CsC 10/10/17 - Comentaris de pel·lícules (mother!, Morir, Logan Lucky, Incerta glòria, Nieve negra.)

Cinema sense condicions. Now is the time reverse, you can see our vengeance is nigh. So when June comes again, sharpen your blade, raise them high, raise them to fight, raise them! Reap the glory of the land, and the enemy will tremble when they see our symbols raised. Just as we cut the golden years of weeks, now they will see us cut on chains. Reap the glory of the land, and the enemy will tremble when they see our symbols raised. I he notat que era cançó tradicional, però fet amb un estil i amb anglès, però no sé qui és aquest grup. Jo crec que hi ha gent que ho heu sentit ja perquè s'ha passat de vegades per la ràdio, però em va fer molta gràcia. Més endavant comencen a cantar la cançó tal qual. Fa 5 minuts que acabem de sentir la ràdio, les declaracions del senyor Puigdemont. Bona nit! Bona nit! Bona nit! Selviem a tots els nostres ous d'Os. Avui servem pocets, perquè tothom estàvem amb altres coses, i agús s'ha encallat a la carretera sense poder, sembla ser poder arribar a la ràdio. I en conseqüència partim pocets, però parlem de passar en jubé cada setmana. Bon cop de fas, així tal qual, en català, dius que ara hi tu, amb el sound of thunder, doncs sí, el pol com tu dius està encallat a la carretera, com deia el Pep, que també l'heu sentit, en una carretera secundària segurament. Sí, són les pitjors. Sí, et refies i pataplament, et pressionen. Bueno, saludem, repeteixo a tothom que t'està escoltant, i avui farem un programa, bàsicament, de parlar de pel·lícules que hem vist, no tenim tema en aquesta ocasió, la setmana que ve sí, perquè a setmana que ve tenim un convidat que ens parlarà de l'última del Blood Runner, però avui no tenim. Llavors, en conseqüència, jo sé que ho he vist vosaltres dos, ho he vist moda, i llavors... Ui, sí, això parlàvem moda. Doncs, us heu parlat de moda, us heu parlat de moda, vinga, quan vulgueu, quan vulgueu. Francesc, tens la paraula. No sé, no sé, si començo jo ja potser no callo. A veure. No, jo us explico la qüestió. La qüestió és que jo, com sabeu, fa molt, molt, molt de temps, feia molt de temps, que no anava a veure una pel·lícula amb versió doblada. Però, bueno, jo que has d'arribar un compromís de vegades, i dius, bueno, d'acord, veurem la pel·lícula Mother, del senyor Darryl Aronomsky, que és un dels meus directors favorits, sense cap mena d'adopte, i la persona que venia amb mi també el té com a actor fetitge, per dir-ho així, sobretot per la pel·lícula Requiem per un somni, la persona que venia amb mi. Jo l'adoro per pràcticament tot el que ha fet, que la setmana passada, fa dues setmanes, perdó, vam recordar una mica la seva filmografia, és molt fàcil de buscar-la, la Fuente de la Vida, etc. Doncs llavors vaig dir d'acord, anem a veure la versió doblada, perquè llavors es pot veure millor en principis, pot veure millor la fotografia, els efectes especials, tot el que es posa dintre, i els moviments de càmera, etc. L'actuació dels actors, i després la veurem amb versió original, el mateix cap de setmana, perquè si no, clar, jo vinc al cinema sense condició, i per mi veure una pel·lícula doblada és com no haver-la vist, tal qual. Però és que llavors va passar una cosa, no parlaré del cinema, o la vaig veure, però a més a més he pogut contrastar amb una altra persona, que va veure amb una altra cinema, també és veritat, de la mateixa companyia, però resulta que la pel·lícula ja només comença a veure-la, jo hi havia alguna cosa que fallava. La pantalla era molt gran, la pantalla era d'aquestes així... Bueno, si dono molts detalls ja en devinaré-ho, de quins cinemes de tres, igual. I llavors, però em sembla que deu passar amb molts més cinemes, m'agradaria tenir l'opinió, i aniré preguntant, de més gent que l'hagi anat a veure... No l'hem vist encara, no l'hem vist, però la veurem, la veurem. Però llavors resulta que la pel·lícula, ja per començar, et sorprèn per una fotografia fosca, tot d'unes tonalitats verdes, que allò no té massa sentit, no té cap mena d'espressivitat, cap mena de gràcia. La pantalla aquesta que he dit molt gran, així amb una forma curvada, molt peculiar, tota absolutament plena de la pel·lícula, uns primers plans que arribaven a ser esfreïdors, vull dir esfreïdors per esgutadors, que jo tampoc no encaixava, amb la mínima capacitat que pugui tenir qualsevol director, i el senyor Daryn Aronowski enté molt de la capacitat per fer cinema, llavors ja es veia que alguna cosa fallava, fallava. A més a més, jo vaig detectar, i això amb la persona que jo he contestat no m'ho confirmava, un moviment erràtic de la càmera. Sabeu quan es mira en un microscopi, una cèl·lula, i que es veuen aquells moviments, sembla que es diuen el moviment bronià, que jo ho va descobrir, no me'n recordo exactament ara quin biòleg o quin científic, però que es deia Brown o no, i se li va quedar aquest nom, doncs la càmera semblava que no toqués, vull dir que allà hi hagués, però no un moviment d'aquests, perquè la càmera, no, un moviment erràtic, un moviment com la Xar, com desordenat, absolutament absurd. Doncs llavors, veure la pel·lícula, que va de veure com es va poder, la hora i tres quarts que dura, a més o menys, bueno, la història és molt potent, jo no vaig entendre gaire la veritat de què parlava, perquè a part estava absolutament bocabadat de veure aquella fotografia tan trista, tan absurda, llavors va arribar el diumenge dos dies més tard i vam anar a veure'l en un altre cinema, un cinema original en aquest cas, que jo com a mínim ja sentint les veus originals, ja vaig gaudir, fins i tot us puc dir que hi ha una frase, en un moment determinat, que es canta un hymne, així combatiu, i es canta en la versió original en castellà, llavors dius, vaja, llavors t'adones que com gairebé sempre, gairebé sempre hi ha alguna coseta, perquè el castellà és molt invasiu tot, bueno, és igual, no fem referència, segons quines veus, però és veritat que la llengua espanyola sempre per viu i arriba tot arreu, i a les pel·lícules d'Estats Units i a les pel·lícules canadenques, en aquest cas, sempre hi ha alguna frase, algun personatge que diu alguna paraula, alguna frase en castellà, i en aquesta també. A part d'això, la fotografia era lògica, una fotografia