CsC 23/05/17 - Comentaris de films (Pirates of Caribbean, Zvizdan, Get out...) + Cine autoconscient.

Cinema sense condicions. Això sí que es comença sense condicions, eh? A la bestia. I sense el Joan avui, a més a més, eh? Què farem, qui presentarà? Qui dirà allò d'avui? Farem tres parts. Que m'agrada tant. No, no, vull dir, serà una presentació... Més convenció. Comunitària. Doncs vinga, va. Ja ha parlat. Està de boda, Joan, eh? Està de comoditat. Cooperatiu. Cooperatiu. El que tenim veu. A veure, avui li toca el tema en el pol. Per tant, ell té mig hora, i com que som tres d'aquí, tenim 10 minuts cadascú, i llavors el francès no digui res. Ja ho ha dit, ja està. Jo no dic més que vaginades. No, no és això. Pots intervenir en qualsevol dels 10 minuts que tinguem. Però la mitjora no, eh? A punt. La mitjora no. La mitjora, la té ell, i ja està. El sentit de l'amor que no manqui mai, eh? Vinga. Vinga. Joan Mavidal, Joan Cerdà, Pep Armangol, Paul Degler i Francesc Aguilar. Però és una altra vegada. La música... De quina pel·lícula és això? Pirates of the Caribbean. La saga. La saga. Però musicalment és interessant. Sí. Si hi ha algú que identifiqui ràpid, és la música. He vist càrrecs aquí que no, no? Algun dia analitzarem d'on t'ho han copiat, però sí. Era una de les mòbiques que sonaven a... És càrrecs de Canó. Càrrecs de Canó, eh? Càrrecs de Canó. Càrrecs de Canó. Ja, ja, ja. És diu Pirates of the Caribbean. Però vull dir que fer-ho una moment així... El pol l'ha vist, oi? Sí, l'he vist aquest matí. M'ha vist la cinquena part. Mitjora per parlar d'ella. I l'altra mitjora per parlar del tim. O tinc mitjora, perquè en realitat, si hagués d'analitzar la pel·lícula, d'un plat que dura dos hores vint, mitjora... Tampoc ho diries tot. No, no. Doncs mira, volia començar parlant de la música, ja l'has posat, doncs mira. Jo crec que és una de les coses que abans comentava aquí, de començar aquí el programa. Sí que és veritat que musicalment, no sé, me la pots posar una mica de fons, perquè així... Mira, mira, mira, mira. Perquè és veritat que és una música... Potser et treparà, eh? Jo poso dos fons. No, no. Però sí que és veritat que és una de les músiques que jo avui he anat amb el Ferran Pujol, que ja el coneixeu perquè he hagut d'aquí a fer un programa, i sortíem pensant, és que és veritat, és que musicalment, això dintre uns anys, jo crec que s'associarà a piates de Caribe. Tu saps que és aquesta música i tu. I, a més, ja saben les seqüeles, que ja són conscients que... Bueno, estan fent-ho una mes, no? I són conscients com passa. Em fas tan furios que ja va passar això, fa res, dos setmanes que van estar a la setena, que saben que estan fent episodis. Ja saps, és una saga episòdica, no és aquest Star Wars, que tot i dir-se episodio, són una història acabada desenvolupant-se. Aquí, evidentment, tenen referències de les altres pel·lícules, però jo què és més residual? Aquí, inclús, us diré que comença i acaba. Són capaços independents, no? Més o menys, evidentment, va anar profundint la història. Jo, per exemple, a la quarta, no l'he vist, ha vist les tres primeres, i ell, mentre estava mirant el Ferran, li va dir això, però quatre cosetes, li tampoc és algú... Sí que és veritat que tot i ser una pel·lícula d'aventures, m'esclam fantasia, està dedicada a un públic, una mica més jove, en el sentit de que no és un públic de... inclús diria als senyors anillos, aquestes fantasies d'aventura, així. Però, a l'hora, penso, ostres, en un públic així, perquè hi ha molt la comèdia eslàptica, aquí, el de Jacques Parrou, l'home borratxo, l'antagonista, diguéssim, aquest, que és el perdador total, però que té molta sort, és aquest personatge, clar, és un eslàptic de típic, té molt l'herència, aquest típic de... xaplin, aquest, molt de cares, de trompades, aquests... En el sentit, pejoratiu, eh, no dic en el sentit... Hi ha plats de nata, o no? Plats de nata, no. Però sí que hi ha... Els pirates, no. Però sí que hi ha moltes xorrades. En gags d'aquests que t'ho identifiques, com això està dedicat a aquest tipus de públic. Però després, la història es sustenta bé. El que m'estranya és que duri dos hores vint. Ara les pel·lícules ja sabem que duren moltíssim, però per un públic així m'estranyava, com que és una pel·lícula. Sí que s'identifica bastant, que sembla que siguin dos pel·lícules juntes. És a dir, hi ha una trama, i després els surt un segon problema, que a l'hora i mig, i clar, dius, ostia, aquí sembla que m'estiguis empalmand, una segona... una següela spin-off. És el moment que la gent surt del cine per tornar a comprar crispetes. Sí. Si dura dues hores i vint, és perquè consumeixin més crispetes. Sí, sí. Llavors, sí que... té molt aquest eslàptic, però igualment, és curiós que els protagonistes treta el Jaque Sparrow, que ja els coneixem tots. Hi ha dos protagonistes, que són el fi de l'Orlando Bloom i la Kira Knightley. Els noms no me'n recordo dins de la saga, però ja sabeu quin refereixo, els pirates... Jo m'ho sabé. És el fill, és el cap d'uns anys, que ha d'anar a la recerca de Jaque Sparrow, que està mig perdut, algun te'l considera mort. I... tot i que són els protagonistes i el fil conductor, jo crec que tenen carisma zero. Un personatge que evidentment, al costat d'als altres noms que ja han recorregut totes les sagues, queden així a mig cas, jo crec. Però el que he al·lucinat és l'antagonista, l'enemic de la pel·lícula, que és Bardem. He al·lucinat com està construint aquest personatge, és en aquestes pel·lícules, és com el Joker, no? És aquests personatges que es mengen als protagonistes, perquè és que és tanta presència, tanta mala llet, està molt bé, jo he al·lucinat bastant. De fet, se l'havia criticat molt a la figura d'aquest personatge, el Bardem, perquè a part... Aquest personatge que ja el pinten és l'Espanyol. Aquí ells sempre viatjaven, els fiates de Caribe, viatjaven amb la Teresa Rante. Em sembla que l'aniré a veure aquesta. Està molt bé. Però l'Espanyol... Si deixem malament l'Espanyol l'aniré a veure. No, però jo ho trobo al contrari. Jo he trobat que era molt potent i inclús no estava pas força. No és aquesta típica pel·lícula de cop. Alguns personatges se'n van a Cuba i algú parla en espanyol, que és totalment gratuït per tenir aquesta mena de... latino a dins del món americà. Però no, aquí encaixa superbé. En cap moment m'ha fallat, inclús l'havia criticat molt pel CGI, perquè en