CsC 07/03/17 - Asphalte, Rosalie Blum, فروشنده, La fille inconue, Logan + Estudiar després dels 40'.

Cinema sense condicions. És l'Helbert Mernstein? És l'Helbert Mernstein, el que estem sentint. És curiós que l'Helbert Mernstein va estar aquesta mateixa any, i va presentar l'Hombre del Catrat i Matarón Ruisseñor. Amb els dos, la música és d'ells, i no sé quina és millor. Quina de les dues és la millor música d'aquestes dues pel·lícules famoses que van competir amb els Òscars en aquest moment. Una de les llàstimes que va tenir l'Hombre del Catrat és que va competir amb l'Aurens d'Arabia i amb Matarón Ruisseñor. Per això no va ser més nominada o va aconseguir més Òscars que el que va tenir l'any 1962. Posa amb música d'aquestes pel·lícules que dius també. I l'Aurens d'Arabia i l'Aurens d'Arabia. Saludem aquí els ulls, els uïdors, que com cada dimarts estem aquí sense condicions, disposats a parlar de cinema, del que hem vist, del que vindrà. A més, avui, amb un conviat especial, que em fa molta il·lusió que estiguin aquí, perquè fa temps que el conec i sé que és una gran persona, en Joan Sant, que ha vingut a parlar-nos d'un tema que pot parlar en fonament de causa perquè ho ha viscut, que és estudiar més enllà dels 30 anys, o dels 40 anys, vam dir, no?, dels 40 anys, vam dir. Exacte. Aleshores, com sempre, estem aquí, doncs, l'equip, o una part de l'equip, el francès, que va arredir els vidres, com sempre, controlant-ho tot, el pols, aquí, a la meva esquerra, a la dreta, en Joan Cerdà, i jo, que us estic fent la presentació, iríem-vos, com sempre, que farem tres parts, possiblement, una primera part, o dos parts, una primera part, que parlaríem de les estrenes, de les pel·lícules que venen, de l'ú que hem vist, inclús d'anar-te amb diferents estrenes, i a cadascú pot explicar-les seves, i potser la segona part ja entra directament amb el convidat, que em penso que us farà molta il·lusió, ja veureu que és una persona molt convincent, molt segura d'ella mateixa, una persona molt, que em cau molt bé, perquè té idees molt clares, ja veureu. Sí, sí, el meu nom és Joan Sanz. D'acord, d'acord, no, és que, com que no sabia jo si era bona persona o no, i tenia el micro tan cal, ara que ja has dit que és bona persona, ja li he dit, ja està, ja està. Comencem a fer la presentació de les coses que hem vist, en Joan Cingantes, que ha vist dos coses que encara estan per estrenar. Sí. Són dues pel·lícules franceses, i a més a més tenim una pel·lícula belga, la dels germans d'Arden, que l'hem vista tres, dels que som aquí, i llavors sembla que hi ha una mica... Juntsets, un al costat de l'altre. Gairebé, el col... El col estava a la fila dels mancs, perquè anava amb la seva noia, i llavors, doncs això. Però nosaltres sí que està... Tindrà una impressió diferent de la pel·lícula. Sí, sí, sí, és que la té diferent. Per això hi haurà una mica de polèmica que estarà molt bé. A veure, d'aquestes dues pel·lícules franceses que vaig poder veure l'altre dia, resulta que són dues pel·lícules que s'assemblen bastant, són comedies. N'hi ha una que el títol original, ja comencem amb aquestes qüestions, es diu Asphalt. És a dir, s'hauria de dir Asphalt. Però en castellà es diu La Comunidad de los Corazones Rotas. És una astra. En fi, la imaginació de la gent que tradueix títols de cine mereixeria un Òscar per... o un goia. Potser són escriptors frustrats. Segurament, segurament, o és la medicació, és alguna cosa que els hi passa. És alguna cosa que els hi passa, perquè si no és que no t'ho expliques. És una cosa que no han estudiat prou, i ara potser haurien de fer-ho a partir dels 30 o els 40. Ha connectat amb el tema. Haurien d'anar a col·legi, això segur. Perquè ja està bé. I llavors és una pel·lícula aquesta, la primera. Asphalt, que és com si fos 13 errós del Percebe. Hi ha un edifici i viuen personatges singulars que són graciosos, que tenen les seves manies. I llavors el que és bo de la pel·lícula és que té com a artistes convidades, podríem dir, l'Isabel Iper, i la Valeria Brunitedeschi, dues per mi, dues grans senyores del cinema, i en el cas de l'Isabel també del teatre. I llavors es veu allò que... En fi, són dues estrelles que estan dos dies de rodatge, i amb aquells dos dies ja fan la seva part, no? Vull dir, però, bueno, hi donen un altre caràcter en la pel·lícula. I coincideixen, a més a més, en algun escenari. No, no, no, no. És a dir, que són dies de rodatge diferents. És evident, vull dir, dues estrelles, el mateix dia de rodatge no podria ser. I llavors hi ha un escenari, és a dir, l'Isabel Iper és una de les veïnes del bloc, que ella té un pis, i va com a llogatera o propietària nova, i, en canvi, la Valeria fa d'infermera en un hospital proper, i llavors cada nit hi ha un dels personatges més... Bueno, és el protagonista, és un actor que es diu Gustav Kellberg, que és extraordinari, i aquest home, doncs, per un accident va amb cadira de rodes, i llavors cada nit surt de la comunitat, surt de casa seva, i se'n va fins a l'hospital aquest, a la porta del darrere, on la infermera surt a fumar. I llavors, doncs, estableixen una relació i tal. I tot és així, de relacions humanes, i de manies, i de històries. Està bé, la pel·lícula està bé, es pot veure, no és gran obra mestra, però és una pel·lícula ben feta, avui dia, totes es fan ben feta, es diguéssim. Seria com 13 rodes del precebe, però no arriba a ser delicatès, en diguéssim, per entendre'ns. Potser arriba a ser que no hi canviva, no? Potser sí. No, no. Ara t'has passat aquí. Tampoc juga la carta de delicatès d'una manera total, però sí que va en certa manera estar entre aquí i allà. Llavors, més interessant per mi, l'altra pel·lícula, que es diu Rosalie Bloom. No volem saber ni el títol traduït. És que no me'n recordo. És que és que és tan dolent, és tan dolent que no me'n recordo. Ara t'ho busco jo. No m'hi he apuntat i, aleshores, avui dia, ara, potser me'n recordaria, però hauria de fer un esforç molt gran, perquè realment Rosalie Bloom és un títol excel·lent per la pel·lícula, perquè és un dels personatges que hi surten. Són tres històries, és una pel·lícula en tres parts. En aquest sentit és com Mulleid, que també són tres parts. El que passa és que aquí cada part té un protagonista. I de diferents edats. És a dir, comença amb un home que està, diguéssim, entre els 30 i els 40 anys. La seva mare encara viu. Continua amb una dona, que és... No, continua amb una noia jove, que és la neboda de la tal Rosalie Bloom, i acaba amb la Rosalie Bloom, que és una senyora ja d'edat. Vull dir, més de 50, una cosa així. Aleshores, això