contrastada amb tons càlids, amb tons foscos, amb una varietat de... Pots ser que una càmera fos de 80 milímetres i l'altra, no? Una càmera en quin sentit? Una projecció, un projector de 80 mil... Saps que només hi ha un cine a Barcelona i a Espanya? No, no, no, el cinema que vam anar a veure a la segona versió era... No, no, la primera, la primera versió parlo. No, la primera... No, el fenòmeno? No, no, perquè en principi, en el fenòmeno, en principi passen la versió... Una versió original. La versió original i la versió més acurada i més ajustada, que és el format de la pel·lícula. Llavors, en aquest cinema, en el Cicària, hi havia les franges típiques, quan una pel·lícula és panoràmica, per no perdre cap detall de la pel·lícula, si us plau. Vigileu molt amb el que aneu a veure, és el que jo vull dir avui, perquè jo veient aquesta pel·lícula m'he adonat que és possible, clar, la persona que hagi anat a veure la pel·lícula amb aquest format, d'aquesta manera, com la vaig veure la primera, no li agradarà. No pot fer-se clar, no pot dir mai que aquesta pel·lícula li agradi. És absolutament impossible, us ho asseguro, perquè és escandalós, allò. És que és com si estiguessis veient unes fotografies ja gastades, una cosa absurda. Clar, la imatge està estirada, adaptada a la pantalla, per qui càpiga. Amb la qual cosa han retallat el fotograma fotograma, per això es veuen uns primers... Això és una temetat. Però en quants cinemes, en quantes sales està fent això? És el que jo em pregunto ara, perquè jo feia molt de temps, ja us ho dic, que no anava, però clar, què s'està fent? Possiblement és més que de doblatges un problema de cinema, del cinema que ho passa. Ja no passo, ja no parlo només del doblatge, el doblatge pot ser molt digne, també és veritat, que en el cas del Javier Bardet, sentir-lo ja amb una veu que no és la seva, amb una veu que no li queda massa bé, també és una mica absurda, perquè el Bardet té una veu, una veu... Molt potent, molt potent, i fort. Llavors quan el veus en versió original, que és la seva, dius, home, doncs, té més empenta allò. Però ja no només és això, ja no només és el fet que el doblatge, que sempre que es tradueix, doncs és impossible no traïn, igual que quan es tradueix un llibre, vull dir, això és inevitable. Ja no només és això, és la barbaritat de passar una pel·lícula que no té res a veure amb el que els creadors de la pel·lícula han fet, ni en fotografia, ni en enquadrament, ni en absolutament res, i com es pot estar passant això. Jo tinc ganes de saber en quantes sales està passant aquesta pel·lícula, que no és la pel·lícula original. Jo penso que et neu de prendre més del cine que no té el projecte adequat, o sigui, que no ho tenen ben controlat. No tenia ganes, també, que estigués en pol, perquè domina força d'aquests temes, ja li preguntarem, i avui és quan ja ho hem dit, que està una mica encallat, potser ens està sentint, no ho sé, però jo diria que fins i tot hi ha un programa informàtic, no sé si recordeu aquell llibre, segur que sí. Crec que és el Carles Balague, que havia escrit aquest llibre en dues parts de cineastes contra magnats, que es va fer una pel·lícula, també. És exactament això. Allà se'n parla de totes les traïcions que es fa a una pel·lícula, a una obra cinematogràfica, quan es vol adaptar un format, quan es vol fer una cosa comercial. Però podem parlar de milers de detalls. Més que el pensar quan em va haver de posar de moda allò de posar color a pel·lícules amb l'any negre. Per exemple, que va ser un desastre. En aquest cas, el que dius tu, jo crec que és un inflat del negatiu. Sí, sí, efectivament. Distorsió en el color. Clar, la propa. És el de sempre. És el que deia, el denunciava sempre Carles Balague. Estem veient una altra pel·lícula. En quants cinemes estàs fent això? Com ho fem per saber-ho? Jo vull saber-ho, perquè jo no aniré a veure una altra vegada. Però la denúncia és molt oportuna fer-la. Es pot saber quin cinere aquest, o no vols... No ho sé, el cinereu ho dic. De barri, era de poble. Però és una gran companyia que tant es troba en diferents ciutats. Llavors, es troba... És que no crec que calgui. No crec que calgui, perquè com que no sé si s'està passant igual altres cinemes, jo vull investigar una miqueta primer. Jo vull investigar, a veure, i parlaré amb més persones, que no puguin a veure, i li demanaré a gent que la vagi a veure, dient-li que potser veurà una poca sortada. Una cosa curiosa. Jo no l'he vista, però està pensant amb la de la setmana que ve, però amb aquesta nova moda no l'he vista. Però és que podem trobar-nos en el mateix cas, que una persona va a veure a Blade Runner, que l'original ja sabem que és una pel·lícula tremenda, brillantíssima, i que anem a veure en segons quina sala, i ens trobem que és una pel·lícula amb tons apagats, com diu en Pep, que no té... Ho deia perquè hi ha llegit, i no sabem... El cinem es verdi, que aquesta setmana passa en la primera, en l'antiga. Això és absolutament recomanable. Ho dic perquè si algú té temps, jo no sé si podré, aquesta setmana vaig molt devalat, però com que... Aquesta setmana no sé si és cada dia, algun dia. Ho he llegit avui, i m'ho volia mirar també perquè faria gràcia... Per la pena fer el doblet. Clar, fer el doblet. Per tant, de cara com que la setmana que ve tocarem Blade Runner, sapigueu que el Verdi està passant la versió original, suposo en condicions, perquè es verdi que costumen a cuidar bastant això. Molt interessant. Veure la primera ja per refrescar-la, jo tinc ganes de veure això si l'anterior del director del Vilenef... Sí, pressionero, les deia, pressionero. Aquesta no l'he vista. Aquesta és boníssima. Aquesta és la llegada, que és la que potser té una mica més definitat en Blade Runner, perquè és una història també d'acció. Amb d'allò m'agradaria molt veure-la, i no la tinc així a la motxilla. Però bueno, tornem a moda, que t'has assemblat. Jo crec que serveix com a vist. Vigileu molt on aneu a veure una pel·lícula, perquè és que si no us poden colar qualsevol cosa. Com a pel·lícula. Si et sembla bé, parla-t'ho. La pel·lícula jo després la comento una mica. Jo estic d'acord amb Darren Aronofsky, és un director que té una gran personalitat. Llavors és un director que ha conregat sempre un cinema que no és fàcil, li ha posat