CsC 07/02/17 - XXXI Premios Goya + Cartellera i passis de premsa + Films del mes / Paterson, Loving.

CINEMA SENSE CONDICIONS La CINEMA SENSE CONDICIONS La CINEMA SENSE CONDICIONS La CINEMA SENSE CONDICIONS La CINEMA SENSE CONDICIONS La CINEMA SENSE CONDICIONS La CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit, ja som aquí, un dimarts més disposats a si no se'n sent la llumeta, ho que està dient al Francesc pels vidres. Que bé que m'has pres un gest. T'has fet un gest perfectament, t'he mantès tots perfectament. El que passa és que ens has posat una musiqueta com moltes altres vegades, molt maca, molt bonica, però honestament no sé de què va això. No podem endevinar-ho. No podem endevinar-ho. El 50% és una de les bandes sonores d'una de les pel·lícules d'avui, dos dels fins del mes. Amb això ja 50 fins al mes. És de l'Oving, és de l'Oving. M'ho ha semblat, però no estava segur. Ara estava segur. És de l'Oving. La música maca, maca, maca. Avui estem aquí fent la tertúlia de sempre, el Francesc darrere els vidres, en Joan Cerdà de la meva dreta, la Cara Manabot de la meva esquerra, que és el que està començant a obrir la cosa, la sessió, la trobada. I, com sempre, tindrem dos o tres parts. La primera part parlaríem una mica de les golles, dels premis golles que es van repartir aquest dissabte a la nit. Anda, ni me'n recordava. I què ens havia semblat, quina imprenya en tenia, etcètera, etcètera. I la segona part parlaríem de les estrenes. Sé que la Carme ha vist figures ocultes, que en Joan ha vist Jackie, la pel·licula que es trenen... No sé si aquesta setmana aquest event és la setmana que ve, que és sobre la dona del Kennedy. Qui no era una figura oculta. Qui era també una figura oculta. No, que no ho era. No ho era. No ho va ser mai. A tot el contrari, li agradava presumir com mostra la pel·lícula. I després jo us puc parlar de Manchester Frente al Mar. Una pel·lícula... Bueno, ja en parlarem, però és una pel·lícula que penso que és presta polèmica. I, bueno, la comentem després. I després, la última part, ja sabeu que avui ens tocava la pel·lícula del mes, que vam dir que aquesta vegada aquesta ocasió faríem dues pel·lícules del mes, que eren les que ens enlaven de les més interessants que feien aquell moment a les cartelleres. Una era l'Obing, que és la música que ens ha posat el Francesc, i l'altra era Patterson. I ja heu parlat de les dues pel·lícules. Jo no he vist cap de les dues, però prepareu-us perquè us faré... Tots tres heu vist les dues i us faré moltes preguntes. Us aviso que m'he fet... Què diu el Joan? No he vist l'Obing. Ah, no he vist l'Obing. Tant de mil dies de preguntar. Que s'atigueu que m'he fet membre de l'Associació Pro-Spoilers de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món, per tant, vull que m'expliqueu tota la pel·lícula, sinó que aquí no vulguis sentir-ho. Jo què sé, que ets tapi les orelles. Jo vull saber la pel·lícula, que després vaig a veure la doutreia amb el que m'heu dit o no estaré d'acord o el que sigui. Així que ja sabeu. Prepareu-us per contestar moltes preguntes que us faré. Però això què és? Com és que el gingermos és així com és? Ja sortirà. Ja sortirà, ja sortirà. No patiu, no patiu, quan parlem. Comencem pels golles. Impressions, què us va semblar? Jo no vaig veure la gala, perquè és que no puc posar la televisió sense que m'agafi una mica com el Joan, com un cobriment d'acord, que penso que estic veient aquí quina cosa més pesada. Però el vaig seguir així, no, la veritat és que em va agradar molt, perquè vaig posar allò a internet, televisió espanyola, i hi havia un periodista que anava posant uns petits comunicats del que anava passant. I escolta, fantàstic, ho resumia tot superbé, anava posant algun vídeo de tant en tant que no em mirava per cert. Però sí que el de jo, vull dir, que va passar de nou, que en Montstranom sembla que va reçar de nou, més o menys, si no m'equivoco, oi? I totalment just, el fet de que tardé per a la ira també s'emportés unes quantes, perquè tardé per a la ira és una de les... No, se'n van dues plàsticament de més. 3, 3 es van portar. Sí, segurament sí. Millor director, millor... Jo recordava un actor secundari, o només estava nominat, no sé, aquell que, quan ells dos van buscant els altres que estaven en l'atracament de la Julleria, és un que està en un centre que es fan boxa, i està en el sota, no? Sí, tu vas parlar molt bé de la... De Manolo Soto. Manolo Soto. Perquè s'allà, res, és que és un moment, però fa un paperàs que només ho pot ser un grandíssim actor. Sí, sí, sí. I quan vaig veure, el que jo no vaig veure és la gala, o sigui que sé que estava nominat i per tant no sé si li van donar. Jo encara no tinc... Però quan vaig veure que estava nominat és que vaig pensar molt bé, per una vegada estic molt d'acord. El que van dir és que fins ara li van donar una pel·lícula i que finalment doncs donava la cara. M'ho crec, perquè en el tros d'aquesta pel·lícula veu una sala estranya, molt forçada, que només qui domina molt la veu pot fer allò, i per tant jo això no ho sabia, però ja concorda amb aquell paper que fa aquella estona, aquest actor. I aquí hi va ser la millor pel·lícula, si no recordo moment. Sí, va ser la millor pel·lícula. Últim premi, el més important, perquè és la millor pel·lícula. Igual que aquí va guanyar la del... la pròpia pell d'aquella llengüesta, la millor pel·lícula. Va passar una mica el mateix. Aquí va guanyar la millor pel·lícula, i en canvi, la de la Vallona s'ha matut pràcticament, diríem la que volia. I el director de Tardet per a la Ira, que ara no em suposo. L'Evelo, sí. Perquè jo vaig llegir amb aquests teletipos, amb aquests titulars ràpids d'aquest home que us deia, que no me'n recordo el nom, però ho va fer molt bé, si m'està escoltant, o si m'està escoltant algun dia. Doncs deia que per recollir el premi de la millor pel·lícula, l'Evelo no va sortir. Va deixar que fos la productora, li va donar protagonisme, ja havia sortit prou. Però de vegades, com que els directors també tenen tanta... Ja s'ha vist, no? Els directors hi surten, si també són productors. Habitualment ha de ser, com diu el Joan, surten els productors de la pel·lícula. Per exemple, en una pel·lícula del Modó Bar, surt