CsC 13/06/17 - Witness for the prosecution, Afterimage, Mal de pierres, Cartas da guerra + D. Lynch.

Cinema sense condicions. En aquesta música espectacular de fons, musiques d'esquadra, de fons, d'esquadra, d'esquadra, d'esquadra, d'esquadra, d'esquadra, d'esquadra, de d'esquadra, d'esquadra, i d'esquadra, d'esquadra, La suït. La suïtamentació viva gal, no? Bueno, més o menys de la mateixa època. La música, el del George Bachman, per una pel·lícula protagonitzada parlant del Biscot i Joel McRae. No em diguis que és duele a l'alta sierra. Exactament. Rite the High Country. És que m'ha fet referenciar el pey per a mateix. Fantàstic. Ens hem fet una foto. És una entrada de bona. És una entrada de bona. Bona nit a tothom. Som aquí un dimarts més disposats a parlar de cine, del que ens agrada, del que voldríem que veguéssiu, si és que hi ha alguna cosa que es pot aconsellar, perquè últimament tenim la sensació, ho veníem mentre es veníem cap aquí, de que notem a faltar la qualitat que en altres ocasions trobàvem fàcilment al cine. És a dir, ara veus coses i surts al cine. Bueno, està bé, pot veure, però no és aquelles coses que sortíem encantats, al cap de pocs dies tornaríem al cine per veure'ls de la qualitat. Ara ja me'ls dirà unes quantes. En qualsevol cas, avui som aquí, com sempre farem dos pas al programa. Avui estem present en Jaume Vidalca, el que farà el tema, fa parlar del David Lynch, com a tema de la segona part de la pàrica. Tuim Pics per l'Evem avui. Per què no? Perquè torno a fer un altre set, ja sabeu, torna a fer una segona o tercera temporada, no sé quina temporada ja és, perquè és una reposició del Pics. La primera part parlarem de les pel·lícules que hem vist, avui tenim aquí l'equip, ja sabeu que anem tornant, avui venen uns, la setmana que havia vingut a nosaltres, tenim en Joan Cerdà a la meva dreta, en Jaume Vidal al centre, amb l'esquerra a Pepe Marmengol, i com sempre, fan sascaquilar. El sent l'agrada, l'agrada, que ja és. Doncs canvia de lloc, si no t'agrada. Va, va. Adévi. Estàs centrat però una mica cap a l'esquerra. Una mica cap a la seva dreta. M'hi ha posat, eh, sense com a cop, com a intuïtiva, bé, allò que et surt. Molt bé, sóc bé. Primer parlarem de les pel·lícules que heu vist, que no he pogut anar cap estrena, ni cap cosa, i no he vist res de nou, de part de les coses que ja m'ha explicat en dies anteriors, i, per tant, comença tu, Joan, que així n'hi ha repartint, i a la segona part també parlaria amb tu. Bé, és molt senzilla dir-hi, és un clàssic. Normalment el que fem allà, cordellà, o cop al ves ara, anar a la biblioteca Marta Mata, que és el antic cinema que hi havia a cordellà, el titant, el titant que hi havia anat, veus tu? Bastament, no? Doncs ara sí, m'han donat l'oportunitat de fer un cinema un cop al mes, no? I aquest final de tempurada, per dir-ho d'una manera, vaig dir, escolta, hauríem de sortir de la francesada que hem alimentat a tota aquesta gent, no? I dius, fem un clàssic que tinc moltes ganes de veure, perquè difícilment es passa per la televisió. Testimoni de càrrec. Ahà. A mi m'agradaria que la coneixeu molt bé. Que sí, oi que sí. Doncs la veritat és que va ser un goig veure aquesta pel·lícula. Però un clàssic total, i a més amb una qualitat. Sembla mentida, això, no sé si són masteritzades, que jo ja entenc gaire, però la veritat és que es fan unes còpies avui que qualsevol aparell d'aquests que poses... Ua, et fot un... Molt, molt, molt curiós. Bé, em va agradar molt aquesta pel·lícula, la veritat, que el que li vaig descobrir aquesta vegada no ho havia descobert abans, en definitiva, el rigor de la feina ben feta. Però això estaríem amb el de vostre company, no? Que ens ha vingut a dir que l'estudi, eh? Vull dir, a la formació. M'imagino que si torna a veure aquesta pel·lícula, de ui, quin home més, més d'això, que és en Charlaute, on ja ho sabeu, no? El power el vaig veure amb el tou, no ho sé, vull dir. Havia lluït molt en aquell moment, però en la pel·lícula està com que no. La Marlene de Trig, són aquells dos moments estelars, molt fina passada, no? No sé si saps que és curiós, també, que la Jofermera i el Charles Lacton eren Mariti Moller. Ah, bé, fantàstic. Per això es porten també. Es porten també a la pel·lícula. L'hòbia de Franz Kingston. Sí, també, també. Inolvidable, per cert. I la Marlene de Trig està a Soberbia. Sí, el que... A més, amb la línia d'ella, que sempre ha interpretat, perquè és una dona tèrbola, no? Vull dir que no li veus atributs morals per... És que és una dona amb un domini de l'espai. Bé, però jo volia dir el personatge que ha interpretat. Ah, ja, ja. Ah, no, sí, sí, això sí. Això que dius, incoestionable. Fins i tot quan està allà a la porta, en el moment que diu que és innocent, no? De la manera que gira... Llavors, tota la gent... A veure, li avou que tota la mala folla que podem arribar a alimentar quan estem en grup és una altra qüestió també molt interessant, que ara que només surt un moment, la veritat és que amb molt bona. I després, encara en tinc una altra, que precisament és aquest el tren de Gunhill. Que jo penso que també té coses molt semblants, no? Aquí tenim un xerif en totes les... L'antiga? Sí. La que va fer el Quirdugles i l'Antoni Quinn. I ella, me'n recordo qui era, però bueno, molt d'allò. Carai, quin rigor també hi ha en aquest film. La veritat és que l'estàs veient i dius, ostres, tu, que ve que llueixen aquests païs, i amb quina construcció de personatges? Aquesta rivalitat entre el poderós, el que deu aconseguir tot, ha controlat a tothom, el xerif i tot i tal, i el que diu, no, així no anem bé. Vull dir, aquesta és l'evolució que havien de fer, que ho trobem aquí, va matar amb llibertivà, sobretot, i amb altres, evidentment. La veritat és que també em va donar una molt bona impressió. Si el cinema que es fa ara no és prou bo, pensava, fa una estona, anem a la filmoteca, no? Vull allà, tu. Bé. És que revisitar aquestes pel·lícules amb pantalla gran... Jo penso que és molt guanyat. És molt gratificant. Què és el que fa el fenomen, no sé si us heu donat? El fenomen. Sí, el que està fent. El fenomen passen constantment coses, altra dia feien Pulp Fiction, i visca que constantment estan fent revisions de les pel·lícules d'enxixantes... I Tuxi Driver. Tuxi Driver, moltíssimes. Totes aquestes pel·lícules