CsC 21/03/17 - Comentaris (Incerta gloria, Safari, Captain Fantastic, Raraa, ...) + Violins de cine.

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions Cinema sense condicions i que amb els èxits de Panegra i ara d'incerta glòria doncs és un capital pel cinema català molt, molt important. Villaronga havia estat actor, per això sap dirigir també els actors, també sap fer la posada en escena, per mi és brillantíssim, tot el que és la posada en escena, els decorats, els envients, els paisatges, trobo fantàstica, extraordinària, una cosa tremenda i també hauria de valorar la feina com a escriptor de guions del Villaronga. Per què era una novel·la molt difícil? Jo l'estic llegint en aquest moment i estic sorprès. Ha tret trossos de la novel·la, tots els trossos que fan referència a l'amor, llavors aquest amor està creuat entre els quatre protagonistes en un moment de la guerra a l'any 37, al front de l'Orego, que no evolucionava la guerra. No, perquè Franco estava compromès amb el 16 a Madrid per ocupar Madrid i al front de l'Orego havia quedat una mica desguarnit, i els dos vàndols que apareixen a la pel·lícula, sobretot el republicà, però també apareixen els franquistes, que estan allò que com una mena d'interval de vacances. No és una pel·lícula bèl·lica en cap cas, sí que pot ser una pel·lícula tràgica, i finalment és una pel·lícula d'amors contrariats, i em va semblar magnífica. Jo penso que serà una dels millors pel·lícules de l'any. De fet, no sé si es donaran, perquè això és molt subjectiu, que les interpretacions, sobretot aquests personatges que has mentit tu, el que fa de Juli Soleràs, que és el personatge que per mi ja la novel·la destacava, perquè l'altre dia, quan l'en parlàvem, dèiem que vaig estar llegint unes coses, que era un senyor que deia que quan jo tenia 25 anys, lectura d'aquesta novel·la li va proposar un impacte enorme, i a més a més et va descobrir un personatge excepcional, com era el de Juli Soleràs. I vaig entendre en aquell moment que la literatura catalana contemporània tenia molt més interès la que jo m'imaginava. Hi ha un moment determinat, que a mi em va fer molta gràcia, que en 2007, quan escrivia aquest article, deia que fa uns anys a Catalunya Radio va oferir una magnífica versió radiofònica de la novel·la, una iniciativa que es senyalava, fins a quin punt estem davant d'una història de contorns èpics que podia interessar al gran públic. Posada en mans d'un gran director, ho deia abans de molt abans de que passés això d'Incerta Glòria, deia el 2007, posada en mans d'un gran director, Incerta Glòria podria donar lloc a una producció cinematogràfica d'èxit i de projecció internacionals. Si estiguessin en els Estats Units o en el Regne Unit, faria molt de temps que el cinisme desabrit i el romanticisme embuscat de Soleràs hagués assumat a la pantalla gran o a la pantalla petita. Jo crec que aquesta premonició que fa aquest personatge s'ha de cobergar una realitat. És possible que el 2007 ja fos un projecte, perquè vaig llegir la pel·lícula s'ha endarrerit per no xocar amb pa negre. Són dos pel·lícules que no tenen res a veure primer, perquè Incerta Glòria és en el mateix moment de la guerra, l'any 37, i pa negre parla de la prosguerra. En fi, el disseny de producció, per exemple, és molt semblant, encara que no sigui igual, però és el mateix equip, i llavors la producció es veu que és del mateix equip, i que són la mateixa gent que ho ha fet, i amb molt d'esforç, suposo, i amb un resultat magnífic. Per mi, superi, això, a pa negre, és molt subjectiu i molt... Tu què no opines? No, no estic tan... No estic tan entusiasmat amb la pel·lícula. El que volia assemptuar és la passola, és la guionista, eh? No, la passola, la productora. Ah, és la productora. La guionista és una altra senyora, coral, cruz, alguna cosa així. Junta amb el Villaronga. Sí, no, jo... O sigui, jo puc signar d'una manera absoluta el que vosaltres heu dit en quan el que heu dit, però és que la pel·lícula té moltes coses. Vull dir, jo penso que el que sí que ser és que és molt rica de matinsos, no? Llavors hi ha el que, per exemple, una de les coses que discutiria és la diferència entre els dos protagonistes, ells, eh? Més que elles. Perquè, esclar, és l'espabilat de sempre, és en aquesta cultura que nosaltres hem estat immersos, que és el que és capaç d'estar als dos banyos al mateix temps, i tal, i aquest és un personatge que et mira en base. I a mi em