CsC 21/02/17 - Comentaris (En man som heter Ove, The neon demon, ...) + Tema / Els animals al cinema

CINEMA SENSE CONDICIONS I don't forget about your worries and your strife. I mean the bare necessities or mother nature's recipes that bring the bare necessities of life. Wherever I wander, wherever I roam, I couldn't be found out my big home. The bees are buzzing in the tree to make some honey just for me. When you look under the rocks and plants and take a glance at the fancy ants, then maybe try a few. You eat ants? Ha, ha, you better believe it. And you're gonna love the way they tickle. Move it, look out! The bare necessities of life will come to you. But where? They'll come to you. Look for the bare necessities, the simple bare necessities. Forget about your worries and your strife. I mean the bare necessities. That's why a bear can rest it ease with just the bare necessities of life. Now when you pick a paw paw, or a prickly pear, and you prick a raw paw, well next time beware. Don't pick the prickly pear by the paw when you pick a pear try to use the claw. But you don't need to use the claw when you pick a pear of the big paw paw. Have I given you a clue? Cully, thanks, Lou. Paw paw. All the silly gibberish. C'mon, baggy, get with the bee. The bare necessities of life will come to you. Bueno, jo crec que era clar, oi? Ja està, el programa ja està fet. Totalment, eh? No ho sé, jo crec que són programes que ja està, ja és començant així. Ja es fan sols, no? Què et sugereix aquesta cançó? Paul Bigler. Ui, jo crec que avui... Mira, te anava a dir si no sabés de què parlem, potser. Si no sabés que vingués de tot el tema, diríem que parlem de Disney. Parlem de música Disney. Perquè no em sembla que t'agrada tot Disney. Sí, sí, sí, sí. Bueno, o no, comencem amb aquesta cançó, que jo diria que, i amb aquesta pel·lícula, perquè... a veure, venint d'on ve, no? Venint de la novel·la que ve... de... d'aquesta reflexió potentíssima, no? De Rudiart Kipling sobre la selva sobre la naturalesa dels animals, de les persones. Fins i tot passar pel filtre de Disney, en una altra època també. Doncs la veritat és que la potència que té la història és molt gran. I aquesta cançó, és tot un clàssic, i apareix que són uns consells que dius, bueno, perquè és veritat. No necessites més que coses bàsiques, no? No necessites, necessites la cançó. Normalment l'hem sentida per ganar l'anunci de les bananes, no? I això, no? Al final havíem Disney, si hi ha alguna cosa a fer, de part del tema, entre com ets, moralista, que ja veig que t'estàs posant de riós, però és unes cançons simples, però crec que efectives, no? Al cap i a la fi, a l'imaginar-hi, jo crec que col·lectiu tant de pares, fills o... No veig generacions, és la música que ofereix Disney. No hi ha música, ja ve molt bon guió. Però el que hem cridat més l'atenció, o el que em sembla interessant, i he volgut començar per aquest tema, és que, en aquesta història, no és tan moralista com altres, no sé. És una pel·lícula sobre això, sobre les necessitats bàsiques de l'ésser humà, una pel·lícula, ja dic, d'una altra època, i jo crec que no he estat tot tan... tan moralitzat, tan mediatitzat. I acabarem amb un altre final del programa, que per mi és... no ha arribat ni veure-la sencera mai. Jo crec que és el pitjor, una de les grans pel·lícules de Disney, però que jo crec que és el pitjor, el pitjor que es pot fer per reflectir el món dels animals, ja ho dic, és el rei León, de la John King. És un tema complex, el tema dels animals al cinema. Ja tindràs temps. És el tema, és el tema d'avui. Sí, segurament tindré temps, perquè són poquets, no? No, a Joan Morro no el sentirem, ja va dir que avui no podia venir, Carme Labot tampoc, Joan Sardà no sabem res, no sabem si apareixerà, però si no ha vingut ara, segurament tampoc, perquè acostuma a ser puntual. Hi ha un movidal, tampoc ens ha dit res, però podria venir, podria no venir, ja veurem. Si ve el movidal, la liarem una mica amb el tema que et controvertirisistem tu i jo, ara potser més o menys entendrem, o no, ho polimitzarem. De totes maneres, tinc la idea de fer una cosa així, una mica diferent. Vull anar al cinema i ens acondicions, que encara no ho hem dit. Aquí, a Ràdio Desver, que és Agafam, tu saps que hi ha un grup d'aquests de WhatsApp, que és de programes de cinema. Vaig posar el tema a veure què passava la setmana passada, i vaig anar a introduir. Podem passar-nos una mica amb això. Podem començar, hi ha moltes maneres de preparar un programa. Aquesta serà la manera, en principi, de fer-ho, diríem. Doncs mira, pel·lícules, perquè el tema d'avui, a un home anunciar la setmana passada, és els animals i els cinemes. Els animals contra el cinema, no ho sé, hi hauria moltes maneres de plantejar-ho. O el cinema contra els animals, en qualsevol cas, té molta actualitat per tota aquesta història que ha aparegut. Aquest vídeo, on es veu un pastor alemany, d'aquesta pel·lícula que estan rodant, que l'obliguen a tirar-se l'aigua, que el poble està terroritzat absolutament. La propera pell, no? Aquesta és una de les grans pel·lícules que reflecteixen el món de l'animal. No estàs parlant d'aquesta, quan fan allò? No recordava aquesta escena. Hi ha un moment en què vol tirar l'aigua. No el tira exactament un nen, sinó que el col·loca sobra d'una bassa, o d'una barca, i el col·loca ja, i la tira pedra. Però sí, sí, sí, la propera pell, entre moltes altres coses, tracta aquest tema d'una manera potentíssima. Era bé documental, i això la fa la rifossa també, perquè precisament el que diferencia als documentals de la ficció és en realitat un dels grans temes d'avui, curiosament. Vull dir com es manipulen les coses per fer-nos creure el que es vol. I en el món dels animals és molt sintomàtic. Però no, el que volia dir, que no sé, potser no ho has vist, però molta gent no ha vist en televisió, i jo no he vist en televisió, però m'ho han passat el vídeo que estan rodant una pel·lícula sobre això, sobre animals, sobre pastora alemany, com si hi ha un rodatge, una part del rodatge, on el director s'ha desvinculat completament, diu que ell no era allà, que es veu com un agent, doncs està mirant de tirar en un riu artificial fet per una escena, doncs un gos, un pobre gos, que està terroritzat, perquè veu clar un corrent d'aigua que el tiren allà, i que és negat allò, però la gent allà rient, una escena que fa venir, es garrifança, és que dius, a veure, què estem fent, i aquest serà un dels temes. En un rodatge, tot el que veiem en les pel·lícules, doncs és el que veiem. Un rodatge, una selecció de senes, però què passa amb els animals? És un tema veritatament, durillo i complexa. Però, bueno, tenim, com diria el Joan Morros, altres parts, altres coses de què parlar. Sobretot si tu has vist alguna pel·lícula, perquè jo no he vist gaire cosa. Sí, he vist poqueta, perquè... Sí que és veritat que ara, com que hi haien els Òscar, la onada, jo crec, grossa va ser finals d'any i