Cinema sense condicions del 23/10/2012

Ara escolta Estradiu Despert, sintonitza Estradiu Despert, la ràdio de Sant Just, 48.1. Ràdio Despert, 48.1. Ràdio Despert, 48.1. cinema sense condicions. Hola, bona nit. Bona nit a tothom. Bona nit. Molt bona nit. Aquí estem com cada setmana. Tot i que perdoneu, ja que jo sempre m'agrada d'allò, l'altre dia li vaig preguntar a la responsable del consorci per a la normalització de català i em va dir que aquesta hora encara s'hauria de dir vespre. Ja està, ja podem continuar. He dit cada setmana, no he dit en quina hora. No, però hem dit tots bona nit, que no passa res. Bona vespre. Perquè aquest programa es repeteix els dissabtes a les dues de la tarda, però ja s'entén que en directe el fem a la nit, llavors diem bona nit perquè nosaltres estem aquí en directe. El francès, el Joan, el Jaume i la Carme. I una cosa que em sembla que fem molt bé és explicar el que farem al llarg del programa. Llavors, jo diria que la primera part podem parlar d'algunes de les estrenes d'aquesta setmana. El divendres estrenaran una que val dir la pena de comentar-la, que és la Pequeña Venecia. Després parla dels pel·lícules que haguem vist una mica, potser parla també de les clàssiques d'alguna pel·lícula clàssica i finalment del tema que avui ens toca parlar dels Jorge Semprún i els guions que va escriure pel cinema. I qui presentarà aquest tema? Un senyor que es diu Joan Morros i em sembla que el conec una mica. Que bé que ho estem fent avui, presentant el tema, si de vegades se'ns oblida, però avui perfecte. Si us ve de gust, us preguntaré sobre l'organització de cineclubs i cinefòrums. Resulta que acabo d'organitzar un i encara estic impressionat per la quantitat de coses que s'han de fer. Jo no sé si vosaltres quan ho havíeu fet i quan... Potser era diferent. Exacte. Amb la voluntat... No, aquí també. No, no, està clar que sense voluntat no... Si sobra temps estem disposats a escoltar les teves preguntes i intentar contestar-les si és que podem fer-ho. Doncs si sobra. Deixem-ho així. Si no sobra, no. Molt bé. Faig idea del que tenim previst en el programa de comunicar-vos la pel·lícula que la setmana vinent serà la pel·lícula del mes. L'aniré discutint fins al final. Serà la pel·lícula que hem vist tots els que estem aquí, o la majoria, i que ens sembla útil de poder-la comentar amb la idea que si els que ens escolten l'han anat a veure abans de la setmana vinent, que puguin veure les nostres òptiques i confrontar-les o ajuntar-les amb les seves pròpies. I que truquin fins i tot al programa per donar la seva opinió. Això seria fantàstic. En principi la pel·lícula que havíem pensat és... El Nombre. L'Epre Nom, que és una pel·lícula francesa que està en cartellera. Exacte. Carme Navot proposant una pel·lícula francesa. Què està passant aquí? Sí, sí, mira... Aquesta és una broma que ja tenim organitzada. Tot això amb el temps canvia i l'experiència fa veure que no pots mai dir certes definicions perquè amb el temps canvies. Vos sou vosaltres que m'heu encasillat. Jo he dit moltes vegades alguns comentaris i us ha agradat encasillar-me, però jo no m'hi havia pas. És veritat, això estic completament d'acord. Ja no direm més aquesta broma perquè està clar que... Jo volia parlar-vos d'aquesta pel·lícula que es trenca el divendres, que pot passar fàcilment desapercebuda, i és una bona, bona, una interessantíssima pel·lícula. Es diu, o el títol que li hem posat en castellà o en espanyol, és La Pequeña Venetia, perquè el títol original m'agrada més, que es Xui Li, que és el nom de la noia, de la protagonista, i el poeta, que és un pescador que coneix ella quan va a un lloc i que fa poemes i va. Ha estat premiada a Sevilla, a Venècia. La pel·lícula és italiana. El director, guionista, no se sent massa bé, no? Se sent bé? No sento res en aquest moment. S'ha d'ajustar això. Ara sí. Deia que és una pel·lícula italiana, però curiosament la protagonista és una noia xina. ha estat premiada a Sevilla, a Venècia i altres llocs. Aquesta actriu xinesa, que és una actriu coneguda a Xina, ha tingut també el David de Donatello per com a millor actriu al festival. La crítica ha dit, i diu en aquest moment, per allò que jo he estat llegint aquests dies, i la vaig veure ahir, una de les millors pel·lícules dels últims anys. L'altre crític deia, una de les mejores pel·lícules que quedaran gravades en la retina que cautivaran la mente, la imaginación y el corazón de los espectadores. Un altre que diu, si la màgia del cine funciona, la plenitud en la sala se siente en este film. Aquestes són frases promocionals, Joan. No estan tretes directament de frases promocionals, sinó d'algun crític que l'ha dita. En qualsevol cas, si jo explico una verocinòpsis de la pel·lícula, no ho explicaré tot, perquè em sembla que té elements que val la pena no explicar, Xuyin Li, que és aquesta dona, és una jove ilegal que treballa en una fàbrica tèxtil dels afores de Roma. Desitja legalitzar la seva situació i sobretot recuperar el seu fill de 8 anys que s'ha quedat a Xina, amb el qual té converses telefòniques i parla amb ell, i demostra clarament que la dona està superpreocupada per no tenir el seu fill a la vora. I tot d'un dels seus caps, que no explico qui són aquests caps, perquè és millor anar-ho deduint a mesura que em vegin la policia. Quina intriga, quina intriga. No és Trillen. No, no l'enço. L'envien... ja com ressona una mica, m'està ressonant a mi una mica. No sé què és, però em ressona el so. Bueno, no pateix, en principi està tot bé. Els seus caps l'envien a Txiótxia, que és un poblet situat a la llacuna veneciana, un poble de pescadors, i allà treballant de cambrera en un bar que coneix a Bepi, que és un client i pescador habitual d'origen eslau que domena aquest, el poeta, perquè escriu petites poesies. Els dos actors estan fabulosos, estan molt bé. El seu encontre i la seva relació és com una fugida de la seva solitud, però els compatriotes dels xinesos que viuen allà al poble i els mateixos pescadors que viuen també al poble s'hi oposen, no desitgen que aquesta relació continuï i en alguna mesura diríem que la bloquegen. Cal dir que és l'òpera prima d'un senyor desconegut que es diu Andrea Segres, la primera pel·lícula que fa. i que va ser aclamada al terreny festival de Venècia. El director, que és aquest senyor Andrea Segre, fins ara ningú coneixia, és un expert sociòleg que ja havia realitzat diversos documentals. sobretot sobre el tema de la migració, perquè és un tema que a mi li preocupa, i havia treballat no solament a nivell de sociologia, sinó