Cinema sense condicions del 20/11/2012

Ara escolta's, ràdio d'esvent. Sintonitzes, ràdio d'esvent. La ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio d'esvent. 48.1. Ràdio d'esvent. 48.1. Cinema sense condicions. Molt bona tarda, un dimarts més a Ràdio Desvern, en aquest programa de cinema, en el vostre programa de cinema, cinema sense condicions. Avui parlarem, com sempre, de molts temes de cinema i ara, mentre els col·laboradors, els convidats, els amics del programa van entrant, ara ens explicaran què els ha passat per arribar així justet de temps com han arribat avui, doncs us farem una miqueta de pròleg del que parlarem avui. En la primera part, com sempre, de pel·lícules que hem vist durant la setmana, de pel·lícules que podreu veure a partir de la setmana vinent, sempre amb les notícies puntuals i puntilloses de Joan Morros, de les pel·lícules que ha pogut anar veient en passi de premsa. A la segona part, contem de nou amb el nostre amic i col·laborador Andreu Ferran, concretament, que ja el tenim aquí. Jo deia que ja podeu saludar Joan i Andreu. Bona tarda. Bona tarda a tothom. Jo he mirat l'hora i he dit les vuit, perquè no hi ha ningú aquí. I de cop heu aparegut... El trànsit està fanou. Doncs posem-li la culpa al trànsit. I com deien... I a l'última part, parlarà algú, que ets tu, no? Bueno, de drogues, però d'una manera àmplia, diguem-ho així. No parlarem de les drogues més conegudes que també en el cinema, sinó la droga en un sentit ben àmpli, la droga com a adicció. I com podeu imaginar, pràcticament tot ens pot provocar o ens pot causar adicció a la vida. Però no hem esmentat, no hem dit que Andreu ha vingut avui perquè té moltes ganes de parlar d'un director clàssic o semiclàssic, És allò com els deus o els semideus. Aquí estem en els semiclàssics, oi? Jo ja ho vaig apuntar al programa anterior, que ja us vaig comentar que a mi Alien és una pel·lícula que m'agrada molt, i doncs en Ridley Scott, que és el director d'Alien, N'ha fet moltes altres pel·lícules. Algunes d'elles amb molt bona acollida, altres potser no tant, però en general és un director que val la pena parlar-ne d'ell. Doncs ho farem en aquesta segona part. I fixeu-vos que fins i tot d'una curiositat que Joan i d'allò no us ho havia comentat però pensava que potser arribaria un company de cinemes del galliner, de fet no és de cinemes del galliner, és de Presopost Zero però es queda moltes vegades a parlar amb nosaltres i acaba d'arribar també aquí al que estudis el nostre amic Artur Joaniquet que s'integrarà de seguida a la tertúria de cinema quan vulguis. Ja pots passar i posar-te ja uns auriculars. Aquí no cal cantar, eh? El cant del gall, eh? Ja t'ho vaig explicar, ja t'ho vaig dir que aquí no calia. Endavant, Artur. i així que serem al final quatre persones, qui ens ho hauria de dir, fa un minut... La Carme no pot venir en principi, perquè no es farà massa bé, i el Jaume suposo que no vindrà o no ho sabem? Doncs em sembla que no, que avui no li va bé perquè té altres compromisos. D'acord, jo us puc parlar de tres pel·lícules que ja han passat i que les estrenen el divendres d'aquesta setmana. La primera és un film espanyol que es diu Fin i és del Jorge Torregrossa, que és el director. Aquest senyor és un director de sèries de televisió que participa a Terederos, La Señora, Tierra de Lobos i moltíssimes més sèries. I aquesta és la seva primera pel·lícula. Després us heu parlat una miqueta de César debe morir, que és l'última pel·lícula dels germans Taviani. Una pel·lícula curiosa. i finalment, podria parlar de més coses, però em sembla que per no llargar-ho, una altra pel·lícula americana que es diu Perseguiendo Mavericks, que és un film americà, fet, dirigit, realitzat per coneguts directors com Sean Curtis Hanson, que és el de l'A Confidencial, i Michael Abtett, que és el de El Mundo Nunca es Suficiente, que jo no he vist però la gent me'n parla molt bé. Comencem per la primera. Aquestes 3 les has vist ja i s'estrenaran aquest divendres. Comencem per fin. És una pel·lícula de trama apocalíptica. Jo suposo que això deu agradar a un determinat tipus de públic, perquè està basada en una novel·la bastant famosa, que es deia igual fin. I la sinòpsia, explicada una mica per sobre, és que després de molts anys de no veure's, un grup d'amics es retroba en una casa a la muntanya durant un cap de setmana. D'entrada sembla que haguem de parlar de la relació entre ells, dels conflicts que es va separar, es va allunyar una mica entre ells. I en una petita part es parla sobre això, sobretot a l'entrada. Però de sobte hi ha un inesperat apagada general de llums, de les bateries dels cotxes, de les bateries dels mòbils, els relatges s'aturen, no es poden posar en marxa els cotxes i el cel, els estels brillen més del que és habitual. i entrem en un film de ciència ficció. Passen coses inversemblants, apareixen animals exòtics que sense cap explicació, doncs un llaó, una cosa bastant espectacular i no queda rastre de mica en mica, no troben cap ésser humà. És a dir, quan estava en aquest moment em va fer pensar bastant amb el que han escrit al segon origen, jo no sé si recordeu la famosa novel·la del Pedro Ló. Una de les més conegudes i més llegides del Pedro Ló. Segurament a l'Artur li van fer llegir a l'ESO o al Batxillerat. Segur que sí. No era habitual, perquè l'habitual és que llegissin els nanos a aquesta obra. Doncs jo no vaig tenir la sort de llegir-lo. Molt bé. Benvingut al programa, ara que ja estàs aquí. El cinema sense condicions. i com acaba tot això? Va, explica'ns el final de la pel·lícula. El que passa és que val la pena dir que està basada en la novel·la d'èxit del mateix títol d'un tal David Monteagudo. Jo no conec la novel·la, per tant no sé si és molt fidel o no ho és, llavors aquesta tarda he estat buscant informació i, bueno, és un comentarista, diríem, literari, és a dir, que critica la novel·la que va sortir i que va ser un èxit comercial molt gran. És la primera pel·lícula d'aquest senyor, d'aquest Montiagudo, però ell ja, d'entrada, quan critica literàriament aquesta novel·la, diu, a mi, si me aportó algo es tedio, estupor, aburrimiento, y alguna que otra carcajada civil a la que provocan las películas de Lizzie Neisen. Una carcajada de la que llegas a avergonzarte porque lo que quisieras realmente es dedicar ese tiempo a cosas más interesantes. Ves endavant de la mateixa crítica, diu, las absurdas peripecias de un grupo de antiguos compañeros de Peña que se reúnen en un refugio para recordar otros tiempos, pues subacarragán, Montegudo hace gala de una falta de técnica total en la creación de personajes, hi ha alguna sorpresa, és veritat... O no la va entendre, diguem-ho així. Si van publicar aquesta novel·la seria per alguna cosa, algú deu tenir criteri per dir si aquesta novel·la es publica o no. No, no, s'ha publicat i ha tingut un èxit brutal, era la