CsC 24/01/17 - Comentaris de pel·lis / Realive (Proyecto Lázaro, 2015), ... + Premis / Gaudí, Oscar.

CINEMA SENSE CONDICIONS Anem a les mans. Comparte. ¿Han llamado a la manicura? No, pero adelante. No se me había ocurrido llamarla, pero ahora pienso que en un viaje como este no debe uno privarse de ninguna comodidad. Oiga, que esa mía aquí va a hacer las manos, quita el zapato. Quiero usted las uñas largas o cortas. Déjame las cortas, porque aquí ya va faltando sitio. La verdad no me figuraba yo que la travesía fuese tan agradable. Yo me veía muy aburrido en cubierta con un camarero al lado sirviéndome champañas. ¡Vamos Ricardo! Pero lo que es aquí como no me tiene champaña por el ojo de la cerradura... Soy el ayudante del plomero. Tenía el presentimiento de que iba usted a venir. Al plomero lo tiene usted allá en aquel rico. Puedo ir abriéndose paso con el martillo. Creo que para recibir a mi amiga empieza a ver demasiada gente. Que vengas incumplido. ¿Quién? ¿Está aquí mi tía Micaela? Pase y prueba a buscarla entre la multitud. A lo mejor la encuentra metida con su tío dentro de ese baúl. Bueno, me permite telefoniar. Telefonear? Le ha puesto lo que quiera que no llegue donde está el aparato. ¿Qué tal? ¿Cómo estás? Desde que haya alcanzado el teléfono habremos acercado en Nueva York. Vengo a barrir el camarote. Precisamente lo que hacía falta. Manos a la obra. Tendrá que empezar por el techo que sea único sitio que no está ocupado todavía. Bona nit. Veig que el Francesc està provocant aquí per començar el programa amb una famosa escena dels germans màlecs de una notícia en l'opena. I per quines raons vols provocar d'aquesta manera? Bueno, perquè després de força temps, després de molt de temps. A veure. Encara no havies dit que sí que paraula. Els hem detectat pels dubladors. Clar, perquè els coneixem de... Pels dubladors ja sabem... I l'al·loquència. Després la frase i després el diàleg, no? Però d'entrada ja són ells. Doncs això... Com que avui després de molt de temps, que era un poquet de gent, avui sembla que tindrem el camarot plen, i fins i tot vindrà el Jaume, que seria l'ajudant del plomero, però com ningú, o la barrendera, no sé, doncs, bueno, m'ha recordat, i també perquè sé que si el meu pare està escoltant això, ara s'estarà pisant d'arriba. Perquè en una d'aquelles escenes, que me'n recordo, que fa molts anys, quan les veiem a la tele, és que... És que és molt divertit. És molt bona, molt bona. És una cosa molt... M'han de cony a la família, i m'han fet una escena gravada a la família, perquè s'ha mencat molt el cinema i tal, i m'han fet una cosa aquesta, i em va semblar brutal. Perquè a més a més ho feien molt bé. Per tant, és una escena antològica, és una cosa que tothom la coneix, tothom sap de què va... I el diàleg, el diàleg és un diàleg fresc, divertit, inesperat, poca solta, surrealista... Tot el que vulguis. Després, més tard, perquè prefereixo que parli primer abans el Francesc i la Carme, però ara m'has fet pensar en una relació relacionada amb una pel·lícula que acabo de veure, vaig veure ahir, que és aquesta pel·lícula que venen com boníssima, divertidíssima, i tal que és alemana, Tònia Herrmann, i que us prometo que no té res atracit, re de mena, re de... Els alemanys, quan volen fer ironia, els alemanys no els hi surten. I llavors jo pensava, mira, quina diferència, tan brutal és una cosa i l'altra. És com els alemanys, sentint un lani a mi al tot amb el carinyo del món, que m'han fet per moltes coses, però per l'humor no puc dir-ho. I no sé per què l'han lairat d'aquesta manera, perquè no s'ho mereix, honestament no s'ho mereix. Francesc, jo penso que tu has vist Real Life, que és la pel·lícula amb l'anglès del projecte de l'Òfaro, que ara vam comentar l'altre dia, que amb el Pol i la Ramon... Vaig fer recomanació. Va ser el Pol que va dir, en contra de l'opinió del Joan Sardà. Aquesta pel·lícula és una meravella. Digue'm, l'has vist. Sí, vaig poder anar a veure-la. Primer, amb la sorpresa que vaig descobrir, just abans d'anar a veure-la un cinema normalet, que la versió original és en anglès. Per tant, vaig escriure-li ràpidament el Pol, i què passa aquí? Sí, sí, sí, en anglès, vigila. Jo no ho sabia. No, no, no. Estava a punt d'anar a veure-la en qualsevol cinema, que la tinguessin de proximitat, i vaig anar a veure-la al Cicària, que era l'únic lloc que la feien una hora, una mica rara. Intempestiva, a la nit, i al migdia. I amb molta expectativa, la veritat, per tot el que havies dit, i el que havies comentat, i pel fet que hi ha gent que s'adormi i veia en la pel·lícula, i altra que li entusiasme, i va veure què passa aquí. Home, la pel·lícula és... Estem confonant pel·lícules, eh? Jo crec que tu estàs dient l'Olimaki, eh? Olimaki, que ens entrava amb el Joan i... Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Vale, vale, doncs sí. I tu, Lazaro, jo per part meva ningú va dormir-se. Jo trobava estrany que aquestes... Jo pensava que no m'ho havia imaginat que fos avorrida per algú. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Doncs era una rara meva, sí, sí. Doncs tendíe, tu estàs t'està referint al dia més feliç en la vida de Olimaki. Ah, és veritat, és veritat, és veritat. Sí, sí, sí, en la setmana... Sí, sí, no sóc re-projecto, Lazaro, no tinc opinió, perquè no l'he vist. Ah, sí, sí. Bueno, i l'altre tampoc, perquè si vas a dormir... Però sí que va fer el comentari per allà per algun lloc, el Joan, que deia que el seu metge li havia dit que no podia anar a veure'l. Bueno, és igual. És que el metge m'ha prohibit els esforços... De tota mena. De tota mena d'esforços, i aleshores... Compadim la teva dona. Tu ho veixes, no? Doncs... El projecte de Lazaro seria una pel·lícula que seria el contrari. És com dir, com si el metge recomanés tots els esforços possibles. Perquè, esclar, has de fer un esforç per donar-li un gira a la teva vida. Quan la teva vida ja pràcticament, tant en un cert que s'està acabant, donar-li un altre sentit, donar-li un altre significat, parlar-ho amb tota la gent que coneixes, i després una vegada que fins i tot per sorpresa teva resulta que allò funciona bé, i després, en temps més tard, dius... Ai, va, tu, estic una altra vegada viu, no? I què faig ara amb aquesta vida? Què faig amb això? T'he sentit, o no? Clar, com comentava l'altre dia en pol, es planteja tantíssimes preguntes. I està fet, també, amb un tacte... A més, és curiós que has descrit, fins a cert punt, has descrit-me d'entro, però és com la continuació, no? És com... I després, què? Sí, sí, sí. I la vescla aquesta que deia jo l'altre dia, de obres ojos, no? Que és com... I què passa amb la ciència, com t'ajuda la ciència, no? Amb això. I el que destacaves, també, és que vaig anar a pensar molt, quan veia la pel·lícula, les coses que tu havies destacat, no? Perquè, clar, el fet de