CsC 20/06/17 - Miss Sloane, Julia ist, Estiu 1993, Pieles, The Voids + repàs de la temporada 2016-17

Bona nit, estem aquí un dimarts més, i a més a més estem a final de temporada, acabarem avui amb el programa 36 i amb un tema que és tot l'equip que estem aquí reunits, com sabeu que ha de dimarts a cinemes sense condicions, volem que sapigueu quins són les pel·lícules que més ens han agradat aquest any. Les pel·lícules que considerem que ha hagut més la pena de veure i, si tenim temps, a més o menys comentarem. Potser, encara que fos una mica ràpidament, faríem una mica de quines són les pel·lícules que hem vist aquests dies i que potser s'estrenaran al futur, dintre de poques setmanes o pocs dies, i val la pena que veieu, ràpidament abans d'entrar en aquest tema general, intentaríem parlar cadascú del tema que ha vist. Qui vol començar? A veure, Carme. Hola, bona nit. La darrer dimarts de la temporada. I no diem qui som aquí, ni res? Ah, sóc Carme Nabot, però... Sí, explica't. Sí, voleu. A les vegades, com que ja sempre som més o menys el mateix equip, estem aquí reunits en aquest 36 programa de la temporada 2017-2017. A la meva dreta, sense que això signifiqui cap connotació de tipus política, el senyor Pu, com sigui, més enllà, una mica més enllà, en Joan Sardà, una mica més a l'esquerra... Jo estic a l'esquerra del Joan. Jo estic a l'esquerra del Joan. I, com sempre, darrere de les vidres, controlant-ho tot. De frente, de frente. A l'esquerra, exacte. Bé, doncs, estem aquí, a l'equip, i volem començar per saber què heu vist aquests dies i quines són les coses que us han agradat. Qui vol començar? Doncs que jo ja m'havia presentat. Sí que sóc Carme Nabot. A veure, l'últim que he vist és El Caso Sloan. És una pel·lícula americana del director John Madden i el guió Jonathan Pereira. Sobretot, el fonamental d'aquesta pel·lícula és que el personatge central està interpretat per la GXI, que salva la pel·lícula. La veritat és que aquesta pel·lícula sent cella... Spoiler, spoiler. Sí, doncs ho sento. Salva la pel·lícula, ja estem dient. Sí, sí. I ara explicaré el per què. No, és que era només una frase. Ella és una gran actriu, realment. És una gran actriu dramàtica, més a més. Perquè té un tipus d'afections acusades. És aquest tipus d'actriu. A mi m'agrada perquè tots els actrius són realment substituïbles una per l'altra. I aquesta no és substituïble per masses. Per tant, vol dir que té un tipus de personalitat que la fa específicament actriu. Més que una dona guapa, que sí que n'és. Més que una altra tipus d'atributs, que n'hi ha moltíssimes que els tenen, i moltes menys que tenen l'accent dramàtic que aquesta té. Jo a la primera que li vaig veure, totes les coses, va ser l'árbol... Glòrius. Que feia un tipus de personatge molt més suau. No puc dir delicat, perquè ella no sé si pot fer personatges delicats, però sí que n'era més. Aquí és el personatge central, està passant a Estats Units. És una lobista, vol dir que és una dona amb un món d'homes, que a Estats Units és bastant corrent, per l'Europa aquesta és una òptica estranya, però per a Estats Units és més corrent. És una dona que la seva feina consisteix a una empresa en la contracte, perquè la tiri endavant, tocant les tecles, com a lobista, és capaç d'accentuar. Jo em va explicar la història. Jo explica la pel·lícula, em sembla que va ser la setmana passada. Doncs no la repeteixo. No la repeteixo. El que jo dic d'ella, de la pel·lícula, el guió és aquest, que és un tipus de guió, que vol fer un guió molt semblant a la oeste del cas. Fa aquest tipus d'inclus del margincòl, aquest tipus de guió molt ràpid, molt turpadejant el espectador, que els espectadors se'n s'han interpel·lat constantment, i inclús agredit, quasi, però no li surt tan bé, ni com a margincòl, no li surt tan bé, perquè el meu moda d'entendre, ja que ja no faig spoiler, té alguns forats que per l'espectador, a mi no m'agrada quan una pel·lícula et fa un tipus de trampa, que l'espectador, ni que se la mirin molt de compte i estigui molt al cas, la pot copçar. Una cosa és l'ingeni, que et donuin la volta, que això ja hi juguem tots els espectadors, i una altra cosa és ometre un tros del que passa, que tu de cap manera pots saber, i és el que fan en aquesta pel·lícula. Que no serà una de les teves pel·lícules de la temporada. No, però ella sí, eh? Ella fa un personatge extraordinari, extraordinari des del principi fins al final. La xastencia seria com una mena de saber l'operto, o què, com ho veieu? Quan creix una mica, no? La xastencia ho veu, hi ha un punt, la xastencia pot fer de fràgil. Aquesta no ho sé, eh? No ho sé. És que són diferents, eh? És més meta d'Aivir, eh? És una cosa diferent, és a dir, no. Però tenint-te en compte que no tenim molt de temps, jo passaré amb altra persona. Joan, parla tu de... Tot i així és una pel·lícula que es pot veure, és interessant i val la pena, en totes aquestes condicions que ve. S'ho ha d'acompanyar amb el que estan fent en aquest moment, no ho fem mai. Sí, ho trobo interessant. No ho fem mai, però avui sí. 0 a 10, quina nota l'hi posem? Bueno, a passar-te tot per ella, li poso un 7. Joan, molt bona nota, un 7. Sí, jo sóc bona, puntual. No, tabler. Doncs a mi em toca parlar de Julià Ist, una pel·lícula... Que l'estrena em sembla la setmana que ve, no? No, crec que ja està estrenada, perquè... Jo crec que era el cap de setmana, el cap de setmana. Sí, sí. Fins allò, el divendres. Ja està, el divendres. Sí, sí. I que si hem de fer cas a la història, diríem que és la història basada en una història real, segons l'arquitip d'una noia catalana que se'n va a Berlín a fer un Erasmus. La directora i la intèrpret és la mateixa persona, Helena Martín, i segons ella ha pres experiències no només de la seva pròpia vivència en el Erasmus, sinó d'altres gent coneguts, que també han passat per la qüestió d'aquesta, no? Això és pel que fa a la història. Llavors, pel que fa a la manera de comptar-la, jo diria que... No sé, no acaba de trobar el seu to. Per reiterativa? Per confusa? No, per simplista, jo crec. Confusa gens. Confusa gens. Això eren valors, eh? Sí. Però la Helena Martín és de la confreria dels pompeus. Llavors, els pompeus, el que fan més és documental. I aleshores, esclar, agafar