CsC 16/05/17 - Films (Venus, Hot girls wanted, The lost city of Z) + Carlos González / Coach Carter

Cinema sense condicions. Bona nit i dimarts més, som aquí. Disposats a parlar de cine del cançac. Bona nit i dimarts més, som aquí. Disposats a parlar de cine, del que ens agrada, del que volem que veieu, de les pel·lícules que hem vist... I del que no volem que veieu. I del que no volem que veiem, perquè són molt dolentes i no val la pena que us esteu els diners. De fet, avui tenim també, últimament cada setmana tenim un convidat, i avui tenim un convidat molt especial, perquè és un xicot jove, Carles González, que vol parlar-vos de l'esport, del cinema, i després el presentarem més endavant. Gràcies, Carles, per venir aquí i per estar present en aquest programa. Com sempre, farem dues parts del programa. Una primera part que parlaríem de les pel·lícules que hem vist, de les coses que us recomanem. Jo n'he vist una que m'ha agradat molt. Tot i que és una pel·lícula conflictiva, ara en parlarem per què. Una pel·lícula americana, el James Gray, que es diu Ceta, de la Ciutat Previda. Tenim aquí, més a més, el Paul Diggler, que jo em pensava que no vindria avui, i ens acompanya un realitzador de cinema, que està rodant en aquest moment un curt per pinjar, no? No per pinjar, no, per pujar, no? Una banda a l'altra, una banda a l'altra. I que avui li he vist que a la IMDB, el teu curt posen un 8,6 de puntuació, eh? El director Escada, què és? 8,6. T'he connectat. Tu... Albert, espera, que t'havia puntat, però ara, ara, sí. Un 8,6. Un 8,6, el teu curt, eh? Això aquí, en això aquí. Te'n recordes del títol, que té molts? Directo Escada. Directo Escada. El directo Escada li posen un 8,6. L'havia vist, que potser l'havien vist de fa 10 persones. Ja no ho sé, no ho sé. I ara ho buscaré, que això m'ha agradat. Mira aquí, mira aquí n'ha d'haver més xula, eh? Doncs no ho sabia, perquè de fet ens ho registra. Ara que he tallat potser aquí al mig de tot. No em passa res. Però jo sóc molt més pro-filmafinític, que hi vull, eh? Però sé que filmafinític i els Vots comencen a partir dels 100 o 200 Vots, però sí que et surt ja uns nota, però a IMDB no... No ho he vist aquesta tarda, si curiositat m'hi hagués vist. No sabia jo que estaves al nivell de les obres mestres. Ara t'admiro, ara t'admiro. Ara t'admiro al Joan, ja. Ara eres pol, va bé. Es pot saber el cas, el que anàvem a explicar és que, com sempre fem dos parts, avui tenim un convidat, que és el Carles González, que és un monitor, instructor, persona molt esperta en qüestions d'esport, ja us ho explicaré perquè dic això, més tard. I, com sempre, estem aquí al programa, hi ha més gent de la jo m'esperava, Paul Dígar, que és aquest senyor que, a més de més, és director de cine, al darrere els vidres, com sempre, controlant-ho tot, tot el sol, en Francesc Aguilar, Joan Moros, que us està presentant, i tenim el convidat de Carles González, o Carles González. Però on vols començar, perquè per aquesta primera part, tu has vist alguna cosa de pel·lícules? Quantes parts tenim avui, a veure... Dos parts, dos parts. Primer les que hem vist i després el que haurem de fer. D'acord, doncs sí, aquesta setmana he vist una pel·lícula, i us explico per què, perquè tot té un sentit. Demà dediquem, ja faig una mica d'espam, que això sempre m'agrada, a LMKC, més que cinema de Ràdio San Vicenç, un especial que fa una il·lusió especial, perquè ha sortit tot sol, un contacte que ve a curtar un altre, parlarem d'una obra de teatral que es trena al programa, es diu més que cinema, que tant podem parlar de cinema, podem parlar de qualsevol cosa de parixís, del que sigui. Però en aquest cas ens tocava parlar de teatre, una obra teatral que es trena al 31 d'aquest mes, al teatre de Antiold, que es diu Erogenes, que està basada en la obra, que no recordo el nom, però ara us busco si voleu, o si no ho podem buscar en un moment, d'una autora, d'una novel·lista cubana, que està llegint alguna cosa de la veritat, és que m'agrada molt com escriu, un estil molt sud-americà, amb força interessant de com ho fa, i llavors hi ha una productora actriu, una dona d'aquelles polivalents, que es diu Selena Perdomo, que té una companyia, i que amb tres actrius, i amb un músic, faran aquesta, i estan preparant, i estan assajant aquesta obra, que promet ser força interessant. Hi ha un trailer disponible a la pàgina d'aquesta productora, que es diu Papito Project, que sona així com molt, però curiosament, el subtítol d'això és Masque Cultura, que correspon molt el nom del programa, més que Cinema, de la radio San Vicent. Llavors tindrem aquestes tres persones, i allò mirant la cartellera, de cop veig que hi ha una pel·lícula, que es diu Venus, que parla sobre això, sobre una sèrie de dones, que es posen davant de la càmera, i parlant sobre les seves experiències sexuals, que la curiositat és que estava plantejada com a... És a dir, el que es va fer, és que dues directors de NESAS van dir, doncs vinga, anem a fer una selecció, normalment es diu Casting, però també jo diria jo que es pot disselecció, pel tuquet director de cinema, que tens un buit com a si és aquí. El currículum. La qüestió és que van fer aquesta selecció de dona, i llavors, volíem fer una pel·lícula eròtica, amb les dones que seleccionessin, que anaven acudint a la seva convocatòria. Però al final resulta que les declaracions que anaven fent les dones, i van ser amb la prova interessant, i vam veure que jo és el que volien de fer. Aquelles declaracions, aquelles confesions d'alguna manera, sobre les seves sexualitats, sobre les seves curiositats amb aquest tema, i és això la pel·lícula, és una cadira, les dues dones darrere de teu, fent preguntes, i entrant les dones per una porta, i demanant-los si poden. Són retrats de diferents dones, és documental totalment, fins i tot els hi demanen alguna ocasió, et faries un retrat d'aquesta manera despullada, i llavors la dona diu, des d'aquí cap a dalt, o així, llavors no els hi forcen en cap moment a fer res. I la conclusió és que la pel·lícula és com una recerca de la dignitat personal. Perquè les dones, la veritat, és que sent d'aneses, que en principi jo no sé vosaltres, però és una mica la idea que aquella nacionalitat dona unes dones supermaques. Aquestes dones són normals, ni molt maques ni llexes són dones normals, que van declarant la seva sexualitat d'una manera molt oberta, molt tranquil·la, i que de mica en mica vas d'alguna forma, entre cometes, enamorant-te d'elles, perquè vas veient la sinceritat amb la que parla, la curiositat que tenen per aquest tema, el desig que tenen de tenir una vida normal, el cap i a la fi, no deixa de ser un component més. Algunes fins i tot declaren que són una d'elles que és verja, que encara no ha arribat, tot i que ha tingut experiències. Tot plegat és tan sincer, tan directe, tan poc artificial, i en el