CsC 31/01/17 - Crònica dels Premis Gaudí + Comentaris de films vistos + Tema del mes / Cinema i R&R.

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CINEMA SENSA Una particularisia per quatre noies. D'on surgeix aquesta idea? Doncs... Surgeix com el nostre treball tinc a la carrera de la universitat. Vaig fer una comunicació de visual, havíem d'escollir una idea per fer un projecte durant tot un any, i vam posar en comú moltes idees, i de seguida vam veure que teníem moltes ganes de tractar una història sobre l'avissat femenina, sobre noies, teníem moltes ganes de treballar aquest aspecte, i va sortir tot molt fluït, ens vam entendre molt bé les quatre, i sobre la marxa tranquil·lament, sense pressions, fins aquí. Molt bé, doncs, felicitats. El fet de dirigir les quatre, aquesta obra, per què? Perquè no una tria cada una un càrrec... No, no, les quatre. Bona nit, un dimarts més, som aquí, amb els sorpreses de la Francesc, que ens posa ja, com el trailer, d'unes pel·lícules que han estat nominades. No, no, no, exactament, exactament. El polto explicarà millor. Ah, doncs digues, digues. Espera, que no se't sent. Espera, no se't sent, no se't sent. Poso tot això en marxa. A veure, ara... No són les noies que han nascut a la... Sí, sí, sí. No, però no sabia si estaven dient que era un trailer d'una nova pel·lícules. No, no, no, no. Ja l'han fet, eh. Mira, perdona, perdona, perdona. Però aquest tipus de premis et donen una sorpresa. Però sent Maria Pau. I al mateix temps et fan entendre que... Premi d'un ordre, l'acadèmia. Va ser el millor de la ceremonia, a casa. Bé, bàsicament, explica una extracta express, perquè acaba de ser penjat ara mateix, del reportatge que hem fet amb infiltrats. Sí, de 15 minutets d'entrevistes i de... Infiltrats, MQC, cinemes de condicions, Serada, cinemes del galliné, panorames de cinema, allà. Això passa a través d'infiltrats que són els que fan el vídeo. Exacte, exacte. Mira, mira, més gent. Molt, molt content. Sí, a més a més, vaig presentar els gaudiments... Vaig pujant. Vaig pujant. Vam entrevistar com 23 o 24. Vinga, ja, i tot això... Sí, és veritat, és curiós que l'any passat, deixeu comentar'm després d'acabar tota la catiforme, l'any passat, no sé si hi havia més gent, no nominats, en general, a la gala, però vam fer pràcticament el doble d'entrevistes. Ja no sé si era per com una mena de vet, o a la premsa, que també n'hi havia molt menys de premsa. Hi havia, a TVC en espanyola, TV3, Recu i poc més, o sigui, hi havia poquíssims. Bueno, Paul, i perquè teníem a Laura Krause, ja, eh? També. Que això és una màquina, aquesta noia que se sent, mira, mira. Vinga, salut. És una màquina, és un descobriment, una noia de 18 anys, que està estudiant temes audiovisuals i de muntatge d'allò, que es tirava, jo crec que allò a la llogular, no?, a tots els que passaven per allà, per la... Amb por allà, amb la càmera, seguint-la. No sé, jo m'ho vaig perdre perquè estava a casa, eh?, mirant a veure més o menys què feia. Mira, mira, mira, mira, un altre gran personatge. Arits, cibriant, la Gemma Farrate, tots els camins de Déu. Molt bé. Bueno, bueno, bueno, bueno. Al final, també, per altra banda, l'Arits es va endur per Ebre, no? Quina? Ebre? No, quina era la... No, quina era la que va... Ells se'n van dur un premi. Ebre és del documental, no?, el documental de la pel·lícula de televisió. Ah, de televisió. Sí, sí, sí. Un millor film de televisió. I el cibriant vols dir que també tenia a veure, o quina? La Gemma Farrate. No, no, no. No sé. Ara el Joan potser tindrà totes les dades, o no? No, jo simplement, si ja comencem, doncs, dic que aquesta, com fem sempre, tindrem, doncs, com dues o tres parts. La primera, parlarem lògicament dels premiers que heu dit, que vam veure tots, un des de casa i els altres en allà, en presència. Després, les pel·lícules que s'estrenen, i l'última part, la que faria el Joan, que seria parlar del tema del dia, que seria rock i cinema. Per tant, si comencem, com he fet la introducció, per parlar dels gaudí, jo diria que, bueno, que jo me'n vaig a des de casa. Jo confesso que estava a casa meva, doncs, assegut el meu sofà i mirant, doncs, el que passava per televisió. M'ho vaig passar bé, és a dir, penso que el presentador no és que fos el millor del tot els presentadors que hi ha hagut, però em va semblar que, bueno, que complia, és a dir, que simplement complia. Però, en canvi, em va semblar que les cançons eren molt bones, molt ben cantades, és a dir, a mi, a l'Àngel Cunyalons, em va semblar molt bona, a dir-hi, el Joan no en sé si coincideu, perquè ella... Quin Joan, quin Joan, hi ha més joans aquí, encara no em dic res, de l'altre, Joan. No, no, ja no coincideixo, no em surts. O vas veure també, el metge no t'havia aprofit, Joan, veure la gala dels... No, no, veure la gala dels gaudis no es cap esforç, perquè cada any és el mateix. Home, jo crec que hi ha un salt qualitat greu, necessari, era necessari des de l'any passat, perquè allò va ser un desastre. No, millor que l'any passat qualsevol cosa. Clar, clar. Però... No, de totes maneres, jo sempre acabo de primit després de la gala dels premis gaudis, i, bueno, el metge ja ho sap. Que mai guanyes. El metge ja ho sap. No, perquè no. Va ser una gala molt... No hi he tirat mai, però... Jo t'ho vaig trobar que va ser una gala curiosament molt reivindicativa, és a dir, amb molts bons discursos, sobretot del pou, que va ser, per mi, el millor de tota la ceramònia. I això no passò el que no m'ha acabat de començar moltes vegades. Aquí em penso que va estar molt ajustat el paper que li tocava fer. Però, en conjunt, jo, bueno, vaig trobar, inclús, els premis molt