CsC 17/10/17 - Lumière! L'aventure commence, La mano invisible, Creative control + Blade runner 2049

Cinema sense condicions. Us agrada aquesta música? Companys de cinema sense condicions d'avui, que són uns quants, però no ens habituals, que farem avui sense el Joan Morros. No podrem dir allò d'avui, el programa sempre té dos espais. No em sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu? Sí, sentiu. L'escolta de la música és una cosa, que és una cosa a l'altra. Aixó peïdo. Aixó peïdo? Sí. Ara m'ha fet un tom. Em sona molt, l'estiu Jablóski, de rotllo transforme, rotllo armagedon... Doncs mira, fixa't tu, que és la banda sonora de la pel·lícula, que no té res a veure. Bueno, saludarà, però no sé si la sentirem o no, però ja saludarà. A veure, pujaré més volum, jo que seré, baixaré altes, perquè a veure, ara... Hola, bon dia. Hola, hola, hola. Bueno, ara no baixaré res per si, deixa alguns ens a micròfon. Doncs això que us deia, que estem aquí cinc homes, homes. Carme no ha pogut venir, el Joan Mavillal tampoc, el Joan Morros tampoc. Però bueno, em sembla que tenim molt de cinema de què parlar, eh? I d'una pel·lícula que ens agrada molt a tot, Blayraner1949, no? No, no gaire, no gaire a tot, no? Sembla ser que teniu una oportunitat, podíem, de fet, fer el programa posant el canal de Ferran, amb un despòtricament que hi ha de la pel·lícula de Blayraner. Si voleu parar el programa, sinó abans de condicions i posar directament... Sí, ja està. Estàvem pensant de posar-ho i marxar a prendre alguna cosa, i a l'altre tampoc no l'havia agradat. Ai, he fet un spoiler. Ja saps que no s'agrada. No, passa els 10 segons ho diem. Ara us explicaré per què no, 2049. A qui més? A qui més no li ha agradat Blayraner 2049? No, que som els únics. El Pep, el Joan... Jo no l'he vist. Ai, llavors no s'haig de veure res. Probablement no l'ha veure. No t'hauria agradat si l'haguessis vist, no? Sí, perquè tampoc vaig veure la primera amb condicions. Sí que la vaig veure, però amb una projecció molt dolenta. I no li tornava a veure mai més. Doncs ara tens l'ocació de veure. Però perquè tampoc em va treure gaire la primera, i llavors ho havia dit aquesta a les seves homes, encara menys. Jo, la primera cosa que vaig treure quan vaig sortir del cine, és que com a mínim fins d'aquí a 18 anys no la tornaria a veure. I per què no a 30? Ja posa, quan faci la següela. Perquè em va agradar posar-me els límits propers. Nosaltres crec que com a resum, el que ens vam treure, quan vam sortir del cine el que vam trobar són les llaganyes. Vam estar al punt superífer. Doncs a mi sí que em va agradar. I després em parlarem i farem una mica de la polèmica. Però estava explicant-vos aquesta música, que al Ferran la veritat és que s'ha apropat força, al compositor, que us diré el nom i ara diré potser ho sona, potser no, es diu Ramin Javadi. Em sona. És el compositor entre d'altres coses de la banda sonora, de la sèrie aquesta, que hi ha tantes morts i tantes coses. I d'altres coses de transformes i d'això que quan ho has dit, el que pares és que la banda sonora és d'una pel·lícula que no té res a veure amb això, que es diu The Mountain Between Us, que és la que us he dit abans que hi havia vist, i clar, en canvi té aquest punt... Què, èpica, no? Sí, té aquest punt que diu el Pol, que parla més baixament. Crec que piques. Doncs vaig a baixar-me. Estàs saturant. Ara, és que he vist saturant. Bueno, perquè no vau sentir el programa la setmana passada. El Pepsi em va bé d'aguantar la diatriba que vaig fer sobre certes proyeccions del cinema, que em va quedar pendent que en Pol, en Ferran i el de Jo donés la seva opinió, però, bueno, potser no tornem avui, perquè ja vaig tenir por la setmana passada, però s'ha de tornar aquest tema. Condicions en les quals es veuen les pel·lícules. Condicions desestrosses de vegades. Clar, la gent diu, no, és que no m'agrada aquesta pel·lícula. On les vis? Perquè potser les vis amb un cinema que t'ha