CsC 25/04/17 - Lady Macbeth, Ma loute, Učiteľka, Vor der Morgenröt/Stefan Zweig in Amerika + Kubrick

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més som aquí, disposats a parlar de cinema i sobretot de cinemes sense condicions, les aquelles coses que ens agraden, que recomanem, que considerem que val la pena que veieu. A més a més avui, com passa gairebé, cada setmana tenim un convidat, un especial convidat que ens plau molt que estiguin aquí, perquè és un senyor que domina el tema de l'estalell cúbric i que ens parlarà la segona part del programa de tots els films de l'estalell cúbric. Aquest senyor es diu Pepper Mangol i el tenim aquí, amb esquerra al nostre costat, moltes ganes d'escoltar-lo. Com sempre, estem aquí, una part de l'equip, tenim el control del so i la música darrere dels vidres en Francesca Aguilar, en Joan Sardà que estava a la meva dreta, acaba d'arribar la Carme Navot i que es posa també a la meva dreta, el Paul Diguer que està a l'esquerra i en Joan Morros que intenta presentar-us. Com sempre, farem dues parts del programa, la primera part parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que val la pena. Jo sé que tant el Joan com el Pepper han vist una pel·lícula que els he agradat molt, Lady Macbeth, i, per tant, podria ser molt interessant que ens parléssim d'aquesta pel·lícula, que, a més a més, el Joan en concret, i, per tant, seria molt interessant, potser que comences ell, s'ha llegit la famosa novel·la basada en aquesta pel·lícula o en aquesta novel·la? Ja ho explicaré. No és ben bé això. A més, no és la d'Axéspia. No va de l'Axéspia, va d'una altra cosa. Ja no pregunteu ni per la música del començament, ni res. Estan perdent els 11 costums. Jo entés que era la música del Stanley Kubrick. Per a nada. Això està preparat per després, perquè el Joan ha portat música, com sempre, i em demanava, ara tocava aquest, em dic, no, comencem amb això. I què és això? El Ministerio del Tiempo. És una sèrie, és la gran sèrie espanyola, per excel·lència, perquè després, si teniu bé preguntar-me, doncs, bé, aquest diumenge va fer una activitat molt interessant allà als Verdi, i vaig poder conèixer el creador de la sèrie, el Javier Olivares, després, si voleu, en parlem. A veure, però què no ho sento? Què dius? No se't sent. No sent re? No, no se't sent re. A veure, espera. Tens ben connectat. Tu creus que això és tan fàcil, espera. A veure, ara, Pol? Pol parla. Hola, sí. És que tens una altra, tenies una altra. Ara ja està, no podrem sentir la música d'aquí, no passa res. No, no, que només era un comentari. Lo que anava a comentar és que està bastant relacionat pel tema de les sèries, però comencem ara, a qui em sento. És president de la sèrie. El Col·legi canten. La setmana passada el Joan Sardal va parlar de Borguin. Jo ja me l'han passada tota sencera, per tant, estic disposat a començar-la a veure. Ja la tinc tota sencera. És un nom, perquè t'acaben deixant Netflix, això, i té un nom en anglès, que és les maratons de sèries. Has vist 30 capítols, has vist? No, no, no, la tinc a casa, però encara no he començat a veure cap. Sí, sí, és que quan tingui un moment de temps no m'hi posaré, però ja els tinc, o sigui, ja puc començar... No, no, no, encara no he començat. El que diu el Pol és això que diu. Ja m'he comprat el Quijote. La raó és que el meu germà, no sé si a través d'una biblioteca, va aconseguir totes les tempurades, les va copiar, per tenir-les, i me les ha passat, o sigui que les tinc jo, però no he començat a veure res. Doncs quan comences no la posés d'això. Doncs fa bé d'avisar-ho, perquè, vull dir, us va explicar l'altre dia el Joan. Has d'escoltar els programes quan no véns, home, brava un caràcter. Jo no puc fer tant deures, tant deures, tant deures. Mentre estàs allà amb els nets i això, el posa, el vas sentint... Un dia te'ls porto, te'ls des tu... Molt difícil que és. Exacte, que seguin aquí a la taula. El difícil ja seria que se lleguessin. Tenien drets i saltant per a la taula. Necessitant. En qualsevol cas, ells han vist Lady Macbeth. Jo penso que val la pena que en Joan ens comenti per explicar que li va semblar, quina impressió en té, com ha vist la novel·la. Encanta que es digui Lady Macbeth per això. Sí, bueno, és... Últimament també es va estrenar una pel·lícula xinesa, ja no sóc Madame Bovary. I no era Madame Bovary. Que en l'original no era Madame Bovary, sinó que era un personatge xines, que doncs és el símbol de les dones dolentes, diguéssim. La fem fatal. Sí, sí, sí. I a les hores, pel mercat internacional, doncs es va escollir Madame Bovary perquè se'n tenia més bé. Llavors, aquí el que va fer el Nicolai Leskov, que és l'autor de la novel·la, en realitat és una novel·la curta, perquè són 92 pàgines, és portar un personatge que podria ser tan dolent com Lady Macbeth i posar-lo a la Rússia del segle XIX, que és quan ell vivia. A les hores, què dir? La pel·lícula és magnífica. Jo la trobo extraordinària, amb Pep, em sembla que també està d'acord. Coincideixo, sí. Perquè agafa la novel·la tal com és. Vaig llegir que ja havia tingut una versió fílmica a càrrec del polonès Andrés Baida, no la conec, jo penso que no s'ha estrenat aquí, però no sé, jo em sembla que una versió millor que aquesta, que ara s'estrena de dirigida pel britànic William Oldroyd, jo em sembla que no hi pot haver millor adaptació que aquesta novel·la del Nicolai Leskov. Hi ha també una hòpera basada en la novel·la, que és de Xostakovich, que per mi és un dels grans músics. Però de quan és aquesta? Del segle XIX. I Xostakovich té una hòpera, que es diu Lady Macbeth de Menks. La novel·la en català l'ha introduïda per Lady Macbeth del districte de Menks, i l'òpera és Lady Macbeth de Menks. I la