jo sí que l'hi he vist. És una pel·lícula interpretada per a Lisbon, que va ser el seu actor de referència. L'incrituling. Ell va escriure una biografia de Lisbon. Sí, sí. Sí, sí, és veritat. I moltes més coses. Però de Lisbon, devia estar especialment interessat en la vida d'aquest home. Tenia molt bon rotllo. A la primera pel·lícula que jo vaig veure, la vaig veure a la estrena, jo estava per qualitat estudiant anglès a Londres, i la van passar amb un cine, la vaig anar a veure, i recordo que em va fer un impacte brutal. Però quina és? La guerra efinita. Perquè una cosa que es diu de d'ell, és que sempre ha escrit coses que eren autobiogràfiques, coses que estaven viscudes. I aquí és la història, l'incrituling, que és l'actriu sueca, que havia fet fer-se salvar, que és el rostro. Amb el Link Berberman, sí, sí. Doncs fa amb el Lisbon i la incrituling, fa la parella, diríem, que és ell mateix, li passa una sèrie de coses, està perill, i vol entrar a Espanya per fer el seu paper com activista en contra de Franco. La pel·lícula és extraordinària. Hi ha unes escenes, diríem, incluso sexuals, entre el Lisbon i la incrituling. Em sembla una delicadesa extraordinària, és a dir, una pel·lícula molt, molt, molt maca. I sobretot pel que reflectia, és una pel·lícula prohibida a Espanya, que no arriba a anar fins com el Tobi, o el dictador, o coses d'aquestes, molt més tard, no? És a dir, una pel·lícula de 4 d'aquestes. Igual que el Fritz Lank, que parlàvem abans, també té una, que és el... com es deia en anglès, es deia... How? Men Chase. Que és la cassa de l'home. Que és una pel·lícula que anava d'un senyor que va intentar fer una tantat contra el Hitler, i resulta que després l'agafen i passen a ser de cosa. En qualsevol vespre, tornem, doncs, a l'anàlisi muntant. Bueno, no sé, si recordeu que tu deies de seta, què et va semblar? Sí. No la recordo massa, eh? Jo la recordo, sí. Una història sobre aquest pastor, no? Greg, si no recordo malament. Sí, és Greg. I, bueno, que arriba a la política i que té una fama... Jo recordo que és una pel·lícula més o menys característica, de la filmografia de Costa Gabras, el que no recordava és que era guió de Jorge Semprún, que et ve a mostrar com es manipula, d'alguna forma demagògicament, a la gent per fer pujar una persona, i després, d'alguna forma, deixar-la caure quan ja s'ha utilitzat. Si no recordo malament la paràbola o el que et volen explicar amb aquesta pel·lícula, Jorge Semprún i Costa Gabras és aquesta. El Costa Gabras ja el coneixem, no? És una persona, sobretot, d'una anàlista de la política del segle XX, de tot el que s'ha fet, fins i tot en termes del que parlàvem ara, dels terminis, dels nazis, no? Quan va fer la pel·lículament, un coherent que Jorge Semprún fes guions, no només aquest, sinó també la Confesió, però jo d'altres seves no l'he vist. I de Z, recordo una pel·lícula... Aquesta va ser la cavalla de Costa Gabras, i ella, per dia del moment, va intentar... va fer la B, o sigui, la Confesión, que per mi és una extraordinària pel·lícula, sobretot anir en compte que en aquest moment estava crítica amb el comunisme, o una forma de comunisme, que era l'estalionisme, i aleshores, doncs... Jo la vaig veure també per casualitat a París, i recordo que em va impressionar, sempre tinc la sensació d'intre, de quan ens hem explicat més d'una vegada, quan al final de la pel·lícula hi ha l'invasió dels tancs soviètics que invadeixen a Praga, quan tota la pel·lícula ha intentat demostrar que ell és un senyor que és comunista, però que simplement el que fa és discrepar amb la forma que ho està fent amb l'estalionisme, resulta que ell es troba a Praga, que vol... Un llibre perquè sigui reivindicat, que ell no ha traït mai la idea del comunisme, enten els tancs a Praga, i ell, mentre es va pel carrer, que és al final de la pel·lícula, hi ha uns nanos que estan pintant a la paret, l'engin d'esperta d'aquesta gent que s'han tornat bojos. A mi, en aquell moment, em va semblar que era una denúncia d'aquest estalinisme, d'aquesta forma, doncs, no genuinament honesta d'un comunisme que no era vàlid, i crec que ell va jugar amb aquesta carta, definint-se des de... no solament sortir-se del Partit Comunista, sinó criticant la gent que feia aquestes coses. Quan parlem de Jorge Semprum, parlem d'una persona, sobretot interessada, pels aspectes polítics, i dintre, també, d'aquesta discussió contínua, que tu has esmentat i has estagat amb l'estalinisme, l'enfrontament continu i que li va durar d'alguna forma tota la seva vida, i suposo que també això és el que li va fer, a part de l'expulsió del Partit Comunista, participar en el govern d'un partit que es considerava més moderat, no? Dintre dels mateixos... El Felipe González. Sí, segurament. Ell va anar fent... En sembla que abans d'ell, doncs, ja... com es diu... i la lectura també va substituir-nos semblament, són de la mateixa més o menja... I els dos tenen la posició... enfrontada davant de la línia dogmàtica del comunisme, quan els 68 entren els tancs a praga, i realment ells no hi estan d'acord i ho paguen, ho acaben pagant. De totes formes, jo crec que el Jorge Sampón, sobretot és un republicà de Socarrel, justament el seu avi, que és el Mauri, va ser president del govern amb a l'Alfons Street, li imagino. Varies vegades, eh, no? Varies vegades. I el seu pare era un convenciment republicà... elaborat. El seu pare era ambaixador de la República, a països baixos i, per tant, ell va viure allà, i jo penso que ell fins i tot acaba sent més francès que espanyol. Com que a partir dels 16 anys viu sempre fora... Estudia fora, de fet. Estudia fora, fa fora, ja escriu fora d'algú. Una cosa que està fet amb castellà, que és una serie televisiva que es deia tres de la guerra, no sé si ho vam arribar a veure. En Mario Camus. Que era 6 o 7, 8 capítols, sobre la guerra d'independència, on jo recordo perfectament, com si fos ara, el Francisco Raval, que feia de Goya, que començava la sèrie dient... Fernando VII m'ha perdonada, que no significa que jo ser innocent, que seguia amb un rotllo determinat, perquè era una sèrie, realment, de calitat històrica. Doncs queda demostrat que, si no ho coneixien, jo reconec que no conec gaire la filmografia, com a guionista, del Jorge Semprún, doncs val molt la pena, per tenir constància d'una bona part de la història de... de tot el que ara mateix està intentat actualitat. De les canvis polítics, durant molts segles, i dels abatacs cap aquí i cap allà de la història. I bé, jo m'ho apunto tot això, i mirarem a veure si més endavant, amb més coneixement de causa, puc parlar. La veritat és que la relació de directors, Costa Gabras, Alén Resné, Josef Losi, també, amb els que participa, d'on la veritat és que impressiona, està molt bé. I aquí acaba el programa. Parlarem del nombre, no? Vinga, som-hi, cinema sense condicions, pumblospodpuncom per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent, a rebeure. Fins la setmana vinent, a rebeure.