equilibrats. Només era una cosa que a mi no em va agradar gaire, o que vaig pensar que no calia, que ara ho comentàvem mentre venia cap aquí, que és que a l'Eduà Fernàndez, que té millons de premis, i no millons, en tenies gaire molts premis de gaulles i de gaudis, no calia, novamente, donar-li el premi. I, en canvi, penso que l'Àlex Mone, que s'ho mereixia, sí que es mereixia el premi i el millor interpretació, perquè l'Àlex Mone és realment soborda. I, si sou conscients, el mateix, Eduà Fernàndez, l'Eduà Dí, i el mateix director, el Lidesaqui... Sí, sí, tothom li va dir, tothom li va dir, tothom era conscient d'això. I penso que és l'única cosa que jo... Sí, doncs entenc la raó. La veritat és que n'hi havia pensat, però és veritat, que l'Àlex Mone és brutal. És brutal, està perigual a la pròpia pell. Sí, jo pensava que li donaven. Jo també, jo també. Perquè, a més, també va haver-hi el problema que hi havia les quatre nominacions d'actors i actrius del Rai Borny, i que ja era... Sí, sé que no ho guanyarà ningú. Perdona, aquí tenim l'Alega Hernández. Ara que parla del Rai Borny. I fins ara, doncs que, clar, ens hem menjat furgoneta a Saco per anar a bolos i tot, moltes teatres, moltes emocions, moltes vivències, moltes cerveses, també, perquè no dir-ho. A més, és fora del tema, perquè... Bueno, ja ho hem explicat, quan vam parlar del Rai Borny, però és que se'ls veu tan familiar. Tot és que fa una incluscosa de dir-ho. Estem nominats, és el que ens hi preguntàvem. Al final, evidentment, és una família i tot això, però esteu competint d'una forma o una altra, perquè hi havia els dos actors i els dos actrius. Ha cridat el coneixeu? I el Miki, no? El Miki l'alent dius, no... Aquest és com tu dius, com de la família. El que passa és que ells van estar quasi un any fent el teatre. Van estar fent molt de temps. Un de temps, més d'un any, més d'un any. I, clar, són família. A final de cada dia, fas la representació que et veus, que et trobes i en un moment et converteixes gairebé amb família. És una mica inevitable, no? No, i tant, i tant. A més, és l'actitud que tenen davant als mitjans, també. Tothom és com gent supermaga, és molt cap molt, no sé, molt bé. Molt bé. Què més opineus? Jo ja he dit el meu opinió i heu dit que em sembla que et conjo. Una de les coses que quan vam sortir allà, vam comentar amb els que estaven per allà, és que en realitat és molt difícil fer competir la propera pell, el rei Borny, inclús et diria a l'ombra les mil cares amb un monstre, el mal monstre, és que no és que... És una altra... És un monstre, no?, que es diu literalment. Una pel·lícula que, bueno, evidentment és qui ha triomfat més el festival, però perquè és que... recordo que quan estàvem allà a la sala de premsa estàvem veient allò dels resums que fan de cada departament i quan feien el de millors efectes visuals, clar, ensenyant el del monstre Vianaverme, que era allò que semblava allò del Hollywood, superralló de transformers i de Michael Bay, i de cop et posen una petita transició que han fet a 100 metres, saps, o a Toro, o a Toro encara, no?, però que hi havia 100 metres, crec, que era com algú molt mínim, inclús, abans de la gala, vam entrevistar el de Toro, inclús ell mateix, deia, clar, que competir contra algú, com Bayona, amb aquesta pel·lícula, inclús Toro, també és una pel·lícula d'acció, que hi ha bastants efectes, però és que no s'ha empatitès el costat de pel·lícula d'acions. Clar, era com aquest dilema de, ostres, què fem, no?, o què fem amb un festival així que més premiem, i és evident, no?, que premiaràs, però, per exemple, hi havia un que se li va escapar a l'Alverser, que li va anar al Bayona també, que no sé si era el de millor direcció artística, que penso, hòstia, una pel·lícula, com l'Alverser, la mort de Lluís Cator... Més 13, 14. I se la va quedar al Bayona, aquí vam al·lucinar, que aquests els han dit tots. I la direcció de fotografia també va ser un robatori amb armada, perquè la Javía de Serp, el Diego Dossuel, per la propera pell, li van donant al Bayona, que no sé, és clar, i la fotografia d'aquestes superproduccions és una cosa que surt sola. A més, era curiós, també, jo em pensava que Sò també podria obtenir una opció la propera pell, però és clar, perquè es narra amb el Sò, i això és molt important. I es munta amb el Sò, i és una pel·lícula que jo vaig sortir d'allà, quan la vaig veure, i vaig pensar, és que Sò, aquesta pel·lícula, a part dels efectes de música i tot, és Sò. I hi havia un equip dirigit de la Amanda Villavieja, que és la que ha fet gairebé totes les pel·lícules del Jordà, i del Guirín, i tot això, i també ha treballat molt amb l'Isaqui, i... i vaja, que li donin en el Bayona, és que... Sí, sí, estic... No sé, és evident, s'ha dit sempre, que el cinema no és una carrera de cavalls, però bé, hi ha aquesta qüestió que cada país vol tenir el seu... el seu dia. Però esclar, aquí i Catalunya, com que la situació és la que és, doncs sembla com Sant Jordi, no? Vull dir que... Es fa un dia a l'any, no? Hi ha un dia a l'any que es parla de llibres, hi ha un dia a l'any que es parla de cinema. I bueno, i Sant Jordi, què és? Doncs... Zafones i Falconis. Mira què parla ara, perdona, vera. I els Premis Gaudí, i l'Isaqui. Sí, mira, mira, aquí el tenim, ara està sortint el vídeo. Bueno, ens hem rendit, mira, mira qui parla. I molt feliç de ser als Gaudí, els Gaudí sempre ho he passat molt bé amb aquesta festa. El Bayonita. Ens hem rendit, ens hem rendit, però com sempre, vull dir, ja fa molts anys que estem rendits al ritme i a l'espectacle de Hollywood, no? Vull dir que això tampoc crec que sigui una cosa nova. Però una cosa... A mi em