A l'escoltes ràdio d'esper, Sintonitzes ràdio d'esper, La ràdio de Sant Just, Durant de 8.1. Ràdio d'esper, Durant de 8.1. Ràdio d'esper, Durant de 8.1. Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Qui estem com cada dimarts? Cinema sense condicions. Per parlar amb vosaltres, de les pel·lícules que ens han agradat, que no ens han agradat, també. I de cine, en general. Aquí estem el Francesc, el Joan i Carme Nogot. Sense condicions. I bé, mentre busquem uns auriculars... Uns auriculars per el Joan. ...que està aquí desesperadament mirant, doncs que et sembla si fem un petit resum del que parlarem avui. Molt bé. Carme, mira, ja ve amb els seus auriculars. Allà a la mà. Doncs avui farem la primera part, això que t'ho deies, per a les pel·lícules diverses, estrenes, properes, estrenes. Després tenim un espai projectat, com el que vam començar la setmana passada, parlant de Friesland, doncs avui una altra directora d'aquests clàssics, clàssics, clàssics. Que és el Lúvitz. És una meravella, el Lúvitz. Com a mínim per una pel·lícula, com a mínim per una pel·lícula... Com a mínim, el Tobí o no el Tobí. Exacte, a veure si surten més. Més una, més el Tobí. N'hi ha més per aquí, però jo no les tinc més a present. Però sí, sí. La primera i última part del programa parlarem d'aquesta pel·lícula, que segons alguns membres del programa, és una pel·lícula que val la pena considerar la pel·lícula del més i tot això. Que teniu un interès. Les pel·lícules no només... les hem de... analitzar amb l'òptica de que són una cosa fora de sèrie, que no és una... No, hi ha pel·lícules que hi ha un moment que són bones de parlar-ne, hi ha un moment que connecten amb altres pel·lícules, amb altres situacions a aquesta pel·lícula del món. Aquest moment s'està fent el Teatre de Barcelona. Sí, el Joan Dirigilan. El Joan Dirigilan, per exemple. Bueno, està amb previsió de fer. I a França va ser tot un èxit, aquesta comòbria de teatre. Per tant, té aquesta... té que t'interès. Jo trobo que és una pel·lícula interessant, la crítica de fet la va deixar bé, i en tot cas, en la segona part, podem anar comentant... A la tercera part, que ara tenim tres parts. Exactament, tenim tres parts. Jo puc parlar d'estrena, d'alguna estrena, mentre no ve el Jaume. Jo em pensava aquest matí, ens volíem, però no ens hem vist. Llavors, jo us puc parlar de la pel·lícula d'últim del James Bond, que l'han estrenat aquest matí, l'estrena en demà, en general, de Skyfall. Pots dir que la setmana que ve la fan el cine baix. Clar. A partir de demà l'hi ho fan, perquè l'estrena en demà tot arreu. Sí. En aquest espai el cine baix té tot un mèrit, perquè posar una pel·lícula d'estrena, d'aquestes que estan molt bé a l'Alça, com va ser l'impossible, que també la van tenir de seguida, tot un mèrit per aquesta gent. Bé. Està molt bé parlar d'ells, perquè ja van parlar una mica l'altre dia de com es va organitzar el cinema, i de com es va posar el mèrit. M'ha mirat un projecte com aquest. M'ha mirat el que tenien per novetat, i he vist que hi havia la Skyfall. Vinga, una opció molt bona per anar a veure-la. Si us haig de dir que d'entrada tenia una certa recansa, perquè a mi les pel·lícules en general del James Bond no és que sigui la meva predilecció. Per això el dedico de pel·lícula aquesta. Però de més de confessar que m'ha sorprès, que m'ha interessat i crec que serà un èxit. Un èxit comercial, sobretot. És que, aviam, sense ser seguint el ritme de les pel·lícules del James Bond, que són, en el fons, por entreteniment i pel·lícules d'acció, doncs això, que és l'únic que persegueix la pel·lícula, no va més enllà d'això, això està sublimament aconseguit. És a dir, té una entrada extraordinària. És a dir, no sé si dura bastant, no sé si dura set o deu minuts d'una entrada d'acció que és espectacular, realment espectacular, molt ben realitzada, molt ben fetes. El pel·lícula està dirigit a Pelsan Menters, que tu et sabeu qui és, no? És a dir, el senyor que havia dirigit. American Beauty, Camino de perdició, Revolutionary Road. American Beauty és una cosa important. Importantíssima, importantíssima. Aleshores, la pel·lícula està... és dintre la línia de James Bond, per tant, amb totes les gisències que habitualment té, amb totes les coses de sexe, humor... Concretament, per matar. Per matar, sí. Amb totes les coses que em fiquen passant. Però la pel·lícula haig de confessar que està francament bé. Hi ha dues altres coses que m'han sorprès molt. Una és aquesta entrada fabulosa, extraordinària, vull dir d'acció, però de les millors pel·lícules de l'Espilberg. És a dir, està l'alçada de les millors pel·lícules d'acció de l'Espilberg. Dura, ja et dic potser deu minuts, perquè és molt llarga. Després hi ha unes lletres de crèdit, uns títols de crèdit, que estan extraordinàriament ben muntats. Algú s'ha fet dedicat a fer-los, però estan d'uns colors brillantíssims preciosos macos. Aquestes coses de detall, com els títols de crèdit, o fins i tot finalitzar la pel·lícula, cuidar aquestes coses també marquen un estil de pel·lícula, o un estil de director. Ja sabeu que el Hitchcock tenia molta predilecció, tenia uns senyor que es dedicava a fer això, i aquí han fet el mateix, han buscat uns especialistes sobre això i fan-nos extraordinària. I l'altra cosa que per nosaltres, segurament, que ens fa gràcia, és la brillant interpretació del Javier Verdem. El Javier Verdem, que per mi gairebé es menja en el senyor que fa de James Bond. El trailer, jo no sé quin personatge és, però és una cosa bastant esperpèntica quan surt. Elles que representen... Com va vestit i com va... Ells representen que és el dolent dolent. Va l'apena a dir que aquesta cosa extrafolòria, que tu estàs dient, l'escollir del mateix Javier Verdem, que és un personatge que m'ho ha posat en el guió, jo prengueu que hauria d'anar vestit, hauria de ser d'aquesta manera. Se li va presentar ell en el San Mendes, i el San Mendes li va dir extraordinari, si, si, reuneix el que nosaltres volíem. I llavors, a partir d'aquest moment, doncs esclar, jo penso que el Javier Verdem és un gran actor, en aquí demostra que és un gran actor, amb molts recursos, amb molts subterfugis, amb moltes possibilitats, i matisos, i aquí ho borda, fa de dolent dolent. Bueno, hi ha un moment, avui estava llegint una entrevista, abans d'anar a veure el pel·lícula, estava llegint el diari, unes entrevistes que no li feien en el Javier Verdem, com el Dani del Gatx, no? I el moment en què el que fa de James Bond explica, diu que és el millor, vostè quina és el millor, que troba James Bond de la història, que és més que coincideix amb el que tu penses, calma, diu, per mi és el San Connery. San Connery, jo no tinc cap mena de dubte, bueno, ja veuré aquesta, perquè no tenia intenció de