CsC 14/02/17 - Tema de la setmana / La mort al cinema (i II) + Films / Moonlight, Splite, La La Land

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CINEMA SENSA Què és la lala, això? Oi, doncs sí, mira. Que ràpid que ho has endevinat, i ara no sé què. No, ens suposàvem, perquè la música, algunes peces... Potser és la peça que està més bé de tota la pel·lícula, eh? És que avui tenim polèmica, perquè hi ha persones a les que els agrada la lala, i qui no, i això sempre està bé. Bé, doncs en podem parlar després. De fet, avui jo voldria per fer la presentació ràpida dels creals components, ja sabeu que els ullens, sense condicions, aquí tots reunits, per parlar de les pel·lícules que hem vist, del que ens agrada, del que vindrà. Però avui tenim, a més a més, la segona part del Lluís Beciana, que és el doctor Lluís Beciana, que parla d'un tema que, com deia, en fa un moment abans de començar el programa, se'n podia parlar, doncs, millons d'anys, perquè és un dels temes clau, del cinema, de la literatura, i de molts obres d'ara, en general. Llavors, avui, per diferència amb ell, avui estem present... Quines, quines, quines? Com, com? Quines, el tema. Bueno, ara el tema ja el sabeu, és el cinema i l'amor, però abans de començar a donar-li... Jo avui hi vertiria els papers, és a dir, faria que... La mort, perdona, no la mort, sinó la mort. La mort, la mort, eh? Ui, ui, que no se't sent. A veure, a veure, a veure. Tira-li ara, jo vaig pujant-ho, després ja baixaré. A veure? Aquest, aquest programa, si se'n recordeu, doncs el vam començar a fer amb el Lluís, amb el doctor Lluís Bessiana, i se sent, ara s'entén bé? Se sent. Sí, a tu sí. Joan, el pol, què volia dir el pol, ara sí. Ara sí, se'n sent, sí. Que a mi que vaig a dia, també, avui, se'n valentia, i fer... volia fer l'amor, i al cine és la mort. No, no, no, és la mort, és la mort, és la mort. El Lluís Bessiana, el doctor Lluís Bessiana, va venir, doncs, ja fa un mes, o no me'l recordo exactament, un parell de mesos, i es va quedar a la meitat, en certa manera, de la seva exposició, i ens en sabem molt greu, però és que, a vegades, ens posem a xerrar tots, i no hi ha forma de controlar i de fer més curt, el que volem dir, i aleshores no li han donat temps que ell pogués acabar la seva boníssima. Jo me'l he tornat a sentir, per cert, i m'ho ha agradat molt. Jo li vaig dir amb ell, incluso, l'altre dia. Llavors, comencem per presentar els que estem a avui presents, començant pel Lluís Bessiana, en Joan Cerdà, el pol díguer, el francès, la francesca i la radera dels vidres, i en Joan Moros, que ho està parlant, en aquest moment. I d'ella que jo proposava, en diferència amb ell, avui, com és habitual, hi ha dos o tres parts en el programa, que avui comencem per explicar quines són les coses que hem vist, que recomanem, pels nostres oïdors, etcètera, etcètera, i enlloc de fer això, començaríem per donar-li la veu en el Lluís, i, quan acabés, tranquil·lament, la seva exposició, que pot allargar tot el que vulgui, llavors, parlaríem nosaltres de les coses que... És la revolució, això, en el sense condició. Bueno, però, vull dir, sense condició, d'altres no, no tenim condició. Llavors, vaig més de pressa, buscant els audis, que pensava que tenia temps, sí, sí, em sembla bé. Jo crec que és millor que ell comenci, i llavors, llavors, allà anirem amb el palmar i anirem comentant coses. Lluís, tu mateix. Hola, bona nit. Bé, jo, bàsicament, és que em vaig quedar una mica sense acabar el tema que havia preparat, i la veritat és que tampoc és que... Tinguem que parlar molt d'això, però sí que... vaig parlar de l'autonàsia, m'agraden tro, vam parlar també de million dollar baby, que l'han sentit un fragment de molt maco. Vam parlar amb un comentari d'interessants sobre el verdugo, del verlanga, i que, bueno, vam quedar tots, que era una gran pel·lícula, i, bé, i després hi ha altres pel·lícules d'humor que també fan referència a aquest tema, i que val en la pena, però jo avui vull fer un petit comentari sobre un parell de pel·lícules, farem uns àudios, i ho deixarem, diguéssim, el tema per acabar, però avui volia parlar concretament de la dimensió metafísica de la mort en algunes pel·lícules, i especialment d'una de les grans obres mestres del cinema, que és el sèptimo sello. Ahora habito un mundo de fantasmas, prisionero de fantasías y sueños. Y al pesar de todo, no quieres morir. Sí, quiero. Entonces, ¿a qué esperas? Deseo saber qué hay después. Buscas garantías. Llámalo como quieras. ¿Por qué la cruel imposibilidad de alcanzar a Dios con nuestro sentido? ¿Por qué se nos esconde en una oscura nebulosa de promesas que no hemos oído y de milagros que no hemos visto? Si desconfiamos una y otra vez de nosotros mismos, ¿cómo vamos a fiarnos de los creyentes? ¿Qué va a ser de nosotros que creemos, creer y no podemos? ¿Por qué no logró matar a Dios el mí? ¿Por qué sigue habitando el miser? ¿Por qué me acompaña humilde y sufrido a pesar de mis maldiciones que pretenden eliminarlo de mi corazón? ¿Por qué sigue siendo a pesar de toda una realidad que se burla de mí y de la cual no me puedo liberar? ¿Me oyes? ¿Qué oigo? Yo quiero entender, no creer. No debemos afirmar que no se logra demostrar. Quiero que Dios, metiendo a su mano, vuelva su rostro hacia mí y me hable. Él no habla. Claro, él en la estima. Bé, és una mica el comentari o el lloc que fa Ingmar Berman, el director de la pel·lícula, sobre, en realitat, sobre una reflexió sobre la fe i arribant al final de la vida. Recordem una mica de què va la pel·lícula. És un film de Ingmar Berman que conté la història... Conta la història d'un cavaller durant els segles XIV, torna de les creuades i arriba a la seva terra emprenen expansió de la pesta negra i de la mort en el territori. Aleshores es troba, diguéssim, davant de la mort, de la persona efica per un actor, que el reclama. Aleshores ell, abans de lliurar-se'l, lliurar-se a la mort demana una mica un temps mort, un