Ara escoltes ràdio d'esper. Si et donis ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Ràdio d'esper. Molt bona tarda. Un dimarts més a Ràdio d'Esvern en aquest programa de cinema, en el vostre programa de cinema. Cinema sense condicions. Avui parlarem, com sempre, de molts temes de cinema, i ara, mentre els col·laboradors, els convidats, els amics del programa van arribant, ara ens explicaran què els ha passat per arribar a si justet de temps, com han arribat avui, i ens us farem una miqueta de pròleg del que parlarem avui. En primera part, com sempre, de pel·lícules que hem vist durant la setmana, de pel·lícules que podreu veure a partir de la setmana vinent, sempre amb les notícies puntuals i puntilloses de Joan Morros, de les pel·lícules que ha pogut anar veient en passi de premsa. A la segona part, tenim de nou, contem de nou amb el nostre amic i col·laborador Ferran, Andreu Ferran, concretament, que ja el tenim aquí. Ja podeu saludar, Joan i Andreu. Bona tarda, bona tarda. Jo he mirat l'hora i he dit les 8, per què no hi ha ningú aquí? I de cop heu aparegut. Doncs potser li la culpa al trànsit, va. I com deien... I a l'última part, parlarà algú, que ets tu, no? Sí. Bueno, de drogues, però d'una manera amplia, eh? Diguem-ho així. No parlaríem de les drogues més conegudes, d'estupes fa anys, perquè en el cinema, si no, la droga en un sentit ben ampli. La droga com a addicció. I com podeu imaginar, pràcticament tot ens pot provocar o ens pot causar addicció a la vida. Però no hem esmentat, no hem dit que Andreu ha vingut avui perquè té moltes ganes de parlar d'un director clàssic o semiclàssic, és allò com els deus o els semideus. Aquí estem en els semiclàssics, oi? Bueno, jo ja ho vaig apuntar al programa anterior, que ja us vaig comentar que mi Alien és una pel·lícula que m'agrada molt, i, bueno, doncs, el Ridley Scott, que és el director d'Alien, n'ha fet moltes altres pel·lícules que... Alguna més, sí. Sí, sí, i amb molt bona... Amb algunes d'elles, amb molt bona collida, altres, potser no tant, però en general és un director que val la pena en parlar-ne d'ell. Doncs completament d'acord. Bona part, i fixeu-vos que fins i tot d'una curiositat, que Joan i de jo no us l'havia comentat, però pensava que potser arribaria a un company de cinema des del Gajiner, de fet, no és de cinema des del Gajiner, és de pressupost zero, però es queda moltes vegades a parlar amb nosaltres, i acaba d'arribar també aquí, al que estudis, el nostre amic Artur Joaniquet, que s'interarà de seguida a la tertúria de cinema quan vulguis, ja pots passar i posar-te allà uns auriculars. Aquí no cal cantar, el cant del gall, ja t'ho vaig explicar, aquí no calia, endavant, Artur. I així que serem al final quatre persones, i ens ho hauria de dir, fa un minut, aquí... La Carme no pot venir al principi, no podrà venir. I el Joan suposo que no vindrà, o no ho sabem? Doncs en sembla que no, que avui no li va bé perquè té altres compromisos. D'acord, jo us puc parlar de tres pel·lícules que ja han passat i que les estrenen al divendres d'aquesta setmana. La primera és un film espanyol, que es diu Fin, i és del Jorge Torregrosa, que és el director. Aquest senyor és un director de sèries de televisió, que participa a Terederos, a Senyora, a Tierra de Lobos i tal, i a moltíssimes més sèries. I aquesta és la primera pel·lícula. Després, us heu parlat d'haver una miqueta de César de Ben Morir, que és la última pel·lícula de les germans tabiani, una pel·lícula curiosa, i, finalment, podia parlar de més coses. Però em sembla per no allargar-ho, una altra pel·lícula americana, que es diu Per siguendo Mavericks, que és un film americà fet, dirigit, realitzat per coneguts directors, com Són Cortis Hansson, que és el de l'A Confidencial, i Michael Hapted, que és el del mundo nunca es suficient, que jo no he vist, però la gent me'n parla molt bé. I, bueno, comencem per la primera. Aquestes tres les has vist ja i s'estrenen aquest divendres vinent. Les tres s'estrenen aquest divendres vinent. Perquè tothom tingui clar que aquí portem... vaja. Ho hem anticipat, sí. En candeletes, a tothom, el tenim per escoltar-te. A veure, per quina comences. Si comencem per fin, sí que és una pel·lícula de trama apocalíptica, jo suposo que això deu agradar a un determinat tipus de públic, perquè està basada, de fet, amb una novel·la bastant coneguda, bastant famosa, que és d'allà igual fin, i la sinopsi, explicada al mig per sobre, és que, després de molts anys de no veure'ns, un grup d'amics es troba en una casa a la muntanya, en un cap de setmana, d'entrada sembla que haguem de parlar de la relació entre ells, dels conflictes que es van separar, els van allunyar una mica entre ells, i en una petita part es parla sobre això, sobretot a l'entrada. Però de sobte hi ha un inesperat apagada general de llums, de les bateries dels cotxes, de les bateries dels mòbils, els rotges s'aturen, en fi, no es poden posar en marxa els cotxes, i els estels brillen més del que és habitual. I entrem en un film de ciència ficció. Passen coses invers semblants, apareixen animals exòtics que sense cap explicació, doncs, a un llogó, una cosa bastant espectacular, i no queda rastre de mica en mica, no troba en cap seruma. A mi, quan estava en aquest moment, em va fer pensar bastant en el que no hagués dit el segon origen, i no sé si recordeu la famosa novel·la del Pedro Llo. Una de les més conegudes i més llegidres del Pedro Llo. Segurament a l'Artur li van fer llogi a l'Es o el vaig tirar. Segur, segurament. Doncs no. Però que ara no té ningú encara. No era habitual, perquè l'evitual és que llegin els danos. Doncs jo no vaig tenir la sort de llegir-lo. Benvingut, del programa ara, que ja estàs aquí. Vaja, explica't un final de la pel·lícula. El que passa és que va la pena dir que està basada en la novel·la d'èxit, del mateix títol, que d'un tal l'Evit Montegudo. Jo no conec la novel·la, per tant, no sé si és molt fidel la novel·la, o no ho és. Llavors, aquesta tarda he estat buscant informació, i, bueno, és un comentarista, diríem, literari. És a dir, que critica la novel·la que va sortir, com a comercial molt gran. És a dir, una pel·lícula d'aquest senyor, d'aquest Montegudo. Però ell ja, d'entrada, quan parla de... que critica literàriament aquesta novel·la, diu... A mi, si m'aporto algo estético, estupor, aburrimiento y alguna que otra carcajada civil a la que provocan les pel·lícules de Lizzie Nation. Una carcajada de la que llegas a vergonzarte, porque lo que quisieras realmente es dedicar ese tiempo a cosas más interesantes. Això vol dir que no li va agradar, la novel·la. No li va agradar. Més endavant, de la mateixa critica, diu... Las absurdas peripecias de un grupo de antiguos compañeros de Peña, que se reúnen en un refugio para recordar otros tiempos, pues se va carregando. Montegudo hace gala de una falta de técnica total en la creación de personajes. Hi ha alguna sorpresa. És veritat... O no la va entendre, va, diguem-ho així. Perquè si van publicar aquesta novel·la seria per alguna cosa. El Gudeu tenia criteri perdut. Aquesta novel·la es publica o no? No, s'ha publicat i ha tingut un èxit brutal. Era la primera novel·la d'aquest senyor, però ha sigut ja fet que es publicés després aquest Montegudo. A mi... No seria la primera novel·la que és publicada, que té molt èxit, i que rep unes crítiques horroroses, perquè el còdigo de 20 va ser una novel·la amb moltíssim èxit, però que molts crítics se la van carregant. Segurament estaria segurament amb aquesta línia, però matisem-ho. Jo segueixo explicant el que volia els dius. A mi hi ha una cosa que es reconeix, perquè la pel·lícula aconsegueix intrigar-te, és a dir, tu vas anar a la pel·lícula i no saps què passa, no entens res de què passa, una mica l'estil, no sé si ho coneixeu, la famosa sèrie televisiva Los Perdidos de la Samaricà. M'has tret a la boca. Doncs fa el mateix, no? I suposo que tots sabeu també que Perdidos va fent tot això de l'estona, llarg de 5 o 6 anys que va donar la sèrie televisiva. 