remarcar com la ciència pot ser... Bueno, una disciplina completament desastrosa, també, no? I portada al límit, sense escrupuls, o amb els escrupuls industrials, únicament, empresarial, no? Doncs fer que no tinguin cap mena d'importància a la vida humana, el cap i a la fi, no? L'únic que importa és arribar a un objectiu. Tot això, la veritat, és que tu vas destacar molt bé la pel·lícula, la veritat, és que es tracta admirablement. El final, que ara han comentat el Joan, que no hi havia acabat de convèncer, em sembla que és perfecte. El final, fer un final, eh? Tu et refereixes a com construeixen l'apartat, l'últim episodi, diguéssim, de la pel·lícula. Jo em refereixo quan ja l'han afrontament d'entrar al metge i ell, allò, sobre, és de dir, allò, no... Sí, bueno, jo crec que és la pernecessària per... Jo crec que és una forma de fer un gir moral i lògic de les històries, però és que el final final, que tampoc direm, però és que el final, l'última escena, com et deixa, és precisament un top Black Mirror, o sigui, aquesta sèrie que és tan distòpica d'aquesta ficció, i és una forma de dir, ostres, com... me l'has col·lat, però d'una forma de dir... això s'acaba algun dia. Bueno, el primer que s'ha de dir de cara als nostres oïdors, és que el senyor què? El senyor... es diu... Mateo Gil. Mateo Gil. És un col·laborador del Menávar, que va escriure en principi amb ell, doncs la idea era d'ell, Tessis, però després el Menávar va fer Tessis, que va escriure conjuntament com apuntava ell, el pol, Abre los Ojos, Maradentro i Ágora, es diu, va col·laborar amb els guions amb aquestes tres pel·lícules, i que després jo la passava a la direcció, i com a director va fer... Nadie conoce a nadie, que a mi em va de cebra, no sé si l'heu vist, a mi no m'ha quedat. Sí, jo la vaig ara, no. Black Horn, que diuen tothom que estava molt millor en aquesta, que aquesta. Era molt grepuscular, molt pel·liculero, no, molt peculiari. Amb uns actors molt bons, és a dir, Sam Schaeffer, l'Estefan Ria, l'Espanyol Noriega. És a dir, estava molt bé... És allò que es diu, un exercici d'estil, al voltant del western i tal, però la veritat és que és molt coherent i molt interessant. I aquí, el projecte de Lázaro, que amb anglès li ha titulat això de Real Life, amb un guió totalment seu, hi ha actors també internacionals, hi ha la neta del Chaplin, la Ona Chaplin, el Tom Hughes, un altre actor també que ha fet moltes coses, és un actor anglès que ha treballat molt, i diria que en el fons el que toca, el tema de fons, que a mi em va interessar, jo et confesso que anàvem prejudici, perquè com que el metge l'havia recomanat en aquest senyor, que no la veies, i jo l'he pensat igual, és que sap la informació de primera mada, que la pel·lícula no s'ho mereix, etcètera, i jo anava prejudici, no m'agradarà això i tal. I confesso que mesura que anava avançant, que anava agradant cada vegada més. És a dir, que les imatges són precioses, el nivell tècnic és brutal, és a dir, de les pel·lícules equívites espanyoles, amb una qualitat tècnica més superior, això s'està de reconeixer, i el tema que toca de fons és la inmortalitat amb la qüestió del temps. És a dir, què passa si fossin immortals? Què passa? El tema de la empresa, la inmortalitat, és qüestió de temps. Per tant, no és que sigui ni estòpica que costuma ser una cosa que és del futur, és una cosa negativa, dolenta, etcètera. A mi el que em va faltar precisament del final és que jo no em crec, que una persona que 80 o 60 anys més tard torna a reviure i torna a poder instal·lar-se en el món, reacciona i com reacciona, perquè voldrà veure com és aquest món. No reacciona com... Els seus pensaments poden ser momentàniament presents en algun moment, però no de la forma que ho planteja la pel·lícula. És l'únic que em va fallar de la pel·lícula, que penso que l'ogic seria que la gent vulgui veure, abans de decidir què fa, com és aquest món. És a dir, que hagi tornat el món que jo coneixia. Què ha passat? No arriba a fer aquest pas, no li interessa fer aquest pas? No, però és que ell ja ho diu, que des que el reviuen, què passa? Tres setmanes o un mes? I en realitat, ell es nota, a més, fa molt de reflexions de com es senten a anar molt a cost, que la reflexió és de... Jo em noto com un avi, físicament em noto que em costa tot, mentalment també. A més, ha de tornar a prendre a parlar, tornar a prendre a caminar, però jo vull dir que... Això ho supera, això és el principal moment. No, però al principi dic que tu resumeixen. El que em refereixo és que el procés de prendre decisions en aquesta nova vida, tot passa en tres setmanes o un mes. Jo crec que ells ja ho fan com... Però a ell li diuen, que no et poden estar aprovat encara per sortir i per tenir-hi arribar a sortir... Però per tant, si tu estiguessis malalt en convalescent, i estiguessis un mes o dos mesos o tres mesos en un hospital, li veré un moment que vols sortir, i de sortir al món i veure com està, ets, ets, ets. Per tant, jo el que trobo és que... el film planteja moltes coses, inclús literàriament em sembla d'una gran qualitat. L'havia llegit una crítica que deia que la veu a no fer és excessiva. A mi no m'ho va semblar en absolut. Va semblar que això va perfectament les imatges que estava descrivint, perquè la veu a no fer parla, però al mateix temps les imatges van explicant coses que van ser molt atractives, i estan molt ben encadenades. És a dir, estan perfectament encadenades, molt sugestives, és a dir, no t'avorreixes en cap moment, els personatges els vas coneixent de mica en mica. Ell es parteix de la idea d'aquella, diríem, criugonitzat, i que ella ha començat a despertar, si comença a recordar com era. Llavors, aquestes insercions estan molt ben justificades i funcionen, i per tant, la pel·lícula se va fer, honestament, molt, molt atractiva, perquè els temes que de fons hi ha són temes bastant importants, és a dir, què passaria si... És a dir, tens la sensació que un es planteja, com a espectador, que tard o d'hora, el que passa a la pel·lícula passarà. És a dir, tard o d'hora arribarà el moment que la medicina arribarà a un nivell... Sí, és qüestió d'un edat. Perquè, per exemple, no sé si us sabeu que el novembre del 2016, l'ajustícia britànica, per més, a una nena de 14 anys, que ha d'anar a la pròpia unitzada després de morir de càncer. Per tant, ara estem... Abans de morir de càncer, de fet. Abans de morir de càncer. Per tant, el que vull dir jo és que això, això que ja s'hauria de dir, ja vol dir, congelar-la a menos 120 graus de allò perquè tot que he dit es privatitzat, i cap de 15 anys, si això hi ha condicions econòmiques i tècniques i tal, aquesta gent es podria perfectament despertar. Per tant, no és una cosa imaginària o ficció, és real, és a dir, això més tard o més d'hora passarà. Però la qüestió, Joan, jo crec que és el que fa que