CsC 28/03/17 - Filmoteca + Mecal + Daniel Martínez / Un paradís de cinema + Ferran Pujol / Videojocs

cinema sense condicions Bona nit a tothom, som aquí un dimarts més a cinema sense condicions, el vostre programa, el programa que us informa i us diu les pel·lícules que hem vist, les pel·lícules que veurem, les pel·lícules que us recomanem, i tot allò bo de cinema que val la pena fer, en un moment en que en certa mesura i desgraciadament alguns cinemes estan buits. La policia de la setmana passada, el que us sabeu, és que al cine de comèdia, a la nit del dimarts o del dimecres, les tres o quatre sales no hi havia una sola persona, i van tancar, no van projectar cap pel·lícula. Per tant, vol dir que... Però qui és el responsable? Clar, el grup va lenyar. Ah, bueno... El comèdia al centre de Barcelona. El centre de Barcelona per allà, gràcies. Què tanqui en tots els cinemes? Suposo que més que res, no. Jo tinc la sensació que el fenomen és que s'ha expandit en certa mesura les perifèries, dir, hospitalet hi ha uns 12 o 14 cinemes, a l'altre lloc a l'altra punta de Barcelona, a Badalona, també un centre d'aquests cultural, el centre de totes coses, i entre allà i els cinemes, i clar, la gent potser ho té més a la vora, no es desplaça al centre de Barcelona. Però notícia d'aquesta, i bueno, no deixava de ser una mica... sempre queda el dijous de la setmana passada. En qualsevol cas, aquí, nosaltres som uns amants del cinema, uns senyors fervorosos que ens agrada molt bé anar al cinema aquest matí. Jo he estat un passi de premsa, us en parlaré, si voleu, després. Però avui, a més a més, tenim diversos convidats. No, no, tenim tres convidats. Habitualment estem aquí... Tres, quants convidats dius? Tres, tenim tres convidats. Tres, tres. Ah, bueno, dos, de fet, dos. O tots som convidats, vaja, no. Com un que és el que està sonant ara, eh? Que és que jo he de dir que ja que no m'ho preguntes, ja ho dic jo. Que no m'he pogut resistir avui, començar el programa cinema dins de condicions d'aquest 28 de març de 2017, mirant-ho a Max Sonier, eh? Algun dia potser aclarirem aquesta d'allò, no? Però és que em va deixar molt cautivat. I, de fet, aquesta, em sembla que no ha fet mai banda sonora. Max Sonier, però és molt... Sí, sí. Molt cinematogràfic. Casus va fer una banda sonora per l'insinfonia de la gran ciutat del Walter Rootman, que la van fer, la van acompanyar amb directe a Montjuïc, a Les Fons. Perfecte, perfecte, però... Per una setmana del cine que, bueno, que ja no existeix, perquè a Barcelona té molts festivals petits, però no té un festival gros. En realitat, la música, i disculpa, Joan, aquest parent, així, més que parent, sí, un claudator que acabo d'obrir, la música amb la que hauríem d'haver obert el programa és aquesta, en realitat. M'agrada molt la música però no sé què és, eh? És gran si ja avança 3 minuts, crec. Jo crec que va per llarg, sí. És un vídeo, bueno, una música d'una hora, un quart, que serveix molt bé per il·lustrar el convidat, un dels convidats que en todades tenim avui, el Ferran Pujol, que ja el coneixem. Segueix amb la presentació que t'he tallat aquí miserablement. No passa res. A veure, com deia avui tenim dos convidats, perquè tenim els demés, ja som aquí habituals. Començo pels llogatuals perquè, en fi, no presentar-los tots, darrere els vidres en el control d'això, com sempre, el Francesc Aguilar, dels habituals, doncs ja el Paul Diggler, que estan aquí, Diggler, Joan Cerdà i Joan Morro, que estan aquí, i els dos convidats, diríem, una acompanya en el Paul Diggler, que és el Ferran Pujol, i l'altra és un xicot que es diu Daniel Martínez, que és de Molins de Rei, que ens explicarà ells que fa, perquè té un programa allà que es diu Paradís de Cinema, i, bueno, està un paradís de cinema exactament, en fi, pots participar perfectament. Jo sóc de Sant Just, el que passa que moc en tots els àmbits. Molt bé, molt bé. Ja he volgut entrar avui, Joan, perquè ho sàpigues, per agafar idees. No sap on sàpiga. Sí, sí, sí, no sap on sàpiga. Bueno, bueno, si entra aquí, però potser diríem, la pel·lícula aquesta tindrà tres pas o dos pas, una part que farem una mica el que hem vist tots, el que aconsellem a la gent, el que ens val la pena, que la gent vegi, etcètera, etcètera. Aquestes parlarem de les pel·lícules que heu vist, i una segona part, que seria, penso, avui, la més extensa, que seria la bàsica, que és per això que estan aquí, en Ferran Pujol, acompanyat d'una habitual que és en Paul Diggler, que és les adaptacions dels jocs al cinema. A un tema molt actual, suposo que altres són conscients que és una novetat, en certa mesura, en aquest camp, i, per tant, estarem molt interessats, els que són més grans, els que són més belles, els que ja no estem tan ficats en aquest món, que ens expliqueu quines són les novetats, les coses que es fan, les coses que venen, les coses que vindran. Si voleu, per començar, podríem parlar de les pel·lícules que heu vist. Jo deia, no sé si començar, quina voleu començar. Sembla que deia que... Expliquem aquesta música, Ferran, deixa el Ferran que ho expliqui. Per què estem sentint aquesta London Philharmonic Orchestra? Bé, és molt ràpid, perquè estàs veient, parlaré més extensament. Això és una versió orquestral de molts temes de videojocs, perquè els videojocs tenen temes musicals, i això és, bàsicament, la London Philharmonic, si no m'equivoco, té un disc on agafa dels més reconeguts, dels més reconeixibles, sobretot, i els versiós orquestralment i sona espectacular. Però s'ho pren amb calma, també t'ho dic. Ara mateix no et sabria dir que estàs sonant. Jo tampoc, però sona molt bé, la veritat és que són diferents. Jo també he notat que sonava molt bé, però és que no m'he reconegut. Tu aniré sentint de fons. Però en parlem de... Era un petit de jo. D'acord, doncs anem per les coses que, no sé, si voleu, qui vol començar, aviam. Jo entens que us l'havia agradat molt, Logan, no? Volen començar per Logan? Sí, sí. No te'l recordes? Jo la vaig comentar ja, però que faci la seva versió. No, parlem-ne, parlem-ne. I tant, i tant. Logan és una pel·lícula que ens deixa en bon gust de boca, quan surts de la sala, que dius bé. Això ha acabat bé, perquè una saga força llarga amb molts fans que té aquest, diguem-ne, superheroi per anomenar-lo d'una manera. I, bé, acaba d'una manera molt potent, molt potent, que ho comentava abans en Ferran, doncs d'una manera que... doncs com a vida acaba, no? Finalment, és que a vida acaba aquí. Sí, per fer un apunt, perquè hi ha un consta que em veu parlar, i jo, de fet, és que fa un mes, vas trenar el dia 3, si no m'equivoco, de març, el 3 de març, o el 3 de març, va ser un divendres. És una pel·lícula que tanca exactament la... Més que la saga, la col·laboració de Hugh Jackman com a Loveth, com a Wolverine, i la tanca de la forma perfecta. No ho entendran, ja no el tendran a molta gent, perquè és una pel·lícula que està sent bastant