A l'escoltes ràdio d'Espel, sintonitzes ràdio d'Espel, la ràdio de Sant Just, durant de 8.1. Ràdio d'Espel, durant de 8.1. Ràdio d'Espel, durant de 8.1. Cinema sense condicions. Bona tarda, ja som aquí en altra vegada, un altre dimarts, cinema sense condicions, el Francesc Caïlar, la Carme Nabot, en Joan Morros, i us oposem que d'aquí una estona el Jaume Vidal. Hola, bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Oh. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. i d'un projecte en concret. Això serà a la segona part del programa. I a la tercera part, de què parlarem, Carme? Parlarem d'un tema que vam... se'ns va ocorre a nominar-lo com, del teatre al cinema. Si us agrada, ens hi posarem tots. Ens agrada, ens agrada la idea. Ens hi posarem perquè té la... I a la primera part, doncs, com sempre... El Piedad Mar podem parlar de pròxies i destrenes, o pel·lícules que heu vist, ens hem acobit en la casa, els dos. Què us sembla? He coincidit, tu també, al Cicària, Carme? No, aquesta vegada no, perquè no tenia temps d'anar-hi. Ja em sapigui greu, perquè mira que al francès... el so, que el sento poques vegades, m'agrada, m'agrada. I, bueno, de fet, jo sóc de l'època d'aprendre francès, que entenc més el francès que l'anglès. Tot vam subtits, és la nostra sort, però, de fet, pel·lícules en francès m'agrada sentir-la. Bé, doncs també és interessant que puguem contrastar una mica les diferències, cosa que no és fàcil, perquè, clar, no sap les diferències que hi ha amb el doblatge, però bé... El doblatge, sempre, de gran categoria, és bo, el doblatge és molt bo, en això hem de tenir un cert orgull d'aquest tema. Ara, les veus dels actors, com que són un ingredient tan important del propi actor, perdre-te l'esa et perds alguna cosa d'ell. Doncs jo no m'he perdut res d'això. Molt bé, m'encanta, m'encanta, que vull dir. Joan va parlar d'aquesta pel·lícula la setmana passada, tot s'ha de dir que no li va... Jo no em va entusiasmar, entenc que potser és que havia quedat l'espectativa que quan va guanyar el festival de Sant Sebastià, la Conxador i tal, llavors, allà voles, vaig pensar, doncs, serà meravellosa. I, com que, a més a més, jo conec una mica el françà Ozon, que és un senyor regular i ha fet coses molt maques i coses altres, que són un desastre, doncs, bueno... Com que l'havíem premiat a passar d'aquesta, seríem meravellosa. Llavors, vaig sortir del cine, potser, de seguit, potser per aquesta expectativa que m'havia creat. No entenc que té... que és original, però... Jo crec que és una pel·lícula molt original. És una pel·lícula que tracta un tema que podria haver sigut una pífia absoluta, i, en canvi, la salva de pura intel·ligència. De pura intel·ligència de guió i de tractament del tema. Perquè, al final, et fiques amb la pel·lícula en un tipus de situació que és estranya, impossible i increïble. Però tot i així, a tu pots arribar a dir-te'n. Clar, és una pel·lícula que sí que té, que és una pel·lícula freda. És una pel·lícula que emotivament no pretén ni tocar-te cap... Potser una mica al final, en algun moment, però no. És una pel·lícula de discurs. Vol fer un discurs, però el fa molt bé. El guió és molt bo, i els diàlegs són ben lligats. Si no tingués un guió tan ben elaborat, aquesta pel·lícula no s'aguantaria. La història és un centre de secundària francès. Un lycéu, que li diuen ells. Un lycéu, un lycéu. És un lycé, i és un nano que deu tenir 15 o 16 anys, i un professor de literatura que té un certes ànims per moltes causes, vitalment, primera, perquè és un escritor frustrat, i d'altra banda, perquè té una aula que no respon el que ell voldria. Hi ha uns nanos desmotivats, que no es prenen cap interès, i que solventen les papaletes amb un plis plaç del que ells els hi proposa. Accepta un dels seus alumnes, que és el protagonista de la pel·lícula, que és aquest nano, que li escriu tots els altres nanos, escriu en dues o tres frases, i aquest nano li escriu dos folis. I li escriu una vivent, o el que representa una vivència personal, curiosa, perquè està ben escrita, de frases curtes, ben elaborada, i explica el que li ha passat. I al final dels dos folis, i li diu, continuarà. I aquesta idea té una certa gràcia, perquè la pel·lícula acaba sent un continuarà indefinit. Llavors, planteja aquell interès aterre que tindria el descriptor de ser invisible i estar a on hi ha una història, que és el somni de l'escriptor, de l'escriptor d'històries. Perquè hi ha un moment que, inclús dintre de la història, està el nano que d'escriu la història, el nano i una de la mare del nano, i el professor de literatura, allà, entre mitjans... Una mica l'estiu de la Baudial. I, en canvi, no et sorprèn, allò, perquè és aquesta idea eterna, que l'escriptor, en qualsevol lloc i veu una història, en qualsevol lloc es pot freguar tot un accident, un procés, una història vital. Home, en aquest sentit, la cena final, tots dos estan mirant aquella edifici en cada balcó, hi ha una història diferent. Això és Xiscoc, eh? És Xiscoc. Allò és una mental indiscreta. Però des de fora. Des de fora. Contes des de dins. Bueno, el Xiscoc també està fora. Sí, sí, també està fora. Ell fa la història i és de fora, és la mateixa idea. La idea és la mateixa. Jo també, quan vaig veure el plan últim, vaig pensar, Xiscoc, fixa, també vaig pensar això, perquè inclús la llum s'assembla. I les escenes que hi ha són del mateix estil. Sí, sí, sí. I llavors la pel·lícula, el que sí que trobo que potser en Joan, potser és això el que es refereix, és una pel·lícula, això, freda. Té un punt de discurs del que vol dir, que en aquest aspecte és molt francesa, però crec que molt, molt bona de guió, molt, un deu de guió. I jo diria que està força clar que la pel·lícula agafa com a referència, fins i tot en un moment de la pel·lícula el professor es menta en l'on de Pasolini i del director, perquè la pel·lícula fa una referència força clara o més o menys directa a Teorema, que és la pel·lícula que va inaugurar, més o menys la filmografia de Pasolini, i que parlava d'això mateix, de l'intrus, de la persona que arriba a un lloc i llavors ho trastoca tot. I a més a més, també de la mateixa manera, perquè el personatge de Térens Stam, si no recordo malament, a Teorema, doncs és el personatge... El Térens Stam és el del coleccionista, no? Sí, em sembla que també és de Teorema. No me'l recordo. M'hauria de consultar, però crec que és a que... Si no, me'l recordo. Però en qualsevol cas, el que volia dir és que és també