veure'l, però que m'heu dit això. És una cosa especialment amant, vull dir, dels gents bons. Però crec que el San Connery va fer un gran paper, i un gran personatge, perquè després el Roger Murrell el trobava molt tou, i el Piers no feia, no reunia les condicions, perquè té un físic com de més profunditat, o més elaborat, i per un altre tipus de papers. Per tant, per mi aquest no va comptar massa. I el Roger Murrell, que va estar molts anys fent de... Si no recordo malament, hi ha 23 pel·lícules dels gents bons. Però mai es va acostar... És la Nissaga, sense dubte, amb més pel·lícules de la història del cinema, i això també... Mai es va acostar el San Connery, que el San Connery tenia caràcter, tenia una presència macena que ocupava, realment, i que fascinava, que els altres no han aconseguit en cap de les seves... Em fa la impressió pel que estic dient, que potser no havíeu vist cap de les dues anteriors que havia fet el Daniel Craig, el Casino Royale, i el Quantum Obsoles... Jo sí, Casino Royale sí que la vaig veure. Però no em sembla que aquesta té més nivell. O sigui, tinc la sensació... Jo la tinc llunyant, perquè com que són pel·lícules que no m'entusiasmen molt, potser la he vist a la televisió o una cosa d'aquestes. Perquè tu ho dius perquè penses que és un bon actor? Sí, perquè les va comentar molt en el seu moment. Jo les vaig veure a les dues, per curiositat, tot i que tampoc soc un gran aficionat al James Bond, però em feia gràcia veure aquest actor que havia vist en altres productes, per mi prou valuosos, una de les pel·lícules que més m'agraden del Steven Spielberg, que ja sabeu que no és un director de la meva predilecció, que és la de Monique, per exemple, em va semblar un paper molt complex el que he fet, ja molt interessant, i vaig tenir curiositat. A més a més, la primera Casino Royale, o no, la de Quanto Movesolans, era d'un director que havia vist un parell de coses i que apreciava molt, no recordo el nom, però ara ho buscarem. Sempre fan això, que aquesta Nisaga tenen l'habilitat, com ara amb el Sant Mendes, d'on agafar directors que tenen una qualitat intraoctoral i que, a més a més, són capaços de portar termes a una producció tan complexa com aquesta. Sí, perquè és una gran producció, aquesta. I el que es va comentar des que Daniel Craig, d'alguna forma, va agafar el paper de James Bond, és que li havia donat una volta completament el paper, i en comptes de ser el personatge sofisticat i elegant que sempre havia estat, ara era un personatge brut, una presència física, demoladora, i això a mi personalment em va agradar especialment, perquè... També va més en el temps, perquè actualment jo crec que un personatge una mica més estripat, que és el que m'esteu dient, jo no l'he vist, però no he de tenir un punt elegant, sempre, i en canvi, aquest altre model de més fosquí, més brut, jo crec que està més al dia, personatges tipus, el drive, per exemple, el personatge. Aquest tipus de personatges són els personatges actuals i tiren molt en aquest moment, i potser el que m'esteu dient és que és aquest tipus de perfil. A més a més, és que els actors en general val la pena solamente el Javier Verdem està molt bé, per mi està, inclusive diria, superior en el Roger Kites, aquest. Hi ha un moment en què estava explicant que llegia aquest matí una entrevista que li feien, i ell deia que el millor parell de Gens Bon era el Sant Connery, i el millor dolent era el Javier Verdem. Està recordant. Hi ha un moment que a mi m'ha fet pensar, i suposo que per molta gent, que fa pensar en la brillantíssima interpretació del dolent, que sabeu que va ser un monstre consagrat per aquella pel·lícula, doncs a mi em sembla que en algun moment arriba a tenir una una qualitat, diríem, de dolenteria pròxima a la que feien aquell moment aquell brillantíssim actor. Comparant-lo amb l'Anthony Hopkins, segur que li fa gràcia, Albertin. Si ho senties, segur. L'altra cosa també que m'ha semblat és que els actors, clar, és una pel·lícula d'acció, i no hi ha molts moments en què hi ha un lliure, diríem, un lliurement d'actual. I llavors, en algun moment, jo dic Hens, que també fa el mateix paper que fa sempre, en aquí m'ha semblat, jo només he vist una de les últimes, no sé si totes està tan brillant com en aquesta. Però en algun moment, només la seva cara ja il·lumina el que està passant a la pel·lícula. Llavors, em sembla que en aquest sentit es nota que el senyor Sanmendé sap dirigir actors, es nota que la pel·lícula està molt treballada, molt cuidada. És una pel·lícula espectacle, és una pel·lícula de divertiment o d'entreteniment, però jo crec que aconsegueix franquament els seus objectius. M'heu convençut, perquè ja us he dit abans que no soc massa amant del bon 0-0-0-0. No, al cap dels 3 ja ho hem dit. En canvi, al final acabem... No, però sí que et vull dir que posats a veure una cosa d'aquesta mena, jo us haig de confesar i confesar-ho tothom que jo t'endiria l'espil. Bé, vull dir, el Harry Sónfort busca de l'arca perdida, per mi em diverteix, sé quin tipus de pel·lícula vaig a veure i després em fico dintre i m'ho passo bé aquest tipus d'aventura que és que l'aventura del bon té un punt de realisme. L'altre, com que no en té gens de realisme, doncs un ja se'n va del tot i ja sap que no està en aquest món. El bon pretén un cert realisme i un cert vol fer-ho verocímil i a mi em sembla que no pot xerrar allò de verocímil mai i, per tant, no m'hi arribo a enganxar. Tot i així, a aquesta, us confesso que l'aniré a veure. Doncs no vull acabar aquest espai que hem començat dedicar-te al James Johnson sense esmentar el director de la segona part, que us deia el Quantum of Solands, que és el Marc Foster. Director, si recordeu, de Monster Bowl i, sobretot, per mi, de cometes en el cielo. La pel·lícula d'una exquisitesa extraordinària. Extraordinària. Així que, bueno, el que he deia, com a mínima part i de Finding Neverland. Us en recordeu aquella història amb el Johnny Depp que ens parla de l'autor del Peter Pan? Una pel·lícula també amb una sensibilitat és que, si quede cop, tan adones o et diuen que farà la pel·lícula del James Bond, la nova, en aquell moment, en el 2008 i et quedes garrativa. I veus la pel·lícula i et quedes una mica pensant que, veritablement, ho ha fet molt bé. I, perquè tu dius, Joan, ara el Sant Mendès ha fet una cosa similar. La indústria de Hollywood. Vinga, davant, una altra pel·lícula. A veure, jo he vist, en Joan m'ha dit que no l'havia vist i no sé tu, francès. No, tampoc. Rubis Parks. És una pel·lícula sorprenent, perquè jo anava a veure una altra pel·lícula, però després, per l'horari, vaig llegir-me el paper del Navallielmo i em vaig llegir el paper d'aquesta i vaig dir, ah, mira, m'enganxa. Podria ser interessant. Tu vas