ben considerada per tothom. Però no és dolent, perquè estàvem veient la pel·lícula i dient per què no ho feta això abans, per què no ho feta aquestes... No sé si al cap d'un mes de veure una pel·lícula es pot fer un spoiler. Sí, sisplau. Quins sense condicions. Jo sempre ho demano. De fet, és ben sabut que és l'última pel·lícula de Hugh Jackman interpretant el personatge amb el que és bastant fàcil entendre què és el que passarà amb el personatge, i és que el personatge acaba morint a la pel·lícula. Està molt encertat, perquè, de fet, sembla un homenatge a l'actor que ha interpretat un personatge que ha sigut de les coses més ben portades durant tota la saga, perquè és una saga que ha tingut molts els i baixos de qualitat. I acaba com ha d'acabar. És morint i d'una forma bastant digna, i en una pel·lícula que més ha tingut la classificació d'ERC, ara que s'ha posat tant de moda, i que és per adults, hi ha sang, potser un personatge que té ganivets a les mans, no hagi tingut sang fins a la seva última pel·lícula, se'ns escapa, almenys a mi se m'escapa, i actualment ho han aconseguit, potser perquè ara és un moment més propici, perquè ara la gent està més disposada a acceptar-ho, i que ara ja les pel·lícules de superherois no són només per menys. Fins i tot jo m'he quedat impressionat de l'espoiler que acabem de fer. No, molt bé, molt bé, m'agrada molt. El canvi no és que mori, el problema és que en aquest sentit és immortal. És que mori és un xir bastant. Perdoneu, però va morir Serlo Hons, i després va ressuscitar. Bona nit. Si voleu, parlem de com van els còmics amb el tema de ressuscit. De morir o no morir, però... Que vaja, que crec que tornarà a reapareixer, però bueno... Bé, abans de si voleu, abans de passar... Loguen bé, loguen bé. En Joan es podria parlar de la programació de la filmoteca. Jo aquest matí he vist una pel·lícula, un passi de premsa, que suposo que l'has fet en aquest divendres, una pel·lícula que em feia una certa gràcia, però a la vegada estava així una mica allà com en sortirà. Reticent. Del senyor Aki Kaoris Maki, que es diu l'última d'ell, que es diu l'altre lado de la esperança. Jo després d'aquesta tarda, primer que s'ha de dir, que és una pel·lícula que va guanyar el 2007 a la Berlinale, el Berlin va guanyar a l'Os de Plata el millor director. O sigui que el van premiar com el millor director per aquesta pel·lícula. 2007. Ah, 2017, perdona, perdona. D'acord, d'acord. O la 16 deu ser, però clar. O sigui que l'han fet ara. Sí, que l'han fet ara. Va guanyar el mes de febrer. D'acord. Doncs aquesta, del mes de febrer del 2017, ell ha guanyat el Kaoris Maki, ha guanyat a l'Os de Plata com el millor director. És brutal, aquest home. Realment jo et confesso que, famós per les seves pel·lícules, que ja tots ho sabíem, això, jo vaig recomanar una fàcil. Sí, la vaig veure, m'agradava molt, que és la de No Vols Passatges. Ell ha de confessar-ho 3 o 4. He vist el Jabre, el hombre sin pasado, noves passejeras, i potser algun altre, que l'home... no sé, algun altre més, que no me'n recordo. La Jabre, la Jabre. Però aquesta va sorpres. Confesso que el ser un senyor que es dedica a treballar les clàdues socials poca favorides i sovint amb situacions i personatges bastant extravagants, però no sabia si això encaixaria, no encaixaria, m'agradaria, o no m'agradaria. Aleshores, vaig de confessar que la pel·lícula m'ha sorprès, m'ha sorprès favorablement i sortir del cine encantat, d'haver vist que havia sintonitzat plenament amb aquell personatge, amb aquell humor tan assornegué, que té aquest home, i tan subtil, que té molts moments de la pel·lícula. La pel·lícula va a la ciutat de Helsinki i és la història, bàsicament, de dos destins que es creuen i que aquest creuament es podia més a més afegir a més personatges, perquè cada un té el seu entorn, una setmana de persones que li complementen la vida. Un és un senyor que es diu Winstrom, que és un home d'uns 50 anys que decideix canviar de vida i obrir un restaurant, i l'altre és el personatge segurament el qual l'interessava més en el director, l'altre és Cadet, que és un jove refugiat siri que arriba gairebé per casualitat a Helsinki, que arriba a Helsinki. És una fàbula molt seva, és a dir, jo, aquesta tarda, mentre buscava informació i descobert aquest senyor, porta 34 pel·lícules a les seves esquenes. Per tant, no és un senyor que debuti avui o que vagi fent de més 4 pel·lícules, sinó que porta aquesta quantitat que he dit, que són 34, i tinc la sensació que la pel·lícula, tal com està dissenyada, tal com està fet, tal com m'ha captat a mi l'interès, només la pot fer ell. A borda d'una forma peculiar i diferent, molt diferent, la situació dels refugiats en arribar a Europa, sense carregar les tintes, i amb un humor, com dèiem abans, molt sonnegué, molt personal, molt particular. El film és captivador, la magada també és bastant cruda, amb un humor que desborda i que inunda tota la llar dels madratges, jo diria que ha anat refinant amb les seves pel·lícules, perquè no recordo que l'humor fos tan potent, o tan captivador, o tan subtil a les pel·lícules anteriors. Mentre veia el film d'ella, que era com extraordinari el que feia, és a dir, en cadenar escenes, on els personatges fan coses absurdes de manera seriosa, i acabes veient una comèdia seriosa i molt personal, i de registre únic. Només entre en el cine, si veies aquelles imatges, sabries que és una pel·lícula d'ell. Per tant, per acabar, i no llargar-me més, és una pel·lícula curiosa, és una pel·lícula interessant, que capta de mica en mica, i que manté l'element sorpresa en tot moment, gens habitual, i de visió, des del meu punt de vista, obligada o obligatòria per qualsevol cinefic. Casi millor que la veieu, i després en podem parlar un altre dia. Filmes més, filmes més. El que vulgueu. Dit això, em sembla que ell tenia la programació de la filmoteca, que és una de les nostres oïdors. Deixem-me dir que el caurisme aquí, no sé si la comparació sembla correcta, però seria com el Ginjar Museu Europeu. Sí, una mica sí. Jo crec que sí. Tenien compte que és Ginjar Borassos. Les té també. Jo només he vist l'Abre, no sé com es posa, i la sensació és la mateixa. És un director que, en veient una pel·lícula, dius, ostres, crec que l'identificaria sempre. Té un estil propi, absolutament. A mi, amb caurisme aquí, el que em va passar és que un dia vaig veure una pel·lícula i crec que era per televisió. I vaig quedar tan captivat que llavors vaig buscar qualsevol pel·lícula que hi hagués de l'Aquicarius Maquí per veure-les totes, les que podien. No he vist les 34, perquè a més ell les fa molt de pressa, perquè a més les fa curtes, a més ho he vist, les fa... que les produeixin ell mateix. Són incompresses amb les pel·lícules que estem veient de dues hores, dues hores i quarts. Sí, no. Això és el que deia el Bigas Luna, que no sap explicar una història amb una hora i mitja que plegui. La següent del Logan, que