el seu germà. Perquè clar, ja hi ha premis per direcció. Exacte. Per exemple, la Vallona, em sembla, no? Sí, bastant bé. Hi ha premis per direcció, i llavors és ell. Perquè moltes persones se senten despistades. Jo mateix, ja ho he demostrat ara, per això, que tota la... Aquí és la pel·lícula, aquí és la pel·lícula del productor. Es considera que és del productor. La propietat, entenc. És el que ha volgut els diners, i per tant és la propietat. I encara sort que aquí no estem estats units. Estats units del productor té dret moltes vegades a tallar la pel·lícula i remuntar-la, si considero productor. I ho fa. Cosa que aquí no, a Europa no està d'acceptat. Això no va bé. Jo sí que vaig veure tota la ceremonia, i clar, jo la vaig veure tota sencera. Va ser una mica més curta, perquè es veu que els hi van suggerir en algun moment determinat que aquelles felicitacions que fan doncs fossin només veus possibles, perquè volien, ja ho dic, l'entrega, això es notava. També va quedar en algun moment una mica freda, els comentaris que feien, els premiats, els que sortien. En conjunt, que us diré, em va semblar una cosa molt, molt... ja vista. No vaig veure cap novetat... El mateix presentador. El mateix presentador, els últims dos o tres anys, és el tercer any que feia el mateix. No va ser ell, especialment brillant. A mi, la comicitat no em feia riure, sincerament. A mi, tampoc va fer riure massa el de aquí, és el de Barcelona. A mi tampoc em va fer riure. Només en els gats que va fer sobre els germans el Modóvar, va estar brillant. Una mica, sí. I va semblar qui improvisava. Va ser el caballó de les 3 dimensions. És possible qui improvisés. Allò va estar bé, allò va estar bé. Però en general va ser bastant tèvia, bastant tèvia. El altre, castís... Molt castís. Amb aquella orquestra allà, que no sabies que hi feia tan... Lluïa. No, l'orquestra... Sonava bé, sonava bé. Evident que sonava bé, però vull dir... És que no hi havia res més. No hi havia res més. El que passa és que sí que està bé que se li doni relleu aquesta orquestra, que jo no vaig veure la gala, vaig veure el director Alors amb la... film Symphony Orchestra, que són una gent d'aquí de València, de Barcelona, de allò, que és un... No sé si la única, potser, orquestra dedicada només a interpretar... Música de cinema. Música de cinema. Per tant, bueno, no està malament que es conegui. No està malament. És veritat, no ho sé, perquè no vaig veure la gala que un quedava allà, quedava potser... Ells no es van dedicar a tocar música de cinema, no es van dedicar a... Durant trompetaries. Durant trompetaries. El que passa és que tocaven bé. Jo també es reconec que tocaven bé. Naturalment, naturalment, avui dia totes les orquestres... Hi ha una cosa que es presta a comparació i surt perjudicat, diria, amb el cas de l'Esgoia, que és el discurs de l'Humanajat, en aquest cas, aquí, del Pou, i allà era l'Anna Belén, i clar, el discurs del Pou era molt intel·lectualment molt preparada, i l'Anna Belén era... No estava a estar malament. Més emocional, no? Més popular, si vols. Més d'agraïments a la gent. Però des del punt de vista intel·lectual, diria que el del Pou era tot un cos que tenia consistència i que deia coses, i que estava fent pensar, si vols. L'Anna Belén va simplement, com deia ell, d'agraïments, etcètera. Més o menys ben fet, però no hi havia res més que això. L'altre és que es trobava a faltar, vull dir, el Pou, la clau del discurs del Pou estava amb la complerència. Això volia preguntar, ja. I en canvi, allà, va ser tota una manifestació de complerència i realment necessitaven que algú digués alguna cosa amb entitat. I també la gala dels Goya, en un principi, va voler evitar la política, que només es va mostrar en quant a l'atur dels actors. Vull dir, com si no digués ningú més aturat. Fins i tot, dins del món del cine, jo penso que ja hi ha molts tècnics, també a l'atur. I no diguem dels altres que sí, que estem a l'atur. I que no ens posarem base un esmòquing per explicar la nostra història. Sí, sí, és veritat. A fora d'això, una mica tot previsible, és a dir, no hi vaig veure cap cosa que destaqués sobradament i no se m'acudeix més comentaris que aquí. Jo vaig a tota la gala i em va semblar com més, sobretot aquí, a Barcelona hi havia dansa i el discurs del pou. Fins i tot el discurs que va fer és una persona que no em cau especialment en canvi d'aquí, que ha anat molt ajustada a la que tocava fer. I en canvi, a Madrid, suposo que ho va veure, hi havia una senyora americana que havia discut potser en algun moment aquí, però que ara parlava difícilment espanyol. No, que fa 40 anys que viu a Espanya i encara no parla espanyol. És un típic cas franjoja amb una cosa així. La senyora aquesta, que és la presidenta del cinema, que és d'Oriol Gènias, queda molt clar que no és espanyola i que no va dir res. Que es diu Ibon Blake. Clar, ja el nom ja queda molt clar. I quina era la seva... És la presidenta de l'acadèmia de cinematogràfica de l'Esgoia, de Madrid. Ah, no ho sabia. Va dimitir, no sé si era el... Recines. Va dimitir el recines i allà el va substituir. I llavors jo no sé ni... Es dediquen al departament de Vastuari. Sí, allà feia fet de Vastuari. I havia fet el Vastuari de Superman, per exemple. Sí, clar. Quan va venir a Espanya, va fer l'enriquellana, és a dir, va passar l'enriquellana, que li van recordar perquè el Dani Rovira es va vestir de Superman i li van posar al costat un monstre de la pel·lícula, aquesta infantil·la. Que allò va quedar bastant ridícul. Bé, allò va quedar bastant fatal. El Superman al costat del ministre quedava fatal. Sí, sí. Bueno, dit això, ja veient, fent els comentaris que s'han fet, de l'estrena, doncs que venen, que s'acabindran, comencem, si voleu, que tu has vist figures ocultes, o comencem tu per Jackie, comenci ella, doncs vinga, figures ocultes, que explica'ns una mica què has vist. A veure, quan us vaig comentar sobre figures ocultes, em va dir que la crítica l'ha deixat bastant fatal. Sí, el Joan. Perquè vaig dir així coses. Tot i així, com que la temàtica la trobava interessant, i els americans mai saps què em fan en un tema com aquest, tenia curiositat i vaig anar-hi. El tema és una història de tres dones, les tres són