una història que es vol de ficció, amb unes tècniques de documental, té un perill que hi ha una escassa tensió narrativa. Que els fets queden com fets, i que, en fi, per mi acaba avorrint l'espectador. És que... Quina pena. S'ha de tenir molta habilitat. Sí, sí. És a dir, no hi ha imaginació. Hi ha els fets tal com van passar. I aleshores, a més a més, els repeteixen. És a dir, hi ha una fase de festes amb cervesa, hi ha una fase de porros, i hi ha una fase de sexe al llit. I llavors això els repeteix. I es torna a repetir, i hi ha altres problemes. L'anyurament es fa servir l'escaep... No ho sé, evidentment, per una qüestió generacional, jo no m'hi puc identificar. Perquè tot aquestes coses, no sé si per sort o per desgràcia... Però totes són tòpics. Tots els que has d'escrit són tòpics. Són tòpics, però si ells diuen... Si ells diuen que ho han tret de la seva experiència, ja no deuen ser tan tòpics. Clar, però l'hora no és... És el que us comentava abans de començar el programa, que era justament jo crec que... A tu l'has vist? Sí, sí, sí. Estàvem junts a... I a mi sí que em va agradar, però per la mescla és això, nosaltres aquí hem vist 10 milílòmetres... Bueno, no, però... Nosaltres sí. Nosaltres sí. I ens va agradar molt. I estem parlant d'una narrativa pràcticament igual. Allà es jugava molt amb el tema de les pantalles, de l'escai, pel telèfon... I amb l'ingenuers a la manica. Clar, molt intel·ligent, però a part els fets que passaven, no és que evolucionessin radicalment, no és una història que es construessin sobre els fets, sinó els personatges com van evolucionant, però pel fet que no passa res, perquè entre ells, de fet, cada cop es van separant més. Llavors es construeix la història sobre la distància, separació, en aquest cas, és com s'ha separat de Barcelona la protagonista, però a l'hora, com de la no integració que té a Berlín, de cop va descobrir no que té una millor vida, però sí que té una vida diferent. Llavors, clar, la pel·lícula són 3 fases, que són Barcelona, Berlín, Barcelona. Llavors és... Precisament jo què són els 3 actes així... No sé, és com... Jo sí que al principi és on em va costar, però jo crec que perquè també buscava molt ella, el Barcelona com el somgent de cervesa, i de fer-ho. Sí, però com molt neutre. I a Berlín era tot. I són arquitectes, vull dir, que no és com Victòria, que ell ha anat a la presentanya d'iscuteques, sinó que va evolucionant també, i després fa el retorn a Barcelona, i és com la festa estrella d'àmbit d'aquesta. Però que fan referències a dues pel·lícules, una de les màngels d'Ugues, que són Victòria, i són 10.000 quilòmetres, que són dues coses bastant excepcionals, per fer-ho. Sí, és bastant. No, per això jo ja estic dient que Julià Iix a mi em sembla molt interessant la proposta. Moltes vegades penso que l'ingeni està amb coses molt sotils. L'altre dia estava parlant, quan parlàvem de Clash, de la pel·lícula que passa tot en una furgoneta, jo vaig anar amb unes persones, que es volia dir, és que jo aquesta cosa la trobo molt... molt poc interessant, fer una pel·lícula tota ella tancada a dintre d'un lloc. Jo vaig veure una pel·lícula, que ara me la direu, perquè jo no me n'enrecordo, que és un personatge que agafa un cotxe, que el despedeixen de la empresa on està, i va amb una atacitat... I totes les dones al seu cotxe, i la que no m'agrada cap com se diu. És la del David Cronenberg, de les últimes que va fer, amb el Robert Patterson. No com es diu, el no Patterson. Aquesta no me'n recordo. No, el de Cosmopolis. Mira, el francès... No me'n recordo. Quina pena. A veure, és tota la història. Passa dintre d'un cotxe, que va d'una ciutat a una altra. És d'una toqueta al Hardin. Exacte, exacte. Sí, sí, això sí. I no es mou de dintre del cotxe, i és tota una pel·lícula de un grandíssim guió. Perquè tu, dintre del cotxe, entens quin problema està passant. Ell ha tingut un líquen amb una altra persona fora de la ciutat, està esperant un fill, i ell va allà. Té un problema gravíssim a l'empresa, a la comiada de l'empresa, va allà, li diu la seva dona l'està esperant, el nano vol veure un partit, de no me'n recordo, però li falla el seu pare. Tens tot un guió d'una pel·lícula, i ell no es mou del cotxe i del volant del cotxe. És una pel·lícula excepcional, perquè he de només l'ingeni del guionista. És trobar, saps? Hi ha pel·lícules com aquesta, ja la tens, ja la tens. Exacte, perquè és tancat. Luc, perquè de fet està tancat a dintre del cotxe. Era una cosa extraordinària, com a ingeni, de muntar tot un guió, amb uns medis, ja es veu, tota l'estona conduint, i tu vius tota la història i tot el drama d'aquella persona. Ho visc enterrado, perquè enterrado... Ja no l'he vista, ja no l'he vist. També funciona, eh? Clar, perquè l'ingeni està amb una altra cosa. Està amb una altra cosa, no? Jo el que veig és que aquesta gent jove que està fent cinema, doncs... Comença a veure la frase. És com la gent jove que hi ha ara, vull dir, que, en fi, tenen... Aquí també hi ha gent jove, eh? Tenen un deliri per la tècnica, però a l'hora d'explicar coses interessants, doncs es queden en els fets. Vull dir, jo ara trauria una autoritat, en el cas com és l'escriptor madridlany Javier Marías, que ell, la seva obra, també es basa, moltes vegades en qüestions que li han passat amb ell, en qüestions autobiogràfiques, però ell sempre ha repetit que una cosa que t'ha passat no la pots explicar al qual, perquè no és barçamblant, perquè es necessita una dosi d'imaginació i creuar-ho amb altres coses que t'hagin pogut passar a tu o que t'hagin pogut passar a altra gent, i llavors tenir una tensió mínima. Això ja ho sabia el Prust. Evident, evident, no ho ha descobert el Marías. Vull dir, per favor, que és clar. Però vull dir, jo, com a espectador, simplement trobo a faltar que aquestes històries no m'interessen, i les històries del cinema clàssic, sí que m'interessen sempre. Aleshores, doncs... Malauradament estem repetint aquesta mateixa història des de fa bastant de setmanes, perquè ens passa a tots, que les últimes pel·lícules, doncs sigui llençó. Sí, perquè estic veient, ja estàs parlant d'estiu. Jo... Vull comentar per la salta. No, no, esclar. Potser és la més repugnant. Al dir, vendre'ns