CsC 02/05/17- La mano invisible + Jonathan Demme + Pel·lis (Jennifer 8, Pelhalm 123) + La violència.

Cinema sense condicions. Hola. Gracias. ¿Ya? Sí, es suficiente. No sé si le he hecho muy bien. Estaba un poco nerviosa. ¿Por algo en especial? Bueno, que no estoy acostumbrada a que me miren... mientras trabajo. ¿Y eso le molesta? ¿Le gusta su trabajo? Yo creo que todos los trabajos son importantes. Incluso los más comunes. Oye, ¿tú piensas mientras trabajas? Yo lo intento, pero como mucho acabo contando las pierzas. No, no, es una encuesta. No se trata de ninguna venta telefónica, senyor Herrera. Es muy importante que siempre se sigan las mismas formas. ¿Tiene algo que objetar? No, no, ningún problema, lo que ustedes prefieren. Al final de mes, lo único que importa es el sueldo. Lo demás son chorradas. Tens la nit xora de la pena. Bona tarda. Un dimarts més som aquí, una vegada més. Per parlar-nos de cinema sense condicions, d'aquelles pel·lícules que hem vist, d'aquelles pel·lícules que veurem, d'aquelles pel·les que arribaran, o de les que, històricament, ens considerem que val molt la pena. Que vol parlar de dos clàssics del cinema de l'Estanley Kubrick, ja en parlarem en el seu moment. I, per tant, de fer una mica de reflexió sobre aquest món, que és el món cinematogràfic i el món cultural. Aleshores, avui, com sempre, el francès, controlant el sol, ens posa coses que ens sorprenen, perquè jo confesso que he sentit una sèrie de coses i no sé de què va això. Explica'ns una mica de què has posat, francès. Això és com aquell que treu d'un discurs fora de context, i això que agafa. Què és això? Ho he avissat abans d'entrar, de que havia anat a veure una pel·lícula per tercera vegada, i una pel·lícula de la que us vaig parlar el novembre de l'any passat. Que no hem vist, però que no hem vist. Però que es pot veure! I aquí està la gràcia, que ara, per fi, ja s'ha estrenat al cinema es Princesa, de Madrid, al Renoir Princesa, al 28, al Divendres Passat, és una de les estrenes de la setmana, i a Barcelona, als cinemes Unsets, que es va poder veure en presència del director, el David Macian, aquest diumenge. Ja vaig estar saludant aquest home, que ja ens coneixem una mica. Aquest dijous, de ma passada, es pot veure de nou als cinemes Unsets, a la set de la tarda. El dijous vinent, hi ha 11 també, i aquest dissabte, a les 8 del vespre, torna a venir el David, que s'ha convertit en un embeixador de la seva pel·lícula brutal. L'home va posar tots els seus estalvis, va demanar crèdits, que encara està pagant, però és que, veritablement, és una petita perla, que se n'adona, que al final li ha sortit una cosa tan valosa, que sap que ha de fer el que sigui per vendre-la. I jo us ho dic, i ara, quan vosaltres la veieu, ja estaré pensant en el que jo vull dir per això, és a veure, per poder apreciar-ho. La mano invisible. He escoltat alguna cosa, però un recurrent, si més no, que el que compta és cobrar el cap de més. Sí, alguna altra cosa, que es posa nerviós i em miren. El tema, quin és? Aquest que és com el subtítol de la pel·lícula, el espectáculo del trabajo. És una novel·la, originalment, de l'Issac Rosa d'un sevillà, que David Macian va llegir, que va fer una sèrie de cormetratges, sempre, curiosament, com a protagonista el Bruto Pomeroy, que és un actor secundari fabulós, que coneixereu de moltes pel·lícules, és aquell que feia allò del moviment, aquell amb els elàstics dels pantalons, a la venginera, explicant-li que el que li havia explicat el seu fill, era que es feien els fills fent allò, llac, llac, llac, llac, llac, llac, llac, llac, llac, llac. Però mai no ha tingut un paper protagonista, només amb alguns cormetratges. La qüestió és que sempre havia fet cormetratges de caràcter més aviat festiu, diferent, però de cop, en la seva primera pel·lícula llarga, va decidir adaptar aquesta novel·la, que en principi la cosa era una mica complicada, però consisteix en una sèrie de persones que estan en una sala, en una sala industrial, i cadascú té una feina determinada, una persona que va construir mur, un albañil, en català, un paleta, una costurera, una telefonista, un informàtic, un carnicer, diferents persones, que han escut el seu lloc de treball, i tots van fer la seva feina repetidament. Carnicer també? Carnicer també, i quan fan... Sí, que hi ha una declaració del carnicer, quan li fan l'entrevista, de com funcionen, com havia treballat amb un excursador, i com havien anat canviant de treball, perquè la gent no aguantava allò, en una situació determinada. La qüestió és que, en un moment determinat, el paleta ha construït el primer mur, dins d'aquesta nou industrial, llavors el Tira Terra, que és el que he sentit en el soroll aquest, amb un cop de pala de martell, llavors comencen a sentir-se aplaudiments, i gent que agada allò, i flashes, i dius, bueno, què està passant aquí? Doncs consisteix en una mena de reality show, en què hi ha tota aquesta sèrie de treballadors, els espectadors van a veure aquest espectacle del treball, i hi ha una... Els que serien els empleadors, la gent que ha empleat aquesta gent, que els hi van posant una sèrie de condicions laborals canviants, que no estaven prèviament en el contracte, o que si ho estaven, no estaven molt clans per on anirien la cosa, llavors són un treballador més, que cobren el seu sou, al final de mes, que per això es deia aquesta frase, que estan 8 hores ja treballant diàriament, i que no saben ben bé què fan allà, simplement van fer una... Tansat mal dits, les vies? Sí senyor, una de les pel·lícules que posava David Macian com a punt de comparació amb aquesta pel·lícula, tansat, tansat mal dits, perquè és aquesta repetició, aquest ball de forçat, per aconseguir arribar a un premi. Això de tota manera és una cosa més quotidiana, allò, tansat, tansat mal dits, era una situació excepcional, una crisi brutal, allò del crac del 29, la gent havia de guanyar-se la vida, això en principi