pel·lícula es diu Lady Macbeth sense res més, a seces. I és una pel·lícula molt precisa, molt... la novel·la és un prodigi de síntesi, ja ho estem dient, només 92 pàgines, i la pel·lícula també segueix l'estil de la novel·la. La qual cosa no vol dir que sigui una il·lustració de la novel·la. És que la novel·la té el valor de la pel·lícula, que és una creació a partir d'una altra creació. I segurament tenint en compte totes les recreacions que s'han fet d'aquesta novel·leta, tenint en compte l'òpera, i tenint en compte tot el que s'ha fet. I per mi el més important és que és una pel·lícula per passar al segle XIX. Tot i que l'argument és del segle XIX, a la Rússia, és perfectament contemporània. És a dir, l'adaptació no és fidel a la novel·la menys en el final. És a dir, el final s'aguanta molt bé en el segle XIX, però en el segle XXI no ens diria res. Ens diria molt poc. Ens deixaria amb un regust de dir que això no acaba com hauria d'acabar. I la gent que ha fet el guió ha canviat el final i l'ha portat al segle XXI absolutament. Sense canviar de... Desprit. Desprit, no? Però dona la visió des del segle XXI. És a dir, canvia absolutament el final per veure-ho des d'ara mateix. Perquè sigui una cosa que... Això que es diu tant, que ens interpeli. Perquè el final que dona la novel·la al segle XIX, ara el trobaríem una mica fluix. I en canvi, això és una història de poder. És una història de poder en els diversos... en els diversos vessants del poder, com aquesta dona, que és una dona bàsicament dolenta. Per això és aquesta Lady Macbeth. Aquí no hi ha bruixes, no hi ha boscos que caminen, no hi ha res, però la maldat i la maldat del poder hi és en primer pla. A mi em va recordar... D'altres som-nos, si se'n recordeu, que l'arribada i la marxada dels carruatges es veu sempre a través d'un bosc. Un bosc espès. Jo vaig pensar que podria ser una mica... Com un reflex de dir... Ei, estem... Cuidado. A l'altra banda del bosc és la Lady Macbeth. Xèxpir també hi és. I és també en la destilació que fa l'Escob. I evident en la pel·lícula també hi és. Si tu fas un obra que es diu Lady Macbeth, has de tenir en compte el pobre William Novie. A veure... No sé, nosaltres parlàvem d'influències... A mi em va recordar molt el Buñuel. Jo penso que és una pel·lícula que el Buñuel li hauria agradat fer-la. És encolós. Sí, sí, sí. I una producció excel·lent. A més, és una producció de la BBC. I vull dir-ho, també, de la família de americans queadeshaven la transresistència i em va săguir. En realitat és a les quals род Klein bu yea de netaxxeps disappointment. Per lareet chopa Proc hade red fonts de la loteria bargania. Jo només jo recordo que una altra loteria nacional que inverteixi en el cinema, que és la Loteria belga. Ja que ho recordo amb les pel·lícules de l'Andrè a la història del cinema, s'ha escoltat. I ho dic perquè, a veure, les loteries que tenim nosaltres, on van a parar els diners? Clar, clar. Ja ho sabem, no? En els senyors d'aquests que estan imputats. Sí senyor. Aleshores, que una loteria o dues, en aquest cas, que jo conegui, donin els fons per creació de cultura, això em sembla una meravella. A copiar-ho. Però haig de dir que no és el típic producte de la Vivici, i la gent que no es porti engany. Vull dir, no és les produccions de la Vivici sobre novel·les de Genosten, sobre altre tipus de novel·la victorian, etcètera. No té res a veure. És una pel·lícula completament de cinema d'autor. És a dir, que la persona que vagi al cine només per distreure és que no hi vagi. Perquè es trobarà de sabut, frustrat i fotut. Vull dir, és una pel·lícula que inaugura el festival d'autor, de... el film d'A Film Festival de Barcelona. I, si inaugura, és perquè exactament no és una pel·lícula d'autor. Ens va recordar també molt la planificació de l'Ulrich Seidel. L'Ulrich Seidel. Aquesta mena d'agafar la simetria en el pla. Hi ha uns plans que es van repetint de la Ley de Macbeth en una espècie de canapé, una espècie de Sheslong, que cada vegada ens la costa més la càmera. Vull dir, que és un símbol del poder d'una força tremenda, ella amb el gran vestit, amb les faldilles amples, etcètera. Vull dir, ella asseguda allà, quieta, seriosa... Vull dir, imponent, per cert que... Vull dir, m'estic imaginant, quasi. Fas molt bé. Ja veig aquella dignitat. Sí, sí. Bé, bueno, dignitat. Sí, dignitat externa, sí. Però molt externa. Bueno, la dignitat... Una crueldat del poder. Els clars malvats tenen aspecte digne, eh? Alguns. Per exemple, aquesta. Alguns? Està veient la foto i dic... Sí, sí, sí. I s'ha de dir que l'actriu protagonista és Florence Pugh. No sabem qui és. Pugh, és un actriu molt jove, que a mi em va recordar molt a la Rachel Bice, fins i tot físicament, si sembla. Vull dir que la cara la recorda excepcionalment, però és un actriu descomunal. La imatge és una mica intemporal, eh? Absolutament. És que el film no és un film que... El que deies tu que ha posat el segle XXI, però en canvi, mires la foto aquesta de la Benota. És que la història pot funcionar en qualsevol segle, perquè la primera història de Macbeth ens demana el segle XIII, quan realment hi havia un rei escòcia que es deia Macbeth, que això ho va recollir el Shakespeare, i llavors ho va fer en el segle XVI. Llavors anem de tres segles amb tres segles. El XIX és el Nikolai Leskov que agafa aquest argument, no? Ara, vull dir, en ple segle XXI, aquest William Oldroyd, que també és bastant novel·la, aquest director, doncs jo penso que ha fet una pel·lícula per treure'ns el barret. Molt bé. I l'haurem. Carme, què has vist, tu? Jo, clar, me n'alegro moltíssim de que diguis que hi ha una pel·lícula meravellosa, perquè jo no me l'estrobo. És que costa. A veure, jo... Aquesta la passo