un personatge proletari que entra dintre d'una habitatge o d'un entorn burgès. I aquí, doncs, el Pasolini aprofita per fer també el seu discurs ideològic i l'Oson també explora, d'alguna manera. Això, eh? La diferència entre una família acomodada, la família normal. Normal. Que això m'agrada molt, l'olor de la dona... Una dona d'una família normal. Està bé que la vindic, està bé. Està bé, perquè a més està ben rodada, ells ho fan molt bé, el professor ho fa molt bé... El professor ho fa molt bé. I la dona també, la dona també. I la dona, la... La dona, que és una... És veritatiu, sí. Scott Thomas. Bé, el Scott Thomas és la dona d'ell. Jo no faria també la que fa... Que és la dona del Polanski, em sembla. Ah, sí? Jo diria que la dona gran... La dona madura. La dona madura, jo diria si no recordo malament que és la última dona del Polanski, però no estic segur. M'agrada molt, m'agrada molt, també, com ho faig. Ara em feu dubtar, eh? Perquè és la mateixa que sortia aquella que va de... Que feia el Harrison Ford, que arriba... Manuel Siengnié. Jo diria que és la dona del Polanski, però no estic segur ara, perquè... I l'altre, que és la Cristina Scott Thomas. Sí, la Cristina Scott Thomas ha estat meravellosa, jo... Tot ho fa bé, la Cristina Scott Thomas. Tot i que aquí té un paper una mica dur, és a dir, és un paper dolent, de fa de dolent, també. Malvícho, malvícho. És un malvícho. No és els papers habituals de l'esquí... Malvícho, sense que es noti massa. El típic malvícho, que tu no ho diries mai, és un malvícho. Però jo... Jo vaig notar-ho. Ah, jo no... Jo no ho veig així, bé. Jo sí, jo sí. No la veig com a malvícho. A veure, de tot el que el nano sugereix, sempre se li ocorre el negatiu, eh? Això és veritat. És en aquest aspecte, jo és per això que ho deia jo. En principis, resisteix, eh? A portar a terme aquesta dinàmica, no? Entrar dintre d'això. Sí, perquè hi ha una reflexió, jo penso també molt bona en la pel·lícula, del que és la relació entre l'autor i l'espectador. Clar. I el que capta l'obra d'art, com de manera... Alguna manera, també l'autor es veu condicionat pel que vol el públic. Ens està dient una miqueta, això. Els autors acaben fent una obra per donar de menjar, eh? A la gent que després ho llegirà. Això no ho veia tant, jo. Doncs és el que, d'alguna forma, li passa al professor, no? El professor sí, però el nano no. El nano no, eh? El nano va per lliure. El nano no. Jo diria que el nano, justament, això no li passa en tot el temps. És més, quan canvia un de les situacions de l'amic, la canvia amb un pla que, en el fons, és divertit. Ells hi ha divertit, en allà, saps? No li veig això. El nano no li veig. El nano és una mostra de la creació quan dialoga amb la realitat que la transforma, perquè això és el que fa l'escriptor, en el fons agafa la realitat i la transforma, en el fons de casa normal. Si tu arribessis a veure i entressis, segurament no veuries el que veu el nano, perquè allà hi ha un procés de creació. Sí, sí, també està molt ben tractat d'això. I, de fet, tot el que veus en aquella casa és el que ell ha escrit. En cap moment estàs veient el que passa a la casa. Està molt ben treballat. És tot potat a extrems, perquè segurament, quan se vol espectador... normal. Bé, bé, bé, la referència. No veuria la visió que té el nano que veu amb esprit d'escriptor. I d'alguna mesura, jo penso que sí que la gent que escriu es veu obligada a penetrar en allò que està parlant. És a dir, no pots, si vols que es llegi una cosa, que tingui una certa qualitat o una certa força i tal. Tu has d'estar implicat d'alguna manera en allò que descrius. Has d'estar dintre, has de conèixer-ho en profunditat. Perquè, si no, jo penso que quan tu llegeix el lector, que llegeix allò que pot haver escrit, té la sensació que jo no tocaves de creure. Jo penso que la credibilitat està en el fet d'allò d'haure-ho viscut en alguna mesura. Per tant, a mi sembla que el que està al·lucrat de la pel·lícula, en aquest sentit, sí que estic d'acord, és que el nano penetra per poder escriure alguna mesura. Fins que no veu tot allò, ell reflexa la seva realitat, però la realitat que és real per ell, perquè ell està vivint allò com ho ha viscut ell, en alguna mesura. Doncs ja tenim la casa també a Jaume Vidal. Ara què parlàvem de la pel·lícula? Acaba d'arribar al Jaume. Aquesta no és meva, no ho sento. Bé, bé, doncs ara de seguida a veure, torno a aprovar. Sí, ara sí. Molt bé, molt bé. L'has vist a la casa, no? Aquesta és la... Sí, parlem de la propera estrena. Jo us puc parlar d'una estrena que fan el Divendres, que la vam veure, la vam passar ahir, en una comèdia, i que podríem dir que és els moments de glòria d'un grup de perdadors, d'un grup de personatges marginals, amb conflictes, amb problemes, molts d'ells són gent sortida de la presó, o que encara està amb vigilància, etcètera, etcètera. És una pel·lícula del Ken Loach, i del seu guionista habitual, que explica una història primària i divertida, jo diria, i alhora condescendent respecte a un grup de joves, que sense ofici ni benefici, doncs que no saps si se'n sortiran o no se'n sortiran. A mi la pel·lícula m'ha fet pensar, no sé si algú l'ha vist, una cosa que es deien francès, la Carnaza, l'Àpat, que era una història de tres nanos francesos de París, París, Engs, que es posen en el cap d'anar a Estats Units i muntar un negoci allà. I per muntar aquest negoci necessiten, que era 10 milions de, no sé quants mils de dòlars. Llavors, com que no tenen en aquest moment recursos, per seguir amb un dels homes, finalment maten aquest home sense preposar-s'ho, i això desencadena una sèrie de conflicte... El que aconseguia aquella pel·lícula, que també ho aconsegueix penso el Ken Loach amb aquesta història, és que estiguis patint... És el Ken Loach. Es diu la part dels Íngels, i el que aconsegueix en aquesta pel·lícula, igual que aquesta a la Carnaza, és que estiguis patint per aquesta gent jove, que veus que no se'n sortirà, que no ho farà bé, que els agafaran, i llavors tota l'estona estàs pendent de si se'n sortirà, no se'n sortirà. Jo penso d'altres maneres que no explico el final, perquè llavors penso que trencaria amb aquesta cosa que estic explicant ara. Ja dic que és optimista. En alguna mesura diríem que és una comèdia. És a dir, no s'assembla a les pel·lícules, diríem del Ken Loach, que, com sabeu, ha fet 10 pel·lícules amb els dos junts, amb el Paul Leverty, que el Paul Leverty és el marit de la Isiàr Bollerín, és un