temps perquè... per fer una reflexió i li proposa fer una partida d'escacs. Aleshores el cavaller... bueno, és una pel·lícula que el cavaller intenta fer-se una reflexió no només sobre la mort, sinó sobre la vida i sobre la religió, la fe... I la pel·lícula és portantosa, perquè amb un any de guatja cinematogràfic molt intens, amb un blanc i negre, amb una fotografia... Esplèndida. Bé, jo crec que tots la recordem en això. I aleshores en aquest audio, per exemple, ell fa aquesta reflexió religiosa, recordem una mica que el segle XX, i quan es va al mig del segle XX, hi havia l'expansió del pensament existercialista, que havia vingut del segle XX, però que es va expandir amb dos autors francesos, que eren Camí i Sart, que van posar de moda, entre cometes, van posar en solfe la reflexió sobre l'existència que fem aquí en la Terra, i quina és la... per què estem aquí, no? I aleshores, això es reflecteix en la pel·lícula, hi ha una crítica a la religió, perquè, diguéssim, vol respondre a preguntes sobre l'existència humana, i a l'Inverberman, a la pel·lícula posa les crítiques, perquè, bueno, creu que són una mica fars. És un pensament existercialista, que hi havia també amb Sartre, i que és naturalment fora de la religió. La pel·lícula està plena de metàfores, hi ha el lladre, la parella d'artistes amb volants, que personifiquen una mica la mare Déu i el nen Jesús, hi ha la jove, el desig, la juventut, hi ha una professora en el mig de la pel·lícula, i cada escena està superpensada, de forma que quan tu veus la pel·lícula tres, quatre o cinc vegades, et té tanta riquesa que et evoca temes sobre... Els cobrir coses noves. Podríem fer un programa, només de la pel·lícula aquesta, o de sort. En tot cas, sí que vull que posis a l'Audio 4, ara, sobre el Temor a la mort, que és més curt, i una mica per també, perquè és un diàleg molt... molt reflexiu. Clamoel en las tinieblas, y desde las tinieblas nadie contesta mis clamores. Tal vez no haya nadie. Pero entonces la vida perdería todo su sentido. Nadie puede vivir mirando a la muerte y sabiendo que camina hacia la nada. La mayor parte de los hombres no piensa ni en la muerte ni en la nada. Un día llegan al borde de la vida y tienen que enfrentarse a las tinieblas. Sí, y cuándo llegan. Calla, sé lo que vas a decir. Que nos hace crear el miedo, una imagen salvadora, y esa imagen es lo que llamamos Dios. Te estás preocupando. Hoy ha venido a buscarme la muerte. Estamos jugando una partida de Jedrez. ¿Qué tal? Sí, efectivamente. M'havies apuntat aquí. Ara tampoc podem fer una sessió filosòfica. Sí, tenim fins el nom. Sí que és veritat que, quan em vas convidar a parlar d'aquest tema, la primera pel·lícula que em va venir al cap és aquesta, perquè realment és molt intensa. Jo la vaig veure de jove i gairebé vaig descobrir el cinema molt intensa, més adult, en aquesta pel·lícula. A mi m'ha barcat bastant. A mi també. A mi també. Sobretot aquest èpoc de l'any 50, com es diu aquella del metge, del doctor, i com es diu aquella de... Aquesta em va semblar una pel·lícula extraordinària. Per un altre estil. A mi em va marcar més aquestes ducas d'aquesta època. No sé si seria descombregants. És que Berman és una figura cap dalt del teatre i del cinema. És una persona indiscutible. I que se'l discuteix molt. Perquè hi ha gent que no el tolera, perquè hi ha gent que no té ganes d'entrar a pensar en les coses. Jo he sentit moltes vegades de gent important que deien que anaven a veure les pel·lícules de Berman els anys 60. Si hi havia d'anar. Aquestes persones no les considero gens per molt que escriuen diaris. Berman és absolutament indiscutible i que no és una cosa que no és. Hi ha gent que no té ganes de parlar. La gent que no té ganes de parlar és la gent que el menys prea. Una cosa curiosa d'aquesta pel·lícula. És que no sé si t'ha afectat o no. Suposo que saps que la versió espanyola que va doble en època de Franck, van canviar molts els textos però hi ha moltes coses que l'església no estava d'acord amb el plantejament del Berman i en el moment de fer el doblatge al castellà es van canviar coses bastant decisives. Jo no ara me'n recordo perquè no tinc fresc. I els senyora eren Jesuita. Per exemple, en el Manantial... En el moment que ella cau i topa de cap a terra no es cataliesin res. És que van afegir una música religiosa. Perquè sembla que allò era un acte de santedat. No només tallaven, sinó que... Manipulaven absolutament tot. Vull dir que a vegades identifiquem censura amb talls i no només era això, sinó que era la modificació de diàlegs... A vegades de relacions entre personatges. Fem-ho esmogambo. No va ser alguna pel·lícula que van canviar el muntatge perquè no es veies que s'havien suïcidat. Però no n'hi ha molta. El final, diguéssim, canvien el muntatge abans de l'altre perquè canvia tot el sentit de la pel·lícula. I a vegades afegien un rètol final a la pel·lícula, que si els malfactors se salvaven i fugien, va passar a la fugida del Sant Pècimpa, posaven un cartell que deien que els posen a la presó. Perquè la gent no... No pensés que s'havien escapat. No admirés els malfactors. Aquest dublatge és una mica més modern que llavors, de quan és. Les veus són d'aquella època. Però no passa res. Jo ara voldria anar-me'n amb l'altra tema sobre l'amor, que és el dol. Per això he seleccionat la pel·lícula dels dublenesos. És la seva última pel·lícula. Aquesta pel·lícula un conte dels gemjois, que és l'amor. La pel·lícula és un relat senzill i nostàlgic que té, a més a més, un gran valor literari. L'autor amb una cadència lenta explica la celebració de la epifania de l'amor a casa d'un esties de la protagonista que encarna l'Angelica Houston. En Allà ja presenta diverses generacions, es conversa, es recorda i es canta també en un ambient de cadent o caposcular. I trist, com si la mort ja s'hagués presentat d'alguna manera. De totes maneres hi ha una escena final en què Greta, l'Angelica Houston, escolta la balada irlandesa