CsC 06/06/17 - Films (Clash - اشتباك, Miss Sloane, Merci patron!, Their finest) + Jesús-Ángel Prieto

CINEMA SENSE CONDITIONS Cinema sense condicions. Les coses tenen que creure des del principi. D'aquest moment només m'interessava les drogues. Quan s'incanés, m'he dedicat a les drogues. 10 anys després que he revenut de la guerra de Vietnam, que he comprit que no faré res que estigui a les Estats Units. M'agradaria fer una escampada de gent a la muntanya, que no t'ho creies. M'estava veient un vell, perquè en aquell moment estàs enamorat i segueixes d'on va el company. És una família d'associatat molt tancada, però supertancada. I és una família molt tancada, i llavors tu volies sortir i fer coses i... Ni hiti ni res, anticonsumència. Bona nit, un dimarts més. Som aquí, disposats a passar-nos-ho bé, per parlar de les pel·lícules que ens agraden, de la gent que estimem, de la gent que fa pel·lícules. Avui, en concret, tenim un convidat, això que estava ho sentint, correspon al trailer d'una pel·lícula, perquè ja té una documental d'una hora i 20 minuts, en la que tocava el tema de revisitar, ens ho explicarà després ell, revisitar una sèrie de persones que, com a hippies, es van instal·lar a la muntanya, al camp, i van crear una determinada comunitat. Jo penso que és millor que després li preguntem a ell perquè va passar molt temps en contacte amb aquesta gent, que es feia aquest documental, i ell és professor de l'escola Massana, va estar director de l'escola Massana, realitzador audiovisual i membre del FAT, és l'Associació d'artistes i artesans i foment del disseny, i, evidentment, acaba de presentar el seu doctorat, és a dir, acaba de presentar la seva tècia doctoral, que, per cert, quin és el tema que feies? El tema és un enfoc de caràcter sociològic sobre els oficis artístics, quin és el seu reconeixement, perquè no ho han determinat tan reconeguts, i després tothom se n'oblirà d'ells, i és una mica aquesta revisió en el que seria el... Deixeu-m'ho afegir, que és un senjustenga durant d'un temps. Sí, sí, sí. Dona la cosa, perquè va ser una cosa indirecta. No sabia inicialment que ell havia viscut a l'any 1968, no? Sí. I està fins als 73 o fins als 80? 79, 80. Doncs la vida que es vivia en aquells anys a Sant Just. Per tant, això ens en podrà parlar a la segona part del programa, com suposo que cada setmana sabeu. Fem, com que ho hem fet dues parts, avui tenim aquest convidat, que ja veieu que és una persona interessant, que ha fet diversos documentals, diverses pel·lícules, ha col·laborat després, ja ho explicarem, a més d'allà i després en la... diríem com a equip de rodatge d'unes pel·lícules, doncs ja ho parlarem, ja ho explicarem. La primera part faríem, com sempre, les pel·lícules que més o menys hem vist, el que recomanem, aquelles coses, i la segona part, que seria més o menys la mitja hora, ens dedicaríem a parlar del convidat, i sobretot de la pel·lícula en concret, aquest documental en concret, perquè el títol, diríem del tema, hem agafat el mateix títol de la pel·lícula, que és oferir-ho flors als revels. I que en definitiva ell es preguntava, suposo que indirectament, què n'ha quedat de l'autopia hippie, que va viure aquesta gent. És un títol extraordinàriament sugerint. Sí, sí, molt sugerint. No és propi, ha de parlar d'un surt. Molt bé, ens agradarà saber-ho. Molt bé, molt bé. Comencem per parlar de la primera part de la pel·lícula d'avui. Doncs del que hem vist, jo he vist una cosa, però comencem si vols anar en pas a les senyoretes, a les dames, que ens expliquin el que hem vist. Jo he vist dues pel·lícules, no són grans pel·lícules, però són les dues interessants. Una és Clash, que és una pel·lícula egípcia, és a prop d'un documental, o d'una format documental, no és ben ben documental, però ell li dona aquest format. I és una pel·lícula interessant. El director es diu Mohammed Diab, no sé qui és, jo he mirat una mica, havia fet una pel·lícula que a mi em sonava, però jo no sé si aquí ni si la vam fer, que es deia 678, que és un autobús, d'Egypt, del Cairo. I són les històries de tres dones que estan agredides sexualment amb situacions diferents. S'ha parlat bé d'aquesta pel·lícula, però és molt diferent d'aquesta altra. Aquesta altra què és? Aquesta altra que està ubicada després de la revolució d'Àrab i a Egipte, en particular, perquè comença a Tunísia, però es fa tot el món àrab, i està després de que cauen el Khosmibbara Mubarak i puja el Dursi, que és dels germans musulmans, i després el Dursi i els germans musulmans té una contra-revolució també militar, que, de fet, el Sisi o un home així és l'actual, que, de fet, és un militar i és una dictadura militar. Llavors, això està ubicat en aquest moment, que és un moment molt dur, i la pel·lícula està agafada des d'un furgó de la policia en un moment d'una manifestació especialment caòtica i especialment dura. Quina és la idea d'anar ficant persones dins del furgó i allà fer la mostra del que allà va passant? És una idea molt recorrent, no és que sigui cap novetat, això no és cap novetat, però sí com ho tracta i sí entren tots dels germans musulmans fins als militaristes, fins als... jo crec que hi ha un copte, perquè hi ha un moment que un fa... perquè també hi ha cristians en aquesta història, nens, grans i, finalment, inclús un militar, perquè al final un militar també es queda dins. I és tota l'estona aquesta del caos dels que tiren pedres, els que tiren bales, els que tiren bales i pedres amb un caos molt, molt ben tramat. Això està molt bé. Els personatges molt bé, molt ben descrits i molt ben interpretats i sí que tu t'arriba que allò era impossible de dominar i impossible de enganxar. I allò enganxa bé l'o no enganxable. Aquesta pel·lícula el tracta que li dona, perquè tot és dins del furgor, però es veu des de fora el que està passant constantment. Què és el sluix d'aquesta pel·lícula? La càmera és boníssima, molt bona, molt bona, perquè va els... els primers plans duríssims tots ells, molt ben enganxats, molt ben interpretats que hi ha allà dintre. Però què és el punt fluj en tot cas, si en té algun que en té? Diria que no té història. Clar, una pel·lícula quan mostra tot això, que fica la càmera en un lloc incòmoda, en un lloc opressiu i en una opressió invivable, ha d'haver alguna història, perquè l'espectador s'identifiqui en valgo. No només en el caos, que és difícil de l'indeficació. I potser aquest és el punt com fràgil d'aquesta pel·lícula, però jo diria que aquest noi, que no sé qui és... Té futur. Seguríssim. Seguríssim, perquè ho enganxa bé i enganxar bé una història ja és un valor extraordinari. Jo no he dit en la presentació, que he donat per suposat que els uïdors ens tenen cada setmana aquí, que l'equip està format per, com sempre, el Francesc Aguilar, la de les vidres, controlant el so i tot, la justa tècnica, sobretot, Carme Nabot, que ens acaba de fer la presentació