CsC 30/05/17 - Cannes + Films (Voyage atravers le cinema français...) + Poesia, Josep Maria Fulquet.

Cinema sense condicions. Sempre, currently, our favorite brand is Ohio Blue Tip. Though we used to prefer Diamond brand. That was before we discovered Ohio Blue Tip matches. Bona nit, un dimarts més, ja som aquí. Amb una música de fons o una presentació i unes paraules que jo confesso que no sé si és d'una pel·lícula que jo no he vist. Sí, que les vi, sí, em sembla. Ah, sí? Sí, i a la nostra convidat d'avui també. Jaume que no hi és i... Ah, perdó, perdó, perdó. Doncs no me'l recordava, honestament no me'l recordava. Espera, que ho ha dit el Joan Sardà, però no el sé la sentida. A veure, Joan. És de Patterson de... Sí, senyor. Està atetant a tot, eh, el Joan. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs bueno, ell també l'ha vista, ell també l'ha vista. Sí, sí, sí. I em sembla que no li ha quedat gaire, però bueno, ja us ho explicarà, ja us ho explicarà ell. Jo, en fi, comencem la pel·lícula, doncs que com sempre farem dos parts en el programa. Avui tenim un convidat especial, que és en Joan Maria Folquet, que és doctor en Filosologia Romànica i Literatura Comparada, ha passat prop de 20 anys a l'ensenyament superior, de 1992 a 95 a la Facultat de Traducció Literària de l'Anglès del català, i durant 15 o 16 anys a la Ramon Lluny. Ja ha treballat com assessor lingüístic a TV3, on va acabar... va arribar a jubilar, eh. Té diversos llibres de poesia, preciós arriba, platges de temps, de plata... Parillosa, parillosa. Parillosa, perdó. Parillosa arriba, platges de temps, de plata pur, ha estudiat novel·la, poesia i teatre, i recentment ha guanyat, que és una de les raons per les quals ens feia molta gràcia que vingués, ha guanyat el premi de poesia, Miquel de Palol, en aquest llibre que tenim aquí, que es diu, morir com un riu. Hi ha diversos temes sobre els quals penso que podem parlar de l'evolució del català en el doblatge dels films que ell va ser donant molt de temps, ja ho parlarem després, traductor de TV-Series, i films, etcètera, etcètera, el català, de la poesia i el cinema, com d'aquesta pel·lícula que acaba de dir de Patterson, dels seus fins preferits, etcètera, etcètera. Però deixem-ho per la segona part del programa, i en aquesta primera part, parlaríem com sempre, fem aquestes dues parts, una primera part que parlem de les pel·lícules que hem vist, de la pena que veieu, de la que recomanem, d'aquelles coses que no ens agraden, i que no val la pena que les veu a veure, i la segona part, donaríem peu a que en Josep Maria Fulqueta ens parli de tot això que hem esmentat. De totes maneres, tinc una música preparada, vull dir, jo em morro, no sé si hem parlat del Pepa Armengol, del Joan Cerdà... Ara presentarem... Perdona, jo sempre... Jo vaig a la meva. El que volia dir és que tinc una música preparada per si algú s'anima, el propi autor, el propi Josep Maria o algú de vosaltres, jo mateix, a llegir algun dels poemes d'aquest llibre, que és morir com un riu, que no sé si l'autor la consideraria a dient o no, però tinc curiositat per saber-ho. Encara no diré quina és, perquè quan em digueu, vinga, va, llegim un poem, llavors posaré la música, i a veure què tal, a veure què t'ha quedat, aquesta experiència multiment. Però serà un poem més aviat curt. Ah, ja tenim el sí, tenim el sí. Perfecte. Doncs, a part d'això, tenim aquí, a part del Josep Maria Fulquet, que és el convidat, diríem, avui important, que tenim aquí el programa, tenim la resta de l'equip de sempre, arredeure les vidres controlant-ho tot, doncs en Francesc Aguilar, aquí explicant les pel·lícules que hem vist el Joan Cerdà, en Pepa Armengol, i algú està parlant que és en Joan Morros. Jo, de fet, quasi no tenia més lliure que ho expliquessin, perquè jo he vist 3 o 4 coses, i cap d'elles val la pena parlar-ne gaire. És a dir, no he trobat cap pel·lícula fora d'una, si voleu, que valdria la pena esmentar-la. Per tant, comenceu... Tenim una cosa d'una notícia interessant, que és que tenim el senyor Francesc Aguilar... Un corresponsant. Corresponsant a Can. I què vol dir el Pep? Explica això de Can. Per celebrar el 70 aniversari suposo... Exactament, no el meu, sinó el festival, que sí que els ha complert aquest any, efectivament, i mira, se'm va ocórrer una mica, David Tomàs, que el coneixem aquí del programa, que és un fanàtic de tot el que som famosos, de Premi, de fet, li diem, David, de Premi, de Premio, Tomàs, i tenia mono. Ell ho diu, té síndrome de... no, síndrome d'estinencia d'anar a un festival, i em va implicar a mi. Em va dir, bueno, mira, Francesc, per què no d'allò? I al final, doncs, bueno, va, sí, no havia estat jo així mai, durant l'època del festival, i vaig dir per què no, va, una petita experiència, va, em va estar re, en el dissabte aquest passat, a la clausura, i els Premis, i tot això es donava en el diumenge, llavors jo ja havia marxat, ell va estar allà, veient la catifa vermella de l'últim dia, i va ser com testimoni, una mica externa, perquè va estar fora, no estava amb acreditats ni res, però dels Premis que es van atorgar, però sí, va ser una experiència interessant, i, bueno, una de les coses que vaig fer és veure dues pel·lícules, que suposo que se'n sentirà parlar alguna vegada, dues, una era una pel·lícula curta, un curmetratge i una altra, una llarga, que formaven part de la quinzena de realitzadors, que és una de les seccions així estrella, podem dir, a part de la secció oficial del festival, i que va estar bé, vull dir, en el teatre La Quoacet, un teatre l'habitat molt, molt xolo, molt boniquet, i que es diuen tan gente, no us puc dir els autors, no me'n recordo, i l'altra es diu La Chambre, és a dir, una és francès, l'altra és italiana, i les dues tenen una mica un denominador comú amb el tema del programa d'avui, d'alguna forma, perquè són molt poètiques, és a dir, una agafa una dona que no sabem res d'ella, però la veiem preparar-se per una cursa d'aquelles pràcticament impossibles d'acabar, i