CsC 09/05/17 - Comentaris de films i sèrie Muerte en León + Francesc Boix / Ricard Marco, Joan Sella

Licencià!!!!! Falla! Recordo bien Aquellos 400 voltes de trifó I el travel inconect, pequeño desierto Tanto ando a neum, laia a través Buscando un mar que parecía más un paredón I el happy end, que la censura travestida en elógeno Sobre pusiera al pes y mismo del alto Nos hizo ver que un mundo cruel Se salva con una humilía fuera del gruio Hem de cantar tots, eh? Más foto, por favor Bueno, aquí en veiem molt, eh? Aquí en veiem molt de cinema cada setmana I cada setmana ens dediquem a comentar els nostres uïdors Les pel·lícules que hem vist, les pel·lícules que ens agraden Les pel·lícules que recomanem que n'hagin a veure Avui tenim d'altres maneres d'un programa molt especial Perquè tenim dos convidats especials I aleshores no farem el programa habitual que fem Ja sabeu que habitualment fem dos parts Una primera part en què parlem els habituals de la tertúlia Que són la Carmen Abott, en Joan Cerdà, en Paul Díguer, en Joan Moros I al darrere dels vidres en Francesc Aguilar Ja m'ha agafat I ja m'ha agafat si bé, que no sabem si podrà venir Avui no farem això, o farem molt greu aquesta part Perquè volem concedir molt més temps Els dos invitats especials que considerem Que val la pena aprofitar la seva presència I agrair-los el mateix temps que s'hagin dignat Venir en el nostre programa El primer d'ells és en Ricard Marco En Ricard Marco és... Jo faré una petita presentació ara Però després ja parlarem més extensament de cada un d'ells Però si m'havia presentat qui són És el president, Ricard Marco, el president del col·lectiu Fot una acció que ens hauria d'explicar més tard a què es dediquen És el temel comissari de les exposicions sobre Els primers trets de Francesc Bosch Aquí tenim el llibre de la Maria Barbal El Ramon Bernadas, en Pep Cruanyes El mateix Ricard Marco que estan aquí present I el Josep Maria Sola i Sabater Que és una mena de recull de presentació D'aquesta exposició rodant que anirà corrent per Catalunya I que ja està corrent en alguns llocs La segona persona, després en parlarem més d'això La segona persona que es visita avui Que tenim també com a comitada i que agraïm la seva presència És un periodista que es diu Joan Sella Periodista, escriptor, directora documentals Estronomia, hi ha de molt menjar bé I des de fa 30 anys treballa a Ràdio Televisió Espanyola On ha estat director del programa Línea 900 I s'ha especialitzat en grans documentals De fet, fa 17 anys, és a dir, l'any 2000 Ella va realitzar la primera aproximació al tema d'avui Que el documental es deia l'any 2000 Madhausen, El Debert de Recordar Que estava inspirat en la lectura del llibre dels altres catalans dels camps nazis de la Montserrat Roig Publicat al 1977 Però, abans de donar-los veu amb ells i que puguin explicar Perquè aquí tenim, a més a més, una persona, el Dígar Marco Que és un dels descobridors del material Que ara en parlarem, el material Descobert recentment del periodista Perdó, el fotògraf famósíssim Francesc Boix Aleshores, però abans d'entrar en això, ràpidament Volíem donar peu, encara que fos molt breument Es va quedar pendent de l'últim programa o dels últims programes Que el Pol ens expliqués quines eren les pel·lícules que havia vist Jo volia, justament, perquè no va poder explicar-se l'altre dia Doncs que ho fes en aquest moment Demà seré breu, eh? Jo el que sí que vaig anar d'estrena amb el Ferran Que és el noi aquell, el Ferran Pujol, que ha vingut aquí un parell de cops Martín, Martín No, el Martín és el Carlos No, aquell és el del Western Ai, això serà possible Però vam anar a veure la segona part de Guardenes de la Galàxia Una d'aquestes pel·lis, no? Que raro Però sí que és veritat que es va... Es va... Al final vam caure en el que ja pensàvem que passaria Que és un mercapítol més O sigui, a vegades aquestes segones parts O sigui, pots fer algo fantàstic Perquè ja has aplanat el terreny Però la primera part era massa bona Jo crec que el segon ha quedat com si fos una sèrie Com si ara vint el tercer, el quart, vull dir... Es va quedar així No vull aprofundir massa Perquè també és un tema que és també... Marvel i els operarois és una mica així La fotografia, bé? És clar que és... Avui parlem de la fotografia M'ho vaig passar bé El que passa és que sí que és veritat que... Aquestes pel·lícules ja t'esperes de que mínimament els actors, la composició fotogràfica sobretot els efectes especials siguin un mínim de descència, no? Perquè, bàsicament, és... que tota la franquícia està basada en efectes especials, no? Però, inclús aquí també fallaven alguns moments No ha dit que no fos una bona pel·lícula però, evidentment, si la llar recomana serà més en el públic que ja estigui interessat en el cinema de Marvel de fer i tot això que no un públic més comú i corrent en el cinema Però el que sí que volia parlar bastant és de... Bé, bastant volia parlar més concretament del documental dels documentals que és el que em vaig crear l'altre dia jo vaig anar a una xerrada que vam fer de l'Ode Serialitzados que és el festival de documentals que fan aquí i vaig anar a un que moderava el Jordi Evole amb el Justin Webster i l'Enric Bach que vam fer un debat parlant de com estava el tema dels documentals, però no només documentals sinó les sèries documentals de televisió, Espanya i en concret un que jo desconeixia absolutament que és Morten León és una minissèria de quatre capítols d'una hora una hora i escaig que a més l'he acabat avui com que he anat molt malament de temps me l'he fraccionat molt aquest documental de quatre parts i parla bàsicament de l'assassinat aquí Espanya de l'Isabel Carrasco del PP de León que es van cargar trets doncs és quatre capítols, però d'una forma de narrativa que jo no he vist mai en documental no hi ha veu anòfia, no hi ha res només hi ha imatges judicials i entrevistes no hi ha cap mena de fil conductor més enllà de la veritat això també en quanta documental és molt, molt interessant perquè i t'arriba? mira, jo... i la posició del cotresmet tampoc perquè és la del PP aquí ve