del que de pel·lícula que he vist, el convidat que tinc a la dreta. Tinc entès que, una mica més tard, perquè ve de la filmoteca, arribarà en Joan Cerdà, en Joan Cerdà deu estar per caure, i començarà a fer la presentació, però que ja he donat per suposat que l'equip ens coneix i que som tan habituals. Jo diria que no em dic ni el nom del convidat, diria. No li hem dit? No ho sé, no ho sé. Josep Ángel Prieto. Ja està, ja ens ho tenim de sobre. Ja sabem qui és. Pensava que l'havies dit d'entrada. Jo voler passar d'incognito. Si els descuidem i passes. No estic segur si l'he dit o no l'he dit. Tornem-lo a dir, si vols. Comencem. Ho diríem moltes vegades. Ja explicarem després, en el cas de la presentació, de la seva... del que ha fet, ja el parlarem més. Francesc, què has vist? Hi ha alguna cosa que vulguis explicar? Espera, perquè volia comentar això de la classe. Ah, l'has vist? No, però va comentar-la la setmana passada, ja que és un programa en què no sempre podeu venir, i llavors, per exemple, la Cama, no sap el que li ha dit el paper a un mengol, i ho complementem una mica. Tot això que tu has dit és el que ell també va explicar, i ell no li va fer falta la història, perquè el seu documental ja era el reflecte d'uns fets determinats. Simplement, no volia contrastar amb el que ell va dir. I sí, jo volia parlar de la pàtria, que la vaig anar a veure ahir, i que també la van comentar la setmana passada, el mateix paper mengol i Joan Cerdà, la van criticar de manera demoladora, que no havia agradat gens, ni interessat, ni res de res, la pel·lícula. Jo no sé quina és aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que parla d'una llegenda primigenia, diguéssim, de la independència catalana, per dir-ho així, del sentiment catalanista, o podíem dir-ho, G, com diu en Joan, el subtítol seria la llegenda de G cataló, i els nou barons de la fama. El que passa és que m'interessaria, m'agradaria, perquè, a més, voldria fer participar a la nostra convidata, que, com hem dit, anirà amb un nom, Jesús Ángel Prieto, després de la idea o del plantejament que jo tinc, al costat, no enfrontat, necessàriament, però sí contraposat, això sí, el que ells van dir respecte a la crítica de la pel·lícula, no per la crítica en sí, que la respecto i la accepto, sinó per la valoració que es pot fer d'una pel·lícula d'aquestes característiques, la manera com ha estat feta, com ha estat rodada, com ha estat finançada, i del tractament que, a mi, em fa la impressió. Tu també l'havies vist, Joan. Sí, és veritat, és veritat. Ara no estic segur. Amb mi tampoc em va agradar. No, però si és que ja no parlo només del fet que t'agradin una cosa, sinó de valorar una producció, perquè estem parlant del cap i a la fi d'una pel·lícula, des de més punts de vista, no només des del punt de vista de com arriba l'espectador, si és d'una eficàcia apreciable, de si aconsegueix ser com el director, el Jean-Franç Charançonet, vol que sigui, ell sempre ho diu i ho reconeix, i també ho va dir a la presentació del Fitcat, que no acabo de dir-ho, que és el Festival de Cinema Internacional, de Cinema Català, que està en la seva decena convocatòria, la seva decena d'edició, i que, de manera força original, diria jo, cada any està dedicada a un aspecte del cinema, directors van de sonora, i aquest any està dedicat als guionistes, no al guió cinematogràfics, sinó als guionistes, cosa que trobo significatives, a dir, a les persones, en concret. El col·lectiu, què? El col·lectiu, i a les persones anguretques, dediquen a fer els guions cinematogràfics. Fundamental amb el tema, eh? Sí, no en el programa aquest, que podem, més o menys, tenir una idea, i no tenim un guió escrit, però sí quan has de fer una cosa, amb caralluls i amb una equip darrere, que ha de saber que has de fer. La idea era, seria això, va ser la sessió inaugural, començava ahir, estarà tota aquesta setmana, no me'n recordo exactament si dura fins a aquest cap de setmana, una mica més, a Arroda de Barà, diria que és que ho estigui d'agafar al cotxe, o d'allò i desplaçar-se una miqueta, però m'interessa, saber que hi ha aquest festival de cinema català. Jo vaig dir que... Sessió inaugural. Com a cosa, és a dir, com a realització, com a intenció, com a ganes de fer-ho, com a bona voluntat que hi ha darrere, és evident. Tant d'on es compte que hi ha hagut realment, inclús de diria que combrego amb l'esperit que està rodada, o l'interès que té la pel·lícula. El que passa és que una cosa és que combreguis amb les bones intencions que hi ha, i l'altra cosa és el resultat final. Jo trobo que això és molt personal. Jo no crec que aquesta pel·lícula tingui gaire èxit, sincerament. El que passa pel públic en general. El que passa és que sí que és... Depèn, mira, perquè jo volia comentar això, sense que sigui una... No, però tampoc és una apostània, perquè jo vull donar argument. Jo vull donar la idea que... Depèn molt de com s'ho agafin les persones. Jo, per exemple, aquesta pel·lícula la recomanaré. A més a més, avisaré a la persona que li recomani que es trobarà, d'acord? Però jo crec que és una pel·lícula que s'ha de recomanar. Això és el que vull destacar, perquè està clar que no és... O estava acabant de dir, i de dir, sempre em deixo de vegades les coses de mitges, que el Jean-Franç de la mitja broma que fa, és que volia fer el Braveheart català, l'especte de la idea de l'independentista, en aquell cas escocès, en aquest cas català, que inicia una mica la cursa. El cas escocès és una supergrana producció. Exacte, exacte. I aquesta pel·lícula és una microproducció. És a dir, és amb 200.000 euros. Ja us ho dic directament. Això no és absolutament res. 200.000 euros, d'acord? Llavors, clar, ja Jesús Ángel està dient, que com es pot fer una pel·lícula amb això. Doncs amb aquests diners, el que es fa amb aquesta pel·lícula dius, uau, saps? Uau, totes les forts, totes les localitzacions, tot el temps de rodat, si llavors... La bona voluntat, la bona voluntat, la intenció, el que deia, jo estaria segon dia. No, però això ho podem anar a repetir una vegada o una altra. Però jo el que vull dir és que jo crec que s'ha de recomanar aquesta pel·lícula. Crec que s'ha de recomanar perquè llavors, si no, la gent no anirà a veure. Recomanem-la. El problema és que quan tu recomanes una pel·lícula i després la gent surt de sabuda... No, perquè li expliques que hi ha d'anar a veure. Anirà a veure una pel·lícula que no s'ha fet d'aquestes característiques mai, que és una pel·lícula molt petita, que és un prodigi, que aquesta pel·lícula s'estreni en sales comercials. És molt difícil que aquesta pel·lícula arribi a un cinema. És molt complicat. Fa no gaire van parlar, jo us he parlat molt, al final ja sé que no l'heu pogut veure, perquè és complicat la mano invisible. Amb molt poc pressupost ha aconseguit micro-mesenatges d'aquí, d'allà, gent que porta coses, marques comercials