Ara escoltes ràdio d'Espèl. Sintonitzes ràdio d'Espèl. La ràdio de Sant Just. Durant de 8.1. Ràdio d'Espèl. Durant de 8.1. Ràdio d'Espèl. Durant de 8.1. Ràdio de Sant Just. Ràdio d'Espèl. Ràdio d'Espèl. Ràdio d'Espèl. Ràdio d'Espèl. Ràdio d'Espèl. Ràdio d'Espèl. Ràdio i de Sant Just. Ràdio d'Espèl. Durant de 7.1. Ràdio d'Espèl. I no diríem encara per qui és cada cosa, després ho descobrirem. Després ho descobrirem i, per tant, és una pel·lícula molt polèmica, perquè ja és el Festival de Cants i, posteriorment, també en el Festival de Sitges, on va guanyar molts premis, el Festival de Cants ha passat absolutament desapercebuda i ja hi ha polèmica, però la gent més llat se la va carregar, i, en canvi, el Festival de Sitges, suposo que ho sabeu, va ser la guanyadora, l'avançadora, la que va tenir més premis i més reconeixement. Parlem de Jolimotors. Per tant, és una pel·lícula curiosa, interessant, que pot portar polèmica i, de fet, la portat, perquè en postures molt radicals. És a dir, jo després us ho explicaré, que a mi hi hagi 43 crítiques, aquesta setmana, per veure què deia la gent, i, realment, les postures són antagoniques, o blanc o negre, no hi ha colors intermitxos. Jo estic en el blanc, ja ho dic. Ja ho veurem després, ja ho veurem després. Jo intentaré ser un intermitx. Ja tenim la Carme aquí. Activement, Carme, com he dit, Joan, que ha fet la presentació avui, com sempre, de manera magistral, i Artur Juniquet, que torna a estar aquí, ja havíem de parlar de Tarantino. No sé si podré venir, però clar, parlant de Tarantino, doncs l'Artur havia estat. Tarantino, Tarantino. El van convidar la setmana passada, ja no ens el drem de sobre. No, no, estem encantats que estiguis aquí. I, bé, ara és la teva secció. Sí, jo puc presentar una pel·lícula en detall, i l'altra prefereixo més de quatre coses, ja s'ho explicaré per què. La primera pel·lícula que voldria comentar-vos, que l'acaben d'estrenar, és Hasta La Vista. La van estrenar al Divendres. És guanyadora de l'Espigador, a la millor pel·lícula del Festival de Valladolid, i de molts premis en numerables festivals. Dirigida pel Belga, Jo Frey, en toven. I aquest film té per protagonistes, curiosament, una cosa bastant curiosa, però molt francesa, amb diferents discapacitats, que s'entusodeixen per fer un viatge sols, volen arribar, doncs, creuant França fins a Espanya. Si vas veure el trailer, ja el trailer és interessant. No, la pel·lícula és curiosa i atractiva. La pel·lícula podia haver-hi devingut un autèntic drama, un drama terrible, perquè les persones que estan vivint els conos protagonistes tenen problemes, o haver caigut amb el sentimentalisme fàcil. De fet, en canvi, és una comèdia desdramatitzadora, per obre i gràcia d'un guió ben estructurat, uns actors esplèndits, sobretot si un després sap salentera que no són cap d'ells, són persones normals i que no tenen cap discapacitat, i que van estar actuant amb els personatges que es representen, unes sequències humanes, humorístiques, perquè està carregada la pel·lícula d'humor, i realistes al mateix temps, que et fan pensar, i tot plegat, molt ben articulat i dirigit per aquest director, un director belga especialitzat amb les vegades comèdies, que es diu Goffrey Eddhoven. El cert és que el cap d'iniciar-se el film t'oblides absolutament de les tres minus belies que tenen aquests personatges, un és gairebé sec, l'altre va amb cadira de rodes, i el tercer està completament paralitzat, perquè t'adones que són tan persones com qualsevol de nosaltres, i que tots tenim limitacions. Segurament aquest és, jo penso, un dels objectius o un de les missatges que vol defensar el film. L'humor i el realisme està present en un moment, en aquest viatge a través de França i d'Espanya, per demostrar que res és impossible, i que mai és massa tard per cap de nosaltres, és ser els limitats, i més encara quan veus els limitats que són ells. El director explica que quan estava abans de començar-ho de la pel·lícula, els va regalar a cada actor i a cada membre de l'equip una còpia de pequeña missatge, com a exemple, perquè volia aconseguir una mica coses al clima que més o menys hi havia en aquesta pel·lícula. Jo no puc parlar de si ho aconseguim. Si no l'has vist, tu sempre els comentes que no l'has vist, i jo sempre te la recomano, perquè és una pel·lícula extraordinària fresca, molt suggerent, i a més a més improvista. Tota la pel·lícula és improvista. Tothom ho ha dit, i jo encara no l'he vist. Si tu diem tant, és que ells t'ho recorden. I llavors igual no t'agrada. Jo tampoc l'he vist, encara. Jo sempre la recomano, sempre que me la dieu, jo torno a sortir, i està molt bé. Tanta gent m'està dient que és interessant, i quan el director explicava això, explicava que volia aconseguir una mica el mateix. Per què expliques? La petita miss unixany, no sé ben bé com és el títol. Miss Anxany, sí. De fet, és una movie route. Aquí també, perquè surten de la viatge. Jo t'ha de dir, perquè aquesta, que és una anada a qualsevol lloc, sembla una mica aquesta pel·lícula, no tant a qualsevol lloc, perquè no explicaré i ho descobriu. De totes formes, la de Miss Unixany tampoc, perquè aquesta nena pretén anar a guanyar un premi de bellesa d'aquestes poques soltes que es fan a Estats Units, i que tenen tant pràcticament de nenes que tenen 7 anys, i que es vesteixen com a nenes, com a la Mar i Montrou. Què figues dit? Jo m'ha vist dit d'una altra manera. És culpa dels pares que les visten com a Hannah Montana. En tot cas, és una societat que ho admiti o xucla, per tant, tant me fa qui ho fa. La nena ho vol i els pares ho consenteixen, i ho suma, segurament, tens raó. Potser hi ha nens a Espanya que volen que tinguin cabres des d'un camp anar, i a veure'ns és qüestió els seus pares de dir-li que no ho facin, encara que sigui una festa popular. Les tradicions... No sé si ho compararia, però està bé. Home, a mi em sembla matracament animal les dues coses. En tot cas, jo el que anava a dir de la pel·lícula és que és una família no mala tota ella, perquè és un avi que més els hi mora a mig del camí, i un germà que no vol parlar, i tota la història té gancho. Des del primer moment que la veus, té ganches, és una pel·lícula sorprenent, i el tipus d'humor et permet anar a sonrir en sempre tot i les desgràcies immenses que els arriben a passar, i que no se'n surten de l'objectiu que pretenen. Jo és una altra història, no? I això sembla una mica... Pel que jo, pel que intuïu i pel que dieu, sembla que sigui el mateix. A mi confesso que