decepta també, eh? A mi em va agradar la pel·lícula, però a mi no em sembla malament que guanyi els Premis, el que passa és que es posin en certa... Està descompensat. Això ho parlàvem quan vam estar allò parlant del tema dels nominats de les pel·lícules d'animació dels Òscars de l'any passat, us recordeu de Anomaliça contra l'Inside Out? Sí, sí, sí. Clar, quina competició té dos pel·lícules així, una pel·lícula d'un públic que es parla amb un to, inclús dins de l'animació, també es podrien fer seccions, gairebé, no? L'animació més infantil, l'animació més adulta. Hauria d'entrar tot. Jo crec que en el mateix calaix, sense fer distincions, i vinc a Can Piquipugui. I això sí, determinar molt, com ja es fa, els diferents aspectes d'una pel·lícula, els efectes de so, vull dir, fins i tot encara més, perquè hi ha més gent que jo crec que no entren els Premis, en fa la impressió. Hi ha especialitat dintre del cinema que encara no estan prou valorades, no sé, es podria especificar una mica més. I, en canvi, fer això, vull dir, hi ha l'animació, des que quina pel·lícula va ser que va guanyar el Premi... La única que hi havia. No, vull dir, a Berlín, que va guanyar fa uns anys la del viatge de Xigiro, no? Em sembla que va ser la que va guanyar com a pel·lícula, no com a pel·lícula d'animació. Va quedar per sobre, la millor pel·lícula del festival de Berlín, los de Berlín. Llavors, allò va trencar frontera, allò va trencar barreres, però no, tot va continuar igual. Si això ho fa un festival com el de Berlín, perquè no ho tenim en compte els altres, doncs no, continuem aquí, l'animació és una cosa, la lleu és un altre, no, tot és cinem, el documental és igual, és cinem, igual. Això es basa en el format i tècnica, no? Això, un documental... Però llavors s'hauria de fer... No, no, no, no has dit d'una raó, dic com... La millor pel·lícula de western, la millor pel·lícula de thriller, la millor pel·lícula, no? Són com... Això, per això tens els globos d'or, els tens d'allà, una mica. Ah, sí, això ho fa. I tot i que t'ho fan amb comèdia musical, i va de marxa, com a cosa esbojarrada, doncs... Aquestes distincions, a vegades, no és re concret. Els Òscars sempre... Doncs que llavors la gala es faria massa llarg. Clar, clar, que era el problema. Clar, m'he podiat ser tuit. El problema és que hi ha un model, que és el model de Hollywood, i aquí s'ha confiat el model, i que quan es veu que això, doncs, estem dient, seria per 4 hores, i clar, 4 hores no pot ser un espectacle... És que ho dura, això, eh? Doncs ho duraria sis, vull durar el duple del que durava. Hi ha alguna cosa més que vol... Acabem de sentir-la, i sona passola, ràpidament, el Joan Doussara, vull dir, 23, és una brutalitat el que vau fer allà, eh? Simplement, qui va seguir una mica les xarxes de cinema sense condicions, eh? Lídia, la nostra Lídia. Artiga, doncs, estava allà, a tope, i va posar un munt d'entrades, de publicacions, en el Facebook, en el Twitter, també, Instagram, perquè no teníem sinó també ho hauria fet. És la dona... dels mil dits, dels 5 mil dits, com que hi ha pel·lícula, eh? Del pianista, aquell tan màgic, que havia... tenia 5 mil nens allà, esclavitzat, no, no sé quants nens. Lídia, això, és capaç de fer no sé quantes coses de la vegada. Potser algú va seguir-ho, va dir, però que està passant aquí, doncs eren fotos, que arribaven des del fotocall, arribaven al grup i han muntat, i llavors, diferents persones, ho anaven pujant a les diferents xarxes de cinema des del galliner, de xerrada, de M.K.C., més que cinema de Radius Sanbicent, i Lídia ho feia amb els cinemes, dins de condicions, una cobertura curiosa que l'envinent, si ho tornem a fer, ho mirarem. Ja està plantejat el tema. Sí, que res, això, pel que fa els gaudir, acaba de terminar el vídeo, 14, 15 minuts, ja era bé, 14 minuts i una mica més, però intensos, eh? Molt bé, hem posat aquí una primícia, eh? Els primers que ho hem vist, perquè acabava de pujar-se, quan hem entrat, anàvem a palar el 95%, el 95%, i llavors, de cop, ha fet 100%, i ja estava, vull dir, que ningú ho havia vist abans que nosaltres. Ho tornem a veure després. Feu perquè val la pena, eh? Quedareu impressionats. Bueno, liquidat el tema dels gaudir, podíem passar, si voleu, a les estrenes que s'han fet, o les que ho visen, sembla que tu has vist aquest matí, doncs una cosa. Sí, jo visc hotel d'Europa, que és una d'aquestes grans traduccions, també, que, evidentment, aquí té una... aquí té una referència directa, que ha passat tot a l'hotel d'Europa, però la pel·lícula, a més, es veu exigeix directament, encara que estigui en servei, però que és mort a l'Ageu, perquè veieu els canvis, que aquí, a Espanya, és del director Danis Tanòvic, que és a l'enterre de Nadia, que va guanyar l'Òscar, pel·lícula no en parla en anglès, i, bàsicament, és la història de l'hotel d'Europa, que és una celebra al centenari de l'assassinat del Franz Ferdinand, de la mà de Gabrieloprínci, perquè, a més, ho diuen ells, ho diuen fan com bromes, també, amb el nom, de com es pronúncia, però... i, doncs, celebren aquest centenari sobre aquest context, que és l'assassinat, que va originar la Primera Guerra Mundial, i, a partir d'aquí, es crea un context de... aquest hotel s'està preparant per rebre tots els protocols possibles per fer aquesta mena de batllada que dura com uns dies, i és... seria una mica... Això ho veig per internet, després, seria el gran hotel Budapest. És una mica... et posen un context, i després aquí ja hi ha... és que el cartell, si el veieu, hi ha petits fragments, perquè hi ha moltes històries paraleles dins. Hi ha petites històries que et van nudrin, hi ha algunes més grosses