a nivell de muntatge i aproximació a diversos temes. Hi ha un moment que és una crítica, i no és cap frase, sinó d'un crític que explica amb la impressió que li ha produït a ell, i diu que cada imatge, frase o acció d'aquest film funciona al ritme d'una cascada de sorpreses. acompanyadas de gestos retenidos que hablan por sí solos, situaciones que nunca caen en la facilidad y dos actores excepcionales que se comen la pantalla. Des de la primera imagen de la Laguna Veneziana hasta la luz final, la película explica la sensibilidad, cal dir que és una pel·lícula no comercial, no de gran masses, sinó que és una pel·lícula molt sensible, molt delicada, molt delicada. Desplica la sensibilidad del experto que conoce muy bien de lo que habla, que és aquest sociòleg, y del artista que sabe perfectamente expresarlo. Per tant, jo és una pel·lícula que aconsello, l'estrena el divendres, i l'aconsello perquè penso que per molta gent pot ser una autèntica sorpresa. El nom de la pel·lícula de nou, perquè l'apuntem? L'original que m'agrada més és deia Schuintlik, que és el nom de la noia, i El Poeta, que és aquest home més gran que fa poesia. Aquí l'han traduït, li han posat el títol de La Pequeña Venecia, La Pequeña Venecia. Suposo que la faran només els Verdi i aquests cines així, perquè és una pel·lícula diríem de festival, de premi, però que no sé si és pel gran públic. Perfecte, doncs primera recomanació del vespre. A veure, jo he vist, potser també l'heu vist perquè em sembla que us l'he sentit comentar, El fraude. És una pel·lícula de... El títol original és arbitraix, Bueno, no sé ben bé... Trobo que està més bé el fraude, però bueno. A veure, la pel·lícula és de Nicolas Jarecki. Jo no li coneixia altres... Sí, sembla que és el primer que fa... Sí. Llavors, és una pel·lícula ben construïda, és un thriller. Els intèrpret són el Richard Gere, la Susan Sarandon, i la Letícia Casta i el Tim Rock. Bé, en aquesta pel·lícula, el Richard Gere jo trobo que fa una magnífica interpretació, de lo millor que li he vist. Perquè és un personatge que ell podria haver fet una mica caricaturitzat perquè és un gran empresari del gran món financer. És un estereotip. i llavors com que podia caure en fer un estereotip d'home del gran món de la finança i en canvi el matitza i això amb uns constants primers planos perquè constantment ell és bàsicament l'història és l'eix de tota la pel·lícula i llavors crec que fa un paper contingut un paper no absolutament no banal, perquè podria haver caigut amb això. Per tant composa bé el personatge. Un no s'identifica amb el personatge, perquè és aquest món farotxa de les altes finances, llunyà pel comú. però sí que arriba a identificar-se amb el tipus de problemàtica que planteja la pròpia pel·lícula i amb el món que explica. De fet és un món que hi ha un homicidi i hi ha una problemàtica allà enmig que ell està implicat. Llavors la manera en què amaga el cap sota l'ala per la hipocresia amb el món amb el que viu I això està ben plantejat, el suspens de com es va desenvolupant, hi ha un policia, que de fet és l'home del carrer, que sí que ensuma el que està passant allà dintre, falseja proves... El vol enxampar. El vol enxampar perquè ell sap realment el que ha passat. I realment és el contrapersonatge del... és l'home del carrer, vulgar i poca cosa, enfrontat amb el gran home del gran món. I aquests dos personatges, jo crec que estan molt ben definits. És el millor de la pel·lícula. Després, la Susan Sarand fa un paper relativament fàcil. I la Letizia Casta és un actriu, no sé si la recordeu, que va fer el de l'obèlix. Aquesta actriu va ser francesa. Va néixer a Còrsega aquesta noia. Va néixer a Còrsega i després em sembla que va viure a Normandia a la banda nord de França. És molt guapa. I el 99 la van escollir com els alcaldes de les ciutats franceses la van escollir per representar La Marian, que és el personatge que representa la República Francesa, que ho havien fet abans Brigitte Pardot i la Catherine Deneuve i d'altres. És un personatge que té aquest tipus de bellesa que en tot cas és bastant prototípica de la bellesa francesa seductora. El paper d'ella, està bé el que fa sense... Jo crec que els dos papers centrals són el Richard Gere i el Tim Roth, que ho fan molt i molt bé. Ara m'has deixat així intrigat amb la paraula aquesta d'arbitraix, llavors he buscat, tinc una definició en anglès i alguna paraula que no sé traduir, però seria el fet de, suposo que passa a la pel·lícula, que és la compra i venda de valors en moneda estrangera, per mirar d'aprofitar-se dels diferents valors que hi ha al mercat. el centre estricte de la pel·lícula. Per aclarir el títol original, diguéssim. Jo em va agradar molt, em va agradar força. Per ser primera pel·lícula, el que destacava l'altre dia, abans que la veiés ella, que considero tot el que ha dit la Carme, és que és una pel·lícula que se la veu molt professional. És un guió super treballat, super tancat, jo deia l'altre dia que era un guió de ferro, i tot es lliga, inclús tens sorpreses que no t'esperes. Jo, per exemple, no l'explicarem ara, però al final de la pel·lícula em va sorprendre perquè li dona un gir algunes de les coses que t'has plantejat al llarg de la pel·lícula. Cada personatge és ambivalent, és a dir, t'has pensat unes coses i en realitat són unes altres, i llavors a mi em sembla que això com que en el fons és molt realista, perquè això afortunadament ens pot passar a tots, que fem una imatge d'una persona, he posat que la realitat ens la trenqui i no correspongui al que ens hem imaginat, doncs em sembla que la pel·lícula això ho aconsegueix molt més. molt americana en alguna mesura, però també ho era lo impossible i ja s'ha de tenir un èxit brutal, o sigui que funcionaria molt bé, suposo que funcionarà molt bé en aquest moment. Molt bé, doncs ja tenim dues recomanacions. Jaume, tu l'has vista, el Frade? No, pensava que l'havies vista. Aviam, m'ha sobtat perquè amb tota l'estona que portes has deixat clar que és el cinema comercial i el que no. I em penso que és molt interessant això, perquè penso que és el que hem d'anar seguint. Clar, perquè hi ha dos. Jo avui he vist una cosa molt comercial i que no la recomano pas. Però no, gens, he aguantat fins al final, però hagués marxat a mitja pel·lícula, que es diu Les vacaciones del infierno, amb Mel Gibson. La propaganda d'aquesta mena de publicitat, es veu que ella ha fet arma letal 1, 2, 3 i 4, em sembla, jo no n'he vist cap d'aquestes. És com Mel Gibson fa coses d'aquestes, eh. I jo la veritat és que, no sé, és a