A l'escoltes, ràdio d'esvent, Sintonitzes, ràdio d'esvent, La ràdio de Sant Just, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 Ràdio d'esvent, Durant el 8.1 que podíem parlar algunes d'aquestes cinc pel·lícules. Això sí que ha estat un prolec ben fet, eh, Joan? Ah, sí? És que cada vegada ho fem millor, no? Bueno, jo parlava de tu, ara, només, eh? Un prolec professional, eh? No en parlava. No ho sé, no ho sé, jo no... Sí, sí, bueno. Bé, bueno, bueno. Ja està, ja, el problema està fet, ja. Ara només ens hem de... De dedicar a omplir-lo. A omplir-lo una mica, molt bé, molt bé. Sí senyor, i efectivament ja ho m'està aquí, eh? Hola, què tal? Si avui serem tres, només, perquè la Carme té problemes i no podrà venir, i llavors ja vindrà la setmana que ve, que farà el tema del teatre en el cine, i llavors, doncs, bueno... Ja farem els quatre, que aquest any formem... Aquesta temporada formem l'equip de cinema sense condició. Juntament amb Andreu, que sempre que pugui... Amb l'Andreu, que sempre que pugui, és possible... Exacte, és possible que la millor la setmana que ve vingui. I amb els convidats, també, i amb la gent que va entrar amb el telèfon de tant en tant, com el Sergi Rada i l'Albert Macià. Molt bé. I la gent parlarem ja del següent documental del mes, per ser un documental molt interessant. Ja us demano que aneu a buscar una miqueta d'informació sobre Víctor Kosolowski, director rus, que té una productora, i que és un home extraordinari, i que fa uns documentals que, més que documentals, són petites obres d'art. Molt bé. I la propera proposta del documental del mes, doncs, és així d'interessant, com us explicarem la setmana vinent, també anem avançant, perquè la gent s'agafi i digui que anirà això. Doncs si ho busqueu, veureu que hi ha una pel·lícula que es diu Viva en les antípodes, i jo ja tinc moltes ganes d'anar a veure-la, aquí a la Teneu, de Sant Justes Berrien, no ho dic per dir-ho, perquè és el dia 19, a dos quarts de set de la tarda, em va perfecte. Molt bé. Així que, si us animeu algun de vosaltres, els ullens, doncs a la setmana vinent parlem amb més tranquil·litat d'això. Mirarem les esendes i procurarem anar-hi. Parlem d'aquesta pel·lícula, Joan, que m'has dit que ja l'has vista, i que, bueno, tinc molt d'interès a saber els fèl·li's. Fèl·li's, 11-23. Jo et penso que, ràpidament, perquè, si no, m'allargaré massa, voldria parlar de les tres pel·lícules que es trenen al divendres, i que són... Bueno, encara no estan estrenades, estan al divendres, i ja tinc una oportunitat de veure-les. La primera és el Fèl·li's, 11-23, la segona és en la casa, que és la que va guanyar la Concha d'Or de la Festival de Sant Sebastià, i la tercera és una pel·lícula curiosa, que he vist aquest matí, que es diu Amori Lettas, una pel·lícula americana, d'un autor que força interessant, en parlem després. Les altres no són curioses, les altres són diferents. No, són diferents, o sigui... Molt diferents les tres, oi, també? Sí, sí, molt diferents les tres, no es poden comparar. Fèl·li's, 11-23, suposo que... Jo no ho sabia, eh? Confesso que no em vaig seguir... Jo sabia la notícia, però no... Jo no sabia la notícia, perquè en el seu moment... Està basat en un cas real, que és un nano que es diu Éric Bertranzi-Martínez, que va ocorre quan ell tenia 14 anys, el 2004, que és un nano que va esdevenir famós per ser acusat de terrorista, per haver demanat l'etiquetatge en català a una cadena de supermercats en la pel·lícula No Sur, però és el dia... El Mercadona, sí, no estic confós. Ah, sí, sí, sí. Jo havia llegit el Mercadona, per ara que ho dius, la notícia, en el seu moment, parlava del dia. Jo he vist el que he llegit, és que és el dia. En la pel·lícula ho han dissimulat i posen un nom, per no entendre conflictes, que posen un altre nom. Però el que jo he llegit, documentant-me sobre la pel·lícula, era aquell dia. I ell tenia... aquest nano va fer una pàgina web, va crear una pàgina web, que es deia l'exèrcit del fènix, nom que l'he inspirat, però que acaba de llegir Harry Potter i l'ordre del fènix, i fa pensar que ell podia esdevenir al cap d'aquest exercit del fènix. Els serveis d'intel·ligència de la Guàrdia Civil de l'època van decidir que l'exèrcit del fènix constituïa una amenaça terrorista. Ell va fer un e-mail dirigit el dia demanant que et quedessin tot els seus productes en català. El dia va presentar aquesta informació, aquesta denúncia, diríem... A l'abrigada antiterrorista. A Madrid impressionant la història. A l'abrigada antiterrorista va començar a investigar i va començar a trobar que efectivament, o aquesta persona, aquest exercit existia, es van imaginar que era un exercit o un conjunt de persones, i una nit es van presentar a casa d'aquest nano de Lloret de Marc, que vivia a Lloret de Marc, van registrar... La pel·lícula es veu el registre com el fan els hetre, i va haver d'anar setmanes més tard a l'Audiència Nacional de Madrid, que és la que portava el tema del terrorisme, per declarar una declaració que dura quatre hores, i el nano acaba, finalment, enfrontant-se a una pena de vuit anys de reformatori per haver demanat això a l'eligratge en català, i després, cosa que suposo que va contribuir, que el nano es posessin una mica amb ell, perquè en el moment del judici, ell diu que vol parlar amb català, que vol fer que l'intervenim en català, el que exigeix que hi hagi un interpre, i segona, quan li presenten la nacionalitat, diu que és català, i diu, però vostè és espanyol, jo sóc català, llavors, amb aquesta discussió, ell diu que és català, i li oblidem, vostè digui que és espanyol, i la lliurem, i el nano es nega a dir que és espanyol, i per tant, en una conseqüència... Arriba en un moment precis i perfecta, aquesta pel·lícula. Això sí, perquè, clar, és innegable. En el 2004, que això és el 2004, no era el mateix moment que ara. No, no, efectivament, eh. Aleshores... La pel·lícula, cinematogràficament, narrativement... Bueno, a mi m'agradaria saber, perquè hi ha moments que són a diets i diàcals, no? S'ha de dir, tothom ho sap de totes maneres, però, vaja, ara que estem parlant... d'aquestes eleccions, que sembla que siguin un plebiscit, no? Més que una elecció. A veure, una cosa jo em penso. Clarim, clarim, això, sí. Jo em penso que hi ha un... constant que ens posaria en contacte amb una cosa impensable, el 2004. Tot i que hi va haver un senyor que se'n va preocupar una mica més tard. I... i presentar aquesta pel·lícula com un fet... rellevant del comportament de control sobre la societat, vull dir, no crec que sigui el mateix, ni molt menys. Ara, que això pugui decantar a favor o en contra, sincerament, malament anem, que deia aquell, no? Però la coincidència de que s'estrini ara és maca. Vull dir, no es pot negar que estigui fet a propòsit, que no? El que tu dius és el tema interessant. Ens van... El Joel Joan a la nit... Jo vaig veure la pel·lícula del comèdia, que és on la van fer la preestrena, i el Joel Joan ens va explicar... És un dels directors. La pel·lícula està dirigida pel Joel Joan, que és el de Port Camisèria i Plats Bruts, i després, doncs, el Segi Lara, que és un dels directors de TV3 de la