Ràdio d'Espel, 98.1. Ràdio d'Espel, 98.1. Si vols saber el que passa al teu costat, escolta el Justa de la Fusta. És un home que va començar a fer teatre de molt jovenet. Home, evidentment té un objectiu de potenciar el teixit econòmic. I això no hi estem sense acord. La postura de la plataforma és ben bona, que és no organitzar l'avall. Ha dit així, m'ha sonat malament. Ara, dos quarts d'onja, la rebel·la. Estic molt content de recollir aquest premi. De dilluns a divendres entre les 10 i l'una, Justa de la Fusta. Vivim Sant Just en directe. Cinema sense condicions. M'agradaria fer-ho. Ja estem en antena. Bona tarda, bona nit a tothom. Bona tarda, bona nit a tothom. Una vegada més es trobem aquí per començar a parlar de cine, de les nostres grans aficions. On ens trobem, on? Es trobem a ràdio d'Esvern. Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Cada dimarts del 8 del vespre a 9 del vespre. I amb repetició. I el dissabte en diferit de Dugas a 3. Dugas a 3. I també amb el bloc. Cinema sense condicions. I també amb el bloc. I també amb el bloc. I també amb el bloc. I també amb el bloc. I també amb el bloc. I també amb el bloc. I també amb el bloc. Es poden sentir sempre que vulgueu. Sempre que no tanqui el bloc aquest, un de principis, les últimes dues temporades estan allà ben col·locadetes. Les dues temporades senceres estan? Sí. A més, ens presentem nosaltres, els que estem aquí, Rosalía Alcalá, Joan Morros, Francesc Aguilar. Ara suposem que vindrà Joan Maviral. Sí, el que passa és que no estem tots perquè hi ha problemes, vull dir, uns estan de viatge, els altres estan en problemes personals de família, etcètera, o gran satisfacció, pot fer-te la literatura. Altres ocupacions més tendres i més delicades. Una salutació per tots ells. I l'altra preparant exàmens i estudiant unitats. Pajesco per la Carme. Exacte. I el David. Clar, el David. Doncs bé, tenim un programa, com sempre, farsits de pel·lícules, farsits de novetats, de prestrenes, d'avançaments, de pel·lícules que hem vist... Exacte. I a la segona part del programa, fes-nos cinc cèntims, perquè parlaràs avui, Joan Morros... El farem de presentar una cosa que no és massa... El que pot ser una mica pesada pel fet que no és massa habitual de que se'n parli, que la gent que és bastant desconeguda, que és la funció del product designer. És a dir, un concepte més o menys nou de la Nord-America, que l'havia introduït ja, doncs, que ara està més de boge, sobretot en les grans produccions, i ja explicarem el que significa ser un product designer, i què és la seva funció, i quina és el canvi que hi ha respecte al que es fan aquí, que seria l'equivalent, o que seria aquí un direcció artística, a Espanya o a Europa. Però ja és més ambiciós i ja explicarem per què té un component una mica diferent. A veure si... A veure si deixem una mica més clar tot això de la producció. Perquè el programa que vam dedicar a això, el deu de gener d'aquest any, no va quedar gens clar. Ho hem de dir. Vull dir, també, de ser crítics amb nosaltres mateixos. Jo, com a mínim, jo estava encarregat aquell dia de parlar de la producció cinematogràfica, i, bueno, potser no m'ho havia preparat prou bé, potser no vaig fer un plantejament prou correcte al començament, no ens vam entendre, i jo crec que aquí sentís aquell programa, no li va quedar prou clar què era la producció cinematogràfica, que feia un productor, i en aquest cas ho podem complementar perfectament, explicant què és un producte executiu, què és el disseny de producció. És una mica diferent el que fa el producte... El producte design encara que depèn de producció. Forma part de la producció. Forma part de la producció, depèn directament del producte, però gairebé es podia dir avançant molt de pressa, que és com era d'estudi prèvi de si la pel·lícula va la pena fer-la, no va la pena fer-la, i estudiar tots els seus components perquè el producte, amb una primera fase, decideixi si va la pena fer-la o no. Amb una segona fase ja veurem... Doncs té uns components molt... Ja ho explicarem després a la segona part. No ho explicaré per ordre. Doncs vinga, també, aquest divendres tenim cinecloputopia de nou. La pel·lícula Incendis, que ja Sergi Rada ens va parlar una miqueta, mirarem de connectar amb ell perquè ens parli amb una miqueta més de detall, que podem veure, que ens espera, si anem al cinecloputopia, al casal de Joves, d'aquí de Sant Just Desbert, aquest divendres, a 2.4.11. Llavors, si ho sembla, mentre mirem de connectar amb ell, doncs, bueno... Podem parlar una mica dels pel·lícules que hem vist. Exacte. Vinga. I vol començar. Tu mateixa. Jo mateixa, doncs va. Doncs jo he vist la pel·lícula francesa de moda, que venia precedida d'una bona campanya. Bueno, no sé si bona campanya de marketing, senzillament, deien que era la pel·lícula més... 18 milions d'espectadors a França. Moltíssim d'espectadors a França. Llavors, clar, amb aquesta targeta de presentació, no es diu, vinga, anem a veure la pel·lícula. A veure, el tema és molt interessant. El tema està tractat d'una... És la història. A veure, de fet, està basada en una història real. Exacte. De dos personatges que es troben, doncs, a França. Suposo que és a París, o si no... No queda ben bé, molt clar. Sí, jo penso que és París, eh, que sí. El que viu, el que fa a la pel·lícula és París. Sí, que és París. I, bueno, un senyor molt... Amb molts diners, amb una posició econòmica ben desaugada. Que, bueno, precisament perquè es troba en aquesta situació, que és tetraplègic, deigut amb un accident que ha patit, ha de contractar una persona que el cuidi. Llavors, bueno, després de rebutjar diferents candidats, se contracta amb un noi, que procedeix de les barriades de París... De l'Esterradi. De l'Esterradi, de l'Ebany Lluer, que diuen les persones franceses. I és un noi de color, un noi negre, que és l'actor Omar Si... És nou, jo no hi he vist mai, tampoc. És fantàstic, és el que és conegut a la televisió. És un showman de la televisió francesa. Vull dir que de la cosa fàcil, de reis, de tot això, de riure. Doncs és tot l'acoplament entre aquestes dues persones de móns tan diferents i tan oposats fins i tot. Però, en canvi, com arriben a acompanyar-se? El tema és molt interessant, moltíssim. És la primera vegada que en cinem es tracta amb sentit de l'humor, que això abans jo en tu comentava, que fins i tot hi ha alguna associació de tetraplègic o gent que està patint en aquesta situació, que s'han posat en contacte amb els directors per agrair la forma que han tractat aquest tema. Perquè, si no... El que fins ara s'havia vist era... Doncs, que havia estat tractant de forma molt dramàtica, així com tietat, amb nostres quins drama. I que és veritat que és un drama. I amb aquesta pel·lícula, intucable, intuixable, en francès, és veu que és un drama, i és veritat. I no s'ha atoblida, en cap moment s'ha atoblida, perquè ho plantegen continuament. Vull veure'n amb ell, que va rient, perquè no pot fer pràcticament res. Tingués temps, i si m'aclarís amb aquest artiluginó, que vosaltres podeu veure, una taula d'aquí, que han deixat a sobre de la taula... Els clients que connectin amb internet, que ens vegin amb la càmera... No, no, no és una càmera, és una... no sé com es diu. Ah, bueno, ui, està