la seva impronta, però a la vegada s'ha pogut voltar d'industria, i ha fet pel·lícules que estan dins del sistema industrial. Aquí jo crec que la pel·lícula és molt més personal. Llavors a mi jo soc dels que la pel·lícula li ha agradat molt. És a dir, però igual que dic això, t'adverteixo que és una pel·lícula que el que se la vulgui carregar té argumentari, té possibilitats com per carregar-se-la. Quins arguments? No anem a arguments els que se la vulguin carregar. Jo no me la vull carregar, però d'aquesta pel·lícula es pot dir que té una arrencada molt bona i que té una segona part absolutament boja, que no està agafada a terra, que està molt forçada i portada a l'extrem, i llavors destrossa tot lo bo de la primera part. Això, si us recordeu, ho va dir. Es pot dir això sense faltar a la veritat. Ara, la meva impressió. La meva impressió és que és una obra bastant rodona, una obra rotunda, i a més a més és que és un clam gairebé definitiu de demanar ajut per no carregar-nos la terra. És a dir, ja des d'aquí li puc dir a l'espectador que encara no l'havia sigut. Jennifer Lawrence és la terra. I tot el que l'envolta són elements que s'estan carregant la terra, alguns de manera deliberada, i altres, com el poeta del seu marit, que és el Bardem, que se l'està carregant també precisament per no actuar. O per actuar de forma desinhibida, sense donar-se compte que li està fent mal, li està fent mal, li està fent mal, però no, una mica una espècie de recurs, però el democràtic és que parlin aquells, que el públic a mi m'estima i per una egolatrià. Egolatrià, tot absoluta. El que passa és que hi ha més, per això que dius, és fonamental a la pel·lícula. Espectre cinematogràfics. Per mi em sembla una pel·lícula, precisament. En quant a construcció, la trobo una pel·lícula que podria estar dintre del sistema, de lo que se'n va a dir, dogma, de l'Arts Bon Trier, en quant a filmació, en càmera, seguint, des del principi, els dos protagonistes. Imediatament et venen tres directors i pel·lícules del cap. Polanski, Cúbric i l'Arts Bon Trier. L'Arts Bon Trier per la forma de treballar i per la pel·lícula, com es diu, l'última, una de les últimes que l'heu fet. L'Arts Bon Trier. Aquella que també desapareixia a la Terra. Sempre hem oblidat el nom d'aquesta pel·lícula, però sí, melancolia. Hi ha una resonància temàtica amb melancolia. Amb el Cúbric tenim la referència a l'Arts Bon Trier. És una referència. I amb el cas de Polanski, la semilla del diable. Evident, evidentíssim. Llavors, a més a més, jo diria que, anant més a lluny, té principis que et recorden la Bíblia i altres que et recorden la Divina Comèdia. Llavors, amb tot això que he nominat, jo em vaig sentir molt bé dintre de la pel·lícula. I la baixada dels infants és el primer nivell, el segon, el tercer i el quart de l'infern. Clar, el que no ha entret dins d'aquest joc pot dir que aquesta segona part és absurda. Però per mi no. Per mi és una conseqüència i lògica de la evolució de l'Arts Bon Trier. És un exercici intelectual de primera magnitud. Clar, t'has de col·locar dintre de tots aquests nivells que tu dius. És un Nolan, d'alguna manera, però d'una altra forma. Un format completament diferent, amb una narrativa diferent. Però, a més, jo diria, tot això que tu dius, jo afegiria que, a part del missatge ecologista, que és claríssim i crec que s'ha de tenir molt en compte, a part de totes aquestes referències, hi ha una qüestió, i és que... Llonopsky, des de sempre, des de PI, des de la primera metratge, sempre s'ha preocupat per les qüestions místiques. És a dir, per la relació que pot haver entre els nombres i la borsa, per exemple. Entre la mística, és a dir, l'art de la vida, la font de la vida, si recordeu, i la vida quotidiana, la recerca de la cura pel càncer, de la història de les civilitzacions. És a dir, Llonopsky sempre ha intentat anar connectant coses, sempre, sempre. Llavors, en aquesta pel·lícula, directament ha volgut, i jo diria que ho ha aconseguit, força bé, connectar-ho tot. És a dir, ha connectat la part, com tu deies, més bíblica, més textual, gairebé, d'un llibre determinat o d'una tradició determinada, que no és directament, no és necessàriament la cristiana, no ho és. Té referències que no pot ser una història perfectament universalitzable. Fa referència a la història de l'humanitat. Té uns 20 minuts aquests mesos bujarrats, que t'explica tota la història de totes les guerres que hi ha hagut en el món, directament, fins i tot dels caixis blaus de la ONU, per allà intentant arribar a una solució, i intentar salvar els desfavorits, però acabant malament. Són aquells 20 minuts completament que dius, com ha fet aquest home això? Quina quantitat d'esforços ha fet, amb un sol escenari, amb una casa, a principi, ha aconseguit tot això? Clar, tot és simbòlic en aquesta pel·lícula. Tot, absolutament és simbòlic. I l'habilitat que té, i com tu dius, alguna persona el pot despistar, és que si vas a veure una història romàntica de dues persones que no s'acaben d'entendre, arriba un moment que et perds. Ara has de connectar amb aquest punt d'amisticisme, amb aquest punt de que té l'habilitat d'explicar-te la història d'una parella, que està en un moment no massa aerós, més aviat de deixadesa entre els dos. Ell li passa també com el resplandor, el Jack Nicholson, que té la impossibilitat creativa momentània. Aquí és una referència claríssima, també. Perquè fins i tot, no sé si recordes, hi ha una escena, almenys amb la pel·lícula original, en què ell li està dient amb ella, sí, sí, no puc crear. Una mica com a l'espitx aquell que li fa el Jack Nicholson, a la seva dona, amb el resplandor. No pot crear res, és a dir, no pot escriure res, no pot fecundar-la ella, no pot fer res. Fins el moment que se n'adona que l'única manera de crear és que hi hagi el bé i el mal al mateix temps. És a dir, és una qüestió absolutament atroz, una reflexa del que és la pròpia història de les civilitzacions, de manera simbòlica, de manera metafòrica. És una cosa terrible, és a dir, si no hi ha bé i mal, la humanitat no és res, no existiria per si mateixa. Perquè el Bardem, el personatge aquest de l'escriptor, no podem oblidar i no donem més pistes, però és que jo crec que està molt bé que la gent vagi a la pel·lícula sabent que va a veure. Jo crec