està dirigit pel Julien Gapinot, que és el fill del Jean-Paul Rapinot, que és el director del Cirano del Depardier, per exemple, que és una gran pel·lícula, o de Lizar Cirletual, i Lussard en el Tejado. És un home... Hi ha una altra pel·lícula que ens sembla que es diu Bon Voyage, que és de la Segona Guerra Mundial, que és excel·lent amb l'Isabel Etgení, i el Rapinot allà fa un treball enorme. A vegades el Jean-Paul Rapinot, el pare, diguéssim, fa alguna relliscada. Ha fet alguna pel·lícula que no està a l'altura del que fa normalment, però és un director que espai a molt les seves pel·lícules, és a dir, està a 6 anys o una cosa així treballant sobre una pel·lícula, i normalment li surt molt bé. Llavors, el Julien aquest... Bueno, doncs... En fi, com diuen els castellans de tal pal o de l'estilla, és una persona que sap explicar una història, que és una història... No sé si ho he dit abans que ve d'una novel·la gràfica, això que abans em deien TVO, i que ara ja ha arribat a ser novel·la gràfica, per cert que fa 100 anys del TVO... De los inventos del TVO, de la secció concretament. De los inventos del TVO, jo vull dir que... En fi, ja és... Ja són anys. Ja és tota una història, i vull dir que el TVO va donar nom a tot el que eren historietes, en aquella època. Tot molt bé. I vull dir, els altres TVOs es deien d'una altra manera, però tot eren TVOs, no? I llavors, doncs, aquesta pel·lícula Rosa Liblou va més enllà del pur entreteniment, és un reflectir la vida quotidiana d'aquests personatges amb l'amor com a base. Vull dir, a vegades... hi ha coses que es veuen venir, però també té sorpreses molt agradables. Vull dir, és una pel·lícula que no et deixa indiferent, que et manté continuament l'atenció, i que, bueno, jo la recomano absolutament. Molt bé. Doncs, escolta, abans de passar a la xica, descomnoci de que en podem parlar els tres a la vegada, jo estava pensant que jo he vist una pel·lícula que la veritat és que és d'un prestigiusíssim director, que és a l'Efgar Falxadi, aquest director iraní, haig de confessar que m'agrada molt, té dos films que són meravellosos, el primer que vaig descobrir va ser a propòsit de l'Eli, i la segona, que és una autèntica obra mestra, és Nadir i Samin, una separació, sobretot aquest, perquè és una autèntica obra mestra, i ara ens ha arribat, ens acaba d'arribar, l'últim film d'ell, que es diu El Viajante. N'havia fet abans una altra, perquè després de treballar a l'Iran, van anar a París, i va estar rodant... És a dir, la proposició, no la propuesta, el problema, com es deia, que no estava malament. Que també va guanyar a l'Òscar, em sembla, igual que... L'Òscar és la d'aquesta d'ara, el Viajante. No, la d'ara i la de l'Àscar. La de l'Àscar i l'Òscar. És un Òscar, i aquest és el segon Òscar, que li concedeixen com a millor pel·lícula de Parla en nou anglès. Bueno, jo veig que quan un es prepara per veure una pel·lícula d'aquest director, sap que no va veure un film convencional, que aquest director ja ha demostrat en moltes ocasions que té un talent enorme, fabulós, a l'hora de profundir en la naturalesa humana, i que sap aprofitar, per explicar aquestes coses, el llenguatge cinematogràfic. Aquesta pel·lícula va ser estrenada en el darrer Festival de Cants, i ha aconseguit numerosos premis, entre ells segurament el més destacat, el de ser Òscar, la millor pel·lícula extranjera de Parla en nou anglès. Quan vas a veure un personatge d'aquests, que a mi em passa una mica el mateix amb els d'Ardent, em passa com suposo que heu passat el jugador del Barça, a l'espector del Barça, que quan veu jugar al Messi estava encantat, i el dia que el Messi no fa el que hauria de fer, pateix molt, però no se l'infonsa el director, o aquest jugador, si no que bueno, hi haurà dies millors. Es queda sense sopar. A mi em passa una mica, jo no sóc tan aficionat al futbol com al cinema, i em passa que davant d'un senyor que li tinc una admiració brutal per aquesta pel·lícula, que no la vista, no se la pot deixar de veure, però em passa una separació, que mar escudament va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula extranjera de fa 4 o 5 anys. És una meravella. Clar, aquesta, doncs què passa? Té un desenvolupament acceptable, però no sobre sortint o destacadíssim com passa amb les altres pel·lícules, però és veritat també per a ser objectiu que té un final que et toca, i sobretot que et fa pensar. És infinitat. Jo diria que m'ha fet una pel·lícula, que el final no és la pel·lícula, que la trobo que no està aconseguida, cosa que a mi em passa una mica el mateix, que en Joan, que amb els d'Ardent, en aquesta última pel·lícula era el mateix, que penso que no acaba d'estar al nivell que l'Ardent ens ha fet coses. Bueno, aquesta què passa? Doncs que la pel·lícula penso que s'arrossega una mica, i no acaba de funcionar la primera part, a més de meu punt de vista, però en canvi té un final que et toca, doncs està molt ben dissenyada, molt ben pensada, i que fins i tot anava a dir, i és el que m'ha passat a mi, 3 o 4 dies després d'haver-hi la pel·lícula, doncs encara li rumies coses i encara estàs pensant, i llavors potser inclús, fins i tot diria que guanya la pel·lícula, perquè tenen uns contes que t'ha deixat un pòsit, no t'ha deixat una llavor dintre teu. Per mi no és el millor, discutiblement d'aquest prestigiosíssim director, però podria dir per acabar, que tampoc diria que no fos recomanable per tot això que també he dit. És peculiar que sigui a aquesta pel·lícula, el viatjant, una adaptació de la mort d'un viajant. No és una adaptació lliure, potser... El que fa ell és que representa que els dos personatges principals, que són una parella, són actors i estan representant la mort d'un viatge. A la pel·lícula comença que ells estan sejant l'obra, hi ha moments en què hi ha trossos de l'obra que fan, i s'intercala això amb el que passa a la pel·lícula. Però jo diria que... Vaja, perquè penso que això tampoc ha estat el tot aconseguit. He volgut fer un drama massa oi, perquè jo he llegit una mica, no? Jo crec que li passa, malauradament, no sé per què el mateix que passa amb la del d'Orden. Mira, estem sentint la banda sonora. La chica desconocida. No de Llemenestens, sinó del Dani Elfman, que és un altre clàssic hiam modern, la música de la chica del tren. Endavant, endavant. La chica desconocida, no de la chica del tren. Tu és la adaptació de la novel·la, no? Estem parlant de la chica desconocida, que no és la chica del tren, eh? Doncs ara m'estic liant jo, ja, completament. El tren és molt coneguda. La del tren, llavors, quina és una altra noia? La