va tenir problemes al llarg de la cursa, i se l'infla, el genoll continua, i no acabes de saber per què té aquesta dèria de continuar, i fins i tot troba una persona que l'anima, i al final descobreixes per què, i la veritat és que és molt bonic, les veus que va sentint de fons, i va sentent la història, i per què aquest punt d'honor la veritat recomanable, tan gente, si es diu francès deu ser tan gent, i l'altra que es diu La Chambre, curiosament, els títols de gradid final van veure que un dels productors executius ens va sorprendre molt, era el Martin Scorsese, va dir pel·lícula italiana, és estrany que ell l'estigui involucrat, amb l'atenció de cop, entre noms desconeguts, que surti el seu home allà, però no estranya, perquè és una pel·lícula que alguna manera té molt a veure amb el seu cinema, una pel·lícula feta, això no és normal en el seu cinema, el que diré ara, amb actors no professionals, amb tota una família, la mare, el pare, els fills, els cosins, una cosa molt curiosa, que tots actuen com si fossin professionals, una cosa espectacular, no sé, és allò d'agafar la màgia de la vida en Estatburg, i una història molt tremegunda, molt dura, però explicada d'una manera molt propera, molt facileta, dura, perquè els nens de ta petits ja s'han de guanyar la vida com poden, veus nens de 6 anys, potser fumant, d'una manera natural, ningú els diu res, van allà amb una manera molt peculiar, es guanyen la vida, roben coure, fent coses diferents, i sí, sí, una història molt de lloc, però que al final, tot i ser una història molt petitona, uf, acaba tenint un aspecte universal molt potent, és a dir, què has de fer tu per entrar a la xambra? La xambra és el lloc on es reuneixen els adults, i com et converteixes en un adult? La mare que ens va pedir als humans, vull dir, que bèsties que arribem a ser, quines coses hem d'arribar a fer, quines traïcions hem d'arribar a portar a terme per arribar a entrar allà on d'allò, fins i tot la persona a la que més estimes és la que traicionaràs, és una cosa espantosa, i la primita és poc, em vaig reaccionar així ràpidet, el David estava feliç perquè havia vist una gran perícula, la veritat és que quan arribi ja la tornarem a comentar, i farem esment, però que dur, que dura que arriba a ser la humanitat, l'espècie humana. Un pel·lícules molt interessant les dues, i molt sorprenents per la coincidència de l'àl·lit, aquest poètic que tenen les dues, d'explicar una història de manera molt directa, molt planera, molt a peu de carrera, pleu de re, de carretera, i ja està, la veritat és que és una petita experiència aquesta d'Anacandnes, i a veure si la Vinén anem acreditats i podem entrar allò amb la tarjeta. És molt complicat, és un dels... jo he estat, ja sabeu, a Sant Sebastià i altres, i aquest diuen que és el que és més difícil de poder... Per un programa que es diu cinema sense condicions, re, no és impossible. Passem una mica el que hem vist també, molt veig, el francès em sembla molt interessant que hagi anat, expliques tu el que has vist... Sí, he vist quatre pel·lícules, de les quatre per això només n'hi ha una, que m'hagi agradat. També, també. És molt subjectiu. Les pel·lícules són les pel·lícules de la meva vida, de Bertran Tavernier, que pretén ser un recull de les pel·lícules que més li han agradat amb ell, de la dècada dels 40, 50, 60 i prou. No, perquè 70, com que ja va començar ell, llavors ja... Llavors ja no hi ha color, representa. Realment la cosa fa per aquí. És una pel·lícula egòlatra, un plantejament pretensiós, i on, naturalment, clar, ja sàpigues que són 94 troços de pel·lícules diferents, llavors amb 94 troços de la història del cinema francès d'aquests anys, lògicament el cinefil trobarà unes pel·lícules que li agradaran. Del cinema francès, només. Només el francès. I et dirà una cosa, el 90% cinema francès blanc i negre, de l'època. Llavors no que ningú s'esperi a veure massa pel·lícules de Godard, ni de Trifo, ni de Chevrolet, i en canvi em veurà moltes de directors que... Són desconeguts. Són desconeguts on tenen una de bona i nou d'aquelles que dius, bueno, però això pel cistell, no? La cosa va així. Segona. Vam compartir amb tu la visió de Patria, la visenda d'Utge Cataló, i els nous barons de la fama, és una pel·lícula que, clar, hi ha... El Jean-Franç Charançonet. Ah, mira, efectivament. Que tal, conec una miqueta. Bueno, és una pel·lícula voluntarista. Voluntari està molt bona fer, però... Sense diners, sense massa coneixement, almenys no es fa palès del llenguatge, i els sectors tampoc estan a un nivell, i la història tampoc té el seu tractament. Llavors, diguéssim que ens la podem saltar, és una pel·lícula que l'únic que es pot destacar d'ella, és això, una voluntat de fer un breit català, però... L'ambientació? Absolutament de saber-ho. No, res. Tampoc. No, no. Si no hi ha pressupost... Si no hi ha pressupost, és notava molt. Clar, i a sobre és una pel·lícula que... Si estem dintre d'una pel·lícula que volem que sigui èpica, un Excalibur, doncs hem de tindre un pressupost. Clar. I si no, llavors, ja hem de fer una pel·lícula intimista, llavors, fem una pel·lícula a l'obra Són. Però vull dir, a part de gent de professionals competents, s'ha de tenir pressupost. Sí, sí. Inductable. Suposo que està dintre de l'oportunisme del moment polític actual. Absolutament. Que tothom busca una història més o menys independentista per per què els temps van per aquí. Escolta, Joan, pensa una cosa. L'acabament de la pel·lícula, els últims quatre minuts, abans de que surti els títols, que els títols de crèdics són com el making of de qualsevol sèrie d'aquestes de la tele, l'Aceleradet i tal, no? Com si fos el Cracovia. Aquest home, de tota manera, el Charançonet, és tot un personatge, que ha fet això. Sí, s'ha guardat un paper i tot. Parla també per telèfon. No el conec encara personalment, però ho tinc pendent. Però ell ho fa també per convició. Pot estar una mica a dintre de la moda o no? Jo n'estic segur que, des de punt de vista conscient, és un senyor