Ara escoltes ràdio d'esper. Cinturits ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Durant el 8.1. Cinema sense condicions. Bona nit. Amics del Cinema Sense Condicions. Aquí estem, com tots els dimarts, disposats a parlar de cinema i compartir aquesta tertulia entre tots vosaltres. En Jaume, en Joan, que acaba d'entrar, en Francesc i jo mateixa Carme. Hola. El Joan, últimament, arriba a Justet sempre. Calculat. No sabem ni què estem parlant. Calculat bé. Sí, seria bé. A Justet és arribar. Ara millor que s'ha arribat. Podem parlar de pasis de prensa, de pel·lícules per la setmana vinent. El Jaume l'ha deixat molt bé, jo l'ho vaig veure... Si no t'apropes el micro ningú no et sentirà. Ningú no em sentirà. Dic que a demà n'estrenen una que el Jaume la va recomanar o va parlar d'ella, doncs m'és aviat bé. I jo voldria comentar-la, perquè és una pel·lícula... Bueno, és una pel·lícula no massa, no massa freqüent. Jo estic en corrents, encara. Doncs diguem, diguem, mentre recupera. Començo, ves-me comentari. Què veus, això, d'ara massa, prefere? Jo havia vist avui, i no sé si algú de vosaltres l'ha vist, el capital del Costa Gabres. Jo no l'he vist. Mira que vaig estar a pumbre. Al final va caure la vida de Pi. També la puc comentar una mica. Sí, l'has vist? Sí, sí, sí. I bé, en el segon, en la segona partat del programa, fas Binder... Com a Jaume. Exacte. I posteriorment parlem de dues actrius molt conegudes, no? Que són l'Àqued Winsley i la Cristina Escott-Thomas. Encara que tampoc hi ha tanta cosa que dir, però, bueno... Potser el cas parlarem de l'acturatge dels actors anglesos que tenen en un prestigi i d'escola molt bona, molt bona. El fas Binder es va quedar molt avui avorat. Sí? Bàlid. Doncs perfecte. Jo no puc parlar massa del fas Binder, perquè repassant, a més, hi havia que continc fresca una pel·lícula, que és la matemòria Maria Brown. Totes les de més, a veritat, és que no... Deixarem tota carta blanca, que vulguis parlar. Tot el que vulguis parlar. T'escutarem... T'escutarem atentament, i el Francesc també pel que veiem. Doncs vinga, estenes, avançaments, el que vulgueu. Jo he vist el capital de Costa Gabres. A veure, és una pel·lícula... És l'última pel·lícula del Costa Gabres. Costa Gabres és un director de tant d'anys, m'imagino. O d'aquest... 70 i pico, sí. 70 i pico, llargs. És un home que ha fet molts tipus de cimbre, sempre compromès, és un home d'esquerres, compromesa amb l'esquerra. I aquesta pel·lícula, doncs... És, com diu el nom, el capital, que fa al·lusió al llibre del Marx. Però no és això. És una novel·la, és una novel·la. De fet, és una novel·la, però jo crec que ell li ha volgut posar el títol amb la intenció que això tingui aquest sentit dual. Per tant, per això ho faig, ho destaco. Sí, sí. De fet, està basada en una novel·la. A veure, la pel·lícula... Dèia que era un... No sé si té més de 70, seguríssim, i a prop dels 80, però és una pel·lícula extraordinàvem dinàmica. És una pel·lícula fresca, és una pel·lícula d'una càmera molt bona, d'uns entorns molt ben jugats, perquè és una pel·lícula que vol destacar la globalitat del món financer, i això ho aconsegueix. Constantino Gabras, ara que preguntes l'edat, va néixer al 13 de febrer del 1933. Per tant, eh? Està a punt de confiar i tant anys. Ja anava per aquí, sí. Tot i així és una pel·lícula de gran vitalitat, eh? Malgrat això, cada vegada estem trobant directors grans, com els tabiànim mateix, que han sigut ara, que tenen 80 anys, o més els dos. Bé, aquest és una pel·lícula que pretén fer... És una pel·lícula francesa. Té un discurs, un discurs claríssim, i que tothom entén, quasi és un discurs didàctic. Massa, potser. Ara dic les coses positives, les positives negatives. Les positives és que és un discurs que posa de manera i fes el que significa, en aquest món, la globalització financera, que està al servei de molt pocs exprimint a la majoria, o un gruix importantíssim de la societat. I és el que ve a dir. De fet, és una història d'una... d'una persona que treballa... Un executiu. ...un executiu que, a pones raons fortuites, acaba sent president. I la pel·lícula, aquest actor, és el... No me'n recordo d'aquí, no? El Màleg. Sí, és un nombre. És que ell és de Casablanca, i d'extracció jueves, que no havia fet el sopar dels idiotes, aquest noi. Jo no l'he vist, però... I a mi, Knight Paris també surt, aquest. Sí, té un paper petit. Bé, jo després comento la interpretació. Aquest personatge es veu ascendit com a president fortuitament, i es mou en aquest món financer de tot el món. Perquè aquí està miàmia, a Nova York, a París, a Londres... I això sí que ho posa de manifest. El que fa és una especulació financera amb la línia d'acomiadar una gran quantitat de personal que permet un guany important de diners. Aquest és el centre del discurs. El pelotassa, vaja, que en deien, no? El pelotassa no... Perquè el que fa és acomiadar gent. I, de fet, ho vas amb el discurs del Mao, que també t'hi anésso, gràcies. Sí, amb el model. Bé, això és el que passa amb la pel·lícula. I què trobo jo en la pel·lícula? El meu moda de veure són posats a mirar pel·lícules que tenen aquest tipus d'objectius de plasmar, que és el que significa el món financer amb l'actualitat. Perquè si en l'actualitat en comptes de tenir... les guerres clàssiques, tenim salvatjades de tipus financer. No podem dir que no moris gent, però sí que ha mort gent, o almenys s'ho passa molt malament, una gran multitud de gent. Aquest discurs està a dintre de pel·lícules que jo crec millor que aquesta, que són el fraude, per exemple, i Margincòl. Per mi, Margincòl, que és a les últimes 24 hores de l'Hem en Brodes, és una pel·lícula molt més ben aconseguida que aquesta. Perquè la trama és molt bona. Això és boníssim. I la interpretació és molt superior, però de lluny, de lluny. Aquí surt també... El Jeremy Ayers, que surt molt poquet, que és el gran cervell de l'operació, ho broda amb unes quantes sequències. Aquest és una interpretació anodina, el meu moda de beure, fa una cara molt semblant durant tota la pel·lícula, perquè és una pel·lícula que intenta ser una mica satífica, però tampoc ho acaba de aconseguir, i després el guió ja el trobo molt fluix. Perquè, a part del discurs, que és un discurs que s'entén, un discurs que comparteix la majoria dels ciutadans, el discurs es compra, però la pel·lícula jo no la compraria tant. Estaria, però potser, aquest discurs del que fa el Michael Moore amb els seus documentals, per exemple, per entendre'ns. Sí, però el Michael Moore, de fet, fa un documental. La