molt al Zikària, oi? Perquè sóc en versió original. I no ens hem vist mai per allà. Jo estic... És la meva sacona a casa. Ah, sí? Però bé, bé. Quan evites i regides. Doncs sí, perquè en versió original, jo crec que un actor la veu és un element fonamental. És veritat que el meu anglès és regular el meu francès, també. I, per tant, em perdo molta cosa. La substitució és fonamental. Però jo crec que, en canvi, les veus són... És una cosa d'un actor que és un element primordial a la veu d'un actor. I no només. Tant és que sigui una veu trencada, una veu desfeta, una veu que ni l'entén, a vegades. Jo me'n recordo el Jeff Frigés amb la pel·lícula del... dels Coen, dels germans Coen. Valor de lei. Que està fotografiada pel mateix senyor que ha fet la de l'Escai Foll. És a dir, el Roger Denkins és un senyor molt prestigiós des de punt de vista de fotografies. Per això la pel·lícula penso que, inclús de imatges, està molt bé. Que és el que havia fet Valor de lei, Revolucionari Road, Elector Fargo, i totes les del Coen. El Roger Denkins cadena per peto en una pel·lícula bona. Aquest senyor és el que fotografia la de l'Escai Foll. Molt bona dada. Jo anava a dir, quan estava parlant de l'idioma, que ens anem anar, que el Jeff Frigés, el començament de la pel·lícula Valor de lei, no és que no entengui res. És que si m'hagués sentit que parlava xines del cantón, també m'ho hauria cregut, perquè no en tenia absolutament res. Perquè és un personatge deixat de la vida, que ja no el té a veure de res. Ara, en canvi, comença la pel·lícula. Que almenys no se'l veu. Només se li sent la veu que està en un judici i està al fons de la pantalla, i, per tant, no el veus amb veus. Només el sens, i aquella veu trencada, de borratxo, de persona una mica desferida i que no li importa res, la veu a dibuixar el personatge. No l'has vist i ja saps quin personatge és. M'agrada anar al lli, perquè les veus són molt d'un actor. Molt bé. No només de veus anglèses i franceses, sinó si alguno ha tingut ocasió encara de veure pel·lícules coreanes, japonèses, la veu original, és que no té res a veure amb el dublatge. No té res a veure. Et perds una part important. Has de fer més esforç. I pots perdre alguna part del que està passant. Però, malgrat això, la veu d'un gran actor és una part importantíssima pel qual és gran, aquest actor. M'alegra molt que ho diguis, perquè jo sempre defenso la... B, baixa, O, i igual que defenso també a Jaume Vidal, que de seguida també ha anat a buscar-se el seu. Avui no en tinc cura de ningú, cadascú s'ha buscat els seus auriculars. Hola, Jaume. Hola, Jaume, què tal? Rúbis, part, i doncs mira, està molt bé. La recomano, a mi em va sorprendre. Quan ho aplico a et sorpèn, el millor, la magnifiques una mica més, perquè no esperes massa cosa, i, llavors, quan et sorprèn gratament, n'estàs content. És una pel·lícula dirigida per Jonathan Dighton i Valerie Faris, que són parella, i que havien fet, no sé si us recordeu, una pel·lícula... Pequena xanxaina, de veritat. Jo no l'he vista, però tothom m'ha anat parlant malauradament. És molt simpàtica, molt fresca. Sí, és una pel·lícula... A veure, la pequeña miss xanxaina, és una pel·lícula transgresora, és una pel·lícula tendre, és una pel·lícula... coral, és un mobirut, d'una família que volen que la nena vagi amb un concurs de miss, d'una cosa espantosa que fan a Estats Units, que són nenes petites convertides en monstros, i ella és una nena normal, i llavors és tota la història de la família, que com que la nena s'hi emperra, al final van tota la família, l'avi, no sé quantes, l'avi és mort pel camí, tot de coses, però tocat amb un humor, i amb una... Incluso sòrdid, està tocat amb tanta gràcia, que et fas un riure, et fas un riure a la pel·lícula, i és una pel·lícula que mostra un tipus de de tarannà del món americà, que no és... que està molt lluny del nostre, però que està ben retractat, punyent de vegades, però amb força estil. Bueno, doncs aquests dos, que són els guionistes, i els directors de Ràbis Parts, i el... el guió és de la Zoé Cassant, que també és la... el personatge de la pel·lícula, i el... el... el personatge central protagonista és Paul Dano, que és també el nano que suena la pel·lícula Miss Unxany, que és el germà que no vol parlar, que és un nano que ha decidit que no parla, i s'està a mitja pel·lícula sense parlar, després ho finalment parla, i aquí bro del personatge, bro del personatge, senzillament. Aquesta quina pel·lícula és? És una pel·lícula d'un escritor, que ja està tocat molt tant al teatre com al cine, que és el... el Pygmalion, és a dir, la... el... el Pygmalion ja s'ho sabeu... I la galatea, clar. Exacte. El Pygmalion és un... és un escritor que crea... que crea escultures, i s'enamora de la seva papercultura, que és la galatea, i llavors demana seus, o em sembla que és... jo no sé massa de la... Sí, sí, clar. Però no demana que es... El cap de tots. Sí, i que... s'ha enamorat de la seva pròpia obra, i la fa realitat, i llavors la galatea es transforma... i et pren vida. Això és el Pygmalion del Oscar Wild, que és el mateix tipus de història. El My Fair Lady. Clar, és que és el Pygmalion del Oscar Wild. Sí, sí. N'hi ha algunes més, jo... N'escuda ahir, també. Hi ha una pel·lícula que es deia així, que també t'explica la mateixa història, una dona que, bueno, això que no té gaire cultura en principi, llavors es deixa portar pel seu... Pygmalion en particular, una pel·lícula dels anys 50. La idea aquí, més que ser... és un personatge nascut del cap, transformat en realitat. Algú així també... Havia pensat jo amb el 6% del director del Pirandelo, que és aquesta mateixa idea. El personatge cobra vida, i el autor empateix de que se li escapa el personatge, perquè a la vida que li pren, ell no aconsegueix... controlar-la. Primer la controla absolutament, perquè el crea, i un cop creat se l'inva de les mans. I això és la història d'aquesta pel·lícula. Ell és un escriptor que ha fet una gran novel·la, és una jove, ha fet una gran novel·la, i després passa una temporada que no se n'acaba de sortir. Crea un personatge que pren vida, i és la seva companya, i llavors planteja aquell problema etern de la parella, aquí no és la noia, però la parella que un idealitza i concrearia, vols dir que és la parella que convindria? Perquè arriba un moment d'escenya, i la va construint, però arriba un moment que això es fa insuportable. Perquè... i posa aquesta... aquesta dicotomia, allò que crees, és allò que realment amb el que conviuries, és aquest el tipus de personatge que podia ser la teva parella real, i aquí està plantejat aquest problema d'una manera alegre, desenfadada, transgresora també, la pel·lícula, la càmera va molt bé, està molt ben lligada, i la interpretació d'ells dos és molt