CsC 26/09/17 - Comentaris (Mother, Victoria and Abdul, Hasta la raíz) + Tema / Alejandro Jodorowsky.

Cinema sense condicions. ¡Muchas gracias. ¿Ya? Sí, es suficiente. No se si lo he hecho muy bien. Estaba un poco nerviosa. ¿Por algo en especial? Bueno, que no estoy acostumbrado a que me miren... que es veuen mentre trabajo. I això li molesta? Le gusta su trabajo. Yo creo que todos los trabajos son importantes. La mano invisible. Aquesta és el meu poble, la meva. Mira, ja que dius això i que has tingut la oïda, la memoria... Bé, que no l'he vist. Bueno, sí que per això ho poso. Perquè tenim l'oportunitat de veure-la, i jo diria que no us l'hauríeu de perdre aquest dijous al Palau de la Virreina a les 7 de la tarda, en presència del director David Macián, que ara viu a Barcelona, de la Murcia, que és la seva ciutat natal, en Cartagena. Concretament, a Madrid, i ara he vingut a viure-les aquí, i a l'autor de la novel·la, Isaac Rosa, de la mano invisible, que jo tinc moltes ganes de llegir, perquè es veu que també és un prodigi. I com passa de vegades, la comparació entre la novel·la i la pel·lícula veritablement ha de ser i és espectacular, quan a les possibilitats narratives d'un mitjà de l'altre i per què es fan alguns canvis, etcètera. La mano invisible. Què tipus de novel·la és? Una novel·la claustrofòbica, no sé. És com una mena de crítica social distopia, pel que vaig entendre, quan ho vas parlar. Sí, però la distopia la tenim aquí, ja. No, clar, la distopia al final... El final és agafar... Reflecteix la realitat, reflecteix la realitat actual del món del treball, de com les empreses contracten a treballadors i de mica en mica van apretant les clavilles del treballador, els van posant condicions més restrictives, diguéssim, menys sou, més... Bueno, el que sabem què passa ara, que la gent acaba gairebé treballant sense cobrar, per dir-ho així, pagant fins i tot. I no ho dic de broma, vull dir, sabeu que funciona així, eh? Vull dir, podem riure, però és veritat. La mano invisible. El Palau de la Virreina, aquest dijous a les 7 de la tarda. Saludem els nostres espectadors, que ens ha acabat, per sorpresa, com fa sempre, el francès, que ens ha sumergit a la piscina aquesta. T'invísim el home. Em demana sorpresa, em demana sorpresa. Bona nit a tothom, som cinemes sense condicions, un dimarts més d'aquí, estem bona part de l'equip, faltaran alguns, però, com sempre, això és rotatori, doncs no veu un bé l'altre. Estem amb la Carme Nabot, amb el Paul Trigger, amb el Joan Cerdà, el Francesc, ahir, a darrere de les vidres, controlant el tepe tècnic, i en Joan Morros, que està parlant en aquest moment. Jo vinc sempre, eh? Tu vinc sempre. La setmana passada, ara amb el camarota. Sí, si us vaig portar dos huevos duros, i això que sóc vegant. Imagina't. Doncs avui, com sempre, farem dos parts. Una primera part que parlarem de les pel·lícules canvis, perquè jo, conèixer com ho fa aquesta setmana, he estat amatabalat amb altres coses. Jo n'he pogut anar cap dia, ni al cinema. M'agrada molt veure Madri, que ells en parlaran, perquè és una pel·lícula de la Nauski, que van estrenar... Bueno, que van passar i que les trenen el divendres d'aquesta setmana. Sí, el 29. I ens en parlaran ells. La Carme ens parlarà de la reina Victòria i Abdul, una pel·lícula d'Estífem Frias, que ja n'han estrenat, la van estrenar el divendres de la passada. Jo escoltaré el que diguin. I el Francesc ens vol parlar també d'un documental que es diu Hasta la Reis, a més d'això, aquesta presentació que ens ha fet de la mano invisible, d'un documental que es diu Hasta la Reis. I ens en parlaran al seu moment i explicarà per què la troba interessant o no. Ja ens ho intentarà qualificar. Per tant, jo trobo que d'aquesta primera part, la última part, a la pena dir, que tenim com a convidat, un dels membres de l'equip, diríem, que avui no portem un convidat de fora, sinó que tenim un convidat que és els de dintre, que és en Paul Digger, que ens vol parlar d'un personatge curiosíssim, molt curiós, que es diu Alejandro Hodorowski, és un artista gilet, que m'ha explicat a l'últim dia, d'origen judèo i ucranès, que es va anar a nacionalitzar fanceses al 1980, i que té 88 anys, i que, a més a més del que ens digui avui, el Paul fa una presentació al 28 i al 29 d'aquí d'un parell de dies en el teatre Tivoli, que es diu Cabaret Misty, que ell dirigeix personalment. Si segueix durant guerra, el tio. I podríem inaugurar una petició del convidat, que avui és col·laborador, com dius molt bé, en Paul, que ens digués quant de temps necessita per exposar el tema, perquè de vegades, com que anem fent, quant de temps vols? Per tant, cinc minuts. No antes anem fent, ja. Anem fent, anem fent. No el pressionis. No ho de velocitat. Ni Aronofsky. Jo volia... Comencem per la madre, comencem per l'Aronofsky. Comencem per l'Aronofsky. Jo volia que comenci. Em sembla que, a més a més, és intuit que hi ha discrepància d'opinions. M'agrada, m'agrada, m'agrada, m'agrada. La pel·lícula és polèmica. És polèmica, és polèmica. Ara no diu qui és a cada banda. Perquè qui és polèmica... Jo sóc molt partidari. Jo, més que com la veig, la pel·lícula, jo vaig sortir trastucat. Jo vaig sortir amb el cap, que em feia un mal el cap. Però, de bo, de estar girant-me i de dir, ostres, aquest ens ha plantegit en dues hores, com han entrat tants temes i tantes escenes i tanta història en dues hores. És llarga, la pel·lícula. Dues hores, clavades. Quan vaig sortir vaig pensar... No per llarga, sinó quan ha durat. Perquè hi ha tanta cosa, però perquè els actes, diguéssim, si ho dividéssim amb 3 actes, del segon al tercer acte hi ha un creixement gradual de la història que... Jo crec que aquí és l'ho inesperat, aquí és on la gent diu sí o no. Perquè la primera part, crec que estem tots d'acorda, que seria una mica aquest gènere que tu comandes justament, un gènere més teatral, més inclús, amb aquest punt dió salvaje, però evidentment amb drama, no? Un punt de personatges dins d'una casa i com van evolucionant en la relació... I és una pel·lícula tancada? Sí, pràcticament tot és a la casa, sí, no? Tota, tota, absolutament... Sí, però només hi ha un moment... Clar, és veritat, és veritat, perquè ella no surt. Sí, sí, sí. I, a més, aquesta primera part té uns secundaris de luxe amb la Michelle Pfeiffer i el Led Harris. Sí, sí, sí. Per mi són un millor de la funció. És increïble. Perquè, a més, sí que és veritat que té molt aquest punt d'after-hours de Scorsese, que és a veure què pot passar més, ara. Aquí es va tradir com hoquenoches, no sé si us recordeu aquesta pel·lícula. Totalment. Però és una escalada brutal de conseqüències, però, evidentment, nosaltres sempre ho veiem en pel·lícules de comèdia, no? El camí aquest del personatge que sempre... Que també és molt bodial, no? És aquest