CsC 18/04/17 - Borgen (sèrie) + Comentaris de films + L'èxit i el fracàs / Moonlight, Incerta gloria

Cinema sense condicions Això és uninspull! Tengo una idea como que quisiera que fuera tu muerte. No, és francès. Això no pita, això no pita. Tancallat, eh. Tancallat la música. Pensàvem que era algo innovador. A veure, a veure, sí, no, una mica sí. A veure, a veure. Tengo una idea como quisiera que fuera tu muerte. Tengo una idea de como quisiera verte morir. Molt alegre. En una hora de sufrimiento, con mil cosas clavadas al cuerpo, entre olas, gritos y dolor. Aquesta noia, aquesta noia té un problema. Jo crec que és la banda sonora de Saló. Podria ser, podria ser. Us esteu a propan, us esteu a propan. No, és que jo ja sé que el tema del programa d'avui és la superació, però a mi se me'n fot. El programa d'avui... No, és molt interessant el tema i tenim un super convidat avui. Però és que també s'ha estenat fa poc empatia. Llavors hem de parlar una mica d'això. I d'això, no, de la pel·lícula, no. De la pel·lícula, no, però parlar d'aquest tema. M'agradaria... Això està basat en una entrevista d'un conegut cantant que va veure que hi ha la Montfijó, que el Joan diu que té un problema. Segurament té molts, però, bueno, que va... Que no cal que ens els expliqui. Que va catalogar el tema dels toros, de la tauromaquia, com un art. Ella va dir que hi va fer aquesta cançó. Tinc una idea de com ho quiero que sea tu muerte, aquella persona que va dir això. A veure si entens una mica com pateix la gent a la que el sistema infringint per a aquest art. Ui, que ve una altra persona per allà. Preparo un saurícula. Bona nit de dudar-me als oïdors, perquè després de setmana s'han de tornar-ho a estar aquí, a saber-ho sense condicions disposats a parlar del cinema, del que hem vist, del que veurem, del que vindrà. De fet, aquesta s'ha de confessar que en termes generals no hem vist moltes coses, perquè ho hem estat tots de vegances. Una ha vist una pel·lícula, altra ha vist una sèrie televisiva, l'altra ha vist una pel·lícula interessant per a un documental. Però en termes generals en podem parlar segurament molt. És un senyor molt savi, molt intel·ligent, que domina moltes coses, entre elles sobretot de temes de ciència, però que avui, curiosament, tot i que ell és de més de ciències, que d'altres coses, ens vol parlar... ens vol parlar de... dues pel·lícules recents, de les recents d'estrena, com són Moonlight i Incertaglòria, connectades amb l'èxit i el fracàs, l'èxit i el fracàs, evidentment, de les persones. Per tant, com sempre, presento els que estem, estem a darrere de les vidres, controlant-ho tot, i presentant-nos amb aquestes músiques... Estàs volent dir que els animals no tenen ni èxit ni fracàs. Quan dius que és de les persones... Està provocant, està provocant, eh? No, no, no, no... Han virradicat la tertúlia. Aquestes són les preguntes, si s'han de fer. Que ho digui de broma, no? No m'importa. Per tant, és fer-la, per tant, és fer-la. Arribar els vidres i presentant-nos amb aquestes músiques que ens vol donar un missatge determinat en Francesc Aguilar, a la meva dreta, en Joan Cerdà, a la meva esquerra, en Paul Dígar, i jo, en Joan Morros, i sobretot amb el convidat que tenim avui. Presenta el convidat, presenta el convidat. Ja l'hi he dit, que és en Jordi Espuñ, Jordi Espuñ. Bon vespre. Bon vespre. I veurem, ja veuràs escoltar una mica la primera part de què és el que hem vist, què és el que fem, etc. I després, la segona part, tindràs tot el temps que vulguis, perquè tampoc hem vist masses coses per parlar del teu tema. Jo puc parlar una hora sobre l'empatia, eh? Ah, sí? No patiu. Comencem, no ens passem. Comencem, si voleu, no ho sé. Comencem, potser, per allà he vist una sèrie televisiva, que em sembla que és interessant, Borgen. I, de fet, la recomana molt. Jo no l'he vista, però em faria gràcia veure-la. I quan veníem ara amb el cotxe, ens en parlàvem, i a mi ja se m'ha comentat de fer, doncs, la boca aigua, o sigui, la boca, doncs, desitjant saber-ne més coses. Sí, que passa això. Sí, a veure, Borgen és una sèrie de NESA. En certa manera, pren l'argument de la coneguda sèrie americana de l'Aula West de la Casa Blanca, que era una sèrie escrita a parlar on sortim, que va trencar a Mollos en el seu dia, perquè explicava una mica els rirafons de la política nacional i internacional, perquè, en aquest cas, eren els Estats Units. A partir de dos personatges, el principal diríem que és la primera ministra de NESA i després, que és una senyora madura, i a través d'una periodista d'informació política que primer treballa a la TVU, a la cadena més important de televisió del país i després treballa en un diari, de la tendència política, a través d'aquests dos personatges femenins, d'una dona madura i d'una noia jove, ens van portant tota una sèrie de trames que ens expliquen com és la vida política autèntica a Dinamarca. També, això ho barregen amb la vida familiar d'aquesta senyora, una senyora que és primera ministra, no té una vida normal, com és lògic, no té temps de posar els nens a dormir, per exemple, i això ocasiona tota una sèrie de qüestions. És curiós, és curiós com a Dinamarca doncs és una societat amb una democràcia molt avançada, i per exemple, sobte, una casa de la primera ministra no hi hagi servei, no hi hagi minyones, només hi ha una cangur que, a més, no es veu que es cuida dels nens. Aleshores, aquesta sèrie ha tingut molt d'èxit a Reu del Món, fins i tot s'ha fet una edició americana, és a dir, els americans en repress, una sèrie que ja, en certa manera, s'ha produït per una altra sèrie americana, que era diferent, perquè era europea, i amb això es desmarca bastant de l'ala oest de la Casa Blanca, i, també, doncs, els americans ho han pres, ho han agafat per fer-ne la seva versió. Diguéssim que no en teníem prou amb haver fet la seva versió, que fan una versió d'una versió que ells havien fet, una mica complicat, però és així mateix. Aleshores, la sèrie Borgen tècnicament és perfecta, t'enganxa d'una manera total, ja no pels arguments