em va interessar a la mesura en que això, que t'oblidaves d'aquelles discapacitats i arribaves a pensar que tots tenim limitacions, i que aquestes limitacions ens permeten amunt fer unes coses, amunt fer unes altres, però que està molt aconseguit. Jo crec que per acabar, i no llargar-ho massa, podríem dir que és un film divertit i tendre, perquè es pot gaudir per l'emoció que despren, per l'humor i per l'interès que, en tot moment, hi ha. Penso que està al moment l'al·laborat. Els actors estan esplèndids, i quan saps que cap d'ells té una discapacitat... No t'ho creuries, no? No t'ho creuries, que realment estan discapacitats. L'altra pel·lícula que jo simplement vull esmentar sense comentar, perquè també m'ha semblat una cosa superinteressant, però no voldria comentar-la massa, és una cosa que es trena no el que et divendres, sinó el divendres de la setmana que ve el dia 5 de desembre, que es diu una pistola en cada mano del Cesc Gai. Suposo que sabeu que Cesc Gai, que és el director de cràmpag, en la ciutat, ficció, BOS, opció original substitulada, que em va semblar també una cosa molt guapa, però que treballa també amb el mateix habitual guionista, els dos, el Cesc Gai i el Tomàs Aragai, sempre fan tot aquestes pel·lícules conjuntament, amb un jo molt elaborat pels dos, però que aquí el que és sorprenent, no explicaré més coses, simplement detallar-us ara els actors que hi surten, el que és sorprenent és la història, com està explicada, i sobretot les cares que acerifiquen els personatges que surten. La quantitat d'actors coneguts i bons, perquè demostren allà de la pel·lícula, que són grans actors, que són Ricardo Darín, Luis Tossar, Javier Càmera, Eduardo Noriega, Leonor Wilding, Cantel Apenya, que hi ha tant aquell encuerbo que fa una interpretació que... Bueno, que en lluerna, l'Eduard Fernández, Leonardo Sbaglia, el Jordi Mollà, Alberto San Juan, la Clara Segura, i bastants més. Desenjos? És que crec... Que la Clara Segura és desenjos. Crec que has dit la Champions League dels actors, bueno, catalans i argentins. Bueno, argentins hi ha algun castellà, també, hi ha Alberto Juan Juan, és de Madrid, i el Tossar. I el Luis, la comesa de la Gallatana, hi ha un encuerbo, també, de Madrid, i la Leonor Wilding, jo diria que no és catalana, és a dir, no sé d'on tens, però... Em sembla que és del partit, també, no? Per tant, hi ha una barreja d'actors... Però doncs ells molt bons, molt bons, molt bons. És a dir, hi ha sobre, com que la pel·lícula és... El Càmera, també, és de... El Càmera, com que la pel·lícula és molt... Jo per això no explica massa cosa, perquè és una pel·lícula que aniria bé que la veguessin tots i la comentessin. Jo començo a dir coses, em sembla que condicionaré una mica a tothom, i preferiria no fer-ho. Jo preferiria simplement dir, és una pel·lícula... Com es diu, com es diu la pel·lícula? Es diu una pistola en cada mano, i l'estrenen el 5 de desembre, aquest divendres, no, l'altra setmana. I us prometo que és una cosa curiosa, interessant i no massa habitual, és a dir, una cosa una mica diferent de lo que és habitual. La veurem, per més que no has donat cap altra pista, que aquí surt. Prefereixo que la veiem. El que està bé comentar és que per poder tenir aquest repartiment tan impressionant que has detallat... És peroguerir. No, hi ha hagut una producció peculiar. No s'ha fet una producció en la qual tots els actors estaven superitats al pla de rodatge, sinó a l'inrevés. És a dir, en comptes d'agravar, durant un mes i mig o així, com es graven les pel·lícules, s'ha dedicat 6 mesos a gravar. Llavors s'ha fet l'esforç de demanar-li a la persona a cada persona quan li anava bé i d'intentar anar coincidint. Llavors ha estat un rodatge en aquest sentit llarguíssim. La producció és de la Marta Esteban, que és una persona que la conec i és molt maca. La cosa que també és interessant que es podia fer això que expliques és que cada part de la pel·lícula que la pel·lícula deu tenir, com 7 o 8 fragments, són de dos personatges. Dos personatges parlen, s'interroguen, es dialoguen i tal. I després veiem com això es va encadenant. I suposo que això permetia que 6 mesos abans, un dels altres, poguéssim fer aquella escena perquè, a més, necessitamen dos actors, dos actors bons, però... I la pel·lícula, realment, jo trobo que és un guió curiós, és a dir, fa pensar en alguna cosa del Belbel, no sé si coneixeu Carícies o... Sí, el director, bueno, i autor de teatre. El autor de teatre, que ha fet alguna cosa... Art del Belbel, és un attentès. Fa pensar... El Sergi Belbel, sí. En qualsevol cas, fa pensar en alguna de les pel·lícules, una era Carícies, i l'altra no sé si era actrius, no sé que també era d'ell, no me'l recordo. Sembla que no, sembla que no, però... És aquest tipus de pel·lícula que, en realitat, els personatges són claus i que hi ha molts recursos, molts efectes quasi diria sorpresa, que no t'esperes i, per tant, prefereixo no explicar mateixes coses. Doncs ja està. Això s'has dit que s'estrenarà el dia 5 de desembre. Dimecres, vinem, perquè recordeu que, com que hi ha el pont aquell, llavors es trena dimecres en comptes de divències. Jo sé que és el 5 de desembre, però a mi m'agradaria entrar a sobre de dimecres. Molt bé, molt bé. Dimecres, la setmana que ve. Perfecte. Doncs ja estem, com sempre, i les orelles, amb ganes de sentir i de veure tot el que el Joan ens recomana, perquè és que sempre ens ho fa això, ens posa les dents ja amb ganes de... Bé, excepte, la setmana passada, que tot el que havia vist no li havia agradat. Ja t'has parlat d'aquesta setmana, no? No. A veure, va, aclarim-nos. No has parlat o no has parlat? El Joan, tu sí que l'havies vist, l'havies comentat una mica i jo la vaig comentar la setmana passada. I ella, no? A veure, vale la pena. A part tercera setmana consecutiva, parlar... No, no, no. Ara has de donar la teva opinió. Bé, no me'n recordava que l'avió potser sí que la vau comentar. El Joan, perquè les veu abans de temps. Jo perquè la vaig veure perquè tenia ganes i ara doncs et toca tu. Què et va semblar la pel·lícula? La pel·lícula, la part de Los Angeles, és del Ken Loach. Està dintre de la temàtica del Ken Loach, de buscar personatges amb la línia de... Marginals, o... La classe baixa, en problemes. La classe baixa, problemàtics, però molt generals, eh. No són... No són una espècie estranya, si no... Així és com a la pel·lícula que comentarem després, sí que és una cosa estranya. Aquest són gent normal. Són gent normal. Passa clar, es veu? I