rebota un personatge així. Ja comencem. O sigui, aquesta és la dificultat que hi veig. En canvi, podria estar més d'acord amb l'altra. Per què? Perquè, en definitiva, és el que es de bé víctima de tot plegat, el canvi de la fi. I fins i tot, al final, es de bé víctima, perquè fa el que fa, no? Llavors, a veure, vull dir, discuteixo aquest discurs. Però bé, vull dir, tot lo altre està bé. No, bé, però això ja estava a la novel·la, i... Ja, però és que ja... Potser parlaríem del caràcter català entre el Seny i la Rauscha. Estic d'acord amb això. Entre el Seny i la Rauscha, i llavors el novel·lista posa dos caràcters catalans que són... Vaja... Sí, són un fenomen. De seguida que va acabar vas dir, ostres, tu, el Manelik, altra vegada. La torna a estar amb aquesta constant. Vull dir que és una realitat. Ja ho sé que som així de tràzics, no? Jo trobo que la pel·lícula és molt de guimarà. Vaja, que si ho és. D'acord? Bueno, ja està, no? Però maten el llop o no maten el llop? Jo el que passa... No maten gaire gran cosa, no? Algú n'ha assassinat ja, per això. N'hi ha un perill. I perricidi, a més a més. No, jo el que passa és que no he llegit la novel·la, i tinc la sensació, en funció d'això, que deien aquesta gent que són estudiosos i que van estudiar i tal, de que el personatge és molt ric, però el personatge és molt ric, perquè es veu que té contradiccions molt fortes, o sortides que no t'esperes. I llavors, clar, i comença per ser anarquista, que és amb vivo, que és contradictari... I comença per ser anarquista, i això ho surt molt clar a la novel·la, i en canvi la pel·lícula no està tan clar, que hi hagi aquesta mena d'evolució. I, per tant, el que confesso, és que em va interessar tant el personatge, perquè vull saber com és, realment. És a dir, igual a la millor, arribo al final a la conclusió, el personatge que no m'acaba de convèncer. Potser sí, no ho sé, però que en aquest moment em té... No ho voldria com acompany, eh? No, no, no. És que no està clar... Sí, no està clar que actui... Ell, en cap moment, actua en contra del seu amic. En cap moment. Ell és un bon amic. I si és això el que m'estàs dient, si el tinguessis com amic, no et farà mai cap putada. Però a vegades... No sé per què anirà per davant teu. Bueno, però moltes vegades per ajudar-te. Moltes vegades no per fotre't. El Joan ja... A mi, disculpeu que introduixi una variant, amb una altra pel·lícula que sé, que he vist també el Joan Sardà, que potser estaria tot i que... bueno, ho posada o en una... amb una longitud o l'atitud, o no sé, completament diferent, en una l'atitud, segur, però que estaríem parlant de la mateixa tessitura en la que us moveu ara mateix. Veure una pel·lícula que reflecteix uns fets i una manera de funcionar, i està d'acord o no? Estàvem parlant de safari, és a dir, que es reflecteixi en una pel·lícula... Una obsessió d'anàlgum. Sí, sí, sí, el sentit que ho estic dient, en el sentit que hi ha dit que és tot totalment diferent, no s'està parlant el mateix, però un pot sentir-se rebutxat completament pel que veu allà, pel que està veient de les actuacions d'aquesta gent, que ara el Joan Sardà ens ho explicarà millor, quan vulgui passar aquesta pel·lícula, o si voleu combinar-la d'alguna manera, com estic fent jo, que a la pel·lícula no estigui brillantment reflectit, el que fan aquells personatges. I en aquest cas, potser estem completament d'acord, del que ens mostren a la pel·lícula. Podem estar en desacord amb un personatge, però això no vol dir que la pel·lícula estigui malament feta. A veure, estem parlant d'aquesta pel·lícula que ens parla dels caçadors, que, bueno, que caen, no? Sí, com una guerra, és una guerra. Com el nostre antic rei que tal. És una... Sí, no, vull dir... És una... No tan antic, però... Més contemporànica, res. La pel·lícula va al caçadors. És una glòria incerta. Ara tinc aquí la crònica que ens ha fet el Pep Armengol, i ara us la llegiré. Però jo volia dir abans que, quan jo he dit que el personatge aquest destacava molt, jo no estava dient que m'identificàvem el personatge. Atenció, vull dir... Jo penso que el Joan Sales fa molt bé de posar dos personatges contraposats, perquè això dona una emoció a la novel·la, i que són dos personatges típicament catalans, ja he dit jo, el Seny i la Rausche. I aleshores, vull dir que tu no estiguis d'acord amb el personatge, no vol dir que la pel·lícula no t'hagi d'interessar. Jo no estic d'acord amb aquell