que a cada capítol són diferents, que a cada capítol presenta una situació, hi ha un ministre que dimiteix, hi ha una campanya de premsa, hi ha unes eleccions, hi ha una presentació davant del Congrés, sempre està basat en un fet polític, barrejat, com deia abans, amb la vida familiar de les persones, no només de la vida familiar de la primera ministre, sinó també del seu principal assessor, de la noia periodista, etc. I llavors t'enganxa, és una sèrie que enganxa, a la que veus el primer capítol, ja vols veure la sèrie completa, perquè té una definició molt bona, llavors hi ha els arguments, hi ha els actors que són fantàstics, tots, absolutament tots, a més, no són coneguts per nosaltres, la qual cosa és una avantatge, perquè és clar, veure el Marc Tinxin de president dels Estats Units a la qual podem estar habituats, però veure en un senyor que no el coneixem i que sembla que, bueno, que tota la vida has fet de marit d'una primera ministre, és una cosa que realment ens entra molt més a dins, no hi ha aquest distanciament. Has vist 30 episodis en dues setmanes? No, no, no, no he pogut arribar als 30 episodis, ja hi arribaré, ja hi arribaré, em sembla que vaig pel número 14 una cosa així, preparados per a la batalla. Sí, però no, no, veient la meitat de la sèrie, ja pots dir que és una sèrie magnífica. Home, jo estic en House of Cards, que per aquí la via... També sí, és curiós com abans no hi havia en sèries de política, i en canvi, doncs ara n'hi ha moltes, no? De fet, House of Cards és britànica, aquesta que em dius tu ara és d'anesa, però de procedència americana, per dir-ho de la idea. La idea, la idea. Però recordem que Dinamarca és la patria de Dreyer i del Lars von Trier, poca broma, aquella gent saben fer cine, que ens hagi arribat a nosaltres, això és una qüestió de mercat i d'influència cultural, però Dinamarca, cuidado, ens saben molt de fer cine. Per tant, la volem, escolta't, una cosa que he pogut detectar és que no saben fer els rècords. És una cosa que no... Hi ha molta gent fumant, o no? Sí, sí, sí. A vegades el rècord és el típic, és el que passa madment, no? Sí, sí. Tothom fumant i hòstia, a veure quan els cigarros... Sí, sí, sí, no, no. I a vegades el gest de les mans, dels personatges, vull dir, fan el pla, el personatge que està al fons té un determinat gest, i resulta que té un gest que no correspon, no? Clar. I a vegades, és curiós, perquè a vegades fan... ho fan expressament. Per això te n'ha de dir, no serà herència del dogma 90. Està pensant-ho. Vale, vale, vale. Bueno, o herència del Godard dels Anxijantes. És igual, és igual. Aquestes elipsis les veus quan són... volgudes, voluntàries, però en diàlegs, en plans contra plans, quan hi ha el pla i contra pla clàssic, allò no funciona. No funciona. És una pecata a minuta, podríem dir. Comparada amb la conjunt positiva. Comparada amb el conjunt positiu global, però, vull dir, penso que s'ha de dir també, perquè haurien d'afinar-ho una mica més, això. Mentre Joan Sardà estava aquí explicant tot això, ens ha arribat el Jaume Vidal, saludem. Tots els viscoses també pots parlar de la cosa, doncs vinga. Ah, sí? Va de greta cap a esquerda. Arribar i mordre. Vaig veure aquesta japonesa, de ni i tal, molt bé. Perfecte, sí, sí, molt interessant. Bé, ja vaig aprendre i em va quedar molt a la memòria, sobretot, tot el que em vas explicar. Vull dir, és una assignatura que tinc pendent per tenir, doncs, el seu mínim de criteri per donar una valoració sobre aquests films, però la veritat és que la idea em va agradar molt, moltíssim, i que sí que és veritat que lliga perfectament amb aquella, sobretot que hi ha una nena, que té unes visions de la seva infantesa i tal, que no me'n recordo com s'ha deia aquella, o sigui, que les pel·lícules aquestes pertanyen tant el que és la imaginació com a la realitat. És que l'imaginaria oriental és el que deia en l'altra via. Exacte. L'imaginaria oriental i tota la cultura que l'envolta, quan hi ha moltes pel·lícules o sèries, o sigui, que quan arriben aquí, és difícil per nosaltres com a occidentals arribar al 100% del que volen demostrar, no? Sí, tot el que vol dir. Però qui vaig anar amb una persona que és Déu, ni Déu, ni Déu que hi entenien, tot això, llavors vaig dir a veure que t'escolto, no? I la veritat és que vaig agafar coses molt interessants. I l'altra pel·lícula, jo penso que és la millor que s'està fent ara, és la de l'Aquí Cabrís Maquí. Molt bé. Però moltíssim, això és. Em parla de molt, em parla de molt. Aquí sí que em trec el barret, no? I tot és. Vam veure la perestrena i vam quedar malallats. Quines? D'altra costat de l'esperança. Més enllà de l'esperança. Més enllà de l'esperança. A l'autre lado. Aquesta és la gràcia, aquesta pel·lícula. Tu parlaves ara, fa unes dones, parlar, i tal, i tal, i llavors aquesta argumentalment és una meravella total. Perquè és que dius què és el que podem pensar sobre el fet que hi hagi persones que marxen del seu país perquè està en una situació de guerra. El que podem esperar és a base de l'esperança, és allò, la confiança. Però és clar, és que aquest senyor acaba dient que no hi ha prou amb això. Hi ha d'haver també el complement de creure veritablement que això pot arribar a ser. I tu mostra això. Amb la petita història, mostra que, més enllà de l'esperança, hi ha un seguit de trets. Sobretot hi ha futur. I això, els que som creïents, eh, a veure, entre cometes, no? No ho han cregut. Avui precisament parlava d'una constància que era la problemàtica mental. I diem que és que la veritat, és que el futur hi és, és que hem passat d'una etapa i una psicòloga que m'ho confirmava, dius clar, dius que hem passat d'una autoritat estructurada, que és producte de la guerra civil i tot allò. I llavors va arribar a nosaltres, a la nostra edat, ens ho vam creure tots. I esclar, ens vam passar a una banda que és a la que estem completament fora de tota la lògica. Aquella, no? Vull dir, això m'agrada molt, a mi, explicant-ho. Perquè, en el fons, és el fracàs de allò que es vol imposar i, en canvi, estic més d'acord