principis. I ara, sí que hi ha algunes, ara també hi ha trains poting 2, hi ha aquests retorns, però que encara no he vist, o sigui, que no puc opinar massa. Tu has vist alguna cosa? No, és que no, no hi ha manera. No, el que sí que és curiós comentar, el fet que facin una segona part de trains poting 2, a tu què et sembla? Sí, fa molts anys que es comentava... A veure, a mi no em sembla malament, més que res, perquè... No és tan malament, és veritat. No em sembla malament perquè no... Jo, personalment, no ho concebo, a veure, especialment quan la veig ja t'ho diré, que em trobo com una segona part per seguir experimentant... Espero, més que res, perquè seguim tenint la mateixa direcció, els mateixos lectors... Aquí hi ha un punt... Evidentment hi ha un punt de risc, que és una pel·lícula d'aculta i quan... I, a més, no estem parlant d'un... ni un remake, ni una segona part, com es pot parlar de Blade Runner 2, per exemple, no? Que ara venen moltes pel·lícules que fa anys, que es van deixar ja, com enllestides. No dic com una saga de Star Wars, perquè el que havia de fer, ho pots anar inclús fent, aquests paròlegs, aquests... Però... Aquest tipus de cine, això, la segona part de Blade Runner, o de Train's Poting, tenint la tutela i la batuta, com tenen, del villainef i de... Clar, hi ha un punt de... A veure, que hauria d'estar bé. No... Un director que ja va agafar fam en el seu moment per altres pel·lícules, o per la seva mateixa, en el cas de Train's Poting, si torna a fer una segona part, espero que sigui per bé. O sigui, com? No, perquè sí, que és el que costuma passar a vegades amb les sagues, aquestes que són infinites, no? I això ho veiem ara amb Resident Evil, o amb sagues aquestes que porten... O la que vaig anar a veure fa un parell o tres de setmanes, la Underworld, que porten des del 2000. No sé, 3 o 4 fent pel·lícules important, potser 6, i arriba a un punt que dius, això estàs allargant el xicle, no? Em veu una mica? No t'agrassa a veure amb això. Bueno, s'haurà de veure, s'haurà de veure. Jo, el que sí que vaig anar a veure és... Perdona, jo ho veig com una mena d'experiment sociològic, perquè ens pot anar a la seva època, va ser com una bufetada a la societat, de dir, mira tot el que esteu permetent, per la hipocresia, per tot el que amagueu darrere, i mireu com es creen monstruositats, com aquesta gent que vaja, doncs simplement buscant baralla, com estan absolutament ficats dins d'aquest món, i per sortir-ne d'allà, doncs han de fer... És veritat que era una versió... A veure, tot i que era com en moltes pel·lícules de culte, venen de llibres de culte, en aquest sentit, també és una attació, però sí que era una pel·lícula que visualment es mostrava en aquest punt, per exemple, del que estàvem també, del que no sé si han més tard o més enllà, no me'n recordo ara, d'aquí per un sueño, d'aquestes pel·lícules que, o de com es deia aquella... Victòria F, com es deia una pel·li alemana, que va sortir el David Bowie, que era també una noia que s'enganxava a l'Aurovina. Aquestes pel·lícules eren una pel·lícules molt crues. Aquí, Boyle, el que fa, crec que també és un joc, aquest també gaire rich i escorcese, aquest punt de personatge de molt... de molt de presentacions, aquesta veu anòfica, tothom s'ha pres gairebé de... de comprar su cotxe, comprar una pantalla, i tot això, i... i ha sigut un llenguatge molt de societat, una societat també que era de l'època, no? I, llavors, serà interessant veure com m'ha canviat, si és que ha canviat alguna cosa en aquests 20 anys, perquè el que és dolorós, de vegades, és veure com pel·lícules de fa 20 anys, 25 anys, 30 anys, ja reflectien o no ha canviat prou la cosa, com perquè, veritablement, estigui tot plegat igual. Jo veig que, en aquest sentit, i venint d'aquí bé, que és del mateix director, el Dani Bowie, on, realment, és estimulant, és estimulant. Però, bueno, què havies vist, va? Sí, vaig anar a veure una de les nominades d'aquest any els Premis Òscar, que és un home llamat d'OB, O-B-O-B, no sé com se'ls diu exactament, pel·lícula Sueca, que ve d'una novel·la, novel·la de Fredric Beckman, que és una d'aquestes. Bueno, un... El que es diria ara, que podem dir, que no hi és el Joan Morros, un blockbuster, un taquillazo, més... No és una pel·lícula de caire comercial, tot i que sí que segueix molt els estils, l'estil clàssic d'història. De fet, a mesura que l'anava veient, m'anaven venint al cap pel·lícules com... primer dic de què va, perquè així després és més fàcil. Sí, no tinc ni idea. És l'idea d'un home gran i amargat, a veure si et van venir en històries al cap. Sí. A veure si pots construir sinopsis d'altres pel·lícules amb això. Un home que, bueno, que ha tingut les seves penúries durant la vida, i que explica la història de com, bàsicament, està molt enfonsat tot i, a part, és crític amb tothom del seu voltant, amb els veïns, es creu una mena de policia en el seu veïnat on viu, i tothom és com que el té molt... li pot... té molt racel, però, evidentment, ell odia a tothom. És aquest personatge prototip de... odio a la societat. Jo, el bé que vivia amb la meva dona, que ja no està. Llavors, amb un personatge així, a mi, a mesura que anava avançant la història, era... només que entre aquest mejor impossible, aquest Jack Nicholson, amb pràcticament un transtorn obsessiu compulsiu que té bastant, el app, aquesta història de l'animació, de l'home vell, que tenia la dona... I sempre hi ha aquest component de nen, o persona externa, que de cop li entra a la vida, i se li intenta girar una mica. De fet, el cartell no és cap spoiler, que, bàsicament, és el cartell de la pel·lícula, però és un personatge que, des del minut 1, pràcticament, intenta... intenta suïcidar-se. O sigui, tal qual. És una pel·lícula que la cataloguen una mica, dins d'aquest dramatisme, dins de la comèdia negra, jo crec que més carrer per aquest sentit, no és que sigui una comèdia negra, com les que, potser, una comèdia negra com podria ser el rei Tubert, evidentment, no? És pel tema de com tracta la soledat, el tema de com afronta morts, de familiars... Sí que és curiós a l'ús del flashback, perquè tota la pel·lícula s'estructura en la seva vida actual, com a home gran, i la seva vida que vas entendent, de com era de jove, com va conèixer la seva dona, com van evolucionar com a parella. I és curiós, perquè la introducció dels flashbacks és a partir de quan ell s'intenta suïcidar, quan es penja, és allò que diu, tu vida passa per davant de les ojos, i ho aprofiten com a flashback, i és molt interessant, perquè és una forma d'introducció que, com a mínim, és curiós. Si menys no, la pel·lícula comença molt amb un to, que aquí li diria un to independent, molt de cinema europeu, no diré nòrdic, perquè a vegades el nòrdic, quan són adaptacions de novel·les, que em podria ser milèon, acostumen a ser bastant canyeres, més tirant el comercial, que cine d'aquest francès, que es pernoe, o cosa així. Però evoluciona cap