estan revisant el fenomen. Suposo que perquè el que notem a faltar nosaltres... I, a més a més, en públic jove, que ha aconseguit captar, jo vaig anar a veure la del Zolloso 8, i vaig estar al·lucinat de la cua que vaig haver de fer per poder veure les pel·lícules. Això no s'estila. I, com llueix aquella pel·lícula, el fenomen. Ah, que sí. És que el Tarantino no li podem negar la seva capacitat, i això impossible t'agradarà, o no? Extraordinària. Ja, molt bo, molt... Joan, què has vist, tu? Doncs jo... Abundant en aquesta època, que els cuïdors no estan sent gaire generoses, potser perquè reserven les bones pel·lícules per altres temporades o així... No sé, hem vist... Força pel·lícules, però que no n'hi ha cap que d'estar aquí. Que n'hi ha moltes que tenen temes interessants, però que no s'han sabut desenvolupar bé. O... coses d'aquelles que dius, però com és possible que hagin arribat a fer això? No sé, la meva mare recordo que deia... que quan veia una pel·lícula dolenta deia que aquesta gent tenia ganes d'acastar celluloida. Avui ja no és celluloida, però realment continuen gastant-se els diners en projectes que jo, i qualsevol, veuria des del primer moment que no són viables. Però no sé, hi ha tota una sèrie de interessos creats en el cinema que fa que sortin aquests raves. Aleshores, per exemple, puc parlar aquí, he vist una pel·lícula de l'Andrés Baida, el director polonès, ben conegut, però que ja és un home molt gran, i que no sé... No està en el seu millor moment, això està clar. I és una pel·lícula que es diu els últims dies de l'artista After Image, i llavors parla d'un artista que havia nascut a Rússia, però que es havia instal·lat a Polònia, i és del temps del règim col·laborador amb l'umniós soviètic, diguéssim, no? I llavors aquest artista es deia Vladislav Streminsky, no? I aleshores ell pugnava per fer un... O sigui, donar a conèixer l'art modern, en contra del realisme socialista que impulsaven o que obligaven, més que res, les autoritats poloneses d'aquell moment, no? I aleshores doncs és, bueno, aquesta lluita constant, que és, a més de ser un artista individual, que en un moment donat, en un racó d'un museu, li deixen posar una instal·lació seva amb quadros d'ell, i amb quadros de la seva dona, i d'altres companys d'escola, però que en un moment donat, amb un burocrata d'aquells, se li ocorre de desmantallar aquella cosa del museu, i, bueno, és una escena que fins i tot fan fora, amb un espectadora que està allà, la fan fora de qualsevol manera, i treuen tots els quadres. Aquesta sala ja no existeix, per una pura decisió política, no? I ell també, a més a més, és professor de velles arts, i llavors ell s'estima molt als alumnes, i, per exemple, els ensenya a Bangkok, com una cosa extrema, no? Perquè és clar, a Bangkok no té res de realisme socialista, per sort. Però vull dir-te que estan en els anys 40 o els anys 50, i ell està ensenyant Bangkok, en els seus alumnes, i dius que és una cosa que diem... El més modern era allò, i el que ell intentava fer, i és que ni això el deixaven, i aleshores, vull dir, tota la vida, el tenen amargat, però ja us dic que, al final, es fa una mica feixuga la pel·lícula, també. A mi em permets. Jo crec que hi ha dues pel·lícules, que són les xiques de Wilco, i després la Terra, la Gran Promesa, per exemple, però d'alguna manera... No només hi havia la versió cinematogràfica de més de dos hores, sinó que hi havia una sèrie televisiva. Una sèrie televisiva d'un set o vuit capítols, que jo vaig baixar també i vaig aconseguir, i que era una ampliació deluada. Es pot dir que ell va rodar la primera sèrie televisiva, després de la sèrie televisiva em va fer una pel·lícula. Penso que avui ens donarà argumentació aquest fet per explicar una història, passar a vuit hores, ampliant-la fins... Ja veus tu, no? El David Link. És el mateix exemple. A mi una de les pel·lícules, a més d'aquestes que has dit tu, que em va frapar molt en el seu moment, potser perquè tocava, jo crec que de la pel·lícula deu ser, dels anys 70, pròximadament, després del 68, que és l'Hombre de Marmol, no sé si la coneixia. Sí, però allà hi havia aquesta carga que ell esmentava. La coneixia era l'home controlat pel sistema? No, al contrari. El contrari. La Tira, en primer lloc, és una pel·lícula feta, sota, diríem, l'ambient, diríem, socialista o comunista, de la Polònia, i en canvi, l'Hombre de Marmol, suposo que saps que va estar prohibit, li van prohibir fer-la al seu moment. Sí, era l'època de Solidarnós, qui llavors ell... Un cop intentava explicar-nos... Una mica abans hi ha l'Hombre de Marmol i l'Hombre... De hierro. L'Hombre de hierro, quan ja m'ho explica el del... Llavors, l'Hombre de Marbra està fet 11 anys després de que li prohibissin fer-la, quan hi ha d'aquesta convulsió, diríem, allà, i aleshores el que fa és... potser perquè ho vaig viure de molt intensament, és la crítica des de dintre d'una forma de fer comunisme, d'una forma de fer socialisme, coneixent la realitat de l'Hombre de Marbra. Foda, potser, el personatge de la periodista, no us recordeu que comença amb una periodista, que és la que busca investigar, que el personatge no em va semblar que estigués massa aconseguir. Era molt pesat, aquest. Foda allò, la resta de la pel·lícula la trobo excepcional. És a dir, trobo una pel·lícula de les bones de l'André Vada, que en té moltes. Evidentment, l'Andrés Baida és el mestre del cinema polonès, i això no se li pot discutir, sinó que és un acte pastel, i s'han ingressat, que hi havia aquella actor fantàstic, que era com una mena de gems din polonesques, deia Sipni eczibulski, que va morir jove desgraciadament, però era el seu actor preferit. Aquelles pel·lícules eren extraordinàries, perquè, a més, renovaven molt el llenguatge, tenien temes interessants, etc. Vaig de després, es va institucionalitzar molt, i a vegades estava a prop de la línia dirigent en aquell moment de Polònia, si li convenia era una mica crític, perquè llavors, bueno, a l'estranger tenia més raquesta, no sé, vull dir... I es va resdar a viure a París, va començar a deixar plagues, em van anar a París... I jo penso que també no podem oblidar que aquesta va ser una època que floria la crítica als sistemes. Ja no només aquell, sinó... Els sistemes també estaven fent tot el possible, perquè són els crítiques, perquè