amb el que hem de fer a partir d'ara. Que, precisament, més enllà de l'esperança, hem de tenir una composició i vaja. No ens va agradar. És veritat que és una de les millors pel·lícules que coincideixo amb les pel·lícules. A més que ell, no fots de partidismes i de històries sabudes. I això ens agrada. I això potser és un defecte fins i tot, si tu mires bé. Bueno, un defecte per segons qui, però ho he dit, deixar l'obra oberta és el que ha de fer l'artista. Sobretot per segons qui, Camilita, el protegeix. Aquí no ell despulla els personatges. Tot el cine de caurisme, aquí és això. És una meravell. Jo us puc explicar que, a la nit, quan estava fora de Barcelona, vaig voler anar al cine a veure alguna cosa i vaig veure una cosa que em va sorprendre favorablement. Tenia molt bones referències. Una cosa que es diu, Allam Not Your Negro, és un documental nord-americà dirigit per Raül Pec, basat en la manuscritina acabat, de James Baldwin, que es deia Riemem Berthys Haus. Recordeu aquesta casa. James Baldwin era un senyor que sona molt, perquè és un senyor dels anys 50-60, aproximadament, que va participar com activista al costat del Martin Luther King, del Malcolm X, de tot una sèrie de... Però és que a més a més era un gran escriptor. Jo no conec ell, mentre venia mare amb cotxe, explicava que havia llegit coses molt guapes. Jo confesso que no, que no havia llegit res d'ell. Però en canvi és un senyor que sonava molt als anys 60. Concretament, ella és un novel·lista nord-americà, és assagista, dramatur, poeta, i sobretot en l'última fase, o la fase dels anys 60, critic social i activista. Fil de mare, divorciada, separada i casada, posteriorment, amb un predicador, va experimentar de molt petit el problema de ser jove, de ser... fan negre als Estats Units. Els 10 anys, els 10 anys va ser maltractat per dos agents de la policia de Nova York, és on vivien, a Manhattan, no a Harlem, perdó, i des de molt jove va començar a escriure relats, escriure assajos, resanyes de llibres, etcètera, etcètera. En 1944, és curiós, es fa molt amic del Mar Lombrando, amistat que es prolongarà en el temps, i pràcticament fins que mori, doncs pràcticament seran amics que mantindran aquesta relació. El 1948 va entrar, i això ho explica una mica, què li passa a continuació, perquè marxa als Estats Units, va entrar en un restaurant, penseu-vos que encara no són els anys 50, estem a 48, en un restaurant que sabia que només servien en els blancs, que no servien en els negres, i va demanar a ell una consumició, no li van voler servir, llavors ell, empipat, agafa un got d'aigua, i el tira contra la barra, i hi havia un vidre darrere de la barra, i va trencar el vidre, i arrel d'això, el van fotre a suposo, al presó, al banderà, i això ja era el que fos. Desil·lucionat, que va ser la raó bàsica, de judicis nord-americans contra els negres, contra ell mateix, que era negre, abandona als Estats Units, planté 24 anys, i s'instal·la a París. I allà, publica, bàsicament, la major pas a les usos més importants de la seva barra, tot i que també va publicar coses als Estats Units. Va viure a França, la major part de la seva vida, de fet, va acabar morint també a França, perquè un cop ha passat aquest període revolucionari, suposo, continua desil·lucionat, i s'entorn a marxar i fugir, doncs, a França, i era considerat un dia que un escriptor americà molt influent, un americà negre i gay, molt influent, força llegit i conegut, sobretot als Estats Units i a Europa, no tant, no tant, curiosament, a Espanya. Espanya va ser una cosa que va passar molt més desapercebut, tot i que algun llibre que va tenir èxit, al seu moment, com m'explicava l'en Joan, quan venia amb el cotxe. I els seus llibres tan parlen de les experiències viscudes per ell de petit o de jove o d'adolescent, doncs, a Estats Units, i els seus llibres posteriorment a Europa. A mi m'ha sorprès molt, en tot cas ho podem dir després, la quantitat, és a dir, quan els llegia aquesta tarda i m'informava una mica de les criatures d'aquest personatge, me'n donava compte que era un tipus, com d'Alton Trumbo, en el sentit de que coneixia tothom, tothom el coneixia, perquè, bueno, jo feia una llista de la gent que es va relacionar amb ell i que van tenir un paper inclús en l'enterrament, a França, etcètera, i ja ha caigut la L'Istrasberg, el Mil Davis, el Martin Lut, bueno, no, havia mort, però era amic d'ell, doncs, L'Alen Giesberg, la Josefin Baker, la Margarita Hermit, l'antropòloga, bueno, i així, podríem continuar, el premi Nobel de literatura Toni Morrison va estar a l'enterrament i va... La premi Nobel de literatura, la Toni Morrison, era molt amiga d'ell, i va estar a l'enterrament i va fer un discurs en allà adecuat al que va passar. Per tant, és un senyor realment molt prolífic, molt curiositat. Per relacionar-ho fàcilment amb el tema d'avui, de la superacció... Sí, sí, sí. Segurament. Ella tenia relació amb més d'aquests que ha desmintat. La Nina Simone, la Josep Invaquer, ja ho he dit, el Mil de Vista, també ho he dit. No he dit que, per exemple, dels Raitxals acaba disquí una cançó pels Raitxals, i que, com que vivia a França, vivia a París, va fer també amic de Lis Montan i de la Marguerit Jocenar, de la famosa escriptora que tots coneixem. També se'l relacionava, perquè tenia relacions amb contactes i va sortir en inclus junts a l'aparença, a la televisió, al concebol de debat, amb el Harry V de la Fonte, amb el Sínia Puatí. I és curiós, també, per tornar a intercalar una mica la seva trajectòria, quan li arriben les notícies del que està passant, del que s'està cobant, diríem, als Estats Units, en els anys 60, amb els Raits civils, etcètera, decideixi deixar París, decideixi deixar França, i anar-se'n a retornar als Estats Units. I, al cap de pocs anys, el 63, concretament, es converteix en el portaveu del moviment dels Raits civils. Reponseu que és una època en què hi havia la Guerra de la Vietnam i que hi havia un moviment molt important, doncs, a tot aquestes coses. I ja ho he explicat abans, fa un moment, que continua treballant