l'esquesta setmana que ve, estrenen, d'aquesta setmana, estrenen Verano del 93, estiu del 93, que és una pel·lícula... Jo no l'he vista, la Juliallista, però el que heu comentat, perquè la vam coincidir en el cine, i la vam veure per estrena, i la vam veure conjuntament, que s'assemblava molt a la Juliallista. I tu també em sembla que hi eres, no? És molt més narrativa, aquesta. És molt més narrativa. Jo no he vist l'altra, he vist aquesta. Jo vaig veure que no coincidíem exactament amb el final, potser serà molt útil, perquè després matisem els que veiem, coses diferents. A mi confesso que em va costar una mica entrar-hi, però a mesura que anava avançant, em va agradar més. És clar, tornem una mica el mateix. És una cosa molt autobiogràfica, perquè representa que és una noia catalana que fa la seva primera pel·lícula i parla d'una vivència personal que ja tenia 7 o 8 o 9 anys, no me'n recordo exactament quinat tenia, se li mora el pare i la mare, es queda sola, ha de anar a viure amb un poblet, amb el germà, de la seva mare, del seu pare, i resulta que és totes les vivències que té amb aquesta integració a la nova família. Llavors, és tan personal, perquè ella està reivindicant, una cosa viscuda, i segurament allò té molta força, però és una cosa que, oi entres o no, acabes entrant perquè els personatges ho fan molt bé, els nanos, que són dos nenes, que tota la història està explicada a través de la nena, que tenia 7 o 8 anys, o 10, i entres, pots entrar-hi, però no són històries com estàvem parlant fa un moment, que tinguin aquella base, aquella profunditat, una base d'un clàssic. És a dir, són coses que s'aprofita una vivència viscuda, i que té, pel personatge que la descriu, una certa força, però que transmetre això a l'espectador, bueno, té la seva dificultat. Llavors, jo crec que a mi no em va desgradar el tot, i en canvi, per exemple, en Joan, tinc la sensació que li va molestar més que a mi, no? Molestar no és la paraula. No em va interessar senzillament, perquè el que li passi a la ciutadana Carla Simón, vull dir, no té per què importar-me. Però Pieles, quan la veig sí que t'agradarà. És que vull que em pol parli de Pieles. Vale, pol, t'escoltem. Pieles és que és molt complicat, de veritat. Digue'm quina pel·lícula és. Pieles és la òpera Prima, que entenc, com a metratge de Eduardo Casanova, que no sé si el recordeu d'Aida, és el personatge fidel, és el que tenia, i no sé si el recordeu. Ella fa un parell d'anys, jo crec. És un actor, és un actor, però que salia una part director i això, i que per un festival que hi ha a Espanya, que es diu Jason Noto del Film Fest, és un dels grans festivals que hi ha a Espanya, de cormatatges. Doncs ell va guanyar amb un cor que va escriure i dirigir, que és precisament una de les històries creuades d'aquesta pel·lícula de Pieles. A partir d'aquí es va generar un llarg metratge que heu obert fins i tot per llegir la sinòria, perquè és que realment és complex. No, no, sí, el que llegir és molt senzill, llegir i dir que ho faci el que ho expliquen. Diu que sigui la història de persones físicament diferents que, per aquest motiu, s'han vist obligades a esconder-se, recluir-se o unir-se entre elles. És que jo l'anava veient i anava pensant, m'anava venint cosa del cap de Hollywood, sinó molt experimental, inclús Cronenberg, Lynch, era com un estil molt visceral. Però, a l'hora, és una pel·lícula que està presentada de la Iglesia. Tenia un component al principi de tot que pensaves que és acció mutanta. I era com molt... Però, llavors, aquí entra tot el tema d'art. La direcció artística, la direcció en general, és al·lucinant. És que jo només us la recomanaria perquè veieu visualment com és. Perquè ara, si no, ja després del programa us ensenyo imatges. Però, visualment, és exquisita. Però l'art, els tons de color, els plans. El guió... Però hi ha història? Sí, sí, i tant, i tant. De fet, la història em va recordar molt... El principi costa bastant. Costa bastant entrar, però perquè t'entra directament. Més són personatges que són grotescos. Heu de pensar Frics, una pel·lícula Frics. Una vegada hi entra Frics. De Tiki. De Tiki, de l'any 32. La para de los mostos. Són diferents en quin sentit? Són diferents perquè ja, des d'una persona que està cremada de la baix, llavors és diferent el sentit que... Físicament. Sí, que llavors la seva parella és una noia amb la cara de formada també. La seva parella no, la seva amant. Perquè aquesta amant té un nòvio, però que és una persona, diríem, clar, ja ho diferencien durant la pel·li entre normales i no, quan en realitat s'estan... És una perigua que s'estan fotent molt de la gent normal, de com veu la gent diferent, no? És bastant una crítica bastant bèstia. És humor molt negre, ja us aviso ara, que és bastant destructora. Però justament el personatge que està amb aquesta noia que té la cara formada, diu obertament que s'ha donat que li posen la gent discapacitada. O sigui, són filles. I aquí entra, potser, aquesta part kiki, no sé si recordeu, la de Paco León, que llavors... Jo vaig trobar bastantes semblances en el sentit que és històries paraleles, o sigui, són històries creuades d'uns vuit personatges amb bastantes, vuit o deu personatges que es van creuant i de com, sobretot, viuen les filles. O sigui, com s'interrelacionen sexualment o personalment o socialment, sobretot. I hi ha un personatge que és el que es va extreure del curt, que va fer per un dofil fes, Eduard Casanova, que és un personatge que és l'Anna Palborosa, que és un personatge que té el Anus a la boca i la boca a l'Anus. Vaig veure la foto. Visualment és el que dius, és repugnant. Va contra l'espectador, eh? Sí, no, la pel·lícula no s'està per res. De fet, jo estava als Maldà veient-la a la tarda i pensava, aquí hi ha gent que marxarà. No n'aguantava, perquè la pel·lícula és curta dura. El Joan Chardal veig interessant. No, no, no, em va semblar de veritat. La música, la música és... La presència que té, com de... A més, et van repetint la cançó i té un sentit, la cançó. I no és una cançó gratuita. Hi havia moments que pensava, és una mescla entre Wes Anderson, perquè tot era molt simètric, molt cúbric també, uns plats molt, molt simètrics, i també hi havia una pel·lícula amb water. O