CsC 17/01/17 - Cartellera i novetats de cine + Morts d'estrelles i canvis a la indústria del cinema.

SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE SENSE SINEMA SENSE Començarà avui el programa, que no tenim el Job Morros, eh? Què has de tenir? Ho sentiu? A veure com ho tenim, això. A veure, parleu, parleu. Sí, sí, sí. Pep, Pep, ho tenim aquí. Oh, que complicat és això. La música, la música. La música és un extrem encantat aquí. A veure, ara? Sí. Ah, sí, sí, sí. Una altra, una altra, sí. Bueno, bé, que estem aquí ja, un dimarts més, els cinemes sense condicions de Radio Desbert, i per què hem començat amb aquesta música? Bueno, potser ho explicarem, potser no. Estàvem parlant de Barry Lindon, no? Abans de començar el programa, aquí, amb el Pep, que torna a venir amb nosaltres, per acompanyar-nos, per recolzar aquest programa, en el que som pocs, com es diu allò, pocs combatents, eh? Que tenim el Paul Dickler, Carmen Apogutvenir, el Joan Mavidal segurament vindrà d'aquí una estoneta, i, bueno, tenim el Pep, no cal que se'l prepari massa, perquè... El Francesc Aguilar, no? Ah, sí que també és veritat. Estrella, avui. Ai, per favor, estrella, però estrella, no? Estrellat, no sé, aviat. Capità del vaixell. I ara... Bueno, ja he vist-ho. No hi ha capità, aquí hi ha rates, només. Doncs, escolta, que el Pep no s'ha de preparar massa el tema aquest d'Estàl i Cúbric, perquè ens deia ara que s'ha vist, no sé quantada de les pel·lícules, per quan ho farem l'especial aquest? Ja tenim ganes. Finals de febrer. Ah, bé, bé, bé. Tenim una programació feta, eh? Avui hem de cinema en secundició. I a finals de febrer. I escolta, perquè no dir-ho. A mi m'agrada molt dir les coses que potser després es compleixen, o potser no. Potser tindrem aquí a l'Isaac i la Cuesta, a l'Isaacampos. Anem a dir-ho. Potser la gent diu, no, és que si ho dic, potser no es compleixen. No, anem a dir-ho, i estaria molt bé. Estem preparant per tindre'ls el dimàs que ve. Si fos així, el que passa és que ja volem dir... Estem intentant confirmar el que passa és que també tenim que contar que ells són la gent de molt plena, perquè tenen hores de dominacions als Gaudí, que són el dia 27, dimarts és 24, llavors mirarem a veure si ho podem aconseguir. Aquí ja és 29. O 29. Sí, el primer enge. Si el tinguéssim aquí, robaríem aquest parell de directors a les grans emissores. Vull dir, no estaria ni a Catalunya. Si no, mira, si no, podem venir a passar amb l'entrevista que hem fet. Són encantadors. A Vinciltrats. És veritat, és veritat, que ho parlem. Ara ja s'han fet un mateix, allà amb la càmera. Va estar molt bé. Home, són molt macos. A més, la pel·lícula és que sou balts. Cada una de les candidatures. No ens cansarem de dir-ho, eh. Què hauria dit estar-li, Cúbric, si hagués vist la... Com es diu? L'altra pell, no? La pròpia pell. Tu també l'has vist, Pep? Sí, i tant. I tant. Tenim, com sempre, moltes cosetes. El Jaume Can Vinghi, no sé, a la primera, a la segona, a la tercera part, no sé quantes parts farem avui. El pic a pic. Exacte. Doncs en principi parlaria de funcions, de diferents actrius, i de la manera com això ens ha afectat a tots en els últims temps. I jo li proposava l'altre dia parlar amb ell, que també que ja estàvem parléssim d'actrius d'una època, igual que la pròpia recentment desapareguda, la protagonista de V-Raymo, la protagonista de cantando bajo la lluvia i això, però hi ha gent d'aquella època que encara una supervivent, que és Olívia de Javilan, jo no tenia molt clar que encara estava viva, però sembla que té també com a... Jo deus estar pel centenari, no? 100 anys, em sembla que sí, que igual que el Kirk Douglas... Ah, també. ...complir amb ell també. 100 anys per tant. Podíem fer aquesta combinació. Ja es veia vindre que Espartaco viuria molts anys. Tu vas veure, no? Quan vas veure la pel·lícula, com a... Robust. Inmortal. La història ha sobreviscut també. La història és d'aquelles immortals, la rebel·lia, la rebel·lió, i com que s'ha atxafada pels poders fàctics, només pagant una miqueta d'allò, allò queda tot sesgat. Tenim molta escúcia de què parlar. Jo us parlaré d'una cosa d'aquí, una estona, quan vulgueu, quan hi hagi un espai, de dues pel·lícules que crec que encara no he comentat aquí, que vaig veure ara en cap a Madrid. En cap a Madrid vaig veure la Donzeia, que el Pep també la va veure, el director que la va veure ens agrada. Em va causar una molt bona impressió. Brutal. Sí, sí. Me l'heu ganut molt bé. Me l'heu ganat de veure-la. Vull destripar-me al final, ja. Ja he passat molt de temps. Després. He recuperat amb DVD Stoker, que és del 2012, i també em va agradar força. Jo em morro, ho sento. Ell no li agrada la gent. Llavors la defensa, clar, com que no hi és, és un joia de pel·lícula, jo... És que sí. És que és com perfecta, no? La manera que comença, que dius, a veure què està passant aquí, com que l'home comença d'una manera que no t'esperes i que no és una interpretació ni habitual, ni res, perquè tu estàs veient allà sang, que estàs veient una dona que li passa, que està disfrutant, la millor que acaba de fer, a veure-li un tret a la cara, o a una persona, o a un policia, No és molt habitual que una pel·lícula comenci així i no entens què està passant, però després de mica en mica ja vaig dir que era una família més distòpica. Pot haver família distòpica, igual que futurs distòpics, aquesta família de stalker ho és. Pel·lícula recomanada i tota la filmografia de... Això també podem parlar de la donce i una miqueta, ja li destripem al final el pol. Si no vols sentir, mira, no sé, trec els cascos. Exacte. Jo he de dir que pararé de les pel·lícules que vaig veure en l'autogús. Vaig fer propaganda d'una companyia d'autocars, l'acompanyar alça, que aquí sense condicions. Doncs fa un temps, no sé, les altres, però que tenen quan vas amb autocars com que vas, potser, sis hores o deu, jo què sé quanta, tenen una parella d'allà per poder veure pel·lícules i mirar-la... De la carta, a la carta? Pel·lícules de la carta, no? Sí, sí, pel·liures de la carta. Doncs mira, quan he anat a Madrid, per exemple, amb bus, jo m'he menjat allà alguna cosa. Ni a ve, ni re. Ni a ve, perquè ara ve a parella, caríssim. I he de dir, no? Llavors, mira, per 64 euros vaig anar i tornant-me. Ah, 64 euros, jo amb 50. Potser aquests 14 euros de diferència no les col·lectures. Exacte. Aquí està. I vaig veure anar a encapallar una pel·li, que és exmàquina, i vaig veure tornant una altra pel·li amb el Javier Càmera. És que no recordo que això també, i ja la tinc aquí. Tornaves amb el