allà, conèixer molts leaders, ara ho explicarem, i, després d'aquest periodo, veu que la cosa no té solució, s'entorna a França i que és on mora. En el moment de morir, quan estava per morir, era quan estava redactant aquest manuscrit inacabat, d'unes 30 o 40 pàgines, que es deia Remembers de Tishaus, que són les memòries personals, els records personals, dels leaders que havia tingut més relació. Es queden, bàsicament, Medgar Evers, mort precisament tots ells matats, mort dels 30 set anys, el 1963, d'assassinat per gent que estava en contra de les drets socials. Per gent del Cúcucs clan. Per gent del Cúcucs clan. Medgar Evers, sí. El Malcolm Echitz, Balconyx, el mata en els 65, en 39 anys, i també és molt amic en aquesta època, l'any 68 mata al Martin Luther King, quan només té 40 anys. Aquests senyors, que van ser una relació molt estètica amb ell, és del que va ser el documental. El que estava escrivint, volia parlar de 3 persones, que eren, des de punt de vista polític, molt diferents, però que en canvi s'anaven apropant la mesura que va passar el temps, i cada vegada estaven més al·labora. Com això, aquesta acció que es fan contra ells, us destrueix tot el moviment en certa mesura. Llavors, és curiós que, com que no teníem veu per la seva, ell és un escrit i té una narració determinada, agafen la veu del Samuel J. Jackson, que és el que va fent la veu de l'autor. I intercalen també una sèrie d'entrevistes de televisives de l'època, perquè va sortir moltes televisions amb els debats, amb el Maquet, amb l'altre, discutint i tal, i intercalen també moltes coses de manifestacions. I, bueno, va dir que el documental va ser nominat aquest any com a l'Òscar, el millor documental del moment. No va guanyar, però va ser nominat. Ha guanyat el premi, el Públic Festival de Toronto, el millor documental, aquest sí que és el premi més gran, el millor documental dels crítics de Los Ángeles, i molts premis més, que seria molt llarg que t'he d'explicar. Per tant, és una pel·lícula o un documental millor dit. Jo trobo recomanable, sobretot perquè fa pensar, perquè reflecteix molt bé l'època, i el millor per mi segurament, el millor per mi i el que et queda més impactat, el que et quedes més sorprès, és que, de la proposta que té la cosa, perquè la proposta és comprovar que la cruel pervivència, veure, perquè intercala imatges del present, veure que la proposta és comprovar que la cruel pervivència la racisme en aquest moment, en l'actualitat. És a dir, que la pel·lícula, jo estava... Hi havia dos negres i un blanc, el blanc era sud-americà, el cine era poc era gent, la nit i la nit, hi havia un nano sud-americà, perdó, un nano afro... de Sud-Àfrica, hi havia una noia negra, una noia negra, que m'ha semblat que vivia aquí a Espanya. Jo, al final de la pel·lícula, els hi vaig preguntar, doncs que els havia semblat la pel·lícula i tal... Això fa molt el Joan, eh? Doncs el Joan li agrada fer això, llavors jo em vaig quedar a la porta del cine, parlant amb ells, i va resultar que la pel·lícula també els havia impactat, que els havia, doncs, tal, el coneixien en el Gets Baldwin. No vaig arribar a profunditat, o sigui... No m'ho van preguntar tant, home. Jo vaig... Jo vaig preguntar... Estava a l'enterro, també. El que no parlava espanyol, que parlava anglès, i que amb ella parlàvem anglès, que era de Sud-Àfrica, aquest, doncs, semblava que estava molt enterat, i no suposo que devia saber més coses que els altres, que eren espanyols, però tot i que també parlàvem en anglès, perquè amb ells no s'intercambiaven en anglès. Però va ser molt guapo, va ser molt interessant, perquè m'ho vaig passar bé, sobre, doncs vam estar parlant, i una cosa curiosa és que no m'he denominat la noia, la noia, jo li vaig preguntar... Bueno, la pel·lícula queda molt clar, queda molt clar que el problema aquest persisteix als Estats Units, però claríssim, això no hi ha cap dubte, perquè encara hagi passat l'Obama, en el fons el que estem veient que està passant, és el mateix que havíem vist abans. Tu creus que Espanya està al mateix moment i tal? Llavors hi havia com la sensació que aquí a Catalunya la gent no es mira les coses de la vida igual manera. O sigui que ella, com a noia negra, no sentia la pressió que podia sentir qualsevol altra persona als Estats Units en altres països. A mi, si em permets una licència, quan has dit que el Gens Volt 20 va ser maltractat a Nova York, de seguida m'ha vingut els carrers per la policia, de seguida m'ha vingut una imatge d'una pel·lícula que finalment vaig aconseguir veure i que el francès m'havia preguntat fa temps si l'havia vist, que és Miles Ahead, que és un pretès biòpic sobre Miles Davis, que és una pel·lícula que musicalment és un zero absolut, però que com a acció encara li podríem posar un 5,5, perquè és un absolut desastre, és una cosa presenta on Miles... Jo penso que el Don Chiddle, que és el director i el principal actor, no volia fer aquest tipus de pel·lícula, però que va ser presionat per les productores i per les distribuïdores, perquè la vida del Miles, que realment donava peu a tota una sèrie de barbaritats, doncs aquestes barbaritats fossin realment les que moguessin la pel·lícula. Però la pel·lícula, que és una pel·lícula que va saltant d'anys en anys, que no segueix una línia definida, hi ha la famosa escena del Miles Davis, que va sortir un moment del club on estava tocando i estava fumant a la porta del club. I aleshores va venir un policia de Nova York, un policia que era... que era novel·li, que feia poc que estava en el cos, i li va dir a veure què feia allà en el Miles, i el Miles li va dir, escolta, jo veu aquí, i aquí hi ha el rètol amb el meu nom, jo estic tocant aquí en el club, jo soc Miles Davis, estic aquí amb un descans fumant, no passa res, no? Realment a Amèrica tenen una mica aquesta obsessió pel loitering, que diuen ells, que és estar davant d'un lloc quiet, sense fer res, sense fer una acció determinada, això és una cosa que els treu de polleguera. I llavors el Miles estava allà, i el policia jove aquest li