a, jo crec que el productiu d'Història ha millor impossible. Inclus, fa poc s'ha estrenat una pel·lícula que es diu Manual de un tecany, o sigui, és Biscarteix per a una persona. Sí, la setmana passada. És el mateix productiu. És el personatge que viu d'una forma excèntrica, desagradable per a la resta de la gent, que és un tecany. És una persona que no vol gastar ni un duro, i de cop se li apareix la seva vida, una filla perduda d'una antiga parella. Llavors, com canvia la seva vida, com m'intenta... El cap de la fi, històries moralistes. Històries de... ets un personatge, ets un personatge que t'has creat a tu mateix per les històries de la teva vida, i com que no encaixes de tota la societat, et posem aquest entrebanc, aquest gir de guió, que és un personatge, és una acció, en aquest cas, en el d'Ove, un home llamador, el tema és... No són diverses temes, però és sobretot el veïnat que actua com un personatge, que és nous veïns, que són més alegres, que ell fa més el paper encara més d'enfadat. Llavors, la resolució és evident. És a dir, quan entra això en guió, és un problema perquè el final... No sap per si. És una novel·la, llavors... Seria el Mister Scrooge, el Dickens. Sí. No, ja m'han posat mil parallelismes, perquè en cinema és un tipus de... És el que es diu en guió, que això ho hem comentat algun cop, del peix fora de l'aigua. És un personatge que... No és ben bé, però seria la inversa. És a dir, és un personatge que viu al seu món, i de cop li entra alguna cosa, en el seu camp, que en animacions fa molt, en monsters SCA, per exemple, si recordes aquesta pel·lícula, que eren els monsters i de cop s'encarrillen amb una nena. Llavors, és com canvia tot el sistema. Llavors, aquests tipus de pel·lícula s'han de jugar molt bé les cartes per no acabar, com sempre, i, a més, donant aquest toc moralista que al final de la pel·lícula, quan estan tots allà, que era una preestrena, la meitat de gent estava plorant, i, clar, dius que ja sabies com acabava aquesta història. Però, vaja, no sé, interessant. Sí que em fa pensar també que hi ha maneres originals d'encarar aquest personatge, com va fer John Mafargas, amb llocs que és igual, que és un personatge similar. Clar, però aquí estàs jugant també, jo crec que un experimental, estàs experimentant un personatge que ja per si és un desgraciat, però a la seva manera, el que havia de fer, la premisa és m'estic preparant pel món terrement, o... Sí, però originalment és un personatge que no té aquesta capacitat pel que sigui a la seva vida, perquè no ha tingut prou sort, prou habilitat per anar portant les coses que li han passat, doncs s'ha tancat també en si mateix. Llavors és desagradable amb la gent, per això ho dic. És també gasiu, tecaño, com es vulgui dir, i hi ha un moment que sí, que es planteja, com el misteri es cruix, o com aquests personatges que diuen, però espera un moment. El suplanteja a través de la pròxima, una malaltia terminal, i diuen, i llavors què passa? Ara resulta que no vindrà a anar a ningú al meu enterrament, i llavors no li cal cap fantasma d'aquests, com el misteri es cruix, ni cap filla que li vingui de no ser on, sinó que ells mateix fa la reflexió, dius, espera un moment. Amb la comèdia, al final, molta comèdia, molt l'estil de comèdia es sustenta en aquest component exterior que fa trontollar unes persones. Això podria ser des de... els informàtics aquella seria de Itkraut, i et sona una sèrie... que eren uns informàtics que estan allò al sot, en una macroempresa, i que la cop es viuen, com frics i guics, i el que vulguis dir-li, fins que entra a una cap de departament que és una dona supernormal i que no té ni idea informàtica i com conviu en aquesta dona, el mateix, passar amb Ivan Theori. A tot l'estil que pugui ser el més personatge excèntric, i de cop entre una persona que és l'antides i total, aquí, evidentment, és un xoc de... i és el típic xoc slapstick pràcticament de la comèdia, d'una genera dels màxims gags d'una persona que pot ser més extrovertida i que contraposa el personatge principal, que és això, un personatge que no hi toca del tot, però en el seu món hi viu bé, no? M'has fet pensar ara, dient això últim, deliciosa Marta, recordes? Aquella cuinera alemanya cap quadrada, aquest típic, li ve al company que és allò de la Xisua, no sé què era el Xisua, no sé si és fred o no. I li ve el Castellito, li posa ja, quan estan fent la d'allò, la recepta en un moment determinat, que és una escena fabulosa, que estan allà tots preparant, i llavors paren un moment, la cançó de volare, i llavors, quan comencen la cançó, continuen fent la d'allò, però mira això, què collons és, que hem entrat aquí. Aquesta mena d'accentricitats, sí que pot ser més per temes o laborals, que en aquest cas, evidentment, el personatge també és molt així, però és molt diferent el personatge de Jack Nicholson, que et deia abans, de millor impossible, que és un personatge que ja ha viscut tota la vida amb un obsessiu compulsiu que ha condicionat absolutament tot el que fa. Llavors, no et diria que una cuina no existeixi això, perquè, bàsicament, és una... no et dic que són mi o s'apliquin, o trastorns així, que quan laboralment apliques la perfecció pot anar bé, no? Pensava, fa molt poc, en aquesta del Jack Nicholson, no sé exactament per què, però me'l feia gràcia que l'altre hi haguessis, perquè clar, allò que fa ell, d'agafar aquella caravana, imensa, és deslligar-se, exactament d'aquesta vida rutinària, que és la que ens fa caure, amb aquest trastorns, amb aquesta obsessió. L'altre dia vaig conèixer una persona, una parella de germans, que escoltan, anaven continuament a la vau, a rentar-se les mans. És això, eh? Per què, ni d'on surt, a més a més, un li comunica a l'altre, perquè l'altre vegada que havia conegut un dels dos no li passava, i en canvi, i a mi també passa, no, en tanta mesura, i en algun moment allò sempre he tingut tics, que els tics sempre em pregunto si és malta, és que els tics, tics, és trastorns possible compulsió, i tics seria trastorns intenció compulsió, o instintió compulsió. És un tema que tinc allà en el cap, que si algú pogués trucar-nos i aclarir-nos, seria força interessant alguna vegada. I ja parlem de un psicòleg que tinc pendent d'anar a veure d'aquí a poc. Ho reconec. A veure, aquí m'estan sentint els meus pares i diran, eh, ara què li passa a aquest noi? Bueno, res, s'ha d'anar al psicòleg, que n'hi ha tant. Jo no havia anat mai a la vida, doncs mira, ara aniré, a veure què em diu, què està, dona. Després, havia vist l'altre que passa és que no és tan destrena, sí que fa ràtia ben poc que es va estrenar a la vida comercial, sí que jo crec que ha tingut una rancada difícil, però no pel contingut, sinó jo que per la forma de la pel·lícula. És una pel·lícula que ja la s'ha passat, havia començat a comentar, que era de Neon Demon, o sigui, el Dimoni de Neo, per dir-ho. És el mateix director, el Nicolas Winding Refn, mai sé com es pronuncien. Nicolas