Javier Càmera o sortia? No. Sortia la pel·lícula, La vida inesperada. No sé si us sona, però ara us explicaré una de les meves aventures amb el dublatge. Un desànim que em va agafar i que després vaig rebutar. Vaig poder rebutar fàcilment. I el pol potser ens parlarà d'alguna pel·lícula que hagi sortit. Sí, jo em portava tres, que parlaré per sobre, però sobra, perquè jo crec que les trobo interessants. Però les has vist? Les he vist. L'avançament, diguéssim. Una estrenada, ja, de fa un parell de setmanes, comença aquesta, perquè potser la gent ja l'ha pogut veure, però que és Animales Nocturnos. Com a curiositat, quan vaig anar al cine, vaig demanar les entes per Animales Nocturnos. Com era? I on d'encontrar-los? Com a Animales Fantàstics, aquell spin-off que han fet. Però era una barreja de títols. Podíem haver fet la de guia. Per Animales Nocturnos, dos. Dos. Hauries d'haver pistat allà. Dos, no? Que ara no tenim la sa bona. A veure, com a històries, està molt bé. Va treure un fa a Venècia, me les van dur el gran prèvio de Venècia. I és una història... Ja que sempre parlem aquí de tard i para d'aire, em sembla molt curiós que és una història avançant-se brutal. En Animales Nocturnos, vaig al·lucinar, no sé si l'heu vist o l'heu vist al trailer. Pots explicar-ho tot. És una pel·lícula més... Comença això que comentaves justament dels inicis aquests més durs. Aquesta pel·li comença grotesc, que només els tirs acredit en l'inici. Són potser 3 minuts d'ones molt grasses, ballant amb càmera superlenta, vestides com... No, no, és que és... I doncs és com una mena de tracte al Morbosa. Sí, sí, és que acaba sent una exposició, molt Morbosa de la protagonista, que fa com de comissària. I doncs, bàsicament, és... És que no tirem molt, perquè juga molt amb una història estructurada. No, no, no. El concepte narratiu que segueix és una història fragmentada. Per què? Perquè la protagonista conviu amb el seu marit, però té un ex, que apareix més o menys de cop a la seva vida, un altre cop, però han format de llibre, és a dir, el seu ex-marit, que és el Jake Gyllenhaal, aquell... Ara ho he dit molt bé. Ara sí? Perfecte. Que més m'agrada moltíssim aquest actor, però és que aquí també... Sí que fa un paper bastant semblant al que sol fer, no? Que és un personatge no outsider, tant com Nightcrawler, però potser si un personatge, una mica, es destruït per la seva vida. I és molt interessant que apareix aquest personatge com a llibre, perquè és un escriptor i com a ex parella de la protagonista, diu, hòstia, tu que en coneixes, et deixo la primera còpia, i em dius. Llavors, què passa? La història és la parella real, el matrimoni actual, a Flashbacks, i ella, quan va llegint el llibre que representa, inclús hi ha moments de futur, és una estructura d'aquestes que has d'anar construint tu sol, en el teu cap, i dius, hòstia. I els girs de guió també són molt bons. Els personatges, és una mezcla de tons, perquè ens entenguem, de true detective, un estil així molt... molt detectivès, que molt sureño, saps això, molt americà. Influència molt, aquesta sèrie, en moltes pel·lícules. Sí, jo crec que sí. És la mínima, perquè entrem en un debat etern, però és això. I també en Funny Games, perquè comença a donar forma a la pel·lícula que és molt aquesta mena de thriller psicològic, molt... molt de bandules de xavals, com, no sé si ho heu vist, Funny Games, no?, de Haneke. Doncs aquest estil, com de provocació, els personatges... Bueno, de Haneke, igual. Jo no he vist cap de l'Òscar, però... Jo he vist la primera, la segona la vaig començar a veure i ho has fet, però bueno, aquí ja... Fa gustos. Però és molt interessant, sobretot el tema narratiu, el tema... com a història van llançar, és brutal. O sigui, el final, com et deixa el final, és increïble que no el destriparé, però... No, no, no, no. No l'explicaré. No l'explicaré perquè, bàsicament, és un d'aquests finals que et van preparant, és a dir, que jo te l'expliqui, ara tampoc t'aportarà gran cosa. M'agradaria saber-ho. Llavors, després, m'agradaria destacar una que... que, a més, vaig poder fer l'entrevista, que és Proyecto Lazaro, que jo crec que és una de les grans... Jo, per mi, és de les millors pel·lícules últimament que he vist, a més, sin espanyol, que és Mateo Gil, que és cogeonista de Tessis, o guionista de Maradentro, d'Àgora, d'Abre los Ojos... Llavors, es llença en una ciència ficció molt... No t'hi diré futurista, i tampoc és una... Tira més cap a la distopia, és com ha fet com una mena de black mirror a l'espanyola, perquè és molt interessant agafar un to tan fosc i tan negre, és una pel·lícula, i a dir que ara és bastant depressiva, vull dir, no és per anar a veure amb crispetes, ni amb els amics per passar-te-ho bé. Llavors, la història, bàsicament, és la història del primer home que reviuen, no?, la ciència reviu el seu cos mort... La ciència, la ciència. Sí, no, hi ha molt debat, durant la pel·lícula hi ha molt debat entre la religió, perquè el cap i a la fi, ell com a persona reviscuda, que també té una estructura, la narració té una estructura també... L'ànima la congelen? Aquí, és que hi ha debats, allà dins, és molt interessant perquè el cap i a la fi és una pel·lícula filosòfica. Els 21 grams, no? Els 21 grams es transporten o no? Perquè ell, la seva història és que li detecten 30 anys, li detecten el protagonista, li detecten un càncer inoperable i que li donen un any, i ell, aquí ve molt la figura maradentro d'ell, de Mateo Gil com a avionista, que és el de preparar-se per a aquesta mort, més o menys inminent, i sobretot per la decisió d'una eutanasia, però eutanasia entre amics. És a dir, ell els explica als amics que ha decidit fer aquest procés, que és un procés com de crionització que potser la ciència que més fan la conya i jo d'allò, ah, potser com Walt Disney, que han d'intrejar en líquid i a veure si la ciència avança lo suficient com per reviure't. Perdoneu, seria com aquella de les invasions bàrbares, però amb un final diferent. O sigui, amb un final, amb una idea diferent. Sí, o sigui, el plantejament és jo mateix acabaré la meva vida a més de la forma més neta possible, perquè així sempre hi ha una cosa, evidentment que és un tret, perquè a veure com estan els meus òrgans, ells s'entrenen, inclús, ell és com molt vida saludable a durar un any, però per morir bé. L'eutanasia al final és entre amics, perquè fan una festa que més ho pinten com si fos l'enunci Estreia d'Am, que a més m'encanta, perquè sembla com tot boníssim, allà tot molt maco, amb música, amb beguda, ell va regalant tot el