que ha volgut fer la seva pel·lícula. Segurament, des del punt de vista personal, deu ser molt honest. El que passa és que no té el rigor, diríem, de tècnic ni científic ni de recusament, perquè es veu que el seu projecte el va presentar a diversos llocs, diversos productores, i fins i tot a televisions espanyoles i catalanes, i no li van acceptar enlloc el projecte. Llavors va tenir que fer micromassanatges. Començar que la gent li donés diners. Llavors, ha col·laborat moltíssima gent amb aquest projecte. Els actors suposo que han cobrat 4 rals per fer la pel·lícula, i clar, els actors són fluixos. El guió és bastant dolent i no funciona com a pel·lícula. Veus la bona voluntat hierradera, i un tio que vol fer una cosa personal, que segurament el tio és honest, també el mateix. He pogut fer el que volia fer ell, però no funciona. Bueno, està a la línia del cine que feia l'Antoni Ribas, diguéssim, no? Fio una cosa. Aniria per aquí. Sí. Els 4 minuts últims, sortent les autopistes del Vergada. O sigui, ja estem parlant del segle 8, eh? Sí, sí, sí. No, no, és un cine que és lamentable que es faci, perquè és un país que té molts grans creadors, i llavors hi ha aquesta gent oportunista que mira de ficar-se en una conjuntura, i no en mesura les conseqüències, senzillament. Això que dius tu, recordo, quan es va estrenar aquella pel·lícula del CIT, el Charlton Hest, a la planxa de paníscula es veien camions, les poderes dels camions. Diuen allò, era una gran superproducció, hi haurien... Ah, s'ha perdut. També passa, també passa. Bueno, jo encara així he de dir que tinc molta ganes de veure aquesta pel·lícula per això. No l'he elaborat. No funciono així, sabeu, i a vegades tinc grans sorpreses, com la mano invisible, que encara ronda per allà, que per mi és una gran pel·lícula, encara sé que crec que no l'heu vista. Cap de vosaltres, a veure què no pineu quan l'heu vista, potser en dieu això no, però jo crec que sí que ho és, i aquesta no sé, no sé, m'agrada això de conèixer la gent personalment i a veure què han fet. Però bueno, que vosaltres l'heu vista i sabeu molt millor com va la cosa. Encara tinc una altra clatellada. Ja, ja, ja, ja. Ja vaig comptant, ja. Mare en dues. L'ha passat avui el... El biopic de Torna. La directora és també marí Noel, en aquest cas, una producció de França, Polònia i Alemanya, i ens agafa i ens porta una maricori que passa de la física a la química, amb una certa soltura, i doncs igual l'està amb l'Einstein, que té els seus encontres amb un ajudant del seu marit. Tot això ha estat obat a uns flors, uns que amoreu líquida, una cosa... És una pena que sigui tan melodramàtic el enfocament que li han donat a la pel·lícula, perquè és un personatge que evidentment... Un personatge interessantíssim, però no està fet amb rigor. Una dona que realment hi havia on sucar, perquè va ser una avançada, una dona que es va posar a treballar, quan les dones no podien estudiar, va defensar, davant de tots els estaments i dels científics i tal, la seva condició de dones amb valentia. I fermesa, i en canvi, aquí, tira la pel·lícula cap a el que seria més superficial. Hi ha un biòpic, un altre, que no sé si recordeu, que jo el vaig veure fa molts anys, a la televisió, que ara estava buscant així, de 1943. Sí, sí, hi ha una pel·lícula anterior... Recordeu? ...que la deixaven molt bé. Exacte. Merdín Leroy i l'Albert Lluís. Jo vaig llegir crítiques sobre aquesta pel·lícula, i vaig veure que no... I recordo que el crític esmentava no una, dues o tres pel·lícules que hi havia, sobre la mena amb corea anteriors, i que totes eren millors que aquesta. Això és el que jo vaig llegir. Sí, serveix per recuperar les anteriors, doncs vinga. I llavors anireu una? La quarta. Una que m'ha agradat molt, però clar, el primer que tinc a dir és que... la gent que vagi amb prudència. A mi m'ha agradat molt, és una pel·lícula d'aquelles que si tornés el cinema d'àries haig, doncs seria una pel·lícula per veure-la amb un cinema d'àries haig, que la gent que vaja ja sap que va a veure una pel·lícula que té tan d'esperimental, com de... de Novedós, i llavors és un cinema que s'aparta una mica de lo convencional. Aquesta pel·lícula és clar, xoc, de Mohammed Diab, és una coproducció d'Àgipte i França, i perquè es veu una idea, és una pel·lícula que es va fer Reprodueix, amb molta fidelitat i probablement molt rigor, perquè tota l'estona estàs pensant que estàs veient un reportatge i en canvi és absolutament tot ficció. Reprodueix unes escenes d'una manifestació i reducció per part dels antiavalors d'un grup de persones sense discriminar, i aquestes persones són tancades a dintre d'una furgoneta antiavalors, i resulta que quan estan tancades tota la pel·lícula passarà a dins d'aquesta furgoneta i són 8 metres de llargada per dos d'amplada, i si posen 18 persones a dins. I a més a més, a partir del començament, ja anem veient que alguns són partidaris dels germans musulmans i altres són contraris, i altres tenen unes tendències també diferents, tant política com religiosament. Llavors, estan tot un dia tancats per qüestions que exteriorment, tant són apadregats, com tenen trets, etcètera, perquè està amb un punt de confluència al cair o amb una manifestació terrible. Això és el 2013. Llavors, hi ha una sèrie d'ascenes impressionants. Per mi, per exemple, hi ha una en la que els tiren per aplacar-los, perquè estan a punt de matar-se entre ells, uns xorros de manguera d'aigua dels antiavalors, que és una escena bestial. És una pel·lícula que trobo que és molt... Com es diu, el títol és? El títol és Clash. L'entrodic, com a xoc, impacte. I és molt recomanable. Aquest director és la segona que ha fet, la primera que va fer ja ha apuntat de maneres. El Cairo 678, que no l'he vist, però pel que m'he entrat, és una pel·lícula que està feta sobre les dificultats de tirar endavant. I la condició de la dona en el Cairo, la ideologia i la persecució que hi ha per poder viure mitjanament com a persona, la dona allà. I també s'ha de ser que és