Riera, el cor de la ciutat, etcètera. Una cosa que ha tingut moltes ganes de producció. Per tant, no ha sigut una cosa... I a més a més, inclús han aconseguit mini-crèdits del públic, perquè jo em va tocar... Hi havia 3 sales que passaven a la pel·lícula. I em va tocar una de les sales que rodava a gent que havia donat diners, perquè fessin la pel·lícula. I, clar, hi havia una euforia allà, i una sensació de... bueno, la gent aplaudia a mitja pel·lícula, passava-se alguna cosa, la gent estava aplaudint, un festival, l'entèntic festival. Això, a través d'aquesta qüestió que ara... se'n parla tant, que és el micro-mesenatge. Exactament, exactament. Que es fa a través d'una pàgina web. Jo no sé com ha anat, però és això. En anglès, tècnicament, la manera aquesta de funcionar es diu crowdfunding, que voldria dir una cosa així com... Conseguir diners a través de molta gent que posa una quantitat de diners petit i que se li dona recompensa. I una de les recompenses era aquesta. És de l'estrena. Estava al costat d'una persona, i jo li preguntava... No, no, jo tenia ganes de venir l'estrena per això, perquè jo vaig posar aquest micro-diners i tal, però el diners no són micro. El mesenatge, el micro-diners. Tot aprendre del cadascú del que pugui posar, no? Sí, sí. En qualsevol cas, el que és curiós, jo m'interat després de veure la pel·lícula, que el nano només amb 15 anys i l'any següent, en tenia 14 quan passa tot això, finalment el dia retira... Una cosa que és molt interessant de la pel·lícula, em sembla molt, molt, molt curiós. El dia va retirar la... Una cosa curiós de la pel·lícula és que, a tot el principi, ens surt la mare, el pare, l'avogat que els porta, etc. I, a principis, una cosa illada. Ells no volen que hi hagi difusió, perquè a l'escola, quan saben que hi ha la cura de retorrorisme, la gent es comença a fotre amb ell, i tal, i tal. Llavors, una cosa que és curiós, és que arriba un moment que se'n dona en compte, els hi fan veure, que si estan sols, els faran el que veig estar voldrant. Que si això es difon públicament, llavors tindran la pressió, diríem, del públic, del general del poble, i que, llavors, això no serà tan fort. I, efectivament, arriba un moment que això arriba al Parlament d'Espanyol. És a dir, a la pel·lícula, al final de tot, quan hi ha la reconstrucció, i veus tots vius als actors i tal, i ara veus les persones reals que van viure això, perquè surten nano realment, surt la mare real, el pare real, l'advocat real, i expliquen coses molt poques. Surt també el moment del Parlament que es va discutir aquest tema. És a dir, llavors, clar, és arrivent que això ho difonen, i el difonen, hi ha una pressió, diríem, entre allò que fa que això el dia s'espanti i el dia es retiri aquesta demanda, i quan el dia es retira aquesta demanda, llavors resulta que la cosa s'acaba. Llavors, un any després, el nano escriu un llibre, que es diu Eric i l'Ajàsit del Fènix, el llibre es venen 13.000 exemplars, cosa que tampoc sabia jo. Jo tampoc ho sabia. Se'n fa un obra de teatre, que tampoc ho sabia, el 2007, i aquest obra de teatre estarà al teatre a Borràs durant dos mesos, la presentança. I ara, basat en la mateixa història, a veure, amb aquesta història real, que el nano ha col·laborat, inclús en el rodatge, estava allà, a vegades, han fet la pel·lícula. La pel·lícula està dirigida pel Joel Joan, i el Sergi Lala ja ho he dit, i al final també ho he dit, apareixen tot aquests personatges, que són persones reals parlant de carniosos, veient el que passa. Jo diria que ni més cinematogràfic, que és quan preguntava el Jaume, la pel·lícula no és una cosa extraordinària, és dir, seria per entendre'ns una pel·lícula que expliquen, és molt fort, molt potent en ella mateixa, i, per tant, segurament, això acridirà l'atenció de la gent, i farà que, com que és un cas real, que molta de la gent que estava allà al teatre coneixia, jo no coneixia, però... I els dos temes ja estan establerts, el que clarament ha explicitat Jaume, que és el tema del control policial, i de la llibertat que tenim, per poder demanar unes coses a una altra, en democràcia, amb els mecanismes que pugui haver, i també, com no, la defensa de la llengua, una llengua minoritària, i, doncs, la possibilitat que les persones puguin fer això. Ja us avanço i... Un cas minoritària a Catalunya, no, eh? Minoritària en el món, clar, quan es parla de... Però sí, sí, està bé, també, aquest matís, no? El qualsevol cas és un punt de vista cinematogràfic. Jo us hauria de dir que el que més m'ha agradat de la pel·lícula, a part del guió, està bé, vull dir, per explicar la història, i és àgil, no es fa pesada, vull dir, doncs, enfronta molt bé els personatges, a més, la interpretació està bé. Però si destaca alguna cosa per mi, hi ha una interpretació de la Rosa Gàmit, que ho fa molt bé, molt bé, l'agafa de mare. I, realment, després hi ha una altra cosa que també em va fer gràcia, que tampoc sabies que es veu que el CUNI, ja, en el 2004, va entrevistar-ne a la mare real, i surt del tros de la mare, el nano, de 14 anys, i el CUNI parlant d'aquest tema, no? Molt bé. Llavors, vol dir que era una cosa que està molt ben lligada, està molt ben... Sense ser una... a nivell... Jo trobo que potser el que falla més és la fotografia per mi. La fotografia podria ser més consistent, o més guapa. Veig això amb telèfon. Em trobo bé molt ben fet, molt ben portat, però que pot tenir el seu públic i la seva motivació. Doncs deixem que faci aquí una petita falca publicitària, perquè hi ha tota la intenció que aquesta pel·lícula sigui el motiu del nové envoltat de cinema de San Vicent del Sors, allà, en els multicines llavallobregat, en els multicines llavallobregat, no? En els multicines l'ha bailet, i de... Bé, doncs, mira, de portar algunes persones, a la pel·lícula, i tenir-la, doncs, una setmana, com a mínim. I sembla molt interessant. Molt interessant, zero. Per cert, ja en Dorre tampoc és minoritàri, l'idioma aquest del que estem parlant. Vull dir que ja tenim dos llocs, eh? No sé, en un país concretament, i en una nació, no? Si voleu dir de aquesta manera. Vinga, les altres dues pel·lícules. Les altres dues pel·lícules, una és en la casa, que és la que va guanyar a la Conchador del Festival de San Sebastià. Del François Ozon. Del François Ozon, que és un senyor que té... té coses més o menys interessants, i coses més o menys fluixes. Jo m'esperava molt de la pel·lícula, perquè havia guanyat un premi, etcètera, etcètera. Jo confesso, hi ha gent que li va agradar, eh? És a dir, a la passada de premsa. El trailer té molt bona pinta, però bueno... Té una certa originalitat en alguns aspectes, però hi ha un moment que a mi penso que... Bueno, si estigués la Carme d'aquí, el que has vist la Carme, penso que... reafirmaria totes les manies que té la Carme al cinema... Ja el dirà, ja el dirà. Però és que jo coincideixo. La pel·lícula, si hi ha alguns tics que nosaltres li assignem, doncs al cine francès tradicional, aquest els torna a tenir. Llavors jo penso que és pesada, és monòleg, hi ha massa diàleg i no calia, segurament, tant d'errotllo. Feria una broma amb la pel·lícula... No cal, no cal....al mes