que té casa, els amics, és com tot molt maco, fins que s'envam la nòvia del moment a l'habitació i es pren un barí i allà es mor. Llavors, què passa? És base i tornes del passat i el futur, ni tots els present. Llavors, juga molt amb aquests dilemes murals, dilemes entre que hi ha gent que té fer la religió, però ell tenia fent la ciència, em reviureu, o no, això passarà, jo he pagat una pasta, després, clar, apèm tots els amics, però sobretot... Enfrontar-te amb la teva pròpia amor, conscientment, sense saber si sortirà bé el tema però ell diu, clar, prefereix això, prefereix això, tenir fer encara que sigui en la ciència, però com a esperança. Llavors, té molts discursos a aquesta pel·lícula i a mi em va semblar increïble. És molt dura, també. Dura, no aquest dur de mare d'entro, però sí un dur, a veure en els ojos, presidentament, és un dur d'aquest de... Abans i després pel personatge, però en aquest cas és d'era. I, a més, també és molt interessant que tot i ser futurista, futurista en el sentit que el ravió en el cap de 50 anys o així, per nosaltres és futurista, però no... El millor és que ell sempre està tancat al centre, ho han reviscut. És un joc de guió molt interessant i sobretot això li haurà agraït producció, que és que no ha mostrat un... Ja us ho diuen a l'entrevista, li diuen, clar, és que si no s'hauria d'anar al pressupost de la pel·lícula, recrea un futur d'aquí a 50 anys, imagina. Llavors, sí, que el fil argumental va molt que hi ha amor que s'ha perdut en el passat i que... vol veure què fem amb aquest futur present, no? Diguéssim. I, bueno, és que... per mi, jo us ho vaig dir, quan vaig sortir del cinema, vaig dir, això s'ha de fer pel·li del mes, perquè sincerament és algo que no es veu, és que aquestes pel·lícules no es veuen aquí a Espanya. Jo tinc ganes de parlar-la també. I a mi... I sota els dilemes, els dilemes. El sortir de la pel·lícula, quan ens deia, no estic mirat, teniu mitja hora, 3 quarts, d'entrevistar-lo, el Mateo. I vam anar amb la Natàlia allà a fer el cafè i vam... Estàvem allà... Estraturem-nos el cap, perquè aquesta pel·lícula mira que parla de coses, i mira que parla de coses, però sense ser aquest discursiu, aquestes pel·lícules discursives, com de... de vendre't unes idees... Allà, evidentment, dona molt discurs, però ho deixa molt a l'aire de, bueno, i tu què faries, no?, en una situació així, o... Jo tinc dues preguntes a fer sobre aquest tema, i no sé si hi anirem per tu o per el Mateo Gil, però quan de la faig a tu per el Mateo no el tenim aquí. Una seria el fet de si a la pel·lícula es vol d'una entenda, també, que és un tema que a mi m'intriga a partir, perquè m'has fet pensar una mica en contacte, tot i que la pel·lícula... Però sí que hi ha la dicotomia entre la religió i la ciència, i el que els saben que jo sàpiga, i és una de les idees que a mi em va comunicar aquest home per mi, de les que més m'ha donat a pensar, que la ciència també es podria considerar alguna manera, com una religió més. No sé si això apareix d'alguna forma aquesta idea a la pel·lícula, on ho pot entendre així. Sí, el pes... Jo crec que quan ho estàvem parlant amb ell, perquè, clar, hi ha la part d'entrevista que està gravada, i després la part que et quedes xerrant durant la segona estona amb ell, i això no està gravat, però, bueno, ho xerres i és més informal, i crec que dona bastant pes a la ciència, però saps què passa? Crec que molt cinema actual vol desprestigiar, per exemple, la religió, perquè sí, perquè el modernisme cinematogràfic, doncs, evidentment, és tot molt més empíric, però en aquest concepte la ciència, com per això dic tant Black Mirror, perquè Black Mirror, al final, no és un futurisme que ens anem al cataclisme, com a humanitat. No, sinó només com a humanitat, sinó a través d'aquesta ciència, d'una ciència que, a part de... Sí, clar, evidentment. Llavors, aquí juga molt el paper de no en questionar la ciència, perquè el que hi ha a fi, un... que et puguin reviure, doncs, no té per què ser. En el sentit dolent, perquè, a més, tu estàs pagant, és un servei, no és una cosa així. És una empresa que es dedica a això, tu li pagues els diners. Però, bueno, també és el dilem, una mica també, que passa a obrir els ojos, que és també una de la història. Llavors, jo crec que és agafar aquest concepte de la ciència i portar-lo a com apliques, no? Aquests avançaments, per exemple, es fan, evidentment, sortir el debat de la superpoblació, de què passaria si ja, ara mateix, ens estem carregant el planeta amb els que som, que som molts, però sí que comencem a reviure gent. Llavors, clar, surten molts discursos, i, evidentment, ell és el primer en reviure, molts avants que havien intentat ser-ho, i allà també l'horror, la imatge és molt dolocaus, com pinta en aquest, com la ciència t'esteja, investiga, o sigui, es fot bastant en el tema. La part fosca, la part fosca, seria darrere. Una pel·lícula molt fosca, ja ho dic ara, és molt, molt fosca. Hi ha una cosa. Hi ha una cosa, i és que la religió amb el tema d'aquell polvos eris, de polvos reverteris, t'està et metent fins al final el concepte de seguir el camí de la ciència. El que passa és que després fa la reserva de la part espiritual de l'ànima, llavors, aquí és allò on pots pujar-te, pujar-te del carro, o no, eh? Clar, clar, clar. I l'altra pregunta que tenia ara, que ja tenim aquí el de fet el protagonista d'avui, el capità ja, aquest sí, eh? La resta hi ha d'hi, que són rates. Ja us agrada molt, ja ho he de dir. No, no, és que m'ho han dit a mi, i jo capità, jo rata, rata. Llavors, ja tenim aquí el John Movidal. Benvingut. I estàvem parlant, Jaume, perquè ho sàpiga, de la pel·lícula que acabem de fer, perquè estàvem nosaltres tres i ho hem decidit, pel·lícula del mes per la setmana vinent. Ja ho sabeu, el projecte de la Zaró. Llavors, què pot tenir a veure, perquè també apareix una pel·lícula d'infilteria, eh? Quina pel·lícula d'infilteria? Què pot tenir a veure? Perquè quan ho vaig veure, sorprèn, però després és que és possible que tingui a veure, amb el Mago de Oz. El Mago de Oz, el projecte de la Zaró. Escolta, tenen alguna cosa a veure, perquè ell es defensa dient que aquesta pel·lícula no té gaire a veure amb la resta de la ciència ficció habitual. No està escrita cap corrent, determina, no segueix una línia, i ell més aviat parla d'un altre tipus de cinema. És una pel·lícula de la ciència ficció. És molt interessant això. Llavors quan li pregunteu, quan Natàlia li pregunta a Mateo Gil, quina pel·lícula en què la que s'infilteria es queda una estona... Sí, sí, és