aquesta pel·lícula, a part dels efectes especials, hi havia bastanta allò... La gent anava bastant a buscar l'escena que havien rejuvenit el Johnny Depp, perquè fan unes escenes de quan ja era com Jack Sparrow era jove, i han rejuvenit, i hem estat allò amb pantalla fenòmeno, com és 4K. Jo crec que en aquell moment estàvem mirant a veure si trobàvem l'error. A veure si hi haurà aquesta cara típica rigor mortis de post-producció. Bueno, no estàvem molt bé. I el CGI, els efectes especials del Bardem, que és un personatge que, com ens expliquen, va morir amb mans de la Ingenie, de Jack Sparrow de jove, i va morir enfonsat amb el seu vaixell, que era un capital d'Altamar, d'Altamar, això, i va morir amb mig captret, i és com el caracteritzen, com que li falta mig cap, els seus... com es diu, el seu equip, la seva tripulació en el vaixell, que tots són morts, doncs algú li falta un braç, però no li falta un braç, potser li falta l'abembraç i la m'està flotant, perquè els efectes especials, no perquè estiguin ben fets, estan molt ben fets, i això m'estranyava, perquè jo ja anava amb el cap de males crítiques, sobretot en això, i m'ha semblat, a mi, totalment destacable. Correcte. I amb això, qui vagi a veure la pel·li, és que hi ha una escena pels crèdits. Amb això, ja està. Jo no em sembla una grandíssima pel·lícula, però com a entreteniment, he sortit bastant content. Caleri, que aquesta nissaga, jo crec que entre... Totes les nissagues, els anells, de Harry Potter i aquesta, a mi és la que em sembla, que sent una nissaga de producció, té una originalitat més gran, una simbultura també. El tanto, perquè has dit dos sagues que es basen en llibres. Sí, sí, i aquest en canvi té aquest punt, de la sortida... És com fas tan furios, jo crec que ja ha arribat el punt de que estan a la setena part, i ja és... han fet de tot, han fet totes les destruccions possibles amb cotxes, que tot el que facin serà poc, així que van a part tot. Aquesta última posa tots els cotxes, els hi perseguir un submarí. Arriba aquest punt de que, que fins i tot me'l faran comentar, que hi ha aquells que de fer periodes del Caribe, que volin els barcos, i potser a la sisena pel·lícula veiem alguna cosa. Perquè no existia Netflix, si no haurien estrenat tota la nissaga, a la vegada, les 6 o 7 pel·lícules, per veure que la gent... No sé, però una pel·lícula més, potser per aquests nivells de producció, com a pel·lícula, és una pena dir que és una més, però allà està, allà està. No crec que punxi en taquilla, però sí que... s'ha d'aprendre com si fos una sèrie, com que és un capítol més. Qui no és una més és la nostra companya, Carme Aragot, que acaba d'arribar, i ja està preparada el que no sé si la sentirem, però jo faré el que pugui. Ara potser sí. És que no t'havia posat encara, perquè estaves preparant-te i donant-li cops allà el micròfon sense voler, ara ja sí. Ho fem tots, és una mica el sado masoquisme que tenim a la ràdio. Ja està. No és més pel·lícules, voleu comentar. Jo he vist pel·lícules. Ah, sí? Ara em toca a mi. 10 minuts també, no? Ara ho descunsem. No sou galants. És perquè et situis perquè descansis perquè agafis rebufes. És que havíem fet un programa, ara. Escolta, bajo el sol, vaig veure, i necessito... Sí, necessito ouvir-te aquesta. No. Bé, doncs és una pel·lícula que a mi em va sorprendre mal perquè és curiós, m'ha passat desapercebuda de les estrenes. Vull dir, semblaria que en tota la informació que jo arreu als divendres per saber quines estrenes es produeixen, doncs no les tinc totes, i aquesta ja era una de les que no la tenia, i quan vaig arribar a Boletxe, va dir que aquesta té bona pinta. Pel·lícula Jogoslava, el cap i a la fi, i que ens planteja, doncs, la dificultat que una comunitat ha viscut una guerra, no? La guerra dels balcans, és clar. Llavors explica 3 històries diferenciades. Jogoslava, però d'on? Jogoslava. De l'ex Jogoslàvia. Però ara? Ah, aquesta era de l'època Jogoslava. Bueno, està parlant de quan tot això s'està parlant. Però és de producció cèrbia, no? Això sí que no ho sé, eh? Ara us comentaràs ja molt bé. No, és que no ho sé, no ho veig aquí, tampoc. Bé, jo penso que cèrbia no, eh? En tot cas... Croata... Croata pot ser, que són els que fan. No deixa bé ningú, eh? És que és una coproducció, i a les hores no es pot... Sí. En principi com està com a croata? Sí, com a... Perquè acabo de buscar, eh? El director de Libor Matanich. De fet, sí que el croat que protagonitza la pel·lícula és una mica... és el que domina la situació, els altres són servis. Bé, la qüestió és que està feta en 3 etapes, o sigui, 3 dècades, definitiva, el 90 i tants, el 2001, i llavors el... Bueno, ara, gairebé a l'actualitat. I... És una pel·lícula que has d'estar molt atent, perquè pots... et pots enescapar doncs detalls que argumentalment crec expressament els que l'han fet, no? Doncs no... no s'han preocupat massa, perquè tu segueixis el ritme i perquè l'interpretis en tot el que representa començar una història, hi hagi el nous i el desenllàs al final. Si només hi havia cada punt, cada etapa d'aquestes funciona per ella sola i fins i tot jo m'atreviria a dir, almenys van quedar així amb el company que la vam veure, que hi ha actors que fan 2 o 3 papers fins i tot, no? Diu, però, bueno, és el que menys importa. En definitiva, estaríem en aquest punt d'un país com aquell que va estar bonificat durant tota la etapa comunista, no? Vull dir, amb un socialisme molt... diríem, en aquella època, interpretàvem... no sé com, jo... L'època d'altit, oi? Altitisme. Altitisme, però que bé, malignablement no, era un capitalisme, era... No, era la zona comunista. Eh, val. Llavors, bé, vull dir, allò es va superar, es va acabar... es va acabar la Yugoslavia, com jo deia, i automàticament, al cap d'un temps, no me'n recordo massa, quan es va... Sí, però... al final de la Unió Soviètica va ser, al final del segle passat, oi? Jo almenys ho recordo així. O era el 89. El 89 és la caiguda del mur de Berlín. El 89. Llavors... Però això és la caiguda del mur de Berlín, això és posterior, eh? Això és posterior, la pel·lícula aquesta és posterior. Llavors, què és el que passa? Que és clar, vull dir, que és el que passa entre ells, que és el que va passar. Llavors, a partir d'aquí, s'expliquen històries de mort, de conflicte, de geologia, de recerca, d'aquest punt d'equilibri que els permeti sobreviure a la pròpia tragèdia, no? Hi ha un company que