primera novel·la d'aquest senyor, però ha fet que el publiqués després aquest El monte agudo o altres coses. A mi... No seria la primera novel·la que es publicada, que té molt èxit i que rep unes crítiques horroroses, perquè el código de Vinci Va ser una novel·la amb moltíssim èxit, però que molts crítics se la van carregar. Segurament estaria en aquesta línia, però matisem-ho. És a dir, jo segueixo explicant el que volia, us dius. A mi hi ha una cosa que haig de reconèixer, perquè que la pel·lícula aconsegueix intrigar-te, és a dir, tu vas a la pel·lícula i no saps què passa, no entens res del que passa, una mica l'estil, no sé si ho coneixeu, la famosa sèrie televisiva Los Perdidos, dels americans. Ho has tret a la boca. que doncs fa el mateix, no? Però suposo que tots sabeu també que Perdidos va fent tot això tota l'estona, allà de cinc o sis anys que va durar la sèrie televisiva. És set temporades. Imagina't, set temporades... És que aquí tenim una experta en sèries. Però soc antiperdidos, o sigui que... Bueno, llavors ja coincidim. Deien que era una mica tramposa, la sèrie. No només és tramposa, sinó que, suposo que recordeu que al final de la sèrie, quan tothom esperava que es desvetllessin totes les coses, no es va despatllar res i els públics espectadors van pipar com una mona i li va dir que li han pres el pèl. Un professor meu va definir com un gran MacGuffin, sabeu l'anècdota? Jo l'explicaria pels oïents, que és un home que està a un tren i té un aparell i li pregunten què és això, és un MacGuffin. I diu, per què serveix el MacGuffin? I diu, home, doncs per matar hi ha 11 escòcia. El MacGuffin és una cosa que en realitat no és res i que no interessa, però que et serveix per crear la història. I Lost és el gran MacGuffin de la història. I per això jo m'he negat a mirar-ho i soc anti-Lost. Em sembla que estàs encertant amb el que vol dir el Joan de la pel·lícula fixa. Jo confesso que vaig veure, si hi havia set... jo no sabia que tenien set temporades, però jo crec que em vaig veure 3 o 4 temporades, vaig veure si eren 22 o 23 capítols, perquè a temporades els vaig veure. I va arribar un moment que em va semblar que m'estaven penent el pèl, em vaig empipar i vaig tancar. Aquí crec que passa des del punt de vista, sobretot, parlo cinematografia. És a dir, el mateix que ell està dient aquí per al llibre, jo ho puc aplicar a la pel·lícula. És a dir, la pel·lícula no té res de sentit, tot queda penjat, És veritat que t'estan intrigant tota l'estona, perquè com que van sortint cada vegada incògnites noves que penses que en algun moment es resoldran, doncs tu dius, i per què això? I com dimonis passa això? Però hi ha un moment que res té sentit, res té explicació i tot queda penjat. Per mi, hi ha uns bons actors, perquè val la pena dir que és de la Manel de Verdú, l'Actual Del Lago, Blanca Romero, Daniel Grau... És a dir, la gent ho fa més o menys bé, però per mi el que fonamentalment falla és que no hi ha una resolució... Bueno, és que podies continuar fent això fins a... i llavors no. no ens sembla justificat crear una incògnita, simplement com a recurs per atrapar l'atenció i després no explicar-ho, que no tingui sentit, que és una cosa que és absolutament manipuladora. És que el difícil no és fer les preguntes correctes, sinó donar les respostes esportades. Exactament, sí senyor. Aquestes pel·lícules d'intriga, des del meu punt de vista, sempre tenen aquest petit error que hi ha molt poques que sàpigues dir un final de xapó. Exacte, i de fet aquest truc fa molts anys que s'utilitza, perquè jo recordo haver llegit, soc bastant aficionat a la ciència ficció, i recordo haver llegit molts llibres de ciència ficció, per exemple, en Philip Joseph Farmer, que va fer tota una sèrie que es deia Dios es el mundo del río, que era una sèrie de ciència ficció que es basava justament en el que estem tractant ara, en crear unes expectatives, molt molt molt intenses, d'una resolució tremenda i en canvi anava fent llibres, anava fent llibres i la cosa no se'n quedava mai. Doncs vinga, no fem el mateix en el programa perquè tenim moltes més pel·lícules de les que parlar i hem creat molta d'esperativa i les hem de complir. Vinga, més pel·lícules. Més pel·lícules. La segona pel·lícula que puc parlar és aquesta del César Deve Morir, dels germans Taviani. És un docuficció sobre els tallers teatrals que s'organitzen a la presó romana d'un director de teatre que en allà fa xoc amb una experiència que es diu Fabio Cavalli i que assaja amb els presos obres de Shakespeare. La pel·lícula o el documental mostra els assajos i la representació de Julie César que s'alternen amb la vida quotidiana dels reclusos. Jo vaig explicar que, a veure, que jo no sabia en el moment d'entrar a veure la pel·lícula de què anava ni si jo era real ni ho havia inventat i us prometo que em vaig avorrir com un ostres. És a dir, se'm va fer una cosa pesada, em vaig adormir i tot, cosa que no m'acostuma a passar. Com anem avui, eh? Entra al fi. I a sobre, al sortir, vaig comentar-ho amb un altre crític de ràdio d'una altra ràdio i em va dir que m'ha passat el mateix. No, jo a mi de mi m'he adormit. Llavors vol dir que la pel·lícula no té massa interès. El que passa és que quan després saps que això és un cas real, que està filmat... Jo li vaig dir a aquest xicot que si això estigués basat en un cas real encara tindria alguna sort. Diu que sí, sí, està basat en un cas real. La gent que surt, tot són condemnats a cadena prepètua que fan aquesta interpretació. Aleshores, jo penso que és una pel·lícula més o menys anordina. A cadena perpètua, però on està ambientat, llavors? No, no, no, a Julius Caesar. És una obra del Shakespeare, a Julius Caesar, que l'interpreten els presoners que estan gairebé tots amb cadena perpètua a la presó. Llavors, cada any es veu que aquest és director de teatre, digues, digues. No, que estava pensant, no, no, està bé el que dius, vull dir que de vegades el fet de saber que una cosa està basada en un fet on es canvia, però potser de vegades sí que s'ha de saber abans, és que és el que diem. de vegades no volem saber res d'una pel·lícula però és molt interessant tenir prou dades com per poder analitzar-la. Ara estava recordant una mica les coses que jo conec d'aquests germans, la veritat és que són molt interessants. Dues cosetes recordo d'haver vist de tota la seva filmografia. Una que es diu Good Morning Babilonia. Bon dia Babilonia. No la recordo. Jo recordo La Noche de San Lorenzo, no sé si la recordes. I Padre Padrone. També és una de les seves. Era una excel·lent pel·lícula. Jo recordo he vist també les afinitats electives sobre el relat d'aquest, també una pel·lícula amb una sensibilitat extraordinària. Bé, directors interessants, però que han fet aquest producte curiós. A mi el que m'ha absoluta sorprenent és... Clar, també, després llegint, llegint, recordes que aquests dos