Winding Refn, sí, m'encanta, aquest director. Bueno, algú que t'ha fet drive o se l'ho dius perdona, no? No sé, però havia fet altres coses abans, molt i potents. Jo crec que també tanca una trilogia, no sé si tanca, però és una trilogia del Neo, com ha pogut fer a Drive, a se l'ho dius perdona, i ara aquí. I és una pel·lícula curiosa, perquè la van machar bastant a Can's, a Can's quan va anar a la secció oficial, de concurs de llar-matratges, la van machar bastant la crítica, més que res, perquè és aquestes pel·lícules que has de saber que vas a veure, no vas a veure una pel·lícula en si. És el que es diu un fashion film, una pel·lícula de moda, de moda, vull dir, no de moda que estigui de moda, sinó que parla sobre moda, i visualment estèticament és... és molt potent, o sigui, és veritat que segueix més els estils d'un fashion film o d'un videoclip, del món del videoclip, més excèntric possible, més que els tons de llar-matratge, el llenguatge del llar-matratge, el llenguatge del llar-matratge, que estem acostumats, doncs clar, jo puc entendre que la crítica no li sentés massa bé que en un festival evidentment dels més importants de llar-matratges si presentés una obra que no es regeix per la normativa, essencial d'una pel·lícula, llavors és molt experimental, de respirar molt el toque l'inx, inclús el estil aquest de neo d'Esparnó, molt surrealista, però també a l'hora molt adaptat al tema de, com es diu, de los celos, un furtí en català. La geologia, el monstre dels ulls vermells. Doncs és... És molt curiós el tot el que projecta la pel·lícula en quan l'evolució d'una persona quan entra en un món com és el de la moda que és el món més competitiu, el món de l'estètica, de l'ús superficial i com competeix entre altres personatges del protagonista. Evidentment, hi ha components surrealistes abstractes, components aquests de... que has embobat a la pantalla, però clar, aquest és el dilema que surt, estètica contra guió. Llavors, a mi no em va semblar un mal guió, perquè crec que és un guió complet. El que passa sí que és molt lent, és una pel·lícula que són dues hores, dues hores i quarts, i puc entendre, no un machaque, perquè jo crec que també se li ha de valorar que està volent expressar, tampoc se li machacava en qüestions estètiques a Jodropski, per exemple, quan feia les seves pel·lícules, però evidentment és un cine més surrealista, més que haver més gairebé de la poesia que del propi guió, i després a Sitges també hi van anar, i que va guanyar un premi que queda del públic, el va machacat també bastant. Llavors, quan va arribar les sales, són sales més alternatives, ara mateix les estan fent al Texas, però és una pel·lícula difícil de digerir, sobretot perquè hi ha components, inclús violents. A veure, és un director que juga molt amb la violència, això ho sabem, no fa falta. Sí, d'una manera molt concreta, no s'asservada ni exagerada, sinó justificada completament. S'ho desperdona, és un personatge, és una pel·lícula de Yacuzes, per dir-ho, és una pel·lícula 100% el neo-noir que seguia, una mica, el tema de drive de la venjança, el cap i a la fi. S'ho desperdona, em refereixo, i en aquesta pel·lícula baixa el top molt, va al món de la moda, que més crec que el clava bastant. Aquí, el que ens ha arribat de pel·lícules així, a part del castellà de Prada, és tolander, doncs sempre són unes comedios una mica exagerades en termes de el món aquest més excèntric de la moda i veure una proposta visual, clar, què passa, és un problema en qüestió de catalogar, el tema de les etiquetes, que a vegades els crítics això els agrada molt, jo puc entendre que no ho puguis valorar el 100% com una pel·lícula tot i que té una narrativa, però ara mateix hi ha molts videoclips que s'estan que són curts, o inclús hi ha CDs que es graven sencers i es fan llarg matratges. Llavors, és allò que comentàvem a vegades amb el tema dels Òscar i de les categories, de les fines línies entre un gènere i un altre. Llavors, és una pel·lícula difícil de catalogar, però que atrapa, atrapa molt. És una pel·lícula que no sé si te'n recordaràs el títol, que em sap greu, que no em vingui al cap ni el nom del director, d'aquest director que havia fet aquella història que tampoc no he vist, imagina. Que eren històries creuades. Un director que ara va morir fa uns 3 o 4 anys, havia fet molta cosa sobre el món del còmics, sobre històries així, mig paranormals. Va fer una història sobre la moda, que, bueno, la veritat és que va tenir molta nomenada i que jo vaig veure el cinema i estava molt bé, perquè precisament es plantejava quina llàstima no el recordava, no m'ha ver si em ve abans que acabi. Un capítol d'algú o és una pel·lícula sencera? És una pel·lícula sencera, dedicada al món de la moda, hi ha trios molt anomenades també, perquè sobretot és de dones i de trios molt conegudes, guapíssimes. I llavors es planteja en tota l'estona a llar de la pel·lícula la valideça del món de la moda, el sentit que té. I li dona una certa credibilitat, li dona una certa categoria. I ara, en un moment determinat, en el qual decideixen, al final de la pel·lícula, que si no, no podem parlar de res, que en el qual decideixen que la passaré la que faran, vull dir, el de jo, com es digui, però com es diu, quan caminem per allà, això, l'exhibició del de jo, ho faran sense roba. Llavors surten totes despullades, i és fablós, vull dir, perquè és la naturalitat absoluta, una d'elles també que està embarassada. Quedes dient, això també és una exhibició, és la pell humana, que és un vestit, la pell humana, la pell dels animals, mira, ja tornem a entrar en el tema dels animals. I el que passa és que... La pell de l'emparador. Seria aquesta història, de sentir-se bé d'aquesta manera, malgrat que tothom consideri que d'allò però tu estàs de meravella. Estava intentant buscar perquè la pel·lícula que està més coneguda seva, no sé què, ah, vides, vides cruzades. Sí, estava buscant històries cruzades. No et ve el cap, el nom del director. Aviam, aviam. Ara sí que... Ara ho buscaré de seguida. Mira, vaig a posar aquí, això és en directe, en vides cruzades, director. Llavors sortirà Robert Alman, ara ja tenim el nom del director, Short Catch, és la pel·lícula, en el nom original Short Catch, que tindrà a veure amb vides cruzades, aquestes coses que es fan. Short Catch és com access directe, no? Sí, sí, no sé. Short Catch, sí, sembla que sí, però tampoc t'ho sabria... Suposo que sí. Mira, Jack Lemon, Francesc Ma, Cortman, Tim Roving, Julian Mur, tot aquests amb vides cruzades. Però de quina... Jo no sé quina any estem parlant. Estem parlant, eh? De l'any que va, que va, que va. El 1990, no, aquest home ja fa uns anys, del 1993, és la pel·lícula, aquesta de Short Catch, i la que jo volia dir, ara baixo una miqueta aquí a la biquipèdia, ara trobaré el nom, suposo que no em costarà molt, i no serà molt llarg. Preta, porté, ja l'he trobat. Eh que sí, eh que sí. Doncs està bé, eh? Va molt la pena per tot això, del