em deia, diu, sí, però això no és una guerra civil. Perdó, que dic, sí, i que això és una mica com l'estat espanyol, no? No, va ser una guerra civil. Va ser una guerra de civils contra una organització militar. Això és el que em va dir ell, entre cometes. També vaig pensar jo... Bueno. Bueno. Amb els militars també hi havia gent civil. Exacte. Com promesa. Sí, és el que vaig pensar després. Però bé, com que em va ser un raonament que em va semblar molt interessant i que d'una manera o altra justificaria la nostra història, que ho hem... Tota una mica més bé tot això. En canvi, aquí la radicalitat és molt dura. És el que fa menys temps. Acabo de veure aquí que la dissolució de llogos làvia és el 91. Per tant, clar, dos anys després de la caiguda del mur, aquest és un poble hi ha molt de conflicte previ i una zona conflictiva sempre. I, per tant, no m'està allà que no hagi empaït. Tu has parlat molt de cinema i de entreteniment, això no ho és. Ja ho veiem, ja ho veiem. M'haig de dir, has parlat de pirates? Sí. No, això és una altra... No, és una pel·lícula de reflexió històrica pel que tu dius, de diferents èpoques. Jo em sembla que havia llegit que eren... No sé si és aquesta, igual m'equivoco. Si no és aquesta, eren tres històries de dues parelles, una història de mort repetida, però en tres moments diferents històrics. No queda massa clar que siguin les mateixes parelles i tal. No queda massa clar. Els mateixos intèrprets. Intèrprets, sí, però això no em col·li que siguin les mateixes. Ah, no, no poden, no, perquè són històries diferents. D'acord? Molt bé. I tu la recomanes amb un resum? Jo m'entenc. Ja ho sabeu, que jo estic per aquestes coses. Per això vaig a veure l'escola. Molt bé, doncs ja està al set minuts. La Carme? Sí, sí. Us heu distribuït l'údol? Sí, sí, però... Si et passes, el micro baixarà. No, però jo estic... Jo he decidit que com que les dones parlen més, jo tinc més tros. Jo regalo els meus 10 minuts. Sí, jo també. Carme, sisplau? Tres de meus, entenc. Bueno, tant regal i després no tindré res a dir. Per quina vols començar? Jo tinc bocaccio. Jo tinc bocaccio. També l'avisa el John. Ah, molt bé, me l'alegro. Jo he vist la xica desconocida, la dels germans d'Ardent. El m'ha avançat a uns altres germans, d'Astaviani. Sí, d'Astaviani, clar. Uns són els d'Astavianis, que tenen 86 i 88 anys o una cosa d'aquest calibre. Ja ho veuen els que es fan. I els d'Ardent heu entenit 66 i 88. O potser més. A potser sí, si no ho sé, els d'Ardent. A mi la que m'ha sorprès, perquè no és una pel·lícula que jo he anat a veure, però l'he anat a veure, és una pel·lícula que es diu Get Out. Espera, aquí com li diu? Deja-me salir. Però no està gens ben traduït, eh? És Get Out. Sort, marxa, surt d'aquí. Sí, però bueno. Deja-me salir, és com està aquí en Cartallera. Doncs m'ha agradat. He arribat a la conclusió que no és una pel·lícula que jo havia de veure. A mi les pel·lícules de terror no m'agraden, en principi. Però és una pel·lícula molt ben feta. I depèn de rarafons i del que et volguin explicar. Què passa? Que on acaba pensant en cine, que ni depèn de què ens volen explicar, ni com contextualitzen, ni de com ho fan, sinó si ho fan bé, t'arriba, ho entens i t'agrada. I t'agrada perquè hi ha una qualitat en allà, diferent del que has vist o del que has trobat. Això és el que m'ha passat amb aquesta pel·lícula. Ja us dic que no és una pel·lícula en milers de terror. No m'agrada. És un thriller que diria que sí que és de terror, finalment. Algú l'ha vist aquí? No, però estic mirant així de costat el Cartell. És el deintocable. No, és americana. Però l'actor sí que em sembla que ho és. O com a mínim sí que em sembla molt. No, no és. No, no ho sé. Jo diria que no. He vist les dues i diria que no. Aquesta és justament aquesta. No, no, tens raó. T'agrada tu. Sí, sí. A veure, explico una mica... Jo sí que la recomano. Seria una versió de divina a quin vient esta noche. A veure, la divina a quin vient esta noche és una pel·lícula d'Esteine Kramer del 67. Després de que Estats Units, el Tribunal Suprem, avoleix la llei que prohibeix els matrimonis mixtes d'interressials, i llavors es crea Estats Units, sobretot en la classe benestant, aquella manera elegant de veure la situació entre afroamericans i blancs en un altre context. I llavors l'Esteine Kramer fa una pel·lícula molt bona per l'època i per el moment, i perquè ell s'ha fet bé el cine. I pels actors? I pels actors, que són la Cateringé, per l'Espenci 3 i el Cineipuatier. Ah, això és veritat. Llavors és una pel·lícula... La Cateringúciutón, que és la menys coneguda, però és la parella de Cineipuatier. Perquè és una parelleta que ella és blanca, i ella és afroamerica, i ella va presentar als seus pares, que són blancs benestants, i no hi havia un promès que és afroamerica. I aquesta és la història. I és una família, no sé si de gust, o no un lloc d'aquest nivell, benestant, que ells mentalment acceptarien unes coses, però quan és la filla que s'ha de casar amb un negre, llavors allò és molt més difícil de país. Aquesta és la història de la pel·lícula. És una pel·lícula molt ben travada, ben explicada i ben interpretada, i per això es veu molt bé. La pel·lícula d'aquest és un Jordan Pil, que no sé qui és aquest noi, és un còmic americà, el director. És un noi jove. És la seva primera pel·lícula. És la seva primera pel·lícula. I crec que l'ha brudat. Sí, quan comença la pel·lícula és aquesta mateixa història. Sorprenent més és la mateixa història. A l'any 2016 o 2017, és de dia ara, aquesta noia vol presentar els seus pares que viuen amb una magnífica menció, preciós, encantadora, i que són una gent molt progre, i que la seva frase preferida és, nosaltres votaríem per t'asseco a pobama, si és que sol pogués bogdar. I, per tant, s'acosten. Sí, aquesta és una frase que surt més d'una vegada a la pel·lícula. Recorrem, perquè la diu la noia i la diuen els pares, i et contextualitza, i, per tant, tu entens on t'estàs entrant. Molt bé, molt bé, molt bé l'entrada al clímax, el com explica. La interpretació és brudada, i després l'humor. Per què després, en el fons, en el fons, trepitja tot això de la manera més dura, dura de sang i feixa. Però, en el fons, ell vol explicar una cosa, i l'explica molt bé, molt bé, estranyament bé. A l'espectador es va ficant, ficant, ficant, dintre de la pel·lícula, que això sempre és un do, que té el director, on el té, i aquest el té, i