guionista, diríem, que va estar treballant a Mola Sud-Amèrica, perquè va arribar... Elles, de pares, que ho sèiem, em sembla, recordar, i de mare anglèsa, i que va néixer a la Índia, per tant, moltes dues pareges eren viatgers, i llavors, quan torna, finalment, després està per Centra Amèrica a Anglaterra, aleshores es coneix el Ken Loach. I, pràcticament, 10 pel·lícules amb el Ken Loach, tots els guions són del Paul Leverty. És l'home que ha fet més pel·lícules amb el Ken Loach. Aleshores, jo crec que, en aquesta pel·lícula, ha perdut l'estil... S'assembla una mica, no sé si us en recordeu, d'una cosa que es deia... Com es deia allò? Buscant d'Òeric, no sé si us en recordeu, algú l'ha vist. Sí, jo l'hi vaig veure. Que anava una comèdia protagonitzada pel futbolista francès, Éric Anton. Un cantona. Era una pel·lícula també divertida, fresca, sense masses transcendències. Sí, és veritat que aquesta no era massa... El Ken Loach i aquesta sembla el mateix. Aquesta sembla el mateix. És a dir, està fet el mateix estil. Per tant, ha perdut, diríem, l'estil de cinema independent, de realisme, o allò que caracteritzava tot aquell cinema d'ell que era un inconformisme social, la crítica a la burgesia, a la ciutat en general. Però sí que és veritat que manté un cert acostament als certs marginals i anònims, i un cert sentit de l'humor. És amable, és entretinguda, amb una certa frescó. T'heu tingut la idea, el Ken Loach, que ja que tothom parla de la crisi, llogeriré una miqueta parlant també dels mateixos, però era una miqueta més lloger. És possible, és possible. És una pel·lícula d'entretaniment, una eficàcia comèdia per passar l'estona i que no té més pretensió. Potser només dir per acabar que una part important del film passa en una destilaria de whisky, i llavors, per estrenar-la, que fan una prestrena al dijous de la nit en el cine Renoir a les 8.30 del vespre, inclou la projecció més una cata de whisky. Llavors, a la mateixa companyia que surt en la pel·lícula, proporciona al whisky que tots els espectadors poden prendre el dia que vagin a veure el dijous, que ve a les 8.30 a veure aquesta pel·lícula. A mi, a mi ho tindríem malament. Com veus de whisky? Jo ho trobo fantàstic. No ho creguis, depèn de la qualitat, jo crec que sí. Bé, doncs ja tenim aquí dins de l'estudi a Marfort, però abans de parlar amb ell, abans de parlar amb tu, Marc, doncs tenim també la necessitat, pràcticament imperiosa, de parlar del proper documental del mes, aquí, a la Teneu. Sabeu que el mes passat es va poder veure pura vida amb un èxit de públic impressionant. 80 persones. I avui tenim aquí per parlar amb nosaltres Manel Ripoll, de la Junta Directiva de la Teneu, que ens explicarà el següent documental del mes de Junts vinent. Molt bon vespre, Manel. Hola, bon vespre. Hola, què tal? El proper documental... Bé, primer comencem per això, que ja no ho vam esmentar amb ningú, però sí que vam donar aquí la notícia que efectivament pura vida va tenir un èxit clamorós. No sé si us ho esperàveu, això, Manel. No, no s'esperaven tant de gent. Realment, es va sorprendre una miqueta, que ha quedat de gent, però és una pel·lícula que, bueno, el documental ha estat molt reconegut i la gent tenia ganes de veure-ho. I tenies sentit també que hi hagués tanta gent pel fet que la Teneu tenia una secció excursionista? Sí. Això ens ha ajudat, també, amb aquest aspecte, no? Però, inclusive, va venir gent de fora de Canora, d'Aquí Sanjús i d'altres llocs que han de votar la propaganda que fan aquests senyors de 40, van fer venir gent de fora de Sanjús. I seguint... Sí, sí, endavant. Sí, sí, es va donar aquest èxit no inesperat per nosaltres. Doncs a veure si es manté aquest èxit en el proper documental que pel que jo m'he pogut mirar és veritablement interessant. Un documental que es diu Viva las Antípodes. Exacte. Un director Kosagowski, un gran director, m'agrada espectre. És un dels millors directors que hi ha del documental de referència internacional. Si us reconeu el poble del Nova York, el sentit d'un producte de París, és un bon director, amb aquest aspecte. I esperem tenir un mateix èxit que vam tenir amb el anterior. I ara podem veure aquest documental aquí a la teneu, eh? Des de Nova York, a París, a Sanjús. Ara aquí la teneu, sí. A propi dilluns, 19 a dos quarts, 9 de marit. Perfecte. Doncs, Manel, nosaltres estarem allà, una representació d'aquest programa, com a mínim, seguint aquest documental, i esperem que hi hagi aquesta fluència de públic, també. D'acord, us esperem a tots, i tot el que vulgui venir serà ben posit. Moltíssimes gràcies. I fins la propera. Adéu, bon dia. Bé, doncs sí, aquest documental, com deia amb Viva las Antípodes, que és una proposta molt curiosa d'aquest director, que ens inventava Manel de Víctor Kosalowski, que agafa punts diferents, punts oposats del planeta, i combina imatges d'una ciutat i d'una altra oposada, i crea una sensació d'irrealitat, que jo penso que serà una veritable obra d'art. Serà un espectacle a veure. Aquest no l'has vist, encara, a San Felio, oi? Doncs ens veiem el dilluns, vinent, calma, i amb qui vulgui venir. Jo penso anar, eh? La representació del programa... està garantida, en principi, amb mi mateix. Si us sembla, bueno, de fet, i segur que queden més pel·lícules per fer, però avui anem una miqueta així, atrafagats. No sé si ja té alguna pel·lícula per comentar. Sí, vaig veure una pel·lícula que es diu... Operació, eh? S'ha d'estar anant, encara. Era molt poc aquell dia, allà, eh? No hi eres, eh, Joan? Bé, doncs, molt interessant, és del senyor Tossà, com a interpretació, i ens situa, doncs, a Colòmbia, en tot això que representa als secretos, i, vaja, vull dir, secretos fins a 6 anys, i tal. Llavors va semblar molt interessant. Jo crec que, per resumir la pel·lícula, i no explicar-les, ballar més coses, és el mateix principi, que també es corresponen al final, diu, jo era un home que vaig posar dins a la selva, o sigui, que vaig entrar a la selva per fer-me immensament ric, i vaig sortir pobre, absolutament miserable, i patidor d'un secretari. Què és la història, diríem, la història d'aquesta? De fet, és més que la història és una realitat, no? Vull dir, és la dificultat que genera, ja no només que hi hagi un terrorisme, sinó un parell d'exèrcits organitzats que lluiten, i que, en definitiva, lluiten entre ells, i que van fent víctimes en general. Estem parlant de l'esfarc, oi? De les guerrilles, sí. De les guerrilles contra l'exèrcit, i de la