que en aquella classe és important. Bardem és el creador, és l'escriptor, és el que crea vida, és el creador i és el generador de cicles, de la destrucció, una nova creació de coses. I Jennifer Lawrence és una meravella. Tu recorres de la seva mà tota la pel·lícula. Per mi és una interpretació fantàstica. Arribada al seu límit. Però tornem al començament, com fa a la pel·lícula, tornem al començament, perquè veiem com al començament de tot hi ha una regeneració, i al final veiem que hi ha una altra regeneració i entenem que això és un cicle. Aquí tornem al començament del programa, tornem a recordar que tot això ho apreciareu, segons en quin cinema anem a veure la pel·lícula. Si anem a veure-la amb una fotografia determinada, amb una manera, amb un apropament dels plans, és que no apreciareu res, perquè us perdreu la meitat de cada fotograma. La meitat de la pel·lícula no la veureu. No sé on dir-vos que aneu. Us puc dir els cinemes que heu d'anar, però no els puc dir els que no. Jo penso que si allò dels verds, els bolits, els icàries, tots aquests... De versió original. I els altres no ho sabem. Simplement, no sé, vigileu. Vaig entrar a veure la pel·lícula, ja ho faria. Si la pel·lícula de la fotografia està fatal, està de tots vers i està tot igual, surt-ho i en torneu els diners. Jo ho faré a partir d'ara. Després de veure aquella que la meitat, no sé com es pot destrossar una obra d'aquesta manera. És com si fessin una exposició de la gotó que vulgués, o del pintor. És horroríssima els colors. És una cosa bàrbara. Jo vaig del bolitge i vaig veure morir. És una pel·lícula del Fernando Franco que m'acomano per molts motius. Crec que estem davant de la segona pel·lícula d'un realitzador espanyol que pot convertir-se en un dels millors referents de la cinematografia d'aquí. Caldrà seguir la seva pista en el futur, perquè penso que pot fer coses molt interessants. Hem de tenir els ulls oberts per veure el que faci aquest nou realitzador. Comencem per parlar o per presentar qui és aquest personatge. És un senyor que, per al gran públic, és conegut, però, en canvi, té una carrera retent prestigiosa. És un prestigós professional del muntatge amb 45 films a les seves espatlles. Possiblement és més conegut per ser el muntador de Blancanieves. Exactament. Va ser nominat als premis Goya pel seu muntatge. Va guanyar molts premis internacionals amb un curt seu que es diu Voice Over. I després, també és bastant conegut, perquè va muntar entre els 45 pel·lícules aquestes, una cosa que es diu Dios no es perdone. Però fa 4 anys, va debutar com a director per la herida amb la mateixa actriu Marian Alvarez, que va guanyar el Goya per aquesta pel·lícula, que va ser un actriu dels 2013. I el mateix director Fernando Franco, que és la seva primera pel·lícula, va guanyar també els Goya per aquesta pel·lícula en la categoria de millor director novel·l. Però penso, honestament, que si la herida, no sé si l'heu vista, és una pel·lícula francament interessant. Jo sí que la vaig veure, va semblar interessant. Crec que si la herida era una promesa d'un gran cineasta o de què podia fer aquesta persona, morir, per mi és la confirmació d'un autor molt potent, gairebé diria super la tio. És un senyor que hem de tenir, repeteixo molt en compte. Fotogrames d'aquest mes, li fa una entrevista, i simplement per explicar una mica el que diu ell, que per morir és una parella atravesada per la enfermedat. És a dir, va d'una parella que un dels membres té un càncer, i com reacciona en certa mesura la parella i la dona en particular, per intentar ajudar aquesta situació. Un retrato seco de lo exigente que puede ser el amor cuando la muerte asoma. El director Fernando Franco no es lo explica. Llavors hi ha una entrevista, i em sembla interessant, la teva proposta és molt radical. Què passa en una parella quan un d'ells està sentenciant des del principi de la pel·lícula? Llavors ell contesta. La enfermedat es converteix en el catalitzador de aspectes latents en una relació amorosa que no té per què ser la relació 10 d'una pel·lícula romàntica de Hollywood. Diu, quiero pensar que hay gente interesada en asomarse a algo que no es cómodo, ni fácil, pero ¿qué hace pensar? Es un tipo de cine que me interesa. Penso honestamente que es el tipo de cine que a mi también me interesa. Es el tipo de cine que, per exemple, tots sabeu que el tema de l'amor és un tema que ha estat molt recurrent a la història del cine. Quan hi ha una persona que et viu les seves dades o neuròtics o de la cablesa o es fibre.. ��터s que quan una persona s'enfronta amb l'amor han de plantejar-se el genettle de la vida. Aquesta reflexió, com si fos enlloc delаз serAyambili' al davant En la pel·lícula representa que són parella, però són una parella real. I que la pel·lícula ella la volia fer amb la Míriam Álvarez, que és extraordinària. Realment és extraordinària, i li hem de donar algun golla o el que sigui, perquè s'ho mereix. I a l'altre, a l'home també està bé el que passa, que té més paper aquell, i per tant resalta més la intervenció d'ella. Però va la pena dir que ella estava tan interessada en que fossin aquesta parella, perquè són amics d'ell, que feixin la pel·lícula, que ella va quedar embarassada quan estava preparant la pel·lícula, i el director va decidir esperar-se un any que ella hagués tingut la criatura, i que pugués dedicar-se de ple a fer la pel·lícula. Llavors, com deia, són dos protagonistes, que a més a més són parella real, i aquí la cadastaca, la que està soberbia, la que està explèndida, és la Míriam Álvarez, que és... La pel·lícula és ella. Hi ha una cosa també molt curiosa, i és que les imatges són brutals, són extraordinàries, ella gairebé no parla, no hi ha gairebé diàlegs, i en canvi tota la pel·lícula està explicada a través dels silèncis, i a través dels gestos i de l'esmirada d'ella, i això t'arriba profundament. Com hem dit, el tema de l'amor planteja... és molt interessant, des del punt de vista, jo penso, i també literari, i va la pena dir que la pel·lícula aquesta, morir, està basada en una adaptació molt lliure de la novel·la del Arthur Ditzig, des del mateix títol, que, com sabeu, l'Estanley Kubrick va utilitzar aquest autor per fer Heights Wide Shot amb el Tom Cruise i la Nicole Kidman. Però, atenció... Doncs no ho sabia, està