diferència entre el Michael Moore que fa un documental i aquest que fa una pel·lícula és que aquí el guió se li escapa. Per exemple, aquest moviment histèric constant del personatge el trobes buit. Ja ho ha de ser una mica de buit, però no fis-te el punt, perquè aquestes operacions no es fan amb la pura i absoluta banalitat. Si juguen al cervell, allà dintre, i no tens aquesta sensació, tens una sensació d'un joc, una cosa jocosa, però excessivament banal. Sí que és banal en el sentit de que reben en aquest aspecte és banal, però no de com ho viu en els propis personatges. Incluso l'afer que ell té amb una top-model, una prostituta de luxe, no sol crear ningú aquella història. No és creïble tot allò. Jo trobo que té masses troços que no són creïbles. Alguna cosa ingeniosa, sí. Hi ha algunes flaixos, que, per exemple, ell està pensant reaccions, que això és un ullet que fa el Costa Graves, l'espectador, que té una certa gràcia, perquè hi ha alguns moments en què la càmera mostra un flaix que correspon a una acció exclusivament pensada i no viscuda, però és la reacció. Ara li clavaria una plantofada, aquesta persona que tinc al davant. Això està fet amb una certa gràcia i un muntor satíric. Això té una certa gràcia, perquè ho fa a diverses vegades, i al meu moment de veure ho fa al final de la pel·lícula. El final és una mica això. Jo diria que coincideixo plenament amb el que diu ella. A més, a més, coincidim amb el que va dir la crítica per aquestes pel·lícules a presentar en concurs, en el Festival de Sant Sebastià, l'últim, i no va guanyar cap premi. Penso que, en realitat, és veritat que el tema, que vol pintar un món terrible i sense escrúpols, que té adeu per diners i el capitalisme, com diríem, com la seva religió, això està bé, és interessant, i a alguna mesura suposo que diríem que és un pel·lícula actual, perquè mostra com es mouen les altes esferes, la gent. Però el que coincideixo amb ella, i penso que coincidia tota la crítica que estic esmentant, és que el guió era fluixet. Era bastant fluixet. No, no, no. Comparades amb altes pel·lícules, altes tegabres, no tenia una pel·lícula que passarà sense pena ni glòria. El tema és interessant, el que vulgui una mica treballar o aprofitar. I està didàcticament. Està massa i tot. És simplista, una mica simplista. Exacte, és una mica de manual. Quan una pel·lícula és de manual, la complexitat enriqueix sempre. I, per tant, tan dolents i tan absolutament... i no acus en el seu funcionament... Això és una mica fàcil. Jo la volia comparar, deixeu-me aquesta... Perquè és caïnit, que em vaig quedar fins a l'estrès, vaig veure la de l'Herman Olmi, l'Algo de los Tuecos. Quina gran, quina gran pel·lícula. Jo la vaig començar a veure i dura tres hores. Ho dic per si algú l'ha vista, perquè quina grandíssima pel·lícula. L'Herman Olmi també té 80 anys, jo crec, que tots aquests són de la mateixa. Me'n recordo molt de la primera pel·lícula d'ell, que és l'Empleo. No sé si la recordeu. Una pel·lícula que la va rodar amb la seva nòvia d'aquell moment, una pel·lícula amb blanc i negre, que durava una hora i mitja, i que la vam presentar a molts festivals i va banyar molts premis. I després aquesta, que va arribar bastant més tard. Aquest senyor és un senyor interessant. I aleshores, jo me'n recordo més de l'Empleo. La pel·lícula d'Extradinària, si algú la pot recuperar... Jo no la recordo. No sé si l'he vista. També s'he de la legenda del Sam Bevedo, no? Em sap, sí, sí. Jo la comento ara, perquè ahir, que jo havia vist, el cap de setmana, havia vist el capital. I ahir vaig veure l'Àrbol de los Tuecos. Aquesta pel·lícula, que dura tres hores, està posada a finals del 19, abans de la gran revolució industrial italiana, passa on té ella el hermana òlmica, de la Lombardia. I passa amb una sona rural, que hi ha una masia que és d'algun propietari important, i això és una petita sona, on te viuen en diverses cases, que són com parcers de l'amo, i que li viuen allà, de manera molt precària, amb unes famílies molt numeroses, i rendeixen el propietari, els dos tersos del que guanya, que és el que estava signat en aquell moment. Per què m'hi va fer pensar? Aquesta era la classe absolutament oprimida de finals del 19, que després es transformaria en la industrial, però aquesta era la prèvia. Aquesta era una gent que el personatge... hi ha diverses famílies, i és una crònica de com viuen aquest tipus de famílies en un món rural de finals del 19. Extraordinàriament ben fet, ben dibuixada, ben descrida, amb un tempo que és el mateix tempo que el del món agrari, i una anècdota, que és la causa del títol, és que un nen de les cases, el cap allà, diu que vagi a estudiar, o que vagi a l'escola, no estudiar, a l'escola pura i dura, perquè els altres ni això. I aquest nen ha d'anar lluny, i el seu pare se li trenca un esclop, i el seu pare agafa una abra, i un fa un de l'abra, ni fa un esclopet, perquè els uns esclops, perquè el nen no pugui anar a l'escola. Quan el propietari se n'adona de que ha agafat allò, els fan fora. I aquesta és una... Hi ha altres històries, d'unes històries, moltes més, però la causa del títol és aquesta. Doncs jo pensava, quina diferència, tant avís mal, entre el capital i aquest món? No, perquè el capital, en el fons del capital, ja tens una pel·lícula feta, segurament, a les últimes hores, diria, amb aquest senyor, del Costa Gabras, les últimes pel·lícules que està fent, té aquest actor que està posat de moda, perquè és còmica, França, aquest alcat, el meu que fa cosa comèdia, i és la primera vegada que li fa fer una pel·lícula seriosa. Jo el vaig veure amb una entrevista, que per cert em va sorprendre, que parla perfectament al castellà, que va fer referències al Jorge Semprún, i sobretot a l'if muntant i a la seva dona, perquè era molt amic del Jorge Semprún i del Simón Senyoret, i quan estava parlant d'ells dos, del tant del Jorge Semprún, com de la Semón Senyoret i el seu marit, em va semblar que les notava a faltar, sobretot a la Jorge Semprún, ell va donar entendre que venia de Grècia, va que es va instal·lar a París, va conèixer el Jorge Semprún, i ell diu que li diria molt en el Jorge Semprún. I això ho destacava amb un castellà perfecte, que jo no sabia que parlava tan bé el castellà, i que em va semblar molt, molt interessant. Però és veritat que la pel·lícula... Un incís, ell és un home d'una... és joeu, s'ha deixat joeu de Casablanca, em va anar al Liceu Francesc, i és un home de formació... de formació mundial, com si... No és un home... de formació del nord d'Àfrica, estric. És