eren insuportables. Això mateix. Aquí teníem, per exemple, el primer que s'ha acut, en Carles Soura, que drava a vos beure-ho, quan anàvem a veure el Soura, i ho explicaven. Amb aquelles pel·lícules crítiques. D'això, sí. Que no ho eren tant. Que no ho eren tant. Que no eren tan complexes, ara no. Ara no, que no ho són. Sí, però per salvar la censura, tenia que fer-les d'una forma i és una segona lectura. Jo passava que eren avies ítac elèctiques, perdó. No, no, però també era una maniobra del règim, perquè és clar... Això volia dir... Anaven en els festivals internacionals, aquestes pel·lícules, i llavors donava una imatge d'obertura del règim, no? Perquè, per exemple, si anaven a la Vianal de Venècia i portaven el Tàpies, i portaven el Miró, i portaven el Llorenç Artigues, tota aquesta cosa, no portaven els artistes franquistes, perquè, bueno, allò hauria sigut... Primer que hauria sigut una birria, però després hauria sigut un escàndol. Llavors, evidentment, això els anava bé en el règim, per la qüestió del turisme, per la qüestió de renovar el règim, per aquelles sol·licituds d'entrar al mercat comú europeu que no s'atenien, etcètera, no? Això ha passat sempre, i, fins i tot, un dia, parlant de la Xina, del cinem a xinès, també passava el mateix problema, és a dir, a la Xina, les pel·lícules que tenien èxit, eren les humorístiques, diguéssim, el Paco Martínez Sòria de la Xina, i, en canvi, les que viaven a fora als festivals eren les dels An-Y-Mu, les de... Aquelles que ja sabien que allà a la Xina no tenien gran audiència, però que servien per exportar-ho. I, llavors, un dia, precisament, amb un cicle sobre Ján-Y-Mu, va sortir això i jo vaig dir, és el mateix que passava aquí, no? Evidentment. Pep, què has vist, tu? Jo també estic afectat... Per la... Sí, per la pobresa de qualitat. Llavors, tinc un parell de pel·lícules, el sueño de Gabriel, de Nicol Garcia, i cartes de la guerra d'Ivo Ferreira, portuguesa, una i francesa l'altra. Bé, són dos dels propòsits. Amb cartes de la guerra es tracta d'una pel·lícula sobre un metge jove d'uns 20 i pico anys, 20 i pocs, que només casar-se i acabar de tenir un fill, ja s'ha entès que anar a fer la guerra en gola, i llavors, des d'allà, la seva joventut i el seu amor tan inicial, són més que cartes de la guerra o de cartes d'amor, no? Llavors l'oblícules està plantejada, fet en blanc i negre, i està plantejada com la lectura, per part de la seva esposa, d'una sèrie de cartes que abarquen uns 18 mesos, i llavors, a sobre del text d'aquestes cartes, hi ha una sèrie d'imatges de la guerra, ell com a metge coran gent, mirant d'adoptar una nena, que després, quan ja li agafa carinyo i sembla que se l'emportarà cap a casa, quan acabin els dos anys, perquè des del començament està esperant que acabin els dos anys, per tornar a casa, i diu, et tornaré, et vindrem una sorpresa i tal, i llavors es presenta un avi i diu, no, la nena és meva. Gràcies, avi. Sí, no. L'aspectador ho agraeix, perquè diu, bueno, allà, érem 10 o 12, si roncaven, no? Deixa-m'ho aquí, l'altre. El sueño de Gabriel, bueno, aquesta és una pel·lícula de Nicol Garcia, que agafa i ens posa allà la Mariona Cotellar. Ah, sí? Atenció, no és qualsevol cosa, però resulta que a dintre li posa com una espècie de diable, el cos. Llavors és una dona que, com a filla d'una casa potenta del rural a la Provença, està creant problemes i al final la mestressa de casa diu, bueno, aquesta la casem. El José, que era un espanyol que tenia allà, que era el Capatàs, jo escolta tu per tu. El José, aquest, no pille res, ni el primer dia, ni l'últim. I al final la noia, doncs, està travessant tot. Però al final tenen un fill, eh? Sí. O sigui que l'últim dia potser sí que l'ha de tocar. Fec tu la noia que passo i la posem amb un balneari per si... Ah, però el balneari resulta que hi ha un soldat tocat de mort i llavors a ella li agafa tot el que no havia tingut, fins i llavors el sentiment d'ajuda, d'empatia, d'amor... Ho sent per aquell soldat. I llavors s'entraguem vell, naturalment, acaba malament perquè allò està anunciat. I després ens donen un sal fantàstic i resulta que aquí hi ha un organitzador, que és el José. Tornem a l'Espanyol, Àlex Vendemul, i aquest vell que ha estat una mica tot el tema, i al final es torna a quedar amb ella. Horrors. Un guió per estripar. La Marion ve, intentant salvar els trastos, i la Nicol garcia malament. Aquesta guionista té un detall i és que és en color. Hi ha una cosa aquí. Sí, perquè clar, és que l'altre amb l'any negre... Aquesta pel·lícula... Ha deixat de partallar el passat, oi? Aquesta pel·lícula està basada en un llibre que es diu Maldi Pietre, Maldi Pedra, que no és res més que Pedres del Ronyó, entre nosaltres. Ja sé de què va, i... De l'època. D'una italiana que es diu Milena Agus. I llavors aquesta escriptora es veu que va tindre un èxit inocitat a França, i d'aquí va vindre l'interès per portar-ho al cinema. Allò que la història original de la novel·la passa a Sardènia, aquí ho trasladem a la Provença, ens quedem tan panxos. I posen les flors de la banda, els espígols, els camps d'espígols molt macos... Uns camps fantàstics. I el que voldria dir és que l'ordre dels protagonistes és Nicol garcia, Leo Garrel i Àlex Brendemul, i aquí els francesos han ficat el xovinisme entre mig, perquè l'Àlex Brendemul té molt més paper i molt més ben fet que no a Leo Garrel. I, com que és francès, doncs el posen... El posen amb ell com a preferents. És una cosa espantosa dels francesos. I aquí, bueno, jo perquè soc jo. Sí, sí. És actriu i esclar, ha fet... Escombre cap a casa. És el primer llar metratge que fa i es nota. També el l'Iguan McGregor, no sé per què, no sé qui l'ha enganyat, s'ha passat a la direcció amb Amèrica en Pàstora, que és una novel·la del Filipe Roth, i que explica, doncs, una família mitjana, corrent, una burgesa nord-americana dels anys 60, que tenen una filla que es dedica a la revolució radical en els anys 60, no? És una pel·lícula que no té ni un pla que valgui la pena. És un desagavell, no s'entén res. Tot són coses que nosaltres hem viscut i que coneixem l'època, i no et sents mai identificat amb res. L'Iguan McGregor com a actor pot agradar més o menys, i ha fet coses bones i coses que no tant, però com a directors, una anul·litat, de la mateixa manera que el Denzel Washington