estava tocando allò que no sona, en el Miles, i a sobre va venir un detectiu vestit de civil, i per darrere li va fotre un cop de porra en el cap en el Miles Davis, que és clar, no va poder continuar el concert, perquè ràpidament el van detenir, el van portar a la comissaria del policia, i llavors van trucar a la seva dona, i la seva dona va anar allà, i van anar periodistes, i són molt famoses les fotos, que es veu que el pobre Miles porta un prell d'esperadrats al cap dels cops que li havien fotut, no? Vull dir, realment que a Nova York, en uns determinats anys, la policia t'agradis sense més ni més, era una cosa absolutament normal. Pol, què has vist, no? Jo hauré d'anar ràpid o i furiós. Jo vaig... Mira, he vist aquesta, president, Fast & Furious, que és la 8a entrega, ja, 8. És que ja és més que una saga. Sí, ha sigut un èxit comercial. Ha sigut un èxit, a mi em va semblar curiós, a part perquè la vaig anar a veure de prestrena a les 10 del matí, i veure una pel·lícula així a les 10 del matí, i van a l'altre dia, perquè és a d'una línia pura, durant dues, crec que són dues hores i quatre, o així ben bé, però s'aguanta, és que, inexplicàvem, jo pensava que és la 8a, a part d'una saga, què és de cotxes i de persecucions, com s'aguanta, i a més, jo l'havia vist les quatre primeres, només, diguéssim, molt només, però vull dir que... Els altres tres, no, però seguires les quatre. Tens una gran resistència. No, no, no, però era molt curiós, perquè... I vaig amb el Ferran, amb el que va venir, com aquí. Estàvem allà pensant, hòstia, a veure què ens trobarem, no? I jo, hòstia, va ser molt curiós perquè és que s'aguanta perfecte, és un guió que està molt, molt ben fet, jo crec, o sigui, és una pel·lícula que sap el que vol fer, sap el que vol ensenyar, i no només ho sap, sinó sap que ja ha creat una mena de gènere, un subgènere en aquestes pel·lícules d'acció, de carrera, d'adrenalina, i el que fan, jo crec que aquí, l'avui té en l'entrega, jo crec que aquí han dit, farem el que ens doni la gana. Si volem que ens passeix un submarí, un submarí per segueix-ho uns cotxes, si volem. I jo crec que és aquest ja anar d'olla total, del director, i les interpretacions són molt bones, o sigui, curiós, perquè a vegades aquestes pel·lícules surten el Dwayne Johnson, el de Rock, el J. Sostatman, el Vin Diesel, clar. La sorolla és la de John. I la dolenta és la... Sí, la famosa, la... El Charlis Theron. El Charlis Theron és la dolenta, i és un paperàs que fa. I tu veus les interpretacions, i veus també molts cops aquests actors a quins altres llocs han actuat, però aquí sembla que sí que aquesta franquícia que és aquí, a més, és una macarrada, es veu molt, que és una macarrada, no tant potser com los mercenarios, sinó que hi ha una autoconsciència que aquestes pel·lícules són d'acció, però no acció per acció, vull dir, la proposta és bastant interessant de guió, no hi ha buits de guió, no hi ha escenes... És una pel·lícula que no pares de veure, no pares de mirar el telèfon allò. Jo ja ho confessava, ho deia abans, que vaig anar una vegada... Em sembla que la primera o la segona, no ho sé, amb el meu nano, amb el meu fill, que era més petit que ara, i vaig al·lucinar perquè, a part de que el nano estava atrapat, i va voler anar al cinema... Jo mateix vaig dir, però és que està molt ben fet, això. Estava el ritme era brutal, estava molt millor que m'ho podia imaginar. A mi em va agradar, però perquè també sabia que anava a veure, evidentment, no estic anant a veure, de ben, no estic anant a veure, però amb aquest plantejament vaig pensar, estic esmentant molt bé la tensió del públic, i vaig arribar a pensar, inclús, dels certs jocs d'espionatge que hi ha a nivell global i això en la pel·lícula, pensava, ostres, que han acabat fent una saga, que aquí molts crítics en posarien en contra, però s'apropa bastant el nostre concepte de James Bond, per exemple, a un d'acció, sempre hi ha... Al moment acció, al moment noia que s'enamora, al moment aquest defen fatal, al moment de contraspionatge, i al moment, tot això, ara mateix, l'avui te n'entregues això. Sí, perquè, a més, hi ha un moment que el protagonista, que havia sigut sempre el Dominique, aquest el Vin Diesel, li fa un xantatge emocional, ell va ser com un personatge d'aquests que és entrar amb el bat i no... Llavors, clar, és un canvi de registre que és molt interessant. Jo la recomano, però perquè, com a pel·lícula, pel pelaston, evidentment... Però està bé, és molt interessant. Té una peculiaritat, la pel·lícula, i és que em sembla que intenten fer servir el mínim d'efectes de postproducció possibles. Pot ser, jo vaig veure un... I això crec que li dona una potenticitat, també, molt bé. A més a més, hi ha una escena que fan un amb els dolents, és a dir, una chelisteron, fa un hackeo als cotxes elèctrics, elèctrics i automàtics, això, i tots els cotxes de cop de Nova York, crec que estan, s'activen i comencen a perseguir a los buenos, diusim, però que són cotxes fantàstiques. És un moment que, clar, és èpics, són d'aquests moments èpics, hi ha un típic parking, a més, aquests americans, aquests parkings que són de 10 o 12 plantes, que estan oberts per tot arreu, i comencen a caure cotxes, perquè s'ha aconseguit activar, és una passada, però... Què hi ha d'haver d'haver d'haver d'haver de passar, eh? No, jo, hòstia, però no m'ho esperava, no m'ho esperava. Jo anava una mica, sí que és veritat que jo anava una mica, hòstia. Ella és jove, home, jove, jove. Home, sí, perquè més era la mateixa hora que feia en altra societat, que era com ja sé la part de la crítica que anava aquella pel·li, i els gants que amallà, que eren tots els que estava amallà, les deu del matí, mirant el vídeo i repartir. És veritat, volia comentar, però així, ràpidament, eh? Ni a Benegra, que és la nova aquesta, diria la nova, el Darin, com si fos el Star System, però dirigida per Martí Nodara, o, no sé com es pronuncia, i també del Leonardo Sbaraglia i la Laia Costa, que així també és com fent país, però sí que és veritat que jo... Tu m'estàs