7 temporades. Aquí tenim un expert en sèries. Però sóc anti-Perdidos. Llavors ja coincidim. Llavors coincidim. Dèiem que era una mica tramposa. No només és tramposa, sinó que recordeu que al final de la pel·lícula de la sèrie, quan tothom esperava que es desvallessin totes les coses, no es va desvallar res, i els públic espectadors van pipar com una mona, i li va dir que li empresa el pèl. Un professor meu va definir com un gran McGuffin, sabeu l'anècdota? Jo l'explicaria pels ullens, que és un home que està on tren, i té un aparell i li pregunta, què és això, és un McGuffin? I diu, per què serveix el McGuffin? I diu, home, doncs per matar hi ha uns escòcia. O sigui, el McGuffin és una cosa que en realitat no és re, i que no interessa, però que et serveix per crear la història. I l'OST és el gran McGuffin de la història. I per això jo m'he negat a mirar-ho, i sóc anti-Lost. Jo confesso... Jo confesso que vaig veure si hi havia set... Jo no sabia dins set temporades, però jo crec que vaig veure tres o quatre temporades, que vaig veure si eren 22 o 23 capítols. I va arribar un moment que em va semblar que m'estaven plenint el pèl, em vaig empipar i vaig tancar. Aquí crec que passa en el fons, des del punt de vista, sobretot, parlo cinematografis. Dic, el mateix que ell està dient aquí per el llibre, jo ho puc aplicar a la pel·lícula. No té res a sentir, tot queda penjat. És veritat que t'estan intrigant tota l'estona, perquè, com que van sortir cada vegada incògnides noves, que penses que en algun moment es resoldran, tu et vas dir, bé, per què això? I com dimoni es passa això? Però arribarà un moment que res té sentit, res té explicació i tot queda penjat. Per mi, hi ha uns bons actors, perquè val la pena dir que és de la manera de verdú, la Clara Lago, Blanca Romero, Daniel Grau... És a dir, la gent ho fa més o menys bé, però el que fa el falla és que no hi ha una resolució. És que podies continuar fent això fins a... Llavors, no sembla justificat crear una incògnita, simplement com a recurs per atrapar l'atenció i després no explicar-ho, però no tingui sentit, que és una cosa que és absolut manipuladora. És que lo difícil no és fer les preguntes correctes, sinó donar les respostes exactades. Exactament, sí senyor. I abans d'aquestes pel·lícules d'intriga, des del meu punt de vista, tu sempre tenen aquest petit error, que hi ha molt poques que sàpigues dir... un final de xapó. Clar, exacte, sí. I, de fet, aquest truc fa molts anys que s'utilitza, perquè jo recordo haver llegit... Soc bastant aficionat a la ciència ficció, i recordo haver llegit molts llibres de ciència ficció, per exemple, en Philip Joseph Farmer, que va fer tota una sèrie que es deia... Dios és el mundo del río, la ciència ficció que es basava en el que estem tractant ara. Crear unes expectatives molt, molt, molt intenses, d'una resolució tremenda, i, en canvi, n'ha de fer en llibres, i la cosa no s'ha quedat mai. Doncs vinga, no fem el mateix en el programa, perquè tenim moltes mesures de les que parlar, i hem creat altres d'esperatiu i les hem de complir. Vinga, més pel·lícules. La segona pel·lícula que puc parlar és aquesta del César de ver Morir dels germans Taviani. És un doc o ficció sobre els tallers teatrals que s'organitzen a la presó romana de Rebiblia, que no la coneixia, d'un director de teatre que en allà fa això, una experiència que es diu Fabio Cavalli, i que assaja amb els presoners, amb els presos, obres de Txésper, bàsicament. La pel·lícula o el documental mostra els assajos i la representació de Juli César, que s'alternen amb la vida, diríem, cotidiana dels reclusos. Jo vaig explicar que, a veure, que jo no sabia en el moment d'entrar a veure la pel·lícula de què anava ni si jo era real ni ho era inventat, i us prometo que em vaig avorrir com a nostre. És a dir, se'm va fer una cosa passada, em vaig adormir i tot, cosa que no m'acostuma a passar. Com anem avui, eh? I a sobre, al sortir, vaig comentar un altre crític de ràdio, un altre ràdio, i m'ha passat el mateix. Jo m'he adormit. Llavors vol dir que la pel·lícula no té massa interès. El que passa és que, quan després saps que això és un cas real, que està filmat... Penses, bueno, jo li vaig dir amb ell, amb aquest xicot, i escolta, si jo estigués basat en un cas real, encara tindria una sola. Jo sí, sí, està basat en un cas real. La gent que surt... Ja m'agrada. Tots són condemnats a la cadena per pètua que fan aquesta interpretació. Aleshores, jo penso que és una pel·lícula més o menys anodina. A la cadena per pètua, però on està ambientat, llavors? No, no, no, a Juli César. És una obra del Xéspir, a Juli César, que l'interpreten els presoners, que està gairebé tots de cadena per pètua a la presó. Llavors, cada any, és bo que aquest director de teatre digui... No, que estava pensant. No, està bé el que dius. De vegades, el fet de saber que una cosa està basada en un fet canvia. Però potser de vegades sí que s'ha de saber abans. És que és el que diem. De vegades no volem saber res d'una pel·lícula, però de vegades és molt interessant tenir prou dades com per poder analitzar-la. Ara estava recordant les coses que jo conec d'aquests germans. La veritat és que són molt interessants. D'acord, d'haver vist, de tota la seva filmografia. Una que es diu Good Morning Babylonia. Bon dia, Babylonia. No la recordo. Jo recordo la noia de San Lorenzo, no sé si la recordo. Aquesta no l'he vista. I Pedro Padre Patrone... També és una de les seves. Era una gran pel·lícula. Jo recordo també les afinitats electives sobre el relat d'Aguet. També una pel·lícula amb una sensibilitat extraordinària. Bé, directors interessants, però que han fet aquest producte curiós. Una altra sorprenent. També, llavors, llagint i llagint, recordes que aquests dos germans eren gairebé 80 anys, jo més de 80 anys algun d'ells. Tan gran són, ja. A més a més, la pel·lícula de dos maneres va la pena dir que ho li devia agradar, perquè va guanyar a Los d'Or del Festival de Berlín. El millor és que les pel·lícules que competien amb aquesta eren tan dolentes com aquesta, però... L'últimament no estàs d'acord amb els festivals, perquè el mateix vas dir en la casa de les festivals en