són els treballadors, normals i corrents, que és veritat que... Dins de la crisi que hem patit, no? Jo me'n recordo el dia que vas venir, l'últim dia, Joan, oi? Joan Sant, sí, que tenim aquí, encara no l'hem presentat, no hem presentat a ningú, només a mi. Ens parlaves precisament del goig d'estudiar fins als 40, precisament per tenir... Més enllà dels 40. Sí, més enllà. Precisament per tenir l'orgull de ser el que som, no? Vull dir, em va quedar aquesta frase, i em va agradar molt. Llavors, és clar, transformar això en un espectacle... I fa una mica de... No sé... Que depèn de com estigui muntat, no sabem... És veritat... A mi em recordo del metge de Gronholm, però amb treballadors, no pas amb executius. Sí, una vegada que ja han passat d'alguna manera, aquelles proves inicial, doncs estaríem aquí dins. Molt bé, aquesta. Sí, el metge de Gronholm, que en cinemes va portar amb el nom del mètode, únicament el mètode. Però amb teatres estàvem. D'una manera bastant... A mi em parlava més amb teatre. A mi em parlava més amb teatre que amb cine. Però és veritat que t'ho hem presentat a la gent que tenim avui, i els convidats... Ja caio, ja caio, ja caio. Com que has començat, veus que sense que ens posaves, ens has una mica descol·locat. Ja entenem que ha acabat tot això, ja entenem que va. Avui estem en Joan Sardà, el meu adreta. El més enllà, com sempre, tenim el francès Aguilar, que està arreu dels vidres, en Jaume Avidal, que acaba també d'estar aquí amb nosaltres. I el convidat, jo en Joan Morros, que estic fent aquesta petita presentació, i el convidat d'avui, que és en Joan Sanz, que per segona vegada torna a venir al programa, perquè ens va agradar molt el que va fer la última vegada, i estic segur pel que m'ha donat els refrenyes que tinc, que farà una cosa molt maca a la segona part del programa. En aquesta primera part del programa, parlem una mica, potser, de les coses que ell vol parlar de la Joan Atendem, que s'ha mort, suposo que sabeu que s'ha mort, i tu, si vols, pots parlar de la pel·liografia. Jo no he vist res, un Facebook està fora de Barcelona de vacances, i acabo d'arribar, i no he vist absolutament res. Comença en Joan, per exemple. Sí. A veure, en Joan Dimi, ell deia a tot arreu que... Es deia Dimi en anglès. Es deia Dimi, jo és que el veig a Itàlia dient Dimi, Dimi, perquè... Suposo que tothom deia Joan Atendem, perquè és tal com s'escriu, però ell recordava que el seu cognom és Dimi. Bé, és un cineasta que, malauradament, ha mort en 73 anys, que tampoc és una edat com per morir-se, i que ha tingut una firmografia molt destacada com a cineasta independent. Jo trobo que ell és... ha estat un exemple del que pot ser un cineasta independent, i també, doncs, ha tingut entrada en la indústria amb èxits molt espectaculars, com Filadelfia o el Silenci dels Anyells. I és un personatge que s'ha sabut moure dins d'aquesta... dins d'aquesta paradoxa, podríem dir, ser un independent que tenia entrada en el món de Hollywood, en el món comercial, encara aquell, sempre, en aquestes pel·lícules comercials, doncs, mantenia una línia liberal i, sobretot, un gust artístic que no sempre està en les pel·lícules comercials. Després, explicaré una anècdota que confirma aquest caràcter independent del Jonas Andimi. Però, si mirem algunes de les pel·lícules de la seva carrera, doncs, veurem que va començar l'any 74, és a dir, bastant grandet, hi ha 30 anys, i va començar, i això és important a la productora del Roger Corman. El Roger Corman doncs sempre va donar l'oportunitat a directors joves, perquè comencessin, i ell ho va fer en una pel·lícula que aquí es va titular La Cárcel Caliente, que és un anglès era Cage Heat, una cosa així com d'una pel·lícula rengabiat o empresonat. Llavors és la típica pel·lícula de senyores a la presó, o d'una presó de senyores. I, en fi, no va ser gaire coneguda ni valorada, perquè tampoc... És que estaria dintre d'Alginora que exploteixen films, de senyores de muy buen ver, diguéssim. Sí, sí, sí, bastant bé. Encara que estiguessin a la presó anaven bastant despullades. Llavors, dos anys després va fer una pel·lícula que en anglès és Fighting Mad i en espanyol luchando por mis derechos amb el Peter Fonda de protagonista. Aquí ja va tenir una mica més de repercusió. També l'any següent, l'any 77 Handel with Care, Tratar con Cuidado inicia una col·laboració amb el lector Paul Lemat que farà diverses pel·lícules amb ell. Llavors, com a primera pel·lícula que aquí es va reconèixer, es va valorar d'ell, tenim Last Embrace que seria l'abraçada final, però que en espanyol ens ho van posar com a l'eslabón del niàgara. Suposo que una mica per recordar l'altra pel·lícula que també es diu niàgara, no? Escalterat. Aquí doncs estava protagonitzada pel Roy Shader, l'actor conegut per Friends Connection i per Tauró. Tauró de l'estima Spielberg i també Janet Margolin que Janet Margolin era la protagonista de la primera pel·lícula de Woody Allen de Pren el Diné i Corre. Llavors, l'any 80 fa una pel·lícula que es diu Melvin i Howard, una altra vegada amb Paul Lemat i amb Jason Roberts. Jason Roberts en aquesta pel·lícula fa de Howard Hughes, el famós productor i director que va passar una vida bastant fora del món, amagat, perquè no volia tenir contacte amb la gent. Aquesta pel·lícula va ser bastant reconeguda a Estats Units i llavors trobem també l'any 84 ja, fem un salt, una pel·lícula que en l'original es deia Swingshift, que seria canvi de torn, però que en espanyoles deia xiques en pie de guerra, que sempre és més atractiu. I els protagonistes eren Goldie Hawn i Karl Russell. I llavors... En català, perdona en català, sí que li han dit torn de tarda, és l'altitud... Segurament, segurament no ho he mirat en el... Com es diu allò, el... El portal del 324.cat hi ha una llista de tots els títols en català, de les pel·lícules que s'han passat o s'han estrenat en sales o bé s'han passat a TV3. I llavors l'any 84 fa un