CsC 19/09/17 - Repàs al cinema de l'estiu + Estrenes presents i properes + 'Els executius agressius'

Cinema sense condicions. La música és una mica així. Jo prefereixo començar dient que és el primer programa d'aquesta temporada. Un any més som aquí. I ho seguirem sent cada dimarts de 8 a 9 de la vespre. Avui amb la presència, pràcticament de tot l'equip, Francesca Aguilar, Pep Parmengol, Joan Sardà, Joan Morros, que us parla, VÒLDIGAR, també a la meva esquerra, la Carme Nabot i un convidat i amic que ja ha vingut dues o tres vegades, que és en Joan Sant, que a més a més ens vol parlar dels homes de negre. Ja explicaré el que vol dir això dels homes de negre. Com sempre, a part de parlar de la música, que ens ha posat el Francesca, com aquesta entrada, que jo no la conec, no sé quina música és. La música em va agradar molt, confesso que em va agradar molt. Em diu això, ja s'està dient que la pel·lícula no gaire. La fotografia també. Ja ho conec, ja ho conec. A mi la pel·lícula sí que em va agradar. A mi no em va agradar. Després en parlem, perquè ja em trobo en crisi. En qualsevol cas, la música del Hans Timmer, que és una música extraordinària, ajuda molt a que la pel·lícula creixi en molts moments. Em parlarem en el seu moment. Com sempre, farem dos parts. Una primera part parlaríem d'aquestes pel·lícules. Una segona part, amb aquest convidat que tenim, que vol parlar-nos dels homes de negre. Ja ho explicaré. Comencem per parlar, si voleu, de Don Kerke, ja que ha posat ell la música. Jo mateix, ho he dit ell, em va agradar molt. Em va semblar que una pel·lícula m'ha fet en molts mitjans. Em va agradar que la fotografia és extraordinària, que la música també és extraordinària. El que passa és que... 150 milions de dòlars. Tot menys la pel·lícula. No, no, no. Li trobo, et sap que ho vam comentar, perquè ja saps el que opino. Opino que és una llàstima, que una pel·lícula històrica, com és aquesta, hagi desaprofitat el fet d'explicar el context que ha tingut molt important per l'espectador. Entendre que, Don Kerke és el principi de la guerra, el maig de 1940, la guerra començat el setembre de 1939, que en el moment en què, en alguna mesura, els alemans han traspassat, les al·ledenes han arribat, pràcticament, a correlar a les 10 divisions ingleses, que havien desembarcat a França per ajudar els francesos, i que en aquesta situació, això és una cosa que és un incògnita que està oberta pels historiadors, és que com és que Hitler no va massacrar els 300.000 persones que hi havien allà, que els podien haver carregat, i es diu... Per què era bo en el fons? No, perquè era bo. Es diu que la raó era que estava buscant un pacte amb el Xurchil, i que va esperar 3 o 4 dies per deixar-los desembarcar, i per deixar-los marxar, per així, doncs, el Xurchil no estaria tan enfadat. I, bueno, això seria... Llavors, jo penso que hi ha moltes coses discutibles de la pel·lícula, des del punt de vista històric. Però, en aquest context, es diu... El millor, el Xurchil, perdó, que era preferit una massacra i una retirada. El millor, aquí, el Xurchil. No m'ho crec, no ho crec. Vols dir? No, perquè el Xurchil era bo, i el Hitler era dolent. El que sí que passa és que el Xurchil mai li va semblar bé una retirada, perquè ell és un militar potent, i una retirada per un militar... És un deshonor, és un deshonor. No la volia. Sí, però en qualsevol cas, jo crec que a Hitler pensava ocupar les illes britàniques de continuació, que és quan s'inicia una altra fàcil de la guerra, és dir, ells marxen, aquestes 10 divisions, 300.000 persones marxen, poden desembarcar. És veritat que és una de les evacuacions més grans de la història, mai 300.000 persones amb 7 avui dies... Són 300.000 persones que són belges, francesos i anglesos. Sí, sí, sí. Que són gent de molt diferent comportament, inclús militar. Sí, sí, sí, sí. I llavors, en aquest sentit, és una... Jo hi ha altres coses també que penso que està bé. A mi em va agradar, per exemple, tot el tros al principi, la idea del que el nano intenta sobreviure, i com sobreviu, a mi em sembla que està aconseguit. Penso que allò és bastant humà. És a dir, intentem's compte que el nano juga amb les armes que té, les poques armes que té. I segurament és un nano entre 18 i 20 anys, és un nano molt jove, i que, per tant, un nano una gran vitalitat, com devien ser tots la Canàlia aquesta, en aquesta guerra. No sabien que anaven a fer allà. Segurament, segurament, llavors... Tampoc és un personatge cap per ser jove, no? No, no. Contament, al revés. Té la potència de ser jove, diria. Sí, sí, perquè quan veus tothom celebrar... Ells s'espavila tot. Ells s'espavila de totes les maneres possibles. Hi ha un moment que ells van intentar anar als coreixats, que són on se'ls sembla, que tindran la manera de fugir. Llavors, hi van, primerament, els ferits, els que tenen algun problema, el que sigui, i ells collen, al fons. Per tant, ells fa de pillo, allà. Instint de supervivència. I això està molt ben d'escrit. Jo, en aquesta pel·licó, el que sí que diria... és que no pretén ser un relat històric. Jo crec que... us ho vaig comentar l'altre dia. A mi em semblava que era una pel·lícula d'escrita des d'ara. És una pel·lícula que, de fet, evacuen entre 300 i 400 mil... Soldats? Soldats cap a Anglaterra, perquè estan allà corralats, i no tenen sortida possible. Sí. I, realment, els acaben entreient els anglesos, els coreixats anglesos, però realment es crea una situació de patriotisme particular a Gran Bretanya, que fa que molts mercans en barcs petits vagin allà i ajudar-los. I d'això en fa una popeia, la pel·lícula. Quan, realment, els que salven, finalment, són els coreixats, perquè ara els que passen els coreixats no poden arribar a la platja. Per tant, de la platja, fins o des d'on dels nanos, o tots els soldats intenten sortir, no poden arribar directament perquè els altres estan a sobre. I, a més, estan volant avions, els toquen a la marx, i els pitfeies anglesos, que competeixen entre ells, però que és una situació difícil per un nano que està a la platja i intenta arribar a un vaixell que està a les afores. Per tant, quan pinta sobre tot la història dels