patiment de aconseguir el millor vestit, el millor actriu, el millor model, i una reflexió, sobretot, i a més a més, que participen en les coses firmes, com ell, San Loren, i Chanel, i a veure les actrius, que també sortiran per aquí, ja que estem, doncs no, no surten. Bueno, és igual. Surten unes quantes, que tenen una... una numerada força important, però ara no. El cinema sobre la moda, això també potser mira per un dia, per fer un tema del cinema, perquè és un... A veure, evidentment, és el tema visual, en el sentit de que la pel·lícula, la direcció artística i de vestuari, és una mica com el que li va passar a l'Albert Serra, a l'Albert Serra amb l'últim pel·lícul que va fer, pels gaudí, que és una pel·lícula visualment molt potent. Ara, no sé el guió, perquè jo encara no l'he vist, però visualment ja dius, estic, cada pla és un quadre d'aquesta pel·lícula, però... En aquest cas, per exemple, en Neon Demon, la que estava comentant, és que hi ha molt aquest component sàdic que pot o no associar al món de la moda, no? Sobretot actual, que és molt... molt devorador, a vegades, el tema de la moda, sobretot el tema de la moda, sobretot ni de com ens marca, gairebé caràcters o formes de ser, i em recordava molt l'estil que feia el Brandon Cronenberg, que és el fill del David Cronenberg, la única pel·lícula que a mi ens anà brillant, que és Antiviral. I Antiviral té el mateix el mateix to, la mateixa crudesa que té Neon Demon, el que passa és que la gran diferència, a part de més pel guió i de la temàtica, és l'estètica, que evidentment un és buscar el blanc nuclear, el blanc el Brandon Cronenberg busca que aquella goteta de Sant Cacau, molt pròpies, un pare, que és allò de sangre, per tots els llocs, que caigui en una superfície el més blanc que possible, i té aquest toc estètic, però molt trencat, molt desesperant. El Neon Demon juga molt amb el contrari, totes les escenes estan plertes, estan plenes, plenes, plenes de llums, de vers, de... Inclusió, el moment que sortia en els rius, que em va fer molta gràcia. Són gent coneguda, però aquí, que fa d'un tio bastant festigós. És molt interessant. Sí, sí, sí, canvis de rol. Abans estava mirant el pret de porter, com a concepte, això del tot a portar, per això va arribar de Disson-Loren, i tal, a la pel·lícula no té res a veure amb això, però sí que he trobat ja els actors marxant a l'Amastroiani, Sofia Loren, és una pel·li de fa uns anys, i venen tots aquells en un caimè, Rupert Everett, Julia Roberts, Tim Robbins, Kim Basinger, Stephen Ria, Forrest Wittaker, és una passada. Lauren Backel, Lili Taylor, Tracy Ullman, actrius i actors de moltes generacions diferents, ficades en una història potent, potent, potent. Què t'anava a dir? Si a Boca Harro et pregunto, has vist Time Code, o no? No. I que ens resisteixes, eh? No. M'ha explicat tot. Sí. T'ha fet Spoilers de Time Code. Sí, però perquè... Bueno, mira. Però, inclús, com estàs explicant, he de dir que és interessant. Ja no li agrada, especialment, no? No ho veia. Però sí, sí, tinc ganes. Ja et deia, ja tenia ganes de fer aquest doble T entre cometes català internacional, que era el Time Code i el Colbac. Que aquest també tinc bastant de ganes, que és un jaume atratge, que ha anat a bastants llocs i que... Colbac, sí. Té bastanta bona pinta. Colbac, un director que he vist alguna pel·lícula, no recordo com es diu, que havia fet pel·lícules amb Ramon Termins, Carles Torrents. Carles Torrents, sí. Sí, sí, sí. M'interessa també molt veure que no hi ha manera d'anar amb el cinema. Quina ràbia, la posem de pel·lícula del mes. Escolta, podem decidir tu i jo, la pel·lícula del mes de la setmana vinent, com que som els que estem aquí. Vull dir que podíem agafar alguna que estigués en cartellera, això sí. Una, eh, sisplau, perquè dos no puc... No, no, ni una de les dues. L'última vegada, ni tu ni jo, vull dir que ara mateix ja estem deixant les coses clara. Queda fatal, però és igual. No, no, no. Jo sé que aquesta setmana em vaig... del que queda de setmana, que em vaig a dues, vull dir que ja vindré amb les piles cargades però si hem d'anar a veure alguna d'aquestes d'anar al cinema, doncs ja no ho triarà. No ho triarà. Tenim algunes, mira, ho podem posar les cartes o les pel·lícules sobre la taula ara. Amb Moonlight, que a mi no em ve massa de gust. No sé per què, el Joan ho deia a la teva i no li venia de gust, després li van cantar, però, bueno, tinc una... un criteri ara per no anar a veure aquestes pel·lícules, però hi ha coses que potser no cal comentar ja. Hi ha coses que vagin als Òscars o coses que parlin de racisme o que vagin als Òscars, sempre que vagin als Òscars. No ho sé. No, no m'importa que vagin als Òscars. Comenceria també seria l'altre que ens proposaven. Jo ja, per proposar coses diferents, proposava, però aquesta no tindrà gaire acceptació entre el grup, el que de veritat importa, una pel·lícula espanyola, vigues per vigues. Aquesta seria molt interessant, a veure-la. Vigues, l'una amb senes, perquè jo no ho sabia, però ell es veu que gravava un vídeo cada dia durant molts anys de la seva vida. Llavors han agafat, per tant, per això és vigues, per vigues l'una. Perquè són escenes gravades per ell mateix i ara recopilades i seleccionades. Una pel·lícula documental van guardista estranya, seria complicada, no sé quant dura, com potser també és una tortura. Tots ha de dir, però bueno, interessant ser-ho que... Hi havia molta relació amb el Texas, amb el Ventura Fons... Van fer de vigues l'una i venia gent especialitzada. No sé on la fa, m'imagino que sí. No he mirat les sales, però es podria mirar. I l'altra que jo proposava, perquè fos, aquí ve una mica la història, de què selecciono. Una història d'altres nacionalitats, també. Una pel·lícula que s'ha estrenat aquest divendres passat, de Tunisia, o de Tunis, no sé com es diu, que es diu Heady, un viento de libertad. Una història produïda pels germans d'Ardent i que, per tant, també ha de tenir una mica la seva estètica. A mi m'agrada molt, en general. Podria ser llaminera. Llavors la Carme, on deia... Bueno, aquesta no em desagrada, si he descullat alguna. Llavors jo deia Heady a la d'una, Heady a la de dues i la podem decidir a aquesta o una altra. Aquestes són les que tenim així, allò, la de Heady, doncs no estaria malament, no sé. Ho decidim just abans d'acabar el programa, si et sembla. Ara ja tenim això, les possibilitats. Anem per s'animals o queden, vinga, amb aquesta cançó. Chatting to a cheetah. Oh, what a neat achievement that would be. If you could talk to the animals, to learn their languages, maybe take an animal degree. I'd study elephant and eagle, buffalo and beagle, alligator, guinea pig and flea. I would converse in polar bear and python. And I would curse in fur and kangaroo. If people ask me, can you speak rhinoceros? I'd say, of course, of us. Can't you? I conferred with our furry friends, man to animal. Think of the amazing repartee. If I could walk with