dir, això és absolutament comercial, d'acció, inverosímil, perquè passen unes coses que no te les creus, però suposo que algú se les creu perquè li deu agradar aquest tipus de pel·lícules, Però des d'un punt de vista artístic no té cap qualitat. Els mercenaris, la primera i la segona part, tampoc no. Els mercenaris quina era? Aquesta és la que surt en tota la colla, que està dirigida per l'Estalone, les dues parts, i que ha recuperat bona part dels actors del cinema d'acció dels anys 70, 80... No m'estanyaria que no m'agradés. Doncs a mi tampoc m'estranyaria. A mi tampoc em va agradar gaire la primera, la veritat. Massa tipus de videojocs, sense en realitat gaire substància. És pel·lícula d'entreteniment pur i dur. Has d'anar allà amb la idea que t'agrada aquest tipus d'acció i les cloacades d'ull que fan a l'espectador... No, però és que a més a més hi ha coses com una explosió, coses que volen... I tot és com ja ha vist, no t'aporta res. Suposo que per la gent que li agrada aquest tipus de pel·lícules li deu encantar. A mi no em diu res, ja et dic que he remarxat de la pel·lícula. Però bé, hi deu haver un públic que li deu agradar. A ell no ho fa gaire bé. No sé com ho feia Armel etal, que es veu que això vol ser... Està produïda per ell la pel·lícula. Ella ha fotut les calés, ha triat el director que havia traït amb ell i havia fet un guió que tenia allà abans. Es vol lluir, però jo crec que no arriba ni a lluir-se, de meu punt de vista. Ara, no sé si hi ha la gent que són uns fans del Mel Gibson. El proper divendres ho sabrem, perquè s'estrenarà i no veuràs el Mel Gibson. Està garantit, pràcticament, l'èxit, si més no, un parell de setmanes. Es podria considerar la seva última pel·lícula com a actor Hi ha gent que l'ha considerat com mig ridícula, però a mi em va agradar molt, la que havia dirigit la seva amiga, la que no recordo ara, el títol, sí, la del Dit, la del Castor, si recordeu. Una pel·lícula complexa i interessant. De la noia aquella americana, com es diu, la... És que ara no em sona. El nom tampoc. La Jodie Foster, sí, dirigida per ella, de fet, ells es veu que són molt amics i han tingut molta... Però la Jodie Foster, penso que té més qualitat que ell. Bé, però aquí feien ella de directora i ell d'actor. I la pel·lícula la veritat és que per mi em va convèncer força. Jo una cosa que... Jaume, vols parlar d'alguna cosa tu? No, és que em venia al cap un altre tema. És a dir, parlant de la direcció d'actors, jo aquesta tarda he tornat a veure Los Sobornados, del Fritz Lang. Aquesta tarda mateix. Vull tornar a veure algunes coses que he vist tres o quatre vegades o cinc. En les darreres dues setmanes. Avui hi havia una cosa que em feia gràcia perquè no sabia el nom d'una actriu que surt, que es diu Jeanette Nolan, que no sé si recordeu la pel·lícula. De quin any és aquesta pel·lícula? És de l'any 53. Està basada en aquesta novel·la que es diu La gran onada calenta. De Big Hit, que és el títol de la pel·lícula també, en el versió original. Del William McGeeven. Però el que a mi m'ha fet ara pensar en la pel·lícula aquesta és que hi ha una actriu que es diu Jeanette McNolan, que si la recordeu és quan al principi de la pel·lícula comença d'una forma espectacular quan suïcida el mateix policia i la seva dona el troba el marit que està suïcidat. i aleshores hi ha les escenes que el Glemfort que fa d'inspector arriba a la casa i comença a interrogar-la amb ella. una interpretació. És brutal allò. Allò és per dir òscar però no un òscar. Si es pot multiplicar òscar per 10, òscar per 10 perquè tots estan meravellosos. Els actors estan brutals. I dius com pot ser que... Perquè al darrere hi ha un director que en sap. És com el Chris Lang. Quan agafes un director que sap molt bé moure els actors, és que et fa el mateix actor... Per exemple, ara mateix deien alguns comentaristes de cinema en parlaven que Es veu que Cosmopolis la fa el mateix xicot que fa Bellamy. No sé si sabeu si són els pel·lícules que estan en cadira. El Robert Pattinson. Exactament. Doncs aquest Robert Pattinson es veu que amb Bellamy, jo l'he vist, és un desastre horrorós, una cosa horrorosa. I a Crepúsculo l'has vist? No. Jo tampoc. És quan es va donar a conèixer. A Cosmopolis diu que està esplèndid. Diu que està perfecte pel personatge. De què depèn això? Doncs d'aquí l'ha dirigit. i que s'hagi escollit també just la persona, amb el físic, amb la gestualitat que té, i després està clar com es dirigeix. Això ve a compte amb el Tom Cruise a la famosa pel·lícula del senyor Stanley Kubrick, l'última és WhatsApp. Moltíssima gent va avorrir aquella pel·lícula, no estic convençut pel que he escoltat, precisament perquè era un admirador natural del senyor Tom Cruise, Francament, fa el ridícul en tots els sentits. Comparat amb ella, sí. Ella ho fa perfecte, ella ho fa molt bé. Però tu creus que ell no ho fa bé? Jo penso que ho fa... Però fa el ridícul en quant a personatge, no en quant a actors. Tot el component moral d'ell i tal. Ella sí. És que jo penso que el gran personatge d'aquesta pel·lícula és ell, no és pas ella. Ella ho fa bé, perquè sempre ho ha fet bé a la Nicolòquina. Però no és complexe el que fa. Té coses, però no. En canvi, jo penso que el senyor... Perquè, en el fons, el que no té les coses quadres és ell. Ell l'estima el més quadre. Ah, clar, com sempre. Això ja acostuma a ser així. Desgraciadament o malauradament, no ho sé. Acostuma a ser així, sí. Pel que diuen... Jo no dic res. I el Carme tampoc. Jo anava... Clar, jo anava a dir, ja que parleu del Fris Lang, que crec que és un grandíssim, grandíssim director, Jo recordo La mujer del cuadro, que és de l'any 44. Anem tenint dades aquí. És igual. Allà és vaja. La comento una miqueta. És una pel·lícula sobre l'interpretava l'Edward G. Robinson i el sinopsis és un grup d'homes que el personatge de l'Edward G. Robinson, ell és un professor de psicologia, envia la dona o els fills ens hem acabat fora, no sé ben bé com, jo no ho recordo, però ell es queda amb un grup d'homes que se'n van a un club a passar-s'ho bé. Quan hi estan anant, aquesta imatge jo la recordo, per més que la pel·lícula, en canvi, se'n va difuminat, però la metge aquesta, ells passen per davant d'un aparador, hi ha el quadre d'una dona, es queden tots mirant-la i ell s'hi queda fascinat. Van al nightclub, fan la joia o el que sigui, quan torna a sortir, ell, que encara està, que va més begut, està encara tocat pel tema aquest, per la dona i per la mirada, la torna a veure, i s'hi queda enganxat, i llavors ell apareix, que la veu al vidre de