sigui, allà és que és buscar la repugnància de Pink Flamingos. Sí, és que es notava molt, es notava molt Vigas Luna, aquella pel·lícula, és que no me recordo com es deia, la pel·lícula que hi havia un nen, que era una cosa molt surrealista, era com una mena somni. No sé si ho recordeu, la Vigas Luna. No me recordo com es deia, però també, hòstia... L'angoixa, vols dir? Sí, sí, angoixa. Exacte. Sí, sí, sí. Té molt a la que componente. En moments, és molt surrealista, l'estil Holly Motors i Lynch, i sobretot, sobretot és... El que passa és que tinc la sensació que la gent... No ho dic per mi, perquè molta gent que conec, que busca... Normal. No, normal, no. La gent que busca una història, que busca sentiners, que busca... A veure, la història ja... L'estil de Blancaneu, així o més rumor. No, no, no. O sigui, és que és una macarrada, però és una macarrada de veritat. Ni d'estètica. L'estètica tampoc. L'estètica... L'estètica és exquisita. No, l'estètica és increïble. No, no, no, està tot milimètric. O sigui, jo crec que ell ja sap que va a provocar, però és una provocació... No és gratuïta, vull dir. Jo, quan vaig a la Pink Flamingos, recordo que els personatges propis deien que hem de competir per ser els més desagradables del poble. Hem de ser els més guarros. Més guarros, hem de ser... No, no, allà, clar, tu plantegen com... És un drama. És que, de fet, és una comèdia negra, però és un drama, perquè el càlid... Si vols, no seria una manera de donar una certa carta de natural. Una certa normalitat, no? A maneres de... Sí, clar. Clar, de fet... De fet, els personatges més degradants i els més obsents i tot són, precisament, els normals. Entre cometes, hi ha un dels personatges que van quedar a rodes però no hi va perquè agi, sinó perquè vol, perquè no vol tenir cames. I ell s'està plantejant operar-se o fer alguna cosa. Perquè, a més, és menor de dalt, amb la seva mare, que és la Carmen Machi, que anà al metge, el psiquiatra i tot, i que li puguin dir, doncs sí, és com, jo no estic còmode, tenim cames, perquè ens fan una teoria de, perquè les sirenes estan ben felices i en piernes, i ell té de l'iris, però ell té de l'iris. No seria com si els personatges de la pel·lícula de Top Browning, de Fricks, la parada dels mostres, sortissin al carrer. Totalment, sortissin al carrer. Hi ha el personatge d'aquest, de l'Anna Alba Borosa, del cul, de la cara, això. Sí, ja se'n va a veure la foto, jo. El personatge del... Perquè està, o un trailer, o jo... Sí, va fer el cur, va fer el cur i va guanyar un premi. Però aquesta història, precisament, a mi em va recordar molt el carri, precisament, perquè en Cots de Mara té un pare, que és molt controlador, però clar, és un controlador, tipo, no, és que si surts al carrer, s'enriquiran de tu, o et faran... No, el patapallissaran, o... Només supa saber... supa se'n ve i ja està, o volen alguna... No, no, aquí hi ha una intenció total, eh, no és... Mira, però jo volia... no, anava a dir si... Intenció, sí, clar, ja ho veig, ja ho veig, que hi ha intenció. Però pensen amb el espectador? Jo diria que aquest tipus de pel·lícula no pensa mai amb aquest espectador. Perquè això s'està estrenant al mal d'allà i a tres cines més, o sigui, no tres, però em refereixo que, evidentment, això no n'hi ha ni al bal més, ni al cinesa, ni res d'això, evidentment, però això no és una pel·lícula comercial, ni volment. És el que estava pensant jo, que justament el cinema que estàvem parlant abans, aquest de... el Julià Isti, d'estiu del 93, anirà en els cinemes, però que això no vol dir que sigui l'únic tipus de cinema. Jo també veig que hi ha un cinema molt amagat, que està descobrint històries noves, històries que no s'havien parlat mai, i que... o és invisible, o molt poc. Clar, clar. Vull dir, que a vegades no arriben ni a sales normals de cinema, que es passen en circuits molt alternatius, en museus, o a la filmoteca, etcètera. Vull dir, jo penso que són les dues canes de la moneda que tenim ara. Vull dir, que són dos extrems. Sí, sí, sí. O es fa, sense comptar, el cinema que ja vol ser comercial, perquè sí, no? Sino que d'aquests cinemes independent hi ha dues cares. Una, que és complement, que està feta per gent rica, diguéssim, i que explica les seves experiències, com si tothom gués de saber-ho, que què han fet, com si fos important el que hi han fet ells, i aleshores hi ha una altra cine que costa més de fer, que planteja realment qüestions noves, i que t'atrapa molt més, almenys a mi m'atrapa molt més, que no passa aquestes coses així, molt... Jo penso que en funció de com estem i per l'hora, etcètera. Francesc, tu tens alguna cosa a comentar? Jo, en aquest sentit, precisament, volia parlar d'una web sèrie, que està molt amagada, d'una productora no molt diferent, a la que té en Pol, de fet, ell té amb la Lídia i amb més gent fergat, productions, doncs aquests companys són de Sant Boi de Llobregat, es diuen Short Time, com a companyia que ha pitanejat pel Fran Granada, i la segona sèrie que estan fent des de fa uns anys es diu The Voids, que vindria a ser els inútils, els que estan apartats de la societat, i aquest dissabte passat es va estrenar la sèrie, això que diu el Joan, que són coses que estan amagades, i de fet, ja en ja sabíem, si voleu, les pel·lícules de la temporada, perquè The Voids són una sèrie de persones, que, de fet, viuen per allà per Sant Boi de Llobregat, una prostituta, una travesti, una drogadicta, un home que es vol canviar de sexe, bueno, tota una sèrie de persones, en principi, marginals, però que el que té més d'interès la cosa és que, quan s'ajunten, tots tenen una força gran, que, quan s'hi estiguéssim per separat, quedaríem destruïts, enhorreats, de seguida, pel sistema, perquè els consideraria també estrans, i això, i frik, és el que apia a la fi, com frics de tot browning, o piel, és ara, que parlàvem. I la veritat és que la manera com està feta la història, i com d'allò, valdria molt la pena que molta gent la pogués veure, són aquestes coses que valen la pena. De fet, aquestes dues cares de la moneda que deia jo, en una cara, hi ha els burgesos que més o menys ara, amb la crisi, tenen els seus problemes, diguéssim, i en l'altra cara, hi haurien els esclosos del sistema, senzillament. De