the animals, talk with the animals, grunt and squeak and squawk with the animals. And they could talk to me. Parlava amb la setmana passada, em dedica una estona, aquells temes, allò espontànics que surten, parlant d'una pel·lícula de l'Alan, d'on del musical, aquesta no va sortir, tampoc és un gran musical, de Doctor Dolittle, però el que sí que és, és una pel·lícula... Bueno, aquesta cançó jo ho diu, Talk to the Animals, respectuosa, a l'extrem. Hi ha una versió posterior, no sé si. La Edi Murphy. Hi ha dues versions. Les diferències, sí. Les diferències són molt interessants, perquè aquí, Res Harrison, que és el doctor, que té a casa seva tota mena d'animals, un cavall amb ulleres, tot el que li faci falta d'animals. Extravagància. Extravagància, però respecta per tots els animals, segons les seves característiques. Era la fàbula. Cada animal representava... El Doctor Dolittle, interpretat pel Res Harrison, allà els animals no parlen. És ell que escolta els animals, que pot parlar més, però tu pots arribar a creure, perquè pot haver persones que tinguin aquesta habilitat, de fet, n'hi ha, o persones que ja coneixen molt bé els animals. La veritat és que està rodada com una mena d'obra de teatre, que hi ha pel·lícula, Doctor Dolittle Dick, tota amb una casa, i allà a la casa es veien com apareixen els animals. És una solució, perquè els animals eren reals. Ara, d'aquest tema, de què es fan amb els rodatges, hem de parlar. Jo, si et sembla a pol, que ja més o menys avall ens ho hem parlat, ataquem una mica amb el que... Mira, la primera que va participar de fet, va ser la nostra, sobretot Lídia, amb el tema que et deia. Home, podíeu comentar parlant dels animals de l'angosta. Tu n'has parlat molt de l'angosta. Bueno, però no per cent per cent bo, eh? Perquè jo proposava, el panorama és de cinema, que és un grup on estan englobats persones que participen amb els diferents programes, d'Axarà, de Radio San Boi, de Cinema del Galliné, de Radio Cornellà, del Més que Cinema, Radio San Vicens, aquest programa, l'Infiltrats també, que ja no és un programa de ràdio, però que és d'allò, i altra gent també, que està prou interessada per aquest tema, i que a mi em sembla respectable la seva opinió. La primera, jo vaig dir, panòlegs de cinema ataca de 9 dimarts vinent, parlem d'animals en el cinema, en les cinemes sense condicions de ràdio d'Esber, i dius, aquí li ve de gust, no aportar les seves pel·lícules, i jo reflexió, i això era una trampa, perquè en realitat, jo volia parlar del que hi ha més o menys, tu saps, però no és tan bé. Però bueno, aquesta era la manera de començar. Llavors el dia va dir això, podeu comentar l'angosta, que estava nominada als Gaudí d'aquest any, jo això no ho sabia. Estava nominada als Gaudí, suposo que com a pel·lícula, no sé en quina categoria. I la gent que es converteix en aquesta pel·lícula, i no troba parella, una cosa així. Com era el tema? El tema era, és una distòpia, ja que parlàvem fa un temps, és una distòpia on es planteja que la societat, com a tal, s'hagi escobert, però s'entén que la gent adulta, d'alguna forma o d'una altra, ha de viure amb parella, a viure associada amb una altra, és arrumar. Inclusos els fan classes de com és una vida de solter i és algú que està menjant sola a casa, és com un teatrillo, fan com un teatrillo per la gent, i fa una persona que està menjant sola a casa i es mort perquè s'està ofegant i no té ningú, i com vius amb parella, això és algo molt absurd. Viure amb parella, evidentment et salva perquè et fa la maniobra aquella, i tot aquestes històries. Arriba un punt de que quan et quedes solter tens tant de temps per trobar parella, per dir per què s'ha de mort la parella o per què t'has separat o el que sigui, i té x temps que tens és perquè una mena de policia, digue-li com vulguis, com tot aquestes distopies que sempre hi ha aquesta policia del Carme, policia de 1984 o d'aquestes històries així, llavors et posa una mena d'hotel que és el que et planteja la pel·lícula de l'Angosta, una mena d'hotel on tu i altra solter és allò de cites, llavors allà tu has de conèixer la teva mediana. Bàsicament l'amor ha de ser real perquè a més és una societat en què el sentiment no es dona com a tal, és a dir, és tot molt més lògic, molt més fred, molt més cru, és a dir, que l'amor que experimentes amb una persona hauria de ser més real no tant demagat de... ens diem que ens hem ajuntat i fora d'aquí, amb les nostres vides i així seguim vivint. Llavors el plantejament és si no trobes parella en els propers no sé si eren x-dies, no me'n recordo com un mes o dos, se't convertiran en animal i aquest animal et deixarà lliure pel bohos i tota la història i tu viures com un animal com el que et mereixes ser perquè un home ha de viure en comunitat i amb parella. Llavors cada persona té la seva l'acció un animal i cadascú ja es fa tota aquella història de un parell perquè així podren alliure pel bo. Pots escogir en l'animal. Jo diria que si no recordo malament si llavors el personatge principal es vol convertir en una llagosta amb els seus parques i cadascú té la seva història i de fet ell entra a l'hotel amb un gos que és el seu germà. És com també bastant paròdic que ell entra amb el gos i sempre li parla com si fos un... no perquè fos un home, sinó es refereix a ell com un ex-humà gairebé i la pel·lícula el planteja més conegut. Però l'entén i el gos, l'entén o no? No ho sabem, això. No parles tant, perquè fa una cosa molt tràgica. Però sí que a mi jo no... Per mi no hi ha problema, tu decideixes. De totes maneres és una pel·lícula que el plantejament és molt interessant i és el que passa que això ho vaig comentar ja amb el tema de les distopies que potser els plantejaments són bastant interessants però després es desenvolupava, que una cosa és la TESI i l'altra és el guió. I a mi és una de les coses que és la qüestió de la crítica a l'angost, que és... em sembla una bona TESI, però potser no un gran guió. Jo li demanava, amb aquest missatge de WhatsApp, estem avui comentant això, el WhatsApp que ens el m'ha enviat, perquè em sembla un bon guió per allò, perquè podíem plantejar de moltes maneres diferents, però és que sortiran els temes que han de sortir. Llavors, jo li demanava a Lídia veure si em podia explicar el simbolisme de la pel·lícula. Ja deia, el tracte als animals va per una altra cantora, aquesta pel·lícula, que té més a veure amb un dels personatges secundaris. És això que t'ho diu el del gos, i tot això del germà. Jo li deia, explica, explica, no m'importen els espòiles, o m'ho dius en privat, però no. Llavors ell deia, el protagonista té un gos que és violentment assassinat, i ja està, per una de les possibles parelles. I, bueno, hi ha una visió molt cruda, la típica persona amb poca sensibilitat pels animals. Ja anem entrant en el tema. Albert Puello, que últimament aquest programa no l'havia esmentat, hi ha un altre programa nou, el Ripoller Radio, l'Àrima de Celuloide, que