l'interessant que l'Evole, quan estava allà al debat ella estava al·lucinant aquest documental és de la sèrie crec que l'últim capítol es va metre el desembre, o sigui, ja fa gairebé mig any però inclús l'Evole estava molt pendent de què passava perquè és un documental que no és un resum perquè l'últim capítol els mateixos que estan es troben certes proves no certes proves, però certs indicis que allà hi ha hagut manipulació política i judicial i es deixa, es deixa a l'aire feta, es deixa a l'aire i el que criticava l'Evole justament era com pot ser que això a més sortim per televisió espanyola, perquè això és de Movistar Plus però ho van retransmetre pel que entenc per televisió espanyola no sortís els diaris, tots els diaris farcits de, hòstia, què ha passat? perquè la investigació que es va tancar es van acusar les tres acusades es van posar a la presòtipa entre 15 i 25 anys i aquí hi ha un cas obert hi ha moltes coses que s'han passat per al o no, o és que s'han volgut no és que no s'hagin vist, sinó que ha passat allà hi ha fills polítics que no han volgut tocar i és un documental que m'ha fascinat, avui al matí l'he acabat i m'he quedat d'aquestes peces que dius... per la història o per com està? per la història, perquè evidentment jo coneixia la superfície no tot allò iceberg de sota perquè hi ha cada testimoni era com un món era pensar, hòstia, com es pot enredar més tot que no sabien res que hi ha gent que parla de cambra pràcticament tot és el judici però a l'hora són els mateixos que estan parlant del judici fora ja, o sigui, més en una entrevista més formal que estan explicant ja ha passat uns mesos de no, això no es va fer bé ja en el mateix judici que són imatges privades però que estan cedides per fer el documental i en el mateix judici hi ha coses que jo mateix... jo no sé com funcionen bé els judicis però hi ha coses que sembla de traca i mocadora de que es copa el jutge intentar intentar inculpar directament a dir no, no, no, avui saps? i dius, hòstia, però ja els advocats no, no, deixen presentar les proves jo vull recórrer, no, no, no, això és... és així, clar, era una cosa de dir això és passar a Espanya perquè això ens arriben aquests típics documentals d'estats Units que ens pensem, hòstia, que ca, és que... peces, no? i era... això era Madrid o Galícia? això era León, això era León, era... sí, sí, sí però pel que em dius em recorda bastant a la... a Mandanox amb el de nens del Joaquín Jordà que també estava basat en els testimonis sí, no, no, clar en aquest cas, en el Palau de Justícia de Barcelona és un cas rebal sí, és veritat no, de fet, el debat que es va fer i a ser realitzadors era també sobre un altre referent ara mateix en el cas de documental de Criminologia i tal, que és Estats Units de Netflix, que és Making a Murderer no sé si... per tema de Netflix però és un... és una sèrie que aquí sí que hi ha com uns 10 o 12 capítols d'Arcs, que expliquen tot el procés tota una temporada d'un procés judicial però només també amb imatges d'assiu no, no hi ha una mena de... de menyen guions però no hi ha tan... no és tan estricta de... hi ha una construcció com en puc veure en altres documentals i em sembla molt interessant perquè és un tema que és prop... és que és molt proper i a més és el PP, que tampoc estem parlant de que sigui en un barri entre les persones que són desconegudes i et fas un documental és que em va semblar molt fascinant veure que això, com a mínim no... no... no ens ha arribat el documental hem fet, i amb un format com el que tu dius així, vertiginos és el més potent que es pot veure jo estic convençut des de fa molta temps aquí tenim un documental una persona que es dedica al documental i en su pot dir, jo, per exemple, recordo i sempre en parlo i ara que... que es menta aquest format i que també en Joan Sardà parla de nens de jo, doncs... de la vieja memòria és una pel·lícula feta així també són tot imatges d'arxiu ni declaracions de persones dels dos vànduls, i tu dius què està passant aquí, com pot ser que si en parla un jo em crec, la versió que m'estan dient sobre les mateixes imatges i si en parla un altre, és que també el que està dient correspon en la realitat i bueno, seria una mica... i aquí tu trobes perquè clar, evidentment et parla el fiscal et parla el advocat, els que no parlen són els tèstims, o sigui, els acusats però sí que tenen... per exemple, hi ha un moment que els posen a la presó és que em recordava bastant el tema de... no sé si recordeu la Amanda Knox l'italiana, l'americana que va anar a Itàlia i la van acusar d'assassinat em recordava molt com una frustració dels propis acusats que poden ser o no culpables perquè una ja s'auto inculpa de l'assassinat però la... que és la mare, després la filla i una amiga de la filla que són les dues que estan allò amb els advocats aviam si ens poden exculpar i veure la impotència i la mare ho diu d'entrada T'hauria de resumir una mica, perquè si no... Sí, sí, un altre cosa també, molt breu, molt telegràficament d'alguna cosa que havia vist Telegràficament, perquè en tot cas, ja ho desenvoluparem un altre dia, són tres pel·lícules que he vist de pre-estrena la primera és un documental, justament es diu Herederos de la Bèstia i és un documental espanyol sobre la pel·lícula El dia de la bèstia de l'Àlex de la Iglesia Diolòpè si... Diolòpè i David Pizarro és un dels documentals més lleigos que he vist mai i només és pels fans d'Àlex de la Iglesia i la tèjica defensa el documental és absolutament indefensible El sueño de Gabriel és una altra pel·lícula, pel·lícula francesa que en el títol original és mal de pieg, o sigui, mal de pedres del Ronyó només és per a fans de Marió en Cotillar que són molts que són molts però bueno, és que Marió en Cotillar és una persona absolutament deliciosa i llavors qualsevol pel·lícula que surti doncs està bé és sobre una novel·la de la italiana Milena Agus passen els anys 50 a França i el personatge que fa de Marit de Marió en Cotillar el fa que en el repartiment com que no és francès surt en tercer lloc i el segon, que és el Luis Garrel surt en segon lloc però