ràpid, eh? Però només per dir que és informable, per fer l'alta societat d'aquesta. Ai, ai, ai, que llora polèmica. Ah, doncs no, la deixem estar. No, no, no, jo ara mateix ara estava veient... Doncs no, no, no, no la vaig... No, no, no puc. A veure, jo... Hi ha una cosa curiosa que em sembla que ho vas comar... M'ha agradat, deixa'm dir d'això. És que no tinc ganes ni d'entrar amb debat amb aquesta. Imagina si la vaig trobar informable. Jo vaig anar perquè trobava que la Vinoix i la Valeria Bruni no podia ser que fessin... Bueno, jo acabava de veure una italiana de la Bruni. Vés-te'n sense condicions, vull dir, que si algú la defensa a la pel·lícula... Sí, sí, sí. Potser és perquè el títol t'has quedat amb el títol... No, no, no, no. Vaig empassar-me la tota. No, no, però vull dir... És igual de societat, la Pòrtula. Sí, ja ho sé, no que vol dir és això. És la contraposició entre la societat i la que no ho és. Però és una pel·lícula que és igual. El meu moda de veure no la conselleria. L'únic que trobo bonic-bonic extraordinari és la fotografia, que és d'una altíssima qualitat, i si haguessin fet de tot ella una exposició de fotografies molt d'elles maquíssimes, em va haver semblat esplèndid. No estaves preparada per veure cannibalisme? Digueu-ho sincerament, a la pel·lícula. No, no, m'és igual que fessin cannibalisme o no. Això seria una cosa anecdòtica. Si hagués història consistent, el que passa és que trobo que no n'és de consistent. La que no t'agraeix és la gratuïtat. No, la gratuïtat a vegades té sentit. No, però en aquesta pel·lícula concretament... La gratuïtat, deia el Pòrtula. El guió, és un guió que no s'ha... A meu moda d'entendre no s'aguanta. És a dir, vol descriure dues coses, les descriu, però després, cinematogràficament, trobo que no ho lliga. I no lliga la història. Llavors, tot és esperpèntic. I llavors, no sap si triar-lo és perpèntic o el realisme, o... No, no, és que tot és esperpènt. Ja ho sé que és tot esperpènt, per això que al final és esperpènt. Però, de fet, vol explicar una història. Llavors, no se'n surt d'explicar aquella història. El meu modo de veure. Jo vull dir que jo, si us ha agradat, estic molt contenta. Jo l'he de veure encara. Jo no l'he vist. A mi m'ha agradat. A mi m'agradaria dir una cosa abans que el Pep digui la seva, perquè jo no l'he vist. Jo no he comentat una, t'he anat a comentar la professora. Jo no l'he vist a la pel·lícula, però el que sí, veig que resulta una pel·lícula d'aquelles o que t'agrada molt o que no t'agrada gens. Això pot ser. Perquè en la vanguardia va passar un cas molt curiós, que la crítica del Salvador Llopart... Jo no ho havia vist. La crítica del Salvador Llopart. Un estrella. I l'Enric Ros... I en canvi, l'Enric Ros, en el suplement, que fem, ni posava quatre. És a dir, o t'agrada molt o no t'agrada gens. És un tipus d'aquest pel·lícula. A veure, a pesar de tot... És a dir, ja he dit el que em va treure... Sembla esplèndid, que és la fotografia, el lloc on està situada, i com usa la fotografia. Això és molt bo. Però això no és una pel·lícula. No. Una pel·lícula no es pot salvar per la fotografia. És una pel·lícula. A mi em feu pensar, no sé si serà una bona manera de comparar-ho amb una altra història, com que parlo de l'Esperpento, i sabem que per excel·lència el senyor Ramon Vallinclan va ser el creador de tot això. Ah, sí, però això és una altra cosa. Bueno, però és que si qui ha llegit luces de Bohèmia, també es pot trobar... Doncs també en teatre què es va fer. També es pot trobar amb una situació en la qual tot és això. És veritablement una cosa difícil de copçar. Perquè són personatges... Aquesta pel·lícula jo sobre la troba Arrogan. I el Vallinclan és Esperpenti, però Arrogan no. Bueno, jo puc dir... Déu-n'hi-do, el Vallinclan d'Arrogancia. Arrogancia personal, però no la sé ni obres. Personal, personal, sí. Jo de les maneres aniria a la professora, que em sembla que és una pel·lícula més interessant, alguna mesura, o menys per tu, de vegades, no? A veure, jo vaig anar a veure la professora perquè li vaig preguntar al Joan, que havia vist i no... no sabia, no em va aconsellar aquesta, però no l'havia vist. És veritat. Perquè la crítica l'ha deixat bé. Llavors jo no havia vist les crítiques, i llavors quan vaig veure que era eslovaca, jo l'any passat vaig estar... que t'hi estiu passat vaig estar a Txèquia, que jo havia estat a Txèquia abans... De la separació. Abans de la separació. Bueno, abans del... El caguda al món. Sí, exacte. I per tant, per mi ho va ser impressionant veure aquell canvi. Eslovaca i jo no ho conec, Bratislava diu, és una ciutat... Bueno, no té... Molta tercera part de praga, però... I vaig pensar que era un món que em feia gràcia de veure. Llavors, de què va la pel·lícula? La pel·lícula... Bueno, es diu la professora, ja es veu. Llavors, és una mestra d'una escola... En l'època comença el 83, és a dir, abans del mur, i per tant amb dominació soviètica clara. Per tant, allà... La gent provenient de Rússia i la gent provenient de les estaments poderosos que són els militars i el... I el partit són lo fonamental amb lo que funciona la societat. Que és el que jo també hi havia vist, quan havia estat... Bueno, quan havia estat a Rússia i quan havia estat a... L'únic que era que era Eslovaca, llavors. Llavors, aquesta pel·lícula, sorprèniment, és una pel·lícula lluminosa. Que de l'època del 83 es fa difícil de pensar que fos lluminosa alguna cosa allà. I en Camilès és una pel·lícula d'una escola ben explicada. Els nens ho fan molt bé i la professora també ho fa molt bé. Curiosament, passa a Bratislava, a Eslovàquia, i el director és Txec. No sé on... Realment, la cultura Txec és més potent que la puntura eslovaca. Però és