fet, a la sèrie aquesta, a la segona temporada, que és la que es va estrenar aquest dissabte, col·loquen una burgesa d'aquesta, una dona acomodada, que considera que la seva vida va bé, i que llavors que la seva germana, que és germana adoptada, perquè fa molta broma al llarg de la pel·lícula, també, com el que dèiem, de pinflamingos i això, perquè hi ha algun moment també és catològic i molt bèstia, tots vomiten allà al lavabo, però que la veritat és que està molt bé plantegat, i arriba en un moment en el que té molt d'interès i de sentir la història. Llavors hi ha la representant d'aquesta para així, que tot ho veu malament, però com pot ser que tinguis una amiga prostituta, una drogadita, però això quina mena d'amistat, quina vida portes tu? Llavors de mica en mica va veient que aquella gent, són els representants de la societat aquesta, que està, com diu el Joan, marginada completament, però que són persones, és clar, un qualsevol altre. I jo, si ho sembla, si ho sembla, Joan Morros, tu que portes la batuta, jo començo ja parlant de la que per mi, ja ho sabeu tots, i per llàstima, no heu pogut anar a veure-la, no perquè no haguéssiu volgut, sinó perquè s'ha estenat de manera també molt marginal, per mi la pel·lícula de temporada, que jo sí que he tingut l'ogació de veure-la tres vegades i la veuria alguna més, cosa que no acostumo a fer, però és possible, com ja sabeu, una gran pel·lícula, el Joan sí que la va veure, jo no l'he vista, per tant, si me la ve... No, ja l'he parlat varias vegades, la mano invisible, però jo diria quines són les altres, les cinc més o menys en principi? Ah, no, jo dic aquesta, algunes de les que hem anat dir, totes cinc llocs són per la mano. Ah, sí? Després de que els altres hi hem fet un esforç, he vist molt poques, però si voleu, podíem fer una cosa, jo els proposo que anem dient que desco una, i així no hem d'anar a una llista sencera, que potser estarà una persona 20 minuts parlant i no. Jo dic aquesta. Odiam-les unes quantes, per compte, com les considerem. Algú les coincidim. Jo, si voleu, llenço ja les camí en principi. Jo no sabia les teves, perquè els altres... No les he dit, perquè les tenia fetes poc, que tenia temps... Jo les he enviat des d'aquesta tarda. No ho faig ara. Que moverse, no. Hi ha dos pel·lícules espanyoles que em semblen que són francament interessants, o tres, que serien Tardia para la Ira, del Raúl Anevaló, que penso que és una pel·lícula que em va semblar que... Ja sabeu que va guanyar quatre premis als Goll amb marascuts, i crec que s'havia estat emporada, perquè és del setembre de l'any passat, la propera pell... Jo perquè no hi havia pensat, i la Issa Campo que va guanyar... No l'has vist aquesta? Doncs té tres premis. Cada vegada m'ho dieu, i millor atreu. Estàs dient ja Gaudís i Golles. Inserta glòria, em sembla que és una pel·lícula de més recomanable, de l'Agustí Villaronga, i jo per acabar, els dos que cito, citaria El Ciudad d'Illustre, que també com senyor és Goll, a la millor pel·lícula espano-americana d'aquest any, però per mi, veig que ningú ha esmentat, i jo considero que va la pena destacar, perquè és una pel·lícula molt millor del que a primera vista pot semblar, és jo, Daniel Blake, del Ken Locke. Jo crec que és una pel·lícula... Sí. El Ken Locke té una carrera. El Ken Locke entén molt... Però aquesta és una pel·lícula, per Alcanzilla que és, si algú l'ha vist, per Alcanzilla que és, és una pel·lícula que arriba a l'espectador, que sembla inclús que ell no sigui... de la política com a les ocasions que sembla que se li veu una càrrega política molt fort. Aquí també, aquí també. També hi és d'una forma molt més senzilla, molt més amena, molt més directa, molt més que t'arriba, que ho vius, i jo crec que és una pel·lícula a destaca, una pel·lícula que sí molt... Va ser Palma d'Or del final de Canys. Si penses, has anat a Pals Gaudí, a Pals Goya, a Alcanz. Sí, sí. Però ha sigut curiós, perquè jo he fet primer la llista. I no s'ha mogut d'Europa. I després he buscat informació. No m'enrecordava que el Tard de Paloria tenia quatre premis Goya, m'he enterat després. Després d'haver fet la llista, és a dir, inclús, tampoc sabia que a Ciudad de Llustre havia sigut el millor Goya. És que Ciudad de Llustre és una pel·lícula extraordinària. Per tant, no ha sigut una tria en funció d'això, sinó al revés. És a dir, quan m'ha sorprès, després veuré que el que jo havia triat tenia premi. Però no perquè... Molt bé, molt bé. A l'ordre ha sigut el revés. Doncs tens bon criteri. Molt bé. No ho sé, no ho sé. Tots tenim un criteri. Aviam, coincideixo amb la pròpia pell, perquè aquí no sé si el teniu més. Jo també. És la que es diu que no l'he vist. És la que es diu que no l'he vist. La nova incorporació per mi és Pieles, perquè m'ha sobtat massa. Encara estic processant. Quina es banca, quina pel·lícula treu? Doncs mira, és que en tenia en segon lloc, la llista d'espera hi havia diferents, com Rara, Julià i Sinclus. Ell ja m'has feliç de la vida de l'IMAC que la vam veure junts. Tu, per què? No, apagar sí, o no? Sí. Ah, vale, vale. És que la vaig tornar a veure. Ah, vale, vale. A mi m'agrada molt. Animales nocturnos, l'Hombre de les Milcares i la llegada. L'Hombre de les Milcares. Però és d'aquest any? Sí, no. És temporada? Sí, sí, sí. És de la mateixa fornada que tardé per a la ida. Sí, clar. De l'any passat, però d'aquesta tampó. La que feu l'espanyola. L'Eduard Fernández. És del mateix any. És posterior a tarder per a l'aire. Però jo em quedo, sí. Propera pell, pieles i projecte de l'Àcero, com a... Un poc de vista. Projecte de l'Àcero a mi em sembla de les propostes, potser... que seran aquestes paraules. Les vals. A mi m'agrada molt, eh? Sí, jo li havia sentit la crítica al Joan. Jo vaig esvampantant-la positivament a la programa d'aquestes paraules. Sí, sí, sí. Me'n recordo, perquè jo la volia veure. No, a vegades separats, tu vas anar al primer, la vas recomanar, la vas recomanar que anessin tots. A més, personal i jo, perquè seguint els teus consells, també els van entrar, i em va agradar molt. Jo recordo la crítica d'ell, que jo vaig pensar que la volia veure i després ja se'n va passar. Estan molt bé, molt bé. És que em van saltar moltes, eh? El monstru. A