dones negres, de... nascudes entre el 2018 el 2018, perdona, el 2018 i el 2020, o sigui, principis del segle passat, que viu a la Virgínia, em va dir que és Virgínia, que és la mateixa ciutat on passa l'Oving, que és la ciutat que està al costat de... que té frontera amb Washington DC, i que... la comentarem després, perquè l'Oving la comentem, però... aquestes també són dones negres, molt abans de la pel·lícula l'Oving que passa el 1958, i aquestes són dones nascudes el 2018, o així... Però l'acció de la pel·lícula potser sí que és tan bé cap als 40 o 50, no? No, elles són molt joves, quan van a la NASA, que era l'Àaca Primera. Elles deuen tenir 20 o 21 anys, no són... explica el seu inici, encara que... permet dir-te com continuen. Són tres dones que... Mery Jackson, Donatí Bagwen i Catherine Johnson. Aquesta Catherine Johnson té casi 600 anys, és viva, i perquè és del 18. I l'Ivam... l'Ivama li va donar la medalla presidencial de la llibertat al 2015. Totes tres són negres, amb un Virginia que té una llei absolutament dura, dura, molt més dura que Marilyn o Washington o altres estat, de les més dures en aquesta època, i elles estan dintre d'aquesta... la previa a la NASA, quan fan investigació científica i tecnològica per conquerir l'espai, que competeixen amb Rússia, clar, de fer Rússia posar a l'espai abans que ells, amb òrbita, abans que estats units, i com que... ja us ho dic, això és del 2000 a principis del segle passat, no hi havia encara ordinadors, i per tant, no només aquí, sinó tota la tecnologia que ja s'està abusant a Estats Units, utilitzava el que se'n deien calculadores, que eren gent o calculadors, gent... bueno, que això ja ho feien els grecs, els grecs que tenien una format d'escriure els números impossibles per operar, els nombres romans i res, no es permetin la operació que permet l'esquema àrab, o que prové de masopotàmia, d'aquella banda de... El sistema posicional, que només em deu símbols, n'hi ha prou per escriure quan s'ha volgut el número, mentre tant, que quan s'ha volgut l'altre format, això no és tan fàcil. Vull dir, que ja és... els calculoners de l'època grega i el ràdio de la Terra es va calcular però amb to la meva, amb calculoners, el to la meva no crec que fes grecs. No era... era Tostinis, el que va calcular, allò van posant un pal, en un lloc de... Amb l'ombra d'un pal, en un lloc, i una altra de la Terra, no ho sé, o un dels dos. Un dels dos. Potser sí que era Tostinis. Ho va fer a Egipte, agafant una ombra a Egipte i una altra a Grècia. Bé, no ens endem, perquè al final no explicaré... És interessant explicar això com a problemàtic. Però que vull dir, que sempre hi ha hagut unes menys especials que tenen una extraordinària facilitat fora del normal per calcular. I llavors, sempre els han utilitzat els que utilitzen els càlculs difícils. I a aquesta època la NASA, o el que era la prèvia, que va ser la NASA, tenien departaments sencers que estaven formats per persones que només calculaven o que tenien especial facilitat per calcular, perquè sí que tenien aquelles maquinetes de... però... com una maquineta d'escriure, però amb numerets, però no tenien res més. Bàsicament tenien un cap extraordinari. I llavors eren dones especialment dotades, les tres són especialment dotades. Una, aquesta, que encara es viu, aquesta, que és la Caterina Johnson, era matemàtica, ingeniera i física. I les altres dues, també entren per la mateixa... amb el mateix departament de la NASA, una acaba sortint perquè calcula també que les hòrbites... i ella acaba de fer... les hòrbites estan al projecte d'un voló i d'anar a la lluna. Ella està en el càlcul aquest. Aquestes dones, inclús quan passen a departaments de més prestígies, de més importància, mai signen els dossiers de elaboració, perquè són negres. I, inclús, tot a l'esquema es tenen lavabos a part, tenen menja... És a dir, que sí que hi ha un món... que la dona viu per ser dona amb un món que la NASA tot era nomes i per ser negre amb un món que els negres estan aïllats. Això ja estem parlant, Carme. Estic situant una mica. Hi ha cap a principis dels 60, fins als dels 50, fins als dels 60. No, perquè estem parlant dels Apolo, i a aquesta època. La lluna és el 69. Però ella és l'última... Ella ja està en aquest departament. Fa 10 anys que està en aquest departament. Sí, sí. I estaríem en una època amb força semblant a l'Obin, llavors. Això és el que volia dir. Sí, i al mateix lloc. Per conclusius, que viuen a l'Oes de... de... de Virginia, es traslladen a l'ES, que és la que té en fontera que deu ser més evolucionadet. Bé, tindran el que cabia. És la història d'elles 3 lluitant per aquestes dues raons, per ser dones i negres. Ells són fora del comú, i les 3 consagueixen... una... instal·len finalment un... IBM estanya, finalment, una gran computadora, i una premsola al Fortran, que és un llenguatge de màquina, la premsola, i finalment, ella consagueix fer funcionar el que... perquè aquestes són les màquines enormes per l'època, i ella sola autodidàctica... ella és matemàtica, però sola té un cap especialment dotat, i consagueix això. Per tant, Ilat és una noia que li ofereixen una feina, ja de ser ingeniera, i no es podia fer ingeneria dona. Finalment fa una petició, el jutge... fa tot un procés, i consagueix que li deixin anar, però a la universitat nocturna, a la banda nocturna, i com a primera dona, s'ha de ser ingeniera que surt de l'estat d'unit de la sona aquesta. Vull dir que les tres tenen una història bonica, en el sentit que és una lluita que elles fan sols amb situacions molt difícils, amb famílies, les tres tenen família, les tres tenen una vida normal, i... i les tres aconsegueixen grans... grans fites. Doncs si no, abans quedà molt americana, alguna manera. La pel·lícula amb sí, què passa? Unes històries tan boniques que les podia haver fet, si l'hagués fet el de l'Obing, aquest fa una pel·lícula... a veure, una pel·lícula americana de... de medalles americanes, que és el que... Exacte, i que la lluita acaba premiant els que lluiten contra les dificultats, que és el seu eslogan... La superació. Sí, la superació. Que és veritat, però que... que amaga una veritat vital, que cinematogràficament és... és usable i és vital, i val la