em fències, feia una cosa que no te la podies ni creure, doncs igual. La del Baix de Fantàstica, bé, aquesta sí, aquesta l'hem de valorar com a prou bona. La del Baix de que has dit. La del Baida. És molt interessant, gent que estigui interessada en l'art. És que d'un me l'han recomanat, que la vagi a veure. Sí, jo dic que és una mica pesadeta, i el Baida a vegades ho ha estat. A vegades s'allarga massa, però té aquest tema interessant del realisme socialista imposat per les autoritats contra gent que volia fer art modern. I que en definitiva la polònia del comunisme, els que anaven a l'exterior eren els bons, que no compregaven amb el sistema, que no compregaven amb el sistema, i els dolents es quedaven allà, per dir-ho d'una manera, també. Que ho hem comparat amb que aquí passava exactament igual. Però se'ls va colar el Google, eh, te'n recordes? Quan va venir el Luis Buñamel aquí a fer una pel·lícula... Vindràs a fer una pel·lícula aquí? Era aquella de l'Idiada. I la van portar, que no la van revisar ni res. Ho van fer expressament. Ho van fer expressament, dient que no la teníem muntada, tal i qual, i llavors ja la van enviar directament a Cants. Això ens ho havia explicat el Pere Portavella, que era un dels productors de la pel·lícula, i va arribar a Cants, li van donar la palma d'or ex-equo, amb una altra pel·lícula, de l'Enric Olpí, que es deia Inlong Absanse. I llavors, doncs... Esclar, algú havia de pujar...A buscar-ho. ...a buscar el premi. Vam enredar en el director general o subdirector general de cinematografia, no me'n recordo, que fos ell. Perquè vull dir, l'altre productor era el Bardem, que també era del Partit Comunista. Aleshores, vull dir, la cosa estava una mica... I el Domingo Dominguin, el germà del Luis Miguel, també havia posat diners a la pel·lícula, que era... Era amic del Portavella. Era amic i militant del Partit Comunista. I llavors, vull dir, tota la gent que estaven en la producció, el Ricardo Muñoz-Suaia, el Samuel Cató, i era... Tots eren del Partit Comunista. El Portavella sempre ha dit que era independent, però, bueno... Fem molt propèndol. I llavors també ens parlava de que havien tingut reunions amb el Jorge Semprún, que llavors era Federico Sánchez, i etcètera, no? I llavors, res, el van convèncer, van dir... No, no, és un premi per a Espanya. Llavors has de ser tu, com a representant del govern, que has de sortir. I al cap de dos dies el van destituir quan va sortir l'editorial de l'Osservatori Romano, dient que Lidiana era una pel·lícula blasfem. Perfecte. Bé, doncs sabem una mica com va tot això, oi? Francesc, ja els visc alguna cosa? Jo estic molt content de dir que he vist la pel·lícula que dona a Peu el tema d'avui, que no l'havia vist en el seu moment al cinema i la vaig trobar, vaig estar buscant allà de manera legal, tot s'ha de dir, per els dos canals que jo estic així, més o menys subscript, és una cosa molt senzilleta, són videoclubs cibernètics, que és filmin. Filmin és un, i l'altre, que no recordava el nom, i al final em va sortir, és guaki. Que el filmin segur que és d'aquí de Barcelona. Jo el filmin també estic, sí. Només per despreigues a Art de Life. Exactament. Fantàstic. A la pel·lícula de Bill Lynch, bueno, que es diu de Bill Lynch, de Art de Life, que era una mica això, el motiu per què el Jaume, segur que també proposava parlar del Bill Lynch. Vols que li dempeu a ella que parli i ens expliqui, després parles tu o vols que ja començaran a dir? Sí, a mi m'és igual. Qui mana aquí, a veure. Qui diu què s'ha de fer? No, és igual. Jo simplement comento de la pel·lícula, ja que és la que he vist. Ja que és la que he vist, no? Doncs el fet de que dona tant a parlar del Bill Lynch com de la pel·lícula en sí, perquè la documental està molt ben pensat, t'explica moltes coses, però hi ha moltes que no te les explica, fins i tot hi ha un moment en què el propi Bill Lynch està explicant una anècdota, que és genial com ho fan, perquè és que ho borden, perquè et van donant pistes de com és la filmografia d'aquest home i de manera contravalla, perquè està explicant una història d'un home que, mira, resulta que pel carrer, s'apropa un home, un veí, perquè estaven tots reunits allà, perquè havíem de marxar del poble, perquè té 3 o 4 traslladaments a la seva vida, a la seva família, i s'acosta un veí amb el que no havia parlat massa, el senyor Smith, diu que no sóc capaç d'explicar el que va passar en aquell moment, i ho deixo aquí i et quedes... però, escolta, és una mica com dient, veus, això és una pista per com treballen els seus cinemes i pot tallar una determinada cosa. I la primera vegada que fume marihuana. Bueno, sí, a partir d'aquí fa carretera, per duda. Això és l'explicació més ràpida i més planera de com una pel·lícula que ningú entés i segurament ningú entendrà mai, com queda l'explicació feta. Estic molt d'acord amb això que dius, perquè jo també tinc la mateixa impressió, que veient aquesta pel·lícula, entens molt el cine que ell va fer. Et donen moltes, moltes pistes. I és molt interessant que... Això que aquí només es parla d'Idais Hitt. De les altres pel·lícules ni s'en parla. Això és el que anava a dir, que es queden aquest punt, en el que ell li donen la beca, aquesta en l'American Film Institute, que era superfeliç l'home, perquè era un dels seus somnis, com ell havia sumat, feia poc, no en havia sumat, tenia el somni de, precisament, anar allà a l'American Film Institute, llavors li donen aquesta beca, li concedeixen, però poca abans ell deia que s'havia quedat un... Perquè es veu que li passa la seva vida subint això, que es queda mirant una cosa, i llavors, a partir de l'obsessió que li provoca, que un amic li digui una cosa, li presenti el seu pare pintor, o una dona pel carrer, doncs li passi una cosa determinada, un que surti de casa seva amb la boca segnant, anècdotes que va explicant durant la pel·lícula, i que tan a dones que han afectat... Les ha aprofitat, les ha aprofitat. I a més a més, et van ensenyant un munt de quadres, perquè de Bill Lynch, fonamentalment, és pintor, deixem-nos d'història, vull dir, ell és pintor, i després ha fet unes quantes pel·lícules, i quines pel·lícules, no? Però és pintor, ell es considera això, no? Llavors, està molt bé per això, i a part la música, la música dius, aquesta música l'ha composat ell, després