que d'altres, sobre aquest assassinat, després també hi ha... a la cuina, que és potser el tema més central de la pel·lícula, s'està fent una... una vaga, s'està... bueno, hi ha una mena de piquets, perquè no els hi paga, i ens aprofiten aquest dia, que probablement serà el més gran del hotel Europa, doncs, per reivindicar-se, i també el director del... També hi ha, a vegades, sempre el Faulty Towers, una mica també, en algunes... tot i que és un drama, la pel·lícula és bastant dramàtica, però hi ha situacions d'aquestes del director parlant amb la dona de la vocaderia, de no, sisplau, no facis vaga, hi ha situacions una mica estranyes, però en sí, té... és una pel·lícula que té molts moments aquests contemplatius, d'aquestes cinemes d'autor, que potser també ets acostumat a ell, i després, cada petita història, jo crec que és molt realista, o sigui, si la veies seu, a més una pel·lícula que més dura, menys de 90 minuts, perquè també és una cosa que es valora. Es pot valorar perquè el que passa, vull dir, ja no és això. Exacte. I no t'has de faltar les pel·lícules d'un any i mig, eh? Jo no se'n t'ho explica, molt bé. Quan es trena a Bodial, eh? I és interessant el conflicte que es genera en el documental que estan rodant a ells allà dins, sobre si Gabriel, al principi, era... era o no un heroi, o era un anti-heroi, era un villano, no diguéssim, per haver fet l'assassinat, si era un jove... Una víctima. Una víctima, no? Què va dir el director de la pel·lícula sobre el Ramon? Ah, sí, l'Elegido. Doncs és un estil així. Es plantesa l'únic que és molt més clar, són fets històrics i són... és com el cara a cara entre l'aparidista i un dels entrevistats de... bueno, el que veuríem una mica a les tertulles de la salsa rosa, perquè al final hi ha Batussa, i... i jo no desvallaré al final, però és un final cicle que té bastant bon... No el diré. Ai, algun dia, algun dia caureu, amb la meva trampa. Plesa, abans de passar, a donar-li la beua del Joan, perquè pugui explicar el seu tema. Jo vaig sorprèn, aquesta setmana, haig de confessar que havien dit que el Berlí era una cosa, una sèrie de televisivets, d'interessant. Jo vaig començar a veure primer i segon, el tercer capítol em sembla, i no entrava, perquè jo havia sigut professor, ja sabeu, i via allà espintava al costat de professors, com funcionava i tal, i jo no m'ho creia, perquè jo no era realment el que jo havia viscut, i em semblava que era tot postís, i tot fals. Però molts amics m'han insistit, i escolta, mira-t'ho, perquè veuràs que, abans de la cosa funciona... I haig de confessar, que m'he quedat esturat perquè hi havia 26 capítols seguits, m'han enganxat, absolutament. Què dius, sense menjar, ni sense dormir ni res? He dormit algun moment, i menjat algun moment, però vull dir que els he vist seguits, i m'he quedat esturant, dic, hòstia. És una sobredosi. Ara entenc la cara que fas. Estava, bé, absolutament descol·locat. 26 capítols, divis, eh? Que són els dos temporals. Són totes. Haurien de donar un gaudit per haver vist 26 capítols. Estava per allà, eh? Bé, ara pel gaudit també, no?, el Francesc Urella, que és el que fa la Marlí, i hi havia gent del Marlí. Estava també el que fa de... Com es diu el que fa de Marlí? Francesc Urella, també estava. Hi ha molts nanos, molts nanos que... Jo haig de dir una cosa, i és que m'has sorprès. A partir de la sorpresa que he tingut, perquè he vist que era molt millor del que jo m'imaginava, i he buscat informació. Llavors, has brinat que l'Hector Olozano, que és el creador de la sèrie, és un senyor que s'ha dedicat a fer televisió, ha fet la Riera, molts capítols de la Riera, de vendre el pla, de 13 anys i un dia, de les memòries dels cargols, i moltes coses. I el director, que em sembla que, realment, està molt ben dirigida tant als actors com la història, és la Dark Cortés, que és el que ens coneixeu, recordeu, per la vida de Nadie, amb el José Coronado, la Marta Etura, el 2002, i els de Pelaios, que a mi m'agrada molt. M'agrada molt, amb el Daniel Brull, el Lluís Romar... I l'Edward Fernández. I l'Edward Fernández, és allò. I ara acaba de fer, cerca de tu casa, que és la que estava amb la Sílvia Pérez Cruz, va guanyar, i de què va guanyar. Jo no hi visc l'última, aquesta cerca de tu casa, però hi visc els 26 capítols de melmí. Tots els ha dirigit ell. Tots els ha dirigit ell, perdona. Tots els ha dirigit ell. Té una altra noia que l'ajuda, que no sé com seriu, però vull dir... I llavors, escolta, m'he quedat sorprès que els actors estan brutals. Són nanos joves. Ni narcos, ni breaking van, ni hòsties. I a més, penso que està molt ben pensat per la joventut, perquè toca temes que els atrapa, però es toca d'una manera molt més quan que barreja amb coses de filosofia, o barreja amb una forma... No, cada capítol és un tema de filosofia. És un tema de filosofia. Jo només he vist el primer. Hi ha una alumna que m'ho va insistir, perquè no m'hi he de tal, i un dia el van posar a l'escola, un dia que era un poquet, perquè no... i vaig anar només al primer, als peripatètics. Els primers capítols no em van agradar. Jo confesso que no. Però en canvi, a mesura que avança, resulta que té efectes sorpreses, coses que no t'esperes, i que veus que estan pensades i que no són molt pensades. I la veritat és que té qualitat. O sigui, amb una sèrie de... Bueno, suposo que segur que la van passar per la Sexta, han fet el duplatge al castellà, i la passen per la Sexta, i que l'han venut a Latinoamèrica, en tots els països de Latinoamèrica, a Argentina, a Chile i tal, i per passar-la d'allà també. Spielberg no prepara una versió. Una de fracàs. No ho sé, ja el pitjor. Però Marlís, sí