de l'Às de Vogrim i evoca el seu amor de jugant tot i la seva pèrdua amb gran amargura i tristesa. Qui tenim un petit problema, Lluís, perquè el vídeo que m'has deixat d'allò no té permís per visualitzar-se. He buscat per veure si coincideix. Sembla que no pel que dius. Aquí parla d'un monòleg final dels morts que a més a més estan català. Si voleu sentir-me una miqueta em diràs que no. El monòleg no és el mateix que la pel·lícula, perquè hi ha una música de fons i hi ha el dublador. Quina audió has trobat? La pel·lícula parla del dol, del dolor de la mort d'un estimat, i parla d'una situació que si tu no et pots despedir de la persona estimada abans de morir, si no t'has pogut acomiadar, tens una tristesa i no et pots despedir. Si t'has pogut acomiadar, tens una tristesa que et pot durar tota la vida. El pots trobar o no? No ho sé, s'ha quedat una mica pagat. És igual, no passa res. Però ho has explicat molt bé. Sí que és veritat que aquestes pel·lícules ens ensenyen tot això que hem parlat, de saber morir o no, de si saps si tu has sabut viure i has viscut en harmonia, tindràs una bona mort. En fi, una sèrie de temes. Tots ells... No hem parlat d'Alhaneke amb amor, però en tot cas fixeu-vos bé que tots aquells directors que han afrontat aquesta tema amb èxit han tingut una especial sensibilitat que s'han acostat al tema per la seva edat o perquè han tingut vivències autèntiques relacionades amb la mort i han sabut les mares en les pel·lícules d'una manera molt brillant, i que no és una sèrie de temes. No em semblava una sèrie de temes amb diverses sensibilitats. Podem estar satisfets de veure aquestes pel·lícules perquè ens acosten molt a la pròpia vida. Hi ha una pel·lícula que el Francesco s'ho va comentar, que són les invasions bàrvores del Denys Arcán. La cançó és una cançó molt maca però que no té a veure amb el tema de la mort. De Denys Arcán aquesta pel·lícula és molt bona. La cançó és una cançó molt maca. És una cançó molt maca. És una cançó molt maca. És una cançó molt maca. És una cançó molt maca. Molt, molt bé. Doncs ho throttle. Ara 성rim molt bé. Parla molt de moltes coses. O molt de temes. Tot això... Tampoc volem recrear tot el que és el que volia dir. He volgut trobar més per·lícules Damas sobre la mort, però són comedies menors i no és molt difícil fer humor i parlar de tragèdia d'una manera brillant. Segurament a lo millor ens en trobeu vosaltres, en trobeu un parell o tres. I ara és a la merda repassada que he fet i de les pel·lícules que jo tenia en disposició, no he trobat més. Hi ha la mort, se'n va de vacances d'una pel·lícula antiga del Mitchell Laysen, Death Takes a Holiday. Després hi ha una que es diu Lo Seres Queridos, que és del Toni Orrillo. El director és anglès però està fet a Estats Units, que aleshores és la història d'una funerària. I és una pel·lícula realment còmica i jo trobo que és de les millors que... No és serà un funeral de muerte o un funeral per un funeral de SEA, tampoc? No, no, no, perquè aquesta és dels anys 60. Ah, vale, no, aquestes són més modernes. De l'Obert Juan, Lo Seres Queridos. I alguna més, jo crec que fa aquesta cosa d'un i... Bueno, per treure-li una mica de dramatisme. Per exemple, hi ha... viven los novios, també, del Berlanga, que es mor la mare d'un dels dos que s'han de casar i llavors han d'amagar el cos per poder fer el casament i aquest tipus de coses. Jo crec que també hi ha escenes, de vegades, de pel·lis, no? Sí, sí. Potser per la petita missatge me'n recordo el moment de l'avi amb el cotxe que van de seguir i el tenen allà. O hi ha avanti del Billy Wilder, que també el Jack Lemmon i un altre... No recordo ara l'actriu, van tots dos a Itàlia a recollir els cossos dels seus pares respectius, la mare i la mare, que són amants, sense aquells ho sàpiguen, i llavors es troben amb tota una sèrie... Bé, la pel·lícula no és gaire amable amb els italians, perquè els retreuen tots els defectes típics i tòpics. Fa una mica de burla, aprofita... Absolutament, i el Billy Wilder era de Viena i es posa que els italians... No l'he callat gaire. Devien ser una cosa molt excèntrica, no? I aleshores aprofita per... Una mica, quan els americans... En sembla que la noia és anglèsa i ell ve d'Amèrica, lògicament, si és el Jack Lemmon, ve d'Amèrica, i, esclar, aprofita per dir, bueno, els americans tenim un altre estándar de vida, etc. I llavors, allà, s'enfot que sempre facin la migdia, que no hi hagi noraris, que diuen una cosa i no la fan, o sigui, tota aquesta cosa. Home, i parlàvem l'altre dia, tornant en cotxe, de sortint d'aquest programa, Joan Cerdà, de Visfano Gaire, que potser podria ser fins i tot l'últim, o la més recent, que s'ha fet sobre aquest tema, a més a més, espanyoles, d'un director que es diu Paul Rodrígue, a 4 tondeta, una pel·lícula xolíssima. Està clar que es van dur premis, no? No ho sé, sí, sí, sí, sembla que sí. Doncs protagonitzar, pel José Sacristán, aquest home, home. És un home, una pel·lícula... Ara està al teatre, i m'han dit, ahir l'altre dia m'ho explicaven, que és bo que és espectacular. I m'ho crec, és dir, perquè se penso que si hi ha alguna figura carismàtica, que és capaç de resoldre quan s'ha volgut, amb el que fa que treballa, és el Sacristán. Sí, sí, està fent una obra del David Mammet, que l'havia fet l'Alpatxino a Broadway, i sembla ser que el David Mammet li ha agradat més com ho ha fet el Sacristán, que no pas el Patxino. Imagina't. I l'altre dia, el Sacristán, en una entrevista, deia que el David Mammet li ha regalat una pulsera amb un dibuix simbòlic, i que l'Alpatxino... No li va regalar. No li va regalar. Doncs Cuadretondeta és una pel·lícula que també està basada en aquest tema de la mort, perquè el José Sacristán és un personatge que veiem el començament de la pel·lícula, que vol recuperar el cadàver de la seva dona per portar-ho a Cuadretondeta, que és un poble d'allà de la Can o un poble que existeix, a més a més. Però d'amic exacte, però d'amic a