documental perquè aquesta també és una de les característiques de la trajectòria de Jonathan Dimi. El barrejar el documental amb la pel·lícula de ficció va fer també moltes pel·lícules per televisió va fer alguns capítols de sèries però el documental i sobretot el documental musical era una cosa que li tirava força i fins i tot en les pel·lícules de ficció la música tenia un gran interès. Aleshores li estem parlant de Stop Making Sense que és un documental sobre els Token Heads del David Byer que va ser un documental que a la seva època era allò de la nova onada i etc. I la presència del David Byer al davant dels Token Heads que portava un vestit blanc que era com a mínim 4 o 5 talles més grans que ell doncs donava una teatralitat molt gran i aquesta pel·lícula va ser molt, molt reconeguda. També va fer molts videoclips em va fer un per Jovi Forti i la Chrissy Hyne també per New Order després veurem que va fer videoclips pel Bruce Springsteen i per gent així i també programes de televisió de Saturday Night Live el famós program de comèdia i després d'aquesta experiència de la televisió faria la pel·lícula Something Wild Algú se'l va fer amb la Melanie Griffith i el Jeff Daniels Aquesta és un pel·lícula. La fa pensar que aquesta pel·lícula és una pel·lícula molt bona és molt típica de l'època la Melanie Griffith era una senyora que enredava un executiu i el portava per on volia i realment acaba amb tota la seva reputació una pel·lícula que també s'assemblava que també era una comèdia era la del dos anys després d'aquesta feina en anglès es deia Marry at to the mob que seria casada amb la màfia i que en castellà era casada amb tots si poses la màfia no es veu que no la agrada i llavors era la Michelle Pfeiffer i l'Àlex Baldwin els protagonistes arribem ja al silenci dels anyells després que l'any 90 hi havia una pel·lícula de televisió de la sèrie Red Hot en Blu que portava el Martin Scorsese sobre el blues llavors evidentment quan la mort de Dimi aquests dies s'ha parlat més que res del silenci dels anyells que tothom recorda amb la Jordi Foster i d'en Daniel Lecter i immediatament després filadelfia amb el Tom Hanks, el de Saint Washington l'Antonio Banderas i amb papers secundaris la Joan Goodward i el Jason Roberts i llavors de les últimes pel·lícules voldria destacar la boda de Rachel que és en Rachel Getting Marriott amb la Inhat Agway que és el protagonista de la gent il·lumet que era la filla del cine il·lumet i hi ha una pel·lícula de l'any de l'any 2002 que es diu La Veritat sobre en Charlie que el protagonista era Marc Wolberg, la Sandy Newton i el Tim Robbins que aquí hi ha una cosa molt curiosa que és el que jo volia explicar perquè jo estic independent resulta que Jonathan Dimi era el fan número 1 mundial de Pere Portavella Això és una cosa absolutament insòlita A Pere Portavella li van fer una retrospectiva al Moma, de Nova York al Museu d'Art Modern de Nova York i llavors el Dimi va quedar encantat de la manera que el Portavella portava la seva carrera ell va dir que hagués volgut fer les pel·lícules que havia fet el Portavella i justament en aquesta pel·lícula La Veritat sobre en Charlie hi ha un diàleg que una parella a París entra en un taxi i llavors en el diàleg que es manté dins el taxi diuen que acabem de venir de la retrospectiva d'en Portavella vull dir que és una qüestió insòlita que es parla amb una pel·lícula d'un rellitzador català encara que el Portavella evidentment s'ho mereix i es mereix molt més que tot això Pots haver-la anem a veure si podem perquè d'aquí temps el Joan explica el que tu has vist en Sama ja vull destacar dues pel·lícules que vaig veure ahir Jennifer Vuit és una pel·lícula del 1982 amb l'Antigar Díaz la toca sempre va resultar prou interessant, l'Auaz Urbar es vega i el Joan Malko que té un tros gloriosa és fantàstic aquell tros quina manera d'oferir-se en qüestió de 5 minuts a oferir-se com a actor de proprensia d'això, d'aquells que llueixen llavors aquesta pel·lícula jo trobo que el que té la particularitat és precisament aquesta manera de mostrar que aquesta societat que no precisament llueix per la seva brillantó en quant a conceptes en general de la manera que va posant sobre la taula aspectes de professions fins i tot en aquest cas els policials de la manera que s'acaba descobrint que qui fa una cosa aquestes famoses pel·lícules que hem vist últimament que ens arriben fins i tot de Corea del Nord que ens investiguen sobre un crímic que descobreixen 25 anys després per exemple, o l'honestat també de John Seigles que descobreixen 25 anys després qui va ser l'assassinida en aquell cas doncs aquí estaríem amb una cosa molt semblant però que destaca per la seva novetat vull dir-ho, vaig veure molt allò molt novetós, vaja que em fica entusiasma i en quant a l'altre és a sal al tren que penja amb un, dos, tres aquesta és una pel·lícula típicament americana no hi ha cap mena de dubte la dirigeix Toni Escot i de tant en tant jo crec que tots els cineastes ens ve de gust veure allò típicament americà encara que tingui allò típic que tenen els americans escola, que en definitiva és l'acció per l'acció però aquí en aquest cas el que domina és precisament aquesta facilitat de comunicar-se d'un final i un treballador normal que ha pujat una mica però que també l'han acusat d'això de pervers, perquè ha cobrat una d'això com es diu un soborn i tal i està molt bé, trobo que allueix la pel·lícula aquesta bueno, semblant al que ens ha dit el francès d'aquesta pel·lícula que veurem en aquest cas, no ho transforma amb un espectacle que realment està parlant dels dolents de veritat però que tenen el seu cor petitó potser i també d'aquestes persones que d'una manera natural puja en la dinàmica d'un treball tan enrany l'edat com pot ser per tallar la rent fer-ho, qualsevol cosa d'aquestes i la veritat és que a mi em va treure al final no, al final allà la sembla no l'hi he vist, en canvi recordo