manera que tot això anava. Els secretos tenen molta importància, perquè, clar, quan tenen la sort d'agafar-ne un, llavors, allò vol dir que és una avantatge, perquè són metes en l'altre, hi ha unes condicions que, lògicament, són desfavorables, oi? A mi em va semblar interessant tota, i va dir, destacar, que el actor ho fa molt bé, sobretot ells, els altres li havia anat tan tard. Sí, sí, molt bé, ho fa molt bé. Li vaig comentar a una persona colombiana, que Marc també coneix en Ània, la nostra amiga, del fet que aquesta pel·lícula s'havia fet i s'havia d'estrena, i em va resultar interessant el comentari, perquè va mostrar com una mena de cansament, pel fet que es parli sempre de colòmbia, al voltant d'això, de la guerrilla, de l'enfrontament, per a nosaltres potser sí que és el tema més atractiu. Era innovador, és per al gest, clar. Però, clar, una persona que ja ho ha viscut durant tants anys, que ja sap que això és un tema recorrent. És un tema recorrent, però sense resoldre, encara. Sí, sí, sí. Per tant, ho serà per molt temps, si no resoldren. Sí que estan posant-hi una mica de fil a l'agulla, això és veritat, però és que és un país complicat. Clar, però fixa't que pel·lícules colombianes arriba en poques. Sí, sí. I que quan arriba una imagínent-nos, ara, que pel·lícules catalanes, per exemple, o espanyoles, és igual, doncs hi arribessin poques a algun país, a colòmbia, per exemple. I quan arribés alguna, doncs fos per parlar de ETA, per dir alguna cosa, i no arribessin d'altra... O de la Guerra Civil. Hi ha encara moltes pel·lícules que es fan, per ser que tot silenci que la vaig anar a veure al José Luis Cuerda, és una pel·lícula estimable, i també perquè és d'aquest director, tot i que una vegada més recorrem, potser, amb el mateix tema, i es fa una mica de feixuga, també, de veure. M'agradaria, sincerament, José Luis, m'agradaria que tornessis a l'estil de... José Luis, vull dir, el director, que tornes a l'estil que jo crec que ens ha encantat, amb el Bosque Animado, o amb Amanéfe, que no és poco, que són pel·lícules que combinen el paisatge... Doncs Gallerco, o d'altres bandes de la Península Ibérica, fantàstic, amb aquest sentit de l'humor surrealista, que jo penso que ens va encandilar tot, i que ens permet aprofundir amb els mateixos temes, pel·lícules més serioses, però d'una manera diferent. I aquella que no era vella, que feia el Fernando Fernando Gómez, que ha dit un professor de la Guerra Civil... Aquesta era seva, sí, de la mariposa. La lingua de la mariposa. La lingua de la mariposa, sí. A mi que ella em va agradar molt. A mi també, aquella. La primera era realista. Aquesta, sí, jo crec que sí que... Bueno, et sembla que era, encara, un dels últims guions del Rafael Azcona. Bueno, està basat en una novel·la... Sí, sí, és veritat, del Gallerco. Del Gallerco, no me'n recordo com s'ho diu ara. M'es diu el que escriu... Jo tampoc. I aquesta última també està basada... Sembla que estava revisat, a partir de... Jo he llegit el conte, no me'n recordo, que és el conte més famós d'ell, d'una primera col·lecció de contes que va publicar, després, com deies tu, l'Azcona va revisar el guió, va publicar el guió i allà el va dirigir, el Cuerda la va dirigir. Aquella és una de les pel·lícules del Cuerda que més m'han agradat. És una de les... És que tenia un final molt contundent. El final era impressionant perquè... Manuel Ribas, és l'autor. I d'aquesta última de tot, silenci, també, està basada en una novel·la seva i... Algú m'ha dit que està més bé la novel·la... Jo no l'he vist a la pel·lícula. Està més bé la novel·la que la pel·lícula. Sí, la pel·lícula és una miqueta... Bé, això... Està fet amb ànim de... de que sigui... En certa manera comercial, també. I això costa. Amb una temàtica tan dura com la que tracta... Agafar el Miguel Ángel Silvestre, i agafar els personatges que agafa... Es fa una miqueta fer xuga. Hi ha un contrast molt gran entre això. L'ànim d'arribar a tots els públics, per dir-ho així, i el tema tan dur i tan profund que tracta, que és el narcotràfic, en pobles petit de Galícia, de la diferència que hi ha entre una persona que ha viscut allà tota la vida i que lluita en contra del llogui, i els que s'han quedat allà, que ho fan per sobreviure, però que també tenen com una mena de màfia allà muntada, i es pensen que són els amos del món. El tema és duríssim. És difícil, l'equilibri és difícil, i de vegades ho aconsegueix, i de vegades penso que se li escapa una miqueta de les mans. Però bé, una pel·lícula penso que valuosa, per tots els ingredients que hem anat comentant. Això, si us sembla, podíem acabar aquesta ronda de pel·lícules d'estrena i de passis d'aprensament, entrem a la segona part del programa, en el que avui... En comptes de parlar d'un director clàssic, parlem d'un tema del qual potser aquests directors, en algun moment, o potser algun director ara mateix, que en algun dia serà clàssic, doncs està plantejant finançar la seva pel·lícula d'aquesta manera, perquè les coses no van variant molt. I aconseguir finançament, aconseguir subvenció, doncs està més difícil que mai. Llavors, des de fa uns anys, ara, Marc ens ho explicarà amb una mica de detall, que també és de detall, s'ha creat una manera de finançar projectes. Més aviat, petits projectes, projectes d'initiació, projectes de DVD, de llibres, doncs, a través del que l'altre dia ja va manominar, de teatre, en principi és del que sigui, no hi ha limitació. A través del que s'anomena crowdfunding, o també nosaltres el podem manomenar d'una manera més col·loquial i més comprensible, com micro-mesenatge. Marc For, benvingut al Cinema Sense Condicions. Hola, bona nit. A veure si et sentim. A veure, tornem-hi. Hola. Molt bé. Doncs bé, el que deia. Benvinguts Sense Condicions i explica'ns una miqueta això del crowdfunding, com va néixer, com va sorgir, i després concret anem amb un projecte en concret, amb el qual tenim molt a veure, tant tu com jo. Bé, com molt bèstia, el crowdfunding, és el terme anglès del que aquí coneixem com a finançament en massa, o finançació col·lectiva, que va tenir els seus primers passos a l'any 1997, gràcies a un grup de música anglès, britànic, com a més concretament, que es va voler finançar la seva gira als Estats Units a través de microaportacions dels seus fans, i que va aconseguir, doncs, 60.000 dòlars d'aquella època... 