que també posen la seu patrocini, i és una pel·lícula rodona, d'acord? Aquesta no és una pel·lícula rodona, té moltes qüestions que es poden criticar, però és una pel·lícula que s'ha de defensar. Perquè si no la defensem això, què defensem? Exactament què hem de defensar? És a dir, clar, és un cinema que fa gent d'aquí, del costat, de proximitat, que tenim, que s'estan deixant la vida per fer això a part de la seva feina. Jo és que ja no puc deixar de dir aquests tipus de plantejament, perquè si no, i torno a dir que després, o ara, quan vulgui, voldria saber, si us sembla, o que us enganxi, que voldria saber la teva opinió sobre això, perquè jo estic lluitant, des de fa temps que la veig... No opinió de la pel·lícula, Joan, sinó d'aquest tema, d'aquest tema de què hem de fer amb aquests tipus de pel·lícules, de produccions, que són ínfimes, en quant al pressupost, en quant a d'allò, però que donen tot això, que després el resultat, jo què sé, clar, n'hauríem de mirar, és que no sé si hem de tenir un barem diferent per cada cosa, no sé, voldria, si una mica amb el que estic dient, Jesús Ángel, venia pensant demanar-te la opinió sobre aquest tema en general, sobre la pel·lícula, està clar, que no l'has vista, i per anar coneixent-te una mica també, que després ja parlaré amb tu, i això sí... Sí, una pincella dret. Jo, en la contradicció que vosaltres me'l mostreu, l'entenc perfectament, és a dir, de ser una perspectiva de recomanar la gent que vagi a veure pel·lícules, on té que apostar per la qualitat de la pel·lícula que ha vista, perquè la gent no sortir és muda. Per part d'altra banda, entenc perfectament la teva observació que m'hi ha passat, he estat militant d'anar a veure pel·lícules de gent d'aquí, a vegades la conec o no la conec, i que quan tu parles de 200.000 euros d'una pel·lícula, clar, és un escàndol, és una pel·lícula molt, molt, molt, molt, molt de molt baix, per suport, és un milió d'euros. Clar, en aquest sentit és on tu entres en aquesta dicotomia de dir, bueno, estic intentant recomanar algo que no té la qualitat que teníem d'altres coses que estem recomanant aquí, que veiem, clarament, coses que ens han agradat, segurament, per part d'altra banda, dius, com podem apollar perquè el cine d'aquí es faci estirar endavant. I en aquesta contradicció no hi juguem. El risc, perquè això deu ser un risc extraordinari. Sí, bueno, això, segurament la gent... És evident. El que passa és que jo valoro la bona voluntat d'aquest personatge, perquè el personatge és així que ho heu vist, l'entrevista que li van fer, el Cuni... No, no és un personatge, és una persona. Seran Sonet vol dir el director. El personatge és Ujé Català. No, no, és una persona que va ser clavistana. Vegem que va venir el protagonista. Oi que sí, oi que sí, per jove. El director va estar entrevistat i presentant la pel·lícula deu fer un mes i mig aproximadament, avui el dia, un divendres. Doncs hi havia el Toni Vaig, que és el crític de cine de la... 8V, hi havia el Cuni i el van presentar amb ell. Llavors ell va explicar... Doncs que... Jo crec que... Aquest xicot... Va semblar que la idea era molt... moltes ganes i moltes llocs, però va explicar que ell havia presentat el seu guió a diverses productores i que no li havien d'allò perquè jo crec que el guió falla, però això és una opinió molt personal. No li van acceptar, va anar també a TV3, i llavors a TV3 tampoc li van acceptar. És a dir, no li van acceptar enlloc. Llavors, com que no li van acceptar enlloc, i ell volia fer-la, va crear el tema del micromassanatge. Perquè tracta sobre una llegenda, s'ha de dir... Perquè tracta d'un tema... Vols ser el Braishead, diríem, de... La llegenda sobre la llegenda. Això és com una mica un mitja broma, que ell fa per uns per relacionar-ho i per... Però la intenció, una mica, és aquesta. Llavors jo penso que... Des del punt de vista professional, técnico, dir-ho com vulguis, això no està aconseguit. I penso que el que falla, bàsicament, jo diria que és més el guió, que no pas... Incluso a les interpretacions, perquè... Tots els actors no ho fan bé, però n'hi ha uns quants que ho fan bé. És el que fa d'un jer català, ho fa molt bé. És... I penso que ho fa bé. És un xicot de dret d'aquest... Miquel Sitxà. Miquel Sitxà ho feia molt bé. Llavors, no... Llavors, el problema a quin és que, a lo millor... Aviam... No sé, a lo millor, el més lògic ha sigut, potser polir molt més el guió, i tornar-ho a presentar, a lo millor, amb una més consistència i fer un projecte... No és una mala idea, és una mala idea. I fer un projecte més consistent, més bo... Aquest sentit d'aquesta pel·lícula podria ser un pilot. Llavors, si l'anem a veure ara, doncs després podem veure la segona versió, si és que fa alguna vegada... No, perquè no hi ha la segona versió, perquè no... No ha de canviar. Jo crec que s'havia de revisar el guió, conèixer un guió molt més complet, molt més que funcionés, i que no funciona. Aquest és el moment de la meva cabaixa, i va... No està... Llavors, clar, com que això, les televisions ho van veure, les productores i tal, ja es va trobar amb aquesta situació. Tot això és molt discutible, perquè... Clar, jo penso que la bona voluntat d'ell, perquè volia fer la seva pel·lícula, i ella es creia que el que feia el guió era boníssim, i com que ell s'ho creia i volia fer-la, doncs endavant, escolta. Com que la setmana passada no l'havia vist, no podia dir la meva, però com que ara ja l'he vist, doncs puc donar, i també com que teníem el Jesús Ángel, que es dedica a fer cinema... En sembla, jo en trobo menitori, i el que passa és que a vegades també penses, haver polit més una cosa, que no estava del tot adafinada, i potser allà vols arribar on per això. Deu passar això, que quan t'hi trobes, les decisions les has d'anar prenent, i quan ja l'has pres, l'acció té això, i una pel·lícula està formada per algú que decideix i actua, i, per tant, pot passar això, i pot passar que surti una obra d'art, i pot passar que no surti, però això no ho podem nosaltres veure perquè una pel·lícula sempre és acció. Però acció des del primer moment, eh? Aquí sempre... Jo penso que sempre es recorda la famosa frase del Mayer, quan deia que per fer una bona pel·lícula, de la Métro Goldimeyer, per fer una bona pel·lícula necessitava 3 coses, un bon guió, un bon guió i un bon guió. És una frase tòpica. Què tenim aquí? Doncs que justament una de les aspectes que des del cas català, teníem que cuidar molt, que és aquest desenvolupament de guions, que està absolutament abandonat. Jo he passat per això. Jo he passat per presentar guions a l'ajuda a desenvolupament de projectes. I tenim encara molta feina a fer. Molta feina a fer. Jo fins ara estic molt encantat perquè he tingut dos negatives. Un curs que he presentat al Fitcat se'n va mirar. És a dir, que el territori pel qual va s'avançant, i segurament a vegades... És d'aquest