una pel·lícula que està molt, molt bé. Molt bé. Passem pel Joan, ja em què és el que has vist, Joan. A veure, jo vull continuar amb el que deia el Pep sobre la pel·lícula del Bertran Tabernier, i vol dir a fer-hi alguna cosa. No sé, jo explicaré una mica la meva relació amb el Tabernier, encara que ja sé que no interessa ningú, però nosaltres sí que ho sé. Vull dir, penso que quedarà més clar si ho faig així. És a dir, les seves pel·lícules no m'han interessat mai, no m'agraden, són molt quiques, diguéssim, com antigues, no? I només hi ha hagut una que m'ha agradat molt, que es diu, en dimanxar la campanya, un diumenge al camp, que és com una exaltació de renoir. Vull dir, agafa els colors de Pieroguis renoir i poso tota una posta nascena que semblaria del fill, del Jean Renoir. Vull dir, una mica com el que feia el Fernando Troeva en vel e poc, que copiava descaradament a renoar els plans, la composició i tot, que el que valia de vel e poc era el guió del Rafael Escona. Vull dir, perquè tot lo altre, el Troeva, l'única cosa que feia era copiar a renoar, perquè el Troeva és un senyor que no s'ha fet, i això ho sap tothom. En fi, el Tavernier sempre pensava que és tome, que li passa. Llavors, no fa gaire, fa uns quants mesos, va venir a Barcelona i va tenir una conversa amb l'Esteve Riembau. L'Institut francès. L'Esteve Riembau és un director del film. És un defensor a ultransa del cinema del Tavernier. Ell n'ha fet un llibre, i llavors va tenir un diàleg, i em va sorprendre perquè el Tavernier el vaig trobar molt entenimentat, una persona que va dir coses molt interessants, van passar uns fragments de les seves pel·lícules, llavors ell ho va explicar i tal. Sempre hi ha el component, aquest, una mica egoista, una mica pretensiós, sempre és ell i tots els altres, a banda. I vaig pensar bé... Molt de la pena veure aquest director. El director no m'agrada, però de la manera que l'hi he vist en persona, potser s'ha de fer una revisió de les seves pel·lícules. Tot el que vaig a veure a la pel·lícula aquesta, que es diu en francès, voyage, otra vez, de cinema francès, que en castellà ho han traduït per les pel·lícules de mi vida, que no, però com que el títol espanyol s'adecua molt més, que no pas perquè és clar, si tu dius voyage a través de cinema francès, tu has de començar pel germà eslumiar. És que has de fer una cronologia, i ell no la fa. Ell comença amb Jack Becker als anys 30, i dius, bueno, i què està passant aquí, no? Perquè, bé, perquè amb ell de petit, quan anava al cine li agradava el Jack Becker. Doncs està molt bé, no? Perquè el Jack Becker era un cineasta que era interessant. Vull dir, no interessant en totes les pel·lícules, tal com ha dit el Pep, però sí que n'hi havia en algunes de molt bones. Llavors el Tavernier destaca que ell es fixava en el cinema americà, i ho afrancesava i donava una via, no? Però bé, quan he vist la pel·lícula aquesta, el Tavernier que jo vaig veure en persona a Barcelona, m'ha caigut els peus, perquè ha tornat a ser l'egoelatra aquell que és capaç de parlar malament dels seus companys d'ofici, vull dir, és que parla de, no diré noms, perquè és que em fa vergonya, fins i tot, de dir els insults, que són pràcticament insults, que ell diu contra companys d'ofici. Vull dir, com si un poeta, jo sé que els poetes, entre ells, potser no tothom parla bé, però ho fan d'una manera discreta, no ho fan a la cara, no ho fan projectats en una pantalla. Els poetes, com amb els actors. Sí, que quan es troben, quan coincideixen, en un plató, en una sala de doplatge, tots són alegries, i clar que sí, potons i abraçades, i quan l'una a l'altra giren cua, d'acord, però això és el que es fa en tots els oficis, però és que aquest paio surt a la pantalla i carrega contra qualsevol, vull dir, i que sigui com sigui el prestigi i la història. Una cosa absolutament horrible. I sobretot, jo hi veig que ell té uns gelos enormes del Godard. Vull dir, ell sempre ha parlat malament de la novelva, i això va a compte d'ell, si vol parlar malament de la novelva, per mi no hi ha cap problema. A mi m'interessa moltíssim la novelva, perquè és el cinema el qual nosaltres vam començar, i que és definitiu en el cinema modern. Vull dir, no pas les pel·lícules del Tavernia, seran definitives en el cinema modern. Però vull dir, així com el Jean-Luc Godard va fer una sèrie que es va passar a televisió, i que després s'ha passat en cinemes també, en filmoteques i tal, que es deia Histoires de Cinema, i que explicava la història del cinema. Aquesta vegada sí, des de l'inici, i a més tot barrejat i etcètera, doncs ell és com si tingués una mica de pel·luça. De dir, ostres, el Godard aquest, vull dir, ha fet això, jo haig de fer alguna cosa. I llavors ell agafa el cinema francès i fa més o menys el que feia el Godard, fa la seva proposta. Aquí ja anem malament, perquè ell, quan ensenya imatges de Godard, simplement diu que les imatges són bellíssimes. A veure, si l'única cosa que tens a dir del cinema de Godard és que les imatges són bellíssimes, és que t'estàs perdent moltíssim, perquè és evident que moltes vegades les imatges de Godard són bellíssimes, i hi ha vegades que no, hi ha vegades que el tio agafa un llegisme perquè l'interessa, no? Però vull dir, ell es limita a ensenyar uns plans de l'EMEPRI i diuen, oh, és que les imatges són tan boniques i aquest color i tot això. I dius, bueno, a veure, Godard només és això. Godard no té uns altres vessants. És que és absolutament ridícul. I jo, en fi, evidentment, un cinefil s'ha de veure atret per una pel·lícula com aquesta, que dura tres hores i deu, i que tot és gairebé material d'arció, menys les aparicions del senyor aquest, insoportable, però bé, vull dir, s'ha de discriminar una mica què passa. Aleshores, molt ràpidament, parlaré d'una altra pel·lícula que hi he vist, que es diu Goodbye Berlin, que és del Fati Ekin. El Fati Ekin és el realitzador conegut alemany d'origen turc que ha fet pel·lícules com Contra la Paret i una pel·lícula que a mi em va interessar