amic anem a descobrir més coses de la pel·lícula, que ens deixen garrativats. Apareix per allà un magnífic, Sergi López, i tot està tanyit d'una to de comèdia, mig broma, mig existencialista, que arriba un moment en el que et deixa garrativat, perquè hi ha un gir i el personatge enténs el que no havies entès, per què passaven aquelles coses una mica tan estranyes, i la veritat és que jo penso que sí, dins del que deien... És un tot i posa la ciutadana il·lustre per dir alguna cosa, per com ho descrius. Si no l'hi visc, Cuadretondeta, no l'hi visc. La trascendència que li volen d'una ciutadana il·lustre, aquesta no la pretén tenir, quan, de fet, acaba tenint-la. Acaba tenint una enorme trascendència, perquè acaba parlant de temes molt seriosos, i de les equilibris, i de maneres que fan que la gent funcioni d'una manera que tu et pren seriosament una cosa, i després resulta que és una altra cosa diferent, i també te la has de prendre seriosament, encara més, encara. Llavors és una pel·lícula deliciosa, per la part que té de comèdia... La buscarem, la buscarem i t'entrenem veure-la. Podríem fer pel·lícula del mes, també. Jo també en tinc una. Confesso que aquest cap de setmana he quedat sorprès. Us explico una mica el meu procés mental, perquè penso que pot ser curios i de n'hi ha en compte. Jo cada vegada estic més convençut que com menys coses sé d'una pel·lícula, abans d'entrar al cinema, menys m'afecta en la seva valoració. Jo dic en relació amb Moonlight, el film que sabeu que té 8 nominacions, els Òscar, que diuen que és la única que pot competir amb l'ALA, etcètera, etcètera. Fin i tu diria que el mateix l'ALA no... Després he pensat que no em va agradar gaire, o no em va convence, perquè abans d'entrar al cinema, han vingut tantes coses meravelloses, que era un retorn al cinema musical dels anys 60, america, etcètera, etcètera, que, clar, veig la pel·lícula i, clar, potser està bé, però tant penut que allò és la sèptima meravella de l'univers, doncs resulta que et decau, perquè no respon a el que t'han fet creure que seria. Tens de parlar molt malament d'una pel·lícula. Has d'anar a veure-la. Resulta, m'ha passat aquest cap de setmana. Resulta que ja hem parlat que Moonlight era una cosa meravellosa, que, sí, sí, segueixo, que era... els globus d'or havia tingut la millor pel·lícula i la millor director, i que va anar d'un infant negre, que ha crescut a mi als anys 80, amb les mares enganxades en el crac i traficants de drogues, etcètera, i jo, personalment, em vaig fer la imatge d'aquella una història ja coneguda, ja vista, i que, per tant, no tenia més interès, que parlaria de les drogues, dels barris baixos, de la violència, de l'assetjament i de la sang, etcètera, etcètera, i, per tant, una història més de negres, gais, en un món, essencialment, homòfon. Jo vaig fer aquesta composició del lloc. Resulta que, per tant, no em feia massa gràcia, però la pel·lícula pensava que, com que toca anar a la ràdio, i sembla que tothom està parlant d'aquesta pel·lícula, anem a veure amb què dimoni és això. Com que anava a veure les de l'Inman Berman, en un altre època, això, per obligació. Però, de sobte, començo a veure la pel·lícula i descobreixo que res resulta, ni forçat, en aquesta meravellosa pel·lícula, que el debutant, que és en tal barri Jenkins, que només ha dirigit una pel·lícula abans, que per cert no ha arribat ni a Espanya, que és inèdit en aquí, que es deia Medicine for Melange, i que aconsegueix, per mi, una allobernadora, o sigui, de debò, precisa i reveladora història en tres temps, perquè parla primer de la infantesa, ja t'escriu amb un personatge de la infantesa, després l'adolescència, amb un altre personatge, tots són actors diferents. Però, que em penso que han agafat l'esperit del que es vol retransmetre, i la edat adulta, preferiria, en Joan també l'ha vist, i en Joan també l'heu enviat, jo no preferiria que hagut aquesta cosa que ho estic comentant, que si té massa coses a vegades amb condició, no rebalar gaire les coses que prefereixo que la gent la descobreixi. És a dir, prefereixo que la gent vagi allà sense cap mena de cosa, vagi veient el que passa, i en porció del que passa, vagi ell mateix, perquè llavors és quan tornarem a valorar si allò t'ha arribat o no t'ha arribat. No sé que podem posar una mica de la pel·lícula. La música és excel·lent. La música és excel·lent, però és que és excel·lent els actors. La fotografia per mi és extraordinària. Però si una pel·lícula és dona, és segur. Digui, no, en Joan també deia que no, que a mi jo no parlo de Joan Serrat, vull fer el que vulgueu, però a mi... En sortir al cinema em vaig pensar que acaba de veure, potser, la més emotiva pel·lícula de tot l'any, la més sorprenent i la més anòmala en el sentit de que és una cosa molt diferent del que habitual. També té una característica molt especial, és que està fet amb zero calés, és una pel·lícula de pressupost ínfim, i això, el fet que competeixi... Provoïda pel brat pit. Provoïda pel brat pit perquè resulta que no troba el productor de cap de les maneres amb 5 milions de dòlars, perquè no... 5 milions de dòlars no és tan poc, eh? No està tan poc. Ara no sé si són 5 milions o 5 mil d'euros. No sé si són 5 milions. 