posat una cosa que no té res a veure amb la pel·lícula. O el mòbil. O el mòbil. O les llums de la sala del passadís. Ja està. Jo sabia que tindria aquí... Les de Cines són discoteques, a vegades. D'això em podrien fer una sèrie. No només un programa. No només un espai, no? Sí, sí. Doncs aquesta pel·lícula que us deia, ja començo jo, perquè, no, de Monta i Vuituines és l'última pel·lícula, l'última, no, la més recent pel·lícula que ha fet aquest director, que ara si m'acaba d'esborrar aquí el que tenia de la Bikipèdia, mira que també tinc mala sort, de vegades. Bueno, el mateix director que la pel·lícula para de disnau, que ara no me'n recordo com es diu el director, és un director palestí, que això no existeix, de fet. La nacionalitat palestina. Però, bueno, la veritat és que hi ha pel·lícules que ferran la vista, no sé si algú més aquí, doncs és una pel·lícula impressionant, increïble. Para de disnau és increïble. Increïble. Llavors aquesta pel·lícula està molt bé, la muntanya entre nosaltres, però, clar, és una pel·lícula més o menys convencional, una història més o menys romàntica, amb una miqueta d'humor, llavors res a veure. Molts anys més tard, molts anys abans, havia fet aquest director amb una capacitat de síntesi, de crítica i d'anàlisi, d'això que deia el Ferran també ara, abans d'entrar als jihadistes, abans que es diguessin jihadistes, de com funcionava el recrutament i tota una pel·lícula imprescindible, si podeu veure en algun moment. I aquesta està molt bé, la veritat és que es deixa veure molt bé uns passatges fabulosos, i té una reflexió sobre la parella, en general no només una parella que visqui, o que una situació límit com aquesta de la pel·lícula, que de fet no són parella, sinó que es troba en un aeroport, s'ha cancel·lat el seu vol, i diuen, va, per què no anem en una avioneta, la lloguem, i anem cap al d'estí que havíem d'anar, i bueno, ja no tempest, i tota la qüestió de supervivència. Però llavors hi ha un joc interessant metafòric, sobre el que seria una parella qualsevol, que es troba en un moment terminat, en un moment de la seva vida, en una situació límit, i això és el que jo crec que també té més interès a la pel·lícula. Ja dic, molt bonica, molt recomanable, però si heu de veure una de les dues d'aquestes que parlen del director, veieu parades nou, us quedareu garrativat, ja no em fareu cas mai més, no voldreu seguir aquest programa, però és igual, no ho heu vist parades nou. El director és Aní Abuaçat, que és una opció. Ah, sí senyor, és que se m'ha posat això negre. És per la lliqua que la muntanya entre nosaltres és la que surt Lidris Elva, potser, i la Kate Wingslett. Que surt la Kate Wingslett, sí senyor. Què tal ells? Perquè són dos actors que per mi personalment sempre prometen molt, i acaben estant en projectes un tant convencional. Sí, és que la pel·lícula deixa de ser una mica convencional. És maca, es deixa veure molt bé. El que no sabia, mira, que el pilot era el Bob Ritches. Ho acabo de descobrir, mirant, però és veritat, ara que ho posa aquí. Aquest Wingslett és molt eficaç, és una dona que fa el que fa, i ho fa bé, fa correcte, i per dir-ho així era bé perfecte. I Lidris Elva, que jo no el coneixia, doncs bé. La veritat és que està tot bé, està tot bé. No és una pel·lícula superdestacable, una pel·lícula que diguis, uau, obra mestra, però és maca de beures, deixa veure bé, i no surt desencisat del cinema dient, bueno, com a Blade Runner li passa a alguns. Bueno, ja està, ja he parlat de la pel·lícula. Aquí he vist aquesta setmana, i després donarem una mica de canya amb Blade Runner. Pep i Joan, perquè, bueno, si voleu dir les vostres, o en l'ordre que vulgueu, o Ferran, o Pol, que Pol té molta cosa a dir, perquè ha dit la mana invisible fins i tot. Blade Runner? Sí, sí, sí. No, no, no, les que hagueu vist. Començo jo, a veure, avui mateix he vist una pel·lícula que es diu Límiar, entre signes d'exclamació, l'ha fet a Thierry Fremont, que és