mercants, dels petits mercants anglesos que van ajudar a portar a tots aquests militars a Anglaterra, d'això em fa uns herois. I és aquesta l'euro... I, llavors, transforma una pel·lícula... I, de fet, surt el propi Nolan, una de les barquetes que va salvar. Bueno, no hem dit que era del Cristopher Nolan. Això és el que no ha de dir, una de les coses... I el diós de... El diós del Cristopher Nolan. El diós del Cristopher Nolan. És el que no ha de dir. Crec que no estem destacant més que la pel·lícula que ha fet aquest director, que ha fet coses valentes, valentes. Però, sobretot, és que sempre se'l criticava molt per ser un accés de diàlegs, un accés de tema... Sí, sempre hi havia, com a aquest punt, de la crítica... És una persona que ha unit un gènere amb un públic i la crítica. O sigui, també ha portat unes pel·lícules, ningú a part de certs directors podria haver fet alguna cosa tan surrealista en certes parts, i alhora tan comercial com interessa. Però, alhora, sempre se li ha dit que és un personatge que m'aixeca molt amb guions, m'aixeca molt diàleg, però per intentar ser aquest pseudo... Li diuen que és el pseudo científico, el pseudo... Perquè sempre juguen el tema als somnis, el tema dels forats negres, i sempre intenten jugar amb coses que són com... En canvi, aquí els diàlegs tenen cap... No tenen cap... Això és veritat. Un so que és narratiu, que a mi em sembla... I la càmera, la càmera és... La càmera és el solo millor. És una factura de pel·lícula clàssica, entre ella... I a més a més, és una pel·lícula... A veure, és una pel·lícula bèl·lica. Antibèl·lica. Segur? De cinema bèl·lic. Ah, de cinema bèl·lic. Amb això vull dir que... Per això és actuar, perquè és anti-bèl·lic. És una pel·lícula pel gran públic. No és una pel·lícula. Jo estic segur que tu li dius això... Bueno, jo vi context històric, i et diuen... Unes o miles d'hores que parlen de la Segona Guerra Mundial. Sí, però saps què passa? I no diguem lliures. El que em passa amb aquesta pel·lícula és que, per exemple, sabem com ser que els avions alemans en aquella època eren molt superiors als avions anglesos. Que et pinti que l'aviació anglèsa és molt més bona que ningú. No, molt més bona, més eficaç. Més eficaç. No la passa bona. A mi em sembla que ella es nota que és anglès, que és un personatge anglès, que escriu un guió per defensar un cert nacionalisme entre cometes, si vols, que és els britànics, i que és veritat que els britànics són molt nacionalistes, és a dir, jo he conegut... Patriotes. Jo he conegut, tot i que he de conèixer gent britànica, i, a més a més, amb comparació, perquè hi havia un personatge que era de militars francesos, que és de la família de la meva dona, que viu a França, però que és d'origen espanyol, i que té un carreg important a la milícia francesa, que ha estat molt la temps a Anglaterra, treballant i estudiant amb els anglesos. I una cosa que m'explicava aquest personatge, que té molts coneixements i tenia un nivell altíssim, és que li sorprènia amb ell la patriotisme que tenen els anglesos, que és una cosa extraordinària. Ni els francesos la reben a tenir. El tenen d'un altre estil. Pensa que de totes formes l'exèrcit... Bé, l'americà no sé què dir-te ara, però jo, exèrcit del món, ha estat el britànic mentre ha estat un imperi. Era el millor exèrcit del món. I ell, realment, tu parles... Jo tinc una amiga que està casada amb un anglès, i que, per tant, els nanos són amics dels meus nanos, ells tenen una visió dels seus propis militars, que n'estan orgullosíssims, eh? N'estan orgullosíssims dels militars. Així és com nosaltres... Ja sabem quina visió tenim del tema. La visió dels Mossos ha canviat. El que fan els militars és que van amb tanques. No és aquesta. En canvi, els anglèsos... Els anglèsos, ara ho tenen. La tenen molt intruporada. Ell m'explicava coses, anècdotes, que ell estava amb l'exèrcit i feien proves i tal. Hi havia un component de gent anglèsa de la seva companyia, i ells, els francesos, i diu... Al·lucinàvem, com s'ho creien, com ho sentien i com ho estaven. És que, a més, ells som, realment, des del punt de vista militar i des del punt de vista d'estratègues i de poder... Realment, realment, són... O han estat els millors del món. Jo anava a dir de totes formes d'aquesta pel·lícula, perquè, en canvi, jo crec que és una pel·lícula antibèlica. Perquè, finalment, posa la comunitat... ...petita, en funció de salvar els petits. Perquè, al final, els petits marcants... arriben i treuen aquesta canalla amb un llavall. I són els que, finalment, a la pel·lícula, eh? Finalment, a la pel·lícula fan una... Un gest patriòtic profund, perquè ells no tenen ni coneixements, ni no tenen... No estan en disposició militar, i van allà perquè creuen que aquesta és la seva obligació primera. Això que visc des del Xurgy... No segurament no té massa valor... Vís, des de la vista actual, que ciutadans normals abagin a sucorre nanos normals que estan atrapats. Això és una visió actual. I això sí que ha fet el Cristofernal en una cosa diferent. No ha fet el d'un quer que... del d'un quer que de treure 350 o 400 persones a la llei, perquè no tenien altra alternativa que treure-les. Ha fet un plantejament del patriota anglès que sucorre... Que va salvar els seus companys. I jo trobo que això no... Estem perfectíssim que volien morir, de fet. Ah, sí, sí. De fet mort. De fet mort, de fet mort, de fet mort. Jo hi ha una cosa de la pel·lícula que confesso... És a dir, a tot això, jo vaig trobar que no m'ho acabava de creure, és a dir, per tot això que jo no m'ho quedava de creure, que al final que ell havia allotat tornar a on torna, acabi atarrant a la platja de Normandia. A l'avió anglès. No m'ho acabo de creure, tot això. És un guiós, un senyor que no l'ha inventat així i tal. I que hi ha la idea aquesta de voler prestigiar en aquesta gent humil que va ajudar els seus companys. I els tres que van amb els avions són tres personatges que poden tornar perquè ells van mirant quan carburant tenen. Però això és el que no em crec. Exacte, però això és la novel·la. Això és una novel·la. Ells, a la pel·lícula, efectivament no sabem el que podien passar, però a la pel·lícula