em faci una altra cosa. Amb una hora i mitja hi ha temps per explicar moltes coses. I per posar-hi moltes idees. I llavors, per mi, caurisme aquí és absolutament captivador. El seu món personal, i no sé, i parlant de la filmoteca, quan l'Aquicaruis Maquí va anar a la filmoteca, jo vaig anar allà, com si n'és a l'Orders Valles, una cosa tremenda. Em vaig quedar absolutament impactat, perquè és un tio que és igual que de les seves pel·lícules. Sí, un tio que ens reona molt poc, que té un sentit de l'humor brutal, i que sempre va a la contra del que tu puguis esperar, i etcètera. És tot un personatge absolutament. I que fa miracles, no? Sí, sí. I llavors, parlant de la filmoteca, doncs com que, no sé, últimament tampoc hem vist pel·lícules gaire estimulants, perquè estàvem parlant amb el pol de veure la redenció, que és una cosa molt convencional, molt... i a vegades amb incongruències, i per exemple hi ha una escena, que és de les claus en la pel·lícula, que hi ha un assassinat en un hotel a Nova York. I amb premsa, i amb gent famosa. Tothom, a més, és el Walter Fastori, em sembla a mi. Això després de l'11S a Nova York, continuo a poder entrar una pistola en un hotel, em sembla una cosa que és una fantasmada, però increïble de posar en una pel·lícula, no? Sí, és una pel·lícula que és de Jack Hillenghal. Però és que les pel·lícules d'actors són pel·lícules antigues, no? Abans era una de l'Espencer Tracy, i no era... d'Aquifold, el director. Era de l'Espencer Tracy, però és que estem tornant en el rotllo aquell, i no sé què entreiem. Evidentment el Jack Hillenghal és extraordinari, i fa molt bé el seu paper, i s'han posculat i s'han creixat, i tot el que tu vulguis. Però, a més, el... Sí, perquè si algú té, és la pel·lícula dura com... unes dues hores, potser mitja hora, és la batalla final, perquè no para mitja hora d'adrenalina, puradura, d'intercanvi de cops, i tal. El personatge és molt histèric, i la pel·lícula sembla que s'encomani d'aquesta histèria del personatge, i acaba per esteritzar-ho tot d'una manera absolutament exagerada. És d'esquiciada, directament. És d'esquiciada. És d'aquelles que et capta l'atenció per pura exageració, no? Perquè, bueno, és més gran que la vida, allò, no? Aquesta cosa. Què ets per la filmoteca? Pel mes d'abril, les posen estupendos, i comencen amb un cicle de Jacques Rivet, en ocasió del primer aniversari de la seva mort. Malauradament són molt pocs títols, els que es veuran, i Rivet té una filmografia bastant llarga, però els títols que es veuran valdran la pena. Llavors, convida anar a Bertran Tavernier, que va fer un documental sobre el cine francès, vist des de la seva perspectiva, que no és una perspectiva que sigui gaire acomodatícia. El Tavernier és ben conegut, que és un director que està sempre en contra del que va significar la novel·la BAC, i que ell recupera el cine que hi havia abans de la novel·la BAC, perquè, bueno, per exemple, jo li vaig sentir dir en persona que amb els films de la novel·la BAC havien desaparegut els obres del cinema francès. Vull dir, això... No ho sé... Si mirem... Potser si mirem els films més coneguts de la novel·la BAC, sí que tinguis raó, però no ho sé, és que els films d'abans tampoc és que sortissin gaire obres, no ho sé. En fi... Sí, sí que hi havia aquells obres de la gorra, el Janga Ben i tota aquella gent. Els Quingvidors, aquestes coses així, més cine obre. Sí, però parlant de França. No ho sé. Però, bueno, ell no és de calles de cinema, és de... Altra grup, i de festa del seu. No sé quin grup. Positiu, podria ser. O, en fi, dels cines aquells magmaons que sempre portaven el cine que no agradaven els de la novel·la BAC, i llavors és una mena d'història de gelos. Aleshores, ell vindrà a portar, quan es va fer el cicle sobre el seu obre, ja va dir que vindria amb aquest documental, que sembla ser que no s'estrenarà, perquè no interessa ningú aquí a l'exhibició. I, a més, hi ha un cicle sobre Maurice Tourner, que és el pare de Jacques Tourner, que ell reivindica el tabernier d'una forma molt especial. Diu que és un cineasta... Ja va començar amb el MUD, i que li sembla interessantíssim del cine francès. Llavors, també hi ha unes quantes pel·lícules de cinema xilea dels anys 60, que es presenta un llibre que també revisita la època marginant en els d'Esquerres, que diguéssim que havíem pres el poder, lògicament, en la època de la comunitat popular d'Allende, i llavors també treuen un cine no tant d'Esquerres, que també era interessant i que en el seu moment no va tenir res. Hi ha dues pel·lícules d'un director català resident a Mèxic, que es diu Amat Escalante, que sembla ser que pot ser molt interessant. Hi ha un cicle que es diu La dissidència Nostálgica, que està en relació amb una exposició que hi ha actualment a la capella de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau. És una exposició que té en compte recollir materials per donar una visió artística bastant conceptual, aleshores aquests films també lliguen. Continua el macrocicle del centenari de la revolució russa del 1917, es titula 1917-2017 dels romanòfes Putin, i llavors aquí hi ha una sèrie de cinema soviètic que no s'havia vist gaire, i llavors també continua els millors films de l'any, que és una elecció dels crítics, i també aprofitant que Semana Santa té una petita broma i fa un cicle del dimoni, que es diu una certa olor de sofre, i llavors com el dimoni ha entrat en el cinema. Que irreverent, són de la filmoteca. Ui, és que sent de la generalitat sembla que es passen, a veure què haurem de fer. Jo faré un petit apunt, vaig anar a veure els barrofets, no trascendeix massa més, aviam, no buscàvem Insajidao, no buscàvem Frozen, i aquestes pel·lícules, el tropòlic no que em comenta d'aquí, una mera pel·lícula familiar més. En aquest cas només de dibuixos, no intervenen en el món. I des de luego amb un disseny més acurat als personatges. És que sí que tinc certa por als barrofets. Estava més l'amor passant que està allà, perquè no sé si ho diu la sinòpsia. No sé si ho diu la sinòpsia, però no sé si ho diu la sinòpsia. M'ha dit que van endublar en aquesta pel·lícula. Comentaves abans d'entrada que és una pel·lícula infantil, a la bella manera. És purament per nens, no és allò que hi ha una lectura. Sí que hi ha una petita lectura feminista. No sé si ho diu la sinòpsia, sinó la barrofeta. La barrofeta segueix sent la única noia al poble? Sí, perquè et descobreixen una nova idea. Allà de cop tots són dones. I no han vist mai els homes. I això és feminista? No, però ho intenten portar, sí, perquè també en tenen jo crec que allà va passar amb Disney, que el públic no són els nens sinó també són els pares. I era la colau a la sala? Sí. Però sí, sense més. I després volia comentar. Jo marxo, sí. Jo no l'he vist. I el programa ens ho tanca la Fox. No era a DreamWorks. Ferran marxa i la DreamWorks ens tanca el programa. No diré massa. És un anime. El còmic és