et faci una mica aquest final, no sé, potser, perquè no tens en compte. No ho sé, jo t'ho plantejo, jo t'ho plantejo a tots, és que la pel·lícula, potser el punt més llunyà, més profunda el que arriba, és que ja no es planteja només la qüestió individual, de ressuscitar, la qüestió de si és important que l'individu vagi més enllà, sinó la qüestió mateixa de la col·lectivitat, de la solidaritat amb els altres... No, no, i dels records, de les persones, de les vivències, de les sentiments... Això està molt bé, per tant, jo et dic... No, però a qualsevol cas... Espera, espera, però de les qüestions ètiques també, és que aquí apareix el tema d'ètica, és a dir, ell es tracta, ell es se sent tractat, perquè és que ho tracten així, com un objecte més, com un experiment, i a tota la resta de la gent que tenen allà crionitzada, que hi ha una... Un trufeu, el final, perquè és el primer, llavors ell es sent com el florero, que han de mostrar els inversors, perquè el final és com si presentéssim un nou iPhone, que fa la presentació, és a la sort aquí, parla una mica, perquè vegin que estàs viu, que no ets un robot ogi, i torna a la com. Perquè no estàs suficientment... Jo entenc tot això, que potser si s'hagués despertat en un futur, com fa el Budi Allen, aquí hi ha el Dolm-i-Legas, seria diferent, no? Perquè allà les coses sí, que hi viu... Tu vaig dir l'altre dia, però quan li vam fer l'entrevista a Mateu Gil, un cop ja tancada l'entrevista, i després va continuar parlant, i jo li vaig preguntar, hi ha una escena, que la mateixa, la informera que la tenia, li diu així com, ah, per cert, si que eres, mas adelante, cuando estés mejor, podemos tener sexo. I el tio es queda com, què? Aquí tenim grups de sexo, i traien ferro, i tothom allà és llibertat total. I li vaig preguntar, si em sonava molt, el tema del futurisme, i que el futur hi hagi, li vaig preguntar, i el tema del Dormilon, la Dreamer, la de Woody Allen, que hi havia aquella mena de màquina, l'Orgasmotron. I em va dir que sí, que era una referència. Però això també ja en la novel·la del Huxley, ja ha sortit, és a dir, si es recordeu, la novel·la, com es deia... Mon Feliz. Mon Feliz, ja ha sortit això també, es representa que la gent té relacions sexuales d'una forma diferent de la nostra, i és ni que no, segurament, el mateix Woody Allen ja ho ha tret el Mundo Feliz. No, no, jo el que dic, jo el que dic és que accepto que tot això que estàs dient i és, i que és veritat que hi hagi aquesta mena de crítica i tal. Jo el que dic, jo el que plantejo és que, per mi, la part més interessant, que segurament tenia un problema des del punt de vista rodatge, que és que significava sortir fora d'allà i veure que això s'han complicat des del punt de vista de concepció. Mentre es quedava a producció, quedar-se amb els quatre senyors fins a aquell moment només t'estalvia una quantitat d'actors, de senaris i tal, brutals. I, per tant, era molt més barat fer això que no fer el que jo proposo. En realitat, l'interès que... Però conceptualment és diferent. A mi el que em preocupa és que més tard o més d'hora això passarà. Més tard o més d'hora això passarà. I que com que passarà ja no és una pel·lícula de ciència-ficció o caligada molt amb aquest senyor d'històpica. No és distòpica, és anticipació. És anticipació. És anticipació d'una cosa que sí que sabem que passarà. A mi el que m'interessa va un feia gràcia de dir que tens tots aquests records que són vàlids, que són normals, com els que té qualsevol persona que salien molt la dona, o sigui, hi ha un col superat al dol, que passes un any superant el dol, doncs tornes a reviure i tornes a veure coses. Llavors el que dic és que la part que em feia més gràcia o més de lladre com ell s'enfronta un personatge que fa 60 anys que vivia en aquest món i llavors aquesta part està lidida. Llavors a mi és el que em va fallar del final, però en canvi, honestament, com que jo anava perjudici, anava pensant-me que no m'agradaria, que seria una porqueria ser superficial i no és gent superficial a la pel·lícula. Hi ha una altra referència que em va venir al cap així, mentre veia la pel·lícula, que era una de les històries dels viatges de Gulliver, del suïf, del Jonathan Suïf, que no és de la més coneguda, perquè crec que no s'ha portat mai al cinema, mai al cinema, igual que el contrari que la dels gigants, això que sí que s'ha portat més d'una vegada i és més coneguda, hi ha un viatge de Gulliver al món dels cavalls, per exemple, hi ha una altra que va viatjar al món dels immortals. I em va recordar molt aquesta història, els immortals, allà en la història del Jonathan Suïf, el que els hi passa és que hi ha, per tant, tants anys vivint, que diuen, bueno, ja està bé, ja està bé, i em va recordar una mica molt el procés aquest que té aquest home en tres setmanes, quatre, que diu, bueno, que tenia aquella vida, i a més a més, la gent que estava vivint amb mi la vida la volia viure plenament fins al final, havien decidit quedar-se amb mi, fins i tot la seva noia, deixant una altra... Bueno, prou d'enció, prou d'enció. Per viure-ho, això. Una entreparencia, si es dic, que és ell que decideix, que vol... crionitzar-se, vull dir, per tant... Sí, sí, sí, sí. Però que ell se n'adona... A mi la contradicció, la contradicció. Aquesta immortalitat no li val tant la pena, bueno, això és la reducció que fas amb el guió que hem fet, però el que vull dir és que és com un contradictori consellor que decideix inclús crionitzar-se, pràcticament ell mateix es mata, perquè fa que la seva dona li doni un venent perquè ell es mori. Només avança l'amor, perquè ell ja... És que això és imprescindible per fer això. Clar, però vull dir, el que vull dir és que si ell, un tio que tu decideixes, perquè, clar, ell podia dir, doncs mira, em moro, i em moriré i tal, ell decideix morir abans, ho decideix ell, perquè vol crionitzar-se, i per tant, perquè espera, reviure en el futur. Per tant, una persona que pren aquesta decisió, després no s'entén que quan es desperta, faci el que fa, és a dir, l'ològic seria que digui, bueno, jo tot allò ho vaig deixar perquè no podia continuar amb aquella gent, aviam què em trobo en aquest nou món. Jo crec que el dilema que li suposa quan es desperta és precisament que veu en què s'ha convertit els humans... No ho veu, no ho veu, no ho veu. Perquè ho veu des del punt de vista de quan es veu ell mateix, com un tros de carn. Tu estàs en un hospital, i què veus en un hospital? Tu veus com és el món, si tu estàs passat 80 anys, i estàs neixes en un hospital, veus la infermera, veus el metge, i no veus res més, i no deixen cas i caminar, perquè no pots caminar... Han perdut les emocions, mira, seguint amb això del sexe, la cena que jo crec que és clau, que ell li decideix tot i que la deixen així, com molt dissimulada, és en el moment del que la infermera, ja