que sé que per Sud-Amèrica ho ha fet. Per tant, això, recomanable de veure-ho, i a més a més es pot veure la carta de TV3, de TV3 a la carta, estan penjant tots els programes, es pot veure des de allà, que és com ho he fet jo. I l'altra cosa que hi havia, i que no us recomano pas, per deixar passar ja amb el Joan, que ens parli de l'oseu, és Lion, la pel·lícula que es recomanaven, i creiem que estava molt bé, del Garth Davies, que és la seva primera pel·lícula, és el debut com a director d'un senyor que es dedicava més a fer esports, publicitaris i coses d'aquestes, amb el Dap Pavel, Pátel, el Deslam, el Millionaire, l'indiquell, la Nicole Kidman i la Ronei Mare, i és un xicot d'aquests, una producció australiana, i que, bueno, és un malutrama irritant, lent, que va de més a menys, jo ho deia ara mentre venia parlant amb el Joan, que toca el mateix tema que Rastres de Santa, no sé si recordeu que va ser una pel·lícula que va guanyar, per cert, el premi gaudí de fa dos anys, em sembla que és, de fa del 14. I també el Joan, i no mirar també els Goya, com el millor guió, que està basada en una història de la Aixa Miró, i que aquesta es va adaptar, no sé qui una persona ho va adaptar, i que hi havia la Inaclotet, hi havia una Nandita Das, que és una famosa índia que treballa a Bullywood, que també és la germana que va buscar, que es troben les dues germanes, igual que amb aquesta història, però comparant les dues, perquè tenia fresca l'altre, és infinitament superior i més bona rastres de Santa, que això que jo estic dient de l'Ion, però en canvi, com que ruta que els americans saben publicitar molt bé, doncs les seves coses segurament la gent anirà més a veure a l'Ion, que van veure en el seu moment l'estat de Santa, tot i que estava, havia sigut nominada o triada com a millor pel·lícula dels Gaudí. Per tant, simplement, aquestes dues coses són dues coses que he vist, i no tinc més coses a comentar, no sé què parleu, doncs, que jo diria que hi ha alguna altra cosa que vulgueu comentar. Tu has vist alguna cosa, Francesc? Jo no he vist cap cosa aquesta setmana. Vale. Doncs, Joan, vols començar-t'ho amb el tema? Sí, sí. Sema que puguis acabar-ho bé, que no passi com sempre. Avui anem d'hora. Avui anem bé. Avui anem bé, sí. Sí, sí, sobre temps, que no crec, doncs ja parlarem d'altres coses. Bé, és que és un tema molt ampli, llavors jo haig de començar acotant a veure què he volgut fer, perquè necessitaríem 3 o 4 programes, si ho guéssim, de parlar tot. Diguem que parlem de cinema i rock, on dit això? Parlem de cinema i rock, i per mi, rock, vol dir, doncs, quan a partir del rock'n'roll americà, es converteix en una mica més adult, o situa el període clàssic entre l'any 62 i l'any 70, és a dir, amb la irrupció dels Beatles a Anglaterra, que els Beatles, en realitat, van ressuscitar el rock'n'roll, és a dir, a america el rock'n'roll havia nascut per canviar-ho tot, i a partir de la música negra, a partir d'una música que es feia molt abans dels anys 50, però que als anys 50 va adquirir una nova manera, un nou estil, a partir del ritme en blues negre i del country blanc, a dir, es va fer aquesta conjunció, van començar els músics negres, com el Chuck Berry i el Fats Domino, de seguida van veure que això agradava a la gent, era un moment als anys 50, després de la Segona Guerra Mundial, ja havien passat uns quants anys, i la juventut tenia poder adquisitiu, i aleshores la juventut demanava coses noves, i d'això se'n van adonar, i van buscar algun blanc que entés aquell tipus de música, perquè no es digués que tots eren negres, aleshores van trobar una mica per casualitat un tal Elvis Presley, que era de Memphis, de Topelo, i si vivien escut a Topelo, però vivia a Memphis, aleshores era prou del sud, com perquè agafés cançons dels negres del sud, la cançó que primer va gravar, It's the right man, era del Big Boy Kudrup, que era un cantant negre, i ell va anar agafant cançons, i va fer que tots els Estats Units hi hagués aquesta bogeria pel rock'n'roll, però sempre el rock'n'roll va tenir en contra del sistema, perquè no acabava d'agradar tota aquesta més o menys suposada revolució que volia fer, i la van fer fracassar. És evident que fins i tot el Elvis Presley, que era una cosa acceptable, les mortoveixen, l'envia en dos anys a Europa per fer el servei militar, que és l'única vegada que el Elvis Presley va viatjar a l'estranger, mai més va viatjar a l'estranger només quan el servei militar, i aleshores en el jant 60 ja del rock'n'roll no s'encantava ni gallina, havia tornat el que llavors se'n deia la música pop, que eren els crooners coneguts, però tot això del rock'n'roll va fer impacte no només en els Estats Units, sinó arreu del món, i van sortir els Beatles en la Terra, que van ressuscitar una mica aquesta qüestió. Aleshores el rock de mica en mica es va tornar adult, és a dir, ja no es feia aquell cant alegre de cotxes i noies, i de visc a la vida, sinó que tocava, hi va haver una evolució, que tocava temes ja més adults, i es feia una mica més seriós, que també era una manera de deixar estar els primers temps. Aleshores, com que he hagut de cotar molt la qüestió, he agafat gent que són indiscutibles en el món del rock adult, però he agafat cançons que no són gaire conegudes, per no donar-ho tot tan trinxat. Aleshores, aquí està l'exemple, posarem primer una cançó dels Beatles, que forma part de la banda sonora de la pel·lícula Help, que és de l'any 65, que estava dirigida pel Richard Lester, que l'any abans havia fet a Hardis Knight. La frase és una frase incorrecta en anglès, que la va dir un dia al Ringo Starr, el bateria en una roda de premsa, i aleshores la