personatge que es va entrebancant delirantes, no?, en aquest cas és... És un personatge femení, que és Jennifer Lawrence. Perquè, al cas de la pel·lícula, és... Ah, sí que es podria dir entre terror o thriller, però és molt psicològic, molt interiorista del personatge, que és Jennifer Lawrence. I aquesta casada amb Javier Bardem, que també em va semblar com... I reconeixible, no?, Jennifer Lawrence? Jo l'he vist amb una imatge i he dit, no, no, no. No, no, no, no. Molt bé, amb la imatge. No, no, normal. El procre emocional que hem fet era més... Algo... Avui farem, però no a la pel·lícula... A veure, la pel·lícula és ella, evidentment, totalment. Però sí que té aquest posat que Bardem últimament... Sembla que l'Anna ha fet molt bé per fer de dolent, no?, que entra... entre peus del caribre... Ja fan més dolents. Ja fan més dolents. Sí, sí, però Hollywood s'ha adaptat ara com un dels grans dolents, no? Va començar, va començar. Sí, sí, sí. I aquí és un dolent, però un dolent... Però no dolent. No, perquè en realitat... fan unes escalades que jo crec que són... Aquí, potser, entren debats de societat i de religió i de... O sigui, què és el bé i què és el mal, es parla molt sobre això. I clar, què passa? Que són uns debats que té mentals, el personatge del Jennifer Lawrence, quan... Amb si mateixa? Amb si mateixa, perquè al final és una dona bastant resignada. Jo crec que és una bona pel·lícula per comentar aquí, com gairebé, per dir... No dic per fer un especial especial, però jo crec que sortirien... Hi ha discursos feministes. Hi ha discursos religiosos. Hi ha un poporrilla de coses que jo crec que és molt interessant de desgranar. El que passa és que jo entenc que arriba un punt que és tant la crescuda, però tan grossa. I ella, per què és... Perquè aviam el seu marit, o sigui, el Bardem, ve a ser com un escriptor. També fan moltes pinzallades. Evidentment, al final s'explica millor, però és una mena d'escriptor i està intentant treballar amb un manuscrit. I també és una dualitat, que es veiem molt en el cine, que és quan una parella un ve a ser com el més important, per exemple, laboralment, o sobretot de carisma, de cara a la gent. Socialment. Sí, socialment, i ella és més... Se la comença presentant com més el que es diu un mujer florero gairebé. És un personatge que va darrere del marit, que ella està molt feliç i ho fa tot per ell, bàsicament. I aquí comencen a trencar-se, quan ella es comença a donar de que... Bueno, si és el que toca fer o no. No sé, és que aquí està el tema, que jo crec que... És que és difícil d'explicar. És que és molt difícil, sí, sí, perquè sembla que no hi ha un guió que sigui tradicional, o clar... O un de vosso evolupament... La primera part és molt tradicional, la primera part... La primera part és tradicionalíssima, però després... Vull dir... La pel·lícula em folleix, senzillament. Sí, sí, sí. O sigui, canvia de gènere, canvia de tot, canvia de tot. De fet, jo vaig anar-hi a Amalfarà. Aquí el coneixeu perquè he vingut algun cop. I quan vam sortir, vam dir... Clar, és que dins de la filmografia d'Aronovski, potser és una part molt fosca respecte, per exemple, la fuente de la vida, que era algo més... més colorido, algo més... Però de totes maneres té l'afiliació d'Aronovski. Vull dir, ell sempre ha triat uns temes que, en principis, semblen quotidiants, normals... Exacte. És un moment que allò es desenvolupa d'una manera fora-señada. Sí, sí, sí. I aquí potser sí que és de les pel·lícules més terrenals en el sentit, terrenals de temes, és el que deies, eh? Sí. Però, clar, com evoluciona tot, et comences a plantejar si el que estàs veient, evidentment, és això. Sí, què és? Quin món estan vivint aquesta parella? I jo trobo molt interessant. És una pel·lícula de tertúlia requerida allò... És que el que és interessant és el llenguatge cinematogràfic que ell fa servir... És xarri, sí, sí, sí. No estaves atentant. Estava llegint-ho. O sigui, ell utilitza el llenguatge cinematogràfic per passar una sèrie de missatges que arriben o no arriben. I, aleshores, hi ha aquesta dificultat d'explicar-la o novel·lescament o teatralment. Perquè, vull dir, l'impacte és cinematogràfic. Perquè, per exemple, gairebé durant tota la pel·lícula, la càmera està centrada en ella, a la cara. És a dir, jo no sé si ho fan amb la càmera a l'Espanya, com els del dogma, o ho fan amb un estèdic... No, però sí que és veritat que té el toque dogma, 95. Això és totalment... L'il·luminació és pràcticament... Però jo, només veient-ho, diria... És llum natural, això, com algun reforç. Perquè són tot llum... És molt, molt fosca, la pel·lícula. Molt, però perquè m'ho acompanyen el to. Jo sempre el trobo fosca. Ostres, però depèn. A veure si comparem... Per exemple, si comparem amb... Ja no em surt com has dit la de les drogues. Requiem per un senyor. Aquí hi havia un to, també molt fosca, però la fuente de vida... És que és un to absolutament diferent. La fuente de vida són tres pel·lícules diferents. Totes conjuntades. És una mezcla espectacular. Aquí també podíem dir que són dos pel·lícules. El Disney Negro, per exemple. Jo la trobava molt... Clar que és Disney Negro, justament. El Disney Negro... Però jo la trobava... No hi havia aquella que era de prehistòria, que hi havia... No, eh? Aquesta ja no la vaig veure. Dels Evangelis Apocryps. Això estava bé, eh? És molt diferent, molt peculiar. Un sorprenent. Amb el que m'has diuen l'actor... No me'n recordo. La vaig veure i m'agradava. No tinc en el cap l'actor, però sí, sí. Ella és la Jennifer... No me'n recordo, però són dos actors molt coneguts. I és l'aventura de noer tradicional, però molt ben feta i funcionava. És dir, com a pel·lícula. Però no la que ha quedat, com a referència a la Bíblia, sinó la que es van retirar sempre a ser en els Evangelis del Consili de Trent. I després es veu com la connexió de les històries de la Bíblia tenen molt més a veure amb la mitologia, diguéssim, grega, babilònica, de la que ens ha quedat ara, que sembla que sigui una cosa molt exclusiva, molt diferent. I cada una sensació de la forma que parlem, que aquesta és molt més trencadora, que és una pel·lícula que està molt més... O sigui, jo potser diria que, de tot, està, inclús a la que ho comentaves, de Disney Negro en el sentit d'un trauma intern i uns deliris de cop. La personatge femení. La personatge que s'adona, que està trencat per dins, i que aquest sentiment l'extreu fora, perquè, si no recordo malament, Disney Negro tenia moltes parts de... de deliri, o sigui, de una bogeria. I aquí és un deliri, però comú, perquè ja no és ella mateixa, no és ella que tingui al·lucinacions. Per dir-ho així, aquí ja és una escala de narrativa que, clar, això, aquí també està el tema, és com a línx amb Twin Peaks, la nova, és... Això es potser se li permet a Aronopsky, perquè