CsC 04/04/17 - La pazza gioia, En man som heter Ove, 君の名は。, Hell or high water, Life + Cine i idees.

Cinema sense condicions. Si lo que tú quieres es hierra, tú lo vas a tener. Así que no me busques que me lo hagas encontrar. Eduardito... Eduardito, tú que haces allí mi vida, yo no te tengo avisado que no quiero más juntadera con la chiquita mierda esa. ¿Crees que además que tú haces hoy aquí y tú no tenés que traer a la escuela? ¿Por qué hoy es sábado? Sábado, mira, mira, me favor, ronco, ronco de ales, para la casa. Y tu aprecio que no tengo para que tú sepa la última vez. La próxima vez te despingo, doa. Bueno, com sempre, aquí redera el control de sols que posen les musiquetes i això ens desconcerta. Perquè avui no ha posat música i ara li preguntem, hola, Francesc. I què és això que has exposat? És una pregunta, hola, Carme. Resposta, m'agraden les teves preguntes. M'agrada que em faci aquesta pregunta. No estava esperant. Què és això que has exposat? Tu ja ho saps, Joan, perquè ho miraves. A veure, jo us explico la història. Jo no vaig al cinema, no sé, no hi ha manera. Com a molt, alguna cosa de Cormet Tratges, el mecal, quan la setmana passada, us vaig explicar que havia vist 10 pel·lícules, però clar, totes escortetes. Ja, mira, ja aprofito la ràbia. Totes escortetes, què vols dir? Cormet Tratges. I ha entret el pianista del cines, Francesc. Els pianistes ja els ha entret. Ja... Quan hi vas, és que no et sobti. Encara no hi ha veu, no? La gent fa... No, no, ja veu, eh? Sí, incorporada. Ara em diràs que el cinema s'encoloeia. Sí, a vegades en 3D. Serà possible. En 3D. Si estic animat, precisament el que us volia explicar és que... La indústria et necessita. Bueno, ja us explicaré si la indústria es necessita, o si jo vull aportar alguna cosa a la indústria. Però la qüestió... Tu que expliques. La qüestió és que, com que no vaig al cinema, aprofito que vingui aquí a la ràbia per veure pel·lícules. Mireu, ja aquesta és la pel·lícula que estic veient ara, perquè la vaig llogar l'altre dia a Filming, que és una plataforma, és una videoclupa per a internet, que està aprové, i no sé per què a casa no, no em funcionava, i aquí va de meravella, tu. Es diu La Puerta Abierta. És una pel·lícula de fa un parell de temporades, que en Joan, quan li he comentat... Em sona el títol. No l'he vist, no l'he vist. Les pel·lícules són valides de la temporada que sigui. El 2016 està dirigida per la Marina Cereseschi, que no sé què més ha fet, o si ha fet alguna cosa a mi, i és de la vida mateixa, una comunitat de veïns amb la... Ah, tu n'havies parlat una altra vegada, ja. És possible, perquè vaig parlar amb un amic que em va dir l'altre dia, tu em va recomanar la pel·lícula que ja he vist, que està superbé, i dic que no, no me'n recordo. La qüestió és que està puta bonica de parlar amb l'ofici d'Antònia, que és rosa, una prostituta, que va arreglar l'ofici d'Antònia, la seva mare, i la mare que ara es creu Sara Montiel, la mare és Terile Pávez, portentosa Terile Pávez, i que converteix a aquesta mare. La vida quotidiana de la filla, de la rosa, de la Carmen Machi, amb un infer. I el diàleg que has posat és la Carmen Machi amb un nen? No, no, no. Era en algunes de les veïnes de la comunitat que estaven variant entre sí, perquè bellíssim, d'aquesta, d'allò, i la veritat, la pel·lícula promet molt, així que potser algun dimarts més faré alguna cosa així com aquesta. La qüestió és fer coses diferents, en el cinema sense condicions. Doncs vinga, presentem avui els que estem aquí, perquè arribarà d'aquí una estona el Jaume, que avui li toca presentar un tema, el tema que vol fer és la ideologia i la filosofia del cinema, i ho farà a la segona part del programa. En aquest moment estem aquí presents, que has sentit allà el francès que guilar, com sempre, darrere, amb el control de sort, de les vidres, controlant-ho tot, sobretot... Jo continuo veient la pel·li, si no és important. La Carmen Abott, que està a la meva esquerra, i Joan Cerdà, que està a la meva dreta. I en Pol també vindrà. En Pol vindrà també m'ha dit una mica més tard, que arribarà una mica més tard. Molt bé. Primera, farem, com sempre, dos grans parts, una primera part que parlaríem de les coses que hem vist, les coses que recomanem, de les coses que val la pena, que veieu. Jo, concretament, hi he vist una, i ens van passar una cosa curiosament mà sorprès molt, és una pel·lícula de dibuixos animats, que es diu Your Name, després en parlem. I la Carmen s'hi ha vist una pel·lícula, per tant, primer, farem una mica de les pel·lícules que hem vist, i després, en tot cas, la segona part, quan ja he arribat al Joma, faríem el seu tema. Carmen, tens la paraula. I el Joan no ve res, el Joan Cerdà? No ve res aquesta setmana? Sí, sí, sí. Alguna cosa. A banda de que m'ha comentat que la que jo he vist, i jo també l'he vist, i per tant m'ajuda. Doncs vinga, va. Es creuen les espaces. He vist Loques d'Elegria, que és una pel·lícula del Paolo Virgi, que ha fet moltes coses, però jo la que recordo, la que recordo és el Capital Humano, una cosa així, perquè l'he buscada. Sí, el Capital Humano, sí. Qui era... A mi, me'n va sorprendre aquella pel·lícula. No la recordo, sí. La Valeria Bruni. Ah, molt bona, aquesta. I, a més, és una pel·lícula molt ventrabada, perquè té uns suspens, fa la contraposició, que aquí també la fa, entre la gran societat italiana, a l'Iscò, a Tòqueta, a Burgesa, i del gran capital, i la resta que viu compot. I, llavors, és un... Això, el Capital Humano, hi atropellen un nano, que van bicicleta, i està fet amb tres troços que els temps estan canviats, i tenia molta gràcia. I era una pel·lícula que ja vaig pensar que la Valeria Bruni... És molt bona, molt bona, aquesta. S'ha de dir que és la germana. És la germana, és la germana. La germana gran. De la mateixa mare. De la mateixa pare. No, justament. El pare és igual, ara no farem aquí un cotilleu. Justament no són del mateix pare. Jo pensava que era del pare. Sí, però el pare... La mare surt de la pel·lícula. La mare surt... És la mare de la Valeria Bruni, que surt de la pel·lícula. La pel·lícula Loques d'Elegria, què puc dir jo? Doncs puc dir que si algú vol veure un aire del Felini, li troba. I si algú vol veure un actriu que fa pensar la Manjani, també la troba. Perquè la Valeria Bruni de Tedeschi es redona, compre la pantalla