van... bueno, els va fer gràcia. Més ridícul, no, encara? Sí, sí. Es va ridiculitzar al màxim el pobre Ringo. No estava gaire en la cosa, i tots els altres tres se'n van riure, que digués això que era una nit d'un dia que havia sigut molt dur, una construcció que en anglès no funciona. I aleshores això ja formava part d'aquesta fama que tenien els Beatles, ells venien d'una... A veure, a Anglaterra, tota la cultura era molt estirada, fins als anys 60, i llavors ells no és que fossin proletaris, tots, sinó que alguns venien de classe mitjana, pàstic parlant dels membres dels Beatles, i doncs... Però era un aire fresc, era una cosa nova, ells utilitzaven el llenguatge nou, el llenguatge del carrer, no aquell llenguatge culte d'acadèmic, i llavors, doncs, això va ser molt important per agafar públic i per fer tot l'impacte que vam fer. Escoltarem, com deia, una cançó de la banda sonora de Help, una cançó que es diu To hide your love away, tens que amagar el teu amor, i sentim-la. I can see them laugh at me, and I hear them say. La veu solista és la de John Lennon, és a dir, les cançons dels Beatles normalment les componien pel McCartney i John Lennon, però sempre hi havia un d'ells que començava la cançó, i llavors l'altre la completava. Llavors aquesta és Lennon, absolutament. A més té una qüestió, vull dir, que això ja és l'any 65, i ja es nota la influència del personatge que parlarem després, perquè els Beatles van començar copiant cançons del rock and roll, del Chuck Berry, i cançons de la Tamla Motown, sobretot dels artistes negres de la Tamla Motown, però aquí ja iniciaven un camí propi, i llavors de la història cinematogràfica dels Beatles van parlar de la pel·lícula Màgic al Misteritor que es va fer per televisió, que la van dirigir ells mateixos i no va ser un gran èxit. Després una pel·lícula extraordinària va ser Yellow Submarine, una pel·lícula d'animació que va dirigir el George Donning l'any 1968, basat en cançons dels Beatles, ells ja apareixien només al final. També l'any 70 ja l'ha dit vi, on estem veient la desintegració del conjunt, és un documental que ells estan gravant a l'últim disc, i veiem com hi ha dissencions, sobretot entre Paul McCartney i John Lennon. Hi ha també Beatles Anthology, i veig que són 600 minuts de reportatges, de tot el que ells... Això es va publicar amb DVD. Jo sóc un 26 capítol, no? Em sembla que són 6 o una cosa així, però ja saps, John, els Beatles estaven tan exposats a les càmeres que vull dir que qualsevol fragment es podia fer servir. Aquest any passat, vam tenir l'alegria de veure The Beatles'Eight Days a Week, The Touring Years, del Ron Howard, que feia un... Jo trobo que és un treball magnífic, que donava moltes imatges noves, inèdites, i llavors també podríem parlar d'altres... La filmografia dels Beatles té llibres sencers que només parlen de les pel·lícules dels Beatles, i hi ha llibres sencers que només parlen de les pel·lícules dels Beatles. Llavors podríem parlar de How I Won the War, com vaig guanyar la guerra del Richard Lester, en la qual sortia com a protagonista o secundari el John Lennon, una pel·lícula rodada al Maria. El George Harrison segurament va ser el que més es va implicar en el cinema, va ser productor, va fundar una casa productora que es deia Handmade Films, i per exemple, vam produir Life of Brian, la vida de Brian, del Terry Jones a l'any 79. I el George Harrison va ser el protagonista, va ser el principal personatge d'un documental del Martin Scorsese del 2011, que es diu George Harrison Living in the material well, que ens sembla que són 3 hores, i que és un documental magnífic. Hi ha una pel·lícula que potser va haver d'esmentar-la, que és la de Vivir És Fàcil, con los Ongos Cerrados, que fa referència a aquest moment en el que John Lennon va passar per al Maria, per gravar aquesta pel·lícula que deies, i el Javier Càmera, com el professor d'anglès, que agafava les cançons dels Beatles per ensenyar els seus alumnes, s'ho titulades però no les trobava, hi havia d'agafar ell d'allò, doncs va veure la veritat és que és una petita delícia, no sé si vosaltres ho sembla el mateix, si l'heu vist. I és una pel·lícula que he evitat conscientment de parlar-lo. Ah, ja, és que ja. Perquè, bueno, no em va agradar gens. Doncs abans tenia un altre, quan parlaves d'Alvis Presley, a veure aquesta, suposo que sí que t'agradarà, la de Night Train, del Jim Jarmus, de Mystery Train, això, perdona, aquests dos japonesos que van allà, aquesta sí, eh. Em volia parlar després. Perdona. No, la del David Troeva, bueno, està... és molt ben intencionada, però... jo vaig trobar un problema amb el guió, un problema insalvable, vull dir, que ell estava parlant de l'any 67, quan es havia fet el rodatge d'aquesta pel·lícula, i s'estaven parlant coses, que l'any 67 era impossible que es parlessin, vull dir, que ella aprofitava tota la literatura que hi havia hagut després sobre els Beatles. Vull dir, l'any 67, almeria a Espanya, en general, no se sabia gaire bé res dels Beatles, se sabia molt poca cosa. En canvi, els personatges de la pel·lícula parlen... Com si no neguessin. Els anys 80, amb tot el que ja s'havia publicat dels Beatles, i fa un efecte realment... estúpid. Vull dir, és que no. És que sents parlar en aquells anys... Jo perquè he viscut aquells anys, vull dir, aleshores vull dir, esclar, una persona més jove no se n'adona. Però jo és que vaig viure aquells anys i sento parlar en aquella gent i penso no, és que no parlàvem així. No parlàvem d'aquesta manera. En un moment donat, el nano parla, diu, no, diu jo, és que a més que els Beatles m'agraden els Kings. Això a l'any 67, és que no ho deia