no té tant paper com l'Àlex Brandenburg ni ho fa també com l'Àlex Brandenburg ja hem dit que només és per fans de Marió en Cotillar perquè la pel·lícula no s'aguanta per cap manera i llavors també he vist una que en espanyol li han posat Guardiàni Verdugo amb el qual ja t'expliquen tota la pel·lícula i en el títol original és Xefres & Butchers que seria pastor i carnicés que evidentment està o esbridelladors, més aviat no, no, no, carnicés i evidentment doncs un pastor és un guardià de les ovelles, diguéssim però un carnicés no és mai un butxí aleshores doncs l'actor en anglès és un advocat perquè és una pel·lícula de judicis diu Xefres & Butchers i llavors el subrètol diu Guardiàni Verdugo és una pel·lícula dirigida de l'Oliver Smith que és un sud-africà la pel·lícula passa sud-àfrica el protagonista és l'Steve Kogan que és un actor que ha sortit a moltíssimes pel·lícules del Michael Whiter Bottom i que és molt conegut a la televisió anglèsra i que bé, jo diria que és per fans d'Amnistia Internacional perquè és un judici a mig de la Sud-Àfrica de la Partite i llavors aquest protagonista que és l'advocat estrella segueja aquesta estratègia d'Amnistia Internacional el cas curios és que sortim del cinema m'he trobat un cartell dient que demà passat en el cinema Girona s'estrena la pel·lícula aquesta i el col·loquí el portarà un responsable de comunicació d'Amnistia Internacional vull dir que la cosa en fi bé, jo és que m'he olorat i m'he deixat de dir que el sueño de Gabriel és una pel·lícula dirigida per Nicole Garcia que és una famosa actriu i directora francesa bé, jo preferiria enlloc que parlar de les pel·lícules que no he vist alguna preferiria avui que tenim aquests convidats especials dedicar el temps a costar-nos a la seva persona i sobretot el tema que havíem triat en principi que era la pel·lícula genera que era Francesc Bosch el fotògraf de Manhausen va la pena dir que Francesc Bosch s'ha posat diríem de moda en els últims temps perquè s'han trobat els seus negatius de la guerra civil espanyola anomenat Fons Argelés els negatius trobats a Perpinyà i que han resultat ser les fotografies fetes per un germaníssim Francesc Bosch entre 1937 i 1939 quan el xicot aquest només tenia 17 anys i s'ha posat a favor algú que està molt relacionat amb aquesta troballa és Enricard Marco que el tenim aquí davant que com a president del col·lectiu comissari de les exposicions sobre els primers traits de Francesc Bosch que són aquestes fotografies que ara ens en parlarà ell és professor de fotografia científica i documental membre de la biblioteca de Catalunya on s'ha especialitzat la digestió de fons fotògrafics que han anat amb els negatius aquests negatius de la guerra civil trobats pel Francesc Bosch la pregunta que jo inicialment ens atalta el tema és com arribes a aquests negatius Bé, bon vespre aquests negatius surten arriba a la notícia que hi ha un lot de negatius al 2010 que surten a Sobasta a la casa de Sobasta-Solei llac de Barcelona sense saber l'autoria i aleshores les institucions públiques del moment desestimen la compra per varios motius un d'ells és perquè és relativament car perquè no se sap qui és l'autor aleshores aquest mateix lot que prové de perpinyar un col·leccionista un ferroviari que li agrada comprar coses d'ell o es compra perpinyar i al mateix temps al cap d'uns anys ho ven amb un llibreter de Barcelona aleshores aquest llibreter fa aquesta primera intentona de vendre no li surt bé i rebaixa el preu i ho treu a la venda al 2013 pel fet de treballar jo a la biblioteca de Catalunya normalment n'estic al corrent d'aquests aferts i en aquell moment crec que el lot té un preu assequible tot i que les institucions públiques els és pràcticament impossible però tot i així en persona intento localitzar el venador, el vaig a veure els negatius estan molt bé, estan en perfecte estat i contacto amb Josep Cruanyes de la Cogina de la Linnitat que és especialista també en fotografia de fet ell és representant d'alguns fotores i porta l'Itígis, és advocat de reportes gràfics i l'hi explico perquè ell havia fet articles i a veure si podia ser algun dels fotores que ell havia parlat i en el moment que ens ho tornem a mirar i em diu que farà el possible per comprar-los, fa una col·lecta i amb cosa de 10 o 15 dies aconsegueix alguna cosa més del 1500 euros que li han inicialment i amb la idea d'investigar buscar qui és l'autor i entregar aquests negatius a la Ciutadana de Catalunya i en aquest moment jo que en aquell moment era vicepresident i ara soc el president de l'associació que s'ha de fer una photoconecció que són investigadors de fotografia persones molt a fins al món de la fotografia muntem exposiciós, xerrades, etc. i li vaig proposar de fer un diguéssim a mitges fer una col·laboració i treballar sobre aquests negatius això és els inicis del... Què va passar després? Com va ser que vau arribar a descobrir que era del Francesc Goix? Bé, el fet de descobrir-ho és una altra part d'investigació L'Azal ve perquè s'ha de pensar més de març explicant que s'han comprat aquests negatius i es publicen fotos les que nosaltres ens imaginem que poden tenir un interès perquè veiem que hi ha personatges que surten repetidament inicialment pensem que pot ser un militar el que fan les fotografies perquè totes les fotografies estan molt a l'òrbita de la guerra però a més a més en un lloc molt concret i sempre vellueixen els mateixos espais o sigui, no és un reporter que va puntualment fa reportatges i després els ve o els intenta col·locar aprenses sinó que veus que fa vida amb els soldats Per tant, inicialment pensem que és un oficial hi ha un oficial que surta amb una senyora a Fars d'Auràs un home que surta repetidament a les fotografies aquest el publicem i altres fotos aquest oficial, una família d'Azal el reconeix com el seu avi és en Ventura Pau a l'exèrcit republicà que tenia un llibre, o sigui, un diari de guerra on, curiosament, la mateixa fotografia que nosaltres havíem publicat la família la tenia i aquesta fotografia està datada el 8 de juny de 1938 a Vilanova de Mallà i posa calutosa en