un home de que més a veritat ampli. I això que és curiós, deia, perquè no ha sortit, sinó que s'ensenya l'Àruc, passem ja amb l'altra pel·lícula, que surten alguns actors també, per exemple, surten aquest, aquest, que és còmic franca, molt famós, al públic francès, i el Gabriel Birne, suposo que veieu, és dels suspechosos habituals, i el de Muerte entre les flores, que també té un paper, doncs... i en canvi, no acaba de lluir. No llueix ningú allà. És un actor molt bo, i en canvi, no acaba de donar-li la força, que penso que podria tenir. Jo voldria parlar-us d'aquesta pel·lícula, que ja ens va comentar una mica per sobre, doncs, el Jaume, que em va sorprendre i em va dir... Com s'ha dit la pel·lícula? Es diu Operación E i l'estrenen demà. Està dirigida per un xicot francès, que es veu que té també una part de la seva família d'origen espanyol, que es diu Miguel Cortuar. Jo només l'hi he vist amb ell, una pel·lícula que el meu guap, vosaltres, l'heu vist també, que es diu El Lobo, que estava centrada en la Eta, i que estava protagonitzada pel Eduardo Noriega, no sé si algú l'ha vist. És una pel·lícula interessant. És una pel·lícula interessant. Jo és la pel·lícula que he vist que pinta més bé tot el tema de la Eta. Llavors, la pel·lícula, aquesta, es centra en el FARC, que són les Fuerces Armades Revolucionàries de Colombianes, que fa 48 anys que estan de la guerrilla, és d'aquí una mena com si fos la Eta, és a dir, que una gent que viu a la selva, que sobreviu aquests 48 anys, etcètera, etcètera, que ha tingut quatre processos de pau, una en el 64, una en el 84, una en el 99 i l'altre el 2012, és a dir, ara que estan... Ara, on en té ara, estan reunits, que hi ha 600.000 morts assassinats, que a més a més, entre gent que són civils i gent militars, que hi ha nens soldats, en la pel·lícula hi ha un moment que es recordarà que queda perfectament clar com els agafen, hi ha 14.000 nens que s'han arrancats de les seves famílies, que s'han convenit en soldats així, per les bones. Al mateix temps, hi ha 4 milions, que és una xifra no descartable, d'oquelles es diuen desplaçats, que serien refugiats. Colòmbia, de fet, ocupa el satèl·lic mundial en el nombre de refugiats. I és d'agut això, d'agut aquests moviments que hi ha de Colòmbia, obliga que la gent s'en vagi a fugir per evitar el perill. La guerrilla aquesta, la guerrilla del Farc, està finançada amb expropiacions sagrestos, i una de la pel·lícula, el defensa de la pel·lícula, és un segred, precisament. Una cosa també bastant curiosa, que jo desconeixia, quan vaig veure la pel·lícula, amb el narcotràfic. És a dir, ells viuen, en certa mesura, del tràfic de cocaïna, que venen inclús a... I que ve d'Ebolivia, a través de Perú... I ells entenen, també, sí. És a dir, els altres que he vist per sobre, és que a Colòmbia s'ho ministren, de tota la cocaïna que es consumeix als Estats Units. Però totes aquestes dades apareixen a la pel·lícula, o un senyor formar per... Bueno, es van... no es que es diguin explícitament, no es diuen explícitament, no es diuen. Això ho he mirat jo, això ho he mirat jo. Però sí que està connectat una mica amb la pel·lícula, per entendre-les, a dir, jo penso que sabent tot això, pots entendre millor moltes de les coses. No ho dic perquè potser a la pel·lícula, o això de vegades acostuma a passar, a veure un tractament, potser, una mica idealista, del lluitador, en canvi, t'ho estàs donant una visió més materialista, més que una gent no necessàriament neta, sinó que té les mans bruta per la droga... Aquests... Expliquem diverses coses. El personatge principal, el film explica un cas real, hi ha molts casos de segrets que duren 13 anys, per exemple, hi ha una senyora, que és una abogada, que és el personatge que surt indirectament a la pel·lícula, que va estar 7 anys segrestada. Es diu Clara Rojas, que això sí que s'anomena a la pel·lícula, que era advocada colombiana, i que, repeteixo, va estar 7 anys amb Camp Tiberi. I el paper, que és el Lluís Tossard, el centre de la pel·lícula, el paper d'un simple i desconegut pagès, que és el Lluís Tossard, que va intervenir per casualitat, en el cas, ja que Clara Rojas va ser segrestada per l'esfarc, i va tenir en mig de la selva un nen, que es veu que era el pare i l'un dels de la... Això anava a dir, jo vull dir, que ja plàtimament fas vida de segrestada, mig en broma, ho dic. Ella va quedar embarassada i va tenir un nen allà a la selva. Jo recordo quina és aquesta l'habitancur. La l'habitancur és de la mateixa època, però no és el cas de l'Àngel. El que explica la pel·lícula és l'altre, que són de la mateixa època. Que van sortir les dues juntes. Les dues juntes, sí senyores, i fa poc. Això fa massa. Resulta que, en un moment determinat, la guerrilla presència al pare de la noia li ha rebat el nen, i la dona en el Crisanto, que és el Lluís Tossard, això és real, va passar d'aquesta manera, perquè d'una rodatge el home aquest estava al costat del Lluís Tossard, ajudant-lo a fer coses que és les que ella havia viscut. Li donen el Lluís Tossard, el nen, amb aquest modest agricultor, que vivia a la jungla també, i que vivia amb la seva dona molt jove i amb cinc nanos, i, atenció, li obliguen a que es faci càrrec, sota pena de mort. Si li passa qualsevol cosa al nen, s'està jugant la pell. El Pajegi i la seva família s'adonen que el nano està fatal, que està molt malament, que està molt fotut, i decideixen... Ja no ho explico més, no ho acabaríem. És que vas amb el que havia d'explicar-lo. No vull explicar més coses. El nano està tan fotut que decideixen portar-lo a l'hospital a algun lloc, la guerrilla no els hi deixa, i aquí es compliquen les coses. Hem d'anar a parar la civilització. Si hi ha alguna cosa que sorprèn, que impressiona de la pel·lícula, és la descripció d'aquest món. Segurament hi ha alguna rada o alguna cosa que potser està mal solucionada en el guió, igual que passava, potser, amb el cas del costa Gabres, però aquesta és una pel·lícula més interessant, però les realitats que passen a la família, que es troba al mig entre la guerrilla i el govern, i totes les visites que parla són realment impressionants. I aquest món que es descriu, el rat és tan fort, tan espectacular, que l'espectador queda alternat, és a dir, acabes la pel·lícula i gairebé confusa. El preu és que d'un món com el que pinta el film pugui existir i que passin les coses que passen. Però no ens compta que és real. O sigui, encara que hi hagi algun fallo per entendre que jo... No has exagerat, baix. No has exagerat i et creus que allò és