trien. Molt aconseguir que... De totes formes, tots els llibres d'història, i a més a més, els documentals, també posen amb evidència aquests petits pescadors... Sí, sí, però era una fracció molt petita en relació a treure a 350.000 persones. La pel·lícula... En canvi, una cosa que sí que m'agrada de la pel·lícula és el muntatge que té. Jo crec que la pel·lícula, una cosa que està aconseguida, i penso que això, per mi, és maritòria, perquè hi ha altres coses que aquí no m'agraden de convèncer. M'agrada la música, m'agrada la fotografia, però també, jo no ho havia destrecat, m'agrada el muntatge. Penseu que està jugant endavant i endredera. El principi no saps... Com sempre fa nola. La gran aventura de nola sempre és amb taxa. Sempre és el temps. Però està bé. Això està aconseguit. I arriba el moment que tu segueixes perfectament el que t'està explicant, perquè està ben explicat. Tu arribes a això, entendre quin moment estàs, i estàs abans, i estàs després, o estàs darrere. I si estàs a la costa anglèsa, o estàs a la platja... Per tant, en aquest sentit també em sembla que està al·lugrat. Jo em sembla que és una pel·lícula... Potser per mi, és a dir, que per mi està molt sobrevalorada. Tenim compte que a costar el que ha costat. Però, bueno, cadascú això és opinable, és a dir, no. Jo he dit el que passaves. Jo sí que em trec un barret amb el Cristó Fernolen, perquè entre això, a l'interestadari, això hi ha un abisme, i les ha fet bé les dues, saps? Memento passa per ser una de les millors pel·lícules d'ell, que està basada amb un llibre, amb una novel·la del seu germà, i és veritat que és molt original, és a dir, és una pel·lícula... És una pel·lícula més de guió. Tot i que totes les seves són pel·lícules de guió, Memento era absolutament guió, vaig haver originat molt, també això del concepte del temps, el joc dins del somni, del somni, sempre tot va més lent, i llavors hi ha molts jocs així interestel·lar, també, quan van a diferents planetes, però el temps és diferent. I el temps. I aquí era molt més, jo crec que és una pel·lícula, diguéssim, que es diu, tècnica de departaments, no? El so és molt narratiu, el muntatge és molt narratiu, perquè el diàleg no ho és, perquè el diàleg... No n'hi ha, pràcticament. No n'hi ha, molt poc. Hi ha alguna cosa més abans de passar a una altra pel·lícula que volgueu parlar d'un cerquet? Passem una altra pel·lícula, què més heu vist? Què més heu vist? La seducció de Sofia Coppola. A veure. Ah, és veritat. Què tal? Vas dir que t'havia agradat, eh? Sí, és una pel·lícula que em va agradar el que passen. És clar, jo venia de veure que havia guanyat el premi a la millor direcció, el Festival de Can, i el president del Festival, que era un tal Modóvar, va dir que era una obra mestra. No, no era una obra mestra. No em sembla cap obra mestra. Em sembla una bona pel·lícula. L'heu vist? Ja no l'he vist. I abans de veure-la vaig agafar, i em vaig passar a la pel·lícula de Don Seal, el seductor, que és la mateixa història. Ah, no? I quan vaig acabar de veure el seductor... Va guanyar el seductor? Em va agradar tant, que vaig dir... És que, a més a més, una història tan tancada, que no pots fer gaire més coses que... És la història que és, no? Un soldat el troba d'una noia buscant bolets, se'l queden allà a set dies... És un col·legi que està... La resta ja ho veureu. Però és una pel·lícula que no deixa... No passa a Catalunya, o...? No, no. T'has estat zonit, t'has estat zonit. Però la guerra de la sessió, eh? Dona-la la guerra de la sessió. Dona-la a l'Òscar Dalmau, no? Llavors, el primer que m'havia preguntat... I perquè un remake. Ja. Però després... Vaig pensar, bueno, que la Sofia Coppola... La Sofia Coppola, la reunió de set dones de diferents edats, amb un macho, una miqueta... Guaperes....al trotinadet, guaperes. Però amb una cama, una mica fotuda. T'enterneix? Era un tema interessant. Però és que jo trobo que justament el tema... Des del meu punt de vista, jo soc còmic, per tant, no dir que hagués vist la pel·lícula per jutjar el que diria ara. La Sofia Coppola ha deixat molt malament a les dones. No. No? No? No, no, no, no. Ai, l'haig de veure. Perquè si no, no puc jutjar-ho. Jo, per mi, és un triumf de les quatre protagonistes sobre el poble Farrell, aquells... És català? És català? Farrell? Farrell, Farrell. Farrell. Farrell. El seu... El seu... En canvi, era català. Jo em vaig quedar malduptes. Si algú molt clareix... I tu per què dius que fa quedar malament? Perquè en el fons tens la sensació que les dones utilitzen unes armes molt femenines per manipular amb ell. Ell les manipula, és veritat. Així, la pel·lícula? La seducció. Bueno, però vull dir que... No es diu el seductor, es diu la sedució. La sedució. Sí, la sedució pot estar per les dues bandes. Exacte. I, de fet, estar per les dues bandes. El principi és ella, el que intenta, com serduir a les noies i tal. El fons té la sensació que ell ho fa d'una forma bastant... elemental, bastant... En canvi, elles són molt més sofisticades. Hi ha molta més mala llet. És que la interpretació del col infari de la primera... La mitja part primera de la pel·lícula és, per mi, desastrosa. No m'agrada, no m'agrada. És un bon actor. És un bon actor, ell, eh? Bueno, qui no sé què fa. En canvi, ella em va semblar això. A veure si opina com jo o opina com tu. Perquè no sé... Jo, per aquest sentit, em quedo una sensació que les dones utilitzen una mala bava i una d'allò, que ell és una innocent, en el fons. Bueno, no explico coses, perquè és allà... No l'expliquis, perquè ja no... Més pel·lícules, què més heu vist? Jo he vist de Troit. A Viam, de Troit. De Troit és una pel·lícula de la Catherine Flegalon. Jo ja vaig dir que volia fer... Un tema sobre ella. Perquè per mi és una directora admirable. Sobretot perquè es fica amb un món que no entenc com s'hi fica. I s'hi fica bé. Jo me'n recordo en terra hostil, no sé si recordeu. I la del Big Laden, que quan maten el dinar... La Noix Més Oscura. Ah, això, la Noix Més Oscura, que feia la... La Chastei, no? Feia molt bé. És la directora de dies estranyos? No ho sé. Jo només he vist... Aquesta és una directora extraordinària. És una directora extraordinària. I, bueno, us explico de Troit. 