molt que es deia Creuant el Pont, Els Sons d'Estambul, que estava dedicat... Aquesta vegada rodava a Turquia mateix i que està dedicada a la rica riquíssima música turca. I aquesta vegada et sorprèn, perquè quan tu veus la pel·lícula veus que no és el món del Fati Ekin. Ell sempre a les pel·lícules ha tractat de la migració turca alemanya, dels problemes que els turcs hi troben o com és la seva vida, i trobes que aquí això per primera vegada no passa. Llavors dius, bé, a veure això com és que ha anat així. El resultat és que estava en marxa amb un projecte per filmar una pel·lícula de la novel·la que havia tingut molt d'èxit i aleshores sembla ser que el primer director no va funcionar i és una pel·lícula d'encarre i llavors entens per què no surten turcs, ni hi ha aquesta situació social, que és la clau del cinema del Fati Ekin. De totes maneres, un dels protagonistes és un amigrant, és un nano, és una història de dos nanos, però aquest cas no és turc, és rus, o d'una república d'aquelles exsoviàtiques, i llavors és les vacances d'estiu d'un col·legi entre un noi alemany, que no és gaire ben vist pel seus companys, el col·legi, i aquest rus, que és un caradura, vull dir, és un tipus que, vull dir, la vida amb ell li és poc, vull dir, ell està llançat cap a tota mena d'aventures, etcètera. Aleshores arriba l'època de vacances, el Xaval alemany es queda a casa seva, que és una mansió amb piscina enorme, perquè els seus pares són molt rics, i es queda sol, perquè el pare fots amb la mà, i la mare és infermera, o no sé què, i també s'escapa, i es queda sol a casa, i llavors es presenta el rus, i li diu, escolta, diu què et sembla si el rus ha robat un cotxe, i diu què et sembla si anem amb el cotxe i anem a l'aventura, i aquell llogó, doncs vinga. I llavors és una pel·lícula que fa riure molt, i és molt graciosa que les aventures que ells passen, són com una mena de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, posats al dia, i jo trobo que és una pel·lícula que pot agradar a tothom, i que és molt divertida de veure que aquests nanos passen unes aventures tremendes, i que està molt bé. Jo ja us ho he dit qui he vist coses, però honestament, per carregar-me les pel·lícules que he vist, igual que passàvem aquesta de pàtria, i avui tenim aquest convidat excepcional, que és en Josep Maria Fulquet. Bé, un excercional no. No ho sé si tothom fa, i tothom el prèmien, i el confiden en la millor poeta de l'any. Comencem per preguntar, ja que el tenim aquí, sobre la pila d'anys que va treballar a TV3, fent dublatge de films i corrector d'informatius, perquè crec que podem esmentar una cosa que a mi m'ha cridat poderosament l'atenció, perquè he vist que ell va ser el protagonista. Ell m'haurà d'aclarir una cosa que jo no sé, i és que el 10 de setembre de 1983, va tenir lloc la primera emissió de TV3, i després em sembla, això és el que li volia preguntar, que després dels discursos institucionals, va sonar la sintonia de dales, que tothom coneixia perquè feia 4 anys que s'emitia a la TVE, i resulta que aquella emissió, si és que és així, va produir un gran impacte, perquè el públic coneixia les relacions d'aquells personatges, però mai els havia sentit en català. Es tracta, sobretot, de la famosa frase de Joc Evin, que deia, Suelen ets un pendó, que vam poder sentir en el primer capítol de dales, que va metre TV3 el dia de la seva inauguració. Els que són prou vells, per haver vist aquell primer capítol, com jo, de dales dublats del català, encara recordem l'impacte que va tenir aquella frase, tant pel desacomplaçament, diríem, lingüística que comportava com per l'estanyesa que produïa en un moment en què havíem vist molt poca ficció televisiva en català. Bé, m'imagino que va la pena dir que avui tenim, aquí, el responsable de la traducció d'aquell primer capítol de dales. Com vas viure tot allò? Doncs, d'una manera, jo diria que molt normal. Sí? Sí, perquè... A veure, jo vaig entrar a treballar a TV3, bàsicament contractat pel primer programa extraordinari de l'11 de setembre d'aquell any. I, aleshores, un company de la casa em va dir si em podia fer càrrec de la traducció d'un capítol de dales, i vaig dir, ah, molt bé, el problema. Tenia experiència en traducció, havia fet traducció literària, però, bueno... Això no canvia gaire, sí? No, no canvia gaire. I, efectivament, em vaig posar a treballar, i era un capítol, com tots els de la sèrie, no? Capítol, no sé, no recordo exactament de què anaven, però és igual. El cas és que va sortir la famosa frase en què el Jockey Wing, un dels protagonistes, li deia la seva dona, doncs això, li deia, amb anglès, li deia, you are a beach, o... Bé, ets una mala puta. Però, esclar, això no es podia dir, perquè s'ha de dir, per si algú no ho sabia, que l'any 83, que era el primer govern pujol, doncs Catalunya es practicava la censura. Es practicava la censura, diguéssim, lingüística i la censura moral. Bon dia. I aquesta expressió, tan habitual, avui dia, doncs era... Estava prohibida. Josep Maria, perdona en la ignorància, però censura institucional o autocensura? No, no, a veure, hi havia... A veure, ara diré una cosa que potser no hauria de dir, però ja hi som. Ja no tenim censura. El Palau de la Generalitat, tinc entès, que hi havia un Jesuita, mossèn Fanosa, que fiscalitzava les pel·lícules, tot això. Ja està dit. I, aleshores, aquest senyor deia... Això sí, això no. Primàtor o no. La cosa anava així. I, aleshores, doncs, evidentment, com tu has dit molt bé, el traductor s'havia d'imposar una autocensura, si no volia passar, doncs, per les orques caudines de la... Clar. I, evidentment, com que ja no podia dir, Suelen, ets una mala puta, que era el que em demanava el cos i el que deia el text, doncs vaig haver de dir, doncs això, Suelen, ets un pendó. Però, perdoneu, però... Però em va sortir... No em va costar gens, em va sortir molt espontani, perquè a casa de partant d'una família que ha parlat en català tota la vida, i són expressions que són del comú i que són