molt més brutal, és molt més gamberro, és molt més explícit, és molt més sanguinari. La pel·lícula sí que es modera una mica més, però no deixa de ser aquestes pel·lícules de culte. Aquestes construccions de personatge bastant destruïts per dins. Una mica a l'Oga també, aquest personatge, no tant, però un personatge que ha sobreviscut a tot. Hi ha un moment de... Sí que és veritat que és occidentalitzar Orient, perquè el que havia de fer el manga i l'anime és Oriental. Llavors sí que té els conceptes tradicionals del cinema puridur de Hollywood. De fet, la protagonista és Scarlett Johansson. Més Hollywood impossible. Bueno, Jennifer Lawrence. Sí, però Scarlett, clar, ja ho van avançar molt, això. I la gent com va sortir, clar... No abusaven. Evidentment s'ha abusat, perquè és una pel·lícula futurista, allò que vam comentar de Cyberpunk, que per on ens porta la tecnologia, la història va d'un personatge que té... El reviu en una mica, projecte de Lázaro. O sigui, francès, no sé de recordes? Però té aquest component que precisament ara potser se'ns escapa, perquè hi hem vist màtics, projecte de Lázaro, Blade Runner, cosa que ens fa pensar. És gairebé no dir una història més, però sí que és un plantejament semblant, i si el robot té ànima. Però Ghost in the Shell seria germinal. Podríem dir que és una de les que va iniciar tota aquesta temàtica. Els còmics els coneixes més tu, Pol, però l'anime, la pel·lícula d'animació japonesa, l'anime, el fet de millorar els coses humans a través de la tecnologia, i va portar-ho al nivell de màxim de quan un home està tan modificat que és un home o un robot, i en el cas que sigui un robot, un android, segueix tan inànima o no. I d'aquí, la pel·lícula d'animació té una profunditat que els còmics no hi és, o crec que no hi és tant. Jo crec que fa més punts concrets a la pel·lícula. La pel·lícula de Ghost in the Shell és totalment el protagonista de les Carlet, però és més un procés del personatge. Jo, que recordin, fa molt que ho vaig agir, però els còmics eren més... Tocàvem diferents pals. Hi havia més piticuxa. Jo ho vaig passar pel grup de WhatsApp. No, no, no, no, no. L'interès que tinc amb la pel·lícula que no ha vist perquè s'estrena aquest divendres... No, no, no. Perfecte, moltes gràcies. És... hauran s'ha pogut respectar, perquè ja veig clarament que s'inspiren més en l'anime que no en el manga, si hauran s'ha pogut respectar o mantenir aquesta intensitat, diguéssim, psicològica, per dir-ho d'alguna manera, de l'anime original, que alhora ens remeta... Perdoneu, la meva pel·lícula preferida, Blade Runner. Clar, si això ho hem fet bé, a mi m'han guanyat. Hi havia més una pel·li comercial, però amb aquest transfons sobretot en pel·lícules de Hollywood, el que en diem tequillazos, no? A vegades... Parlo d'un blockbuster. Parlo d'un blockbuster. Per transcendir, volen també donar-li un punt a la tiempo, no sé si recordeu aquella pel·lícula del Justin Timberlake. In Time, sí. Clar, és una obra de Hollywood pura i dura d'acció, el camí de l'aroll de sempre, però, clar, aquí Gostin deixa la mà ricanitza més, però jo les vaig trobar bastant entretingudes. Jo no soc un gran fan. I sé que la majoria de fans li trobaran els mil i uns fallos. Però, com per anar a veure una pel·lícula de més dur a dos hores i no passa pas lent. Però no creieu que s'està fent servir molt aquest tema, com tu deies, d'humanitzar un robot? Sí, ex-màquina... Clar, és clar, hi ha un bon vaso, és el que comentàvem abans. Tant en seris com a pel·lis, perquè ara també hi ha el West Wall, aquesta, però també hi ha una pel·lícula de la pel·lícula. Sí, però és molt bé de la pel·lícula dels... Clar, de la pel·lícula que Gostin deixa el bé de l'anime i del manga. És que el cinema, que jo sàpiga, sempre ha tractat d'humanitzar, perquè el dia que no ha humanitzat és quan una pel·lícula no ha tingut re. Saps si el cinema té alguna cosa que ens pot potenciar aquesta humanització? Ei, i que humanitzen els robots mentre... Mentre els robots ens deixen, després ens robotitjaran els robots. Ara de moment, anem-ho fent nosaltres. És una pel·lícula que jo m'ho vaig passar bé, perquè no dir-ho, però conservo un to, conservo un to que no és la típica pel·lícula d'acció, no és la típica pel·lícula futurista, de fet passen molt de... Ja que hem construït un escenari quan caminem pel carrer, no anem a enfocar a tot, entre mi i tot el que he fet. Estan molt de fons i això trobo interessant. Recomanes, doncs? Recomano, tot i que sé que la majoria de gent que sigui bastant fan... Potser ens denuncien el programa. M'ho trobaran que... Jo he tingut discussions de gent que no l'ha vist encara, només ha vist el trailer. Només pel fet d'existir, ja està. I la versió que és més americana, més Scarlett Johansson, Scarlett Johansson, inclús et diria, des de Lucy, han intentat fer, o Ger, posar la veu... No, des de Lucy, des de Lucy. L'han intentat fer un treure del mainstream, de la corrent habitual. És que Scarlett Johansson l'estan intentant convertir en un heroïna d'acció. Des de Lucy. I des de Marvel, des d'agafar la vida de mi. Amb la Mila Jovovic. Bueno, sí, però la Mila Jovovic era una model. Qualsevol cosa que fes. Ara entraré amb la ració anèvila. Jo penso que és capaç de fer-ho tot. No és guapetona. No solamente es guapetona, penso que és una bona actriu. És capaç de... Jo li he vist fer alguna cosa, si en si a ficció, no m'agrada quina era, però no tinc... Lucy. Lucy no, Lucy és de... No, Lucy no era. Lucy em va agradar molt a mi, em va semblar interessant. Escolta, aquesta setmana ho he guanyat. He vist 10 pel·lícules. Ara eren cortetes. Però les de Netflix compten, perquè llavors t'he guanyat jo. Les de Netflix, sí, compten. Ah, sí? Més de 10 has vist. Ara està carregant la sèrie, perquè quan torni ja... Sí, sí. 10 pel·lícules, 10 pel·lícules cortes. Una és Diuament, d'Antonio Navarro, de 10 minuts. Una altra que es diu La Fiesta del cine, que estava molt divertida. La llorona. Sí, senyor. La llorona, home, és que jo com vols que vegi 10 pel·lícules. Ja, ja, ja. Les Rubies, i una altra que és del Fran Degra, d'aquí de Molins, precisament, o de la òrbita de Molins, que es diu Justícia Justiciera, tercera part, que un foc ara té ani i l'hi torna. Aquesta pinta bé. La pel·lícula divertidíssima, divertidíssima. Aquesta seria la secció. T'hi parlen del Mecal. Mecal, que està fins al 2 d'abril, que encara es pot anar al centre d'Arts Santa Mònica. Molt recomanable, els cinemes Girona també, que fan molts dels documentals, sobretot. I aquesta era la secció de talentos espanyols. Aquest diumenge la feien, no sé si la tornen a repetir. Sembla que no. I una altra que vaig veure, hi ha un munt de cormetratges internacionals de competició. Hi ha com 10 seccions diferents de cormetratges internacionals. I la realitat és que no sé si tota la secció serà igual, tots els blogs, però aquesta n'hi ha molt claustrofòbiques, molt ben fetes, molt