moment final de tot de la pel·lícula és quan hi ha alguns nus, algunes dones, doncs decideixen que sí, que es despullen, no integralment de vegades, i ostres, no té res d'erotisme, és com que ja s'han despullat abans, psicològicament ja ho han dit tot, és com una part més del despullament que treuràs la roba, a part d'una manera gens seròtica, treuràs la roba i punt, i dius que és allà mirant, i dius que és guai. No per temàtica, però per format pel que m'has dit, m'ha recordat bastant el documental que he de fer un temps de la CIA de Fernando, recordeu, el de Fernando Fernando Gómez, un documental que és ell assegut només, i de fet és que crec que obviaven les preguntes que li feien, però el tio era i es despullava totalment el tio. Era com, crec que era una hora i mig de documental, però era brutal. Doncs sí, és aquest format. Cadira, tot negre, crec, si no recordo malament. També hi havia el un altre actor americà, un documental que es deia Hollywood, no sé què, hòstia, ara, del Ed, com es diu aquell actor, Ed Harris, que es deia Hollywood, que també era així, mentre el maquillaven de fet, l'entrevista per una pel·li. Hòstia, jo el que volia és comentar alguna cosa més d'això, perquè és que... En principi és això, recomanada, que demà sentiu, perquè penso que serà interessant, i a més a més, demà vindrà també la deirribo, que és la nostra psicòloga de guàrdia, ja tenim un psicòloga, i parlar sobre aquest tema. Diu que també es pot veure online la pel·lícula, vull dir que si la voleu buscar, jo vaig anar i vull de tornar a dir, d'una diners blanes, va al mes, en contra de la meva voluntat, perquè sabeu que és de la família Balanyà, i no vull donar diners a aquesta família, ja sabeu per què, si no us ho explico, però ja ho sabeu, i llavors, bueno, vaig anar perquè volia preparar aquest programa, i després em va dir, aquest matí, que l'havia vist online, serà possible, m'hauria pogut estar al vià, que és això d'allò, però no, aquesta família no, però bueno, és igual. He estat rodant aquestes setmanes, i en el cine no puc anar a cap resta ni res, però sí que he mirat algunes coses, quan he pogut per Netflix, i a part de seguir per House of Cards, que ja ho veig quant a la seva passada, m'ha semblat interessant, algo que està bastant relacionat amb el que estàs dient-ho, que fa poc que n'han estrenat una sèrie, o sigui, que és d'aquest any, que es diu Hot Girls Wanted, que és una sèrie d'un documental que havien fet, però llavors, a partir de cada capítol, tracten el tema de... Es busquen noies calentes. O sigui, el documental original va de les noies del que es diu en sexe porno, que és el amateur, la gent que comença a zero, i com s'introdueixen en un món on elles busquen unes coses, unes altres, potser hi ha gent que fan allò de webcams, shows privats, i llavors, elles diuen, vull alguna cosa més. És una sèrie que a cada capítol tracta, un capítol sobre noies de webcams, i un altre que és bastant semblant això, Francesc, que deies tu, que era la forma d'espullar-se psicològicament, de les càmeres. És una sèrie que, evidentment, mira, el primer capítol surt entre Estats Units i Barcelona. A Barcelona hi ha aquesta directora de porno feminista, com a mínim, no sé si hi ha tant feminista, però més elegant, que no és tan gruller com el porno com està concebut, que és Eric Alast, aquí a Barcelona, si el coneixeu. El primer capítol és així. A cada capítol, conforma una mica l'escapisme del porno a l'ús. Que em comentessin això, ho he dit, sí, el que anava a portar avui justament, és una sèrie superrequenable, amb els seus exiuts. A cada capítol té les seves pujades i baixades, com a guió i com a personatges, però és molt interessant veure que no tot es centra en el que estem tant acostumats, que és algo molt... A mi m'agradaria ser de ràdio San Vicent, part participant al programa. Truco en directe. Si tu vols trucar i escoltar-ho, estàs convidat. Jo us puc parlar d'una pel·lícula d'Estrena, la van estrenar el divendres setmana basada o l'altre, no estic segur. Benoces d'Estrena, va estrenar aquest divendres. Es diu Zeta, La Ciudad Perdida, és una pel·lícula del James Gray, del 2016. Per cert, amb producció del Brad Pitt, que havia de funcionar com a actor i per la rons que fos, no va participar, però sí, la seva producció, amb un guió i la direcció del mateix James Gray, basada en una novel·la d'un senyor que està allà d'Avid Gran. És una pel·lícula que, des del meu punt de vista, planteja per mi un conflicte que em sembla contemporània. Em sembla que seria interessant si hi ha temps de discutir-lo, si no vull, potser un altre dia. Per què? Perquè és una pel·lícula molt especialitzada, però no molt especialitzada, perquè és popular i ha arribat tots els públics i tots els crítics. Quan fan la tria de les millors pel·lícules que estan fent en aquest moment... Fotogrames, no? Fotogrames. Fotogrames, que la tinc aquí d'amunt de la taula, però no ho he dit pels oïdors, té Raül. Posen, en aquest moment, dos pel·lícules, que són les millors pel·lícules que fan l'alçada de Quicarius Mackey, i l'altra és justament aquesta, cet de la ciutat perdida del James Gray. Tota la crítica la deixa pels núvols d'aquesta pel·lícula. Jo, si voleu, ràpidament intento llegir-nos algunes opinions. Per exemple, el Luis Martínez, el diari del Mundo, diu «El major prodíció de James Gray hasta la fecha. És una pel·lícula que vive en la retina al lado de todicineraventuras. Punto a cinc sobre cinc». O sigui, el 10, màxim. Un altre, que diu Grey, una de les obres més atrevides i acontracorrientes, quizà no tan redonda com a sus trilers melodramàtiques, sabeu què va començar fent pel·lícules, trilers i pel·lícules, dramas, però igual d'intensa, vella i personal. També la puntua 5 sobre 5, o sigui un 10, Quim Casas del periódico. Un altre, que diu, mentre s'acompanya a un hombre a la búsqueda de su El Dorado, James Grey encuentra el suyo propio posiblemente su mejor película. Puntuació també enorme, dando salvada cinemania. Gràcia, una altra, Sergio Sánchez a fotogrames, diu, gracias a su elegante y hipnótica puesta en escena, lo que parecía un relato realista se transforma en fantasmagórico, 5 sobre 5, o sigui un 10. Un altre, que diu, Grey, encuentra un equilibrio perfecto entre el cine d'aventures, la fascinación poética y descriptiva, y la crónica humana y familiar, filmada, narrada e interpretada, con enorme elegancia, etc. També una enorme puntuació. I l'últim, una excepcional muestra de cine clásico contemporáneo. Lost of the City, que és la que esta película zeta, honra el espíritu del riesgo físico, la curiosidad intelectual, el atrevimiento individual y el autosegreficio que se requiere para explorar lo desconocido. Però, curiosament, tu a fa moments has citat film Affinity, i jo aquesta tarda estava mirant opinió sobre aquesta pel·lícula, resulta que el públic, volies dir alguna