germans tenen gairebé 80 anys o més de 80 anys algun d'ells. Tan grans són ja? La pel·lícula de Dos Marineres val la pena dir que a algú li devia agradar perquè va guanyar a l'Os d'Or del Festival de Berlín. El millor és que les pel·lícules que competien amb aquestes eren tan dolentes com aquesta. Últimament no estàs gaire d'acord amb els festivals, perquè el mateix vas dir en la casa dels festivals d'en Sebastià. Avui estàs inspirat. Estic destructiu, destructiu avui. Reconec que té algunes coses, a mi d'aquests germans, per exemple, el que deia Lucho de San Lorenzo o Padre Padronem van semblar excel·lents pel·lícules. La última que vull parlar avui és una cosa molt americana que es diu Perseguiendo Mavericks, que és un agent que és un lloc de destinació pels millors surfistes de les grans onades que hi ha als Estats Units, concretament a la costa nord de Carolina, es reconsegueixen de 8 a 24 metres d'altitud i els surfistes s'ho van menjant. Aleshores, són competicions de surf, van mostrant-te. És una pel·lícula típica per a tinàgers, una pel·lícula pensada per a un públic jove que li agradi els esports de risc, I aleshores, és veritat que des d'un punt de vista estètic hi ha unes donades espectaculars, unes imatges bastant maques, però potser a mi en principi no em semblava una cosa massa trillada, massa vista, massa adolescent. En algun moment em va semblar la mesura que anava avançant la pel·lícula, que s'estableix una mena de relació entre l'instructor i el setjot que està prenent. una mica l'estil d'allò de l'indomable Will Hunting, no se'n recordeu, que hi havia una relació i allò es feia més o menys interessant, en el sentit que hi ha un progrés tant per part d'un com per de l'altre, etcètera, etcètera. Però arriba un moment, sobretot cap al final, que t'adones que està fent frases carregades de tòpics, frases fetes, i al final, el que em sembla ja més escandalós és que no m'he adonat, el xicot aquest que està basat en un biòptic, és a dir, un cas real, que a partir dels 17 anys es va fer superfamós perquè era un gran surfista i que es va morir fent això als 22 anys. li fan una mena d'homenatge i a l'homenatge final, que és una mica escandalós, reivindicant el fet que un s'ha de jugar la vida perquè això s'ho passa bé. Em va semblar que aquesta mena de plantejament tant de cara a la galeria i de cara a tenir més surfistes que vagin allà a consumir aquell paratge em va semblar absolutament escandalós. Crec que és una pel·lícula que a la gent jove li pot atraure a alguna mesura Però em sembla que, molt americana, però em sembla que en algun moment, des d'un punt de vista ideològic, és absolutament nefasta. Perquè defensa... Si tu defensessis uns valors, o per quina més defenses el fet del lluïment de l'heroi que arriba a aconseguir determinades coses, i que si juga la vida i tal, doncs és igual. És a dir, no té importància. Això és el somni americà. I té un sort públic, això, també. Vas veure la de 127 Hores, del Danny Boy? No. És una pel·lícula que no és que sigui això, no, al contrari. Jo diria que dintre d'una pel·lícula que podíem dir mig d'aventures, i d'un personatge també, fins i tot podíem arribar a dir Free Bull, doncs tu la vas veure. Sí, la vaig veure i em va agradar molt. Prou bé, no? Prou interessant, la pel·lícula. Sí, perquè mostrava aquest esprit de jugar-se-la, del risc d'aquesta adicció, a l'adrenalina de les situacions difícils però mostrava també el que passa quan la cosa falla. i quan la cosa falla hi ha unes conseqüències i el personatge de fet passa per tota una mena de revisió de la seva vida i fins i tot espiritual una mica. I està molt bé en aquest sentit. Doncs bé, 3D3 aquesta setmana. Joan, no hi ha hagut manera. Has de continuar provant, a veure si la cosa... I si sobra parlessin de Holy Motors, que no sé si algú l'ha vist. Demà penso anar a veure, a veure si pot ser. La setmana que anem parlem. El Holy Motors és la guanyadora de filmes. Jo vaig haver de revisar l'arbre de la vida i potser de tant en tant ho hem de fer. Jo no puc parlar perquè no l'he vist. Jo en canvi d'una pel·lícula que vas parlar la setmana passada, la pel·lícula de la part dels àngels, La vaig anar a veure i vaig pensar que el Kent Lohak i el Paul Aberty, com a guionista, penso que aconsegueixen una miqueta el contrari del que tu vas dir, que semblava una pel·lícula més aviat, intranscendent o divertida, però sense gaire substància. Jo penso que aconsegueixen, a través d'aquesta aparent insubstancialitat, diguéssim, aconsegueixen explicar el que han explicat sempre, tota la seva vida, històries de... I amb els personatges i els temes que sempre han tocat. Doncs, vaja, penso que donen amb el clau perfectament. És una pel·lícula que t'ho passes molt bé, que és veritat que pateixes pels personatges perquè en qualsevol moment veus que pot passar qualsevol cosa i que fallarà amb els seus propòsits. però que van tocant, i la crítica que fan... La crítica a l'escàndol, a la qüestió gairebé pornogràfica, podríem dir, que hi hagi persones que... Bueno, pornogràfica no és la paraula obscena, podríem dir, que no tenen ni per estar en una casa pagant el mínim de diners, perquè no tenen absolutament res, i altres persones que poden pagar un milió de lliures per una ampolla o per un barril de whisky que han trobat allà per la muntanya, doncs clar, això vulguis que no, és una cosa impactant. La pel·lícula, tot s'ha de dir, jo ho penso dir, ja em carrego el tema dels espòilers concretament. La pel·lícula, podíem dir que acaba bé, però acaba bé amb un regust a marc. En el sentit que, u, et quedes amb la idea que amb aquests els ha anat bé d'una manera rocambolès, que increïble, és un conte en realitat de fades, la pel·lícula. Però en aquella clau t'hi passarà els altres. No, exacte, que hi ha milions de persones que estan d'aquesta manera i que no tenen cap mena de possibilitat de sortir-se com ells ho fan, amb aquesta manera tan... i el que em va semblar, potser no la defensaria tant com tu la defenses, però estic d'acord que és una pel·lícula interessant i penso, més a més, que està molt ben refeta. Tant els actors com la realització és molt... Mira que la proposta com a film del mes, eh? T'haig de dir que aquesta tarda la Carme m'ha trucat pel telèfon, que no es trobava bé, que potser no podia venir, i m'ha dit que l'havia vist i que li havia agradat. Ja en parlarem. No sé quan toca, ara ho buscaré. Deu voler buscar una miqueta de música per il·lustrar el tema del director d'avui. No sé si tenim alguna cosa més d'actualitat. Artur, el futbol què? L'has deixat per venir aquí al programa? No, ja l'he vist. Ha guanyat 3-0 el Barça. Ja ha guanyat. Avui jugava a les 6. Per això has arribat tan justet. Has anat a saludar els del Can Ginestà, els companys d'aquí. Nosaltres hem estat allà també una estoneta. La família Pizarro que dirigeix al bar. Us ho recomanem, està de