el president del Festival de Can, i és, en la pel·lícula, veus 108 pel·lícules fetes pel cinematògraf Límiar, és a dir, pels germans Lluís i August, i pels camarògrafs que ells tenien, això, llavors ve, gairebé que no cal dir res més, perquè és una autèntica meravella, jo mai havia vist... són 108 pel·lícules de les 1400 que van fer ells. Estan restaurades? Estan restaurades, absolutament, i, a més, estan restaurades, com no les havia vist mai, perquè el pla no és quadrat, sinó que té... és arrodonit. És obliditzat de la autèntica original? Sí, sí, i, a més, una recuperació fantàstica. Qualsevol dient que senti, perdona, Joan, que senti 1.400 pel·lícules dirà, perdona, no?, allò... s'hauria d'explicar, potser, una mica... De mig minut. És clar, és clar. És que duraven 50 segons les pel·lícules que he fet. Bueno, potser està al mateix nivell que Jesús Franco, de nivell de pel·lis. No, i, esclar, moltes han perdut, però bé, aquestes han pogut recuperar gràcies a tota una sèrie d'institucions. Al final hi ha un agraïment a tots els lumiaristes cèl·lebres, començant per Jorsadul, Henri Langlois, Jean Renoir... Vull dir, o sigui, estem en bones mans. Això pel que fa a l'imatge. L'imatge no és més que pel·lícules dels Lumière, un enganxar darrere l'altre. Llavors, evidentment... Bueno, hi ha dos lumière, n'hi havia vistes unes quantes, les més conegudes, la sortida dels obreres de la fàbrica, que aquí es presenten tres versions diferents. És a dir, una de les línies de força de la pel·lícula és fer veure que els lumière feien servir la posada en escena. Vull dir, aquest tòpic de dir que el lumière és el documental i Mèliès és la ficció que queda una mica simplista, perquè es veu molt pràcticament com tot està previst, fins i tot la durada. Ells sabien que la durada només podia ser de 50 segons, i aleshores hi ha un principi i un final, el final ha d'entrar. A més, vull dir, el cinematògraf lumière no tenia un visor. Vull dir que el pla es construia així una mica avui. Per exemple, són molt interessants les pel·lícules d'arreu del món. Hi ha una pel·lícula que es veu de l'esfinja de Gisè i la piràmida de Kafren a l'Egipte, i el pla és meravellós. Vull dir, s'espera de dir com és que aquesta gent tenia aquesta habilitat per col·locar la càmera en el lloc precís. Llavors, el que passa és que la imatge és tota límia, i això, per un cinefil amb sentit del deure, ja n'hi ha prou. Perquè vull dir, jo trobo molt important que és una forma d'expressió que la podem veure des de l'inici. Vull dir, nosaltres no podem veure la literatura des de l'inici, hi ha algunes tauletes, però no són les primeres, són les més antigues que hem conservat. En canvi, aquí és el primer. I de les altres maneres d'expressió dels altres arts, no tenim el moment d'inici, el principi. Potser en la fotografia, que és germana d'això. La fotografia, sí, perquè és clar. Els Límiers van començar com a fotògrafs, és evident. Hi ha una pel·lícula que és molt divertida, perquè és un congrés de fotògrafs de Leon, i ells els filmen, i llavors els fotògrafs van veient la càmera aquella, com diuen. Ostres, se'ns ha acabat el negoci, perquè aquestes gent van una mica més enllà. I llavors, bé, hi ha dit que per la gent que l'interessa el cinema i fins i tot per la gent que l'interessa la història del segle XIX, doncs és perquè les pel·lícules són de 1895 fins a 1905. I, aleshores, s'ha de pagar un peatge, que és el comentari del tal Thierry Fremont, abans m'he oblidat de dir que el Beret Tante Bernier, per mala sort, està ficat en el projecte, com a productor, i llavors, doncs, bueno, s'ha de pagar un peatge d'un comentari parlat del tal senyor Fremont, que per mi és excessiu, vull dir que t'explica el que estàs veient i que no cal, jo diria, però bé, vull dir, potser algun espectador ho agraeixi, i llavors, doncs, a més a més, està musicat, amb música de Camille Sensen, que jo la trobo francament inadecuada per... La pel·lícula ideal per portar-te