1995, dies estranyos, ja fa uns anys. De Troit, de Troit... Passa de Troit. És una pel·lícula que està basada en fets reals. És el 1967 i va haver uns disturbis afroamericans i la policia i els militars, perquè finalment van entrar a la ciutat als militars, perquè els disturbis van ser molt grans. Van morir molta gent i molts ferits. Llavors, la història se senten uns fets reals, que hi ha un grupet que està amb un hotel, que estan celebrant unes festes. Són afroamericans, hi ha dues noies blanques. No l'explico, però al final els policies entren, perquè senten un dispar que ve de ells i tenen molta por de francs tiradors, que és el que, efectivament, hi ha francs tiradors afroamericans a tota la zona. Llavors, és l'estona en què s'enfronten els policies amb tota la gent que està dintre d'aquell hotel. A veure, la pel·lícula té tres parts. La primera part són fotografies reals barrejades en el que ella filma, amb una càmera, que ella té una càmera boníssima, perquè al final tu estàs allà dintre. Jo anava al meu marit, que no sabia ben bé que anàvem a veure, i jo vaig dir, no, anem a veure, que anem a veure, que anem a veure. Però anem a veure una documental. És a dir, tota la primera part, ell es va pensar que era un documental. Jo dic, no, això només és un trosset, es veu, perquè ja no... Però realment, realment ell, que no sabia ben bé quina pel·lícula a veure, va pensar que era un documental. Per tant, està molt ben d'escrit com un documental. Et fica allà amb la càmera, que tu vius allò a tota presió, com es disparen, com es lluiten, com... És una situació terriblement ben d'escrita. La segona part és quan els policies acorralen a tota la gent que està a dintre de l'hotel i volen descobrir qui ha disparat. Ells no saben quin tipus de disparo és. I aquell trosset, que dura en temps real una hora, és terrible, terrible. I està extraordinàriament ben interpretat. Jo m'he fixat en... És que no sabia qui eren, aquesta gent. Aquest noi que fa de Vigilanck es diu John Boyard. Però no sé, té 25 anys, per tant, és molt jove, i ho fa molt bé. És com un cineputers, però més... menys sofisticat. Després hi ha un que ho fa molt bé, el Will Power. Aquest havia fet el renacido. Jo l'havia vist allà i aquest és un policia malparit des del primer segon. I ho fa obroda, obroda, obroda. Hi ha uns primers plats i un moviment de càmera. I un d'escriure aquella set de venjança de que realment volen matar i maten. Molt, molt, molt bé. L'última part, que és el judici, perquè aquests militers el van de soldre, és el judici, és el més fluix, el meu mod de veure, perquè les pel·lícules americanes de judici són totes iguals. I, llavors, aquesta part, que és el meu mod de veure, les dues primeres són de 10, i aquesta seria, si no més fora això, una pel·lícula vulgar. Sobretot perquè a més els els absorben. Però, bueno... Per cert, és el més important.Ah, no, clar. És la part del judici, que és com la conseqüència de tot. Clar, i, a més, penses, home, com és que ha triat això? Perquè fa quatre dies hem tingut el mateix tipus de problemàtica. No se'n surten d'aquesta problemàtica als supremacistes aquests, contra els afroamericans. Això està passant ara. Per tant, aquesta dona ha triat això, i ha triat això amb idea. Sí, sí, és la justícia. Quan la justícia no dona resposta a la població, és la població que prengue les hores als llocs. Clar, també, el 67... Jo crec que ja entren crisi, segurament. Encara estan amb la guerra del Vietnam, aquesta gent. Vull dir, deuen tenir també... No ho sé, no ho sé descriure, això massa. Però Detroit, que era el centre de la indústria... Automolística. ...d'Alfort i del Chrysler i totes aquestes, comença perquè hi ha un altre model d'industria del cotxe, i comença fins a com ho tenim ara, que està passat allò. No sé si tot això... Però no ho sé jutjar, jo, eh? No ho sé jutjar. La pel·lícula jo crec que sí que va la pena. Ara s'ha d'anar allà amb una certa resistència a les imatges. Tor de port. Hi ha algun més pel·lícules, o passem a... Molt ràpidament, jo he vist dues pel·lícules de preestrena, que encara no estan en cartell. La primera és una pel·lícula d'anesa dirigida per Tobias Lindholm. Es diu Una Guerra. La pel·lícula... No parlaré del que és la pel·lícula, sinó de la manera que està feta. 3 quartes parts de la pel·lícula és com si fos en Tierra Ústil, de la Catherine Bigelow, perquè el personatge protagonista és un comandament militar d'Anesc que està a la Guerra de Faginistan. I l'altra quart de pel·lícula, també lligant... Sí. I en l'academa és un judici. Un judici civil contra un militar. Però europeu, això. Europeu, sí. Però si està acopiant la Bigelow, diguéssim que la primera part és americana, llavors l'última part seria com... Si la primera part és en Tierra Ústil, la segona seria com Testimoni de Carras. És una cosa així. Una curiositat que els dos protagonistes masculins de la pel·lícula són els protagonistes masculins de Borgen, i també té a veure amb Borgen, que explica... Així com Borgen explica per un costat la política, per un altre, com això incideix en una vida familiar, doncs aquí és la guerra com incideix en una vida familiar. És una pel·lícula que es deixa veure... Doncs té interès, el plantejament. Però sí, evidentment té interès. El que passa, que tampoc és allò com per dir... bueno, s'ha d'anar corrents a veure-ho. Ho fan bé, els actors. Ho fan bé, el sector és molt bé. Llavors, volia parlar d'un altre que em va interessar més, que aquí l'ha entitulada Bye Bye Germany. És una pel·lícula del Sam Gerbarski, que havia fet una pel·lícula molt interessant, que es deia Irina Palm. Una pel·lícula... Extraordinària. I aquesta, per mi, també té aquesta solidesa narrativa que tenia Irina Palm. Conta la història d'uns jueus alemanys que, sortint dels camps de concentració, estan en la zona intervinguda pels americans i, en comptes de decidir marxar a Estats Units o a marxar a Israel, es queden a Alemanya. Aleshores, hi ha tot un grup d'aquests jueus que es dediquen a la venda a casa per casa de roba de llit, que és una cosa que, diríem, que fa falta, però ells fan servir