són... I són un grup de nanos que estan... per diferents raons estan amb un educador, perquè un ha sortit de la presó, l'altre... té problemes amb justícia, etcètera. Llavors, amb un educador que pretén rehabilitar-los. Llavors, són... Ells són quatre. Però tots tenen una característica en comú, que és curiós, que no han fet delits prou grans, perquè sí, a part això, no tenen feina. La comú bàsica és que no tenen feina, eh. Ni se les espera. Però d'això hi ha tanta gent que es troba en aquesta situació. Llavors, jo trobo que clar, la temàtica està molt bé, perquè fixa't que hi ha, sobretot el nord d'Anglaterra, les ciutats del nord, sobretot les provinents de la mineria, hi ha hasta tres generacions que no tenen feina, que no han tingut feina, i que conviuen tres generacions que cap d'ells... La zona de Manchester, que a Manchester seria més aviat la... la ciutat més gran d'aquestes, de... Sí, bueno, Glasgow també és gran, eh. Però a Glasgow no és Anglaterra, és més aviat a Escòcia. Sí, a Escòcia, sí, però vull dir que també és... està lligada la mineria, i està lligada a un tipus d'indústia de cadència, perquè és la CER i la banda aquesta, llavors això està en decadència, i la gent... hi ha sones i sones d'aquesta... bueno, a Londres també passa, eh. Que hi ha sones i sones de... de gent jove, però convivint en diferents generacions que tots ells, ni tenen feina ni en tindran, i això dona unes expectatives vitals realment... que és el que estem vivint en part, també, ara aquí, dona unes expectatives vitals molt frustrants, que es pot esperar. Llavors, aquesta pel·lícula que podria ser un drama, el Kenloa ho agafa en clau d'humor, i també en fa una història fresca, jo crec. Fa una història fresca, i fa... l'educador està molt ben jugat, és un educador que gran, és un home gran, que entén els nanos, i que els nanos l'arriben a valorar, i que ell té un tracte amb ells, que realment sabent on estan, com estan, i quines possibilitats tenen, els condueixen amb una certa qualitat humana. Llavors, el Kenloa fa una certa pirueta, la pel·lícula està molt ben interpretada, jo crec que els personatges, els quatre nanos, estan molt ben triats, i l'educador també. Llavors, és una pel·lícula sense masses pretensions, però que tu passes bé el cine, jo no sé si es pot demanar això a una persona que fa cine, i el Kenloa que ho fa bé. Llavors, sobretot el nano central, que és un nano que acaba descobrint, que té una certa habilitat amb la degustació i el tracte del whisky, i que això el pot triar, el pot treure del forat on t'està. Per tant, és un final positiu que estem... que estem... s'agraeix, vull dir, un pateix tota la pel·lícula amb els nanos, pel·líguers poca no se'n surtin. Exacte, i que el probable és que no se'n surtin. Però té un gust agredols en aquest sentit, perquè tu saps que hi ha moltíssima altra gent que es troba amb la situació que ells troben, que no... A mi hi ha una cosa que l'altre dia no vaig comentar, i que ara em fa gràcia dir perquè la qüestió és tant que si l'acte que ells fan, que en principi és un acte delictiu, si veritablement és un acte delictiu o no, perquè si ens fixem una mica, no afecta a ningú el que fan, a ningú en absolut, vull dir, s'ha acusat de res. És una cosa molt curiosa. Em va recordar la història de Crímen és diòxford, si us en recordeu, que ara és de la Iglesia, explicava a través d'una novel·la d'un argentí que t'explicava la idea del crim inexistent. És una idea similar aquesta per mi. Em va fer gràcia que en recordés això. És una sèrie, és un matemàtic argentí que en un llibre explica que hi ha crims, hi ha maneres de matar persones, que ningú se n'ha donat això, i a més a més té mena de repercussió, per exemple, a la pel·lícula. No ha deixat de tenir la seva part de truculència. Però jo crec que el que tu estàs proposant són dos nivells diferents. Una cosa és la qüestió ètica o moral, com on te vulguis entrar, i una altra cosa és la qüestió estrictament social i per suposat de... Incluso el moment que estan vivint. Exacte. Vull dir que si tu mires aquests dos òptiques, jo crec que no coincideixen. Si tu tu vols mirar des del prisme moral o des del prisme ètic, allà hi ha una usurpació d'un bé que és d'una altra persona i que es crea allà i, a més, provoca un frau posterior, perquè el whisky aquell no és el mateix que l'inici, doncs tot això tu pots mirar amb quines condicions. Home, si aquell whisky té un valor exorbitant que no té sentit que això tingui aquest valor, si tu tu mires d'aquesta manera, llavors, des del punt de vista moral no li trobaràs res. Ara, si tu tu mires des del punt de vista estricte d'una persona i li prenen, clar, tot això és l'òptica. Jo crec que està clarament cap de canto per la primera, i jo crec que és l'òac també. Clar, el que passa és que el canto és de canta per la primera manifestament. Sí, però no ho diu clarament, tampoc. Perquè si li fa una història... Sí, però fa una història que a ningú, a ningún cap moment, entra amb el sentit panós d'haver... És a dir, només valorar el risc. Tota la pel·lícula és un problema de risc. I, per tant, no entra aquest factor que tu estàs... Aquest factor tu el pots valorar i amb la sol·litat que estem, jo crec que el canto posa un extrem, perquè, clar, posa estan fent un delicte segurament penat en el sentit que estan treient algú que és d'un altre, que és el que se'n diu robar. Per tant, en aquest aspecte està clar el que és. Ara, estan desproporcionats la situació en què ho fa, que és la desproporció que et fa posar-te de l'altra banda, claríssimament. És tan indecent, pagar per una ampolla de whisky el que paga que hi ha gent. Això és tan desproporcionat, però tu te'n vas i penses un Bangkok? Igual, igual. És aquest tipus de món, un Bangkok, o qualsevol, que va sortir al mercat. És que et plantegis un tipus de problemàtica que la pel·lícula ni entra ni volen tant i no hi entra. I es limita a posar una gent que està en situació més o menys límida i doni una sortida. I no es vol plantegar més coses. Aquesta pel·lícula, a mi sempre ja l'he sentit a parlar el cinemes del Gainé, que fem a Radio Corneia i també la setmana passada aquí amb vosaltres. I sempre en anglès, que no sé de qui és, però que es diu Skins, que no l'heu vista, doncs em va agradar molt. És una pel·lícula anglèsa que defineix una mica com són els primers Skinsheads que hi havia. Skins, no, Skins en general, però després es van començar a separar i tal, que tot el tema que venia de la música reggae, i ara estàs parlant de la tercera