cosa? Sí, que potser és el mateix que estava en tu. A IMDb, aquesta pel·lícula té un 7,1 i directe Oscar, un 8. I què faig jo, si no cobrant... Un 8, com a re, clar que de Lost City of Zeta... Dures dos hores i pico. I l'han puntuat 6.077 persones. Directe Oscar, tu unes quants menys, però... Perdona, no dic quants, però unes quants menys. Però és igual, però d'8,4 a 7,1, perdona. De totes les meves xoces, que és el que volia intentar introduir, per debatir-ho si no vull, no hi ha temps. Un altre dia és que les opinions de la gent del públic diuen, la pel·lícula és una pel·lícula lenta, és un torstón, esperava que Tom Holland, que és el actor principal, s'hi convidia en Spider-Man, ja s'ho llegeix coses d'això, per dar-li alguna cosa d'acció. Si esperes combates i aventures, no valles a veure la pel·lícula. Fui haver-hi aquesta pel·lícula en lloc dels guardians de la galàxia, i m'hi encontré amb aquest aborrimiento. Per tant, el conflicte per mi és que no sé... No sé, és la pregunta que us plantejo en certa mesura, com a debat, si voleu, quan sigui, que no sé si estem acostumant el públic en general, en els últims anys i sobretot a les generacions més joves, a veure films d'efectes, de cops, de baralles, de persecucions, de personatges que volen o fan coses extraordinàries, sense personatges, sense que hi hagi radia amb una història, només amb aquests efectes. I per tant, aquesta gent, com que està acostumat a que li donguin tot això, quan no li donen, doncs sota que no se sap situar. Bueno, a veure, jo en aquest cas, jo crec que bastant no dic el contrari, però quan vaig venir i vaig comentar a la setmana passava l'altra, el guardiens de la galàxia, precisament, si aquestes pel·lícules tu i en les contemples, des del punt de vista de... estan ben fetes visualment, perquè ja ho dones per suposat, doncs, per exemple, el meu guardiant és a mi em va molt en quina història, perquè al final és el que vaig dir, és que sembla que sigui un capítol. O sigui, sembla que si aquesta és una sèrie, és un capítol més entre mig. Llavors, la primera, ho va destrossar tot en el bon setit, va destrossar molt el típic tòpic. Llavors, el que passa és que el contrari, jo crec que també passa, que és que hi ha autors ara que potser s'aprofiten d'uns nivells. Jo no he vist aquesta pel·lícula, però pel que estic entendent per la crítica, potser té un to, diguéssim, no direm lent, però aprofitar un tipus de plans, un tipus de muntatge que tu t'ajuda a definir com... Aquesta pel·lícula és independent, no és un blockbuster, allò com comentàvem abans, no? No és carn de diumenge a la tarda, de crispetes. Llavors, això t'ho ha de fer la història, no t'ho ha de fer el to de la tonalitat. Llavors, a vegades, potser, jo no sé de què va, no sé ni més trailers d'aquesta pel·lícula ni res, però entenc que potser és com... Jo l'altre dia vaig anar al Texas a veure el Jim Jarmusch, l'últim, a la Patterson. I jo he dit, perquè sé que és Jarmusch i sé que té aquest to, però potser això ho fa una altra persona i et costa molt. Però jo penso que estaria d'acord amb tu bastant, però ho he dit totalment, perquè jo diria que és més difícil. A Patterson, que això, en el fons, és més accessible que el Patterson. A Patterson et demana que tu t'impliquis, que acceptis, i en canvi, aquí no t'ho demana. És una pel·lícula en el fons d'aventures... Però aventura clàssica, com aquest de cine pandilles, d'aquest tipus... O com als contrabandistes de Moonfleet, de Frislam. No, no, per posar una pel·lícula clàssica d'aventures... Jo diria que... Clàssica em refereixo a aquest cine d'aventures dels 80, o sigui, algú de... m'explico cunis, aquest estil així. Jo és que, per començar, jo hauria de dir que no soc un amant de les grans pel·lícules d'aventures i que, per tant, segurament no és la meva especialitat. O sigui, no podria comparar-te en certa mesura. I en canvi, aquí em va passar, que és una pel·lícula que dura més de dos hores, on vaig donar compte que passava el temps, em van interessar la història, em van interessar els personatges, me'ls vaig creure, i tot i que és una cosa, una mica, del segle passat, perquè està parlant d'un tinent coronel de l'exèrcit britànic que pretén descobrir, diríem, el Dorado, i li encomanen que vagi a fer cartografia amb una zona de Brasil i que, per ciència, troba això, és creïble. O sigui, creus? Te'n dones compte que això va passar realment. És igual que el senyor Colons em va anar així a l'aventura i va descobrir Amèrica, se sapia què hi trobaria, i va jugar-se a la seva vida, i va jugar-se... Doncs tens doncs compte que, en el segle passat, en el segle XIX, o principis del XX, hi va haver moltíssima gent que va fer l'Amazona, se'n van anar a buscar això, a buscar allò, i que aquesta gent ho va fer perquè considerava que era una forma de descobrir coses noves que no es coneixien, és a dir, hi havia terres o llocs de la Terra que no es coneixien, i que havia d'haver d'explorar que hi havia d'anar allà, que hi trobarien. A mi et confesso que... i et confesso si voleu ràpidament la pel·lícula, aquí, per exemple, tenia unes notes, que em sembla que defineixen molt bé el que seria per mi la pel·lícula aquesta. Diu la fascinació per l'aventura, quan encara quedaven tantes coses per descobrir la nostra pròpia terra, i certes persones eren capaces de sacrificar la seva vida, la seva salut i les seves comodidats, a l'obteu d'obtenir un major coneixement del món que vivim, quan viatjar ja era una activitat habitual, però encara intrépida i arriscada, plena de contrademps inesperats i dificultats sobrevingudes, sembla que tot això fa molt temps que va passar. I en prou feines ha passat poc més d'un segle, i els nostres ulls, els claus de l'inmediat i de l'ofàcil, ens sembla una empresa titànica i absurda, fruit de l'alienació o del disparat. Però mostra la nostra realitat present a cimenta sobre aquestes ganes de saber, sobre el legat de tants homes que van arriscar el seu vigor i les seves esendes en hores d'un ideal i d'unes fantasies que em semblen absurdes i anticuades, empatxats com estem de coneixements urgents, apressats en un món valós, on hem perdut la perspectiva de perill i del valor de l'esforç invertit en aconseguir l'autopia. A mi ens ha demanat una actitud en palmar-me una mica amb el tema que suposo que vindrà després, que és el tema de l'esport que tenim aquí, una especialista de l'esport que ens en parlarà, i amb una pel·lícula que vaig veure a la nit, que ell me la va consellar, Coach Carter, perquè va en certa mesura d'això, és a dir, de... Ja saps dos temes, em sembla molt interessant. Jo penso que sí, jo he fet pensar, mentre estava pensant això, pensava en la pel·lícula que vaig veure a la nit, aquesta perquè en certa mesura està parlant una mica de l'un mateix. Llavors aquest film, per mi, constitueix sobre nopres il·lusions desmesurades, perquè, en