llavors et fiques, et fiques, et fiques, i t'atrapa, i allò és una cosa terrible, però tu ja estàs allà dintre, que això és el millor que té el director, quan ho aconsegueix. Fins aquí podem llegir de la pel·lícula. Si és sorprèn, al final, el ple d'humor, és un guinyo al espectador, molt ben fet. I després la interpretació de tots ells, de tots, sense deixar-ne en un, em sembla de Déu. Molt bé. A mi m'agradaria sentir alguna pel·lícula que hagués vist, el Pèvar Mangol, que fa temps que no ve, i el Joan Cerdà, una cadascun. Mira, nosaltres vam... vam estar veient, dintre del festival Dogs Barcelona. Ah, molt bé. Vam anar a veure el Silència de los Fusiles, que és de... colombiana, de la realitzadora és Natàlia Orozco, que vam poder... estar amb ella, perquè la va presentar amb directe. Van ballar un joropo amb ella. Que bé. Sí, sí. Tenim fotos. Tenim fotos. Sí, no és ficció. Una foto pot ser ficció, eh. Però aquesta no. Això és una altra cosa. Nosaltres no fem trampa. Bueno, el Silència de los Fusiles tracta de... els últims... 4 anys... Passa-la, passa-la. Ja la veiem tot. Està aquí el Joan Riem. Està d'aquí veient la foto. Sí, però ja no la veig a la noia, eh. Exacte, jo anava a dir per això... No em demostres res. És la noia, què passa? Exacte, veus el Pòlia i ja hem captat això. Tornant al tema. Aquí el que preten el documental és presentar-nos els últims 4 anys de negociacions. És actual, és la negociació a Cuba, a Tietra, no? El documental acaba a finals del 2016. Amb la... la assignatura de l'acord de Pau que va sortir... Jo recordo que ho vam veure per la tele aquí, també. Ha sortit també l'Obama, per allà al mig, participant en la negociació, ja que ha sortit abans l'Obama. És també... Amb un context diferent. Bé, la pel·lícula... té un problema per mi, i és que... Dintre d'una negociació difícil, com és aquesta, entre la guerrilla de l'Esfart i la delegació del govern, doncs clar, lògicament, hi va haver abansos i retrocesos dintre de la mateixa negociació. Això què fa? Doncs que la pel·lícula, que pretén seguir-ho com a documental, documentant o aixecant acte de... De cada cosa. Doncs clar, hi ha un moment en què es reiteren algunes situacions. I això fa que... O sigui, no sigui d'aquests documentals que compleixi a millor que hi hagi un creixendo. No hi és. I, a més a més, tenim el problema que tots ja sabem com acaba. Acaba bé. Teòricament, bé. Bueno, bé. I va tenir després molts problemes, eh? Sí, i suposo que ens continuaran tenint. I va haver la votació que... És que van perdre, van perdre. La realitat no per a Facebook. Però tot i poc estranya que la perdessin, perquè és que la gent del govern que surta a la pel·lícula són espantors. Sí? Els de la guerrilla no és que siguin tan poc... Sants. Però és que, bueno, i fins i tot el Juan Manuel Santos es retrata d'una manera en una resposta que és tremenda. Ell arriba a dir que és d'una generació del cant triclap i que feia les negociacions per salvar la generació del cant triclap i per salvar els seus privilegis. Una cosa espantosa. Això és molt comú i alguns ho diuen i uns altres no. Sí, però és que aquest se l'escapa. I se l'escapa perquè no n'hi ha més. No n'hi ha més, no pot regegar. No ha sigut molt dur aquest procés. Uita, uita. En realitat també. Hi ha un moment molt bonic que el de l'esfarc a Cuba li dona la mà en el Raül Castro i aprofita per donar-li la mà en els santos. Que els santos no volia. I els santos es veu obligat a donar-li la mà. I això canvia molt el curs de les negociacions. Sí, ell li agafa la mà i li aguanta, i a més a més ho comenta. Li vaig aguantar la mà perquè fessin la foto. La importància dels gestos. Sí, absolutament. Hi ha tota una liturgia. Els gestos i els que intervenen. Perquè els tercers que intervenen normalment amb les negociacions són fonamentals. Jo crec que alguna televisió la deurà comprar i la deuran veure per la tele. Però en tot cas, si hi ha algú que la vol veure i que sap que aquí hi ha una cosa. La pel·lícula pretén ser impartial, però la postura del govern està bastant per sobre de la postura de la guerrilla. I a més a més fins i a cert punt també es pot entendre perquè jo crec que tenen moltes més facilitats per filmar els delegats del govern que per filmar a la guerrilla per reons obvies. Aquella gent és tan... Tenim que deixar les armes, el sistema de vida. Són 50 anys. Hi ha unes generacions que han viscut amb la opacitat absoluta. Això trencar amb totes les poses i reserves que poden entendre respecte del govern és realment complicat i segurament li va fer complicat a fer-ho també. Tot i que normalment ho diu. Estem filmant en un lloc on fins ara no vinc per més que es filmés. Hi ha una frase que parla dels nois que només han viscut en situació de guerra. Sí, clar. El meu marit té uns parents que els fills van néixer allà però els van enviant aquí perquè allò no tenia cap futur ni cap expectativa. Estan al pare mort allà i els fills estan aquí, ja han fet aquí la vida, allò era impossible. Sí, sí. Sí, sí, però els fills que han nascut en el bosc en l'ambient de la guerrilla només han conegut allò. No han conegut una realitat urbana. Per res. Hem de pensar en una cosa. Hi ha la mateixa població que Espanya, aproximadament. 50 anys d'edat, 800 morts. 50 anys de l'esfarc, 6 milions de morts. Això vol dir que allò era una excepció. Bueno, hi ha un moment en què ho diuen. És una guerra, una guerra de debò. 162 comandaments. Que t'ho hauran tindre el millor entre 20 i 50 soldats cadun. Imagineu-us l'exèrcit para el que representava allà. És molt interessant que facin documentals com aquest. Sí, home, té il·lusió en la història i a veure què els passarà. Però sí que sembla que han set en un camí que ho poden superar, que ha de ser difícil. Perquè això mateix de Yugoslavia costa. Ha costat tot això. Les confrontacions a aquestes internes profundes són difícils. Per tant, és interessant. L'heu vist? Sí, vam en això. I com que sou dos, podeu aportar alguna altra pel·lícula? Sí, anem... És que ara ja és... No passa res. Posem una altra vegada pirata del Carip. Si algú ha vist el bocaccio, algú l'ha vist? Sí, jo. Vull dir que a mi em va agradar. És una pel·lícula del Staviano. La fem molt curteta, sobrevasada amb el de Camerón. Fa 5 contes, em sembla. Em sembla que el Pasolini em va fer 10. Però ella em fa 5. És una aposta preciosa, molt bonica. Amb una... Quasi extaciament amb la belleza. Un botitge