veritat. I al final diu el Mago de Oz. Bueno, són uns personatges que viuen en un món tan bé de ficció, que un està mort de fet, necessita un cor. D'alguna forma té coherència amb això. I també m'has fet pensar, i crec que tu la deus ha vist, no estic segur el John Mayer al Pep. La pel·lícula, una de les dues, si us comentava que vaig veure venint de Madrid allà, no, anant cap a màquina. Em recorda una mica, o algun punt de contacte. Clar, estem parlant de dos pel·lícules, que per exemple, el projecte de Lazaro, tot i ser, en aquest sentit, a veure què passarà amb la ciència, perquè sí que s'han... De fet, a la pròpia pel·lícula... En els màquines també és molt... Sí, sí, projectes màquines, encara et referia a un projecte de Lazaro, es podria veure més ciència ficció, però no ciència ficció, en el sentit de partir algo Star Wars, sinó una ciència ficció d'exactament ficcionant la ciència, cap on tira la ciència actual. I ex màquina, no és ciència ficció, però perquè a catalogar amb molts cops ciència ficció, quan intervenen robots, o intervenen intel·ligents artificials, però, clar, no deixa de ser el concepte de posar-li reunament, generar sentiments a un Android. Aquesta és el plantejament d'ex màquina, i jo no el veig tan futurista, tant, tan futurista, perquè evidentment es fan passos de gegant en aquest aspecte. El tema de resurecció és un tema més complex, sobretot això que havíem de dir als 21 gramos, que si reviu... Això també és un dilema que surt, que és reviu el cos, però el cervell, l'ànima, què passa pel mig. Però clar, és ex màquina és... Si recupero el bistec, però no se sap què passa amb l'esperit. L'esperit, no? A mi hi ha una cosa que també em recordes sense haver-la vist, per això tinc interès en Bèrbola, i és que em ve el cap molt el Nietzsche de Asiabloz Aratrusta, perquè, clar, allà... Matava dios. És una mica la paraula aquella del fonambulista, en què passem del Simi, la transició del fonambulisme i acabem amb el superhome. Llavors aquí és una mica veure si també va per aquí la cosa, que al final es creu una intel·ligència superior, que a la millor explicaria el tema de superar el problema de superpoblació, etcètera. No sé si va per aquí la pel·lícula. Fa la impressió que... No es vol crear, sí que és veritat que en el moment de reviure, i li ensenyen les instal·lacions, i el procés, i li diuen precisament, mira, ell és el que t'ha dissenyat els bíceps, ell és el que... És clar, és que passa, ell és una probeta, tot i que és un cor real, no és un niño-probeta, però hi ha una reconstrucció d'organs atrofiats, doncs no sé si li han millorat, però hi ha una frase que, a més, ell mateix diu el Mateo Gil a l'entrevista, que ens va dir, jo és que ell va remarcar molt que el personatge, quan reviu, és vell, o sigui, té l'especte de jove, perquè és un xaval de 30 anys o 30 i altres, però ell, dels anys que ha passat, tot i està creonitzat, se sent com un vell, és a dir, ell camina molt, molt malament, inclús hi ha moments que no li surten les paraules, i diuen, ja, perquè potser és això, potser la ment, potser la ment no s'ha congelat, i doncs la ment creu que el cos, per vies naturals, ha de reaccionar així, doncs ell és un... sempre és una baralla, durant tota la pel·lícula, entre el cos, ciència, ànima, tot això de religió, no? I això com ho podríem connectar amb una que ha vist el Jaume Passengers? Ah, veus, i jo, per exemple, després, quan vam parlar, ens vam estar parlant amb ell, i li vaig dir, quina casualitat, ara mateix, sergi estrenat, fer re, Passengers, des del punt de vista més, ja no dic només creonització, sinó, no és aquest el tema, no va a vida, no va a... desgiure-te absolutament de la vida que tenies, i... i saber que quan arribis a altra planeta, tothom, evidentment, estimaves estar a mort, i tothom que és abandonar la teva vida, perquè ell ho fa, el protagonista de l'Àfaro, ho fa, o sigui, ell decideix, de dir, jo tinc nòvia, tinc amics, tinc feina, ho tinc tot de cara, el que passa és que tinc una malaltia. I plego, no? I plego, saps? Incluso la nòvia li diu, qui t'estimarà en la propera vida, quins amics tindràs? Vull dir, és que estaràs sol. Llavors, clar, és com un sempre aquest estil, que és una mica com allò de... com es diu... que era el llibre del... m'ha creuscrit del segon origen, un estil d'aquest, de... què passa, després, i... Això ho va plantejar, també. Jo diria que segurament el primer, no tampoc estic segur, que ho va plantejar en relats, narrativament, a l'Artaf Cichler, que és el creador també de 2001, que li cúbric amb uns relats que no recordo al títol, però que planteja precisament d'una nau, també, que viatja per clonitzar una altra planeta, vindria a ser el mateix. I allà, jo vaig viure per primera vegada, no m'havia donat mai d'això que t'ho està explicant, i, clar, si viatja amb l'espai, és un viatge amb el temps, també. Per tant, tot el que has deixat enrere, fora. Sí, sí, sí. Viatges 1.000 anys, 10.000 anys, doncs imagina't. Bueno, també és el concepte que té interstellar, que ell va ballant, com la vida dels seus fills, i s'obrapassa en edat i tot, no? Sí, però allò està tot més... Està justificat, perquè, al final, també té una... És dins d'una escala més dintre de la vida, d'una persona. Llavors, hi ha com una certa esperança de recuperar aquella relació, d'alguna forma, perquè, bueno, en canvi... Sí, no deixar-ho tot. Hi ha 100 anys, però si viatges 1.000 anys, és una cosa, no sé, en un futur, podria ser més o menys raonable. Al final de 2001, una odissera de l'espai, hi ha el nen de les estrelles, que és un paradigma d'una nova fase d'humanoïde diferent, no? Absolutament. Sense res a veure amb l'anterior. Allò és tot esperit, ja. L'ànima, ja, es fa de dues civilitzacions. I la tercera proposta que tenies? La tercera... A veure, el comentari és ràpid, perquè si no... Aquesta, la vaig veure ahir, el dia més feliç en la vida de Olimaki. És un... Als anys 60, un biòpic de Olimaki, un buxegador de Finlàndia, que aspirava a ser el títol, el títol mundial, i llavors la pel·lícula gisentorn, evidentment, aquest combat, la preparació i això, però és molt interessant el format. És a dir, ja no sé si és perquè aprofita els anys 60, però és Nobelback. És que és increïble com han aconseguit la fotografia, però no només el blanc i negre, és els moments de càmera, perquè sí, totes les normatives que tenia Nobelback en el seu moment de godar, i tots aquests, és... És increïble, jo vaig al·lucinar només estèticament, jo veig aquesta pel·lícula i em penso que és de la Nobelback, i és