chica desconocida, Llemeni Blan. La chica desconocida, és la... Com es diu l'actriula, eh? Adel Haen... Parles de la... de quina pel·lícula? Adel Haenel. No sé, de quina parleu vosaltres? La chica desconocida, la chica desconocida. Ah, això, això, m'he liat, m'he liat, però mira que era bonica de la música d'Albert, del Dani Erfan, però bueno, la pago, va. Parlem de la... Bueno, doncs, parlem de... Em sembla que passa una mica el mateix que passa amb la chica desconocida, o la filla Encony, que és que volen donar atenció a la pel·lícula, llavors busquen recursos del triller, i tant doncs compte que no són gent de triller. Jo, més intel·lectual, més de director espalillat amb altres registres, i és dut a que això no els acaba de funcionar. Quan toquen coses que realment ells en saben, doncs es nota que t'arriba, però quan estan fent una cosa, perquè volen mantenir l'espectador, doncs agarrativat, o que se sorprengui, etcètera, per mi no els acaba de funcionar. Per tant, deia que... Bueno, parlem de la chica desconocida, quina impressió en vau tenir, etcètera, no sé. Jo ja t'entendra el que em va semblar a mi. Ah, no sé, a mi em va semblar... Jo vaig sortir, o sigui, com... d'un guió... No dic potent, perquè és el que estàvem parlant abans, no? No és un guió d'aquests que se't quedi de pel·lícula, però sí que és un punt de vista, crec que, bastant alternatiu, del que estem acostumats a veure en cinema de policia, o d'investigacions, no?, que, al cap i a la fi, és com un personatge intenta trobar una solució, un problema de què ha passat, no? Com anava això? Hi ha una... Una noia forçada... Una noia que truca, ella és metge. Que, per cert, la noia s'ha de reconèixer, que és molt bonic, això estic tot moment d'acord, perquè, per cert, no sé si sabeu que aquesta pel·lícula havia de fer la Mariona Cotillard. O sigui, la Mariona Cotillard estava compromesa per fer aquesta pel·lícula, que és la que havia fet la pel·lícula anterior dos dies i una noia, que és extraordinària, realment extraordinària, està brutal, i la volia enllugar. Però és una cosa que, per raons d'agenda, no ens han posat d'acord, i va tenir que buscar una altra persona. No, no, pues vellades. I la Adele, aquesta, la Adele Haenel, com deia ell, extraordinària. Sí, sí, sí. I, a més a més, amb coses bastant curioses, que tampoc sabia perquè vull descobrir quan he buscat informació. Aquesta noia que té 28 anys només, aquí és desconeguda, però té 28 pel·lícules fetes. Perdona, 27, exactament, 27. Sí, sí. El César del 2015 a la millor actriu per a l'Ecombatant, que em sembla que és una pel·lícula aquí no ha arribat, César del 2014 per a una pel·lícula d'Ei Esfuzan, per a millor actriu de repartiment, perquè, clar, feia coses de repartiment, no feia coses de primer actriu, però havia estat llanuminada, en el 2007, com a millor actriu revelació per a les giris de l'aigua. I, més tard, també, el 2012, com a casa, una pel·lícula d'Ei Esfuzan, que tampoc ha arribat aquí, que és d'Ei Esfuzan, tot pel·lícules franceses. Evidentment, a França és una mítica persona, és una persona molt coneguda, i aquí no sabem ni qui és. Però com a personatge principal, en totes? O és la primera? No sé si és la primera, sembla que no. El competants em sembla aquella feia d'actriu principal, i d'Ei Esfuzan també. Però la interpretació és extraordinària. És a dir, que no desmaneix que fos una de Maria Cotillar. Jo crec que també els d'Arden, en aquesta pel·lícula, com a moltes seves, busca aquesta simplicitat, aquest dia a dia, d'un personatge que ella ho aconsegueix treure. És un personatge natural, és un personatge que no està quiet, encara que la sena estigui quieta, que això costa molt, a vegades, de veure actors, per molt que sigui un to, no només... És a dir, que la càmera estigui quieta, no vol dir que el personatge pugui... No pugui seguir interpretant. Jo trobo que l'actriu és molt bona. És una noia que li hem fet coses del futur, estic segur, perquè es nota que té qualitat. El que passa, que tu preguntaves de com anava, i és que si us en recordeu, ella és metge, i està amb un amic seu, que l'està també formant com a metge. El Vecari. Aquest xicot, o sigui, han tancat l'hora, havien de tancar les 8 i són les 9, i a la seva consulta. I ella li deia que no obris. Una mica per imposar-se aquella de la camara allà, i llavors ho reconeix. I dota que aquesta noia, que truca i tal, la maten. I clar, a partir d'aquí se sent culpables. Sí, és com una redemció. Llavors, tota la pel·lícula, jo el que trobo... Ja ho has dit tu abans, em sembla, no sé si a fora de micro, o ho has dit al micro. El que no t'acabes de creure és que aquesta noia continue i d'aquesta manera fins al final, substituint, com has dit tu molt bé, a la policia. És a dir, que ella busqui per el seu compte i em va dir per el seu compte. Perquè penses, pare allà, a un moment li dius... Què fas, pare, home, que no ens sortiràs, només que t'estàs liant. Però clar, és un recurs molt utilitzat en el cinema americà. És el senyor que investiga per el seu compte, que no és policia, i que, per tant, té l'atenció més elevada. Ei, pues mira, aquí no ens estem anant tant del tema de la confusió que està amb la xica, això, no? Perquè la xica del tren, també, intenta buscar una mica les proves de tot el que passa, de fet, perquè, més o menys, està inculpada entre cometes, no? Però és interessant també un personatge d'API que busca més enllà de la policia. És un recurs molt utilitzat. És una cosa molt... que ve dels anys 40 amb moltes pel·lícules, molts senyors que investiguen, que no són policies, és perquè, volen continuar amb l'investigació de la policia, aquí la pel·lícula penso que no s'acaba de justificar. L'única cosa que penses és que, perquè dius, bueno, aquest home ja és tan idealista, que es posa un problema a ella, que està per damunt d'ella, i que vol continuar pèdic i pèdic. Això és el que no t'acabes de creure. Evidentment la bola es va fer molt més gran, perquè comencen dient-te que és un... no saps si és un assassinat, o simplement baralliscant-ho en el port, allà que se li dona un cop al cap, i ella va començar a trobar que sembla que hi hagi una màfia i que hi hagi tràfic de persones. Pregunto, com a persona que no ha vist la pel·lícula, li consta que aquesta és la noia que ha trucat a la seva porta. Sí, sí, sí, perquè ho han registrat. Hi ha una filmació. Hi ha una filmació de la porta mateixa, que ella truca, llavors la policia, quan la maten, li demana aquestes gravacions, i llavors averiguen que és ella la que ha trucat, i llavors, clar, ella se sent culpable, una mesura. Jo