personatge, ni molt menys, però el fet que ell estigui en dos vàndols, nosaltres, després de la mort d'en Franco, hem vist polítics que han estat a 4 i 5 vàndols. Que doncs els creiem, per això. Ah, bueno, jo no me'n crec cap. Però ni a que han començat en el PCC, després es havien fet egoistes, després es van fer d'una altra vegada... No, del suc, i han acabat a convergència. Vull dir, cuidado. Perquè, vull dir, aquesta és una... Ha fet una progressió conservadora. És una qüestió molt catalana, no? Perquè han descobert els restaurants de l'UXSA i s'hi han quedat. I llavors, què? És clar, vull dir, aquesta manera d'adaptar-se, vull dir, també és una manera de ser molt catalana. I ara anem per la crònica de safari. També és molt català, això. No, aquí és... M'he rebutjat els torros, oi? Viatgem a Ústria, i en Pepa Mengol ens passa la crònica, que diu l'última pel·lícula del director Ústria Ulrich Seidel, es diu Safari, i el títol no enganya perquè va d'això. Un grup de compatriotes seus, entusiastes de la caseira de peces exòtiques en el seu hàbitat natural, en aquest cas, en Avivia i a Sudàfrica. Seidel aconsegueix naturalitat i veritat en els comentaris dels protagonistes d'aquest documental, que sembla una pel·lícula de ficció. Filmat en exteriors, amb càmera a l'espatlla, seguint els caçadors, en plans generals descriptius i primers plans de detall, que tenen la seva contraposició en les escenes d'interiors de l'hotel resort, o la posada en escenes molt més cuidada, cercant en quadres de simetria perfecta en les exposicions dels coneixements, del pensament i de les coses que els motiven i preocupen els protagonistes d'aquest safari selectiu. Les escenes d'esbudellament i d'espallar i trocejar les peces poscacera són d'un realisme contingut, però sense concessions. Els ajudants negres que col·laboren gairebé no tenen intervencions verbals. Se'ls es posa amb el cap de trofeus de cassa al fons en posició estàtica i contenen la respiració, la munició, les armes, els preus de caçar a cada peça, després de matar el niu o la cebra, la girafa, és sempre la humiliació pòs mortem de l'animal, adreçar-lo fins a obtindre la millor estètica per la foto del record. Seidel no pren partit, això explica la naturalitat dels protagonistes, però les imatges que ens serveixen ens porten cap a conclusions molt clares que van des del record de les caceres, de l'enterior cap d'estat d'Espanya, els Blesa i Tutti Cuanti, que pel que sembla troben el seu nirvana i el costat de les seves famílies i disparant munició letal a 200 i 300 metres de distància. Seidel és imprescindible perquè sempre s'ha de posar el dit a l'enafra. Això és el que ens diu en Pèrdua de Mengol. Seidel és el director d'aquella trilogia. Suposo que ha fet més coses, però jo el conec perquè els cinemals Gòlitzche van anar passant-se cada dues setmanes, crec, amb una trilogia que s'anomena Paradisse, i jo vaig anar a veure, no recordo, el Joan Sardase que va anar a veure les tres, jo vaig anar a veure dues segurs, i no me'n recordo si la tercera també vaig encertar. I és això mateix, això mateix de safari, però traspassat a altres àmbits diferents. També passa l'Àfrica. Aquesta primera part la vaig veure en una sala de cinema, concretament a l'Institut Frances, en presència de l'Ulrich Seidel, que va ser una cosa excepcional, conec en persona, perquè és un home d'una intel·ligència privilegiada, i va haver moments molt divertits i molt curiosos quan el públic li feia preguntes amb ell. I després les altres dues parts... En aquesta primera, perdona, Joan, es parla de l'africa. Femini a l'Àfrica, que va anar a la recerca, que no és joves, musculosos... Les altres dues... És a dir, la trilogia està a les biblioteques públiques, i es pot trobar, i és molt per veure, perquè és un cine que realment no el veus allò, o és que no el trobaràs en lloc més el que fa al Seidel. I a les hores, a les biblioteques públiques, també hi ha una pel·lícula que es diu Import Export, que també és molt interessant de veure. Ah, molt bé. Aquí se'n sona, però no l'he vist. I també està rodant, per determinats llocs, una pel·lícula, un altre documental, que es diu el Soterrani in Keller, que és impressionant, potser del millor que ha fet a l'Ulrich Seidel. És un retrat del que tenen en el seu Soterrani de la Casa uns quants dels seus compatriotes austríacs. Vull dir, les coses més inversamblants surten en aquella pel·lícula, d'una manera