real. Però tant dur, tant dur, que a mi em va fer pensar, i no sé si m'ha llargo massa ara, jo vaig estar dos mesos a l'Algentina, oi, no s'ha irès. I pensant-me, quan vaig anar a l'època de la Fonsin, pensant que jo era... era... era d'arribar la democràcia allà, i em pensava que més o menys doncs seria una cosa semblant. Em vaig trobar que els telèfons no funcionaven, que els mètrons s'espatllaven, que... que bueno, que hi havia una... És a dir, que estava en un país subdesenvolupat. I llavors de cop i volta em vaig donar a compte que jo vivia... que era un privilegiat, que vivíem al primer món, i que tenia unes avantatges que allà no existien. I clar, en aquí no és que no existeixin les de Buenos Aires, és que estem en llum, estem en llum de... Però, escolta, si has llegit... el Vargas Llosa, de la... quan fa novel·les amb la quenta, el Cendero Luminoso, que era... Perú, sí. El Perú, que era el mateix, el mateix, perquè té el mateix... és duríssim, és les novel·les que... Ara no recordo el títol, però ni hi havia algunes, és que és duríssim quan el Vargas Llosa descriu... La Guerra del Fin del Mundo, per exemple. Per exemple. Vull dir que no sé com és aquesta partícula, però les novel·les del Vargas Llosa posen la pell de gallina quan estàs llegint. Jo crec que és una pel·lícula digna de veure. De totes maneres de dueixo, Joan, que no has vist la Vendedora de Roses. És una pel·lícula colombiana de César Gaviria, si no recordo malament, que ja et fa entendre que allò és un altre món. És un altre món, absolutament. La manera com viuen els nens, els protagonistes de la pel·lícula, són nens que viuen al carrer i els han agafat per això. A més a més saps que poc temps després d'haver rodat la pel·lícula, algun va morir per alguna arredada o per alguna situació de consum d'estup efeents. Doncs mira, fas bé de dir-ho, perquè també n'ha ganes de veure-la. A vegades haver vist aquesta. M'ha deixat alterat. M'ha deixat tocat, perquè és una pel·lícula que diu... Escolta, això existeix. Veies que existia, que era real. I l'altra cosa ben digna de destacar és que l'Històsar està brillantíssim. És que és molt bo. Es nota que s'ha pres el to. Es va dedicar a veure pel·lícules de Colòmbia per agafar l'accent. I tot el primer tros que ja està parlant, parla exactament com parlen els colombians. És a dir, ha agafat el déjà. És una pel·lícula digna, és a dir, una experiència... Tu l'has vist ja una? Sí, tu què et dius? Sí, em va parlar, ja ho he dit ell. Sí, em vaig parlar i la vaig deixar en el seu lloc. Sí, sí, és molt interessant, molt, molt. Jo l'únic que vaig destacar en el seu moment, quan la va comentar ja encara no l'he vist la pel·lícula, perquè encara no s'ha estornat, i jo no tinc aquesta possibilitat que tenia a vosaltres. Però és el fet de comentar-ho amb una persona colombiana i posar una cara de dir, bueno, sí, però allà està bé, de parlar sempre de coses que són les més polèmiques d'un país que és el meu, aquesta noia ho deia així, que ja sap que hi ha molta cosa més. I això em fa pensar en un petit detall però que té la seva significança a la pel·lícula de la vida de Pi, la que jo vaig veure aquest dissabte, si no recordo malament, en la que destaca una part del paisatge de la Índia, que estem acostumats a veure a les grans ciutats, també amb la missèria i amb les dificultats, i aquest paisatge del sud de la Índia, una ciutat que es diu Kerala, que és com una mena de França, una mena de Marsella, doncs és preciós, és un paisatge magnífic, i em fa pensar això que tu dius, que també es podia de vegades destacar de països, que normalment es destaca la part més negra, més sòrdida, coses com aquesta, la vida de Pi per exemple, no ens ensenya tota aquesta part més negra, sinó la part una mica més brillant, i realment val la pena, perquè dius veus, això també existeix en un país tan enorme com la Índia, doncs hi ha de tot, i també existeix aquesta part. I ja que estic comentant, la veritat és que la vida de Pi és una pel·lícula que ara em preguntava Carme, però la poden veure nens, és una pel·lícula feta per nens, el que pareix que pot tenir el seu punt de duresa, la narració també és difícil de seguir segons com, perquè hi ha un autor que està buscant una història, llavors el protagonista li explica, va fent tota l'estona passos cap enrere, flashbacks, i es deixa veure bé, té moments en què l'acció gairebé satura, i això té el seu mèrit, amb una pel·lícula que vol ser comercial, com és aquesta, i tot plegat, l'esforç d'infografia està val la pena també veure els animals, com estan recreats, i a més a més té una qüestió, un detall que per mi la fa especialment interessant, i és que després que t'han explicat tota la història, hi ha un punt en què et fan dubtar, d'alguna manera, de tot el que has vist fins a aquell moment, i fins i tot el que durant la pel·lícula t'han semblat errors de ràcor, coses que no acabaven d'encaixar, i llavors acabes pensant que no, que està fet a propòsit, i és molt interessant aquest joc, i llavors la recomanen en aquest sentit, una pel·lícula que té un punt de... L'has vist a través d'immensió, no? Estava la hora en què jo vaig poder veure, jo no em nego a veure les pel·lícules així, la veritat és que té una certa gràcia, la profunditat de camp que dona, la manera com està gravada, està a prou bé. No dius, mira, doncs aquí no hi ha cap mena d'efecte, sinó que es nota que està gravat expressament pel 3D, i també et dona una certa riquesa de plantejament, i d'això que et dic, de profunditat a la imatge, no? Bé, bé, bé, una pel·lícula recomanable d'aquest gran director, diria jo, que és en Lí, que cada vegada que fa una pel·lícula, doncs en sorprèn. I té fama que el nivell de imatge és un senyor que se'n surten, perquè fa pel·lícules completament diferents, entre una pel·lícula d'un estil i una altra, et penses sentir el sensibilitat, o aquella de com es deia aquella d'acabant volant, tracki, ting, ting, ting, ting, ting... No t'haurà de reweure. Però va a Montaigne. De fet, el Tigridagon va fer una cosa tan sorprenent, jo et trobava, perquè no em pensava que fos aquest director. No m'ho creia que fos aquest director. I sí, sí, fa una cosa... Perquè estèticament és un preciucista, té un gran, gran detall en totes les que fa, eh. I en canvi, no sé si ho hagi passat el Fasvinder, Fassbinder potser no té aquesta característica de treballar amb aquests formats diferents, pel·lícules d'acció, pel·lícules de caires diferents, si ara efectes especials, infografia, és un director més intimista, era eu d'alguna forma del