molt difícil fer-ho ara, perquè tenim molt... Tenim molt present el cinema actual, i poder parar i dir... No, aquest ple, no sé, la llargaré més o menys, o a vegades, simplement per diàlegs, és una pel·lícula molt naïf, per exemple, que sigui una pel·lícula de boxeadors, de baralles, de... i a més, que hi ha trifulques entre personatges i tot, però el fa des d'un punt de vista com es tractava molt per exemple al final de l'escapada, que és tot molt naïf, perquè el que havia de fer és que ja hi ha tirotejos i ja tot, però és... impera molt el diàleg, impera molt les mirades, impera... és... no sé, jo vaig al·lucinar molt la veritat, vam anar amb el Joan, i vam anar amb la Lídia, i el Joan es va dormir, la Lídia no li va agradar, i a mi m'ha encantat. És d'aquestes pel·lícules que jo crec que no és de cap aurisme aquí, ni d'aquí, ni de mica, no, no. És del senyor Oson, aquesta, oi? Sí, del jujo Kozmanen. Bueno, a veure, de fet, és que hi va guanyar cans d'una certa mirada, o sigui, no estem parlant d'una pel·lícula tampoc qualsevol, eh? Sí, en Sona, però ara no... La Déu Són és Franz. Ah, sí, exacte. M'han dit que està molt bé, també és clar, el parlar de... d'allò, d'això, de... doncs m'ha semblat això. No, no, però molt... A mi, jo també s'ha dit, no sé a quin cine s'estranarà, jo, perquè és una pel·lícula molt, molt d'aquestes d'autor que jo no sé on s'estranarà. En el Sergi, en el Renoir, potser, i en l'Escària, de vegades posen coses així. Sí, a l'Escària, sí. De vegades, sí, de vegades, sí. A l'Escària té una combinació molt bona. Cinema comercial i cinema d'autor. M'he liès Renoir uns anys així, i volies, i bé, els que ja sabem. Sí, sí, sí. A mi el que ha resultat és amb la naturalitat, que has explicat quan es va dormir-la. No li va dir res. És que va ser... I després la discussió a fora, i que jo pensava, hòstia, jo estava ensisat, dius, hòstia, com... Ja no tècnicament de tot, era com... com m'ha entrat una història que podria ser d'aquestes d'Ambillion Dollar Baby, que volia ser... que ho caracteritza molt aquest cine, sense ser aquestes frases lapidàries. Joan Sardà o Joan Sardà? Joan Sardà, Joan Sardà. No ho dic, faig una broma. Joan està acostumada amb cinema de més ritme. La més acció i tant. No, no, no. El to, evidentment, és que us heu d'imaginar qualsevol pel·li que heu vist de Noel Beck, com a tal. És ton, el to, quines, la càmera... Va molt lliure. La càmera està de cop molt lluny, de cop et fa un primer disimplà a l'ull. Tot és molt dilatat. Els personatges tot i que la història és girant torna de l'última batalla. Diguéssim, a centrar una història amor, que és com mostrar... captivadora, però molt naïf, molt petit, tot... molt dosificat, molt... Insisteixo, eh? Jo crec que és molt important el que has dit, no? Perquè això és una demostració de les dificultats que moltes vegades hi ha per posar-nos d'acord que és bo i dolent. Sí, clar, sí. Exacte, això també... Això també passa. I què passa aquí? Que és que no hi entenem, que és que no hi entendrem mai, que és que no podrem morir d'acord. Jo sé que haig de tenir la discussió amb el Joan Morros i la Carol. A mi jo m'haig sortit, vaig sortir dient que això valzòs que va, saps? I guanya, segur. I va guanyar, clar. I una que té unanimitat, una pel·lícula que sí, que ens posem tots els que l'hem vist d'acord i tinc ganes de saber la opinió d'en Pep, que ara em deia que també l'havia vista, és la donzella. A mi sembla una pel·lícula extraordinària. Què passa amb aquesta pel·lícula? Tinc ganes de saber si el que expliques coincideix una mica amb el que jo vaig dir la setmana passada, que és una pel·lícula de Joan Morros. La vec una pel·lícula d'un tall molt clàssic que trenca bastant... Per això agrada tothom. Trenca bastant amb la tradició del cinema del Parc Chang-Wok, que era més un cinema més típic de Hong Kong. En canvi, aquesta per mi és més típic de la tradició japonesa. O sigui, allà hi ha Mitsu Gucci, tenim uns plans, uns plans, sequència molt ben treballats. Hi ha una direcció de actors, sobretot les dos actrius són fenomenals, per mi extraordinàries. I és molt difícil el paper d'elles, perquè... Clar, hi ha moments que freguen el porno, i llavors aquí la contenció, llavors hi ha una química entre elles, perfecte. Mira, perfecte, ara què dius això? És que jo diria que el que aconsegueix el muntador també és just agafar el temps just perquè no sigui porno, perquè et posen la cena i dius que també estan ensenyant aquí, i llavors ja està, ja s'ha acabat. No, la camera no se'n va, la llar de foc... Jo no sé si va passar a tu, però jo vaig estar pensant amb Jean Genet, amb les criades, amb peces d'aquestes de... més aviat de teatre, però també d'una intensitat important a nivell sexual, i... allò... quadrava, eh? Després també, lògicament, hi ha referències a SA de Claríssimes, és... és una pel·lícula que jo crec que hauria de tindre una bona difusió. Seria bo, perquè és un cinema que trenca una mica espousades, són dues hores i pico, i has d'entrar, comença, hi ha imatges de pluja... Allò és que... A mi em tallen aquells 15 minuts primers, i ja me'n vaig a cap a casa amb una pel·lícula de la butxaca extraordinària. Doncs no, encara queden dues hores per gaudir, i potser només hi ha dos o tres moments en què es dispersa una mica el tema sado i això que... Allò, el millor, no caldria tant, però bueno... Perquè ho fa com humorístic, d'alguna manera, en algun moment, no té tocs així, que no t'espera... Perquè és molt important el concepte de l'enganya dins d'aquesta pel·lícula. O sigui, els personatges es van enganyant, però entre elles hi ha cada vegada una complicitat creixent extraordinària, que remonta. I arriba el moment en què tu i jo ja està, ja sé com anirà la pel·lícula, llavors ja disfrutes, és fantàstic. Aviam, on la fan? Amb el preu, veus que és un goig, és un goig de pel·lícula. Sí, busco, però sí, encara... Tinc molt ganes de veure'l. Sí, està encara en cartellet. Sí, molt ganes de veure'l, em sembla que me la perdré, perquè no sé si la setmana vien serà, i a més a més he de veure el Proyecto Lázaro per Dimash Vineni. És la de Patterson. Jo vull veure què és la pel·lícula. Paterson és poesia. Poesia pura. Sense fer poesia. Sense escriure-la per dir-ho d'una manera. És que aquí és on està per mi el punt més important. És una pel·lícula poeta que parla de poesia, però que no es construeix. En realitat, la estructura de la pel·lícula està feta sobre la cotidianitat. Sí, total. És l'agenda d'un conductor d'autobusos durant 5 o 6 dies. Sí, sé. Llocs comuns, la cascada que hi ha