bé la dada. Interessant. Relato soñado. Va la pena dir que s'hauria d'advertir una mica en el públic o la gent que ens està escoltant, que no és una pel·lícula comercial, no és una pel·lícula de masses ni és una pel·lícula fàcil. El títol morir ja ens ho dona a entendre. El director assegura que tenien clar el que volien fer, per això van estar ensajant durant 6 mesos amb aquesta parella, que són els protagonistes de la pel·lícula. I es veu que és un xicot que l'interessa... Ell és muntador. Ja he dit que porta 45 pel·lícules a les seves esquenes. I l'interessa molt el tema de muntatge de les imatges. Cada escena, ell diu que la roda unes 17 o 18 vegades. I després ha anat triant. De cada vegada que cada un dels muntatges, aquella que s'adacuava més a el que volia fer. Per tant, és un gran muntador. Això es nota molt bé amb la pel·lícula. I aparece, quan ets un bon muntador, tu, quan rodes com a director, tens la idea, després, com muntaràs. Sota la pel·lícula està desorgllada amb envia nervà? No, és el... representa que una cosa més curiosa, perquè aquest director espanyol és de Sevilla, va estudiar a Madrid, a cine i moltes coses, i després, no sé per quin motiu, la pel·lícula està rodada al País Basc. Llavors és una parella que es troba de vacances al País Basc, i que no ho he determinat ell. Ell li diu amb ella que s'està morint. I, per tant, a partir d'aquest moment, és la seva reacció anar al poble d'on són, que no queda clar quina ser... Notes que és el País Basc, però jo diria que no queda precis que a quina lloc estan. Bàsicament està rodada, perquè està finançada també per la televisió Basc, notes que està molt bé, el paisatge és brutal, el mar té molta presència perquè és una forma de sortir, diríem, dels propers personatges. Llavors penso que el mateix títol morir, no invita... És un drama, no invita les alegries i passar-t'ho bé, sinó que invita lògicament a la reflexió. Llavors, ells tenien molt clar el que volien aconseguir, encara que alguns els hi van dir, hi ha d'un començament que era un suïcidi comercial. Però, malgrat això, es van tirar endavant. I la pel·lícula, realment, està en aquest sentit molt aconseguida. És una trònica intimista, gairebé interior, d'esportant l'authenticitat d'una veritat incontestable, sustentada sobretot per la grandesa dels seus intèrpes. Sobretot d'ella, ja hem dit que la parella és una parella real, que ells són parelles de debò, però una pel·li, al mateix temps, que és duríssima, amarga, intensa, i al mateix temps, jo penso que és exemplar. No hi ha cap concessió a la sensibleria, però tampoc al morbo. És una pel·lícula seca, freda, que t'arriba en les coses com si fos la pròpia realitat. Jo coses que destacaria, ja veieu que la pel·lícula, considero que és una pel·lícula, molt interessant, molt interessant, considero que la interpretació de la parella protagonista és extraordinària, sobretot ella, que la interpretació d'ella es reconeix, es mereix un reconeixement als premis que li puguin otorgar, perquè les macerà tots. El premi sense condició ja li donem? Ja li donem. No hi ha gaire diàleg, ja ho he dit, que és la cara d'ella, i l'expressió d'ella, i els ulls d'ella, i el seu somriure, o la seva tristesa, el que ens fa viure tot el que l'escriu la pel·lícula. La fotografia és excel·lent, també. Escolta, pel que estàs dient, jo estic pensant... No l'he vist, la vull anar a veure, però estic pensant una mica en Víctor Eirice. Podria anar per aquí, la cosa? No t'ho sé dir, no t'ho sé dir, no t'ho sabria... Hauria de veure últimament que fa alguna cosa a l'Eirice, amb quina penses tu de l'Eirice? No t'ho sé dir, perquè jo diria que... No dic jo poc diàleg, presència de la imatge, importància, i després, clar, pel que sembla, un argument sostingut fins al final, però sense concessions, no? Bueno, no t'ho sé dir, no t'ho sabria dir, honestament. Jo m'ha sorprès perquè no he relacionat amb l'Eirice, sincerament. Ho he relacionat amb cine pur. Però jo ho dic per bellugar-nos dintre del cinema espanyol. Vale, vale, vale. No t'ho sé dir, no? Jo penso que es nota que el muntatge és perfecte, que les imatges estan superment triades, que encaixen perfectament, que tot flueix d'una forma... Va la pena dir, que no ho havia dit potser, va la pena dir-ho, que ell es dona classes de muntatge, ho dona a l'escamp de Madrid, a l'escac d'aquí de Terrassa, de Barcelona, i a Cuba, a la escola famosa de Sant Antonio Los Vanyos, ell dona classes amb el forcòpola de muntatge. Però clar, és de segona pel·lícula, no se'l coneixia fins ara com a director. Llavors, jo penso que... és una... Però ja ho he dit, penso de les maneres que possiblement és una pel·lícula per parlar-se exquisit, és a dir, si la gent, no sé, popular o que ens està sentint, vol desconectar del món i veure una pel·lícula divertida i no veure un drama, i tenir que reflexionar-se de les maneres, clar, no és la pel·lícula que li conselleríem. El que passa que si el que vol està ben fet, que està molt ben interpretada, que té unes imatges cinematures, que és molt cine, perquè vagi a veure aquesta pel·lícula. Tu tens un paladar exquisit, Pep? Es considero... Sí, a veure, tinc dies, perquè si no... Hi ha dies que està una mica més... Sí, jo crec que val... Sí, no, jo crec que val la pena un dia agafar... I anar a veure aquesta pel·lícula. Sí, fotres un gintònic i dius, vinga, anem a veure morir. Vos morir... De totes formes, pels que volen evadir-se, i passar dos hores bé, en tenim una també. Doncs vinga, et parla de la teva. La bona sort dels Logan. Aquesta és una pel·lícula del 2017, dirigida per Steven Soderberg. Ah, gran senyor. Sí, gran senyor, i aquesta, en fi, té tota una rècola de pel·lícules també de gran pressupost. I aquí, ell retorna una mica als Origins, i diu, ara em vaig fer una de baix pressupost, però controlant-ho, i jo tot. Bueno, ho fa sempre, això, en els posos d'usats, perquè... Ells tenen d'usats que la majoria d'aquestes pel·lícules estan rodades com a directora de fotografia per ell, i no consta, ho diu amb un altre nom. I és ell el que no solament dirigeix, sinó el que porta la càmera. Que ja explicaré que és divertit de respecte amb això, sí, és un tio curios, aquest. Per començar, o sigui, estem a l'Amèrica Carolina del Norte, Mèrica Profunda, allà fan una