curiós que finalment la pel·lícula aquesta ha sortit d'Eslovàquia. Llavors, la trama és una història de bullying de la mestra contra els nens. Perquè la mestra té... És una dona que és viuda d'un militar, d'un militar soviètic important i té els tics de la dominació. Llavors, el personatge està ben descrit perquè és un personatge sense ser un dolenta que tu explicaves de la Lengua i Magdè? No, no és una dolenta clara, però és una persona que fa mal, que no sempre coincides. Els dolents solen fer mal, si poden, però hi ha molta gent que no anés i fa mal. I aquesta és aquest tipus de personatge. I està molt ben descrita, perquè té un punt de banal, un punt de potent, un punt de... I, finalment, fa mal a uns quants nanos. Llavors, la trama està ben agafada perquè és dels pares que es van aqueixar, perquè les directors de l'escola no s'atreveixen contra ella, i això sí que entenc que era així, perquè el món que... Jo, per exemple, que vaig estar a Rússia a quasi als 80, 99, era un món molt, molt difícil, molt difícil. Per tant, entenc que aquest tipus de societat era així, molt difícil de viure. Sembla... Vis, des de nosaltres, el tipus de coses que fa aquesta mestra amb els nens és inconcebible. Absolutament inconcebible. El tipus de bullint que fa. És molt difícil d'entendre. Però, en canvi, un cop entres a la pel·lícula, te'l creus. Te'l creus. És una mestra que els nanos estan obligats a fer coses per ella, a les pares dels nens també, li han de fer el recado, li han de reclar la casa, li han de netejar les... Tot aquell tipus de bullint de baix nivell, però que entens que sí que aquest món, que no és ja ideològic, però que té els tics que han fet una dominació tan potent com era la dominació soviàtica. I això està ben d'escrit. Després la pel·lícula és una pel·lícula menor. És una pel·lícula... Que està ben jugada. Els actors ho fan molt bé, tots ells. Jo li he dit als nanos també. I, per tant, és una pel·lícula que es veu tranquil·lament, que des de la nostra òptica, inclús de la jo que soc gran, he viscut una escola que aquesta escola no l'he vista mai, aquest tipus de bullint per pat dels mestres, em sembla a mi inconcebible. Però entenc... L'escola franquista... No, jo vaig anar a l'escola franquista i mai em va passar res semblar. Era un bullying constant per part dels professors. Almenys els que jo vaig tenir. Potser sí, però jo no em vaig tenir cap d'aquestes. Mai. Però jo vaig anar sempre a l'escola Laica, i sempre, des dels 3 anys. I, per tant, no sé massa... De debò explico això. Però entenc que algú s'hi hagi trobat. Sí, sí, però no et trobaries un mestre que et fes anar a casa seva a netejar-li... a passar-li l'espirador a la... Era una cosa inconcebible. Perquè els franquistes no en sabien més, però realment... Jo vaig anar a escola pública. No... Escoles de l'Ajuntament. Tot el meu... Tot el meu ensenyament primari, i en fi hi havia gent que era mestre, perquè havia sigut capital a la Guerra Civil, i ens tractava com a l'exèrcit. I abans de començar la classe de cantar el Quedalm Sol, jo mai el vaig cantar. Jo mai el vaig cantar. A la meva vida. A l'escola, el poble sí. A nosaltres, en el pati, pujaven les 3 banderes, tocaven hymnes... Jo tampoc, jo ja he confessat que jo vaig anar... Formar militarament. I els grups de Sant Anton ens feien anar a missa cada dia, abans de començar de 8 a 9 anàvem a missa, cada dia, cada dia, cada dia, i el dissabte feien... Abans de marxar cap a casa cantàvem totes les setanies a l'església, a la capella, però això de cara al foyo d'això, jo tampoc ho vaig conèixer mai. Però en aquesta pel·lícula és un bollín que no és ni ideològic, és de funcionament. Ja, ja, ja. No, jo haig de dir, simplement l'hi vaig recomanar, perquè em va arribar a través de diversos canals, que era una bona pel·lícula o una pel·lícula interessant. Interessant. En el que hi havia en aquell moment a la cartellera. L'avant considera com la pel·lícula millor de l'estrana de la setmana. I l'altra cosa que em van dir és que és una pel·lícula que podia passar molt desapercebuda, perquè es veu que hi ha molt poca publicitat. Jo he vist que ni la venguàrdia ni el periódico em parlaven de la pel·lícula. Però em va trobar quan m'ho vas dir. Em miro les crítiques i aquesta no hi era. Quan em va arribar aquesta informació, em va dir... Mira, el que m'han dit és això. Jo no l'hi he vist i, per tant, no sé... Després he vist que va guanyar el festival de Carlo Vivari, i el festival de Carlo Vivari és Txec, però... No sé com... Perquè ells ja tenen una mica de ràbia, els Txecs ja s'eslova... Bueno, no ràbia. És molt important aquest festival, eh? Sí, jo he estat a Carlo Vivari. És molt important. Va guanyar aquesta pel·lícula. Tampoc és que diguis que no és res. Però és un món que ells entenen millor que nosaltres. Crec que pot entendre, perquè està ben fet, ben interpretada, i té un guió que quadra, i que allà es pot entendre molt bé. Jo, com que anem per feina, no tindrem temps de deixar que parli el nostre amic que ha vingut avui per parlar de l'Estanley Kubrick. Jo volia, simplement, molt ràpid, que la única pel·lícula que he vist també m'han recomanat a la pena, i penso que en moltes coses que diré és veritat. És l'última pel·lícula... Bueno, la pel·lícula d'un actriu i director alemana que es diu Maria Slatter, que es diu Stefan Svajd, adiós a Europa. Aleshores, aquesta dona és més actriu que directora. Aquesta és la tercera pel·lícula d'ella com a directora, i ella ha fet en canvi com a actriu 49 pel·lícules. I penso que la pel·lícula està ventriada en el sentit de que ara que Europa té problemes i l'autradreta sembla tenir més força cada vegada, arriba que crec que és una pel·lícula oportuna sobre un dels grans