habituals. Però té raó, el Joan, jo l'he recordat sempre, també. Aquest comentari, sempre, eh? Sí, doncs, mira, soc l'autor. O el pare de la criatura. I, aleshores, doncs, bueno, jo que m'he passat la vida estudiant, i traduint llibres, doncs he passat, passaré la història com autor. Aquesta expressió, que no deixo de fer gràcia, però, bueno, no. No, jo penso que això respondia també. M'imagino que tot allò va ser un arma poderosíssima per la normalització de l'ingüística, perquè a alguna mesura no estàvem gent... Jo me'n recordo que sonava estrany sentir actors com que el Gary Cooper, o sentir-los merda en català, perquè estaves acostumat en un castellà. Sonava i sonava. Ara potser no tant. Sonava doblat, sonava. Sempre estrany. Si estaven doblats, mira, ja, per exemple, un exemple molt... Ara ho faré una defensa del doblatge, de cinema. Jo t'estic explicant una cosa que he estudiat. No és que ho hagi mirat, que ho he estudiat. Tobí o no Tobí, de l'Enlès Lúvitz, té una traducció catalana, una traducció castellana i la versió anglèsa. I la versió catalana és molt superior, molt superior a la castellana, i està al mateix nivell de la versió anglèsa. Sí, i les versions traduïdes del Shakespeare, del Josep Maria de Sagarra, de l'Enlès de Maria, segurament són brutals i imgirables. No solamente únicament per la traducció. No únicament per la traducció, sinó inclús per l'expressió. És a dir, els actors que doblen Tobí o no Tobí, de l'Enlès Lúvitz en català, que ho va fer el Josep Maria Figueres, el Xamo Figueres, l'equip de gent castellana que portaven els deia l'Ars, abans que ells els que van promoure aquesta traducció, era excel·lent, estava molt cuidada i molt ben feta. I allò, si ho sents en català, no et sorprèn, ho trobes absolutament natural, com sents una obra de teatre en català, et sembla natural. Però és veritat que al principi, el principi de tot, com que estava acostumat al castellà i no al català, sonava estrany. Jo penso que si vull dir que la traducció és bona, està al mateix nivell al català que al castellà. A veure, jo, com que durant uns anys, bastants, jo treballava a TV3, el departament de producció liana, que és el departament que s'encarregava de traduir i doplar pel·lícules sèries, amb llengües, amb llengües estrangeres, doncs puc dir que hi ha traductors bons i traductors que no són bons. Hi ha doplatges bons i doplatges que no ho són. Evidentment, com diu el Joan, la cosa ha millorat, però és que el començament, com que tothom anava amb peus de plom per no vulnerar la normativa, i oblidant que la llengua es fa al carrer i la gent parla com parla, ens agradi més o menys, trobaves que la gent parlava com si fossin professors amerits d'universitat. Hi ha una anècdota que es vol de recordar. Aquella col·lecció, que ja tenim una edat, recordarem tots aquella col·lecció de 1962 de novel·la negra, que és la Cua de Palla. Que eren uns llibres grocs, hi havia dos, com el James McCain, el Dash & Hammet. Allà, si ho podeu comprovar, si feu un llibre d'una traducció d'aquestes, allà els gangsters es tractaven de vos. Imagina. Clar, dius. Ja t'ho dic, professors amerits de facultat. No, no podia ser. Tot això ha anat canviant, ha anat evolucionant, i ara, tins i tot les sèries, com la que comentàvem quan veníem en cotxe, parlen com parla la gent, amb la vida de cada dia. I això és d'agrair, perquè... Escolta. A mi, jo recupero la idea d'abans, veure què ho sembla, com que el Josep Maria s'ha ofert, i no sé si ell mateix vol fer-la d'allò, a la nostra de la seva policia. Jo penso que és... Ja ho dic. Em subo a la teva proposta... Que triguï el que vulgui. Jo truy avui un poema breu, bueno, breu, no n'hi acabo, però n'hi ha un que és el que ara tinc un problema logístic, que és que tinc l'opinió de la barriura. No passa res. Però ho posaré, una música, a veure què et sembla, A veure si la reconeixer també els altres. I mentre estan en idea tota la velocitat de buscar aquests llibres. I jo te'ls porto, ja ho vas trobar ràpidament. No, escolta, aquí a Sant Just... Vaig cap allà. Si aneu a cal llibre té, el trobareu. Aquí és una llibreria que està molt bé. Molt ben assortida, amb una gent encantadora, i amb un local absolutament agradable. Què faig? Doncs començo? No he estat a buscar les ulleres. Ah, les ulleres. Sí, te les porto. Ara que estàvem parlant d'abans que el mestre Fulqueta ens reciti d'aquestes traduccions que deies de la cua de Palla, jo recordo la traducció del títol d'un llibre de Jacques Queroac, que havia traduït Manuel de Pedrolo, que era de Dharma Bums. Pòtols místics. I que va ser els pòtols místics. Era tremendo, era una cosa... Sí, sí, sí. Per sort hem avançat molt, però és que no podíem més que avançar, perquè si haguéssim anat enrere amb aquest català tan acadèmic, avui dia ja no existia. Era un català inexistent. Si haguessin continuat amb aquest registre, hauria acabat l'idioma. Molt bé, Joan Sardà. Si tu agafes les traduccions de Manuel de Pedrolo, que és un autor, que ja el pa d'altra banda respecto molt, però com a traductor no se'n sortia, com no se'n sortia el senyor Jordi Arbonès. Molt prestijat i no sé per què. Sí, sí, és això, és el que hi ha. A veure com queda aquesta música. És un poema, el poema 13. El poema 13. Espera, espera, la música. Bé, no sé si... Quina música és? Aquesta música? A veure si lliga una mica. Vinga, som-hi. Rèquim per un somni. Sota el cristall pur i mòbil de les aigües, hi ha com un record de pluges, de callades renúncies, de desacords profuns, de passos vacilants pels foscos corredors de la vergonya. Dormim en el silenci 8 del nostre exili, transitant per la pols del ressentiment i la rancúnia, i tot el que hem dilapidat, perdut, tot el que hem llançat al foc com fos tabella, sense pietat ni recansa, deixen l'aire un aroma com de roses cremades, partícules de terra seca, gira voltant en espirals de calor en l'hora ardent del vespre. Per nosaltres només la pèrdua, però també la dura obstinació, l'esforç per recobrar el que ens ha estat pres, l'escamutejat, per