li posat a la pantalla. Les noies i els colors. És molt bonica. Potser és suau. Si la comparem amb la potència dels contes que són a vegades molt corrosius, no n'és de corrosiva, aquesta pel·lícula. És una pel·lícula suau, però és una pel·lícula unica i plàcida de veure. Potser no és la intenció dels contes del Camerón. Està veient i ja són així. Sí. Quan fan Padre i Pedrone fan més mal, fan molt més mal. Ara ja són grandets i estan una mica estovats. Sí. Però fan una pel·lícula d'extraordinari talent. No és una pel·lícula que digui s'han fet bellets i fan una pel·lícula preciosa. Per què vol dir que la saben fer preciosa? I això no tothom pot fer una cosa així. Per tant, és una pel·lícula que està posada en escena al segle XIV. Quan hi ha la Peste que a través d'Itàlia i en particular en Florencia, és un grup de 7 noies i 3 nois que surten del tancat que es té a la zona de la Peste. I llavors s'aïllen amb un castell preciós i molt bonic, però molt ben posat en marxa tota la forma d'arribari. I llavors es decideixen que cadascú explicarà un conte i expliquen aquests contes molt ben narrats, molt ben explicats. I és que mai deixa de tenir la pel·lícula, eh? Jo, com a... Ja van ja donant en pas el tema del pol, però jo recordo molt bé la versió que van fer de... de les... la finitat selectives del Gete, una pel·lícula... Ah, és gran pel·lícula. Maravillosa, d'una delicadesa, també. No he llegit el llibre, ho dic, no el conec, però és una preciositat. I jo crec que té una miqueta això de cinema autoconscient. Com introduint un tema així és molt interessant. És intrigant. Aviam, com que sé que és un terme... de fet és un terme que ja ho puc dir així, que com que no tinc referències de com explicar, jo m'he inventat aquest terme de Tijicina. Però a partir d'aquí intentaré explicar-ho al màxim, vale? Em fa gràcia perquè just ahir, per casualitats de la vida, vaig anar... No sé, coneixeu, i si el coneixeu, potser em corregireu de com pronúncio, a la llibreria Alibri. Alibri? La Xherder. El que arribà al mes. Exacte, alibri. Sí, alibri, alibri. No sé si era alibri o... Doncs vaig anar a una presentació a un llibre que era la mente narradora de Marta Grau. Com Marta Grau havia estat a l'Icec, a revisar en guions, o sigui, és més guionista, és escriptora, i em fa gràcia perquè era el llibre, que és la mente narradora, el subtítol era que, basament, que parla de la relació entre la neurociència i el cinema, a partir del guió. És a dir, com la gent, sota dels guionistes, o certs guionistes, clar, evidentment, en els guionistes ja, de tot. Tant hem parlat de Pietro del Cario, com hem parlat de Lluís Làfia. El cinema, certs cinemas, sí que busquen el succonscient, el de remoure alguna cosa, i no només emocions, sinó també, potser, vegades, una simple connotació de que el que estàs veient, una vegada, sobrepassa el que és un producte, sobrepassa una pel·lícula. Ara anem a entrar, veig unes cares pel·lícules. Però sí que definia bastant, perquè a més el llibre ja tinc a casa, i vaig estar follant una mica, i sí que té una màxima, que és com que certs cinema, no dic tot, tot i que ella diu tot, jo crec que també ser cinema, es proposa trencar una mica els estàndards, buscar el succonscient, que intervingui l'espectador, i aquí entre el tema, què és? El cinema, com a tal autoconscient, és que intervingui, o sigui, fer partissa pel espectador de la pel·lícula, no de la història, sinó que és una pel·lícula, és a dir, que inclou l'espectador sense cosa a fer. Explicitament. Perquè sempre interveu el espectador. Sí, ara et poso exemples, perquè comencem a... Com diu el llibre, i també jo ja ho veia una mica, és que tot això arriba bastant amb el cinema, el que es considera el cinema posmodern, que això, més tu que has fet ara el curset, que vas fer això de la crítica cinematogràfica, que ja vas tocar, suposo, l'inx i tot això, que quan entra cinema, com l'inx, inclús diré, l'arribar al cine digital també és a dir, que amb més mans poden tocar el cinema, que ja no era algú tan elitista, tancar, i a part, també estils o corrents com Dogma 95, o sigui, gent que es dedicava, ja no la Nobelback, que eren, potser, aquests trancadors, però també una mica la burgesia, aquesta, així, del cinema, però sí que, una mica, el Dogma 95 era algo més desenfrarat, algo que és, anem a... i aquí ja començaven a introduir-se, perquè si algú, o pot fer això, és l'inx, que és algú que es pot dedicar a jugar amb tu, és a dir, que hi ha un joc que sobrepassa el guió, i no cal definir-ho només amb... és una pel·lícula surrealista, perquè... una pel·lícula surrealista, perquè també ho han fet altres pelis, per ells, que potser no entre narratives, o sèries, com tu, ímpics. Llavors, volia fer aquesta pel·lícula introducció, perquè ara, bé, perquè això m'ho deies, tu, crec que era francès, que no sé si era el Joan Moros, però això el que véns a parlar és de metacinema, és de cine, dintre de cine, aquesta categoria, clar, llavors, volia diferenciar una mica, com jo m'ho he plantejat, perquè clar, evidentment això m'ha costat una mica trobar, així, referències directes, però vindria a ser que el metacinema és quan es mostra, es pot mostrar el procés sinatogràfic, és a dir, tots hem vist Vivir-Rolando, o la sèrie del Sekito, Noventura, Et Put, The Artist, The Boving Nights, és a dir, plantejar el cinema, com aquesta quarta paret, a vegades, de, ei, que tu, el que estàs veient, al darrere hi ha gent treballant, doncs anem a ensenyar aquesta gent, és com crear una nova capa al darrere, és com fer un pas enrere i veure com està, com funciona això, a partir d'aquí, crear noves històries, però com... Jo el que volia plantejar era que en el cinema, en el cinema autoconcient, sobretot jo que acabem molt de realitzar, d'aquí després entrarem a parlar del tema d'autor, que és que és autor, que és cinema autor, que és cinema independent, però el cinema autoconcient, jo trobo que és el de trencar les barreres de la tècnica, ja no és tan... que graves, sinó, potser a vegades també, com ho graves o com ho expresses, i aquí ve, per exemple, un joc de subtítols, per exemple, tu saps que el cinema no acaba, només, en què li dones a gravar, i que tu constresis un pla i els actors actuen, sinó que, cada cop més i més amb l'arribada del digital, i sobretot internet, el canal ha canviat. És a dir, la forma en què s'expres el cinema, ha canviat molt. I aquí, per exemple, són