Sebastián. Avui ja estàs inspirant. Estic destructiu. Però reconec que té algunes coses de mi d'aquests germans. Per exemple, a la loja de Sant Lorenzo, el Padre Padronem, van semblar excel·lents pel·lícules. Sí, sí. I l'última que vull parlar avui és una cosa molt americana, que es diu Persiguendo Mavericks, que és una gent que... És un lloc de destinació pels millors surfistes de les Grans Unades, que hi ha a Estats Units, concretament a la costa nord de Carolina, es que aconsegueixen, es veuen unes èpoques de l'any, de 8 a 24 metres d'altitud, i els surfistes, allà, sovint menjant. Aleshores, són competicions de surf, van mostrant-te. És una pel·lícula típica per tinagers, una pel·lícula pensada, bàsicament, per a un públic jove que li agradi els esports de risc. I, aleshores, és veritat que des d'un punt de vista estètic, hi ha unes donades espectaculars, unes imatges bastant maques, però potser, a mi en principi, parlava d'una cosa massa trillada, massa vista, massa adolescent. En algun moment em va semblar, a la mesura, que anava avançant la pel·lícula, que s'estableix una mena de relació entre l'instructor i el setjot que està aprenent, una mica l'estil d'allò de l'indomable Will Hunt, i no sé si no recordeu que hi havia una relació. I allò els feia més o menys interessant, el sentit de que hi ha un progrés, tant per part d'un com a part de l'altre, etcètera, etcètera. Però arriba un moment, sobretot cap al final, que tant doncs compta que, bueno, que està en frases carregades de tòpics, que frases fetes, i al final, el que em sembla ja més escandalós, és que no m'ho he adonat el xicot aquest, que està basat en un biòptic, és un cas real, que és un any que, a partir dels 16 anys, va fer superfamos perquè era un gran surfista, i que es va morir fent això als 22 anys. Aleshores, resulta que li fan una mena d'homenatge, i l'homenatge final, que és una mica com escandalós, reivindicant, reivindicant, dient, encara que s'hagi mort, o sigui, reivindicant la fet que no s'ha de jugar a la vida, perquè això s'ho passa bé. Llavors em va semblar que aquesta mena de plantejament, tan de cara a la galeria, i de cara a tenir més surfistes que vagin allà a consumir aquell paratge, em va semblar absolutament escandalós. Crec que és una pel·lícula que la gent jove li pot atraure a algunes mesures, però em sembla que, molt americana, però em sembla que en algun moment és un punt de misteriològic, que és absolutament nefasta, perquè defensa, si tu defensessis uns valors, o per quina més defensa és el fet del lluïment de l'heroi que arriba a aconseguir terminar les coses, i que si juga la vida i tal, doncs és igual. És a dir, no té importància. Això és el somni americà. I té un sort públic, això, també. Vas veure la de 127 hores del Dani Boyd. No. És una pel·lícula que no és que sigui això, no, al contrari. Jo diria que dintre d'una pel·lícula, que podíem dir doncs migd'aventures, d'un personatge també, fins i tot podíem arribar a dir, doncs frívol. Doncs, bueno, tu la vas veure. Sí, la vaig veure i em va agradar molt. Prou bé, no? Prou interessant, la pel·lícula. Sí, perquè posava aquest... mostrava aquest espirit de jugar-se-la del risc, d'aquesta edicció, aquesta adrenalina, de les situacions difícils, però mostrava també el que passa quan la cosa falla. I quan la cosa falla hi ha unes conseqüències, i hi ha un personatge, de fet, que passa per tota una mena de revisió de la seva vida, i fins i tot espiritual, una mica. I m'està molt bé amb aquest sentit. Doncs bé, tres de tres aquesta setmana, eh? Joan, no hi ha hagut manera. Has de continuar aprovant, has de continuar aprovant, a veure si... Bueno, i si sobre parléssim de Holly Motors, que no sé si algú la vista, algú la vista? Demà penso a la veure, a veure si... El sabat que anem parlant. Holly Motors, bueno, la guanyadora de... Ja ho sé, ja ho sé. Jo vaig haver de revisar l'arba de la vida, i potser tant en tant ho hem de fer, això. Però jo no puc parlar, perquè no l'he vista. No hi ha un canvi d'una pel·lícula que vas parlar la setmana passada, la pel·lícula de la part dels Íngels. La veritat és que la vaig anar a veure, i vaig pensar que... Bueno, el Ken Loach, i el Paula Berti, com a guionista, penso que aconsegueixen... Una miqueta al contrari del que tu vas dir, no? Que t'havia semblat una pel·lícula més aviat intrascendent, o divertida, però sense gaire substància. Jo penso que aconsegueixen, a través d'aquesta aparent insubstancialitat, aconsegueixen explicar el que han explicat sempre, tota la seva vida, històries de... Amb els personatges i els temes que els sempre han tocat. Doncs penso que donen el clau perfectament. És una pel·lícula que tu passes molt bé, que és veritat que pateixes pels personatges, perquè en qualsevol moment veus que pot passar qualsevol cosa, i que fallaran amb els seus propòsits, però que acaben tocando, i la crítica que fan... La crítica a l'escàndula, a la qüestió gairebé pornogràfica, no podríem dir que hi hagi persones que... Bueno, pornogràfica no és la paraula obscena, podríem dir, que no tenen ni per estar en una casa pagant el mínim de diners, perquè no tenen absolutament res, i altres persones que poden pagar un milió de lliures per una ampolla, o per un barril de whisky que han trobat allà per la muntanya, doncs clar, això vulguis que no, és una cosa impactant. La pel·lícula, tot s'ha de dir. Jo penso que arreu el tema dels spoilers concretament. La pel·lícula podíem dir que acaba bé, però acaba bé amb un regusta marc. En el sentit que ho et queda, sembla la idea que amb aquests els ha anat bé, d'una manera rocambulés, que és increïble, és un conte en realitat de fades, la pel·lícula. Però no queda clar el que ha passat als altres. No, exacte, que hi ha milions de persones que estan d'aquesta manera, i que no tenen cap mena de possibilitat de sortir-se com ells ho fan, amb aquesta manera tan... Jo el que hem d'assemblar, potser no la defensaria tant, com tu, la defensa dels pròxims, però és una pel·lícula interessant, i també els efectes, tant els actors com la realització, és molt... Mira que la proposta com a film del mes, eh? Mena de menasso. Aquí tenim sempre una... Aquesta tarda la Carme m'ha trucat pel telèfon, que no es troba bé, que igual no podia venir, i m'ha dit que l'havia vist i que l'havia agradat. Doncs bueno, ja en parlem. No sé quant toca, per ser, ara ho buscaré amb altres temes. D'acord. Jo volia buscar una mica de música per il·lustrar el tema del director d'avui. No sé si tenim alguna cosa més d'actualitat. El futbol, què? L'has deixat per venir aquí al programa? No, ja l'he vist. Ha guanyat 3-0, Esbarça. Està guanyat 3-0? No, ja ha guanyat. Avui jugava a les 6. Per això has arribat tan justament. D'acord, d'acord. Ara ho he entès tot. Has anat a saludar el Càngin Està, els companys d'aquí de... Molt bé. La família Pizarro que ha dirigit al bar... Us recomanem, està meravellós, estan meravellats aquí de l'enalvar. Què volies, Andreu? Jo portava, aviam, no una estrena. El que passa és que, per molta gent, segurament, que no coneixen aquest món del cine de... de dibuixos animats