aquest cas, molt més desmesurar segurament que l'esport. És una proposta, jo crec, que va contra corrent, allunyada de la superficialitat, i es centra en presentar unes circumstàncies d'adverses on destaca la importància del caràcter de la persona que vol conduir o d'arribar al fons, que seria el mateix quan un esportista es proposa arribar o aconseguir una meta o un objectiu determinat, de la vistositat del muntatge frenètic i mecànic que potser ens imposen per altra banda. Però per mi, la seva gran virtut és l'edum classicisme, perquè és una pel·lícula de fons clàssica, elegant i pausada, tant en el fons com a la seva forma. Havia arrosat d'un altre fet, suposo que ara tenim temps, que diu, hi hauràs pactadors, que és el que he comprovat, que sortiran desencantats perquè no es busca l'impacte immediat i sòbit, sinó que es pretén i es aconsegueix dibuixar una història sobre el cansant-s'hi, sobre la monotonia de l'enfluïd a l'existència i sobre els amarcs, desenganys que acompanyen tot gran projecte que es basa en les meres connectures i meres quimeres. Guanyar una competició també és una quimera, també es pot ser, en aquest sentit, una cosa més o menys semblant. Crec, com deia, que és una pel·lícula típica d'un gran realizador. Això sí, suposo que sabeu, molt guapes, molt interessants. Jo recordo, no sé si les heu vist, l'altra cara del crimen amb l'Achés i el Terón i el Joaquim Fènix. És curiós que sempre treballen amb el Fènix, les seves pel·lícules han treballat amb el Joaquim Fènix. La Noche és nostra, també una altra trilera, també amb el Joaquim Fènix i el Marc Walberg. Two Lovers, que era una pel·lícula molt guapa, molt interessant, és un drama amb el Joaquim Fènix i la Gennet Paltrow. Els somni d'ideals, que l'Algolà també el va fer fa més poc, més recentment, amb la Mariona Cotillard i el Joaquim Fènix, que sempre sembla que sigui el seu acte de referència. Però aquí, curiosament, abandona el drama i abandona el thriller i fa una cosa totalment diferent. Una pel·lícula de repeteixo a típica, perquè repren sense remordiments, des del meu punt de vista, l'èpica intimista d'un David Lin, reencarnat. És com si el David Lin es pogués fer, aquest moment, el segle XXI, pel·lícules, coses que va deixar de fer fa molts anys. El David Lin de l'Orens d'Arabia. L'Orens d'Arabia, per exemple. Per entendre'ns. No David Lin, exacte. David Lin, David Lin. Per tant, ens està regalant un relat fascinant i perdurable, ple d'una lluminosa perfecció que penso que val la pena. A nivell d'anecdotes, si voleu, jo, per tant, des del meu punt de vista, jo tinc ganes de tornar a la beure. És a dir, una pel·lícula de les millors que he vist últimament i entenc que hi ha públic que no li ha acabat d'agradar. Per tant, que hi ha una dicotomia que no s'ho hauria explicat per què es produeix. El Brad Pitt és pel productor de la pel·lícula i és la història real, també, en aquest cas, d'un senyor que es diu Percy Farsi, que era un tenent coronel britànic de finals del segle XIX, principis del XX, que era geògraf, oficial d'artilleria, cartògraf, explorador i arqueòleg. I que... bueno, es veu que han entrat en contacte el Brad Pitt i el director. Jo, amb gent que veu, ja estan preparant aquest moment una pel·lícula que es diu At Astra, en la que el protagonista en aquest cas serà el Brad Pitt. Jo ho deixaria aquí i si tu tens alguna altra pel·lícula per parlar-ne... No, no, no, no. No tens cap cosa, doncs podríem passar a presentar el nostre convidat d'avui, el nostre convidat d'avui, el que tinc aquí al costat. Crec que va la pena que us expliqui com és que li ha conegut, perquè em penso que és bastant significatiu. Jo vaig al gimnàs dos o tres cops de la setmana. Comença bé. I en algun moment em vaig plantejar que necessitava algun instructor, algun monitor, que m'orientés una mica els exercicis que jo feia. Si ho feia bé, si no, feia bé, etcètera. Vaig consultar amb tots els companys del gimnàs i tots em van dir que el millor, el que en sabia més, el que havia d'agafar era aquest senyor. El cotx on sale. El cotx on sale. Vaig a buscar, perquè jo ni el coneixia de res, la vaig a buscar fins que la vaig trobar. I aleshores, efectivament, el tinc com a entrenador, digue-li com vulgueu. Us puc dir, us puc assegurar que és molt bo, que em sap molt i que estic molt content amb la seva col·laboració. Parlant, parlant, en un moment de la mirada em sembla el corredió, un senyor que en sap tant, que és tan guapo, que ho fa també, doncs podria venir un dia al programa i explicant-se. Llavors ell, aquí el teniu, em va dir, home, jo sóc un jove llicenciat amb ciències de l'activitat física i esportiva, sóc professor d'educació física, però ja ho veureu, és una apassionat de l'esport, ja que el considera com una eina d'integració social i de la plantatge de valors. Suposo que per això ens va suggerir que vagessin aquestes dues pel·lícules, i l'altre que no he pogut acabar, que es diu Fensi McFarlane. Exacte. Llavors tant una com l'altra, o ell destaca i la pel·lícula penso que també per això ens servirà per donar-li veu amb ell i que ens expliqui el que pensa sobre tot això, ell destaca la plantatge de valors que es pot suposar a l'esport, com el companyerisme, com la constància, com l'esforç per les folimetes, i crec també que és un gran generador d'emocions i de felicitats, i fins i tot també com una forma d'influir en la gent jove, en la gent que puja. Com que el tenim aquí al costat, donem-hi la paraula amb ell i que ens expliqui el que vulgui. Molt bona tarda, principal. Moltes gràcies, Joan, per convidar-me a aquest programa i a l'equip, excel·lent. Bé, bàsicament jo em van... El Joan, això el que va dir, em van plantejar ostres vinant aquí a la ràdio i parles una miqueta d'això, d'esports, i el primer que vaig fer va ser ostres, una pel·lícula que sigui catalana o espanyola d'esports, no la vaig trobar. En primer lloc. No sé si coneixeu. Molt interessant. No sé si coneixeu alguna. El penalti més llargo del món. Aquesta, una càrrega, una miqueta més... Sí, més profunda, no tan banal en aquest sentit. Òbviament no la vaig trobar, per això, convido, si vols, a fer una d'aquestes. I llavors vaig seleccionar coach Carter, bàsicament perquè és un fet verídic que, com dèiem, treballar aquest treball d'emocions, de la disciplina, que ara desenvoluparem. Bàsicament és una pel·lícula d'Esta Muidenka, ja el que treballem és el Tomas Carter, el director, i m'agrada molt perquè un dels personatges principals, el Samuel L. Jackson, m'agrada molt. Sí, sí que fa l'entrenador. És una història que està basada en un fet real, com dèiem, era el Kent Carter, i és un entrenador de bàsquet que arriba al seu high-skill, a un barri... A Richmond. Sí, a Richmond, que és una miqueta, un barri apartat del sistema, i es troba amb un grup de joves indisciplinats, grullers, que, bàsicament, no tenen aquesta