pensava perquè una motivació de perquè estava tan intrigada, era perquè potser no ho sabia, llavors estàvem gran, però si ja ho sap, llavors ja és diferent. No hi ha res de consciència per no ober la porta, i que després es deies que és una mica fort, una mica exagerat, no? No et passaria el mateix. Jo potser a mi també passaria. Podria arribar obsessionar, no? Podria haver acollit aquesta persona i per no obrir-li la porta, que és com tota una metàfora també, del que és fins i tot la imigració, per no obrir la porta. És curiós que és un personatge que ella mateixa, el que deies tu, Joan, que es justifica amb el seu vacari i jo sóc poc sensible en el sentit de com a metge jo no em puc impressionar pels pacients que venen, jo no puc sentir res per ells, perquè evidentment jo he de ser neutre, he de ser eficaç, perquè hi ha el moment aquell, que hi ha un nen que li agafa un atac a pell lèptic, i el vacari es queda plantat, es queda congelat, i llavors ella diu que hi puc. I deixa de ser vacari. Però per el seu peu, no? No, és el que veu que no pots excepcionar. No puc ser metge, no puc ser metge si faig aquesta reacció. Per això que també és curiós que sembla que sigui, per tot plegat, d'aquella fa un canvi de xip, perquè el canvi de fi és una noia que ni coneix, ni ates, ni res, però com que ha passat això, que tampoc és que sigui culpa seva, però se sent obligada, i això potser també és un d'aquests fallos, que dius tu, no dic fallos, i de cop, no? És gairebé que s'encapritzi. Però hi ha una altra qüestió, que a mi em sembla principal, i és com la policia no pot identificar amb una persona durant tots els dies que transcorreix la pel·lícula. És una cosa horrorosa. A més, a més, hi ha una crítica bestial a la policia, perquè la policia, finalment, s'acaba inventant qui és el cadàver. Sí, a més, això. El canviarà el nom. I no és aquella. S'han inventat una identitat per aquell cadàver que ningú reclama, i en canvi, al final, ella sap l'autèntic nom de la germana, de la víctima. Vull dir, és que, en fi, jo penso que els d'Arden hi han volgut posar massa coses en aquesta pel·lícula. I s'han agafat els dits, senzillament, una banda ha volgut fer el seu cine més comercial del que era, no tan radical. Vull dir, fins i tot, fan una persecució. Vull dir, és que ja és alcohol. Vull dir, hi ha una persecució d'ella amb el cotxe que segueix una moto amb dos xavals. I dius, però, bueno, és que això ja sembla el Cas Born. Vull dir, què estan fent als d'Arden? Vull dir, què estan fent? Els germans d'Arden no poden fer persecució. No poden fer persecució. Vull dir, té una història, té una tradició, han de ser fidels. Els germans coen encara. Els germans no l'han, també. Però després d'haver agafat... Els Wachowski també. Les Wachowski també. Però després d'haver fet una pel·lícula amb la Mariona Cotillar, es veu que se'ls va pujar la cosa al cap. I els els veurem als Òscars? No, no, ni molt menys. No, no. A més, és que els germans d'Arden són els d'Ortacans. I amb aquestes, clar, no van guanyant. Ni que els convidessin a xurros pel matí. És que per sort... És que no, és que... No podia ser. El que passa, és el que deia jo, que a mi em passa que, com que aquesta gent, jo, per exemple, la última pel·lícula, dos dies i una noig, la trobo excel·lent, la trobo una pel·lícula... Compares això amb el que has vist? El més he tingut el dia, avui. Perquè no se n'han sortit. Aquesta pel·lícula, si la compares amb les coses que han fet ells abans, queda molt per sota. Queda com una pel·lícula desgraciadeta. Ara, una pel·lícula dolenta dels d'Arden, sempre serà millor... Que moltes altres... Que la millor pel·lícula del Mariano Zorres, això, ovi a dir, no cal que... És com quan parlàvem de... Una mica a la línia. No és una mala pel·li. La xica és conocida. Potser a la línia de... Jo el que trobo, que ells perden la radicalitat que tenien en el seu cinema. Vull dir, hi ha la càmera, aquella que persegueix el clatell de la gent, que això ja és un estilema dels d'Arden, però els plans són gairebé idèntics en tota la pel·lícula. Uns plans que no arriben al tres quarts, que no sé com s'ho fan, però no arriben els tres quarts, veus la persona, que no es queden així a la cuixa, i ja està, hi ha una persona amb un costat i una persona amb un altre. I van utilitzar aquest pla durant tota la pel·lícula. I llavors, abans parlàvem de les actuacions, i realment s'ha de parlar de les actuacions, perquè el que fa la... Això és una cosa increïble. Perquè, a més, estar al 100% del matrisge... No hi ha cap pla que no hi sortia ja, gairebé. Potser també que com que estàvem produint Hedy, potser en el mateix moment, ja van fer la seva pel·lícula Hedy, que el Joan i la Carme deien que no era d'Arden, però jo crec que era d'Arden. És d'Arden de tema. De tema tens raó. Però de forma no la veig exactament igual. Això no cal que discutim. Jo passaria a la següent pel·lícula, que és Logan. Logan la van estrenar al divendres, i jo vaig anar a l'estrena reservant abans, perquè és d'aquestes pel·lícules, que es diu. S'acaba a la saga de Hugh Jackman com a López. Porta 17 anys el tio interpretant. Vaig sentir l'altre dia una entrevista que li feien, que el tio té cicatrius i tot de tots els anys que té cicatrius a les mans de les garres, aquestes que li surten. I el tio estava inclús preocupat. Però bueno, a part de les bromes que van sortir a anar a veure la pel·lícula i jo amb aquestes patilles que porto, que deien diòstia, m'he acabat sent un producte publicitari. No, però bastant. Va estar molt bé. De fet, anaves de cosplay. Jo anava de cosplay, sí. Per aquí el tema. Faltaven una mica d'ungles allà, la Freddy Krueger o allò, ja està. Però bueno, bàsicament, la història és, com que és un spin-off de la saga X-Men, que això ho vam venir a parlar un cop amb el Ferran, que vaig anar amb ell també a la cine. Però... És un final de trilogia spin-off i de fet ja s'acaba aquest personatge. Fiu, Jaume, ja no... Explica què vol dir les ullenses spin-off. Spin-off és el que seria... Aviam, si penso... Agafar un personatge... El que vam fer frents amb Joey, que va anar a fer un personatge i va fer una sèrie alternativa. Normalment els spin-offs són arriscats, perquè pot ser que un personatge tret d'un com X-Men, agafes un personatge i fas una saga només d'un personatge, és arriscat, perquè pots caure en una mica... Potser el treure al de context és més complicat que agradi a la gent. És una invitació al fracàs. Normalment els spin-off és complicat. En aquest cas, sí que és veritat que de les tres pel·lícules que hi ha, les dues primeres