Francesc Boix en el diari surt diverses vegades repetides el fet que Francesc Boix anava amb ells això és una primera pista bastant determinant a més a més hi ha un estudi grafològic que s'encarrega el comissió de l'ignitat de la lletra de la lletra de uns amb voltòries perquè els negatius venen alguns en tira tallats en tira i altres venen apartats i embolicats en paper amb anul·lacions manuscrites es compara aquesta lletra amb la de Boix i es determina que efectivament és la lletra de Boix i un altre fet és que el grup de fotoconecció mentre estem treballant amb el material al cap de dos mesos trobem un negatiu on surt en Boix l'alcohol de l'Hotel Colón de Barcelona a la plaça Catalunya on hi havia la seu de la joventut socialistes unificades del suc surt amb en Gregorio López Daimondo tots dos joveníssims i això ens va fer molta il·lusió perquè era tancar el cercle sabíem que Boix havia pogut recuperar part dels negatius que la SS feien al camp de Mahausen i ell treballava al laboratori de revelatge i al laboratori fotogràfic i conjuntament amb altres companys del Partit Comunista van idear el sistema de poder treure-los a fora i després poder fer de testimonis i judicis d'en Lloremberg i d'Axau per això és un home que és conegut no per la seva gran producció perquè de fet va morir els 30 anys i va treballar justet el temps d'anar a la guerra i després 5 anys més després del camp de Mahausen però sí que és conegut per aquest fet i altres va ser una gran il·lusió doncs poder tancar el cercle del que ja sabíem que havia fet fotografies a la guerra civil però que no les havíem tingut mai a les mans i sospiteu que hi ha més o penseu que això és tot el que pot ser? Sí m'agrada que em facis aquesta pregunta perquè efectivament nosaltres hem tingut que anar casant els negatius tallats per tenir una continuïtat entre les anotacions manuscrites després viatjant in situ en els poblacions perquè era el front de l'Ebre Les primeres són del front de l'Ebre algunes poblacions de Tarol i de Saragossa i Tarol però la majoria de les fotografies estarien ubicades a la zona que compren el riu Segre Vilanova de Mallà Vilanova de la Barca Camarassa Sant Mamet Balaguer tot aquestes poblacions Aleshores hem pogut veure que hi ha sals entre negatius per tant és cert que possiblement hi ha... Sí, per tant creiem que hi havia més negatius que els que tenim no sé si gaire és més, però hi havia més negatius També és veritat que no solsament sabem que la família de sals tenia una fotografia de la qual tenia els negatius sinó que també per exemple en Victor Torres de Conjari polític per l'Esquerra Republicana doncs la seva família tenia una fotografia que també surten de la que no l'has d'estar mentent hem tingut el negatiu a les mans i aquesta fotografia surt en un llibre que parla de la columna Macià Compagni Per tant, amb boig a més a més d'enviar fotografies per publicar a l'Ardevista de Juliol de la Juventud Suscrisos Unificades i també en l'Ardevista a Combate doncs entregava fotografies als seus companys de fet les fotografies són del dia a dia que era una... ell era joveníssima amb aquesta època tenia 17 anys que era molt... molt sorprenent que en aquesta època amb els mitjans que hi havia hi ha una leica, em sembla, recordar? Sí, una leica no sé si és... sempre us a leica, ell? A veure, en boig en boig apren fotografia de la mà al seu pare, que és aficionat i als 14 anys entre treballar amb un laboratori de fotografies de Barcelona fa... s'acosta als moviments anarquistes de l'època però als 16, 17 anys es fa comunista i, aleshores, ell és una figura que el podríem... ell va al front per militància o sigui, ell és una persona que... d'idiologia i per... Alguns escritos a unes coses publicades veureu que diu que va anar de soldat, això no és cert ell no tenia ni edat ni tan sols surt algunes fotografies que juga amb armes i juga a la guerra com qualsevolment però ell va fer fotografies i, aleshores... i va als 17 anys concretament, sí, sí Jo aquest matí he vist un documental fet per l'altra persona que ens acompanya, que és en Joan Sella que es diu, les dues guerres del fotògraf boix llavors, jo ho dic perquè, si tu una comoditat ja ho vols fer algun comentari que ens en Ricard tens carta blanca per intervenir el que vulguis, eh? Quan el Ricard parlava dels salfs de negatius el diari d'aventura Pau, o aquest oficial de sal ell es menta que el boix que... algunes de les fotografies de Francesc Boix que feia en campanya eren per publicar en el que es deia, els diaris de campanya aquests diaris eren uns fulls de diari que plegats, que eren quatre pàgines que s'imprimien molt a prop del front i es repartien en els sudats del front i, per tant, és probable que aquests negatius no han destinats a aquestes impremtes mòbils ja i que, després, aquestes impremtes es caressin amb els negatius i, per tant, els que falten, vol dir que es les ha quedat ells aquests negatius, exacte i que, després, amb la retirada o sigui, quan... després de la Batalla de la Debre quan... els republicans ja se'n van gairebé amb desbandada cap a la frontera vés a saber què va passar amb aquests negatius i no ho van fer per a tot aquest material. Possiblement, clar. El documental que has fet tu, Joan que és de l'any... de fa poc de fa un any i mig, a aproximadament del 15. A més, el 15, sí. Diu que hi havia 1.388 negatius, 3 caixes i que hi havia, almenys amb la millor l'aliança de la dona jove. Explicau una mica tot això, com funciona? L'aliança de la dona jove és una associació la redundància de dones joves, que es va crear a partir del 18 de juliol del 36, a partir de la subdevació feixista, que servia per acompanyar els joves que estaven mobilitzats al front. Per motivar-los una mica i per donar-los una mica d'alegria. Els visitaven al grup i, allà, quan ho permitien, les circumstàncies es feien festes. I tenim testimonis dels fotografies de Francesc Boix, a Vilanova, de Mallà, que, entre altres coses, ens feien ballades. I tenim la circumstància, que hi ha un reportatge fotogràfic del Francesc Boix, en què l'associació de la dona jove, en què es