li vei i li diu, el metge m'ha donat permís perquè ja tinguin sexe, l'altre és que és així, no, no, no, ella ha dit una altra cosa, que en algun moment segurament podríem tenir, però en el moment en què li diuen, allò, i li donen la pastilla i tal, i l'altre diu, bueno, valent, deixo portar, però en aquell moment, jo com a espectador penso, hòstia, tu, això és que t'estan dient que no val la pena, això, no hi ha res aquí, no hi ha res, únicament ja... Això és el que jo penso que una persona que ha fet tu... I jo crec que aquí és el moment, no, no, jo crec que aquí... Jo entenc que això és el que defensa la pel·lícula, però a mi, personalment, des del punt de vista... Això ja era clar, Joan. No considero que això no seria la reacció de la persona que ha fet el que ha fet abans, però a part d'això, a part d'això, tornem a la idea que a mi sembla una pel·lícula que té molt de tema, és a dir, toca moltes coses, perquè clar, com deies tu, parla dels sentiments que ha generat, parla de les records... Clar, i com que parla dels sentiments... Parla de les pors que tenen els personatges, i parla de la solitud, perquè en definitiva, tan la solitud que es troba ell, quan veu que s'està morint, etcètera, com la de després, quan es desperta. Per tant, hi ha molts temes... I com que parla dels sentiments, la gent canvia d'opinió, i li canvien els sentiments, i aquí està una de les claus de la pel·lícula, és a dir, que un pot prendre una decisió, però després amb el temps... Si us agrada així, em sembla bé. A mi no me'l capa de convèncer, però després amb el temps pot canviar el voltant del que li passa i del que he de fer. Això amb el cap, aquella, o recordeu-la, de l'Hombre Vicentenario? Eh? Sí, amb el... Que no l'hi vista, ja. Amb el Rohingwellian. Rohingwellian, sí. Que era un home, també, que... És que no recordo molt bé, perquè la vaig veure petit, perquè recordo que era el tema que era més robòtic, i més clar, tothom anava morint al voltant seu i allà anava vivint perquè era un Vicentenario, no? I clar, és com, perquè em va la pena viure, viure més si tothom que veig... No anava pel món pel camí, no? No, hi ha una història, ara, que parlem d'això, que us recomano, eh, que es pot veure per YouTube, és una pel·lícula que crec que no s'ha estrenat mai, que es diu Man from Earth, l'home de la Terra, que us asseguro que quan la veureu quedareu garrativats. Un dels personatges, per cert, és el que feia de la gran heroa americana, aquella amb els recitos, a la sèrie aquella, no me'n recordo com es diu el nom. I és una pel·lícula americana? És una pel·lícula americana. Està rodada amb un sol escenari, amb una casa, i consisteix en... Ja us dono una pista, perquè estem parlant en aquest tema, tot parteix del fet que hi ha una persona que s'acomiada de la seva feina i està recollint les seves coses i marxa. Llavors els companys de facultat, els investigadors, venen a acomiadar-lo. Llavors comencen a parlar amb ell, bueno, però com és que et va? Bueno, una furgoneta, quan està carregant, és un quadre de Van Gogh firmat per Van Gogh i dirigit a una persona d'allò, no? Llavors comença aquí la història. Us asseguro que us deixarà garrativat, una pel·lícula feta amb un mínim d'allò i que parla també d'aquest tema de les persones que, en un moment determinat, mira com l'immortal de Borges, també, que ja hi ha un personatge que va passant per els diferents etapes de la història, va sortir per diferents llocs, però al final diu que ja no puc més, estic cansat. El que concentra el Mateo Gil amb tres setmanes de personatge, tota aquesta història... A mi, en conjunt, és que m'ha agradat, és a dir, ja dic que a més li poso que et repare, però, bueno, això és discutible, i, per tant, a mi, igual, no estem tampoc d'acord, no cal. A mi, en conjunt, m'ha semblat una pel·lícula amb una proposta molt digna, més original del que m'imaginava, molt ben articulada, molt ben lligada a tota ella. I que, per l'octubre, el Mateo Gil per estrenar una altra pel·lícula, el principi de la termodinàmica. Pots que sigui comèdia? És possible, no ho sé, sé que està rodada en escenaris molt grans, interiors, no ho sé... Vull dir, que no sabia de què anava, tampoc. Després, el que jo no sé és aquest projecte del Proyecto Lazaro, precisament, el Mateo Gil donó a Tret, gravat a Barcelona, amb actos angresos... L'equip és d'aquí, eh? Ella explica l'estàlula d'aquí, és de TV3, financiada per TV3, també. No, el diu que va ser, mentre feia... Va venir la idea al cap, que va estar treballant, donant molt de temps, i que li va interessar, es va documentar, li ha sortit la pel·lícula. I aquest el guió és completament seu, és a dir, que és un guió molt més seu. I té l'ajuda molta... El produeixen moltíssima gent, però entre elles està TV3, és a dir, TV3 va fotre calés també perquè fessin la pel·lícula, és a dir, que no... Doncs una d'aquestes grans pel·lícules, si vén comentem, de proximitat... És interessant, és una pel·lícula molt per sobre d'ella, i penso que no s'ho mereix. Sí, es veu que Sitges, que és on es va estrenar a Espanya, la banda deixa bastant malament, però no ho entenc. Sí, la crítica la va deixar una mica com... Sitges és en un lloc complicat, perquè hi ha tot el quantitat de propostes diferents, i hi ha la necessitat també de premiar... És curiós que ara, precisament, estan arribant les pel·lícules de Sitges, el circuit de Sitges, que és aquesta pel·lícula. Ara el 32, l'autòpsia d'Agendou, totes aquestes pel·lícules que s'estan preestrenant són les que venen de Sitges, i jo he vist la majoria, i precisament aquesta, que a més té molt discurs, a part que sigui d'aquí, que també és una pel·lícula espanyola, amb unes temàtiques, ja no dic uns pressupostos, això és una fotografia, una actuació... No, tot és brillant. És brillant, és brillant. No capti atenció, és curiós. És curiós. No defensem el que tenim a prop de vegades. Ja hem fet la pel·lícula el final de mes, que a mi em feia molta màndria veure aquesta pel·lícula, però després de sentir-vos, no em poden a veure. Jo penso que és més interessant el que... Jo feia màndria perquè la temàtica pensava que seria d'esteriotip. No és estereotip. Quan estereotip aquest tipus de coses són cansades. No és estereotip, eh? Ni té periodènies gratuïtes. Va molt a els sentiments. Ja us he escoltat i em sembla que us faré cas. A més, és bastant complicat a vegades segar-te amb el tema sense ficció, futurisme o el que sigui. I per exemple, aquesta pel·lícula és això, però és una pel·lícula de personatge. I això és un... perquè a vegades te'n vas als efectes especials, te'n vas a com és el futur. La neta del Chaplin sobre surt. Amb molts moments, la Ona Chaplin, que és filla de la Generaldin Chaplin i d'un pintor magicà, em sembla recordar, està cantadora. És a dir, està realment, vull dir, molt guapa, molt... És perquè