una imperfecció del coneixement, o per absència d'aquest mateix coneixement, per un defecte original d'amor, per arrogància. Sabem que no pot haver-hi coneixement ni resòlit, ni durador, sense amor, sense consciència de ser flame en combustió permanent, riu que flueix, però el que hi era orgull i força és avui un grau extrem de decadència, de prostració completa, un oritzó apenas iluminat pel neó de les sales d'espera, en què el record titilan de tardes i extingides fa més vives la fragilitat i l'agonia. En l'hora insert abans de l'alba, quan el vent terminal s'atarda en els estalls de les barques, amb un soroll sec i aspre, i el dia es mostra renuent a obrir-se. Després d'haver posat una forta resistència a disoldres en el vell de la nit, a mesclar-s'hi, sabem positivament que no podem detenir el que vindrà. Intentar-ho seria vanitat, i hem decidit a les pautes, a les exigències d'un temps que ens fa caminar amb les crosses de l'espera, perquè el que portem a dins, com una larva, i un dia ens haurà de destruir, s'ha de administrar amb mesura el desesper i l'ància, la por i l'angoixa. I obre sobre nosaltres els claus, amb virtut del seu poder ocult, d'un poder que la il·lusió seductora de rars moments d'armonia, de film arbenestar, de cómplices rialles, s'entesta vanament amb mascarar. Molt bé. Molt bé. Un plaudiment. Molt bé. Moltes gràcies. Molt bé, molt bé. Tenia curiositat, ja que et vaig sugerir, perquè ho havíem dit aquí, que veia 6 Patterson, quina impressió tu, aquest poeta, com has vist Patterson? Home, a veure, jo, Patterson, ja l'havia entret, ja l'havia entret, ja havia caigut de programació, però la vaig llogar amb un vídeo de casa, al costat de casa, un vídeo domèstic. A veure, la veritat és que... la vaig... la vaig llogar amb tota la bona fe, perquè me n'havien parlat bé, i em va decebre molt, perquè a veure, d'una una idea, de com es fa un poema, o del que és la poesia, bastant frívola. És a dir, no pot ser que el senyor conductor de l'autobús, doncs, abans de sortir a treballar, abans d'engegar l'autobús i sortir a fer el trajecte, el recorregut habitual, digui, doncs mira, ara faré un poema. I quan està, no ho sé, fent la migdiada, o quan es desperta de fer la migdiada, mira, ara els ocellets canten, el sol es pont, fem una altra poema. La cosa no funciona així. Almenys jo entenc que no ha de funcionar així. Jo penso que és una mirada irònica. Bueno, no ho sé, jo suposo que sí. I fins i tot sarcàstica. Després hi ha aquella dona seva, que és una cosa absolutament insuportable, que ja l'hauries canyat els primers dos minuts. I jo vaig trobar al final, que l'únic personatge intel·ligent de la pel·lícula, el gos. El gos. El gos que acaba crospint-se els poemes, d'aquell ximple. No, aquí ve el sarcasma que el gos es cruspeix els poemes, perquè els poemes no valen res. Vull dir, ell tan sols té la idea que William Carlos Williams havia nascut i discute a Patterson, i ell vol ser un epígon sense poder-ne ser. És clar, és que a William Carlos Williams escrivia una mica com ell. Feia uns poemets així, tontos, de circumstància, sense cap mena de... És que vivint a Nova Jatza i potser no es pot fer res més. Potser no, potser no. El cas és que em va decebre bastant a Patterson. Però, per exemple, ja vaig veure també, ara que parlava de pel·lícules que heu vist i això, jo no sóc un especialista, ni tinc la formació, ni simteòrica cinematogràfica que teniu vosaltres, però parlo com a aficionats, simplement. Però vaig veure una que em va agradar molt, que és Franz. Ah, sí? Del francès, sí, del Hugo. Sí, sí. Del françois Oson. Aquesta em va agradar. Sí, perquè em vaig trobar que era una pel·lícula que incidia en un tema delicat, dolorós, difícil, i ho feia amb trassa. Jo deia que era de les que més m'ha agradat la França Oson, perquè en té moltes, ja ara que ha acumulat molta bibliografia, les últimes estan millor que les primeres, però primeres eren moltes de molt volentes. I en canvi, aquesta està bé. M'ho vaig dir, em va agradar. Estic de coincidèixer amb tu. Era molt delicada, estava molt bé. És veritat, és veritat. Deies també que et havia agradat molt les pel·lícules del... Del còpula, sí. A veure tant els tres... els tres parts del padrino... El padrino. Allò és Shakespeare amb imatges, és una meravella. Tant la primera com totes, totes, totes. La tercera que més té aquest component ofegit de la opera de... de... Quina caballeria rosticana? Caballeria rosticana de Pietro Mascagni. Sí, sí. Que és aquell... aquell... aquell... aquell trac a final, la opera de Palermo, amb la... amb la mort de... Clar, és que jo et té molta força, aquella final. Sí, sí, la mort de tothom, perquè... mort tothom, allà, no? Perquè té, diguéssim, el correlat amb la mort de Turiddu, del protagonista, diguéssim, de la caballeria. És una pel·lícula... són tres pel·lícules, són les tres parts del padrino, són una meravella. I també em va agradar molt una mica l'última versió que has fet del Macbeth. Del Macbeth. No sé si l'he vist. Sí, és la de la... Cotillar, de la... de la Marianne Cotillar, i ell és el... No l'he vist, no l'he vist. És una... està molt bé, perquè, a més, és molt... és molt fidel el... El text original. No l'he vist, no l'he vist. Està molt bé, està molt bé, i, a més, no s'esplaien... saps, no... no s'esplaien, diguéssim, en afusions... de sang, de violència, que n'hi ha, que n'hi ha molta, no? Però el director ha tingut el bon gust de passar una mica de puntetes, per sobre d'això, no? I és una pel·lícula... A més, la Cotillar està... És que la Cotillar és, francament, està immensa, està immensa, i fa qualsevol cosa la fa molt bé. No sé si has vist la vida de Diapiaf, quan ella fa la Diapiaf... No, però vaig veure a Light, a Liados, amb el Brad Pitt, que no estava malament, i ella fa un paper... Un destaca d'una forma espectacular, fa una caracterització que no sembla ella, perquè és amb l'obra de... l'autobiografia, diríem, de la Diapiaf, i allà es va lluir, jo penso que va ser llançament