enfocant-vos a vosaltres. Ara mateix ets enfocant a tu, concretament, Resemaria. Bé, on que estaves parlant tu, doncs sí, sí, exacte. Si saludes, veuràs a tothom. Doncs no, si m'aclareixen això, miraré de buscar una crítica que m'ha arribat molt negativa, que no he arribat a llegir sobre aquesta pel·lícula criticant-la, i m'agradaria per fer-ho, contra punt, una miqueta, a veure quins són aquests arguments. Si m'aclareixo amb aquest artilugi, perquè si fos l'habitual, ja ho sabria fer sense cap problema. Ja tenim aquí Jaume Vidal, i també tenim l'altra banda del telèfon, que ha acceptat entrar ja directament en el programa, a Sergi. El nostre amic i col·laborador, com sabeu, cronista de sitge, és privilegiat i que també ens parla cada setmana, perquè forma part de l'organització, cada mes, perdó, del Cine Club Utopia, i deia que volíem parlar amb ell. Ja el tenim aquí, Sergi, molt bona tarda. Hola, molt bona tarda. Que veig que tinguem una altra vegada Cine Club cada mes. És una alegria, que això es mantingui i que tothom que vulgui, doncs pugui accedir a aquest buscinet de cultura a través de la vostra iniciativa. A veure si veniu a aquest event. Tenim un problema, a part de venir o no, que ja veurem. La veritat és que jo, personalment, tinc moltes ganes de venir, però sempre em surt una cosa o una altra. Vull dir, també he conèixer personalment i a tots els que organitzeu el Cine Club. Però, a part d'això, t'he de reconèixer, Sergi, que no hem fet els deures. Aquí, el cinema, sense condicions, eh? Sí, perquè vam dir que la volíem si podíem abans, i ningú ha pogut anar a baix. I això ens ha passat una mica. I mira que la tenen a la biblioteca, eh? Sí, jo també la tinc baixada. Això no ho dieu, no ho dieu, ni que ho tenen a la biblioteca, ni que tenen baixada, perquè de moment tothom ha d'anar a veure-la al divendres. El Cine Club, tot via. T'ho deia perquè depenem completament de tu, Sergi, i perquè ens expliquis d'anar una miqueta, el que sí que sabem és que ja en el Romà està estrenada l'hora de teatre. I jo que tinc un de l'Àura de Teatre. Cosa que sí que és molt interessant, de poder accedir als dos formats, a l'hora de teatre. És una oportunitat increïble, per veure l'hora de teatre original, i després la pel·lícula, la que es basa. Doncs vinga. L'hora de teatre està prevençada per la Clara Segura, que és veïna de Sant Just. I jo que està brillantíssima, eh? Sí, ara el Jordi Domena, que és del programa de la penya del Morro, m'ha explicat que es veu que està una mica malalta de la Gola. Ella, la Clara Segura. I a veure si es recupera... Que té una sustituta i fotudeta. Però l'obra de teatre és una cosa, la pel·lícula és una altra. La tenim en el Twitter, del programa. Ara ja avanço per dir-vos que tenim Twitter en el cinema sense condicions. Ja ho hem inventat, la Clara Segura, el Jordi Domena, la penya del Morro. I el Sergi Rata, també, tenim en el Twitter. Sergi. Ah, sí? Estàs allà apuntat, que busquen i afegeix-nos ja de seguida. Perquè t'arribin les nostres dits. Jo sé que a veure tots els parlo de cinema. És veritat, tenim arribat algun i sempre és molt cinematogràfic. Doncs vinga, fem un Twitter d'aquests, cortet i després ens ho amplies una miqueta més. Perfecte. Doncs mira, Incent Dices és una pel·lícula canavenca, que parla de la història de, bueno, es mor una bona. I quan estan llegint el testament, no, estan els seus fills, que són bessons, un noi i una noia. Sí. I es queden molts sorpresos perquè arriben dos sobres, un destinat a un pare que creien que ell estava mort. I un altre destinat a un fill, a un germà que no sabien que existia, no? Ja està, ja has fet quatre Twitters. De 140 en 140 caràcters. Si era a fer un Twitter diria... A què t'hi vendràs? Cinema, Tupia, Incent Dices, la pel·lícula del 2010. Doncs sí, sí, sí, molt bé. Això és una molt bona manera de recomanar-lo. Llavors tenim aquí un drama, un drama... Deixi-vos de fer bé això, eh. Sí, moltes sorpreses, i amb un final espectacular, on tot quadra, i, bueno... Saps si és molt diferent, el teatre, l'obra teatre de la pel·lícula, o no? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, la versió que farà el Romea, no sé si han canviat molta cosa, però l'obra teatre original també va guanyar molts premis, i tinc moltes ganes de veure, a veure la Clara Segura, la Conec, va fer aquí també un taller de teatre i t'hauré sentat de veure-la, a veure com tota la història que expliquen a la pel·lícula, com està explicat allà, no? Molt bé. Doncs serà interessantíssim. T'hauria d'haver preguntat abans, Sergi, però ara m'ha saltat el dubte de no com va anar la proyecció del cine fòrum del mes passat, en un món millor. Doncs és molt millor. Fem una pel·lícula. Força bé, força bé. Van baixar una miqueta al èxit de la pel·lícula. Però està força bé, la gent li va agradar molt, i es va respirar una mica tranquil·lament al final, perquè pensaven que això acabaria fatal. De fet, se n'anava sentint per a la Clara fatal, no? I bueno, van respirar una miqueta, perquè té un final... La directora ho fa molt bé. Si us enviar, saps combinar-ho, això molt bé. Hi ha un moment que tens por que hi hagi un suïcidi tot, no? Sí, sí, sí. Arriba un moment que es diu... m'agrada bé. Però, bueno, va agradar, i espero que incendis també agradi. Doncs concentrem. A mi m'agrada molt més incendis, encara que, en un món de millor, va guanyar incendis als globus d'or i als oscars. Jo crec que incendis és molt millor pel·lícula. A quina hora la passeu, el divendres? A què?A quina hora la passeu? A dos quarts donze.A dos quarts donze. Es fa una miqueta de xerrada abans o posterior? No, normalment, primer fem un curmatratge. Tenim una col·laboració amb l'escola de cinema bandapart. Sí. I mentre comença la pel·lícula, arriba la gent i tal, fem la proyecció del curmatratge. Molt bé.Empressem la pel·lícula, amb la gent que vol xerrar una miqueta, la comentem, però així, en manera exroficial. Molt bé.D'acord, doncs jo crec que... Doncs que podem procurar envenir. Ens hem de concentrar al màxim, en què nosaltres puguem venir i que tothom, tothom que estigui sentint aquest espai, doncs també s'animi. En allà, el que sal de joves, aquest divendres, a dos quarts, doncs estem pendents de tot el que feu. Sergi.Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies per estar aquí. Moltes gràcies, Sergi.Fins la propera. Vinga, adéu. I nosaltres ja continuem aquí, ja amb el Jaume Vidal instal·lat. I el Jaume Vidal i jo vam veure una pel·lícula, el Mijo i jo, que et va semblar, que et va semblar Mijo. Ja vam veure el Dilluns, el Versi. Sí, perquè tu ho vas dir de seguida, que et va semblar, però jo m'ho vaig reservar, oi? Ara és un moment de dir-ho.Vinga, doncs. Ara és un moment de dir-ho. Bé, és una pel·lícula fins i tot divertida. Ja voldríem que el món funcionés una mica així. Que hi hagués, doncs, aquesta capacitat. Per exemple, ara que estem així, com gairebé les vagídues d'una vaca, doncs que hi hagués aquesta manera de respectar unes coses i les altres totes, i que anar a la pel·lícula en aquest sentit, hi ha com una mica de tramolla, no? Perquè és una mica quan coneix la història d'ell, que ell, que és l'empresària, doncs fa un canvi d'actitud. Però bé, diem-ne que arribem amb un final, o que vagi... Si no és el francapre, si sembla molt, no? Sí o no? Bueno, té una... Què passa que a francapre jo crec que ho feia millor. Perquè s'ha de dir una cosa, i és que jo hi he escobert després, que no ho sabia el moment de veure la pel·lícula, i és que és la primera pel·lícula d'un antic jugador famós a França de bàsbol, i que després vas de venir guionista a alguna pel·lícula, i aquesta, les de la primera pel·lícula, vas anar amb un guió propi. I es veu que ella explica que, en un moment determinat, que estava a jugar una anita a bàsbol, doncs, amb un camp, va presenciar la disputa entre un pare i un fill, perquè el pare volia que el seu fill fos el que representa la pel·lícula, i això li va donar la idea de fer posteriorment la pel·lícula. Perdona, bàsbol o rugby? Perdona, rugby. Perdona, perdona. Tens raó, tens raó. És que li va agradar tant món i voles, Joan. T'ho vol associar, oi? A mi m'agradaria que em va semblar interessant més del que potser m'esperava. El que passa és que potser en algun moment... El que em va sorprendre més va ser el nivell de la gent. El tipus d'espectadors, d'actors o dels paratges que representaven la història. Tant els secundaris com el propi ell, no? I clar, això em va sorprendre molt, perquè el cine francès, que a moment intenta ser molt culte, molt d'aquí, és a l'art de terra. És una gent molt primària, molt bàsica, i, a més a més, amb un poble, no és la ciutat, sinó que és un poble on tothom es coneix, i tothom fa bromes entre ells, i tal. És una cosa bastant sorprenent. No crec que sigui una pel·lícula típica, eh? No crec que sigui una pel·lícula habitual. Sí, aquella de... Bienvenido al norte, oi? Aquesta francesa, sí. Estaria en aquell nivell, oi? Estem parlant de... Encara menys nivell d'aquí, que al migdia és al nord, jo penso, eh? No ho sé. Molt semblant, eh? Vull dir, no veig gaire diferència. En quant a això que has dit de... de primari, jo utilitzaria el terme també... Dinociència, no? Popular, innocent. Fins i tot de déficit, moltes vegades, amb algun... amb algun personatge. Jo penso que el pare, de brillant, en té molt poca cosa, no? Molt poc, molt poc, molt poc. Perquè, avui dia, a l'alçada que estem ara, doncs que no hi hagi una concepció que, com un fill, apretant-lo molt, el que faràs és desestabilitzar-lo. Jo penso que qualsevol pare ho té claríssim, ja, no? Però aquesta pel·lícula, perdoneu, aquesta pel·lícula, el que he vist vosaltres, com es diu, un pare i un fill? Mijo i jo. Mijo i jo. El meu fill i jo. Què passa, també? A la ciutat, a la... A un poble, suposo, al centre del sud de França, molt lluny de París, jo diria, és un poble on la gent, doncs, és més o menys cutre, per entendre'ns, o més o menys... Sí, i una cosa... És que és una miqueta... És molt recorregut, no? És molt això de... Com a contraposició, el canvi de la ciutat. I això els francesos ho fan molt. En general ho fem, perquè aquí també es fan, però els francesos jo ho trobo que ho fan molt. Però aquí és exagerat, jo no havia vist mai una pel·lícula on, de fet, pintessin un món tan primari, tan primitiu. Potser sí que la joca diu ell de... Benvingudes al norte, però jo em penso que encara jo és un poblet, on té un carreg, i aquí tota la gent és d'un nivell molt baix. I em posa a dir que m'agraden molt, que és aquell que cada vegada vol que fa el trànic, que a l'esqueda, aquella és entrenyable. Però també... És el que té un grau de... Deficiència mental. Sí, vull dir, té un grau baix. Llavors, clar, vull dir, sí, fa gràcia. És que és l'element que va... Quan la pel·lícula semblaria que... entre ell i ho equilibra, per dir-ho d'una manera, a nivell de connexió, com se diu això, de empatia, no? Vull dir, són persones que costumen a crear una empatia. Jo penso que és una pel·lícula molt divertida, que tant de bo ja deia, jo veig que qualsevol tant de bo tot plegat fos tan senzill, tot el contrari, per exemple, i aprofito per dir-ho, que després podem aprofundir més del que plantege el Jors Cluny amb la seva pel·lícula dels idos. Què tal? Jo no l'he vista. L'he vist, l'he vist, això. Elemental, però elemental. Elemental, el cap i a la fi, sí, però és clar. Però és el que... Clar, el cap i a la fi és elemental, però el nivell d'exigència que es demana a cadascun dels personatges que actuen en una propaganda, o sigui, en una promoció electoral en els Estats Units, és altíssima, el grau d'exigència. Una campanya, sí. En definitiva, no pot ser de cap manera, pot ser planera. La pel·lícula és elemental en quant a què fa el tret el tira directe. Vull dir, gairebé fins i tot en el d'allò, en el que va talar amb la secretària. No, el Carter és... No, com es deia... Ah, vols dir, el darrer? El darrer, el darrer. El darrer. El darrer. El darrer. El darrer. El senyor... El clinton. El clinton, molt bé. És el que tira directe el clinton, no? El contra el clinton. Sí, però... Clar, llavors, la cosa és el que diu ell, és elemental. La precària o la precària? La precària, sí. Ara ens entenem. La precària. Bé, el tret és directe. Però, paral·lelament, en primera, tenim el George Clooney, que no fa ni una gesticulació estranya. Clar, seriós, completament, no? Segona, els personatges que acompanyen tota aquesta parafernalia, per dir-ho d'una manera, de promoció... De l'actual. Sí, electoral, són bé, vull dir, com si juguessin a rubri, no? Va, la Dino, perquè, escolta, a la que et passen et plaquen i te'n vas a terra, i difícilment, en aquell món, per dir-ho d'una manera, podràs obtenir èxit, no? I, llavors, això m'ha soptat, perquè és clar, s'assemla molt amb el que fa el Clint Eastwood, amb moltes coses, no? Però, paral·lelament, potser és més elemental, que el que planteja el Clint Eastwood. Sí, estàs d'acord amb això, Francesc? Sí, no, jo abans, parlant amb el Joan, li comentava això, que a mi m'ha fet aquesta pel·lícula la mateixa impressió de la que em fa a les últimes pel·lícules, si no totes, però, particularment totes, pel que estaven comentant en els últims programes, doncs té una característica similar, són dos directors que es mouen dintre d'uns paràmetres de la crítica social, en principi, però que ho acaben el que deia mare, elementalitzant tant, és a dir, això que deia Estudio de la Bécaria, el fet de focalitzar tant la qüestió del que estava passant, del que està passant en tota aquesta campanya, amb allò que passa, amb la Bécaria aquesta, llavors ho fa com si fos la premsa del cor, pràcticament. La qual cosa no acaba de ser massa convincent, no acabes de veure com una cosa realista. És com una vegada més, per agafar l'interès de l'espectador, mitjà, podíem dir, de l'espectador que va haver una pel·lícula, i això ja ha de deixar-se enganxar. Llavors, a mi em passa el contrari, jo surto disparat d'una cosa com aquesta, fins a aquest punt, fins al moment en el que es planteja això, és el que tu deia. No està malament, tot aquest drama, tot aquestes persones que estan superreconcentrades, per aconseguir una... El programa va haver a partir del moment en què apareix la Bécaria? Bé, no, és un desencadenat, però tampoc és el que pesa més. Jo crec que els protagonistes el tenen més, aquestes persones, que ell estàs mentant. Vull dir, tant el que va fer Drive i l'altre... El Ryan Gosling, sí. Està de moda, com a