japonès, pot ser un petit descobriment. Amb quin motiu he portat? Aquest més hi ha hagut el Saló del Manga. Ja ho sabeu, cap allà al pont de... Jo vaig anar-hi. Hi ha molta gent que té aquesta visió del manga com una cosa absolutament per friquis i tenen raó. No ho dic amb roma, ho dic amb roma, ho dic amb roma. Però és veritat que a mig d'una sèrie de dibuixos o d'uns còmics segurament banals o que no tenen més importància, doncs hi ha produccions realment molt interessants. I jo avui portava una pel·lícula que jo penso que és un bon exemple perquè es vulgui introduir en un món aquest de les pel·lícules de dibuixos japonèses, però de qualitat, que és una pel·lícula que es diu La Princesa Mononoke. No me'n recordo com es diu el director, però aquest director té el viatge de Chihiro, el Totoro. Tinc una amiga japonesa que la vaig conèixer a Londres, que em va ser, entre cometes, se m'obliga a veure les pel·lícules d'aquest director. I la que tu comentes avui és la que em falta per veure. Home, estem parlant d'Ayao Miyazaki. Exacte. El gran guru del cinema d'animació. Fondador d'uns estudis, els Estudis Ghibli, que són una referència al cinema d'animació japonesa. Penseu que aquesta pel·lícula, La Princesa Mononoke a Japó, va tenir una recaudació que va superar a Titanic. Va ser un èxit brutal en el seu país. Tinc jo a Titanic, em vaig dormir. Mira, ja parlava. I jo l'he vista i no em va agradar gens. Però va ser un gran èxit. Però si voleu que posi aquí la polèmica... Jo la vaig veure al següent per prejudici, la vaig veure posteriorment amb més gent i em va agradar molt. Titanic, La Princesa Mononoke o Gina. Estava provocat, Titanic. No ens en foncem, vinga. La Princesa Mononoke és una pel·lícula que narra una història situada en un temps indeterminat en el Japó, un noi ferit per una bèstia. I aquesta ferida li causa una malaltia, que sembla com una mena de maledicció. Hi ha aquest noi per solucionar, per treure aquesta malaltia, que el condemna l'amor, busca l'origen d'aquesta malaltia i busca arriba a un lloc, a un paratge, en el qual la civilització es troba amb l'endentura més salvatge, on hi ha una ciutat, si no recordo malament, és la ciutat de Ferro, en el qual viu una població, amb una tecnologia molt ben desenvolupada, per l'època, en fer bons treballes amb el metal, tenen armes de foc, però aquesta població continua enfrontament amb les bèsties o el bosc. I aquest enfrontament els du a destruir aquest bosc, a cremar-lo, i aparentment semblen els dolents a la pel·lícula. Però quan el noi entra a la ciutat s'aconeix a la societat d'aquesta ciutat, se n'adona que en realitat no és així, que no són els dolents a la pel·lícula. És una societat que protegeix els més tèbils, però que està en lluita constant amb la natura, per tal d'ajustament aconseguir aquest benestar. És una pel·lícula molt complexa, que aparentment sembla una pel·lícula una història fantàstica, però que té un grau de complexitat, que per això penso que és un bon exemple per entrar... El cinema de Miyazaki és caracteritzat per això, per no ser històries d'estil Disney. Ja sabem una mica l'estil que tindran. Des del meu punt de vista, l'autofalació que tenen els nord-americans en el cinema d'animació, em sembla que cada cop que un japonès treu una pel·lícula a nivell del Japó mig bona, els passa per sobre, perquè a mi, del cinema d'animació nord-americà, era mateix Pixar i Prou, i tot el altre em sembla... Pixar és Disney, ja, també. Sí, però... I, evidentment, per mi, aquesta pel·li no l'he vist, però, per exemple, el viatge de Chijiro... El viatge de Chijiro va ser la primera pel·lícula que va guanyar l'Os de plata a Berlín com a pel·lícula, en el termes absoluts. Va trencar fins i tot els límits que hi havia entre les pel·lícules d'animació i les que no venen. És a dir, fins i tot trencant normes, trencant... Però és que jo, per exemple, de... O sigui, en aquest sentit trobo que estem massa occidentalitzats nosaltres, almenys la majoria de la societat, i que tenim poca visió del que es fa a altres jocs del món. El Japó és un exemple que es fan pel·lícules fantàstiques, un altre exemple, per exemple, també podria ser la Índia, que a Bollywood, crec que fa més pel·lícules, inclús que a Hollywood, però aquí no veiem cap pel·li de Bollywood. Sí, però són una característica molt particular, les de Bollywood. Consum molt concreta, molt interna. A veure, excepte algunes, que jo últimament, i que parlis de la Índia, sempre em fa venir el cap, el que ja us he parlat aquí moltes vegades, de l'imagina índia i de les pel·lícules que s'estan passant a la filmoteca, a Madrid, també fins i tot a San Boi, són pel·lícules fora del que seria el circuit de Bollywood, i impressionant. Jo crec que no en conec massa, aquestes japoneses, confesso, perquè potser no tinc tanta tendència a anar a veure les pel·lícules de dibuixos, i els japonesos, bàsicament, han fet molta cosa d'aquesta, i, en canvi, ens han passat, ho dic perquè la setmana passada ens ho han passat, però deu ser una pel·lícula americana de dibuixos animats per aquest Nadal, que es diu El Olígen de los Guardianes. Em va semblar una cosa tan horrorosa. No sé, és a dir, que està molt de l'utista. A veure si... Em va semblar una cosa feta per dibuixos i tal, que no s'aguantes, no té... Jo no sé si els nanos hi entren, però... Aparem una llista de pel·lícules d'animació, perquè està desanimat. Desanimat, diguem-ho ja. Faltar animació. Realment cada cop... A veure, jo tinc la sort o la mala sort, depèn de com ho vulgueu veure, de tenir un cosi de 9 anys i l'altre de 7. Què vol dir? Els seus pares m'envien amb els nens a veure les pel·lícules d'animació. I el 90% de les pel·lícules d'animació que veig al cap de l'any em semblen una abazòfia. Després veig alguna que altra, que per mi són obres mestres, com poden ser Wally o App, perquè a mi ja... App és genial. Tal com explica la vida amb la música, aquí és una de les millors escenes que veig jo mai. Però veus, justament, App és una pel·lícula que jo penso que té una fort influència del cine de Miyazaki. Perquè a Pixar ho coneixen molt bé, ja el Miyazaki. I el director de Pixar, encara no sé qui és exactament, té molt bona relació amb aquest, amb Miyazaki. Vull dir que... Jo penso que aquest cine japonès, el d'Estudios Ghibli, ha influït bastant en les pel·lícules de nord-americans. No només això, sinó que els japonesos... Hi ha una sèrie que és una tontada adolescent. La història és una tontada adolescent, però està feta d'una manera excepcional, que es diu karekano, que són 13 capítols de 20 minuts. I al YouTube els podeu trobar tots en català, doblada. És americà, això? No, no, és japonès. I resulta que la manera com està tractada la imatge, com reflexen les coses, les subtileses, les petites coses que tenen, fa que una sèrie que, si fos d'aquí i amb persones, d'aquí o seria una sèrie entre comenta estòpica, noi, que coneix a noia, lo típic, doncs està tractada i dibuixada, i feta d'una manera que és impressionant. Per exemple, hi ha un capítol que està fet com si passessis les fuies d'un llibre. Tot dibuixat a mà, i tu