cursa, que és Coca-Cola 600, NASDA, i aquí a NASCAR es balluen molts diners amb aquesta cursa. Llavors, aquí són tres germans, una noia que és perroqueda i dos nois. Un resuda que, bueno, va entrar en una empresa i el fot en una mina, treballa de mine, fot en fora perquè, quan va entrar, no va declarar que tenia una lleugera cuixera. I això pot ser un problema. Que no limpedeix per res, el que ell fa, però bueno. L'altre és un mutilat de la guerra d'Iraq. Va perdre un braç i està treballant de barman. Llavors, les coses no els van bé, quan amb una foto en fora parlem als altres, dius, escoltau, tinc un pla. I el pla és robar la caixa del dia que fan la gran cursa de NASCAR. Llavors necessiten alguns acompanyaments. Un acompanyament és un tècnic amb esforçar caixes, caixes fortes, i aquest és Dani el Crec, que està a la presó. Llavors, dos mes, que són dos col·legues que troben, que es posen dintre del grup per la finalitat moral que hi ha amb la intenció de fer el robatori. No per la cosa crematística. I amb aquest muntatge, comença tota una història que naturalment recordarà a tothom la pel·lícula Atraco perfecto, està en la cubric. Però bé, de totes formes, tot el que en cubric és perfecció, les escenes estan programades i tal, tot passa en un temps que és cronometrat amb la durada de la pel·lícula. Aquí no, aquí... El que té que es posar a la caixa està a la presó de la condat. Què està de fer? El traurem 7 hores, fem el robatori i el tornem allà. Hòstia! Ho fan! I tu creus, no? Sí! És que, a més a més, després, a la Robin Hood reparteixen els diners. Sí, a la senyora Maria de Llac, que també necessitava, tingui. A mi m'ho portin sobres, una mica a l'OPP, però amb bo, no? Quina dopla sessió que heu fet, entre els dos, morir i la sort de... Encanta aquest programa, eh? Ja dic, és... a veure, la pel·lícula, de totes formes, a part del cúbric, una mica perquè la situem és una pel·lícula americana de quan estem a l'institució penitenciària, seria O Broder, dels germans Coen, i l'altra, una mica per al to, que té tota la pel·lícula, i per la forma de actuar, ens portaria el gran Le Boschi, també, dels Coen. No és ell, també, que la pel·lícula m'has dit allà, la codilla lo som fer. Sí, Òscar Ileibán, que després va fer Òscar Ileibán. Ileibán és més bona que l'altre. T'ho ha fet més tan fluixa. Sí, em va fer dos o tres, que, a més a més, aquí fa una broma interna, i allò, doncs, al sortir de la pel·lícula, jo vaig comentar amb uns emissionals, em diuen, jo m'ho he passat bé, però el guió li trobo algunes coses, que no, el guió està bé, després arribo a casa i investigo una mica. Resulta que el guió ve signat, i aquí és allà, és el sud del Berthé, cosa, és una mica curiós. Resulta que tenim un guió que està signat per Rebeca Blunt. I jo me'n vaig a Google, i dic, Rebeca Blunt, no existe. Es veu que el caixón d'aquest va agafar i va dir, bueno, li foto aquí, Rebeca, i, escolta, bueno, ell, o a la millor, és una mica, o... És una part que igual és la seva dona. El que puc assegurar és que és un tio que això ho fa molt freqüentment, perquè totes les pel·lícules d'ell estan rodades per ell amb la càmera, ell és director de fotografia, i mai consta el seu nom. No sé, té un nom, és a dir, com que és ell mateix, però que mai consta. I l'altra cosa que no s'hi recordeu, la primera pel·lícula d'ell, que és aquella de mentida, sexo mentida, fins i tot, és extraordinari. Em sembla que és de Berlín o de Venècia, no me'n recordo d'un festival europeu. Era molt fresca, era... Fresquíssima, fesquíssima, la pel·lícula extraordinària. La primera d'ell, que va ser una vegada la feia famosa. Sí, sí. Va obrir un camí molt curiós. Molt bé, molt bé. I aquí ja dic, torna una mica... A passar-t'ho bé, a passar-t'ho bé. Sense deixar de fer una crítica, bueno, hi ha un moment, per exemple, que és molt bo, hi ha gags molt bons, perquè, per exemple, amb uns tios que no són gaire il·lustrats, el Dani el creu que està genial, està fantàstic, si posa allà la fórmula de... No, és que la caixa la faig saltar, però no pot ser que fent això diu, saltar, jo la faig saltar, i els hi fot. A la paret, amb un guix, la fórmula que està ampliant per fer saltar la caixa, la química. És a dir, té coses d'aquestes, no? Ja... És una pel·lícula que, per evadir-se, i per passar dos hores d'aquelles que surts, i dius... M'ho he passat bé. Els oïdors ja saben que et poden triar. Si volen reflexionar allà i passar amb una pel·lícula, però que té la seva... És un drama, o una pel·lícula de basió, una pel·lícula, però també fet ben feta, divertida. Aquesta l'estranya en sembla del Divendres, dia 13. És sorprenent tot el que ha fet aquest director. És molt, molt. Rimbrocovic és seu. És una pel·lícula també molt interessant, amb una super... Estrella, la Júlia Robert, que sabeu la història. A part aquesta que deia en 2011... No sé si recordeu, ovevis, ja només per saber si us va agradar o no. Perdona, perdona. Estava equivocant a Solaris, que va fer una versió de Solaris... diferent. No l'he vist, no l'he vist. No l'he vist. Jo sé que la vaig veure. És taníssima que es diu Babel, sobre unes... Unes nines, uns maniquis, una cosa experimental. És un home que la veritat és que no... Sí, ha fet coses molt variades. I molta cosa, té molta... És un personatge original. No ho és pel·lícula sobre el Txé, per exemple. Txé l'Arzentino. Vull dir que una veritat, és un director d'aquests per seguir-lo. I aquí, en quanta, hi ha una determinada societat americana. I també... dels que manen. Per exemple, hi ha un moment en què un... dels dos germans, perquè... per poder provocar que el posin a la presó i contactar amb el esborzador de caixes, fa un allunatge. I llavors, té un judici, i cal que li sortirà uns anys de presó i tal, per poder estar allà... Ja se sacrifica per això. Però no. Quan arriba el moment del judici, la jutgessa li diu, però tenint en compte que vostè és un heroi de garra, només li posem 70 dies. Sí, que la... La cosa te conya, no? Jo em sembla recordar que tu has vist Francesc Inserta Glòria i volia comentar que justament una de les coionistes de morir és la Coral Cruz, dels col·laboradores d'Inserta Glòria. No sé si vols parlar de Inserta Glòria o de Nieve Negra. Sí, es pot parlar així de les dues, tan diferents, i tan interessant, les dues