actors. Sí, sí, sí. I el Philip Seymour Hoffman, sí, que sona... Tou, el vaig trobar amb aquest. En canvi, el Hoffman, sí, els tido, aquell dona. Que no falla, no falla mai. Clar, jo penso que els protagonistes de la pel·lícula són aquests. I tot l'altre és més aviat un... El mateix clonès, presta, si ell és director, es presta a fer el paper més petit i més... Sí, però no deixa de tenir la seva gràcia, ja dic, abans d'arribar a aquest punt de la Bécaria, en el que agafa més importància, quan es reuneixen, els tres. Llavors, ell, el governador, que està amb el punt aquest de ser escollit candidat demòcrata a les presidencials o no, és el que, al final, decideix si es fa una cosa o una altra. Això, per exemple, sí que em va agradar. El fet que els caps de campanya reuneixen, perquè hi ha una situació supercomplicada i que ells sols no poden fer res, reuneixen amb el governador, i l'altre, al final, donant una mesura de credibilitat molt més gran de la que un esperaria en principi, i que després es desmonta completament al tenor de les circumstàncies successives, ell diu, no, jo ja estic cansat de trair-me a mi mateix. I això que em dius respecte molt a la teva paraula, però no ho faré. Vull dir, no em posaré al servei d'una persona que una vegada que em doni el seu suport, doncs jo dependré completament del que digui, del que faci. Llavors, a tot aquest punt, ja dic, fins aquell moment, bé, bé, força interessant, que una pel·lícula pugui arribar a aquest punt. Ara, després, és que es desmonta, es fa massa... massa tov, tot plegat, no? Jo el que crec és que aquí, moltes vegades, quan parlem d'allò de que el cinema americà té unes constants, penso que és cert, que ho té, i molt clarament. I aquesta pel·lícula l'esté, que estàs constant. Però diem-ne que les persones, com... I és el valor que li dono, doncs, tant a l'autògeos clonitant, en aquesta com a aquella altra, que va fer Siriana i tal. Siriana com actor, per això, eh? Però, bueno, sí, sí. I la de bona nit i bona sort, com a director, també. Això mateix, bona nit i bona sort, també. Jo crec que el que fa és que, en el fons, ells són com uns patriotes que estimen la seva pàtria, però que no els agrada com és. I, a llavors, el que fan és una tasca de posar en evidència, que és el que no els agrada, no? I això penso que és maritori, que no és allò, que no és allò que deien abans, que tenen capacitat d'autocrítica. No tampoc ho veig així, jo, però és maritori que es destaqui. Què no m'agrada d'allò que estimo, no? Que, en definitiva, és la meva pròpia pàtria, ja. I aquí... Amb això estic d'acord, sí, sí, i això ho fa prou bé. És crític el George Clooney i els seus guionistes, i ells la tens com a guionista. Doncs això, del que ell defensa, està tot basat en el Partit Democràtic, no en l'altre en el república, i llavors li fa mal, d'alguna manera, que hi hagi una sèrie de comportaments. I això és el que destaca. Això segurament és veritat. És el que més es pot destacar. Sí, sí, molt bé. Tenc completament d'acord. Sabeu què vol dir els idos de març? Els idos és un fet. Això ho va explicar la Tadí amb el bé. Sí. Bueno, sí, perquè aquí tenia una resenya que m'ho he explicat. Exacte, sí. És un títol s'espirià. Diu que falloció al calendari romà, que era el que es donava el dia 15 de març, que és a punt d'arribar, de l'any 44 abans de Crist, en el que el Juli César va ser assassinat per un grup de conspiradors que intentaven acabar amb el desputisme i restaurar a la República. Això va ser, ara, la pel·lícula Juli César, del senyor Mackevi, que queda absolutament reflectit. Doncs sí, fa referència a això, en definitiva. El que passa és que la pel·lícula planteja un final diferent. Que aquests idos hi són i poden ser, i en definitiva juguen entre ells, que en definitiva són els professionals de la política. Vale? Vale, vale. I molt bé, molt bé. D'alguna manera, sí que hi ha alguna aportació. No és una pel·lícula més sobre un procés electoral, sobre candidats, sobre col·laboradors? Ni tampoc crec que la mentalitzi com a altres pel·lícules de diferents èpoques de la història del cinema, que han estat molt bé, però que penso que aquesta aporta algun element bastant més potent a nivell de contingut, a nivell de rigor. Vull dir, com són les coses, crec que sí. Modern, el cap i a la fi, no? A mi, jo tenia ganes de veure'l. Confesso que potser això, i quina més n'hi havia un altre que et volia veure, és enrere de quina era, en aquest moment, era les que em feia més gràcia de les que estan fent en aquest moment, perquè tot i que més o menys ho havia vist, i no tenia cap... En canvi, aquesta em semblava que... de fet, aquesta no la deixen malament. En general, la deixen més o menys bé com a pel·lícula, la crítica. Uns poden baixar a tres, altres fins i tot arriben a cinc, entre poc i massa, també, no? Jo crec que el tres està bé. Vale, vale, vale. Algú ha vist la del dictador, l'Antonio Chavalrias? No, no. És que també et passa que la crítica veig que està com... Dividida. Hi ha uns que els he agradat més o menys, però suposo que tinc una sensació que és la gent que li agrada molt el tipus de cine de sitges, i ho confesso, que estic més llat a la banda, que no trobo ni Rodona ni ni Sant... Va presentar a Festival de Berlín i ja no va funcionar gaire bé. I em penso que la pel·lícula potser s'aguanta tota la primera part, però quan apareix un final que veus venir també, i veig que també és previsible, però que no està massa justificat, doncs una mica per mi la pel·lícula es cau, es desmorona, i no acaba de funcionar. En aquí la gent, la crídica Guanyol, digue-ho vaginari, i la gent sortia empleñada perquè deien que era una presa de pèl, potser no tant, és d'impensió que no n'hi ha per tant, però tampoc és una pel·lícula que sigui massa recomanable, i es pot veure, però no porta res. Jo és l'únic que he vist, no hi havia res més, aquesta setmana, he anat de bòlit i no puc poder... Bueno, aquí estàvem comentant abans que arribés el jaume. Aquesta sí que em va agradar molt. Ah, bueno, què volies tu? Tu no volies llegir, no sé què... Ell volia buscar una crítica negativa, no, Francesc? No, estic... si ho trobo abans que començem la segona part, us la lamentaré per mi. Mentre es comentem, si un cas que ens ha faltat, veuràs que hem fet la connexió amb el Sergi. Sí. Té dos directors, és l'Èric Toleda i l'Olivier Nacash. Que són molt joves, els he vist per televisió? Sí. I l'altra cosa que em va agradar que vaig sentir un comentari, que deien és que en realitat està mal fet a la traducció del títol, perquè hauria de ser intocables, perquè són dos, no és únicament un. I en canvi, en intocable, el títol no lliga massa amb la història, i en canvi, intocables, sí que lliga amb la història. Perquè són dos personatges enfrontats, com explicava la Rosa, que viuen en Mons diferents i que, en el fons, és una història d'amistat, perquè quan acaba la pel·lícula, t'adones que hi ha un rellot allà entre els dos, encara que pertanyin a Mons diferents, que es complementen o s'han ajudat o s'estimen... S'han enriquit, i s'han enriquit motivament. Amb molts aspectes. Això que dius sempre passa amb els títols francesos, perquè aquella pel·lícula dels germans ardents, que en original eren els fills, i que tenia molt més sentit