sensació de disciplinar. I, ràpidament, és una barreja d'anúncies social que potser més crítica al sistema estadounidès, però que, bàsicament, també podríem extrapolar aquí a Catalunya. I, bàsicament, és el Kent Carter accepta tornar a la seva antigà escola perquè ell va ser jugador i, com que donar una altra vegada aquest regal del que s'ha convertit ell. Ja vols que estiguis parlant de bàsquet. Sí, això mateix. L'esport és el bàsquet. Arriba allà i comença a donar una miqueta de caire disciplinari. De fet, el primer que fa és un contracte i que ells, els jugadors, han de signar, però que són deu regles i només una és esportiva. Totes les demés són acadèmiques o personals. I, a partir d'aquest entramat, hi ha un jugador que és el Timo Cruz, que és llatí, i es planta i no vol. No vol. És el mateix. De fet, desitza el fracàs, però planta el Quads Carter un treball físic que la pel·lícula es veu que és tot típic de córrer sense res que vol, a l'esport. Abdominar. I, llavors, el Cruz, quan veu el primer partit, vol tornar. És curiós, la imatge, perquè quan torna es troba, li demana el Quads Carter i li diu, en veus, ho tinc aquí anotat, 2.500 flexions i 1.000 suicidis. Suicidis és entre línies de les línies de fons del camp, corra, munt i cap a baix. Bàsicament, per una altra vegada, al mateix nivell. Només tenir una setmana no la va aconseguir i aquí comença, jo crec, que a l'entremat de la pel·lícula i és, bàsicament, que no arriba el dia demanat i el que fa és que hi ha un company que fa els seus suicidis i les seves flexions i una mica s'hi van posant tots. Sí, hi ha aquesta part d'això mateix, d'acompanyarisme. És una imatge molt significativa. Així que comencen a destacar, guanyant un turnets i aquí és quan ve la petita pica baralla entre el trenador i jugadors perquè juguen aquest play-over, aquesta competició, i guanyen. I, com està un barri ric, els conviden a una festa i aquesta festa és desmadre. El Quachcarte va a l'hotel per felicitar-los i es troba que no hi són, que arriba aquesta festa va desmesurats. La primera mesura, a més a més, el que fa és que va els professors, el claustre i els demana notes i llavors no han complert aquest contrat, que era, bàsicament, treure acadèmicament resultats, una mitja. I, a partir del que determina, és que no hi haurà joc, no hi haurà bàsquet, fins que no superin la mitja demanada per contracte, que vam fer al principi. Aquí hi ha una mena de drama... Perquè s'implica la família. S'ha de dir, perquè jo he intentat averiguar-ho, que no ho sabia tampoc, que Richmond és una ciutat urbana de la Salta California, és una població de 103.000 habitants, no és un poble massa gran, però que té una població, la pel·lícula això queda molt clar, molt barrejada, és a dir, el 36% de la població són negres, el 31% són blancs, només, els espants és un 26%, els esetics són un 12%. Però, en un moment de mirar, fa una referència a l'hòstia que he llegit, i deia que, com que és un art industrial, hi ha refineries, hi ha construcció naval, hi ha bastanta violència al carrer, és un barri obré, per exemple, és un poble obré, per entendre'ns, lligat molt de l'indústria, resulta que, a alguna mesura, sembla ser que els esetics, perdó, que els espants creixeran molt, és a dir, que en breu, la població més, el nombre de gent, de viure més gent, serà, espants. Llavors, també, curiosament, i llegit, però no sé fins a quin punt això de la prioritat, el pel·lícula no surt, que és una zona on també hi ha molts obesos, la gent menja molt i menja malament, que hi ha una certa violència al carrer, coses que, i que només és violència, hi ha anat a més, i clar, per tant, la pel·lícula, quan una cosa que sorprèn, quan menjo hoy i la nit quan la veia, que no en tenia massa del tot, és clar, tots són negres, i tot són... i, pràcticament, només hi ha un blanc, que, més o menys, destaquin allà. Tots els demés són negres, llatins, o... Llavors, dius, bueno, això, quina tipus d'ambieners? Jo, esclar, quan t'enteres de tot això, descobreixes que no és la típica amèrica que surten les pel·lícules, sinó que és una zona, com explicava, al principi, marginal, una mica, doncs, en conflictes i tal, i que ella s'imposa aquest negre, que és aquest senyor negre, que ha vingut a Espanya a fer cursets i coses d'aquestes, s'imposa, doncs, a solvantar aquesta gent. Ell, la pel·lícula té una cosa bastant guapa, potser que ho expliquis tu. Bueno, sí, bàsicament, això ja lligam amb això. Què deies del tipus de barri? El barri, en veritat, el Tancal, que és l'equip de base que t'hi més guanyant, és com que... Doncs els pares es queixen, o sigui, els pares només pensen, un barri obre que, en el fons, jo pensava, quan veia la pel·lícula i la nit, pensava, avui és aquest incident que hi ha hagut, en Mallorca, on els pares estaven jugant als nanos, un equip, i les sortides pares van fotre, com ets a fer pinyes, més o menys es maten entre els pares, penses, bueno, això quin tipus de pares ha de ser? Bueno, posar-les a ser pares d'aquest estil. Doncs m'imagino que en un barri com el que pinta la pel·lícula, el fet que els pares suposen, és dir, ell els diu, ell els diu, jo vull que els vostres fills acabin a la universitat, el 20% de la gent que estan aquí acabarà a la presó, a la presó, no a la universitat, a la presó. I jo el que vull és que no acabin a la presó, sinó que vagin a la universitat. I el que vull és que m'interessa més, m'han preocupat més, que penguin, que no que guanyin, que guanyin és un estímul, que a l'esport és un estímul per anar més endavant, com explicava ell, per fer altres coses, i els pares no ho entenen, els pares el que volen, és que els nanos juguin, perquè els nanos són únices, són bons, són jugant, i que, per tant, que juguin, que és el que... però no se'n tornen contra, i la lluita d'ells és aquesta. Això és de l'Ost city of Zet o coach cartel? No, és diferent, no és possible. Si el faig pensar una mica i et deixa parlar amb Carlos. No, no cap problema. No, bàsicament... Digues-te què. Digue-me, amb això d'aquesta zona, hi ha una imatge, que és el Timo Cruz, aquest noi que es va negar al principi, i el que fa és que, com a estanca, diguéssim, al Gindà, no es poden entrenar, i amb el seu cosi comença a traficar droga. Però hi ha un succes, i que és que maten el cosi. Estic fent una miqueta spoiler. Ja ho sé. Ja té, ja té. I llavors, és el moment que el Timo és com que fa una evolució com a personatge, perquè veu que no vol això. La palanca d'esport, és una palanca per millorar acadèmicament, però també personalment. Això és molt, molt, molt important. De fet, el que fa és que el consell escolar decideix destituir el Quads Carter, i el Quads Carter, quan va al Ginners, que havia fet amb un candau... Tancat. Es troba que està trencat. Ella anava a recollir les coses, i es troba que estava trencat. Per suposat, ell pensava, estarà en Joan. I