la primera que vam fer, que és els anys 70 i que passa la crítica 10 jo no el conec l'esquena que parles tu, però la primera que diuen que és molt més acabada molt més aconseguida que aquesta i no recordo el final recordo que al final es agafen és que no recordo com acaben clar, no podem deixar el pas d'això al final hi ha una escena molt curiosa ve de que no desvellarem aquí per si algú la vol veure i la casualitat es descobreix en el culpable per una casualitat és una història maca i la idea claustrofòbica està dintre d'un vagó d'un metro d'un cotxe perquè el vagó és per marcaderies amb una capacitat de manòvia extraordinària entre voltes treu un paparàs és ell el que fa i el guàssinal d'Enxel de treballador dels ferrocarrils d'allà a Philadelphia sembla que és allò sembla que ho anomenen una part de... recordo la primera, aquesta no la veu no ho sé, em va cridar l'atenció i després volia descobrir una cosa i aquesta sí que l'explico suposo que heu vist la pel·lícula del Dorado del John Gwayne, del Robert Mitchum i llavors del Dorado una de les coses que vaig descobrir és que el John Gwayne amb tot l'heroi que representat i que tantíssima gent s'identifica és un trampós agafa avantatge sempre i sobretot al final quan ja està d'aquella manera tan ferit que veu que no podrà contra aquell també li fa trampa li fa tocar la cordeta a l'altra és el moment que es distreu i ho dic perquè hi ha una estona quan encara el Robert Mitchum està avorrant que el Robert Mitchum és més que ell, gairebé exigero exigero, però és més quadriculant i com que està begut va per ell i agafa una per ell i pa, ja t'està marcat el que serà al final també això em va cridar l'atenció perquè vaig veure també això doncs vinga, jo penso que val la pena que aprofitem el convidat que tenim i per tant a partir d'ara donem la paraula en en Joan Sanz perquè ens parli de la violència i porta de varios convidats fantàstics i em sembla molt bé Abans m'agradaria lligar una mica amb el que ha dit el principi de tot de les empreses, del treball i ha anomenat una espècie de homo sapiens que a mi em fascina que podrien buscar fer-ho una sugerència i que podriem trobar alguna pel·lícula que parli dels executius d'acord? Els executius són una mena d'homo sapiens que els han vengut de que són burgesos, d'acord? Es van cregut més aviat. El s'han vengut molt bé i ells es pensen que el són. Són falsos burgesos, no? No hem de perdre la perspectiva que un burge és aquella persona que té un monopoli, en monopoli té un mitjà de producció. I cap executiu té en monopoli un mitjà de producció. Per tant, no ho són. I després passen les coses que passen, que a la crisi salcrac del 29, doncs menjaven a menjadors socials i a la crisi amb l'actual que encara estem, també. Veus a persones que han tingut un càrrec molt important i van a menjadors socials, oi? No volia... De d'altra manera, a mi m'agradaria posar una pura més, això. Jo penso que la burgesia és una cosa bastant més complexa que això, eh? Que ho diria avui. Això ja és una estructura mental que fa, que... Sí, sí, sí, sí. Però no volia deixar passar la oportunitat. Ja et dic que han parlat... Han anomenat una espècie que, veritablement, es d'estudi i que podríem trobar alguna pel·lícula. Escolta, moltíssimes gràcies per tornar-me a convidar-me a un altre cop, és un plaer per a qui no hi estem buscatros. Els que s'escolten, els diré que els sí convençut, aquesta gent que tinc aquí al voltant... Diu a vosaltres del CEC cada... Sí, els sí convençut, encara no sé com, per parlar de la violència, però la veritat és que he portat a tres convidats que seran els que parlaran per mi, jo no, eh? Jo no en sé res, però els convidats que he portat, evidentment, sí que ens saben i ens saben molt, no? Evidentment, no podia ser d'una altra forma i portat a un director de cine, que s'estan li cúbric. Estan li cúbric. Ens presentarà dos pel·lícules fantàstiques. La primera és Senderos de Gloria, del 1957, i la segona pel·lícula és l'anant jamecànica de 1971. Dos tipus de violència diferent, d'acord? Però això, quan arriba el moment, en cúbric ja... Ja parlarà. Ja ens parlarà, no? De s'hi he portat dos escriptors. Un d'ells és un ideòleg, és un dels pares, un enfatitxo, sobrerà, i un dels pares de l'anarquisme, que és Jaim Proudhon. Proudhon, doncs, entre altres, moltes coses, era bastant balicós, d'acord? I té un pensament sobre la guerra, que m'agradaria exigir un tros de text, el qual el defineix perfectíssim amb E. Després porto un altre escriptor, que és Josep Conrad. Josep Conrad portarà dos títols a parlar. Un d'ells és El Corazón de les Tiniebles, que és la novel·la que va servir de base per fer la pel·lícula Apocalipsis Nou, del Francis Fordcòpola, del 79. Aquesta pel·lícula, evidentment, tracta de la guerra del Vietnam, i evidentment és un tipus de violència, també. Ja en parlarem després, parlaré a ell després, que és el tipus de violència que està monopolitzada per l'Estat. Porto, en corren, ens porta un altre obra, d'acord que són les seves memòries, crònica personal, que a mi m'agradaria moltíssim, podem sacrificar tot, però a mi m'agradaria moltíssim dirigir un tros de test que té a les seves memòries i que parla sobre la paraula. D'acord? Conrad diu que la paraula és molt important i també molt perillosa i fa un pàrraf que a mi, quan vaig dirigir el llibre, perquè ho vaig tenir que fer per la universitat, per fer un treball, i la veritat és que em va quedar i ho he utilitzat bastant sovint, del poder de la paraula, però quan arribi el moment... Molt bé. Ja en parlarem i el llegiré si queda temps. D'acord. I per últim, i també per parlar de la violència i portar-la i posar aquí sobre la taula i fer un debat i tal, són dos exemples reals que van passar a Los Angeles, un a l'any 65 i un altre al 92, que van ser calcats. El que va passar al 65 va tornar a passar a 1992, d'acord? El del 92 es va tancar amb més de 50 morts, 11.000 detinguts