mi em va semblar una proposta que dic, que això ve d'aquí, eh? A mi em va semblar un tractament molt diferent a lo que són els contes, com ens arriben, i tu em dones la raó francesa, com arriben a Disney, per exemple, com arriben els típiques fàboles, res a veure. Amb una gran consistència. Jo crec que si la comparem, per exemple, amb Inside Out, el monstru té molta més gràcia, molta més potència. El monstru mai anirà a competir, evidentment, ja no parlem dels Òscar, però no són pel·lícules, perquè són pel·lícules massa... en aquest cas, encara que és d'Inside Out, el monstru és massa introspectiu, en un nen, a més, en un nen que... És una platra de gran, sí. És la malaltia, no? És que els nens també poden ser, perquè no és totes. I per acabar, la cosa potser la proposta més... més enllà, potser, la cinematografia, com a tal, i més prop del videoclip, però que és Neon Demon, que ja us l'haig portat fa temps que... No l'he vist, aquesta, no? És una pel·lícula bastant difícil de veure, però és la que tanca l'atilogia, que es diu de la violència, del director de Drive, que no sé si ho hagués vist. Sí, a mi m'agrada molt. Olly Got For Gives, no? Exacte, són els dies perdona, i aquesta és Neon Demon. Neon Demon és... És difícil, sempre m'han oblidat. Tomàs. I és una pel·lícula que parla sobre tot el tema de l'èxit en el món de les passareles de la moda, de l'hética, una narrativa que és més pròpia del videoclip, de fet se la va caixar bastant la gent quan van estrenar cants, després van anar sítges, tot, malestrítiques... I aquest és d'aquest any? Sí, sí, sí. Bueno, de l'últim cants. I, bueno, aquesta és la meva... Tria. Sí, sí. T'has passat, eh? He fet 7 o 8? No, he fet 5. No, no, ah, vale. Jo sóc d'una clàssica, eh? Jo havia triat la pel·lícula de l'Òscar Franç, que és una pel·lícula de l'Oscar Franç, de l'Oscar Franç, que és una pel·lícula de la Primera Guerra Mundial, és una... A mi em va agradar, eh? És una formulació de la confrontació francesa alemanya completament diferent de lo que s'ha fet, amb un estil elegantíssim i preciosista, quasi, una confrontació magnífica, amb una manera molt sotil de distingir el món alemany, del món francès i el que és la confrontació, amb una història sotilíssima dintre que només el final de la pel·lícula margeix. I a mi em va semblar una pel·lícula diferent. No tant, perquè posa el tema igual, no és un tema ni excepcional, i moltes vegades tractat, però la manera de fer-ho, que inclús el blanc i negre, i el color, i l'utilitza el color per donar-te tu unes... una lectura diferent. A mi, i no és una pel·lícula de la que es parlés especialment, en canvi jo vaig donar pel·lícula diferent de tot. Bueno, jo havia triat... jo havia triat Frans, havia triat Moonlight, és una pel·lícula americana. Jo també, la bastió, em passa que no m'hi cabia. Jo també en tenia més que no m'hi cabia, disciplinadament, n'he fet sí. Moonlight és una pel·lícula... una pel·lícula americana de Bart i Jenkins, que em sembla que és la seva primera pel·lícula, i si no, diguem, és una pel·lícula... Vau que no hi ha un Òscar, no?, de l'Òscar, és el millor pel·lícula. És un tracte, és una pel·lícula que tracta el tema de la homosexualitat, amb cap, cap intenció, venadora, creieu, ni sectària, que a mi això em sembla d'una grandíssima qualitat. És l'espaces d'un personatge, un nen adolescent gran, molt ben tractada, amb una història molt ben descrita, molt ben interpretada. Altra banda, per exemple, el nen petit, molt brillantíssima, i per tant jo també la... la distingia. Què més, què més, ja ve, si me'n recordo, Frans, bueno, em mostro bien a verme, que estic d'acord amb tu, i per tant ja no dic res. Després dic l'Oving, l'Oving és, sí, és una pel·lícula, són pel·lícules discretes, però a mi em sembla que tracten els temes, que potser són temes molt utilitzats, molt diferent. I amb una certa profunditat. Sí, sí, sí. És el Jeff Nichols. És la història de dos personatges, que en el... 1958, són un blanc i una negra, que es casen a l'estat de Virginia, i allà està prohibit, està prohibit, aquesta relació, són condemnats, és una història... fins que va al Suprem, ho escurso, però la gràcia de la pel·lícula és com està feta, perquè no és una pel·lícula de judicis, i que podria ser els americans, els encanta això. És una pel·lícula estranyament important, perquè després del que el Suprem arriba a donar els il·leraó, i a partir de llavors, per treure-ho en 11 anys, a partir de llavors s'avoleix aquesta legislació, per tant, les legislacions... canvien, canvien en funció de les persones, i no al revés, i per tant, és una pel·lícula vista des del patiment que suposa per una parella honesta, normal, del poble que s'han estimat, i que s'estimen, i que lluiten fins al final per aquesta història. Estava molt i molt ben feta, i clar, molt i molt ben feta, perquè no és ni la crimògina, ni serial, que podria ser-ho. Té un to tan contingut que te la consideres que és una bona pel·lícula. És el mateix director de Mad, Mutt, a Barro, i de Tech Shelter, que era molt bona, i de Tech Shelter. Jo a l'última que tenia era Clash, perquè és aquesta pel·lícula Gifsia, que vaig parlar l'altre dia, per tant, no parlo gaire. No, jo no. És una pel·lícula que passa tot amb una furgoneta. Ah, molt bé. No m'agrada, me l'estrovo, me l'estrovo, i unes m'agraden, i nosaltres no, però aquesta... A veure, crec que Luc és molt per sobre de guió, de pel·lícula, i de aconseguir una història. Però aquesta és una primera pel·lícula durant el Cairo, amb la problemàtica que ja tothom coneix entre els militaristes i els germans musulmans, el canvi de govern, i la lluita interna, vista tot en personatges tots ells diversos, que la policia va ficant dins d'una furgoneta, amb un moment d'un esclat de violència. I... Jo vaig dir, i continuo dient que el guió no és el més fort d'aquesta pel·lícula, és més documental que pel·lícula en el sí de la consistència d'un guió que ho enganxa tot, això no ho aconsegueix, però en canvi és una pel·lícula que jo diria que té un futur, perquè aquest director és nou, i l'ha fet a bé, aquesta pel·lícula. Sí, Sina, hi ha hagut també el Pep, li va agradar molt. El Pep em va parlar... El Pep la tria com una de les seves cinc també, però el val. Ja