l'aparador, i llavors comença la relació amb aquesta dona, va al seu apartament, apareix un altre personatge i hi ha un homicidi. Ho podia connectar amb el fraude, perquè, de fet, el que realment passa en aquesta pel·lícula, almenys en aquest inici, és que ell, té un estatus i té un lloc a la societat bastant posat. De fet, hi ha un homicidi amb defensa pròpia, que no és ben bé que el volgués assassinar. En canvi, ell tria tria d'amagar-ho per la repercussió que li pot suportar socialment això. I pensava això l'any 45, de fet, a la pel·lícula d'Alfred del Richard Gere torna a ser la mateixa temàtica. Torna a ser la mateixa temàtica. Sincerament, tal com heu explicat el frau, jo penso que és una pel·lícula feta, ja. El que passa és que esclar... No, això és veritat. No, aviam, i inclús l'estil, és un estil que podries pensar, o algú pot pensar que és un estil més gran, anys 80 o 70, i menys de l'any 2000 i escaig. Això podria ser. El que passa és que és un estil més o menys clàssic, però que penso que segueix arribant a la gent. A vegades hi ha coses molt més modernes, molt més avançades o el que sigui, que la gent surt al cine sense haver-hi acabis. Aquesta és la típica pel·lícula que saps molt bé el que has vist, el que t'han volgut dir ja n'ha aconseguit dir-t'ho. Segurament un tema d'aquest ja l'hem vist, però el que passa és que hi ha una diferència, encara que té raó la Carme quan diu que s'aproxima a aquest punt, en canvi hi ha altres punts que a mi em sembla que són molt diferents. Un és del 2012 i l'altre del 45 ja es veu, però des del punt de vista humà, El que els passa als dos personatges masculins centrals és que no són capaços d'enfrontar una situació perquè el seu propi personatge que ells interpreten se'ls hi ve a sobre. Mentre el professor te'l plantegen d'entrada com un senyor honest, un senyor que és molt sa, que no farà mai coses lleixes i això no ets conscient que és aquesta persona, De cop, una de les coses que més m'agraden d'aquesta pel·lícula, que trobo que és excepcional, és que fa pensar en Crimea i Castigo del Dostoyevsky. És a dir, Crimea i Castigo del Dostoyevsky arriba un moment que és un tronc exactament i vas entrant en la novel·la i arriba un moment que estàs patint, estàs patint pel personatge principal, perquè penses que el pobre tio li està passant una cosa El Richard Gere no acabes de patir mai. Perquè el Richard Gere no t'identifica. No solament això. És un personatge massa allunyat de tu. No solament això, sinó que el Richard Gere sap de bon començament que juga brut. I en canvi és un personatge que, si vols tu després, és veritat que es compromet a fer de les coses, però d'entrada hi és un senyor que juga brut. I en canvi l'altre no, l'altre és un senyor innocent. que es troba que sense voler maten una persona, llavors quan ha matat amb una persona comença a reaccionar a fer coses que no sap com tapar-ho, no sap què fer-ho i com que ella... I complica les coses. I complica les coses més del que seria necessari. Però jo amb això tens raó i penso que llavors la gran diferència del 1945 i el 2012 és que el personatge central del 2012 té un punt de naïf amb el del 1945. Caldria, potser, donar-te el punt que heu arribat, la diferència entre un autor com Fritz Lang i l'autoria probable que pot tenir frau. El Fritz Lang és un senyor de més qualitat. És un dels grans cineastes de la història del cinema. El Fritz Lang té moltes pel·lícules bones. Avui, si parlem del Fritz Lang, explicaràs algunes coses d'ell perquè volia documentar-me. Jo no sabia, per exemple, que era fill d'un famós arquitecte que va estudiar primer arquitectura per influència del seu pare i per complir el que el seu pare li ordenava, però que després es va inclinar cap a la pintura i va estar a diverses escoles de pintura, de Múnic, etc. Va participar en la primera guerra mundial i que ha oferit I és precisament quan està a l'hospital, quan comença a escriure guions i comença a fer dibuixos. Li ensenya aquests dibuixos i aquests menes de guions amb un director de cine que es diu Joe Mahe. I Joe Mahe el contracta com a guionista per algunes de les seves pel·lícules. La primera pel·lícula que fa és amb el Joe Mahe. Però la seva experiència com a guionista no li acaba d'agradar perquè, com passa sempre amb els guionistes, no acaben de veure que els altres realitzen el que ells han pensat i decideix fer les seves històries. Llavors, en la primera època alemana i muda, el que fa doncs és moltíssimes pel·lícules que són superinteressants. Jo recordo haver vist fa molts anys una cosa que em va deixar boca vedat, que és Los Nibelungos. que és una cosa impressionant, hi ha dues parts, dura una hora o dues hores cada part, i la primera part és la del CICFREED i la segona és de la GELDA o no sé com es diu, una cosa impressionant, és a dir, es tenen en compte que està feta l'any 24 en muda, és una cosa espectacular. I metròpolis, ja tothom la coneix, i em sembla que ja quan el 31 fa vampir de 2 del 2 ja comença a ser sonor, i em sembla que ja ha entrat en el nou cicle. Però hi ha una cosa molt curiosa, que jo mentre pensava en això deia que potser la gent que ens escolta no sap, que és el famós entrevista que hi ha entre el Josep Webel i Fritz Lang. Jo no sé si sabeu que l'any 1933, bueno, si que ho sabeu, aleshores Hitler arriba al poder a Alemanya, I aleshores, moltes d'aquestes pel·lícules que hem esmentat, la seva dona, que té a bon harbow, era la guionista amb ell, és a dir, feia les guions conjuntament. Però ell era de tendències més arribades nazis, i ell no. Aleshores, arriba al poder el Hitler i el Webels, el cita al seu despatx, i el Fritz Lang s'acosta al seu despatx amb què dimonis vols. Li proposa fer-se càrrec de la direcció general de les Estadirals Estudis UFA, que eren els millors estudis que hi havia en aquell moment gairebé a tot Europa, i havien produït moltíssimes pel·lícules, moltes d'aquestes pel·lícules que fa ara ell les ha fet ja amb la UFA, i surt tan espantat del despatx que sense passar per casa seva, Sense parlar amb la seva dona, sense treure diners del banc, deixant totes les partidenses que tenia per la seva dona, desapareix, se'n va a França. Està una temporada, doncs, a França... Home, és que el que veus devia ser tot un personatge. Se'n va una temporada. Vis de prop. Vis de lluny. Mira el que és. Imagina't vis de prop. Jo, quan recordo que m'he llegit aquesta nedra, em va quedar gravada. Mare de Déu, el tio devia veure una vista i dir això. Acabarà malament. Jo aquí acabaré com per clar. Acabava de fer una