formava part de la cadàver. La cadàver seria la escriptora Teresa Pàmias, que també era joveníssima. Els hi van lliure la 30 divisió, els hi van lliure una bandera. I està el jo que ha quedat amb les fotos recuperades per fotoconecció, aquest reportatge. Però el que més curiós és que la caixa on estava guardada la bandera, que les noies de l'associació de la dona jove portaven la bandera, la caixa se la va quedar Francesc Boix i és on estava a guardar tota la matèria, els negatius. És una cosa de veritat, però ara que em preguntes, m'hi fas pensar. De fet, els negatius venien amb 3 capses, una, precisament aquesta, que diu en Joan, que porta una etiqueta que posa l'aliança de la dona jove, i dues capses de fusta, bastant maqueta, i dues capses més de launa, que és on hi ha les fotografies tallades. En unes hi ha fotografies tallades de la guerra civil, abans em preguntàveu si això de la leica, els biògrafs de Boix diuen que un company seu li va regalar o li va deixar una leica, però les fotografies que hem recuperat tenen dos formats, un format que es diu 127, que és un tipus de pel·lícula que fa 3 per 4 i després el format habitual que tots coneixem, que és el 35 mil·límetres, que és el que utilitzava per fer fotos en la leica. Per tant, en el front va utilitzar dues càmeres. Per això que ens venien alguns tallats, bàsicament els de 3 per 4, aquests de la cemitzet, anaven tots tallats, i eren els que portaven amb voltories. Els de la guerra anaven amb una capsa de launa, i uns altres que eren detats entre el 30 i el 36, fotografies de Barcelona, sitges i alguns fets reguts a la ciutat, aquests tres fotos una mica anteriors, anaven envolcallats amb un altre tipus d'ambultori i amb una altra capseta. L'autoria de les fotografies anteriors no són d'amboig, sinó d'estimar que el tipus de lletra era una lletra molt semblant, o amb una ascendència cap a boig, i han de determinar que podrien ser del pare, del Bertomeu Boig. Nosaltres, des de la fotoconecció, no ho tenim massa clar. I tampoc d'haver de tenir material del pare per comparar-ho? No, i a més a més, el contingut d'aquestes fotografies creiem que si en boges verem portar unes fotografies de la família, potser veixi hagut entre elles algunes fotografies amb imatges més familiars, que no pas reportatges de platges, etcètera. D'altres formes és un tema que està per acabar de tocar. Però sí que els negatius del boig eren d'un material que en aquella època era nitrat de cellulosa, com es feien les pel·lícules dels nicis, aquelles que s'inflaven molt fàcilment, perquè en aquella època no havia material per fer fotos i, per tant, agafaven les cues que quedaven a les bovines de les pel·lícules de cinema que quedaven sense revelar i les aprofitaven per fer fotografia. Per tant, moltes d'aquestes negatius són aquest tipus de material que, a més a més, no porten numeració, per tant, un altre problema afegit a l'hora de casar-les entre elles. Jo vull veure un tema que m'ha semblat molt atractiu, molt interessant, i que penso que pels obvidors podria ser interessant que ho expliquessin una mica, és com arriba ell de convertir-se en el fotògraf de Mannhausen. És a dir, com és que ell és el personatge, a quina és la raó que fa que ell es devingui aquests famós, que arriba a participar en els judicis de Nuremberg? Jo també li he vist un documental magnífic, que clar, aquest tros és... És espanyol, explica'ns-ho, explica'ns-ho. Ja sembla que això és ràdio, però és per veure el material. Jo li he vist aquest matí, el teu documental. Jo també li he vist, jo també li he vist. I he vist aquest matí que t'he impressionat per aquesta part, que penso que seria molt útil i molt interessant de veure-ho, perquè suposo que quan la gent veu aquesta i el veu amb ell, en el judici de Nuremberg, davant de tots els jefes, jefatostes alemanys, es parla en francès perquè no el van deixar per ser espanyol, no el van deixar participar. Quan tota la gent va fugir després que es va declarar el fi de la guerra i tota la gent republicana, que eren casi 200.000 o 6, doncs no estaven reconeguts com ciutadans espanyols. Per tant, eren ben bé destinats a ser ejecutats. Eren patrides, o sigui, el cunyadíssim de Franco, que era el Serbano Senyor, va anar a veure els alemanys i els va dir, amb aquest segur cús d'onca i de la gana, que no tenen patria. Jo, que us volia veure la pel·lícula de vencedors i vencedors de l'estat d'incrame, que no he tingut temps a tornar-la a veure, perquè realment aquell clima que crea, quan he vist el teu documental, pensaves, és que era això. Era el mateix, sí, jo sí que l'he vist. Digues, explica'l, com va... Per reu de vencedors i vencedors de l'estat d'incrame, clarament amb el Kirdugla, el Burlán Caster... No sé si ja saps què parla... Bencer Treixi. Bencer Treixi. Ara no la recordo. Vencedors o vencedors, es va dir amb espanyol. Sí, vencedors o vencedors. Em preguntaves, però... Sí, a fotòraves de Matausen. I m'ha quedat a dir, paradoxalment, pel que Francesc Boix, en principi, s'ha fet un lloc a la història, com a fotògraf de Matausen, és que, per què m'ho diu? És cert, a fotògraf de Matausen, però no em va fer cap de fotografia. A Matausen, mentrestant, va ser captiu, mentre va ser captiu. Perquè un cop alliberat, Matausen, comença una etapa de reporter d'aquesta. Però aquesta, deixem-la per d'aquí una estona, si us ho sé, molt bé. Donant la guerra, siguent que el captiu. Francesc Boix treballava al laboratori fotogràfic de l'ASAS. L'ASAS documentava cada moment del camp de concentració, on hi havia permanentment més de 10.000 presoners. El Francesc Boix va decidir amagar alguns negatius de cada futur. Com que, a més a més, hi havia tant de material fotogràfic i molts d'ells repetits, va decidir despistar-ne els que va poder. De cara a que, si algú sortia viu d'aquell infern, pogués tenir les proves d'aquell univers d'antesc del que havia estat. I quan es va acabar, quan Matausen va ser alliberat, va poder recuperar aquestes... No ho sé, que hi ha una... No us tria que, però us tria que, no és. Perquè Matausen està. Una antifascista, que li recull tot