veus com ho passa, i per exemple, amb troços d'imatges reals, els personatges mai són en imatge real, però a vegades, les situacions i els llocs, veus que es troben a imatge real, és una cosa que, com a història, realment no crida l'atenció, però crida l'atenció al tipus de realització que es fa. A mi aquesta sèrie, en aquest sentit, em fascina moltíssim perquè aporta coses que jo mai havia pogut concebre, saps? Mai havia dit, hòstia, doncs això es pot fer, inclús queda bé i dona ritme, a l'hora que talla ritme, i veus dos dibuixos quiets, però que van dialogant, però que, alhora, siguis tant com dibuixats de nou a cada escena, i gairebé no es mouen, i dius, Déu meu, saps? Et transmet molt més que tota la història. Com es diu això, per si podem... Carecano, amb dos cas. Els capítols en català, que me la vaig veure fa... Quan vaig tornar al cel·lel còmic, vaig tenir el mono de... de mira manga. Diferents elements. Sí, sí, en llestès, si vols. Jo us anava a dir que, per qui vulgui, aprofundiu una mica més i conèixer el món d'Estudios Ghibli. Hi ha un llibre molt interessant que l'autor és en Manuel Robles, que es diu Justament Antologia de l'Estudio Ghibli, de Nausica Mononoke, i és un compèndi de les pel·lícules de la primera època del 1984-1997 que va produir i va realitzar Estudios Ghibli, i aquí trobem autèntiques obres mestres d'alcina d'animació japonès. Fantàstic, mai millor dit. Pensant i tenint en compte que volem parlar ara i que seràs tu mateix, Andreu, el que introduixi el tema de Ridley Scott, estava pensant en dos elements concretament del que hem parlat ara en relació a la... no sé quina introducció vol fer, però jo et faria dues preguntes, perquè sigui també una qüestió interrelacional, interdisciplinal entre les diferents parts del programa, perquè tu has parlat abans, quan parlaves de la princesa Mononoke, d'una situació entre la natura, la lluita, per aconseguir un equilibri. No sé si aquest seria un dels elements característics de Ridley Scott, o no, i per una altra banda, el que comentava ara Artur, Joaniquet, parlant de pel·lícules que potser el contingut no és el que més destaca, però en canvi, la forma i la manera com estan fetes, doncs sí, sí que tenen una característica que les fa sobresortir per sobre d'altres històries que podem veure. No sé si aquestes dues característiques podien ser d'alguna forma un compèndi o és tot el contrari del que fa el Ridley Scott amb la seva filmografia. Jo penso que el Ridley Scott potser a la primera època sí, a la primera època potser sí que veig aquest enfoc, però com tots els directors, el Ridley Scott ha anat evolucionant. Jo, per exemple, a la primera època del Ridley Scott, a les tres primeres pel·lícules, els duolistes Alien and Blade Runner, per mi són pel·lícules les tres boníssimes i genials. Sí, completament d'acord. Jo vaig a les duolistes fa poc i vaig quedar impressionant. A més, és un director que en aquesta primera època et juga molt bé amb la imatge. La imatge és una part molt important de la seva història i de les pel·lícules que planteja. Té bons guions també, el sap aprofitar, però el sap aprofitar sobretot amb la imatge. I diria la posada en escena, el context que envolta els personatges. Sí, està claríssim. I Alien, en aquest sentit, els duolistes es veu molt clar això, però Alien, jo crec que va ser, en aquest sentit, un avís del que vindria en Blade Runner. Perquè Alien, des del punt de vista de situar una història de ciència ficció, de terror, amb una nau espaià, hi ha el brut, de càrrega, plantejant una vida a l'espai molt diferent, el que se'n s'havia ensenyat abans amb altres pel·lícules de ciència ficció, i després Blade Runner, en aquest sentit, és genial. Ell ho va continuar explotant això després amb Legion i Black Rain, que són dues pel·lícules en les quals també l'ambientació és molt important. Molta gent pensa que és una pel·lícula fluixa. Bueno, jo aquí penso que hi ha la típica... Discarpància d'opinions. Discarpància d'opinions, perquè hi ha molta gent que està molt a favor, hi ha gent que està molt en contra. És la fabricació d'un món paral·lel, d'un món a part. Les persones que emmiren la part tècnica de les pel·lícules, està clar que aquesta pel·lícula l'Aidolatran. L'Aidolatran, claríssimament, és una pel·lícula de fantasia absolutament, en què surten essers fantàstics i una ambientació molt ben creada, però hi ha gent que diu que la història no té res substancial. Llavors, bueno, és una d'aquelles que crea polèmica. Després, jo, la veritat, la sombra del testigo, que és una de les pel·lícules que he de fer després, no l'he vist, a Black Rain la vaig veure i tot i que a mi personalment em va agradar. Vaig pensar que era una pel·lícula molt interessant. La vaig veure molt connectada amb Blade Runner, perquè, de fet, l'ambientació aquella del Japó industrial em semblava molt a com descrivia les ciutats. No l'he pensat això mai, està ben vist. I després, la que va venir després, és una que va crear la veritat, va agradar molt, que va ser Telma i Lluís. No sé què us va semblar a vosaltres. El Telma i Lluís també és una pel·lícula de referència, per molts sentits. Jo penso que sí, una pel·lícula terriblement feminista. Això és discutible, perquè això... Jo penso que sí. El que passa és que es diu, que això inclostaria feminista, que diu que... Els quatre racionistes eren dones. I és veritat que tots dos homes queden bastant fatal. Llavors, com que les dones acaben fent el mateix que fan els homes, hi havia gent que deia que sí que eren feministes, però alguns feministes acaben fent el mateix que feien les dones, i que potser la dona podria ser capaç de fer coses diferents, i no imitar simplement l'home per les seves continguts. Però, en qualsevol cas, penso que és una pel·lícula molt digna, molt interessant. A mi, gladiador, em va agradar. No em va agradar tant com Espartacos per al diari, trobo que Espartaco és la pel·lícula de romans, que per mi també és aconseguida i tal, però té coses que em va arribar molt. Per exemple, Influencer, la música. La música de gladiador tenia una força que... El que passa és que... T'has saltat tres pel·lícules, oi? El que passa és que a partir de tal mai, Lluís, i per això m'he aturat, a partir de tal mai, Lluís, jo veig una evolució cap a baix, sincerament. És la meva opinió i com molt a discutir, com moltes coses discutibles. Però, mentre fins ara, a mi em quedava molt clar el que comentaves abans, que hi havia aquesta lluita entre el personatge central i l'aversitat, que podia estar personificada amb la natura, o amb una societat industrial descarnada. A partir d'aquí, a partir de tal mai, Lluís, ja venen tota una sèrie de pel·lícules, una que és... 1492 la conquesta del paradís, Tempesta Blanca... Tempesta Blanca em va agradar a mi. No com a gran pel·lícula, però com a... Jo no l'he vist. Petita pel·lícula d'aventures... Però quan va ser una pel·lícula que va ser molt, molt controvertida, va ser la Tinen o Nil. Que aquí, jo l'he vista. Aquesta no l'he vist jo. I aquesta, a mi em va semblar que, aparentment, sota una façana d'una pel·lícula feminista, o