de la setmana passada, però... No cal, no cal. Llavors penso que té raó, és a dir, en aquest cas, això jo penso que és criticable. Penso que no és una pel·lícula... Clar, no sé si les de més que competien amb aquesta, i clar, amb un festival d'aquests, el que es premia és la que es presenta la millor, no? I la millor que és la millor que es presentaven. Però jo no la veig una gran pel·lícula, una pel·lícula massa interessant. L'altra pel·lícula que he vist, i també l'he vist aquest matí... Com es diu? L'altre diu Amori Letres, tot i que en anglès tenia l'altre títol, que no me'n recordo ara com era, amb castellà l'entraduïda per Amori Letres. És una pel·lícula d'un director que jo tenia... em feia molta il·lusió, perquè no sé si ens recordarà... quan vaig estar en Sebastià i vaig fer un programa des d'allà, vam parlar d'una pel·lícula que eren les perles, que d'una... una clasificació que fan allà, que són les perles d'altres festivals, vam presentar una cosa que es deia Happy Thank You, You More Please. I aquesta, em va semblar una extraordinària pel·lícula, era la primera pel·lícula d'aquest nano. I és el mateix, ets tot. La pel·lícula en anglès, ara que ho inventaves, diu Liberal Arts. Exacte, sí, sí. Doncs es diu Liberal Arts en anglès, no me'n recordava com era, i l'han traduït per Amori Letres, perquè representa que és un nano que havia estudiat en una universitat americana, i en un moment ha demanat per ajudar amb un antic professor, que ell s'estima molt, doncs va tornar allà, llavors coneix amb una noia, comença a haver una relació entre ells dos. La pel·lícula, des d'un punt de vista tècnic, està molt ben feta, està molt ben realitzada, és a dir, és de cul, de fotografia perfecta, ells inclús els actors ho fan bé, a mi l'únic que em falla una mica, ell és també el guionista, és d'aquest nano, el Joss Rodner, que és el mateix que havia fet l'altra pel·lícula. Trobo que en aquí no tocaves de creure, és a dir, explica una sèrie de coses, i llavors d'una sensació que és massa... com diríem, massa fonamentalista, és a dir, una mica purista, una mica... no sé, explica una sèrie de coses, i en la fons d'una sensació que sigui o molt conservador o poc medú, perquè no acabes d'entendre clar que la història ens hi s'aguanti per ella mateixa. Està bé, això. O les dues coses. Què és el que li ha agradat, jo, per la cara capuda? Sí. Perquè jo pel que estàs dient, interpreto, que pot considerar-se potser com idealista, no? Allò que... Però un idealisme passat de moda. Ja ho havia quedat bé. Un idealisme que no s'adueix a la realitat. Llavors, el senyor, per exemple, perquè entengueu una mica el que em refereixo, en un moment de mirar la noia, que té 19 anys, i és una... brillant també estudiant, i ell en té 35, es porten doncs 16 anys o així, i ell es planteja com un problema el fet que hi hagi aquesta diferència d'edat, i opta per fer altres coses, i quan aquesta noia queda molt clar que ell s'entena amb ella i aquesta noia se l'estima, i que es podien entendre perfectament, ell, en lloc de continuar amb aquesta nana, que seria l'amor segurament de la seva vida, opta per altres solucions, com si fos això amb tabú, o fos molt negatiu, o molt dolent, que hi hagués una separació d'atenta d'una parella. Llavors, a mi m'ha semblat que això... Digues, digues. Això és el que se'n deia abans maduració, no? O una persona madura, que d'un manera o altres, no? Des que em solta, perquè has utilitzat el terme, aquest conservador madur, oïm madur, oïm madur, i, paral·lelament, tot allò que, si més no fins ara, es valorava com a... com a cosa positiva, si més dona als homes, en aquest cas, també amb les dones, era precisament que, quan es produïa un... diríem una distància, com la que acabes d'esmentar, lògicament, el que era més gran és el que li posava el to. Vull dir, el to que ell de dir, no toca. I jo penso que... En tot cas, és curiós. És curiós utilitzant com el que has utilitzat que altraveu la pel·lícula, no? Tu? Està molt ben feta. Molt ben feta, molt ben interpretada. A mi m'agrada molt més l'altre. Des d'un punt de revisació, l'únic que penses és això, és que aquest senyor és un fonamentalista d'alguna religió, no sé de quina, d'alguna, doncs, molt, molt... i que, i de demanar les coses, ho veuen com un tabú, o com un apecat, o com una dada. Llavors, el senyor actua d'una forma que, en el fons, no te'l capes de creixer una pel·lícula, totes les dues les tenen... Però jo, de les 3 que he pensmentat, penso que si hagués d'anar a veure alguna, n'hi hauria a veure la catalana. Crec que és més rica i de la més possibilitat. I aquesta pel·lícula que has mentada a l'última està protagonitzada pel mateix director, també? Sí, sí, sí, sí. L'altre també. Ell és un actor conegut, sobretot als Estats Units. Fa sèries televisives i ha sortit amb una colla de pel·lícules. El que passa és que jo ara... El mirava des del punt de vista de com a director. Bé, bé, bé. Doncs bé, una bona introducció a les pel·lícules que podem veure a partir de Vivendres, els avançaments que, gràcies a Joan i a Jaume, que aneu tots dos mirant coses per avançar, doncs donem a tots els ullens una perspectiva d'això del que es pot veure. Alguna coseta més d'aquest estil? Jaume... Sí, en tot cas, ara entraríem en el camp de les pel·lícules ja astronautes. O sigui, que ja s'han pogut veure... Jo també tinc una, que comentaré. Comença. Doncs vinga, va, endavant. Faria una defensa, llavors, el que seria la ciència ficció, que es podia considerar gairebé tal i com jo la definiria tot i que segurament no entra exactament dins d'aquestes coordinades, però de ciència ficció de sèrie B, pràcticament, amb una pel·lícula que ja han comentat aquí en diferents ocasions i que jo crec que continuarà durant que parlar. Sergi Rada va ser el primer que ens va esmentar, perquè va ser la pel·lícula que va tancar el Festival de Sitges. Ah, Lúper. I és una pel·lícula que vaig tenir ocasió de veure ahir mateix i em va agradar molt. Explica una miqueta per què. Ja havia sentit parlar de diferents motius, que era una pel·lícula despropòsit. Ara ja entés per què Albert Rodríguez, el nostre amic en comú, com a mínim de Jao que en comú, com a mínim de Jaume i meu, tu també el coneixes una miqueta, però potser no tant, Joan, això, que és un despropòsit. És un despropòsit perquè és una pel·lícula que et treballa però amb una desenvolupació molt gran. No li dona una importància especial a la estructura i a la coherència que tinguin els viatges en si, en el temps, que qualsevol persona que es dediqui a aquest tema i Albert Rodríguez és una persona que s'hi dedica molt, doncs li dona molta importància que a l'argument el guió hi hagi una coherència interna. La versamblança en els viatges en el temps és molt discutible, perquè, clar, com que, en principi, això és una cosa impossible, en principi, tot i que la ciència no descarta del tot. En qüestions quàntiques i això, hi ha molta gent que ho agafa com una possibilitat. Però aquesta pel·lícula no tracta de ser coherent en quan a les bases que es proposa. De fet, hi ha alguns moments en què arriba a ser això, que, com diu ell, un despropòsit. Llavors, la pel·lícula