tipus. No em fa més res. M'encanta molt a 100.000. M'he de fer més. Però per a altra banda, segurament no és la millor de totes les seqüents. Però si és veritat que per a éixer un projecte, aquest país no tenim benestructurada les formes. A nosaltres sempre acabem comparant amb el cine, i jo què sé,con America. I això és incomparable. Ni tan sols el cine europeu agafat com a europeu. Vots fer això, imagines, el cine espanyol. Doncs és que ésim de partir d'això. Jo tinc una medota sobre el tema del Braveheart català. Ah. A principis del 2000, Carlos Rovira encarrega un director i guionista conegut, que li faci un estudi si en 1114 es pot fer un Braveheart català. I aquest personat que li encarrega, que ha sobre una persona molt pròxima, diguem-ne, a la ideologia, a la causa, que és centerradera, i jo la conec molt, se l'estudia bé, i li diu, mira, amb el 2614 no hi ha manera de fer un Braveheart català. Amb el Victus, no? Victus no és un Braveheart català. Però és, però té una altra... Sí, però no hi ha manera de... Perquè el 1114 és molt, molt complexa. I jo, particularment, per exemple, he fet un cult metràsic que es diu Plur en campanes 1114, que és intentar més, amb una proposta que jo vaig fer en aquell moment, a més, també, amb MicroMessonatxem, que era un cult, que és el cine català, té que... Per mi, té que anar per la via del minimalisme. No es poden permetre moltes floritures. I era la visió de com passar el 6 i un any, a través dels ulls d'un nen campanè, que està al campanar de Pi, i no es veu en cap moment res de la ciutat. No només per una teva voluntat de producció, sinó que també hi havia una voluntat d'estil. Com podem explicar les coses nuclears, amb una gran èpica, una gran força, però sapiguem que estem on estem, estem al país que estem, que és un país petit, que no es pot plantejar unes produccions espectaculars. De fet, Victus, finalment, l'última notícia que tenia, a través del productor majorens, és que està en mans d'un possible productor americà. Amèrica, jo també. Jo conec l'editora de la campana, llavors jo sabia aquesta línia, però també està un tema difícil. Em sembla superinteressant el tema, però jo aniria a passar-hi una altra pel·lícula, perquè si no, ens menjarem el temps del nostre convidat. Jo ja ho estem coneixent, ja ho estem coneixent també. Jo vull parlar d'una pel·lícula que m'ha sorprès favorablement, que me n'havien parlat bé, però no l'havia vist, perquè em sembla que és del cas esloan del John Madden. Suposo, amb la Jessica Chastan, que està extraordinària... És americana, no? És americana, i amb el Marc Strong. Va la pena dir que el John Madden és un director anglès, tant de cinema com de teatre, com de ràdio, i que va treballar primer a Anglaterra, en els últims pel·lícules n'ha fetes a Hollywood, i va dirigir, per exemple, en primeres èpoques de la televisió britànica, algun dels Sherlock Holmes, l'inspector Morsey, etc. De fet, porta uns 25, entre tot això, uns 25 films dirigits, però va ser el 1998, quan va ser mundialment reconegut amb Shakespeare in Love, que, com sabeu, va guanyar a l'Òscar d'aquell any 1998. Bé, ara ens arriba el seu últim treball, que es diu el cas esloen, que és una implacable i ambiciosa... És la història d'una implacable i ambiciosa executiva que lluita per cristalitzar una legislació als Estats Units a favor del control de les armes. Com sabeu, és un tema que està en aquest moment molt candent a la societat, i que constantment ens surten debats, ens surten polèmiques, i se'n parla molt. Va la pena dir que és un afascinant i absorbent thriller polític, jo no sabia de què anava i m'ha enganxat, és a dir, m'ha enganxat, el vaig veure al diumenge, amb reptes verbals i contundents monòlegs que aborda la polèmica, com a polèmica, aquest tema. El tema, diríem, dels lobbis, és a dir, un fenomen que existeix molt més que aquí que jo sàpiga, perquè són agències privades que tenen la intenció de crear accions dirigides a influir en l'administració pública americana de cara, per exemple, a promoure accions favorables als interessos d'un sector dels polítics o d'economics o fins i tot a grups de pressió. Llavors, la pel·lícula aborda el tema d'influir, de com influir en el Congrés americà i en la ciutadania, sobre un tema polèmic, que és aquest, el de l'article de la Constitució dels Estats Units, que permet que els ciutadans puguin portar armes de foc. El que és curiós de la pel·lícula, i que segurament és la gran novetat que aporta, és que genera l'atenció en l'espectador a partir d'un personatge molt curiós, que és l'Elisa Beteslón, magníficament per la Jessica Justine, perquè és una persona que lluita per abolir aquest article de les segones mena de la Constitució nord-americana, un fet viuable, per tant, tots que estaríem reculsaríem... Des d'Europa. Des d'Europa, sí, sí, perquè ja està dividida la societat, com sabem, però que a mesura que avança el film, descobrim que ella, la personatge a cada lluita en aquesta direcció, juga brut. No és totalment jugar brut, sinó que és una dona freda, despietada, brillant, ambiciosa, inflexible, imperturbable, manipuladora dels altres, i sense ni desits de tenir família, ni de tenir amics, ni després de totes les mena d'efecte, només és interessant en guanyar, perquè ella és la guanyadora, i suar-ho té absolutament invuit. I el contrast, lògicament, és espectacular. Aquesta defensant una cosa, que és un idealisme, d'una persona que no és absolut idealista, sinó d'una realitat, la serà. El pes del film, evidentment, recau amb la interpretació, que no entenc per què no li han donat un osc en aquesta noia, perquè se la mereix, és una arrebatadora interpretació d'aquesta dona. Li trarien els oscars, potser, de l'any viner, no? No, és perquè la pel·lícula és l'any passat. La pel·lícula és de l'any 16. Va guanyar el globus d'or. Li van donar el globus d'or, però no va ser nominada en els oscars. Amb res. I em penso que és una pel·lícula interessant. Era colòbic, que devia estar aquí, a darrere. No t'estranyi. Segurament, jo crec que la Giga d'Estan s'ha de dir, que al principi ens vam dir un dia que la Bibesta el preia pel·lícula, i li va dir que la trobo genial, la trobo extraordinària, molt bona, molt bona, molt bona. Segurament, és una de les millors actrius del nostre temps. I que, seguint la tradició de les grans perverses del cinema, en aquí podríem recordar la Bibia al rei de la Corbintosa i Llevo, o la Bette d'Eivis de la Lova, o la Eva al desnudo, o la Bava de Estàmbils de Perdicció, i moltíssimes més. Ella ho broda, ella ho fa francament bé. Composo un personatge, diríem... És curiós, perquè és un personatge perturbador i potent, amb una clar terminació de guanyar sempre a qualsevol preu, no importa com, però a la vegada hi ha una cosa curiosa que aconsegueix que tu allagis una certa bon feeling amb ella. És a dir, hi ha una certa identificació que no sé com