60.000 dòlars. A través d'internet dels 97, estem parlant que són els primers anys de la popula... Quin grup és aquest, et consta? Sí, es diu Marillion. Sí, el grup de rock pro és seu. Sí, aquest el conec jo. Un grup canadenc, si no, recordo malament. Bé, bé, aquest era en Cinesis, el 1997. Tot i que avui, tants anys abans, aquí a Espanya, també a extremo duro, que segur que el coneixeu, es va finançar el seu primer disc amb aquest sistema. Molt bé, molt bé. No és tan nou com pensàvem, doncs. Sí, van... Van tenir una bogeria, segons diuen ells, de començar a vendre el disc abans d'hora, abans de tenir-lo, a seguir, també d'aquella època, 250.000 passetes. Que tampoc estava malament. Que ara seria... molt. Deixem-ho així, sí, molt. I, bueno, en tot el programa de Cinesis, doncs també tenim algun exemple de la indústria cinematogràfica, que és el 2004, als productors francesos. A veure si ho dic bé. Guillem Colboc i Pomerat Benjamins. Si algú sap francès, m'ho podrà dir millor que jo. Ah, està prou bé. Acceptem. Doncs això, el 2004, aquests dos productors van llençar una campanya de donacions per internet per finançar la seva pel·lícula, Lugar Paraller o The Main, la Veille, la Vil. I en només tres setmanes van aconseguir 60.000 euros. Imagina't si vam tenir èxit per poder fer... Ens hauríem de dir, oi, com ho fan, això, com ho vam fer per... per arribar. No tenim el telèfon? Doncs bueno, ho hem de trobar, o sigui. Molt bé. A veure, jo... Una pregunta, no ho sé, vull dir. Preguntes. Una petita reflexió, no? Per què es porta a terme una pel·lícula? Per exemple, ja que has parlat també de pel·lícules. Doncs perquè hi ha, doncs, una productora al darrere, un productor que, bé, que acaba aconseguint que hi hagi gent que inverteixi i tal, no? Acostumen a ser gent amb molts diners, oi? Que, en definitiva, doncs... Bé, vull dir, fan aquesta aposta, i, normalment, els hi surt bé, perquè trien el millor i tal, i, a més, a més, la bona història. Vols dir que, també, fins i tot amb projectes de petites aportacions, el que cal, si tu hi aportes alguna cosa, és precisament això, que veig el que jo he dit, això ho faig la aposta, perquè el senyor Antoni Rives, que en la seva època ja ho va fer, això també, tant amb la ciutat cremada, com amb la pel·lícula de Victòria, sobretot, les altres, no perquè eren més petites, doncs es posava davant de la generalitat, a demanar, vull dir, i no li va sortir pas bé, això, també, i, veritablement, després, quan tot, malgrat tot va aconseguir fer aquestes dues pel·lícules, si més de jo crec que la ciutat cremada, d'unidor, però l'altre no, Victòria va ser veritat. El que va fer hi ha pel·lícules més dolentes, eh? I és diferent, perquè representa que tu que estàs atient, és que ja s'ho plantava amb una tenda de campanya, suposo que ho sabeu, doncs, però això deia ser part de demanar subvencions. De demanar subvencions, però aquí no és el mateix, no és el mateix, per aquí representa... No, eren subvencions. No amenaven les subvencions, no les podia tenir, doncs llavors buscava... Bé, era una nova forma de subvenció. Buscava petits, això, que diu ell, vull dir, petites persones que aportessin. I que s'enfrontava a la generalitat, perquè la generalitat també volia una subvenció. Clar, ho feia davant de la generalitat, per mostrar que la generalitat no feia la posta per ell. Ja, ja. Bé, després... Veiem que... Vull dir que ja veiem per què, també, no? Vull dir, no, perquè faràs un llap d'això, això no té... no s'aguanta. Jo crec que és important, també, quan es planteja en coses com les que tu dius, doncs que tinguem present que... que bé, que aquell que hi aposta, aquell que fa una posta per petita que sigui, però que serà la mesura de les possibles possibilitats, doncs que veritablement... Sí, sí, el bio, perquè és clar, és que llavors això... Aquí la diferència, a totes maneres, hi està molt bé la comparació, perquè, clar, una gran productora sí que imposa una mica el seu criteri, la seva manera de funcionar, fins i tot, doncs... I si no, pregunta-li el boniu. El que li deia, mira, i vostè fa els guions, nosaltres ja els hi posarem a la mesura, perquè els pugui fer aquí, diguem-ho. Doncs aquí és diferent. Aquí en comptes de que el mesena, el micromesena, es podíem dir, no en el sentit pejoratiu, sinó en el sentit de que posa una petita quantitat, sigui també partícep del procés de creació, el que es fa és que se li doni unes recompenses. Les recompenses, doncs, bueno, per agrair-li, una mica el fet que aporti això. No se li demana que llegeixi el guió, ni que digui si li sembla bé, això ja ho fa la persona creativa, sinó que acabés se li fa participar en el projecte final, se li proporciona, per exemple, en el cas que sigui un grup musical, doncs unes entrades per un concert, o en el cas que sigui un llibre, o en alguns exemplars del llibre, perquè pugui llegir-ho, o repartir-ho amb persones conegudes, o coses similars, depèn del projecte, doncs té unes característiques, d'una altra, les recompenses. Llavors, és allò de comprar l'entrada, eh? Per, bé, de fet, això també. Exacte, seria una manera. El que pares és que l'entrada li... Jo havia llegit que un dels grups aquests musicals que va muntar-ho, el que va fer va ser tenir per entendre, es volia fer el disc, es va fer per gravar el disc ni per fer-lo, llavors va demanar, a través d'aquest mecanisme, que ell explica, doncs, diners a la gent, comprometent-se que ells tindrien, quan es publicés, diríem, o quan es fes el disc, i tinguessin un exemplar, li farien rebre l'exemplar. Per tant, vol dir que era una forma de aconseguir, per avançar, els diners que necessitaven per muntar-ho. Jo sóc conscient que el que he dit és d'una inocència gairebé infantil, no? I que, qual... que molta gent que pugui haver escoltat fins ara, doncs pot tenir aquesta sensació. I jo sóc conscient que és molt inocent, això, no? Perquè, esclar, llavors, ve aquella famosa pregunta, afegida a tot seguit, que dir, escolta, que hi ha projectes que són molt bons, que no hi ha possibilitat de finançar-los, precisament, perquè provocarien un dalt abaix dins el que és els hàbits de consum, i aquí, qui té el comandament, doncs són els que tenen aquestes constants, no? Sí, digues, digues. És precisament una de les avantatges que té aquest sistema, que permet a les idees creatives, que no encaixarien els standards, on els intressos podríem dir de la gent amb diners, amb la gent amb possibles, doncs permeten que idees alternatives, podem dir-ne d'aquesta manera, puguin tirar endavant, sense haver de dependre de la gent que tradicionalment ha posat el