intelectuals del segle XX, el prolífic escritor austríag Estefan Svajd, un dels escriptors més llegits i més traduïts al món, sobretot d'abans de la Segona Guerra Mundial, i que, segurament, al món del cine, a través de la famosa pel·lícula, la carta no desconocida del Max Opus, amb la John Fontaine, etc. perquè és una de les seves novel·les. Ella és un senyor que escriu assajos, escriu novel·les, escriu bibliografies de grans personatges històrics, molt famoses, molt llegides. És un dels escriptors europeus que escriu extraordinàriament bé, i que, a més a més, va tenir un enorme, diríem, electós. És un senyor que es va ser molt llegit pràcticament fins a la seva mort a l'any 1942. La pel·lícula és una aproximació a aquesta figura, en un temps concret de la seva vida, quan va ser expulsat, diríem, d'Elemanya, igual que li cremen els seus llibres, igual que amb el Max, el que sé jo, hi ha una llista de Langstein, d'Albert Olbreig, que els nazis cremen els llibres, entre ells li cremen també els llibres d'ell, i ell es veu obligat, per tant, a marxar. El film, per tant, recorre el seu exili, la seva fugida. Primer va a París, després a Londres, després a Nova York, no, a Buenos Aires, després a Nova York, torno a Sud-Amèrica o Sud-Àfrica, a Sud-Amèrica, concretament al Brasil, i llavors és quan escriu aquest llibre, que, a més a més, hi ha portat, perquè és un llibre impressionant, és quan escriu aquest llibre, que es diu El món d'ahir, que va ser l'últim llibre que va escriure, i que va ser publicat després de la seva mort. En aquest exili escriu aquest llibre, que és una reflexió sobre, doncs diríem, el que ell considera que s'està perdent d'Europa, de fet, suposo que sabeu que és molt bé, que hem conegut aquella suïcida a l'any 42, amb la seva dona, perquè creu que els nazis guanyaran la Segona Guerra Mundial, i, per tant, tot el seu món desapareixerà. I, prengueu-me la pena, encara que sigui molt greument, llegir d'aquest prole que fa d'aquesta famosa, diríem, història, d'aquest famós llibre, diu, tres vegades m'han ensorrat casa i existència, m'han separat de la meva vida anterior i del meu passat, i amb imbamència dramàtica m'han llançat el 8. Aquest, no sé on anar, que és la situació en què es troba en la pel·lícula que estic parlant-ne, que ja més tan familiar. Però no me'n plano, justament la pàtrica es devia lliure en un sentit nou, i, tan sols, qui ja no està lligat a res, no ha de tenir consideració amb res. Més endavant, però jo usa tot el prole, que és meravellós, però que no seria molt llarg, diu, he estat humanatjat i bandejat lliure i no lliure, ric i pòbina. Tots els desgrugaïts, curses de l'apocalipsi, han galopat per la meva vida. L'evolució, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i la migració, he vist créixer i escampar-se davant dels meus ulls, les grans ideologies de bases, el feixisme a Itàlia, el socialisme a Alemanya, el bolserisme a Rússia. He hagut de ser testimoni indefensi impotent de la inconcebible recaiguda de la humanitat, en una barbaria com no s'havia vist feia molt de temps, amb el seu dogma de l'anti-humanitat, deliberat i programàtic. Aleshores, és espectacular, és a dir, un personatge... jo penso que és un senyor digne de ser llegit, perquè més i més escriu molt bé. I, des de la punta vista de la pel·lícula, què podríem dir de la pel·lícula? Doncs podríem dir de la pel·lícula que... que ens interessa pel tema que toca, i pel personatge, que només toca el periple final de la seva vida, en aquest recorregut que deien de Buenos Aires, Nova York, Brasil, etcètera, que acaba amb el famós, com dèiem, suicidi d'ella, a la seva dona a Petrópolis, que és un poblet petit de Brasil, al febrer de 1942. Això també és una cosa que et choca. Ell es pensa que Hitler guanyarà i per això és suicida. I, en realitat, la història, després, va resultat que no va ser... És com una depressió, per exemple. Sí, suposo que està tan fotut. També ell explica, en un moment de mirar, que la pel·lícula també es dona a entendre, però més vol explicar el llibre, que ell, en la fons, surt del seu món i no es troba en lloc bé. És a dir, ni a París, ni a Nova York, no és casa seva, i a Petrópolis intenta ficar-se a entrar a la ciutat de Brasileira per aconseguir-se. Per tant, es troba com sol, solitari, no troba el seu lloc en el món. Potser, si haguéssim de comentar la pel·lícula per acabar, i per no llargar-me massa, es podia dir que l'única cosa que s'ho pot retreure una mica a la pel·lícula és que la posada en escena és excessivament acadèmica. El que impideix, jo diria, la plena identificació de l'espectador amb el personatge. Tot i que la interpretació és extraordinària, els plans són malevallosos, jo penso, l'estètica és molt guapa, i, inclús, hi ha una escena final, que té una força brutal, jo penso que només per aquella escena quasi va la pena veure la pel·lícula. Tot i que jo diria, també, per ser honestos, que no sé si és una pel·lícula, com també deien Joan Abans amb la pel·lícula anterior que ha comentat, que no sé si és pel gran públic. És a dir, és una pel·lícula que, si no, que neixes una mica, qui era aquest autor, si no tens ganes de saber més coses i tal, jo no vull dir res més, prefereixo que passi el següent. Jo crec que dono la paraula i em quedo per la setmana que ve. Doncs vinga, donem la paraula. Una cosa, abans d'entrar en Cúbric, voldria discrepar carinyosament de la Carme, per mi, altra societat, també coneguda com Malut, és una pel·lícula notable, al·lucinant des del principi, és una pel·lícula entretinguda, que l'únic que li faria és que té una durada excessiva. Això fa que es repeteixin algunes escenes, que l'espectador ja les ha vist, per tant, són innecessàries. Dida això, hi