aquest paper complexa, té molts sentiments, però que no, que li va despertant. No, està molt bé, està francament bé. L'Obing, anem a la pel·lícula que ha vist la Galma. Jo he vist tres pel·lícules. L'Obing, Franz i Patterson. A veure, Patterson és una pel·lícula minuciosa, Franz és una pel·lícula exquisita, i l'Obing, jo diria que l'Obing és una pel·lícula delicada. Ja està perfecte, altres pel·lícules. No, a veure, clar, perquè ens hem d'estendre. Ho ha fet perfecte. Una paraula per cá. A veure, ho podries tornar a repetir, perquè està... A grans tres. Sí, sí, sí, perquè... Però ara torno, eh? D'acord. No et facis il·lusions. L'Obing, que és la darrera, és la que vaig veure ahir. L'Obing és una pel·lícula... És una pel·lícula... Doncs Jeff Nichols. Exacte, anava a mirar-ho, perquè no me'n recordes el nom de... És el mateix de Take Shelter, el mateix caligrat, Anna, el senyor Francesc. A mi sobretot em va agradar Matt. Matt, m'agrada molt, perquè... Matt, m'agrada molt. M'agrada molt. Jo l'altre no hi vaig entrar, però Matt sí que em va agradar molt, perquè volia fer una pel·lícula d'una història estranya que tu acabes entrant-hi. Tot i ser estranya. Això és una virtut d'un director, que no tots tenen. I aquesta... No, aquesta és l'Obing. Sí, sí, sí. No, no, però és curiós, perquè veig que va fer en Sals d'Òscar o no, d'en nominació. Sí, sí. Tenim els premis. Sí, sí, sí. L'Obing és una pel·lícula basada en uns fets reals d'un matrimoni que vivia a Virginia i que passa a estar ubicada als anys 57, quan pràcticament, o quasi tots els estats, o molts els estats americans, tenien una llei que prohibia el casament per prostitució, entre blancs i negres, perquè tenen aquella esquema de que la bíblic de que Déu va crear el món, va posar els blancs en una banda, els negres en una altra, cadascú ubicats en una banda, i barrejar-ho és una possibilitat que s'arroga l'home que no hi té dret. I aquest és el seu pensament fonamental, que els fonamentalistes encara van per aquí. S'ha de dir que l'últim estat que va permet... Amb la seva constitució, aquestes casaments és del 2000. És del 2000, que és una cosa extraordinària. Els americans tenen moltes coses, però aquesta també. Llavors, això passa al 57, és una parella de blanc i una negra que s'enamoren, ella està embarassada i decideix en casar-se. Llavors, aquest estat de Virginia, ja sabeu que Washington, la capital, té dos, la primera és Virginia, no sé si és Mariela, té dos, que els veus quan estan allà, són els dos estats que tenen frontera amb la ciutat. Llavors, se'n van, que deu estar pocs quilòmetres d'on viuen, se'n van a Washington, es casen, va, inclús, el pare d'ella, com de testimoni, ells escriuen que ho fan ben fet i quan tornen a Virginia, s'hi contempla. I, per tant, ells són tractats com uns delinquents i aquesta és la història... No se sent bé, no? Francesc, continua, continua. Ah, jo escolto. Jo no. No? Sentiu els altres? En tot recomançat. No, no, dir dels tres objectius. Aquesta és la història de base. Llavors, ells, finalment, són empresonats, són... Són... S'en van d'anar de l'estat, van a Washington, viuen amb un barri de marginal de Washington, on se senten incòmodos, ella no és feliç. Aquesta és la història que, finalment, quan ells, ja fa uns anys, que s'han vist a Washington, i entenen la història de la pel·lícula, fortuitament, la dona escriu el Robert Kennedy, i m'imagino la història, i això es de bé la causa per a quan... Hi ha una fundació, perquè els americans tenen això, que tenen fundacions privades per fer coses d'aquestes, llavors hi ha una fundació que es dedica a això, a veure un abogat, etc. I, finalment, arriben, amb 10 anys, perquè el 67 guanyen ells, el 67 s'avoleix aquest... Aquesta llei, que impedeix el casament de persones de diferents pares. Aquesta és la història que és la base d'aquesta pel·lícula. Aquesta pel·lícula podria haver sigut amb aquesta història, una pel·lícula que els encanta els americans, una pel·lícula de... una pel·lícula de pancartes, de judicis... De judicis, que això els encanta, els americans és un tema que el porten al cor. No surt cap judici, quan el dia que... Que entren, però no es veu ni el judici. No es veu cap pancarta. Per tant, és un... torna a ser, com jo vaig pensar, quan vaig baramat, que és una pel·lícula d'òptica. Com decideix fer-la? Doncs decideix fer-la perquè la pel·lícula és una pel·lícula que té la simitat del que són ells dos. Que ells dos són una parella que s'enamoren, volen viure junts. Hi ha una frase que, al final, quan l'advocat li pregunta, li diu a ell que si volen el judici, perquè és un judici en la Corte General, i ell diu, no, no, no hi vull anar. Però és que això passa cada moltíssims anys, quina és la causa per la qual... No, que ja m'estimo la meva dona, i ell viu una frase, i jo la puc protegir, que és el context d'un any 57, d'una família de l'any 57. Per tant, ell es casa amb una dona amb la que pretén estimar-se i protegir-la, amb ella, la seva família, que és el context d'un any 57. I, per tant, la història és la història d'això. I la història de la proximitat d'un home que té voluntariós i que no baixa d'aquesta opció, i una dona que està al costat, que no entén què està passant, però que ho viu de la manera que s'havia de viure el 57, que era una manera que ells són pobricions, o sigui, no, són una pancarta, o mis derechos, o sigui, amb els meus drets... No, no, no piulen quan van al judici que, si no els han d'empresonar, has de dir que ets culpable, i ells diuen que ets culpable, que ets culpable. Aquest és el context mental real que devien tenir. Per tant, aquest director ha fet a mi sembla una grandíssima forma de propar-se aquest context i no desvirtuar-lo. I prescindir la faramalla que hagués pogut fer-se amb una pel·lícula d'aquestes característiques. I els actors estan voltals, eh? I els actors estan molt bé. La Ruth Negga, que jo no la coneixia, aquesta noia negra. Molt bé, molt bé, molt bé. I el Joel Eddenton, que és un senyor que té 43 anys i que l'hem vista a l'Australia, a Star Wars, la 2 i la 3, que feia de Owen Lars, el Gran Gatsby feia de Tom Buchman, i ara últimament... El Gran Gatsby és veritat, sí. El Gran Gatsby sortia feia del marit de la nena, de la senyora, de la jove. El Gran Gatsby sortia a ell i a Ramcès feia d'Àxodos, d'última del rei de l'escolt, feia de Ramcès. I ara, a més a més, l'hem vista, jo us recordo l'altre dia, perquè mirant-ho, m'he recordat, ella ha fet... ha dirigit per primera vegada una pel·lícula que es deia El Regalo, de Griff, que era aquella, us recordeu, que és una parella que arriba amb un poble d'estats Unions Sequants, i un amic... Una pel·lícula? Ell, que és el dolent, el que aquest amic que es proxima ara és un actor brutal. Aquí està sorprenent. Està molt, molt, perquè molt bé, eh? Sí, sí, sí. Curiosament és un