meravella. Molt bé, doncs quan vulguis, Andreu. Jo portava, aviam, no una estrena, el que passa és que el millor per molta gent segurament que no coneixen aquest món del cine de dibuixos animats japonès pot ser un petit descobriment. En quin motiu he portat? Aquest mes hi ha hagut el Saló del Manga, ja ho sabeu, cap allà al pont de... Jo vaig anar-hi. Hi vas anar-hi. Hi ha molta gent que té aquesta visió de... del manga com una cosa absolutament per friquis, i tenen raó. Ho dic amb broma. Però és veritat que enmig d'una sèrie de dibuixos o d'uns còmics segurament banals o que no tenen massa importància, hi ha produccions molt interessants. Jo avui portava una pel·lícula que penso que és un bon exemple perquè es vulgui introduir al món aquest de les pel·lícules, de dibuixos japoneses però de qualitat, que és una pel·lícula que es diu La princesa mononoke. No me'n recordo com es diu el director, però aquest director té el viatge de Chifiro al Totoro. Tinc una mica japonesa que la vaig conèixer a Londres, que em va, entre cometes, semiobligar a veure les pel·lícules d'aquest director. I la que tu comentes avui és la que em falta per veure. Home, estem parlant d'Ayao Miyazaki, el gran guru del cinema d'animació. Fundador d'uns estudis, els Estudis Ghibli, que són una referència al cine d'animació japonesa, Penseu que aquesta pel·lícula, la princesa Mononoke a Japó, va tenir una recaudació que va superar a Titanic. Sí, va ser un èxit brutal en el seu país. Tenia el Titanic que em vaig adormir. I jo l'he vist i no em va agradar gens, però va ser un gran èxit. Però si voleu que posi aquí la polèmica... Jo no la vaig veure al segon, però per judici, la vaig veure posteriorment amb més gent i em va agradar molt. Titanic, la princesa Melonoke o Guina? Titanic. Estava provocant, Titanic. No ens enfonsem, vinga. La princesa Monono que és una pel·lícula que narra una història situada en un temps indeterminat al Japó en el qual un noi és ferit per una bèstia i aquesta ferida li causa una malaltia que sembla com una mena de maledicció i aquest noi per solucionar, per treure's aquesta malaltia que el condemna a la mort busca l'origen d'aquesta malaltia i buscant arriba a un lloc, a un paratge en el qual la civilització es troba amb la natura més salvatge, on hi ha una ciutat que, si no ho recordo malament, és la ciutat de Ferro, en el qual viu una població amb una tecnologia molt ben desenvolupada, per l'època, poden fer bons treballs amb el metall, tenen armes de foc, però aquesta població està en continuo enfrontament amb les bèsties del bosc. i aquest enfrontament els dur a destruir aquest bosc, a cremar-lo, i aparentment semblen els dolents de la pel·lícula. Però quan el noi entra dins aquesta ciutat i comença a conèixer la societat d'aquesta ciutat, se n'adona que en realitat no és així, que no són els dolents de la pel·lícula, que és una societat que protegeix els més dèbils però que està en lluita constant amb la natura per tal d'aconseguir aquest benestar. És una pel·lícula molt complexa, que aparentment sembla una història fantàstica, però que té un grau de complexitat, que per això penso que és un bon exemple per entrar. El cinema de Millaf aquí es caracteritza per això, precisament per no ser històries d'estil Disney. Ja sabem una mica l'estil que tindran. El cinema japonès, o sigui, des del meu punt de vista, l'autofalació que tenen els nord-americans en el cinema d'animació, em sembla que cada cop que un japonès treu una pel·lícula a nivell del Japó mig bona els passa per sobre, perquè a mi, en el cinema d'animació nord-americà, ara mateix Pixar i Prou, i tot l'altre... Pixar és Disney, ja, també. Sí, però... Sí, i, evidentment, per mi, aquesta pel·li no l'he vist, però, per exemple, El viaje de Chihiro... El viaje de Chihiro va ser la primera pel·lícula que va guanyar L'os de plata a Berlín com a pel·lícula, en els termes absoluts. Ja va trencar fins i tot els límits que hi havia entre les pel·lícules d'animació i les que no ho eren. Fins i tot trencant normes. En aquest sentit trobo que estem massa occidentalitzats nosaltres, almenys la majoria de la societat. poca visió del que es fa a altres jocs del món. El Japó és un exemple que es fan pel·lícules fantàstiques. Un altre exemple, per exemple, també podria ser la Índia, que a Bollywood crec que fa més pel·lícules inclús que Hollywood, però aquí no veiem cap pel·li de Bollywood. molt particular, el consum molt concret del públic, a veure, excepte algunes, que jo últimament, i que parlis de l'Índia, sempre em fa venir al cap el que ja us he parlat aquí moltes vegades, de l'imatge d'Índia i de les pel·lícules que s'estan passant a la Filmoteca, a Madrid, també fins i tot a Sant Boi, són pel·lícules fora del que seria el circuit de Bollywood, i bueno, impressionant. Jo he de dir que no conec massa aquesta japonesa, es confesso, perquè potser no tinc tanta tendència a anar a veure les pel·lícules de dibuixos, i els japonesos bàsicament han fet molta cosa d'aquestes. En canvi, ens han passat, perquè la setmana passada ens ho van passar, suposo que deu ser una pel·lícula americana de dibuixos animats per aquest Nadal, que es diu El origen de los guardianes. Em va semblar una cosa tan horrorosa... No sé, és a dir, ha d'estar molt de l'autista. Però em va semblar una cosa feta per dibuixos i tal, que no s'aguanta. Jo no sé si els nanos hi entren. Ens farem una llista de pel·lícula d'animació, perquè està desanimat. Desanimació. Realment cada cop... Jo tinc la sort o la mala sort, depèn de com ho vulgueu veure, de tenir un cosí de 9 anys i l'altre de 7. Què vol dir? Que els seus pares m'envien amb els nens a veure les pel·lícules d'animació. I el 90% de les pel·lícules d'animació que veig al cap de l'any Em sembla una Ava Zofia. Després veig algunes altres que per mi són obres mestres, com poden ser Wall-E o Up, perquè a mi ja... Up és genial. Tal com explica la vida amb la música, aquí és una de les millors escenes que he vist jo mai. Però veus, justament Up és una pel·lícula que jo penso que té una forta influència al cine de Miyasaki. Perquè a Pixar ho coneixen molt bé, el Jaume Miyasaki. El director de Tixer, que ara no sé qui és exactament, té molt bona relació amb Miyasaki. Jo penso que aquest cine japonès, d'Estudios Ghibli, ha influït bastant en les pel·lícules nord-americanes. No només això, sinó que als japonesos... Mira, hi ha una sèrie que és una tontada adolescent. La història és una tontada adolescent. però està feta d'una manera excepcional que es diu Karekano, que són 13 capítols de 20 minuts. I el YouTube els podeu trobar tots en català, doblada. És americà, això? No, no, no, és japonès. I resulta que la manera com està tractada la imatge, com reflexen les coses, les subtileses, les petites coses que tenen, fa que una sèrie, que si fos d'aquí, i amb persones, de guió, seria una sèrie entre comentes