la picaresca normal dels venadors porta per porta. I també hi ha una intriga política que no desballaré gaire per no esgarriar la cosa. És a dir que també hi ha dues bandes sobre una investigació sobre un dels protagonistes. És una pel·lícula, ja ho dic, molt sòlida, amb un humor jueu molt interessant i que aquesta sí que la recomano de totes totes. Irina Palm va sorprendre molt en el seu moment. Era una pel·lícula real. Era molt rodona, amb l'actriu aquella... La Maria Faithful, la cantant, que fa dàvia. I ho fa també, la direcció d'actors era brutal. I com se diu aquesta pel·lícula? Irina Palm, que és la història... El nom de la protagonista. El nom de la protagonista és d'ella, de l'àvia. És una pel·lícula sorpresa, perquè té molts elements que no t'esperes que passin. És una pel·lícula sòlida, perquè jo no trobo cap de... No té comparació amb res. De què m'he vist, perquè no recordo. Hi ha una carrera sexual molt fortes. Sí, sí. Però justificada. Tot està lligat, justificat i tu creus. I a més a més t'arriba. L'actor que fa un dels personatges, és un actor de Lluís Làviat, un algodís que no m'agrada el nom de memòria, que havia fet papàs tan viatge de negoci, no sé si t'ho recordeu, de l'Hemir Costurica, el personatge principal... Miki Manoch Lòvic. Aquest senyor és un actor extraordinari, extraordinari. Aquí també, en aquesta vaiva i germani, el treball dels actors és absolutament... i és una pel·lícula bastant coral. És una pel·lícula amb molts escenaris, vull dir, molt difícil de rodar, i jo trobo que el Garbarski s'han sortit, però es vendidament. Molt bé, molt bé. Passem, hi ha més coses? Ja us recomano que veieu Verónica, el Paco Plaza, si encara no l'heu vist. Sí, fa la pena. La veritat és que sí. Una pel·lícula petitona, de terror psicològic, que no posa l'emfeci... D'aquí és que no tenen... ...que no posa l'emfeci en el cinema gore i en la música estrident. No sé què ha dit el Joan, perquè s'ha partit del micròfon. Ha anat fent la darrer, que així una... La Rec 3 la va fer sol, perquè el Balagueró ha plegat allà. I havia fet fa molt de temps el Paco Plaza, i no me'n recordava, sense nom, que és una... No, sinó des del Balagueró. Ara ho tenia confós. Sense nom està bé, és que el Balagueró potser és el que més m'agrada. Sí, està molt bé. Ara hem passat al Balagueró. Ja ho heu passat. Això, que aquesta és una pel·lícula amb una característica psicològica, sobretot, que el que importa són els jocs d'ombres... Verònica, dius. Sí, molt apreciable, amb un component para psicològic, però que no és el més important. Tota l'estona estàs en dubte, si és una cosa o una altra, i tu deixes així amb intriga, però bé. Els nens que surten, els tres nens protagonistes, juntament amb la Verònica, que seria com un adolescent, doncs és increïble. Vull dir, com dirigeixen aquests nens, per i tot. La veritat és que està molt bé. La veritat és que no s'espou, però una por raonable, suau. Una cosa, allò, vinga, va, he de passar por perquè sí, no? I la veritat és que bé, bé, bé. Una pel·lícula que fa pensar que és un bon directe. Faig una bona recomanació i una anterior recomanació. Espanyoles, les dues. Que una és la bona, és la llamada. No sé si heu sentit a parlar. És l'adaptació de Broadway, d'un musical espanyol. Està en cartellera per això, això, ara. S'estrena... crec que és la setmana que ve. Ah. Molt bo, o sigui, és un musical espanyol que... De fet, una de les protagonistes és l'Anna Castillo, que es diu, l'El Olivo. Ah, sí, sí. I altres tres personatges que sí que els tenim vistos, també ara no me'n recordo, però... Macarianarcia, Belén Cuesta... Exacte. I una macarrada total, o sigui, un musical molt... molt blasfèmic, diguéssim, perquè estan a un camp d'aquests d'estiu de Montges que són noies i hi ha aquestes dues noies, les protagonistes, que són fiesteres, que es poden drogar les nits i tot, però de cop una d'elles se li apareix Déu, cantant cançons de Whitney Houston. I a partir d'aquí hi ha... La pel·lícula és brutal. Vaig sortir, però al·lucinat. I la anticrítica, bueno, anti tot. Anti recomanació. Que l'hem enviat, que per sort ha anat a l'estiu de 1993, però l'hem enviat per nals Òscars, que és Abra Cadabra. Abra Cadabra, de Pablo Berge. Quin desastre, una pel·lícula. Sí, sí. Aquesta pel·lícula, què t'ha passat? Quin desastre? Hòstia, no sé, era com les... La Marabella, amb la Blancanieves, no? Sí, la Blancanieves em va agradar molt. Quan el subtítol de la pel·lícula en el cartell es diu una comèdia inopitzante, pues... Però és que el trailer, el trailer... El trailer jo no l'he vist, però... Jo el trailer ja vaig dir, bueno... No l'heu vist, no l'he vist. Jo tampoc, jo no he vist el trailer. M'han parlat molt malament, eh? I el pare, Maribel Verdu, Antonio Lator, José Mota... Sí, sí, sí. Però té aquest punt... l'hàbstic espanyol, que és com molt... Hi ha ni 8 peïdos, ni res. És aquest humor com... Barato. Té senes bones, però en general... Home, la gent que té és per fer-ho bé. I la Maribel Verdu no ho fa, no? A veure, jo no dic... Que ho fa molt malament, en la pel·lícula. És que rebo la... El Josep Maria Pau, el... el personatge que té és... tan extravagant que... no. I... i en Antonio Lator, que fa aquest personatge entre sí o no, una mena d'esquizofrènia... activada per un... És una mica l'escorpion de Jade, eh? La pel·lícula és escorpion de Jade. Un tall per la tele. I a l'endemà teníem una erupció. Potser. Jo vaig veure el trae li i em va dir que no la aniria a veure. Jo crec que avui hem de donar a peu... el convidat que estem avançant els temps i... Joan, quan vulguis... Sí, parlem dels homes de negre. Parlem dels homes de negre. Jo sempre he quedat amb les ganes de parlar-me dels executius, o se'n recordeu que la primera vegada que em vau convidar, se'n va escapar, vull dir, i he portat dues pel·lícules per poder... que ens ajudaran o m'ajudaran... a donar 3 o 4 característiques del seu món i de com funcionen. I porta tots convidats de luxe. Una és el director Will Wilder, que ens porta la pel·lícula en l'apartament, de 1960, i l'altra és John Will, que ens porta d'acompanyament del 2010, d'acord, dues pel·lícules amb més de 50 anys de