l'aconsegueix. Perquè és una guanyadora. La identificació amb el guanyador és bastant irresistible. I està lluitant per una bona causa. Normalment, normalment. És curiós aquesta contradicció, no? Perquè ara és que és una filla de puta, en part de les presioses que molesta. La veus que és una filla, doncs, que és molt impresentable, perquè és egoista, etcètera, tot gira al seu entorn i tal. Però en canvi, com que està lluitant, arribarà un moment que, inclús, hi ha una cosa que no explicaré, perquè per la pena no explicaré el final, hi ha un final obert, que tu t'agrada, que et deixa sorprès. No ens ho explico, no ens ho explico. Que dius, caram, caram. És a dir, que et queda realment amb les ganes de... És una pel·lícula realment interessant. Per tant, és curiós que tot, com deia abans, fa un moment, que tot i la moralitat i egocentrisme del personatge, la interpretació de la Txestany aconsegueix que crea un cert vincle emocional amb l'espectador, amb tu, que estàs veient la pel·lícula, i, per tant, dic així per acabar, que és un film, per mi, realment recomanable, que sorprèn per la interpretació, sol, ben i fascinant, de la Jéssica Txestany. Que no ha estat premiada Hollywood, però, en canvi, li van donar, com dit abans, un globus d'or. I fa estona que ha arribat aquí. I fa estona que, mentre estàvem parlant, ha arribat de Joan Cerdà, que ja hem dit a la presentació que vindries. Em disculpareu, perquè el meu escàs domini de la perifèria m'ha fet arrar per les muntanyes i no he pogut arribar a temps. Tranquil. Què has vist? Això sona molt èpic. Per caminar per les muntanyes, per arribar aquí. És per... Ens ha sorprat, inclús, una imatge. Per posar-hi una mica de salsa, no? Total, és que m'he equivocat de parar d'autobús. Jo era al dels muntanyes. Però he anat a parar uns llocs que... Desconeguts. Sí, sí, absolutament. A veure, jo he vist unes quantes pel·lícules, des de l'últim programa, les hores en parlaré molt telegràficament. La primera és recomanable. Es diu Merci Patron, és una pel·lícula francesa d'un periodista que es diu François Riffa, que és d'una revista que es diu Fakir, que és una revista política, diríem, molt... denunciadora del... del moviment ultra-liberal, que hi ha i tal. I llavors aquest periodista s'ha muntat una mena de documental de protesta contra un dels magnats que existeix avui a França, que és el senyor Bernhard Tarnó, que és el propietari del grup de luxe LV... LV-MAC, que és Luis Vuitton, que fa tota una sèrie d'empreses lligades en aquest holding. I, aleshores, doncs, és una pel·lícula interessant, perquè supera els estadis de lluita obrera clàssica i ho fa a través d'un humor molt lamè. Ell recorre els sindicats tradicionals, encara que només com un paper de comparsa, i llavors munta tota una cadena de... de timus, podríem dir, per enveucar a l'empresari aquest i a totes les seves accions. És a dir, intenta avui cotijar l'Assemblea d'Accionistes, fa un... Bé, els petits accionistes, resulta que ja no poden entrar a la sala gran, i llavors els deixen en un lloc que només hi ha pantalles, el plasma famós. I llavors, però ell fa una acció, i llavors, vull dir, sempre intenta trobar les jornades que fa aquest grup, doncs, d'intentar infiltrar-se i amenaçar en aquest empresari amb accions quan es preveuen aquests dies especials, no? Premi César, el millor documental del 2016, aquesta pel·lícula. Sí, sí. I llavors, ell ho fa amb col·laboració amb... O sigui, ell el que vol denunciar és totes les empreses que ha tancat aquest home per construir l'imperi que té actualment. És a dir, ell durant uns determinats anys va començar a comprar empreses només per tancar-les, per fer fora els treballadors, i llavors, a partir d'aquelles empreses, aconseguir altres contractes, etcètera, no? I llavors, el principi de la pel·lícula, els treballadors ensenyen com les fàbriques que ells treballaven a fora de París, eh? Vull dir, en regions molt apartades, doncs tot està no reat, i com molta gent s'ha quedat sense feina durant molts anys i no tenen ingressos ni tenen re, no? Aleshores, ell munta una operació amb una família que s'ha quedat sense ingressos per amenaçar la direcció d'aquesta, perquè li donin una feina al cap de família, etcètera. Vull dir, tot això és amb un embolcall de documental, però que hi ha molta ficció a dins, perquè, vull dir, tot quadra perfectament, i aleshores, ho he dit, ja es veu que... I ell, al final, revela doncs, part dels trucs que ha utilitzat, però jo trobo que és una pel·lícula molt... ...recomenable. Molt recomenable, molt divertida, que se surt dels esquemes aquests de capitalista, anticapitalista, no? I que jo la vaig veure en els cinemes Texas, que feien unes sessions, em sembla que era el dijous a la nit, i ara s'han acabat, però aquesta pel·lícula es pot veure en cercles socials, i així, em sembla que és dissabte que ve que es pot veure en una teneu del poble sec i doncs dona molt de peu a la discussió, etcètera. I ha dit que és molt recomanada. L'altre que recomano molt és una que he vist avui, aquest matí, que s'estrena el Juliol, i que es diu Su Mejor Història. Su Mejor Història és una pel·lícula dirigida per la directora Lon Scherfig, que és coneguda per a italià, per a principiants... El doc, manera d'anar. La directora es vol suïcidar, i també una educació amb la Cary Mulligan. Aquesta directora va passar del doc, evidentment, perquè és d'Anesa, a fer cinema anglès amb l'educació, i fa un cinema molt delicat, molt suau, molt ben fet, els actors actuen molt bé, i sobretot en aquesta Su Mejor Història, que és The Finest en anglès, el que aconsegueix és un guió amb moltes capes. És a dir, ens trobem l'any 40 a Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial amb els bombardeig dels nazis, i, per una banda, podem veure la situació criada per aquests bombardeig sobre la població civil. Llavors, hi ha una reivindicació feminista, perquè la protagonista és una guionista de cinema, que el ministeri de la Guerra la capta, perquè faci guions de pel·lícules que donin autenticitat i optimisme a la població en aquests moments de tres balts, i llavors la guionista. No és el mateix que els guionistes, els guionistes aparèixeran en els crèdits, ell en o, els guionistes tindran més sou, ell en o, etc. Hi ha tota una reivindicació, i el que m'ha resultat més interessant és una crítica que es fa, evidentment, que és el que ha fet el Ministeri de la Guerra, que és una pel·lícula que té una imatge de 40 anys, però que és plenament actual, que aquests guionistes que treballen pel ministeri s'empesquen una pel·lícula basada en fets reals, i resulta que els fets reals no són tal. Ho han tret d'un retall de premsa, el retall de premsa ja és una mentida, que ha aconseguit una cosa en plena guerra en el desembarc de Tonkerc. Allò ja no és veritat, ell, quan va investigant aquestes dues germans, li expliquen autènticament la