tòpica, noi, que coneix a noia, lo típic, Està tractada, dibuixada i feta d'una manera que és impressionant. Per exemple, hi ha un capítol que està fet com si passessis les fulles d'un llibre. Tot dibuixat a mà i tu hi veus com ho passa. I per exemple, amb trossos d'imatge real, els personatges mai sonen d'imatge real, però a vegades les situacions i els llocs es troben Imatge real és una cosa que com a història realment no crida l'atenció, però crida l'atenció el tipus de realització que es fa. A mi aquesta sèrie, en aquest sentit, em fascina moltíssim perquè aporta coses que jo mai havia pogut concebre, saps? Mai havia dit, hòstia, doncs això es pot fer, inclús queda bé i dona ritme a l'hora que talla ritme i veus dos dibuixos quiets però que van dialogant però que alhora O sigui, estan com dibuixats de nou a cada escena i gairebé no es mouen i dius... Déu meu, saps? Et transmet molt més que tota la història. Caracano, en dos cas. El YouTube, estan els capítols en català, que me la vaig veure fa... Bueno, quan vaig sortir al Saló al Còmic, vaig tenir el mono de Miramanga. Diferents elements... Sí, sí, enllestir, si vols. Jo us anava a dir que, per qui vulgui aprofundir una mica més i conèixer el món d'Estudios Ghibli, hi ha un llibre molt interessant que l'autor és en Manuel Robles, que es diu l'antologia de l'estudio Ghibli, de Nausicaa a Mononoke. És un compendi de les pel·lícules de la primera època, del 1984 a 1997. que va produir i va realitzar estudis Ghibli i aquí hi trobem autèntiques obres mestres del cine d'animació japonès. Fantàstic, mai millor dit. Doncs pensant i tenint en compte que volem parlar ara i que seràs tu mateix, Andreu, el que introdueix el tema de Ridley Scott, estava pensant en dos elements concretament del que hem parlat ara en relació a la, no sé quina introducció vols fer, però jo et faria dues preguntes perquè sigui també una qüestió interrelacional i interdisciplinal entre les diferents parts del programa perquè tu has parlat abans quan parlaves de la princesa Mononoke, de la relació entre la natura, la lluita per aconseguir un equilibri, no sé si aquest seria un dels elements característics de David Scott o no i per una altra banda el que comentava ara Artur, Joan Iquet parlant de pel·lícules que potser el contingut no és el que més destaca però en canvi la forma i la manera com estan fetes sí que tenen una característica que les fa sobresortir per sobre d'altres històries que podem veure. No sé si aquestes dues característiques podien ser d'alguna forma un compendi o és tot el contrari del que fa el Ridley Scott amb la seva filmografia. Jo penso que el Ridley Scott potser a la primera època sí. A la primera època, potser sí que veig aquest enfoc. Però, com tots els directors, el Ridley Scott ha anat evolucionant. Jo, per exemple, a la primera època del Ridley Scott, les tres primeres pel·lícules, Els Dualistes, Alien i Blade Runner, per mi són pel·lícules de les tres boníssimes i genials. Sí, sí, completament d'acord. Jo vaig veure Els Dualistes fa poc i vaig quedar impressionat. A més, és un director que en aquesta primera època juga molt bé amb la imatge. La imatge és una part molt important de la seva història i de les pel·lícules que planteja. Té bons guions, també, el sap aprofitar, però el sap aprofitar sobretot amb la imatge. I diria la posada en escena. La posada en escena. Tot el context que envolta els personatges. Sí, està claríssim. I Alien, en aquest sentit, va ser Els dualistes es veu molt clar això, però Alien jo crec que va ser en aquest sentit un avís del que vindria amb Blade Runner. Perquè Alien des del punt de vista de situar una història de ciència-ficció de terror amb una nau espacial bruta, de càrrega, plantejant una vida a l'espai molt diferent al que se'ns havia ensenyat abans en altres pel·lícules de ciència-ficció, i després Blade Runner en aquest sentit és genial. Ell ho va continuar explotant després amb Legend i Black Rain, que són dues pel·lícules en què l'ambientació és molt important. Molta gent pensa que Legend és una pel·lícula fluixa. Bueno, jo aquí penso que hi ha... Discarpància d'opinions. Discarpància d'opinions, perquè hi ha molta gent que està molt a favor, hi ha gent que està molt en contra. És la fabricació, oi, d'un món, en paral·lel, d'un món a part. Les persones que admiren la part tècnica de les pel·lícules, està clar que aquesta pel·lícula l'idolatren. L'idolatren claríssimament, és una pel·lícula de fantasia absolutament, en la qual surten éssers fantàstics, i una ambientació molt ben creada, però hi ha gent que diu que la història no té res substancial. És una d'aquelles que crea polèmica. La sombra del testigo, que és una de les pel·lícules que va fer després, no l'he vista, Black Rain, la vaig veure, tot i que a mi personalment em va agradar. Vaig pensar que era una pel·lícula molt interessant. La vaig veure molt connectada amb Blade Runner, L'ambientació aquella del Japó industrial em semblava molt a com descrivia les ciutats. Ah, no ho havia pensat això mai. Està ben vist, sí. I després, la que va venir després, és una que va crear... La veritat va agradar molt, que va ser Thelma i Luis. No sé que us va semblar a vosaltres. Com a Thelma i Luis també és una pel·lícula de referència, per molts sentits, no? Jo penso que sí. Una pel·lícula terriblement feminista. Bueno, això és discutible perquè això... Jo penso que sí. Jo penso que ho és. El que passa és que es diu, hi ha un sector, inclús diria feminista, que diu que... Com que els quatre guionistes eren dones. I és veritat que tots els homes queden bastant fatal. Llavors, com que les dones acaben fent el mateix que fan els homes, doncs hi havia gent que deia que sí que eren feministes, però alguns feministes acabaven fent el mateix que feien les dones. La dona podria ser capaç de fer coses diferents i no imitar simplement a l'home per les seves continguts. En qualsevol cas penso que és una pel·lícula molt digna, molt interessant. A mi Gladiator també em va agradar. No em va agradar tant com Espartacus per diàro. Espartaco és la pel·lícula de romans que per mi està més aconseguida, però té coses que em van arribar molt. Per exemple, la música de Gladiator tenia una força que... Però t'has saltat tres pel·lícules, oi? Sí, sí. El que passa és que a partir de Thelma i Luis, i per això m'he aturat, a partir de Thelma i Luis jo veig una evolució cap a baix, sincerament. És la meva opinió i com moltes coses discutibles, però mentre Fins ara, a mi em quedava molt clar el que comentaves abans, que hi havia aquesta lluita entre el personatge central i l'adversitat, que podia estar personificada amb la natura o amb una societat industrial descarnada. A partir d'aquí, a partir de Teoma i Luis ja venen tota una sèrie de pel·lícules, una que és 1492, La conquista del paradís, Tempesta blanca, Aquesta blanca em va agradar a mi, no com