aquest material, li guarda, i quan ell, finalment, jo interessa pel teu documental. Jo també ho he descobert pel teu documental. Quan ell surt, se'n va a buscar aquesta dona i li recupera tot aquest material. Els presos republicans espanyols estaven organitzats clandestinament, o alguns d'ells que formaven la Seu de Comunista, formen una cadena de vassió complicadíssima. Ingeniosíssima. Molt ingeniosa. I que fan arribar, a través d'uns menors d'edat, també, presos a Matausen. Generalment, fills de deportats republicans adults, que els fan treballar amb una padrera a l'exterior del camp, padrera a propietat d'una empresa privada. Presa privada que encara continua existint el poble de Matausen. Matausen és un petit poble a uns 25 quilòmetres de la ciutat de Lins, Lins és la segona ciutat d'Austria després de Viena, al costat del Denubi. I aquests... Estaven amb llibertat, tenien més o menys llibertat de moviments, i van contactar amb aquesta resistent austria, que amb frau Poinner, que va amagar part, no crec que fossin tots els negatius, en un racó de pati de casa seva, com ens veuen el documental. A Sant Llibert a Matausen van recollir el material incriminatori, i això fa el seu camí, perquè el francès Boix, com acabes d'explicar, presti testimoni incriminatori al judici de Nuremberg contra els principals cabdills nazis que quedaven vius. Sí senyor, sí. I és un testimoni de càrrec, perquè realment... És un testimoni de càrrec. S'allà la muna, l'espero. L'esper era el ministre de moltes coses, entre altres, de obres públiques, de Hitler, i que tenia una responsabilitat directa sobre Matausen, perquè els presos eren obligats a et picar pedra en una cantera de granit d'alta qualitat al camp. I aquest granit el feia servir per fer les grans obres faròniques del tercer Reich, que les projectava aquest famós esper. I per altra banda, hi havia el segon mandatari de les SS, després de Himmler. Himmler era el ministre d'Interior, el cap de les SS, quan es va veure maldades, es va menjar una pastilla de CNUR, i es va suïcidar. Aquest cauter-bluner, quan li van preguntar sobre Matausen, ell va dir que no sabia res, que no hi havia estat mai, i que no sabia. Això era absurd, es va poder demostrar al contrari, perquè entre els negatius robats, els SS per Francesc Boix, hi havia menys un carret, un carret i mig, de la visita que havia fet aquest Himmler, acompanyat pels grans jerarquies del Ministeri d'Interior, acompanyat en tot moment per aquest cauter-bluner, que surt de totes les fotografies, que s'han enganxat amb el Himmler, perquè m'ha dit, com a mínim, dos pams més que el Himmler. Aquí tenim al Francesc Boix, fotògraf de Matausen, sense haver fet cap fotografia, sense haver-ne fet... Fotoïtament protagonista de tot un engranatge, que realment arriba amb un judici que, de cap altra manera, hauria pogut... Culpabilitzar la gent que havia estat. Les fomnes es nota el caràcter que tenia aquest home, i portava el reportatge fotogràfic a la sang. Avui dia tots tenim el paper de la fotografia documental, tots, perquè n'estem molt tips de veure't, fins i tot tant, que a vegades no els fem ni cas. Però en aquesta època estem parlant dels inicis, i ell ja veu interessant i molt important en el front de la guerra espanyola, i, a més, el fet de amagar aquests arquís... I, després, fer aquest acte, perquè en el camp de Matausen, la gent estava per sobreviure, i no gaire cosa més. Vull dir, aquí li veus també el caràcter i la forma de ser. I l'estratègia del conjunt dels uns quants que són els que intervenen de fer tot el procés. Però ell és el que fa el sugeriment, que és un nano, els altres, de fet, són més grans. No infinitament més grans, però més grans que ells sí que en són. Sí, quan passa això, devem ser l'any 41, per tant, com a màxim té 21 anys. 21, 21, 22, com? Ells s'estan a Matausen entre els 21 i els 25. Sí, sí, és... De fet, el que el sugereix que entri a formar part del servei de fotogràfic és un altre fotogràfic, António García, una mica més gran que ell, que després a posteriori ha parlat bastant malament d'en Boix, perquè una mica d'enveja, que li va treure una mica la protagonisme, etcètera, i en definitiva li va fer passar el Magres, perquè en Boix era molt agusat, i tots els testimonis que l'han conegut ho han dit, que era molt atrevit i molt valent, i suposo que viure a costat d'una persona que continuament estava en el disc, doncs feia por, i llavors l'António García ho hauria de passar malament. Però va ser el que el va ajudar entre el servei fotogràfic, i concretament el que expliquen els testimonis és que amagaven els negatius provisionalment en els marges de les portes, entre el que és la vestida de la fusta i l'obra, diguéssim, els marts de les fustes, i després, a unes hores concretes, allò com les pel·lícules, hauria d'anar a una finestra, passar alguna cosa per sota les finestres, que va caure el negatiu, l'agafaven, l'amagaven, passava de mamà fins que podies sortir del camp. Amb els nanos que anaven a la cantina, què és on te van conèixer aquesta? En Joan ha dit, ha repetit diverses vegades, perquè també és un fet constatat que continuament es diu que volia que s'havia fet les fotografies de Machausen, no cert, en Joan ho ha dit diverses vegades, però sí que és cert que el mateix dia que ell hi veran el camp, que comença a fer una setmana sencera de reportatge. Aquí és el reportat de guerra que comença a partir del lliberament. De fet, al Facebook de Photoconexius ve una imatge maquíssima, en la que a mi m'agradaria preguntar-vos, perquè és veu, precisament, perquè el casualitat, o casualment s'ha commemorat ara el 5 de maig, el 72è aniversari de l'alliberament del camp de Machausen, amb l'entrada de l'accessió de medicà, i ve una imatge i a Francesc Bosch, identificat allà amb un cercle vermell o una fleixeta, com se sap que és Francesc Bosch, aquest amb la seva càmera, com ho sabeu? Ho sabem, perquè el tenim molt vis. I aquesta fotografia, si l'amplies força, veus que és ell que està amb... La fleixeta aquesta que dius tu vermella, la vaig posar jo. Tant bona cosa. Una cosa curiosa és