no la pots agafar tan poc amb un sentit d'una pel·lícula, amb una pretensió... Em recordo d'alguna forma, però aquella sí que tenia aquesta pretensió de ser molt profunda a fills dels homes. Si es recordeu aquella pel·lícula que es parlava, que ja no hi havia la possibilitat de procrear nous individus de l'espècie humana, només hi havia una dona que havia donat allum a un nen, llavors allò s'havia de protegir i hi havia diferents interessos personals que volien aprofitar això a pel·lícula interessantíssima. Doncs no té aquesta pretensió. I com que no té aquesta pretensió d'explicar-nos una història des del començament, fins al final, amb aquest caràcter distòpic, que és el contrari de l'utòpic, parlant-nos d'aquest futur, avisant-nos del que pot passar, dient-nos tot el que estem fent ara i que podria portar a terme una consecució negativa, no té aquesta pretensió, la pel·lícula pot passar com a una pel·lícula banal, en certa manera. Però a mi em va cridar molt l'atenció, diferents aspectes, que de manera molt puntual, però en què el guió, la narració, la càmera, si entre té suficientment, com perquè tinguin importància. I a més a més, algunes coses que fins i tot podien pensar que els mateixos responsables de la pel·lícula se'ls escapa. Hi ha, per exemple, un incest a la pel·lícula, d'una manera molt curiosa, que no se li dona cap importància i que veus en un moment determinat i que després passen altres coses, com una cua, allà, curiosa, peculiar, però és una relació incestuosa, claríssima i molt concreta, i això sempre es destaca com una cosa en una pel·lícula, doncs és candelosa i sempre es parla. I diria un fonament terrorista, també. A mi o el que ha fet la pel·lícula? No, no, però sempre s'ha anat parlant. Fins i tot es pot fer un espai especial parlant de pel·lícula en el que aquest tema s'ha tractat de manera diferent. I aquí es tracta de la manera més normaleta, més natural, com de sapar-sebut de passa fins i tot a la pel·lícula, oitats de fixar i de pensar, espera un moment. Ara resulta que això és d'aquesta manera, i allò que havia passat abans resulta que té aquesta conclusió. Hi ha altres aspectes molt curiosos. Hi ha, fonamentalment, a la pel·lícula, uns personatges masculins, que són el mateix personatge, diferents èpoques en el temps, que són d'una negativitat impressionant. I en canvi, hi ha uns personatges femenins que també passen una miqueta de sapar-sebut, però que donen una mesura molt diferent a la que donen la soma, i que sí que tenen aquesta continuïtat amb els valors, de la humanitat, per dir-ho d'alguna forma, amb la cura pels nens, amb els valors fins i tot ideològics. Hi ha un moment determinat, en el que una noia que s'amiga del protagonista, doncs li diu que no vol acceptar uns diners que l'altre li ofereix, perquè els diners la lliguen. I ella vol continuar la seva vida, modesta fins i tot lligada a la compra, perquè es pot dir fins i tot que s'utilitza la seva vida com a prostitució, però no es veu com una cosa negativa en cap moment en la pel·lícula, i fa aquest valor, aquest opinion de valors, de dir, doncs mira, no m'interessa aquesta oferta que em fas de donar-me aquests diners perquè jo cuidi el meu nen, perquè jo vull viure lliurement la vida. És a dir, hi ha una sèrie de coses a la pel·lícula que fan pensar que sí que hi ha una persona que s'ha dedicat a col·locar allà, per sota, cosetes, detallets, que la fan interessant en aquest sentit. No arriba a la qualitat, a la característica de parlar-nos de tantes coses, com ens parlava aquella pel·lícula de Tex Charter, que sabeu que és la meva preferida de la temporada passada, que aquella per mi sí que és una pel·lícula que reflecteix l'estat de crisi actual, de crisis de valors, crisi econòmic, de bombolles de tota mena immobiliàries, de tot el que vulgueu imaginar-vos. Jo vull fer una proposta en el sentit següent, una sensació que no entés moltes masses coses d'aquesta pel·lícula, i estic disposat a tornar-la a veure. És a dir, perquè parant amb una altra persona que tu no conegueixeu, que és amic i que li ha agradat molt amb ell, m'han explicat coses que m'han fet gràcies a dir que jo no he vist tot això, ni el que dius tu, ni el que diu aquest amic meu. Aleshores, em faria gràcia tornar-la a veure per veure, doncs no m'ho vaig perdre, no m'ho vaig entrar, i perquè és veritat que a mi en general, suposo que ja ho sabeu, les pel·lícules en la ficció no són massa de la meva predilecció. Llavors, quan haig de fer un esforç, suposo, d'imaginar-me que allò es veu semblar, no, i tal, em costa una mica d'entrar-hi. Suposo que, en algun moment, vaig desconnectar, i moltes d'aquestes coses que tu dius, tinc la sensació que no les he vistes. Però precisament perquè tinc gent coneguda, que respecte, que diu que els ja se'n va d'interessant, la voldria tornar a veure. Perquè és una història que, veritablement, has de seguir tota la història de viatges amb el temps, i no intenta tenir aquesta coherència que se li podia demanar una pel·lícula, com parlarem d'aquí a un momentet de Felín, i, per exemple, o de Bob Foss no té aquesta densitat, aquesta coherència, aquest interès gairebé impossible de deixar de banda. No és això, és una... Perdó. És una pel·lícula molt correcta, per mi, de ciència-ficció, una miqueta com el que... Ara i com estic... En el seu moment va ser aquella pel·lícula de Sense Límits, en el qual un personatge, el Bradley Cooper, a partir d'unes pastilletes, té una capacitat enorme per lligar tots els coneixements que havia adquirit a la seva vida, i això, amb alguns detallets molt concrets també, al llarg de la pel·lícula, doncs li dona una coherència i un sentit i una gràcia d'això, de col·lecció, d'anar posant com aspectes curiosos d'una pel·lícula que no passarà la història del cinema, ni una ni l'altra, però que sí que pels aficionats a la ciència-ficció, per això et dic que si no ets molt aficionat al gènere aquest, doncs jo penso que continuarà costant. Ara, el que li agradi aquest tipus de plantejament, no sé si vas veure els fills dels homes, perquè aquesta sí que és una pel·lícula que és recomanable 100%. És interessant la Miris com la Miris, i ja Polanski per ja ha ficat d'alguna forma tot el que volguem veure. Jo sí, tenim a saber-la, però que no sigui sota la teva responsabilitat. No sota la teva responsabilitat. A mi m'interessa molt i m'ho vaig passar molt bé, i em va agradar per tot això que estic explicant, però a una persona que no li agrada especialment, per dir-li alguna manera, amb un altre exemple, no és el Fahrenheit 451 del Trufó, que la novel·la és increïble, excel·lent, i la pel·lícula doncs és una adaptació també extraordinària, tot i que no explica el mateix, però és increïble, no és això. Però també utilitza pocs mitjans i agafa molts aspectes de gènere diferents, fins i tot la telequinesia utilitza una manera molt curiosa. Em va interessa, em va... La recomano als aficionats al genera fantàstic. Molt bé, molt bé. Bé, doncs a mi em queda la llatra de paraules. Que m'han parlat molt bé, eh? Aquesta és una pel·lícula Brian Klugman i Lleif Stinfel, en la realització, si qui són, guió, ah, perdó, direcció i guió. I