sabem qui és Aronopsky, però això potser ho veus d'alguna persona de zero. Ostres, és la pel·lícula... Sí, perquè, clar, és una escala de... No ho volem fer spoil, però crec que aquí, al contrari, crec que estem fent... Va passar al Godard. Vaig fer créixer la gent per parlar. La primera que va fer, com a director, va dir que no s'havia muntat. El Godard, diu. Sí, sí, sí. És el millor que ha fet, eh? Sí, per mi és el millor. No ho sé, s'havia muntat, però és trencador, absolutament, del que s'havia fet mai, no? Llavors, clar, és tot molt ratiu. Però de totes maneres, va amb una altra direcció. Vull dir, no és el Godard. Vull dir, jo no la compararé a gens amb el Godard. No, no. No, és més l'esbonteria, per els temes, per les temàtiques, aquest... És evident. La inició final, aquesta de la humanitat, és una merda, que és el que acaben dient sempre, les bonteries de les pel·lícules. Això, entre dog, mil, melancolia, aquestes pel·lícules, que és molt... Això diu, en l'Arzuntria, un missatge, no? Sí. Això diu, en l'Estrela. Ui, en l'Arzuntria, totes les pel·lícules et fan una bufota de la cara. És que el món acaba desfet, no? En algunes pel·lícules. Ja fa estona que, sobrepiciament, fins i tot cantant, vaig dir en pel·lícula del Més, pel·lícula del Més, de The Mother, però no sé... Puc preguntar perquè es diu... Madre. Jo crec que no surt cap, Madri. Sí que surt. Sí que surt, però no ho farem l'espoiler. Quina pena. Jo crec que no, perquè, a part... Que aquí no vulguis sentir. Si tu podries fer una interpretació, l'altra cosa és el que diu ell, no? Però a vegades sembla que difereixi el que fa un director amb el que veus. Després, no? Quan un director l'entrevista i diu, això és això, i tu dius, hòstia, però jo havia vist un discurs... No ho veia. Un discurs... El guió és d'ell? El guió és d'ell? Ostres, jo crec que sí, perquè el que recordo els crèdits està posat allò com escrit i dirigit per ell. Sí, sí, sí. I llavors, aquesta mare... Confesso que vull una pel·lícula així. Tant de raó fa una mica de respecte. Aquesta mare es podria també... identificar amb la mare terra. Exacte. És una de les interpretacions que corren, però vull dir, de la pel·lícula no em poden treure moltíssimes. Amb la BSA. Tantes com espectadors pugui tenir, vull dir. I llavors, quan estava odiant que contrastava les dues visions que heu tingut de la pel·lícula, en quin sentit la contrasteu? Bé, perquè a mi em va deixar fora. És una pel·lícula o bé que t'hi identifiques absolutament, com ha fet en Pol i... No cal dir que és legítim, però a mi em va deixar fora. Ho vaig trobar senzillament exagerat. Sí, sí que hi ha... Jo crec que el gir és l'accés. I l'accés d'exceso, d'excessiu. I hi ha una escalada que... És aquí, al punt d'inflexió, l'escalada. És si tu en passes o no. Perquè, evidentment, el creïble i l'uno creïble allà és difunt, però... No, eh? Els protagonistes ja per no parlar més d'aquesta oligòria. Al final ho explicaran tot. Racer Kropp i Jennifer Connelly. Sí, exacte. Canvisió d'Orobsky per a Orobsky ja està, eh? Exacte. No sé, per un altre dia. Jo tinc la sensació de la forma que parlen, que no tenia res que veure això amb això. Tinc la sensació que és molt més de... de que t'agradi i entri i no hi entri. Però Orobsky és experimental, sempre, vull dir. Has d'esperar una cosa nova a cada pel·lícula. És la seva marca. Però no era tan experimental. Era experimental, però no tant. Jo penso que era més... La sensació estava en el fet de que havia tret de l'esfuscó una cosa que no s'havia publicat de manera externa mai. I llavors era revolucionant en qualque es posava en contra de la versió oficial d'un estament tan poderós com la... Però, com a pel·lícula, els actors funcionaven. La pel·lícula tenia un guió, tenia una història, i tot lligava. O sigui, no era això interpretable. Allà entrava tothom, jo penso. No hi havia dubtes d'entrar. Sí, és com el lluitador, que no l'hem inventat. El lluitador és Mickey Rourke, també. És una pel·lícula més o menys convencional, però que també té una profunditat, que no té l'espera amb el personatge. I el Mickey Rourke recuperat després de molts anys, fent un paper llavellament profund. A mi no em va agradar, eh? Jo confesso que mentre no em va agradar, li vaig dir una pel·lícula que em va agradar, el lluitador no hi vaig entrar tampoc. El que dius de vegades, no? Al gustos colores, no? Clar, però hi ha un artista, com l'altre dia diem, amb el Nolan. I que t'agradi o no d'un quer que... Clar, vull dir, posar-hi un artista... I també hi tenen parlant d'un auto, que jo crec que també... És un ocsessiu, eh? O sigui, perquè a Interestellar hi ha punts de... de que sobrepasse, jo crec, molt... Molta mentalitat d'espectador, diguéssim... Perquè no... o sigui, no hem d'oblidar que les pel·lícules de Nolan, en general, són pel·lícules pel gran públic. Que t'arapi també la crítica i els alternatius, però són pel·lícules grosses, són de majors, que es diuen, no? I, a Interestellar, puc entendre que hi hagi gent que... que s'aturi un moment d'accessibilitat. És que, al final, és veritat, és a sobrepasse. Home, no gran autor, no? Tindrem l'ocasió de veure la seva pel·lícula. Aquest dius, ja ho vaig estar buscant, perquè en Pol va posar un comentari a Facebook, i llavors van mirar, ja, que van dir, va, anem a veure aquesta pel·lícula, però no hi era. No hi era. 9,5 sobre 10, és la teva comissió. La reina Victoria i Abdul. En canvi, jo vaig a la vulgaritat. No, la vulgaritat no, no. A veure, no, perquè és una pel·lícula... Entenc que és una pel·lícula per gran públic, és una pel·lícula pensada per agradar molta gent. És una pel·lícula, al meu moment de veritat, d'un bon director. Les difèiem feies, és un bon director. I ha fet coses molt diverses. Jo penso que entre... de les primeres que va fer... que ha fet l'Andès, per exemple, no sé si la recordo. I abre't de oreja. Per exemple. I m'hermosa la banderia. I la van, com s'ha de dir, la camioneta. Això, que és quan ell és anglès, i això és l'etapa inicial. Després ha fet coses com... ha fet coses com la del Malkovic, les amistades pel·lidoses, per exemple. Molt bona, eh? Jo crec que fa... utilitza un món i una... i una situacions que són d'una determinada època, però les fa margir per parlar d'aixers humans, bons, dolents, malvats... I això no és fàcil de fer, i ho fa. Després ha fet altres coses. Jo recordo la rei... De Cuin, em sembla. De Cuin, que era la de la Helen Mirren, que és una pel·lícula oportunista, clar, bueno, perquè està basada en el moment en què mor la Lady D, i, de fet, la centra en com ho viu la reina Isabel II, que li suposa un canvi de paradigma mental per mantenir-se amb la monarquia, perquè realment trontrollen aquest moment. I aquesta visió, i la visió d'entre la reina i el poder que en aquell moment era el Blair, estava