personatge que fa 69 pel·lícules, per tant, molt bé, que fa molt de temps que treballa al cine. Sí. I en canvi, comencem a conèixer ara. Aquella pel·lícula sí que hi ha una pel·lícula inquietant, inquietant. És que jo d'ella, el guió era d'ella, de l'actor. No saps mai on t'esfico. Jo saltaria en tot cas amb una altra pel·lícula. Deixem-me dir que sé que vau dir que d'aquí, ahir de Francesus, va agradar molt. Però jo dic que és una pel·lícula exquisita, perquè me l'he pensat aquest article. Crec que és una pel·lícula exquisita. Quina, quina, la... Ah, va bé. Podia ser un folletón. I no ho és. I no ho és. D'això, això... Està basada en una història del cúbric. Ah, i del cúbric, del Lúvich. Lúvich ho posa allà, sí, sí. Però vull dir que és una pel·lícula que jo també recomano, perquè penso que està tan ben tractant. Estic d'acord. És una pel·lícula de cine polític, sobre el cop d'estat del 73, de Pinochet, i és una pel·lícula màgica, que és una pel·lícula d'estat del 73, de Pinochet, de Pinochet, de Pinochet, de Pinochet, de Pinochet, de Pinochet, de Pinochet. És una pel·lícula malaorada, perquè no aconsegueix el que hauria de ser. Al final hi ha un rètol que dedica a la pel·lícula a totes les víctimes i tal, però les víctimes evidentment no es mereixen això. No es mereixen la pel·lícula, vols dir? No es mereixen la pel·lícula. És claríssim. És que és un tema La xil·la és una cosa molt grossa perquè va ser... A l'època del Pinochet, vols dir? A l'època del Pinochet, sí. Va ser el camp de proves dels Chicago Boys, diguéssim, la gent dels economistes de la universitat de Chicago, liderats pel Milton Friedman, que hi va haver la vergonya que li van donar el premi Nobel d'economia en aquest incalificable personatge. I, aleshores, tot això s'estès pel món. I això va començar així. Aleshores, aquestes qüestions no es poden prendre tant a la lleugera, no? La pel·lícula ha prend per negat... Prend partit? Ah, pensava. Prend per negat a l'espectador. Està feta per gent que no sap res de la història, perquè, si no, si saps una mica de la història, o si estàs mínimament polititzat, veus tot una sèrie d'incongruències i d'inversenblances que és que fa por, no? Aleshores, tracta de la Colònia Dignitat, la tristament famosa o tristament cèl·l·laborada, Colònia Dignitat, que estava en un poble de Xile, i que era una secta liderada per un boig alemany, segurament de pesat naci, encara que la pel·lícula no explica, i, com sempre, bé, té totes les característiques d'un sàdic, etcètera. I, a més, aquest centre, com que era un centre tancat, gairebé una secta, de silenç, per això, de gent. De silenç, sí. La policia política de Pinochet la va fer servir de centre de tortura. Aleshores, doncs, esclar, aquestes coses s'han d'explicar amb una mica de tacte i amb una mica de respecte per la història. Per exemple, hi ha una escena, que és absolutament ridícula, passa al mateix 11 de setembre del 73, quan ja s'està bombardejant el Palau de la Moneda, i surten uns militants d'extremesquerra d'un partit innominat, però que és evidentment que és el mir, però el moviment de la izquierda revolucionària, però que no ho expliquen, perquè pensen que el públic és tonto i no saben que és el mir. I, aleshores, doncs, en aquella data, en aquell moment, el local aquell està ple de tots els cartells, de tota la propaganda, de tots els fitxers, i fan com un assemblea i diuen que ara anem a amagar-nos. O sigui, ni tan sols tenen la valentia de posar en boca del personatge, ara passem a la clandestinitat, que és la qüestió, no s'amaguen, passen a la clandestinitat. I, aleshores, vull dir, jo no he militat mai a cap partit, però sí que he conegut gent que ha militat en la clandestinitat i en la legalitat. I, aleshores, tots sabem que, quan passa una cosa d'aquestes, el primer que fan els moviments polítics és amagar-ho tot i esborrar les pistes. És a dir, els arxius van al riu, això és així, però a la pel·lícula estan tan tranquils, un cop ja s'ha bombardejat el Palau de la Moneda, una cosa absolutament ridícula. És una pel·lícula de la filmoteca. No, no, això no l'emportava. La filmoteca has vist un altre cop, no? Sí, no, és que vull parlar d'una altra pel·lícula. Però aquesta l'has vist amb... És estrena, és estrena. És estrena. Sí, sí, és una pel·lícula alemanya, el protagonista... Com es diu, com has dit? Polònia. El protagonista és Daniel Brul i la Emily Watson. Aleshores segueix el model de Missing. És a dir, els protagonistes són alemanys, a Xile. Així com a Missing, el protagonista era un pare americà que anava a buscar el seu fill, que estava allà més o menys cooperant amb la unitat popular de Xilena. Doncs aquí passa allò que moltes vegades sabem que una... Per exemple, en una guerra de l'Àfrica poden morir 30.000 habitants d'aquell país, però fins que no es mata a 14 monges franceses, ningú en parla del conflicte. O el conflicte ve sortint en una notícia amb un breu dels diaris. Però quan maten estrangers i més si són religiosos, llavors la cosa ja és primera plana i etc. Hi ha una mica aquest mecanisme de posar els estrangers. Per mi el poble Xile és un actiu que es pot posar com a protagonista, però ells no volen posar-lo, perquè és una productora internacional, etc. Aleshores tots els silents tenen un paper secundari i els protagonistes, evidentment, són alemanys, que és una cosa que està molt bé. Aleshores, contraposat aquest tipus de cinema de gran producció i tot això, ara acabo de venir de la filmoteca on han passat una pel·lícula que no ha tingut distribució comercial, que es va fer l'any passat i que és la dirigida Gerard Gormezano, que és conegut per les pel·lícules al vent de l'illa i per somres paraleles, que després es va dedicar a la direcció de fotografia. I aquest Gerard Gormezano ha fet aquesta pel·lícula, Pantalla arrasgada, que és un documental sobre el pintor i escenògraf Marcelo Grande i l'ha fet tot l'equip, un equip molt reduït, de manera desinteressada. I per amor, a l'art, i curiosament, el rètol final posa que la pel·lícula està feta per amor a l'art i el cicle de la filmoteca on s'ha vist es diu per amor a les arts, és a dir, que tot ha confluït. I trobo que aquest contrast que deia entre les produccions que tenen molts diners i les que fan de la necessitat virtut, doncs jo estic molt més d'aquesta banda i el que he vist és un documental extraordinari, amb un personatge fantàstic, que s'explica a les mil meravelles, que veus ell com treballa els quadres, aquest títol de Pantalla arrasgada ve d'aquell, les pintures primers les fa i després les grata, perquè ell les fa molta textura, llavors ell les grata amb un cúter, amb el que sigui, i llavors així va fent les obres. Aquest Marcelo Grande era conegut també com a cenògraf teatral, sobretot lligat en el Mario Gas, havia fet l'òpera de Tres Rals en Romea, quan era centre dramàtic de