amb una vitalitat que traspua tot de l'estil, sobretot de l'estil que és italià de la Manjani. De la Manjani. Jo trobo que la Valeria Bruni de Tedeschi té aquest tipus de força quan l'està a la pantalla. Desborda. Senzillament desborda. Que la Manjani ja li passava això, que se vol dels personatges. Allò era un torrent. És una força extraordinària. Posa aquesta noia li té. El que és curiós és que ella es pot desduplar en actriu francesa quan fa pel·lícules franceses, que és la perfecte, burgesa francesa, i pot fer aquesta reuixada italiana que li surt tant i tant bé. I que quan vol és a la Valera. Com que ella ha viscut la joventut a Itàlia i hi ha més a davant a França, perquè justament les brigades roges amenacen a un pare que era milionari i fan que la família s'exili a França. I aleshores ella serveix tant com actriu franceses com actriu italianes. Aquesta ductualitat sí, sí, sí. Clar, ella el tipus de elegància que ella té físic és un tipus de elegància que pot ser francesa, i quan es deixa anar que passa en aquesta pel·lícula li surt quasi una manyani o una sofialora, en casi. Surt aquesta cosa. És una dels artistes segurament més considerades a França. I com a directora també. També ha fet exicció. Va fer una pel·lícula extraordinària que es deia no sé què, d'un camell, vull dir, és una cita bíblica. Ah, sí? Era la seva primera pel·lícula com a directora. No n'hi visc cap, jo com a directora. És magnífica, magnífica. És una cosa d'un humor es petarrant i molt ben feta. Aquesta pel·lícula de què va? Doncs és una està centrada en un centre un centre psiquiàtric un centre psiquiàtric d'un estil no... no... no rigid i no establert amb els cànons que un pensaria, perquè té... un cànon de què jo dic que és de Felini. Per tant, però en canvi el color que té allà dins el tipus de personatges que surten, surten tots els... està molt ben, molt ben agafat al món d'aquest centre psiquiàtric que recull gent diversa i els que el porten també ells són. No a l'USO, que diries tu, com a psiquiatres o en farmers, inclús les monges que surten ara, que també són els peculiars. El món aquell està molt ben agafat. Llavors, la... la valeria, el personatge que fa la valeria Bruni Tedeschi, és una persona que està internada, que pertany a la gran aristocràcia italiana. I l'altre personatge que ha entès, una noia eh... que ve d'un intent de suicidi i d'un homicidi i que també està internada i que és l'altre moneda. Que sí que jo diria que el Pau l'Orbirsi fa aquesta dualitat, fa l'aristocràcia i aquesta nana, que és una desgraciada des del principi fins al final. Però és una desgraciada que ho fa extraordinàriament, aquesta noia és la Micaela Remasotti. Jo no la coneixer, però t'asseguro que fa un paperàs. Fa un paperàs. El que passa que al costat de la valeria aquí queda una mica... Però ho fa molt bé. Sí, i tant. Ho fa molt bé, amb una gran ductilitat de personat. Per tant, està molt bé entrevades les dues històries i... no explico gaire res més de què va, però sí que crec que és una pel·lícula que va en la pena. És una pel·lícula que no va de malalties psiquiàtiques, no va d'això. Va de la tristesa i fa amargo depenent de la personalitat que té cadona i de com es pren la vida i el que la vida li dona. I això és molt més profond, d'un cent de si crànic portat d'una manera de dir no es tricte. És una altra cosa. De fet, és una pel·lícula sobre la llibertat. Exacte, exacte. I és una pel·lícula, en realitat, que ha agafat aquests dos personatges, els ha posat allà dins i els ha desbordat. I ho ha fet bé. Perquè, inclús, el guió està molt ben fet, perquè el guió trava bé, i la pel·lícula t'interessa des del principi. És més, una pel·lícula que s'ho escançadíssim, eh? Perquè t'impliques molt. Sí, i perquè allò, saps? Però és una pel·lícula que jo sí que recomanaria, perquè he vist la pel·lícula, que ja actualment penso que és... Envia, tenia ganes de veure-la, però he sentit coses, però ara, després de sentir els vostres comentaris, que ella me n'havia parlat, eh?, i me n'havia parlat bé. Doncs la n'hi he de veure, és una pel·lícula que n'hi he de veure. Perquè tampoc hi ha tantes coses bones. És que clar, jo m'estava molt impreguntat. Aquesta és la problema. D'estaca molt amb la cartellera que hi ha ara. És que hi ha una cosa, vaig veure aquest altre, un home anomenat ove, que és una sueca, que, home, tampoc és que la tiraria als escombraries, però a diferència d'aquest, i que té una certa gràcia, perquè és un personatge... Un personatge... aïllat, un personatge tancat amb si mateix, que la societat no li importa, però que és un quadriculat, i que demana a la societat que la societat s'escomporti com són les regles que ell té al cap, que, per tant, això és un impossible, com es veu a Simplivista. Doncs és aquest tipus de personatge. I llavors és un personatge que es transforma al llarg de tota la pel·lícula amb uns veïns que venen i que li donen un aire que ell no està disposat a acceptar, però que, finalment, és receptiu, això. Bueno, la història amb sí... bé. És un home que s'ha quedat sol. Sí, la seva dona. La dona la tenia idealitzada, se li ha mort, aleshores, ell ha quedat descol·locat en el món. Però és un home descol·locat sempre, eh? Sí, perquè ja ha perdut el seu pare de jove, ha arredat la feina del seu pare, sempre ha sigut molt rígid, sempre ha volgut que tot sortís a partir d'unes normes molt quadrades. Un cartassell de rel. Sí, sí. Ja es veu que al final haurà de fer un canvi, perquè és clar, no pot ser que continuï tota la pel·lícula amb aquesta drizillesa. Però tot i així, a mi la veritat haig de confessar que aquest tipus de món que de la societat sueca no m'acaba d'enganxar i hi ha un punt en què no l'acabo de trobar creïble. Perquè realment realment la societat sueca és extraordinàriament individualista, solitària i molt aïllada cada un d'ells. La pel·lícula aquesta quasi és un clam al contrari i no sé si m'ho acabo de creure amb aquell tipus de societat. I van fer molt mal, eh? En el sentit de reflectir. La societat nòrica té unes altres connotacions que no té la societat del sur. Sí, i costa vegades el menjar a mi. Per això que és una pel·lícula que inclústeu un cert humor. El actor és molt prestigiós. El actor és molt bé. Tots els actors estan magníficos. És molt conegut a Suecia, és un senyor molt reconegut. Ha fet moltíssimes