gèlida, amb uns plans que, vull dir, ell a vegades està filmant i no adverteix en els personatges, i llavors ells es revelen, tal com són. És una pel·lícula excepcional. S'ha passat a la filmoteca aquest mes, i sé que està rodant perquè hi ha una còpia que és de la Generalitat i va passant per centres i tal. Molt bé, Pol. Ens hem hagut de més vist pel·lícules. Sí, hi ha una línia d'animalisme que estàvem comentant al safari i avançant. Però no, no, no. Jo vaig veure Capitan Fantástico, bueno, fantàstic, perquè no té una traducció, per sort, espanyola, que es diu Captain Infantàstic, i l'estan fent al Texas Ara. A veure, l'he trobat bastant recomanable. Crec que sabeu de què va, una mica. A vegades hem portat pel·lícules aquí, que parlen sobre llenguatge o educació, i aquesta pel·lícula em sembla bastant curiosa, a més que van els Òscar, que va estar nominat al... Ai, ara com ens... Vigo, vigo. I és com ell, com a pare de família... Ah, m'han parlat, però no l'he vist, no l'he vist. Doncs educa els seus fills, que en té com, crec que 7 o 6 o 7, els educa en una caravana al mig del bosc, com una educació no formal, entre comences, és una educació entre el punt instintiu animal de supervivència i el punt molt estudiós de la vida, si no, per exemple, et fa molts exemples que la nena petita, que potser té 6 o 7 anys, li pot narrar tota la Constitució americana, però reflexionant, o sigui, només empollat, però a l'hora té aquest component, que són persones que el món real, quan han de sortir, no s'ha de relacionar o no s'ha de... O sigui, la vida no n'ha anat a veure. Ha anat a pres dels llibres, del que hi ha als llibres, que hi ha a la jungla, per diàleg. Llavors, aquí al canvi, quan la seva mare es suicida, hi ha d'anar a l'enterrament, perquè s'ha associat a casa als pares, en civilització, i onzeis quan van allà... Amb què? En civilització entre cometes, perquè ells viuen al mig del camp, aquests viuen al mig del bosc, llavors ells agafen la furgoneta, que és molt l'estil, és una pel·lícula bastant... pequeña, més sància, si la recordeu, aquest estil furgoneta, família numerosa, que va, i van passant per diferents llocs. Llavors, el que és un road movie, no? Doncs... I van fer això, fins que van topant en diferents, totes, perquè és bastant reflexiva la pel·lícula, en quan el tema de l'educació, el tema de com... de com portar, sobretot ja, en temes de nens. Però... què és millor anar a una escola, i que li ensenyin el que allò, els llibres de text, i que tothom sàpiga el mateix, o que puguis anar més enllà, i que proclama el risc, de que potser és pres, no hi hagi una... no hi hagi una cohesió social, per exemple, no? I llavors es discuteix molt això, i trobo una pel·li molt interessant, sí, que és veritat, que és una... El tema és guapo, eh? Sí, sí, el tema és bastant, i a més, ells no se li veuen, per exemple, el dia Nadal, ells se li veuen el dia de Noam Chomsky, per exemple. Llavors, tot és com molt... Sí, sí, sí, és molt... és molt graciós. Jo m'hi apunteria, eh? Sí, sí, fan unes cançons, i... No, no, no, és molt curiós, és molt curiós. I jo crec que, com a pel·lícula, val molt la pena, a més d'ara que està al Texas, però el que li comentava entre el Francesc que comença amb una imatge molt crua de, durant uns 5 o 6 minuts, d'ells com sobreviuen... no és que sobrevisquin, perquè tenen mitjans diferents, però com, per exemple, al principi caixen, i a més és molt realista, que jo potser penso que és real, de com caixen un servol i tot el procés de la casa, fins a el maten i... Sí, és com un procés d'aprenentatge, però quan l'estan preparant l'aliment, que tu ja els veus com... que sembla allò de l'enfant sobaix, una mica del... del trofó, no? Doncs els veus que potser estan cuinant i estan parlant això de... tots tenen deures que els hi posa el pare de llegir... des de llegir Bukowski, a llegir... i doncs és com... clar, és un ambient molt... molt estrany que es crea la pel·lícula, i a més és molt excèntric a la pel·lícula, em va semblar molt curiós. Fins i tot en aquest punt que dius, del tema d'animals, és veure la diferència quan van a la ciutat. A part del xoc cultural i de tota mena que es deu veure entre una gent que sap sobreviure emocionalment a situacions urbanes i ells que no tenen ni idea però que tenen una cultura molt superior dels altres, no? Exacte, bueno, clar, xocen amb els fills dels tiets, per exemple, d'ells, i hi ha un moment que estan sopant