unes de les primeres que anem a les prestrenes, i tot està subtitulat. Llavors, és un component que la gent, en general, tot i fer cinema i tot i saber que hi ha subtítols, no ha generat com a... no ha agafat com a... com a una altra forma de narrar. I aquí és... aquesta expressió en anglès que es diu think out of the box, o sigui, ves més enllà, no et quedis amb el que és la caixa, que seria el pla, l'enquadrament, sinó, ves més enllà, aprofita el canal que tens. Tu has de saber com a realitzador que estàs fent cinema, i tu has de saber que l'espectador que està veient no està veient la teva història, que l'estava veient, però perquè és una pel·lícula. Llavors, hi ha realitzadors que juguen amb això. Ara posarem exemples, molt bé, molt bé. El que és la paraula està entrant cada vegada més en el cinema, i això és important. La paraula escrita, vaja. Sí, però no posar, per exemple, els subtítols. Ara entrarem. Jo crec que qui ha aprofitat molt bé l'autoconsciència és a dir, el saber que s'està fent una pel·lícula que no estàs fent potser una història, no més, sinó que tu al final estàs fent com si... És com dir tu qui era brossa, que treballava al canal, és a dir, ell feia dibuixos amb les... No, no era qui era brossa, no? Ara no ho tenia a portar. És aprofitar el canal. Els llibres no tot han de ser d'esquerra dreta, i està frase, frase, frase. Tu també pots jugar amb això. Com de mateixa manera que el que va a portar el cinema sonor era el silenci. Doncs és a l'ús, a l'ús de les tècniques que estem acostumats, però potser no fem servir sempre. Però això és fer servir el llenguatge. Sí, però és un... És un meta llenguatge, perquè el llenguatge sí, el llenguatge sí. El llenguatge cinematogràfic com a tal és el pla, és el sol. Però aquí... Jo crec que et va més enllà, Ions. Jo volia començar... No, no, però és jugar amb el llenguatge. És a dir, no exposar un llenguatge, sinó fer servir el llenguatge com a matèria de la representació. Però ser llenguatge hi ha... Sí, hi ha realitzadors, però hi ha realitzadors que s'atreveixen a fer això potser per el coneixement de l'espectador de qui són ells. És a dir, si tu de cop veus Inlan Empire sense haver vist re de l'Inx, tu dius aquest, la treus, perquè dius això, no va enlloc, i no m'estàs pecant res. Potser com a espectador neonato en el sentit, ja no dic en el món surrealista, sinó en el món l'Inx, en l'univers l'Inx. Però... pot ser concessions que fem a directors, com a vegades això de Darden. Hòstia, això comentàvem, quan vam comentar aquí la xeca desconocida, era com hòstia, és que clar, com a pel·lícula està bé, però és que clar, això dels Darden. Aquí falla una mica, potser si ho hagués fet algú altre seria molt bo. I també ho diem del Woody Allen, perquè Woody Allen fa una pel·lícula l'any, fa molts anys, i jo em sembla que és brutal el que està fent sempre, prou evidentment, si totes per Diago són de 8, 9, 10, a les últimes potser són de 6 o 7, però segueixen de 7, saps? Vull dir que són... Però em volia centrar bastant en que hi ha un estil d'un gènere, o subgenes sinatogràfics, sobretot de l'humor, que sempre ha estat present aquesta consciència del realitzador, de que hi ha espectadors, mira, no és públic, sinó gent que són consumidors, que és la paròdia, i l'humor absurt. Per què? Differència és espectador consumidor? Bueno, ara entraré, perquè la paròdia l'humor absurt, sobretot, aquestes pel·lícules que són les Spoof Movies, que es diuen així, que són aquestes de Hot Shots, Aterrizo Como Puedes, Top Secret, m'explico, d'aquestes que feien el Trio Thoth, aquests dels anys, que eren paròdies, bàsicament, de Top Gun, Rambo o James Bond, jugaven, o sigui, anaven per davant de lo que eren altres pel·lícules, pel sol fet que la gent ja sabia que estaven fent referència, i per això genera la paròdia, o la sàtira, no? Quan tu tens aquest avantatge que el públic ja té un coneixement, per exemple, de Top Gun, doncs pots fer una paròdia a Top Gun, posant bromes al respecte, no de les escenes que estàs fent referència, sinó més enllà, i això qui ho fa molt bé, los Simpsons i pa de família. Són dos sèries que han triomfat amb aquest humor, perquè és un humor de que la gent, que el tema de consumir és espectadors, perquè tu, com a espectadors, si coneixes l'univers pa de família, l'univers Simpsons, per dir dos exemples, tu saps qui són els creadors, o saps que els propis personatges escrets dibuixats pels creadors s'enfoten deix mateix, o sigui, hi ha bromes internes, els dibuixos són molt conscients, per exemple, aquests dos, que tenen un equip darrere que està treballant, i es poden permetre el luxe de fer bromes al respecte de qui ha escrit aquest gag, i a vegades s'enfoten deix mateixos. Això ja és sobre la passada, no estem parlant de metacina, aquí estem parlant d'una consciència. Això és quasi complicitat. Clar, però és una complicitat que t'has de guanyar, i el públic, tu no pots fer des de zero, no pots fer bromes. Jo no he pogut fer les sèries, i així és perquè això... Clar, perquè hi ha una continuïtat, però a l'hora, per exemple, hi ha exemples, ara, Deadpool, que és aquesta pel·lícula de superherois, que, en el sentit de còmic, la primera etapa, no ho feia tant, però la etapa més actual, sí que era un personatge que... hi ha un moment, que és un personatge de còmic, que és molt irrebarent, no sé el coneixeu, que és el que acaben com tots els pares i els pistoles, que és com molt... és la primera pel·lícula que es va catalogar per majors d'edat de superherois, i això no havia passat mai, a més de dir 8, i era una pel·lícula que era bastant, bastant d'estralera. Doncs, és un personatge que, dins dels còmics, de cop se'n adona, que és un personatge de còmic, que no és un superheroi, sinó que és un titella, és un ente, i clar, és un personatge que viu en un món, que és una mica el... l'estereot... el complex de... com es diu, la Jim Carrey, la pel·lícula aquesta, la de... L'exorcista? La Jim Carrey, Jim Carrey. Com ho dius? Manon de Mum, vols dir? No, no, no, la de... la que ell viu de que se n'adona, que és un programa de televisió hostial. Això ho detruma. Això ho detruma. La paraula és anàcnor, és saber de cop la teva vida. Quina és l'inici al final, i si has estat enganyat. Llavors, el concepte de Deadpool parla a l'espectador perquè ell sap que és un... Jo no entenc per què relaciones el... Això ho detrumen amb això. De cop és una consciència de