coses i jo no recordo que ara no tinc present les coses que li he vist, però sé que és un gran actor. És un senyor molt prestigiat. Jo he buscat com que he de fer alguna cosa. He buscat el títol que em feia gràcia saber de la primera pel·lícula de la valeria Bruni Tedeschi, que és cada vegada intentant dir el Joan Sardà, i a veure si ho diuen. És més fàcil per un camell. És aquella cosa bíblica que deien que és més fàcil que un camell passi per a l'ull d'una agulla, que no pasc un dolent entre el regne del cel o una cosa d'aquesta. És una traducció incorrecta de l'ara meu, en realitat no és un camell, sinó que és un fil, una corda gruixuda, una mala traducció. No t'he sentit un camell? Jo he sentit moltes versions de la qüestió aquesta. Sembla ser que l'agulla no és una agulla, sinó que era un lloc on hi queia aigua i llavors hi havia com un forat. Jo no m'hi faré fort, perquè la teologia no és la meva predilecció, però jo sé que algun dia un capellà m'ho va explicar d'aquesta manera. De quin any és això? Del 2002. Després ha fet alguna més actrius. No la trobo. En Xator, en Itali. En Xator, en Itali. Les tres germanes. El més curiós de les pel·lícules que ha dirigit la Valeria Bruni és que són autobiogràfiques. Per exemple, aquesta és més fàcil que un camell. Doncs són les dues germanes. Ella fa d'ella mateixa. I la Quiara Mastroyani fa de Carla Bruni. I llavors hi surt una mare que després en el castell a Itàlia, al Xator, en Itali, ja és la mare de debò. I a les loques d'alegria torna a sortir perquè es veu que la senyora... Que té 86 anys, aquesta senyora. Exactament, sí, però és una senyora molt intel·ligent i etc. Em sembla que era concertista de piano, aquesta senyora. Tota la família té... Jo crec, i és una presència extraordinària. Fa un personatge molt curtet, però domina la pantalla també. Joan, què has vist, tu? I el pol no el presentem, mira. Hola, arriba el pol, el que em va agafar per exemple. Ha arribat un fantasma aquí, que s'ha presentat, que estàvem parlant, i que ha sigut temps de veure qui era. I les has vistes? No, precisament aquesta no ho vaig anar. Jo tampoc vaig anar, jo tampoc vaig anar. Està bé, doncs? Sí, recomanable? Està arribant el germà, que sí que l'ha vist, la pel·lícula. Si esperem 3 segons encara farem un monogràfic dedicat a la pel·lícula. I tant, l'italià es diu La Pazza Joia. La Pazza Joia, sí, l'alegria boja. A mi el títol que s'ha posat aquí no el trobo. No té massa gràcia, no té massa gràcia. Per això parlo amb el títol originari. Lo que és d'alegria, perquè... Com? Sí, lo que és d'alegria. Sí, no sóc... La connotació és diferent aquí a Espanya. Perquè a més no és alegria, ben bé, el seu, és llibertat. I li volem preguntar, tu has vist el que és d'alegria? No vol ser literal. Sí, també. I què tal? També, tothom. Bé, va, ara sóc el millor, sempre estic amb aquest tema. I lògicament, doncs... Però jo crec que no és aquest tema, fixa-ho. Quin tema? El tema de les problemàtiques mentals. Però jo crec que no és el tema d'aquesta pel·lícula. No l'és, bueno... Però això... No va bé, que... De tota manera, sí que... O sigui, encara que diguem que tu dius que no és aquest tema... No, jo crec que la pel·lícula no va d'això. Va bé. El que sí que és cert és que hi ha un moment que diu... Estem parlant de bipolaritat. O sigui, en definitiva, persones que tan poden estar molt altes, molt baixes, i això sí que ho tenim en la pel·lícula. I llavors, l'altre, l'altre xaval, estaria més enmarcada en el toc, que es diu, no? Que sí, l'has vist, també, aquesta. El toc és aquest trastorn, un socioconsocompulsiu, que en definitiva, moltes vegades, això ve precisament perquè s'ha produït un fet traumàtic a la teva vida, i el traumàtic després ho sabem. En tot cas, no m'ho explico, si no l'heu vist. I és clar, vull dir, és que aquests dos trastorns mentals, almenys jo sí que ho veig així, no tenen gaire bé res a veure, senzillament són molt diferenciats, i lògicament fan una convivència. Aquí està la gràcia de la pel·lícula. Molt, molt, molt, la veritat és que a mi m'interessà moltíssim. És que a vegades és això, segur que pot ser millor, millor interpretada, crec que no, perquè és genial, és molt, molt bona, i pot ser millor, perquè és clar, aquests temes es poden tocar amb mil maneres, amb mil situacions diferents, però la veritat, penso que resulta molt bé la pel·lícula, molt bé per tot, si més o no, menys per la meva persona, que estic ficat amb això gairebé 24 hores al dia, per no dir les 24 hores, doncs, lògicament, amb la intenció. Hi ha una influència molt gran en els moviments anticiquiàtrics que hi va haver a Itàlia durant els anys 70, que es van recollir en un documental que es deia Mati deslegare, que seria bojos de desligar, allò de locos de atar, doncs locos de desatar, perquè hi havia hagut la influència de l'anticiquiatre, que era Giovanni Bassaglia, que havia tingut molta importància a Itàlia amb els seus llibres sobre la qüestió. Aleshores, per exemple, aquest manicomi, diguéssim, que ja no és manicomi, que és centresiquiàtric, perquè els manicomis es van acabar amb aquesta reforma. O part sanitari, com es diu avui, també. És una varia. Això, en fi, el llenguatge avui dia s'hi juga molt i potser no estem fent una gran massa. Però el que és curiós és que el personatge de la Valeria Bruni està en el centre psiquiàtric que havia sigut casa seva. I llavors, per això, ella és com la que ordena tota la vida del centre. Perquè és casa seva. Era una casa d'uns aristòcrates que l'han hagut de vendre a l'Estat, o a alguna institució privada, ha agafat aquesta casa que no es podia mantenir si no era que algú l'agafava i posaven alguna mena d'equipament. I, aleshores, és clar, ella és la mestressa. Ella seria la mestressa en qualsevol lloc. A qualsevol lloc. Però més a casa seva, clar. Això és veritat. No, no, la veurem, perquè, escolta, uns elogis en aquí que donen ganes de sortir, no directament al cine. I ara el Joan em deia que hi havia vist, i bé, jo aquesta pel·lícula l'hi he vist, però ho faré així, en plan, ventríloc, a través de l'escrit que ens ha enviat el nostre corresponsal, el Pep Armangol, que ens parla de la pel·lícula David Lynch, The Art Life, que ell diu que és un reportatge sobre el director de cinema de 71 anys, filmat al seu estudi, i amb abundància de material de filmacions a maters dels