a Patterson, amb el seu mirador, amb el seu fill, amb el seu fill, amb el seu fill. Escriu una mica. La gent que va per l'autobus té els seus diàlegs. Ell em va pescant algun. Van sortir també. És molt curiós. Hi ha una cosa que, si aneu a veure-la, és molt interessant. Fixeu-vos-hi amb les repeticions. O sigui, hi ha bessones. El personatge es diu Patterson, les ciutats es diu Patterson. El que no hi ha és una dona repetida. No. Ni ell tampoc. És curiós. Fem una part del que és la estructura de la poesia. La repetició, d'alguna manera, quan es van moltes vegades en poesia, es torna a repetir no verde que te quiero verde. Suposo que ho agafa d'aquesta manera. T'entri com un poema. És un poema filmat. Sí, però penso que a més a més és com un... Com un... Desenganyar tot el que és Blackbuster és com el contrapunt absolut. Ah, i tant. És allò tan... És allò de perfidius amb una pel·lícula americana. Ah, sí, exacte. Estàs veient un personatge que és un personatge d'un treballador. D'una dimensió, com cal. En fi, en tots els sentits. Una classe mitjana baixa amb una vida de... de persones normal. Com hi poden haver molta gent de nou barris o de Gràcia o de Guinardó. O de Cornellà també. O de Cornellà. Sí, gent que les reconeix. No, no, és igual. Estem aquí la vegada. Sí, no. Jo no l'he vist, però pel que estic dient, seguint amb la línia del que us comentava, sembla com molt... les temàtiques i els tons del Nobelback, no? Més mondanes, més... Jo pensava més en Pasolini, dius? En Pasolini. No sé, deixo aquí la pregunta, perquè ja dic, sense haver-la dit. O potser en realisme, doncs. Mira, de fet, a mi, amb Jimmy Jarmus, no em sobren gens que hagi fet aquesta pel·lícula, perquè jo soc un... de bot fan de Jarmus i sobretot... No. I sobretot d'una pel·lícula que és Deadman. Per mi, aquella pel·lícula és poesia absoluta. Sí. Un tio que va amb un tret... Sí, el Johnny Depp. Per mi, un paperàs de Johnny Depp. Un tio que va amb un tret que sap que està tocat de mort i transita la mida de la pel·lícula amb aquest tret i tirant... És que és Deadman. Home mort, és el títol, ja t'ho dius. Sí, sí. He de tornar a veure la aquesta. La versió original en el cinema Ramble de l'Hospitalet quan feien els dimarts, ja fa molt, molt, molt anys. Clar, versió original. Amb un sector s'endolladíssims hi ha dos minuts i mig de Robert Mitchum, que són. Ah, no sabia això, no recordava. Bèstials. Si miés just ara, que han acabat dos o tres setmanes el cicle de Jimmy Jarmus, el Texas, que feien un cicle de... no sé, de totes les pel·lícules, potser... O potser... Ja està pensant, potser totes no. Jo m'he demanat al Carles Balagués, el del Melies, perquè cada any em sembla durant molt de temps va estar posant un cicle cada estiu del Jimmy Jarmus. Crec que la primera armetratxa seu és l'única pel·lícula així que no he vist. Bueno, no, hi ha alguna de les últimes, que hi ha d'estranyos en el paraíso. Ah, sí, d'estranyes d'empara de re. Sí, que això no l'he vist encara. Fa molta ràbia dir-ho, però sí. Però si Ghost Dog, i la de Night Train, són joies incontestables, incontestables. No sé si quedava alguna pel·lícula més, ja una de les que havies vist aquesta setmana. Em sembla que sí, però hem dit passangers, hem dit... Sí, els passangers ja l'heu esmentat. Jo penso que és molt interessant, passangers, per això que deies tu, que en definitiva és la relativitat de quan viuràs. En definitiva et construeixen, no? O es devem esconstruir, i llavors et pot arribar un moment, tot això pot evolucionar d'una manera, que veritablement la relativitat és quan tingués aquesta vida tan normalitzada, per exemple, com la pel·lícula d'allò, del Jim Jarmusch, que vius així com a conductor d'un altre bus, potser, no? Aquí t'ho plantegen d'una manera més, diguem, amb sintonia amb els científics de alta categoria, i amb les persones més ben formades, que per això les posen en aquests espais. És clar, vull dir, això, si ho visc, com es deia allò, encara que no. Aquella pel·lícula que seleccionàvem les persones, precisament per la seva pureza, no? Ja taca, ja taca. El germà, els germans, no? Sí, és curiós com això t'ho colen, d'una manera gairebé automàtica en els films de fictió. Sí, passa molt, jo crec que en aquest futurisme distòpic fan molt el tema estamental, no? Per exemple, hi havia aquesta, també, un blockbaster del Justin Timberlake, en Time, a Tiempo, no sé, fa uns anys, que l'en Justin Timberlake també era de l'estament, no? O una que no he vist, però tu crec que sí, francès, no? La de, com es deia, que era d'un edifici... Saps quina vull dir, no? Sí, ja sé quina vull dir, però no l'he vist, no, tampoc. Si ara el nom no em surt, bueno. Sí, sí. Exacte, i això ho fan molt, el tema de... que es vegi una mena de estructura... inclús a vegades burocràtica, no? Sembla que sí, hi ha alguna cosa... però... Estamental, inclús quan es vol tenir una vida millor, hi ha estaments, no? Quan es vol construir de zero, no? Sí, sí, hi ha tot això. I després vaig veure això del fràgil equilibri, no sé si ho heu vist, això és un documental. Precisament el que parla, doncs, és el senyor Múhica, que havia estat de l'Uruguai el president, i la veritat és que és una troballa total i absoluta, en realitat, el senyor Mur, no? Realment planteja la disbausa que representa el sistema en què vivim, que en definitiva tots sabem molt bé qui és, no? I... i ell et va recomanant, doncs, tot un... un seguit de coses, vull dir, te les fa veure. I no ha de fer cap gran esports per fer-te les veure, perquè les imatges parlen per ell mateix, no? El document com a tal, doncs, bueno, ens situa en la frontera amb melilla, de la manera que s'ha de saltar, el concepte de vida que tenen les persones que es poden passar, doncs, allà, amb molt de temps, esperant el moment que poden salvar tots els inconvenients, com si fos un joc, tots els inconvenients que els hi planteja, molt bo, això, això és boníssim, perquè això no el trobes, normalment, després, en un altre punt que pot ser cap a un Japó, doncs, dius, escolta-t'ho, és que no és que no pots més que treballar, diu, tot... estic ocupadíssim, i no és que me'n vagi de cas, o que tal, sinó, clar, és un altre... un altre tipus de replantejament, no? I llavors hi ha coses com, per exemple, en l'estat espanyol, doncs, això dels habitatges que... en fi, la PAN, no?, i la companyia, de la manera que desallotgen o de persones que han tingut una vida prou bona, i que de cop i volta, o perquè la dona s'ha posat amb l'alta, o precisament perquè s'han quedat sense feina, des del drama que això