generació, i ells són la... Ja hi havia tres generacions que ja no tenien feina. És un exemple de la ciutat anglèsa, no de la pel·lícula. No, però el que vull dir és que... Aquesta és una situació social, real, en la terra bastant generalitzada, amb uns focus particulars, que són les grans ciutats i sobretot les grans ciutats del nord. I això és una cosa que, clar, que les compensacions socials van aguantant més o menys aquesta gent no es mor de gana, que es mor de gana específicament, però és una manera de viure sense expectatives i frustrant. I això sí que és comú. Per això aquesta pel·lícula em recorda a la pel·lícula Skins, perquè aquesta sensació també hi és, allà. Perquè aquesta sensació del començament de la desesperació va crear el grup social dels Skins, va començar amb tot el tema del racisme, i ja sé que no va més o menys per allà, però l'està situada en un ambient que podria arribar a ser similar. Jo crec que quan vegi aquesta pel·lícula em completarà una mica l'altre que he vist, si vosaltres, si voleu. Segurament és una cosa bastant diferent, per la forma que ho expliques. No he vist. No, però una cosa és el que surt. La comparació perquè la situació és similar. Tinc la sensació que mentre allò va promoure com un moviment, que serien els Skins, això no promueix res. És un camp i qui pugui. És un camp i qui pugui, i veus una solució que es dona un grup d'ananos. Individual. No és una solució social, aquesta. És individual. És una mica diferent. Està amb el mateix col·lectiu de gent, o involucre el mateix col·lectiu de gent, d'una sova d'unes respostes diferents. La pel·lícula que la Fullmonte ha fet... Billy Elliot també, per exemple. Billy Elliot recull el mateix tipus de societat. I a més, tot allò és anglès, i representa el mateix tipus de barriades. En aquest aspecte, sí que és veritat, això que dius. El Fullmonte és també això. És la mateixa situació. Sociedat, toària, resposte... El que passa és que té un to... És diferent. Em sembla que no es poden comparar. Totes estan ambientades en el mateix context social. Això sí, això sí. A mi m'ha agradat... Explicar-ho per veure que hi havia un altre exemple. Sí, perquè trobo que la pel·lícula Skins és molt bona. També trobo que si podeu... Ens l'apuntem. Ara és just quan arriba Jaume Viral i està preparant els auriculars i després el micròfon. Mira qui ens arriba per aquí, del que hem de parlar. Ens arriba el Tarantino. Mira, i la música, la música de Pulp Fiction. La música de Pulp Fiction. Molt bé, molt bé. Vinga, aquesta manera introduim el senyor Tarantino. I m'agrada molt que hagués arribat Jaume, que hi haurà posicions enfrontades aquí. Jo estava preparat gairebé a fer la part de Jaume Viral, perquè sé la seva opinió. Sobre el Tarantino o sobre el Tarantino? Sobre el Tarantino. El Tarantino els ve després, al final de la sessió. Qui vol començar, aviam? Doncs Artur Juniquet, que ha vingut per parlar especialment del Tarantino. A mi el Tarantino em sembla el millor director jove que hi ha actualment. És el segon director preferit meu, després de Woody Allen. Que no és jove? No és jove, per això no és el millor director jove. També s'ha de dir que el Tarantino comença a no ser jove, perquè és del 63. Fins que... I encara no ha fet tantes pel·lícules com el Woody Allen. No ho siguin, ha fet molt menys. Diguem que, des del meu punt de vista, les pel·lícules del Tarantino requereixen més treball de postproducció i de preparació que les del Woody Allen. Les del Woody Allen és més trobar l'escenari i preparar els actors perquè facin el que hi vol. Però no totes, perquè jo que he estat aquest matí, com que no havia vist com es diu, es diu Death Proof, no sé si ho deixeu. Sí. I li he vist aquest matí i clar, allò no té massa preparació, es rodatja simplement i tal. Si vols, en parlem després de pel·lícules concretes, però suposo que en algunes sí que requereixen, però totes no, és a dir, per exemple, en el fons polfició tampoc requereix. El que hi ha és un muntatge diferent, però de preparació no hi ha massa feina. Sí, però són molts escenaris, molts actors, passa molta acció, de preparar els mínims efectes especials... No hi ha altres efectes especials, eh? No, no, no dic que hi hagi molts, però s'han de preparar, per exemple, a Woody Allen, o amb molt poques ocasions... La comparació amb Woody Allen és prou interessant, eh? A veure què dona més de sí aquesta comparació. Jo trobo que... Següent, seguim, seguim. Des del meu punt de vista, Tarantino té un llenguatge propi, que és fàcilment reconeixible, i per això, com comentàvem abans, o ets comentar el cinemà des del Gaïne, la meva pel·lícula preferida de Quentin Tarantino és la que es desprend del seu llenguatge habitual, que podria ser, ostres, si te l'he dit abans, Jackie Brown, sempre hem oblidat el nom, i fa una pel·lícula més... És tan simple, que és genial en aquest sentit, perquè m'encanten els diàlegs, on estan, per exemple, la Jackie Brown, i el negre, que sempre és el mateix, que també és el de... Johnson, com es diu, L, J, J... Samuel L. Jackson, i la Pam Grier, que és la... Ja estan els dos, cara a cara, tota la cena mirant-se, i palpes l'atenció, i se'n sent la llum, i la càmera és la mateixa, igual que quan mor el primer noi, que va a buscar la presó, perquè ell no el fiquin a la presó, i no es xivi, des que el fica el malater del cotxe, fins que el va a assassinar, ho fa amb la mateixa càmera, i sense canviar de pla. Hi ha un moment en què tu no veus el cotxe, però escoltes el soroll del cotxe, i ja t'entra l'atenció, i de cop veus que el lluny s'apropa el cotxe, i apareix a l'altre banda de la pantalla, i ja... És la més clàssica, a alguna manera, a totes les seves pel·lícules. Jo crec que va voler demostrar que era capaç de fer cinema, amb això, amb gruas, i no era un guió d'ell, no era un guió d'ell. La majoria de pel·lícules d'ell, inclús diria... Bueno, a mi em passa el contrari, que a mi m'agraden més, potser, els guions d'ell, que aquest que no és d'ell, però això és molt personal i molt subjectiu, i jo estic d'acord amb tu. Però, tal com va fer... Ja que hi hagi un domini tan fantàstic de la tècnica cinematogràfica, que trobo que és on s'expressa millor, saps? És com... Però simatitzéssim aquest domini, tampoc és d'efectes especials, i això també podia fer el Woody Allen. Vull dir, està amb la línia, d'una sola càmera, jugar... En aquest sentit, per exemple, el Woody Allen té fama de que els hi fa els actors fer escenes llargues, els hi roda, i en cadena una escena