5 milions, 5 milions. Avui he llegit aquesta tarda que eren 5 milions de dòlars o està una mica per sota de 5 milions, que dintre del pressupostos habituals de Hollywood és una vietria, això. No és cap cosa destacada. Cinema independent. Cinema independent, sí senyor. I, a més, cinema independent de la part de Hollywood, de la costa oest, que no és tan freqüent com a l'estil de Nova York. Doncs, bueno, jo acabo perquè he deixat que demà la vista i expliqui l'Ocep. Jo crec que podíem... Ho dic de debò, és la pel·lícula del mes. Jo penso que si hem de fer en els propers dies una pel·lícula del mes, proposo aquesta perquè la trobo una extraordinària pel·lícula. El mes o d'any o de què? De la temporada, no com vulgueu. Ara entenc el cartell de la pel·lícula, això que està tallant en 3 trossos, no? Sí, són les 3 etapes de la vida. No és únic, no ho havia interpretat. Són 3 actes. No vull explicar més coses. És que no cal explicar. La història no és el més important en la pel·lícula. A més, no cal explicar-la perquè llavors hi ha... La pel·lícula ja l'has vista. Clar. I el que és més important és com està... Feta, sí senyor. Com està explicada. Estic d'acord. Aleshores, jo no soc tan entusiasta com tu. No diria que és una pel·lícula meravellosa. Sí que és un intent realment estrany dins del cinema americà que ara es fa. I ha dit, a més a més, feta a la costa oest. I bé. Llavors jo penso que la pel·lícula, el que ve a dignificar és una mica el cinema afroamericà. Vull dir que quan diem afroamericans i drogues d'una manera fatal es va a una apologia de la violència. Negativa. Una cosa, vull dir, que sempre veiem el mateix. Vull dir, si tenim present la sèrie de Wire, això és agafar de Wire i canviar-ho com un mitjó. Vull dir que és una pel·lícula molt difícil. Perquè és una pel·lícula amb una morositat. Vull dir que aquesta és la paraula. No l'entitud, sinó simplement morositat. Que per a un espectador això serà poesia i per a un altre espectador serà avorriment. Però això ja depèn de cada espectador. I que jo penso que sí que aconsegueix treure l'estigma aquest dels afroamericans tots són violents. Tot i està posada en l'ambient d'aquestes drogues d'Als afroamericans i de Miami, doncs no revela aquella complaència per la violència sinó tot el contrari per la tendresa. I llavors ens presenta personatges que són molt diferents en mitjans de situacions desesperades, que famílies que ja no són desestructurades, sinó que són gairebé existents. I llavors ens presenta també el tema de l'assetjament escolar i com aquests personatges miren de sortir cap endavant. I llavors jo el que veig és que el bar Rigenquins està molt influït pel cinema europeu. Hi ha parts de la pel·lícula que són puros germans d'Arden quan ell posa la càmera el clatell dels personatges i els va seguint, i seguint, i seguint. Altres, per la manera de narrar i tot això potser s'assemblaria en Lars von Trier, vi de ell no és una pel·lícula americana, ni molt menys. Però d'una gran sensibilitat. Evident, evident. Evident, sí, sí, però vull dir que és cap canon cap canon hollywooden. No, no, és tot un dret. I ja dic, sembla més una pel·lícula feta independent des de la costa Est, des de Nova York, que no pas des de la costa West. Recordeu, perdona, Joan, aquella de los chicos del barrio era del John Singleton, de fa molts anys. M'està venint el cap una mica com si fos una cosa similar. És ficada d'una barriada amb una barriada. Sí, però aquella era una mica més nerviosa, més àgil. Aquesta és d'una calma, d'una bellesa, d'una voluptuositat fins i tot que... No és habitual, eh? No és habitual. I llavors, els personatges són gent que no tenen més remei que escollir un camí equivocat per mi i l'essència de la pel·lícula. Llavors, ja dic comparat amb Hollywood és una pel·lícula que resulta clarament per sobre, molt superior. Ara bé, si la comparem amb el cinema europeu, no ho sé, vull dir, queda una mica... Però quines pel·lícules que compararies ara, en aquest moment? He parlat dels Dardeny, de l'Ausbontrier i gent així, que queda una mica per sota, però què és un intent molt valuós i molt interessant, evidentment. I entrem un lait i l'alalant, els Oscars els emporten l'alalant, no? Ja ho veurem, perquè... Depèn de la... No per la qualitat, ho dic, sinó per la finitat. La cadèmia ja veurem què l'interessa més. Ja ho veurem, ja ho veurem. No sé... És una cosa que no... El director explica que es veu que ell ha viscut tot això que es narra, perquè es veu que va trobar un llibre, que és el guionista, que va escriure una novel·la, em sembla que és una nova teatre, en la que reflectia totes les vivencies aquestes en aquest barri de Miami. He dut que el director era del mateix barri, de la mateixa època, de la mateixa edat, van viure més o menys el mateix, i per tant, quan ell no es coneixien, però estava en la mateixa escola, i quan el va buscar, tenien una complicitat extraordinària, fins a l'extrem de que no calia que es diguessin res una a l'altra, perquè entenien perfectament el que estaven fent. Això es nota en la pel·lícula, que és una cosa viscuda, que no està inventada, sinó que a una mesura respon a una cosa que està profundament interioritzada. Això es la transmet. Jo penso que... que t'arribes, que tu estàs en allà, i te'n vas... de l'eitan, sempre s'ha pogut explicar, perquè es posaria en masses coses que penso que és millor que la gent el descobreixi, però que es vas de l'eitan del que vas contemplant. Per tant, és per mi una pel·lícula digna de la pel·lícula del mes. És a dir, que jo la recomanaria com a pel·lícula, perquè penso que, a més a més, com ha dit el Joan, té quantitat de coses a dintre. És a dir, que hi ha molts temes a tractar. Hi ha molta cosa que s'ha tractat superficialment amb altres pel·lícules, que es tracta des d'un punt de vista més aviat seriós. Paul, què has vist? Jo no he vist de estrena estrena, però sí que he vist pel·lícules que ara mateix estan en cartellera, o no només de cinemes, diguéssim, comercials, sinó també paja pel Texas, que crec que són els últims dies. Jo he vist una que em va sorprendre, però jo crec que per la... per la contradiatat respecte al públic i la crítica. És a dir, jo vaig veure l'Alan, precisament, que no l'havia vist, vaig veure Split, la última d'Alan, l'última d'Alan. No l'hi he vist. Sí, sí, sí, sabem de què va. Però no l'hi he vist, no l'hi he vist. Jo sé com acaba i tot, sense haver-la vist. Bueno, més saps com acaba, però pel tema que... I pel què passa? Jo ja aconsegueixo ja que la gent m'expliqui les pel·lícules. Sí, però això és un final... Això és un final d'Alanari. Ja us vaig dir que m'he fet de l'associació anti-spoilers de Catalunya i d'Europa i de tot. Sí, jo vull que la gent m'expliqui les pel·lícules. Vull que puguem parlar de les coses de la gent. Ai, no, no l'explicaré. Explica'm la pel·lícula, tranquil·la. De múltiple el que passa és que... Bueno, sempre serà millor veure-ho, la que no pas que t'ho expliqui. Que no puc veure-les tot a les pel·lícules. A mi em va fer certa ràbia, a part de que la pel·lícula no... Multiple, quan seré per múltiple. Multiple, la Xamalan, em va semblar com... que té un plantejament bastant interessant, sobre trastes de personalitat. Bueno, personalitat múltiple, és una persona que més ja et venen. La pel·lícula que l'actor interpretarà 24 roles. I dius, hòstia. 