representa. Llavors va agafant aquests 3, 4 punts, i va elaborant un discurs que en definitiva depèn de nosaltres, i que hem de veure com salvem una situació que això no depèn només de qui està instal·lat, que també ho estem els més miserables, amb les seves il·lusions, que això és el més bo que té la pel·lícula, que allà il·lusió diria, escolta-t'ho, mira, vaig estar a punt de saltar la balla, en el moment aquell li vaig prendre una trompada en el que vagi la... No vegis, els pòlis... És el llindar de la supervivència, impregimentament. Us asseguro que és una pel·lícula d'aquelles que penso que hem de veure tots per fer-nos una idea, si més no, et proposa una idea d'on tastem i com funcionem, no? Fragil, equilibri. Una pel·lícula que, a més a més, està fet aquí, és espanyola, vull dir, per una tema que us digui el seu fitxatèmica, Guillermo García López, una producció de Sintagma Films, i que ha trobat la col·laboració d'aquest senyor, que havia estat a la guerrilla, aquest senyor, també, jo no ho sabia, això. Perquè estem, vull dir, clar, de Bruguei, com tinc com dibuixat alguna constàn, estupamaros, per exemple, i, llavors, totes les dificultats que l'han tenies, clar, va ser aquella època de Cuba, i de... Bolívia i tot allò. És un home que tenen el cap molt clar. Molt. No cal que m'ho juris, avui em vaig quedar amb ell, vull dir, aquí no cal l'interpretació, és ell mateix, que ho té molt clar, molt. Val? D'acord? Aquesta era la pel·lícula Parterson, ja n'hem parlat, i ara ens tocaria, ja, allò que he vingut avui. El tema del dia. El tema del dia, no? Bé, avui precisament he trobat un treball sobre Robert Redford, i és de l'Àngel Quintana, i m'ha semblat molt, molt, molt interessant que el llegir així, abans de començar, doncs, esmentar tot un seguit de persones que han desaparegut de la nostra pantalla, que això serà relatiu, que serà el final de tot el que anirem parlant, perquè l'altre dia també vaig llegir o vaig escoltar un article, que aquesta, la princesa Leia, doncs ja la faran estàm mòbio, no com se digui això. Bueno, amb 3D, no? Ja ho havíem fet a l'última. Es veu que sí, que ja ho havíem fet un rejuvenament. I que ara la recuperaran, perquè és impegable. Diguem-ne que bé, vull dir-ne que substituir-la, doncs no guanyaria ningú res, oi? Allà por es diu, parlant del senyor Robert Redford, diu la pel·lícula, que ja sabeu que és realitzador també, que també en fa una pel·lícula que ell ha fet, que és pacte de silenci, o el que va fer ara fa dos anys, és un article de fa, no de fa 4 anys fa ja. Vull dir, bueno, 3 i una mica més. Diu la pel·lícula és la història d'un personatge que ha transitat durant prop de 30 anys en l'anonimat. Que ha viscut clandestinament amb un seguit de nom falsos i que un bon dia es troba que sorgeix alguna cosa fosca del passat que li serveix per passar comptes amb ell mateix, revelar secrets inconfeçats i intentar recuperar allò que el temps no ha... no ha pogut esborrar. En definitiva, el que ens està dient a aquesta part d'un article bastant més llarg, és que l'actor, doncs, té noms falsos, i nosaltres ens... ens hi festegem amb aquesta realitat que ens queda molt ben situada a la memòria, no? Automàticament, quan he vist aquest article, vull dir que això és per començar, després ja parlarem de tot el que vingui. Què és un actor? Com es crea un actor? Quan els actors creuen tot el... bueno, era allò que va ser el sistema, el sistema de les estrelles, tot això era... Vull dir, aquella persona doncs l'imagina tu, la de paparazos que arribava a fer durant tota la seva vida, podríem esmentar la Veta Davis, podríem anar a la Jean-Cranford, que estan a la nostra memòria d'una manera absoluta, no? I llavors, doncs, va arribar un punt que tot això es va acabar, que va ser a favor dels blockbusters, que és una de... això també ho he llegit últimament, que hi va haver un punt en la història que van dir no, ja no. Això ja no, ja anirem, i, bueno, hi neix la guerra dels galàxies, per exemple, que tu has esmentat també fa un moment, i, a partir d'aquí, els actors, artífus i tal, doncs entren en una relativitat de protagonisme dins el que podríem anomenar allò que ens queda flipat dins la nostra memòria, no?, com a persones i com a espectadors, el que havia a la fi. Jo penso que és tan important, precisament, que tinguem en compte allò que com a espectadors nosaltres ens forma el cinema, i, precisament, estava perdent amb una psicòloga i li deia, i jo penso que el cinema, per mi, és la immediatesa d'interpretar un munt de coses amb poca estona, en canvi, el llibre és molta més estona, no?, i llavors dius, i què?, dius, doncs no ho sé, però quan parlo de cinema és com si m'obris un llibre molt gran, no?, vull dir, que em surten mil històries, no?, llavors, bueno, ja anem amb el que anàvem, que és el que penso que també hem d'esventar clarament, no?, David Reynolds i la princesa Leia, bueno, la Carbi Fisher, que és la meva mare i filla, que vam morir en un dia de diferència, primer a la filla, després a la mare, podríem interpretar que això seria part d'un argument amb una pel·lícula, com la mare no pot aguantar, això, quantes vegades ho podem haver vist, no?, la qüestió és que ens quedarà sempre jo de la... de la David Reynolds, home, vull dir que han tancat a la pluja sempre, l'he tingut mitificada, sempre que l'he vist, a mi m'encanta tant, aquella pel·lícula amb tots els conceptes, vull dir, és com això de la, la, la, ara que faran. Hi ha pel·lícules que es donen moments màgics. Exacte. I aquí passen uns dies. I edats puntuals, que també juguen un paper molt important, ets un jove molt, molt d'això, perquè estem parlant dels anys 50, 50, 60 i tal. Consequència, la mare, en aquella època, vull dir, jo trobo que és tot una troballa, com ella serveix pel sonor, en canvi, la que fins aquell moment havia estat l'estrella per excel·lència, allà també es van trencar esquemes d'aquesta mena, no?, i va ser molt important. De la princesa Laya, doncs, jo en tinc un record molt bo, també de la guerra de les galàxies, va la dir-ho, a mi em grafa com el Pé de pare en un moment que els fills van pujant i es surt una cosa com aquesta, aquí és tot, sí o no?, és que hi és tot. El que passa és que amb els anys, tot, vull dir, que és llibassat, per dir-ho d'una manera, vull dir, és difícil de bastar-ho, però sí que, home, allà diu la força, oi, per què li posen república, jo, la pregunta que em feies, aquesta, i per què li posen república, precisament, eh, doncs, ah, dels que estan allà, ja van surt, dius, per què també vam perdre-nos, això com a