si les traducies d'aquesta manera les fills, en plural, doncs... Aquesta pel·lícula és tota una referència. Aquí la vam traduir pel fill, i canviava completament. Perquè, clar, era la història d'un home que havia perdut, de manera violenta, el seu fill, precisament amb mans del noi, que decideix fer-se càrrec d'ell. Llavors, no hi ha un fill només. Clar, hi ha dos. Llavors, això és el millor. Això és dels traductors d'aquí, no és de França, perquè en França està bé el títol, en canvi, és el que l'ha traduït a l'espanyol. Aquí s'entrapassa jo de tradutore, tradutore, aquí. Doncs escolta, avui anem malament, molt malament. No té res a veure. Jo me'n recordo, quan vaig una amiga de la universitat, que era... Bueno, hi havia nascut a França, i sempre deia... Hi havia nascut a França, i havia estudiat, i ja hi havia... Va coincidir a nosaltres, a la universitat, i es deia, quan parlàvem de cinema, és que ens costava saber de quina pel·lícula estàvem parlant, perquè allà a França es veu que tenen més costum de respectar el títol, el títol original. I aquí fem unes traducions impressionants, perquè no té res a veure. Ja, ja. Jo, que és una mica tal... I penso que és un èxit. Sí, també s'ha parlat que és una miqueta la... A veure, que és... com una simbologia també, que té una miqueta de la França actual, de la França de qualsevol país europeu o occidental, la contraposició d'una societat, ja... una mica envellida, poc capacitat, ja, per si mateixa, per continuar endavant, i que necessita, en aquest cas, dels immigrants, dels nois joves, les gent que són les noves generacions. A mi això, de fet, també, quan veia la pel·lícula, em recordava una miqueta a l'Ejabre. O se'n recordeu aquella pel·lícula, també, que passa en una zona portuària d'una societat, com tota la població és gran, i en canvi, aquest nano, que coincideix, també que és negre, però és un nen, i és una manera de dir, escolta, és que és veritat, és que a Europa es necessita, també, que vinguin gent jove, no? És, potser, una lectura més política, també, fins i tot. Amb vellim, amb marxes forçades, oi? I tant. I la necessitat de tots, és una interacció aquí, i tothom són necessaris, aquí, i cap tot, i cap tothom. Doncs jo he vist també una pel·lícula que el Xesco ja va comentar fa uns mesos, amb la seva llista del Xesco, dintre d'aquelles recuperacions de pel·lícules de l'any 60, 70, i que ha anat avançant amb el temps, i que, quan torni els junts i el poden recuperar, i si no hi ha la temporada vinent, suposo que continuarà amb aquesta línia, i que m'ha sorprès, perquè la volia veure per aquest programa, que comentàvem el començament sobre els productors, a veure si portava una miqueta a la qüestió, tot i que sabia que era una comèdia, una mica esbujarrada, i l'he pogut veure aquesta setmana, també perquè avui parlem una miqueta del tema aquest, no exactament del mateix, que ja ens has introduït tot el començament. Joan, i és la pel·lícula dels productors del Melbrux. Hi ha una altra versió posterior, que encara no he vist, que és de fa uns anys, és un musical molt més elegan, molt més estilitzat, però aquesta és una comèdia esbujarrada, una comèdia fonamentalment de personatges que s'enfronten entre sí, que es comuniquen, que es retroben, que es barallen, sobretot els dos personatges principals són el Zero Muscle, aquell actor, un grandot i un poc cabell, i el Jim Wilder, que són els que tenen el protagonisme fonamentat durant tota la primera part, i té dues parts molt diferenciades. El punt de partida és molt divertit, perquè el Jim Wilder és un comptable que va fer els comptes a la productora del Zero Muscle, i llavors veu que hi ha una equivocació de 200 dòlars, i l'altre li diu, ara sí, m'ho arregles, perquè no és noti, però això no es pot fer, això és mentida, això és fer trampa, i no se sap molt bé com el complica, com li convents per canviar-li la idea, i l'altre acaba sent còmplice d'ell. I no només això, sinó que se n'adona d'una idea molt curiosa, i és que una pel·lícula, un musical de Broadway, que és amb el que treballa aquest productor, el paper que fa el Zero Muscle, com més fracar sigui, més rentable pot ser, perquè si tu aconsegueixes els diners que fa falsa per muntar-la al musical, i després només dura una nit, i allò és tanca, tots aquests diners pots quedar-t'ho, i ningú no anirà a investigar a veure què ha passat amb aquests diners. Llavors, a partir d'aquest plantejament tan peculiar i tan curiós, munten una història disparatada buscant la... Que duri poc. Sí, però busquen tots els elements que siguin els més desastrosos, perquè allò no funcionarà. Una obra de teatre, que es diu la primavera de Hitler, busquen l'autor que està com un llum, però completament com un llum, amb un casc així d'acusar, que no té cap mena de desòria, aquest home, busquen l'actor també que interpreti més malament, però resulta que al final la obra és un èxit. Llavors, clar, es queden, ells van a parar... Llavors és molt divertit, i dona una miqueta idea d'allò, d'aquesta manera disparatada, a través de la visió exagerada del Melbrux, del món de la producció, dels mecanismes tan insospitats que de vegades poden moure, i jo crec que és tan exagerada que, d'alguna manera, vindria a ser la manifestació del Melbrux, de dir, a veure, i retornant amb el tema, i perquè tu també puguis introduir el tema d'avui, Joan, retornant al tema que parlàvem aquell dia, la idea aquesta que continua estant per part de moltes persones, de que el productor és el que posa els diners, i és el que després vol rentabilitzar la pel·lícula, i punt, i res més. Jo penso que molta gent encara continua pensant això, i ho continua defensant. El públic en general es pensa això. I en canvi, des d'aquest programa, amb aquell espai que ja he dit abans, que per mi ha estat fallit, que no vam aconseguir comunicar el que volíem comunicar, o, com a mínim, el que jo volia que sortís, i amb aquest d'avui que jo espero que ho confio, i estic segur que sí. Podíem avançar allà dient que tu vas dir en algun moment, que en realitat hi ha productors molt famosos i molt importants, que la seva màxima ambició no era, precisament, fer diners i no fer una obra artística de qualitat. Jo aquests dies, posteriorment, el programa, em sembla que tu vaig comentar tu personalment, vaig veure un documental sobre el Irving Tarver, que és un gran productor de l'època durada de Hollywood, i em va sorprendre donant-me en compte que un tio que va morir en 37 anys, que és un home que els 19 comença... és un geni, els 19 o 20 comença a treballar a la universal, a Txec a la universal... No, a la mètrego, el primer de l'universal, a la mètrego, el Dillmayer, i que controlava 50 pel·lícules a l'any, és a dir, que era un senyor que era el productor, diríem, amb un poder extraordinari, perquè realment era molt intel·ligent, molt brillant, i d'una pel·lícula que no havia funcionat, era capaç de tornar-la a refer o remuntar a parts de la pel·lícula i convertir-la en un èxit. Això ho fan, eh? Això ho fan, això ho fan... Això ho fan, això ho fan... Això ho fan, això ho fan... Això ho fan, això ho fan, i és el primer que ho fa, i el primer que munten els estudis amb el sistema, diríem, de producció massiva de pel·lícules, perquè tenen muntaments