potencialment feminista, es veia una utopia parafeixista. Perquè... o com a mínim militarista, no? Una cosa una mica que segons com te l'agafaves, no sabies cap on anava la pel·lícula exactament. Hi havia coses que es plantejaven que eren molt discutibles. Es podria dir el que deies abans, que era un biòpic, i, per tant, perquè es veu que està basada en un cas real, que senzillament es feia... descrivia una sèrie de situacions, però, bueno, a mi no em va acabar de... I llavors després va venir Cladiator, que... No, jo deia pel èxit. Vull dir que va suposar. No és tan bona, però, bueno, en una pel·lícula que jo li van dedicar molta energia, molta inversió, grans actors i una bona música... Molt efectiva, jo... Sí, sí. És una pel·lícula ben executada, però massa tòpica. O sigui... Per mi és l'únic problema a la pel·lícula, que... No té la innovació en el fons que va tenir Espartaco. Espartaco, amb un guió del Dalton Trumbo, basat en una famosa novel·la del guai, de baix... És a dir, hi havia moltes coses que eren novedoses, i que, a més, eren profundes. En aquí es cau amb una descripció més superficial. Jo penso que és el Ridley Scott d'aquesta època. No ho veig que entri en profunditat en les coses. No li veig el treball aquell que hi havia a Blade Runner, a Alien o a Black Rain, fins i tot, que em sembla que... Incluso diria que es va despescomercialitzar, perquè va fer la continuació del Silenci de los Corderos, va fer la Nibel, i era una cosa més comercial. Jo diria que és una cosa alimentícia, per guanyar diners. Com a la pel·lícula Black Hole que ha vetut, que és una pel·lícula que és una descripció d'un episodi militar, molt ben feta, molt efectiva, una altra vegada. Però en realitat el que fa és descriure els personatges molt superficials, molt machotes, tots, molt herois, però que en realitat no... No, aquest camí fa pena. Quan la gent que és brillant arriba al punt de l'autocompleença, a mi és una cosa que... que és el que deia, que em produeix pena, perquè Ridley Scott, ha fet les pel·lícules que tu has comentat, Blade Runner, Alien, inclús Gladiator, per acabar fent les sequeles de no sé què i tal, quan el director... Bueno, ells tenen una productora, ell i el seu germà, tenen una productora pròpia. El tema de diners també és pesa. Si t'has d'alimentar, si t'has de mantenir la teva productora, has de tenir un producte que surti comercialment. Ells havien fet, abans de fer cine, havien fet molta publicitat. Hi havien guanyat molts diners fent esports publicitaris. I suposo que això també els fa que, que també, en algun moment, quan deixen de fer les pel·lícules personals o el tema que més les preocupen, s'ha deixi anar a fer una cosa més comercial. Hi ha una llegenda urbana, que he sentit alguna vegada, que diu que les primeres pel·lícules hi havia molt treball del seu germà. El Toni Scott. Però veient la filmografia, el Toni Scott... És molt fluixa, és molt fluixa. Jo penso que realment és una evolució del director, que senzillament ha anat cap a una banda més comercial. El que ve després és els impostors, aquella pel·lícula, que en realitat era com una mena de remake d'una pel·lícula argentina, sobre estafadors, que també és una pel·lícula entretinguda, però que tampoc no porta massa cosa. La pel·lícula argentina original, com no, si no m'equivoco, de pel·lícula és el protagonista Ricardo Darín. Totes les pel·lícules que arriben a Espanya, argentines, el protagonista Ricardo Darín. Si és 9 reines. No de reines, exacte. Però reines era excel·lent. No dic que no, però l'únic que és que sempre em fa gràcia, perquè quan surto a una nova pel·lícula argentina, abans que em diguin la protagonista Ricardo Darín. S'ha de dir que és un bon actor, i que ha fet moltes coses, i que fa moltes coses de molta qualitat. A mi m'encanta, l'únic que és que és... és el típic. Suposem que hi ha més pel·lícules argentines que els rics. Hi ha més actors. Després ja va venir el regne del cel, que a mi la veritat no em va agradar. Vaig trobar que era una pel·lícula de creuades i punt. Tampoc no vaig veure que portés massa cosa. Tot i que ho hagués pogut fer, perquè la història... podia ser molt interessant des de cap punt de vista. Però es queda una altra vegada a la superfície. I a més a més, alguns punts del guió són absolutament increïbles. Aquí conec una mica l'edat mitjana. Un com plebeu absolutament un nascut dels passalls. Si s'arribi a comandats, ja ho sé, això és una cosa... Com a la Catedral del Mar, aquestes històries són les que venen. Exacte. No vol dir que siguin veritat. I un bon any que et va semblar la següent. No l'he vist. Ah, no, sí, aquesta és la història sobre la provença. Jo també la vaig trobar molt a superfície. A mi em va agradar el canvi de registre. Jo crec que no he fet mai cap pel·lícula com aquesta. Segurament no farà un altre d'aquest estil. No hi ha efectes especials, no hi ha històries d'aquestes medievals, i el joc que tenen entre la comunicació que ell té, el personatge, el Racel Krog, amb la secretària que li porta els negocis de la companyia de Brock, que és de Nova York. I com va ell entrar una miqueta amb la vida d'allà de la provença, perquè està mirant de trobar si té una herència d'uns parents i li deixen unes terres, unes vinyes, la diferència entre una vida i una altra. Cada vegada que ha corret tan per telèfon, se li veu el Racel Krog que li canvia la cara. L'estressa d'una manera impressionant. En canvi, la gent que ja hi ha li dona la pa, una tranquil·litat, aquest contrast, penso que està molt ben portat amb un registre completament insospitat, inesperat, per part d'aquest director, i ja dic que a mi em va convèncer moltíssim la veritat. A mi no em va acabar d'agradar, perquè potser els personatges els veia... És veritat el que dius tu, que és la intenció de la pel·lícula era aquesta, però en canvi, des del punt de vista d'escripció psicològica als personatges, no ho veia massa clar. No ho sé, tot era molt superficial, a l'hora d'escriure els personatges. Clar, el que és interessant d'una pel·lícula és que... O almenys, a mi és el que m'interessa, és que et descriuen els personatges per les petites coses, o per els petits gestos, o per els petits comentaris que fan... Aquest treball de descripció als personatges... Aquí sí que passa per mi, perquè si te'n recordes, ja les dues noies que van fent allà, la seva vida, però que una o una altra atreuen el personatge, el Russell Crowe, i és allò que per un petit moviment del cos o per un petit gest, ell es va sentint com a atreït per una, per una altra, i per mi potser està ben tractat. Sí, però el Russell Crowe el trobo exagerat, com si no estigués en la seva salsa, saps? Jo el veig a Gladiator, fent cara d'enfadar tota l'estona... Ara el veurem cantar a los miserables, és veritat. Ostres, sí. Bueno, el cas és que després d'això, d'un bon any, ha hagut dir, va venir l'Amèrica en Gánster, que aquí sembla que el rei Lluís Cotes va refer una mica. Una història molt interessant. Una història sobre Gánsters americans des de... Una història violenta, no? Si estem parlant de Gánsters, no pot ser d'una altra