ha la presència de la Valeria Bruni Tedeschi, amb una arribada que a mi em va recordar perfectament l'aparició de Tàxio a mort de Venècia, a la plaça. És una pel·lícula esboixarrada des del principi, tenim una actuació de la Juliette Vinoj, que a mi m'agradaria veure si li van fer alguna prova després de les 6 víctimes, perquè és que sembla que estigui boja tota la interpretació d'ella, és una cosa... El crític que se l'ha carregat, la seva interpretació, el que vaig llegir, no l'hi he vist. És que sembla que no estigui sencer. La gent diu que aquest paper no l'hi va. És que no té consistència personal. La pel·lícula és una pel·lícula de trascroixut. O sigui, estem amb una família de pobres, transportadors de persones a Bràs, quan baixa la marea, i quan puja, que no es mullin, els treuen a l'altra banda, i arriben un parell de policies molt especials, un inspector i el seu ajudant, que si entres dintre el rotllo de la pel·lícula, són d'estern i llans, perquè s'ha de veure, i desapareixen persones d'allà. Però la família pobra resulta que té la costum de tant en tant fer una barbacoa amb carn human. Ahà. I per a una altra banda, tenim una família burgesa de Crepita, cap al seu final de l'esplendor, que ve allà passant uns dies, i dintre de la pel·lícula es veu volar inspectors de policies, es veu volar burgesses, és una mica especial. Però pot tindre algú que entri dintre de... perquè no deixa de veure-hi una crítica bastant corrosiva. La crítica és evident, és el més fàcil de veure. Però jo no soc les de les al·líquies. Si entri dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre... 참io dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre dintre... Gràcies, amics, abans d'entrar en l'EiCubric, us tinc a donar les gràcies a tots els companys de la mishora per permetre'm preparar una mica un resum que és molt difícil sintetitzar l'EiCubric. D'un dels directors que més m'ha interessat, m'ha impressionat i amb el que més vegades he vist les seves pel·lícules i les he disfrutat, he llegit 15 llibres d'ell, o sobre ell, millor dir, i és una persona que la tinc dintre de l'Olimpo dels meus 10 millors directors de cine. La filmografia d'EiCubric té l'inici en un film bèl·lic, Fear and the Sire, i al final, en un altre film bèl·lic, Full Metal Jacket. A part, quedaria per parlar l'últim apel·lícules d'ell, que l'ha fet 12 anys després de Full Metal Jacket, la jaqueta metàlica, que seria Age Watched. És un apel·lícules a testament, en parlarem després. En total diríem, són 12 pel·lícules, el 12 serà un nombre especial dintre l'univers personal de Cubric, però el testí el va dur a reiniciar-se, i va ser quan, després de 12 anys, precisament, va fer el seu testament film, involutari o no. Un conveni de la seva obra, Age Watched, i producte de la maduresa creativa d'un dels directors de cinema més complet, que ens ha donat el CTR, pel fet de reunir en una sola persona el creador total, dominant de totes les besants, més importants d'una obra cinematogràfica, la direcció, la fotografia, el muntatge, el guió, la música i el sol. En tot era d'un rigor extrem que el portava a controlar personalment fins als aspectes més freqüents, més poc freqüents, com el doblatge en altres idiomes, les condicions de les sales i els equips de projecció per citar només alguns exemples. En nombres, Cubric seria 13 pel·lícules, 0 òscars importants, resultat molts incondicionals i molts detractors. Els inicis de Cubric, ell va néixer al Bronx a Nova York, el 26 de juliol de 1928, va morir a Londres, a la seva casa, dormint, el 7 de març de 1999. El seu pare era un metge d'origen austríac, una família d'en Jueus, la seva mare, ingertrut Predaler, el seu pare era aficionat a part de metge o meòpata, era aficionat també a la fotografia i quan tenia 3 anys ja li va regalar una càmera de fotografia Graflex. Aquest és un tema a retindre perquè després serà important tota la afició a la fotografia de Cubric pel seu futur com director. Va tindre en la seva vida familiar 3 dones, es va casar del 48 al 51, va estar casat amb Tova Metz, va ser col·laborador d'ell, va ser l'equip de rodatge de Ferran de Sair, la primera pel·lícula. Després va tindre del 55 al 57, es va casar amb Ruzso Boca, una bailarina que va intervindre també amb Killer Keys, el ves de la CC. I a partir del 1958 i fins a la seva mort va conviure 41 anys amb Su Sant Cristian Harlan, va interpretar quan encara no estaven casats, eren nòvios. Li va donar el paper El final de pasos gloris, senderos de glòria, un paper impressionant, molt sentit en el que ella és una cantant alemanya, que està cantant els soldats després de que hi hagi hagut allà un actitud dels mandos terrible, matant per excolpar-se com a caps de turc, 3 soldats que no tenien culpa de res. Fins aquí va tindre 3 filles, una seria Catrina, que era d'un matrimoni anterior de Su Sant Cristian, i l'altra l'Aina i la Vivian. Era un home molt familiar, li agradaven els gats, li agradaven els gossos, tenia una vida familiar que no té res a veure amb el que era l'activitat professional. Li agradava viure a partat i de fet, a partir de quan va fer l'Urita ja es va quedar a Europa i es va comprar una mansió i allà va anar fent les seves produccions. És curiós com amb el seu aprenentatge, amb estudis es diu que era intel·ligent però mal estudiant. De fet el que passava és que no li agradava el sistema d'estudi que hi havia implantat. Els 3 anys ja dic que va tindre la primera càmera i després va tindre dues aficions que són importants. El jazz, que va compartir amb les seves companyes i anava sovint a veure-ho, li agradaven molt el Ginc Rupa, el bateria, i ell va tocar la bateria durant un temps com a aficionat. I després els escacs. Els