pena, però si la fas amb aquesta versió que ha fet Fibres Acuta, aquest director que és per glòria i manifestació, és molesta, no ho sé, es veu massa que és això. I llavors fa, crec, malbé la pel·lícula que té bastants medis, està ben usada el que hi ha de retrospectiva a l'època del Kennedy, els llançaments, la rebuda de Cabo Canyar Veral, tot això està... ho agafa bé, però es perd amb el format d'aquestes pel·lícules. Per tant, és aquelles pel·lícules que diuen bona idea, bones històries, bones intèrprets, perquè ho fan molt bé, les tres ho fan molt bé, en canvi, no és una gran pel·lícula. El Joan, va amb mi, va m'estar junts al dia de la preestrena, vam veure Jackie, la pel·lícula... que podríem aplicar a aquestes últimes... Sí, moltes, moltes, moltes de les coses que ens acabes de dir, el que en Joan després ja matisarà. És americana, aquesta també. Curiosament és americana, però tensió. Està dirigida pel mateix senyor que ens va agradar tant del club. Ah. Fa la Reina. Però americana d'Estats Units, sí. Està dirigida pel mateix senyor que ens va agradar tant del club. Fa la Reina. Però americana d'Estats Units, sí. Està dirigida pel mateix senyor que ens va agradar tant del club. Fa la Reina. És un paper difícil, sobretot a nivell de llenguatge, perquè la veritat original, es notava que s'esforçava amb un vocalitzar més o menys igual, que ho deuen reconèixer més els americans que no pas nosaltres, perquè suposo que estàvem molt d'anglès i de notar com parlava la Jackie Linkendry. Ella fa una interpretació difícil i tal, però prefereixo que en Joan digui coses i després jo matis algunes coses. I està sentada la vida de la Jackie Linkendry. En el moment que maten amb ell, comencen. A veure, el títol és Jackie, que faria pensar que t'explicarien la vida sencera d'aquesta senyora. I la pel·lícula, el que dona, són només uns dies de la vida d'aquesta senyora. I són els dies immediatament... Previsa. Posteriós. A l'assassinat de Joan Fitzgerald Kennedy. Aleshores utilitzen el truc narratiu d'un periodista que va a casa seva, que estranyament ella obre la porta. No sé, aquesta senyora vivia a Hayanisport, massa xúcets, en una casa enorme, i resulta que ella obre la porta. No hi ha servei. No sé si és que no hi havia pressupost a la pel·lícula. Per servei de la pel·lícula? Per millones o què? Per la pel·lícula. Estaven actuant a l'Obin. Sí, d'acord. I llavors, a partir d'aquesta entrevista, generen un continu de flashbacks que parlen de l'estat emocional d'ella, que evidentment no és un estat normal, i que parla de alguns intrínquolis polítics de què s'ha de fer com s'ha de fer el funeral, com s'ha de fer la ceremonia. Sobretot això. Una mica domèstic, això. Molt domèstic, molt. Penses que és un personatge molt potent, un personatge que coneixem, que tots coneixem, perquè quan m'han passat els fets aquests jo tenia 10 anys, ho recordo perfectament, doncs a les hores doncs va ser una cosa molt grossa, una cosa que ningú se'n s'havia venit, i que mateixin el president dels Estats Units, doncs era una cosa absolutament excepcional. Fins i tot... I de la manera que va ser. I de la manera que va ser. Però fins i tot sembla ser que ella va voler que la trajectòria, el recorregut és el mateix que havíem fet amb Lincoln, que també havia estat assassinat. I a les hores doncs, bueno, es havia d'anar primer en el Capitoli i després es feia la parada aquella militar, el taúd anava en l'armor d'artilleria, etc. I no sé, estar tot molt centrat en el personatge, per mi massa, perquè, per exemple, si hi ha alguna imatge que sigui emblemàtica d'aquell moment, és l'imatge quan el petit John John Kennedy saluda militarment el pas del fèretre. És l'imatge que ha quedat d'aquest moment. I el director la evita olímpicament perquè se centre només en el paper de la Jaque Kennedy en aquests dies. La cosa dura 3 o 4 dies i així. I penso que és una oportunitat perduda, perquè, evidentment, després... Sí, perquè el personatge té diferents angles. O sigui que es podia haver usat... Després és un personatge que es converteix en Jaque Lino Nassi. Exacte, exacte. I tot això no ho toca. I només té relació amb les secretàries de la Casa Blanca, el personatge. I jo penso que... No sé, la seva família, la família Bobier, era prou important, en aquell temps es parlava molt de la seva germana, de la famosa l'Irrat Ziguis. Ah, sí. No surten, és que no hi són. És que només és la qüestió política i explicar d'una manera, no sé, com si fos de la sèrie l'Aloès de la Casa Blanca, no? Sí. I llavors, agafant imatges que són de debò, per exemple, hi ha un reportatge que era... un reportatge que era que Jaque Lincanidi explicava en els espectadors televisius com era la Casa Blanca, que això era una novetat a l'època, i va ser un reportatge molt famós. I llavors, tu veus la primera imatge que és l'autèntica, la que es va veure per televisió, amb la Jaque Lincanidi. Ah, és que està filmant... I llavors el contraplai ha sortit la Nataliporman fent una altra acció, no? I llavors, en el cas del... del funeral, en el cas de l'enterrament, també hi ha alguna imatge que és real, però allò, dos segons, i llavors ja passen a la cara de la Nataliporman i tira que té vas, no? Clar, dona la sensació que... Aleshores, doncs no sé, pot agradar algú que se senti identificat d'una manera molt especial amb el personatge, però per un públic així... més ampli, jo penso que no dona la talla. Dona la sensació, dona la sensació que això passa últimament en moltes pel·lícules, jo aquest matí n'he vist donat, aquí en toques, en parlarem un altre dia, és que, d'una banda, el director és latin-americà, és a la veïn, se l'emporten a Hollywood i és molt amb un guió que no és seu, sinó que és un guió que tenen ja laboral i encarreguen la direcció, i aquests matíos que diuen que ell no és americà i no els té presents, perquè segurament no els ha viuscut i no els coneix, perquè d'un tio ja el diuen ràtiment jove. I la segona cosa també notes és que està dirigit a un públic femení, és a dir, en alguna mesura, per a qui hi ha d'uns, per què? Però és un personatge que és per a tothom. Sí, sí, però a mi és un personatge que m'interessa moltíssim. Però, com que més parlen de coses domèstiques, en certa