el Wallman, posar-te a tu la teva versió neta, i mira, no? Sí, sí, jo li treuré la música. I en moments li treuria el comentari, vull dir, no vull dir que el comentari no sigui interessant, perquè a vegades, vull dir, sense el comentari, tu no te n'adonaries de coses que ell et fa remarcar, però per altra banda, el trobo també molt sovinista, que això amb els francesos ja és inevitable, però, a més a més, s'empanya en dir que els Lumières són tan moderns com cineastes d'ara mateix, vull dir que és una cosa que dius, bueno, doncs no, perquè, a veure, evidentment que hi ha intuïcions que hauran seguit tota la història del cinema fins ara. Però els comentaris estan a temps real entre comentaris, o sigui, en els vídeos, o van analitzant els vídeos ampliant, o el que sigui. És una anàlisi o és un... És que no calla. És un comentari del director, per dir alguna cosa. Ara, sobre, sobre, sobre. Els vídeos es projecten sense manipular un darrere l'altre, simplement restaurats. No hi ha un moment que parin el fotograma i diuen, fixeu-vos en això. No, no, no. Tens real i comentari a sobre. Ja està, comentari a sobre, que és un comentari que jo et trobo excessiu, perquè diu, ara mireu com aquell senyor està rient a la càmera per fer riure el públic. Però, bueno, és que surt tres vegades el personatge aquest que riu de cara a la càmera, no cal repetir-ho tres vegades. Ja ho hem sentit la primera vegada. Llavors, si veiem, per segona vegada, un personatge que es dirigeix a la càmera i que riu, ja sabem que és per encomanar el riure al públic, no? Coses d'aquestes. Una setmana passada, en Pep ens parlava de la sort de l'Ogan, i, bueno, tenia un son riure d'Orella Aurella. No sé si aquesta vegada has vist alguna cosa que t'hagi ingrescat tant, Pep, així, en plan còmic o dramàtic o tràgic o... A mi també em va agradar molt. Ah, que tu també la vas veure. Però no hi eres la setmana passada. No hi era, no hi era, i em va agradar moltíssim. Bé, el Sotterberg és el Sotterberg. Una pel·lícula molt intel·ligent i que em va agradar moltíssim. Doncs mirarem de veure-la. Ja que aquesta setmana tens alguna novetat, Pep, el mandor. No, l'únic que he vist és Blade Runner. Bé, no? Ens anem apropant en el moment en el que... La sugerència del cap o morros. Sí, sí, ho fem després. Jo tinc molta curiositat i no l'hi he preguntat, perquè esperava el moment en el que ho pogués dir a la ràdio i sorpréngueix a tota l'audiència per saber què li va semblar en Paul Degler. La mano invisible. Finalment la van a veure, el valor de la Virreina, per recomanació insistent meva després d'un any i mig. Sí, perquè anaven a un cine fora un cafè amb els de la PAC, de fer una pel·lícula d'Orson Welles, i em vas dir que hi havia aquesta pel·lícula i vaig dir... Una nova. Una nova. Ja que el passat. Francesc no ha parat de dir-ho durant un any i mig. Mira, aquí et destacaré el tema de les condicions, de veure projeccions, perquè evidentment veure-la en un seient que és com de plàstic. No parlem de cine allà, aquí, per veure-hi de la manera com veiem el cinema. No només la... Que és curta, eh, de la pel·lícula d'Orson Welles. Sí, molt poc. Però el debat del principi, el del final, s'ha de acumular tres hores, potser allà. A més, una pel·lícula interessant és del David Macian, que és una adaptació de la novel·la d'Issac Rosa, que veig que n'han adaptat bastantes, ja. Bueno, no bastantes, però hi ha més d'una adaptació d'aquest home que estava allà, que va presentar també, em va semblar interessant, però... Bueno, està bé. No som massimíssim. O sigui, la mà no invisible, tu ja l'han escomatat molt, ja no sé si torna a comentar. No, digues, tant o no. Aviam si, al final, el que és, és una teatralització, del món laboral, o sigui, és una forma... Un zoo molt particular amb diferents persones que estan treballant al davant de gent que va de visita. Que la gent, l'interessant, per exemple, és que no es veu la gent. És una posada escena que em va