mires els títols de credits, i veus que algunes sí que són peces seves. Escolta, i no és casualitat, tot i que ell no en fas ment, que al darrere d'allà on està parlant, hi ha una reproducció del jardí de les delícies del Bosco, eh? I tant, eh? I tant, d'aquí també... Que són una mica... El resum de... De tot ser una sèrie de... I a més que hi pot haver a la vida per tractar, per un artista, no? Els somnis... Evidentment. Sí, i al moment en el que es queda a la pel·lícula, és com tu dius quan has fet, quan has divorciat, no? La veritat és que els cops són una mica, no? Perquè dius, tu veus aquelles imatges d'aquella de la Peggy, no? Te'n maca, va ser pafilla, però dius, és que... Ell ho diu, dius que no sé què hauria passat si no haguessin marxat de Filadelfia, no? Perquè és que allò no ha acabat de funcionar, però no sabien cap on tirar, i al final, mira, amb la beca, les va decidir tot, no? I ell es va abucar durant 3 o 4 anys a fer... És a dir, cabeza borradora, que aquí en títol... I haurien de comentar una mica aquest títol. Diré Serget, cabeza borradora, sembla el mateix, però és que no ho és. Però, bueno, la qüestió és que es queda aquí i tu dius... Fes una segona part, no? De fet, ja ha parlat de moltes altres pel·lícules, de allò que dèiem, amb pins i adetes, millor dit, no? Amb moments, però ho deixa aquí i li dona una importància, i ell diu, és que, de fet, Diré Serget és la seva pel·lícula. La vam anar a veure amb el Joan Serdar, i una mica el que vam estar comentant al sortir, és que allà surt, en diversos moments, la seva filla de 4 anys. Potser ell va dir... En aquest moment jo tinc 71 anys, no sabem el que passarà amb la vida. Li vull dir a la nena, el teu pare és aquest. Quina escena, la nena. I ja dona una mica la impressió de que, realment... Perquè, tot el rato, el lín, s'està mostrant... com una persona extraordinàriament afable, sensible... I cosa que molts veient els seus somers podrien pensar que no és, no? I és que potser té la sensibilitat d'estar-ho... ensenyant i mostrant una mica a la seva filla, com treballava, com pensava, i la seva evolució. Extraordinant, ja mena afable, i amics dels seus amics, i fill dels seus pares, o diamant dels seus pares, però sempre hi ha un moment en què diu, però quina discussió vaig tenir aquell dia. Sempre he tingut una discussió amb algú, amb el seu pare. Com vam acabar aquell dia? Amb l'amic, a partir d'aquella discussió, no vam veure'ns mai més. Però un geni, també, i figures, saps? Les dues que jo he d'anar cap aquí, tinc la meva evolució, el que he de fer, i és el més important, la seva obra, és el més important. Aquesta filla petita que surt és intrigant, és com una figura... La filla que surt surt en el documental. Sí, surt per allà, surt per allà jugant. I et tens 71 anys i té una filla de 4 anys? Sí, també és molt intrigant, perquè... Les segones voltes són molt interessants. Sempre, sempre. No t'expliques res, a més de la nena. I la veus per allà, jugant... I ell va fer la seva pintura, en un moment determinat, la seu, la seva cama, i li va ensenyant el que està fent. I la nena la mira així... Bueno, que és el Jaume, el que ha de parlar de dia. No, no, sembla molt bé, doncs, saps? Perquè sembla molt bé. És la introducció, li hem posat la introducció. Em sembla molt bé, perquè jo penso que esteu donant una mesura, que amb segons quins directors o realitzadors diríem que s'està retratant a ell mateix, no? Vull dir, com de fet, moltes vegades hi ha documentals que poden arribar a ser això. Però el que esteu explicant és com una mica explicar la seva pròpia experiència. I ens a la posa, vull dir, també, quan la vegi, ens a la posa servida, perquè interpretem més bé tot allò que probablement no hem arribat a interpretar. Això és el que es despren, penso jo, del que heu acabat de dir, no? És clar, jo no l'he vist, aquesta pel·lícula. A vegades no puc arrancar d'aquest punt de vista. Jo, senzillament, crec que... He agafat una entrevista que li fan, i penso que també pot ser molt rica de Matitzos, perquè li van fer ja fa bastant de temps, això, i... Llavors, li pregunten, per exemple, diu que li va semblar a Islendempir, que no sé si ho dic bé, això, diu que està estreta de Mujol Andreu. Primer és una, després fan l'altra, i una pertany a l'altra, o estan convençats. Diu, no, diu, Islendempir no estava en aquesta pel·lícula, és una pel·lícula diferent. Quan vaig acabar Mujol Andreu no tenia idees per a una nova pel·lícula. Vaig començar a treballar cent per cent, sense tenir una visió general, i no sabia de què es tractava. És una manera de treballar que acostumem a adoptar per escriure el guió d'una altra pel·lícula. En principi no veiem la relació, però a poc a poc el conjunt comença a emergir, que és com si s'ho hagués. Algunes coses desapareixen, altres arriben, però en aquesta ocasió jo no escrivia les escenes, les filmava. Durant molt de temps no vaig saber si aquesta ensablatxa, en definit, aquest encaix, de scènes, desemboquerien alguna altra cosa, però que en aquell moment jo ja les tenia. Jo penso que és una fagitora el que heu explicat fins ara, que em sembla que té un valor extraordinari. Una manera de treballar. Exacte, és una manera de treballar. I llavors això ho va dient per aquí. Per exemple, hi havia sempre... Vostè parla sempre de les idees, però aconsegueix discernir entre les bones i les dolentes. Llavors diu que és qüestió d'enamorar-se d'una idea, i que el cinema pot fer amb ella. Llavors funciona. O sigui, un no s'enamora difícilment, es pot aprofitar i cal descartar-la. Una altra cosa que també hem escoltat, diu com funciona. No fa gaire que el nostre amic aquí, el Pol, l'última vegada que vaig venir, parlava de la quarta paret, que la veritat ho vaig trobar interessantíssim, perquè per primera vegada ho vaig entendre de veritat. Fins en aquell moment, se m'escapava en els detalls, no? Quan va esmentar el seu de truman, digueu-m'hi, fantàstic, no? És un altre detall que penso que ens posa a tots els que tenim una voluntat de transformar el cinema com una mena de manifestació artística, no hi ha dubte, però d'eina, tant s'utilitza avui, per entendre en el món, el senyor David Link crec que proporciona aquest extraordinari plaer en tots els conceptes que he trucat. Ah, doncs no veiem a ningú. Bé, la veritat és que... És un personatge