23 més 1. 23 més 1, no? El 24, el nou, és el conflicte de la pel·lícula. Que dius, no tens conflicte ja a Xaval en 23. Però, bueno, que és una pel·lícula més que surt allò actors. De fet, la noia protagonista, ell s'agresta 3 noies, com per fer una mena d'història amb aquesta 24a personalitat. Però, una de les noies és la protagonista de la Bruja, de 18. No sé si recordeu de l'any passat, que va triomfar bastant a tots els festivals i això. Doncs... I què passa? Que té molt l'estil, i això ho valoro molt, que té molt l'estil del director. Un thriller psicològic bastant potent en qüestió que es podia veure al Bosque. Això sí que ho conserva. Que passa és que... Potser inclús et diria que... De l'últim, no sé si l'havíeu vist. A veure què diu. No, aquesta no. És una entrada, una mena de comèdia d'una persona que no costuma fer comèdia, una comèdia amb tocs de terror, però que, a més, amb fals documental, és una cosa molt estranya, que a mi em va sorprendre d'aquest nivell, i era una història una mica pobra. Però aquesta, el plantejament era prou interessant, però a part que això de les 23 o 24 personalitats, crec que només se'n veuen 8 o no. Són congruències de dir que no sé si hi ha un director scat, una pel·lícula que dura una hora més i només són personalitats, però sí que em va quedar i sobretot el tema del final. Això que ha comentat els francès. És una petita cosa sobre els spoilers. A veure, si un spoiler, només un spoiler, per qui ha vist la pel·lícula? Llavors no és un spoiler. M'explico. Si tu ho expliques una cosa, que només diu, mira, un spoiler, qui l'ha vista, no? Els altres no se sap el que no han vist en la pel·lícula, no saben de què va. Però no és un spoiler real, perquè el final el que t'està fent és una mica desconcertant a no sé que tu hagis vist cinema del mateix director. Perquè t'està creant un univers. És a dir, relacions entre les seves pel·lícules. I jo, quan vaig acordar la pel·lícula, jo no recordava el protegida, jo no me'n recordava. Va ser un moment de dir, de cop apareix... No sé, tu sabrà, jo ja ho sé. Però apareix el Bruce Willis, que no havia aparegut en tota la pel·lícula. I et fa una relació que dius, aviam, puc entendre que això com un fan, però total del director diria, hòstia, aquí m'estàs unint, no? I doncs aquest serà com el Nemesis, com si haguessis de fer una sauna a part del protegida. I aquest de tantes personalitats serà com el Nemesis de... En realitat s'autocita, amb una altra valida. Sort ell mateix. El propi director hi ha un moment que surt i estan tots al cinema dient, hòstia, és ell, no? Però si ets a cap mena sentit, simplement un tipic meu. Però això, malament, no? Però em va quedar hòstia, és una pel·lícula que em va quedar molt a mitjigada. Era una pel·lícula de 2 hores i 4, i dius, és que m'està avorrint. Sí que és veritat que té aquest thriller en molts moments, però com a pel·lícula... Hòstia, em va quedar... A mi, haig de confessar que, quan veig una pel·lícula que cita una altra pel·lícula d'un altre autor, a mi m'agrada, perquè... El reconeixes, no sé... T'has vist, clar, T'has quedat? Clar, si no pots reconeixer, no. És l'afecte de la paròdia, per exemple, és veure un hotshot per dir alguna cosa, i que et coneixen totes les paròdies que has fet. Clar, no m'estic referint a això, la pel·lícula no sostenta en aquesta última escena. Aquesta última escena, si no existís, no passaria res perquè la pel·li ha acabat, és una mena de píloc. Llavors... És una píloc, no? És un final, és com un extra. Ell el que fa és crear una xarxa. Crear una xarxa. La pel·lícula és rodona sense això. De fet, això és el final, el final de tot abans, els crèdits, que és allò que et deixa com... Hòstia, què vol dir? Que apareix aquest tio de cop. Llavors, la pel·lícula sense això funciona. No és un gir... Perquè, a més, que una pel·lícula com a tal necessiti un gir d'un altre pel·lícula que tu hi has d'haver vist, ja no et diré, incluso, el mateix director, però... No sé, que es consideri que és una segona part, evidentment, no sé, la saga Bourne, si no has vist, potser, els primers, et quedes una mica penjat, no? Però, en aquest cas, havia de ser una pel·li independent i sola, però, hòstia, aquest final em va quedar, potser, una mica d'allò de dir... La pel·lícula en conjunt et va agradar o mitges, o no et va quedar començant? Penarrativament, em sembla interessant, i sota del tema de com manté l'atenció durant dos hores, però sí que és veritat que hi ha moments molt incongruents de... Tu la vas veure, doncs, no saps el final, tu, Francesc. No he vist un trailer per allà. Hi ha incongruències d'aquestes, de personatges, de si vols escapar, escapa, no et quedis a una habitació mirant, de cop hi ha una de les protagonistes que intenta escapar, i veu un ordinador del protagonista d'aquest problema, i comença a mirar vídeos de totes les personalitats que té gravades amb la webcam, que, quan en realitat ja pot, marxa corrents d'allà, però no, es queda. I el personatge, i inclús el personatge, és que és molt curiós, perquè és un moment de porta, la típica porta que no s'obrereix tot i va donar en cops, i el va donar en cops, i de fons deixa reproduint un vídeo, i quan s'acaba el vídeo torna l'ordinador, posa el següent la següent personalitat, i segueix destruint la porta, que