que amb el Pep ens coneixem des de fa 50 anys, doncs ja... Som com a germans, i llavors... Tothom té germà, què diu? També puc comentar. Perquè a més coincidem bastant, vull dir, jo trio, i... Ho faig per l'ordre que vaig veure les pel·lícules. Vull dir, no vull que les pel·lícules tinguessin l'un amb l'altre, sinó que les dic tal com en el moment que les vaig veure. Aleshores, la primera coincideix amb la propera pell, evidentment. Heu coincidit tots, els que l'heu vist. És que és molt bona. A veure si l'enganxo algun moment. Trobo que és un guió que costa molt de veure en el cinema català. Li sap qui l'acuesta i la Issa Campo han fet un treball enorme. Vull dir que van estar també 10 anys per aixecar la pel·lícula. Això, jo em sembla que va... Va arredondar en què la pel·lícula fos tan bona. La Emma Suárez va estar des del principi en el projecte, i jo trobo que s'ha d'estacar les interpretacions de l'Àlex Monner, de la Emma Suárez i del Sergi López. Sobretot el Monner. Sobretot el Monner. És molt bon actor. Jo crec que ella es va trobar un estigma de sobre de que sí, venia de, potser, vermelles i feia més coses així, potser més... Van alts. Sí, per anar al sentit molt... De col·lebròniques, vull dir. Exacte. I cada cop et faci un personatge bonic. Va ser una revelació de l'Àlex Monner. Li havien donat més premis tan golla com de Gaudí. I tant, i tant, i en els Gaudí. I van veure robatoris amb armada, per exemple, amb la direcció de fotografia, vull dir, és que és increïble que li donin a un monstre o havia d'anar a veure-me, que és una direcció... Però devien ser problemes de canòliput. No, perquè els que voten, vull dir, els agrada aquest tipus de fotografia que està fet a un ordinador. Però vull dir, el Diego Dussuel va fer un treball allà, que bueno, ja és el director de fotografia i la fotografia titular de... de Lissaki, però en aquest cas la cosa era... era molt clara. Quan vam anar a cobrir els Gaudí, de l'any passat, la majoria de gent que entrevistàvem a la Cati Faurena, ja abans d'entrar a la gala, ens deien, clar, és que, bueno, com a veure què traient, perquè, clar, és que competir contra el monstre o havia d'anar a veure-me, és que és com tots els departaments, art, evidentment, efectes especials, la direcció, tio, tot. Home, això de fet és pitjor, realment. És que és una lliga, és una altra lliga. És que no es pot competir. És que és impossible competir amb una... Imagina't en el... clar, ara no sé... Ara està preparant jo a ser igual, no? Però clar, jo sí que vull entrar, és que jo no crec que vagi, no? Els Gaudí, perquè estem parlant de... una mena de Postes Pilberg. Sí, Gaudí, sí. Hi ha una productora que dona pel mig i nina. De fet, els Gaudí com que funcionen amb el tema del percentatge de gent catalana i tot. Sí, sí, sí. A sobre, si ho segur que hi ha algú pel mig per aquí, bueno, potser hi va, algú, sí. No sé si anirà, però... Clar, són ligues diferents. El que passa que una lliga és una lliga i... Hòstia, clar, clar, però... Inclus, inclús. No, però... Un altre pel·lícula que, en el seu moment, em van parlar molt en un programa, és Patterson del Ginjar Mus. Jo trobo que és... és una exquisidesa... sobre... una visió molt irònica de la societat actual dels Estats Units. Una pel·lícula... que es destaca absolutament de tota la producció dels Estats Units de l'any passat, diguéssim, perquè tot estem parlant gairebé de pel·lícules fetes al 2016 que les hem vist... Que es visaren, clar. I també, només així, per una... pinzallada, dir que el Ginjar Mus, al mateix temps, va estrenar Gimmi Danger, o Gimmi Danger, que és... Jo trobo que és un dels millors documentals musicals que s'ha fet mai, a partir de l'obra de Iggy Pop i Iggy Andes Tuges, que era el grup que... que el Ginjar Mus, de jove, doncs, preferia, no? Aleshores, jo destacaria també safari de l'Òrtric Seidel, un documental típic en l'obra d'aquest cineasta austríac, que em sembla el que està fent millor cinema a Europa, actualment, que és sense pietat, sense concessions, vull dir, explica la història de la gent que va fer safaris de gent austríaca, no? Vull dir que va fer safaris d'Àfrica i a Namibia, i com, allò, vull dir, està convertit en un negoci que em fiques... Demostrant que el nazisme encara existés, potser d'una altra manera. Sí, sí, sí. Últric Seidel està a la línia de l'escriptor Thomas Berner, que doncs, vol desmuntar tots els tòpics de la societat austríaca, que és una societat molt tancada, que manté uns valors que ja no... Ja no hauríem d'estar en aquest moment, no? Llavors, a veure, el meu germà Pep, doncs, considera també la propera vell Paterson, com les seves preferides, també Lady Macbeth, que trobem tots dos, que és una visió sobre el poder molt encertada, vull dir, molt dura, però el mateix temps molt interessant, que parteix d'una novel·la del rús Nikolai Leskov, la situació estresllada a l'Anglaterra del segle XIX, hi ha uns canvis importants amb el que fa la novel·la, perquè el final de la novel·la en el segle XXI no aguantaria gaire la versamblança, i llavors allò canvia absolutament, i fa molt ben fet, perquè trasllada a tot aquest ambient del segle XIX, quan comença amb un entorn agrícola que ja comença la revolució industrial i així, però que també ens remeta a la crisi i a la situació que ara estem patint, no? I com òltima pel·lícula que jo trio trio Tito de Phantom Monk, que és una pel·lícula catalana, és un documental de Dani Molleo, un cineasta de Mataró, que bueno, em sembla que l'he vist a jo i 20 persones més, vull dir perquè jo sé que hi ha hagut 3 projeccions de la pel·lícula i cap d'elles en un cinema normal, sé que està editada amb DVD i no sé... La temàtica? La temàtica és la vida i la obra de Tito. Tito Joves Lau? No, no, no. Un artista de Barcelona, un escultor que va fer obra durant els anys 80, que va estar a la cresta de la Unada, primer a Barcelona, després a Madrid i després a París. Per exemple, aquest Dani Molleo, que no és exactament un director de cine, sinó que és un artista plàstic, però que justament això, per ser un artista plàstic i per tenir unes afinitats amb l'esmentat Tito, va voler tirar endavant aquesta pel·lícula i ho ha fet d'una manera excepcional. Fins i tot ha aconseguit que Miquel Barceló