absolutament ningú. Vull dir, no es pot anar d'aquesta manera, no? Molt bé, molt bé, l'apreciació. Mira, només per saber aquest detall que has donat tu, aquesta apreciació valia la pena treure la pel·lícula. Però si que en aquella època hi havia l'UGMot, no? Allà, segurament la gent potser també valora els Kings, els Kingsmen i tots aquests, no? Quan hi havia l'UGMot, el beat i tot això. Però jo me'n recordo de l'any 67 i eren els Beatles i prou, vull dir, ningú volia discutir si els Kings eren millors. Això va venir després. Vull dir, després la gent, a més a veure, és que els Beatles d'Espanya no agradaven a ningú. I si a nosaltres ens agradaven, és perquè érem joves, i els nostres pares no els agradaven. Per reacció. I llavors, com que no els agradaven els nostres pares, a nosaltres ens agradaven. I ja està, i a més, per un sentiment inconscient, vull dir, ens agradaven els Beatles. Però tu lligeixes els diaris de l'època i els Beatles eren uns melenudos que no... Que no tenen... No, no, ni hippies, ni re, vull dir. Que, bueno, era un escàndol i no es havien de tenir en compte per res. I en canvi, a nosaltres, la música ens encantava. Senzillament, com això que hem escoltat, i que no és una de les cançons més conegudes. Llavors també podem continuar parlant de les pel·lícules de l'Aioko, o no, per exemple. És a dir, l'Aioko, o no, abans de ser coneguda, era una gran artista del grup fluxos de la Vanguarda Americana, i havia fet pel·lícules que eren absolutament trencadores. I llavors, ja en el temps que va conèixer John Lennon, perquè, si voleu, us explico com l'Aioko no va conèixer John Lennon. Sí, no és un spoiler molt gran, sí. Perquè el grup fluxos volia fer un nomenatge en el John Cage, el compositor avantguardista, i van enviar a l'Aioko, o no, que n'és a Anglaterra per aconseguir l'autògraf dels Beatles en un llibre dedicat en el John Cage. Llavors, l'Aioko, o no, és una persona que tothom pensa que és japonesa, però és nascuda a Nova York, filla d'un banquet japonès, i és una persona que sempre ha sabut molt bé el que es fa. Llavors, ella era una gran artista avantguardista, però no el coneixia ningú. Llavors, ella tenia una mica de pel·luça, diguéssim, perquè els Beatles fossin tan coneguts. Llavors, ella el que va fer primer és tirar la canya en el Paul McCartney lògicament, perquè era l'únic que era solter en aquell moment, i semblava més fàcil, però el Paul McCartney no li va fer ni cas. Ella va aconseguir l'autògraf pel llibre pel John Cage, però llavors va dir, si el Paul McCartney no m'ha volgut estar, doncs ara me'n vaig cap al John Lennon, i el John Lennon hi va caure, i va passar el que va passar, que el John Lennon va deixar la seva dona, i se'n va anar amb la joca o no. Sofareig, sofareig. Però és història, i llavors amb el John Lennon vam fer pel·lícules com To Virgins, Rape, Freedom, Fly, Erection, Clock, i totes eren gairebé amb una paraula, són pel·lícules molt difícils de veure, vull dir que no... Jo, ara si puc explicar un anècdota personal en un lloc de Barcelona que no diré, però que està a la via Augusta, fa molts anys van passar un cicle de les pel·lícules de la joca o no, vull dir que era la vanguardia més absoluta de l'escola de Nova York, que eren pel·lícules molt difícils de veure. Aleshores, vull dir, les sessions sempre començaven amb una dutzena de persones, i sempre acabaven amb tres persones, sempre les mateixes tres persones. I era un matrimoni d'un senyor de Barcelona i una japonesa, que es veu que tenien una certa admiració també pel matrimoni interracial del John Lennon de la joca o no, i jo, vull dir, sempre quedava amb tots tres, perquè l'altra gent fugia, fugia espantada, perquè hi havia una pel·lícula, per exemple, que només sortia amb culs, i llavors era un cul, un altre cul, un altre cul, un altre cul, i ja està, i no hi havia res més, no? Apenyat, vull dir, molt més fort que les pel·lícules de l'Anti Warhol, no? I que les del pita i crí, no? Fins i tot? Sí, sí. Les càvores i les paques de veritat. Aquests són uns escolants al costat de Nova York o no, perquè ella no ho feia com a cine, sinó com a art. Perdoneu l'abra matonta, però en tant cul, m'ha regalat a Pichapomber a 7 cul. També, també. A la Pichapomber també havia vist la pel·lícula de Nova York. Doncs que acaben cul, però segur. I llavors, per exemple, quan els Beatles se separen l'any 70, doncs hi ha pel·lícules per Paul McCartney, que fa Give My Rebels to Brother Street, que és molt dolenta. Després hi ha pel·lícules pel John Lennon, com imagine John Lennon, que és un documental de l'any 88, dirigit per l'Àndrius Sol, que s'aguanta bastant bé. Llavors hi ha una pel·lícula molt maca, que es diu Across the Universe, sobre la cançó del John Lennon, que està tota feta, és una història d'amor, tota feta amb el fons musical de cançons dels Beatles. És interessantíssima. I també hi ha un altre, que és un documental, que és de US Versus John Lennon, que explica totes les activitats polítiques de John Lennon a Estats Units, i com l'AFB el va fitxar, i com el volien expulsar d'Estats Units, i no podien, perquè ell ja estava casat amb una ciutadana americana, etc. I llavors el que us deia és que aquestes guitarres i s'ha sentit una armònica també, amb I Got to Fight Your Love Away. Això ve d'alguna banda, sí. Bé, si ja és l'any 65, bé, indubtablement, de quan els Beatles van conèixer Bob Dylan. I Bob Dylan, amb els Beatles, és evidentment el que porta el rock, fins als temes més adults. I hi ha una pel·lícula, que és enorme, que és Don Look Back, dirigida pel don Ney Pennebaker, que és de l'any 67, recull la gira per Gran Bretanya del Bob Dylan. El Pennebaker el