dius, a veure. I hi ha moltes incongruències d'aquest. Clar, que tu faci algú com ell, com el director, doncs clar, és una mica... I amb aquesta, i doncs clar, seguim amb l'Alan, que també era... Sí que és veritat que jo francès, havia habitat el màxim tot, tot de l'Alan, que és difícil, però jo no havia vist cap trailer, havia vist alguna imatge promocional de sota, d'imatge fixa, però havia habitat, inclús saber de què anava. I al veure-la, a més, el problema és que jo anava, i això potser és el que deies tu, Joan, jo anava amb una intenció, però perquè jo sabia que hi havia components que em voltaven, la pel·lícula, que eren els dos actors amb mi, personalment m'agraden bastant. El director, un director com... que ha fet buiples, evidentment, ha de ser algú que mantingui un llistor. També, m'agraden bastant els musicals, així, el que deia major, dels 60 Americans i tot. I doncs era com un cómpot de dir, hòstia, a veure, a veure. I jo crec que abans ho comentàvem, que jo crec que és l'efecte d'artis, també. És aquest efecte de recuperar cinema bastant posterior a la gent que ara potser va més al cinema, que són totes les generacions més joves, i que t'ho venen com, mira, que hi havia el refrito d'aquella època, concentrat amb les coses d'ara, és a dir, els actors actuals, que són els que triomfem més, o no, i llavors a mi em va quedar com quan vaig sortir del cinema i vaig pensar és fort que acabo d'haver una pel·lícula més de dues hores, quan dura, dues hores i deu o així, i amb bastantes cançons i no me'n recordi a cap, i acabo de sortir al cinema. És que, de més, per mi també, això és molt personal, això, entre confessos, i en Joan té tu opinió que li agrada molt la música i entenc més que jo, a mi hi ha una cançó que m'agrada, però els de més els trobo fluxes, i en Maradona és una de les cançons que m'agrada, que és la que repeteixen, és al principi al final, diria, però no estic segur tampoc, però els de més els trobo fluxes, no trobo que tingui la categoria d'altres cançons, d'altres pel·lícules, que hi havia molta música, doncs, que deia, hòstia, no sé, per dir alguna cosa, no? Si teniu l'esperit d'hermanas, que és una pel·lícula d'allò, totes les peces són bones, hòstia, és que que no saps quina és millor, vull dir, perquè i vine que n'hi ha, no n'hi han deu, n'hi ha 15, potser, de cançons que foten. I clar, doncs, qui diu això, diu, cantant de bajo la lluvia o dir el que vulguis, passa el mateix. Els baix són... És que era una altra època. Una altra època. No era absolutament, vull dir, la cosa va canviar, vull dir, que abans dels musicals eren les pel·lícules més riques, més fantasioses, més cinematogràfiques, són en fons, perquè... Sí, sí. No, s'explorava... Era el món dels somnis, que era bé, no? Clar, clar. Si tu veies un western, allò era una realitat que el país havia viscut, però si tu veies un musical, anaves amb un país de fantasia, Virigadún, o aquest tipus de coses... Clar, home, sí, sí. Aleshores eren els somnis, eren els colors, eren tot aquesta cosa, i tot això es va perdre, i es va perdre ja en el teatre de Broadway. Quan pensem en Macoros Line, que és el grau zero del musical, vull dir, la fila de choristes, i s'ha acabat, vull dir, perquè ja no hi havia recursos, ja no hi havia mitjans per fer aquelles produccions que feia l'Arthur Fritt, que allò és una meravella absoluta, que allò és un període clàssic que no tornarà mai més. I, aleshores, doncs, la cosa no sé, un musical es fa, no sé, vull dir, a partir de West Side Story, diguéssim, no s'ha fet un musical com aquell, vull dir, i a mi, a West Side Story, no m'agrada gens, però recordo que era una superproducció, vull dir, perquè, bueno, només per... La música, el qual vaig, la coreografia d'Algeron Robbins era una cosa... Vosaltres, aquí, les coreografies, a mi no em va semblar cap mena de res. Clar, clar. Però és que tu vas al teatre d'Algeron Robbins, el teatre d'Algeron Robbins, és clar, però és que tu vas al teatre del Broadway i allò s'ha acabat. S'ha acabat. Vull dir, els musicals ja no són el que eren. I no sé, vull dir, no sé què pensar, i, a més, és curiós que el públic s'ha adaptat en aquests musicals que no tenen xixa, i trobem tots aquests musicals que fan en els teatres que són màxmics de cançons pop, que dius, bueno, i això, quin interès té, que dius, compares amb qualsevol cosa que havia fet. És el que dèiem abans del tema de la referència. És a gaudir, per exemple, aquesta de múltiple, perquè té la referència al final de tot d'un altre pel·lícula que tu ja prèviament hauràs vist segurament, perquè és el mateix director, i estem parlant amb el mateix, inclús l'Alan, hi ha moments molt forçats, jo crec que són de... Tipó, com si et digués, en recorda't d'aquest moment d'aquesta pel·lícula, els anys 60, hi ha molts moments així. Clar, digue-li humanatge, però un humanatge... que te'l fa a Tarantino, a la seva forma, però jo crec que, per exemple, aquí a mi em dona una sensació molt de... estic veient el refrito 60 anys després, per dir-hi alguna cosa, però no... Sense caire, ha contingut extra creatiu, o... I com has dit tu, després que el d'Amiant Sencel hagués fet un guai plaix, i que després faci això també... Clar, però aquí està la bicotomia, que era... És una baixada, estic d'acord. Però no és baixada ni pujada. Evidentment, tindrà més públic, perquè la cosa està més xafadeta. I més benvenuda, perquè amb una i tants premis, llavors americans amb això són... Aquí és tal que vull dir... Saben vendre d'una forma que no sabem fer-ho en els europeus, tu. Perquè una cosa és el cinema de director, d'autor, i una altra cosa és el cinema allà, com diaris, o com... És molt bé que ha fet una panoràmica així molt bona del cinema clàssic musical, de gran producció, però que permetia que hi hagués un autor, que col·loqués una gran creativitat. Ara el que es fa guai plaix és una pel·lícula d'autor absolutament, és una persona que vol explicar una història amb la màxima