diners, i cap al que sigui, aquell projecte no li interessa. Bueno, ara hi ha una pel·lícula en cartils, que ho vaig comentar la setmana passada, que parcialment, suposo que tot, no, no tenia una part, sí, que s'ha financiat així, que és Fénix XI, XI a XXIII. És a dir, la pel·lícula era un cas real, la gent sabia el que havia passat, s'estava elaborant el guió, se sabia que el nano aquest que l'havien. I llavors, una part important d'aquests diners, ho van aconseguir així. Sí, però això té trampa, hi havia el Joel Joan per aquí, clar. Això és molt de ganchos. Tinc i trampa, és que això... Perdó, però això té un interès. És una aposta segura, això, no? En el temps que corra, agafar una... Hi ha un moment, un moment, perquè clar, és un nano que el van... El van empresonar, el van estar a punt de estar empresonat, perquè havia demanat que els productes s'hagi quedessin en casa. Exacte. I això va ser un motiu, i per tant, sí que té un cert resor. Doncs dintre de tot aquest ventall enorme i d'aquesta varietat de projectes que s'han fet, a partir d'aquests antecedents que diem, doncs bé, podríem parlar de molts, però us parlarem d'un en concret del qual, doncs, Marfort, doncs, és protagonista, i jo mateixa estic involucrat. Un projecte que es diu Vint Excursions a Peu, pel voltant de Barcelona, que consisteix en el que ara us explicarem una miqueta. En concretament, en què consisteix aquest projecte, Marc? Doncs consisteix en portar la tele a 5 d'aquestes excursions que es fan en el llibre aquest, és un llibre d'Enfaló Pes Martín, publicat per Cossetania Edicions, que s'explica això, les 20 excursions a Peu pel voltant dels païs a la província de Barcelona. I nosaltres volem fer-ne 5 d'aquests, passar-los a documentar-los d'uns 30 minuts, per explicar tot l'entorn natural d'aquella excursió, transplora, fauna, geologia, la part cultural, de patrimoni... Tot això sempre compta amb la col·laboració dels experts, de la matèria, per exemple, amb Història, que ja tenim, a paraulat, un historiador arqueòleg, que ens explicaria, per exemple, una d'elles, anem pel Cingles del Partit, el Castell de Sant Martí de Santellas. Intentarem poder entrar al castell, i a través d'aquí porta la gestió d'allà, i de l'expert d'aquest que tenim, ja mig a paraulat, doncs explica una mica més del castell de què és, què s'està fent ara... No s'ha dit, vaja. Amb la finalitat, això, després de passar-ho amb una televisió, o com? Sí, bueno, a passar-ho per televisió, posar petits trobats a internet per aquí a l'interès, i poder-ho comprar, després, bueno, sí, el cine no crec, perquè documentals ha de ser cines molt específics, però, bueno, es pot mirar de passar, i, bueno, estem oberts a propostes, quan ho tinguem fet, d'aquí ho vulguin. Sí, també a escola seria una bona idea, perquè ho volem fer dinàmic, però també bastant didàctic, per poder-ho donar a conèixer tots aquests entorns, que moltes vegades, per exemple, per posar un exemple d'aquí prop, Colserola té una mà de llocs que la gent no coneix, tot i viure a Barcelona, algú li pregunta, no sé, un lloc, és que no sóc de Barcelona, per tant, no puc dir un exemple concret, però li preguntes un lloc de Colserola i et diu, no ho he sentit mai. Mira, aquí al costat, la Pena del Morro, per exemple, que tenim un programa de la tarda, que es diu així, que ha canviat una miqueta, la Pena del Morro, doncs aquí hi ha un poblat tibèric, aquí al costat, i segurament, bueno, s'enjusti a força tradició, excursionista, ja donar voltes per aquí, però, bueno, és veritat que segurament molta gent, el que tu dius és cert, no coneixem la varietat de paisatges i de matisos que ja caminen, re, molt a prop nostre. Sí, un exemple que sí que conec, jo és, per exemple, un dels que volem fer és anar de Santa Coloma a Badalona, allà, i ara que parlaves de poblat tibèric, tenim puig que estar allà. Interessantíssim, ja. Un poblat tibèric molt interessant, ben a prop d'aquí, i que segurament molta gent pot, sí, que el pot haver sentit anomenar, però no sap ben bé què hi ha per què estar allà, i en un altre lloc, doncs això el que volem intentar fer és donar explicació d'aquestes coses també de la natura, la flora, i la fauna, que hi ha 15 arbres a cada zona, perquè quins animals hi ha als ocells, perquè estan aquí, quins es queden tot l'any, quins no, bueno, una mica... Jo penso que és molt interessant que donés la pàgina web on això es pot consultar, perquè poguéssim entrar, mirar-ho, i llavors, doncs, si tenim diners en aquell moment, d'exposar la varietat. Nosaltres s'agraïm tant el que sigui l'aportació econòmica com el que sigui la difusió, doncs, bueno, cadascú amb els seus mitjans, Facebook, Twitter, doncs, simplement fer un esment d'això, perquè més gent ho conegui, doncs, vaja, sembla fantàstic. I, efectivament, ja hem fet una miqueta d'història, ja hem parlat del projecte, i ara només cal que la gent vagi a mirar-ho, i allà vegi tot el que es faria amb els diners que s'aconseguirien, etcètera. Digueu la web, digues la web. La web, doncs, és ben fàcil, és Berkami. Amb V, i allà busqueu excursions, i és el primer que us surt. Si no, aneu a Berkami.com, projectes, i si no ho tinc apuntat malament, el 3.000... bueno, no. És més fàcil, Marc, que es posi en el Google. Aneu a Berkami.com, o en el Google es posa crowdfunding i 20 excursions, i ja surt a la primera entrada. Sí, sí, jo ho faig sempre així per mirar, a veure com van els diners. És com un objecte de poc, que tinc l'enllaç i l'acte... Aquell és el que controla, sí. No, bueno, això... Cada escola, i ell em diu, això no, això ho has de fer, sí. Bé, doncs hem de dir-ho, que estem esperant per tot el que s'ha de fer de material, doncs 3.500 euros, no són pocs ni són molts, és una quantitat que està ben calculada pel que fa falta, i de moment, doncs, falten 35 dies, perquè això no ho hem explicat, però hi ha un termini per aconseguir aquests diners. És com una d'allò. Llavors, en un moment, portem només 220. Però, bueno, és el començament, hem de profundir una miqueta, hem de fer-ho coneixement, i tirarem endavant, no, Marc? I tant, esperem que sí, si d'en 35 dies hem de aconseguir... Segur que aconsegueu. 