bona, i després, com a... actors convidats, hi ha el Banderes, i la... la Netbending, que surt en un moment, però, bueno, que aquestes directors hagin tingut com actors convidats, dos actors d'aquest calibre, que els percentages no tenen gaire consistència, els dos, també s'ha de dir, tots s'ha de dir, però... apareixen, apareixen, i la Netbending, com sempre, ho fa bé, perquè és que encara que fos... encara que fes una escombra, la faria bé, les compres. Doncs, i la pel·lícula aquesta, i finalment, quina és la disjuntiva? La disjuntiva és que ell s'acaba transformant fins a donar-se de que allò que crea se li submet, però llavors ell no ho pot suportar. Per tant, es fa gran amb la mida d'aquest capaç de trobar algú que el sorprengui sense que sea creació d'ell. I això m'ha semblat molt intel·ligent i molt ben elaborat, i... i... i com que la interpretació és molt bona, és una pel·lícula molt fresca, i és una pel·lícula positiva, com diria així, a mi em va sorprendre i sí, és una pel·lícula que es pot veure. Molt bé. Tu et sembla jaume que has vist animals, no? Animals d'o, no. I el que he vist és això que tens aquí, el professor. Ah. I vam estar junts, home. Es poden enganyar. Vale, vale, vale. Però com que abans de fer aquesta, em va passar animals? No, animals, no. Era aquella d'aquell dibuixant. No, d'aquests animals, la dibuixant. No. Com es deia? És igual, és igual. No ho sé. Ah, ja l'havien brodi, no? És igual. Aquesta l'estrenen també demà. Aquesta l'estrenen també demà, però comenta-la, què et va semblar a tu, quina imatge em vas tenir. Vols fer això, coses jo? Tot el contrari del que tu acabes de dir d'aquesta pel·lícula, sí. Aquí et sorprèn, diríem, el conjunt, el que és l'argument de base. I a canvi, aquí, això és probablement el que menys el que menys interès té. M'explicaré. Crec que és una pel·lícula que té coses molt bones. Vull dir que funciona molt bé. Però és com si fos una casuística del que es pot trobar un professor, no? I és tot, aquí, no? Aquí, la virtut de la pel·lícula professor... Un professor actual. Sí, sí. Un professor americà que fa de substitut. És un substitut americà. Aquí la virtut està en tot cas en què no planteja coses del tipus de cinepòtier, per exemple, o bé aquell altre professor, no fa gaire que ho vaig veure, el Charles Bronson, que també feia de mestre, no fa gaire que ho vaig veure, que el domini de l'alumnat, quan ja s'ha produït una crisi de representativitat, diríem, del mestre, doncs passa per la violència. O sigui, tu t'imposes a base de cop de puny, i tal, aquí no. Aquí és tota una altra filosofia que la veritat fa de bon veure, però en accés, no? Ja com un boca, un dió. Això també, això també, i allò, i allò. Estic col·leda, estic col·leda. No, és una pel·lícula... Els que han sigut professors, et sents interessat, per el que està explicant, per el que està el tema, com un arri del. I la primera cosa que tens, que a mi em va venir el cap, és que això és Amèrica, i tu has viscut unes coses a Europa, a Espanya, completament diferents de les que allà pinten. La pel·lícula està molt ben interpretada per a l'Adrián Brody, jo penso que és el millor que l'he vist en els últims anys, inclusive diria que està millor que el pianista, perquè és un paper difícil, ell el solventa, però per mi molt bé. El director no és un director conegut, jo es diu Toni Kai, però jo no sé qui és, no tinc ni idea de què... A qui he viscut la informació, tinc que es veu que va ser productor d'Enterra Hostil, i el director d'Amèrica en Història X, però jo no he vist Enterra Hostil... Enterra Hostil sí que l'he vist. Però ell el productor no era el director. Sí, la dona del càmera. El càmera. En qualsevol cas és una pel·lícula sorprenent, però jo penso que està tanyida, des del meu punt de vista, d'un accés de pessimisme o de veure el món molt malament. És a dir, llavors això s'exagera per mi, és a dir, jo penso que... que és com fatalista o com... o com per mi... A dir, jo penso que en el món que tu coneixes en aquí, menjar alguna jo secundària, perquè també és igual el mateix món de secundària que pinta ell. Deu depèn també dels barris. Potser aquí, si estàs en un barri molt perifèric, on hi ha gent molt marginal i molt així, el millor que passa a la pel·lícula, ho tens més proper. Jo no estava exactament en un món marginal, però tampoc estava amb els alumnes de classe alta o de classe mitja. Estaves a Pedralves. No estava a Pedralves. En conseqüència, donar classes amb una classe mitja, més o menys normal, no vaig viure mai en una pel·lícula. Jo crec que... en el fons no te l'acabes de creure, perquè tens la sensació que aquest senyor no és un professor del que està fent la pel·lícula, sinó que ha agafat un tema, com deia el Jaume, l'has tirat, l'ha volgut posar-li de coses, que m'ho jo a mi li preocupen, i la veritat és que es pot veure. La pel·lícula està mal feta, és de perquè està ben interpretada, ben feta. Simplement que jo trobo que ja té una càrrega, que diríem ideològica, molt negre, que jo no sé si això respona o la ciutat nostra. Jo diria que això és diferent. I que passar de torero a professor no és tan fàcil com sembla. Parlaria amb braude, que havia fet Manolete... Que va ser a la casa, es veu? Sí, no la veig que no ha tingut gaire repercussió. Manolete no la vaig veure, però et fa pensar més com diu ell amb el pianista. Vull dir, és una mica semblant, diríem, el paper. Pianista o la pianista? No, no, pianista. El Polanski. Ah, la del Polanski. Va, és una altra cosa. El pianista... M'agrada molt, i ell ho fa molt bé, el pianista, perquè més aguanta tota la pel·lícula. Aquí també l'aguanta, i l'aguanta bé. Jo penso que ell realment s'ho fa molt bé. Perquè costa fer el que fa. El que passa és que és una pel·lícula amb molts muntatges intercalats, molt ser molt moderna, i aleshores en algun moment... És massa dramàtica. Fins d'arribar no cal que expliqui coses, però s'arriba al suïcidi, i tal, no sé si això... De la sensació que està com a exagerat, una mica. És a dir, no sé... No, això no ho acabo de creure. Però la pel·lícula es pot veure, sense ser una gran obra més, sense ser una pel·lícula que es podria veure. M'han quedat dues cosetes abans quan parlàvem del tema del pigmalion, del Rullis Park, perquè és un dels mites que sempre m'han agradat més. M'han interessat, no sé, llegir diferents versions. Comentaves abans, parlaves... No, perquè sóc idealista. Potser una mica, i el que deia, tot i que no ho vull reconèixer, però ara ho he de fer. I abans és que parlaves, m'ha despistat una miqueta, Carme, perquè parlaves d'Oscar Wild, però referies a Bernard Shaw, que era el que havia fet la obra teatral, i una de les coses que volia comentar era que aquí, el Joan Oliver, que és un poeta, que a mi m'entusiasma