que el dissabte i el Domenja, suposo que ho heu seguit pels diaris, el senyor Romeva estava a Machausen, el dissabte el va rebre el president d'Àustria, i va estar parlant sobre això, i el Domenja, ell va col·locar... Diu, jo estava llegint aquest matí el que va dir el Romeva, deia que a 1.800 catalans van morir a Machausen, que són molts, que el Josep Millet, conseller de la Generalitat del 1937, i ingressat a Machausen del 1942, van morir a dos anys més tard, i que cita, curiosament, el Romeva, citava el Domenja, el Francesc Bosch, i l'Antonio Garcia, que tu l'has citat, dient que s'ha de reconèixer el rol dels supervivents que han fet, això és paraules del Romeva, s'ha de reconèixer el rol dels supervivents que han fet de transmissors, perquè els que no van viure a la barbaria no l'oblidem. I penso que és veritat, és a dir, si alguna cosa té interès de tot això que estem parlant del documental que heu fet vosaltres, del que ha recuperat de la Guerra Civil, i de tot l'altre, és per donar-nos en compte de la bogeria que va significar, tant la Guerra Civil espanyola com la Segona Guerra Mundial. I em sembla que això és claríssim. I va ser molts anys que d'això no se'n parlava, amb un Serrat Roig, que va ser, potser, un empenta important per trobar tot això, que tu també n'has parlat d'això. I els problemes que anàvem al cotxe m'explicaven, els problemes que va tenir en l'any 2000 de fer el documental, no explicaves tu això? Sí, em va costar molt. Que em fessin cas. Jo no voldria marxar d'aquí sense dir coses, que, per exemple, nosaltres a un cop hem treballat aquest fons, l'acumulació de l'initat del setembre d'aquest any passat, va entre els negatius de l'Arxiu Nacional que algú s'havia dit, estan penjats online, es poden consultar, més a més són lliures, es poden calcitar la procedència, es poden utilitzar, i, aleshores, donar també la nostra gratitud a l'issu d'estuig i l'Ardenx, que ens ha produït una magnífica exposició, com ve ha dit en Joan Morrosa, es va inaugurar el desembre a Lleida, però ha estat a Vilònava a la barca, d'aquí pocs dies va Juneda, i tenim demanat fins a l'octubre, i ha començat a haver peticions per l'any que ve, està demanada també per a Tortosa, a Zaraou, i a Barcelona, possiblement, s'està negociant, portar-les sants, al districte, perquè sabem que Bogi era del poble sec, per tant, estem parlant del districte Sants Montjuïc, i amb el grup de la Màmera Històrica de Sants, estem veient la possibilitat de portar-les sants, i també el centre cívic de Pati Llimona ens ho ha demanat, potser no, igual l'anirà al museu de l'Agili de la Junquera, no sé, jo crec que tindrà bastant de recorregut, i després agraïm molt que ara llibres, que va ser ara llibres i sàpients, van ser les úniques empreses que van col·laborar econòmicament a la compra dels negatius, tant sàpients com ara llibres van aportar una quantitat superior a la que aportaven els particulars, i d'alguna manera, d'aquesta gratitud, se'ls va oferir fer el llibre, i això no és només un catàleg, sinó que és un llibre documentat o col·laborat, com he dit en Joan Abans, en Soler Sabate, que és historiador i ha estat director de la Museu de Catalunya, director de l'Institut d'Estudis i l'Ardenx, en Josep Cruanyes, que també és historiador, el Ramon Bernades és la persona del grup de fotoconecció que ha recollit tot el conjunt de treball del grup i ho ha plasmat, i aleshores... Sí, jo he fet una introducció, una veïda introducció, jo he fet més de coordinador, en tot moment, des dels inicis, ha estat, potser, la persona que ha estat sempre al costat del treball, i també dins això, que nosaltres hem col·laborat com a grup 8 persones, i que ha hagut un cert relleu de lideratge durant el temps que hem anat treballant, de forma molt natural, vull dir, primer el que digitalisava, han hagut dues persones que han agafat el timó, i jo he estat una mica com el fil conductor, per dir-ho de manera com un ego coordinador, no de tot aquest grupet, i aleshores, ara llibres, doncs, ens ha fet aquest llibre, hi ha una entrada, el llibre hi ha l'exposició que estan organitzats de la mateixa manera, hi ha la figura d'en Boix com a comissari polític, i llavors això és representat amb la fotografia del Boix, hi ha el rigor i el perdonim mundo, i després el Boix fotògraf, i després la guerra, són aquests tres àmbits, i dins d'aquests blogs, hem distribuït les fotografies amb àmbits, armats, vida quotidiana, amb la gent dels pobles, per explicar una miqueta, els diferents contexts, per exemple, el tema de les dones, de la insadona jove, quan venen allà i tal, amb els soldats, tot això està molt ben destacat en l'exposició del llibre, i ara llibre es va tenir la idea de convèncer la Maria Barbal, que ens fes una introducció per cada un d'aquests àmbits, per tant, el llibre és un llibre que té... Molt complet, molt complet. Aleshores, dic això, que esperem que el del Boix tingui molta continuïtat, perquè hi ha bastants esdeveniments que vindran molt ràpidament, el dia 16 de juny, traslladen les despulles del Boix que està a les afores de París, altres d'anar amb un dels... Perquè va morir a París. Va morir a París el 51, va morir al hospital, també és una altra cosa que es diu que... Alguns diuen que va ser de tuberculosi, no està el certificat de defunció no específica de que va morir, però sabem que tenia dolència pàtica o... Li havia agafat a la mateixa... Sí, venia tocat, venia tocat ja de Mahaucen, i va morir a l'hospital. També ballen les dades de defunció, en la Làpida posa 7 de juliol, però en canvi el certificat de defunció és 4 de juliol del 51, i les despulles les portaran en un cementiri cèntric de Barcelona, amb l'Anna Hidalgo, la alcaldesa, que també s'hi estirà, el Benito Bermejo, que és el biòcret del Boix, li han fet una traducció al francès del seu llibre i al prole, que és de l'alcaldesa, per tant faran un acte solem el dia 16, i aquest fet, si afegeixen d'altres activitats, com per exemple la Mar Tarragona, que és una directora i productora de cinema, que a partir de l'octubre rodarà una pel·lícula d'en Boix amb el Mario Casas