a gran pel·lícula, però com a petita pel·lícula d'aventures. Però quan va fer una pel·lícula que va ser molt molt controvertida va ser La Tinen o Nil, que aquí jo l'he vista. Aquesta no l'he vist jo. I aquesta, a mi em va semblar que aparentment sota una façana d'una pel·lícula feminista o potencialment feminista es veia una utopia parafeixista. o com a mínim militarista, una cosa que segons com te l'agafaves no sabies cap on anava la pel·lícula. Hi havia coses que es plantejaven que eren molt discutibles. Es podria dir el que deies abans, que era un biòpic, perquè es veu que està basada en un cas real, que senzillament es descrivia una sèrie de situacions, però a mi no em va acabar de... I llavors després va venir Gladiator, que no estic d'acord amb tu. L'èxit que va suposar no és tan bona, però és una pel·lícula que van dedicar molta energia, molts calés, molta inversió, grans actors i una bona música. Però molt efectiva, jo la vaig trobar molt efectiva. És una pel·lícula ben executada però massa tòpica. Per mi és l'únic problema de la pel·lícula. No té la innovació en el fons que va tenir Espartaco. Espartaco amb un guió del Dalton Trumbo basada en una famosa novel·la d'Auach. Hi havia moltes coses que eren novedoses i que a més a més eren profundes. Aquí es cau amb una descripció més superficial. Jo penso que és el Ridley Scott d'aquesta època. No veig que entri en profunditat en les coses. No li veig el treball aquell que hi havia a Blade Runner, a Alien o a Black Rain, fins i tot. Inclus jo deia que es va després comercialitzar també més perquè va fer la continuació del Silencio de los Corderos, va fer l'Aníbal i era una cosa ja més comercial. Jo deia que és una cosa, diríem, alimentícia per guanyar diners. Com la pel·lícula Black Hawk a Batut, que és una descripció d'un episodi militar, molt ben feta, molt efectiva una altra vegada, però en realitat el que fa és descriure personatges molt superficials, molt machotes tots, molt herois, però que en realitat no... Aquest camí fa pena. Quan la gent que és brillant arriba al punt de l'autocompleença, a mi és una cosa que em produeix Pena, perquè Ridley Scott ha fet les pel·lícules que tu has comentat, Blade Runner, Alien, inclús Gladiator, per acabar fent les seqüeles de no sé què i tal... Tenen una productora, ell i el seu germà tenen una productora pròpia, llavors el tema dels diners també pesa. si t'has d'alimentar, si has de mantenir la teva productora, doncs has de tenir també un producte que surti comercial. Abans de fer cine havien fet molta publicitat i havien guanyat molts diners fent esports publicitaris. I suposo que això també els fa que en algun moment quan deixen de fer les seves obres personals o el tema que més els preocupen, s'adeixin a fer una cosa més comercial. Hi ha una llegenda urbana que he sentit alguna vegada, que diu que a les primeres pel·lícules hi havia molt de treball del seu germà, el Tony Scott. Però jo veient la filmografia, el Tony Scott tampoc m'ho acabo de creure. És molt fluixa. Jo penso que realment és una evolució del director que ha anat cap a una banda més comercial. El que ve després és Els impostors, aquella pel·lícula que en realitat era com una mena de remake d'una pel·lícula argentina sobre estafadors. que també és una pel·lícula entretinguda però que tampoc no aporta massa coses. La pel·lícula argentina original, com no, si no m'equivoco de pel·lícula, és del protagonista Ricardo Darín. Totes les pel·lícules que arriben a Espanya argentines, el protagonista és Ricardo Darín. Si és 9 reines, és aquesta. Bueno, el rebrot de Reyes era excel·lent. Em va agradar molt. No dic que no, l'únic és que sempre em fa gràcia perquè quan surt una nova pel·lícula a l'Argentina, abans que em diguin que la protagonitza. S'ha de dir que és un bon actor i que ha fet moltes coses i que fa moltes coses de molta qualitat. A mi m'encanta, l'únic és que és l'únic típic. Suposem que hi ha més pel·lícules a l'Argentina que les que fa el Ricardo. Hi ha més actors. Després ja va venir El regne del cel, que a mi la veritat no em va agradar gens. Vaig trobar que era una pel·lícula de creuades i punt. Tampoc no vaig veure que portés massa cosa, tot i que ho hagués pogut fer, perquè la història podia ser molt interessant des d'aquest punt de vista, però es queda una altra vegada en la superfície. I a més a més, alguns punts del guió són absolutament increïbles. qui coneix una mica l'edat mitjana, que un pleveu absolutament, un nascut dels passalls arribi a comandar exèrcits, això és una cosa que l'edat mitjana no passava. Com a la catedral del mar, aquestes històries són les que venen. Exacte. No vol dir que siguin veritat. Exacte. I un bon any que et va semblar la següent? No l'he vista. Ah, no, sí, aquesta és la història sobre la provença, que jo també la vaig trobar molt superficial. A mi em va agradar el canvi de registre, jo crec que no he fet mai cap pel·lícula com aquesta i segurament no faran una altra d'aquest estil. No hi ha efectes especials, no hi ha històries d'aquestes medievals ni res. I el joc que tenen entre la comunicació que ell té al ràsser del personatge del Russell Crowe amb la secretària que li porta als negocis de la companyia de Brookes de Nova York i la vida, com va a ell entrar una miqueta en la vida d'allà de la Provença, perquè està mirant de trobar si té una herència d'uns parents, si li deixen unes terres, unes vinyes... La diferència entre una vida i una altra, que dada que correu tant per telèfon se li veu el ressò que li canvia la cara, que allò l'estressa d'una manera impressionant. En canvi la gent que hi ha allà li dona la pau, una tranquil·litat... Aquest contrast penso que està molt ben portat. amb un registre completament insospitat, inesperat, per part d'aquest director, i ja dic, a mi em va convèncer moltíssim, la veritat, la recomano. A mi no em va acabar d'agradar, perquè potser els personatges els veia... És veritat el que dius tu, que la intenció de la pel·lícula era aquesta, però en canvi, des del punt de vista d'escripció psicològica dels personatges, no ho veia massa clar, tampoc. Tot era molt superficial, també. A l'hora d'escriure els personatges, El que és interessant d'una pel·lícula, o almenys el que m'interessa, és que et descriuen els personatges per les petites coses. o pels petits gestos o pels petits comentaris que fan aquest treball de descripció dels personatges. Aquí sí que passa per mi, perquè si te'n recordes hi ha les dues noies que van fent allà la seva vida però que una o una altra atreuen el personatge del Russell Crowe. I és allò que per un petit moviment del cos o per un petit gest ell es va sentint com atreït per una o per una altra. I per mi està força ben tractat. Però el Russell Crowe el trobo exagerat. com si no estigués en la seva salsa, saps? Jo el veig a Gladiator fent cara d'enfadat tota l'estona. Ara el veurem