pel·lícula, ell, que es deia el doctor Mabús, el retorn del doctor Mabús o alguna cosa així, que precisament era una mena de defensa del... criticava el nazisme, no en la feina d'ell, criticava subtilment d'una forma solapada, no directa i tal, doncs els feixistes, no? I clar, a sobre que li ofereixin tot això i s'enduguin en compte del que haurà de fer, diu, no m'atabaleu, vull dir, aquí acabarem com a Rosaria de la Llorona. És curiós això que acabes de dir, jo penso que ens posa davant d'una realitat, o sigui, en aquella època, lògicament, hi havia persones a favor i en contra, no?, naturalment, no? El fet que els nazis pujessin en el poder és precisament per una votació popular, però esclar, hi havia molta gent que deia, eh, això vol dir això, i això no ho podem permetre, i això hem de combatre-ho, i tal. És una textura que penso que a vegades la volem com oblidar o deixar-la aparcada, perquè és tendenciós el fet de parlar d'aquestes constants i tal, i crec que ho hem de tenir molt present, això. Ja veuràs com, de mica en mica, m'agrada molt que ho diguis, perquè crec que és bàsic, que hi hagi persones que, precisament, perquè es trobaven amb el que es trobaven, havien de marxar d'allà perquè els agafava el toro. En definitiva, era un desmentir-se a ell mateix, que això és el principi de tot. La marca autoral de Fris Lang, jo diria, com a mínim per les pel·lícules que he vist, que són quatre o cinc, entre d'altres aquesta dels subornats, la de Metrópolis, la de Furia també, si recordeu, i la de Emma, el vampir de Dusseldorf. Jo diria que Fris Lang estava, potser precisament per a aquesta situació que es va donant al seu país, a Alemanya, la confrontació entre l'individu, que ara parlàvem, i una societat que el compenca, que l'obliga a tenir un determinat patró de conducta que no necessàriament és el seu ni que participa d'aquella ideologia, doncs jo crec que la seva obsessió era fer partit ser pel públic d'aquesta dicotomia i d'aquesta distància entre una cosa i l'altra. Llavors si us fixeu bona part de les seves pel·lícules parlen d'aquest tema i fins i tot la de la dona del quadre jo diria que conté una paràbola en la qual la pel·lícula va més enllà una mica del thriller i el que fa veure és la doble moral que existeix en una societat que pertany d'alguna forma a la més avançada del món però que al mateix temps té per sota una sèrie de bicis, una sèrie de coses amagades i d'aquí el fet d'entrar dintre d'un mirall d'alguna manera a l'altra banda del mirall. Està molt ben jugat això. És molt intel·ligent. Hi ha un subconscient. Exacte, sí, bueno, aquí està també la part de la psicoanàlisi, però si recordeu Furia passa el mateix, és la pel·lícula del fals culpable, diguéssim. No li interessa, la veritat és que a Hitchcock també juga una miqueta a això. Jo estic d'acord amb això, jo estic d'acord amb això. ell sempre, Frislang, això, contraposa, no li interessa especialment saber si la persona és culpable o no. Simplement si la societat doncs està fent un gra massa de si està agafant la justícia per les seves mans i si això és correcte o no. A EMA, per exemple, és que és impactant aquella pel·lícula, és impressionant la persecució que es fa. I com dieu, això, el que ha fet Frislang és una constant, jo crec que s'ha fet milers de vegades després d'ell. No som massa conscients, però l'anàlisi que ell fa s'ha anat repetint després en moltes pel·lícules i en moltes filmografies. De totes maneres, per fer una comparació una mica així sorprenent a veure què us sembla, venia pensant ara, pensant en el fet que sabia que Joan parlaria de Fris Lang, que potser el director que més s'ha volgut semblar amb ell en els últims temps està Christopher Nolan. Tot i que no té aquest punt de conceptualitat en quant a la de jo, però bé... No s'ha hagut d'enfrontar amb el que veus. No, diguéssim que Christopher Nolan es mou amb uns paràmetres de comercialitat més elevats i amb uns pressupostos també, per suposar, tan grans que no pot controlar gaire el seu producte. Si no, jo penso que hauria anat més cap a aquest cantó. Però quina pel·lícula tu destacaries en aquesta direcció? Les que ha fet, per exemple, de Batman, les dues primeres, van fer una anàlisi de la societat molt potent, dels mecanismes de com es manipula a través dels mitjans de comunicació, a través de col·locar l'individu en una situació en la qual ha d'escollir entre machacar l'oposat, al contrari, o salvar la seva pròpia vida. Jo veus a Batman, que sí que l'he vista, i diria que com que hi havia algunes que no m'havien agradat, aquesta em va agradar però estava prou ben feta, El que passa és que jo trobo que en aquesta pel·lícula sobresurt molt la part comercial. Mentre el Fritz Lang és un senyor que en el fons pretén, no sé si la paraula art és la paraula adequada o pretén fer una cosa d'una certa qualitat, a un home no li preocupa tant això, li preocupa l'èxit comercial. Llavors, juga amb coses que estan ben fetes. Jo vaig pensar que estan molt ben fetes, però que no tindria la qualitat que pot tenir el Fritz Lang. Ara que parlem de la dona del quadre, Inception, origen, no deixa de ser una dona del quadre portada al límit, a l'últim detall, és introduir-se en el subconscient, però no només amb una capa, sinó amb una capa, amb dues, amb tres, amb totes les que vulgueu. Dintre dels paràmetres d'aquest, de comercialitat, d'efectes especials, de deixar l'espectador bocaladat en el d'allò de violència extrema, Però dintre d'això, de fer una reflexió de quina manera ens enfrontem a la relació amb els altres, de quina manera... Potser tens raó, però a mi em costa de veure-ho. No m'atreviria a dir que no tens raó. Simplement és que em costa d'entrar-hi més. És el mateix que m'ha passat aquesta setmana. Jo he vist Lúper, igual que ell, i la vaig veure perquè el xicot, el Sergi Errada, va dir que era el millor del festival de sitges. Puc dir això? Sí. Després tenim un altre company que va dir un despropòsit. Albert Rodríguez. Jaume, si te'n recordes. Jo vaig anar-hi el diumenge o dissabte, no sé quant va ser. Tu... Perdó, eh, però creieu que això és... A veure, vull dir, és computable. Vull dir que un digui que és una meravella i l'altre digui que és un fiasco total. És que jo a vegades penso que anem al cinema d'una manera que no... Jo quan vaig anar a veure Looper, No precisament pel que havia escoltat, sinó que s'ha de veure. Hi ha hagut un que ha dit que és una meravella total i, a més a més, el costat d'això va dir que al Cosmopolis no li havia agradat gens. llavors dius, bé, a veure, on està la diferència? O