profunditat possible. I llavors diuen, bueno, agafem aquest director que té nervi, li paguem uns calerons, i fem un producte com diaris, que això agafa una sèrie de referències per aquí, per allà, i aquesta és la gran dicotomia del cinema. Ja es deia, en su moment, però aquest també ha de crepúsculo de los dioses de... una cosa... parlar de transicions en el moment del cinema. Sempre parlar de cinema, és com algo... Parlar del cinema en el cinema és un tema fàcil, un tema recorrent, i els coents van fer ara també l'última dels coents, que era com... la de... com era la BFSA, i ara Cafe Society, també, que més és curiós que estava veient el fin... Bueno, això sí que et pot dir, no? Digue-ho tothom, digue-ho tothom. Tampoc és que sigui massa inesperat, però al final de la lana vaig pensar precisament el mateix de Cafe Society, té aquest punt, no de retorn, a més en local, creat, és que era com... Hòstia, vaig solucionar bastant, però sí que és veritat que vaig haver de comparar ja no amb temes de cinema més alternatiu o més comercial, comparar cinema molt entre com et portes a l'actualitat com ara diaris o blancanieves, de la Vergè, per exemple, que aquí ja no es canvis molt radicals. Ja només en el concepte de com s'utilitza la tècnica, ja no és per... retornar, és perquè la tècnica t'hi porta, això. Estàs fent servir una tècnica amb un cara lluig, no? O sigui, no perquè... hòstia, va, fem el musical un altre cop, i a mi l'Alan va quedar una mica penjat, perquè era com... aquesta gratuïtat, que potser en l'època era això que parlàvem abans de la banalitat, potser a vegades de les històries, en pro de que eren més gairebé, eren més cantants o ballarins, que actors, no? Llavors eren els moments, potser, de Fraster i Ginger Rogers, era... anaves a veure això, pràcticament, no anaves a veure gran... L'altra és si t'omplien per grans històries, hòstia, era més... És exactament igual que quan vas a veure una opera, o sigui, la història de l'opera, o sigui, el llibret... És molt full. És full. Com a cinema. Jo, no és que sigui ficcionat, els aficionats, és que ni en parlen del llibret, parlen del... s'assaben tots els cantants, s'assaben tot, i la història és no de menys, hem-ho ensertat amb això que has dit dels musicals, perquè... i es transmeten una altra cosa, fantasia, necessit, exacte. I en l'opera també hi ha... això que has dit tu, Joan, que... hi ha només una o dues peces, dues àrees o tres, que són les que sobresorten de la qüestió. L'altre dia, no sé, estava veient jo una pel·lícula de la BOEM amb el... una pel·lícula que estava molt bé, perquè... bueno, i no... l'opera sortia del teatre, diguéssim, i podies veure un primer pla dels personatges, i podies veure un carrer, que era un carrer de Davó, etcètera, no? I estava interpretada per l'Anna Nectrecmo, que ara és la soprano russa més cotitzada, i el... el Rolando Villazón, que és un tenor menzica extraordinari també. I tu miraves la BOEM, i... bueno, a part de que Geli de Manina i Miki Amanomimi, tot allò altre és una cosa discursiva que no te'n recordes de res. És a dir, senzillament aquella gent ho podríem fer parlant, el que passa és que ho fan cantant. Llavors, el musical, que no deixa de ser l'oparet vienesa, transportada a Estats Units, també té això. I a vegades, ni això, com es queixava en pol de que l'Alan no passa, que te'n recordis de res. Però vull dir, sempre ha sigut en aquests temps, sobretot en aquests temps, que hi ha una cançó que sobresurt per damunt de les altres, però que la resta és... Palla. Home, a més estem parlant d'una pel·li que és musical i que jo recordi, la majoria de l'estona és pel·lícula com a tal. No és aquell musical que pràcticament a cada escena hi ha una... Llavors, també, hi havia un moment que dic, hòstia, espera't perquè fa massa estona, que no surt una cançó. Jo recordo musicals, que estem parlant de musicals, que era poc temps. Recordo Chicago, i sobretot recordo una cançó que es deia Sins, que era la història de passada musical del rodatge del Fellini i de l'Ajuntament. No sé si l'heu vist. Aquest és 9. Camí em va agradar, dintre de tot, no és que fos cap cosa excepcional, però dintre de tot, comparat, per exemple, amb la... no diria que la fos molt superior amb això. No, però bueno... Comparat amb aquelles anteriors, d'acord? De Chicago i 9, per mi no són grans musicals, són musicals actuals i que no tenen gaire gran cosa més. Però bueno, no ho sé, abans tu deies de veure què passaria amb els d'Òscar, si l'Alan o Moonlight, jo crec que és el moment de l'Alan. Ara m'han arrasat tot. M'han el tram. És que... Això influirà en els membres de l'acadèmia, volen una cosa que no sigui... Sí, perquè a l'altre... Ni carn ni peix... Perquè a l'altre, en aquest sentit, és Obama, o sigui, la pel·lícula que hem comentat Moonlight és Obama. I que ha sigut Hillary, però... No ha pogut ser. I no pot ser que la resistència aparegui per allà, no? Un Uber de vendeta. No, no, no, en absolut. Bueno, hem arribat a l'hora, que ens hem anat contra avui, i hem permès que el Lluís, el nostre doctor del programa, que ve de tant en tant, acabar el seu tema. La setmana que ve tenim els animals del cinema, que no sabeu qui ho farà, això, el Francesc Aguilar. Ah, sí? Hòstia! He n'esperat. No m'ho esperava, jo, eh? Mira que em tocava a mi. Jo dic animat. Jo volia dir una cosa abans que hem parlat de manipulació. El doctor ha parlat de la pel·lícula de Jean Houston, que es diu The Dead. Els morts. I aquí no es va traduir per els morts, sinó que es va traduir pel títol de dublinesos, que és el títol del llibre que recull el relat als morts. Perquè dublinesos és un llibre de comptes del Jean Houston. És la manipulació de vegades, perquè si tu fas una pel·lícula que es digui els morts i la presentes en delosia, segur que no hi va ningú, aleshores també hem de tenir en compte aquestes coses. Quins animals, que són els traductors. Fins la setmana vinent! Bona nit! Gràcies, Lluís. Gràcies, Lluís.