segueix arreu amb la càmera a l'espalla, i entren els camerinos, entre l'habitació de l'hotel, fa els concerts, i amb un dels concerts podem escoltar la tradició de Joana Paul Bob Dylan. El Bob Dylan el podem veure també, el concert for Bangladesh, que tanca aquest recita al Benèfic, que va promoure George Harrison. També el concert for Bangladesh, que va promoure George Harrison. També el concert for Bangladesh, que va promoure George Harrison. També el concert for Bangladesh, que va promoure George Harrison. També va fer la banda sonora, i va aparèixer en un paper secundari a Pat Garrett, amb l'hili d'equit de Sant Pèkipa, a l'any 73. Posava la música també, no? Posava la banda sonora, si sí, amb la famosa cançó Noquino Jévens d'Or. Després va dirigir ell mateix, Renaldo I Clara, que era una gira que ell feia amb la Joana Baez. I ha destacat també el documental que va fer per la televisió del Martí Nascor Sesse l'any 2005, no direcció amb el Bob Dylan, que és una preciositat. És per una sèrie de televisió que explicava els personatges americans. I també voldria destacar l'I'm Not There del Tot Haines del 2007, que està en contra del biopic clàssic, i fa que 6 actors facin de Bob Dylan. I la Kate Blanchett feia de Bob Dylan i va guanyar a l'Òscar a la millor actriu secundari. Llavors, en el rock, hi ha els grans festivals, hi ha pel·lícules que ho recollen, el Don Penn Baker, que havia seguit en el Dylan, fa Monterrey Pop, blanque 68, Goodstock, que el festival de Goodstock es va fer en aquest lloc, precisament, perquè el Bob Dylan llavors hi vivia allà, i esperaven que aparegués, però no va aparèixer, perquè estava ell ben tranquil a dins de casa seva. Llavors la va dirigir el Michael Watley, que l'any 70. Hi ha Guy Michelter, que és el recital dels Rolling Stones d'alta món a l'any 70, que és quan el somni hippie sembla que s'esvaeix. Hi hi ha pel·lícules com Festival, que és de l'any 67, que és el Festival de Newport, i Message to Love, The Isle of White Festival, que és d'un director plèndid que es diu Murray Lerner, o Rust, Never Slips, del Neil Young, dirigida per ell mateix, primer amb el seu dònim de Werner Shecky, del 1979, que és una gira que ell va fer. I després hi ha una cosa meravellosa, que es diu The Last Walls, que és el concert de conviadament de Debent, que havia acompanyat el Dylan, que també és feta pel Martin Scorsese, que es revelarà com el gran director mainstream del rock, que és una pel·lícula de l'any 78 amb Debent, i toquen moltíssima gent des del Dylan, del Neil Young, la Johnny Mitchell, el Van Morrison, etcètera, el Johnny Hooker, etcètera. Llavors passem amb un altre personatge, que és el Paul Simon, el Paul Simon va fer una pel·lícula que es diu One Trick Pony, que no està estrenada aquí entre nosaltres, la va dirigir el Robert M. Young l'any 1980, i escoltarem una cançó que parla del cinema, i això és per això que va fer Déu al cinema. Una banda sonora magnífica, i per posar una mica de música negra anem a Prints, que per mi és un grandíssim músic que recull tota la història de la música negra, en cinema va actuar Parple Rain del Bermanjoli l'any 84, ell mateix va dirigir Gravity Bridge, i va posar la banda sonora el primer Batman del Tim Burton de l'any 89. Escoltarem Week and Funk de la banda sonora de Gravity Bridge, amb el Prints i el George... Ja me'n recordaré. Era el George Clinton, el que va fer... va fundar el grup Parliament i Funkadelic, una cosa tremenda, veure'ls en directe era una cosa meravellosa. Això és més funky, no? Això és més funky, sí, però Prints és el rock negre. I llavors anem al conjunt que, per a mi, exemplifica millor aquesta qüestió del rock adult, que van ser els dors de Califòrnia amb el Jim Morrison, com a líder. El Jim Morrison va estudiar cinema a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, a la famosa Bucla. Va tenir... ell volia fer les classes amb el Josep Van Stenberg, que havia estat l'any anterior, i al final les va fer amb el Joan Renoir, tenia el Francis Còpola de company d'universitat. Hi ha pel·lícules dels dors tremendes, més o menys monitoritzades pel Jim Morrison. Hi ha Fist of Friends del Paul Ferrara, que era un personatge que sempre va estar al costat dels dors, que és una de les pel·lícules més violentes que jo he vist mai, els concerts dels dors eren un aldarull constant amb la policia intentant que la gent no puges a l'escenari. Evidentment el que volia Jim Morrison era fer una revolució, i així es va acabar. Vull dir que se'n va bé d'anar a França, on no hi havia extradició, perquè ja li feien un judici per anorrear-lo, perquè realment tenien molta por d'ell. Llavors recordem que el Còpola va posar la cançó dient a poca laipsnau, al començament. Inhabitablement hem de parlar de la cosa que va fer l'Oliver Stone, que es deia de dors, biopic, que és absolutament ridícul. I després un documental que va fer el Tom Dixilo, que això sí que es pot veure, que és de dors guanyures trenx, que encara no acaba d'agafar tota la magnitud dels dors, però com a mínim es pot veure. I posarem la cançó, la primera cançó que van fer de dors, la primera del primer disc, braçant-ho tot a l'altra banda. Aquí es veu la ferotgia de Jim Morrison, basant-se en el blues i partint de la poesia beat. I llavors per acabar parlarem d'un altre conjunt anglès, Joy Division, que en l'any 2007 van tenir la coincidència d'un documental que es deia Joy Division i una pel·lícula de ficció que es deia Control, dirigida pel fotògraf holandès, Anton Konopin, i la segona que ve tindrem la pel·lícula del mes, i d'aquesta vegada tindrem les pel·lícules del mes, i ens esperem a Patterson i l'Obing. Fins ara!