sigui, mirar de posar-te a la valoració d'aquella persona, no a la ment, potser, però sí a la valoració. Però tu com no l'has trobat, Luper? Comenteu-la una miqueta, perquè jo que no l'he vista. Viatges amb el temps i assassins a sou, barrejada les dues coses. El que sí que és cert és que tant aquesta pel·lícula com Cosmòpolis i aquesta altra Mata al suau ment, El que sí que és curiós és que plantegen un apocalipsis, pràcticament. Estem ben bé ambientats en un carreró, pràcticament, sense sortida. I aquí sí que hi ha una coherència de tractament filosòfic i estètic, també. Llavors, amb Rupert això s'accentua i s'agreuja perquè es pretén fer un espectacle d'això. Per mi, tot el contrari de Cosmopoly, El que es pretén és tot el contrari. Amb aquesta mentalitat, amb aquests personatges... Anem al desastre. Però tu la recomanes o no? Perquè encara no ho he entès. A veure, és que jo del que sóc... Carme, perdó. Jo sóc molt conscient que el que jo recomano a vegades diu, no la vaig a veure. I jo sóc molt conscient. Jo quan recomano una cosa diu, no la vaig a veure i hi ha molt precisió. Sí, home, que ho conec i perquè fa temps, perquè... O sigui, que acostumo a no dir-m'ho, ja. És una estratègia. Segons qui ho diu, vols dir. Llavors, l'Hubert té la mateixa constància. Per això destaco coses que em penso que són molt interessants, tant a una com a l'altra, com a l'altra. i aquest dia vaig veure una pel·lícula del Charles Bronson, també, que era una altra cosa, que era molt diferent. També és una cosa apocalíptica total, però allà era una carregada absoluta de tot un seguit d'inconvenients perquè argumentessin la mar de bé el fet d'eliminar-los a tots. Tant Nooper com Cosmopolis i com Metal Swapment no és això, és la necessitat de control. O sigui, és com si ens parlessin de... Ens hem de preparar perquè això pot arribar i hem d'estar organitzats. I com estarem organitzats? Doncs amb el pas del temps, l'Húper. Vull dir, i amb això del temps, o sigui, el salt en el temps, que com que estarem allà, doncs podrem enviar aquí, doncs a eliminar, perquè la doble moral de l'Húper és molt interessant, diu, no es pot matar. Escolta. Culta total. Ara, ara. Si te'ls envies al passat i els vates al passat. L'enviem al passat, m'entens el que vull dir. I tot neb i pulit, escolta i tal. Esclar, m'hi compta que la pel·lícula té el seu internet. Sí, sí, sí. Ara, a mi personalment m'ha interessat poc, perquè hi ha moments que em fan viure. Em va passar el mateix. Jo entenc que a lo millor hi ha un tipus de públic, però passa el mateix que amb això que dèiem del Mel Gibson, és a dir, hi ha un tipus de públic a lo millor, això li agrada, això li va, però jo intento entendre el que m'estan explicant i en el fons penso que hi ha incoherències, que no s'entén, que no lliga, que hi ha masses llicències arbitràries, i llavors no m'ho acabo de creure. I encara que allò hi ha aquesta filosofia al darrere... Ja decidiré si vaig a veure l'únic. Em deixeu canviar de registre? Jo no t'aconselleria parlar. Només un segon. És un registre que ni us ho espereu. Sabeu de què volia parlar? A veure, el cine és explicar una història amb unes imatges, no? Doncs em deixeu dir que l'última anuncia del Brad Pitt és això? L'última anuncia? L'última anuncia del Brad Pitt? Anuncia Channel 5. Ah, no l'he vist. Bueno, doncs us el mireu. A veure, jo ara aquests anuncis últims que es fan, que hi ha una història al darrere i que hi ha una interpretació, la cervesa Damm hi va haver Els estrius n'he fet alguns que jo es trobo boníssims. Boníssims. És que hi ha directors de cinema al darrere. D'acord. Doncs mira't el Chanel 5. Em sona haver-ho vist. El Chanel 5 sempre ha estat... L'agafem com a pel·lícula del mes. Deixeu-me dir un segon. Sempre ha estat proposat per grans actrius. La Marilín, la Catherine Deneu, gent d'aquesta temperatura. Un canvi de registre és que ho fa un home. i la interpretació del Brad Pitt, que jo no és que sigui el gran actor que jo hagués fet, però penso que és un boníssim actor. Doncs en aquest anunci del Channel 5, ell sol, és en blanc i negre, ell es presenta i parla amb el Channel 5, no parla. Ni amb les dones, ni amb les ones. Parla amb el perfum. Ho he trobat extraordinari. Després del que sabem, t'imagines que el Fritz Lang li proposés fer un espot així? No ho sé. Hi ha una cosa que emfasi el que està dient ella. Jo no sé si sabeu, perquè és una cosa bastant recent. que per fer un esport moltes vegades es gasten més diners que dura més diners que mitja pel·lícula. Hi ha uns medis, la gent que ha passat per publicitat té uns meris brutals que no tenen els cines. Hi ha gent que t'ha rodat com la Isabel Coixet, no sé si sabeu, moltes de les... allò que era de les dones, com es diu el... allò de les dones. No sé de què vols parlar. La Isabel Coixet ha fet molt de temps la publicitat Com es diu, les prendes que porten les dones que tenen la regla? Els tràmpacs? Els tràmpacs, sí. Però hi ha una marca que és la... Com es diu la marca? La Ébex o la... No ho sé jo. Tots els anuncis de Ébex són fetes per l'Isabel Coixet. Ah, sí? Sí. I qui diu l'Isabel Coixet diu altres gent que ha fet coses molt interessants. Però, val una reunionada? És a dir, cada spot d'aquests val molt més i tenen més medis i més mitjans. Hi ha un dineral allà dins. Brutal, una cosa brutal. Llavors m'explicava una persona que estava fent una pel·lícula i em deia, jo quan vaig treballar per la publicitat tenia uns medis que eren extraordinaris i ara que faig una pel·lícula no en tinc res. Allò són uns segons i després fas 120 minuts, al millor. Tot i així, haig de dir que aquest anunci està fet per un gran actor. Jo, en general, m'afecten relativament, potser com a tothom, però no m'hi paro massa amb un anunci, em cansa una mica. I, en canvi, aquest anunci et fa parar, com passa amb l'anunci del Sabadell, per exemple. El banc Sabadell té un tipus d'anuncis que són completament diferents dels altres. Bé, l'anunci aquest del Channel 5 Crec que està fet per un Brad Pitt que fa una gran interpretació, té una veu extraordinària, l'he sentit amb la seva veu. Però és que el que diu és sorprenent, o sigui que realment hi ha una història allà. Ens ho mirarem. Volia dir-vos això com una cosa diferent. Jo confio que les idees que haurà fet amb això, doncs els invertirà amb el que acostumen a fer. Amb el terreny esmàric. Doncs vinga, amb el soroll, diguéssim, vull dir amb el so de fons d'aquest anunci de Brad Pitt del Channel número 5, doncs anem al tema, anem al tema de la força sectorial, que és fatal. Bé, jo m'havia