es troba, la primera imatge és molt bona. Gira la càmera a ell, i es troba tots els jugadors estudiant. I el primer que diuen, Joan, és... Hem vingut aquí a estudiar, deixes estudiar com a tal per treure les qualificacions. I, de fet, tinc la frase, que és molt significativa, que diu el Timo, i em permets dir-la, perquè crec que és molt transferible a la vida. Dic, el nostre major por no és que... no encaixem. El nostre major por és que tenim una força desmesurada. Diu-me, és la nostra llum, no la nostra oscuritat, el que més ens assusta. En petit, no ajuda el món, no hi ha ningú intel·ligent en conèixer-se, perquè altres no se sentin insegurs a tu alrededor. Acaba bien. Al librarnos de nuestro priopu y miedo, le hacemos que le ayudamos a la presencia de liberar a otras personas a que está poco. Yo creo que es muy... Aquesta llum, sí, y son como luferos que se dice, ¿no? Gastella, es muy significante, la verdad. A mi em va sorprendre també una cosa, clar, la pel·lícula és històrica, la pel·lícula és real. Llavors, al final de la presentada, tota aquesta gent, 6 dels nanos van arribar a l'universitat. El que va jugar l'èxit de la pel·lícula, el final de la pel·lícula de mesures, és que 6 d'aquests nanos han aconseguit entrar a l'universitat i doctorar-se, o sigui, i acabar els estudis. El que és interessant a tot això, des del meu punt de vista, que jo m'imagino que compartireu, perquè és molt elementant, però que vindria a representar aquest plantejament del coach Carter, i que també m'agradaria que Carlos ens expliqués la relació que té amb la seva feina, perquè el tema del coach, llavors, és una cosa molt significativa. Però això rescata, d'alguna manera, aquella idea del baron de Covertents, que se'n recordeu, que quan va començar el tema de les olimpiades modernes, allà a Greceta, el que volia era que les persones que es dediquessin als jocs no fossin únicament atletes, sinó que fossin persones completes, que tinguessin uns estudis i buscava aquest ideal. Perquè, si no, el que passa és el que passa moltes vegades amb els esportistes d'Elin, que arriben a una edat que ja deixen de poder jugar, perquè això té una caducitat, i es troben que això també passa en aquesta latitud. I més encara, a Estats Units, i més a Richmond, i més encara a Barris o Periferics i Marginal. Llavors, està bé el fet de donar aquest missatge, d'acord, l'esport d'élits, si vols dir-ho així. Però, a més a més, has de complementar-ho amb altres coses, perquè, si no, hi ha un desequilibri. Potser estàs molt en forma, potser és capaç de fer proveses olímpiques, però no ets capaç de portar una conversa, o no ets capaç de buscar-te una feina d'un caire determinat. Això és aquella pel·lícula, l'acabatge, quan te fa un temps, de Capità Fantàstic, que és això, precisament, gent que viu molt externa a la societat, que són molt, molt, molt cultes, però a l'hora d'entrar en comunitat i en societat, aquí peta. I, de fet, quan estaves dient això, jo no me'n recordava, és que fa molts anys que veig aquesta pel·li, i me'n recordo, vaig en recordar ara, però fa poc van estrenar aquella redenció, del Jake Gyllenhaal. La pel·lícula és tòpic a tòpic, tot i que allò fa molt bé, però és tòpics. Però sí que un moment que és un campió mundial de boxa, i que entren desgràcia, perquè maten a la seva dona, i el tio comença... Per tenir una nova feina, entra com a netejar un gimnàs, el tipic gimnàs, de barri total de Soburby, on el professor... No sé com dir-li, l'entrenador de boxa, entra a xavals, i els xavals també, disciplina, tenen el tipic botet, que algú que diu un taco, vinga, una monedeta, i tenen moltes normatives, i ell apren un altre coach. Clar, és que al final també va donar molt exemple en una pel·lícula com aquesta, perquè se'n poden dir les mil i una després de coach Carter d'aquest estil. Jo no dic Invictus, però sí que aquestes pel·lícules, que és molt el líder, l'entrenador, que és el que dona, va més enllà de l'esport, que al final la frase sempre és aquesta, que tot esport també pot anar molt més enllà de l'esport. L'esport és una preparació per la vida, perquè ja tens moments que guanyes, moments que perds, i no és l'importància d'això, sinó l'importància és quan perds, tornar a tarchar, i aprendre sobre això. La pel·lícula final és aquest. L'última competició la perden, però en canvi ell té una reunió de tots els nanos i ell, i els diu que estic orgullós de vosaltres, perquè heu lluitat, encara que el dubte és igual, heu lluitat. I clar, això em palma, al final de la pel·lícula és per explicar això que hi ha sistius d'aquest grup que han arribat a la universitat. La frase final és, heu vingut, us he trobat com a jugadors, i us aneu com a persones. És com aquest moviment holístic, que veiem també a francès, per l'esport acadèmic, però com a persona, que és el que és important. Però ara faig una pregunta, que ja és una mica la bèstia meva, tu creus que ara mateix en els gimnaços tu treballes amb mi, i m'agradaria que ho expliquis una miqueta, si ets un còach d'aquest tipus, com el cart o d'alguna manera, però tu creus que ara amb la tendència que hi ha dels gimnaços, hi ha aquesta recerca de la persona completa? Una cosa és que potser és una miqueta, el gimnas és un espai per mantenir-se en forma, i potser jo vaig més a l'abartament de l'esport, com a... Com que no és cooperatiu, al final... Si és individualitzar, per exemple, el latisme o gimnàstica artística són individuals, però és a nivell de valor, és brutal, es desenvolupa la persona a nivell brutal. Però sí que sempre es necessita, jo crec, un referent, aquest és l'entrenador, i moltes vegades juga en les famílies, persones que, o joves, que moltes vegades en aquesta època estan una miqueta com més dispersos o perduts, tens uns quins tipus de converses que són molt profundes, i que els ajuda a ells, a aquell espatlla que m'ajuda, perquè no veuen com un pare, sinó com un igual, i tens aquest abartament psicològic. Jo em sento així, moltes vegades, perquè tens una part de desenvolupament físic, però és brutal, la psicològica. Tu la fas molt bé, la part psicològica, la fas molt bé perquè té molta delicadesa, està pendent de la gent, està molt pendent de la gent, la mira, la recolza, en aquest sentit ho fas molt bé, sincerament. Mira, tenim tot, tenim el personatge, i tenim la falta de pel·lícules catalanes sobre... Mira, mira, potser pot sortir un biòpic. Per què no? Jo m'apunto, eh? Una altra cosa, que la pel·lícula també destaca, i em sembla que és interessant, és el tema de l'equip, és a dir, jo m'he quedat tot, tot noi, però això el forma part d'un equip per aconseguir l'èxit, ningú pot aconseguir l'èxit sinó forma part d'un equip, és a dir, es destaca la idea de col·laboració, d'ajuda mútua, i això com que la pel·lícula... Jo crec que la pel·lícula està, bàsicament, dirigida a joves, és a dir, és una pel·lícula per