mesura, es queda amb el mateix que ha passat avui amb una pel·lícula. Jo he vist aquest matí, però em parla molt de dia, i dius, Dona Clanes diu, si aquesta de la Sònia Braga, que és una pel·lícula brasileira, que les trenen la setmana que ve o l'altre, d'aquí 15 dies. I ell és directora? És un director brasileir i una pel·lícula de més de dos hores i mitja, que va sobre temes d'aquests que estem parlant ara. I, doncs, el que passa és que, de la sensació que es posen tant en el món, diríem familiar, a alguna mesura, que donen la sensació que vulguin captivar què faria una dona amb aquelles circumstàncies, més que no pas el tema de fons que ens interessaien segurament altra, a molt públic més ampli. Però, clar, jo penso que és un problema de guió, és un problema de... Crec que ella no ho fa malament, i no ho fa gaire. Jo, quan vaig sortir del cine, vaig anar amb ell, i ell va quedar un moment, i jo vaig sortir i vaig estar parlant amb algunes gent a les crítiques, a fa espantant-lo. I les dones, a totes, les havia agradat i els homes estaven tots així, una mica... Ah, doncs a mi m'hauria agradat ja. Doncs és una pena, és una pena que passi així, però la pel·lícula no dona per més. I qui acaba d'arribar? No ho sé. Un esprit sant. Un espontani. Un espontani que s'ha presentat d'aquí. Un home amb esprit... Ja ho acceptaré. Per què? I que es diu Jaume Vidal, que s'acaba d'incorporar el problema. Què has vist? Jaume, explica-s'ho. Bé, el que he vist és precisament aquest musical tan famós que guanyarà tots els Òscars, no? Sembla ser. T'ha agradat o no? Jo he trobat molt suau, oi? Sí. És cinema nord-americà de tota marxa, no? Té coses que estan ben fetes. És que només faltaria que aquella pel·lícula que guanya els Òscars no estés ben feta, no? I els lobos d'or. No et pensis. Pot passar coses insòlides. Sí, però, vaja, més aviat aquesta no, segur. No, sobretot la primera... La primera sequència, després cap al final, gairebé al final, la dir-ho, és tot un homenatge. Els músicars més clàssics, i està molt bé, molt ben pensat. El cinemascop crec que també és molt interessant, de la manera que l'utilitza, perquè això havia quedat en el bagul dels records, igual que les 3 dimensions, gairebé, ja. Bé, doncs en aquest sentit sí, però és clar, vull dir, és molt petitó, això. Uf! El símum del que podria ser el millor cinema, em sembla que no n'hi ha. Em va passar amb diàrtis en el seu moment. Jo les comparo molt, tot i que no. D'artis en el fons, per mi... Jo crec que d'artis en format arriscava més. Sí, en moltes coses arriscava més. Aquesta en el fons aprofita coses molt conegudes, i que saben que funcionen. I, a més, una altra cosa curiosa, és que al món enclosexor, a Londres, els agrada molt els músicals, molt més que aquí a nosaltres. I a Estats Units també. És a dir, que són molt propensos, ja tenen alguns músicals que fan, no ho sé, l'Àpica Dili Circus, el centre... Fa anys i anys. Durant 3 i 4, 5 anys, i fan la mateixa obra. Tenen una cosa que aquí no fem. És a dir, és una cosa... Els anglesos tenen el western i els americans tenen Broadway. Sí, sí, senyor. I allò és secret, absolutament. L'últimament Mamma Mia, per exemple, i aquesta d'això de... de l'esmacpoint, aquesta, com se diu això, no me'n recordo. Aquest musical que estan fent, també... Quin, quin... Això, i... Priscila, no? Es diu? Ah, jo no li veig, no li veig. Aquestes dues obres estan resultant una descoberta total, també. Ja. I són molt poca cosa. Exacte. La Mamma Mia és el grau zero del cinema. Molt bé. I la Priscila, de nivell teatral, també tira i té molt d'èxit. A veure que aquí també arriben aquestes constants, com amb altres punts del planeta, no? L'altra pel·lícula que he vist és Múltiple. Això és una altra cosa, no sé si l'he vist, aquesta... Ganes, ganes de veure-la. Aquesta, la veritat... La Quim País és de Quim País, eh? La Quim País, però no sé... Sí, és... Una bona pregunta. Que jo sàpiga, sí, esclar. Diria que és americana. No, és la darrera pel·lícula que ha fet el Xamalan. Múltiple diu? Sí, múltiple, del Xamalan, exacte. Bé, jo... Aquesta, la veritat, em va interessar molt, des d'aquelles pel·lícules, que tot i que no em va agradar quan va acabar, vaig quedar així, com dius, perquè quina mena de sentit té fer una pel·lícula com aquesta? Ens està parlant de 27 personatges amb una mateixa persona. 23, o 23. I després un altre que va apareixent per allà. Mira, mira, sap bé el guió, eh? Sí, sí, m'he llegit el guió, no veig cinema, però és única. Llavors, esclar, vull dir, en veiem 6 o 7, de personatges d'als que ell, vull dir, imita d'una manera diferenciada. Esclar, llavors, jo la vaig posar al costat d'una pel·lícula que té també, com aquestes, el criteri, el signe de la falsetat, en definitiva, els psicòsics del senyor Hitchcock, que estava molt ben feta. I aquesta també, valediro. Vull dir, en cap moment pots imaginar-te on està succeint allò, és com un malson realment potent, com el mateix psicòsic, no? El que passa és que, esclar, tants personatges s'escapa de les mans, i a més a més et diuen que cada dia més, que no... que no els acabes de veure, i llavors, cap al final, vaig, en poc temps, veure que sí, que és una pel·lícula important, a nivell interpretatiu, no hi ha cap manera de dubte, el personatge és d'aquells que ho fa molt bé, i a nivell del que són aquestes problemàtiques determinades persones que pots arribar a pensar amb les problemàtiques mentals, evidentment, aquestes persones que estan tractades i que compten amb el recolzament de, segons quin psiquiatre psicòleg que reforcen el convenciment que en definitiva poden tenir habilitats que no en tenim els normals, per dir-ho d'una manera, és una molt bona proposta per pensar-hi. O sigui... Aquesta sí que hi ha, un pes. Jo me'l deixaven bé, jo no... Sí, sí, sí. Jo us puc parlar, però és que parlar em faria més gràcia perquè em sembla que sugereix coses. Jo he vist aquesta pel·li, m'haig d'estar frente al marc, en general, la crítica la deixa tothom molt bé, però jo, honestament, aquesta tarda m'he llegit una crítica del senyor Carlos Boyer, que és un senyor que a vegades és una mica d'això de l'Ebre. Però, com que deia coses que em semblaven curioses, els volia sometre la vostra