seus pares. L'OMNI present narració del director ens porta des dels seus records d'infància fins a l'actualitat, que sembla que s'ha retrobat amb l'afició per la pintura que allà li venia de jove. I ara, amb la seva filla de 4 anys, ens mostra el seu treball i dedicació amb bona tècnica i ofici per obtenir uns resultats molt interessants, que tant a nivell tècnic com conceptual, fent palers, un bon domini del color, el tras i la composició, el seu estudi ple de vida i d'egnes, obres, pintures, tel·les i sobretot el seu sofà estimat per al descans i la meditació. Des d'ell ens parla de la seva vida, els seus pares, els germans, el teu futur, el primer amor i el descobriment de la seva passió per la pintura. En un lloc preferent es pot veure una reproducció del Gerdí de les delicies del Bosco, si ens dubta una pesa molt important per l'autor, tot i que en 90 minuts de matrix no ens en parlen cap moment. Al documental se centren els primers 30 anys de l'inch, suficient per donar-nos ell mateix les claus bàsiques per entendre d'on ve el seu cinema i la forma de mostrar-nos una societat la seva primera i potser més personal pel·lícula, era Xerget, que ell qualifica com la millor que ha fet mai, que veza borradora, sí. La història del cineasta té moments divertits, com quan ens explica la primera experiència amb la Marihuana, conduint després de fumar-la. Que bueno, es va quedar fixat amb la ratlla que hi havia a la carretera i va muntar un embús fenomenal. Ah, d'aquí ve carretera perduda. Sí. Ara entenem la pel·lícula. Però hi ha plans, no? Que són de les línies al terra. Deuen anar per aquí. Sí, és un record personal. M'ho col·len també. Hi ha molta carretera. Molta carretera fumada. Els admiradors del treball cinematogràfic de lins haurien de veure aquesta pel·lícula imprescindible per conèixer de primera mà l'artista i el creador que hi ha darrere d'un cinema tan singular com interessant, que de moment s'ha aturat una imòtica Inland Empire. Brutal per dir-ho. A veure. Que ara se m'ha perdut el text. Un moment. Sí. Ah, d'acord, això. Jo aprofito. En resum, jo dir d'un línx generós obrint-nos una finestra a la seva vida amb la presència volguda de la seva jove filla, a la qual també vol mostrar el seu passat amb la distància de 65 anys que els separen el temps. Un línx entrenyable i proper. Això és el que ens diu el Pèper Mengol i que jo subscric sincerament. Jo també... Tu l'has vist. És una de les pel·lícules que també vull veure perquè se'n va escapar per altres coses que m'ha fet la passada premsa i no vaig poder anar aquell dia. En canvi, ahir, jo també vaig veure una pel·lícula, sembla que aquesta cap de setmana haurem d'anar al cine a veure les 4 coses que val la pena de veure. Que bé, que bé. Vaig veure, ahir, concretament, ens van passar una cosa que es trenen el divendres, aquest divendres, que es diu Your Name, que a mi van parlar que era manga i aquí els experts, els conegadors, els que ens saben més que jo, els hi haurem de preguntar coses perquè jo... S'ha arreglat moltes del Japó. Està arribant una... Sí, sí. Jo el que passa és que tinc una confusió, que ara te l'explico, i el col·len a la clareix. Jo haig de confessar que tinc poca informació del món manga, o sigui, que no conec masses coses, i que em crea, justament perquè tinc poca confusió quan em parlen de qüestions manga i qui, i no sé qui és manga i qui no és manga, etc. Sé que el còmic, que és un còmic japonès, sé que el Japó, el còmic, es fa per moltes edats, i que toca un ampli reportòria de temes, no només la ciència ficció, que pensa que toca. Sé que des de 1950 el manga s'ha tornat una part molt important de l'industria i de tot el japonesa descanse sobre aquest manga, que té una potència brutal, una potència econòmica molt forta, que a escala mundial el manga cada cop és... si està obtenint més popularitat, és a dir, que s'està escampant aquest concepte. Jo, automàticament, vaig pensar, bueno, manga, seria voledadac, suposo. A veure, diferenciem així a tres generals, o sigui, perquè després em sortiran els puritans i et diran els milionaris. Però el manga vindria a ser la part dibuixada, la part escrita, o sigui, la part còmic, i l'anime, que es diu, ja ho diu el nom, és l'animació d'això. Per exemple, la setmana passada comentàvem el Gosting de Shell, la nova estrena de les Carles Johansson, doncs la pel·lícula en sí és una pel·lícula de life action, que es diu, o sigui, de persones reals, perquè és la mateixa història, fa anys, que era bé que ho relatiu, que era bé el mateix any, va ser l'anime, però venia d'un còmic, perquè va ser el mateix any, és com la quira. A quira, per exemple, o, o inclús, o BDbendet, a tot això, ve d'un còmic, però després fa una animació, no? I, doncs, l'animació s'acostuma a catalogar com anime, doncs en aquest cas no sé si prové d'un còmic, això prové d'un còmic, o és una animació... Jo, al quintès, és que aquest fulano, que és realment, és realment, una xeca de la pena, de la pena parlar-ne, perquè fa moltes coses, ara en parlarem, representa que... A mi el que m'ha arribat un moment, que allà, si entens aquesta interpretació, que és jo, veig, que el manga és un... o l'anime, seria un dibuixós animat. Sí. Perquè llavors, al dintre del manga, es podia considerar, de la forma que ho he vist, escrit avui a Equipèdia, deia que el Nemo seria això, seria el mateix, saps re, la tomba de les lluernes, el castell amb volant... Bueno, això sí, és re. Sí, sí, és re, posaven com manga, també en el sentit que era un cine. Jo suposo que volen dir, que quan ets manga, és que ve dels Japó, però en realitat és dibuixós animat. Aviam, sí que és veritat que el manga, evidentment, s'associa a el que és la cultura, diguéssim, de novel·la, gràfica, diguéssim, còmic, diguéssim, o volguis, oriental, sí, però l'anime, perquè si no diries animació, si es diu animes, perquè prové d'una cultura més japonesa, normalment, i... i pateix per re, que ja sàpiga les reals, però pateix per l'estudi, que és el gran estudi que s'ha fet en qüestions d'animació japonesa, que vull dir que molts hem vist aquí a vegades del que estiguem volant, o la princesa Mononoke, o l'última que vam veure que van... Algú d'aquí... No, la tortuga roja, que aquesta l'havíeu vist. No, si algú l'havia vist. Això és... Esclar, aquí és animació. Jo no considera dir-ho del tot anime, perquè