3.200 euros, més o menys, bueno, un 100 euros al dia, ja ens enganem... Això és com en les curses, que has de fer el primer pas, com que ho fas el primer pas, ja tira tot. Sobretot si és baixada. Esperem que això sigui baixada. Hi ha gent que fa curses de pujada, també. Aquesta me li dona... Molt bé, doncs ja sabeu, directors de cinema que esteu mirant per finançar, doncs ho podeu fer així, amb això que us hem explicat avui, gràcies a Marfor, què? Bé, jo volia, si voleu, posar algun exemple d'aquí, què us podem donar depenent de l'aportació que facin? Ràpid, ràpid, que tenim ja el teatre i el cinema aquí esperant-nos. Un minutet, per exemple, l'aportació ens l'endedeu? Eurós de cent per particulars i les empreses que volem col·laborar són 200 euros. Per 10 euros, però, d'agraïment personal a la web, sortir els crèdits d'un dels documentals, en fem 5, no sé si ho hem dit, en fem 5, doncs, un, després tindrem un DVD que va amb caixa, etiqueta i tot ben maco ben presentat, i poder-se baixar a la banda sonora amb MEP3, que volem fer especialment la banda sonora per aquests documentals. Tenim ja un parell d'idees de bruts que podríem col·laborar per fer-nos la banda sonora. Això amb 10, amb 20, doncs el doble, dos documentals i dos DVDs. En 30, 40, 50, afegiríem el llibre que el tenia aquí, però me l'he deixat a la bossa, després de l'enseny i ja ja podem posar-ho. I també una assemblea, i un CD, ja seria, no seria MEP3, sinó seria un CD d'àudio amb la banda sonora. Això sembla un mercadillo ja, Marc, que la gent es miri la... A la web, això ho tenim, suposo que està a la web. És irresistible, l'oferta i la recompensa que estan dient. Jo crec que ara ja ho tenim de baixada. Moltes gràcies, Marc. Policitats per la iniciativa, i que ho tingui a molta sort. Per informar-nos de tot plegat. Gràcies per deixar-me venir aquí uns minutets. Estàs convidat, això és el que vulguis. Sempre que vulguis. Doncs vinga, jo penso que si ara ja hem d'entrar a la tercera part, amb aquest quartet d'hora que ens queda, i que Carman ens expliqui una mica que és això del teatre, el cinema, però tenen alguna relació al teatre i al cinema? Doncs posem-nos-hi. A veure, com tot sabeu, tothom podria donar alguna pel·lícula que prové del teatre, les clàssiques, per suposat, però n'hi ha moltes més i algunes ens sorprenen que provinguin del teatre, perquè s'han fet més famoses com a pel·lícules com a teatre. Ara en parlarem d'alguna, però el teatre és també una font de creació cinematogràfica. Llavors, la pregunta és quina són les lligams i quines són les situacions que són homòlegues al teatre i quines són les situacions que ens són diferents entre el teatre i el cinema? Això t'ha quedat molt matemàtic, eh? Situacions homòlegues. Bé, bé, bé, m'agrada. Llavors, com es pot enfocar el tema? Jo diria que es pot enfocar des de l'òptica dels actors, des de l'òptica dels productors o de l'òptica dels directors. Em centraré perquè la dels productors tot i que té molt de camí per parlar, el fet que sigui sobre una temàtica teatral no canvia realment el tema de per què la producció d'una cosa i d'una altra. En alguns casos sí, però no ho esmentaria en aquest cas. Per tant, em centraria en el tema dels actors i els directors. Pel que fa als actors, els actors de teatre i de cinema, m'hi diria quines són les coses que tenen comú, les característiques que tenen comú i què els diferencia. Diria que, primer de tot, en un teatre l'acció es desenvolupa de manera contínua, té un temps i un lloc, una ubicació que no es mou, és el propi teatre, i la obra de teatre té una duració que comença, entre actes o el que vulgueu, però té una continuïtat, mentes tant que el cinema això deixa d'existir. La temporalitat del cinema és un món que no té cap relació amb el que finalment un veu a la pantalla. Però sí que és veritat que el teatre, en els últims anys, ha mirat d'estar clar que el cinema... De canviar de temps, però no la ubicació. L'ubicació canvia el decorat, per dir-ne, d'alguna manera, però no la temporalitat, no la localització. No, suposo que també es vol referir al moment de rodar. Per exemple, hi ha moltes pel·lícules que la primera escena i l'última escena de la pel·lícula es roden al mateix dia. Per què? Perquè roteca la localització, al final és el mateix, però amb un text diferent és millor. En el primer escena ha d'anar de jove i en l'última ha d'anar de gran. Però en canvi, en el moment de rodar, roden simultàriament. I en canvi, el moment que tu les veus, o el moment que es mongen, es mongen i, en canvi, això evidentment no passa en el teatre. Perfecte. Llavors, en quan a l'actuació, que això em tenia... Jo, quan ho vaig començar a pensar, tenia més interès. Clar, hi ha tantíssims actors que són de teatre, que han passat al cinema, però jo em pregunto... Tot i que ells de fons són un actor que vol dir que transmet un personatge que tu pots viure, que està descrit d'una determinada manera i que ell l'incrusta i el fa viure a tu. Això és el rol de l'actor. Però què és el que és diferent quan et trobes davant d'un actor de teatre i davant d'un actor de cine? A mi m'havia semblat que una cosa, per exemple, és la veu. La impostació de la veu amb un actor de teatre, l'actor de teatre ha d'arribar llunyíssim, perquè, bueno, clar, hi ha teatres petits i teatres grans, però en general, un actor ha d'estar preparat per allà arribar a l'última fila, de l'últim lloc d'aquell teatre on t'estàs parlant. I, per tant, la projecció de la veu és fonamental. Mentre estan que un actor de cine, que la proximitat de la càmera... I del micro. I del micro, que pot graduar després el volum que vulgui, perquè això ja és un problema tècnic, això no és imprescindible, sí que és imprescindible. O el doblar-ho més tard, si no ha sortit prou bé. Sí, però sobretot els musicals, per exemple, o cosa d'aquestes. Però sí que és important amb un actor sempre, tant el de teatre com el de cinema, la modulació i la intensitat amb la que transmet unes paraules. Però, amb l'actor de cinema, com que té la càmera, pot tenir un primer pla, o que està fent un gest. El gest, en aquell moment, és fonamental, i el gest contra més matitzat i més coordinat amb l'acció que està projectant, millor és aquella, la mirada, per exemple. La mirada amb un actor de cine, amb un primer pla, és fonamental. No dic que no un actor de teatre no sigui important, però la persona que està veient el teatre, des de l'última fila, de l'últim pis, home, la mirada no li veu, bàsicament li sent la veu. I és allò i el gest. Els gestos també diria que amb un actor de teatre, els gestos han de ser extraordinàriament molt més exagerats que amb un actor, és més, un bon actor de cinema és comadit amb el gest. Si es passa de gestos, diuen que es sobreactua. Això no ho solem dir amb un actor