recordar bastant aquest estil d'hògbil, o sigui, un... molt teatre. O sigui, una posada de... personatges no tenen parets, no tenen parets menjum, que sí que les va tirant, no? Francesc, que les va llançant. Que no és la quarta paret. Però no hi ha... Doncs això, el paleta, hi ha el carnisser, hi ha... Hi ha com unes quantes professions, i ells mateixos van actuant. I, en aquest cas, la pel·lícula es va desenvolupant de com ells veuen que els tractin així, perquè al final acaben sent uns actors, no són uns treballadors. I com... I si es senten valorats, per exemple, per la feina que fan-ho, simplement per respectar el que estan donant. Jo crec que gira molt en torno de l'agilisme que ara mateix estem en de feines i també hi ha molt... Es parla molt del treball precari o del treball abusiu. És bastant interessant. Sí que també la forma d'anarra la història, que suposo que això més del llibre, em va recordar bastant a l'experiment. O sigui, em recordeu que hi ha pel·lícula alemana, que es feia l'experiment de posar gent a la presó uns com a presos i els altres com a... Un conductivisme... Exacte. A uns els hi posen ser carcelaris de qui escriu el rol com. Sí, i aquí és... Evidentment és un joc de roles, però, alhora, al final, com es va desenvolupant, la història va augmentant, hi ha personatges també molt metodalgronjo amb aquests personatges que són o no són, no? Qui ets tu, estàs aquí treballant, o ets un observador, o... Això també és bastant interessant. Sí que... Per el que durava, potser hi havia moments que se'n feia una mica llarga pel guió. Perquè jo crec que també és una adaptació d'un llibre si el vols adaptar molt bé i per el que entès l'han adaptat molt bé, per el que entès quan ho feien al debat. Jo no n'he llegit, però sí, que han fet canvis. Han fet canvis, suposo. Però que em refereixo que l'escriptor estava allà presentant la pel·lícula també i estava... Bé, ens ho salsa, vull dir que m'imagino que... Està molt content. Però sí que hi havia moments una mica farragosos. A mi el guió em va semblar molt bo i sobretot les interpretacions. Sí que es nota molt que és aquest estil teatral molt en pocs talls, no? Sí, pràcticament cada escena era... Menys les escenes de teatre. Cada escena era en plant sequència, pràcticament. Però sí que, per exemple, el mateix tema m'agrada més un cormatratge que vas parlar de cormatratges. Un que es diu NADA-SEA. NADA-SEA, no? Sí, sí, sí. Allà és pràcticament una persona que la contracten per... No fer res. No fer res literalment. 8 hores, o les que siguin, ha sigut una cadira, sense res més. És una nou industrial buida, absolutament. I com va de caient aquest personatge? Això és molt interessant. Em va recordar l'únic que clar, evidentment, NADA-SEA potser dura 15 minuts i, clar, està més concentrat. No és una mala pel·lícula, en va agradar. És una pel·lícula de tesis. I volia comentar un altre abans de donar pas al farrag si vol comentar alguna. Però què era... En caure, obro. Que és la de Creative... Si la veu veure, és de fer un... Creative control? Sí, Creative control, això. Ara ho estic obrint. És una pel·lícula d'Estat Units que, de fet, ens està arribant tardíssim, perquè és del 2015. Però... És una d'aquestes pel·lícules que agafa una tesi, sobretot tecnològica, que ja estem bastant acostumats amb Black Mirror o... Sí, aquestes pel·lícules, sí. I... El que fa és un... El més pur estilmatment en el sentit de que són creatius republicitaris i el protagonista és un creatiu que ha de valorar un producte, ha de saber vendre, un producte que són els ulleres, com les que... Ara hem vist de Google, per exemple, o de... o què ne sé, en Samsung, no... I cada empresa té el... Sí, no, ara... El Samsung VR, que és el VR, i, especial, el HTC, sembla que és el Oculus... Sí, són ulleres de realitat augmentada. En aquest cas, realitat augmentada, si no seria en realitat virtual. I això que vol dir, una mica, sí, els que ho visc és una mica a Blade Runner, seria