ben vista en la pel·lícula, perquè fa d'una cosa que podria ser un col·lebrón, em fa una història ben escrita, ben interpretada i ben situada. Després jo li recordo... Li recordo a l'Estats Units a fer una que es deia Filomena, que és l'ajudidenc, per això de dir, perquè ara l'ha interpretat la reina aquesta, la fa l'ajudidenc. Era una pel·lícula senzilla, però que arribava perquè jo ara passo ja l'ajudidenc, l'ajudidenc és una grandíssima, grandíssima actriu. I, per tant, allò que toqui ho transforma. Llavors, a Filomena fa això, perquè podria haver sigut una història exacta de plorament, perquè és una dona que li prenen la criatura quan és petita, llavors ella es passa tot el dia a dia, i al final la busca, i la busca amb un periodista que també ha fracassat, són dos fracassats que s'uneixen, i els fracàs els uneix, i el fracàs vital, i això dona cosa a tota la pel·lícula, i això estava bé. Vull dir, que l'Estefan Fries és un home que ha fet coses molt diferents, i encerta el to, per dir-les, que això per un director, no sé si el que vosaltres deia abans és un altre tipus de to, però l'Estefan Fries trobo que té el to de l'humanit, del que agafa humà, de que agafa uns... Deu ser molt bon director d'actors. I els seria, clar, perquè la Helen Mirren és molt bona actriu, però, a més, és que ho fa molt bé, i l'Ajudi Deng és molt bona actriu i bro del personatge. La pel·lícula, sí. La pel·lícula és la història de la reina Victòria, de finals del XIX, que va arregnar 60 i pico d'anys com l'actual, i, a més, aquesta gent deu tenir un gent en particular. Però, bueno, va arregnar perquè va ser reina molt joveneta, i es va casar amb un cos i germà, que era de la banda alemanya, va tenir 9 fills, es va morir... Ella era en una parella curiosament enamorada, malgrat que fos un tractat comercial, que és el que passava a l'època, amb els casaments reals, i, llavors, ella devia ser un personatge particular. Primer, arregnar 60 i pico d'anys, fa particular a qualsevol, i fer-ho matisos, unes èpoques i unes altres, tan bé. I després, la monarquia anglèsa té unes connotacions que no té cap altra monarquia, perquè ha tingut un imperi extraordinari, i ella està al regne, al moment de gran... De màxima solució. El moment és més important. Llavors, la història és l'última etapa d'ella, que està avorrida, cansada i tot el que vulgueu, té a prop de 70 anys, em sembla, i per celebrar els 50 anys de la conversió que és... que està arreglant a la Índia, li porten un regal i venen dos personatges, i un és guapíssim, és l'adult, el perfecte... Total, que la història és que ella, que està avorrida de tot, i que la vida... Bueno, la descripció de la personatge és... entre consentida i poderosa. Entre consentida i mimada, vull dir. I de vegades, banal. Però tot i així, a ella, el fa el personatge aquest. Aquest noi li transforma una mica la vida, perquè el troba diferent, el troba guapo, segurament, i el troba... I el troba que, si pot entendre, d'alguna manera... I potser això n'anamora, diria jo. Clar, té 70 anys i pico, eh? Però aquesta és la història. El manté al seu entorn, en contra de tot el seu entorn, que deu ser poderosíssim, i aquesta és la història que descriu. És una història real que, quan comença el pel·lícula, diu... amb toques del que suposo que l'Estefan Fries ha pogut poder. Llavors posa punts d'humor, punts de dolent, perquè, a més, grafa una persona de la Índia, en un moment també l'enganxa, perquè en aquest moment que tenim problemes de xenofòbia, a totes bandes, ell agafa un índio, i el col·loca al món més... més tradicional, però... Anglosexor. Exacte. Anglosexor, però amb tota la potència del conservadorisme més potent. I, per tant, el col·loca en aquell món, i, com si diguéssim, guanya ell, en aquest aspecte. I, per tant, en això fa, sí, que fa una visió actual. O vol fer-la. La història, en sí, no és una mica plana, però el món que crea, i com a amistades pel·ligroses que feia aquella descripció tan magnífica, aquí la descripció és extraordinària. I, com que la senta amb l'ajudidè, doncs us una partícula que la pots veure bé. Molt bé. Les veurem, aquesta i l'altra, no? Però que no és una gran pel·lícula. Això també us ho dic, que jo crec que té d'altres millors. Sí, sí. Però és una pel·lícula que sí que... et treus el barret, com surts. Està la rei Francesc. Ai, en toca, en toca, en toca. Estava aquí, en Badalit, sentint de carme. A veure, Mireu... Com que no et veig, no sé si te'n balladeixis o no. Això ja és de sessió teva. Jo estic de cara, jo estic de cara. Només quedava aquesta cadira. No, però es pot moure tot una mica. Encara tens ocasió de veure'm una mica. Si no, per allà no ho vides. És colteu. Sabeu que a mi m'agrada això d'anar agafant històries i pel·lícules que se surten una mica del convencional, fins i tot dels circuits convencionals i comercials, i llavors vaig tenir allà mateix l'ocasió d'anar a veure a un restaurant del carrer de la Mercè, una pel·lícula que passava en el restaurant aquest, un restaurant dominicà, la República, Barcelona, un documental que es diu, com tu comentaves, Joan Estala-Raíz, dirigit per un sociola que és criptòid documentalista venezolà, escoltant el 1980, que es diu Juan Carlos González Díaz, i que té com a... Aquesta frase, és que clar, llegint aquesta frase, jo crec que ja es podria fer un programa i un tema d'això. Diu que aquest home l'interessa al periodisme de Pau, com a egne de canvi i la narrativa com a possibilitat creativa. Clar, això vol dir que aquesta pel·lícula, l'Estala-Raíz i tot el que faci aquest home, no serà un cinema per passar una estona per entretenir, sinó un motor de canvi. Concretament? Per conscienciar. I per donar veu i donar relleu a situacions que segurament no tindrien ocasió de sortir a la llum, sinó fos perquè hi ha una persona que posa una càmera que publica unes imatges i que això dona veu a unes persones, en aquest cas, a tres dones, que són representants d'una comunitat molt gran a la República Dominicana, que són els descendents de gent que van des d'IT, recordeu que jo no ho tenia massa clar, vosaltres segur que ho teníeu superclà, que a IT i la República Dominicana reparteixen la isla de l'Espanyola, que quan ho van explicar vaig dir, sí, és veritat, però no recordava del tot que està ja molt a Palau de Cuba, al Mar del Carip, i llavors que van tenir les seves discrepàncies i els seus enfontaments fa ja uns quants anys, uns anys 50 del segle passat. Llavors, com ha resultat d'això, els descendents que van a treballar, com els Andalusos, els Estremenys, aquí a Catalunya, a Espanya, en el cas de la گçosa, doncs ara resulta que tot i que la llei de la República Dominicana diu que tothom nascut a la República Dominicana, té nacionalitat, les institutions de l'estat neguen la nacionalitat a aquestes persones que