sortir a París parlant del seu amic Tito, perquè tots dos eren veïns a París, a l'etapa del Tito, allà. I després, en un determinat moment, aquest Tito, que és Tito Díaz, va desaparèixer del món. Simplement, s'ha amagat en un lloc a les comarques de Tarragona. Allà continua fent la seva feina a mig del camp, però sense tenir contacte de cap manera amb el mercat de l'art. I aleshores, la pel·lícula està feta en material d'Arxiu, de quan el Tito era conegut en els mitjans artístics i en el moment actual, quan encara continua treballant. Sempre ha treballat en materials no gaire usuals, últimament està treballant la pedra. I perquè, bé, va per casualitat o no, va anar a viure al costat d'una padrera i, aleshores, ell treu d'allà els materials per poder fer grans escultures que està deixant en el camp de Tarragona. I surten tota una sèrie d'amics, de coneguts, d'esperts, igual que el Miquel Barcelona en surten d'altres, i parlen del Tito, però el Tito no parla directament. És a dir, aquest anonimat s'ha buscat, se li respecta i la pel·lícula em fa tota una història d'un artista que s'ha volgut amagar. I això es veu en la textura de la pel·lícula, en la mateixa narració de la pel·lícula, no? Tots els amics que el coneixien parlen d'ell, però ell no parla si no és en imatges d'Arxiu. En l'actualitat, ell està fora d'això. La seva obra es veu d'una manera molt relativa, però en galeries d'art no apareix. La pel·lícula sí, es veu i tant l'obra, a tota l'evolució, a tota l'evolució, sí, sí, sí. I llavors la trio, jo heu una mica com exemple d'aquest cine que parlàvem abans que no és gaire visible. Perquè jo sé que s'ha fet tres projeccions, la primera es va fer en el Macba, la segona en la filmoteca i la tercera en l'Institut Francesc. Vull dir que són llocs d'un cert prestigi, però vull dir, no es veurà mai en un cinema comercial. I he dit que està editada amb DVD i bé, ja parlaré jo amb l'autor per veure com podem veure-la i de quina manera. Doncs bé. I a part de les pel·lícules, jo destacaria l'exposició Alexander Kluge, Jardins de Cooperació, que hi va haver a la Via Reina, que va ser la primera vegada que s'agafaven el cineasta alemany, que ara ja té 85 anys, que està en plena feina, que té una cadena de televisió que està al marge de les cadenes de televisió normals alemanya, i que per primera vegada s'exposava la seva feina en el món. Vull dir, ningú havia anat a casa seva com per dir-li fem un projecte museístic de la seva obra. I va ser Valentín Roma, el responsable de la Via Reina, que va anar a veure el Kluge i el va sistematitzar d'una manera molt clara, i fins i tot l'exposició va tenir una pròrroga, perquè de tant interessant que era, vull dir, la gent no donava la basta, veure-la, perquè era molt llarga, molt intensa, i va haver activitats paraleles molt convenients. Doncs la conclusió del que diu el Joan, és que s'ha de gratar una mica, no és que les temporades siguin com de vegades diu més fluixis o més fortes, és que s'ha de gratar una mica, i veure només el que és més comercial, sinó que tot això del que comentava ara, imagineu-vos. Jo he començat parlant de la mano invisible, com a pel·lícula, per mi, carismàtica, la més de la temporada, perquè s'ha fet amb un sistema cooperatiu, s'ha fet d'una manera molt particular i ha sortit un producte realment d'una qualitat molt, molt gran, que quan la puguem veure, la puguem veure tot, doncs ja la comentarem en més detall, i agafo algunes de les que he comentat, i per tot el que heu dit, així que Carme, ja ho saps, només fa una pel·lícula. No m'agrada, m'agrada, m'agrada. M'agrada, m'agrada. Si m'agrada, què faig? Alguna biblioteca la podràs trobar. També comentar que el Pep, el germà del Joan, també parlava de la pel·lícula que vam parlar la setmana passada, documental, David Lynch, The Art Life, la preferida seva. Sí, sí, és que al final amb el meu germà hem coincidit amb tres pel·lícules, i aleshores ell també demanava, posava, proposava David Lynch The Art Life, evidentment, que jo també proposaria, i que hi havia també Clash, que n'ha parlat la Carme, com a millor pel·lícula, i llavors feia una menció especial per aquesta coreana, que és la d'onzelles. La vull agafar com una de les grandíssimes de les grandíssimes pel·lícules de la temporada, una pel·lícula de Partxambuc, de gran director analista de la violència, aquest director és prolífics també, una mena de Woody Allen, però de l'anàlisi de la venjança de la violència. Amb el Toma, no? Amb el Nicolàs vinent re. Exactament, molt bé, molt ben dit. Doncs una història, que ara se m'ha acabat d'ocorre, que seria com una mena de versió, de revisitació de la seva pròpia obra, i que recorda... Sí, sí, digues, digues. Que recorda una mica alguna forma el braian de palma, de la manera com fa dues versions del mateix. Jo, com a documental, em quedo també amb empatia. És una pel·lícula molt petitona, però una pel·lícula que èticament és completament indispensable, que tothom vegi per saber... A què l'estan fent els Maldà, vaig veure. Doncs el que parlàvem de safari abans, aquesta pel·lícula és una altra visió també d'això, de l'Holocaust, des del punt de vista del que fem amb els animals. I tard de parar a la ira. Jo crec que he dit les 5, més o menys. És que he vist molt poquet cinema, però la veritat és que el que he vist estic molt... Jo no voldria acabar sense mencionar una pel·lícula, també tenia la llista, perquè la llista no en sé, sinó que se'n sortia en quasi 10, que és l'autre lado de l'esperança de l'Aquí Cabo i Esmaquí, que trobo que és una pel·lícula a resanyar, a destacar, i un director tenim molt en compte. Per tant, a mi no m'hi cabia la llista, no m'hi ha caigut, però hi havia de ser. Sí, hi havia de ser. Per tant, res, us emplacem a que veieu cine, us emplacem a que aneu als biblioteques. Us n'hem dit molt, eh? Us n'hem dit molt de seguretat. Hi ha molts festivals a l'estiu, hi ha molts biblioteques. Esperem que ho agueu apuntat i que ens feu cas. Quan torneu a sentir el programa a través d'Internet, podeu escoltar els bars que vulgueu al mateix programa, cinema sense condicions, el número 36, que és el final de la temporada. Us esperem el setembre. Bona nit. Tingueu bon estiu. Bon estiu. La ràdio de San Just 98.1.