el que li passa a la Ana de Armes, aquest personatge hologràfic, però amb ulleres, no? Sí, ja no... Algú visible, simplement. I... El personatge principal ha de testar-se aquestes ulleres, i entre la història de la nòvia del seu millor mig, doncs ell... Li agrada, però, clar, no pot estar amb ella, així que es fa el seu propi... La seva pròpia identitat ja va tard, a partir de les ulleres, de la nòvia, i a partir d'aquí es va desenvolupant. Sí, que és una història que l'hem vist, jo crec que millor de cop, l'hem vist a GER, l'estil, el més pur estil, de com les interrelacions entre... entre comades humans i màquines, que també ho veiem a Blade Runner, o... Ex-màquina. Ara me recordo com es diu aquella, el poldano, l'escriptor que va escrivint i es va esprecreant... Sí, la miqueta l'altre dia. Ah, s'ha vist molt. Jo crec que és una portació bastant vaga en aquest sentit, però els diàlegs estan molt bé. O sigui, com a... com a pel·lícula, perquè és d'aquestes de cine independiente, que se li diuen a Estats Units, la pel·lícula va la pena, però tampoc rebenta temes, o no... és bastant normaleta. I, bueno, no sé si... Voleu entrar ja a parlar de... Sí, ja no tenim res més per avui. No, bueno, i jo és que aquest estiu ha desactivat d'estrenes i una pel·lícula que em va quedar pendent, no sé si l'heu comentada ja en el programa, és la de Dark Tower, la Torra Oscura, que també, precisament, protagonitzada per Idris Elva, que està basada en la sèrie de novel·les de Stephen King. I, clar, tampoc... Me la vaig perdre primer per raons personals, de feina, que no he tingut gaire temps per dedicar-li al cinema, però... perquè estem com amb una mena de balança d'adaptacions de Stephen King, com de sèries. Podem començar amb el remake d'It, que a mi no em va desagradar. I, en aquest cas, Dark Tower és com la seva gran saga, no? Són els... No sé quants llibres són exactament, però són tota una saga bastant èpica, a més que explica tota la mitologia de l'univers King, amb la Tortuga Univers i aquestes coses estranyes. Clar, jo tampoc sóc un gran lector d'Steven King, amb els obligatoris mandatoris de Cujo, Cristin, com es diu el de l'escriptor, que la pel·lícula és molt bona, l'escriptor que té l'accident i la seva... Esplendor. No, resplendor, resplendor, també. També és escriptor. A l'Steven King té això. És bastant... A l'Steven King tampoc és un... Potser és a l'escriptor més èxit de la història, en conjunt, de llibres venuts i tal, de WhatsApp, saps? Això també l'embrou, perquè... Escup, escup, i escriu i hi ha coses més bones, més dolentes, un dels meus preferits és el misterió de Salem Slot, que és molt divertit. No perquè em faci por, sinó perquè és molt divertit, és un llibre posadament de terror, però vaja, i en el cas de Dark Tower, molt ràpid el comentari, perquè em sembla que es va estrenar a l'agost, és que em va ser una pel·lícula primer que dura una hora i mitja, parlant d'una saga de 3, 4, 5, no sé quants llibres, per el que ha dit tothom, que sí que a llegites llibres està totalment buidada de contingut i d'univers, i jo li comentava a l'altre dia al pol quan la vaig acabar de veure, li vaig enviar precisament una nota de WhatsApp, dir-li, mira, veure-la, veure-la és una hora i mitja. No és com aquestes pel·lícules d'ara que sembla que és obligatoris que totes durin dues hores, dues hores i mitja. Ara bé, no t'emportaràs res, no t'avorrirà perquè tampoc està... té un ritme, lògicament, bastant portat, però el que sí que li vaig destacar és què està passant amb les promocions de les pel·lícules actualment, que tu veus els trailers o les promocions, i no t'estan explicant la pel·lícula que tu vas veure, perquè la pel·lícula no la protagonitza, Idris Alba, no la protagonitza tampoc, el Matthew McConaughey, la protagonitza és un nen, però les promocions del nen no apareguen. S'ha vanut la pel·lícula, el gènere adult, aquests adults que els agrada el llibre d'Estefan King, i que diuen, anem