ben realitzades. Una que es diu Millimeterle, un Suïssa, una altra que es diu Hobast, del Països Baixos, una altra que es diu Insilenzio, d'Itàlia, una altra que es diu Camping Lift, traduït seria la campana amb Mada, perquè tinc aquí el tio en anglès. I tu un recomanaries alguna? Quina seria? Aquesta última que vaig dir, que és la que se sortia completament de les altres, no estava tan ben feta, tot i que estava tenint una qualitat prou potent, i a més a més no era tan claustrofòbica, però que tocava el tema més cadent i més bèstia, i que era el més humorístic, curiosament. Una que es diu, així, amb acròstic, amb sigles Mamon, que era la sigla, vindrien a dir Monitor Against Mexicans Over Nationwide. És a dir, simplement el mur de Mèxic ja està construït, llavors van tirant a l'altra banda, els Mexicans el van tirant a l'altra banda, i cauen allà, pal, i cauen al terra, reboten, i diuen, bueno, ara què fem aquí? I és la menys claustrofòbica excepte pels Mexicans. I excepte pels... I excepte pels... No, pels Trump, que en un moment terminat surt un robot, i allà dintre conduint per matar tots. És una bogeria de pel·lícula superdivertida, i que la conclusió és... És molt confiure, no? Em recorda, avui en Iron Sky, una pel·lícula... que demana de fa un perill 3 d'anys, sembla, 2012. I ara, de fet, aquest any, ens ha d'estrenar la segona part. És una de les primeres pel·lícules fetes per crowdfunding, allò de la gent, i és que de sobte el descobreixen que els nazis no van desaparèixer, sinó que se'n van a la part oscura de la lluna. Ah, sí, sí, sí. I estan preparant una inversió, és una bogeria que d'aquestes proportions... És un llarg matratge. És un llarg matratge. Sí, sí, van arribar a estar. I ara farà la segona part, que no només estaven a la lluna, sinó que també estaven al centre de la Terra. Aquesta de Mamon és una producció uruguayana, i jo no sé si és la primera, però en qualsevol cas, serà una de les moltes que es carregarà el senyor Trump directament. Vull dir que és el carregant d'una manera. No ni l'Òscar, no? És la interviu a l'americana, no? Quim Jogun. Bueno, pel temps que tenim, no sé que tu vulguis parlar d'alguna pel·lícula que has vist, o vulguis alguna cosa... Passaríem al tema... Sí, ha parat de logo. Podem destacar alguna més. Aviam, podem destacar, abans ho comentàvem, la de Kong, que per ser una pel·lícula... Jo, quan em vaig trobar el títol, vaig dir un altre cop ens foten un altre spin-off de Kong, que ara què farem amb això? I vaig dir, no vinga, la vaig a veure. Vaig, la veig, i dic, mira, potser com... Mira, pel·lícula de King Kong, no sé si ho és o no ho és, però com a pel·lícula, és una pel·lícula que s'aguanta bé, que té acció, que veiem a personatges... Veiem un personatge molt humorista, que és el que li dona el toc aquell divertit a la pel·lícula, i jo crec que és una pel·lícula que s'aguanta força bé i que és molt dinàmica. A mi m'agrada centrar i, bueno, a mi m'agrada dir diferents títols, així, ràpidament, perquè m'agrada també repassar pel·lícules també pels més petits, perquè els més petits també s'ho mereixen. Tu has dit els pitufos, i jo anava a dir la vella a la bèstia, que és un clàssic, que havíem... Jo dic mamon, això també és molt... A veure, la vella a la bèstia amb crítiques positives, crítiques negatives... Jo vull fer una crítica constructiva, però a la positiva, perquè a mi m'agrada molt la pel·lícula. El que passa és que estem amb el mateix que la primera, que els canvis de temps, els intervals de temps, els porten una mica malament. Perquè arriba un moment que... No, no, no, pots dir, eh? Totalment d'acord, i em mirava el pol per una qüestió personal sobre la importància sobre els temps físics a les històries que s'escriuen. Està fent un guió d'un cor, i l'altre dia li vaig destrossar, la moral, a través d'Eipol, quants dies han passat. Ah, no parles fred d'ahir. És que és això, és molt important, i clar, veus el pare de la vella, que se'n va, que no sé què, i després d'un temps, quan la vella ja ha cantat, ja ha menjat, ja no sé què, tornes a veure el pare, que encara està de camí, i dius, hosti, però si la vella ja ha dormit, ja ha menjat, ja no sé què, ja ha passat... Ja ha passat. Sí, aquest problema de fer un muntatge bé, però a la primera ja passa, amb la de dibuixos més ben dit, amb la de dibuixos ja passa, i amb aquesta corredeixen, però no m'acaben. Però els nens això no els importa. Això fa una suspensió de la realitat. Pels nens, no, però a mi em va semblar, quan estava veient, que una de les preguntes que després, per ensatar el problema de videojocs, però era, és necessari. Si no vull fer una crítica molt destructiva, però quan estava veient, dic, aquests canvis que volíem fer, tirant cap al feminista, al feminisme, amb l'Emma Watson i tot, això va encomantar l'altre dia, però a part que jo no ho veig del tot com, però ho radical com per dir que has fet un canvi, estem parlant d'una pel·lícula, d'animes, una pel·lícula familiar i per nens, que dura dues hores 10, o dues hores i quatre, que potser mira per nosaltres, a vegades pel·lícula és maljar-m'ho, que es manté, però hi ha pel·lícules amb les prestrenes i dius que jo aquí hi ha... Ja dius, ja sóc sort, que no hi anuncis. Si no, ja surto. Jo tinc por que no tingueu temps vosaltres dos convidats. Doncs mira, mira, mira el que tenim per inicial. De parlar del tema? Molt bé. Va, ja tenim aquí. Doncs vinga. Digues, digues. No, jo volia començar, perquè aquest matí hem fet unes jornades, el CAC, el Consell Evisual de Catalunya, que també potser és això que m'he curat malalt, però... Vol estar malalt, ha quedat clar? Jo et veig bé, ara. Estic suant. Es parla de cinema i em torno. Llavors, parlava un dels caps del Barcelona Games World, que és la fira, diguem-ne, de videojocs més important que tenim, molt petitament, per l'Estat espanyol. Es diu que és... Tu ho sabràs més, Ferran, potser? No, no ho sé. Però sempre hi ha aquesta cosa, on hi ha més tema videojoc, Barcelona o Madrid? Clar. Jo porto dades que han donat allà, clar, que han donat ells, però jo m'enfio. Dades Catalunya. 