amb l'altra, per anar molt ràpid de rodatge. Això també podia lligar amb el Quarentino, no és que està molt lluny del Quarentino. Em sembla, però no cal que... No, no, no. Jo crec que la distància que hi ha entre el Quarentino i el Woody Allen és com d'una banda a l'altra, en qual amorniment de càmera. És que ell intenta amatitzar una cosa. Jo parlava d'amoriment de càmera, no de tècnica de rodatge, sinó dels guions. Estan en llum un de l'altre. I la filosofia. Estem en monts diferents. Avui, per cert, que veia una cosa de Woody Allen que ha d'estremar, crec jo, perquè era com un tros de... I em sembla genial, com si tingués por altra vegada que l'agafessin com espia i que li fessin mil i una. I, en canvi, la seva parella, en aquest cas, el motivava, i ell que sempre trobava pec. No sé de quina pel·lícula és, però va semblar molt interessant. El Tarantino està fent ara... M'estranya, perquè jo li he vist al cine, al tràil, però li he vist llegint que l'estrenen el gener d'aquest any. És una pel·lícula que es diu... es diu... que és un western d'esclavitud negre. Es veu que és un esclau alliberat que intenta alliberar la seva dona que està en la plantació. I que té, a la menys, que a Leonardo DiCaprio, que és aquell que es va fer famós amb la... Vaig dir que es va estar a dos. El Samuel L. Jackson, el cur russe, i una plaia de... i això es va costant en el gener. Però no sé... Jo ets de confesar... Jo també, eh? Jo també, eh? Jo t'haig de dir que, d'ell de més i més, potser quatre o cinc pel·lícules. És un Abiertos de l'Amanecer, Jack Brown... Abiertos de l'Amanecer... T'ha fet una coproducció... El Robert Rodríguez. El Robert Rodríguez. És veritat. A mi, de les maneres les que més m'agraden són dues. Els que trobo que són extraordinàries pel·lícules. Que són Pulp Fiction i Malheïts Bastards. Aquestes dues les trobo... Doncs... A mi m'agrada... Em va sorprendre tant. La primera vegada no em va agradar a mi, perquè em va sorprendre tant. A mi sí que m'agrada. Llavors, jo, en canvi, no he vist... He vist Pulp Fiction, l'Eskill Bill, en Lluïa II, i el Maldito... Bé, doncs l'Eskill Bill, jo no me'n recordo, si és l'una o l'es dos, hi ha troços realment preciosos d'estètica. D'estètica, el millor és que... El desert, per exemple... No l'he vist. Hi ha troços d'una estètica... que ha enamorat del món, del confú, i d'aquesta sèrie. I llavors, en aquí, jo crec que ell ha deporat... ha deporat l'estil aquest. Jo he fixat que no seria especialment la mand d'aquest sector, i, en canvi, haig de reconèixer que no sé si és l'1 o l'2, però que visc les dues. I l'Ulmatúan ho fa extraordinàriament bé. És un personatge... Mira, no té res a veure amb el personatge que fa del Pulfitxon. Ja, ja, ja. Són dos personatges que no tenen res a veure, i, en canvi, li treu molt de suc. Molt més suc al... al... al... al quim... al quim Vil que... que el Pulfitxon. Estèticament, estèticament. Estèticament és una cosa molt, molt deporada. El Pulfitxon, jo penso que el que està molt bé és el guió. El guió. Clar, jo que crec que aquest home... que... amb què ha de ser trencador, almenys el meu punt de vista, eh? És en el guió i després de fer la sang i feixa amb una versió completament diferent. Jo morísplica, jo morísplica. Exacte. En el fons hi ha un punt que se... se'n riu o et fas un riure des del... com espectador d'aquest sang i feixa. Si recordeu, el Pulfitxon, quan, bueno, maten a tots i a sang, a constantment. Però, a més, aquella sang poca solta. Perquè hi ha el moment que van amb la cotxa. La cotxa. Aquest que heu nominat abans, el... Sembla la gestió. Sí, que li clava el tio tot abans. És una cosa tan poca solta que jo crec que ha introduït una cosa especialment important. I és... A veure, entre les pel·lícules d'un Hitchcock, entre les pel·lícules de sang i feixa clàssiques i... i el... i el Tarantino, hi ha un salt importantíssim i és que aquí es mata per matar i no hi ha cap moment en què això tingui cap mena de significat. És a dir, tant el que mata, com que el que hi ha l'entorn és d'una... agressivitat... banal. És a dir, aquí banalitza el crim. És el més banal que es pot fer. I la droga, també. La droga tot, tot, tot el prohibit, s'ho passa per... Ja no l'he vist. Ja que hi ha la mort més divertida de la història del cine que jo he vist. Quan el Robert De Niro està sortint d'un centre comercial i la noia rosa no me'n recordo com es diu ara l'actriu, no caia i a veure'ns, li fot un tret i em va amb el cotxe i deixa allà la noia mig morta. Això ho fa constantment el profissió. El profissió no és l'humor. Això a tota la pel·lícula. Aquella escena està exagerada en el plan típic de dos persones que escuteixen. Una que li diu a l'altra que caia, caia, caia i l'altra no caia. Al final, quan el Robert De Niro es fata, li fot un tret i després va al Samuel L. Jackson i li diu que la mort... Sí, per què la mort? És que és tot tan... En aquest aspecte, amb el que tu estaves dient de la pel·lícula anterior, en aquesta, en les totes les del Tarantino, tu deies està bé o està malament el que fan els nanos del Ken Loak. A Tarantino això, n'hagis d'ocorrer ni preguntar-lo. No, però exet a Malaís Bastàs, que està clar aquí, és el que fa malament. Malaís Bastàs és que... Pren posició. Allà pren una posició i fa una pel·lícula de posició presa. Llavors, els nazis són els dolents i els aliats són... i els anglesos són els bons. Per tant, allà, però tot i així, les morts són del mateix tipus, eh? Però per això em sembla... Però inclou ridiculitzar els bons també, eh? Jo diria que el PPK fa el Brad Pitt també està ridiculitzat en alguna mesura. És a dir, no són bons, bons, bons del tot. És a dir, i fins i a la nit que em va sorprendre l'història, el que em va sorprendre és aquell final que es carrega tota la cronologia de la Santa Clara Mundial. La trenca, concretament. I em va fer gràcia de la manera que està fet. És a dir, em va semblar molt original. No és realista, però somament original. Ell és original i va anar-hi tot simultàni. A mi el que m'ha fet gràcia, aquesta tarda, mirant l'informació, és que es veu que ell és de sentència per part de pare italià i per part de mare irlandesa Iccerochi, que va ser criat perquè els seus pares van ser pares i la seva mare tenia 16 anys quan va tenir ell el teu so para 21. Ja es veu que el barri de Los Angeles on va viure, que això és bo que l'ha influenciat molt, i jo no ho sabia això, ho sé d'aquesta tarda, era un barri, és una perreja de blancs i negres, que cap al que... hi havia una, per