eren més fluixetes, eren més univers de cops i de... poc personatge i molta acció i molt croma, pantalla verda, molt efecte especial i aquesta, que és la cara tanca, fa acabar la trilogia i tota la saga d'aquest personatge i és la més madura, la més fosca, la més adulta. De fet, és la segona pel·lícula de l'univers Marvel, que és la segona pel·lícula que té calificació de més de 18 anys i és una pel·lícula molt de personatge, més que d'acció, i l'acció que hi ha és molt violenta, molt, molt, molt violenta, molt explícita, amb uns efectes integrats que jo crec que això té pinta que pot anar més enllà d'un cine comercial, o sigui, vam poder veure Deadpool que va anar als globus d'or, o sigui, com una pel·lícula de superherois estan començant a entrar-ho ja no pel gran públic, sinó potser per un cinema més de personatge, i aquí, Hugh Jackman, jo crec que s'assort, també surt el Patrick Stewart, que és el coneixeu, el Star Trek també, i els dos fan un paperàs, jo crec que també perquè són personatges ja acabats, a part que, evidentment, s'acaba la trilogia, i llavors, més o menys ja pots intuir que pot tirar a la seva vida, dels dos, però és molt curiós, és molt curiós perquè més té un to alternatiu, un to molt independent a l'hora de gravar-lo, o sigui, imagineu, no us dic un dardent, però sí que un to molt pausat, molt contemplatiu, i això en una pel·lícula com s'ha passat satitjat de superherois, és molt complicat de trobar, doncs és molt curiós que ho hagin fet justament en l'última, perquè clar, tota la gent s'ha caigut, jo vaig sortir al cinema, i la gent quan van ouvir les llums, la gent estava plorant, i dius que això no ho heu vist mai en les pel·lícules així, no, no, però de veritat, o sigui, jo... Di a gent jove, al cine o... De totes les edats, perquè el que havia de fer és un personatge que... tot i que sí que és veritat que no és d'aquests tipus pidermano així, que són dels anys, de fa moltíssims anys, és un personatge que és, potser, dels més vents valorats en l'univers, perquè és el personatge solitari, és el personatge que té molts conflictes interns, és un personatge que, al cap i a la fi, és... sempre ha habitat el contacte o mà, perquè, com que és inmortal, doncs, a la mínima de contacte que se li mori algú per... per pas del temps, doncs, evidentment, és un personatge fred, calculador... Llavors, jo crec que ho plasma molt bé en aquesta pel·lícula, que no té res a veure amb el que s'ha vist fins ara, i això és el que em va agradar bastant. Què és interessant és que el director és el James Mangol, que també havia fet la segona part, i que és el director d'una pel·lícula que a mi em va entusiasmar, un biòpic, que ara no ho sabré dir exactament de quin d'allò, però és el Johnny Cash, senyor, en la Cuerda Floja, World The Line, una pel·lícula fabulosa, molt, molt, molt ben realitzada, vull dir que és un director que ja havia fet coses així d'autor, vull dir que tampoc... Estranya tant, segons com que... No, però estranya, en el sentit que sempre s'ha catalogat un cinema així, que havia de ser aquest de los vengadores, o Guardiants de la Galaxia, que són pel·lícules pel públic comercial, però és que, a part, que visualment han de ser potents, potents d'efectes, d'haver-hi el cap i a la fil sobre l'Oison, molt espectacularitat, i això i aquest, en aquesta pel·lícula centra 100% en els personatges, i és molt curiós veure com una pel·lícula així ha entrat tant i tant en els personatges, com perquè encara que inclús no hagis vist res, tu puguis catalogar sota tots els dos protagonistes que aquí s'han anat, o sigui, s'han anat... Jo la recomano... A veure, evidentment, qui li interessa aquest cinema ja l'haurà vist, segurament, però és que, a part, com a cinema de personatges, ja no només de cops i espases per dir-ho, és... és molt recomanable, és una de les interpretacions que jo no... No m'hauria pensat mai que Hugh Jackman en un personatge així, perquè, evidentment, però en un personatge així arribés a aquests nivells de profunditat, veieu? L'estic veient de... de pel·lícula del mes, eh? Home, no? És veritat, com una persona parla així amb aquesta... Si ho han passat a Gèdia... Quin sal, eh? Aprofitant que tenim aquí el Joan Sant, que el tindrem avui, però no podem tenir la setmana que ve, doncs convidaria donar-li la veu en el Joan. Mira, acaba d'arribar el Jaume, suposo que s'incorporarà a l'altre. Ara l'entrarà. Ara l'agafo de la manita. Doncs, bueno, ja que tenim aquí el Joan Sant, jo aprofitaria per presentar-lo, ja ho hem dit, ell... jo quasi prefereixo que ell s'expliqui, i, en tot cas, anirem preguntant-li coses de la seva vida, perquè té una vida molt rica i molt interessant. Joan, explica-t'ho, el que et sembla més interessant. El tema era, perquè els nostres uïdors puguin saber-ho, era estudiar més enllà dels 40 anys. És difícil, eh? És difícil i complicat, però és absolutament magnífic. Jo vaig... Ara farà 10 anys, als 45 anys vaig decidir anar a la universitat, perquè a l'empresa on treballo, a data d'avui, ja farà el setembre, 38 anys, de forma interrompuda, que treballo a la mateixa empresa, doncs va decidir que els mandos intermigius havien de tenir una formació o bé de diplomat, o bé de universitat, d'acord? I aleshores doncs vaig tenir un immediat superior, que em va engrescar, em va animar i vaig veure la oportunitat de fer-ho. És complexa. Vaig fer un corspon, jo ja tenia fet el bup al cou, vaig fer un altre cop la selectivitat per millorar nota, no vaig millorar nota, però ja tenia la nota suficient com per poder... Ja tenien la mida presa. Ja tenia... Ja tenia la idea de fer història, que no és una opció, sinó una autèntica passió. Vaig parlar amb la empresa i el si vaig dir que no volia fer bret, no volia fer ingeniries, no volia fer res que tingués res que veure amb la feina, perquè amb els 45 anys doncs vaig pensar que era un moment per fer allò que m'agradava més de el que m'interessava per tal. Jo ja era mando intermig, mando intermig, i el que tractava no tan sols era de prosperar com a persona, sinó de consolidar el meu càrrec. Jo vaig aconseguir els meus 55 anys, doncs continuo tenint el mateix càrrec i fins i tot m'han donat doncs una responsabilitat de dos centres amb el qual em sento veritablement orgullós. Però és complicat portar una feina, una responsabilitat dins de la feina, una família, una nena de 8 anys, una dona que també treballa, respectar a que la dona també pugui la meva senyora, pugui desenvolupar-se també com a persona, que la nena no quedi tal, la veritat és que és complexa, i no t'ho posen fàcils, gens fàcils, en