han nascut allà pel fet de ser descendents. Deixant-ho fòbia, claríssima, de rancúnia... I una situació, virtualment, surrealista. Imagineu-vos que has viscut allà tota la vida, que fins i tot els teus pares No t'han dit que provents d'aquesta real itiana i de cop et diu el govern és que tu no pertanys enlloc, et converteixen de la nit al dia en una patrida. Aquesta paraula és brutal, és manquíssima, però és brutal, no tens a on caure mort, directament. Estàs allà a un lloc a casa teva, i a més a més si no tens a què... Això es diu la Junta Electoral, que és la que concedeix als permisos, diguéssim, de residència. Si no tens això, a la República Dominicana. Si no tens això, no tens possibilitat, atenció, que la cosa és molt bèstia. No tens possibilitat d'estudiar, no tens possibilitat d'accedir a una feina, no tens absolutament a una feina. Per tant, la gent que surt, concretament, les tres protagonistes, i bueno, molta més gent que la veus manifestant-se, però les tres protagonistes, que es diuen Ana Maria, Dacey i Virtudes, les veus recollim, escombraries pel carrer, intentant treure uns cèntims de jo perquè no tenen possibilitat de viure en lloc més. És a dir, és una situació que dius, gairebé no te l'acabes de creure, i la raó i el nom d'aquesta pel·lícula, hasta la raïda, és això, és intentar esbrinar com pot donar-se una situació com aquesta. Llavors, arrel això a partir de les manifestacions d'aquestes tres dones, i de tot el que està passant per allà, vas tirant cap endre en el temps i acabes entenent que és això, i clar, quan surten, que no és que no estiguin acostumats, sentir polítics dient que no hi ha persones en exclusió social en aquest país, i clar, estàs parlant el documentalista, el Juan Carlos González, està parlant amb aquestes persones, que, veritablement, els han deixat sense identitat i sense nacionalitat. Bueno, no sé, és una història, veritablement, que sobrepasa la... I ell, la rodada on? Allà, clar, allà, inevitablement, perquè allà és on està passant, ell és de Caracas, però està molt conscienciat des d'aquestes persones, i com deia, el que vol és fer que el seu cinema, que posar unes imatges serveixi perquè aquesta gent, com a mínim, tingui una visibilitat, és que si no ningú no parlaria d'això, si no fos per aquesta pel·lícula, jo no havia sentit mai d'aquesta situació. A les notícies no ho sentirem mai, això. Deu ser el cinema, ha de ser una pel·lícula que ho tregui. Aprofito per dir, perquè jo sóc així, ja ho sabeu, que faig spam continuament, doncs que amb el Juan Carlos González parlarem de mà, l'MKC, entrarà per telèfon, per si voleu sentir les seves paraules, i David Macián també vindrà al programa, que tindrem allà un a l'estudi i un a l'altra per telèfon, i posarem en contacte, que això és una cosa que m'agrada molt, a dos creadors, perquè David Macián també està preparant un documental sobre un tema que segurament sí que heu sentit a parlar, que no recordo exactament, potser em podeu ajudar. El nom que s'hi ha posat aquestes treballadores dels hotels, que han anat cobrant cada vegada més diners, i fan la mateixa feina, estan tot el dia... Les ketties o què? Sí senyor, sí senyor, una paraula d'aquest estil, per indicar, bueno, un grup, unes persones que estan intentant reivindicar sindicalment, quan els sindicats ja saben que ara mateix, com és com si no tinguessin la força que tenien en el seu moment, i llavors, David Macián, que fins ara, bueno, és ja, sí, és millor riure per no plorar. Bueno, els sindicats ja es deixem ocorre perquè, en fi... Francesc, no entes, quan tu dius que poseu en contacte aquests dos dirigents... Telefònica. Sí, això ja ho entes, ja ho entes, però quan dius demà, et refereix el proper dimarts? Demà, demà, a Més que Cinema, Més que Cinema de Ràdio San Vicent, que vindrà David Macián, parlarem de la mano invisible, ha estat ara Donostias, en Sebastián, presentant... Sí, està fent competència. Sí, jo ho veig, jo pensava que... És la competència, no, és espam, és espam. Diffusió. Clar, perquè, a veure, no, ara mateix... No et dic res. Ara mateix ja no hi ha competència, perquè això es pot sentir en directes, pot sentir en podcasts, pot sentir de totes les maneres imaginables. No, jo només que no entenia el teu futur, a quin futur es referies? Hi ha una cosa que és curiosa i és veritat que el cine té aquesta particularitat, també el tenen altres coses, però a mi m'ha fet pensar, quan t'explicaves això, es deia el club, aquella pel·lícula... Sí. Doncs que... Argentina. Argentina. Chilena, Chilena. Chilena, Chilena, sí. Que tracta dels capellans, que estàs de closos en un lloc i... Bueno, aquella pel·lícula va donar peu a la palza, però és de pel·lícula americana, que va acabar de la mateixa, que va ser... Spotlight, no? Spotlight, no? El que va guanyar l'Òscar? Sí, no la vaig veure jo aquell. Doncs és millor el club que Spotlight, però bueno, això són coses opinables. El club era molt bona, eh? Molt bona. Doncs jo penso que el club va donar peu, i que és, doncs, tot un moviment i una línica. És un coneixement del tema que no... Fins que va aparèixer el club, la gent no sabia d'aquest tema, és a dir que... Això jo ja proposo, Joan, si tu vols apuntar, per algun dia d'aquest trimestre o del trimestre vinent, aquesta frase, el periodisme de pau com a egne de canvi, i la narrativa com a possibilitat creativa. És a dir, clar, és un tema, veritablement, és el tema del documental de creació, que hi ha un màster o hi ha màsters a diferents escoles de cinema. Però tu tenies en se'm algun dia, també, o no? Però tu tenies un altre. Efecte, en fa gràcia, perquè... No és per ja entrar, eh? El material, però en fa gràcia, perquè a les entrevistes que he anat veient de... de Alejandro Giorowski, ell, que és una persona bastant mística, com sabeu, que té molt el tema de psicomàgia, tarotista, senador... Però... Mira com entra, mira com entra el tema. No, no. Em fa molta gràcia, perquè justament... Senador de Malaltia, senador... Senador, dius? Sí, bueno, més de... De la mente, no? De Senado? O de Senado? De Senado. No, no, no. Andava a posar la defensiva. Perquè ell mateix s'identificava com un guerrero para la paz. I em feia gràcia com aquesta mena de paradoxa, no? Sí, sí. De la violència contra la no. Clar, no, però guerrero, perquè ho entén, com a un guerrer, com una persona activa, respecte, exacte. Lluïte, jo. Era curiós, era curiós. Ja. Vinga. Perdó, l'he posat. Començava amb por, eh? Vinga. Aviam, ja hem dit això, que és una persona molt mística, que per a autista, inclús mim, també, però evidentment la seva faceta... Ha nascut... És xile. És xile. Sí, sí, sí. Ara que té aquesta real que tu deies, no? Que és... ell és de real. No, és de... És jueu, és jueu i craniès. Sí, sí, sí. És de jueu i craniès, no? I craniès. I s'ha nacionalitzat francès