manera. Va tenir molt bones crítiques. Ara, perdona, amb un final tipo Disney... Sí, sí, això aquí... Què diu? Què passa? És el que a vegades trobo que aquestes pel·lícules, com l'anterior, un bon any, que tenen una bona... que la cosa va bé, que tenen una bona estructura, que la idea és bona, que la història està bé, que no sé què, però a vegades per aquests errors de finals tipo Disney o de reaccions de voler, a vegades, per exemple, un bon any jo trobo que a vegades, s'intentaven forçar situacions còmiques, i el Russell Crow estava com una mica exagerat en determinades situacions, i això trobo que al final acaba desdi pujant una mica. Jo cada dia estic més en contra dels finals... Vosaltres li dieu al final Disney, jo li dic final a l'americana. O sigui, on el Fricky s'endú a la noia superguapa, on al final l'equip, que era un equip de part de dos guanyes, o en el final... A mi, jo cada cop això m'irrita més, perquè penso que les pel·lícules haurien de ser alguna cosa més, i no sé on... Quan veig una pel·lícula que acaba així, tinc la sensació que he perdut el temps durant l'hora i mitja o dos. Després ja li van quedar una pel·lícula que no he vist, sincerament, no sé si vosaltres l'he vist. Sí, jo sí que l'he vist, no. No val la pena, no val la pena. A mi tampoc no em va agradar totes les versions de Robin Hood, però la més fluixa, i prometeu que ja us la vaig comentar, la que la vaig trobar fluixíssima, sobretot si la compareix amb Alien. Molt ben realitzada, molt efectiva, espectacular... Estèticament molt maca. Qui li agradi el cine espectacle, que no se la perdi, perquè... És una mica inch-cameron, molt bonito, però dins no hi ha res. Exacte. Firmò això. Firmò això. És el que vaig dir l'altre dia. Jo, James Cameron i jo, som antagonics completament, i això em van obligar a veure a batar dos cops, perquè el primer cop no vaig voler pagar el 3D, i em van dir, no, és que si no la veus amb 3D, no que gràcia. I vaig tornar a pagar, i em vaig avorrir, però en tres dimensions. I t'hi t'ha dit en 3D les a veure. Ja està feta. Vaig corrents ara, les deu. Estic constatant, i mira que no ho recordava, i ara diria avui. Hi haurà un moment de pànic, potser, aquí, en el programa, per part, sobretot, de Joan i meu mateix, perquè la setmana vinent ja tenim film del mes. Vull dir que hem d'escollir una banda que acabi... Sí, que ara entra una miqueta de pànic. També podem fer-ho per i mig, o des de dir... Ho hem d'anunciar, les sulles. Jo veig tu pensant, mentre jo comento una miqueta el tema de la setmana, ara que ja hem fet aquest repàs de Reglio Scott, molt ben resumit, i crec que han quedat molt clares. La seva característica principal i l'evolució que han fet al llarg de la seva filmografia, i les traïcions, potser, fins i tot, al seu propi estil que hauria pogut ser, efectivament, molt més reciti, molt més gran. Doncs veig tu pensar una miqueta. Mira, el que he dit abans. Proposo... Què en l'ho ha? Proposo que una pel·lícula que jo crec que té més profunditat de la que aparentment, com deia abans, amb un guió molt ínfim. Jo veig que aquí hi ha una paràbola, com sempre es parla de les paràboles de la Bíblia i de la Jesucrís, doncs aquí ens expliquen una cosa i, en realitat, per sota, ens estan explicant una altra de molt diferent. I poden surgir, amb una tertúlia que puguem fer sobre aquesta pel·lícula, moltes coses que aparentment semblaria que no hi són, però que jo crec que el guionista... No ho fa res si voleu parlar-les. Jo potser proposaria, si no l'heu vist, una cosa que em sembla molt i delicada, molt interessant, que és la pequeña Benècia, aquella que era... Sí, me'n recordo. És possible que ja està una miqueta allà en el temps. Sí, és possible. Jo sí que hem de fer aquesta, no tinc cap problema. Plantegem i, al final del programa, que decideixin l'Artur i... Artur segurament estarà a la setmana, evident, que també passarà per aquí. I Andreu, mirarem de convençol, que té més complicat, pels seus compromisos, doncs, bueno, decidiu vosaltres també el que us sembla. Bé, doncs, sobre el tema de la setmana, que, com deia abans, és la droga, el cinema, el que volia fer referència a re, a un llibre que havia llegit fa molt de temps i que segurament és molt poc conegut, tot i que no sé si els experts en el tema de la droga el coneixen, però que vaig tenir les meves mans, que me'n recordo que va marcar molt el raonament que jo he fet, a partir d'aquell moment, al voltant del tema aquest de les drogues. Clar, tothom té, en principi, la idea de que les drogues són una cosa que li passen als altres. Això és veritat, ningú no vol involucrar-se, els pares, les mares no volen saber que els fills poden estar involucrats. Nosaltres, en cap moment, volem reconèixer que tenim en contacte amb un tema tan escabró, amb tanta dificultat com aquest, i aquell llibre feia una cosa molt interessant, que a part de fer un catàleg molt ampli i interessant dels diferents tipus d'estupes faents, de tota mena, doncs el que feia era un proleg, explicant-te una mica, amb un estil molt directe i molt amê, doncs el tema de la droga no tant en relació a aquests productes, aquests elements, sinó, més aviat, a l'addicció que tenim moltes vegades a moltes coses de la vida. Llavors, feia la comparació d'una addicció que podria considerar també una droga als pantalons. Nosaltres, les persones som addictes als pantalons, per exemple, perquè no podem passar sense ells. No podem anar pel carrer còmodament sense portar una roba que ens protegeixi una cosa que nosaltres considerem d'alguna manera una cosa que no hem d'ensenyar en públic. Llavors, a partir d'aquesta comparació i d'algun element més que feia, tot jo volia plantejar el fet de parlar de pel·lícules sobre droga, no tant sobre pel·lícules concretes, que també podem parlar, Trainspotting, per exemple, de les que... Mira, abans que parlàvem del Danny Boy, doncs una pel·lícula ja pràcticament clàssica. M'he de llasco en les vegades.Exacte. Aquesta és una pel·lícula també inevitable. Bueno, parlant de tota mena de drogues i de les conclusions i de les repercussions mentals que té el fet i respecte a l'alculisme, doncs tenim un Díaz David Rosas, per exemple. És extraordinari. Una gran pel·lícula, o tenim Living Las Vegas. Living Las Vegas. Un Nicolas Cage, quan encara estava en la culminació de la seva carrera, també tot plegat amb tins sempre d'existencialisme. Jo crec que les drogues per una banda han tingut la característica de caracteritzar, segons com el personatge malaït, el personatge que pot tenir una atractió en quant a què té un talent molt gran, però també pot deixar-lo perdre o deixar-se arrossegar per aquest motiu. Jo, sabem que hi ha moltes pel·lícules d'aquesta. Si sabem que aquest és el plantejament, en principi, més tòpic, volia fer esment a altres tipus d'addicció. I en aquest sentit hi ha moltes pel·lícules que ho poden deixar en evident i us demano vosaltres també que plantegem possibles idees. Addicció al treball, per exemple. El sentit, per exemple, parlaria del treball i el egocentrisme, fins i tot d'una pel·lícula clàssica de Quim Vidor. Per