estudis amb guionistes, a la mètrego de Lillmayer tenen actors amb carteres, de directors que, quan no es roden, estan assajant i tenen cursos d'addicció i cursos de senificació i fan proves i etc. Fan una jornada de 8 hores diàries, no? Sí, sí, sí, vull dir, de treballar, de treballar... Com és? Com és. I després, quan tenen la pel·lícula, fan la pel·lícula. I, clar, tenien gent de qualitat, gent... Els guionistes el mateix, és a dir, que a Sablanca, suposo que hem dit una vegada, la fan 14 guionistes. Els hi passa per les mans... Hi ha els germans ipsens, que són els que escriuen, realment, el cruix més important, però després passen mans sucessivament de 14 persones. I clar, què passava, que aquesta treballant cadena doncs donava un cert resultat, és a dir, això és evident. Però jo estic d'acord amb aquesta idea i, de fet, avui... I no ens hem de vergonyir de dir, Joan, que tu i jo, després d'aquell programa, hem tingut unes converses sobre això, que ja estaria bé que els guions també es moguessin, a parlar sobre aquest tema, els productors, els directors... Per entendre les coses, i, bé, en aquest temps ho hem d'acord, més o menys amb el que... Més o menys, més o menys. Més o menys, més o menys d'acord. Sí senyor, no vinga. Si volen que comencem a parlar del tema aquest, que és una mica diferent de producció, que seria el que és el product designer. Però en què quedem? Product designer o production designer? És que és el mateix. Product designer seria... És el productor, dissenyador, i product... Product designer seria el departament... que fa això, si és que hi ha més d'una persona. Però, en realitat, el concepte és de product designer. Llavors, el concepte, o potser per entendre-ho, serà més fàcil dir que en els darrers programes que hem fet de cinemes sense condicions, hem estat comentant els premis Òscar, destacant que la Invenció de Hugo ha rebut molts premis per a categories més aviat tècniques. Jo, en el moment que ho comentàvem, no era conscient que havíem premiat Adam Teferreti, que és un dels grans històrics product designers, que ja des dels anys 60 ha treballat en Federico Fellini, Pilar Paolo Pasolini, Ingmar Bergman, Terry Gilman, Franco Ceferelli, Tim Barton, i ara últimament en el Martínez Corsesi, que és el que ha rebut l'Òscar a la millor direcció artística per a la Invenció de Hugo. Premi que ha guanyat amb la seva dona, l'italiana, que es diu Francesca Losviacho, que ella és decoradora i sempre ha treballat amb el seu marit. Dante Ferreti i la seva dona és el tercer Òscar que guanyen en la direcció artística, i ell mateix guardó el van obtenir el 2004 per a l'aviador, del matínez Corsesi, que el veureu tots ja ho heu vist, i el 2007, jo no l'hi he vist a l'esneu i dot, que era la de Tim Barton, el de Johnny Depp, i la de Léna Boncard, però m'han guanyat per aquesta pel·lícula la millor direcció artística. Negra, negra aquesta. Jo no l'hi he vist. Ens podíem preguntar, per tant, què és això del disseny de producció, a quin paper té en la realització d'un film, o quina diferència hi ha respecte al director artístic, que és el més comú o com més aviat ens sona a nosaltres, els espanyols i fins i tot amb els ambients europeus. I crec que, per la majoria dels espectadors, la feina que fa un dissenyador de producció és desconeguda, i que també passa com una cosa despercebuda. I això no obstant, estic convençut que el seu treball determina el contingut visual d'una pel·lícula i l'especte final que tindran els escenaris o els espais que es mostrin, ja que ja siguin fabricats, o prèviament existents, és quan es busquen localitzacions, i s'anomenen localitzacions en aquells llocs on es rodarà una pel·lícula, i que, per tant, és molt important, ja que d'ell depenen, d'aquest product designer, depenen els decorats, el vestuari, la tretzo, el maquillatge i els efectes especials que n'hi ha. En altres paraules, que del disseny de producció dependrà la coherència estètica del film. Cal dir d'entrada que és un dels primers professionals que en el model americà, sobretot, es contracta per fer el que s'anomena la preproducció, i que després dels seus càlculs de costos, del que podria costar la pel·lícula i les seves aportacions, del que s'hauria de fer perquè la pel·lícula funcionés, la producció decideix si la pel·lícula es farà o no es farà. No sé si cal explicar, suposo que potser no cal, però potser pels castellans sí, que a tota pel·lícula... Estic calós, també, que tenim la càmera aquí. Gràcies per la penjada, però bé... Doncs, que ens estan escoltant, que amb tota pel·lícula es diu que es passa per tres fases de producció, o tres fases. La primera seria la preproducció, que en les grans produccions pot durar de pocs mesos de 6 o 7 anys, depend... La producció, o específicament, o pròpiament el rodatge, que es podrà a 4, 8, 12 setmanes o més, depèn, i la posproducció, que és quan s'hi afegés la música, els sorolls, es col·legen els diàlegs i s'ha de col·legir-los, es fa la taronatge que parlava el Francesc amb dies passats, o es fa el definitiu muntatge. I podrien dir que el dissenyador de producció, com a concepte, és l'arquitecte de la pel·lícula, ja que el seu repte d'entrada, i abans de començar el rodatge, és interpretar, visualment, el món reflectit en el guió, pel que hi haurà de documentar-se, sobre qualsevol aspecte de la història dels personatges, seleccionar les localitzacions clau, crear els decorats, si fan falta, i en definitiva, crear la paleta de colors, motius i textures, que es presin de forma eficaç l'atmòsfera adequada. Doncs això ja volia explicar en aquell programa. El productor no fa això. Bueno, però és que potser vam o vaig confondre jo el que era el productor, del que era la producció cinematogràfica. Clar, a veure, la idea és que moltes vegades ja parlem del producte definitiu, no? Producte. La paraula producte ja ens està dient que una pel·lícula és un fenomen d'una cadena de muntatge al cap i a la fi, d'una productora. Llavors, bueno, la idea era aquesta, i la idea que està sortint avui és això. D'alguna manera, el dissenyador de producció faria el primer pas d'una productora. El primer pas. Tenint en compte que potser hi ha un guió previ, però el primer pas per donar-li una coherència, per donar-li una forma, un sentit, com molt bé estàs explicant, doncs el que després acabarà, suposo que serà una cosa diferent, no? Perquè no necessàriament serà tot tal i com ell ho ha dissenyal. Després s'han d'anir a canviar sobre la marxa. Això és la idea que tinc. Un clor pastigui aprovat per part de producció, per part de la productora. Aleshores, el producte design es posa d'acord amb el director, d'acord amb ell i amb el director de fotografia, i són els que díem realitzant la pel·lícula. Habitualment, aquesta figura, el producte designer, tan sols és necessària en les produccions de gran embargadura, en grans produccions o en sèries televisives. I està per damunt del que s'anomena el director artístic. I no és estrany que fins i tot els coneixedors de la medi cinematogràfic confonguin la seva funció amb la del director artístic, ja que aquest pot arribar a fer més o menys de mateixa funció en produccions més modestes. És a dir, quan no hi ha un producte designer, tot el seu treball l'assumeix al