melodrama clàssic, fins i tot diria jo, de Hollywood, només que amb una temàtica i amb un profundiment dels personatges molt diferents, però la introducció és teva i home. Jo penso que el senyor Fassbinder és un senyor clàssic avui, que en la seva època era més rebel, per exemple, que els germans t'havien, i posem per cas que aquí els hem esmentat. I jo crec que fins i tot és més rebel que el mateix Costa Graves, que també n'hem parlat avui, i m'explicaré, jo crec que Costa Graves sempre ha estat un clàssic, és un home que li ha agradat explicar històries de la injustícia social. Vull dir el que dieu, l'avatar de la història, o sigui, amb un de coses a la història que ell ha anat reflectint i no ha saturat amb fer una crítica, una versió personal del capital, sinó que també el comunisme i també qualsevol altre tipus de dictadura. Jo crec que això és un bagatge cultural importantíssim, que en aquests moments, com dius, doncs veure el senyor Costa Graves, que és difícil, a 80 anys, crec jo, jo penso que només hi ha el senyor portugès, el Olivera, que realment... Quantecent dos, eh? Sí, que realment aquest sí que et sorprèn... Li porta l'indipicudatge. Et sorprèn a cada pel·lícula, perquè és que, francament, és brillant, és un al món i el sap explicar. Jo pot segur que tal com heu dit el Costa Graves, doncs, bueno, s'ha quedat una mica en el espai aquest, que en definitiva es va formar, es va fer i la seva filmografia penso que sempre serà molt interessant. Jo crec que el senyor Fasvinder està en la línia de Pasolini, no? Curiosament, tots dos es van solicidar. Això m'imagino que no té per què ser determinant. Jo crec que és molt jove, va morir molt jove. Sí, determinant. Però anem a les vlogues, no? No, jo crec que sí. Ah, de Pasolini, sí. Ja qui diu que va ser. De fet, hi ha assassinats que... Bé, que potser una culminació de molt de coses. El que sí que serveix és que tots dos van anar al límit del que era tolerable. O sigui, no explicaven històries que tinguessin a veure amb la injustícia social, sinó que grataven. O sigui, aprofundien sobre la filosofia d'aquesta injustícia. I és clar, això ja és més dur, això ho caguen. Ja et deixa així com una mica... Cada vegada que veies una pel·lícula d'ells, tant de Pasolini com del senyor Fasvinder, doncs et desconcertava, perquè veritablement allò no ho controlaves tu, així com costa grava si ho controlaves. Podies estar-hi o no? És diferent, perquè el que està gravres és l'alegància francesa i aquest és un director alemany que té la duresa, que mai, mai el cine francès arriba a tenir, el tipus d'imatges dures i fortes, el cine francès sempre té un punt de passar per sobre, a vegades delicat, a vegades suau i a vegades banal. I ara és tota l'hora. A Europa, en els moments que aquests dos personatges et xisteixen, tant Pasolini com Fasvinder i ni va haver d'altres, l'Òndorff i el senyor Slesinger, a mi m'encantava aquesta gent, perquè el que feien era això, era profundir sobre la filosofia i en definitiva el que determinava que les coses fossin així d'injustes. Llavors, jo penso que el senyor Fasvinder, que sempre m'ha enamorat precisament per la incomprensió o per la meva manca de capacitat per interpretar tota la volada de la seva filosofia, o de la filosofia que provocava totes aquestes situacions amb un munt d'estratègies narratives que veuen de l'espressionisme alemany, evidentment ell és alemany, i també veuen del melodramatisme el senyor i el doble circ, que també era alemany, que s'escapa de l'alemanya nazi, i s'envaga a l'amèrica. Però ja és americà, ja fa cinema americà. Sí, però hi ha coses que tenen una semblància i és perquè el senyor doble circ no hi ha dubte que explicava, des de les constants norteamericanes, fins i tot Hollywood, no, amb el Rick Hudson, la Jim Wiman, i els millors actors que pugueu recordar en aquests moments de l'època d'Aurada, dels Estats Units, però també gratava, era un home que aprofundia, anava al fons del parquet. Probablement, mentre veies la pel·lícula, te enamorava la Jim Wiman d'allò d'obsessió, i fins i tot podies estar d'acord amb el Rick Hudson, perquè tenia, doncs, un allotó. Però quan acabava la pel·lícula analitzaves una mica i deies, que aquí el que t'han explicat és que aquesta noia es va quedar a morir i després i tal, perquè aquest xicot, que era un baliga malaga, doncs anava amb la canoa, el va passar això, i el pulmó de ser... Me'n teneu el que vull, no? Llavors jo crec que el senyor Fassbinder, homosexual, com el mateix Pasalini, és un home que el que fa precisament és explicar la homosexualitat, però no des de la reivindicació o des del romanticisme fins i tot, perquè això també pot existir, no?, sinó que ho fa des d'un aprofundiment de dir, compte, que això no és la solució de res, això en tot cas és una part que cal integrar, que cal respectar, però que de cap manera el fet de sintonitzar amb això i respectar-ho ja està, ja anem bé, no? Hi ha un món d'històries, de personatges, de situacions que francament doncs els posava en evidència, com aquell pobre de... de tots dos llamabos alí, no?, que, bueno, que res, que com que era negre, ho tenia magre amb l'alemanya fins i tot posfagista, no?, però molt negre ho tenia, o bé el milionari del pisant, no?, la llei del Mas Fuerte, no?, aquell xicot que li toca la loteria, i sí que li toca, però aquella loteria se'n va parar amb mans de qualsevol dels espavilats rics que... de tants que n'hi ha pel món. Bé, doncs, dit així, jo penso que el senyor Fasvinder, que va inventar, doncs, amb un mateix quadre posava 24 colors diferents, i tothom ho trobava natural, allò, perquè això sí que ho podem comprovar sobretot en Crel, però amb altres, amb Lili Berlès, aquell romanticisme que s'ha de retratar, quan, veritablement, va morar a la bastadora, i que escoltem la cançó, i dius, escolta, i això passava, això era real com la vida mateixa. Clar, vull dir, és un... és un aprofundís sobre... sobre aquesta vida, sobre aquestes constants, que són tan dures, com m'esventaves tu, però que, paral·lelament, ell també et feia... et feia el requisit. Escolta, ja qui t'explica històries, com les que jo t'explico, el que passa és que jo t'hi faré... t'hi faré pensar, amb aquestes històries, i llavors, doncs, no tindràs gens fàcil, a partir del moment que profunditzis. No està molt lluny en aquest sentit de... de la filmografia l'Iman Berman, per exemple, diria jo. Hi ha una cosa que s'ha... Perdona, encara hi ha una cosa que em queda, eh, que s'ha parlat avui. Aquesta història que hem parlat avui de... de... ara, és