de David Link, que ha vingut a trucar. Ajudant-nos, no? Bé, vull dir, per aquí, quina és la pel·lícula que jo més recordo, i tenint en contra tot el que acabo de dir, aquestes pel·lícules, aquestes dues, concretament, el Mujaland i l'Empire, pel que he pogut interpretar després d'haver-les vist, però ja fa temps que les vaig veure, és que en definitiva, aquestes pel·lícules pertanyen a una constant que podria ser el surrealisme, o allò que es diu que els somni són els que predominen en una pel·lícula, no? Sí? Jo diria que és un cine hipnòtic. Ah, molt bé. Sí, senyor. És la falda. Sí, sí, és que és veritat. Exacte, vull dir, no saps ben bé què carai és allò? El quedes amb unes imatges que t'impacten. Però resulta que el que dèiem abans s'ha vist que estan basades en fets reals. Curiosament, quan una pel·lícula diu que està basada en fets reals, resulta que... Hipnotisme, no? El 80% és imaginació, i en canvi, ell, que sembla tot una pel·lícula imaginada, resulta que surt de la seva experiència vivida. Però trobo que a mi el que m'embrava és, que és possiblement una de les que més m'agrada. M'agrada sobretot perquè aconsegueix una cosa molt cinematogràfica, que és molt cinematogràfica, i amb l'atenció. Des del principi de Mulholl-Andraefe estàs atrapat, perquè hi ha una sèrie de coses que estan passant, que és veritat que al final queden sense solucionar. Però fins que no arribes al final, estàs component pendent del que està passant. Trobo que això és molt cinematogràfic, i ell ho broda. I fa d'una forma extraordinària. Doncs amb unes imatges, amb unes interpretacions... Sí, però ja... I una música. Jo hi ha una cosa que voldria... Ho ha dit el Francesc, però tu ho has corroborat, no? Que quan explica d'una manera o altra... La persona es fa com una mena d'autoromanatge, i com... O sigui, que quan... No, a veure, no, no vaig bé. Quan tu, Francesc, has explicat allò que... ho deixi aquí, vull dir, no... O sigui, planteja una... I no la soluciona, no? I no la soluciona. Jo penso que el que està fent... és que hi hau solucion en 25.000 pel·lícules a l'any, no? Jo què sé, les que vulguin. Jo no calco solucion. Perquè hi ha l'espectador, i això s'ha parlat moltes vegades, l'espectador ja és capaç de posar-hi el que li manca a tot això. Ha de completar l'obra, l'espectador, és evident. Per exemple, jo la camí em fascinés vellut blau, eh, jo... Hòstia, aquella menixa... És una obra, mestre. Oi, oi, em deixa bocabadat. Ja ho sabia, i mira el que tinc preparat. Sí, i el perquè és molt senzill, oi, oi, oi... I el que em fascina és, precisament, aquesta combinació de mons que planteja allà, que viu en paral·lelament, però que uns ignorem dels altres. N'hi ha uns mons que els ignorem, i els altres ignoren les nostres, també, amb tot el que això comporta. Amb aquella aparèntia de tranquil·litat... De res, sí. Un pau de la bona nova, i, per sota, va sortint un tros de orella allà. Ja hi som, no? Ja, com ets? Ja hi som. D'això, exactament, també parlen el documentari. Ell diu en un moment que ell vol separar els seus mons, o, com a mínim, en una època de la seva vida, volia separar. És que ho parlarà de tot, en aquest documentari. Quan parla d'un tema, parla de Brubelbet, quan parla d'un altre, parla de l'home elefant. Quan parla d'un altre, això de Mulholland Drive, és una cosa molt particular, perquè va tocando. Hi ha un moment en què diu que jo no volia juntar, per exemple, els meus pares, la meva nòvia i els meus amics. Són coses diferents, i la meva obra. Jo volia estar allà, en el meu estudi, i anar estudiant, mirant i treballant, i a veure què sortia d'allà. És un home molt autor... I de tu impects també en parles? Explícitament, no. Directament, no. Fixa't aquí, per fer una cosa d'encarre, o va ser una cosa de surgir de d'ell, o no ho diu? No, suposo que van ser. Hi ha dos directors. Jo crec que viu amb la pel·lícula aquesta, i jo crec que demostra que viu en aquest món, no? Però d'una manera pràcticament escènera, oi? I tant, sí, sí. Jo interpreto que tu impects, ara que conec una mica més com funciona el món de les sèries i la figura del showrunner, que ja hem parlat alguna vegada, jo interpreto que potser el David Lynch, el que va ser va ser el showrunner de tu impects, quan segurament ja la figura existia, però ell, en el seu univers particular, va dir jo el que vull és que la sèrie sigui d'aquesta manera, i com diu el Joan Sardar, segurament hi havia més d'un director. Podia haver hagut més. Però ell era el que marcava la pauta de com havia de ser la història de donar-li una patina... Era el creador. Era el creador i el conductor, el que li dona una homogenitat. I va haver un avanç i un després, amb tu impects. És a dir, les sèries estaven una mica gastades, i en canvi, aquí, la qualitat irrompia la televisió, i després van venir les altres. És que les sèries fins a tu impects estaven encaixades dintre d'un marc, i no s'apartaven, perquè allò funcionava, i el públic ja li agradava, i tant. I tu impects trenca el marc i va molt més enllà, i a partir d'aquí ja es va experimentant més. I jo, el que recordo també, una pel·lícula que em va impactar moltíssim, és la Twin Peaks Fireworks With Me, que és impressionant. La pel·lícula, que és com un resum de tota la sèrie, o que és a part de la sèrie, però és visualment increïble i... Una obra mestra per mi. A mi el que em sorprèn, i veient el documental, fer-hi venir més, donar més voltes al cap, i us volia plantejar avui en el programa, i a tots els ullets, era la diferència tan gran que hi ha, i a veure com podem trobar la continuïtat, dintre de la seva obra, del que seria la seva obra pictòrica, que, si veieu en el documental, és una obra en la qual ell va construint a partir de coses que es descomposen, que s'estiran, que la s'agafa i la retor t'ho lliga, a veure, ell mateix va investigant amb superfícies diferents, que això té molt a veure amb Irene Sarget, amb cabeza borradora, que jo li he donat voltes a aquest títol, el que us deia abans. Irene Sarget, Irene Sar, en anglès, és una goma d'esborrar. Llavors, el títol seria cap de goma d'esborrar, no cabeza borradora, sinó seria un cap i en la pel·lícula surt, en algun moment, com el personatge. Això, en diferents coses, entre daltes, amb una goma d'esborrar. Llavors, Irene Sarget, és la pel·lícula que, com ell mateix