llavors, si hi trobem aquí el Jeremy Aydons, teníem altres ganes de tornar a veure el Jeremy Aydons. La veritat és que és un actor d'aquells que l'omple tot d'una manera molt rica de matitzos, molt. I llavors tenim, doncs, en Bradley Cooper, que havia fet animalades fins ara i, en canvi, aquí fa un paper més correcte, o sigui... Animalades, però recacorn en Las Vegas és una gran comèdia, eh? Sí, sí, sí, sí, és veritat. Però és una animalada. És veritat, és veritat, no es pot negar. Dennis White seria, doncs, l'altre actor que surt amb l'Olivia Abril i tal. Bé, què és el lladre de paraules? Doncs és una volta més, crec jo, i aquí sí que hi vaig trobar matitzos molt interessants a l'estil d'o que tu vas trobar amb l'úper aquest, sobre el que és una creació literària, en aquest cas, i l'apropiament d'aquesta creació, no?, d'aquesta obra. I de la manera contracta, o sigui, aquí no estem parlant de culpables, aquí estem parlant de com encaixes en un món on el que sí que és ser i el presenta d'una manera molt real, molt competitiu, i que en definitiva, aquelles persones que poden escriure molt bé, no vol dir que tinguin èxit, perquè no són coneguts, o perquè els inventarà el reculzament dels més eines de torn, que aquestes coses ja d'una manera o altra s'han acabat, i lògicament el reculzament sempre haurà de venir d'una editorial que de cap manera se l'ajugarà, en tot cas seguirà un procés, no? Tot això queda molt clar en la pel·lícula, i llavors el que tenim és una història de mort, una història de mort que més a més ve agraujada pel fet d'haver passat a anar a la guerra. I en aquesta història de mort hi ha diferents històries explicades, que és l'experiència de cadascun d'ells, per una part, aquell que va a la recerca d'una novel·la, perquè vol ser escritor, no se'n surt, i fa la troballa aquesta, la troba la que havia escrit aquest altre, que interpreta el Jerry Meeirons que va viure la Segona Guerra Mundial, i després anem a un seguit de subtrames en el film, que també explica molt i molt, i aquí tota l'inversa de la pel·lícula Looper, molt i molt el paper de la dona fins a l'actualitat que ja té, això sí, una igualtat, si més no, remarcable. Molt interessant, eh? I sembla ser que la manera d'estar narrada la història també és molt peculiar, i amb uns loopers, també, amb uns enllaços i amb unes giravoltes, que no et deixen indiferent en cap moment. A mi no em va deixar gens indiferent, i puc entendre que és una pel·lícula que tota persona que va al cinema, ovia, distreures, o a la recerca de fer línies, li pot decepcionar-hi molt, perquè és clar, no és ni una cosa ni l'altra, però és en això que tu destacaves de Looper, és en això on crec que precisament llueix d'una manera especial. La pel·lícula en versió original es diu simplement The Words, les paraules, que intitulat sembla millor, jaume, tu, que les vi. Les paraules. Sí, perquè aquest no l'espera, en aquest senzillament, i això és el més bonic que hi ha a la pel·lícula, crec jo, que ell diu, no vaig poder aguantar la temptació de copiar tota la novel·la de P.A.P. informàticament, evidentment, no? Diu, sense vaja, sense canviar res. I amb aquest respecte, i precisament amb el respecte que agafa la novel·la durant tot el matratge, que no de futx de cap manera la tendresa de l'espectador, ni molt menys per l'èxit que va tenir, doncs jo penso que el que aconsegueix la pel·lícula és el respecte, en definitiva, per les situacions viscudes i ben narrades amb aquella potència del patiment sense exageracions, no ho ha viscut, no? Molt bé, molt bé, no? Vull dir, tot plegat, si donen ganes de veure'l. Hi ha un antecedent literari d'això que dius, d'una persona que vol fer una obra original i acaba copiant directament i totalment un altre, que és un dels experiments literaris de Jorge Luis Borges, que és un relat curt, que es diu Pierre Menard, autor del Quixote. Sí, això no és nou. És un autor que vol fer una versió actual del Quixote i comença a fer-la i li surt exactament igual que la de Cervantes, adaptada a l'actualitat. Li pregunten també el mateix, no?, i el diuen, però és que jo vaig començar a mirar la obra i llavors em quedava exactament igual i s'ha aplicable el que vulguessis de l'actualitat. Llavors em recorda això que dius, jo recomano el Jorge Luis Borges de totes totes. Felini, és Menard de Felini, hem estat referint-nos a ell al llarg del programa, que és un director recorrent. És com aquell cobre, obre el camí, no? I ara fan o gaire, amb Carme i Joan, que vam compartir un espai que tu no vas poder venir, Jaume, perquè tenies altres compromísos, doncs vam parlar d'un director xinès, de Sant Jimu, perquè es va estrenar fa no gaire una pel·lícula seva, i jo una mica el que vam dir allà en aquell programa de Sant Jimu el diria també de Felini. Va m'esmentar que per nosaltres, amb això vam estar d'acord, amb altres coses, no, al llarg del programa, però amb això sí, que el Sant Jimu és com un artista plàstic a l'alçada d'un Picasso o d'altres autors que es consideren que tenen una creativitat il·limitada, que tenen les seves èpoques, que es poden determinar amb diferents obres, diria això per tant a l'època blava, això per tant a l'època d'un altre estil, rosa o cubista o el que sigui, en el cas de Sant Jimu ja vam parlar en aquell moment, i en el cas de Felini, passar una miqueta igual. És que l'home comença fent cinema neo realista, fent unes pel·lícules amb allò amb tres elements, tots personatges amb blanc i negre, amb una sensibilitat exquisida, i a mesura que va evolucionant amb la seva filmografia, va fent coses en les quals tothom se n'adona que té una capacitat també gairebé il·limitada per crear diferents tipus de situacions, per combinar narrativament les històries d'una manera que ningú no les havia fet abans, a la història del cinema. No recordo haver llegit gaire els guions i m'he dedicat a estudiar-ho. Però una vegada vaig ensupegar amb el guió i amb el diari de la pel·lícula de Dolce Vita, i vaig estar seguint una mica com s'havia rodat tot plegat, i em va servir per entendre la pel·lícula, perquè en dues viscions prèvies que havia fet no havia captat de què anava i com estava feta, i a la tercera, gràcies a aquesta lectura, sí que ho vaig entendre, i allà hi havia una frase que t'explicava que m'havia estat fent el seguiment, com una mena de mei quinof, però per escrit, un diari, doncs explicava que quan veies un rodatge de Felini, t'imaginaves el general d'un exèrcit, una persona que era capaç de moure centenars i milers de persones per aconseguir un fet determinat, per aconseguir que entressin dintre de l'enquadrament de la càmera, doncs tota una sèrie de fets, i que en un moment determinat, fins i tot, si ell tenia una idea i estava en el guió, però disurgien al voltant d'aquella idea altres coses, i apareixien personatges o persona amb els que ell no comptava, doncs tota allò era capaç d'integrar-ho, i en escenes de la dolce vita que passen en un castell, per exemple, doncs veiem allò de centenars d'estres que ell no tenia en principi la idea de col·localla, però que en el moment que els veu, doncs ho adapta perfectament a la seva intenció, i això ens