que ara no recordo, no era el capital, això dels germans d'Aviani. Els germans d'Aviani, jo els he seguit, i a mi m'han agradat sempre, una barbaritat. Però, quina diferència hi ha entre el germans d'Aviani i el que t'expliquen, i el que... el que tenen interès en plasmar, en, per exemple, el teorema del senyor Pasolini, no? I aquí és on jo veig que hi ha una diferència molt gran. Els senyors d'Aviani, com tu deies, ens volen explicar que en món rural, tot aquestes dificultats, evidentment, les víctimes pre... moltes coses, pretragèdies, fins i tot. Però el teorema del senyor Pasolini, per desmentar aquest, perquè gairebé totes les pel·lícules d'ell també tenien aquesta doble missió, era la impossibilitat de la... de la felicitat, perquè ens deixa... la temptació ens domina i tal, i en teorema el que passa fa pareixa, amb una família que més o menys va fent, i automàticament apareix un personatge que ho destrota tot, no sé si la recordarem. Allò sí que és com una mena de... de sentència. Escolta, no us penseu que amb la família ho tenim tot arreglat, perquè és molt vulnerable, per això, perquè som individus, perquè tal i perquè qual. En canvi, els d'Aviani no. Són unes persones que destacen, fins i tot, jo crec, tota aquesta poesia de contingut, que a veritablement, com tu deies, crec que jo, almenys, jo ho he agafat tal com ho has dit, que en el camp ho podem trobar fàcilment. En canvi, en la ciutat, això ens ha d'acostar molt bé. El Padre Padroni, per exemple, és una cosa formidable. El Padre Padroni d'Aviani, sí. Estem parlant, diria, amb el Fasbinder, com amb el Pasolini, amb l'Iman Berman, qui jo el col·locaria aquí dins, i molts altres directors. Jo incluiria el Leo Caràs, que la setmana passada era un tio de polèmica, amb el próprio Holly Motors, per exemple, són directors que planteja el cinema conceptual, que tu no has d'agafar una pel·lícula i el més important és la narració i el que li passa als personatges, sinó el que és desprendre, el que aquests personatges els passa d'alguna forma. I el que tu pots deduir de les imatges i el que pots aprendre, fins i tot, com a discurs, del que està passant. En aquest sentit, el Costa Gabras està prop d'això, tot i que segurament potser és una mica més pamfletari, una mica més massa esviaixant. Jo confesso que, per exemple, a l'Ímara m'agrada molt, i gairebé, si no en totes, la majoria dels pel·lícules, i acabo entrant, o m'en toca, o no em fan... Hi ha una pel·lícula que ha de gravir millons de vegades, que és Fressa Salvaje, una pel·lícula que és a dir, i en canvi, em passa que el Fasbinder, que no el conec tant, m'ha criat tant tant l'atenció. Reconec que el Matrimoni de Maria Braun, que potser és la més clàssica d'ell, no sé si esteu d'acord o no. És una de les més clàssiques. A mi sí que m'arriba, és una de la pel·lícula que la trobo, que és una gran pel·lícula. Però les de més, n'hi he vist alguna, però ni me'n recordo. Però això no puc parlar-la perquè... Les làgrimes de Petra Boncant agradaríem també, és el meu drama... Jo crec que només he vist la de Petra Boncant, i les altres no... I si n'és a vista, em passa una mica amb el Joan, que no el recordo. O sigui, que no em devia... Impressionatant. Així com el Pasolini, puc agradar-me o no agradar-me, però ho tinc més al cap. El Fasbinder... no deu ser la meva sintonia. A mi em costa el Fasbinder. Entenc que... Ja t'he dit que a poc d'allò és que m'agraden molt, com aquest, sobretot, que l'he vist a varias vegades. La tinc substitulada sense versió original, sense versió doblada, sinó amb versió original, i la veritat és que és una pel·lícula de trobo rodona, és a dir, perquè és una de poques de color, perquè ja sempre treballen blanquinegres. Vaig treballar molt amb blanquinegres, després, no, és un. Ui, sí, precisament. Estava amb les pel·lícules. Que posava a dins el mateix pla i posava diferents colors, que no tenia massa sentit, perquè allò era molt artificiós, però tenia aquell... No sé, de melodrama, d'exageració, eh, de... És un home que, d'aquest matí, estava mirant coses per saber què havia de recordar-me, i veig que ha escrit 47 guions, i ha dirigit 43 pel·lícules. Sí, va fer molta feina, perquè vam morir molt jove, vam morir 35 pel·lícules a dirigir. I llavors dius, bueno, clar, tu n'has vist una... Dues o tres a l'any, em feia. I això vol dir que era un senyor, doncs, d'interessant. Jo confesso que l'hauria de descobrir, de les coses que el que heu vist. Jo no l'espero. Si heu de començar per alguna pel·lícula, jo no sé tu, jaume, jo us recomanaria començar-s'hi per tots ens anomenem, una pel·lícula aparentment amable, senzilleta, però que té un aprofundiment amb les relacions humanes, hi ha un trencament en un moment determinat, que et deixa bocabadat. Aquesta és aquella edat d'una senyora gran, que s'amora d'un... d'un jove que és... D'un jove negre, guapo... Fills jo crec que no arriben a tenir. Sembla que no ha arribat. Ella té fills, i els fills estan en contra d'ell. Jo recordo això, eh? És probable. En tot cas, l'ambient més immediat, a l'entorn d'ella, que és diferent, eh? Sí, una pel·lícula... No la tinc massa... Aquest és un problema que tenim, hi ha un munt de canals, avui, a nivell televisiu, tenim la filmoteca que també, de tant en tant, hi podem anar, i allà sí que ho trobarem, això. Malauradament, i el Maldà, i el Melies s'han decidit, sobre aquest tipus... No, però avui dia és el que passa... Vas a un videoclub, i jo penso que avui dia encara el videoclup instant, és el que està més ben dotat, i el que té... L'instant té 25.000 pel·lícules. No trobes enlloc, perquè és el que té 3, i aquestes que utilitzen van han de consultar una cosa... Jo trobo que la TV també et dona bones sorpreses, perquè ahir era TV2, sense núncies ni res, era un plaer veure... que era un plaer. Era 3 hores, eh? 4 hores de la matinada, saps? Però una cosa magnífica, magnífica, vull dir, que a vegades... Abans feien un cicle de cinema subtitulat, fa anys que ens recordeu a la 2, també així, en hores intempestives, però no era una meravella, gravar-ho, veureven directe, però jo sobretot gravava, hi havia pel·lícules d'aquestes que parlem. Jo només us volia inventar un petit detall d'aquesta pel·lícula de tots, ens anomenem Ali, que ja ho recordo molt bé, perquè tots els va molt bé a la parella, a la dona aquesta gran, i al noi aquest negre. Perfecte, fins que un moment determinat, la dona li diu a l'altra, però mira que arribes a ser maco, que arribes a ser vell, formós, i a partir d'aquí comença el terrabastall, i diu, com