amb el 80. Sí. Amb el 80. Sí, de fet, ell va molt per, diguéssim, territori francès per a moltes produccions, i això també, i per a Mèxic, sobretot. Aviam, estem parlant d'un personatge, és que heu dit abans que és un personatge, però personatge molt pinturès. O sigui, una persona que ha fet direcció de producció escrit, escrit guions, escrit còmics, novel·la, novel·la també. Sí, sí, novel·la, poesia, ha composat, o sigui, també moltes de les seves pel·lícules són músiques seves, ha actuat, o sigui, també la gran majoria, la gran majoria de pel·lícules és ells, el protagonista, director teatral, hem fet milions de coses. I una cosa que se li ha estacat bastant... I actualment ho ha fet, així, o a França? No, no, sempre, jo... Des de la primera pel·lícula del 68, que és Fandor Ilys, allà, de fet, allà, crec que ell no surt, jo no ho he segut veure, però és una pel·lícula molt experimental, extremadament experimental, i és on ens atava la seva etapa surrealista. Evidentment allà és on vaig a caure tota la controversia inicial de la seva figura. Perquè va començar a moure's per festivals, evidentment, bastant alternatius, i inclús allà hi havia... hi havia baralles, pràcticament, és aquestes pel·lícules que chequen una pulsadora brutal. I aquesta pel·lícula és que no sabria dir ben bé les sinops, i si és que l'hagués d'escriure d'alguna forma, vindria a ser com una parella d'una noia, que es van... com això que diem de madre, com una passejada per la pel·lícula, es van passejant i van apareixent coses que estan surrealistes, una cosa bastant excèntrica, i sí que és veritat que, evidentment, hi ha trama, però sí que és probablement de les seves pel·lícules. És la primera. Les seves pel·lícules més, més, més, com abruptes i una cosa bastant estranya. I de quin any és això? Del 68, del 68. Ha fet poques pel·lícules durant... Si fa tantes coses, ja veus. De fet, l'última pel·lícula és de l'any passat, que és Poesia Sinfin, que també va anar a Can's, però sí que és veritat que es nota que potser ja és l'última en el sentit sinatogràfic. O sigui, com ha fet un tancament que se'n va... Sabeu, és una mica el seu estil, que ara parlarem, però jo crec que és tant, tant, tant autogràfic, de fet, el protagonista es diu Alejandro Jodorowsky, que jo crec que és més com una forma de tancar inclusferides o disputes familiars, i alhora seguir parlant dels seus temes, que ara parlarem. Però, a partir de la seva primera pel·lícula, va començar a trobar Serr Finançament, que això és el més interessant, que li permetia ser absolutament lliure creativament, i això pocs directors, actors, autors, ho poden dir, que és... Ell mai li van impedir, fins a una pel·lícula que crec que tots ja sabem quina és, no li van impedir mai cap mena de decisió, de direcció, de guió, de música, i ella el que evidentment li tirava més és el circuit surrealista, de fet, tenia molt bona relació amb Buñuel, amb Dalí, i la seva segona pel·lícula és el Topo, que és del 1970, i aquí el Topo ja començava, evidentment, ja amb diners, començava a tractar les seves pel·lícules, com faria a partir de llavors, que era, segons ell, el que es proposava és crear una experiència psicotròpica, és a dir, com si estiguessis en LCD, com si estiguessis trucat, però a partir dels cinemes, a veure les seves pel·lícules, tu tinguessis aquesta sensació, de desbocar o tot, i realment el Topo és, potser, la primera pel·lícula, que això ja se li em va bastant de les mans, els seves mans estava perfecte, però sí que pel públic, i sobretot pel gran públic, perquè era una pel·lícula que ja estava una mica més encarada als grans cinemes, però sí, a ser estrenada, oficialment, ja no tan en festivals. I el Topo, no diré tan les inopsies, sinó com es vania en el seu trailer, i hi havia una V1Off que anava dient, el Topo no és un western, va molt més allà de qualsevol western, el Topo no és una pel·lícula, no, perdona, el Topo no és una pel·lícula religiosa, contiene todas las religiones, es una pel·lícula mística, el Topo es sangriento, es tierna, es sexual, el Topo es milagroso y terrible, es gracioso, es violento, el Topo es monstruoso y cruel, y el Topo es más que espectáculo, es una experiencia para toda tu vida. O sigui, clar, a veure, també té un punt, que si heu vist entrevistes, o vaig a veure el documental de Dion, té un punt bastant super, i bastant egocèntric en el sentit artístic, però és que ell té bastant clar que l'art, o sigui, l'art per l'art, de fet, un dels temes que més ronden per les pel·lícules és gairebé aquest odi etern, els diners i els vents materials, sempre hi ha algun personatge o que ho esmenta o que literalment es cremen diners, que literalment es destrossen mobiliaris de la casa, però pel simple fet que això no importa, això no resta, on l'esperit sempre resta. I aquest és un altre dels seus temes, és el tema de l'esperit, el tema... Ja no sé si religiós, perquè, com diu aquí el Topo, és una mescla de totes les religions, però sí que si ell s'identificant una, potser és més la budista, hi ha molta imatge de rapacaps, com a símbol de pureza i a tot això, però sí que... té aquest tema de religiós, místic, espiritual, com el camí del personatge, o sigui, el Topo, i sobretot la que veurem després, que és la montanya sagrada, el camí del personatge és místic, o sigui, és que l'esperit li demana evolucionar, i aquesta evolució, evidentment, comporta un viatge absolutament surrealista per a tota la pel·lícula. I té altres temes, a part de l'art i la religió, que és, per exemple, el sexe està molt present, i, de fet, inclús a l'última poesia, és que, en fi, tenia, fins i tot, aquestes petites referències que feia també cúbrica en l'àmbit sexual, per exemple, en enja mecànica, que tenia tots aquests objectes fàl·lics, i tot... En aquesta pel·lícula també, però el Topo també s'hi veu, que és una forma d'expressió que també és veritat que té aquest punt de controversia. Es nota molt que és un personatge de Jodolski molt provocador, va... en moltes pel·lícules fa sortir, i jo crec que és perquè sí, fa sortir esbàstiques, o sigui, molts personatges vestits de militar, lluenses bàstiques, però sense cap mena de... Suposo que, clar, evidentment hi haurà una explicació més lògica, o sigui, passen per allà, al davant de càmera, amb unes bàstiques, i com això també, aquí potser tu hi ha diferències francès de si t'agrada o no, com autor, perquè ha fet servir molts animals sempre, de fet, les pel·lícules es semblen zoos, de vegades, a la muntanya segrada és un no parar de veure animals, i molts cops els utilitza com a... via violenta, és a dir, és bastant... Cruels, sí, és bastant cruel, bastant cruel perquè sí que és veritat que ho fa amb gran mesura per expressar com és l'ésser humà respecte, com manipula la naturalesa, perquè molts cops aquests animals estan