a una casa, i estan tots menjant i estan menjant pollastre i els nens li diuen ostres, i... i com l'has matat el pollastre? Sí, sí, sí, ja et veig francès, perquè ja sé que... el que es posa abans per robats era molt la pel·lícula. Diuen, dius, sí, com l'heu matat? L'heu d'agullar? L'heu fet, no sé què? No, l'hem comprat. I ens ho veuen com... com que l'heu comprat, quin mérit d'això. Clar, llavors... Pagues, amb un cicari perquè t'has mati. És molt curiós. No, la pel·lícula és molt curiós. Jo la recomano, el que passa és que és una pel·lícula... bueno, està fet bastant per entreteniment. És el típic... Això que parlem de personatges contraposats, és el típic xoc de dos personatges, o en aquest cas, dos famílies, doncs com... és la comèdia, que surt d'aquí una mica. Però està bé, està bé, està ben trobada. I després avui hem vist, conjuntament, rara, el que passa és que parlen tu. Parlen tu. A mi m'ha semblat una molt bona pel·li, és que m'ha semblat aquest creuament entre guusvençant, un cine molt estàtic, molt contemplatiu, molt d'esquenes, de com, què mostra l'esquena, el personatge en comptes de varir-la de cara. I, bàsicament, és l'evolució, i a més ho he vist després, no ho he vist abans, que era una història real. I és l'evolució d'una família en què els pares estan separats, llavors la mare està sortint amb... bueno, té una parella, una altra dona, llavors és una parella lesbiana, i com això li afecta el col·legi, però sobretot per part dels professors, perquè en realitat els alumnes ho veuen molt normal. Llavors són dues nenes, que a més una és clavada a la pequeña missatge, però en versió amb Argentina. I és com evoluciona, és un drama, que com evoluciona la seva vida d'aquest plantejament fins a comences a haver-hi disputes de qui es queda als nens, perquè potser una parella de dones no és el millor entorn familiar per cuidar nens, i surten aquests debats d'escola, d'inclusió religió, surten els temes socials, a l'hora dels familiars quan es reuneixen per fer patat xerrada, surten aquests temes de... ja us heu fet càrrec de les nenes, i jo crec que arribar a aquesta pel·li a Espanya, ho veiem ara, a més amb el tema de l'autobús, de l'HTOIR i tot això, és un debat que ara potser arribar aquí, que no ens sorprèn molt, però el guió està fet molt, jo crec, molt bar semblant a potser en el lloc, geogràficament allà, això es veu com, sí, que pot haver-hi un debat, realment, que això pot ser un problema, inclús a les escoles, de... perquè... no sé si això s'ho recorda, Joan, però el tema de quan estan l'acridant el director de l'escola... La pel·lícula és la Argentina actual, o sigui, la presenta... És la Argentina, és la Argentina de Chile, no? Jo em sembla que és Xilena. És Xilena, però és actual. Com és Xilena? És Xilena, sí, sí. I la pel·lícula està el present, o sigui, és el 2017 o 2017, i llavors a tu et sembla que toca el mateix tema, però amb una visió diferent? Més que diferent, és com una veritat apresa, per exemple, del país, entenc, o del lloc on estiguessin, que és el matrimoni i el tema de la paternitat, maternitat, és això exactament un pare i una mare. És un concepte com que a dos dones, o en aquest cas no surt el tema de dos homes, però el cas de dos dones pugui ser el suficient o el necessari. La primera pregunta és, clar, jo vaig estar a Argentina dos mesos a Buenos Aires i una cosa que em va sorprendre molt, parlo de fa molt de temps, potser 15 anys, però l'estari dels meus a Buenos Aires va ser en contacte amb diverses coses, i una de les coses que em va sorprendre, quan parlo de fa 15 anys enrere, era que hi havia 50 anys d'aquí. Moltes coses que aquí estaven com acceptades, com superades, com reconegudes, en allà no estàvem. Suposo que és això que estàs dient. Sí, crec que sí. En Chile no sé com està el tema. Chile i Argentina és el mateix. Igual que Uruguai. Tot allò que hi ha allà, verticalment, culturalment... Es notava molt. Jo crec que és una pel·lícula de crítica, però de totes maneres, com va ser, però a l'hora es posen de forma més normal. En cap moment hi ha un escàndol molt extrem de... L'hi estan dient això, i més manipulen els nens. Manipulen perquè facin... Com que pensin... Potser és veritat que no està bé que les meves... que tinguin dues mares entre cometes. I aquesta manipulació es dona molt fàcil. Tu estàs veient la pel·li i penses... Això ja no només quedaria passada, sinó que és el normal. És a dir, si tu veus