dona una idea, una mica, del que jo volia dir com a introducció de Felini, que és una persona d'aquelles que, veritablement, és capaç d'establir una fita, la història, de l'art. Segurament, si hagués viscut centenars d'anys abans, com que no existia el cinema ni un art d'aquestes característiques, doncs potser sí que hauria estat un general de l'exèrcit, o un noble d'aquests que organitzava campanyes atacants a un altre país o d'allò, perquè són persones amb un talent tan extraordinari que els desborda d'alguna forma. Per això tenim pel·lícules també tan desbordants i que el espectador gairebé queda impressionat, perquè no sap agafar tot el que està passant allà, com la ciutat de les dones, per exemple, o històries en les quals passen coses, i sembla que estiguem vivint un somni, i de vegades no sabem com sortir-nos de l'entrellat que aquest director és capaç de tramar. Té pel·lícules autobiogràfiques, com Vuit i mig, i, veritablement, té tot el que una persona creadora pot fer durant una vida, i és això. Jo no les he vist totes, però les que he vist, la veritat, és que et deixen amb el cor glaçat. De tot això que acabes de dir, jo em prenc la base, o sigui, crec que és molt cert, i en definitiva és la definició d'un creador, el que acabes de fer, no? Llavors, jo en vaig veure molta potència, precisament per inabastable, almenys per mi, en el moment que la vaig veure, va ser una casa nova, aquella pel·lícula que va fer ell, a mi, però realment després la penses, aquella veu allò que t'hi atures, no? I el que veus és el qüestionament d'un personatge com aquell, però també el mateix temps, doncs, el per què d'un personatge com aquell, i en l'èpoc que va ser. I jo penso que això és l'autèntica obra d'art, és per donar un matís, perquè casa nova és qui era, doncs era el que probablement se suposa, que tots els homes opinen que desitja qualsevol de nosaltres, no? Clar, llavors dius, potser no, però no t'atreveixes ni a dir-ho, perquè en definitiva és com una mena d'ideal, és la persona volguda, si o sí, amb tots els conceptes, i aquest d'allò, aquest joc, que amb altres pel·lícules, això que deies tu, que s'hi funden mentalistes, que no vull dir, esclar, hi ha altres pel·lícules que això es tracta d'una manera molt diferent, no? Aquí és on t'estranya molt bé. A mi la cosa que m'ha fet gràcia, perquè com que sabia que ens proposàvem parlar una mica del Fellini en aquest programa, crec que fos una estoneta, avui m'estaven buscant coses d'ell, i hi ha moltes coses que m'han sorprès, perquè no tenia, clar, jo tinc fresques o recordo molt bé les seves pel·lícules, però no m'havia mirat mai el seu procés, diríem, evolutiu com a persona. I m'ha sorprès diverses coses. Una que no me'n recordava, que va guanyar a l'Oscar, la millor pel·lícula, diríem, extranjera, per 4 pel·lícules, el 54 per l'estrada, que és quan arriba l'accident internacional, el 57 per les noies d'Icabiria, el 63 per 8,5 i el 73 per a Marcor, i que guanya la Palma d'Or, el Festival de Cants, per la Dolce Vita. Però el que m'ha sorprès més que això, que això segurament era una cosa més o menys coneguda, és que és un senyor que, com deia els dos, ho heu dit el mateix, és un creador, és a dir, quan acaba els estudis de secundària, que té 17 i 18 anys, comença a col·laborar com a dibuixant amb diaris i revistes. Ell és de Rimini, que és un poblet del mare Adriàtic, i comença a proporçar coses... També ha nominat a Marcor, no? També, sí, sí, amb la pel·lícula que li va dedicar al seu. Llavors, farà de guionista de còmics de Flash Gordon, per tant, una cosa que tampoc sabia jo, i que l'any 39, quan té 19 anys, es trasllada a Roma, aparentment, perquè el seu familiar li havia demanat que estudiés dret i ser advocat, i ell, en realitat, perquè vol convertir-se en periodista, i, efectivament, comença a treballar per de vistes satíriques italianes, i escriu sequències còmiques de dibuixos, de caricatures polítiques... De fet, el seu primer èxit serà com a dibuixant de publicitari per pel·lícules. I guanya diners, fins i tot, és a dir, es radian jove i comença a fer diners. Quan té 21 anys, col·labora ja la ràdio, i es converteix en escriptor per la ràdio. Escriu 90 guions en aquella època, fer presentacions de programes de ràdio, revistes de ràdio, una famosa sèrie radiofònica, aquell col·labora, i és en aquesta època que coneix a l'ajudat amb la Cina, que serà després la seva dona i la seva mussa, i la seva actriu principal a la majoria de les feves pel·lícules, inicia la relació amb la Júlia de Massina i si casa. I, bueno, una cosa molt curiosa és que, quan moment determinats, que no farà pel·lícules i coses d'aquestes, tornarà a muntar una botiga de retrats i de caricatures, com ha fet ja diverses vegades i que us arrimini ja, en diversos moments de la seva vida. Coneix el Roberto Rossellini al 45, quan té 25 anys, ja havia començat a escriure guions abans d'això, però va la pena dir, i cosa que no me'n recordava jo, que contribueix decisivament a la pel·lícula que es convertirà en emblemàtica de la postguerra italiana, que és Roma Chita Perta i és dels guionistes d'aquesta pel·lícula. Això no ho sabia jo, també. Jo tampoc ho sabia. I que em farà amb el Roberto Rossellini tres o quatre mes com a guionista, cosa que no me'n recordava. Però no solamente treballa amb el Rossellini, treballa amb altres directors coneguts, treballa amb l'Alberto Tatuada, amb el Pietro Germi, amb Luig i com en Xini, i debuta... No vull demanar massa, perquè no tindrem temps de fer altres coses, però, bueno, debuta... Primer fa una pel·lícula amb una altra, que es diu Luzes de Variedà, l'any 50, quan té 30 anys, i quan en té 31, ell fa la primera pel·lícula en solidari, que és el Jeké Blanco, que no funciona massa bé, però en canvi, l'any següent, o dos anys més tard, fa l'estrada, que es converteix en un èxit internacional, una cosa que arriba a tot arreu, amb un pressupost mínim, fent-li cobrar-li l'octem i cuit, perquè ara hi ha diners d'una misèria, i l'altre no va acceptar, i també tenim que lluitar per imposar la seva dona com a la Gelsomina, que és el personatge que feia, perquè ningú dels productors volia que la seva dona fos el personatge principal. Llavors, em sembla que és tot un personatge, si no voldria anar-me tampoc, que té moltíssimes... Després d'aquesta famosa pel·lícula, que és l'estrada, que li dona un èxit internacional, fa Almas Inconfinicis, es diu Vida Lone, Les Noches de Caviria, la Dolce Vita, Vuit i mig, Julieta de los Espritos, el Satiricón, en Roma, Fellini Roma, en Marcor, la Nave, fa una quantitat immensa de bones pel·lícules, que és un extraordinari personatge. I no podem oblidar, no hem d'oblidar, que és un director que ha influenciat molta gent. Una referència molt curiosa, que jo tampoc sabia fins fa poc temps, és amb aquesta pel·lícula que has inventat de Vita Loni, el propi Martin Escorcesse, va influenciar una còpia, podíem dir, ara parlàvem abans de còpia, allà, al Nova York, al Bronx, que és Males Calles. Males Calles és i Vita Loni, són els tres amics que estan allà amb els carrers, en el cas de Fellini, doncs, de Roma, d'un poble, però que volen sortir d'allà, no