anime prové molt d'una cultura... La cultura molt... Què feia així que l'hi posa? No, no, en aquesta sí, que no ho sé, la veritat és que per la impressió que té el que has portat aquí, sí que és veritat que la sola impressió del fotograma és molt anime. És una cultura... De fet, és molt curiós que la cultura japonesa, quan intenta adaptar en cinema o en manga, en paper, és curiós que els personatges són occidentalitzats. El seu model de personatge sempre sona amb els ulls oberts, més blanquets, sempre són morenos... Hi ha una cosa curiós, eh? Que refirma el que tu dius. Jo, quan estava en un estiu, vaig estar a Mallorca, vaig llocar una casa i vaig estar un mes a... I els veïns que teníem al costat eren japoners, un pintor japonès. I en un moment de mirar la veu que és molt afeccionada a la pintura, va tenir un canvi d'impressions amb ell i diu tu fas unes formes molt occidentalitzades. Llavors, el senyor, el pintor japonès, ens va explicar que ells valoren el físic occidental. El seu físic no té valor. No té massa consideració. Llavors ell feia allò, feia aquelles pintures que no eren japonèses, sinó que eren d'occidentals, perquè per ells, el que ells realment valoren, estimen, consideren, que té més valor i que té més belleza, és l'occidental. Exacte. I aquí ja a vegades és com el dilema que ha sortit amb això de Gostín Dechel, l'adaptació americana. És com han americanitzat una història que era molt pròpia d'Orient, com a vegades passàvem a Quira, que també passàvem a Godzilla, i tota aquesta tradició de cinema oriental. Hi havia aquest doble moral que era una pel·lícula que l'adaptaven uns americans, però és que alhora els personatges, els personatges de l'anime i del manga, eren personatges que físicament podrien haver sigut perfectament americans. Per què? La cultura oriental adapta, per exemple, molt la sexualització de la dona en quan ha patjat els pits molt grans, i això, precisament, la forma oriental no són així. Llavors sempre idealitzen molt un... Això i els uïs. Exacte, els uïs com més grans millors. Jo he arribat a la conclusió, després d'estar donant voltes, sobretot això, i ara veig que les xineses fan el mateix. Tinc l'impressió que no sé si estic equivocat. És a dir, tinc la impressió que el manga és com una mena de tiqueta de dir, venim del Japó. A veure, aquesta pel·li que ara parlarem de què va. O qualsevol altre que hem dit és un dibuixos animat. És a dir, els americans podien fer el mateix. Sí, però a l'hora són canons, també. De la mateixa manera que diferenciem-ho, o sigui, no dic com a gènere, però sí que és veritat que a l'estil que presenta un manga, en general té uns canons molt específics en quan a guió, en quan a interpretació dels personatges, en quan a caracterització del còmic espanyol americà, anglosaxó, llavors té un component, nosaltres no diferenciem, nosaltres hem de diferenciar el còmic anglosaxó, el còmic espanyol, el còmic americà, però allà sí que és molt, molt comú que allà el còmic se l'associa a un manga, perquè a més el manga és que és tot un estil, és un estil propi, llavors, és una cultura... Sí, per no allargar-ho més, ve a re, que el Divendres es trenen Your Name, d'un senyor que es diu Makoto Shinkai, i que hi ha el moment d'informar-me d'aquí d'aquest senyor, perquè jo, honestament, no el coneixia, i visc en un senyor polivalent, autènticament polivalent, que té només en aquest moment 44 anys, que ha treballat en el món dels vídeos jocs, que ha estat director de cine, escriptor, productor, presentador, editor, fotògraf, actor de veu, perquè es veu que a moltes de les pel·lícules aquestes manques la veu que utilitzen és la seva, és ex-desenyador de gràfic, havia treballat per a les empreses, i a l'artista del manga. Per tant, és un senyor que té, realment, la cosa bastant complicada. El que s'ha de dir d'aquesta pel·lícula, que m'ha sorprès favorablement, és a dir, és d'una bellesa brutal, és a dir, una cosa que feia temps que no veia una pel·lícula de dibuixos animats, bonica, maca, vella, preciosa, en ella mateixa, en les dues plàpies imatges, de debò, és a dir, és extraordinari, va la pena dir que ha tingut un èxit extraordinari. La pel·lícula és la pel·lícula d'animació, d'informació que donen els mateixos, és la pel·lícula d'animació japonesa més taquillera de la història, per davant del viatge de Chiquiro. Més de 300 milions de dòlars en tot el món, perquè ha circulat per tot arreu. Númer 1, el Japó durant 14 setmanes consecutives, presentada a la festival de San Sebastià com a secció oficial, va guanyar el premi a la millor pel·lícula d'animació de Sitges del 2016. És la millor pel·lícula a l'associació de crítics de Los Angeles, la considera la millor pel·lícula d'animació de l'any, per davant de Zotrópolis, Bayana i la Tortuga Roja, diuen ells. Per tant, la pel·lícula s'ha estrenat al Regne Unit, a França, a Itàlia, amb un èxit espectacular. A veure, la pel·lícula és una pel·lícula per no explicar massa de què va, etcètera, que té barreja components, té una part que quasi podies dir que és com de ciència i ficció, però en realitat és una pel·lícula... que és tantíssima, brutal, extraordinària, atarriba... Només veient la imatge, entens allò, el que està passant i el que es desenvolupa. Amb una música japonesa i que sona a les mil medavelles acompanyant aquelles imatges, és... jo et diria que és una cosa diferent, rica, i que us asseguro... Potser l'única pega que li trobaria per no explicar de què va la història, és que és una mica massa romanticona. És una pel·lícula per no parlar de 20 anys o menys de 20 anys, i que no pot ser part de gent de l'adulta, però la pot veure d'un home, és una infantil, no, no, és una pel·lícula fet de segurament per a adolescents, perquè per a el romanticisme que hi ha a la ràdida, té la sensació que els hi pot agradar més els gens joves que la gent gran, però una pel·lícula completíssima, és una autèntica obra mestra, és a dir, xapó, és a dir, jo m'he quedat molt sorprès, molt sorprès. I ara, lo que és d'alegria, és a dir. Molt, molt alegre. No ens, eh, ja t'ha visut. No és, no? Sí, que ho és, sí que ho és, sí que ho és d'alegria i tant. Escolta, a mi m'agradaria dir una cosa que et va dir de fa gaire un professor de història de l'art. Diu, nosaltres, com a, o sigui, com a persones intel·lectualitzades sobre l'art, posem nom a totes les