diu en el documental, correspon a la seva obra, ell mateix, al seu univers, allà ha ficat. Sí, per dir-ho que és la millor pel·lícula d'ell. En la que més s'identifica, però llavors, per què? D'on surt un home elefant, per exemple? Home, és l'opera prima, també, que això ja marca. Per això és com un manifest. Ho posa tot en la primera pel·lícula. Això és com un novel·lista, la primera novel·la ho posa tot. I després a la segona hi ha una altra qüestió. I és més difícil de fer fins i tot una segona. S'ha acabat de córrer la comparació amb l'Uis Buñuel, que va fer l'edat d'or i l'edat del gossant de l'ús. El primer era del gossant de l'ús. Potser seria una cosa similar. L'Uis Buñuel va dir, el meu món és aquest. Artísticament parlant. Més que amb Buñuel amb Dalí, que és clar, era pintor abans que cineasta. I també hi ha un cineasta que abans era pintor, que té molt a veure amb el David Lynch, malauradament desaparegut, que és el Bigas Luna. El Bigas Luna tenia una obra artística com a pintor, que no tenia res a veure amb el seu cinema, igual que el David Lynch. I que s'acosta molt a l'obra artística, a l'obra pictòrica, diguéssim, l'obra plàstica, del Lynch, el que feia el Bigas. A mi el que no sé si surt en el documental, que ja sabeu que ja he dit que no l'he vist, és el contrast que hi ha entre aquella història, que no m'agrada com es diu, que és d'una persona gran... El contractor. Una història total. No, veritable. O veritable. I això és un contrast molt fort. A mi aquella pel·lícula em va deixar tonto. És que no en tenia res. No sé per què la va fer. No l'he tragat mai jo. No sembla que sigui d'ell. No, no. Però és que els grans creadors sempre tenen un moment de... Jo el que penso és que sí que és molt d'ell. Precisament per això que deia mare, pel que és una pel·lícula completament apassible, en la qual aparentment no passa res, però torna a ser un personatge fora de tota normalitat, que vol fer una cosa fora de tota normalitat, que ningú més no es plantejaria. Hi ha una escena en concret. És el que deia mare. El David Lynch és un home apassible. Vaig a fer una pel·lícula apassible. Però hi ha un moment en el qual els fantasmes de la humanitat se'n fronten. Recordeu que és l'escena en què hi ha una dona que va cada dia a la feina, per una carretereta, una escena, una pista, pràcticament, i acaba de trobar un cèrbol. Llavors l'home s'atura i li diu, però què passa? I la dona està allà desesperada. Diu que cada setmana em passa el mateix i es pregunta, però on surten aquests cèrbols? Aquella pregunta és David Lynch directe. És allò dels diferents món. Com és que estem tan separats del món natural, del món real? Saps què passa? Jo, com que soc de poble, vaig com una cosa molt natural. Això és un païsès de vellanes que agafa el tracte i diu que em vaig a fotre un altre con de gambes a Cadiz, a través de tota Espanya, i de pas un moro. Home, ara igual estic donant una idea... Per fer una pel·lícula, no? Sí, per fer una pel·lícula. No, per fer-la, no, per fer el viatge. Per fer el viatge. Ai, que bo. Al final diant les gambes, eh? Sí, per això ho vaig a dir. Llavors la idea aquesta que han trobat el Joan Cerdàs és això. És com que els artistes necessiten, si fan una obra d'un caire diferent, apartar-se d'alguna forma del seu univers per entrar dintre d'una comercialitat. Al cap i a la fi el que estan fent és... A veure, a veure... M'intriga què fer, eh? Ja ho veig, és que estàs molt intrigat amb això. A veure, jo penso que un artista és un artista. Respectem, és fantàstic, aprenem d'ell perquè té una capacitat i tal. Però prou, jo entenc això també. Tampoc cal mitificar-ho. És el que... Hi ha una pel·lícula anàlegues de fer. Probablement, si la va fer, també té a veure amb el fet que havia fet les altres abans, que eren una passada que gairebé ningú... contemplava, per dir-ho d'una manera, no? I llavors diu, ara aquesta sí que l'entendreu. Bueno, sí, la va tenir. Segurament, segurament. I no deixa de ser una remòbi com podria ser, no ho sé. Això que ha fet ara l'àptic aquest, que aquesta sí que l'he vist. Això, com se diu, bon... Bon... Bon... És a dir, que a Berlín, no sé si l'he vist. A Good Bye, Berlín. A Good Bye, Berlín, sí. No l'he vist, no l'he vist. És una pel·lícula d'en Cárrec. Que no té res a veure amb el món del Fati, aquí. Jo diria que no, vull dir pel que he vist abans. Tot xaval que se'n va, ni quan se'n va. Però bueno, és que van llogar amb un director i no va resultar bé, i llavors li van proposar amb ell, i havia sigut una novel·la de molt d'èxit a Alemanya, i llavors ho ha agafat com un en Cárrec. Però això, els grans creadors... Sí. UES, per mi UES. Igual que ho és, per exemple, Berman i Fassbinder. Doncs tots tres tenen pel·lícules que són per cremar-les. O sigui, amb el cas de l'Inch podria ser aquesta. Sí, podria. Amb el cas de Berman n'hi ha dos o tres, que no va aguantar allò. I amb el cas del Fassbinder també passa el mateix. Gritos y susurros, no, eh? Jo penso que a vegades... No, eh? No. No. Va, després me les dius. Jo vaig pensar també veient aquest documental, conèixer una mica l'obra del David Lynch, amb el sol del Membrillo. Va venir el cap. La persona que va treballant aquesta obra. I també amb el contrata del dibuixant. Llavors ja passen directament al Piter Grineau, que llavors el Piter Grineau sí que és un director que ha agafat la seva obra, sembla que dintre del món estructuralista no hi entenc massa, d'aquest tema, no ho ha traspassat a la pantalla, i a les pel·lícules d'una manera literal. És a dir, ell fa una obra coherent amb el que l'interessa. És clar, són llenguatges diferents. Sí. Observa com David Lynch els té separats, eh? Canvia, sí, sí, totalment. Per això que és molt intrigant, que després de l'Aires Arjed faci l'home elefant, que sí... L'home elefant, a més, una pel·lícula d'en Carles. I és el que ha d'encarlar. Està produïda pel Mel Brooks, perquè ell tenia els drets del llibre, i li interessava molt fer aquesta pel·lícula, per això ell surt la seva dona, l'en Van Croft, i etcètera. Vull dir, no per tant ni exactament... El món del Disney. El món personal del Disney. Doncs encara qui ho va portar al seu terreny, és evident. Vull dir, aquella pel·lícula feta per un altre director, no seria la que és. Però llavors, les seves pel·lícules pròpiament dites. Que aquí on