veritat, però la pel·lícula ha de sortir. I encara que no s'ha vingut en els fets reals, doncs gairebé que millor, perquè llavors ells fan la pel·lícula i convé en els productors, els productors obliguen els guionistes a fer una determinada cosa, perquè sigui accessible i agradable pel públic, i aleshores, bé, trobo que és molt adient fins i tot per aquesta actualitat d'ara. De desvellar que aquestes pel·lícules va drades en fets reals, doncs no ho són, que són una ficció pura i dura, i la protagonista és Gemma Atherton, que va no estar esplèndida. Jo em sap greu, perquè sempre ens en condensarguem, i avui que tenim el Jesús Ángel Prieto aquí, que m'ha convidat, i que més a més és un antic senyor que va viure aquí a Sant Just, que va arribar en 1968 amb la seva família, que va migrar per rons professionals, pel cap del seu pare, a Barcelona, correctament a Sant Just esvern, doncs el tenim aquí, i gairebé ens estem menjant el temps perquè pugui parlar-hi. El senyor José Ángel Prieto va néixer a Estúries, en un poblet que es diu Sevares, i no ho dic malament, va venir aquí en aquesta època, volia estudiar cine, ja de molt jove, però l'època de Franco va ingressar en la filosofia, i va fer un curs d'Elemaq, que era un curs de cura, i, finalment, era l'època dels cineclubs, dels cilmoteques, dels grups de teatre, etcètera. Jo no sé si ell va viure això aquí, a Sant Just en aquella època? Sí, sí, totalment. Pels oïdors faria interessant que ens expliquessin com ho vas viure. Primer he d'agrair públicament el poble Sant Just d'Esvern, que va ser el nostre poble de Cullida, quan va venir d'Estúries, i que des del primer moment ens vam sentir molt a gust, evidentment, a les diferències. Jo em recordo que treia el cap per la finestra, que les 8 del vespre tothom estava a casa, i a l'Estúries això no passa. Aquests catalans, què volies, què són? Després ja em vaig adonar, i ara, quan vaig a Estúries, inclús diuen a aquests Estúries a saber si van a una estona a casa. No estic al cal que estigui tot al carrer. Dic que això, bé, amb tot el carinyo dels tòpics que tenim en cada... Però la veritat és que va estar... Jo vaig estar molt poc a integrar-me, al voltant de la parròquia. La parròquia va haver de dir que hi havia un siniclul, un siniclul recerca, i tant la figura del mossèn Ramon, com Lluís Segura i després Salvador Joan, que estan per aquí, van fer molt una altra. És que jo, com a xaval jove, com a 17 o 18 anys, em vaig incorporar en les teves cases aquestes. I, bueno, en un moment, en la qual una vegada l'any feia una pel·lícula secreta, la pel·lícula secreta no es deia, però tothom ho sabia, per exemple, Viridiana, es portaven uns sisens des de l'altra part de la frontera, es projectaven, nosaltres quedàvem a la porta, a l'espera de gran tres, que faig a partir-nos la cara, i de no trencar-nos l'àplico, a mi de que tenien les jaunes, anaven guardant-les sota el seient dels sisens, i quan entrava l'última jauna ja estava fora de Barcelona, mentre nosaltres fèiem el cineforum. Eran aquelles èpoques, per l'explicar algun tionèpic, però amb molt a gust de estar aquí. Després inicien el 79, com a ajudant de direcció de curmatratge, del Xavier Balllló, que es diu el noi que llegia Mercut. Sí, que era protagonitzat per Jose Maria Fulquet. Ah, que va venir la setmana passada. Sí, era protagonista. Una coincidència extraordinària. Sí, perquè hem anat a l'avant que ens havia sentit la setmana passada, i dius, jo és Maria Fulquet i el conec. Sí, m'han tingut una molt bona amistat. I els inicis del 90, amb el romà Guardiet, col·labores en els seus dos germatratges, Fulitud i els famí de Mourin. Mourin, sí. Però dius que surts del Sudatge, perquè et van escollir director de l'Escala Massana. Sí. I llavors ets estàs de l'equip d'Escala Massana, de l'Escola Massana. Jo vaig entrar en l'Escola Massana donant un curs de supervuït. I al poc temps d'estar allà, com que havia fet història a l'art, vaig formar-me en història a l'art per dir que faré alguna cosa i formaré una mica. Vam dir que tens història a l'art, però es fes alguna classe d'història, i després ja me n'ha anat incorporant allà. Fins que un dia em van agafar diversos companys i dius que tens que posar-te aquí al davant, i tenim que fer una mica de... I ahir vam estar fins al 2000, si allò del cine era ben veritat o m'hi poso ara o no. I és quan surt la idea de fer-ho, fer-hi flors als rebels. I ara fos graus, no? Fem pos graus, i si coordinos posar-nos a l'escola, posar-nos a l'aplicada. I això et sembla interessant, també. No, estem encantats. Tot costa, però estem, realment, en un molt, molt moment a l'Escola Massana, estar a punt de tenir una nova seu, que s'inagura el de setembre. Sí, per fi. Faig la broma que a la Barhouse li van fer una seu, però, bueno, tot ho arriba. Tot ho arriba a punt de vegada. Aquest és el bon nostre. I com va sortir, perquè vam parlar amb les pel·lícules que havies fet, perquè m'han fet vàries, va semblar que per al tema, un tema molt atractiu, era el que significava oferir flors als rebels, una pel·lícula que és de l'any 2000? 2012. 2012, no tenia puntat a l'any. 2012, no fa tant temps. I sembla que va ser una cosa... dura una hora i 20 minuts, per tant, és una cosa... Jo vaig conèixer el poble d'Ocera per l'entrevist d'uns amics i, de sobte, vaig veure coses molt interessants. Primer, el coneixement va ser, bàsicament, que eren molt amics d'eulàlia, que són els protagonistes, una persona que té tota una història molt interessant, que acaba generant un formatge de cabra molt conegut, que ara ja no en fa perquè s'ha jubilat, però és un formatge de referència, d'Ocera, de... Serrat Gros, que ha tingut molts premis. I, bueno, va semblar molt interessant. Però es posa a veure que al voltant d'ella havia un sucet, que era una dona suïssa, que s'havia incorporat també en principis dels 80, ja, amb tot el tema de les cerves i del cultiu ecològic, que estava ja amb el company de l'eulàlia, que també s'havia vingut de sava d'ell, una mica rebotat a aquell món, buscant-lo molt més tranquil. Vaig anar veient que havia tot una sèrie de personatges que definien molt bé el que havia estat la... Diguem-ne, la resposta de la contracultura, el hipisme, la contracultura del Sant 70. Perquè l'eulàlia havia entrat en contacte amb el món de la... de la gent que havia acabat en l'any 68, en la part nord-francesa, hi havia prexoses, hi havia un cap a que Nico, un altre holandès que venia del món de la psicodèlia, que el mateix odio m'havia posat com el mono de tot el tema, i en un moment de nervió és dipasta, m'hi vaig sobre malament, i ens va dedicar també a temes molt ecològics, el conrego ecològic en aquell poblet petir, buscant-te, ara ja ens hem entrat. Mercè també venia del moviment, ell i el seu company venim una mica del moviment revoltós d'aquí en arquista, i també se van a la muntanya, i en aquests moments