pel·lícules Inserta Glòria, que es va parlar aquí abastament, de la novel·la que tu havies llegit i alguna cosa més d'en Joan Sales, que és la seva pròpia història, una mena de novel·la biogràfica. La veritat és que si és biogràfica, et posa el pell de gallina, pensar que aquestes coses van passant al seu moment, va sobreviure emocionalment a tot allò. A mi aquesta pel·lícula, més que sorprendre, m'agradar-me o semblar-me magnífica en el sentit de la direcció i de les actuacions que ho és, perquè està per allà el nostre amic, ja us ho diré, el director, que ara no em surt el nom. Sí, perquè tampoc em surt a mi. Que fort, de vegades, que no surtin aquest nom. No, que havia fet també Panegra. Panegra, sí. Ja sabeu que hi ha Aronga. Està per allà una persona que té una solvència més que demostrada. De fet, és un director que havia estat un dels grans creadors del cinema mundial directament, amb moltes de les coses que havia fet, amb el mar, amb la pel·lícula Sobrarot on Vulking, que era una mig pel·lícula documental i amb actors, una cosa molt peculiar. I que llavors el va agafar l'Isona Pasola, com a productora, i va dir, doncs vinga, ara treballaràs per mi, així tal qual, no, no, hi ha una altra manera. Perquè va dir, doncs m'agrada el que fas, i clar, va fer Panegra, que és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula té producció, el Villaronga posa la seva emprenta, però no és ell, exactament, no és una pel·lícula seva, i aquesta és igual. Aquesta és una pel·lícula de producció brutal, brillantíssima. Jo em trec el barret davant de la Isona Pasola, que sigui capaç d'ambientar d'aquesta manera una pel·lícula, de trobar la direcció... Els actors, també. Els actors per suposats, i sobretot els més protagonistes. No, protagonistes, hi ha uns secundaris que fan només una frase, un moment determinat, i et quedes amb la boca oberta. Quina barbaritat, secundaris o de repartiment, o com has dit, que dius, uau, és que et sembla que no els hagin donat un paper, sinó que estiguin allà en aquell moment i te'ls creus completament. A mi em va agradar més el que hi ha al voltant de la pel·lícula, com està muntada, com està rodada, com està planificat tot, que em vaig fixar més això, en aquest cas, que amb altres coses. Per suposar que està molt bé. A mi, en el sentit creatiu, em queda curta per això, perquè quan has vist coses del Villaronga, que són completament creatives, vull dir que estan per sobre de tot, vull dir que estan al nivell de qualsevol gran creador de cinema, doncs aquesta penegra, i aquesta em queda una miqueta com curtetes, una gran història, és un gran guió. Una pel·lícula dintre d'una indústria, que tant de bo existís... Saps què passa? Que són d'autores del llibre. Sí, sí, sí, exactament. Clar, llavors, bueno... I estan en cotillades? El director, a més a més, és prou gil·liós per dir-ho així, com per... hi ha una pel·lícula que va fer ell, que jo vaig veure, que jo suposo que pràcticament ningú ha vist, perquè va ser que una casualitat molt gran, que anés a veure la cinemes Texas, i la veia, crec que es diu Maria, que t'explica el procés d'en plant documental, en plant making of, gairebé, de com la Blanca Portillo, que la coneixiem tots, però que jo no sabia que era aquesta bèstia actual, que resulta que sí que ho és, es posa en la pell de la Virge Maria, amb una obra de teatre d'un grec, em sembla, sí, crec que és d'un grec que fins i tot el Villaronga té com el detallet de fer-lo venir al rodatge, perquè la Blanca Portillo el conegui impressionant, és un documental, és un making of, de com la Blanca Portillo es va ficant en el personatge, un personatge que en principi dius, deia que fa un moment de mother, es fica en el paper de mother, d'una altra manera, de madre, completament diferent, però no només en el plan natural, sinó en el plan de la significació, dels decorats, de l'ambientació, de com estan dintre d'una ciutat determinada, que em sembla que graven al Marroc, això, com el propi director en algun moment, sí que és un acte de creació, clar, veus aquella obra, i veus pa negre, jo és de allò que dius, estan molt bé les pel·lícules, és recomanable, per tothom, de daltor, per tothom, però jo trobo a faltar aquesta gospira de geni, de creador absolut que té el Villaronga. A mi m'han parlat molt bé, molt bé, d'una primera que anava de, com es deia la primera d'ella? Jo no he vist, però m'han parlat molt bé que anava d'un nano, que em sembla que és com si el tinguessin atrapat en un lloc... Ah, sí, com es deia això? Això és aquella del pulmó de ferro, no? Com es deia el títol? No me'n recordo, no me'n recordo. Jo no l'he vist, per segur, la vista, perquè m'han parlat molt bé, eh? Molt angoixant, molt angoixant. El rei de la Bana, que és la penúltima seva, la gent més aviat la critica negativament, però no l'he vista, però aquesta no sé, és una obra personal seva, mira, la que us deia, documental aquest, es diu, El Testamento de Rosa. Ah. No era el que jo us deia de Maria, però és aquesta pel·lícula que us deia sobre la critica... I la primera com es deia aquesta, que et dic jo, del pulmó de ser, d'un nano... Estic baixant en el... en el Film Infinity, i tenim Tracel Cristal. Tracel Cristal. Aquesta és la pel·lícula. Diuen que aquesta és brutal. Jo no l'he vista, però no sabria... És un exercici de... de capacitat de... ficar-se dintre d'un espai, i d'anar a la recerca... de la bunda, i de la maldat humana, de la manera més profunda possible. Per això dic que l'Austí Biaronga, si agafes aquestes pel·lícules, ja has tret un exemple genial. Diuen, a d'altres pel·lícules que hi he vist, que no les he vist. És un altre exercici. El mar, per exemple, o aquestes que us deia de Ara, o el Bunkin, en la ment de l'assassino, allò és una cosa que dius, que és una cosa absoluta. Això és a l'Austí Biaronga. I després, en aquestes pel·lícules, és un gran director d'actors amb l'ajuda de l'Aixona Pasola. No l'ajuda, sinó el Patrocini. El tot de l'Aixona Pasola, fa una pel·lícula enorme, molt interessant. I Nia Penegra, què pots dir de Nia Penegra? Doncs una pel·lícula que et sorprèn, perquè, com que està fet per un gran estudi, d'aquests que estan fent pel·lícules, ara no estic segur si és a tres mèdies, o l'altre, o el de Tele5, o Apache, o Telefònica, que són els que estan fent