pot ser quin sentit té si tot anava bé? Aquesta frase, a partir d'aquesta frase, generalitzem el que ens vol dir el Fastbinder, traiem una tècida, el que és la naturalesa humana, segons la seva visió pessimista. Però això qui ho diu, la dona o la negre? La dona o la negre. I per què això no ho ha captat? Jo tampoc ho ha captat. S'ha de veure, és que en el moment que és un concepte, és al fet que en el moment que ens quedem admirat per la belleza d'alguna cosa, ens comencem a posar en una situació d'inferioritat. I tot funciona de fableça. I tot comença a anar d'una altra manera diferent. És una idea tan potent la que té el Fastbinder per plasmar-la d'aquesta manera a la pel·lícula que costa similar-la. Jo reconec que costa similar-la, per això us dono la pista, perquè si la veieu, us fixem a partir d'aquell moment, perquè si no, no sabreu què ha passat, no passa res, no hi ha cap altra cosa que aquesta fascinació de la dona per aquest noi, la fascinació de la belleza. Que podria ser amb o sense frase? Sí, sí, podria ser una reflexió d'aquí ens passa davant de qualsevol objecte d'art que diem, és tan maco, és tan de lloc, i en aquest moment nosaltres ja... Com si utilitzéssim. Una dependència. Exacte, ens crea una dependència que ja no ens permet donar llibertat a l'altra persona. Ja, pot ser, pot ser. Perfecte, doncs això és el que té el cinema de Fastbinder, a cada pel·lícula, a cada pel·lícula... Quan l'has comentat, sí, però no la tinc... recordo aquesta idea, això, d'aquest... aquest noi i la senyora, aquesta, que és molt... ell és molt gran, com si... Sí, sí, la diferència és de 50 anys, potser... Sí, o que sí, una cosa desproporcionada. Vinga, anem per la tercera part, Joan, que ja tens ganes de parlar de la... És que tampoc hi ha tanta cosa a dir. Sí, que hi ha ara, potser. Segur que sí. A veure, jo primer que m'ha interessat, perquè no era conscient que les dues actius eren angleses, m'he preocupat de... Una mica més afrancesada que l'altre. És que la Cristina Sottoma es va casar amb un metge francès i des de... és més que això. Els 19 anys, ella volia... ella en anglesa, volia, doncs, ser acreu, va començar, doncs, d'una escola d'interpretació, i la professora li va dir que ella mai seria un desastre que es dediqués amb una altra cosa que no serviria. Va agafar-te el cabreig que se'n va anar d'Anglaterra, se'n va anar a París, i es va instal·lar llavors a París. Allà s'ha casat, treballa, bàsicament, amb el cine francès. De fet, té un aire molt francès, ella. Jo anava a dir que justament, revisant, doncs, ja sabeu, i això ho sabeu vosaltres millor que ningú, i també suposo molts dels oïdors que ens estan sentint en aquest moment, que hi ha una tradició teatral i també cinematogràfica anglèsa molt potent que fa que els actors siguin molt brillants, perquè tenen, bueno, això, el terminat que permet que sortin d'aquestes coses, no? Els meus jugadors de Can Barça. Com el Barça que té la cantera. Jo anava avançant, ho pensava, quan venia a pensar-la, mira, un exemple és la cantera del Gal Barça, que resulta que hi ha tal ambient de terminat que produeixen ells mateixos si no necessiten anar a buscar-lo. Però, realment, el tipus d'actor anglès fa molts i molts anys que és l'actor que un... Si un ho hagués de dir, la persona que no es passa interpretant, que no... no sobreinterpreta, que em madeix la mirada, que em madeix la frase, que no es passa... Això ho té moltíssimes actors anglèsos, el que nebran, els que n'hi han tantíssim. Les dones, les dones, curiosament, he descobert que no sabia que Elisabeth Taylor era anglèsa de naixement. Però es veu que els 9 o 10 anys que el seu pare era nord-americà i estava a Londres la seva mare d'anglèsa, va tenir tota la vida doble de nacionalitat. Nosaltres 60 anys hem pensat que és americana, però ja té d'origen... La vivíem li una altra senyora, que ja sabeu que és l'altre, de l'altre, amb la llama de la DC, etcètera. La de Boracar, em sembla bé. La Jean Simons, que fins als 21 anys va estar produint... Una cosa molt curiosa que hi visc és que molta d'aquesta gent no sé per quina raó comencen a fer cine o a fer teatre o ballar, que són coses que es van repartint, quan tenen 7, 8, 9 o 10 anys, i, per tant, quan arriben que en tenen 20 o 21, ja han fet la tira de coses. La Jean Simons, fins als 21 anys, ja està a Anglaterra i de poc amb els Estats Units. Tot i que de tant en tant retorna a Anglaterra. La Judy Hench, no cal dir-ho, la Helen Mirren, la Vanessa Redgrave... Una altra que no sabia era que era galesa, és la Catherine Zeta-Jones, que es veu que era cantant i ballarina des de petita i veia fet a Londres moltes coses d'aquest estil. No té gens estil anglès, gens, gens. No, és cert. Així és com la Vanessa Redgrave, totes aquestes que han nominat la Judy Dengue. Per exemple, la Judy Dengue és que té tot l'estil. Sí senyora, sí senyora, sí senyora. La Maggie Smith, que me l'he deixada, però que la tenim a vista, la Rachel Wells, aquesta que últimament ha fet coses bastant màquers. Ah, sí? Bueno, ara arribem a la Cristina Scott-Thomas i la Kate Winsley. A mi... Jo crec que és més anglès de... De tot. Sí, de tot, perquè... Bueno, a mi, la que ell vull dir, trobo que és un... inclusive mirant les coses que han fet, tinc la sensació que mentre que... A mi m'agrada molt, suposo que és una qüestió física, m'atrao molt la dona de la Cristina Scott-Thomas com a dona, és a dir, com a personatge femení, no? Però reconec, pensant una mica, les coses que han fet una i l'altra, tinc la sensació que en el fons hi ha possibilitats de futur, encara, perquè, a més a més, és molt més jove. La Kate Winsley, que no pas la Cristina Scott-Thomas. La Cristina Scott-Thomas, jo recordo el pacient d'inglès, no sé si la recordeu, que jo crec que és la primera vegada que la vaig veure, i vaig pensar que era una versió de la Marlene Dietrich posat al dia. Ja. Recordo que vaig pensar això. Té aquella cosa... una mica hieràtica i una mica llunyana i una mica... Sí, exacte. Una seducció la tal llunyada. Ella es va fer famosa... Sí, sí, això és veritat. Ella es va fer famosa amb l'Una de Giel del Polanski, perquè fins a aquest moment havia fet moltes 79 pel·lícules, fins ara. Però es va fer, quan ja portava 10 o 12 o 15 pel·lícules, es va fer, diríem, internacionalment coneguda l'Una de Giel, que és aquella del Polanski, que s'acordia la dona del Polanski, i el gran, i totes aquests. Després ha fet moltes coses. A 4 vodes i un funeral li van donar també un premi. Sí. I això no és impossible, el pacient d'inglès que deies