comentant que la crítica l'ha deixat una mica pels terres, i jo quan la vaig veure, sí, és que jo no en tenia, perquè un guió amb forats de guió, amb coses que no sé si s'expliquen gaire bé, a l'hora que ja no sé si és una cosa meva, però la majoria d'actors no vocalitzaven, de fet, Ricardo Darin no vocalitzava, hi havia molta gent que estava amallant el cine, que ens miràvem, perquè era com el típic moment de quedar-hi una frase i que és molt important, i ningú havia entès, és fudut, això. I després passa que aquestes pel·lícules les editen amb DVD sense subràtols, o sigui que acabes sense assalantar-te de ret, perquè jo trobo que els subràtols haurien de ser fins i tot en el cine, perquè últimament hi ha una pel·lícula cubana i una pel·lícula silena, i hi ha coses que realment les entens pel context, però és que la gent no es menja les paraules. Jo tornaré un tema que vaig parlar fa temps aquí, però jo no me n'aniria tan lluny a Cuba, jo me n'aniria a les carmines. Carmi, naïament, jo avui, jo les vaig haver de veure amb subtítols, perquè si no, aquí sí que no. Sí que és veritat, jo també em van passar una mica. Però és una pel·lícula que em va subtar molt, perquè a més tinc un amic que hi va treballar, a la fotografia i li vaig dir, hòstia, però clar, la fotografia li era igual, però em pensava, ostres, quina pena, perquè tens un bon equip d'actors, tens una història que a priori és interessant. Però estic patint, perquè jo li he de parlar, però és que també... No pateixis, jo en un minut ho acabo, empatia. Tinc una senzilla, senzilla, sencilleta, però que ens col·loca en els mateixos paràmetres que màtrics, potser. Vols dir que no ens han col·locat en un món en el qual ens han venut tota una sèrie de qüestions, i el que hem de fer és informar-nos una mica i saber de què van les coses, i tenir dades, i confrontar-ho amb la realitat, i llavors decidir a partir del que ens diuen. Nosaltres ho fem, això. Tant de bo ho fèsim per tot i amb tot, sí, jaume. No, no, no, la vocació és aquesta. Ara, aquesta pel·lícula, ja dic, amb la senzillesa que té, amb la facilitat de plantejament, a veure, no la compararíem amb un caurisme aquí, però està prop d'això, és que tant és tan fàcil el que fa la pel·lícula, simplement una persona que diu, vaig a esbrinar aquesta passada amb tot això, que no sabia jo res, perquè m'estan dient que potser hi ha una realitat més enllà. I simplement va preguntant, va trucant per telèfon, es planta en un lloc, parla a un, és un documental. Però, filosòficament i temàticament, la pel·lícula és molt potent, és molt bèstia, i a veure si la podeu veure, i la comentem una mica més endavant, i ja està. Jordi, ja sé que el tema és incert a glòria i moonlight, no? Sí. Exit i fregàs. Sí, en primer lloc, agrair-te, i no sé si està bé l'alçada de la presentació que m'has fet. Segur que sí, segur que sí. Molt bé, bé, una mica estic aquí pel vostre oferiment, i quan em van parlar la primera vegada, tu em vas dir, bueno, potser fem una cosa de ciència, potser tu vas parlar amb en Joan Sardà, i jo, després, tot pensant, com que també vinc de la docència, i doncs estem bastant... ens volen fer avinent, i, a més, vull dir que és una cosa qüestió patímica, perquè vivim cada dia, doncs, estem també en un moment de crisi, de replantejament de moltes coses, d'una certa inseguretat emocional. Aquí ja tenim una prova, no?, amb tota aquesta nova tendència que hi ha, la motivitat, la... Llavors, doncs, jo vaig pensar, com que vinc del gam de la docència, amb això, com ens construim, com a persones, en les escoles, doncs, un dels lemes, doncs, és el de nosaltres, formem persones, i, com a derivada d'això, vaig pensar que un bon tema a qüestionar-nos seria, doncs, quina posició tenim nosaltres davant de la vida i, sobretot, davant del fracàs i de l'èxit. Perquè jo penso que un dels problemes que viadanciem en aquest moment de paradoxi i de crisi és aquest, ubicar-nos, et coneixes, situar-nos davant de tota aquesta incertesa, i, aleshores, superar-la en valor positiu i de creixement, no? Aleshores, doncs, a mi em sembla que és un tema important, que no s'anam parla massa, que és tot fa molt evident, que les qüestions, diguéssim, dels més mèdia ens condueixen cap a unes realitats molt paraleles i molt fora del que és... I molt escapistes, que ens fan sortir de... I, aleshores, tots aquests valors com impregnen a les persones quan estan en aquesta fase de desdobicació, de creixement personal, i tot això, a què ens porta, i a quin moment, i a quina societat, i a quins valors, tot això ens condueix, no? Llavors, doncs, aquestes dues pel·lícules, tan online, com aquesta, l'Incert de Glòria, són dues pel·lícules que ens il·lustren molt en el valor que té la nostra vida, i en com l'acceptem, i en com d'això podem fer un pou sense sortida, un fracàs, però rotund, i com per altra banda, doncs pot ser, doncs, un creixement, pot ser un salt cap endavant, un reafirmament personal, i allà, aleshores, penso que en la nostra societat, en completament la catalana, l'espanyola, diéssim que ho portem bastant malament, sobretot, portem molt malament la qüestió del fracàs. Recordo el meu fill Jaume, que, quan era petit, li preguntàvem, tu què vols ser de gran, i ell deia, vull ser famós, i fixa't, vosaltres coneixeu el meu fill, i diguéssim, no és sospitós, diguéssim, ni haver estat en un entorn, diguéssim que el que veus és exacte, ni ell com a persona, però vull dir que és en el sentit de com aquestes realitats que ens envolten, aquests ecosistemes socials en què estem integrats, influeixen, si més no, en aquests moments, i després d'això, quina derivada té en l'educació, en l'enfrontament davant del fracàs, davant del treball, i, diguéssim, amb tot l'esforç que has de posar en aprendre, m'enteneu, vull dir que és una qüestió bastant que a l'escola això es viu d'una lleu molt propera, i que no sé si tothom n'és conscient, d'acompanyar els nens quan són petits en aquest camí, i una mica revertir aquests estímuls i aquestes imatges, i fer aquests models en una cosa que, de debò, propici