escacs ja és una qüestió més curiosa, ell es va introduir al món dels escacs i el va fer servir per generar diners. Ell organitzava partides i guanyava el millor durant el dia 3 dòlars jugant els escacs i guanyant partides. Era molt bo. Després els escacs li van servir d'aprenentatge, ell diu que a vegades per jugar els escacs ja s'han de tindre al cap mil possibles jugades posteriors que poden vindre. Llavors això ha aplicat el control dels guionistes, el control dels directors de fotografia, el control dels sectors, a tot el control total de l'abrigo li servia de molt. Era un vegatge aquesta estructura mental de saber per on me poden sortir, per on me poden vindre, quina és de totes les possibilitats de millor que puc escullir, etc. La fotografia li dona el sentit de l'enquadre, interès per la composició plàstica. I el que es posa per filmar següència és càmera en mà. Això és una innovació important, perquè normalment els artesans, que es consideraven els seus directors, eren molt de gruva, de càmera plantada, etc. Ell va introduir la lectura simultàneament com a prenentatge, a partir dels 19 o 20 anys va començar a llegir d'una forma desaforada, novel·les, llibres de tècnica cinematogràfica, va llegir sobre Seisen i va llegir sobre Podokin. Ell es va quedar amb Podokin. Hi ha una cosa molt curiosa. Ell ens diu, parlant del cinema, que el guió no deixa de ser scriptura. Interpretar ve del teatre. La imatge cinematogràfica ve de la fotografia. El muntatge és l'únic que és cine. Això és tota una declaració d'intencions, i vol dir que després de llegir i veure a Seisen i Podokin, ell es va decidir clarament per el muntatge. I per això és molt important, després de la filmació, les seves estades en la sala de muntatge, tallant-en pel mand, tallant-en pel mand. Vull citar unes paraules del crític Michel Siment, que és un dels que els va fer una de les poques entrevistes llarges. Va donar 4 o 5 d'importants en tota la seva vida. I són 50 anys de cinema. Michel Siment va fer un llibre extraordinari sobre ell, que es diu Cúbric. I diu que per a Cúbric el cinema és una experiència no verbal, és a dir, una experiència visual. Això és important per tota la carrera de Cúbric. I 2001 seria el millor exemple del paradigma d'això. Perquè en el 2001 jo m'hauria de dir que Cúbric quasi fa un retorn cap al cinema mut. L'obra de Cúbric exigeix i desafia el mateix temps l'anàlisi, imprescindible per entendre un director exigent, original, original i visionari. Els referents teòrics de Cúbric diríem que Einstein representa la forma de mostrar el cine, productin la tècnica d'aplicar en el cine, xaprin el contingut que vols mostrar en el cine. Max Ophuls, tu ha citat abans una de les pel·lícules, era per Cúbric un emblema en aquesta pel·lícula. I Luís Buñuel serien sempre presents com a referents a l'hora de filmar adaptacions literàries portant l'obra original cap als seus interessos com a creador. Això seria també una mica el que has dit tu de la pel·lícula Lady Madden. El referent literari sí, però jo faig la meva obra. Cúbric s'hauria de fer obres. I la prova està que normalment recordem el títol de les obres de Cúbric i aquí tinc la llista. Totes tenen una novel·la al darrere, totes, des de la primera. I en canvi no recordem la novel·la i sí que recordem les pel·lícules. Com a eines d'anàlisi del contingut de les històries que a priori interessarien a l'autor, les eines d'aquesta anàlisi serien en el camp filosòfic, John, Jung, Freud, Volter, Kafka i Nietzsche. Aquests són uns referents importants per ell. Valles i varies vegades l'Ailiada i l'Odissea de Homer. Fins al punt de plantejar-se una adaptació al cine de l'Ailiada, projecte que va abandonar per ser econòmicament inabarcable a l'inici de la seva carrera cinematogràfica. Això és important perquè encara que no l'has arribat a fer, observeu que 2001 és una odissea. Sí, referent numèric. I per què? I és que a Cúbric li va interessar molt de l'Ailiada i l'Odissea dues coses importants. Per ell l'Ailiada és la vida com a lluita. Hi ha lluita a totes les pel·lícules de Cúbric. I per ell l'Odissea és la vida com a viatge. Moltes vegades, l'Odissea 2001 ja és un paradigma d'això, però moltes altres, per exemple a Barre Lingdon, és viatge. Gairebé totes, l'última fins i tot he jugat, és viatge també. A vegades són viatges interiors, però no deixa ser un moviment de l'individu. Per això crec que és molt important com a referent a l'inici de l'Ailiada i l'Odissea amb el món Cúbric. Abans d'entrar en l'anàlisi dels films, direm que hi va haver una sèrie, o sigui, hi ha John Baxter, que va fer una biografia molt bona d'ell. Diu que ell va estar amb més de 200 persones per copçar informació sobre Cúbric. I que tothom tenia una història per explicar de Cúbric, i que semblava que tothom havia viscut la tira de temps en Cúbric. Però, curiosament, això va passar després de la seva mort, perquè amb vida tothom es queixava de Cúbric, els altres directors, els guionistes. Cúbric tenia una personalitat molt curiosa. Ell era intel·ligent, però no feia bandera d'aquesta intel·ligència, llavors era un gran conductor de grups. Ell, per què no havia tingut informació superior, tenia molt respecte pel que ell considerava les persones més facultades com a guionista i com a director de fotografietat. Llavors, els agafava i els posava per anys. Cúbric estava a Londres i podia trucar perfectament a Frederic Grafell a Nova York i despertar-los quatre a la matinada i dir-li, oi, Rafael, i estar-se dues hores parlant amb ell i la dona allà, però, oi, estan-li, és que estoy en la cama i no podríamos hablar la mañana, no, no, deixa, deixa, és igual, tu. Que li donéssim la seva versió del que ell volia fer, dir, què