qui ets, és aquest factor d'anàcnor. És a dir, el solit rumant de cop, ell ja està fent la seva vida, i de cop sap que ell és una mena de personatge, tot tothom li... és una vida... com era el subtítol de la pel·lícula, és una vida en directe, oi? Sí, el subtítol. I Deadpool, el que fa és que ell, a la donar-se que... que és un personatge, parla a l'espectador, però parla perquè sap que hi ha algú mirant. Llavors, clar, ell ho... al final ho entén i ell fa conyes, mirant a càmera, però no és aquest típic... No és el del Woody Allen, no. El que del Woody Allen, el que... El Woody Allen a vegades fa... Clar, ara entraré perquè Woody Allen, per exemple, també es pot permetre fer això, i aquí entra una... Tu parles d'això o no? Jo estic fetsals, perquè intento parlar moltes coses amb el temps que tinc. Woody Allen sí que m'agrada, perquè a Anihol, per exemple, a Anihol hi ha el moment aquest, en el seu sentiment, en un balcó, està dient una cosa i el subtítol està dient una altra, que això és un ús que... No sé, a veure, tampoc he analitzat fins on s'havia arribat a fer servir l'ús dels subtítols, però és una cosa que després s'ha fet molt, però que a Anihol va ser aquesta escena de l'ús d'una tècnica més enllà de la gravació, perquè és una tècnica totalment de postproducció. El subtítol no el graves en el moment, de la mateixa manera que el soc, si que el pots gravar, o la imatge, o la interpretació. I, per exemple, en un Holland Drive, en el moment del Club Silència, quan van allà, que és aquest moment que juguen, l'Inch ja sap, estic parlant de dos autors, que és Vodialen i l'Inch, que, evidentment, a les alçades que feien aquestes pel·lícules ja eren molt coneguts, com perquè... puguin jugar a ser cineastes, no a ser... cineastes en el sentit d'autors. O sigui, gent que et pot plantejar situacions molt... no dic complexes, bueno, l'Inch, sí, però en el sentit de molt... això, out of the box, molt fora dels estàndards cinematogràfics, que de cop un subtítol t'està dient una altra cosa, perquè, clar, nosaltres aquí pot ser, inclús, jo no sé com es va subtítolar aquí a Espanya, perquè hi havia d'haver-hi dues dobles subtítols, perquè era el que estaven dient, i alhora el que s'estava subtítolant, no? Això també, clar, aquí hi ha trenc els esquemes de... m'explico, no? Sí, sí, sí. Amb les relacions sense subtítols? Que hi hauria un subtítol? No, perquè la pel·lícula ja ve amb els subtítols incrustats, del que s'està dient, del que vol dir, és com un subtítol del sucut, sí, en seu, no? Però no sé com devia arribar aquí, suposo que devia haver doble subtítol del que deien, i el subtítol tal. I, llavors, sí que és veritat que s'ha fet molt aquesta tècnica, per exemple, com fa Deadpool, per la càmera, que és per qui heu vist aquí, House of Cards, per exemple, House of Cards, el que es diria en teatre, un apart, és a dir, un personatge, de cop, un personatge parla al públic, i la resta de gent no l'escolta, no? Els altres actors que estan a sobre del senyor segueixen, que és el que passa a House of Cards, no? I, llavors, és una tècnica que crec que em trobo... Sí, és molt interessant, perquè és la que elimina bastant la B1-off, i, a l'hora, t'apropa un personatge que tu no t'espés, jo no sabia com vaig començar a veure House of Cards que passaria això, i a mi de cop, quan hem agirat l'Underhood, no?, el Frank Underwood, et parla a tu, però més amb una complicitat superbàsica, o sigui, és un personatge molt complex, és una mirada, Toni Soprano, entre això, i, no?, és un personatge molt, molt meticulós, i et parla com si fos ta companya tota la vida, i és... Jo el teatre també ho ha fet, això. Sí, tinc més endavant la cubana, perquè és la gran referència que tenim aquí de meta-teatre, no?, de que sempre estan jugant amb el canal, no? Però, després, va néixer molt un gènere que era un intremig d'això, perquè sí que era una mena de meta-cinema, però, a l'hora, hi havia una consciència espectadora, que era el fals documental. En sèrie, sobretot, s'ha explotat molt amb The Office, no?, que potser aquí va començar més a explotar aquest tema, i a partir d'aquí, per exemple, Recreation, More Family, aquesta és la que sí que posen molt en teatre, és això. I, però aquí, clar, aquí és més format d'entrevista, doncs, clar, l'entrevista, tu ja saps que parlaran a càmera, perquè el seu l'entrevista, això és perd, no?, però... i després, a l'ús de certes tècniques, a vegades, poden portar el que s'entén com a Deus Ex-Màquina, que és aquest concepte que passava abans, no?, allò de la... que eren els grecs, que de cop un lío que era massa gran, i baixava Déu, tocava, un dels Déus, tocava alguna cosa, i ja solucionava, doncs, i aquí porto dos casos, que jo crec que haureu vist, que és Funny Games, l'heu vist, qualsevol de les dues, no?, la segona, no sé si el remake que va fer ell mateix, el Haneke, no sé si surt aquest moment, perquè no l'he vist, però l'original, si recordareu el moment del comandament en distància, us recordeu, que és quan s'estan barallant la família amb els dos nois, i agafen una escopeta, i maten un dels dos nois, i sense venir a més, perquè no t'han presentat que sigui realisme màgic, la pel·lícula i re, agafa el comandament en distància de la televisió, un dels nois, i tira cap enrere, i salva el noi, clar, és com... què m'has fet aquí? Clar, això és un Déus Ex-Màquina total. Això fa a Caixí també, a la pel·lícula Caixí, també fa aquest efecte, perquè és una parella que troba una gravació, i llavors, al moment de terminar la gravació, tira enrere, també, li agrada molt jugar amb això, Haneke. Sí, sí, veus, però per què és ell? O sigui, perquè la mateixa manera que... Fa de Déu. Fa de Déu. És una dignitat. És que tot això ve de ordet de Dreyer, amb la ressorrecció que hi ha, de ordet, la paraula. Hi ha una ressorrecció. Perquè ve d'una obra de teatre, i és clar, en el teatre pots fer el que vulguis. És a dir, a la vida no pots fer una ressorrecció, però en el teatre sí. Ah, bueno, clar. No, però al final és que el que tu plantegis d'aquestes mostrant, perquè si en planteges que estem jugant amb el realisme màgic, doncs jo entenc que de cop de la persona, de les llàgrimes d'una persona, això reviu a la... És el típic moment així, que em veus a totes aquestes pel·lícules, des de xocolat, aquestes pel·lícules que s'han anat una mica més cap a... Bueno, el que feia Marc, que és una mica en el sentit... No només