i 3.000 ferits. Vull dir que, cuidado, que la violència va ser una violència racial, va ser tremenda, en podem parlar dels dos fets, perquè és un tipus de violència molt concret, ja arribarem, no? Bé, en parlem, doncs, entrem en tema, ja directament, no? La violència, el que diré ara, senzillament, és una introducció per les pel·lícules i tal, que en parlaran en l'estat ni cúbric. La violència és un instrument, és innegable. D'acord? És un instrument que pot estar al servei de l'ignorància, de la intolerància o que costuma millor. Que costuma millor estar entre el servei de l'ignorància, de la intolerància, de la política, de la religió, de la malaltia, d'acord? De l'economia, de la bistocràcia, de la burgècia i del proletariat. En definitiva, i per resumir-ho molt i molt i molt, és un sistema de control social. En és molt ràpid, és molt efectiva, la violència. Aleshores, hi ha varios tipus de violència. I el que l'estat ni cúbric ens presenta amb senderos de glòria és la violència que té en monopoli l'Estat, que utilitza, mitjançant els militars, per portar endavant, per desenvolupar endavant, per obtenir uns beneficis o no d'acord de qualsevol cosa. I l'utilitza l'Estat. Això és el que la pel·lícula antimilitarista que va fer l'Estat ni cúbric el 1957, que per cert, el context històric, que, en volta a aquesta pel·lícula, és que feia 12 anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial, que feia 4 que havia acabat la Guerra de Corea, no ens oblidem que la Guerra de Corea va durar 3 anys, del 50 al 53, de que a més a més estàvem en plena crisis de la Guerra Freda, i que el president dels Estats Units era el general Einstein Howard. Per tant, dic que senderos de glòria no va tenir cap nominació, ni cap premi... És normal. S'entén perfectament. La pulsació ja no ho entenc. No, s'entén perfectament que a ombros no seria. Ara s'ha de dir que el Kir Duglas va estar bordat, la veritat és que és un actor camí... No sabia mai saber el que feia el Kir Duglas. No? Probable. Quan ho va començar a saber va ser amb el d'allò, aquell espartac, allà, allà, va dir... Hòstia, allà, que això... Vale, d'acord. És evidentment un film anti-militarista 100%. D'acord? El desenvolupament de la pel·lícula no ho explicaré, ho deixo aquí els experts, però la veritat és que és digna de veure. És d'aquelles pel·lícules juntament amb altres, com, per exemple, que a Sao Blanca, que veig com a mínim... Un cop l'any... La meva dona, si m'està escoltant... Què ha passat? Què et sortirà? Que la veig un cop l'any i que, a més a més, elucino. Cada vegada que la veig sempre trobo que el com és diferent. La nana jamecànica és un tipus de violència que compra de ben diferent. Ens presenta en cúbrica, ens presenta una violència no malaltissa, sinó una violència per ser. La violència pura i dura. És un individu que s'ajunta amb un grup d'altres individus i que comparteix escenari amb altres cropúscules que practiquen la violència extrema, d'acord, per passar-s'ho bé. Però ell no està malalt. Però amb una classe concreta.Exacte, exacte. Aleshores, en cúbric...Alló el motiu. En cúbric ens presenta un Londres futurista, que és molt curiós, això, no? Amb tècniques psiquiàtriques futuristes, que és la... per cert, tècniques... Que per sort no s'apliquen. Però tècniques psiquiàtriques futuristes, que es van bestar al Pau Love, el 1904. Va guanyar el previ nobile per ser per això, per la condició, per condicionar la gent. Bé, doncs, el protagonista de la pel·lícula, aquest individu és violent per si mateix. I si veieu la pel·lícula, jo ho sugereixo que la veiem, que, en realitat, és molt violenta, us donareu compte el missatge. Cúbric ens diu, tenim un violent, la societat és violenta, però l'estat que té el monopoli de la violència no permet que un individu la practiqui en solitari. Aleshores, els polítics diuen... No, no, anem a curar-lo, d'acord? I fan un tractament novedós de principis del segle XX, però novedós, d'acord? Novedós. I el practiquen amb ell. Però resulta que, després, els denuncien els que van en contra d'aquest govern. I canvia. Aleshores, ja no. En definitiva, els polítics s'utilitzen la violència amb benefici propi, tant quan deixa de ser violència, com quan existeix la violència. Perquè el final de la pel·lícula és... jo diria que és com... És allò de la democràcia, no? Potser diuen, a veure si parlant, no arribem a un acord, no? Potser... Molt bo. Hem de dir... Hem de dir que la naraja mecànica, de 1971, tot i que estava en plena guerra fria, Freda, sí que va ser nominada en quatre Òscars, va tenir quatre nominacions, i va tenir tres nominacions als lobos d'or, no? Era, evidentment, una altra època, i era un altre tipus de violència, era el futur. D'acord? No existia. Era el futur, d'acord? Aquí s'ho vulgui creure, d'acord? És... Però, la veritat, es veu la contraposició d'una pel·lícula anti-bolicista, anti-militarista, com Cenderos de glòria, i una pel·lícula com la naraja mecànica, el tractament, tot i que la crítica d'una i d'una altra va ser molt positiva, molt bona, però el tractament dels premis, que és, en definitiva, el que llença una pel·lícula que va anar van, i, fins i tot, el director. Perquè en definitiva, el tronja mecànica és dir, i això és el que ve. Exacte. No. Aleshores, aquestes són les dues pel·lícules que ens ha presentat a l'Estanley Cúbric. Ara vindria el nostre anarquista, el que va sentar un dels que va, perquè no va ser ells sol, un dels que va sentar les bases de l'anarquisme, i el deixaré parlar amb ell, d'acord? Hi ha un llibre que es titula Les raíces de l'anarquisme, de Peter Marshall, d'acord? L'editorial és molt sugestiu, per cert. L'editorial és... Editorial la Neurosis o les Barricades, Madrid, 2016. Aleshores, a la pàgina 65-66, Josep Piat Pudol diu-lo següent. Fixeu-vos. Mientras vive en Vèrgica escrivió la guerra y paz, que iba a tener una influencia profunda en Tolstoy. La obra da testimonio de la naturaleza