tu, i l'ombre que susurrava a los caballos. Jo estic citant les camí, em m'han agradat més, perquè quan té tantes no es poden citar totes. Una que m'agrada molt, i una senyora que surt de la presó i va perdre la seva germana, que es diu, que es diu, que fem un xoque te quiero, no sé si algú l'ha vist. És una extraordinària pel·lícula, una extraordinària pel·lícula que va la pena recuperar, perquè és molt interessant. I una tan bé que li tinc una simpatia especial, és una pel·lícula dirigida, que es diu Caprichos del Destino, amb el Harrison Ford, i ella, no sé si la coneixeu, del Cygneipolec, se presenta que és un home i una dona, que no es coneixen de res, que les seves respectives parelles són de mans, i que moren en un accident de viació. Estic citant estimada el Kim Kidoo, que és el mateix tema. Sí, sí. I llavors resulta que aquesta, aquesta em fa gràcia, perquè de la forma que el Harrison Ford, quan s'entera que la seva dona ha mort amb el seu amant, i ell no sabia res de tot això, comença a investigar i comença a buscar qui és la dona d'aquest home. Llavors se va aproximant, i al final resulta que ha descobert que és la Cristina Sotúama, llavors crea una relació bastant curiosa, bastant maca. Perdona, volies dir d'algú en car guai. Bon car guai, sí. Bé, bé, bé, no, no, en realitat és que m'oten de les pel·lícules i estàs dient no, no les heu vist. En casa i bé l'Ani són les últimes que ha fet ara últimament. I aquella de la pesca del Salmone. Jo no l'he vist, però tu vas comentar que estava molt bé. Ella ho fa molt bé. I ella, una que també té bastanta... La pesca del Salmone en Yemen. Sí, aquesta, aquesta. I també una que parla amb bé, que jo tampoc l'he vista, que és la llave de... Ah, sí, aquesta l'he vista, la llave de Sara, que és una que va... La vam presentar com a clausura al Festival de Sant Sebastià l'any que jo vaig estar-hi, i resulta que era una pel·lícula francesa molt rodona perquè anava barrejava el tema, diríem, de la repressió francesa per part dels nazis, amb una dona que es pensa que el seu marí no té res a veure amb tot això. I la que està en cartellera és en la casa. En la casa. En la casa. Ella és la dona del professor. Però tinc la sensació, després de pensar una mica en tot això, que la Kate Winslay té més futur. És una persona que ha fet coses per a mi més interessants, es va descobrir amb sentit de sensibilitat, que parlàvem de l'anglí. Jo crec que té una interpretació també molt bona. Amb el titànic, sobre tot. Titànic és la que la van comprar. Clar, el titànic. Però abans de titànic, va rodar Hamlet, amb la... Ah, sí. Amb el feia d'Ophelia. Feia el personatge del Hamlet. I jo trobo que el Hamlet, aquell, és tan bo, és tan extraordinari. És que jo no sé si una pel·lícula com titànic, veritablement, ajuda. A donar-la conèixer sí, evidentment, però ajuda a que la persona pugui defensar la seva categoria com actriu. No estic tan segur. Jo trobo que ho fa bé. Perquè passa que és un personatge que no té clar els curs, no té res. És molt simple, fresc, en lluernador, però està bé. Encara hi ha una pel·lícula que jo us recomano, si no heu vist, perquè penso que és extraordinari. L'escriptor té ella, que... A part d'aquesta, es seria... Olvida-te de mi. No sé si algú la vista. Això és extraordinari. Això és una pel·lícula com es diu el director. Michel Gondry. És una pel·lícula... Ah, sí, sí, que és aquella que perla... Sí, sí, sí. Sí, que es troben amb el tren. No sé com ha començat la pel·lícula. Sí, tot ha començat la pel·lícula, sí. I en té moltes, eh? Per què li diuen aquesta pel·lícula? Olvida-te de mi, quan es diu Eternal Sunshine of the Spotless Mind. Són coses inexplicables, absolutament, però... Què vol dir això? Això és un vers d'un poema d'un autor anglès i que volia dir l'etern brillantor d'alament immaculada. La traducció és poètica completament i no té en principi. Però, clar, canviar-li el títol d'una manera tan salvatge, la veritat, és que... Bueno, a mi... Quan les dius que Olvida-te de mi pensava que era una comèdia fixa-t'ho. Bueno, és mig comèdia. Sí, és veritat. Però... I la Tota també treballa molt bé, com es diu el que feia el shop de Truman, el... Bueno, no em suco... El carrer, sí. Molt bé, els dos estan brillants. Es veu que va tenir un vaixon després de que ens va separar d'algun dels seus marits i... Estava, ja no està. I, a més a més, va tenir problemes, també, que va tenir una criatura i va dedicar-se una temporada de la seva criatura, i va haver un vaixon a la seva carrera, fins que fa els últims anys, el 2008, que ha tornat a fer una pujada espectacular amb The Reader, el lector, el revolucionari Rout... Ai, el escritor no és el lector, clar. No és el vaixon del Polanski. Llavors, en tot això, ha demostrat que és una extraordinària actriu. És a dir, una dona molt, molt bona. Que, a més, quan està a pantalla s'emporta la mirada. Diria que la diferència, una mica entre les dues actrius, sembla com molt evident que aquest Wingslet és més de cinema americà, una miqueta, no necessàriament... No, jo no. Home, si tot el que estan parlant és més aviat... El lector, per exemple, és molt europea, gent americana. Però és de canta més aviat cap a un tipus de cinema, moltes de les coses que estem dient... I la del Gondri, no s'acaba allà. Hi ha unes quantes que no, és veritat, això tenia raó. Però, en canvi, si mires la filmografia de la Cristina Escott-Thomas, és de canta més per un cinema francès, per un cinema europeo, d'autor, fins i tot l'altre, en canvi busca, no? Doncs un cinema una miqueta més... Crida, que el Michel Gondri... No, jo suposo que moltes vegades això depèn de les ofertes que et fan, és a dir, si tu t'ofereixen una cosa, te l'agafes o no. Perquè es veu que... a la Kate Wingslet ens explica quan li van oferir el Titanic, es va reunir amb la... amb la que fa Sentiu Sensibilitat, com es diu l'anglès, que era la parella del... del Kenneth Brannet. Bueno, és igual. L'Emma Thompson, qui va demanar... Tu creus que ho vaig a fer, això? Sí, sí, sí. Llavors, hem arribat a l'hora, em sembla, no? Sí, anem-nos a www.conditions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i de què parlem la setmana vinent. De quin director? La Vox, el cinema, presentat per Carme. Ah, sí, el Vox, el cinema, és veritat. I va, decideixem el director, disseguim el director... Per què no parlem de... de l'Enny Rayfenstall? Bé, intentaré preparar-me una miqueta, a veure si puc veure alguna cosa d'ella, sí. Doncs vinga, de l'Enny Rayfenstall. Som-hi, doncs ja ho tenim. Bona setmana. Bona setmana.