diferència, que la veritat és que ens poden aportar perspectives diferents, però que no han canviat durant el temps. L'apartament, o per mi, protagonitzada per el Jack Lemont, Shirley Marlaine i Fred McMurray, està contextualitzada en plena guerra freda, i la pel·lícula mostra un... Perdó, un parantèsi. Will Wilder, amb aquesta pel·lícula fa una deriva de gènere, que a mi personalment va agradar moltíssim, crec que és l'alma de la pel·lícula, i que m'agradaria que quedés molt clar. La deriva de gènere és la següent. Tenim un protagonista, que és el Jack Lemont, un... representa un empleat mediòcara... Un oficinista. Un oficinista molt mediòcara, ell és plenament conscient que no arribarà a pujar mai, i aleshores la única forma que té de guanyar-se els favor's o de pujar, etcètera, dins de l'escala, de la estructura, de l'empresa, és tenint unes relacions sempre tòxiques, clientelars, amb els executius de primer i de segon nivell. I com ho fa, doncs, deixa el seu apartament, perquè aquests executius de primer i de segon nivell mantinguin relacions extrema-trimonials. I aquí ja són bé el clic. El clic és que Will Wilder diu molt bé, però això, com ho traslladem al món de la dona? I ho fa lligar molt bé, perquè ell s'enamora de la censurista, que és Shirley Marley, que ocupa, les tracta més maig de l'organització, és soltera, és dona i és guapa. Per tant, evidentment, només li queda la opció d'entendre-les emocionalment, amb un d'aquests executius que, per cert, és un crati absolutament integral, no? I fan servir el apartament del Jaclemon. D'acord? Per tant, la pel·lícula ens mostra unes relacions tòxiques, clientelars, de treballadors, de empleats, que saben que el seu futur, com a professional, no tenen res més que oferir, i accedeixen a vendres fins a aquest punt. D'acord? Avui en dia això es dona a les empreses. Avui en dia això, no deixo el meu apartament perquè t'entengui amb la folenita o la manganita, però des d'anar a casa teva el cap de setmana per posar-te una inyecció, perquè sóc enfermer o perquè vaig a casa del president, a jugar a tenis i tal, això es dona de data d'avui. A qual cosa, a mi em sembla... A totes les dades. A mi em sembla absolutament dramàtic. I em sembla molt malament, a les empreses, tant de jutge com a professional. I no... La figura del pilota de sempre, no? Exacte, per mi és terrible. Una manera de trepar, també. Però... Jo crec que el de l'apartament, el Jack Lemont, ni tan sol arribar a trepar. Ell és d'una debilitat tan profunda... Exacte. Sí, això l'impedeix. Però ell aspirar... A principis, sí. Però ell... El personatge està molt ben fet, molt ben fet, perquè no és un personatge... Bueno, perquè és el Willy Wilder. Perquè no és... No és un saltinbanki d'una... d'una empresa. És l'home que no té lloc més que aquest. I no és capaç de fer altra jo que aquest. I perquè té una certa bona persona. És una bona persona, és una bona persona. Li plantejan això i ell és incapàs de dir no. Perquè és d'una debilitat. I mica a mica es veu embolicats sense fer-ne conscient de que l'han embolicat a tal manera. La noia no tinc tan clar que t'ha de seguir per l'únic mateix. La Cinema Line té una sensació que ella... han jugat amb ella, diríem, a l'ejecutiu. Li ha fet creure que està enamorat d'ella. I ella s'ho creu. Llavors penso que és una situació diferent. La Cinema Line, que parlo d'aquest moment. Però penso que el que tu planteixes és veritat. Si ve la pel·lícula no seria discutible que fos això, crec que en el món real, el que tu plantejaves és el que passa realment. És a dir, tants homes, com dones, utilitzen en molts moments aquestes armes per aconseguir coses. El que passa és que és el que jo volia posar damunt de la taula i enfatitzar sobretot és la diferència de gènere. Com un Jack Lemont es vent als executius de Pocamonta amb el seu apartament i l'altre, per ser una dona, soltera, guapa i ascensorista, es vent d'una altra forma. I que no es m'interpreti la taula, perquè és tan lleig per l'home com per la dona, d'acord? Aleshores, aquesta diferència és la que jo... Per això he portat la pel·lícula aquí, al programa, perquè és la que, veritablement, em sembla més dramàtic. És la daiva de gènere d'un cantó a l'altre. L'altre pel·lícula d'acompanyament del John Wells, del 2010, amb uns actors com Ben Alfelc, Tom Illigions, Kevin Costner, Maria Bello, que per cert, Maria Bello, fa directora de Recursos Humans, i si em permeteu l'expressió és la típica bruja pirula, és autènticament una bruja pirula. I el Chris Cooper, oscaritzat, va bonyar l'Òscar, l'actor milloto secundari, a la pel·lícula d'Adaptation, no? El ladrón de la sorquí, és veritat, és fantàstic. La veritat és que el repart de la pel·lícula és molt bo. El 2010 es va fer aquesta pel·lícula, feia un parell d'anys que havia esclatat la crisi global econòmica, aquesta que encara, des del moment de vista, encara rosseguem, va començar l'agost del 2007, i com un tsunami es va esclatar a l'àmbit mundial a partir del 2008, no? I el John Wells agafa tota aquesta estructura d'empresa i ens explica dues coses. Aquesta pel·lícula ens ajuda a explicar els dos tipus d'executius que n'hi ha, d'acord? Un d'ells, l'executiu del nivell, que s'anomenen directius, que són els que estan compromessos amb l'empresa mitjançant les estocopcions, d'acord? Són socis de les corporacions, i, per tant, els seus beneficis, fins i tot el seu futur, està directament vinculat al futur de l'empresa, i, per tant, si guanya, no guanya diners. D'acord? L'acompanya. Aquest paper el fa el Tomy Ligens, però que, al final, evidentment, acaba acomiadat, per fer qualsevol altra, d'acord? Que, també, aquesta pel·lícula ens ensenya les relacions clienterars, ei completament interessades que tenen el Tomy Ligens i la Bruja Pirula i la Maria Bello, que s'entenen emocionalment parlant, però que, al final de la pel·lícula, et dones compte que d'emoció no tenia res, i que senzillament s'utilitzaven una a l'altra. I tornem un altre cop, d'acord, a poder caure amb la deriva de gènere, no? Com una persona fa servir determinades històries per aconseguir allò que vol. Bé, ho deixo aquí damunt de la taula. Evidentment, no