tant, va estar exposat a una varietat d'influències cinematogràfiques i de cultures populars. Les pel·lícules dels Els Mercials que estaven de moda en aquell moment, de pan, del confú, del carrer dins. I tot això es veu que ell ho va, després d'haver posat de moda, en el seu barri seguien passant pel·lícules d'aquest estil i ell les va, se les va mamar totes. Llavors això l'ha condicionat perquè és veritat que tots els seus pel·lícules, a més a més, tenen aquests elements d'aquest tipus. És un xucledó de tot el que li devia caure sobre. Una altra cosa curiosa també, és que treballava amb un videoclub, la primera feina que va fer, treballava amb un videoclub, de tot, tot tipus de cine, estava superinteressat amb saber l'opinió dels gent que li llogava pel·lícules, per saber la resposta, i llavors ell analisava el que li havien dit amb la torrada a veure, i analisava el que li havien dit si coincidia un home. I així va fer el seu estil, no? I així va fer, i en alguna mesura, suposo que així va fer el seu estil. Sobretot, una de les coses que destaca, no ho sé, anava endavant, després comento un parell de coses. Jo no he de dir que sobretot el que surt de les pel·lis de Quentin Tarantino és que ell fa pel·lícules que ell mateix li agradaria veure. No crec que hi hagi cap pel·lícula al Tarantino, que ell no se l'afiqui de casa per veure-la, i això trobo que és tenir molta consideració per al públic quan hi ha molt autòques, a fer-se més aviat autofalacions que no qualsevol altra cosa. Tarantino, jo diria que és molt similar en quan a les influències, i en quan això que acabes de dir tu també, Artur, el Tim Barton. Són dos directors que veuen d'unes fonts populars, que han fet el títol de Palfiction, que moltes vegades s'ha comentat una mica, que volia dir el terme PALP fa referència a un tipus de novel·la i de còmics, que són aquests que es llegeixen en un moment, i llençen una literatura feta amb pocs diners, amb pasta així, de poca qualitat, i ell s'amanda això, i ell ha reflectit en totes les pel·lícules personatges que apareixien amb aquest tipus de literatura. I el que és el denominador comú de tota la seva filmografia, i jo sí que crec que té una transcendència, fins i tot en la història del cinema, és la relació que hi ha entre els personatges. A part de si la història és banal o no, o a part de si el que ens explica és coherent o versamblant històricament, la manera com es relaciona, només per per elles, si us fixeu, a ReservoirDocs, a Palfiction, a tot arreu, són per elles de personatges antagonics. En definitiva la dialèctica. És que això sí que l'interessa molt, i la gent li ha criticat que fa diàlegs... Es veu que hi ha una gran baralla amb el director aquell, el Mike Lee, Spike Lee. Spike Lee. Perquè resulta que el Spike Lee és negre, i ell va fer no sé quina pel·lícula era, no me'n recordo, amb uns diàlegs que volien ser com negres. Llavors, a l'Espike Lee el criticava, dient-li que en eines de la literatura ell feia uns diàlegs que volien ser negres, però que això l'ofenia amb ell. I llavors va la dansa, etcètera, etcètera. Incluso un dels actors que feia la pel·lícula, recordo que no sé si el festival de Canzone era, va defensar en el Tanantino, dient que l'Espike Lee es passava, que ell simplement feia una pel·lícula, no feia desertacions filosòfiques o antienegres. Llavors, jo tinc la sensació, aquest matí, per exemple, quan estava veient la pel·lícula, aquesta DevProof, m'adonava a compte que té molta tendència i també passa a l'inici de ReservoirDocs i a moltes pel·lícules. Això, fer uns diàlegs que concentra dos o tres personatges i s'estan gairebé deu minuts o un quart d'hora, parlant, dir-hi, doncs discutint. El Pulsic, això també, perquè el... El Gendrabolt, el Gendrabolt i el Gendrabolt... El Gendrabolt i el Gendrabolt... Tot, tot, al principi... Com a mal el cotxe, tot. Tent un discurs, allà van parlant de la Bíblia... Això és una cosa que a ell li agrada molt. És una cosa que a ell té una certa... Bueno, és una característica d'ell. Jo, aquest matí, no sé quan era, buscava les característiques d'ell i deia que fa històries no lineals, l'estilització del... Amb això sí que és molt creatiu, perquè el Pulsic, això que comença d'una manera que no entens ni com comença, i ho tanca també. Tot perfecte. Perquè al final tanca i tu entens el que ha passat al principi. I després fa... amb el temps, juga amb el temps, l'engreix a la prima, l'engreix a la prima... S'alta al davant en rodeja, és a dir... Amb això, té una habilitat... Això ho fa molt bé, és dels primers a fer. Tots i que mal les llengües, no sé si és veritat, diuen... Però això no és veritat, eh? Que inicialment Pulsic això no estava fet a l'inial, i que va ser una idea del muntador, de dir-li amb el talentino, però això no és veritat. M'ho he explicat així, amb una escola de cine, però jo no sé si el senyor que ho explicava ho sabia del cert o s'ho havia inventat. És igual, en qualsevol cas, el resultat de la pel·lícula és que això és brillantíssim, és a dir, perquè... Això no es pot inventar, no? No sé, diria jo... Sí que pot ser alguna cosa... cap girada, i després dir... Ah, però això... I si li triem suc? Això no ho nedaria. Jo no ho sé, jo simplement sé que el resultat final de Pulsic això no és extraordinari, és a dir, va guanyar el festival de millor pel·lícula, millor guió del festival de Cants, i va ser nominat també per millor pel·lícula. I va guanyar l'Òscar del Bió. Del millor guió, del millor guió. L'altra cosa que és també molt típic, és que estilisa la violència, que té influències estilístiques, com deien dels films de la sèrie B, El Fu i dels Espagueti Western. De fet, aquesta última pel·lícula que deia jo... El Sergio Leone. Jo crec que ell és un advocat del Sergio Leone. Ho diu, ho diu, ella és un home del Sergio Leone. I a més a més, es veu que en aquesta última pel·lícula vol fer una pel·lícula sobre els negres a l'estil d'un western del Sergio Leone. És aquesta que estàs dient... Aquesta que estàs dient... Diango encadenado. Desencadenado. El diango desencadenado és una pel·lícula, que és un western, però aquella el vol fer un espagueti western del sud profund dels Estats Units. Ell ho diu així, no sé si... Serà molt xoc. Suposem que serà molt interessant. Tarantino és que també... Tarantino crea creativitat per a l'altra gent, perquè si en algun moment teniu temps de ficar-vos 10 minuts al YouTube, l'escena que estava... que estaves comentant tu, Carme? Sí, sí. L'escena que estava comentant la