consideració. A veure. Comença a per dir que els Òscars, que és una cosa important, tant per la gent a món del negoci, com per el desapunt de vista artístic, perquè si guanya jògicament un Òscar, pot quedar a portar en un àrea o en l'altre. Però diu que, al marge, diríem, del sistema, al marge de les bones pel·lícules que fan els estudis de televisió, hi ha la tiqueta nominada Indi, és a dir, aquesta gent que són, doncs, provenents del Festival de Cine de Sàndens, on el semblar és d'odillomidonia, al parecer, nace en todos los años unos cuantos messies, uns quants obles genis. Aquest senyor creu màxim, això dels descobridors, no? Bueno, no, t'explico... Ja m'ho conec. Comentem coses. És a mi quin tim del Fernando Trobeva, i amb això em sembla que... L'estem qualificant, absolutament. Jo segueixo. Ell diu, amb aquest cine independent que ens arriba, que Hollywood ve a dir que fa el joc de dir, nosaltres tenim unes pel·lícules, però mantenim sempre algunes dues pel·lícules independents per dir que no margin en ningú i que també premiem en aquesta gent. Ell diu que aquest any, d'aquestes pel·lícules independents, diu, independentment del que ocorre en la ceremonia, en aquesta edició, de seguantes muestres de l'independentisme, del cinema independent. Una d'elles, segons ell, que jo no he vist, és la paraula que es titula Comanxeria. Jo no l'he vista. I aquesta cartellera, ara, aquesta cartellera. Sí, està molt ben valorada. Ah, sí? I l'altra, diu l'altra, diu que comanxeria, diu que el que més m'ha agradat d'aquest any, és comanxeria. No l'he vist encara. Jo tampoc l'he vist. Llavors, quan parla de la segona, diu que hi ha dues que són interessants, i que estan nominades, i que estan nominades als Òscars, l'assa és aquesta equivisió, que és Manchester Frente al Mar. Que el fan el germà de l'Àfleg, no? Tothom diu, que això no sé si és veritat, que fa una interpretació que està pels núvols. Jo, bueno, no ho sé, veieu-la. Totes dues són, sí, coanelítiques. En definitiva, esbrinar per què unes persones són d'aquella manera, i esbrinar-ho des del passat. És possible. Que passa que són molt fredes, les ducas no sé, perquè comanxeria no l'he vista. Ell diu, la altra titula, Manchester Frente al Mar, i vine arropada per los comentarios orgàsmicos que no es van guardistas. Estan fotent contra la gent que vulguin ser van guarda. Me parece un ejercicio autocomplaciente, fatigoso, irritante, de alguien empeñado en contar una tragedia de forma distinta, despojándola de recursos melodramáticos que manipulan al espectador convencional. Intentando fatigosamente ser enigmático para lograr el mejor realismo combinando la forma gélida, combinando de forma gélida, pasado y presente, y de muchas veces, en la sensación de que en muchos momentos los actores son libres para hacer lo primero que les pase. Això li ha dedicat al trueba, no? Digue, la història... Ha estat aviat. La història és un... un noi, que és aquest alàflic, està requerit amb el poble on t'abaneixa, perquè ha mort el seu germà i el nano, que és una adolescent, em sembla. Es queda sol. El seu germà, el seu pare, el Jama Camorra, li dona la tutoria amb ell, i ell es veu a fer responsable. Bueno, no és la història, el que es pot explicar. Perquè després hi ha alguna afecta, diríem, sorpresa, alguna cosa que no t'esperes, o entens per què aquest senyor està com està, perquè està representant, que està vivint un moment de molt dolor. El que passa és que... El Kenneth Lonergan, que és el director d'aquesta pel·lícula, a mi em va agradar molt fer quasi set o vuit o deu anys, va fer una cosa, deia Margaret, no sé si la coneixeu, que molta de la crítica se'l va carregar i, en canvi, em va semblar que era una pel·lícula excel·lent. I abans d'això, es va fer famós, perquè només ha fet tres pel·lícules, aquesta és la tercera, una cosa que es deia, puedes contar conmigo, de l'any 2000, que va ser tothom considerada com un obra mestra, va ser també de sandals. És a dir, només va córrer per sandals i molts dels no va arribar. Però la gent que es dedica a això, deia que era una obra meravellosa. A més a més, va fer Gangs of New York, amb l'Escorcesse, el guionista, o una teràpia perillosa. Per tant, és un senyor que ha fet diverses coses. Clar, jo, no, la teràpia perillosa em sembla horrorosa. No, és que és pitjor que horrorosa. I Gangs of New York, a mi no em va agradar. No sé si vosaltres ho va agradar. Jo no l'he vist. A mi no em va agradar, però és una pel·lícula considerada. A mi no em va agradar perquè no em va agradar però l'Escorcesse ja fa coses d'aquestes. I jo no em va agradar, però és una pel·lícula que te la pots mirar. Jo el que passa no és que potser m'ha fet gràcia perquè amb algunes coses no em totes i coincideix amb el que ve. A mi em va agradar el que ve a continuació que diu aquest avui. Em volem arribar. Sí, coincideixo. I però tal com l'Onares, el director Kenneth Loringaer, que tothom diu que és meravellós i tal, consigue que m'esinteresse hasta niveles preocupantes del pasado, del presente i del futuro. A mi m'agrada la pel·lícula és a dir, tan distant, tan d'allò, no acabes d'entrar, de sintonitzar amb el que està passant amb aquell personatge. Llavors, entens que li passen coses i que veus que és el que li ha passat perquè és molt dur i molt fort el que no explicaré que li ha passat en certa mesura, però no acabes de sintonitzar amb el personatge. No sé per quina raó, jo m'he quedat a fora, m'ho he mirat des de fora, i quan acaba la pel·lícula... El Joan Morros i el Carlos Boyero, els dos. Això ens diu el Boyero. El Joan Morros ens ho explica bé, i el Carlos Boyero ho fa amb una cinc taxi bastant torturada, perquè realment... Estic d'acord. Jo penso que hem de buscar comentaristes que tinguin el respecte a l'espectador general. Bueno, jo no sempre estic... Estic d'acord sempre amb ell, però a vegades diu coses que no són tan superficials. Jo no sé, però veig una pel·lícula i com que, honestament, aquesta pel·lícula... Tu no li posa un 10 i mig, és a dir, més d'un 10, la gent, jo no sé si realment... Com passa, me la la la, no? Vull dir que ja em visc... Veieu-la perquè jo, honestament, m'he quedat fora. No he acabat de trobar-li totes aquestes coses que es veu que la