que toma moltes de les coses que he fet, les he llegit, va fer una adaptació, no una tradució, una adaptació a les rambles de Barcelona, amb la Roseta, que seria la noia de les Flors, amb el Jordana i el Fontanella, que són les protagonistes. I, veritablement, és una obra, també, excel·lent, és una meravella de llegir. S'ha fet en teatre, jo no he anat a veure-la, però jo animaria algú, m'agradaria molt poder veure-la. Com estic tu a veure? Pigmalió, em sembla que es diu igual, i és una adaptació de la que havia fet el Bernard Shaw, per dir-hi, amb ambientat a les rambles de Barcelona, i d'una manera completament diferent, i registrant, diguéssim, retratant la burgècia catalana, d'una determinada època, que era final del segle XIX, començament del XX, si no recordo malament, o potser una miqueta posterior i tot. No, estic dient malament posterior. Sí, perquè el Joan no li ve doncs... No és l'esfluïsta de la rambla, és un altre? No, no, les fluïstes de la rambla no és això, no, és el Pigmalió. I es deia Pigmalió tal qual? Sí, sí, no recordo malament, sí. I bé, ja dic, és sempre una obra que, bueno, l'he anat seguint i m'ha interessat. I una altra cosa que volia dir és que al Budià l'hem de fer, si penseu, doncs, treballa molt el tema, aquest del Pigmalió. Moltes pel·lícules ha agafat sempre... No de la manera així fantasiosa que podem dir que té, però sempre agafat, com una dona, que primer ell l'ha tirat cap amunt, la ha cultivat, li ha donat forma, i després l'alhora ha fet completament independent, i ella diu, bueno, però què està passant aquí? És curiósament, ara que dius al Budià l'hem, té un punt de Budià. Jo crec que un punt de Budià passada al segle XXI. El Budià l'hem... s'ha quedat una mica desfasat, s'ha quedat una mica desfasat, i té un món estereotipat del segle XXI. Bueno, doncs aquest és del segle XXI, perquè inclús quan ell fa la presentació del seu llibre, hi ha un moment que vaig pensar en el Budià l'hem. El Budià l'hem sempre fan tertúlies d'aquestes de... intelectuals i de monitor... que també s'alcarregu una mica. Doncs en aquesta pel·lícula surt, i jo hi vaig pensar algun moment, però en canvi té molta més fresco, és molt més transgressora, els personatges són molt més el que és la joventut actual, i jo crec que molt, molt, molt més ben agallat. Molt més, molt més. Molt més, molt més. Clar, home, és clar, és que el Budià l'hem... Clar. Però el món... Hi ha tantes pel·lícules, que ja de tot, ja de tot. Havia de tot el qualitat, de tots els gustos, de totes les registres... Sí, tant a dues, sembla que ha fet. El Budià l'hem, el Budià l'hem. El Budià l'hem a la cultura que s'escoltaven els avis. Seria un avis, no? Seria un d'allò. Però com que aquesta no és la nostra, doncs ja està quedant així. Atenció, que l'Ernest Lúvitz, que dèiem que podíem comentar coses d'Ernest Lúvitz, em va fer 75. És a dir, el que passa és que a moltes d'elles eren de l'època muda, és a dir, ja sabeu que comença a treballar a Berlín, perquè encara que és d'origen rus, viuen a Berlín amb els seus pares, que tenen una sastreria. Que hàbilment, eh, introduir la... Ja, llavors, Joan, eh? I a l'esquena, m'agrada això. No, per l'hora que és, sinó en temps de parlar. Sí, sí, ho hem de fer, ho hem de fer. I a l'esquena, és un xicot del 16 anys que deixa l'escola, no vol estudiar més, encara que el seu pare el comprometa que segueixi estudiant i ell no vol, llavors l'obliga treballant a la sastreria o a la botiga de robes que tenen, i ell treballa durant el dia a la botiga i de nit se'n va dels cabarets, a les music halls, etcètera, etcètera, perquè vol entrar en aquest món. De mica en mica ho va fent, i llavors arriba un moment que, quan arriba, molt abans de la Primera Guerra Mundial, doncs ha estat d'entrar en contacte amb diversos productors, inclús de cine, i arriba a fer un personatge, cosa que jo no me'n recordava, que quan no estava aquesta tarda mirant coses, me n'he recordat, que es deia Mayer, que era un equivalent, diríem, al Charlotte, o del Harold Lloyd, els personatges que es van fer en el cinema en aquella època, que tots coincideixen, que era el Max Linde de França, el Harold Lloyd d'Otta i els Estats Units, i el Chaplin d'Amer-Estats Units amb el seu Charlotte. Ell feia el personatge, interpretava el personatge d'aquest personatge alemà, que es deia Mayer, i que va tenir un èxit, potser no tant a l'estranger, que era molt popular a Alemanya. Llavors, aquest èxit li permet, doncs, anar... Ell fa diners aviat, és un home que, curiosament, que els creadors, els directors, que més creen l'obra, ell és guionista, i fa la història, i ho fa tot, normalment els costa molt de tenir èxit, almenys en aquesta època, en canvi, el Lúvic fa diners aviat. Quan ell, als 30 anys, l'any 1922, se'n va a Estats Units cridat per la Mary Pickford, ella ja té molts diners, i té un prestigi inmensa a Alemanya. Llavors, la Mary Pickford el fa a Alemanya, a Estats Units, perquè rodi a Hollywood, doncs, una pel·lícula que ella vol, però ell es nega a rodar-la, perquè no li agrada el guió, llavors, l'any següent, em fa una, que es diu Rosita, que es deia un èxit l'any 23, es deia un èxit extraordinari, i llavors tothom el reconeix, que és un senyor, que és un treballador carnicat, que cada film supera a l'anterior, en qualitat i en èxit, perquè tant la crítica com l'especte comercial li funciona molt bé. Perquè, a més, el Lúvic va a treballar, per la Warner, per la Paramount i per la MW. La cosa que és raríssima en l'època, perquè en l'època, la que entraven amb una productora d'aquestes, els absorvia i realment no en sortien. O sigui, que és Mary directe del Lúvic. Una cosa que és curiosa és que arriba a ser l'any 35, arriba a ser el jefe dels estudis de producció de la Paramount, i en aquell moment es veu venir la Segona Guerra Mundial, comença a captar gent, les joves promeses que rehiaven a Estats Units, venint d'Alemany a fugir del nazisme, perquè des del 33 ja sabeu que hi havia Gil de la Poder, com el senyor Gwilliwit o el senyor Topremingel, els dona feina. Llavors, d'aquí que moltes dels primers pel·lícules del senyor Ernest Lúvic, tinguin, com a guionistes, gent que després serà molt famosa, com el Gwilliwilder, o l'altre que es deia, com es deia, el senyor, bueno, no tinc aquí el nom, que és un dels que treballa després moltes pel·lícules amb el Gwilliwilder. Llavors, i com que ell entra en el cine a Hollywood, amb l'època, diríem, de l'Estar System, l'Estar System també li col·loca una etiqueta per vendre-les ell mateix, com a director, i ja sabeu que hi ha el toque Lúvic, el toque Lúvic, que seria l'equivalent al mac de suspens que es va assignar al Hitchcock posteriorment, o més o menys a la mateixa època. Què volia dir això del toque Lúvic? Doncs