exemple, que és aquella amb el Gary Cooper, la del Manantial. És una pel·lícula en la qual tot es basa en el treball. No pot sortir en cap moment de les directrius que et marca la teva vocació. I si alguna persona et contradiu, és considerada pràcticament porria, vull dir. I llavors, en un moment determinat, es col·loca la càmera sota d'un edifici i veiem ja el personatge de l'arquitecte a dalt de tot, amb un contrapicat d'aquest impressionant de la història del cinema, deixant-te entendre, deixant-te veure clarament que aquell personatge és el més gran de tot. És un personatge així de gran perquè té aquesta característica, la de ser adicta al cap i a la fi, al treball. Addiccions, a mi deia una pel·lícula, també, respecte o combinant una mica el que deia de personatges maleïts, i que al mateix temps tenen una característica d'addicció, que aquí es va dir, tothom ho recordareu, el loco del pelo rojo. Aquesta pel·lícula en el títol ja fa referència, de fet, a l'addicció. És a dir, Last for Life, és a dir, la passió per viure. I aquí veiem un Quirdagles, que la veritat, penso que està calcat el que hem vist en les imatges del personatge de Van Gogh, que és el que retrata la pel·lícula, amb el director Vincent Terminelli, que ho fa de meravella. I aquí, sí, exacte, que fa de Goguen, si no recordo malament. Doncs és també una història, jo diria, que d'addicció, en aquest cas, això, a la vida, l'intentar treure de l'interior teu tot el que tens i la dificultat per fer-ho, que límits, cortar pises, per tot arreu. Ja veia una miqueta per on va la meva... Aquí l'única pega que, a vegades, quan es planteja en coses d'aquesta manera, que em sembla molt sugestiva i molt interessant, i molt atractiva per discutir, és que en alguna mesura tens la sensació que en aquestes clàssiques, que podria ser l'alcohol, o qualsevol tipus de droga, tu et converteixes en un senyor de penent, i, amb l'altra, tinc la sensació que és com hi ha un cert voluntarisme o un encert ganes de aconseguir coses, i, aleshores, és una mena de compromís que aquests personatges es fa amb tu mateix per arribar a una fita determinada. En alguna mesura, ara, tens la sensació que la gent que ha aconseguit grans coses, ha sigut a base de molt de treball, a base de molt d'esforç. És a dir, a ningú li han regalat res. És a dir, llavors, clar, davant de la vida es podrien fer dues coses, una és deixar-se portar per entendre'ns, i l'altra és intentar, doncs, fer aquest esforç, marcar-se aquests objectius, intentar aconseguir-los, que és veritat que, llavors, és el millor, margines altres coses. Llavors, s'hauria de plantejar en quina mesura, doncs, si aquests senyors que el millor arriben tan lluny han deixat pel camí alguna cosa, si això valia la pena o no valia la pena de fer-ho, no? El límit de l'opatològic, que sempre és molt difúss. Clar, clar. Mai se sap exactament on és. I, clar, aviam, resulta que em resulta una mica atractiu... Aviam, jo diria, per exemple, d'avions rosses, una vellosa pel·lícula que l'he vist moltes vegades, perquè trobo que toca el tema d'una forma que arriba tothom i tothom ho entén, etcètera, etcètera, i, com un final tan trista d'entendre'ns, que aquella persona queda marginada, queda d'allò i et s'ha de quedar amb la nena, doncs, bueno, allò és molt fort, no? El que no tinc clar és la gent que, a alguna mesura, com si és a dictar el treball o el dictar... No sé, hi ha molts pianistes que assajen moltes hores, doncs, cada dia. Si no ho fessin, el millor no aconseguirien, doncs, ser bons. I llavors et penses, bueno, això... fins a quin punt, no?, és a dir... Ara que dius això, una pel·lícula que reflecteix el drama de l'addicció a la música i fins i tot la necessitat d'una persona d'intentar fer que un altre, de més jove, que ja no calli amb aquesta edicció, és la pianista, per exemple, del Michael Haneke, en la que la protagonista principal, l'Isabel Luper, doncs, com sempre, impressionant, doncs, amb la batuta del Michael Haneke, ens ensenya com un personatge a través de totes aquestes hores de dedicació pot arribar a un punt en el qual no es pot dedicar a res més. La seva vida queda anorreada completament, i això de vegades ho ignorem. Això de vegades ens oblida, una mica. La qüestió de totes les drogadicions, de totes les dependències, és l'abasió, o sigui, vulguis que no, gairebé, totes les dependències que tenen busques alguna mena d'abasió, vull dir, la gent que està obsessionada a la feina s'estava dintre de les altres coses de la vida, centrant-se únicament en la feina, la gent que ho fa amb les drogues, amb les drogues, la gent que ho fa amb la música, com ara comentàveu, amb la música, vulguis que no, les ediccions són... En molts casos sí, però no sempre, potser en algun cas, d'una gent que vol aconseguir-ho, llavors, possiblement, la solució seria trobar un equilibri, és a dir, un equilibri entre aquesta dedicació, que suposa fer aconseguir ser el millor determinada àrea, que suposa moltes hores d'entrenos, sigui de natació, sigui del que sigui, o de pianista, i no margin a la teva vida personal. Però sí que és veritat que no sempre és pura abasió, és a dir, potser una persona que el millor sigui el contrari, que aquesta dedicar-se d'aquest intensament, en voler aconseguir-ho d'objectiu, li suposa marginar-se d'altres coses, que d'altra manera... Encara que sigui una abasió involuntària, és una abasió, per exemple, de les pel·lícules, per mi la que més em va agradar l'any passat, i ara ja s'haurà d'aquí anar a parlar-lo de Monibol, el protagonista de Monibol... Em parla molt, aquí, d'aquestes pel·lícules. A mi m'encanta. I aquest home és un edict al treball, o sigui, el veus que està dinant amb la seva filla pensant en quin jugador, i no és una cosa que ell sàpiga voluntàriament, però ell està tot el dia pensant això i potser... I quan parlem, en comptes d'individus, parlem de societats, edicció de la societat... Què vols dir? No en tinc clar. Edicció de la societat, el consumisme, edicció de la societat, el capitalisme... Aquí hi ha una pel·lícula que es requin per un somni de l'Auronopsky, que volia també treure-la. Això, de manera espectacularment precisa i analítica. Trobo que és una excel·lent manera, aquest punt de reflexió amb punts suspensius, que has deixat a Andreu, perquè els ullens continuïm pensant una miqueta sobre aquests temes. Parlem en aquests 45 segons que ens queden de la pel·lícula del fin del mes de la setmana... Més igual, més igual. M'ha semblat bé la proposta que has fet. Però hi ha tres pel·lícules. Fem una votació ràpida. Doncs l'agafem com a pel·lícula del mes de la setmana vinent. El Festín de Babet, que no és una pel·lícula d'aquestes setmanes, sinó de 25 anys, però interessantíssima. Holly Motors, que no estaria malament per pel·lícula del mes, com a controvertida, també, o la part dels àngels. Jo no vull votar. Voteu-vos-les. Festín de Babet. Jo m'extenc perquè no he vist cap. I Holly Motors, i la part del Ganyà. Les tres són interessants. Doncs ho decidem durant la setmana. A veure les tres fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent. Fins la setmana.