gent li troba. Honestament, confesso que jo no l'he acabat de trobar. Però això ja et passa, tu, normalment. Has volgut la vista? Aquesta nota. Terminar les pel·lícules ja et passa, Joan. És una qüestió d'agostos. És una qüestió d'agostos, tampoc. Però en canvi, l'enterior Margueret em va agradar molt. Sí, però fa 10 anys, això, eh? És la pel·lícula que l'hagués vist més d'una vegada. Del xamal no tot és bo, tampoc, si ho mires. I allà ho feia amb un programa. Ja ho sabeu dues obres. I la veritat és que no tot. Hi ha coses que sí. El bosque, per exemple, el elegido. El protegido, sí. Allà el protegido, perdó. Si l' elegido és una altra cosa. Sí. Que el protegido... El trosqui. Que el protegido, en la versió original, es diu, seria l'inrompible. Res a veure. Home... Sí, potser sí. Protegir pel destí o pels déu. Llavors, amb aquesta múltiple, que és del xamalan, veig, doncs, home, jo la posava a costat de la Cinta Blanca. La Cinta Blanca també ens va provocar un debat molt gran. Perquè era una pel·lícula que també li veiem una mica aquesta fredor. A més, a més, és lògic, vull dir, estar retratant una cultura amb una profunditat religiosa que ja ha convidat, les clares, que si no és així, no s'aguanta, allò, no? I llavors, doncs jo, tant el bosque, com la Cinta Blanca, la trobo molt sòlida, no? La Cinta Blanca és una pel·lícula sòlida. Jo estic d'acord amb això, amb la Carme, també, quan ha parlat de l'escorsès. Diuen, home, però això no és igual. Molt d'acord, també. El escorsès t'agradarà, o no? Però, ostres, vull dir, el que fa és que és per mirar-s'ho. És per mirar-s'ho, que només sigui una vegada i dius... I prou, eh? Ja no la veuré més jo, aquesta, perquè... Però ho visc l'última? No, no. Sí, ja no. No l'he vist. Silenci. I què tal? No l'he vist. No, a mi no em va agradar, gent. Has-ho també l'has vist? No l'he vist. Jo crec que m'agradaria. Sí, és que és això, també. Ara expliqui per què. Tècnicament està molt bé. Però és que no n'hi ha prou. Perquè agafar una novel·la de missiones, no ho sé. Com un... no ho sé. A mi em va retrotreure els temps de Molocai, no? Molocai, i aquella altra, com se deia aquella... Que bo. Aquella altra, com se deia una que va fer el... El que també estava fet així, també, de religió i de països que competeixen entre ells, ara me'n recordo com se deia. Sí, em fa por, a mi, d'anar a veure aquesta, ja ho sé. Bueno, això és el segle XVIII, molt de Molocai, no? Sí, sí. Jo vaig sortir molt decebut d'aquesta, i en canvi hi ha gent crítics que respecto, que estaven entusiasmats. El bollero, què diu? El bollero no ho sé. El bollero no ho pida més. No ho sé, no ho sé, no ho sé. No vaig a veure què va veure. El busca i l'altre va veure. Però, doncs, gent que em sembla raonable, em va semblar clar i jo em va... Com a menjant, jo no sabia que et jo l'havia agradat. Però a mi no em va agradar gens. Jo em vaig sortir decebut i... Jo, a través d'un director que potser us soni, que ha estrenat fa no gaia, fa un any i mig i un altre fa tres anys, director de Madrid Lane, que es diu Oscar Parra de Carrizosa, perquè parla precisament d'uns religiosos torturats durant el final de la república, de la segona república, amb l'adveniment de la guerra civil, i torturats en un cas, pels republicans. Bueno, normal, dintre del que són les filles i les fòbies d'aquell moment. A mi em va semblar delicadíssima. La pel·lícula no me'n recordo com es diu, però si busqueu aquest director, Oscar Parra de Carrizosa, la trobareu. Delicadíssima, amb una semblància molt gran, segurament, a The Recess Islands, que és una pel·lícula que parla d'això també. Misioners que van a buscar un compàs seu perdut i que ja el cintoisme, la tradició japonesa, maltracta d'una manera salvatge el veniment del cristianisme, no vol que aparegui per allà per res. Potser és untenible, fins i tot, i intentar que no surti, però això seria un altre tema. I llavors tenen una similitud. Aquelles pel·lícules de l'Òscar Parra de Carrizosa també són molt doloroses de veure. Són duríssimes, els moments de tortura, els moments de maltractament. I a mi, en canvi, em van resultar fascinants. El punt de contemplació d'aquest dolor, el punt de sacrifici... Vaja, ho veus, perquè és clar. La pel·lícula del mes, per la setmana vinent. Hi ha una pel·lícula que es va veure aquest any passat, d'aquella del club... El club. No l'he vist. Sí, estaríem parlant d'això. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules. Molt fortes. Es pot l'any, ja va ser això, als Òscars, l'any passat, que també està bé, aquella pel·lícula. Però encara està millor el club. El club és de l'àrea. El club és brutal. És el mateix director de... Curiosament de Jackie, eh? Aquesta que hem dit ara que hem entrat. I per això ha deixat parat. Perquè veus que és un senyor que va fer una cosa extraordinària. Però, bueno, hi ha a mi la segona que va fer Neruda, no sé si l'ho he vist. Perdona, Jackie és la que parlaves tu quan jo era. Sí, la Jacqueline. Jackie la dirigeix el mateix, el club. El que ha perdut l'Aixent. Passa que ha perdut l'Aixent, eh? Quan ha anat a Estats Units, ha perdut l'Aixent. És l'Aixent en comptes de l'Aixent. L'Aixent. Ja està bé. Inclus l'Aixent de dibuixar una pel·lícula. Ens estem menjant el temps i no parlem de l'Oving ni de Patterson. Us dic ràpid el nom d'aquestes dues pel·lícules. Baja un manto d'estrella, de l'Oscar Parrre, que ho recomano. I com la podem veure, això? Suposo que em filma finit i així m'imagino que entran per aquí. I després l'espina de Dios. No l'he vist, però tinc moltes ganes. Intentava fer la història de Jesucristo, però d'una manera fidedigna. Saps quina pel·lícula vaig dir amb una persona, a veure si me la trobava, que es deia Trigo y Esmeralda, que la vaig veure als anys 50 o així. Ja l'ha trobat. Com no has de trobar això? Això és veritat. És veritat que queda poc temps. Us volia fer moltes preguntes sobre Patterson i sobre l'Oving, però vull posar-vos un repte. Hem de parlar de les dues pel·lícules. Em direu, però això tant. Jo vull que a veure si us atreviu a enfrontar aquest repte. De relacionar-les dues. De què tenen en comú l'Oving i què té en Patterson? Té una... Ara el Joan diu que no puc, perquè no he vist una de les dues, però