porta com a capdad allò. Bueno, jo què sé, aquí m'he... Cabezas, m'ho va demanar, i, bueno, jo què sé, i vinga, va, anem allò perquè és que, si no, potser no tiràvem de l'any, ja que un té tanta experiència, dius, poso allà i començo a parlar. Llavors ell ja deia, Albert Puello, diu, quina n'ha anat avui al greca, que pensava que no superaria Canino. Llavors, el Lídia, que diu, és una pel·lícula molt apena de veure. Bueno, jo li dono la benvinguda a Albert, i Albert parla d'una pel·lícula que jo no sé si tu coneixes, jo no gaire. Diu, Humberto D, et sona, la pots comentar. Em sona, però no la puc comentar. Després deia que és de Deshica, d'editori de Deshica, que no la conec, no la puc comentar. I ja esmentava, mira, precisament, Canitxe de Vigues Luna, imagina. Fetixisme al màxim, eh? Bueno, un altre tema del possible... del tractament dels animals, ja siguin al cinema, ja siguin la vida real. Té més a veure del que podíem pensar amb el tractament dels animals al cinema, que ja arribarem. Diu Albert Puello, director de cinema per ser, que fa coses interessantíssimes. Tenim pendents de que estreni Barcelona 65, la relació entre els estudis de música italiens i Barcelona d'aquella època, dels anys 60, una documentació fabulosa, a veure quan la poden estrenar i la comentem aquí. No és el prolec de Barcelona 92, no? Ostres, tu, seria un prolec molts anys abans, seria complicat establir la relació. No, però bé, bé. Bona, bona, aquesta. Albert Puello, que la més recent que recorda, és Truman. I en Truman està bé aturar-se, perquè Truman és una pel·lícula, si recordeu, en el que el gos m'apareix, jo diria que potser amb uns 30 plans, 40, com a molt, i és simplement una mena de personatge, entre cometes, decoratiu, decoratiu o simbòlic, representatiu per contrast del dramatisme que tenen els personatges, el Javier Càmera i el Ricardo Darín, que estan en un moment de la seva vida, un com a malalt terminal i l'altre com a mi, que no sap ben bé com treures el tema de sobre o com assimilar-ho, i el gos simplement dona aquella serenitat, que diu, bueno, mira, escolta, feu el que vulgueu, jo estic aquí. Ho dic en el sentit que aquests gos no li fan fer res, que no vulgui o que deixi de voler. Simplement, l'aprofiten, el tenen allà i van agafant alguns planos i el col·loquen. Ja està. Bé, correcte. Ja sé que és una valoració moral. Entre Joan Sardà, que no el tenim aquí, però que diu, Hitchcock veia que no es podia fer, això ho sabem, cinema amb nens ni animals, després de l'èxit de T ja no es va repetir en la frase. No sé què té a veure amb els animals, però, bueno, llavors diu Paco Sánchez del Charada Radio San Boilasi, vei per Serita Valiente, Truman, que també l'havíem inventat ja, per qui ve un amic meu, Víctor Canalis Hernández, que arriba ja a punt de passar, passa amb vulguis. Aquí, Víctor, hi ha el locutor i per parlar una mica, com et vingui de gust. Des de Vagirana ens arriba, vei per Serita Valiente, Truman, que ja l'havíem inventat, la de Richard Gher, com es deia aquella del gosset pobret que es queda sense l'amor i llavors va a buscar-ho cada dia al tren, és aquella de Richard Gher. No recordo com es diu la pel·lícula. Després parlava també de Loso. Vei per Serita Valiente és una pel·lícula, jo crec que és un bon moment per parar-nos una mica amb aquesta història. Vei és la història un porquet que és considerat el culpable. Jo no l'he vista, però he llegit sobre la història el culpable de que uns llops o uns gossos ataquin a un ramat, llavors el gran G vol carregar-se el bal amb l'escopeta de llop, però després se n'adona que això no és veritat. Llavors és una història en la qual està molt bé perquè et donen la possibilitat de canviar d'opinió. Cosa que, bueno, és el que volem algunes persones al voltant del tema dels animals, que hi hagi un canvi de perspectiva. I, a més a més, és curiós perquè el actor... Seguim parlant de moral, doncs, eh? L'actor principal, completament d'ètica, diria, i fins i tot més que de moral, d'ètica, que haurien de distingir. Mira, un dia podem dedicar. Tenim un programa que podem dedicar al menjar, un dia que podem dedicar la distinció entre ètica i moral. S'hauria d'estudiar una mica, per ser el tema. Però el que també és molt interessant comentar és que el actor principal, l'humà de la pel·lícula, el John Cronwell, que és aquell acto gran, que a partir d'aquesta pel·lícula va començar a tenir una carrera al món del cinema, era vegetari, llavors, i es va fer begar en el moment de dallò. I s'ha convertit en un gran defensor dels drets dels animals perquè va adonar-se de tot allò, i comenta una escena molt peculiar de la pel·lícula, de la qual el purquet van a proposar-li, diguem-ho així, una escena, llavors el porc, quan veu el prat aquell en el que han de rodar, i el cel blau, doncs, comença a córrer, diu, jo vaig a la meva, no? I llavors tothom perseguint-lo, no? El porquet no volia rodar, no tenia ganes d'estar en aquell rodatge, diguem-ho clar, perquè els animals, i ara sortirà el tema, no tenen cap interès per rodar una pel·lícula, diguem-ho clar, si hi ha interès per part dels humans, i entrem de nou el tema que dèiem abans, de que moltes vegades se'ls obliga a fer una sèrie de coses. Hi ha un concepte que apareixerà d'aquí una miqueta, que és el tema dels semovientes, no sé si et subsona aquest concepte, però quan es fa un rodatge d'una planificació d'un rodatge, hi ha una sèrie de factors que són, concretament, els nens, i els animals, que són semovientes, que no estan especialment d'acord, i que poden portar problemes a l'hora de fer el rodatge. Els nens no pots fer res, si no vols rodar, no pots oblidar-lo. Els animals, sí. L'Eixiàndalú, de Jape Marmengol, que també és un component del programa, ho deia de broma, diu, és broma, però tenia ganes de dir-hi la meva, no? Bueno, el Bosch-Andalú, perquè també és un gos. I també deia la Fira de Mininha, que està molt bé, aquest comentari. Apareix un tigre, ja, no en recordeu, i l'amatança del port. Cormetratge de no ficció, ficció, no ficció. I llavors arriba Santi, el Santi Serrano Sedano, de l'MKC de Radio San Vicent, i ja parla d'on del gènere, Tiburón, Piranha... El tema animals, ja, com a... com a manassa total, aquest... aquest tema més... destructiu... Bueno, que és gairebé aquí, paraula Godzilla, no? Era bé. Sí, sí, sí, sí, sí, completament. Vull dir, ja, aquí, quan comencen a apareixar aquest tema, Tiburón, Piranha... Bueno, Albert Puello ja entra en la mujer pantera de Torné, que això ja és cinema bratilament conceptual, una altra història. La mosca, de... de Cronenberg, la Cosanche, de Lutreu, i llavors Lorena, la fotògrafa del més que cinema, diu, Tiburón, ja està allà, i Santi ja se li... Ja te'n vas a Xarnados... Aquí està, és el que ell diu, Orca, la baia de Cessina, Xarnado, i Lorena, Arnofòbia, no? Bueno, ja diu Arnofòbia, però que seria el mateix. I jo en Xardà, ja, posant el... el toc d'humor, la Mula Francis, va bé, Pa