s'ha dit que a Marmelada s'havia posat aquest estil. I un altre personatge que entrava i sortia, però que va tenir per antagonisme la pluca, que és ni més ni menys que un americà que havia estat pilò... Ah, aquí a la guerra, no? ...dimestil veigó, havia estat pilò de... de helicòpters en la guerra de Vena, i que a la guerra de Vena queda totalment destrossat de tot el que significava jo, i decideix anar-se a un lloc llunyà del dèo del puretenisme americà, i va pensar que el Mediterrani, d'aquest lloc on ell podia trobar les essències. I doncs em vaig donar que tenia la psicodèlia, la revolta del 68, el anarquisme, el que venia de post-Vietnam, i que, per pura casualitat, allà no serà, que al principi el primer titularia un poble de la carena, el sentit d'un poble que està en el... que pot, diguem-ne, balancejar en un lloc i un altre, tenia una mica un resum... Un resum, sí, un resum de... de lo que havia estat aquell esforç. Després de quan vam fer això, el Feriuflós, el Rebels. Quant temps va durar el rodatge? Vam estar dos anys. Pujàvem els caps de setmana que marcava una mica... Dos anys de quan, a quan? Doncs dos anys, si això l'apliques 2012, poso un personat que vaig començar a casi el 9. Llavors, jo, si vaig... vaig filmar un estiu, vaig pujar allà, i vaig filmar l'Àlia, perquè ja volia que li fes... un petit vídeo per un llibre que havia fet, i després vaig veure que havia material, i amb el poc material que havia filmat, vaig presentar el que diu un teaser, és a dir, un trailer previ, no? I vam fer un sopar, i els vaig preguntar, voldria fer això, i es van dir perfecte, es van animar, l'únic que demano, ja dic, jo la producció, evidentment, és una producció casera, jo sempre dic que la productora és la meva dona, nosaltres vindrem, l'únic que us demanaries, que me l'ho xesseu cada vegada, un de vosaltres, que era, per una banda, un tema, evidentment, de producció, però a l'altra banda era un tema d'entrar en cases d'ells. Això em permetia cada cap de setmana que pujava, el tardor, el febrer, el març, entrar en cases d'ells, xerrar, ja havíem... Per mi em permetia fer una entrada molt suau, agafar imatges de l'interior, etcètera, i poc a poc anava amb ells. Jo pensava que ho farien un any, però que l'any vaig donar una conta que tenia a continuar, i vam filmar unes 22 o 23 hores total de material que vam reunir en aquests 80 minuts, gràcies al ja mòbil alta, que és el que em va fer d'editor, perquè si en aquest moment algú, d'afora, no t'ajudates al material, en aquest moment estàs perdut. Això va ser una feina... I després d'ara d'aquesta experiència, tu que dius què n'ha quedat d'aquesta utopia hippie, tu que... A mi el que em va interessar... Tu què descrivies? Descrivies l'evolució d'ells, com van... Sí, anaven incorporant l'opinió de cadascú, un típic documental sense veu nou, on cadascú va explicant... El seu per què? El seu vol. Com arriben allà, com s'ajunten, com desenvolupen una primera part, com després s'adonen que a part d'estar allà, doncs tenen que trobar alguna manera de sobreviure, alguns només en el camp, altres fent algunes coses teriors, i com ara s'han consolidat. De fet, ara ho sé, en aquelles zones és molt valorat, es diu el poble dels artesans. I quant anys fa que hi són, ara? Doncs ells, entre 79 i 80, van començar a entrar i estan allà. Això no ho he pogut explicar, perquè també m'ha dit una conta que el documental, si el vols, almenys, tal com ho entenc, si el vols fer bé, tens un límit. El límit és allà on la persona que t'està explicant vol explicar les coses, i jo això ho respecto molt. Moltes vegades, en l'intervistant, la gent m'ha dit, s'ha posat a plorar, ha passat alguna cosa, i això no ho muntis, i jo no ho monto. No és el que destróies, dir que ara justament això és el que en llibre. Això no és el que en llibre. Un aspecte absolut, amb les persones amb què sempre te dones conta que tens una informació que en realitat t'havia de fer després una ficció per poder arribar a fons. El documental sempre té un punt on arribes, que té la veracitat del documental, però que no pots arribar més enllà. El que passa indirectament intentes, indica que hi ha. El primer títol era llargat tota la frase oferir flors els revels que fracassaran. Títol reconegut de la novel·la Oriol Pide Cabanyes. Un poema d'una cançó anarquista, de final de segle XIX, que portava el saco Banceti, el famós saco Banceti, a la butxaca el dia que el van a justícia. I jo vaig estar buscant, i al final vaig trobar, perquè això, la única informació era que ho portava a la butxaca, pensant que era un poema seu, no és una cançó anarquista amb la música del Nabuc. L'ofrit i fiori, el rebel·li Caidu, una cosa molt típica. Que fracassaran o no? Quina és la ambiguitat és aquesta? Mira, el que m'ha interessat de tots els debats que s'ha generat aquest documental és, primer, mostrar a la gent jove d'avui en dia, que així com a la nostra època, aquesta sortida cap a fora és una possibilitat. El mateix novel·la oferir flors els revels de Oriol critica els que van escapar, perquè pensava que ho havia de quedar sent aquí. Quedar-se aquí i lluitar aquí. Que no està lluny d'un altre documental que volia fer ara. Documental de qui va quedar aquí, i com van viure. Sobretot en la base de la resistència. I per altra banda, és que és una opció que vostè s'ha de poder oferir. Com en aquests moments la gent queda arrat al proper sistema i, inclús, amb una crítica, no voldria ni un moment ser ofensiu. Tot el moviment anticapitalista i de d'ocupa és molt robat. Hi ha una part que sí, en gallecs i tal, que han sortit cap a fora. Però en realitat, no acaben de sortir d'aquí, volen crear un antic sistema anticapitalista. Nosaltres diem contracultura. Li van dir que podíem parlar molt. Com és que no... és que anar a fora és molt dur. I recordo que una de les persones importants del colmetatge és una senyora del poble. Maria, que diu, és que aquests ens naught. Jo s'havia dit que hi havia un hippie de mentida. Estaven de veritat. Aquests pencaven, aquests treballen. Aquests no hi veia. I jo he xecat a la set del matí. Amb el mulo. Ha passat a l'altre os, perquè si no, quan arribava a l'hivern, no menjaves. Hi havia un que se'n xecava sempre una matinal, Ja sé clar, el cap de mitjany. Tinc la sensació que estem enfrontament amb el món real. Ara aquests moments ens costa molt. Però és una alternativa. Aquest cap de setmana ha estat fora. Hi ha molta feina fer-hi a fora, hi ha molta possibilitat. En canvi, estem com molt pensant que el sistema és aquí dintre i no ens sentem a l'espació de la Mamella, aquesta directa del sistema de la societat de consum. La societat de la societat diu ni hippie ni res, jo volia ser anticonsumista. Això ho diu, això ho diu una noia, no? Sí, el que volia era... En el primer any vam menjar herbes, herbes del camp, no compraram res, menjàvem herbes. Jo volia controlar