la Generalitat, havia fet moltes òperes amb el Mario Gas també, eren uns decorats que sempre destacaven, justament perquè ell venia de la pintura, és curiós que aquest... la pel·lícula et fa pensar en el sol del menbrillo del victor. Ara ho he dit, estava a punt, estava a punt. Perquè, però és que, a més a més, ell és de Tomelloso, igual que l'Antonio López, i explica que el seu mestre a Tomelloso, el seu mestre de pintura, era l'oncle de l'Antonio López. I llavors, bé, ell va voler... ell diu que el seu objectiu no era pintar, sinó que era anar-se'n de Tomelloso, perquè ja no ho suportava més. És creïble, això, eh? I la qüestió és que després de rodar arreu del món, torna a viure en un lloc... que és com Tomelloso. Que és com Tomelloso. Que sembla una ciutadana il·lustre, no? Sí, quasi, quasi. Sí. Estava pensant molt bé. Les vinyes, des de la finestra, igual que veia la vinya de son pare, que ell estava destinat a treballar-hi a la vinya, però que ell volia escapar-se. Volia volar. I jo trobo un personatge sinceríssim. La pel·lícula està rodada d'una manera brillantíssima, i jo, no sé, suposo que hi haurà moltes dificultats en veure-la, però jo la recomanaria a tothom. Però clar, no està circuit. No està en el circuit comercial, no s'ha estrenat. Té una dorada només de 53 minuts. Aleshores, la sessió, la filmoteca s'ha completat amb el quartet d'acord que ha fet la banda sonora. Primer ells han tocat una suït de la banda sonora, amb el compositor que era el primer violí del quartet, i llavors ells ho han dit que sonaria diferent la música en directe, que no pas en la pel·lícula, i així ha sigut. I hem tingut dues visions de l'omèrica. Anem avançant, perquè ens està tirant el temps a sobre. Pol, explica'ns-li. Ja ho sabréu. Tinc dues. Una que segueixo amb el circuit que us deia abans de Sitges, que ara n'estran unes quantes, i jo us porto de girl with all the gifts, que és com la noia amb tots els regals. Tots els dons, seria. Ah, perdona, clar. Seria amb totes les capacitats. Tot i que aquí s'ha de la dir com Melanie, crec. És bàsicament el nom de... Sí, ja sabem com va això. Tant d'esponsar-nos. Costoma ser al revés, vull dir. Sí, és veritat. És clar, amb Melanie Trump... És clar. Ara està de moda. Va passar per Sitges guanyant uns quants premis entre els poquets, entre els quals, per exemple, a mi actuació femenina, que era una nena, que és la protagonista que jo ho clava bastant, amb el director... La història, és? La història. Ara entro. A Sitges ja és una mica... Però també per destacar la direcció, que és l'alcohol macarci, que és de Piki Blinders, és de... Actuat. Ha treballat en sèries com Piki Blinders, no sé si el coneixeu, aquesta... No. Ja us l'explicaré un dia. Piki Blinders, Sherlock o El Studor. No, Sherlock. Sherlock és la versió de la BF, que va fer una... L'última. L'última. Sí, sí. Està molt bé. Sí, que és així com més informatitzada. Sembla que... S'està parlant de la mateixa, Sherlock. No ho sé. Informatitzada. Informatitzada. No, perquè és... Exacte. És almenys... És molt més visual. És més visual en el sentit que tot és... Està molt bé, aquesta. Aquest actor, no? Sí, però és un... És un dels contats que havia dirigit, uns quants capítols. Llavors, és una història de zombies, un altre cop, vull dir que al final... Encanta't, encanta't. No, no, de fet, al contrari. Jo trobo que és un tema sobadíssim, i que ja... Bueno, és un copo comentari, però és que és un tema mort. Literalment. És que és un tema que no hauria de reviure mai més. Però... Més que res, perquè mira, prestrena i m'interessa de dir si d'alguna forma han tocat diferent. I sí que és veritat que la temàtica no deixa ser la típica pel·lícula de futur, post-apocalític, després d'un virus, que tota la humanitat està bastant assatjada per un contagi zombie, però en aquest aspecte em sona bastant la llegada, que m'he justament ara l'anominat, no sé si eren, al final, 6 o 8 hòsties, no sé quant. Sí, que és bastant hòstia. En el sentit que és el que ens plantegen, com si fes anys... i hagués una primera onada de zombies, i aquests haguessin tingut alguna mena de segona generació en què els fills nascuts d'aquesta generació són mig zombie, mig humà. Llavors el que fan és una mena de complex, els educa, tot i que estan tancats, i, a més, amb unes condicions bastant lamentables, com presos, però els eduquen de forma que per accentuar la humanitat respecte a la... La sondides. Sí, diguéssim. Llavors, què passa? La protagonista és una nena, una d'aquestes nenes, diguéssim, mig, mig. Però la secundària que és qui l'ajuda més és la professora, i això ha dit que aquest perfil d'anem a entendre el que s'ho suposa, que és l'enemic, que és el que passava a la llegada. I això és interessant, el que passa és que després, evidentment, d'alguna forma, han de generar acció, llavors s'escapen de tot arreu, llavors ja entra el que és la pel·lícula dels típics tòpics de la cineta. I quan dius una nena, és una nena, però nena petita. Sí, sí, no sé quants anys deu tenir, però és petita, és petita. I, a més, és una nena molt amable, molt intel·ligent, i, a més, fa aquest contrapunta, és una nena així, però que tots ells, els protagonistes, han d'anar a dur una mena de crema que se l'han d'anar repartint durant el dia, perquè, clar, si no, aquests nens, o ell, en aquest cas, olora la carn i els mata, els vol matar. És un jo que així, de teva meva, no? I llavors, parla d'altres temes, és interessant. També fa moltes analogies amb el tema d'estudis. Fa analogies, per exemple, amb el gat de Roddinger, que hi ha un moment que surt, que diu, allò, no sé si recordeu que és el que hi ha gat, que dins una caixa no sap si està mort o viu, no? Sí, sí. I diuen que està a les dues coses, això és el que ets tu. El principi d'incertesa. Sí que és veritat que és una pel·lícula que, quan vaig començar a veure, vaig al·lucinar, perquè tu ets un inici d'aquests superpotents, visualment, de guió i de tot, potser els 15 primers minuts són increïbles, però després és això. Jo crec que entrar als típics tòpics és una pena, perquè és un plantejament diferent, perquè, clar, si no, ja estàs fent sempre el mateix. L'altre dia us parlava de Train to Busan, aquell oriental que més va guanyar, millor direcció i millor efecte especial. I alguns critiques la deixen pels núvols. Jo el usino, perquè no. I, en fet, els zombies van posar un tren en marxa, i això és Train to Busan. Aquí, com a mínim, intenten anar més juny, però jo crec que es queda una mica mediòcre, una mica. Llavors, tot i que al final val una mica la pena, el gir final, però no sé si val la pena, les dues hores, que són la pel·lícula, una pel·lícula de zombies de dues hores, de un i dos. I l'altre és, jo crec que sí, que serà la estrena de la setmana, més que res pel que representa, i per qui ho fa, que és el que ja ens té