pel·lícules últimament i arribant a tots els premis, perquè algunes de les que fan, que tenen aquest gran aparell industrial, darrere, i propagandístic i de tot, arriben a tot. Arriben algunes d'elles, arriben al... T'ho recomana? Sorprèn aquesta pel·lícula, perquè, a mesura que la vas veient, no et fa la impressió que sigui una pel·lícula de gran pressupost, sinó que és una pel·lícula d'autor. De fet, està fet per un director argentí, és a dir, Martín... Martín, espera que us ho dic, Martín, o d'ara, que no sé què més ha fet. I, quan comença a veure la pel·lícula, no entens res. La relació amb tots els personatges fa la impressió que són caòtiques, però de mica en mica vas veient que té un sentit. Llavors, et presenta la història com si tu, veritablement, fosis un acto més, un personatge més, que estàs allà ficat i no saps què ha passat. I la veritat és que em manté intrigat durant tota la pel·lícula, perquè no té ni una narrativa usual, ni té un gènere concret, sinó que va a variant de gènere, del drama es transforma en el thriller, es transforma en diferents coses, i en un moment determinat salta a una altra qüestió diferent, i llavors, com a espectador, és interessant perquè, ja dic, no és previsible, i això moltes vegades s'agraeix, quan veus que una pel·lícula ja va cap a un camí, i efectivament es compleix, doncs també pot fer gràcia, però quan ja estàs veient que al començament de la pel·lícula ja veus que pràcticament tot s'ha explicat, i dius, i ara què més et podré explicar? I sí, vas veient que el que tu pensaves era cert, però que introdueixen uns certs elements que li fan donar una volta de rosca, una mica més, els personatges, el dramatisme, i li van donar intensitat a tot plegat, i la fan una pel·lícula sorprenent, molt, molt recomanable, molt interessant. Mira, aquí, per exemple, com a gènere, en el film Affinity, que l'agafa últimament una mica de referència, la posen com a thriller, drama, intriga, familiar, thriller psicològic, crim, policiac, i és això, la pel·lícula, una mica de tot, una mica de tot, un botipoti que hauria pogut sortir un desastre de pel·lícula, perquè quan es barreja en tantes coses, i aquest, en canvi, doncs, et manté interessat les actuacions. Quins actors, ja? L'Òrdex Baralla, que no és un mal actor, i el Ricardo Darín, que tothom en l'ideolatra, jo li demanaria que parles una mica més clar, perquè jo no l'entenc, moltes vegades no sé què diu. Jo tinc una pel·lícula d'ell. Amb aquesta parla, clar. La Cordillera. I és característica de Marabella. Però veus? Sí, la Cordillera. Veus, va molt lligat el que et dius tu, perquè, amb la teva, el romesco colla. Amb la Cordillera, el problema és que el romesco no colla. És curiós. En canvi, el Ricardo Darín, que jo no soc especialment fan, reconec que aquí fa la composició d'un president d'Argentina molt creïble. Molt creïble. I molt bé. En quan el tema de l'addicció, perfecte. La Cordillera és una... Mana negro. És una amena de Simera de Davos, però el cono surt. Llavors passa als Andes. A Txile. No, a Txile. 3.500 metres d'alçada. Hi ha tota una sèrie de curbes de l'últim tros fins a arribar allà on hi ha un portentós hotel, que és allà on hi ha tots els presidents, allotjats, i aquelles curbes les van passant als Mercedes de Altagama, diverses vegades, amb una vall. Molt bé. Llavors hi ha la intriga, es tracta de que el president d'Argentina té alguns problemes polítics i familiars. Polítics, de corrupció, familiars, perquè la filla també li està creant problemes amb el seu company. Llavors, hi ha la qüestió de la Simera. La qüestió de la Simera tenim un Christian Slater, que es presenta cap al final de la pel·lícula, i ve com a cicari de USA per crear mal rotllo entre els sud-americans. Ja li caia bé el personatge. Sí, sí, sí. Allí surt el tema dels sovorns, etcètera. La pel·lícula toca tota una sèrie de temes. Per exemple, es veu a l'aviotonejat del president la forma de treballar amb la seva organització, amb l'assistent d'imatge i l'assistent de protocol, etcètera. Molt ben trobat. És creïble, però, clar, després hi ha un problema que... No es pot explicar, però una mica la pel·lícula entre en un punt en què ho es pot dir. Tot el que anava, més o menys, que allà, se'n va a Norris. És un final horrorós d'aquells que podria ser... No la recomanem. No, podria ser de pel·lícula escapsada, fins i tot. No sé com acabar-la, l'acabo, i ja està. Nia Benegra, clar, juga per comparar les dues. Aquí tu ho has fet també. També passa en un paisatge d'alta muntanya, fer molts punts de comparació. De fet, en el Pirineu, hi ha gent que parla xicoset en català, també crida l'atenció. Segurament juguen a la jugada de l'intimisme i això potser ens arriba més, és més fàcil d'arribar. En canvi, clar, a l'alta política, aconseguir una cosa rodona, tancar-ho tot bé... Sí, però saps què passa? Hi ha escenes d'aquestes de la Simera, que són bones, perquè un president, per exemple, diu al cap de protocoll, no, no, jo al costat d'aquell, no, la foto. S'han de fer la foto, que és la que trasladaran al món. No, al costat d'aquell, no. Hosti, llavors al costat d'aquí. No, ha de ser d'aquella. Saps aquelles coses? Probablement no ens ho imaginem, perquè el que veiem és la foto, però primer hi ha hagut tela allà. Segur que passa. Em fa pensar molt amb la filmografia d'aquest director italià, que té... bueno, que té pel·lícules magnífiques, i que, bueno, la de la Gran Beletxa, per exemple, com es diu aquest director. El Sorrentino, que tenia unes, frisament que es diu Il Divo, sobre el... Ara no sabria... Ah, per cert. El d'acord illera que... No ho havia dit, es diu el director Santiago Mitre. Sí, correcte. I també fa el guió amb col·laboració amb Mariano Llenas. Molt bé. Escolta, hem arribat, sense donar-nos en compte, al final. Ens ho hem passat molt bé. Recomenem que veieu ja veieu aquestes pel·lícules, perquè us atriereu el que més vagi en caixi amb la vostra... Però us recomanem que la setmana que ve, veieu Platt Runner, perquè el de setmana que ve, tindrem un convidat que és en Ferran Pujol, i que ens parlarà de Blatt Runner 2049. Nosaltres la mitjana entenem veure la primera, l'original, que passen els cinemes Verdi. Bon cap de setmana, fins al dimarts de la setmana que ve. Bon cap de setmana a tots. Molt bé. Bona nit.