espectador, i el Congrés, com a un lloc, exacte, sí, també. Què passa? Llavors dius, ostres, portiu, que vam fotudot, i d'aquí de manera es pot arribar a engalipar l'espectador que han tragat amb un recital de concepte i de tot, doncs, transforma les coses, les fa venir bé, i en definitiva tu ho galveixes, i jo penso que molt bé, no? Bé, has mentat això? Volia que parlàvem de la princesa, llavors, el que has dit tu, que això ja es fa, però que en definitiva es veu que ara ho estan fent com a prova, ens han mostrat amb imatges, oi, ho has vist? Sí, ja ho hem fet altres cops, de fet, ja van palo bueno i paloma, no diguéssim, per exemple, pel Cuervo, quan va morir l'actor, i el van li van fer allò a la cara, que era com una mena 3D, que això a l'època també era com un avançament. Jo encara no l'he pogut veure, però que m'han comentat que apareix el comandant, és que no sé ni el nom, és que jo el tema de Star Wars, més amb sobre passa, i un univers tan gigantí. I després leia també Rosy Uvenida, i doncs ara sí que ella ja havia gravat, abans de morir totes les escenes que li tocaven en aquest sentit, i doncs no sé jo si faran més o menys en el següent, però... A l'episodi 8, però... Sí, evidentment, que són aquestes morts que toquen de cop una franquícia, com a Puigdemont Star Wars, no? Sí, però això era una dimensió de les franquícies franquament extraordinàries, també ja no caldrà ni buscar actors, ni trius, ni fer castings, ni punyetes, vull dir, et putaràs en marxa amb una capacitat d'una tècnica extraordinària de reproduir, perquè qualsevol actor, vull dir, tu és que la gràcia és aquesta, vull dir agafes qualsevol actor i el poses allà que faci aquell moviment i tal, és clar i és clar, vull dir. Ara a Netflix hi ha una sèrie molt paradigma d'exactament d'aquest tema, d'un personatge que és un actor que és un actor de com es diuen aquestes sèries, com Príncipe Béler, aquestes que eren molt familiars dels anys 70, i que a l'actualitat una sí, una sí com d'aquestes, però de riures enllaunats i tot això, no? Però com molt lleus, una molt de passada la sèrie, llavors ara ja de gran clar, està en el món del cinema com està ara, no? Hollywood no és el que era i ell és una, bueno, una vieja glòria bàsicament, una mica crepusco de los dioses, una mica l'estil aquest i llavors ella aconsegueix un paper d'una pel·lícula que és Secretariat i que, i ell en el moment d'actuar com un personatge de tele, a més que és un personatge, és una pel·lícula com molt, molt jarmos, o sigui volen fer una pel·lícula com molt, molt d'autor això, i ell surt allà com, inclús, donant espais a les riures enllaunats és una cosa molt i, però clar, és una persona famosa estem parlant d'algú com, bueno, una mica com Carrie Fisher és una persona famosa i que ha passat molts anys i llavors ara la recuperen i volen fer alguna cosa així, no? És el comú i és molt curiós perquè acaben la pel·lícula i no els agrada gens els directors i diu, no, no, no, no doncs mira, esto lo hacemos en 3D llavors ell, clar, ell té el nom inclús, el nominen a l'Òscar, però dius si no ha fet res i la pel·lícula l'ha fet, m'ha agafat el bombo del 3D i l'hem fet i doncs el personatge és un... aquest despunt de la tecnologia que és un personatge que evidentment està fet per ordinador i l'actuació i tot és ordinador però cal tenir-me dins l'element però l'espectador ho veu com és el actor que conec però no, és 3D llavors ell mateix diu, hòstia, on hem arribat del cinema, que inclús jo només estic donant és com allò de donar la cara per fer un anunci de tele per fer-ho torno perquè ho puguis vendre més això es tractava a veure, hi ha un parell de coses que m'agradaria només, que eren 5 minutets que va morir en Andrés Boacte ara fa molt poc a l'octubre d'aquest any passat i la veritat d'aquest anime és que m'aplaigua amb aquest senyor i jo sobretot amb la pel·lícula la Tielga de la Gran Promesa és que m'aplaigua ja n'hi ha d'altres, va fer moltes però amb la Terra de la Gran Promesa de la manera que planteja el per què va néixer el sindicalisme en definitiva la injustícia social genera que s'aplegui en l'entorn dels treballadors una dinàmica que en definitiva els protegeixi de la desmesura que es pot arribar a crear en el món actual fins i tot la veritat a mi em va entusiasmar que tampoc va ser un blockbuster allò no, allò era tot el contrari també te'n recordes aquesta pel·lícula és un cinema molt important molt sèrio molt contingut intel·lectual també exacte i amb moltes idees tu te'n recordes de la sal de la Tierra també? sí, de Silverman exacte, sí Viverman que és així aquella també però és exacte i en canvi la composta és aquella al costat d'aquesta l'emprenyador d'aquí d'allò crec que és el que es mantava també d'això d'aquest l'equilibri mort seria l'emprenyador i aquest en canvi et fa pensar que és molt diferent molt bé i llavors encara que no no s'ha mort aquest no, molt quins d'ugles que ja té cent anys vull dir prou curios també aquest senyor que és incombustible francament a mi m'arribava molt i a més hi ha pel·lícules que són impegables per exemple l'Ido de Barro va ser una troballa aquell altre el Gran Carnaval un altre tu has vist pel·lícules com aquestes que t'aportin com es pot arribar a manipular a tothom, no? te'n recordes de la Gran Carnaval impressionant i després moltes més té treballs molt bons per tàquem el Estal i Cobri que van lluitar allà per veure qui guanyava 100 euros de glòria fa un gran paper qui diu camins però de fet és 100 euros de glòria en definitiu una altra persona avui ha vingut un article també que un minutet només que parla, és aquest el Manel Cullà suposo que el coneixeu que parla de Billy Wilder que va treure aquella pel·lícula diu que recordeu ningú no és perfecte i llavors doncs aquest senyor el que sí que és cert és que és molt romanticot avui dia és molt però que treu unes coses de la seva memòria que francament són interessants acaba us recomano que el llegiu és d'avui l'article és d'avui en definitiva que hem acabat mai a més temps una cosa d'avui del principi estem treballant per aconseguir per la setmana que ve l'Isaquilir La Cuesta i l'Isa Campo que com a directors de la pròpia pell estan nominats 11 Gaudis 11 o 14 13 11 és Ballona i en qualsevol cas esperem que tinguin molta sort ja es dediquem al programa està clar perquè la veieu estic mal encolat aquí al poble doncs ja tenim aquí el final d'aquest programa que hem fet amb molt de gust avui, Pep Pujosa, Vols Digler John Movidal i mateix Francesc Aguilar fins la setmana vinent veieu ens porto d'ocell, tot costa veieu