amb el que diguin ells, potser ho podem anar fent. Si ho sembla, accepta aquest. Què poden tenir en comú dues pel·lícules? Una, que és de l'Alginjarmus, que ja sabem quin tipus de cinema fa. Patterson passa a Patterson, és un lloc... Que es va fer a Vamos també abans de la pel·lícula, perquè el Bob Dylan va ser al·licant, que era el boxejador aquell que el van presonar, que va anar de campió del món, que era d'allà, de Patterson, i aleshores en algun moment la pel·lícula surt, això. La pel·lícula es comenta, es comenta aquest fet. És una ciutat de Nova Jersey. I llavors, això seria un element, diríem, de protesta en el sentit de que el Bob Dylan fa aquella cançó i va recollir, gratuïts, recollir diners per ajudar en aquesta negra que està a la presó. I l'altra cosa és que, clar, el tema de fet és el mateix. És una altra època, perquè són altres anys, però si busquem coses en comú, doncs clar, també el que està vivint, el blanc que s'ha casat en una negra, és la presó mateixa que es produeix en aquella zona. Això seria una cosa, si busquem coses en comú, segurament una podria ser aquesta. No sé si n'hi ha més coses que... Patterson està ple del sentit de l'humor que sempre té el gingermos a les seves pel·lícules. Absolutament, un sentit de l'humor a més molt personal, molt... excèntric fins i tot. Intel·ligent, sí. Intel·ligent, evidentment. Sí, sí, el sentit de l'humor ho impregna tot. És que, clar, jo penso... Perquè, a més, hi ha una sèrie de repeticions i repeticions i repeticions que s'han de posar pautada com... Casi com una poesia. Una setmana, una setmana. És el que passa cada dia. Comença dilluns, després... Quan es lleve, cada dia... Vull tota la rutina d'un treballador. I les rutines es mantenen. Hi ha petits gis que fan diferent el dia, que ells recullen la llibreta que fa les poesies i que fan realment diferent el dia. És una poesia horrorosa. Vull dir, perquè allò no diu res, que es basa en aquella matèria que no dona de si i que, bueno, ell és un admirador de William Carlos William. Vull dir... Vull dir a ser com ell. Seria com un etbut de la poesia. Sí, sí, perquè quan ell recita les seves coses, et quedes... A quadros, perquè... I de loc. L'únic que et quedes a quadros i és particular tot allò que explica, però, sí, és que li dona un... Si no fora per la poesia, el personatge et desferia de seguida. Sí, sí, sí. L'aguanta... Aquesta... segona... segona angla que ell té, que és... que escriu cada dia aquest normal poesi. I tant això li dona, si no seria d'una extrema vulgaritat. Clar. I és això que el feris. Clar, clar. Perquè és un conductor... Té on agafar-se. Sí, que trobo... Vaig trobar molt divertit. Vaig trobar molt divertit el gos. Perquè és tot un personatge. Inclus té una estètica i una cara que està molt... El trobava d'un punt d'humor extraordinari. Només el personatge. Ara, la pel·lícula en sí, jo, que trobo que... mira, és una rutina inociosament per posar de manifest una vida... aburrida. Anodina. Anodina és sense massa, excepte que ell té una vida aburrida amb una dona sorprenent. I llavors, això, és el que li dona amb ell aquest matisos. Tot i així, constant i... vulgudament constant, no t'arriba, no t'avorreix, però sí que et dona una sensació de cosa plana. És el que deu voler fer. És el que fa ell. És el que intenta. I això jo crec que t'allunya. Jo crec que llavors t'allunya. Perquè llavors t'allunya, perquè et provoca una certa fredor que provoca aquella no aspiració a res més, que viure el viure cada dia sistemàtica i rutinàriament. I sobre l'Obin, que si no no parlarem re... L'Obin és més rica. Que va dir la Carme una cosa que em va agradar força, que era tot el contrari que em passa a mi amb les pel·lícules d'aquest director, però que em va agradar molt el matis que vas donar, que deies que Teixeltet t'havia semblat una pel·lícula així, molt estranya, no vas entregar-hi, en canvi, una pel·lícula com Mat, com aquesta de l'Obin era molt més concreta, no necessàriament identificables amb l'espectador, però que et feia entrar. Això em va interessar molt, la veritat, quan ho vas comentar la setmana passada, però volia saber si aquesta pel·lícula, els que l'heu vist, trobeu que pot tenir una aplicació encara a la contemporaneitat. I ara mateix es pot aplicar l'Obin al que és... O el metal que està passant als Estats Units, perquè, en el fons, suposo que... Estats Units només. Però bueno, ja n'hi ha prou. Els Estats Units són americans i són bastant genuinament americans. Jo diria que el problema que tenim, tal com estem veient amb la pujada del poder del senyor Trump, els problemes amb els negres no s'acabaran, és a dir... No veig amb els negres, quan se vol... Quan se vol. Però, a qualsevol minoria, penso que a totes aquestes manifestacions que estan produint en aquest moment estarien amb la línia de la defensa que passa a l'Obin. És a dir, la gent que s'està manifestant als Estats Units en contra del Trump, sortint al carrer, etcètera, és el que és la mateixa... És a dir, l'Obin és una pel·lícula de l'Obama. Perquè és una pel·lícula de... Fet en el període de l'Obama, segurament recolzada pels executius que ha tingut Obama. I mentre és que el que farà el Trump, ja veurem, serà una altra cosa. De l'Obama final. De l'Obama final, sí senyor. Ara és una pel·lícula que jo sí que recomanegui. Jo també. La interpretació és boníssima. És que el que fa a l'Obin és que que el president de la Generalitat ha de fer pencartes i fer slogans publicitaris i fer la gran camp que faríem amb el segle final del 20 o el 21, resulta que fa una cosa íntima que justifica el perquè un home blanc i una dona negra formen una família i no entenen perquè a l'estat de Virginia allò està prohibit. I el fa la vida impossible. I aquesta lluita vulguda, profunda i viscuda fa que la pel·lícula sigui consistent. I la setmana que ve la mort del cinema que retornarà Lluís Bestiana, que no va poder segona part de la mort del cinema que no va poder acabar perquè ens van menjar com ha passat avui també el temps i no van poder comentar tot el que tenia ell preparat i amb molt de gust el convidem a que vingui vindrà a fer la segona part de la mort del cinema. Per morir-nos de gust. Doncs vinga, fi la setmana que ve. Molt bé.