cantar a Los Miserables. Sí, és veritat. El cas és que després d'això, d'un bon any, a Good Year, va venir American Gangster, que aquí sembla que el Ridley Scott es va refè una mica. Sí, una història molt interessant. Una història sobre gánsters americans. No l'havia estrenat. Una història violenta. Estem parlant de gànsters. No pot ser d'una altra manera. Va tenir molt bones crítiques. Ara, perdona, amb un final tipo Disney... Sí, això... Què diu? Què ha passat? És el que... A vegades trobo que aquestes pel·lícules com l'anterior, un bon any, que tenen una bona... Que la cosa va bé, que tenen una bona estructura, que la idea és bona, que la història està bé, que no sé què, però a vegades per aquests errors de finals tipo Disney o de reaccions de voler, per exemple, un bon any jo trobar que a vegades s'intentaven forçar situacions còmiques i el Russell Crowe estava com una mica exagerat en determinades situacions i això trobo que al final acaba desdibuixant una mica. Jo cada dia estic més en contra dels finals. Vosaltres li dieu finals Disney, jo li dic final a l'americana. On el friki s'endú a la noia superguapa, on al final l'equip que era un equip de perdedors guanya, on al final... A mi jo cada cop això m'irrita més, perquè penso que les pel·lícules haurien de ser a algú més, i no... no sé, és que quan veig una pel·lícula que acaba així, Tinc la sensació que he perdut el temps durant una hora i mig al dos. Després li van quedar una pel·lícula que no he vist, sincerament. No sé si vosaltres l'heu vist. Body of Lights. Sí, jo sí que l'he vist. No és de mentides, no. No val la pena, no val la pena. Robin Hood, que a mi tampoc no m'agrada, de totes les versions de Robin Hood, és la més fluixa. I Prometheus, que ja us la vaig comentar l'altre dia, que la vaig trobar fluixíssima, sobretot si la compares amb Alien. Molt ben realitzada, molt efectiva, espectacular. Estèticament molt maca. Qui li agradi el cine espectacle que no se la perdi... És una mica James Cameron, muy bonito todo, però dins no hi ha res. Exacte. Jo firmo això. És el que vaig dir l'altre dia. És que jo, James Cameron i jo, Som antagònics completament i això em van obligar a veure a batardoscops perquè el primer cop no vaig voler pagar el 3D i em van dir que si no la veus en 3D no té gràcia i vaig tornar a pagar i em vaig avorrir però en tres dimensions. I titànic en 3D l'has de veure. Vaig corrents ara, això les veus. Doncs bé, estic constatant, i mira que no ho recordava, i ara diré avui, ara hi haurà un moment de pànic potser aquí en el programa, per part sobretot de Joan i meu mateix, perquè la setmana vinent ja tenim fil del mes. Vull dir que hem d'escollir un abans que acabi... A veure si sí que ara entra una miqueta de pànic, vosaltres potser... També podem fer-ho per e-mail o des de... Sí home, ho hem d'anunciar. Ho hem d'anunciar. Jo, vés-t'ho pensant, mentre jo comento una miqueta el tema de la setmana, ara que ja hem fet aquest repàs, d'Ariglio Scott, molt ben resumit, i crec que han quedat molt clares les seves característiques principals i l'evolució que ha anat fent al llarg de la seva filmografia, i les traïcions, potser fins i tot al seu propi estil, que hauria pogut ser, efectivament, molt més reixit i molt més gran. Doncs, resto a pensar una miqueta. Jo, mira, el que he dit abans, proposo Ken Loach. Proposo una pel·lícula que jo crec que té més profunditat de la que aparentment té. com deia abans, amb un guió molt ínfim. Jo veig que aquí hi ha una paràbola, com sempre es parla de les paràboles de la Bíblia, aquí ens expliquen una cosa i en realitat per sota ens estan explicant una altra de molt diferent. Poden sorgir amb una tertúlia que puguem fer sobre aquesta pel·lícula, moltes coses que aparentment semblaria que no hi són, però que jo crec que el guionista... No fa res si podeu parlar-ne. Jo potser proposaria, si no l'heu vist, una cosa que em sembla molt delicada, molt interessant, que és la Pequeña Venecia. Aquella que era... Sí, me'n recordo. Aquesta ja està una miqueta... Està per sortir. Seria més... Més bé. A mi si us sembla bé fer aquesta, no tinc cap problema. Plantegem, al final del programa, que decideixin Arturi com que Artur segurament estarà la setmana vinent, que també passarà per aquí, i Andreu mirarem de convençut, tot i que és complicat pels seus compromisos, doncs bueno, decidiu vosaltres també el que us sembla. Bé, doncs sobre el tema de la setmana, que com dèiem abans és la droga al cinema, jo el que volia era fer referència a un llibre que havia llegit fa molt de temps i que segurament és molt poc conegut, tot i que no sé si els experts en el tema de la droga el coneixen, però que vaig tenir a les meves mans Me'n recordo que va marcar molt el raonament que jo he fet a partir d'aquell moment al voltant del tema aquest de les drogues. Tothom té en principi la idea que les drogues són una cosa que li passen als altres, ningú no vol involucrar-se. Els pares, les mares no volen saber que els fills poden estar involucrats. Nosaltres en cap moment volem reconèixer que tenim en contacte amb un tema tan escabrós i amb tanta dificultat com aquest. I aquell llibre feia una cosa molt interessant, que a part de fer un catàleg molt ampli i interessant dels diferents tipus d'estupefacents, de tota mena, El que feia era un pròleg explicant-ho una mica en un estil molt directe i molt amè, el tema de la droga no tant en relació a aquests productes, aquests elements, sinó més aviat a l'addicció que tenim moltes vegades a moltes coses de la vida. Llavors feia la comparació d'una addicció que podia considerar-se també una droga als pantalons. Nosaltres som addictes als pantalons, perquè no podem passar sense ells. No podem anar pel carrer còmodament sense portar una roba que ens protegeixi, una cosa que nosaltres considerem d'alguna manera, una cosa que no hem d'ensenyar en públic. A partir d'aquesta comparació d'algun element més que feia, jo volia plantejar el fet de parlar de pel·lícules sobre droga, no tant sobre pel·lícules concretes, que també podem parlar, un train spotting, per exemple, de les que... Abans que parlàvem del Danny Boy, una pel·lícula ja pràcticament clàssic. Ni de jasco en Las Vegas. Exacte. Aquesta és una pel·lícula també inevitable, bueno, parlant de tota mena de drogues i de les conclusions i de les repercussions mentals que té el fet, i respecte a l'alcoholisme, doncs tenim un Dies de vi roses, per exemple, una gran pel·lícula, o tenim Living Las Vegas, també, amb un Nicolas Cage, que encara estava en la culminació de la seva carrera, també tot plegat amb tins sempre d'existencialisme, no? Jo crec que Les drogues, per una banda, han tingut la característica de caracteritzar segons com el personatge maleït. El personatge que pot tenir una atractiu en quan té un talent molt gran però també pot deixar-lo perdre o pot deixar-se arrossegar per aquest