et sembla, aquesta presa, com la faries? Tu creus que hem de fer sortir 200 extras o ho podríem fer un 50 o podríem rodar en pluja? I, quan li havien dit diverses coses, ell treia tot allò i agafava l'abona per ell. Llavors, clar, moltes vegades ells deien, bueno, és que... i el cas, curiós d'Espartaco, és una peça molt curiosa, Cúbric va tindre al principi una sèrie de gent que li va deixar diners i ell ja va dir, cobrereu però no sé quan, i realment va entregar a cobrar, però Cúbric va saber fer les coses bé per fer diners. Primera cosa, es va posar amb el rotllo Marlon Brando, que volia fer el rostro impenetrable, on ell ja xac, que ja havia, diguéssim, donat pel sac a San Pekingback, amb la mateixa història, quan el que ell volia des del principi era ell dirigir la pel·lícula. Llavors agafa i diu, bueno, Cúbric, que ja començava a tindre una mica de nom, ja havia fet dekilling i tal, agafa i comença a parlar amb ell i al final, Cúbric el va enviar literalment a la merda. Però va llargar molt el tema, el va llargar tant que va fer que el despedís Marlon Brando, i aquest despedís va ser 100.000 dòlars perquè estava previst el contracte. L'hi va al darrere, quan despedís a Antonimant, que el dòlars també és per menjar a part, no? Antonimant no m'agrada, perquè aquest tio, aquí hi ha molts actors anglesos, està bé ple d'actors anglesos, boníssims, és per taco, i Antonimant els tenien molt respecte, llavors, clar, Laurence Olívia, tots aquests, i ell diu, no, no, no, no, no, no m'interessa aquest tio, respecte massa els anglesos. Cridereia Cúbric, cridereia Cúbric, sí, sí, molt bé, com anem aquí? Diu, bueno, aquí tenim d'Alton Trambo, qui ens fa el guió, ah, sí, l'obres de Howard Fast, un comunista de PRO, diu, i tu, bueno, si us et dirigeixi i ens coneixem de pas o clori, bueno, ja saps, ja sé que tu ho saps fer bé, i l'altre diu, molt bé, quan cobreu 150.000 dòlars, vale, 150.000 dòlars, amb això, es van acabar les penes per sempre, va pagar el que devia, els que el havien finançat fins a llavors, i es va acabar les penes de Cúbric, i va ser un dels fets, econòmicament parlant, que li va servir per poder afrontar aventures com 2001, per exemple. És a dir, Cúbric és un tio total, però en total és que també és total amb els negocis, no treballava, amb ell li agradava que les seves fol·lícules tinguessin èxit, però no treballava donant peixet a l'espectador, mai, no va renunciar mai a fer la seva obra tal com ell la volia, però sí que cuidava molt la caixa i tant, i ha dit, a partir d'aquell moment ja no va patir més. La veritat, el coneixement de Pepe, perquè ens està introduint, però tende de demanar a la ràdio de vegades si hem de fer un esforç de síntesis i pepe, mig minut per cada pel·lícula, perquè són doxes, queda molt poquet, a veure, sintetitzar, molt difícil, va. Hi ha tres cormetratges que li van servir de lamentatge i dues pel·lícules que les podem passar dient el nom, Fear and the Sire, que és una pel·lícula que ell després va renegar d'ella i fins i tot va intentar esborrar totes les còpies que hi havia en circulació, però no va aconseguir. Sí, era una pel·lícula bèl·lica situada en un ambient país desconegut, després va fer el petró del ves de l'assassí, que era una pel·lícula de boxa, per mi la més fluixa de totes les que va fer ell. A continuació, ja va anar cap a Traco Perfecto, de Killing, ja és una innovació, és una pel·lícula important, és una innovació, perquè hi ha una espècie de narrativa diferent, que després, no cal dir-ho, està timitada i recentment per un director de culte com és el Reservadox de Tarantino. Molt bé, a continuació tenim Espartacos, de la que ja us he parlat, és una pel·lícula que no cal dir, va ser un èxit i encara continua sent, i si tornen a la dreta i jo segurament... No, la França també per Semana Santa. Llavors ja es va posar en el terreny de l'adaptació, i amb l'adaptació arriba la maduresa i el mestratge per mi de Cúbric, l'Olita. Es va posar amb mans de Navocop, el va convence i Navocop va col·laborar amb el guió. A continuació va fer el doctor Strangelove, que per mi és una pel·lícula extraordinària i una comèdia de Cúbric. De nou, el tema bèl·lic i de seguretat nuclear, avui s'hauria de reposar a tot arreu per tocar el cervell a l'espectador, ser dat per tanta banalitat en front, per exemple, de Trump. Repeteixen alguns actors com a Cellars i Haydn, que ja havien estat en pel·lícules anteriors. Per a mi és una de les obres de mestre contingut sexual de Cúbric. I si la veieu, fixeu-se en els diàlegs. Són brutals en el camp de lo que és... Són la bomba. I llavors arribem a la plenitud de Cúbric. La plenitud de Cúbric per mi, el seu sostre creatiu, està en 2011, no ho dic, de l'espai. A continuació, tenia un Clover Orange, que li va portar molts problemes. Aquí, en Clover Orange, Cúbric va atindre realment un patiment perquè va ser malinterpretat i se'l va acusar d'enaltació de la violència. Si va decidir retirar-la, si no recordo malament, de les sales de cinema. Va estar molt tocat per aquesta pel·lícula. El Cap de 4 anys va fer Barry Lyndon. I Barry Lyndon és una meravella. Jo tinc l'oportunitat de revisar-la la setmana passada i tinc ganes de tornar-la a veure ja. A continuació, de Shining, el resplandor, aquí dintre del camp de Stephen King, i li fa una destroça al King, i fa una pel·lícula... Una pel·lícula extraordinària. És tristíssim. Un metal jacket seria la pel·lícula sobre Vietnam extraordinària. I per acabar, el seu testament filmic és un resum de tot Lobón i Millor de Cúbric. Moltes gràcies. Ha estat una meravella. La setmana vinent. Gràcies a vosaltres per invitar-me. La setmana que ve, Joan Sanz vindrà a parlar de la violència del cinema. Moltes gràcies.