paradójica de la mente de Proudhon. A primera vista, glorifica la guerra hasta tal punto que el autor aparece como un apologista del derecho de la fuerza. Esto fue en parte debido a su temperamento delicoso que le llevó a celebrar la lucha. Proudhon dice. Actuar es luchar, declara. Continúa diciendo Proudhon. Pero el autor también creía que la guerra estaba arraigada en nuestro ser. La guerra es divina, es decir, es primordial, esencial para la vida y para la producción de los hombres y de la sociedad. Está profundamente asentada en la conciencia humana y su idea abarca todas las relaciones humanas. La guerra es nada menos que la base de nuestra historia. Es nuestra vida y nuestro entero ser. Proudhon continúa diciendo, sin ella, la humanidad estaría en un estado de si está permanente. Fantástica. De hecho, Proudhon va tan lejos como para representar la guerra como una revelación de ideales de justicia, ya que es un gran nivelador y elimina a los débiles. La guerra perdurará mientras la humanidad perdure. Proudhon continúa y termino. No segueix, segueix, perquè veig que cada vegada ho espatlla més. Sí, no, no, espera, espera. S'ha d'entendre en el context de l'època. Exacte, estem parlant de mitjans del segle XIX. Clar, clar. A veces ofrece una explicación psicológica de los conflictos humanos y sugiere que nuestro apetito irascible no se empuja hacia la guerra. En otras ocasiones, de la explicación económica, su causa principal es la pobreza, pero también representa la guerra en términos lògicos como la formulación abstracta de la dialéctica. Això és més filosofia que un altre. I acabo, ja. En su analisis final no és econòmicament determinista com Marx, pues argumenta que la pobreza es esencialmente un hecho psicológico y ve la agresión como una parte ignata de la inmutable naturaleza humana. Ara direu la xorraleta. Hi ha cases mentats al Marx. Jo penso que Marx en definitiva pensava en positiu i en definitiva pensava en les possibilitats de justícia de la gràcia humana i inventa un seguit de cosa. Aquest senyor, pel que puc veure, més aviat va dreta a la jubilar, no? Aquí no hi ha res a fer. No hi ha res a fer de l'acció directa. I perquè no ve el tema, no us parlo del que pensa de la dona. Això no cal. No, però sí que val la pena dir-ho. No volem protestes. No, però simplement dic que... Ara que ho sabem, escolta... No, és que... Es podria parlar, però sempre s'ha de saber en el context en què està aquí. Però sí que està bé dir que era un dels grans detractors de la independència de la dona, dels drets de la dona. És el posar i que defensava la seva infereritat física, intel·lectual i moral. Està bé dir-ho per saber una mica... Home, si en un moment determinat ja ens diu eliminar tots els febles, clar, i només queden els forts guis... Qui són els febles? Vosaltres hem de tenir en compte que aquests pensadors, aquests filòsofs, d'acord? Vosaltres penseu que Proudhon és el pare de la sociologia. En Proudhon ha sigut llegit per Hitler... Clar, és evident. Mentre es deies tu, jo deia que aquí hi ha moltes idees del Hitler... No, és que és anti-semita, Proudhon, d'acord? Per tant, quan un individu de la categoria d'aquest senyor... I de l'influència que va tenir l'època. Escriu determinades coses, és evident que l'influència va ser brutal. M'estranya que en l'època actual, quan un grup diuen a l'altre que és d'això, és feixista, no? És creïble, no? És que és aquesta finesa en la qual hem d'estar formats precisament per saber diferenciar les coses. T'ho imagines, no? Ja, ja, no? Ens sembla fantàstic. Un individu de les característiques mentals i el respectable, el respectable que va ser Proudhon, digués i escriu és el que va escriure, no? És que tots escrivien el mateix, en aquella època. No trobaràs cap defensor ni de la dona, ni de res. Perquè estava assumit socialment que això era així. I de totes maneres, el que es veu és que la societat era molt més violenta abans, i en tots els àmbits, que no pas ara. Ara se'n parla molt més que mai. Però abans, les relacions humanes es basaven en la violència. Per una qüestió purament econòmica, la gent es matava. La violència es pot domesticar, d'acord? És un fet objectiu. Aquí, en la nostra societat... Home, hi ha el futbol. Hi ha el futbol que és un plantejament de la guerra sense morts. I sense garrotades. Garrotades, bueno, hi ha empatades. Hi ha morts de futbol. No, hi ha morts de futbol. Hi ha morts com a conseqüència del futbol, com el tema de fons és el futbol. Però en definitiva, la violència... Però on les guerres n'hi havia més de morts. Indiscutible. La violència es pot domesticar i, de fet, està domesticada. I es domestica amb cultura. Aleshores, l'Estat culturitza la gent amb aquest àmbit de la violència per... Però no en superbem, la perspectiva. Per continuar tenint el monopoli de la violència. I, per tant, el control social. Sí, a mi em sembla que hi haurà diferència entre fe i confiança. I crec que cada vegada estem més confiats que sí que ho podem aconseguir. Més que tenir fe, que ho aconseguirem. Llavors, jo crec que aquí també hi jugo un paper important. No ho sé, és la mateixa manera. Jo tinc la sensació que hi ha un canvi important. Fins a la Segona Guerra Mundial, hi ha una situació que ve d'aquí i que arè de tot això. Però jo penso que una de les grans conquestes que es fan després de la Segona Guerra Mundial és, en certa mesura, la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea surt de la base de que França i Alemanya s'han enfrontat i que un pare, ja li deia, que estava amb el Border Line, estava a la frontera, li deia, escolta, quan siguis gran t'hauràs de barallar amb aquells de l'altra banda. I per primera vegada, diríem, l'estat de la banistà que intenta crear Europa en alguna mesura, contrasta amb aquesta mena de violència que havia arribat. Per tant, jo, quan defenso l'estat de la banistà que suposa Europa, que no tenia mèrica en aquest moment, perquè