120 empreses de videojocs, que no són poques, 1.700 treballadors, 217 milions d'euros l'any, i això representa un 41% més que l'any passat. Imagineu com ha crescut. A Catalunya, només, només a Catalunya. Que el 2010 eren 53 milions. O sigui, s'ha... Més que triplicat. Llavors, i l'interessant era que Catalunya representa el 40% de la facturació d'Espanya, que també era molt interessant. Però això era com, ja que ha anat això, ho relaciono. Llavors, no ha sortit ben bé en el debat que s'ha fet després, però jo sí que m'agradaria treure, que és amb les estrelles que s'han vist, ara últimament, que eren assassins crits, recentèvil, no? Començament, o final, les sagues, a vegades, no? Fa falta. Quan cada cop són més cinematogràfics, els videjocs? Toca, suposo. Quan el Pol em plantegia el tema de pel·lícules de videjocs, em va fer la mateixa pregunta. Quina falta fa que existeixin pel·lícules de videjocs quan els videjocs han evolucionat cap a la cinematografia? Quan els videjocs cada cop són més pel·lícules que no videjocs? M'agradaria fer una precessió inicial. M'agrada molt les dades que ha donat el Pol, perquè dona, deixa clar, perquè és, poso cometes important, entendre que es puguin fer pel·lícules sobre videjocs. Hi ha una gran indústria redera, cada cop més gran, de fet, és superior a la indústria del cinema. Aquí m'he deixat aquesta dada, que anualment i mundialment són 99,6 billons d'olars, en aquest sentit, suposo. Quasi un trilló. Si estem parlant d'una indústria que, evidentment, no es pot passar per al com un... És superior, mundialment, és superior al món del cinema, però també el cinema ha tingut un moment de crisi molt bèstia, en canvi, els videjocs m'han parat. M'agraden aquestes dades, i després és una altra cosa. Per molta gent, els videjocs, encara potser li sonen a Matamarsianos, els marcianitos, que ens deien, els videjocs tenen 40, 50, gairebé anys d'història, que sembla pocs comparats en el cinema, que en té 120, gairebé, no? I no han parat d'evolucionar. De fet, han coincidit amb el moment més tecnològic que ha avançat més. Fa 20 anys els ordinadors no tenien res a veure, és que el teu telèfon és més potent que l'ordinador que tenies fa 20 anys. I els videjocs han evolucionat, graficament, tecnològicament, inclús de sistemes. I llavors han incorporat trames. És abans, un videojoc era... Tu eres una boleta, i aquí tens altres boletes, dispara'ls-hi, o menja't a les, o a propades, o a... Bé, el tetris, el espong... Mentre que actualment ja tens un personatge, què passa? Que tinguis una història, no vol dir que tinguis una bona història, el cinema, si alguna cosa s'ha de tenir, és alguna cosa que explica. I els videjocs, i ara sí, em permeteu començar una miqueta, una petita línia temporal, van començar la seva, com ho diríem, les seves endades pel món del cinema, van començar de la pitjor manera possible, que avancé adaptant el videjoc que, presentament, és la música que sona de fons, el Supermario Bros, que va sortir l'any 82. La pel·lícula és del 93, amb el Bob Hoskins, és a dir... El rumor és que van avorratxos, va trencar una mà durant el rodatge, de fet, se li veu... Se li veu... Sí, el guix. Sí, el guix. Jo també anava a dir això. La pel·lícula és del 93, la van fer com 5, 6 anys després que el videjoc tingués molt d'èxit, és un videjoc que deia que avui encara hi ha sequeles, que encara estan fent jocs. Però, clar, estem parlant d'un videjoc que la trama és... Com un joc molt dels principis. La trama és... Tu estàs aquí, hi ha una princesa que han raptat, ves-la salvar. I, a més, és un món de fantasia, de bolets, que et fan fer més gran o més petit, de tortugues a males, que has d'atreviixar, i llavors pots tirar la closca per matar un altre bolet que camin. Fantasia bura és, bàsicament, que no té res a veure amb això. De fet, avui ho repassàvem el pol, un moment, i el pol diu, d'en sèrio, i van fer, com era el principi dels 90, el que deia abans del ciberpunk, van fer una pel·lícula que havia de ser purament porments, que havia de ser colorida, la van fer gris, van fer que fos tot ciberpunk, hi ha escalets, que hi hagi escalets... És que si coneixeu el videjoc no té gaire sentit. I van començar molt malament, i es van guanyar aquesta malama fama, perquè les pel·lícules del videjoc tenen mala fama. Sí? Aquí ho puc? És un problema generacional. Tinc la sensació que la generació meva, que és diferent de la teva, no hi hem entrat amb això encara. Si hi ha alguna cosa de molta gratidat hi entrarem, però no ho hem arribat. A vosaltres hi ha un escut, abans d'incusar el cinema, que hi haurà els videojocs, i és un procés diferent. Jo diria que en facis diferents. Vull dir que algun haureu vist, de les que comentarem. Hi ha una altra cosa, tenint en compte el tema dels videojocs. Tu, quan jugues videojocs, el jugues. És que jo diu la paraula, són jocs. I quan tu vas a veure una pel·lícula, vas a veure o, com a mínim, escoltar-la i veure-la. Una altra cosa és que la miris, perquè a vegades hi ha pel·lícules que les escoltes, però no les sents, saps? No les sents dintre. I clar, els videojocs no només... Quan tu en parles que és una pel·lícula de videojocs, és una pel·lícula que es basa en un videojoc, que és... Per què decideixes una pel·lícula sobre un videojoc concret? És el seu èxit econòmic. Si el videojoc és molt conegut, dius, tot aquells nanos que estan jugant a casa seva, els arrosseguem cap a la sala de cine i també guanyem diners d'aquest pastís tan gros, i aquí és el problema. Clar, no és això també. Els best-sellers de la literatura... De fet, els videojocs són adaptacions, però quan tu adaptes un llibre, o adaptes un còmic, també l'objectiu principal d'un llibre d'un còmic és explicar una història. L'objectiu inicial d'un joc no té per què ser explicat una història, perquè aquí tots heu jugat el solitari a l'ordinador. Això és un videojoc. Heu vist una pel·lícula del solitari? No crideu el mal temps. No crideu el mal temps. Clar, els videojocs tenen un component, que és la interactivitat, que una pel·lícula no té. T'estàs rient, però si sabeu que estrenaran la pel·lícula Tetris. Doncs figureu-vos... El Tetris, coneixeu el Tetris? Sí, sí, sí. Llavors vas acumulant peces... Jo vaig estar enganxat. Això del solitari m'ha vingut el llanero solitari. I indirectament és una partida... És una adaptació de videojocs, iguals. El tema és la interactivitat d'un videojoc. No pot ser la única base d'aquell videojoc, com deien un solitari o un Tetris. Mentre hi ha videojocs que tenen una narrativa, el que deien de que han anat guanyats cinematografia, cada cop expliquen històries més complexes a través de... Bàsicament, tu deixes... Hi ha un moment que tu arribes a un punt del joc, deixes de jugar el joc, t'ensenya una mini pel·lícula i continua jugant. Això crea un conflicte, i és un problema del món dels videojocs, no del cinema, que es diu el conflicte ludonarratiu. És quan jugues a quan t'està explicant la història. Això és un problema dels videojocs. Què passa? T'interessa que hi hagi una història a explicar. Hi ha videojocs que expliquen grans històries i que per mi és important... No important, és interessant que arribin al cinema. Perquè, si jo no veies cinema, m'hauria perdut moltes històries molt interessants. I jo sé que hi ha molta gent que no jugarà videojocs, perquè s'han de jugar, que s'està perdent grans històries. Per això, des d'un punt de vista ideal, penses a idealista, portem aquestes històries cap allà, i això és el que esperes que passi. Està passant, està passant? Cada cop més, perquè inicialment, com deia al principi, Super Mario Bros, la primera pel·lícula basada en un joc que no té argument. Següent pel·lícula així coneguda, Street Fighter, un videojoc de lluita. Escolti, que la