absolut. Tampoc demanem que facin, que ens supostin més fàcils que els demés, en absolut. El que sí que ens agradaria és que no ens supostessin tan complicats. Però té un altre aspecte, que és el que és més important, que el que és més important. És que tots els metges han tingut un truquen, i això que pel camí ha quedat molta gent, molts estudiants, que eren brillants, i, bé, algú s'han carregat que deixessin d'estudiar. I li vaig comentar al Joan Morros que la meva història podia ser bonica o no, a mi m'agrada. a l'edat de 52 anys. Dins de la facultat per la Universitat de Barcelona vaig viure històries absolutament magnífiques, històries exemplars, d'acord? I voldria destacar dues, no? Una de una persona que me la vaig trobar un home, que me la vaig trobar als lavabos abans d'entrar a classe, anava vestit d'home de construcció. Es dedicava a la construcció, no sé si era soldador o paleta o encofredor, però que venia de la construcció, sí, amb una maleta molt gran, i aquest home estava nu de cintura cap amunt i s'estava rentant al lavabo. La classe ja havia començat, i ell portava la roba neta, es va canviar i va anar a classe. Doncs aquesta persona era cada dia que arribava tard, la classe estava començada, sempre demanava els sapons, i venia de treballar, però directament. No sé com va acabar, jo decidjo que hagi acabat la carrera, perquè, veritablement, s'ho mereixia només per les ganes, i l'amor propi que li posava, veritablement, terrible. Un altre història exemplar, es diu Joan, com nosaltres, aquest home, recient divorciat, ingressa a la Universitat de Barcelona per fer història, també la seva passió, especialista amb història antiga, i a Roma, que li agrada molt, i aquest home, durant la carrera, es queda sense feina. No tan sols es queda sense feina, sinó que, a més a més, aconsegueix una feina un mes després, 30 dies després, i quan troba aquesta feina ell mateix demana treballar de nits per poder estudiar. D'acord? Un heroi. No tan sols això, sinó que es complica més, i troba la dona de la seva vida allà, a la Universitat de Barcelona, la Cristina, que és autènticament fantàstica, i decideix encassar-se tot això estudiant, i traient unes notes magnífiques. Pensa que en Joan, aquest amic meu, ha tret tres matrícules, jo només una. No sé per què. No cal. Doncs, i més complicat, no és cassa, i després de cassar-se, decideixen adoptar un fill, i viatgen a Rússia, a l'Àfrica, i tenen un fill adultat. Vull dir-me això, que aquest home, tant un com l'altre, realment tenen un valor absolutament... És increïble, no? I el que no sé és per què no ens suposen més fàcil, en horaris més assequibles, i fomentar que la gent, a les empreses, de desenvolupar una carrera, no tan sols per consolidar el seu post de treball, sinó per ser proactiu a l'empresa, com feia la meva. La meva ens dona beques, d'acord? La meva et proposa per que estudis, i això és fantàstic, no? Vull aprofitar que tinc la paraula, que la tinc molt poques vegades, que la tinc a casa, però la dona me la pren. No, aprofito per fer una reflexió, i m'agradaria que també sou homes d'experiència, d'ara que opineu, no? Abans sabia de jo sóc, un exemple que abans sabia de treballar per poder estudiar. Jo sóc fill únic, fill de viuda, vaig quedar sense pare als 17 anys, i sí o sí tenia que treballar, d'acord? Era innegociable, no m'ho podia plantejar. Aleshores, jo vaig estudiar, vaig aportar un valor a la meva empresa, i ara em jubilaré, etcètera, després dels anys que em quedin. Però la jovent que ha d'estudiar per poder treballar és terrible, no? Vull dir, accedeixen a un lloc de treball que pot anar de l'oseu o no, però accedeixen entre els 25 i 30 anys, d'acord? Amb màster, idiomes, molt ben preparats amb educació fantàstica. Però hi ha un costat per vers. Potser més que educació o formació, no? Formació, tens raó, és veritat. És corretant. L'educació és un privilegi. L'objectiu de poques persones s'ha de tenir 30 anys abans de néixer, perquè l'han de tenir als teus pares. Perdona, eh? El contrari, la puntualització ha sigut molt intel·ligent. Aleshores, clar, aquesta jovent que accedeix a aquest post de treball amb 30 anys ens saben molt, però al costat per vers no es jubilaran mai a la seva vida. O al contrari, podem fer una pregunta, quan es jubilaran aquesta gent? I com? I com, no? Amb quines condicions? Seran licenciats o graduats amb 3 o 4 carreres i ens sabran moltíssim, però quan es jubilaran? I l'experiència no compta, també? No pot ser que hi hagi una manca, perquè a part d'aquesta gent de la ver treballat i no ve conèixer la realitat? O no, pregunto. No, però jo crec que el canvi que deies està molt preparat en qüestió de formació. Jo crec que la nostra generació és la meva. És la treballar gratis per poder treballar. Això també és el tema de les pràctiques, dels vacaris. Sí, ara ja no és el tenir un màster, dos màsters, no sé quantes carreres, fer quants cursos, màster classes a l'estranger. Ja no estan això, perquè el canvi de fi això pot ser on accessible per molta gent ja, també, és la formació, en el sentit, d'experiència en empreses i això. Però avui dia l'experiència no té cap valor. No n'hi donen. No n'hi donen el valor que hauria de tenir. Jo discrepo cordialment. Goita, el 1670... Jo ho dic per el sistema. Vull dir que l'experiència no la valoren. Jo la valoro molt. Això és el que nosaltres ens trobem ara mateix. Avui les grans factories, les grans empreses, fins i tot les empreses, aquestes nord-americanes, ja no valoren tant la joventut, sinó que valoren l'experiència, d'acord? No em diguis que ja se n'han adonat. Sí, se n'han adonat i ja era hora. Però el 160, 70 i 80, en especial el 70, a la SEAT, la SEAT pagava els seus empleats, les carreres d'enginyeria, perquè es quedessin a dins de l'empresa. De fet, les grans empreses espanyoles, les grans empreses europees, s'han format amb gent de dins de l'empresa, perquè han a pressa estimar l'empresa, d'acord? Ara no estimen a l'empresa. Ara arriben amb l'edàtics. Bé, si vols, jo em cremo aquí 5 anys, salto amb una altra empresa, salto amb una altra empresa, i si l'apuc a sonsar darrere meu, això és gratuït. Si l'apuc a sonsar millor. Però el que ara encara es busca no a tothom, però es busca molt currículum, d'acord? I cadàvers darrere teu, així, no? Aleshores, l'empresa on jo treballo ha format a metges, ha format a enginyers, ha format a advocats. De fet, el director general de la nostra empresa va començar, com jo, fent paquets i fotocòpies, i a data d'avui és director general. Vull dir, aquest senyor, fent la mili, es va treure la carrera