la meva propia vida. I aquest tema és un tema que hem perdut. Van anar ja amb un llibre molt conegut francès, que deia Saguagre Vibr, que era un llibre molt utòpic, al final, un conte, que deia que ho fes a la roba, que ho cuida, però feies tot amb aquell llibre. No era veritat, però sí que donava la pròpia... Ja ja el poble Maria diu, aquell llibre ha de fer un mal, perquè hi havia una escampada de gent per la muntanya amb aquest sota el bràsquet. Quan arribam aquí diuen mare i meva. Això no és així, no és el que diu el llibre, aquí costa prengar. Però jo penso que és una experiència molt interessant que cal remoure i que cal revisitar. Una idea complementària a això que estem parlant, i t'ho vull preguntar, perquè tinc curiositat, m'agradaria continuar, però el programa sempre passa igual. Tenim un temps límit, però complemental que estem parlant d'aquesta possible alternativa que tu dius, oferiu flors als revels amb aquesta manera de viure fora de l'àmbit habitual del que coneixem i autosuficient. Tu penses que si no trobem... Jesús Ángel Prito, he dit que ho diia moltes vegades. No, que no trobem alternatives. Passarà com el que expliques als tres últims refugis. És a dir, s'acaba tot, perquè nosaltres acabem tot. Els tres últims refugis és una història apocalíptica. Totalment, absolutament. Un cor metratge del 2013, que està envisionant. No l'he pogut acabar tampoc, que comença a veure-ho tot, però no l'he pogut acabar, però tinc moltes ganes de veure com d'allò. Tu creus que... Justament jo, aquest matí, estic en un guul de recerca sobre canvi climàtic, i ens neguem molt a acceptar que estem en una situació molt límida. I que justament al cor que tu comentes, jo ho plantejava com una espècie d'històpia, però a vegades com una metàfora. És l'última dona que viu al món, i és una dona artesana que s'ha pogut sobreviure ja mateixa, com a petit de metàfora. O tornem a quilòmetre 0, i a ser autosostenibles, ja sé capaços de saber què significa viure, o això se'ns escapa de les mans, en la meva opinió. S'escapa de les mans, de totes les perspectives. Això ho passa que a vegades dones dades d'aquestes, sempre tothom, l'estil de catastrofistes, i ja dic, no voldria semblar... donar una classe sobre ecososil·lusia a l'escola de Massana, que és una classe bastant peculiar, no és normal. I amb les alumnes, si intento sempre fer el mateix primer, hi ha la crítica respecte a com estan les coses, això ve una enfada total dels alumnes, el següent pas és la depressió, no hi ha res a fer, i el tercer, que és la part més... que costa més a l'última part del semestre, són les altres solucions, l'economia és molt comuna, l'equilibri, l'acoperativisme, hi ha moltes coses a fer, però clar, amb un canvi de xip radical, i evidentment enfrontant-se amb coses tan desgraciades, com és l'última acció del Trump, etcètera, etcètera. És a dir, estem... no és broma, això se'ns escapa de les mans, radicalment. I com deure que, a la Montfort, aquesta baixada de temps que he fet segur, podem fer-la tranquil·lament, 4 tazos. I sembla ser que fins que no els vingui i un tsunami que entri a Barcelona fins al mig, ningú farà res, fins que no saps què a mi el que serà les 3 dies seguits, ningú farà res, etcètera, etcètera. Però ahir estan, els avisos estan, i són claríssims, si no preguntem-nos els de Filipina, són els de la Tubaro, que s'estan ganant tots perquè està pujant el mal, perquè es queda molt lluny, i és per aquí, ens passa. Doncs tota aquesta reconciliació en el medi, i tota aquesta capacitat de sapir exactament què gastem, el de creixement. Escolti, això, això serà el que val. Bueno, jo havia viscut en la meva àvia en un nou poble, i no passava nada, vivíem en la meva àvia. I el mateix, fer-hi flors al revés m'agrada molt, perquè surto a una imatge de les nenes petites que després parlen en la pel·lícula, que ara tenen 30 anys, amb una imatge absolutament insoli, de les pedres, i dius, no teniu televisió, no teniu res. No teníem res, però va ser la infància més feliç de la nostra vida. És a dir, estem tot el dia donant sal nens de tot. Escolta, si un nen amb una pedra lliure o en faci cas, té prou, i potser nosaltres també. Però ens hem una mica d'on ganyat, perquè aquest tema ha donat molt de sí. Això ha aplicat, així, ràpidament, el que dèiem abans, que és que em sap greu, perquè jo en Serda no ha pogut assistir a la meva defensa, però en Serda havia vist pàtria. Sí, també l'havia vist. Llavors ja està bé el que hem fet. I això que diem ara, que estàs parlant ja de qüestions planetàries, però això ha aplicat, de nou, el que dèiem abans de la producció cinematogràfica, és a dir, aquestes enormes grans produccions. Jo, per exemple, curiosament hi ha un web que certifica la producció ecològica d'una pel·lícula. Hi ha alguna pel·lícula que posa al final. Aquesta pel·lícula està... No només que no me'l tracta que t'animals, que jo he de dir que en el 3refusis hi ha una gallina que és mort i la van matar. Jo soc de poble, jo he matat galles, i no passarà una gallina gran, que després l'equip de Roig va menjar el caldo. Ho sento, no és greu això, no és greu això. Però és evident que per això penso que Catalunya està en un procediment molt bona per redefinir el tipus de cine que podem fer, redefinir sobretot la distribució, que aquest és un gran problema, i redefinir això, fer un cine el qual tots estem d'acord, que amb quatre pressetes ben fet, es pot fer un cine que expliqui històries de veritat i que s'enganxa. Jo tinc un guió, justament, sobre el tema climàtic. Ara, que a vegades el posa del món de la taula, ningú ho sapigui al red. Però no s'agrada tocar, en canvi, perdona la broma, ens s'agrada tocar pàtria. Però tampoc han finançat, no l'ha finançat ningú. No l'ha finançat ningú. Però bé, tenim encara canvi per fer. Abans ha parlat de la pel·lícula solitud, del romà guardiet, que jo la trobo una pel·lícula esplèndida, i que està oblidada absolutament, i que sembla que no ha existit mai. Tenim un problema de temps que s'està tirant. No ens passa mateix. Bé, estem encantats, estem encantats. Estem encantats que hagi vingut. Ha sigut molt interessant. Pots tornar quan vulguis, perquè veig que tens tele aquí per explicar moltíssimes coses. I nosaltres la setmana que ve... No ens ha explicat el seu projecte, però també seria interessant. Seria interessant que ens expliquessis. Quan vulguis, quan vulguis, perquè nosaltres, per ser trimestre, estàs convidat a venir quan vulguis. I la setmana que ve, el Jaume Vidal, que és de l'equip, vol parlar del David Lynch i del seu documental i de les pel·lícules que ell va fer. Per tant, encantadíssim de que hagi vingut. Ha sigut molt interessant. Ens ha agradat tenir més temps, però sempre ens passa una mica. Fins la setmana vinent. Gràcies. Una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. Ja és un dels llibres més robats de les biblioteques.