pel·lícula és divertida, de les seves maneres, d'aquelles de mala bona, que es diu, següent pel·lícula, l'any 95, Mortal Kombat, un altre videojoc de lluita, que, a més, la licència d'aquell videojoc és que era molt violent, era aquell que arrencaven o sonarà, era aquell que arrencaven els caps d'un cop de puny i es tiraven a punxes. Era el típic joc que, quan va sortir, va ser molt polèmic. I així van anar la dinàmica durant molt temps. Cap a l'any 2000, cap a finals dels 90, que els videojocs també van evolucionar, va ser quan la tecnologia 3D va permetre que els videojocs s'assemblessin més a la realitat, milloren els arguments, i llavors ja comença a veure pel·lícules més semblants. Un exemple, el 2001, es trena Tomb Raider, amb Angelina Jolie, quan la Jolie va començar a guanyar fama. Són pel·lícules que, bàsicament, és com podríem dir que és Indiana Jones, però amb noia. Què passa? A principi del 2000, quina és la gran pel·lícula? Qui intentava imitar tothom a l'any 2000? Màtrix. L'acció, ara podem fer el que vulguem, perquè les imatges amb ordinador ens permeten fer coses impossibles, i com deia el Pol, abans, és cal, és necessari, i moltes pel·lícules d'aquella època cauen per això, perquè al final no tenen res més que l'intent de ser espectacular, i no fan justícia als arguments de videojoc, per exemple, ja us dic Tomb Raider, és un dels meus jocs preferits, d'aventures a l'estil Indiana Jones. Ves a una tomba tancada des de fa molts anys, i descobreixes una civilització perduda, que, llavors, hi ha una conspiració, que, en veritat, coses d'aquestes. Però això no passa. Em saltaré unes quantes pel·lícules fins arribar a una que sí que funciona, que és Silent Hill, d'any 2006. Silent Hill, com a videojoc, és el que es coneix com un survival horror, que, bàsicament, és tu jugues, i has de sobreviure. Però Silent Hill era molt seriós. Incluia un terror molt més psicològic, no d'espant, no és allò que vas per un passadís i ja sota, va, ho susto, no, era tota l'ambientació, els personatges estaven molt trencats per dintre, com li agraden, al pol. I la pel·lícula, la veritat és que, trasllada, això a la pantalla, bastant bé, fa els seus canvis, no va tenir l'èxit esperat, però, com a adaptació de cinema, seria la primera que diríem, Ei, això pot funcionar. Però, des de llavors, 2006, bueno, estem a 2007, han passat 10 anys, 10 anys, és que directament m'he saltat moltes, has fet una llista aquí de nom, m'he dit, mira, aquest ser Bloody Rain, fora, a Lonely in the Dark, fora. Bueno, arribem a Prince of Persia, que dius, Prince of Persia, és un videojoc molt antic que va tenir dels 80, que va tenir una mena de ribut al principi dels 2000, que va estar bé, és un joc d'aventures, el Prince of Persia, el príncep de Persia, i van fer una pel·lícula amb qui, precisament, és una pel·lícula sobre un noi de Persia, i et posen el noi més americà possible, que poden trobar, i, a més, la pel·lícula és molt, molt mediòcara. És molt maca, de veure, m'ha quedat en el sentit, mira quin disseny més maco, però és que no passa res, és que jo, és intrascendent, i dius, ostres, i, a més, quan els videojocs tenen aquella contentrera, que veig la primura, nervis claustrofòbiques, i la pel·lícula això no el transmet. L'any 2014 s'estrena Need for Speed, el protagonista és el Paul Walker, era un Paul Walker, és l'altre, Need for Speed, una pel·lícula sobre un videojoc de carreres de cotxes, i legals, i perquè ho van fer, perquè havia tingut molt d'èxit tota la saga de Atodo Gas, Fast and Furious, i, a més, ho faran amb un actor de Breaking Bad, Castanau G, i... el actor, no sé si el recordeu, és el Joan Ed, el Joan Ed. I era just, a més, fèiem molta gràcia, jo crec que ja es pot fer spoiler, de Breaking Bad. Al final, ell... Sí, és veritat. Per fi hem començat a fer spoiler. Ja no parés, ja no parés. Ja sé per on vas, Paul. El vam veure junts, el tí capítol, que ara no ens coneixíem. El vam veure junts, i va ser, acaba, que ell marxa amb un cotxe, plorant, però com que s'ha llibert de tot, i es queda molt de foc. Vam començar tornant, com que era més capat d'una... Semblava que haguessin aprofitat i tot el gancho, i recordo, clar, la pel·lícula. És el que és. Per acabar aquesta línia, que es queda una mica llarga, l'any passat vam tenir Angry Birds, l'adaptació del mòbil, del joc de mòbil tan coneguda, sorprenentment, suficientment entretinguda, la dius d'un argument d'uns pollastres que volen recuperar els seus ous, a base de tirar-se amb tiratxines, la pel·lícula, d'alguna manera em va treure un argument d'aquí. Warcraft, que s'hi va adaptar molt bé al to de l'univers del videojoc, de fantasia i de guerres, l'estil senyor Dos Anillos, es perd en... A mi no em va agradar gens, és que volia parlar d'això, i a mi no em va agradar gens. I ha s'ha inscrit, a final de l'any passat, una pel·lícula on molts tenia moltes esperances, perquè els actors tens fartsbenders, tens... A la cotillar. Tens a Jeremy Irons, i un argument perquè els videojocs els que l'hagin jugat ho sabran, són trames històriques, amb corrupteles, i els paris, els il·luminats i tot això. I, però, Matia, és una pel·lícula que, sobretot, és lletja, avorrida... La fotografia no t'agrada? Estàs inscrit, gens. És que no es veu. És que no es veu. És que no es veu. És que no es veu. És que no es veu. És que no es veu. És que no es veu. És que no es veu. I, de fet, la volia veure plegats amb el Pol abans de venir aquí, per comentar-la així com a última estrenada pel·lícula de videojocs. I jo, amb una rampa... alguna cosa em va dir, mira de tu primer, perquè potser pots salvar el Pol. I, efectivament, li vaig dir al Pol, no la miris. Sort. No estaria pitjor, ara. És que una setena. Una setena part és difícil de veure. Les pel·lícules de resinèbil, que són película de zombies, resumint. Totes les pel·lícules de resinèbil, bones bones no han sigut. Ha anat de cayent amb l'absurt, però són plaers culpables, d'aquelles coses de... Eh, mira, tu. Però jo diria que la primera és terror com és el joc, i les següents, potser jo diria que és més acció, perquè la primera és molt respectiva al personatge. La primera té tota la part de misteri que li fa donar molt d'això, però és que aquesta última, és que no és ni trepidant de fet, jo al·lucinava, perquè hi ha un moment que la noia està caminant per un carrer i fan aquells muntatges de l'Oborn de... 10 planos en 5 segons i dius, no ha passat res. I a sobre no he vist, si ha passat alguna cosa, tampoc ho hauria vist. I de cara al futur, que ara mateix pinta negreíssim, podem esperar un ribut, un altre cop. Tornar a començar amb la saga Tomb Raider amb una nova actriu, la, com es diu, la Wing Ender, la d'X-Machina. La noia d'X-Machina, que a més es basarà en la nova versió de Tomb Raider, perquè els videojocs també fan ribut. Quan un videojoc ja no sap per on anar, dius, saps què? Tornar-me a començar amb el personatge des de zero i ja està. I