de protagonista, l'Oran de Primamol, perquè ara més s'havia engreixat per fer l'última pel·lícula, per tant és l'Oran de Primamol, i Salva Rubio és un xicot que ha tirat endavant un còmic, que també sortirà cap a la tardor, amb una 100 i pico de pàgines, i ara darrerament ens hem assabentat per la premsa que a patició del grup de ciutadanos a Madrid, el Congrés, han apretat, perquè la comissió de la memòria o del grup, el comissió cultural del Congrés de los Diputados de Madrid, doncs faci alguna cosa, faci aquell com, amb la figura del Boix. A mi em fa una certa por que acabi sent una moneda, diguéssim, d'utilització política, però jo crec que amb Boix es mereix que el surti als lliures d'història, i crec que és un personatge que hauria de tenir, no solsament el nom d'una biblioteca del poble sexi, no que hauria de tenir una plaça o un monument. Jo estic totalment convençut. La pregunta que li volia fer, el tipus de dificultats quan vas fer el documental, de quina mena, Edan? A veure, l'any 2000... Sí, perquè del 2000 semblava que això era més... Recorda, recorda tu mateixa qui governava Espanya. Sí, per això no t'ho he preguntat. No tinc res més a dir. Ja. Jo dono una cosa que també trobo molt bé. També m'agrada molt, sinó de la més recent que parla de les dues guerres del fotògraf, és que sortiu als dos. Tu com a realitzador diríem o com a director, i ell com a un dels senyors que parla en el documental... Com a gran protagonista, com a investigador... De fet, la troballa la fa ell. Ja, esclar. Una visió per veure que allà... Perquè tu volies que fos o desitjaves que fos... Jo vaig pagar perquè fos el boix. De fet, hi ha una anècdota que poca gent sap. La puc dir perquè tinc una mica de temps. Hi ha una anècdota molt bona que una perivista de xarxa ens veia fer una entrevista al mes de maig per parlar del boix. Ens guarnim tots amb la nostra samarleta que posa fotoconecció per fer el paripè i fer veure què estem treballant. I de noia ens passa tota la tarda nosaltres, gravant-nos, preguntant-nos i de més. I, parellament, en Cruanyes no ens havia dit res, però estava amb la pista tan grafològica com la gent de la família de Sal. I en aquest reportatge que es pot punxar i es pot veure online, doncs la noia ens està gravant i ella en pregunta. I en quin estat estan aquests negatius? Estan en bon estat, estan molt mal mesos. I jo tenia apuntat amb una agenda, aquesta mateixa que porto aquí petiteta, però tenia apuntat dos o tres negatius que volia comentar-m'ho un company més expert d'aquest tema, de veure què podien fer-ne, perquè estaven molt mal mesos. Els havia vist així per sobre i dic molt que malament. I em diu quins negatius són? Jo miro l'agenda, miro el número tal. Els havíem nomarat nosaltres prèviament. Si nosaltres vam fer una reproducció de les tires, llavors vam fer com una còpia de contacte i vam nomarar a sobre de la còpia de contacte. Els negatius no li havien posat res, però estaven posats a dins uns plàstics i el que t'aportava el número era el plàstic. Llavors això nosaltres vam fer les fotos dels plàstics muntats per no perdre l'ordre dels negatius. I aleshores miro el negatiu que és i era el del greu llibert per l'immundo. Com que ja el coneixíem, tots vam fer... Oh, on va començar, hòstia, no sé què... I tal i igual. I en el reportatge se'n veu a mi molt seriót, tot i que estava contentíssim, perquè jo estava pensant més enllà, jo estava pensant, hòstia, aquí hi ha una periodista, dic nosaltres d'alguna manera, ens devem a qui és el propietari, que és la Comissió d'Alunidad, no sé en aquests moments en quin punt està la investigació i el primer que vaig fer va ser agafar el telèfon i trucar al Croanyes. El que jo a Croanyes em va dir, passam amb la periodista i la periodista vam estar parlant i ens va fer el gran favor d'aguantar la notícia un parell de dies. Evidentment va ser la primera persona que li vam dir, li vam dir, escolta, ja es pot llançar això, però va ser un moment molt il·lugionant, ja mateix temps, amb una certa tensió, perquè acaben de descobrir una cosa davant d'algú d'aprensa. I sort que era una noia jove, doncs amb molt bona fe i perquè una altra més va tarar, ho ha fos ella, però que ha de donar gust. Sí que tinc que dir... M'agradaria, m'has dit, hi havia el de Pedro Raimundo acompanyat pel Francesc Bosch. I qui reconeix el Francesc Bosch és el vostre company. Sí, jo també ho vaig reconeixer. El Pep Pere, que estava molt habituat. El Pep Pere és un company nostre, que és precisament la persona que jo li havia anomerat, els negatius que estaven fotuts, perquè és un expert en aquests temes, en Pep Pere havia digitalitzat tot el fons de la Miquel Machausen del Museu d'Història de Catalunya. Per tant, ella el coneixia també amb aquest autor. I jo també el coneixia perquè he estat donant classe, donant molts anys a la fotografia científica i documental, com has dit al principi. I el segon o tercer dia de classe, jo els passava el documental del Bosch amb els alumnes, perquè no hi ha prova més feacent que veure, perquè serveix un negatiu de fotografia. Per tant, era un personatge que el coneixíem. El Pep Pere va esclatar, evidentment, i jo em vaig reprimir una mica, perquè en aquell moment estava pensant, bàsicament, amb la periodista. I el Pep saltava, perquè clar, el Pep havia treballat amb aquests negatius molt. Jo el que sí que voldria dir, que he parlat de l'editorial Ara Llibres, he parlat de l'lició d'Estudis Lerdengs, i ara també deixeu-me dir alguna cosa d'en Joan. En Joan ens va venir a veure, de fet, ha sigut el que va començar a fer, que això corres i tingués difusió, i a més a més hem arribat a tenir molta amistat, i ens freqüentem, jo l'animo, l'animo a que fem algun altre documental conjuntament, perquè ens ho hem passat bé, a més a més. Aquí ho recolsem, però s'acaba el temps. Jo em morro, és la setmana vinent. La setmana vinent tenim una cosa penjada, però no sabem si serà el que prevèiem. Serà sorpresa. Molt d'agraït a vostra presència. Gràcies per venir. Per tu, durant tota aquesta informació, veugosíssima. Ha sigut extraordinari. Gràcies.