director d'artístic, diríem. I que és el que passa, per exemple, a les pel·lícules europees, moltes vegades, sobretot a les pel·lícules espanyoles. Jo crec que m'està plantejant que, si tésim a tres famosos producte designers històrics fins i tot, per entendre una mica la seva importància. En primer lloc, voldria esmentar el Dante Ferreti, que va començar a treballar als anys 60 a Itàlia, és el que ha guanyat ara l'Òscar, la directora artística pel film de l'Escorcesse, la Invenció en Déu-Go, però que ja porta 60 pel·lícules a les seves esquenes, d'entre les quals podrien destacar... Els que comentaves, que havia treballat amb el Pasolini, i amb el Franco Sertirelli... Sí senyor. Ha treballat amb l'Invenció en Déu-Go, és l'última que ha fet, amb les 8 pel·lícules últimes que ha fet el Martin Escorcesse, ell n'ha dirigit, diríem, des de punt de vista, de producte designer, 7. Shooter Island, l'aviador, el Gang of New York, d'un altre director, nom de la Rosa, la nave va del Fellini, està fet... està dissenyada per ell, la Núria Varens de l'Etole Escola està feta per ell, la Ciutadales Mujeres, també, Saló o les 120 dies de Saló d'Oma, del Pasolini, també, les Milionànits, també, la Clàssia Véva-Parellso, també, Edi Pozre i del Pasolini, també, Fellini i Sereiri, com també, és a dir, que té 60 pel·lícules. Clar, bueno, jo no és que vulgui tallar, eh? Però, llavors, la gran pregunta, segurament, seria si aquesta persona, com a dissenyador de producció, té una marca determinada, que podem seguir en les diferents pel·lícules, igual que es pot seguir la marca d'un director, perquè s'hi ha fet totes aquestes coses diferents. El que passa és que, aviam, ell de seva gràcia, diríem, contestant el que tu planteges, és que ell, ell, és un senyor que s'ha de... que diríem que visualitza el guió. A mi li donen un guió, i en aquest guió li dona presència, és a dir, per tant, ha d'investigar, ha de buscar localitzacions, ha de veure com li han vestit els personatges, si mou una tasa, com serà aquesta tasa, ja de grossa, petita... És a dir, ha de fer tota la composició, però en realitat, en realitat, diríem, que ell s'ha de cua en el guió. No és que ell inventi sempre tot, perquè si la pel·lícula és un drama, doncs, s'haurà de haver de dir una composició que sigui dramàtica. Si és una comèdia, la composició ha de ser divertida i fresca. Si és, doncs, una cosa de terror, ha de ser que faci por. I, per tant, ell juga amb la seva capacitat per crear tota aquesta dinàmica en funció del guió que li han presentat. No sé si m'acabo d'explicar. Sí, sí, sí, perfectament. Per tant... Estàvem dient això que... que el Dante Ferreri és el primer que va la pena dir, potser per acabar de presentar, doncs, el Dante Ferreri, que era protegit del Fellini, el Fellini el tenia com un seu protegit, i que li va fer fer cinc pel·lícules, de les seves tan fetes per... La product designer, com a direcció artística, la va portar, la va dirigir ell. Un altre personatge d'aquests famosos, del product designer, és el Dante Volaris, que va ser el product designer dels tres padrinos, i que últimament ha fet un diós salvaje. La Ley de la Calle, Apocalipsis Nou, que suposo que enteneu que té una presència allà, un senyor d'aquesta ridícula és molt important, la conversació també del Còpola, pequeño gran hombre, una pel·lícula de unes grans dimensions, o Tabrisky Point. Per tant, hi ha una seta de personatges, i hi ha un tercer personatge famós, també, com a product designer, que és una dona, una dona sueca, que es diu Ann Asp, i que és famosa perquè va treballar amb l'Ingmer Berman. Sonat en deutonio, Ifana i Alexander, estan dissenyades, diríem, per ell, des de punt de vista, diríem, de... Per ella. Per ella, perdona, tens raó, per ella. Crítzium Humoris, també. Crítzium Humoris, no ho sé, no ho tenen aquí. He agafat unes pel·lícules, però no he agafat totes, per no fer massa llarga la cosa. Per exemple, el sacrifici d'Alters Kouski, que està també dissenyada per ella, les mejores intencions del Bibliàgoos, els misserables, també, etcètera. Suposo que veieu que el paper que pot tenir aquesta gent és bastant important, que pot ser bastant decisiu. La comparació que has fet abans amb l'etalonador, que hi ha alguna vegada he sentit a parlar, amb una persona que coneix també bé Jaume, que el seu pare havia estat etalonador, i que parlava de que, clar, aquestes persones no són conegudes pel gran públic, però, en canvi, les persones que es dediquen al medi, directors, productors, depenen completament d'aquestes persones, perquè l'etalonador ha de fer l'acabat de la pel·lícula. En aquest cas, estem parlant del procés completament invers del començament de tot. Un director que sàpiga com treballa, un director de disseny o un dissenyador de producció, anirà a buscar aquesta persona, perquè sap que s'ajusta el seu mètode de treball, i que li prepararà el terreny, diguéssim, perquè després pugui ell arribar i a dir-hi aquelles... Tot el que és l'etalonador... Jo l'anava a preguntar, Aracio, podeu explicar una miqueta? Sí, l'etalonador és un... Quan ja està rodada la pel·lícula i està muntada... És com el muntador. Ah, després està muntada. Aleshores, el que es fa és igualar el color al llarg de tota la pel·lícula, i s'ha comprovat que, si el color no està igualat, li salta a l'espectador i la persona no està còmode. Llavors, el que fan l'etalonador... Ho fa el director de fotografia de l'etalonatge. El director de fotografia es va veient tota la pel·lícula, plano per plano, i els va igualant, perquè no saltin en cap moment a nivell de color. L'il·luminació, l'il·luminació. Sí, l'il·luminació i el color, les dues coses. Si cada il·lumina més, si il·lumina més, que jo pots fer amb una màquina que es diu l'etalonadora, i que fa aquesta funció de poder il·luminar o poder baixar la llum, o poder ingrar un color més verd o més blau, depèn del que ens interessa. Llavors, si iguala tota la pel·lícula, i l'espectador no s'ha d'anar a compte, té sensació de continuïtat. Em sembla que s'hagi rodat tot el mateix dia, tot seguit. I això es fa amb l'última fase, el que es diu la pors producció, que són els últims mesos, quan ja la pel·lícula està acabada, i s'afegeixen els diàlegs, s'afegeix l'etalonatge, s'afegeix la música, o tot el que... O si s'ha doblat, potser també. O si s'ha doblat, etcètera. I potser el realitzador, com el productor, ja que avui estem en producció, que digui, dona-li amb aquell... et traurà una qualitat que lluirà la pel·lícula. M'imagino que Bart Berman devia tenir... Segur, segur, que tenien ajudants. I el que tenia més aquesta constant, segur, era l'Estal·la i Cúbric. Perquè... i ho feia ell, sembla ser, eh? Ho feia tot ell, eh? Bueno, jo vull investigar... jo volia posar un exemple. No sé si queda temps encara... Sí, sí, tenim una bona estoneta. Perquè és molt decisiu, diríem, el paper del producte de les pel·lícules. Jo m'imagino que tothom té clar que en cinema tot el que surt de la pantalla ha de tenir un propòsit. O el que és el mateix, que les coses que estan triades... no s'han triades la bala, sinó que estan triades expressament de colors, textures, tot. Si el personatge principal entra en un local vestit de vermell, hi ha d'anar, per alguna raó, que passi això. Si