compromès a parlar del Jorge Semprún, perquè és un personatge que m'atrau i m'interessa i sempre he estat més o menys a la vora d'aquesta persona i primer per presentar-lo jo penso que s'hauria de dir que és un producte d'una època, la seva, la generació que va viure la guerra civil espanyola, té 16 anys quan viu la guerra civil, la segona guerra mundial com altres espanyols exiliats lluita a la resistència contra la invasió a Alemanya, cau personer al 1943 quan només té 20 anys, és torturat i ha portat al camp de concentració de Washington, on hi passa dos anys, dels 20 als 22. fet que el marcaria sempre, perquè ell sempre ha explicat que la seva escriptura i la seva vida i els seus guions han estat marcats per tota aquesta vivència. Afegiria que ell és un home que ha nascut amb una família conservadora, de molt diners. És el net de l'Antonio Maura, que és on, com sabeu, un polític famós durant el fons XIII, i el seu pan, ara ho explicarem, era professor, era ambaixador dels Països Baixos. Finalment, era molt típic de l'època, dels intel·lectuals i els professors universitaris, després de la lliberació, continua exiliat a París, bàsicament es queda a París, ingressa al Partit Comunista, on es converteix en actiu agent clandestí de l'Espanya franquista, va agafant cada vegada més protagonisme dintre del partit i l'any 1952 ocupa ja un càrrec important en la direcció. Per tant, va viure també la guerra freda de la postguerra, després de la segona guerra mundial, i molt aviat cosa curiosa també, el que indica des del meu punt de vista una certa honestedat intel·lectual i humana, molt aviat serà molt crític amb l'estalinisme que domina el comunisme d'aquella època en tots els partits comunistes. Fins a l'extrem que, quants anys més tard, 9 anys més tard, el 1964, serà expulsat del partit comunista. És en aquesta etapa, fins que, de fet, Felipe González... L'espulsà el carrillo, eh? Sí. Bueno, i tot l'equip. Bueno, bàsicament, la Ibarruri, però... Però perquè en aquell moment no estaven d'acord amb la crítica que feia de l'estabilisme a ell... Amb ell i el Claudín. I llavors, bueno, doncs l'espulsà, se'ls treuen de sobre. Llavors, ell és en aquesta etapa d'estar fora del partit, és quan escriu els seus guions i les seves novel·les, en té 18 novel·les i 15 guions per pel·lícules. i està en aquesta fase fins que el Felipe González no el fa ministre de Cultura. Ve a Espanya una temporada perquè després torna a París i mor a París i està enterrat a París. I potser no és tan conegut aquesta faceta que tu començaves a explicar, que és que ell pertenia per naixença a una família vanestana, que era né de l'Antonio Maura, que era polític conservador, molt destacat durant el fons XIII, i que el seu pare era un intel·lectual republicà, professor i jurista, que en un moment d'esclatar la guerra civil està d'embaixador als Països Baixos, a l'Aia, concretament. Que és on ell anirà quan té 16 anys, anirà doncs a l'Aia, i després a París, i a París ja quan té, acaba d'arribar o així, o té 18 o 19 anys, comença a estudiar filosofia a la Sorbonne. Jo crec que és per les seves conviccions polítiques que el portaran a ingressar al partit comunista en aquesta època, l'any 42, perquè també com he dit abans, és una cosa que es va posar com de moda. els intel·lectuals i molts professors universitaris, tant de Càmbrig, d'Oxford, de qualsevol universitat, estaven molt propers al Partit Comunista. Llavors, el agafaran després al camp de concentració de Motschenwald i aquesta experiència, sobretot, el marcarà moltíssim tant que fins als últims anys de la seva existència no serà capaç d'escriure sobre la seva experiència dintre dels camps de concentració. És en aquest moment, quan ja ha escrit alguna cosa sobre això, és molt gran, molt vell, que explica en una entrevista que no ho ha pogut fer fins ara, és a dir que no podia escriure sobre aquella experiència. He copiat les frases de l'entrevista que li fan quan publica aquest escrit i li pregunten, ell diu a l'entrevista, sap vostè el que és més important d'haver passat per un camp de concentració? I l'altre ell mateix contesta. El més important i el més terrible és l'única cosa que no es pot explicar. L'olor a carn cremada. Ell dona a entendre que en cap dels seus guions, en cap de les seves novel·les, etcètera, ha pogut parlar d'aquest tema perquè no podia, era més fort. No és un cap de concentració, és un cap d'estermini. És un cap d'estermini. Jorge Sempron, per acabar, però si no ens llegarem massa, és un escriptor, intel·lectual, polític i llionista de cinema, que va viure pràcticament tota la seva vida a París. De fet, totes les seves guions i novel·les les escriu fora de poques coses en francès. Va guanyar moltíssims premis, tant literaris com cinematogràfics i moltes condecoracions. Potser perquè ens toca de més a la vora, val la pena destacar que va guanyar a l'any 1995 la Creu d'Or, perdó, la Creu de Sant Jordi, que li va donar la Generalitat de Catalunya. i el Premi Blanquerra en el 2002, i que era membre de l'Acadèmia Francesa de Gungur, i potser una cosa que jo penso, m'estava plantejant quan estava aprenent de tot això, que segurament això va passar perquè el Jorge Semprún, o millor dit els catalans, o la Generalitat podia estar molt agraïda amb Jorge Semprún, perquè quan era ministre de Cultura va barallar-se amb el Guerra i va barallar-se amb el Felipe Manfale, sobretot amb el Guerra, per defensar el llegat del delí que se'l volia quedar a l'estat espanyol i la Cajonet volia que es quedés aquí, i ell al final, que era el que decidia perquè era ministre de Cultura, va decidir que es quedés aquí. A mi m'ha fet molta gràcia que quan estava buscant informació d'aquesta he llegit, d'avui, és a dir, de la Falange, que treu una fotocòpia que està corrent per internet, en la que no només es lamenta que el Mas fa el que fa, que és molt dolent i que és un senyor que es vol separar d'Espanya, sinó que es remeteix en aquest incident dient que els catalans a sobre s'han quedat amb el delí, s'han quedat amb una cosa que això és insostenible per intentar argumentar-ho. Jo, en lloc de seguir parlant d'això, preferiria que, si voleu, esmentéssim algunes de les pel·lícules que podeu haver vist del Jorge Semprún perquè, si no, m'allargaré massa. Esmenten algunes i comencem. El Zeta del Costa Gabràs, per exemple, jo la recordava. Quina, quina? Zeta. Bueno, és una de les famoses d'ell. Una pel·lícula del Mit Montant, la Irene Papas, el Joan Llistre i Quinian. Va ser Òscar, el Zeta va ser Òscar a la millor pel·lícula estrangera