adolescents, i en aquest sentit puc assegurar que arriba, perquè el meu fill, abans de veure la pel·lícula, li vaig comentar, que ell me l'havia comentat, li vaig comentar amb ell, ja sabeu que Bernard té 16 anys, i em va dir, excel·lent, la millor pel·lícula que he vist, o sigui, i per tant vol dir que és una pel·lícula que arriba. Potser els adults hi trobarien més pegues, i potser, des d'un moment de vista cinematogràfic, ho trobaríem cada vegada. Però com a història funciona, i sobretot la segona part. Jo penso que la part final de la pel·lícula és la part més aconseguida, és a dir, quan hi ha tota l'enfrontament amb els pares, que els pares, com m'ha explicat molt bé ell, s'enfronten a través del claustre de professor, s'enfronten amb ell, i li treuen la posició de seguir entrenant els nanos, i li obren els gimnats perquè els nanos puguin seguir jugant, és la part més guapa, a partir d'aquí fins al final és la part més guapa. De fet, bueno, aquesta segona part, de fet, has dit, ostres, fa els joves, però jo crec també per les famílies, per les pares, perquè té aquesta... Ostres, el esport, com això, una altra vegada de palanca, com creix una persona. Sí senyor, com hi ha una cosa també que fa gràcia, i és que només de mirar, ells els fa el contracte amb els nanos, però també els fa els pares. És a dir, només de mirar, els obliga als pares a fer-me el contracte, perquè s'adona que no els obligen. És molt elemental, és molt simplista, en el fons, perquè diries que és una cosa, però que amb una societat o un tipus de gent del nivell que estem parlant funciona. Quina puntuació diríeu que té? És que ja m'he aficionat. A mi em ve de bé, a mi em ve de bé, coach Cat. Sí, sí, pico. 7,2. Més que la del Grey. Però menys que directos Cat, però menys que directos Cat, això no ho deixarem de dir-ho. Esculteu, jo estava pensant... És el model de referència. Ara a partir d'ara sí. Un 8,4, perdona, jo també m'he quedat parat. Escolta, estava pensant en altres pel·lícules que podien tenir a veure amb aquest tema. Jo li comentava a Carlos abans d'entrar, una pel·lí que havia comentat jo aquí, perquè a partir d'un curs... Quin curs era aquest? Era un curs de relaxació per docents. Curiosament. Llavors és així. Ens fa falta relaxar-nos. No sé si el Carlos viu a falta, com a docent, també o com a coach. Però els que ens diem això, la veritat, és que jo tinc unes tensions aquí a la d'allò. Llavors ens van recomanar una pel·lícula per parlar del tema de la meditació, que era aquesta que es diu... de... Un guerrer pacífic. Pacífic Warrior. Una pel·lícula molt xula. La veritat és que... i està en la línia de... de coach Carter. És un... un atleta també, que es dedica a les anelles olímpiques, i que vol fer una cosa que no ha fet mai ningú, i que em sembla que està basat en un fet real, també, com a mínim, en un llibre que va escriure aquest home. Vol sortir de les anelles, allò que ha sortida, que ha sortit fent un... un salt mortal. Donant una volta, em sembla que vol fer tres sals mortals, i llavors caure el terra, i d'allò que sembla que no ho ha fet mai en aquell moment, anys 70 o així, eh? I llavors aquest noi, que és un... Valiga Balaga, allò també un jovenet, que li agrada la festa, que té una... una... una... una sort, no?, per dir-ho així amb les dones, no?, que totes estan darrere d'ell, no?, d'allò que fan barbaritats en un bar, que fan unes competicions que són de... de posar-se, de fer flexions, però amb dues mans, i fent el... el pis, diguéssim, i van fent el pis, i si d'allò van bebent... no sé quin xupito de aquella, continuen a veure qui arriba al final, no?, bueno, unes barbaritats, unes proèses físiques, molt bèstia, però que els porta... bueno, un desequilibri també molt gran. Llavors aquest es troba a un personatge que pot ser real o no, i això ho deixen en la pel·lícula molt bé, així, en incògnita, que ara no me'n recordaré del nom d'aquest actor, que és molt conegut, ara us he dit ràpidament, i us diré també quina puntuació té a l'IMDB de la pel·lícula. A veure, va, aneu apostant. No sé què té, mentre la busco, ni idea. Un set amb quatre. És que a l'espontació són molt diferents, perquè estic acostumat a les de Filma Finiti, que et tira molt a la baixa. Filma Finiti, normalment, són més baixes. Filma Finiti? Perquè jo crec que és més democràtic. També depèn de l'IMDB si és americana o no, si és americana puja. És que a Filma Finiti, si és espanyol... Bueno, no sé. A Filma Finiti no t'ho sabria dir, que és més baixa segur. El que passa és que a l'IMDB, si és americana i d'actositiu, puja, té tendència a pujar. Ah, sí? No sé per què ara no trobo en surt Pacific Warriors, que és una altra història del 2015, però no en surt l'altre que us deia del Pacific Warriors. En qualsevol cas, es troba a un personatge que li fa també d'alguna forma de coach, però de coach de meditació. És a dir, li diu, no. Tu si vols arribar a un objectiu, d'alguna forma t'has d'oblidar d'aquest objectiu. Has de tenir una disciplina. És la mateixa idea. El que fa és posar-li una sèrie de normes, no escrites, no li fa un contracte, però d'alguna forma li obliga a complir-les, perquè l'altre se n'adona que si no les compleix va fatal. Li diu, entre d'altres coses, que no ha de tenir relacions amb noia. O sigui que tot plegat és una mica discutible, però ho fa per condicionar-ho de manera positiva i que no vagi a la valenta i a veure què passa. Que no mengi car, crec, que això ja ho trobo prou bé també, que no vagi a l'alcohol. I, a més a més, el que fa és dir-li que ha de formar-se com a guerrer, d'alguna manera interior, és a dir, que s'ha de vençar si mateix. Una pel·lícula molt xula, la veritat, és que ella es va trobant tant en tant amb l'altra, i de mica en mica es va convencent, com a aquests personatges de Coach Carter, que aquest camí és bo. El camí no és de competir amb els altres, de ser el millor, de quedar com el xulito, és una mica carat aquí. Sí, és veritat. El cap i a la fi és una miqueta aquesta mateixa idea. I, en canvi, tu has parlat d'invictus, que l'invictus és una altra cosa, perquè seria agafar... Perquè és més polític. No, o milió d'euros, per exemple. No, vull dir, i més com el trencament de la carrera esportiva. Clar, clar. Clar, clar. La carrera d'aquest mal fet. Clar. I us en recordeu d'una que a mi m'agrada molt, i que no t'agrada saber amb l'esport, però sí que t'ha de veure amb aquest esperit de superació, i amb aquesta necessitat que tenim les persones, de que si volem aconseguir alguna cosa ens hem de sacrificar. Aquesta que es diu, és tant en Deliber, ho sona. Diu, amb ganes de triomfar, es va dir aquí. Estant en Deliber, que està... que està protagonitzada per aquest actor l'Edward James Olmos, que fa d'un professor també que va existir, el Jaime Escalante, i que va aconseguir que els seus alumnes també d'un barri d'un extra barri de gent molt