que la mare no reacciona a les trucades, inclús a les hordes judicials o les convoquen a judicis, i es diuen que hem fet de malament. Només ens vam separar i jo he fet la meva vida d'una altra forma. I on es convenen els nens? Perquè això... Clar. Clar, per guió és fluidíssim, perquè el guió és... Aquestes pel·lícules, que sembla que tota la pel·lícula no passa res, és d'aquestes pel·lícules així, que és més de temàtica que d'accions. I... I aquí... Aquí jo penso que hi ha una d'aquelles coses que en definitiva ens està demostrant que és com si haguéssim tirat un pas enrere amb algunes coses. I la pel·lícula aquesta, si l'agafem des d'aquest punt de vista, pel que expliques. És com... Som capaços de muntar grans siderals, però sí que, veritablement, doncs estem com dubtant que això pugui ser, no? No és que tinguin enrere. És que no han anat mai endavant. O sigui, s'han quedat en els anys 50. O sigui, la diferència és aquesta. Quan vaig estar allà i que es vaig comprovar això que està dintre ell, però no únicament amb les situacions que les havíem al llarg d'explicar i m'enrotllaria massa, era que... coses que aquí no estava acceptada d'un senyor que era homosexual, automàticament dolent. I llavors, això que ens passava segurament en aquí els anys 50, allà continua passant en aquest moment. És a dir, la diferència és tant que hi ha un salt cultural important entre el que nosaltres vivim en aquest moment i el que viu allà. És una altra cultura. És a dir, encara no ha evolucionat i no ha arribat el nier que estem nosaltres. Segurament, visc des de l'òptica europea. És a dir, si el millor un senyor de dinamarca doncs als anys 50 comparava com ells pensaven d'Anglaterra o de Suècia i com pensàvem els espanyols, també veia, això anotava, això anotava, que ells estaven en un nivell diferent de nosaltres. Nosaltres hem arribat, el diem, per dir-ho així, d'implista, estem al seu nivell, estem igualats i, en canvi, allà, no, no ho estem, no ho estem, però no ho estem, és a dir, estem molt distants. Com a mínim, aquí les lleis han evolucionat. Allà sembla que no. És xilena la pel·lícula, eh? És xilena, és xilena. De lo més destacable són les interpretacions de les dues nenes, que són. És que hi ha moments que estàs veient, a més com que les càmeres són molt quietes, estàtiques, i és plant sequència, la pel·lícula gairebé tots són plant sequència. I són, que sembla, que sigui un documental, perquè aquelles nenes és algo que, a més, que sembla que no hi hagi... Actuant, actuant. No, sembla que no hi hagi qui jo. Primerosament. És que és increïble, no sé qui són aquestes nenes. Tots els gestos que fan són absolutament naturals. I, a més, és que hi ha el moment que et fan una baralla per un... Per un llapis. Per un llapis que estan pintant. Hi ha una baralla, però de molta estona, i aquí comencen a sortir tots els temes. És un punt d'accés al problema de la pel·lícula, no? Però, elles se s'estan barallant i pensava, estic, si semblen germanes, de veritat. No ho sé si ho sorren, no ho crec. És que... És que no... s'hi semblava, tipo, baralleu-vos. I jo devia ser baralleu-vos. I era... però amb diàlegs, eh? És que era... hòstia, aquesta escena m'ha encantat. Jo voldria fer una referència. No sé, fins i tot me'n recordo d'una pel·lícula interpretada per Cecil Iarrot, el Javier Poncella i el Federico Lupi, que era una pel·lícula que, fins i tot, s'atrevia anar a parlar de les avantatges de l'homosexualitat. Però el director és l'Argentica, viu a Espanya. Va bé. Però estic parlant d'aquesta pel·lícula. És la d'olfo-historain, la d'olfo-historain. I llavors també... Era martinatge, això? Sí, martinatge. I llavors no me'n recordava del títol. Llavors també recordo, doncs, el senyor Fassbinder, que era un... I d'altres, no? Que el que m'agradava del senyor Fassbinder, precisament, era el contrari del que fa rara, pel que expliques, no l'hi visc encara. Que en definitiva es diu que no, però l'homosexualitat no és la solució. En tot cas, és una realitat. Ole, aquí és on m'apunto. Aquí és on m'apunto. Entenem-ho. Això és lo avançat, però és que ells no ho accepten. Exacte. Però ja ho acceptaran. És clar, ells no ho fan, com que no ho acceptin, sinó... Ells tenen una mena de pare, unes raons, per el qual dir, les nenes estarien millor amb el pare, que té... una nòvia, més que amb la mare, que també té la nòvia, però pel fet... Ja hi ha una escena, que és esguerrifosa, que el pare li