no tenia ni el concebeu de la Segona Guerra Mundial, i no tenen molts drets que no les tenim aconseguits, és perquè també hi ha un canvi de la filosofia. I si avui dia, per exemple, després en paral·lems, perquè tu m'ho has recomanat mentre veníem, el que passa a Estats Units, el fet que el racisme en aquest moment estigui creixent, el fet que... Jo he llegit aquesta tarda que el senyor Michael Jordan, l'any passat, no fa dos anys, el juliol del 2014, va donar dos milions de dòlars a dues organitzacions perquè busquessin solucionar... que lluitessin en contra de la segregació racial que hi ha als Estats Units en aquest moment. És evident que l'arribada del tram en aquest moment dels Estats Units està suposant, igual que el Depend, Doncs, a França, un creixement de tot això que estem criticant. És a dir, nosaltres no som d'aquesta línia, estem a l'oposició. Jo crec que la conquesta que va fer... es va fer d'estona de la guerra mundial, en certa mesura, que és defensar la dona, defensar una estabilitat social, defensar que hi hagi, doncs, una societat social per a tota la gent i per als pobres d'edat. I tot això que a Mèrica no ho tenen encara, en aquest moment, és una conquesta a defensar, algú de defensar. I el perill que tenim ve pel senyor tram i ve per a totes aquestes coses que estàs explicant-ho. I aquest perill... Sí, no, digues, digues, sisplau. I aquest perill es reflexa perfectíssimament als documentals de Los Angeles 92, que és un dels temes que també voldria parlar, que s'explica, o que ens mostra, un tipus de violència molt concret. Una introducció abans d'explicar molt breuament Los Angeles 92. Entre l'estat i la societat hi ha un contracte pàcid, d'acord? De que l'estat té el monopoli de la violència, però també té el monopoli de la justícia. El que va passar a Los Angeles 92, 92, és el mateix que va passar a Los Angeles de l'any 65, d'acord? Uns policies agafen a un senyor de color negre l'apallissen, el que passa és que l'any 65 no va quedar reflectit en un vídeo, d'acord? I van marxar de rossetes. La violència que va succeir el mes d'agost durant 5 dies al 1965 a Los Angeles no va ser com a conseqüència o produïda de forma directa per al fet violent del policia dels policies que van pegar el negre. Sinó del fet que la justícia no fes la seva feina. La gent, la societat, en especial el col·lectiu de negre, es va sentir traït. Es va trencar el contracte que hi havia entre l'estat i la societat del monopoli de la justícia. I es va perdre la confiança. I es va perdre la confiança. A l'altre cop va agafar la violència que van depositar a l'estat, se la van quedar a la societat i evidentment van arreçar. Què va passar a l'any 92? A l'any 92 va passar exactament igual. 4 policies detenen... El que passa és que a l'any 92 ja existien videofeccionats, d'acord? I va sortir per la tele. 4 policies que detenen a un negre, que es deia Rodney King, i aquest senyor va ser apallissat fins a la mort, va sortir a la premsa, aquests 4 policies van ser imputats, i resulta que a finals de l'any 91, principis de l'any 92, surt la sentència i el jutge es declara innocent. Evidentment, la societat negra de Los Angeles es veu traïda amb el contracte tàcit que tenia amb el govern. I a partir d'aquí es desencadena 4 dies absolutament de furia que van acabar, el que he comentat abans, 58 morts, 11.000 detenguts i més de 3.000 ferits. Cuidado, i unes despeses econòmiques de més d'un bilió, amb bé de barbaritat de dòlars, d'acord? Aleshores, aquí tenim el reflex d'un altre tipus de violència. Molt bé, molt bé. A mi amb el tema que tu planteges de la violència dels Estats Units, a mi em sembla molt greu, perquè jo estava mirant estadístiques i es veu que el racisme com a problema era viscut a l'any 95, la ciutat nord-americana, com un 41% de problema. El 2011 havia baixat una mica, el 2018, però ara, a partir del 2015, torna a pujar en un 49%. I quan s'hi preguntes, es veu aquesta enquest que he recollit sobre això, quan s'hi pregunten els negres, els hispans o els planks que pensen sobre si aquest problema existeix o no existeix al seu país, els negres diuen que existeix, hi ha un problema, hi ha un conflicte racial molt dur i molt potent, consideren que hi és amb un 66%. Un 66%. Els hispans amb un 64%, que pràcticament és el mateix, i en canvis blanques també es pensen que això es produeix amb un 43%. Per tant, quan hem estat veient aquests últimament l'arribada del tram, l'arribada del tram, significa que el tram s'està recolzant i està incrementant aquesta agressivitat contra la gent negra. I llavors aquests afroamericans que a algun moment determinat es van pensar en creure la Marta i l'Utter King o l'arribada de la mateixa Obama al poder, que això s'hauria solucionat, en aquest moment ha passat al contrari, és a dir, els documentals estan arribant, ens ha arribat com a pel·lícules, l'Obing, on s'ha arribat, que és allò, Munt Light, on s'ha arribat aquest documental que parlava l'altre dia sobre el braç buint, que mostren que és tot el contrari, en lloc d'anar millor, anem a pitjor als Estats Units, però a sobre amb el perill, amb el perill de que pugui donar-se altres indrets. Aquest matí, aquest matí, el diari d'avui, el diari d'avui diu, Poliesportiu, violència i racisme a l'esport. U, més que negre, a Sónlei Muntari, a Itàlia, a Pescara, diu, el migcampista Ganes, jugador de l'interi del Milà, es va cansar dels crits al·lusius al color de la seva pell, autèntiques agressions verbals de Kaira Shinofop, i va abandonar el camp quan faltava un minut, perquè s'acabés el temps reglamentari. L'Afganes va demanar ajuda a l'àrbitre, que va optar per amunt a Estàrlo, i llavors, quan l'amunesta, l'altre va disbarxar. Imagina't, a ell l'estan cridant i s'an dient, negro, uf, més que negre, fil de puta, etcètera, i l'àrbitre, en lloc d'Itàlia, això, això a l'Itàlia, el diumenge, per dir que van jugar el diumenge pesat. Però és que, atenció, en