coses. Llavors jo penso que el Pol ha fet una manifestació d'aquesta realitat, m'hi ha fet pensar. Que els dons ja estan posats, per dir-ho de manera com diu ell, nosaltres l'únic que hem de saber és distingir-los. I tal, em sembla que és molt bàlida, tot el que hem dit precisament per... Per entendre, perquè és que, realment, com que parlen de manga, dius, bueno, manga, i jo, per exemple, aquesta pel·lícula, la comparo podria ser, això, Sueca o Francesa i tal, no sabria la diferència, m'explico. No sabria per què. No sé si és el que deia amb la seva passada quan em venia a fer el dels videojocs, que deia que al final, per molta gent, els videojocs són els marcianitos. O sigui, que al final són aquestes etiquetes, també, les que queden a vegades, per als generacionals, a vegades. El manga sí que és veritat que és una cultura, a més, és una cultura extensíssima. De fet, es fan aquí convencions moltíssimes, perquè a més, el tema de la cultura... El saló del còmic, no? Són dues coses diferents. El còmic va ser el que va passar, però el manga sí que és algo molt més dents, perquè el manga no deixa ser una cultura, i la cultura oriental és extensíssima, és que va des del còmic al sushi, real, no és només una cultura, per això es diu la cultura milenària. És algo que engloba moltíssimes coses, i potser, en aquesta pel·lícula, jo no l'he vist aquesta, però, normalment, les pel·lícules a Xianime orientals japonèses acostumen a tenir molta autoreferència de la cultura japonesa, que aquí, potser, se'ns perd una mica, perquè hi ha, fins i tot, els dibuixos aquests que veiem aquí, de Xinxan, o de Raimon, fins i tot, hi ha molta autocultura japonesa que aquí potser arriba desdibuixada. Tinc la sensació que en aquesta pel·lícula passa, perquè hi ha moments que... O la veiem desdibuixada, però no és que no hi hagi... No, no, perquè és com... És com aquests... Els americans fan molta autoparòdia del seu sistema, i aquí potser ens arriba i s'ha de saber molt de la cultura americana per arribar a entendre aquests... I estem molt més pròxims a la cultura americana, que aquesta, i passar aquesta, i el cas d'aquí no entenem, a vegades, determinats codis que segurament hi són, i nosaltres no ens acabarem d'entendre. El gran paradigma és a Quira, l'animació, el còmic animació d'aquí, sobre el tema de la distopia, aquesta futurista, sobre el tema tecnològic reductiu, se'ns escapa, a vegades, aquí, que hi ha unes referències i ells ho entenen com des de la... des de les bombes nuclears, però ho entenen com Godzilla, ho entenen d'un paral·lisme que és molt tradicional, per nosaltres és que irà bé fer una tesi, després de veure-ho, perquè... Abans de parlar... Deixar que parli el Joma sobre el seu tema, i tens alguna pel·lícula... Ah, bueno, jo vaig veure com enxeria, però no vaig... Això va estar al Texas, i mira, ja la comentarem fora d'entendre. Va agradar per això, o què tal? No sé si m'agrada o no, si em va agradar, però aquest punt mig, és un punt mig, m'agrada molt l'interpretació, així que vaig trobar molt proper, per exemple, al moment aquest sureño, però és una cosa especial. I l'altre és Life, que és així que s'estrena ara, que es considera potser el Nou Alien, entre cometes, perquè així protagonitzat, així dos grans noms que surten, que és el Jake Gyllenhaal, que més precisament dos setmanes s'havia de l'estrena pel·lícula, amb redenció, i l'altre és Ryan Reynolds, que és qui interpretava Deadpool, vull dir que és un personatge que ara també és bastant estimat i valorat. Si veig veritat que és una mescla entre els que heu vist Alien The Thing, allò de la cosa de John Carpenter, té molt també de gràfic, i aquest punt de solitud al mig del nord-re, té una por, és jugar molt amb la por còsmica, de potser inclús de, l'offcraft, un punt que hi haurà allà fora, com a extraterrestre, perquè al final el monstre no deixa un organisme unisolular, vull dir, no és un Alien, però sí que és muta, però és un organisme, és algo que el propi humà ha alimentat, llavors el propi humà és qui ha tingut la puta estat i la decisió d'activar aquest monstre, doncs sí que es barreja amb bastants temes així, però bueno, al final és una pel·lícula... Estrenen el divendres? El divendres? Sí, s'estrena ara crec, ja que cap de setmana, combina aquest terror, aquesta acció, bueno, ho deixo aquí, però és com algo... Bueno, sense temps de sobre, calma, quan vulguis, el teu tema, que ja sabem que és... Sí, escolta, abans de començar amb el tema, voldria promocionar un fenomen que s'està culturat, que s'està produint en aquests moments i ho he estat allà fins ara, que és precisament sobre la constelació Vengemin, Walter Vengemin. Aquesta és una pel·lícula que va dirigir en Manal Cosóferrer, que és Cornelianen, com jo, i llavors avui he presentat un de llibres que ell precisament va utilitzar per això, perquè ho comentar-se i fer la pel·lícula Walter Vengemin. Va a dir que m'he quedat bastant desorientat d'una representació que ell mateix ha fet sobre virtuts i probablement no tantes virtuts del mateix Vengemin, i s'ha fet com una representació i m'he quedat com fora, probablement si hagués d'opinar d'anir bé i tal, també em quedaria fora. Llavors, ho dic perquè segurament quan vaig triar el tema que avui toca, doncs també vaig dir, ai, va, m'hi posar, que jo no sé de res, d'això, i tal. Total, que... Ja t'ajudarem, farem els que sabrem. Sabem el que passa a l'època. M'ha agafat quatre cosetes que defineixen el que és filosofia, res, i a l'ísmai diu que la paraula filosofia significa amor a la sabiesa. A mi m'ha agradat molt, això. Llavors, per aquesta etimologia, no es pot empra com a definició sense accentuar-ne el segon terme. No simplement un amor, sinó una sabiesa. El coneixement d'un objecte i d'una determinada manera. L'objecte és d'una extensió enorme. Tot el que és pensable. Jo crec que, bueno, que és bastant intel·ligible, això, no? I com que jo vull entès, dic, vinga, tiro endavant i així no quedo malament. En quan el idealisme diu aptitud en la irà sobre la realitat sensible, les coses d'escrites i imaginables, tendència a idealitzar, a deixar-se influència més aviat per ideals que no pas per consideracions pràctiques. Clar, seria una mica el contrast, no? Perquè dalt, més aviat, el que ressalta és això. Però encara tinc alguna coseta més de tot això i després parlem de les