de dret. Per tant, estem parlant d'una persona que ja tenia al voltant dels 30 anys, quan va treure la carrera de dret. Però es va formar dins de la casa, d'acord? Se l'estima molt, igual que me l'estimo jo, no? Aquesta estimació és el que fa gran la... I això és el que falta radicalment. Estic d'agor. Exacte. I, coincideixo, vull dir, el costat pervers de tota aquesta magnífica màster, si tot és que sembla molt bé. Sí, sí. Perfecte. A mi el que em sembla és que tot plegat això és així en aquest moment, precisament perquè hem entrat en aquella crisi de allò que s'ha fet fins ara. I com que hem entrat en crisi, lògicament, ara, l'espectativa, com plantegaves, és que no hi ha futur. O sigui que no hi haurà pensions, que no hi haurà res. Però això no serà així, eh? És l'economia del desastre. Abans, amb el Joan, li estava comentant que mai he s'agradat especialitzar-me més en història militar, que és veritablement el meu camp, no? L'àrea del desastre funciona molt bé fins i tot amb economia, no? A recebo tot i després tothom acceptarà les nostres condicions, siguin com siguin. És que no me n'agraden els mateixos, eh? A data d'avui hi ha gent que per 600 euros, 500, 800 euros, el que tu has dit abans és pervers, no? Això no podria ser la gent de defensar, més la seva d'ella, però ara, clar... Perdona, i quan arribin els immigrants, encara ho faran més econòmic, sí. Si ja ho sabem, això, si això ja ho hem viscut nosaltres. Jo sí que ho he viscut, perquè jo he vist aquest allò. Però és que ara hem entrat en crisi, això és clar. Tot el que dèiem preveure, en els anys 30 o 60, tot això no va, no va, no funciona, vull dir el que deiu, vull dir per què? Perquè s'ha pervertit, vull dir, hi ha això que heu fet, o sigui, s'ha creat, pujarem a enginyers i tal, i tal, i tal, però aquestes persones, els que estan més amunt, fan que no s'identifiquin d'una manera com cal. Potser no estressa. No solament això, sinó que en moltes ocasions el que es fa és un senyor que té competència i tal, però que té un sou bastant elevat, que té el millor 50 anys, se'l despedeix a l'acomiada i se'n posa un nano en tot aquests mestres, pagar-li la meitat de sou. Bueno, sí, això també. Però això no durarà. És el que està bé, Teresa, això. Ha durat prou. No pot durar, això. Això no és un futbol. Això no ho sé, no ho sé. Jo sí que ho sé. Dius que ha durat prou, però són molts cínics. Vull dir, jo he sentit a dir al senyor Anton Costas, que era president del cercle d'economia, que no, los economistas, no vimos venir la crisis. Llavors, jo l'estava veient des de l'any 73. Jo vaig començar a treballar l'any 70 i l'any 73 ja hi va haver la crisi del petroli. I l'any 80 jo estava parlant amb tots els meus amics com és que això s'aguanta. I el senyor vol dir que jo soc més intel·ligent que el senyor Anton Costas, cosa que no és veritat. Llavors, què passa? Que són uns cínics? Són uns cínics, a veure. Però per molts cínics que som, no som tan dolents, o tan malvats, o tan perversos, com per no crear un futur. I això és el que hem de començar a creure. Jo estic d'acord. Jo no estic segur. Jo estic d'acord amb el que dius. Ara parlarem. En Joan ens va dir, em va explicar a mi, suposo que us ho he dit en algun moment, que ell em triava l'ombre del que ha tratat, una gran pel·lícula del Joan Frank Heimer, que l'ha vist set o vuit vegades, i doncs podem fer servir aquesta pel·lícula com a referent. Sí, jo també vull comentar una cosa. Digues, digues. Abans d'arribar a això, jo no estic dient que no tinguis raó, que s'hauria d'arribar. El que no tinc clar és que s'hi arribi. El que no t'estic dient que no tinguis raó, que s'hauria de canviar, tot això, etcètera. Ara, tal com van les coses, veient que hi ha això, gent preparada, etcètera, o no treballa, o se n'ha d'anar a l'estranger, o li donen salaris de misèria, que és el que està passant en aquest moment, i això continua, és a dir, això ho pararem. No ho pararem, perquè ells no voldran que ho pararem. Depèn del que fem, mira, hi ha un... Ells es van carregar al sistema financer internacional, es van quedar tan tranquil, se'n van anar amb un ressort o descansar, i diuen, aleshores, què podem esperar? Hi ha aquells que diuen, no, és que s'ha de sortir al carrer. Bueno, per anar en contra de la guerra directa, han sortit 10 milions de persones. És un moment, és un moment. I no ens van fer cas. Jo proposo que també sorti al carrer, no diré que no. D'acord? Pacíficament. Però jo proposo tocar els casos. Vull dir, no ens suposen fàcil, doncs jo des d'aquí, des d'aquest micròfon, crido. Aquest tothom que tingui més de 40 anys s'apunta a l'universitat per molestar. No, per molestar no. Per treure-se una carrera i per molestar. Perquè les classes de la nit, de la tarda a nit, eren les classes on més gent hi havia, no faltava ningú, ens ho creien tot, i anàvem si o sí, que hi vagin, que hi costa molt, que sospendran, donen igual, però hi han d'anar, hem d'anar. Però és posar-se a la contra, perquè és clar, els estímuls que rebem... És negatiu. ...són els contraris. Dona igual. Un s'ha de llevar pel matí amb la idea clara. Vaig estudiar que és el que veritablement sembla ser. Com s'aixecava el personatge del Barran Cáster. Barran Cáster, la pel·lícula que... No és que hagi vist buits vegades, sinó que hi ha pel·lícules a casa meva, que veig com a mínim un cop al mes, com per exemple Casablanca o Objetivo Virmània, i l'Hombre del Catraz. Molt bé. Siné Clàssic. Siné Clàssic. Exacte, o senderos de glòria. I aleshores, l'Hombre del Catraz, a mi m'agrada molt, perquè si ens donem compte, representa Barran Cáster, un home sense cap tipus d'educació, només amb una, que és la violència. Ell té... Ja ho té arrelat, que la única comunicació i forma de negociar amb els calçs, si en volta, és la violència. I poc a poc amb la relació... Fixa't, amb una celda de llaven, doncs poc a poc amb la poca relació que té al costat, doncs es va donant compte que les relacions humanes és una altra història. Vull dir, ha de afegir coses que no existien al seu cap. I tot això, a part de les relacions humanes, que li ofereix els guàrdies, etcètera, etcètera, doncs amb l'estudi s'acaba educant, s'acaba curant, amb l'edat també, és un factor detenuant, però a l'estudi li va agafant un tarannà que la llunya de la violència. Jo voldria fer, i acabo, o no, jo voldria fer referència a dues pel·lícules, que una d'elles del Simpòatí, que a mi m'agrada molt aquest actor, tot i que ara de gran he fet alguna cosa estranya, com és rebel·lió en les saules, d'acord? I una altra, que és Coach Carter, que sobre el lideratge