un creixement de les persones, i aquestes pel·lícules, una mica, ens posen exemples de tot. Això diria que, en incertaglòria, tots els personatges són perdadors, a més, en Joan Salas, sobretot amb la novel·la, això ho fa molt bé, perquè no ho pren partit per ningú, i, per tant, aquí queda tothom retratat dins de la seva idiocincràcia, i en l'altra, a Múnlaí, és un argument on una mica torna a reinterpretar tot allò que explicàveu vosaltres abans de la societat negra, que és un gueto en ella mateixa, dins de la societat de Manigana, i en ella queda molt clar, vull dir, tots els personatges tenen una predestinació, però en el món d'anglosexor, inclús en el blanc, el fracàs no sempre s'interpreta com una pèrdua, sinó, a vegades, s'interpreta com una experiència. Nosaltres aquí, en el nostre país, per exemple, si un doncs canvia de feina, la gent se'l mira i diu que aquest tio té problemes, deu ser una persona inestable, que va canviant amb un anglosexor, és el contrari, i no canvia de feina a quadratges, que no té ganes de progressar, que no té motivació, m'entens? I en allà, això passa, són grans exemples de grans fortunes i grans en el tot el que tu vulguis, primer van ser uns peradors absoluts i després van creure en allò que feien, que van voler buscar-se una segona oportunitat, i llavors, una mica, estan aquí, a Muntley, sí que jo penso que hi ha dos o tres personatges que una mica salven aquest pou de la societat negra en ella mateixa, que per néixer negre, i doncs ja estàs, ja et diguéssim, tens tot una càrrega, molt poca gent la supera. I llavors, però de totes maneres, dins d'aquesta situació penso que, per exemple, la mare, que és un, no sé si puc fer masses, spoiles, etcètera. Sí, sí, tot s'esperava. No, que ara ho veu més. Explica el final, per favor. No, però vull dir, a veure, la mare del protagonista és una persona que, bueno, doncs, no donem masses detalls, però sí que marcaré com una certa un entorn, que és una persona que està molt castigada per una vida molt complicada, diguéssim, s'entén absolutament del seu fill, l'utilitza, però, malgrat tot, al final, doncs troba un camí de reconciliació, d'esperança. El mateix protagonista tot i està immers en aquest pou, té com uns trets que, diguéssim, el salven, el redimeixen, també, i és en aquest sentit que jo m'agradaria, no sé, vull dir, fer una aquesta reflexió, no? En l'esperança de redenció, de creures, de superàbil, de fer-se en càrrec, de on t'estic, verdaderament, per, a partir d'aquí, fer un pas endavant, creure que puc crear, doncs, una expectativa de vida nova. Llavors, jo penso que a l'escola, això, trobem, que en diuen la fracàs escolar, totes aquestes històries, venen una mica d'aquest entorn, de l'entorn on tu perds, a partir d'això, d'una experiència, o d'una incomprensió, o perquè tens uns valors fora de l'entorn, diguéssim, socialment, que et mostra l'escola, doncs tens uns interessos que te'ls supera, no? I per això prefereixes estar més a fora, que no pas a dins. I jo diria que aquí és una feina doble, una, de donar oportunitat a la gent acompanyar-la perquè això pugui fer, i també del sistema, diguéssim, de trobar uns camins que puguin incloure a tota aquesta gent, perquè és el més preat que tenim, vull dir, el valor de la gent, del seu potencial, això és el valor més gran que hi ha. Llavors, una mica en aquest sentit. Ja que has esmentat el Joan Sales i el creador, en definitiva, d'inserta a glòria, no? I per a les que allà estan totalment despullats, en definitiva, vull dir, no hi ha... Sí, sobretot amb la pel·lícula. El llibre és diferent. No, no, és que has parlat del llibre, no? Sí. Diga, no, i quan estava pensant? Per què ell ja ha llegit la novel·la, i llavors deia que la novel·la ens ho venia dientment, es venia cap aquí? El llibre amplifica molt tota la trama, inclou les personatges, el llibre són molt més complexos. Sí, la meva pregunta, en tot cas, és si el Joan Sales retrata sense privilegiar ningú, o sigui, que tot i el... Sí, no es posiciona en cap banda. No es posiciona, això és valora molt. Ni inclús, ni inclús, en cap arquetip de personatge. Tots els intenta, diguéssim, d'alguna manera, entendre en la seva circunstància. L'altra, la veritat de la dica, no l'he vist, però vaja, pel que heu explicat i el que he escoltat, m'han pogut fer una idea, com que avui tu ja has aportat una mica més això, doncs encara m'han pogut fer una idea. Jo crec que, bueno, a menys a mi m'interessa més la primera part. La pel·lícula diu que s'ha avuïtat de tot allò que pugui donar significat en les persones que participen, i aquest significat sí que hi és la novel·la, això és el que jo he llegit, no? Llavors, com que el senyor Villaronga ja amb alguna altra pel·lícula ja està tan desacord amb ell, perquè no és que no es posicioni, és que més aviat ho vull de tot, i llavors et desorienta molt quan acabes de veure una pel·lícula d'ell, i crec que, a mi en certa glòria, passa exactament el mateix, per molt bé que estigui explicada, per molt narrativament, que els actors i tal. Llavors, a veure, a part de dos, com deies tu i estic d'acord, però esclar és que en una guerra, vull dir, difícilment ens pot ser un guanyador, i allà, per molt que ho intenten, precisament, i crec que qui més ho intenta és la pròpia, no sé com se diu ella ara, la protagonista. La Trini. Sí, va bé, la Trini es diu? No, tu vols dir la dona, la dolenta, Trini. Ah, ah, la dona dolenta. No, la Trini és la noia... La Trini és la dona de l'Àngelet. La senyora no sé què, és l'Àngelet. Parellament, esclar, hi ha també l'altra, que és el capitán, sembla, de la part republicana, que també té una simpatia natural, és un oficial, que desprèn també una simpatia. Aquestes serien les dues constrans, tant una com l'altra, que marquen la pauta de totes les altres, que en definitiva, dels mateixos joves, penso que també. Perquè en els joves el que hi ha és el que avui ho escoltava, aquesta sintonia amb l'amor hòdia, en definitiva, o sigui, de no ser tu. A vegades dius, ostres, tu, en miro tant en l'altre, que m'oblido de