Cosanche, Riu, Arragnofòbia, torna a treure Santi, i Santi fa una cosa molt curiosa, treu Arragnofòbia i la Vaquilla, en el mateix comentari, diu, wow! La Vaquilla de... Vaques de Médem, sí senyor, vaques de Médem. I llavors surt un altre tema, que és diàrtis. Diàrtis, amb el gosset. Fixeu-vos, aquell gosset es va considerar com un dels grans actors directament de la pel·lícula del cinema, jo no sé aquell gos, si estava content en el rodat, això no, però, bueno, posem que sí, posem que sí. D'acord? Més coses, més coses. Ramon, perquè llavors jo plantejo, hi ha el tema que ho dic allà en el grup, i ho dic aquí també. Llavors... Bueno, cinema amb animals, no, i això ho treu Ramon, ho treu Ramon Major i Sac, més que cinema també, que diu... Cinema amb animals, en molts casos, és sinònim de maltracte animal. Atenció, no ho dic jo. I llavors jo poso, almenys sort que algú ho ha dit, i que no està jo. Són una amenaça, perquè ara no fòbia, tiburón, etcètera. Per això ens hem de defensar i podem massacrar-los. Seria més o menys així, el tema desencaminat, i Ramon diu una mica sí. Jo diria que els animals som nosaltres. Llavors... Jo comento això, que mai no pensava que veuria l'agnofòbia i la Vaquilla, escrites tan a prop d'un de l'altre. La Vaquilla és una de les pròpieses, el que va proposar i el que porta el programa de l'àrima de celluloide, parlant de Babe, de Beethoven, que Ramon després comenta el tema de que es van utilitzar no-gossos per interpretar el gos de Beethoven. I aquí ja anem una miqueta. Per què no-gossos? Perquè els gossos acabaven a sotaques, destrossant... No sé si era una pel·lícula o una sèrie que van recordar ara, però War Horse, potser era... Però va fer una sèrie, jo crec que la Vaquilla va cancel·lar a part... ells deien que era perquè havien mort masses cavalls, tot i que... Es comentava que era perquè no tenien audiència, i bàsicament van fer l'excusa que sigui una cosa més ètica i moral que no econòmica, gairebé, i de visualitzacions. Clar, al final de totes les pel·lícules van allò, menys de la propera pell, que ja no posen res, perquè ja simplement és documental el que es veu, els caps de port sanglà allà, en la festa major. I l'olivo, no? I l'olivo també. L'olivo també apareix... L'inici el que passa després amb les gallines, amb els pollets, aquells, no? Bueno, el tema és aquest. El tema és aquests animals que estem parlant. Aquí els fa un contracte, perquè estiguin allà col·locats. Bueno, després Dani, el germà de Ramon Diordo, Manos Pena, és la nota surrealista. Alguna persona queda allò. La qüestió és aquesta. La qüestió és que apareix perro blanco, també de Samuel Fuller, una gran pel·lícula, que hauríem de mirar. Infierno blanco, no sé si te'n recorda, aquesta que era de shallows, del Cullet Serra. Aquesta és una gran pel·lícula. El contari que a Tiburón, que és una pel·lícula que té la por als taurons, va fer molt, molt, però molt mal el que era la consideració que tenim els humans. Aquests animals, que són com qualsevol altre animal, però que els agafem una por. Aquesta pel·lícula del Cullet Serra no respecta, explica per què aquell tauró és tan aquell lloc, perquè té el seu lloc de casa. Hi ha una lluita entre la surfista, aquella espectacularment guapa, i el tauró, que també és espectacularment guapo, tot s'ha de dir, per la supervivència. Ell té la seva orca, que està moribunda, i ja es fica allà amb el seu terreny de casa. Per tant, parta d'aquí. Llavors hi ha aquella lluita aferrisada per aconseguir allò. Llavors apareixen pel·lícules més conceptuals, en la granja, que ja són fàbules que va proposar Pol, que també després... Això va ser curiós, perquè, quan jo recordo, anar al cinema de petit i confondre'm de sala... Bueno, de sala, no. Jo anava a veure la Chicken Run, si recordes aquella d'animació, de les gallines... Espera, ara m'estic confonent. I vaig anar a aquesta, i vaig pensar, quan començarà la plastilina, quan començaran els dibuixos, i em vaig treure aquesta pel·lícula de superpatit, no sé quan es va estrenar Chicken Run, però recordo de petit, de veure aquesta pel·lícula de Stalin, una parabola política, explicant-te com els animals es revelen, però després tornen a fer el mateix que els que havien fet abans, la burocràcia i tota la història. Chicken Run també és una pel·lícula de la que hem de parlar, perquè en un vídeo que he vist fa no gaire, ens explica tant de Babe, com de Chicken Run, que tots estem a favor de que aquesta gent s'escapi de la granja, volem que marxin, i en canvi, després, apareix Quimet, també treu Project X, el caballó de Spielberg, la de Warhawk, Moby Dick, la treu Quimet, una meravella, un P. D. Amado-Wanda, atenció, una comèdia de les clàssiques dels anys 80, Space Jam, pàjaros de Hitchcock... Space Jam, això és treuig, sí, no sé per què. Però que no queda els lunitums, que són animals, perquè és Space Jam. A mi m'ha agafat... José Manuel Anguiano, que és el que després aporta, és qualsevol de Nacho Vidal. És un animal, és un animal, i llavors, Abatar, que comenta Ramon, després de Ribra de la Broma, de José Manuel Anguiano, i llavors, comencem pel tema, una miqueta sèrie, José Manuel Anguiano. Jo començaria, lo digo en castellano, para no traducir, porque yo digo a Amalceo, a Andalus, yo empezaría apuntillando animales no humanos, porque a menos, y así acabemos el programa, a ver en hoy ni si entén dolor, todos somos animales. Para mí hay un género entero que representa perfectamente nuestra visión sobre el mundo animal, Wester. Nosotros somos algo muy distinto a los animales, es el que planteja el Wester. Los cuales están aquí para servirnos, como transporte, comida, vestimenta, etc. Si moren caballos exautos en el rocío, seguro que en interminables rodajes al sol han muerto caballos. Aquí deixem el programa, perquè ja s'acaben el temps. Quina pel·lícula agafem com a film del mes, la setmana vinent? No visc cap, o sigui, no visc cap de les que es proposen. Tu decideixes. No, no, no. La fem aquesta, què deia? La Heidi. Heidi, no. Vaig a posar la cançó d'una pel·lícula horrible per mi de la història del cinema, i així acabem el programa. Horrible. De Lion King, el rei Lleó, que jo no sé ni ni què està sortint aquí ara. Així acabem avui amb l'horror fet pel·lícula, una paraula en la qual tots estem contents perquè el rei ara vença per defensar la monarquia, perquè és això. És la història. És la setena. Exactament. No és tan malament, el tema dels animals. La setmana vinent, per tant, Heidi, que té un altre de Lleó, una pel·lícula tunicina, si la voleu veure, la podeu comentar amb nosaltres també, o ens podeu escoltar, ja sabem de què va, Paul, un plaer compartir aquí el programa amb tu. I els que no han pogut venir, ens trobem a faltar, però ja veieu que dues persones poden fer un programa sense cap problema. Fixeu-vos amb el que us diuen les pel·lícules. Què mengen els animals de les pel·lícules de Disney? Aquesta pregunta també volia fer-la ja. Fins la setmana vinent a rebeure.