diu amb una filla, la filla d'estar amb el pare. Sí. Sí, com si fos una llei. Com si el pare fos més important que la mare. No, no. Hi ha molts moments que el personatge de la nena petita és el que manipula més, perquè és la més innocent, perquè és la més petita, perquè és molt divertit. Hi ha moments que la gran, perquè fa la festa aniversària, que tenia 13 anys, la gran, de comences, és la caval darrere d'ella, de la petita, sempre per preguntar-li, que li passa, i clar, és com... També és una forma de guió, que et trobo molt curiós, que et passa i que la nena petita sigui gairebé la torturada pel pare. I aquí avancem amb la història, també, i hi ha molts moments que, justament, estan fent la festa aniversària, i li va la... Què és la madrastra? És que no sé qui és la que va... La madrastra parla amb ella, i també de lluny, no saps la conversa que estan parlant, però ja li veus la cara, li està tornant a vendre la moto, de no, no, això, heu de venir aquí, encara que jo no sigui la vostra mare real, però us convinc més que la vostra mare real. Molt bé, molt bé. Com anàvem a tornar al... Joan ens parla dels violins. Com anàvem a entrar amb els violins. Com anàvem curiós d'aquesta pel·lícula de festivals de premis. Va guanyar el 2016 la millor pel·lícula latino-americana dels festivals en Sebastián, que és un superfestival. Vull dir que... Jo es podia parlar de dos pel·lícules que honestament confesso que no m'han agradat gaire, però no ho dic gens. Una és fancers del Lance Washington, i l'altra és comenxaria, que està millor, penso que té coses interessants, però que, honestament, tampoc és alguna part de la crítica que l'ha deixat molt bé, i penso que, per mi, d'un punt de vista personal, no ho sé. Parlaria malament de les pel·lícules, prefereixo que en Joan ens il·lustri, ens il·lustri... No l'he vist, però precisament... No és que me la deixi si em ve, no ho sé. Ara aprofitaré per parlar malament dels violins. Ara aprofitaré per parlar malament dels violins. Són molt perversos. Sí, tenen molta... Vinga, quan vulgueu, com vulguis, Joan, estem se'n escoltant el que ens diguis, el que es parli dels violins. Moltes gràcies, perquè aquí, per fer-ho una mica entretingut, diguéssim, a vegades, i posem música, ja vam parlar del jazz i el cinema, del rock i el cinema, i avui parlem de la música de concert. Aquest concepte de música de concert, el trek del compositor i crític Xavier Montsalvatge, que en una entrevista de televisió que li feia el Jose Maria Espinàs, l'Espinàs li va plantejar el problema d'aquesta tiqueta de música clàssica que es dona a tota una sèrie de música, que a vegades no és clàssica, perquè hi ha el barroc, perquè hi ha després la clàssica, que és Mozart i Haydn, després hi ha el romanticisme, després hi ha els nacionalismes, l'impressionisme, hi ha... El do de cafunisme. El neo-classicisme, el do de cafunisme, l'escola de Viena, evidentment, tot això se'n diu música clàssica, és només un període del segle XVIII, molt concret. Aleshores, ell va treure aquest concepte de música de concert que a mi m'ha agradat sempre, i per això el faig servir. En concret, acotant el tema, no parlarem dels violins en tot el cinema, sinó que parlarem de Hollywood, només, els violins a Hollywood de les orchestres. Tots tenim clar que moltes de les bandes sonores de Hollywood han fet servir els instruments d'acorda per donar ambient, per narrar, per fer avançar la pel·lícula, per caracteritzar algun personatge. I, com veiem, naturalment, amb la música de Werner Herrmann, que fa servir l'acorda d'una manera extraordinària, en totes les seves bandes sonores per Hitchcock, i que també el Martin Scorsese el va recuperar per fer Taxi Driver, que era un homenatge en el mateix Werner Herrmann. Aleshores, si jo començaria, parlarem de tres violinistes que van ser estrelles a Hollywood i que han participat en moltes pel·lícules, i el primer és Joshua Hayfetz, que va néixer l'any 1901 a Vilna, que avui dia es diu Vilnius, la capital de Lituània, i que l'any 17, se suposa que per causa de la revolució russa que ara es compleix el centenari, va emigrar a Estats Units. Aquest Hayfetz va ser protagonista d'una pel·lícula que, bueno, era un concertista reconegutíssim, va ser protagonista de la pel·lícula Rhapsodia de Juventud de l'any 39, que va dirigir l'Archi Maio, i també participava en la pel·lícula famósíssima aquí, que es deia Escola de Sirenes, de l'any 44, a Vilnius i