el mateix diari, hi ha picabaralla racista al tur de romandia. L'arribada al primer nivell de ciclistes negres ha obert una porta que el ciblisme no preveia, el racisme. Al final de la tercera etapa, el divendres passat, o sigui, el divendres d'aquesta setmana passada, es van embrancar en una calorada discussió l'italià Gianni Moscon, de l'Escai, amb el francès Kevin Reza, que és un ciclista negre de francès. No es van acabar hòsties perquè hi havia gent per allà que es passava. I a mateixa pàgina del diari, els radicals del caladenaris provoquen una metàlia campal. Llavors, el mateix diari explica un nou episodi de violència als camps de fútbol d'Espanya. Després de l'agressió a seguidors de Barcelona a Vitoria, al febrer, de la batalla, que tots coneixem, que hem vist per televisió, de la batalla entre pares en un partit d'anant-nos a la coa, a Mallorca, i de l'agressió d'un jovení al Prat, tal. La violència va tornar en brutal, l'esport diumenge ha passat a l'estàlia de Santiago de Pino, de San Francisco de los Enares. Era una perquip de tercera divisió, una colla d'una vintena de radicals, de la General Societat d'Esportiva del Calar, va saltar la tranca per accedir al terreny de joc i provocar una batalla campal amb els familiars jugadors de l'equip, perquè els havien anul·lat un penal. Va, que ens quedem un senyor, eh? Molt bé, tota aquesta actualitat està molt bé. Ara m'agradaria, m'agradaria dir el text del Josep Cónrec, crònica personal, que són les seves memòries, d'acord. La Alba Editorial, 2008, Randon House Mondadori, Barcelona, a les pàgines 19 i 20, no? A mi m'agrada molt. Què diu, què ens explica, en Conrad, ens diu el següent. La fuerza d'una palabra es algo que se percibe de inmediato. Quien de sé persuadir a de confiar-se no al argument adequado, sino a la palabra idònia. Siempre ha sido mayor el poder del sonido que el poder del sentido. Y no lo digo con desdén. Es preferible que la humanidad sea impresionable antes que reflexiva. Nada que sea verdaderamente grande en el sentido en que lo es lo humano grande de veras, es decir, susceptible de afectar un gran número de vidas, procede de la reflexión. Por otra parte, es imposible no captar el poder de las palabras. Palabras tales como gloria, senderos de gloria, acordaros. Gloria, por ejemplo, opiedad. No mencionaré ningú más. No hace falta irse muy lejos a buscarlas. Pronunciadas a voz en cuello y con perseverancia, con ardor, con convicción, estas dos, por sí solas. Y, sobre todo, por su simple sonido, han puesto en marcha a naciones enteras y han levantado el suelo duro y reseco sobre el que descansan los cimientos de todo en nuestro entramado social. He ahí virtud para el que quiera. Hay que prestar suma de atención al acento, por descontado. Hay que dar con el acento justo. Es de suma de importancia. El pulmón ancho y capaz, las cuerdas vocales que atronan o que resuenan con ternura, que no me vengan a mí... Aquesta barma gran a Múltiix, dice que no me vengan a mí con cuentos de la palanca de alquímedes, que, por cierto, era un gran personaje distraído y dotado de una imaginación, si acaso, matemática. Las matemáticas me merecen todo mi respeto. Pero nunca he sido yo de mucha ni poca utilidad cuando se trata de motores. Dadme, en cambio, una palabra precisa, dadme el acento indicado y mover el mundo. Caram. No está muy bien. Que convensut, ¿eh? És impressionant, que, a més, vull dir, ell reflecteix exactament el que va ser la seva vida. Recordem que Josep Conratera Polonès i que la seva llengua literària va ser l'anglès, i, aleshores, per això hi ha aquesta reivindicació de la paraula, i té tota la raó, evidentment, en el que diu. Vull dir, pensem, a nosaltres, en el que hem viscut, el que ha significat una paraula sola com pecat. Exacte. No veig comunió. És que ha destrossat la vida de moltíssima gent. La paraula pecat, simplement una paraula de 100 lletres. És cert, és cert. Molt. La legitimitat de la violència, que era el que plantejaves jo, si em permeteu, m'agradaria, ara, en els moments finals, tornar una mica al principi, perquè jo crec que planteja la mà on invisible. És precisament que la violència, ara, ve estar en les mans d'aquest... La mà on invisible és un concepte que va inventar Salada Més Mith, el creador, un dels creadors de l'idiologia, del neoliberalisme, que diu que el lliure mercat és la mà on invisible, que hi ha una mà invisible que ho regula tot, i que s'autorregula, i que no fa que ningú faci res. Això és la mà on invisible. Llavors, la violència que ens demostra la pel·lícula és la violència que, precisament, aquesta mà invisible, fa que una sèrie de gent passi per sobre d'un a l'altre, i faci que unes condicions laborals es torni absolutament impossibles de portar a terme d'una manera digna. La mà on invisible és la recerca de la dignitat, tot el contrari del que ens deia ara el Joan, que és aquesta perda de dignitat. I ja arriben una mica més en llà... Empatia, la pel·lícula empatia de la que de jo seria el mateix. Ara, amb éssers, que no són humans, i que ni tan sols tenen veu, ni tan sols ningú poden dir... No, és que jo sóc un porc, o és que jo sóc una vedella, no els defensa ningú, és un altre tipus de violència, que jo penso que hem d'acabar superant, i que hi ha una legitimitat de l'espècie humana per portar a terme aquesta violència, que és curiós. És a dir, que tots estem involucrats en això. Agraïm moltíssim la presència d'en Joan Sanz en l'equil programa. Ha estat esplèndid, et felicitem, i, a més a més, esperem que et puguis tornar a venir explicant-se quan s'ha volgut l'altre tema que et passi pel cap. I la setmana que ve? La setmana que ve, ve en Francesc Bosch, el títol del tema seria Francesc Bosch i el fotògraf de Manhausen, que venen convidats dues persones, el Ricard Marco i el Joan Sella. Molt interessant, us recomanem, perquè serà francament interessant. I la setmana que ve. Gràcies, Joan. A veure. Gràcies.