conflictiva, difícil, de la qual ningú no s'enfiava que pogués arribar, va aconseguir que aprovesin tota la seva classe protagonitzada, un dels protagonistes que seria més o menys el cruz aquest que tu dius. Aquí a la pel·lícula és l'Àngel Guzmán, que també és revolta una mica, que està caratteritzat, està fet per l'Edward James Phillips, que és un d'aquests actors així, i surt també l'Andi García, com un dels personatges que apareix, i el que fa és preparar-los per un examen superexigent, externa a l'escola, que és un examen de càlcul diferencial i d'allò, i els prepara de manera que estan allà a l'estiu treballant, machacant, machacant, machacant, i aconsegueix que tots treguin una nota impressionant, i llavors ningú no se'l creu, ningú no se'l creu que jo passi, llavors ell demana la repetició de l'examen, i és una pel·lícula, la veritat és que si no l'he vist, és molt xula amb aquesta línia, i també volia destacar Moneyball, que és una de les meves particulares favorites dels últims temps, precisament també produïda, protagonitzada pel Brad Pitt, que apareix per allà, que no sé si has vist Carlos, però si no també és molt xula. Per a què fas una idea també molt diferent, però també és una història des de l'altre punt de vista, és a dir, tota una sèrie de jugadors que han estat descatalogats, perquè no compleixen, no donen la talla, en quan a la imatge, que se suposa que un equip de bàsbol, la lliga de bàsbol americana, la imatge que han de donar de guapos, de tenir una certa d'allò, en el seu punt, s'han estat, no es contracten ningú, perquè no compleixen aquesta, no enten dintre d'aquest català. Llavors el Brad Pitt, juntament amb un altre que agafa com a representant i com a administrador, el que van és buscar en gent que ja ha quedat totalment descatalogada, que no tenen feina, que no es contracten ningú, però que són els millors amb el que fan, potser només llançant una pilota, o recollint la pilota en aquesta posició concreta. I amb això fa un equip perfecte. Doncs és com l'equip ho ha, no? És com els perseguir els... Les matemàtiques tenen molt que veure, perquè juguen les matemàtiques... Clar, llavors gent lletxa, per dir-ho així, gent que és un equip que les dones i els d'allò no van a veure, aquell equip per les estrelles, que ningú apostaria per això. Però comencen a guanyar, i això també va passar a la realitat, un equip que va començar a guanyar, guanyar tot, i també em sembla que acaba, no recordo del tot, el cotxe que arriba al punt més alt, i aquells partits no el guanyen, però van arribar al cim, no? A mi m'han parlat també molt bé, jo no l'he vist, però m'han parlat molt bé, una cosa que es diu Glory Road, que es va trobar aquí a Espanya, perquè a mi no té la glòria de la Gemps Garner, que és d'un any després d'aquesta, del 2006, i m'han dit que està molt bé, però no ho sé, no l'he vist. Va també del bàsquet, és la història d'un... recordar que és de Texas, i fa la seva biografia a través de la pel·lícula, però no l'he vista, no sabria de què va. A mi també m'agradaria... m'agradaria destacar també... a mi no em vaig trobar a McFarland, que l'hi vaig veure, que és del 2015, i aquest s'està molt bé també, perquè va una miqueta en la línia, aquesta de... Ah, això mateix. M'he vist de començament i m'agradava, però no l'he pogut acabar. Explica'l una mica. En principi és un entrenador de futbol americà, i a partir d'aquí té una pica baralla amb un dels alumnes, i llavors destituïixen, i l'únic... l'única població on... la collè, molt, que vingui a treballar, és a McFarland, que és un poblet agrícola de Califòrnia, i quan arriba es troba... que ja hi ha l'actualitat, a nord-americana, el percent de la població és mexicana o de fills de mexicanes, i hi ha un xoc cultural, dintre del propi país, en aquest sentit. I bueno, bàsicament, hi ha una evolució per part dels alumnes, i per part d'EI, perquè veu una qualitat que és, bàsicament, corra, i crea un equip de cross country, que no sé si sabeu què és, que és corra per un circuit, diguéssim, d'Esquipa, de Terra, amb moltes muntanyetes, i és molt curiós per a l'evolució que dona, i sobretot m'agradaria destacar les imatges que hi ha, que és molt planera, sembla que hi ha una mica de planera, però és molt interessant la part molt... La fotografia, en aquest sentit. Hi ha una imatge que és brutal, perquè, clar, per entrenar, necessiten muntanyetes, però és un terreny agrícola, per tant, està tot al mateix nivell, com fan, llavors, tenen ells mateixos que estudien i són reculadors, tenen una mena de muntanyetes de nous, i és allà, hi ha una sèrie de sims, de les pròpies, de conreus, i treballen l'entrenament pujant i baixant, de fet, lligant una miqueta el que deia. Vaig arribar aquí. Lligant una miqueta en la idea de la vida, que moltes vegades hi ha pujades i baixades, i t'has de recuperar, i una altra vegada en penya, és molt interessant, també. Jo la tinc per veure-la, per continuar, però em vaig a quedar tantes de la nit i m'estava adormint, i vaig arribar a aquest punt, quan veig els munticles fabricats, i com els danos comencen a pujar i baixar, però no sé què passa després. Ho deixo ja. Però el que vinc cosa, perquè és la CEN, és el 2015 que em diu, el que vinc cosa és que hi ha una mica més gran de les pel·lícules que estem acostumats a veure, i hi ha la relació també amb la meva família, perquè la família aquesta, amb ell les han expulsat, veu de diverses escoles, arriben allà, i li passa la família, la filla, la filla, etcètera, però no hi ha arribat al final, però se'n va molt interessant. L'esport, no? L'esport ha estat magnífic, i jo t'agraeixo molt que hagis vingut. Ell, de fet, el que té molta gràcia, de veritat, és com tractar la gent, com fer-la, motivar-la, i això és el millor. Tots els alumnes... Tots els tirem els... Els alumnes que estan allà al gimnàs, o la gent que participa als assistents al gimnàs, el tenen per al senyor, que ho fa més bé, no és l'únic, hi ha molts més entrenadors. No, re, Pol, és la càmera un dia, veu com et treballa, que treballa molt, que té molta gràcia. Moltes gràcies. Hem arribat a l'hora. La setmana que ve, aquí tenim el senyor Pol Diggler, que ens parlarà del cinema autoconscient. Ja explicaré què és, perquè és una mica dispers al tema. És una spoiler. Bàsicament és quan els realitzadors són conscients que estan fent cinema i utilitzen tècniques per arribar... Vodíal, empatxapo fa molt, Tarantino... Ja direm grans noms. No sempre són conscients que estan fent cinema. Alguns sí que són molt conscients. Tokma és la consciència total del cinema, per exemple. No vull fer més spoilers. Moltíssimes gràcies. Repeteixo el Carlos González per venir aquí, donant-nos motivants, i fins a veure pel·lícules de l'esport, que no l'hem vist tantes tampoc. En veurem més, en veurem més, i moltes gràcies. Fins la setmana que ve. Moltes gràcies. Fins la setmana que ve.