que era un senyor que era sofisticat, que era un estil que tenia estil, que tenia subtileses en les seves pel·lícules, que tenia enginy, encan, elegància, suavitat, i fins i tot, perquè hi havia llavors, en el codis, que no permitien que teves pel·lícules hi haguessin els mostres d'interviades escenes eròtiques i tal, o sexuals, hi havia algun matissexual audàs que sempre quedava a segon terme, perquè es magava darrere de les portes, que no es veia, per a tothom mantenia del que s'estava parlant. L'èxit de Hollywood és extraordinari, la cadena és ininterrompuda d'èxits, jo recordo que he vist de les primeres pel·lícules que van passar per aquí d'època del cinefòrum dels anys 70, 80, aquí a Espanya, una pel·lícula que és l'aventall de l'A.W. que és la pel·lícula de l'Oscar Weill. Aquest sí que és l'Oscar Weill. El cine per ell em va encantar, recordo que l'he vist 3 o 4 vegades, és que l'òbrem sí, jo l'he vist aquí al teatre, l'òbrem sí és que és molt, molt ingeniosa. Molt bona, molt bona, molt bona. És molt ingeniosa. I és estil, ho veig, perquè ja podia ser perquè això d'engany, i el que sembla no és ben bé el que és, i la hipocresia, i el que hi ha al davant i el que hi ha al darrere, i aquest és un joc del ventall de l'A.W. que és fonamental amb el tipus d'obra. Hi ha una cosa d'això del teclobri que tu has dit, has fet una bona passejada, però que jo vaig voler saber com ho materialitzava a ell, a nivell narratiu, no? I una de les constants que vaig llegir és que ell el que feia era fer córrer a la imaginació, o sigui, que la pel·lícula és manifestació, és imatge, i conseqüentment vull dir que veus el que vol, però ell, apuntualitzant això que deies, ell amagava darrere una porta o bé, i et corria la imaginació. Obligant a imaginar l'espectador. Ah, això mateix. Que és allò d'allò fora de camp, en defi senyor. M'ho fa amb totes elles. Jo recordava, que jo havia... recordava Ninozca, perquè la vida havia... Ninozca, que la fa a la Greta Garbo, i que el tema és que ella és una comunista convençuda, i que arriba a París, i al món aquella, la d'Estorota, i és el joc de la transformació d'ella, és partint de ser una absoluta i quadriculada convençuda. El guió, curiosament, era el Willie Wilder. O sigui, jo no sabia això, i és d'aquesta època que ell treballa amb el Willie Wilder, el guió de Ninozca és el Willie Wilder, i l'altra cosa curiosa és que es va vendre, i de fet va ser un dels motius dels famosos èxit que va tenir Ninozca en el seu moment, l'any 39, es va vendre que era la primera vegada que la Greta Garbo reia. Fins aquell moment la Greta Garbo sempre havia fet pel·lícules serioses, dramàtiques, tristes i tal, i en aquest moment, amb un guió de Willie Wilder interpretada per... I una comèdia de... La feia enriure, llavors això va ser un dels èxits que va tenir. Abans de poder parlar d'això, però simplement per allà acabar, jo volia dir que quan arriba el sonor, perquè clar, ve del cinema, igual que el Hitchcock en aquest sentit, el sonor i blanc i negre i color, eh? Fa de tot. Fins que es mora, ja es mora molt jove, es mora als 55 anys, és a dir, amb 75 pel·lícules. Bueno, el que deia, quan arriba el sonor, és un senyor que s'adapta millor que molts altres, doncs el sonor, perquè ho introdueix, diríem els diàlegs, que són moltes vegades sarcàstics, subtils, intel·ligents, etcètera, i introdueix també la música. Llavors, en aquesta època, que estava de moda en el món, les pel·lícules musicals, fa pel·lícules d'un èxit extraordinari, com la locura de... La primera fa la vida alegre. El desfile de l'amor, la principal estudiant i la locura de Charleston, etcètera. Són pel·lícules, totes elles, musicals, perquè era el que es venia en aquell moment, per exemple, aquest desfile de l'amor, arriba a tenir 6 nominacions d'Òscar, amb Maurís Chevalier i la Genet Martínez. Clar, ell porta el Maurís Chevalier als Estats Units i el fa triomfar, perquè el Maurís Chevalier era francès, era... Mita. Mita a França, a París, absolutament desconegut als Estats Units, i en canvi, ell fa una pila de pel·lícules amb el Maurís Chevalier. Clar. Llavors, això, el 35, doncs, després de fer aquestes pel·lícules, es diu que la seva millor època seria des de... quan després quedés el 30, per entendre'ns, que quan comença a fer pel·lícules com Ninotx, que el basat de les sorpreses, a Tobío, no a Tobí, seria l'època més bona fins que ell mora. Ell mora, doncs, dos anys després de Tobío, no a Tobí, encara que ha tingut temps de fer dos pel·lícules que m'estapel·licava ella, i la causa curiosa també, per si no ho sabeu, perquè és una cosa que jo tampoc sabia massa, és tot el rebombòric que va portar l'estrena de Tobío, no a Tobí, als Estats Units. No sé si sabeu que la Carol Lomberg, que era l'entràpet principal, va morir el cap d'una setmana, sense haver vist l'estrena de la pel·lícula, va morir amb un accident d'aviació, era la parella del Gair Gable, doncs, i, bueno, el Gable va quedar molt tocat, perquè es va quedar donant la seva vida, i la cosa curiosa és que, quan s'estrena la pel·lícula, l'aprensa la crítica nord-americana considera que no està bé la pel·lícula, perquè els nazis que surten o que els nazis són més sàdics dels que apareixen a la pel·lícula. Les pel·lícules, la premsa, penseu que estem en moment de guerra, 42, estem en mitjà de la guerra, encara no sap com acabarà la guerra, si guanyaran uns o guanyaran uns altres. Llavors, l'opina pública americana pensa que el tracta massa bé. La veritat és que el Tobío no a Tobí, els nazis, són uns personatges que no arriben a ser, no els pots arribar a odiar, perquè són una mica poquesoltes, i una mica imbècils. I això, en el fons, els salveu o els allibera, i això segurament el món de l'altra banda dels nazis això no ho pot payir massa bé, perquè ni eren imbècils, ni eren només sarcàstiques, o només poquesoltes, eren moltíssim més. I això és veritat que en aquesta obra no es manifesta. Tot i així, aquesta obra té la finalitat. És una comèdia, i en Claudi Comèdia té un guió extraordinari dels millors guions, crec que jo s'han fet. És capaç de barrejar... Això passa... És una companyia polaca que ha de marxar, i... Està interpretant una obra contra els nazis, i els obliguen a canviar. No sé si val la pena explicar-la tota la història, perquè no sé si tu la coneix, més o menys, no ho sé. En qualsevol cas, és una extraordinària pel·lícula que té escenes brillantíssimes, com quan, per exemple, al final de la pel·lícula, ja que s'hi expliquem, obliguen els nazis que estirem per l'avió. Vull dir una cosa amb un acudit ridícul, però que fa molta gràcia, i és molt significatiu des del punt de vista ideològic de tema del que està tractant. Per això no hi ha cap rotona pel·lícula. Però hi ha rotona, perquè és que més