és sempre així, d'acord? Aleshores, continua amb les diferències. El d'acompanyament ens mostra la diferència d'executius. El Tomy Ligens, he dit, és un executiu del nivell, que s'encarrega de representar el sector a l'àmbit mundial, busca negoci, i el de Sant Polupa, dins de la seva companyia, però ell és companyia, ell és empresa. I Ben Alphel, que és un executiu... Ben Alphel, Ben Alphel. És un executiu, hi ha d'analtre nivell per sota, que no té res a veure amb el Tomy Ligens, però que al final s'ajunten i creen un negoci. La veritat és que al final del pel·lícula a mi em va agradar molt. Una altra de les coses que ens mostra la pel·lícula és, a més a més, molt contextualitzat amb el temps de la crisi i tal, és les aparències. Vull dir, en aquesta pel·lícula ens ensenya que... L'important és no ser un bon advocat, un bon professional, un bon treballador brillant, que puguis patentar i deies constantment, mensualment... No, no, l'important és l'aparència. Vull dir, vam vestit, jugava el golf, tenia un porig a la porta, una casa de milions de dòlars, envoltar-te de gent que no és de la teva classe social, clubs de golf, clubs de tal... Vull dir, l'important és això, les aparències, exclusivament. Clar, què passa? Quan el Ben Alfleck amb el seu personatge es queda a la turra... Vull dir, és terrible, ho passa molt malament, perquè és que no sap fer res més. I quan dic que no sap fer res més, és que no sap fer res més que aparentar. I perquè dic que està molt en context amb el període de la crisi econòmica i tal. No se n'oblidem que la crisi econòmica va començar per les hipoteques d'aquestes suprimes, amb les deutes terribles que tenien, aleshores, què van fer els grans economistes? Van agafar tota la deuta que tenien, la van ficar amb una capsa, la van vendre... I, a partir d'aquí, quan la gent, amb una estafa piramidal, volia treure aquells diners que havia invertit, s'onava a compte que la capsa, evidentment, estava buida. Què feien? Era aparència a tot. Eren grans venadors. I amb els diners que et treuen a tu, li pagaran un altre. Això és absolutament... Jo no sabria fer-ho. Vull dir, a mi se'n volia, no? Vull dir, s'ha de sapir moltíssim, no? No tan sols d'economia, sinó d'imentides. Vull dir, la veritat, és terrible. Per tant, al context de l'època 2008-2009, fins i tot aquí a Espanya també, no sabíem qui estava de presidència del govern, l'important era tenir relacions i tenir contactes i aparentar-se multimilionari per guanyar un sou raonablement mediòcre. Tampoc de mils de milions, perquè el Ben Affleck s'hi guanya molts diners, però tampoc tant. Aquestes són les dues pel·lícules que m'han ajudat a presentar un món que conec una miqueta... I ens agradaria que t'ho expliquessis una mica des del teu punt de vista. Des de com el vius tu, tu es guanyes dues pel·lícules. Però tu, quines coses has vist treballant que estan ficats en aquest món? Doncs mira, sobretot, a mi el que em fa molta pena és quan veig la gent amb una capacitat intel·lectual i cognitiva, amb una capacitat de feina brutal, perduda. Absolutament perduda. Només per ostentar un càrrec, per tenir un despatx, per tenir una tarda que digui director de què, i sobretot tenir poder, d'acord? Però poder que fins i tot se'ls hi escapa de coneixements, vull dir, conec doctors amb ciències químiques, doctors amb física, metges, traumatòlegs, que deixen la seva feina, deixen de ser el que són, d'acord? Per l'aspiració de tenir un despatx, un secretari... Bueno, a mi em sembla que tens raó amb això, però hi ha un factor que no l'has anomenat, i que és profundament home, i que mou quasi tot. I és l'envisió. No és ben bé. I l'envisió té molts... És polièdrica, eh? Com si diguéssim... No és la mateixa, l'envisió del Marc Gincoll, de la pel·lícula Marc Gincoll, que també seria un exemple de lo que tu has explicat. Magnífica pel·lícula. Magnífica pel·lícula, i magnífic els personatges, la causa per les coses mouen, que jo no diria que tant això que t'ho has d'escriure, de viure d'una determinada manera. A Marc Gincoll, els personatges centrals, que no sé si les recordes... No. Els amers les recordeu, Marc Gincoll? Una mica, jo també la tinc llunyana. En tot cas, jo crec que és l'envisió profunda de poder, això sí. De poder, això sí. De poder, això sí. Però no necessàriament lligat a l'espectacle que suposa el tenir-lo. No sempre ve junts. Vull dir, que l'ou de... No en tots els casos, estic d'acord amb tu. Però la immensa majoria de vegades sí. Jo crec que això ens entra pels ulls, però de fons l'envisió és una cosa molt profunda. Els directors netals de les empreses s'acostumen a posar el seu voltant gent que sona fins amb ell. I això és molt respectable. Jo ho respecto moltíssim, d'acord? Perquè no pot ser de ballar, sinó... Ser director general d'una gran companyia, una petita companyia, s'està amb el cul a l'aire constantment. I sobretot si tens que donar explicacions sexualistes, mutualistes, etcètera, etcètera, d'acord? Jo això ho entenc. Que formi per la seva directiva o la seva junta directiva, una part molt important de mig personals d'ells, no m'hi agafaran aquí. Això no és enxufisme, és exactament... Ara tot no. Perquè les companyies, les empreses, són molt, perquè tu i jo som amics, o perquè en Joan Morros i jo som amics, és perquè som professionals. Aleshores aquí és quan comença a grinyolar, quan comença a grinyolar la història. Quan una persona té una actitud formidable per una història, només per una ambició personal, per tenir un despatx i tal, és un autèntic inútil amb allò, perquè no sap absolutament res. Això sí, se'n manà, però manà. Què? Això forma part... Forma part, veritablement, de la feina, manà. I això, com entenc, és que hi vol dir manà. Manà ni els militares, manà. Ja vull dir, és que sí, és que el com que em sobleva i aquesta és la denuncia que jo faig, no? Vull dir, si tu tens davant una persona que té... Jo tinc molta responsabilitat a la meva feina. I si jo m'equivoco, hi ha un treballador que no cobra. Si jo m'equivoco, hi ha un metge que... Escolta, que a la seva feina, de unidor. Vull dir, parlem-ne. Tinc molta responsabilitat i m'agrada molt la meva feina. Però