volia arribar, jo em sembla. El que fa 4 o 5. Per mi el contrast que hi ha més fort, perquè aquestes queden claríssim, que és d'en Carles, és que una història, com es diu, la de... Veredera. Veritable. Aquesta sí que és d'ell. El contrast és més aviat amb aquesta. Jo crec que sí que és molt seva. Jo no sabia que era seva o d'en Carles. De totes maneres ja ho sé que l'hem minimitzada, aquesta pel·lícula. L'hem... gairebé feta pols. Jo no, jo no. D'allò. Però jo penso que té... És una pel·lícula que té molt a veure amb el cinema que es feia en aquell moment, en aquestes run-movies, que anaven cap aquí, que tampoc... Jo no volia dir cap que sigui. També tinc problemes amb el protagonista, jo. Ah, va. És que aquell xaval, oi. Fem la màsa a la meva història. És una història... No recordem el nom. No volem recordar-ho. Però llavors, les seves pel·lícules més personals, i més allò, serien Ilesa Arget, clarament, passàriam a Carretera Perduda, perquè aquesta també és... Extraordinària. Molta gent diria que és una nada de olla, però en realitat és un plantejament del seu món, del seu univers particular, i passàriam a Ilen Impeller, amb Blu Velvet per ja una mica, amb algunes pinzelladetes, però tindria 3. No, no, amb Blu Velvet, amb tots els drets. Amb tots els drets. Per mi, com a obra rodona... Tot el dia absoluta. El persona de Berman, doncs l'equivalent... Vosaltres què sabeu, eh? Més que Mulholland Drive. Sí, perquè és més rodona a Blu Velvet. Mulholland Drive. Dona més espai a dispersar-te i a diferents interpretacions. Molt interessant, no? Però l'altre és una obra... Bueno, jo recordaré sempre un comentari molt afortunat de Woody Allen quan em va dir, no, a mi, l'Òscar a mi, per la millor pel·lícula, no, la millor pel·lícula és Blu Velvet, d'aquest any. I va rebutjar l'Òscar. Mulholland Drive és una... No ho sabia, això. Mulholland Drive és una pel·lícula molt figurativa, també, no? Vull dir que ell, com a artista, no és figuratiu, és completament abstracte, és un... I també hi ha una altra pel·lícula, aquella que aquí es va dir... Corsal Badge. Wild At Hard. Els personatges de Cy L'Ori Lula amb el Nicolas Cage... Amb el Nicolas Cage. També és excepcional. Corsal Badge. Corsal Badge. Aquella que hi havia... Wild At Hard. No, allò no, allò és una altra cosa. El segrest, no? Allò era de l'Oliver Stone. Sí, ara em ve la memòria. Un dia parlarem de l'Oliver Stone, també, no? Bueno. O prefereixes per a la Fasbinder. Jo prefereixo la Fasbinder, sempre. Sempre, sempre. Sempre parlem de la Fasbinder, perquè m'apassionava. Jo, quan veia aquell home, amb aquella capacitat... De dir, bueno, tu... És que jo sé com a sexuals, i què? T'has de comportar igual de bé que una altra. Això a mi em flipava. Era una època que això no, no, eh? Vull dir, amb tota la... Però és que era un gènic creador. Era un tio que en pocs anys va fer 40 pel·lícules. Sí, sí, i totes... Sí que gairebé podria... I va muntar obres de teatre i... En té una que s'atenció a aquesta prostituta tan querida, que no hi ha deu que l'aguanti. Aquesta no me'n recordo, jo. És que, clar, jo soc un petitor, perquè m'agraden molt. M'agraden sempre molt el Fasbinder. La Lleida. Hi ha, per mi, un obra rodoníssima, sempre que parlem de les sèries, que és Berlín Alexander Plaça. És una obra extraordinària. Sí, d'un nivell. Bueno, jo ho compararia amb el... El Twin Peaks, eh? Sí, sí. És que va ser abans, això, que el Twin Peaks fixem-nos, eh? I era com un... com un totic. Oi? Com un totem, no? Està passat amb la novel·la. La novel·la extraordinària. Una gran novel·la, també. Però mirant de rodonir una mica el tema de Berlín, com el catalogaríem. La història del cinema, com un tipus director dintre, seria un Fasbinder, seria un Berman, no és això, exactament, no? Què seria, David Lynch? Tentràs de ser directora d'Amèrica. Llavors ja l'hem de col·locar a l'altra banda. I dins dels directors americans jo crec que, si mirem la segona part del segle passat, del segle XX, estaria entre els teus millors, sense dubte. Un Felini. I entre els cinc milers. I entre els cinc també. Jo vaig dient noms. Que no es poden comparar. Vull dir, tots estan a un nivell. Vull dir, si diem, com ha dit el Pep, Berman, Fasbinder, Lynch... Vull dir, tots estan a gran alçada. Tots són uns genis de la imatge i del sol. I, aleshores, no és per comparar-los. És només per dir que estan a la mateixa alçada. A més, a més, hi ha una cosa per mi que és molt important dels grans gil·leadors, i és que tinguin un món reconeixible aviat. És a dir, tu veus un fragment d'un obra i dius, explica-s'ho. Veus un fragment de Lynch, i difícilment no deies... Escolta, que s'ha aplicat un sòmic és de Lynch. Encara que haguessis arribat, quan ja porten tres quarts. És veritat, això. Berman, igual. Una altra cosa curiosa és que, per exemple, a Mulholland Drive no està finançada. Està finançada a França. Està per una productura francesa. I no és americana, des de punt de vista conceptual d'ell, amb una... És a dir, a América no el van recolzar alguna mesura. Va ser unes productores europees que li van deixar fer... Però si no recolzen ni algú dient com... Com vols que recolzin a David Lee. Ha de ser incòmoda per ells, segur. Una cosa curiosa. Amb tot això veig que m'ha arribat a l'hora, com sempre, i la setmana que ve... S'acaba la temporada. S'acaba la temporada, és l'últim programa de la temporada. El dia 20 és l'últim. Ens anirem de vacances i us recordarem a tots els que ens escolteu. Exactament. I a sobre, la setmana que ve, el que farem serà un resum, una mena de revisió de quines són les pel·lícules que cadascú de nosaltres, els que formem l'equip de cinemes sense condicions, hem considerat que és les millors d'aquesta temporada. Això se li diu el Canon de cinemes sense condicions. Exacte. Podem dir ara en un minut i ja ens estaríem una hora de programa. No, no, això no es comatarem, això no es comatarem. El que volem és... Bona nit a tothom, gràcies per escoltar-nos i gràcies també al Joma per fer-nos aquesta dissenyació. L'hem fet a tots, avui no. És com ha de ser sempre, segons el meu criteri, eh? Bona nit. T'acteem de fer-ho, això, eh? T'acteem de participar. Queda més florit. Home, que sigui de florit. Això, com el ball aquell, oi? De festa major, sí. Bona nit a tothom. Fins la setmana que ve. Adéu. Bona nit. Bona nit.