són mesos, o són zoos, o són espectacles, o són... simplement... animals d'acompanya, però que pot ser un flamenc o una zebra, perquè veieu també el nivell de produccions que hi havia perquè hi havia tot, hi havia elefants, hi havia de tot, i però sí que té aquest punt, bastant... bastant cruel a les pel·lícules, amb els humans, amb els animals, amb tothom que passa, i... però això sí, té un aspecte bastant teatral, paròdic, molt satíric, de tot, o sigui, de política, de societat, de religió, no és que, evidentment, elles casa molt amb la seva... amb la seva concepció, que és la que potser és més coneguda jo, que és el tema més terrorista, més espiritual, més de que... Seria com un... Pablo Coyelo molt, molt, molt, molt radical. O sigui, un radical... radicalisme de tu pots, però tu pots perquè cada persona és única, i cada persona té un talent, és aquest estil de discurs, però les seves pel·lícules, aquest discurs està desdibuixadíssim en un... en un context que és... no sé si heu vist moltes pel·lícules, moltes, les que té, però sempre té aquest punt de... de fàstic, o sigui, d'obsanitat. A veure, a les pel·lícules que tu has citat, fins ara, no hi entra el terrorisme. No, no, clar. Descobreix després... Ara que entregaré amb la Montella Sagrada... Jo llegiré que la Montella Sagrada està... Sí, sí, sí. Quan connecta amb els vells, bruixots silents... Exacte, que fa llibre també dels bruixots. El que hi ha en aquestes pel·lícules, també, és un salvatgisme... No, però el topo hi havia molta figura. Evidentment, més religiosa que terrorista, en aquest sentit. Però hi havia, evidentment, és el tema central, pràcticament. Sí, sí. Però vull dir una mica, com seguint el salvatgisme i la violència del nou cinema brasilero, que jo penso que el va influir molt, sobretot el Robert Rocha o el Rui Guerra, no? Exacte. I llavors, ell... era molt independent. Era un home que feia les seves pel·lícules... Clar, i aquesta és la sort, també, jo crec. I com es fa? I que... són absolutament personals. Vull dir que no les pots lligar amb una altra cosa. Exacte, sí. I que té un món particular que entronca també amb el grup pànic que hi havia a París, que ell, en els anys 60, formava part del grup pànic junta amb el Fernando Raval i junta amb el Roland Topor, que era un dels 80 milions del segle XX. I precisament, la primera pel·lícula que fa és una novel·la de la Raval, que és autobiogràfica, però de la Raval, perquè el Fernando és Fernando i l'Illis és Lluís, que és la seva dona francesa. Llavors, ell imagina que són els joves i que van per a mi... Aquesta gent, com has dit tu, que va estar en contacte amb el grup sorrealista, fins que els van fer fora, vull dir, perquè... Hi havia una radicalitat també. Ja no els aguantava, no? Vull dir, perquè eren molt més sorrealistes que no pas els sorrealistes aquells francesos. Aquests són patafits. El Camp de Vall eren senyors de la classe alta francesa i molt cultes i tot això. I llavors, quan Buñuel i Dalí arriben, vull dir, es troben que allò és un sorrealisme que n'és de la terra. Però és clar, quan es troben a Marraval i Jodorowsky, que són molt més joves, vull dir, encara és un altre cop de puny a la boca dels sorrealistes, no? Exacte. I mira, ja que dius gent afín a Jodorowsky, quan es va estrenar el topo, gent, per exemple, com John Lennon, li va agradar tant que va comprar una de les còpies i, clar, aquí va començar a trobar més finançament encara, com per al final arribar a fer, jo crec que per mi és de la millor que ha fet, que és la molta ja s'agrada. Sí, sí. Aquí, si haguéssim de dir de què va, que és una mica complicat també, potser menys que que fan doilis, però ve a ser que és un grup de persones, o sigui, el protagonista, que és el seu fill, de fet, i és una persona que s'embarca en una mena de viatge on el seu guru, que vindré a ser, Jodorowsky, evidentment, vol acompanyar un grup de persones que són com una mica les més poderoses, sinó que tothom ara venen 6 o 7, les més poderoses de l'univers, com gent que fabrica armes, gent que... Sí que és veritat amb un punt molt histrionic perquè hi ha una que és que fabrica armes pels nens, però per instruir-los de cara a futures guerres, són armes que instrueixen, per exemple, que els mexicanos, a més això surta la pel·lícula, que creuen els mexicans, que els mexicanos són mala gent i els hi van instruint, fins que quan siguin grans s'escarreguin, per si un cas, que és una maniobra de contenció per si un cas algun dia passa alguna cosa, i són els personatges que és una odissea cap a la inmortalitat. És un cas que utilitza el sofisme, que aquí jo estic llegint. Bueno, el sofisme, però suposo que en el sentit de rebatre-ho tot, sí que les seves pel·lícules, per això és el que deia el top, no és ni una cosa ni l'altra. Jo crec que fa discursos molt personals, però són discursos que tant en política tant podrien... no ser bons sinó al contrari, tant podrien provocar a l'esquerra com a la dreta. En el animalista, tant pots llegir, tenir lectures animalistes com, evidentment, supercruels. És un provocador nat. Jo crec que és el que li ha tirat més a l'hora de justament això, de trobar aquest finançament bastant alternatiu d'uns macenes que l'han seguit bastant. O segur, perquè... Sí, sí, sí, que ha de tenir alguna banda, perquè fer aquestes... saltos mortales? Sí, sí. I la manera que s'agrada, probablement, és també, evidentment, és on comença més el tot erotista. Hi ha molta presència de l'esquerra. Si jo no soc un gran tés enterota, però sí que és veritat que es nota moltíssim amb una influència, perquè directament surten l'evolució dels personatges, es transmet a partir d'això, justament. I el treball que feia en relació a Jun, si era un documental... Sí, i Jun, o sigui, just després de Montanyes s'agrada, li van preguntar què volia fer, perquè ja era com, bueno, que vols parir ara més, perquè tot anava a l'alça. I no volia contractar el dali. Sí, sí, i aquí el que passava és que ell va dir, doncs vull fer Jun, que més que no hi... quan ho va dir no l'havien llegit. Segurament s'ha d'anar a una gran història de sense ficció, perquè la sense ficció estava molt a l'alça. Encara no s'havia fet estargors, de fet, era just abans, i va començar a fer una mena de camí arreu del món, justament agrupant professionals. I no professionals de tècnics, sinó aquell el que buscava era justament guerreros espirituals. És a dir, gent que artísticament poés expressar el que ell volia. I que entre aquí hi havia música de Pink Floyd, per exemple, i tothom va dir que sí, vull dir, aquí, en el documental, aquest de Jodorowsky i Jun, que per cert, encara estan fent la filmoteca, s'explica tot això, vull dir, és un documental brillant, o sigui, boníssim, però van ajuntant a dali, a Orson Welles, inclús, van ajuntant moltíssima