Carme, del cotxe, altra volta, el Samuel L. Jackson, parlant, ja el YouTube pots trobar 1.000 versions de persones que la doblen per sobre amb l'estil Tarantino, però absolutament brillants. Hi ha una, que si podeu busqueu-la, parlant sobre com s'ha fotut la crisi amb Espanya, i és pràcticament tota l'escena real. Són 6 o 7 minuts seguits i els diàlegs amb els dos personatges. I també és com si... et dona la impressió, com si Tarantino, entre cometes, hagués dirigit una mica l'escena, sinó que... que també crea, creu. La doblada per sobre amb gent normal. Sí, és l'escena amb una esbolta diferent. I ja està, però perfectament i et veus les cares i tot encaixa, i el que vull dir és que hi ha poques pel·lícules o poques gent que pugui treure suc de moltes pel·lícules sense forçar la màquina, sense retallar ni res, amb la mateixa escena, com parlen, ara no me'n recordo, el que parla d'aquella escena he vist en la última setmana 10 versions d'aquesta primera escena doblada amb temes diferents, inclús parlant de Barça i Madrid i un diàleg, claro, però és que Mourinho no sé què, però com ho pot ser? Jo sóc la PM. Semblant la PM, però fet per... fet per gent anònima, que em semblen... Però pel que ve, ja, perquè el Tarantino permet fer aquesta dialèctica que és el que tu ara estàs destacant sobre qualsevol tema, perquè jo penso... A veure, sí, sí, clar, si analitzem pel·lícules, però ell destaca precisament per això, vull dir, sí, com abans parlaves de Hitchcock, que s'interessa més aviat pel Boyer, per l'espectador, per temes mal sants, per diferents aspectes diferents, i ho tracta d'una manera molt concreta, ell, sobretot, en les pel·lícules, jo crec que una anàlisi una mica profunda del seu cinema arribaria de conclusió que, a partir, una mica, el que diu ara Artur, a partir d'aquest confrontament de personatges, ens permet, a nosaltres, als espectadors, parlar d'altres temes i, d'una altra manera, com no s'havia fet mai. Això jo crec que és la qüestió més novetosa del seu plantejament. I també és novetosa el fet aquest que, bueno, almenys... clar, no totes, però el pul fitxo no hi ha bons i dolents, allà de tothom més campikipui, eh? Que això... s'obta, perquè les pel·lícules de sang i fetge hi ha uns bons i uns dolents, i això és un com... d'ABC, i ell s'ho salta, això, i s'ho salta bé. Per això, a mi, que amb el dit dos bastards va ser el punt que més em va em va fallar la pel·lícula, perquè, normalment, mai s'implica, si un és el bo, si l'altre és el dolent, però amb el dit dos bastards, que en compta tot el tema Jueu, Nasi, tot el que ha desencadenat tot això, que s'impliqués tant a favor d'una banda i tampoc a favor d'un altre. Ser-ne el tema que era, em va semblar poc... poc de Tarantino. O sigui, jo, quan vaig anar a veure-la, vaig pensar que Tarantino tindria els nassos de... de fer que tots quedessin, com sempre passa, una mica sí que ha quedat malament tots. O sigui, que quedin malament tots, sí, però que saps de quina banda està ell, també... T'ha caigut el que ell envia i els altres no, no? Jo pensava... És un tema... és un tema si algun senyor que és logro, o sigui, un senyor que és el dimoni en el nostre el segle XX, i tal és el Hitler i és l'anacisme, i és a... Per això. Posar-se a favor d'això en algun moment, no sé si això qui és capaç de fer-ho. No dic a favor, però no ficar-se en contra. Jo pensava que si algú podia fer era Quentin Tarantino. Per això vaig anar a veure la pel·lícula, i a mi, tot i que em sembla una pel·lícula magnífica, a mi em va desebre molt en aquest aspecte, perquè vaig anar a veure la pel·lícula pensant, el Quentin Tarantino tindrà els nassos de... de... de... de mantenir tot en el seu estanc neutral, però el... de... de... de dedicar-se en més, o sigui, està més a favor d'una part cada l'altra, encara que sigui la brutalitat que va ser, em va desebre... Jo confesso que no. Jo confesso que em passa al contrari. Em passa que... que justament, perquè... entenc això, eh? Jo entenc que... és... prefereixo la gent que es defineix, a alguna mesura, que el que no... que queda així... tinguin definit, i pot dir... de blanc o negre, i coses d'aquestes. Per això, eh? I anem entrant perquè el Tarantino hem parlat força, i ens toca també parlar una miqueta del Leo Caras, i sobretot de Hollywoodos, però enllà sembla el que estàveu dient ara, que és el que ens agrada tant sense condicions, d'anar seguint i que una cosa entre... No, no, és que ja està el tema introduït. Això que estaves dient tu ara mateix és el que fa Leo Caras. Vull dir, el que demanava que fes Tarantino. No es posiciona per ningú. No fa una moral concreta. Simplement, reflecteix... A les del Cárex. De Hollywoodos, sí. De diferents... Expliquem-lo una miqueta, no? No cal. Ja anirà arribant una miqueta a través del que anem dient. Sí, sí, no, ja anirà arribant. Jo el que vull destacar primer és, sobretot, que aquesta pel·lícula no té aquesta característica de dir que aquests són els dolents, aquests són els bons. Jo penso que mira i ho aconsegueix força bé, igual que en un moment determinat, i jo vaig criticar-la molt, ho sé, ho reconec, ja ho he dit moltes vegades, i ara li he donat la volta larva de la vida, o igual que un lesbontriro aconsegueix fer amb totes les seves pel·lícules, doncs li dona la volta a molts dels tòpics que tenim, les persones com a adjudicat del que està bé, però no són tòpics, no són tòpics, hi ha coses que estan bé i coses que estan malament. Però això sempre és una valoració, i el que és un cap... Si els valors per tu són importants, on tens? El que no en té no li és igual valorar-ho, que no valorar-ho. Però una altra persona atendrà uns altres valors. Això no és el tema de... Mentre sigui cuarent. Mentre sigui cuarent amb els valors. Sí, en part sí. Jo crec que sí, que per poder-ne parlar s'ha de posar sobre la taula una mica el tipus d'història. La història és un personatge que va sucessivament fent diferents papers d'actuació, de rol, de teatral, diferents personatges al llarg de tota la pel·lícula. I els personatges són molt diversos, contrastats uns amb els altres, passa de ser una pobra que demana el moin al carrer, un banquer, un... No sé com descriure les llums que fa el balet, aquell... Sí, és un actor que permet fer captures moltes. Captura del moviment per un videojoc. Exacte, de videojoc. Jo el descriuria com de videojoc. Després un pare que va buscar una filla i té un punt d'atenció d'una filla, un tio que s'està morint i la neboda situacions molt diverses a la llar de tota