en Retzkelton. I doncs aquest home va morir l'any 87 a Los Angeles i l'escoltarem amb ell. No totes les músiques que escoltarem seran de pel·lícules, sinó que intentarem veure com tocaven en aquesta gent, perquè els tres violinistes són de tres generacions diferents. Ja hem dit que Heifetz va néixer l'any 1 del segle XX i l'escoltarem com a solista del concert opus 64 a mi menor de Felix Mendelssohn, que era un compositor joveu que es va haver de canviar el nom per passar per cristiar, i això ja passava al segle XVIII. I l'orquestra és la Boston Symphony Orchestra dirigida pel Charles Munch. Aleshores, escoltem Jaixa Heifetz. Aquest era un fragment de l'alegro, he triat els alegros en els concertos, com sabeu, els concerts normalment tenen tres temps ràpid, que és l'alegro, primer després un temps lent, que és l'adagio, i al final hi ha un altre moviment ràpid. Més o menys sempre és aquesta la forma de concert. Aleshores, anem per al segon violinista, el segon violinista és Isaac Stern, que va néixer l'any 20 a Ucrania i va morir l'any 2001 a Nova York. Isaac Stern és una figura absolutament irrepetible, no només pel seu virtuosisme, sinó perquè va ser mestra de tota una generació de violinistes que vindrien després. I, per exemple, l'any 46 ja se'l podia sentir a Humoresc de Jean Negulesco. Potser la tasca més popular que va fer va ser el solos de violí, la molt popular pel·lícula musical, el violinista Nantejado, que venia d'una obra musical de Broadway, que jo trobo que era una pel·lícula molt aborrida, que la va dirigir el Norman Judson i allò és un dels pitjors directors que ha tingut My Hollywood, però que la música estava bé, i sobretot hi havia aquella cançó que es va fer tant, i tant popular de si a Fora Rica. I Faig Was a Richmond, etcètera. També se'l podia sentir a Talented Mr. Ripley, i ja a l'any 99. Jo trobo que la millor relació que va tenir en el cinema és un documental que es deia From Out of Mozart, que recollia l'experiència de l'Isaque Stern en la primera gira d'un músic clàssic occidental a la Xina després de la revolució cultural de Mao. Acompanyat del pianista David Golub, vam fer una gira per tota la Xina, i llavors la pel·lícula recollia l'estada a l'òpera de Pekín, mentre ell ensinistrava a gent jove que tocava el violí a la Xina i era divertidíssima aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que no l'he trobada en lloc en vídeo, suposo que existeix, no l'he vist mai, la recordo que quan es va estrenar una pel·lícula absolutament divertidíssima, perquè ell li posaven un nen, un adolescent, i de seguida li canviava la manera d'agafar el violí, de donar-li el suport amb el coll, li retreia tots els defectes, i li feia un sentit de l'humor tremendo que els nanos aquells... És divertit. No, els Xinesos estaven sempre seriosos, però veies que els nanos aquells sabien tocar, però que els faltava alguna cosa per arribar a tocar bé de debò. I aleshores ell ho feia amb el violí, i llavors els nanos, clar, veien que els que tocaven ells i els que tocava el mestre, poca cosa hi tenia a veure, perquè ells ja eren virtuosos i ells estaven aprenent. Era una pel·lícula absolutament divertida i molt pedagògica de veure l'esforç que ha de tenir per estudiar i tot això. Estava dirigida per Murray Lerner, l'any 79, i Murray Lerner justament és un especialista en documentals musicals, que l'any 67 va fer una pel·lícula que es diu Festival, sobre el festival de Newport, que té moltes pel·lícules sobre el festival de la Illa de White, dels anys 70 té Jimmy Hendricks a la Illa de White, té una que és tots els intèrprets del festival de l'Illa de White, que es diu Message to Love, Isle of the White Festival, després també té els Who, el Jet Rotul a l'Illa de White, i altres documentals sobre Miles Davis, sobre Bob Dylan, i sobre Leo Narcoyne. Llavors escoltarem Isaac Stern tocant el doble concert de violí, cello i orquestra, amb Ioyou Ma, el violoncel, el doble concert de Johannes Brands, amb l'A menor, op 102, també amb la Chicago Symphony Orchestra, i dirigida ni més ni menys per Claudio Abado. Escoltem l'alegro del doble concert de violí, cello i orquestra de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del concert de Johannes Brands. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi de l'alegro. Escoltem l'alegro del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands. Escoltem el principi del doble concert de Johannes Brands.