de teatre, o no és tan fonamental com ens passaria amb un actor de cine? És que ben bé, si ho pensem bé, i volutant del que està dient, que són dues feines diferents. Haurien de buscar dues paraules diferents. Els actors ho diuen ells mateixos. Es diuen que una cosa és quan treballen per televisió, perquè seria una forma de cine, perquè també és diferent a vegades si vols rodar amb càmeres, no és el mateix que si roden amb una sola càmera, i més ho fan per planos. Els actors generalment tenen tendència a que els agradi més al teatre, perquè hi ha la continuïtat i a més a més la proximitat amb el públic, i els senten respirar alguna mesura, i el públic riu també ho noten, i ho senten mentre que amb el cine és una cosa molt més freda, que fins que no veuen la pel·lícula elaborada, no poden veure la reacció del que han produït. Però hi ha actors que són de cinema únicament, que ja no es planteja ni el theater. Jo també pensava, per exemple, per la memorització, un actor de teatre ha de memoritzar tota l'obra, sincerament. Tota l'obra ha de saber darrere d'aquí a d'anar, qui li dona l'entrada, en quin moment, perquè un error d'aquesta mena amb un teatre és flagrant, perquè pot incontrencar la situació motiva que s'estigui produint en aquell moment. Això, si li passa amb un actor de cinema, no passa res. Toma 24, doncs. Inclusió en actors, la Marilyn Monroe et deia tothom, que no se sabia mai ni tres frases seguides, i les havien de repetir perquè les oblidava l'estrevocada. Per tant, i en canvi, és una gran estrella que ha vingut tothom 50.000 vegades. Això no li ha impedit ser un actriu de cinema, i li hauria impedit ser un actriu de teatre, perquè és una condició imprescindible. I un error a teatre és no s'ha de salvar com es pot en aquell moment, i un error a cinema s'ha de poder solventar. Ara, també és veritat que el cinema és molt més preciosista, és molt més delicat com enfronta tots els problemes, perquè ho pot ser al teatre també, però amb una mida molt més d'unes altres dimensions. I li demanem, a més a més, al cinema que sigui molt més realista. Això ho vaig llegir en un llibre, no em recordo ara, aquí, fins i tot com una protesta per part d'un productor de dir que és que en el cinema tot ha de ser creïble. Així com el teatre posem una caixa de cartrói, allò ja ens creiem que és una amoralla en cinema, això no podem fer. És que el nivell d'exigència de la realitat que té el cinema, ni de lluny o té mai el teatre, perquè a més l'espectador de teatre espera la gran obra que és el text, en molts casos. I no espera tant que realment aquella tauleta sigui de cartró, no. Allò ho pot valorar molt menys. En canvi, el cine, la realitat, és una exigència fonamental. I llavors va l'Esbon Trier i fa d'Ochville, no? I el decoratge el fa amb guixos en el teatre. Però en el fons el director és triar amb quin vocabulari explica l'obra. I com que ha decidit que ho explica amb aquest format, és el format de la seva creació. Però això és un acte creatiu, no és el que t'ho esperes. Si ho fa mal fet, tu també li diràs que ho ha fet mal fet. Encara que l'opció que ha triat, una opció que t'ho sorpreni, però no només per sorpèndet, no la trobaràs bona, no? Bé, i en canvi, per el que fa els directors, hauríem de parlar de la diferència d'uns directors com afronten un director, una obra teatral. Des dels que fa en Phil perranda el text i el contingut i la temporització fins que aquells que usen la temàtica, usen tot el fons d'aquella obra i inventen tot l'altre. Els clàssics, si jo tenia aquí una llista, però com que veig que el temps ens ha estat, hi ha de sobre, diré, clàssics, què vol dir? Doncs els grecs, els orípides, els fòcles que d'aquests s'han fet, el xèspir, que també és un clàssic, i tot i així, el xèspir, tot i ser un clàssic, les maneres en què ha estat tractat han variat moltíssim. De director, de director. Després, jo diria, els grans autors teatrals americans, el Tennessee Williams, l'Arthur Miller i l'Esteimbeck, tot aquest tipus de... sobretot el Tennessee Williams, l'Arthur Miller, aquests que tenen moltíssimes obres... El Tennessee Williams és la que té, potser, més pel·lícules, perquè té el Zodo de Cristal, un tramvia llamador de seu, Beividor, la gata sobre el Tecà de Tinc, la piel de serpiente, de repente, el último verano, dulce pájaro de juventud, la Noche de la Iguana, és a dir, la majoria de les seves albes de teatres estan per al cine. I l'Arthur Miller també té alguna, la muerte de un viajante, no sé què més, no me'n recordo, l'Arthur Miller. Ah, bueno, aquella del... aquella que feia amb l'Amaril Monroë i amb l'Encomari Cliff i el Gervé Gaybull, que va d'una caça de cavalls, que li va escriure... Vida de rebel. Vida de rebel, sí. De misfits, que el diem en diferents idiomes. I després diria, i després diria per fer-ho la banalitat, després hi ha un autora, que és l'Aga de Cristi, que justament, sorprenentment, és dels autors, que s'han fet més versions de les seves albes de la mateixa hora. El Gidne Gritos, per exemple, en té una pila de versions, a banda de que va ser una obra teatral que va estar anys i anys en cartell. Per tant, sorprenentment, una persona de... Bueno, jo diria que de l'Aga de Cristi em quedaríem testigo de cargo, perquè testigo de cargo, de cinematogràficament... És excel·lent. És excel·lent, és de les coses millors que... Si un diu d'aquelles pel·lícules que tu posaries en un rànquing de les millors... Que tornaries a saber-ho, no? Per suposat. Doncs testigo de cargo, que és sobre una obra de teatre de l'Aga de Cristi, i del Billy Wilder, em sembla que és, no? És del Billy Wilder dirigit a Billy Wilder, amb el Jax Lacton i la Marlene Dietrich. La Marlene Dietrich i el Tyron Power, no? I el Tyron Power, sí senyora. Sí senyora. Estraordinària, aquesta pel·lícula. Bé, hem arribat a l'hora. Doncs sí, hem arribat a l'hora. I a més a més, tenim una novetat, i és que ara, després de nosaltres, venen uns companys en directe, els nois de juguem a casa, a les 9 en punt, per tard a nosaltres, ens anem a acomiadar enllà. Hem tingut varietat aquí, avui, enorme de continguts, i recordeu que cinemacensecondicions.plospot.com podeu tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu, sinó també a la reira de la carta, oi, Joan, i en el històric. Exacte. Fins la setmana vinent que parlarem de la droga al cinema, i de rítmica escot, i de moltes altres coses. Que vagi molt bé. Bona nit. Fins la setmana vinent que parlarem de la droga al cinema.