i tal, la veritat és que he vint, m'agrada. La imatge o la ideologia que envia en aquest tipus de film, de pel·lícules, és que escolta, siguis com siguis, vinguis d'on vinguis, d'acord? Si tens una formació, d'acord? Si pots accedir a l'educació, d'acord? Educació formativa, doncs seràs millor persona, no? Per tant, si anem la volta a la conversa, és per què no volen que s'ho succeixi? Per què no volen que la societat sigui millor persona? No ho entenc. Aquí has posat el dit a l'enafra. Si és que això és un programa de cine i totes les pel·lícules que podem posar sobre la taula de gent que ha estudiat i tal, tots ens diuen el mateix, que estudien on arriba a ser millor persona. Evidentment. Fins i tot el doctor Franca ens tenia. És un programa de cine, però sense condicions. Si és un programa de cine, aquest és el millor que vam inventar. Aquest és un programa de cine i de vida. I avui hem estat parlant de vida i de cine. És un missatge el que ens porta el Joan Sade revolucionari. És a dir, quan la gent entra en la consciència de qualsevol disciplina, de la història, de la filosofia, de la matemàtica, de l'enginyeria, llavors comença a pensar, començar a veure tot el que hi ha a voltant i és capaç fins i tot de transformar les coses. Segurament és el que ens fa falta. Ara tenim por de moltes coses. És la manera de tenir sentit crític. Clar, però si en comptes de tenir por, el que tenim és una visió de que podem transformar les coses, llavors no tenim perquè tenim por de res. Simplement hem de canviar el que ens faci falta. I en aquest sentit jo volia esmentar, que l'altre dia li vaig comentar el Joan Morrill, i que tu volia dir a tu Joan Sade i que ara ho dic en directe, que hi ha un curmetratge molt significatiu, que és aquest del corredor, que es va estrenar fa un parell d'anys i va guanyar el Goya, i va intentar arribar a la cursa final dels Òscar, i no va arribar, no va passar allò, però que per mi tampoc és un curmetratge d'una gran qualitat, però està molt bé el sentit que està promocionat per una fundació que es diu Pimek, és una fundació que es dedica a promocionar la feina de les persones més lents de 50 anys. I aquí en el corredor exactament el que es veu és això, és una persona que s'ha quedat sense feina, després d'haver estat, no sé si com deia el Joan Sade, un càrrec intermit, però una cosa similar, que havia passat una sèrie d'abatar-se a la seva vida, i es troba amb una persona que havia estat despatxada per ell, i llavors la conversa entre el Lluís Altés, que és aquest amb el que es troba, i ell, que és el Miguel Ángel Jené, que és el que està preparat per començar a córrer, però que ha acabat de perdre la feina, és la relació tota l'estona d'això, l'altre li retreu el que va fer, però diuen, no passa res. Jo ara tinc una feina molt bona, això no sabem si és veritat o no, al final ja ho descobrim, i li diuen, si tu arribes ara amb el temps que jo et digui allà, fins aquell punt, doncs et donaré una feina. Bueno, la qüestió és que tot això és per reflexionar sobre el món de la feina, sobre què passa quan un es queda sense feina a aquesta edat, i aquesta fundació val la pena buscar-la en col·laboració, a part de Bastiam Films, que són els que han produït Caduco Films també, col·laboració amb aquesta fundació PIMEC. Llavors, bueno, que hi ha eines, hi ha maneres de trobar. Jo tinc un curs de la feina, que a més també és espanyol, que és millor, com a mínim temàticament, que és NADA SA. NADA és una bestia. És una bestia, que a més també van anar tots aquests fesciols també, van anar els Goya, no sé si es va arribant tu. És una reflexió brutal. Però més surrealista, més absurda, però amb un toc de com les empreses... El plantejament és un entrevista de feina que li donen a un personatge, que és no fer res. I no fer res vol dir estar-se les 8 o 10 hores diàries, assegudes a un lloc, i no et pots moure d'aquí. I, clar, les reflexions que s'acaben fent un personatge de m'estan prenent el pèl, em cobraré per això. I té una persona que controla, que ho faci. Clar, però l'hora... Que ho faci bé, és a dir, que no faci res. El personatge, clar, és una comèdia, però com va veient passar la seva vida, tot i que igualment està cobrant, i més està cobrant bastant bé. Però sense fer absolutament res. No pot moure d'un seient. Estava avançant el temps, i jo volia comentar una cosa de la pel·lícula que m'ha semblat. Avui he llegit aquesta tarda i m'ha semblat que la idea era interessant. I l'altra cosa, que és una informació també adicional, que jo no coneixia, i que m'ha sapigut assenyalar una greu, és que el Robert Straut, que és el personatge de l'Hombre del Catrat, que va morir amb 73 anys a la presó, sense haver vist la pel·lícula, i la pel·lícula es va estrenar als 62, i ell morava als 63, el 21 de desembre de 1963. I no ha pogut veure la pel·lícula. Per tant, em sembla una cosa forta. Dèiem que una cosa que m'ha sorprès, és que la pel·lícula és el símbol de la voluntat, com a arma per no embogir en el món dur, i autoritzar-se, amb nou dur que ens toca viure, i autoritzar-se com a home superant la realitat que ens ha tocat viure. A mi em sembla que la pel·lícula és bastant això. La pel·lícula va ser una pel·lícula molt permeada en el seu moment, una pel·lícula molt valuada en el seu moment. Tothom més o menys la vista, jo no només conec amb ell, que és una pel·lícula legal, sinó que conec moltíssima gent que la vista moltes vegades, i per tant em sembla molt interessant, molt útil, que aquest senyor que tenim a aquest costat la vegi de tant en tant, que cada vegada sigui cada vegada, una vegada al mes o cada dos mesos. Cada vegada que la torno a veure, la torno a veure de forma diferent, em passi igual que a casa blanca. La pel·lícula s'ha de dir... És diu de Berman o falcatrat, és a dir, l'ornitòleg, més o menys, l'home del sussell del catrat. És a dir, que els animals, allà, també, com a imatge. Perquè també la idea que és l'animal, el perdàve, el que el fa a ell, vull dir, doncs, evolucionar. La setmana que ve, perquè ens hem menjat el temps, la setmana que ve, ve en Andreu, que el coneixem moltíssim, a parlar de la filosofia del cinema. Andreu Ferran. Per tant, l'Andreu Ferran el tindrem aquí. La setmana que ve, el dimarts que ve, a cinema sense condicions, i avui agraïm en el Joan Sanz, que es va fer d'aquest discurs. Ja us he dit que era el senyor... Fabulós, Fabulós. Estat, com deia el Joan Cerdà, la vida mateix s'ha entrat aquí, a cinema sense condicions. Moltes gràcies, Joan. Moltes gràcies. Ah, moltes gràcies. Gràcies, Joan Anir. Gràcies a vosaltres. Gràcies.