saben com fer-ho, i Males Calles és el mateix. Escorcesse va dir, jo vull anar per aquest camí. Escorcesse, de fet, estava molt influenciat pel cinema europeo, pel Robert Bresson, per Fellini, amb aquesta pel·lícula, i va començar la seva carrera cinematogràfica per aquí. I tampoc podem oblidar que Bodialen va basar-se, també, igual que va agafar moltes idees. Hi ha el Bob Fos, que parlem després, la primera pel·lícula del Bob Fos. Aquí volia arribar jo. És del Fellini. És que Star Desmemory, una de les pel·lícules de Bodialen, està basada en el Fellini 8,5, i Old Adjas, també. També agafa la mateixa estructura, agafa la mateixa idea d'un director de cena. Exactament com Fellini ho explica a Oto Emezzo, Bodialen ho fa amb Star Desmemory i Bob Fos, que és d'un director del qual, a partir d'aquest enllaç, d'aquest plantejament, ens podem començar a parlar amb ell. I que hi ha altra dia parlant amb el Jaume, precisament d'aquest espai que faríem avui, doncs a mi em sembla molt interessant el fet de comparar els dos directors, perquè no en va, Bob Fos ho va voler fer, pel fet d'agafar aquest personatge, aquest director, aquesta història completament existentialista, barrejant el que és el musical, amb el que és la depressió, amb el que és la... Bé, tota la inquietud per l'hàlit vital, per la vida, per l'amor, l'obsessió, fins i tot, per la pròpia mort. I a mi la veritat és que em fa la impressió que un director com Bob Fos, però ara Jaume dirà i farà una mica també la introducció, és comparable amb un Felini, cinematogràficament parlant. El que fa és que un es va dedicar a una altra qüestió, a fer coreografia, per moltíssimes pel·lícules i teatre, i llavors va fer només 3, 4 pel·lícules que han quedat a la història, 5 pel·lícules, concretament, jo conec 3 d'elles, les altres no... Ara en parlarem. I bé, la veritat és que trobo comparable amb la capacitat creativa i la capacitat de profundament. Però ja, Jaume, no sé com ho veus tu, i quin és el teu plantejament per iniciar-nos amb Bob Fos? Jo m'he colat una mica, sí. M'has complicat, la veritat, sí. A partir de 0. Les 5 pel·lícules que ho has muntat, doncs ja penso que ja les diem, nits a la ciutat, que seria aquesta que tu deies, que té, doncs, una assemblància molt clara... Amb les noches de caviria. Nits a la ciutat, és una pel·lícula interpretada per Sylvain McLean, i John McMartin i Ricardo Montalbán. Té uns quants anys, això, 69. I llavors venen altres pel·lícules, com per exemple, el 1974, el Lenny, el 1972, abans que aquesta acabaré, per mi la millor que té, les coses clares, i després, doncs, també va venir l'altat ja. I l'última de tot va ser l'estar 80, aquesta. Molt bé, doncs, a veure, comencem per davant, vull dir, la nit a la ciutat ja queda clar, i anem a veure aquesta relació que tu dius que pot tenir amb el senyor Felini. Jo sincerament crec que el senyor Bob Fos és una persona que, en tot cas, es queda bastant més en la superfície de tot allò que tracta que no pas el Felini. A vegades, el que podem arribar a confondre és la profunditat que s'aconsegueix a nivell de plasmació amb la profunditat que cal assolir o que es pot assolir a nivell de contingut. Jo el que entenc és que el senyor Felini gairebé no li cal el contingut per aconseguir precisament una profunditat extraordinària. I, en canvi, Bob Fos, per mi, el que necessita, en tot cas, és més contingut. I això ho vaig trobar amb la pel·lícula Cabaret, i per això deia que m'agrada molt més que no pas d'altres, perquè, per exemple, estar 80 és molt fluixó, gairebé és com allò de Sol Gels o tal, aprofundir sobre el món de l'espectacle i del... Bueno, en fi, de l'espectacle per l'espectacle, en definitiva, sense profundament. A veure, si que em va sobtar i molt, i és una pel·lícula que recordo, són Lenny i Altatjás. Aquestes em van... m'interessen molt. I el per què és perquè la primera és el Lenny, que ens posa en contacte amb un personatge singular, el que seria avui aquest periodisme agressiu que diuen, no? Però, en aquest cas, no és un periodisme, però que sí, que podem trobar mostres... Seria el gran guaiomi de l'època. Sí, de l'èvol, i tal, bueno, jo penso que hi ha una similitud. En definitiva, és posar a la cara de molta gent coses que són... que ja les ha sabut la gent. El que passa és que, bé, a vegades passen així com ja les sé, i no cal pensar-hi més. I, llavors, aquest periodisme el que fa és destracar-ho i t'ho fa evident i pot ser francament agradable, no? Jo penso que Lenny és una persona que, d'una altra manera, no periodística, però cansat d'això que feien d'altres, no? Hi ha hagut trautors, o el mateix eugeniu, o... no sé, eh? Que bé, que m'ho diguis, posa d'allà davant i... Però critica la societat dels seus temps, critica el govern de forma de vida americana, eh? Sí, però en definitiva fa evident la culpabilització col·lectiva, no? Vull dir, no pas destaca. Està més a l'hora de l'Evele o del Gran Guanyomei, perquè al fons de l'eugenio, a més, fa un acudit. Sí, jo dic que l'Evele, però també n'hi ha d'altres, eh? És que no fa gaire que es va morir, és que no em surt, ara. És igual. El que estava constat del Jordi, el Jordi Evele, aquest xicot, també. Bueno, que tampoc em surt el nambà, és igual. Sí, estava tants anys aquí al teatre, oi, a les rambles. A les rambles, també, sí. Ara tampoc em surt, també. Bé, era molt semblant, no? Persones que surten amb un públic, i ells és l'espectacle. I l'espectacle és senzillament dir allò que et fa molta gràcia, que ja saps, i que tu, quan passa... I, a més, dir-ho d'aquella manera tan fresca, que en definitiva t'ho fa evident, no? El que també és Cracovia i Polònia, eh? Però el Gerand és d'una altra manera. Llavors, l'Enny, per mi, és molt bona, en aquest sentit, perquè caram tu, eh? Quina destapada. I el Tatjàs, jo crec que aquí, es posa transcendent. Aquí ja és una persona que diu... Escolta, la creació és una cosa que et pot arribar a destruir, no? Sí? Per mi és la millor d'ell, eh? Més que Cabaret. O sigui, per mi, però això es va gustos, eh? El Tatjàs, que aquí es va dir, comienza l'expectacle. Sí, sí, sí, molt bé. No sé què vol dir. Això és igual. Jo tinc entès, perquè tampoc ho sabia, que Huid Shari, que és el títol d'aquesta de 69 última pel·lícula d'ell, que va ser un fracàs que es deia... que estava inspirada en les notícies de Caviria, com es deia amb aquesta allà, aquesta, la primera? La primera es diu Nits a la ciutat. Aquesta Nits a la ciutat va ser un fracàs, i es diu, hi ha gent que diu que, arrel d'aquest fracàs comercial, ell va ser... Aquest fracàs comercial va ser responsable de l'aportació que va fer Bob Foss al cinema, que va ser una nova concepció de la música a través del muntatge i de l'ús de la càmera. Llavors, el següent pel·lícula, que és un èxit espectacular, que és Cabaret, ell fa aplicar tot això i es converteix en un èxit. A mi, Lenny, veig que és una pel·lícula molt diferent de la... perquè no és un musical, aprofita en tot cas la biografia d'un personatge molt conegut, suposo, dels Estats Units, de la contracultura nord-americana, que treballa en nice clubs, i que critica, com deies tu, el govern a la ciutat del temps, i que fa