motiu. Sabent que hi ha moltes pel·lícules d'aquestes i sabent que aquest és el plantejament més tòpic, volia fer esment a altres tipus d'addicció. i en aquest sentit hi ha moltes pel·lícules que ho poden deixar en evident i us demano a vosaltres també que plantegem possibles idees. Adicció al treball, per exemple. Jo en aquest sentit, per exemple, parlaria de... Bueno, al treball hi ha l'egocentrisme, fins i tot, d'una pel·lícula clàssica de Kim Vidor, per exemple, que és aquella amb el Gary Cooper, la del Marantial. És una pel·lícula en la qual tot es basa en el treball. No pots sortir en cap moment de les directrius que et marca la teva vocació. Si algú et contradiu és considerada porria. En un moment determinat el Quim Víctor col·loca la càmera sota d'un edifici i veiem el personatge de l'arquitecte. a dalt de tot, amb un contrapicat impressionant de la història del cinema, deixant-te entendre, deixar-te veure clarament que aquell personatge és el més gran de tot. I és un personatge així de gran perquè té aquesta característica, la de ser addicte al cap i a la fi, al treball. Aquesta pel·lícula en el títol fa referència a l'addicció. for life, és a dir, la passió per viure. I aquí veiem un Kirk Douglas que, la veritat, penso que està calcat al que hem vist en les imatges del personatge de Van Gogh, que és el que retrata la pel·lícula, amb el director Vincente Minelli, que ho fa de meravella. I aquí, sí, exacte, que fa de Gauguin, si no recordo malament. Doncs és també una història, jo diria, que d'addicció, en aquest cas, a la vida, a intentar treure de l'interior teu tot el que tens i la dificultat per fer-ho. Límits, cortapises, per tot arreu. Ja veieu una miqueta per on va la meva... Aquí l'únic que pega, que a vegades quan es planteja coses d'aquesta manera, que em sembla molt sugestiva i molt interessant i molt atractiva per discutir, és que en alguna mesura tens la sensació que una droga d'aquestes clàssiques, que podria ser l'alcohol o qualsevol altre tipus de droga, tu et converteixes en un senyor dependent. i amb l'altre tinc la sensació que hi ha un cert voluntarisme o un encert de ganes d'aconseguir coses i aleshores és una mena de compromís que aquests personatges es fa amb si mateix. per arribar a una fi determinada. En alguna mesura, a vegades, tenen la sensació que la gent que ha aconseguit grans coses ha sigut a base de molt de treball, ha basat molt d'esforç, és a dir, a ningú li han regalat res. Clar, davant de la vida es podrien fer dues coses. Una és deixar-se portar, per entendre'ns, i l'altre és intentar fer aquest esforç, marcar-se aquests objectius, intentar aconseguir-los, que és veritat que llavors és el millor margines a altres coses. Llavors s'hauria de plantejar en quina mesura, si aquests senyors que arriben tan lluny han deixat pel camí alguna cosa, i millor si això val la pena o no val la pena de fer-ho. El límit de l'homopatològic és sempre molt difús. Mai se sap exactament on és. A mi em resulta que em resulta una mica atractiu... Jo diria, per exemple, Deies de vino rosa és una excel·lent, renovadora pel·lícula que l'he vista moltes vegades perquè trobo que toca el tema d'una forma que arriba a tothom i tothom ho entén, etc. i que amb un final tan trist, que aquella persona queda marginada, queda d'allò i s'ha de quedar amb la nena, allò és molt fort. El que no tinc clar és la gent que en alguna mesura, si és a dictar el treball o a dictar el concert, hi ha molts pianistes que assajen moltes hores cada dia. Si no ho fessin, potser no aconseguirien ser bons. I llavors et penses, fins a quin punt, no? Ara que dius això, una pel·lícula que reflecteix el drama de l'addicció a la música i fins i tot la necessitat d'una persona d'intentar fer que una altra de més jove que ella no caigui en aquesta addicció, és la pianista, per exemple, del Mijail Haneke, en la que la protagonista principal la Isabel Luper, doncs com sempre, impressionant, doncs amb la batuta del Mijal Haneke ens ensenya com un personatge a través de totes aquestes hores de dedicació pot arribar a un punt en el qual no es pot dedicar a res més. Vull dir, la seva vida queda enhorreada completament i això de vegades ho ignorem, això de vegades se'ns oblida una mica. La qüestió de totes les drogadiccions, no, totes les dependències, és l'avasió, o sigui, Voleu que no, gairebé totes les dependències que tenen s'està evadint de les altres coses de la vida centrant-se únicament en la feina. La gent que ho fa amb les drogues, amb les drogues. La gent que ho fa amb la música, com ara comentàveu, amb la música. Volguis que no? Les addiccions són... En molts casos sí, però no sempre. Si pot haver algun cas d'una gent que vol aconseguir-ho, llavors, possiblement, la solució seria trobar un equilibri. És a dir, trobar un equilibri entre aquesta dedicació que suposa aconseguir ser el millor en un determinat d'àrea que suposa moltes hores d'entren o sigui de natació o sigui del que sigui o de pianista i no marginar la teva vida personal. Però sí que és veritat que no sempre és pura evasió, pot haver una persona que sigui el contrari, que dedicar-se intensament a aquesta En voler aconseguir aquest objectiu li suposi marginar-se d'altres coses. Encara que sigui una evasió involuntària és una evasió. Per exemple, una de les pel·lícules per mi la que més em va agradar l'any passat, i ara ja sabrà de quina parlo, de Moneyball, el protagonista de Moneyball, a mi m'encanta. I aquest home és un addict al treball. El veus que està dinant amb la seva filla pensant en quin jugador. I no és una cosa que ell sàpiga voluntàriament. Però ell està tot el dia pensant en això. I quan parlem en comptes d'individus parlem de societats. Addicció de la societat. Què vols dir? Adicció de la societat al consumisme? Adicció de la societat al capitalisme? Aquí hi ha una pel·lícula que és Requiem per un somni de Leonovsky, que volia també treure-la, que ho retrata això de manera espectacularment precisa i analítica. trobo que és una excel·lent manera aquest punt de reflexió amb punts suspensius que has deixat, Andreu, perquè els ullents continuïm pensant una miqueta sobre aquests temes. Parlem en aquests 45 segons que ens queden de la pel·lícula del fin del mes de la setmana que ve. Més igual, m'assembla bé la proposta que has fet. No, però hi ha tres pel·lícules que estan d'estrena i fem una votació ràpida i el que surti d'aquí, dels quatre, l'agafem com a pel·lícula del mes a setmana vinent. El Festín de Babet, que no és una pel·lícula d'aquesta setmana, sinó de 25 anys, però interessantíssim. Fa 25 anys, a l'estrana tercera, sí. Holy Motors, que no estaria malament per pel·lícula del mes, com a controvertida també, o la part dels Àngels. Vinga, votacions. Jo no vull votar. Voteu vosaltres. Festín de Babet. Jo m'extenc perquè no he vist cap. i ho decidirem durant la setmana. Fins la setmana vinent.