utilitza el... el Xiloc, que és el jueu, que és el comerçament jueu de la... que hi ha un moment que té un discurs que és allò que no em treuen... sóc com els demés. Si em punxen, em treuen sang, el tovio o no et tovi. El tovio o no et tovi. Després la profita, és el mercader de Mercader-e-Benefica. De fet és un personatge, el personatge sant de Mercader-e-Benefica. Però el personatge utilitza la cena aquella, i un fa un doble joc amb la cena, i acaba dient unes veritats del món jueu que en front de la situació que estan vivint. i allò que és un joc acaba sent punyent, inclús en clau de comèdia. Potser no ho hem dit, però el Lluig era joveu, també. Sí, joveu. El que estem parlant, el que reflecteix la seva obra... Joveu. I suposo que per això perquè ell es nacionalitza només que arriba a l'estat d'unit, s'esnaciona al cap de poc temps a nord-americà, perquè els nazis li retiren les seves acreditacions per poder tornar a Alemanya. Una altra cosa curiosa que jo no sabia, aquest matí, doncs està mirant coses, és que la pel·lícula, qui va ser estrenada fins que va morir Franco, però el que no sabia, que és la sorpresa per mi, és que a Alemanya no va ser estrenada fins a 1960. Home, clar. Perquè tenien, suposo, tan proper. Clar, no. Clar, però tenien tan proper, suposo, el tema del nazisme, que el dia que volia, suposo. Jo no sé l'explicació, és a dir, el que m'ha sorprès, és que en Alemanya la pel·lícula no va arribar, així com va la França, va arribar al seu moment, a Alemanya no va arribar fins a 1960, que no deixa de ser... la guerra acaba a 45, no deixa de ser curiós. I la pel·lícula és del 42, o sigui que... Per tant, no deixa de ser curiós. Tenia molta carrera aquesta pel·lícula, això. Jo crec que és on estem davant d'un dels grans del cinema de totes les èpoques. En el moment de l'enterro de l'enterrament del Dennis Lubits, el Willie Wilder va dir i l'Otter Premingers, perquè ells estaven com cumpleguts per la seva ajuda que havien rebut, van anar i van dir unes frases, jo no m'ho arreglareu, un diu, hem perdut, doncs, l'Ernest, i l'altre diu, no, hem perdut el cine de l'Albert. Volem dir que no tornarem a veure mai més cap pel·lícula d'aquest home tan brillant. El Willie Wilder es considerava de xeble del dill, i en alguns moments, quan estava rodant, sempre explica'm, això ho he explicat moltes vegades, que quan tenia un dubte, es deies per on demà si mateix, com ho faria el senyor Ernest Lluig? De mig. El mestre. Jo he de recuperar moltes de les seves pel·lícules. Jo no sé si que l'he vist, però les altres, la veritat, és que la... L'última que em deia ell és el diàleg, o no? Però són més fluxes, eh? El que passa que, en canvi, és en color. O sigui, té el mèrit que ell també s'hi va enfrontar, amb aquesta tècnica. Això és el nom de... Era un porcinèfi, el senyor, porcinès. Jo penso que passaria el tema, perquè, si no, no tindrem temps de parlar del nom. El tema d'avui, que és la pel·lícula... Exacte, al mes. El fet de la pel·lícula al mes. Podíem passar... Tu l'has vist també, Jaume? Què tal? És molt distreta. Jo destacaria... A veure, la diem, quina és, per si algú s'ha incorporat després, i no sap de quina pel·lícula parlem. Parlem del nombre. És una pel·lícula... Frenòmen, és francesa. Està dirigida i és autor de l'obra de teatre. Matiet de la Poca i Alexandre de la Patelière. I és francesa i belga. I... Els intèrprets... Bueno, jo coneixia el Pàtic Bruel. És el únic que és conegut, és cantant. Perquè és cantant i és molt conegut a França. Els altres, jo crec que són boníssims, però no sé, la Valérie ven... Vengui-hi potser sí que... Jo no l'he vist mai, eh? El que a ells m'agrada és ella. Però suposo que és l'acadèmia francesa de la teatre francès, molt deus té molt plastilla de França, però jo no el recordo cap vers, cap pel·lícula. Jo no ho recordo ara, igual n'he fet. Digues, digues. No, el nombre és aquella pel·lícula en lloc de treballar perquè tots ens avinguem i fem una comunitat agradable, tot el contrari. El que destaca aquest film és de la manera que... naturalment, doncs, anem a tocar el nas de l'altre, i com ho podem fer, i qui és el més llest, i com ho farem creure, i tal. Jo crec que aquest joc, doncs, l'he vist de vegades, hi ha persones que tenen aquesta característica, sí, doncs la veritat em va sorprendre de la manera que ho presenten en el film, i penso que, al final de tot, la pel·lícula acaba d'una manera, mèrit del guió, doncs, en aquest cas, acaba d'una manera que malmet tota aquesta dinàmica, i em va semblar molt interessant, la veritat. Jo crec que és un recurs, eh? Jo penso que m'ho veig més com un recurs per donar-li forma i treure els temes que hi ha de sota de tot això. Sí, però el tema per mi és això, aquesta afició, a dir... Jo no, jo no. Jo penso que això és un recurs i que el tema principal és el que passa a darrere del que es veu. És a dir, per mi són diverses personatges, per exemple, hi ha un personatge intelectual d'esquerres que queda bastant ridiculitzat i que queda bastant malament, en general. Els homes queden malament, en general. Diguem un moment que la pel·lícula... La pel·lícula s'hi centra en una habitació, passa tot en una habitació, són un matrimoni que fa un sopar, i en aquest sopar hi ve un amic de tota la vida, i el germà d'ella, i que després, més tard, s'hi afegeix la dona d'aquest germà, i aquest germà està n'esperant el seu primer fill, i el primer... El primer conflicte que apareix és perquè vol dir als altres quin nom pretén posar-li. Primer, fa un joc, i en aquest joc que ell no proposa com a joc, però l'és, els altres surten tots els sapos i col·lebres que porten dintre, que és una situació en què cada conflicte enganxa en un conflicte nou, i que tot allò que... I van creixent en alguna mesura? Una bassa d'oli. Semblava una bassa d'oli. Cada personatge es va descobrir d'una altra manera, com això sí que té raó el Joan, de que res és el que sembla. I quan coneixes amb una persona, o inclús dintre d'una família, les relacions familiars poden ser cordials, afectuoses... I a dintre pot conviure, simultàneament, això, ferocitats i... I enveges, sí. I piques constants, i orgulls ferits, i ofenses malinterpretades... Que això, en canvi, sí que està ben vist, perquè això és molt real. Jo crec que això, el que li dona la pel·lícula per mi, doncs, interès, és que justament els temes que... Per mi hi ha altres temes que estan... Per exemple, a mi m'agrada molt l'interpretació que fa aquesta Valerí, que és la germana, o la dona que arreu a casa, doncs... Que està fent el sopar, que està fent els nens... Perquè en el foc, en una forma molt subtil, s'està criticant el masclisme d'aquella, ho està fent tot, i els homes tots estan allà segurs, i inclús piquen a la porta, ja d'anar-hi a