jo no puc... Ara Mercedes, ara Dugas Casas, ara... No, escolta, vull dir, jo sóc un treballador. Per conta de l'Ina, amb una responsabilitat i que m'agrada molt. I la desenvolupo amb un àmbit professional. No amb un àmbit de relacions personals, clientelars i tòxiques, etcètera, etcètera. El final, l'únic que passa és que quan treuen el de dalt, tots els seus amics cauen. I només queden els professionals. Els que han tingut una carrera professional intachable i que han fet la seva feina i que han fet bé, que són grans professionals, només queden aquests. Home, aquests no es mourem perquè algú ho ha de treballar. M'explico. Això ho he vist jo amb els meus ulls. Per tant, això és el que jo vinc a criticar i el que més fàstic em dona de determinades històries. Tu què creus? Tu què et penses? Perquè estàs aquí i estàs allà. Escolta, que davant tens un metge estromatòleg. Has estudiat 11 anys i què li has de dir-t'ho? Parla una mica millor, no? Això és el que, veritablement, puc aportar. Una altra cosa que et anava a dir... lligat amb aquesta, això que et deia, de lo que mou de dintre, hi ha una pel·lícula que... que es diu El Caso Esloan, que la fa la Jéssica Castan, que és... Aquella, ja me'n recordo si l'he vist d'aquella. Sí, que l'has vist perquè és aquell personatge que ella és una gran executiva de... la treuen de l'empresa i ella es posa a defensar en compte del tràfic d'armes, perquè al final dona la volta. Però para amb visió personal. Exacte, jo anava a dir... Aquest personatge, que era l'únic bo de la pel·lícula, que era regular, però l'ambició és l'únic motiu pel qual es mou aquella dona. I no és ni per relacions, ni per res, només... Però és que diria que... No, ho deia perquè... L'ambició comporta això. Tu puges de nivell, et pots permetre tenir dos cases... Però no és mai aquest el mòbil, amb segons quina gent. Jo no dic que sigui mòbil, però que sí que sí que... És l'esquer. Sí, és l'esquer. El tenia aquesta aparença i tot això és un esquer molt potent. El esquer és el poder. I sobretot per creure-te superior en els altres. Això és el que no hauria de passar mai. És aquí el que no hauria de passar mai. Perquè les persones tot són iguals. El sol fet de neixer. I aleshores hi ha gent que creu que són superiors als altres, i hi ha gent que creu que no, que tothom és igual. I aleshores, entre aquesta contradicció, és com es mou la política i com es mou tot plegat en el món contemporani. I que us diria que hi ha gent que, com que se sent superior, es pensa que pot dominar els que són inferiors. Això d'acord, però la gent... Sí, sí, sí, això teniu raó. Però la gent... Jo estic d'agora amb que l'ambició és molt important. No dic que no. Simplement que amb aquesta ambició que hi ha comporta tot ruat. Ell es mostra... Però és poca cosa al final. Mireu. L'apèn de per aquí. Ah, sí, no, són desessius. Sí, sí, sí. Això estic d'acord que ruïna la vida de les persones, sí. Però, a veure, el personatge del Marcincón, del Jeremy Irons, no sé si el recordeu, que és el president de l'entitat de la... Sí. Jo la tinc fresca, però me'n recordo del personatge. No el mou, aquest tipus de cosa. El mou perquè ell és un guanyadonat, com els esportistes. Tu estàs segur que el gran esportista, el nam berguant, el mou, que serà... No sé, el mou ell, quan tu... És igual que tu diguis a l'Euens de... Però també hi és, això, eh? Però que... o el Jamaica, que ara no me'n recordo com s'ho diu. Però no hi ha una cosa al neu. Hi ha una cosa que mou a la gent, que és l'ambició de ser. Però l'ambició i comporta això, comporta ser el número 1. Jo crec que ara tenim un paradigma... Facilíssim, d'això. Una empresària. Dona el tram. És l'exemple exacte, qui l'has donat. És qui? Compleix tots els paràmetres. Sí, segurament. Sí, exacte. I què és? És una nou buida. A mi m'agradaria acabar... Dues frases. Ja sabeu que a mi sempre m'agrada acabar amb dues frases. És d'una pel·lícula que també m'ha dit la meva dona, i si no l'he dit quan arribi a casa em cridarà l'atenció. M'has donat una empresa que... Una empresa per a alguna pel·lícula que la veritat està molt bé. Happy in the air. Arriba en l'aire del 2009. Del Clooney. Que es dedica a fer fora a la gent. Exacte, m'ha vestit de nena. Fins que el fem fer fora amb ell. Es passa la vida a l'aire. Era bona, estava bé la idea. És una pel·lícula que diu el George Clooney. Després de txacar-se del llit d'estar amb una senyora fantàstica. Que diu que és el millor amor que se pot tenir. És aquell amor que no espera ser correspondida. La meva opinió, la meva opinió. Això és una sentència que diu... La meva opinió és que defineix el personatge, defineix una època i defineix una forma de ser. I perquè es vol enamorar. De big capullo, podríem dir. És l'individualisme portat. Exacte, exacte. I després és l'altra frase que us recomano un article molt bo del George Wens... No sé com es pronuncia... Bachensberg. Sí, Bachensberg. Al 30 de desembre del 2014, que va dir-te al país, que es titula la mediocridad en aforismes. La veritat és que és increïble. Hi ha un més d'un decàleg del que és un mediocre. D'acord? Aleshores, hem parlat de poder, hem parlat de aparènties, hem parlat de cotxes, de luxe, però que definitiva, re de re. I aquest senyor, amb un dels punts, d'acord, diu... Diu, se reconoce un mediocre cuando este cree haber descubierto lo que es poder. Poder és poder hacer sufrir. Jo... Està molt bé. Ha descobert la sopa d'ells. Molt bé, molt bé. Hi ha alguna altra cosa que t'ho agurà anècdota? S'ha tret el temps a sobre i estancat ja amb el temps a sobre. Aquí faltaria la paraula competitivitat, que està tant de moda. Penseu que hi ha gent que arriba a la feina? No, sí, va absolutament. No la meva la feina, afortunadament, no la meva companyia. Sí, de tant en tant, però no és el habitual. Hi ha gent que arriba a l'empresa, seu al seu despatx, i no fa feina. Es dedica les 8 hores a apunyar la traïció a tothom. No fa res més, absolutament. Un plaer sempre tenia. T'ha acabat la setmana que ve. El Pau Dichler es parlarà de Alejandro Jodorowsky. També és una persona curiosa i interessant. Fins la setmana vinent. Gràcies, Joan. Fins la setmana que ve.