estètics, sinó... Diferent, jo crec. El cine s'ha adaptat diferent al realisme màgic, perquè, bàsicament, és visual. Però el Déu és exmàquina en moltes d'aquestes funcions. És a dir, cada cop et pugui sortir un subtítol. Sembla que sigui algo de, hòstia, no s'ha entès bé la pel·lícula, vaig a fer això, saps, per solucionar-ho. Però després hi ha un altre exemple del Déu és exmàquina, però, clar, l'acceptem perquè és paròdia, que és el moment de Monty Python. Estava pensant en Monty Python. Vale, vale, que és el de Holly Grail, que aquí es va traduir com los caballeros de la mesura. Que és el moment, no sé si recordeu, just abans d'entrar una cova, que hi ha un conill, que és molt mític, que comença a saltar els cois de la gent a capitar-los. Just després d'entrar a la cova, es transforma la imatge en aquesta típica animació de Monty Python, que és aquest mena col·laig retany. I és una raó que comença a explicar que entrenen a la cova, i de cop els explica que surt un monstre i els comença a perseguir un monstre, que els està a punt de matar, i de cop diu, i els estava a punt de agafar, però l'il·lustrador, l'il·lustrador del monstre li va fer un infart, i es va caure sobre la taula, i va morir i es va poder salvar. Això sí que ho fan moltes coses. I seguim. I això es veia en Monty Python a la sèrie de televisió. Exacte, exacte. Amb el presentador aquell que deia, i ara per parlar d'una altra cosa... I ara canviem completament, completament, que tenien la frase de now for something completely different, que era per passar d'un lloc a un altre. I després recuperaven. Monty Python eren potser els que han sigut més conscients. Treballaven molt amb això. Clar, però és la paròdia. Per què? Perquè Monty Python treballava molt amb la sàtira, però molt amb la paròdia. És a dir, treballaven molt amb que, evidentment, se'n fotien de tot el sistema britànic. I doncs... A l'hora, aquí és el que ens passa, potser, a Espanya, que ens arriben moltes sèries americanes i angleses, que fan autoreferència. L'altre dia parlàvem del cinema oriental, que potser certes costums aquí no ens arriben, i en pel·lícules que ens semblen una mica farragoses, perquè no entenem del tot, no? Però en el sistema americà, hi ha molts gags del Simpsons, que com els entens, perquè són coses internes, d'algun programa seu, que ha passat a tal... Llavors, a Monty Python potser ens agafen més de prop en el sentit més de tradicions, costums que tenen als anglesos, però sí, han jugat moltíssim. Monty Python, jo crec que són els grans referents de l'autoconsciència. Això també, Michel Gondry, Spak Jones, aquesta generació ho fa moltíssim. Michel Gondry a la ciència del Somni. Clar, però estem entrant... Sí, sí, sí, sí. Estan completament de la narrativa, i llavors els personatges estan fent una cosa, i apareixen dintre del canal televisiu, llavors ja canvia, vull dir, la dinàmica... Molt referents... Clar, però jo el que no voldria entrar és en definir això com a surrealisme. És a dir, que de cop pugui passar alguna cosa pel simple fet que t'està saltant els canons de la llenguatge. Però de fet, són antigüents del surrealisme, tot aquestes gent. O sigui, mig mig, perquè... No necessàriament, eh? O sigui, s'utilitza la forma surrealista per narrar alguna cosa, evidentment. És molt complicat, jo crec, fer entendre espectador que estàs fent cinema. O sigui, que el que està veient no és una pel·lícula, sinó que, si vols, si vols expressar això, vegem a Monty Python, ho fa molt bé. Per què? Perquè també, ostia, quan t'estan porades ja del programa de Flying Circus, és que és com, vull dir, tens temps de sobre per entrar en el seu món, i quan fas les pel·lis, evidentment, tu ja has menjat tot això, i si veus també, si veus Monty Python per primera cop una pel·lícula diràs, ostia, aquest tio és que... Tant surrealíssim. Però, llavors, volíem més o menys acabar que és un tema molt complicat, m'ha costat bastant ordre anar al camp. Però sí que és veritat que he arribat a la conclusió que això només ho poden fer autors, en el sentit autors, en el sentit... hem dit l'Inch, hem dit Nolan, bueno, Nolan, no, podria ser perquè Nolan és un cas a part, jo crec que és un entreautor i no, és una mena de cosa estranya, és Monty Python, és gent de la qual tu crec que se li permeten, té certes concessions, a l'hora poden jugar amb el format, evidentment, la Swan Trier, molta gent pot criticar per fet que és un provocador, però ha jugat molt amb el canal, és a dir, ha jugat molt amb el cinema, i jo crec que és un punt de... inclús de maduresa, si t'atreveixes a fer algo així, és que, realment, com per arribar a com anirà en que l'espectador s'encaixi. S'ha de tocar el cel en un pal. Sí, sí, doncs és molt complicat, però sí, sí. I el que veig, com a resum, són els creadors que fugen del teatre filmat de la convenció i agafen el cinema com un llenguatge autònom, i que... és a dir, el cinema pot... descriure d'escriure els somnis, i és diferent les altres arts també poden descriure els somnis, però no com en el cinema, perquè el cinema té el moviment. Però no només sortir del teatre, jo diria que sortir de la narrativa clàssica, t'intenta fer veure que tot el que estàs veient és real. En canvi, el que ens està plantejant al pol és dir, jo utilitjo el que tu deies, Joan, el llenguatge cinematogràfic, per explicar-te, a més a més, explicar-te una història i explicar-te com l'estic explicant. I que tu siguis conscient, i que encara si estiguis dintre de la història, és a dir, és una volta de rosca. Sí, és una volta a volta. Jo veig que el que està fent és que ho està explicant, que tu ho saps dintre de la història, però ell dirigeix aquella història i et fa tu còmplis. És un director que es vol ficar de dintre. La qüestió és que el fons no és una història convencional, no és una història teatral, sinó que el fons és el mateix que la forma. La forma i el fons s'uneixen d'una manera purament cinematogràfica per vehicular un missatge. I així s'ha acabat el programa. La veritat és que dona molt per pensar això, molt interessant. Com que els temes que havíem parlat era una mica de creuatge i no tenim el Joan Morros aquí, la setmana vinent serà una sorpresa. A principi havia de venir el Joan Sanz, però el Joan Sanz ja ha vingut a parlar de la violència, per tant, doncs ja, la setmana vinent, sorpresa aquí. Ha estat bé el programa. Vinga, un plaer. Bona nit. És la propera. Tot costa.