obrir, perquè els altres estan allà xerrant, a la porta, i llavors, amb aquestes coses, la pel·lícula, jo diria que és molt... inclús després, primer, en algun moment, doncs hi ha un... És a dir, es desprestigia una mica, doncs, en el senyor d'esquerres, en l'intel·lectual, que... Sí, és el desprestigió del tot. Però després també passa el mateix, diríem, amb l'altra, quan de fet... Sí, van caient un a un, eh?Sí, van caient un a un. A mi el que sí m'ha fet gràcia, al moment d'haver-hi la pel·lícula, és recordar com, inclús de nivell europeu, del pensament, diríem... diríem, intel·lectual o filosòfic o inclús polític. Per què ha dit això? Perquè, per exemple, jo penso que des del 1917, quan hi ha la revolució russa, sobre un període a Europa, en què la gent es posa com de moda C d'esquerres. Llavors, inclús les universitats, els intellectuals i tal, doncs són més o menys d'esquerres, i això es caracteriza i arriba, pràcticament, fins al 68, es caracteriza, perquè, per exemple, de la Guerra Civil i l'Espanyola... Però als angles també, a l'anglès també, perquè... Té un altre estil, eh? Penseu que quan a la Guerra Civil i l'Espanyola, a la Guerra Civil i l'Espanyola, venen 30.000 persones de les brigades internacionals a lluitar, a perdre la vida, aquí, als camps d'Espanyols, per que poden... Per això et dic que era un fenomen general, no un fenomen exclusiu de França, sinó un fenomen general, i llavors, aquesta gent venia amb polaques, venia amb alemans, venia amb inglesos, venia amb francesos, i aquesta gent venia per uns ideals que, en aquell moment, això s'acaba en el 68. Jo penso que el 68, quan s'acaba, apareix també una mena de crítica a França, més a França que a altres llocs. Jo no sé si recordeu una obra de teatre del Dagoll de Bonques, deia Gloops, que anava del... Dagoll de Bonf criticava, doncs, la ciutat francesa, del 70, 80, i totes aquestes... És a dir, aquesta gent que anaven d'intel·lectuals, que segurament eren els que feia la obra, era el fill d'un d'aquests senyors, el criticava, el posaven solfe, les contradiccions, no? És evident que fins pràcticament a aquesta època, aquí a Espanya, per dir alguna cosa, el Partit Comunista té molt de peso políticament, a França, a Itàlia, al PSI, és a dir, el Partit Comunista italià, és qui està de protagonisme de la política d'Italiana, i en canvi, després del 68, això canvia, i va modificant-se, i fins a arribar a una situació amb la que estem actualment, que no té res a veure amb l'època, amb els anys 70, 80, que estàvem de fer bé. El personatge, el marit, el que l'interlectual, el professor de la universitat, té encara aquest caire d'aquest estil. Els altres tenen una altra... Però ell té aquest tipus de perfil. Aquesta pel·lícula fa pensar, com tothom ha pensat, amb la pel·lícula del Polanski, d'un dia salvaje. En referència a aquesta pel·lícula, els que hagin vist aquesta pel·lícula, són molt més punyent, molt més dura, i, a més a més, sense deixar cap mena de... No salva ningú, realment. El Polanski no sap... bueno, punxar els nens. Però els personatges, sentals del Polanski, no els va cap concessió. En canvi, aquesta és una pel·lícula en concessions. En contraprès de... És més simpàtica, vol ser una comèdia. Vol que realment t'ho passis bé. Realment el Polanski fa cine, però ell no pretén que t'ho passis bé. Si tu t'ho passes bé, ella, tu. Si tu allà t'agrada veure la pel·lícula, molt bé. Però ell no ho pretén. Ell no fa concessions en cap de les seves pel·lícules, diria, almenys de les que jo li he vist. I llavors, aquestes dues pel·lícules que s'assemblen, perquè són dos pel·lícules que comencen amb una situació amable, amb una és una situació familiar, i la del Polanski són dos parelles, dos matrimonis, que es veuen enfrontats perquè els nens s'han barallat. Però comencen amb una situació amable, de bona educació, i quan realment esclaten les coses allà, no hi ha qui se salvi. Mentre estan que aquesta pel·lícula francesa és realment molt més amable. Passa més o més del mateix, però en el fons està molt vocificat. I el final, inclús el final, és un final exacte, és un final feliç, que ve a dir, bueno, passi el que passi, a dintre de les famílies hi ha tots aquestes dificultats de convivència, però la família se salve, cosa que a l'altre no el deixa cap concessió. A mi totes maneres, comparant ja que estem fent la comparació, a mi de maneres jo li he tornat a veure el diumenge. És a dir, ja és la tercera vegada que la veig. Sí, perquè ja vaig veure jo sol, després la van estrenar, després amb la família, i ara la vaig veure sol, perquè feia gràcia poder-la analitzar en detall. I la veritat és que m'ha sorprès, novement, favorablement, i penso que és una bona pel·lícula, penso que està molt bé, i crec també que... Fins i tot cinematogràficament, mentre que el Polanski tot i que ho juga bé a dintre de l'espai, en aquí és més lliure, és més cinematogràfica. Té... juga més amb sortides que fa dels diversos personatges, de la mare, de tots, com dels que els hi passen, veig que troken el tromboni, i doncs està molt cert. Té molt bona màquina. El trombó podria haver-ho fet, si hagués volgut, però l'altre no vol, i en canvi, aquí sí, llavors li torna un aire més, en el fons, més cinematogràfic. És a dir, penso que és una pel·lícula que té interès. Jo recordo que quan vaig sortir del cine la gent estava rient, tothom reia, i les tres vegades que l'hi vista, tothom li ha passat el mateix. I el Francesc diu que no li ha agradat? Jo no he volgut parlar perquè tot el que deia a vosaltres serà molt interessant, penso que és més interessant, el que vosaltres heu dit i les repercussions que li podeu haver tret a la pel·lícula, fins i tot històricament, que el que la pel·lícula és. A mi em va deixar molt assutat, molt descensat, no li vaig trobar que els mecanismes que he fet servir de comèdia, doncs, realment, tenien profunditat. No li recomano a ningú. Ara sí que recomano que tothom senti el que heu dit vosaltres, perquè li heu tret molt de suc. Jo sí que la recomano. Jo la recomano, jo també. Jo la anti-recomano, la recomano. Hi ha moltes més pel·lícules més interessants. Jo penso que el que li heu, ell també té raó. És una pel·lícula no és profunda. Jo sí que la trobo profunda. El que heu dit és molt profund. Jo crec que val la pena tenir un compte. La vegada és més important el comentari que la pròpia pel·lícula. La setmana vinent... Perquè també us haig de dir que amb la independència d'això l'actuació és extraordinària. La setmana vinent havíem de parlar de teatre al cinema, però fem Bob Fossi, que presentarà Jaume, perquè Carme no pot venir, i llavors fem aquest petit canvi. Sense condicions, tothom vols pop.com per tornar a sentir aquest programa fins la propera rebeure. That was me Leo.