acostumats a aquest triplet de direcció, actuació i jo, que és Ben Affleck, i a Estren a Vivir de Noig, que és una pel·lícula ambientada als anys 30, 40, allà a Estats Units, amb el tema de la llei seca, de tota l'oge... I és de més protagonista? Sí, sí, sí, i no, eh? És que no és... És o és, però no, perquè es queda sempre miggat, aquest home, no sé, inclús, s'escriva als seus propis guions, i com a guionista és bo, perquè Argo... Està bé, està bé. Està parlant... La de l'enveixada, aquella que... Està molt ben dirigida. Està molt bé, sí, sí. Creu que ella estava molt bé? Es diu que hi ha molta gent que opina que és més bon director que actor. Sí, no, i inclús diria que és més bon guionista, que altra cosa, perquè... Perquè es diu que estava molt bé. Està bé, aquestes d'ell, la de l'Oblivir de Noig... Sí, sí, sí, sí. Estem parlant de que té un Òscar per Argo, o sigui... Ah, té un C. Sí, sí, sí. És que Argo no li ha de la pena, eh? Sí, sí, sí. Però, per exemple, trobo que... Ja no sé si és Lego o no sé què, però un personatge, com el que ha d'interpretar, ell el que fa és la història d'un personatge que és un delinqüent, més o menys d'atracaments, més o menys petitons, més o menys grossos, però en una era on hi ha la màfia, evidentment, qualsevol cosa queda petitíssima al costat. I ell és un lladre l'únic que, per certes coses de la vida, que li passen de... que la s'aparen de la seva dona i tot, doncs acaba caient en aquesta mena d'entremat mafiós i oferint-se una de les dues famílies que governava el seu territori en el moment. Llavors, bàsicament és com una mena, no un sicari, però sí que és una persona que es dedica a crear casinos, a crear tota la xarxa. El que veiem ja ho s'opera, que també era una temàtica així. Llavors, què passa? Evidentment, l'ambientació està relativament ben feta, perquè al final són els anys 30, 40, i necessites molt de nivell de producció, però tot i així queda com molt... Ja està molt fet, això. Molt ben fet, ja, com per fer-ho. A més, això. És la típica història, també, de Vengeance. Si ve, també posa pel mig temes, temes que també poden ser bastant actuals, que és l'estats units d'aquella època, a part d'això de la llei seca, el Cucusclà, el racisme, lleis absurdes, que emet un estat que més vostès diuen abans, que estava pensant, un estat emet una llei, però després potser se'n va anar 10 quilòmetres, i és totalment diferent. Llavors, juguen també amb això, no? El tema de la religió també, perquè ells volen obrir un casino, i de cop, la religió del condado, per dir-ho així, no ho accepta. S'ha de fer paper l'EOS. Llavors, això, per bo, volen intentar jugar amb la clàssica pel·lícula de Cina Negra, que qui ara seria com un neo no ha, que es diu ara, però és que es queden allà, és que més jo vaig al·lucinar dels típics tòpics, que sempre, quan tu vols fer una paròdia del Cina Negra, ho fas, és que ho fas, i clar, dius. Però no, com a paròdia, si no em sé. És molt, és fort. És que és fort, perquè dius, hòstia, estem parlant d'un de Ben Affleck, o sigui, estem parlant d'algun cafetargo, no? I clar, em vaig quedar al·lucinar. A més, és una pel·lícula que dura dues hores, i quarts o dues hores i vingues. Hòstia, és que sí, sí, molt llarga. I, a més, amb poc ritme, jo crec, té senes bones, que com a global, a mi sí que em va quedar una mica així. Esperen aquest divendres, aquesta, no? Sí, i jo crec que el més destacable com a dolent és la interpretació, perquè jo ho sino molt, amb un personatge que pot tenir molts altivaixos, ell sempre fa la mateixa expressió. No sé si ho heu vist a les seves pel·lícules, però és que sempre és un xus. Però ja no és seriós, és que és com a la cara de Pocker, no? És que no, no temet re. I una altra cosa que vaig apuntar-me, sobretot, és que despedeixin el sastre de Ben Affleck, perquè és que tots els... Era increïble, perquè, no, no, ara ho veureu, és que més ho veureu a la primera. O sigui, tothom està ben vestit, a més, per exemple, és una cosa que es feia molt en aquestes sèries de... Sí, dels vestits i de les gavardines, aquest tio li queda tot... O molt gran, és que era increïble, com ho veies dius per aquest tio, com un cos de forme, i em molestava molt. Era una cosa que veia en la pel·lícula que a escena, ja anava diferent, que a escena em feia més ràbia. Però a veure, en general, és una pel·lícula que recomanaries si fos més curta, perquè és eterna, i a part... I si no, igualment, els que els agrada el cinema, sobretot així, més de gènere, de negre, potser li troben alguna cosa, perquè al final és el de sempre, és com els de zombies. Quan has vist una, o quan has vist 20, potser ja l'has vist la majoria, i aquí jo crec que juguen una altra cop amb això. Jo crec que es queda molt poc temps, només per encantar que acaba el problema, i al final se'ns ha fet molt més curta que tots ens pensàvem avui. Jo he dit que Toni German, aquesta pel·lícula alemana, penso que no és fracassada, que no acaba de funcionar i que està sobrevalorada. Però és que una altra pel·lícula que sí que la gent veurà, i que penso que està a la cartellera, i que, a més a més, avui, han dit que li han donat 14 nominacions als Òscar, és La Land, i jo confesso que, malauradament, els americans són mestres en vendre les coses, perquè ho fan meravellosament bé, la prova és que tothom anirà a veure aquesta pel·lícula, i, honestament, no és una obra mestra com estan dient. És a dir, és una pel·lícula, que es pot veure que té algunes escenes guapes, com, per exemple, al principi, quan inicien a l'autopista hi ha un ball molt maco, el ball de Claquer que fan la parella, que és una del rei Anglosling i la Emma Swaston, que ballen molt bé i ho fan molt bé, els actors estan molt bé, però la pel·lícula, sí, no té la fama i la tota la cosa que estan venent en aquest moment. I una altra cosa digna destacar, perquè ens queda només un minut en aquest moment, un curmatratge català del Juanjo Jiménez, que dura un quart d'hora, que va guanyar, com deia el Pol fa un moment, la Palma d'Or de Festival de Cans, com a millor curmatratge, avui ha estat escollit entre les 5 nominacions als Òscar, com a millor curmatratge. Juanjo Jiménez dona classes, suposo que ho sabeu, a l'escola de cinema de Reus, i ha rodat aquest curt amb els seus alumnes. I és una meravella de curmatratge. Jo no l'he vista, però... Diu que va, m'ho preguntava d'aquella nava, jo el que he vist ara igual és que va de dos vigilants que treballen en un pàrquing, ell es diu Luna i ell es diu Diego, i l'altra n'altra, i es veu que això es munta del manera que es fa superinteressant. Es comuniquen ja amb la dansa com a protagonista. Imagina't. La setmana que ve, la hem de veure. La setmana que ve, el senyor que tenim aquí al costat, que és el Juan Sardans, parlarà de cinema i rock. Doncs vinga, som-hi, que ja no queda més temps. Ah, rebebra. Adéu.