una mica aquest paper que farem d'aquests personatges que hem esmentat. I que era un pioner de la seva època. És el Lenny Bruce, que es pot considerar, moltes vegades el considera, el primer monologista. Ara que he estat tan de moda, que feia una cosa que no havia fet mai ningú, que era això que he deia mare. I que el dòstic Huaman ho fa perfecte, és increïble. És increïble, com el Peper Rubíanes, que era el nom que volia recordar, i que era el que volia recordar. Però l'Olta Jass, que penso que és la culminació, perquè és veritat que l'últim que considera això amb el Jaume és molt fluixeta, o més fluixeta. Olta Jass, per mi, és una obra mestre, és una cosa extraordinària. És un senyor que, bueno, a més a més, em va sopar fins que ho sabia, que suposo que va saber que ell va tenir un infar, i va fer l'Olta Jass després d'haver tingut l'infar, i a tota la juga de la pel·lícula en què ella es morirà d'un infar, i efectivament es va morir d'un infar uns quants anys després. Va ser com una prova mònició del que li passaria amb ell. Jo la trobo una reflexió sobre la mort, sobre la vida, sobre el que fa un creador, les situacions que troba... Jo crec que l'he vist set o vuit vegades. És a dir, en una pel·lícula que m'arriba, que m'omple per moltes facetes, però sobretot perquè, en aquest cas, coincideixo amb tu, en què potser les altres no són tan profundes, però aquesta és una pel·lícula profunda. I la música és extraordinària. És una fita del cinema musical. Una cosa que no s'havia tractat mai. La forma que està feta als actors mateixos. La Jessica Lanz, que fa d'Àngel, el principi de la pel·lícula, que està joveníssima. D'Àngel... Jo penso que és el moment, perdó, d'aclarir una cosa alta, ja estàs de fora cap a dins, i a canvi, el cabaret és de dins cap a fora. Segurament, sí. I disculpeu, Lenny, és les dues coses de la vegada. Per això és la meva preferida. És molt gràcies, perquè són tres persones, i les vegades que us ho mirem... Clar, vull dir... El cabaret és la pel·lícula que ens posa en contacte, com aquella famosa pel·lícula ahir, que no me'n recordaré el gran... Creu que plantejava que el nazisme va néixer una vintena o trenta anys abans del seu esclat, precisament amb un càlcul explícit d'un seguit d'intel·lectuals, precisament per combatre el comunisme. Bé, vull dir, això... El Jove Torles. Llavors, la pel·lícula Cabaret explica quan es produeix aquest esclat i de la manera que ens sorprèn a tots. Addictocràcia inclosa, que això és el que més em va coxar. De la manera que treballa tots aquests elements, i com això comporta tot un seguit de relacions alterades entre ells i tal, em va semblar d'una gent... I com fa, d'això, una pel·lícula comercial? Perquè les altres dues no ho són, ni Lenny ni Old Adjars són pel·lícules, diguéssim, per tots els públics, són difícils de penetrar. I tot això que tu deies ara de l'anàlisi d'una societat, és que jo defenso, com a la millor... La obra mestra seva, que segurament les tres ho són, però defenso Lenny com fins i tot superior, que hem agafat aquesta disjuntiva entre els tres. Precisament perquè fa aquesta comparació entre l'individu, a Lenny està claríssim, el que hem parlat també durant aquest programa, a partir dels fènics, per exemple, de fènics 11 a 23, amb una edat molt diferent, amb un plantejament molt diferent, però a fènics tu ens has explicat, Joan, que hi ha un noi, en aquest cas, molt jovenet, que es posa davant de l'autoritat. Aquí és Lenny, Lenny Brusch, que defensa la seva individualitat, no tant periodístiques com tu ho esmentaves i com miraves de fer la comparació, sinó personal, com a creador, no com a pintor, no com a artista cinematogràfic, sinó com a utilitzador de paraules, de manera provocativa, perquè tothom estigui pendent del que ell diu, i per tirar, això ens ho deia molt Cesco, quan estava aquí en el programa, que ell li agrada que l'insultin, que el provoquin, doncs Lenny va ser el gran provocador de la cena norteamericana de la seva època, i clar, se li van tirar sobre tots els poderes fàctics, perquè no podien tolerar que una persona digués tot el que pensava, de la manera més lliure possible, i que hi hagués molta gent que el seguia, que reia la seva esbroma, o que es quedava glaçat per les seves bromes de vegades, perquè feia un gramassa. Llavors el van impressionar, no sé quantes vegades, literalment el van portar pel camí més difícil de la vida. I a Lenny, amb una interpretació... Brutal. Jo crec que mai no ha fet una cosa com aquesta de Dustin Hoffman. Jo, a Dustin Hoffman, no és un actor que el tingui com a dels meus predilectes, en canvi, aquí, és que sembla mentida, com es fica amb aquest personatge, i com, i de nou, insisteixo, amb la característica, amb la capacitat d'un Bob Fossey com a director, per dirigir a un actor que, amb altres ocasions, està sobreactuat, i que fa un gramassa amb el personatge, i que jo no me'l crec de cap manera, i aquí, en canvi, és que t'oblides de l'actor, t'oblides del Dustin Hoffman, i estàs veient allà una persona que baixa als infants una miqueta, una miqueta com la dolce vita, eh? Perquè allà, la dolce vita, si us recordeu de fer l'ini, és la baixada als inferns, un periodista, eh? Marcelo Nastroyani, d'una manera molt diferent, eh? Amb diferents qüestions de Roma, amb diferents paisatges, diferents personatges, però aquí és la baixada als inferns d'un personatge, del Lenny Bruce, i de tota una societat que no ha estat capaç de digerir tota una sèrie d'esdeveniment, tota una sèrie de maneres de funcionar, i a la pel·lícula es reflecteix perfectament, de manera magistrada. Era una bona pel·lícula, és una gran diosa. Jo penso que, com quedaria amb les tres aquestes, que són les més bones d'ell, que són Cabaret, Lenny, que és la que ens coincidim, i Olta Jass. Però també hi està Calla, que parlaves de Dustin Hoffman, que us diu que hi ha molts moments que ho fa molt bé, eh? És a dir, jo no sé si que recordeu que ho vull de medianoig, eh? Sí, sí, sí. Calla, només si ombla la videofà perfecta, és a dir, és un actor que, si està ben dirigit, dona moltes possibilitats, eh? No me'l carregaria. Doncs la... Hem arribat a l'hora, em sembla. Sí, estem ja a punt d'acabar aquest programa, es falta un minutet o menys. Podem anticipar el que farem la setmana que ve? La setmana vinent tindrem a Carme Nabot, aquí de nou, i de què ens parlarà, Joan? Del teatre... Perdó, del cine dins del teatre, del teatre dins del cine, no recordo ara com anava. Jo us proposo amb això que estem fent, de fer tres pas del programa, us proposo parlar de la setmana vinent, durant uns minutets, d'un tema que hem parlat avui, i informar-nos tres ullens, informar-nos nosaltres també, a través d'un projecte amb el que jo mateix estic involucrat, de crowdfunding, de micro-mesenatge, que us sembla, donar aquesta informació, i fins i tot també parlar amb una altra persona, conegut de tots plegats, en la segona part del programa. Així em sembla bé. Donem un canvi a parlar de directors clàssics. Molt bé. Fins i tot amb l'espot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres de la temporada. Bona nit. Fins la setmana vinent. Fins i tot amb l'espot.com