gent, moltíssima gent. I al final, com passa la majoria d'aquestes coses artístiques, és que quan entra el tema dels diners, doncs, evidentment, i era una pel·lícula que, teòricament, es va pressupostar de 15 milions, i que, evidentment, ara, amb els pressupostos que hi ha, ara, extratosfèrics, això es faria un micromassanatge, i crec que s'alcedia, però en aquella època, les grans productores van a descartar fins que es va quedar en res. Has dit, gent, que el delí volia cobrar 100.000 dòlars per minut. Sí, no és que vulgués, sinó que ell va dir que volia ser el més cotitzat, el més cotitzat. A l'època no et dic res. El que li van proposar és, crec que, a la hora, o sigui, ell deia que volia cobrar 100.000 a la hora, el que passa és que li van proposar, li van dir, li van dir, escolta, i per què no li fem un contracte en cotxes de paraura per minut, però per minut en escena, a la pel·lícula, i clar, potser calculaven de què diuen sortir a 4 minuts, i li cobraran menys, però ell va dir que hi havia un altre contracte, o sigui, històricament hauria sigut la persona més ben... És vegada que és el que vulguin. És que, clar, és una borrada. Sí, m'he deixat per la flexa. I intento avançar, perquè... I a partir d'aquí, clar, va ser una decadència absoluta que no s'hagués fet diunt, que justament al cap de pocs anys, que al cap de 4 o 5 anys s'estrenaria Star Wars, amb totes les referències, diguem-li, referències, diguem-li, usurpacions del diunt de Jodor Obski, i com aquesta, amb moltes pel·lícules de sense ficció, van agafar moltes planificacions del llibre que van fer juntament amb Moebius. I Moebius, que és un dibuixant que potser el coneixeu bastant, es van embarcar també a fer ja cómics, com Elincal, o los technopadres, o... Sí que és veritat que estava més en la línia de diunt, i segurament són com los deshechos, que no va poder arribar a fer en la pel·lícula, ho va aplicar en els còmics, i sí que tracta temes més futuristes dintre de les distopies, aquestes surrealistes que fa ell, però alguna cosa més futurista, més de l'univers, més de viatges interespecials i intergalàctics, i aquí, clar, es diferia bastant en l'espectació natogràfic. Però... A veure, això. I després va fer l'any 80 va fer un altre pel·lí, que és a Tusc, que vol dir Cuerno, i què passa és que sí que, inclús ell mateix diu que no... com si la vulgués treure de la filmografia seva, perquè és una pel·lícula... És com Santa Sangre, després el 89 va fer Santa Sangre, que era una pel·lícula a Mèxic que va rodar, que sí que encara contenia aquests punts surrealistes, però era molt més narrativa, en aquest sentit, i... i evidentment seguia sent violenta, i molt... Ja es diu Santa Sangre, hi havia bastanta sang, en aquest sentit, però... A partir d'aquí ja va començar a fer pel·lícules més nòdic pel gran públic, però sí que va fer el ladrón de l'Acoiris, la dança de la realitat, que crec que era amb l'Omar Certif. Com es diu l'acto, aquella? Omar... Sí, sí, sí. I la última que va fer l'any passat, que es pot ser, en fi, que és el que us he comentat, que és més un tancament, no sé si em farà alguna altra, perquè també per la Cate és el que comptàvem ara, per la Cate ja és una mica grandet, però... El pitro tu, veig. De què? I el pitro tu. A quina? Protonitzada per l'Omar Certif i el pitro tu, el ladrón de l'Acoiris. No sé qui feia el pitro tu l'equip, però... De quin any? Això és de l'any 90, 1990. Imaginat. I aquesta última, la de la poesia, si en fi... L'Omar Certif, llavors... Perquè l'Omar Certif estaria cotitzat en aquell moment. No, per això diem que aquí les pel·lícules eren, potser, ja més... Amb aquests dos i els trobos... Estar cables, jo crec que les vaig veure ahir, tampoc em va semblar allò. I l'última sí que tornava bastant el concepte. Jo de l'Obsky cantenem, la poesia, si en fi, el que passa és que... Sí que és veritat que era una posada en escena potser massa teatral, pel contingut de la història. I aquí, jo crec que sí, que es feia una mica... Una mica... No sé si llarga, però una mica difícil de seguir. I... Però el to, en va agradar el to de la pel·lícula, el to cinematogràfic, em refereixo, que em va recordar bastant a les pel·lícules, tipo delicatessen, del Jean-Pierre Jeanette, que l'ha posat en aquesta fosca grugenca amb els personatges molestrionics, i em vas recordar bastant això, que té un nom, aquest estil, no me'n recordo com es diu, però té un nom, té un nom, aquest estil. I... El Facebook, una cosa així... El Facebook... Com Pink Flaming, així... Però, bueno, i per acabar, avui està veient una entrevista que li havíem fet fa pocs anys, fa, potser, dos anys, a una televisió sud-americana, i... i ell deia, justament això, del guerreros de la Paz, de com intentar canviar el món, que diu ell que no es pot canviar el món, però sí que es pot començar a canviar el món. O sigui que tots... Bé, allò, el granito d'Arena, no diguéssim, no anar a fer la revolució, sinó fer pinya per fer-la, la revolució. I, amb això, l'entrevistador li preguntava de, bueno, que... l'intentava provocar el presentador a ell, i ell, al final, que acaben dient, és que programes de tele... Si la tele, en general, és una... no és res, la televisió hauria de ser eliminada. I clar, això era un programa en directe que estava convidat, i que l'entrevistador... La estava veient per la tele. I el presentador li diu, ahir, doncs, perquè has vingut. I jo, doncs, m'hi he vingut per fer servir el teu canal, per dir a la gent que no s'hi ha mirat. Clar, i el presentador. Tota l'entrevista és brillant, crec que durant 12 minuts, eh, només, però és puríssima. I, doncs, ja, amb això, jo crec que tanquem aquest personatge. L'entrevista, aquesta, de quan està fet, eh? No sé, per la imatge, sembla que fa anys, però jo no crec, perquè ja estava bastant ballat, i ara ja ho està. De totes, m'estiu un aspecte... encantador. Sí, no, no, no. Si l'escoltes, et desfas. Perquè si veieu, si aneu a la filmoteca i veieu el George Christian, el documental sobre... És una mica aquest de... de l'Òstin Lamancha, aquest documental. Bé, bueno, aquest tio és magnífic, escoltar-lo. M'agraden molt que relacionis a l'Òscar amb aquest documental que deia amb la de Lluïta, i perquè serien dos aspectes de la realitat molt interessant. Una és la recerca de la igualtat entre les persones, i una altra és la recerca del misticisme, de les respostes de la vida. Jo crec que Hodorovsky va molt per aquí amb la provocació amb el que vulguis, però intentant buscar a veure quin sentit té una mica tot plegat. Molt bé. Vinga, doncs, la setmana que ve, continuem amb tot això. Eh? Tenim una convidada nova, que és la primera vegada que ve, que es diu Laura Allet. Per tant, esperem la setmana que ve al programa. Ja en Pep també vindrà. Ara veurà. Bon cap de setmana i fins al dimarts que ve. Bona tarda.