d'aquell any, de l'any 70, no, per l'any 99. A mi una que em va impressionar molt, no sé si l'heu vist a la Guerra Finí, És una pel·lícula interpretada per l'Isma el seu actor de referència. i la Ingrid Tullin, si us poseu qui és l'actriu. Ell va escriure una biografia de l'Isbontan. Sí, és veritat. I moltes més coses. De l'Isbontan devia estar especialment interessat en la vida d'aquest home. Tenia molt bon rotllo entre ells dos. La primera pel·lícula que jo vaig veure, la vaig veure al mateix any de l'estrena, jo estava per qualitat estudiant anglès a Londres, i la van passar a Montsine, la vaig anar a veure en versió francesa, però amb subtítols en anglès, i recordo que em va fer un impacte brutal. Quina és? La guerra de Fini. Una cosa que es diu d'ell és que sempre ha escrit coses que eren autobiogràfiques, coses que estaven viscudes. I aquí és la història d'Ingrid Tullin, que és l'actriu sueca que havia fet fes a Salvaje. Amb l'Ingvar Berman. Amb l'Ingvar Berman. I la Ingrid Tullin fa la parella, que és ell mateix, que li passa una sèrie de coses, està a París i vol entrar a Espanya per fer el seu paper com a activista en contra de Franco. La pel·lícula és extraordinària, hi ha unes escenes, diríem, inclús sexuals entre Elis Montán i la Ingrid Tulling, que em semblen d'una delicadesa extraordinària, és dir, una pel·lícula molt molt molt maca, i sobretot pel que reflectia, és una pel·lícula prohibida a Espanya, que no arribarà fins com el to be or not to be o el dictador o coses d'aquestes molt més tard. Ella en té 3 o 4 d'aquestes. Igual que el Fritz Lang que parlàvem abans també en té una que és el... com es deia en anglès es deia Men How, Men Chase, que és la casa del hombre, que és una pel·lícula que anava d'un senyor que ha intentat fer un atemptat contra el Hitler i resulta que després l'agafen i passa una sèrie de coses. A qualsevol d'estes tornem a l'analism on tant, bueno, no sé, si recordeu que tu deies de Z, què et va semblar? Sí, sí. Parlaves tu de Z? Sí, però no la recordo massa. Jo la recordo, sí. Una història sobre aquest pastor grec, si no ho recordo malament, i que arriba a la política i que té una fama. Jo recordo que és una pel·lícula més o menys característica de la filmografia de Costa Gabràs, el que no recordava és que era guió de Jorge Semprún, que et ve a mostrar com es manipula d'alguna forma demagògicament a la gent per fer pujar una persona i després deixar-la caure quan ja s'ha utilitzat. Si no recordo malament la paràbola o el que et volen explicar amb aquesta pel·lícula, Jorge Semproni Costa Gabra és aquesta. El Costa Gabra ja el coneixem. És una persona, sobretot un analista de la política del segle Vinc de tot el que s'ha fet, fins i tot en termes del que parlàvem ara dels exterminis, dels nazis, quan va fer la pel·lícula Ment. Vull dir que trobo que és molt coherent que Jorge Semprún fes guions, no només aquest, sinó també la confessió, però jo d'altres seves no l'he vist. I de Z recordo una pel·lícula Aquesta d'ara, aquest dia... Jo la vaig veure també per casualitat a París i recordo que em va impressionar, sempre tinc la sensació dintre, que quan al final de la pel·lícula hi ha l'invasió dels tanks soviètics que invadeixen Praga, quan tota la pel·lícula ha intentat demostrar que ell és un senyor que és comunista però que simplement el que fa és discrepar amb la forma que ho està fent l'estalinisme, doncs resulta que ell es troba a Praga, que vol editar un llibre perquè sigui reivindicat, que ell no ha reït mai la idea del comunisme, entren els tanks a Praga i ell mentre va pel carrer, que és el final de la pel·lícula, hi ha uns nanos que estan pintant a la paret. Lenin desperta d'aquesta gent, s'han tornat bojos. A mi en aquell moment em va semblar que era realment una denúncia d'aquest estalinisme, d'aquesta forma no genuinament honesta d'un comunisme que no era vàlid i crec que ell va jugar amb aquesta carta definint-se no solament sortits del Partit Comunista sinó criticant la gent que feia aquestes coses. Quan parlem de Jorge Semprún, per tant parlem d'una persona sobretot interessada pels aspectes polítics i dintre també d'aquesta discussió continua que tu has inventat i has destacat amb l'estalinisme, l'enfrontament continu i que li va durar d'alguna forma tota la seva vida. Suposo que també això és el que li va fer, a part de l'expulsió del Partit Comunista, participar en el govern d'un partit que es considerava més moderat. dintre dels mateixos. En aquest moment, ell va anar fent... Em sembla que abans d'ell hi ha el, com es diu, i això a la lectura també va substituïr-lo. Són de la mateixa línia. I els dos tenen la posició enfrontada davant de la línia dogmàtica del comunisme quan al 68 entren els tanks a Praga. i realment ells no hi estan d'acord i ho paguen, ho acaben pagant. Justament el seu avi, que és el Maurer, va ser president del Govern amb l'Alfons Treta, m'imagino. Vàries vegades, no? Vàries vegades, sí. Vàries vegades, sí. Per tant, és un home d'un convenciment republicà elaborat. El seu pare era ambaixador de la República, doncs a Fairos Baixos, i per tant, ell va viure allà, i jo penso que ell fins i tot acaba sent més francès que espanyol, és a dir, d'alguna manera, Com que a partir dels 16 anys viu sempre fora... Estudia fora, de fet. Estudia fora, fa favor, i escriu fora d'algú. Hi ha una cosa que està feta en castellà. que és una sèrie televisiva que es deia Los desastres de la guerra. El Mario Camús. Que era sis o set o vuit capítols sobre la guerra de independència on jo recordo perfectament com si fos ara el Francisco Raval que feia de Goya que començava la sèrie dient Fernando VII me ha perdonado, lo que no significa que yo sea inocente, perquè era una sèrie realment de qualitat històrica. doncs queda demostrat que si no coneixien, jo reconec que no conec gaire la filmografia com a guionista del Jorge Semprún, doncs val molt la pena per tenir constància d'una bona part de la història de tot el que ara mateix està en tanta actualitat, dels canvis polítics durant molts segles i dels avatars cap aquí i cap allà de la història. I bé, jo m'ho apunto tot això i mirarem a veure si més endavant amb més coneixement de causa puc parlar. La veritat és que la relació de la directora Costa Gavras, Alain Resnè, que es esmenta Josep Lossi també amb els que participa, doncs la veritat és que impressiona. Està molt bé. I aquí acaba el programa. Parlem del nombre, no? Del nombre, vinga, doncs som-hi. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent, a reveure. Bona nit. Bona nit.