dues coses, no? Precisament un article de Dolors Marintollà que porta per títol demòtica de xirinacs, o sigui, xirinacs ja fa temps que es va morir i tal. I llavors diu demòtica del grec Demos, que vol dir poble i al mateix temps vol dir el comú, diu és una paraula que Lluís Maria xirinacs ens rehabilita per aplicar-la a la força pensaments i accions del poble o del comú després de més de segles de desús. O sigui, que de fet, aquesta paraula va desaparèixer i el senyor xirinacs amb tota la seva dinàmica al seu temps prou coneguda i de protagonisme rellevant, la veritat és que ho va posar precisament per posar o sigui, per defensar la cultura catalana que, vaja, que tot sabem que ha quedat bastant malmesa després de tants anys, de poca... de poca entitat o de tenir prou prejudicis per dir-ho d'una manera. I llavors encara hi ha una altra cosa. En aquest cas el cinema és una manera d'apropar-se a les religions i crec que com que la religió és un fenomen de la societat que té molt de pes llavors aquí també tenim alguna coseta molt poqueta molts de nosaltres vam conèixer els amics que són protestants anabatistes, això tots ho sabem, sobretot coneguts amb el seu estil de vida llunyat de la modernitat. Gràcies a la pel·lícula, això també ho sabeu molt bé, únic testimoni i llavors, doncs, i últimament, he vist una pel·lícula del senyor Escorses que porta per títol, doncs, silenci, no? Però també tenim aquella altra pel·lícula Spotline, de Tomas MacCarty que se'ns descobreix l'escàndol dels casos de pederàstia per patrats per capellans de l'església catòlica a Boston i als Estats Units. El cinema ha fet molt per ensenyar el món de les religions la parbona i també la parmesfosca per això Catalunya disposa des del novembre de l'any passat del fons filmogràfic de les religions que permet consultar pel·lícules de les diferents tradicions moltes de les quals es practiquen a casa nostra depèn del departament de fers religiosos, de la Generalitat i els coordinar el professor Joan Andreu Rocha, que hi ha tot un escrit sobre diferents pel·lícules i tal. Jo penso que he explicat que volia una cosa i l'altra, però en tot cas ho podem fer ja tots junts, ara. A mi m'ho sembla. La religió sempre s'ha emparat del cinema, igual que la política i igual que altres, perquè és un mitjà enorme per la propaganda. En el Baticà hi ha un departament exclusiu de cinema. Fins i tot van fitxar el professor romà govern, que és una teva de tota la vida i perquè els ajudés a conformar tota una filmoteca allà al Baticà i tal, llavors ell quan va anar allà els va dir vosaltres ja sabeu que jo soc comunista i soc a teu. I esclar li van dir, no, no, és que ho sabem perfectament, però també sabem perfectament que ets un gran estudiós del cinema i et volem aquí que ajudis i ell va treballar pel Baticà. Aquesta, aquesta. I el Baticà, per exemple, va organitzar tota una sèrie de locals a Itàlia després de la guerra que difonia pel·lícules catòlices. I aquí també, sobretot en els pobles, va tenir molt de desenvolupament als anys 40 doncs els casals perroquials que el cinema era la cosa que més vistent, més espectacular que ho farien i tot era propaganda catòlica. Jo recordo les pel·lícules del famós Padre Peyton l'americà que feia campanya pel Rosari perquè volia que la família que arreza el Rosari a Unida permanece a Unida. Era el seu slogan. I jo havia vist pel·lícules d'aquelles que eren bastant informables però vull dir que jo que sí, les havia vist al meu carrer en un centre cívic, podríem dir. Com diu ell, jo diria que qualsevol organ polític que pot tenir poder com Hitler utilitzarà el cinema Stalin utilitzar el cinema. I el règim soviètic el va utilitzar de manera increïble. Una forma increïble. I llavors és una cosa que si tu qualsevol element que tingui poder utilitza i té els seus cineastes i posa'ls del seu cantó i margeïn els que no són del seu cantó i això ho ha fet Hitler, ho ha fet Lenin, i Franco, i els americans, perquè a vegades ens sembla, el qual és un error bastant gran, que els Estats Units han jugat més net. Si tu analitzes les pel·lícules que fan a Hollywood durant la Segona Guerra Mundial hi ha uns atacs inclús amb obres mestres perquè el gran dictador o Tobí són obres mestres, són obres mestres contra un enemic comú. I això ha estat utilitzat sempre de política. Però legítimament contra un enemic en aquest cas, sí. Jo estic de polandre manifest com tothom ha utilitzat el cinema pel seu interessos. És que a veure, qualsevol pel·lícula té una ideologia al darrere. Encara que sigui la de més evasió. Qualsevol llibre, qualsevol novel·la. Qualsevol obra d'art. Clar, clar. I la pintura torpe a passar. He encertat, doncs, no? Perquè la pintura torna a ser el mateix. Clar, clar. A veure, a mi el que m'agradaria destacar també després del que has dit tu em sembla que encara és més escaient. És que precisament això, jo, per exemple, veig pel·lícules dels nazis i veure els religiosos. Són dels nazis o dels nazis? Sí, dels nazis feta per ells. A més, ells són els protagonistes, són allò. I llavors, automàticament, tenim la part d'església, de qual fins i tot ni els nazis s'atrevien a entrar dins les esglésies, perquè és aquesta icona, que en definitiva, fins i tot els nazis, doncs això respectaven. I llavors, a mi m'agraden aquestes pel·lícules, que d'una manera clara, igual com aquí, en el temps de la transició, abans d'arribar a la transició, doncs tots els moviments que hi havia, diríem, d'esclàstiques carrenosa, i acordarà allà, anivia i força, perquè el coneixia molt bé. Lògicament. I tu també ho saps molt bé, això? Lògicament. Lògicament. Entraven a les esglésies, ja estàvem salvats, esclar, que havien de sortir a poc a poc i d'allò, no? Però jo volia destacar això, que és el que tu deies. Diu, a qualsevol pel·lícula hi ha filosofia i dilogia. Exactament. I em sembla que això és el que hem de saber. Com a qualsevol expressió humana. Clar, clar. I inclús dintre de l'església, ja, tu deies, ja he hagut també, doncs, partents diferents, és a dir... Jo vaig veure aquella pel·lícula del pescador, aquella, com se deia... La sandàlia dels pescadors. Si m'ho passava de colla amb aquella pel·lícula. Quin progressisme! I llavors, el cap d'un temps, allò que ja ets una mica més gran... Ja, m'heu dit que... Sí o no? És que és això, també. Vas caure del