s'aixeca i agafa una tasa, s'ha de saber quin tipus d'edat s'agafa, ha de ser gran, petita, blava, verda, nova, neta, o ha de ser bruta, o ha de ser vella, o ha de ser trencada. I això s'ha de tenir clar des de bon començament. Si cal atravesar un carrer, com ha de ser aquest carrer? Ha de ser un carrer ampla, ha de ser un carrer estret, hi ha d'haver cotxes. Si hi ha d'haver cotxes, quants? Han de ser nous, han de ser esfaltelats, han de ser l'últim model. I si ha de atravesar un carrer, ha de ser d'un barri vell, d'un barri nou, d'un barri bonic, d'un barri pinturesc. Però vigilem amb el que diem ara, perquè si tot això que estàs dient, es dedica a aquesta persona a fer-ho, té més importància que el propi director. No, això ho veus, això ho discrepo. Però sí que té molta importància, ja ens intentarem. Té molta importància a la seva elecció. I que, a més a més, moltes vegades, un cop han decidit, això ho ha de sometre, moltes vegades, quan ja està decidit, que es farà la pel·lícula, es va sometre, es posaran a posar en compte el director i el product designer, i el director de fotografia. I tots fan un treball, diríem, conjunt, en la diuen, doncs sí, sí, d'acord, triguem aquesta d'aquest carrer, i farem passar per aquí i farem... Però fixa-te en una cosa, el telonador segur que ningú li consulta real, li posa en la pel·lícula allà i fa la seva feina. Ah, sí, perquè ja està feta, ja està muntada. Això és molt important. Que és una mica el que està demanant ara el soci. Aquí, cadascú, jo, una de les coses... Clar, clar. Una de les constants que havia escoltat moltes vegades diu, fins i tot el que fa a punt enllà pis, és un professional. Per instance, Hollywood. És veritat, és veritat. Això és una exageració, però... És veritat, és veritat, és a dir, és cert. I, de fet, el director de fotografia fa aquest treball posterior, perquè ha seguit tota la pel·lícula, diríem, i sap el que vol el director, perquè el muntatge l'han fet conjuntament, bueno, no conjuntament. Ha vist que l'ha fet el muntador i el director, i ja tenen tota la pel·lícula muntada, llavors, ell fa els redocs perquè no soni, que tot funcioni, com ha volgut el director, no? Pots dir, però ho fa guafina, eh? Ja penso que tot el que expliques avui té molt de sentit, amb una pel·lícula que va fer Clint Eastwood, que és caçador blanc, cord negre. No l'he vist, sí. És una pel·lícula sobre John Houston, que va ser un realitzador... La reina d'Àfrica. ...que va fer la reina d'Àfrica, no? I llavors, és clar, veus allà que el John Houston era com una mena de... de... de tocar el cel amb les mans. Feia el que volia i... Amb una certa alçada, sí. No és que et diu que sí, que sempre el toquem el cel, perquè cel és tot. No és tan difícil, no? És una manera de dir-ho, no? Bé, la qüestió és que la pel·lícula que ella parla molt de la producció, en definitiva, però és bastant increïble, perquè jo penso que allà hi ha un munt de gent que es belluga, amb les dificultats fins i tot, ideològiques i tal, que pesa en una barbaritat i que penso que en la pel·lícula aquesta de la reina d'Àfrica, sobretot, que parla de dos personatges, com fora de... Un està molt a dins i l'altre està molt a fora. Però el canvi de la fiel, que està molt a dins, també està fora, perquè el fet d'estar tant a dins, doncs també representa, a vegades, que no toques d'hi quarts i hores, no? I llavors, allà, hi ha com un... Jo penso que queda clar dintot això que estem dient, és que una pel·lícula és un treball d'equip, i que hi ha moltíssima gent... Hi ha 150 persones, depèn del cas d'una pel·lícula. És a dir, com a mínim, necessiten unes 150 persones. Llavors, què és un treball d'equip? És evident. El que passa és que, clar, les coses, s'ha de dir qui és l'última responsable, qui és el que decideixes a mirar les coses, i qui l'imita a complir les ordres. Però que han de ser tècnics molt bons, això segur. Per acabar, per acabar, i deixar la idea de l'údela Storyboard, el pro-designer diria, que, com hem dit, la tasca de dissenyador de producció engega en la fase de preproducció i consisteix a en decidir i planejar a través dels bossos il·lustratius de dibuixos que fan, dibuixos molt detallats a moltes ocasions, o de la Storyboard, el que el director artístic ha de fer durant el rodatge. Els grans films, com l'invenció en Déu Gó, la directora artística, en aquest cas ho he mirat aquesta tarda, està formada per 10 directors d'art, que depenen del product designer. Més aviat el que passa en produccions petites, de menys pressupost, hi ha un director d'art, que intenta fer tot això, no fa mai els càlculs del que costaria, perquè ja li donen la pel·lícula per fer, i per tant és un cas bastant diferent. Per acabar, amb una més d'una idea que ha sortit de 2001 en l'edició de l'espàcia, diria el següent. Perquè, que seguim parlant, perquè ens veiem que és molt millor si anem per comentar totes coses, jo diria que un exemple molt clar del poder o de la convocatòria o de la importància que pot tenir un pro-designer, que, si tenim en compte que 2001, una disserra a l'espai, tot va ser creat exclusivament per a la pel·lícula, es pot comprendre la importància d'aquesta feina. El qual, desgraciatament, com dèiem abans, per la majoria d'espectadors, és desconeguda i passa totalment desapercebuda. Clar, i el que està molt bé a partir de tot això que estàs comentant... Passava, desapercebuda, ara ja no. Sí, ens hauríem de preguntar això, no? Què mirem ara quan veiem una pel·lícula? Si, veritablement, ens fixem de tot això que estem comentant ara, quina és la responsabilitat? I si es pot rastrejar fins i tot? A mi m'intriga molt aquest fet. Si es pot rastrejar amb 2001, ha dit molt bé, Joana. A Blade Runner també seria un exemple arquetípic. Tot allò està dissenyat per una persona, tots aquells edificis, aquella il·luminació, i després arriba el director i dirigeix les escenes amb els actors, i més o menys diu com s'ha de posar la càmera i com s'ha de planificar tot plegant. Jo no és que vulgui desmitificar el paper del director, però una miqueta sí. Vull dir, una miqueta sí, dintre del que és una pel·lícula, que si hi ha 100 persones treballant, el director fa una feina determinada. Una feina concreta, llavors de... El que passa quan té un poder de decisòria, i els demés han de fer el que ell diu, és clar, les seves decisions són més importants que el dels altres. Doncs aquí no hi ha ningú, no? En principi, ja ho maco, ho veus tu, en aquest programa més important que l'altre. I llavors el que... T'agrada? Sí, a través dels comandaments, sí que es pot fer una mica, però això és una altra història. Això mateix. I bé, ja veieu, si sentiu aquesta música, és que ja estem acabant per avui. Recordem que podeu tornar a sentir aquest programa en el blog, cinemacensacondicionsplospot.com. Jo crec que ara estic molt content, perquè em sembla que avui sí que ha quedat clar que jo volia dir aquell dia que ho vaig plantejar fatal. I ara per fi d'una cosa ha quedat una miqueta més clara per a tothom que ens hagi escoltat. Cinemacensacondicionsplospot.com, com deia, per tornar a sentir aquest programa. La setmana vinent sabeu què toca? La música, el cinema. Ja em miraré de preparar-m'ho millor, va. Va bé, va bé. Fins el pròxim dia. Bona nit.