d'ella, va ser quan tothom la va descobrir internacionalment, i després ja ha fet moltíssimes coses, perquè, de fet, no para de treballar, és a dir, no ha fet moltíssimes coses. I voldria afegir, si us sembla, un grau... Bueno, volies parlar? No, no, és que no recordo el nom del... Del director o de la...? El Fasbender. No, el Fasbender. Michael Fasbender. Michael Fasbender. Sí, sí, està molt bé, també. El Fasbender és boníssim, és que tot el que fa ho clava, és un actor impressionant. Doncs aquesta l'hem de veure, perquè jo no l'he vist. L'heu vist algú, de vosaltres, aquesta? No, no. Jo la vaig veure amb... Bé, un vídeo domèstic, ja ho veus. Sóc un fan del vídeo domèstic. El sembla molt bé. No, jo deia que volia afegir un grau de complexitat, portar en algun lloc o no, però mirant així una mica articles sobre Josep Maria i... coses que ell ha escrit, una mica... ho reconec, per sobre, m'he adonat també que hi ha com un paral·lelisme molt gran amb el que hem fet avui al programa, que és també una crítica constructiva, però al mateix temps despiatada de pel·lícules. Josep Maria també ho pot ser, i hi ha una crítica en concret que tu apliques, Josep Maria, a una determinada generació, que ha explicat també el cinema. És el fet de dir que els ereus o els suposats ereus, que es consideren ereus d'una tradició determinada, que no necessàriament ho són, però que han viscut circumstàncies polítiques, econòmiques molt diferents, de vegades han aprofitat d'això, però no tenen la complexitat de la obra dels originals. Parles, per exemple, d'als que es consideren ereus, una fèrica amb un seny, per exemple, i d'allò. Un senyor que vol sobre la generació quàtica del 70, d'aquella exposició que es va fer a l'arc santamònica. Ja vas una miqueta... Després em va saber greu, i em vaig esclar. Em sap greu treure això. No volia parlar exactament del que ens referia, però jo diria que en el cinema, en el cinema també es pot fer això. Hi ha uns originals, ja la parlàvem de Godard, de la Novel Bach, són referències, però no per tothom, ja em dic que el Tavernieno els té com a referència, i que t'han enviat d'aquests originals, i que considera que té mèrit la seva filografia, o el que fan, perquè estan escrites a allò que han fet d'alguna manera els originals. És un grau de complexitat, que segurament seria una d'allò per avançar, però jo no sé si tu la poesia, i nosaltres, que hem vist més pel·lícules, però no és que entenguem més ni menys, simplement ho veus així. El món de la poesia veu d'aquesta manera. Hi ha uns referents catalans potentíssims. A veure, és difícil, perquè avui dia jo vaig tenir una decepció molt gran quan el dia de la... que em van convidar, i aleshores, doncs, esclar, doncs, i vaig anar, perquè s'ha de ser educat a la vida, i vaig anar, i em van convidar a llegir aquest poema, que aquell llegit fa un moment aquí, però em vaig adonar que el nivell, tant del guanyador de la flora natural, com altres poemes seleccionats, era molt baix. Era molt baix. I, diguéssim, la filosofia que impera, avui dia, dins el món de les lletes, o sigui, es vol de la poesia, perquè els novel·listes van per un altre camí. És una mica allò, avui per tu, demà per mi. Sí, sí. Jo et faig aquest favor, demà guanyaré jo, perquè tu em votaràs a mi, i és una endogàmia. És una mica com els tribunals d'oposició de l'universitat. Sempre guanya el candidat de la facultat que convoca l'oposició. I si tu vens de fora, doncs ho tens fatal, ho tens peludíssim. No és la qualitat. Ho has de fer molt bé, i que el candidat de la casa t'hagi de fer molt bé. I jo, esclar, referents, jo tinc els meus referents. Diguem alguns. Foix, per exemple. Per exemple. Riba. Riba. Ausius Marc, un poeta molt interessant. Diguéssim, Ausius Marc, diguéssim, que deia... Els nous cientistes, no? Els nous cientistes. Els nous cientistes no m'agraden gaire, no m'agraden gens. A mi tampoc, a mi tampoc. Els modernistes sí. Bueno, a veure... Els modernistes tampoc m'entusiasmen. Maragall sí. Maragall té coses molt estimables. Maragall. És una figura molt important dins el món, diguéssim, de la... És veritat, és veritat. Però de modernisme, o de nous cientistes, no n'hi hauria cap. La gent està fascinada amb carné. Jo, el carné, no m'agrada. No m'agrada. Ja em perdonaran, però és insuportable. Sí, estic d'acord. És absolutament insuportable. I les traduccions d'ells són horroroses. No, és que les traduccions d'ells tothom diuen, o no, és que diquen, quan va fer aquella traducció del David Copperfield, diuen això, o es que diquen, és que supera l'original anglès. Però quina bestiesa. El carné és carné. És que allò no és diquen, allò és carné. Sí senyor, estic d'acord. I que, a més a més, no ni empatitzes, ni t'agraden, ni entres, ni... No, no, és que agafes... Tances el llibre. Hi ha moments que jo parís el llibre, el fotreguis per la finestra. Perquè la poesia, perillós, em veia full, que tal com hi ha una mica de veig, tu ens corregeixes, i penso que coincides una mica amb la poesia de la poesia. Sí, sí. A mi m'interessa la poesia, com la definia Carles Riba, com a objecte de coneixement. Perfecte. És el que fien ell, i el que hem fet els grans poetes europeus. Perquè si Carles Riba, en lloc de néixer a Barcelona, que és nascut a França o Alemanya, seria un poeta conegut i prestigiat... conegut de tothom. I prestigiat... Home, s'ha dit un poeta de capçolera, com és malarmè, com és Rilke, com és Godfried Ben, com és... I ara, sense acabar el programa, ara comencem a parlar. Ja estem, ja estem. Has de tornar l'altre dia. Has de tornar l'altre dia. S'ho ha fet curt. És com el padrino, té segona i té segona. La setmana vinent, Joan. Venim un tema curios que és dels hippies, que és oferir-ho flors als revels. És un documental d'una persona d'aquí de Sant Just, que ha fet un documental d'una hora i 20 minuts, i que parla... Què ha quedat de l'autopia hippie? Visita-ho i tanquem, perquè s'ha fet l'hora. Moltes gràcies, Josep Maria. Bona nit, moltes gràcies per venir. Moltes gràcies.