mi mateix, ja penso que aquesta definició, en mincerta glòria, també la tenim molt ben reflectida, amb els dos que competeixen per la mateixa noia. I, parellament, es veuen atrapats amb una altra història. Jo diria que són dos personatges molt antagonics, són amics, però jo diria que buscadament planteja dos personatges que veuen la realitat d'una manera molt diferent. Però de cap manera podem agafar amb un que seria el que es passen a l'altra banda, com el dolent i el que es queda a l'altra banda, com el bo. Si el que es passa a l'altra banda és el bo. És aquell el bo. Clar, perquè aquell és el que té... Mira com ho diu el teu avi. Què? No, no. A veure, aquell és la persona més íntegra. Sí, el que supere... No, no, no, emocionalment és el més íntegre. I és el que no enganya ni de frau de ningú. De fet, es passa a l'altra banda, però una qüestió d'intendència, jo crec. No, no, d'intendència... Perquè tenen més aliments als franquins. Sí, perquè ell es troba una situació que el porta, això. Però ara jo et diré, Jordi, perquè reia, perquè el Jaume, precisament, és un personatge que no li agrada gens amb això. D'haver canviat de banda-ho. No, Abena. Amb els aixerits aquests avis sempre van semblar ben acabats. No, no, no, no. Bueno, jo... Llegint la novel·la i... Ah, aquí ja havíem d'arribar. Llegint la novel·la a la diferència. No, no, doncs és molt diferent, és el que és verdaderament lleial a tots. A la noia, a la... bueno, la... A la dona, a la dona del... El seu amic, perquè al final, bueno, la novel·la i la pel·lícula, doncs, també es veu, no vull dir... Ell dona la vida per salvar el fill del seu amic. La dona ell. Entens? Vull dir... No ho sé, és... No, no, a mi em va semblar, és que això no el coincidíem, perquè ell el podíem dir que d'una forma política dels més o menys, de bons i dolents i una mica simplista, des del punt de vista, que no sé què es vol dir-ho, des del que ho feien de ningú, doncs feia aquesta anàlisi. Jo em penso en canvi, la novel·la tot com està, inclús amb la pel·lícula, el personatge que més et fa més ganes... Jo estic llegint la novel·la justament per aquest personatge. Perquè em sembla que el personatge més atractiu, més interessant, i més complexa... I més difícil, i més difícil, perquè és en la novel·la especialment, perquè amb la pel·lícula no... A més és que seria impossible, és el que té, diguéssim, és el que... intel·lectualment has de fer un esforç més gran per seguir-lo, per ubicar-lo, perquè és un senyor d'un pensament histrònic, en el sentit del discurs. Perquè mantens... és tan difícil, i l'omple d'imatges paradoxes, mantens contrapunts... Jo diria, el que expliques, el Jaume, diria justament que fer aquesta anàlisi, em penso que la novel·la va més enllà d'aquesta anàlisi simplista, de dir, es passa a l'altra banda. I, per tant, com que va més enllà, em penso que hauríem de conèixer la novel·la, o, doncs, o mirar-ho... No sé tant dir, això és bo, això és dolent, perquè és molt més complicat. Sí, però, inclús, a la pel·lícula, jo penso que també redimeix, en el moment final, redimeix els dubtes que ja s'hi hem pogut haver. És que, junta amb la senyora aquesta, que no ens ha sortit el nom... La Carolina. La Carolina és el títol, el títol nobiliari... Sí, sí, sí. És el personatge més interessant que hi ha, perquè si tu vols atrapar el públic, necessites un personatge conflictiu, un personatge amb marestes... Per això, en el cine negre, nosaltres admiràvem el Richard Gwyn, Marc-Huanfeia de Dolent, el James Kegney i tota aquella gent. Perquè, hòstia, és el que diu el Tolstoy, no? Totes les famílies felices són avorrides, a l'inici de l'Anna Karenina, no? Aleshores, vull dir, això és el que deia l'André Eslabart, que si tu filmes un got... No té cap història, perquè és un got, i tu veus allà la representació d'un got. Ara, si filmes un got trencat, ja comencen a haver-hi arrestes, ja comencen a haver-hi movimentes... Tens un argument, conflicte. Ja tens un conflicte i ja atrapes a l'espectador amb això. Tens un discurs, tens un discurs. Evidentment, si en elipsis, millor. I si el tros de got rodola després de la taula... I encara hi dones un argumentari... Sí, sí. Jo la veritat és que esteu defensant l'argumentació d'una manera absoluta. I això crec que és molt interessant. Del personatge solaràs, que es diu solaràs. No n'estem parlant, no hem dit el nom, però és el solaràs. Perdoneu-ho, és... Que més el nom està molt bé. Jo estic llegint la novel·la i vaig dir-ho l'altre dia per aquest personatge. Perquè vaig sortir del cine dient... Vull saber més coses de com arriba a funcionar aquest personatge. Jo faig una pregunta capsiosa. En relació al tema de l'èxit del fracàs, en aquesta novel·la o en aquesta pel·lícula, com és un cert com s'interpreta. Bueno, és que allà hi queden tots bensuts. Bé, però èticament potser no. Una persona que es manté coherent amb la seva allò que defensa... Sí, però aquest és mort. I però aquest es desapareix. Això potser no ho havíem de dir, però... El més íntegre, el més íntegre. Sí, és el més íntegre. I desapareix el mapa. Queda un quadre allà que dius... I els altres, diguéssim, intenten emullar-se la nova realitat que els cau al damunt. Clar, clar. A mi m'han quedat dues preguntes, però de totes maneres te les faré. Vull dir per què a l'escola ens ensenyen d'una manera i després de la vida hem d'actuar d'una altra manera. I després, quina influència tenen aquests programes competitius a la televisió de que la gent nominen els altres perquè els fotin fora o per eliminar-lo i tot això? Jo només deixo... Això se'n diu per versió, no? Si voleu, torno un altre dia. Exacte. Dos dies més. Dos dies més. Són preguntes que m'han sorgit amb el que ha dit el Jordi, i la setmana vinent... La setmana vinent tenim aquí el Pep Armengol, que ens veu parlar del cinema d'Estanley Cooper. Per fi! La setmana que ven agraï el Jordi. Gràcies, Jordi. Espero que la música sigui el tema d'amor despertacos, sisplau. Vinga, farem el que puguem. Fins la setmana vinent, a rebre'n. Fins la setmana vinent, a rebre'n.