el rumorejat des de fa segles, i jo... Tenim una juguera que amb el pol de quan faran o no l'adaptació de Meta al Guiar. Suposada. Meta al Guiar, per qui no ho sàpiga, és el videojoc que més cinema té. De fet, és un joc que tu jugues 5 minuts i mires un video durant una ràpid. Clar, sí, présament quins són aquests límits? És a dir, jo crec que trobant el tema dels videojocs entrem en un punt que és el de... El cinema 3, o sigui, adaptar una pel·lícula al cinema, i un videojoc al cinema, t'ha de portar, per exemple, la història o el tret visual, però, clar, no la interacció, no la jugabilitat, que això és el que et treu el cinema. Clar, no sé que ara comencem a incorporar noves tecnologies com la realitat virtual i tot això, però en sí, el cinema no ha evolucionat, ha evolucionat que hi ha el 3D, entre cometes, amb unes ulleres, pots integrar-te, però, evidentment, no hi ha aquest component. Llavors, també hi ha un estigma, potser, que tenim molt, que és el de... A mi m'agrada molt el joc, però potser no és que m'hagi agradat per la gran història que també, però és que, quan representaria percentatge un videojoc, si no hi pots jugar, Metal Gear, el 4, jo recordo d'haver-me'l comprat, i quan hi jugava pensava, és això, 5 minuts de joc, a més, és un joc com una mica l'entet. A més, que és el tema de guerres, guerres fredes, té molta... M'he dit, bastant castanya amb històries i... Però, i de cop, entra, però entra cine, no pots ni tocar, visualitza, visualitza. Deixa el mando a terra i mira, d'una hora... Hi ha níbris, a vegades, que és el que el cinema et treu, que és la jogabilitat, a vegades el propi videojoc, també tu treu, i clar, és absurd. La pregunta és doble, és cal adoptar el cinema a videojocs, però, a l'hora, és cal incorporar tant la cinemàtica, la cinematografia en els videojocs, perquè, clar, després hi ha una segona línia, que és el tema de tots els mòbils, els tablets, i tot això, que és la jogabilitat, que ja ho feia Game Boy, però una jogabilitat més portable, més d'internet, més, o sigui, videojocs que segurament seran molt més senzils, que potser és el que comentàvem abans del arcade, a l'arcaden, el joc per jugar. No hi ha, no et cal una història, tu jugues. Ja me'n recordo, no m'havia apuntat i no tenia pensat comentar-ho, però ara, el que deia, amb els videojocs són jocs, però tots sabeu el cluedo, joc de taula, cluedo, de misteris. Hi ha una pel·lícula de cluedo, bastant bona, bastant interessant, perquè el cluedo no deixa d'estar basat en els misteris, de Sherlock Holmes, sobretot del puerot, de... Escolta, els videojocs també passen el mateix, els videojocs tenen les seves referències. Ara parlàvem del Metal Gear, el Metal Gear podria ser qualsevol pel·lícula militar amb misteris, podria ser una mena de... Com es deien aquelles? Bueno, tot de doble gent, no... Sí, de gent doble. No és gens bon, però no gens bon. És més aviat les pel·lícules, ara no surt el nom. Com es deia... És que és espionatge. El personatge que ha fet tant el Harrison Ford, com el Ben Affleck, que ara l'última l'ha fet... Ai, com es diu aquest personatge de... Donant-li voltes, esteima. El de Patriota... Patriota, no. Bueno, que són un llibre, és un personatge del llibre. Bé, són pel·lícules que tots, els videojocs, es passen també en conceptes, sobretot els de trama. Els que tenen història, darrere, hi haurà videojocs de zombies, hi haurà videojocs de... Sobretot hi ha molts de militars per al tema dels disparitos, i de matar marcianos. Però hi ha videojocs que són de... Actualment també hi ha tota una tendència de no videojocs sobre... educar un nen. Però no educar-lo en plan. Si no cuidar el sentiment de família amb un videojoc, igual que tu pots veure una pel·lícula que va sobre això, una família trencada que s'ha de reconstruir, hi ha videojocs que cada cop van més d'això. La frontera, la diferència entre el videojoc i el cinema, en el entès clàssic del cinema és el cinema, t'explica una cosa. Òbviament, cadascú pot tenir la seva interpretació. I mentre es convida a joc, tu la vius, aquella cosa. Per molt que juguem al mateix joc, no tindrem la mateixa experiència jo i tu i jo, perquè tu potser un dia decideixes tirar cap al passadís de l'esquerra i matar tres personatges, i jo decideixo anar pel de la dreta i evitar aquests tres personatges. I és una història... L'experiència és diferent. Volies dir Jack Ryan, eh? Sí, exacte. Perdó, exacte, sí, sí. Buscant una mica, eh? No recordar-lo. Em queda el dubte... i por i vulgui més. De quins videojocs serien aquests que sí que tenen una història que valdria la pena passar a pel·lícula, encara no s'ha fet. Però passar-la bé, eh? Passar-la bé. És que és això. I com es faria per passar-la bé? Per què se s'ha inscrit? Doneu-lo aquí, pistes. Molt ràpid, és això. És el que ha dit el Pol. Un joc el pots haver disfrutat, no per la seva història, sinó perquè, mira, és molt divertit, parlant del Màrio, que és la primera adaptació, és molt divertit saltar, arribar un barranc, superar-lo i el volet xafar-lo. L'absur que és això, dir-te'n veu alta, tu pots estar disfrutant mentre jugues. És adictiu, eh? Exacte, igual que fer línies de diamants al Tresent Rajach, és el mateix. Però fer una pel·lícula sobre el Tresent Rajach, a part molt adictiu que sigui... Mira, ara està sonant música del Metal Gear. Això és Metal Gear. Pel·lícules, els videojocs que puguin ser pel·lícules, és que ja han existit, parlant de Tom Rider, que ara tindrà una nova pel·lícula. Qualsevol pel·lícula que sigui una aventura pot ser interessant, pot ser divertida. Ha sigut una bala perduda. Ha sigut un gran fallo. De fet, tenien la intenció de fer saga, perquè sabien que tenien material per fer una saga. Una ocasió, una ocasió perduda. Jo crec que quan es fan pel·lícules de videojocs, has d'intentar que la gent que no ha jugat aquells videojocs, entengui la història. Ah, però és que a la història, o si estem parlant de reneixements de Miguel Ángel, o sigui, qualsevol cosa que va des de la política, a l'art, a les pel·lícules més d'època, amb credos d'assassins... Potser la densitat del videojoc és molt difícil passar. El problema és aquest, que s'intenten passar densitats que no són necessàries. Jo no necessito que la pel·lícula del videojoc m'expliqui com es juga el joc. Necessito que m'expliqui la seva atmosfera, el seu to i el seu argument. I ja se s'ha inscrit, tenia aquest moment. Tenim un problema de temps. Sí, sí, i acabo, és això. I quan intentin fer això, ho faran bé. Interessantíssim. Ens donem les gràcies al Ferran Pujol, que ja veieu que s'ha explicat molt bé, i al Daniel Martínez, que és la meva vuit, com ha convidat per aquest programa que hem fet. Estem acabant en aquest moment. De rei, un paradís de cinema, el dirèndres 16 a 7. De 7 a 8. Vinga, va, va, va. La setmana que ve. Ideologia i filosofia, el cinema, amb el Jaume. Vinga, ja. Fins la setmana vinent, gràcies. Fins la setmana que ve.