cavall. No, no, no. Diuen, carai, com és que a mi m'agrada això? Com és? Jo no, jo no. Podia, tampoc, destacar una mica. Perquè, clar, perquè, com sabem sempre, la política i la delogia, etcètera, utilitza un canal, el que passa és el cinema. Per què utilitza el cinema? Perquè el cinema té una força que no tenen altres coses. I per això, si aquest cinema té una força i arriba la gent, si posem les coses que són del nostre banda, llavors, que es pot manipular, hi ha una una experiència que jo sempre l'explico. Però no, eh, jo ja he deixat clar que tampoc ens manipula. Perquè, que ara que pugui agradar-nos, de moment, després ja descobrim... Bueno, hi ha algú que descobreix, però hi ha gent que no, eh. Hi ha gent que sí, llavors. Però aquí estem nosaltres per... Bueno, a cifrar-ho, no? Però no et pensis que és tan fàcil, és a dir? Però s'ha de tenir sentit crític. Clar, clar. Hi ha moltes persones que tenen sentit crític i que no entenen de sentit crític, que són la massa, diguéssim. I llavors, el problema amb el cine és que és un art de masses. Aquí potser és una cosa que he comentat molt aquí, que és el tema del cinema com a entreteniment o el cinema com a art. Llavors, a l'entreteniment no hi ha aquest... Jo crec que hi ha aquest punt diferenciador del que estic veient per semblar no és real o és... És un punt crític, no? Sí, mentre parleu. M'he fet més buscar... Jo, moltes vegades, ho hem sentit de gent que interveen el cinema des de qualsevol posició, sobretot els actors, i diuen, no, no, és que jo el que faig és a polític, no? És mentida, sempre és mentida, vull dir. El PP té l'Arturo Fernández i té la norma doval. És que no pot tenir ningú més, no? És que és així, vull dir, tot és polític. Vull dir, fins i tot la revista de plumes i tal, i això... Allà hi ha un... La editorial. Hi ha un darrere fons, el darrere, vull dir, tot és... Perquè tot és humà. I llavors, esclar, vull dir, diuen, bueno, és que qualsevol obra d'art i ideologia, evidentment, però l'escultura, per exemple, no és tan massiva com és el cinema, i llavors, el cinema, fins i tot, pot enganyar-nos a persones que volem tenir sentit crític, no? Vull dir, a vegades ens colen gols, no? I és això que tu deies, al cap dels anys ho revisem i diuen, hòstia, no n'hi havia per tant, no? Vull dir, que és clar, vull dir, que... En fi, ens deixem enganyar a vegades per l'extractiu que ens fent proposen. Intrigat pel concepte aquest de constelacions del benjamin que el Jaume ha introduït al començament. Està buscant una mica, mentre parlàveu, i m'he quedat una mica al·lucinat, perquè és veu que és un concepte revolucionari en el món de la crítica, la crítica en general, la crítica cinematogràfica, la crítica cultural, la crítica societat, i llavors, consistés concretament amb el fet del muntatge. Una cosa completament cinematogràfica, el que... Sí, sí, però el que fa... El muntatge d'atraccions. En el món de la filosofia, el Walter Benjamin, precisament alemany també ell, que tampoc era jo coincident d'aquesta nacionalitat... de l'escola de Frankfurt. Doncs el que fa és introduir el tema del muntatge com a interrupció. És a dir, que el que li interessa a aquest home és veure una relació entre el creador i el espectador, de manera que el espectador tingui l'oportunitat de donar-se que allà hi ha una interpretació, i que la interpretació a través del muntatge podia ser un altre, i el que fa és construir atles, i és el que s'està ara també donant-li voltes a aquest tema sobre diferents interpretacions que podien fer sobre la mateixa realitat. Que seria una cosa més o menys equivalent a quan ens fan una pel·lícula o diferents pel·lícules sobre un mateix autor, sobre un mateix personatge. Que diem, però per què serveix, ara, veure el mateix sobre el truman capot, per exemple, que va passar que en la mateixa any es van estrenar dues pel·lícules. Doncs eren superinteressants les dues, i eren complementàries. Llavors el concepte... Doncs el concepte aquest de constelacions que comentaves tu, Johnma, ve per aquí. És absolutament cinematogràfic. Parters del cinema, pràcticament, per interpretar la realitat, i per veure com els autors, i els lectors, els espectadors, poden ser una mateixa cosa. Llavors, el fet d'interpreter una obra, el fet d'exposar-la, el fet de promoure-la, és una manera també de creació. Perquè estàs escollint la manera com la expliques, com la muntes, com la... Aquí parteix a l'afecte Kolechow, en realitat. Tir-te com t'has de sentir cap a alguna cosa. El muntatge, evidentment, és només propandístic, potser inclús, que apuntes de transmetre, i això el cinema, cada cop ho desdibuixa més, però perquè cada cop és més innarent, anar a l'espectador, és més ràpid, tot. Bueno, el muntatge és una eina del llenguatge, i llavors justament l'escola de Frankfurt no només amb Benjamin, sinó també amb Adorno, amb Horkheimer, amb Habermas, vull dir, el que vam fer era una política radical del llenguatge, i partint de tesis mercistes, evidentment. I és clar, vull dir, és que, bueno, jo estic una mica... esbarat que hem arribat amb una alta filosofia aquí, que... Hem començat bojos d'alegria i hem acabat en un pinacle a l'any necessitant a Walter Benjamin. I, si a més a més, això es fa a l'últim programa d'aquesta segon trimestre, perquè ja venen les vacances de setmana santa, i no tornarem a fer programa fins al 18 d'abril després de setmana santa, doncs encara que està més justificat. De fet, es podria dir que ja tenim la persona que vindrà... Tornarem amb virus FIFA. Això és un virus, eh? Sí, home. Es podria dir, ja podem anunciar que vindrà el Jordi Espuny, que vindrà amb el tema el fracàs i l'èxit de partir de Moonlight, la pel·lícula que vam parlar aquí alguna vegada. Sí, segurament, encara la tinc pendent. Doncs et toca pel dia 18 d'abril, el primer després de setmana santa. Sí, sí, sí. Unes quatre dies per veure-la. Estic espantant el text. Moonlight, que va guanyar la meva pel·lícula. De rebot. No és que hi ha l'altre, aquella, com es diu? Loving. Que he parlat aquí, home, oi, vaig igual. Ja els ho dic després. Està poraga. Sí, la dels pederastres, home. Es pot like. Aquesta és la de l'any passat. Ah, per cert, que em va recomanar el club i ja li he demanat a la biblioteca i la tinc a casa. Un dia la veuré, eh? El club és millor que això. Fins d'aquí a dues setmanes. Bona nit, bona fecança.