la pel·lícula. Bé, què passa, realment, com a història? Res. Com a història? Res. Per mi, sí. Després, positiu. Jo dic les coses que em semblen positius. És d'una estètica, que pot ser bonica. És preciosa. És preciosa, realment. I descrio un parís de nit molt ben agafat, que no té res a veure amb els pares de l'indial. Però té una certa personalitat allà. Que... Les històries, el que acaba dient, o a mi em sembla que diu, amb independència del que està radient el francès, és una cosa que ja està molt dita. Vull dir que ja ho va dir el Calde d'Òndela Barca, que la vida és suena. Són 400 anys. Realment, la vida és una interpretació constant. Per tant, com a idea, no la trobo nova. És una idea que ja està molt repetida i molt feta. Com a post en escena, sí. La vida és molt brillant. Com... I què fegeix? No només que la vida és una interpretació constant, sinó que no va a res. Perquè és una ceba que cada vegada treus una capa i és una capa eterna. Perquè constantment trobaràs capes i capes i és una ceba interminable. Aquest és el... el relat d'aquesta història. Després, jo el que trobo és que té un punt de pedant. Jo em faria gràcies dos coses. Diu dos coses d'algú que ja ho pino més o menys com ell, perquè s'entengueu per ràpidament. I després m'agradaria sentir el Francesc, perquè em veig d'una senyora que li ha agradat, i voldria entendre per què em convenci, perquè si realment em convènc, la tornaré a veure. No pot ser. És un clar. Tu dius que molts persones que es defineixin, perquè acaba d'explicar la carme de definició. I llavors això és una altra història. Estaríem parlant... Però d'incús de com a pel·lícula? De poètica, també. Però com a pel·lícula, per exemple, el senyor Carlos Boyero, que suposo que és el cridi del país, molt considerat i tal, diu, és pantosa. És una sucessió de tonteria sin gracia i això és el que jo he dit com a pedant. Sí que la trobo pedant, jo. Una altra, una altra, diu infame, una de les pel·lícules més ridículament pretencioses, que se recorda, que uno recuerda. I la positiva no està a tu. Jo sí que li he dit, a la història, jo sí que li trobo que... No, la crítica positiva, el que has dit tu ja. D'aquests 43 crítiques que jo he llegit, la meitat són positives i la meitat són negatives. Ah, però tu vas directe al sac. Jo simplement, per provocar-lo amb ell, la sentidora, perquè està xerrada amb una altra persona. Té feina. Jo també vull que em digui per què la troba tan preciosa. Jo li trobo coses i ja les he dit les positives. Jo és que... Però no em faria un monument. Hi ha gent que inclús diu que li ha salmat una violació. Que s'ha sentit violat i que és molt fort. A mi m'ha fet pensar, deixeu-me dir que és una de les coses que m'ha fet pensar. M'ha fet pensar l'espressionisme. Perquè té un punt de lleig. Aquella lleigesa que la fa magnífica a l'espressionisme com a art, fa això. Bueno, si fa això, encara li... Però no disfrutes a l'altra banda, eh? Mireu, al començament de tota la pel·lícula, si recordeu, el propi director fa un petit prole en què està en una habitació, suposadament d'utel, llavors veu com a paret hi ha una sèrie de arbres, com un bosc, i ell descobreix allà una esquerda, una porta que va obrint-la i el gos que tenia fins a aquell moment a sobre del llig que l'havia caronat, un gos blanc, molt significatiu que sigui un gos blanc. El final és negre. Sí, el final no, el començament de tota, passa per la porta, i llavors, quan entra dintre d'aquella sala on tots els espectadors de filmoteca podíem dir, estan allà mirant una pel·lícula completamente intrascendents però arrobats, completament pel que estan veient, veiem que són pràcticament robots i el gos aquest blanc tan bonic és negre, és un mastiferotge aquí ja ens està parlant que ens introdueix amb aquest món que tu deies, Carme també n'ha explicat entre el somni, entre la realitat, la interpretació, està clar que aquesta pel·lícula no és una pel·lícula d'argument, no és una pel·lícula de Hollywood. No és una pel·lícula en la qual t'explica una argument, és una pel·lícula absolutament suggerent que cada història et fa pensar sobre un aspecte de la teva vida, sobre un aspecte de la ficció, sobre algun director fins i tot fa moltes referències, fa referència a Fellini, i no són evidents, fa referències no evidents, a Fellini, a Berman i ho fa com dient un punt aquesta pel·lícula si vols en pedanteria, però jo és que en aquest cas no m'importa aquesta pedanteria perquè et aconsegueix moure tant et sorpren a cada moment tant fa diràctica del cinema, fa pensar sobre el cinema que s'ha fet fins aquest moment que s'ha de fer ara per força perquè no hi ha mitjans i s'ha de fer amb una màquina petita gravant en digital i treballant com puguis. Es fa anar donant voltes a aquella escena en la qual es veu aquell ató que està fent la captura de moviment. Ningú ho ha explicat també, tothom en parla del motion capture, però aquí ell, tu explico, simplement una escena en la qual a més a més. A part d'explicar-te això, et ve a ensenyar, et ve a explicar una escena en la qual s'està actuant i al final allò s'utilitzarà per un videojoc. Té molta més validesa el que s'està vivint, perquè aquella gent que està dins d'aquella habitació, ell, i la noia que entra després, si no recordo malament, és l'Aquí Liminoch, una escena superemocional, eròtica, doncs després, quan passen el videojoc, allò, no té cap mena de sentit. Ens està fent reflexionar cada moment sobre la vida, sobre el que és, els nostres roles a cada moment, no és una pel·lícula d'argument. Jaume, jaume, digues, jaume, jaume. Mira, doncs deixeu-me, com a jutge impartial que no he vist, he vist els que no us ha agradat esteu ganivet amb boca, defensant per què no us ha agradat i ara que falten 45 segons, digueu-me ràpid, tots els que l'heu vist, sí o no, hauria de pagar 8 euros per veure'l. No, per mi no val la pena perquè paguis les 8 euros. Tu mateix. Si ens has escoltat, tu ja pots decidir. Si vols un argument clàssic, no. Si vols una novetat... Si vols una cosa diferent aburrida que sortiràs del cinema a mitja pel·lícula, sí, però clar, jo entenc que hi ha gent que hi entri, però la gent que hi entri, també jo no hi vaig entrar. Amb la boca oberta a totes les dues hores de pel·lícula... Hauries fet una sortida a mitja pel·lícula i vaig aguantar religiosament fins al final. Jo crec que és dolenta, que no em sembla brutalment pretensiós, sinemes, sense condicions, www.blogspot.com per sentir aquest programa fins la setmana vinent. Adéu, bona nit! Gràcies.