a veure, però que no oblidat que aquest llibre és un llibre de nens, una mena d'anàrnia, una mena de... Sí, de pandilla, no. No, de pandilla, no, de nen, una mica de la història interminable, del nen que de sobte el col·loquen en un setting totalment de fantasia i de màgia, i és un nen, és una història de fer-te adult per dir alguna manera, i clar, tu vas a veure la pel·lícula com a adult seriós, i et trobes amb això i dius perquè potser hauria d'haver portat el meu germà petit, i l'hagués disputat més que no amb els meus amics d'Estefan King, i això ha passat amb moltes pel·lícules, entre elles, Blade Runner, ja va passar amb l'original, però també ha passat amb Modern, que és el que veu comentar aquí, de Madre, i això és el que jo he vist aquesta setmana, perquè em va quedar pendent i m'ha corroborat totes aquestes cosetes que ja m'esperava. Llavors, és això. No sé si l'havíeu comentada abans, en el programa. Aquesta jo diria que no. La de Madre sí, la setmana passada, mira que tenim aquí. Els amigos que estan aquí són Paul Digle, director... Artístic. I Pablo Arias, director i guionista. L'has trobat. Ja podem marxar. Ja podem marxar. Anem a prendre alguna cosa. CRPM, el canal de YouTube, de Ferran Fujol, i aquí podeu tenir com hem esmentat 50 minuts, no 53, 50, ho sé, ho heu moderat. No, és que li he tallat 3 minuts. Quan vam mirar la càmera era com, hòstia, hem estat 3 minuts. Ara tenim... Ara tenim mitja horeta. Feu un resum així de uns minuts, i després el Pep pot dir la seva, si ho sembla bé. Que comenci el Pep, que comenci el Pep. Sí, el Pep. Que comenc, sí. He començat per dir que fins a 18 anys no tornaria a veure-ho. Hi ha moltes pel·lícules que no tornaries a veure. En 18 anys dius, és bona. A mi passa amb Johnny Coggio Sofocil, que és una pel·lícula que m'encanta, però cada cop que la ve... M'encanta, però és que és això. Laborer el dia que tothom de la meva vida hagi desaparegut, i ho digui. Anem a acabar amb això. Blade Runner tinc una vaga memòria de la primera, però és que a mi és una història que no m'interessa massa. Blade Runner, 2049, el 2049, aniran els tios fotent-se una pastilla a l'orella, i a millor començaran a veure pel·lícules. És el plantejament ja d'entrada. No, perquè saps què passa això? En 1980 m'ho venien, que estaria passant el 2010. I el 2010, el que hi ha és uns tios que la feina la tenen, la fent anar a una gravadora de mà a través d'un mòbil. Llavors, que no m'emprenyen posant-me històries del 2049 del que tio? Llavors, amb tot això vull dir que vaig anar per disciplina, no m'escaquejo, pago, i dos hores 43 minuts. Llarguíssima. Molt bé. I diuen, bé, a veure què passa. Bueno, el que va passar és que, clar, la pel·lícula, vista el fenòmeno, nosaltres també, té 25 sequències diferents, i, escolta, hi ha unes ambientacions i una construcció de cenaris, i això, hòstia, que em va agradar. Llavors, el primer que dic, un ritme lentíssim, hi ha el xicot aquest, el Ryan Gosling, que no gaudeix de la meva simpatia, tampoc. I l'aig d'aguantar el 98% dels minuts dels 100... És ell qui fa la pel·lícula que duri dos hores 43 minuts. És ell, oi? Perquè si no duraria un hora i mig. Sí, tu. És ell perquè entre sur, torna a entrar. Les seves reaccions i les excurses. La pel·lícula dura la meitat, això. Bé, d'acord. Afortunadament hi ha 4 o 5 nois que val molt la pena veure. Hi ha la jefa dura, la machacona de torno, aquesta no sé com és. I després la... Bueno, la cubana. La Anna de Armes. Anna de Armes, cosa fantàstica. Potser el millor de la pel·lícula. L'Odololograma és una cosa... Coio. Després hi ha aquella història de l'apagón dels 10 anys. Em va fotre bastanta gràcia, allò. És com una mini-història dintre de la pel·lícula. Després us explico. Continua, continua. Molt bé. I després jo pensava... Hòstia, si em vinc, dic que sortia el Jarrison Forb. I anava mirant? A la mirant, dius. A la millor és que és a la segona part. Ja ho havien avisat a la tele de la pel·lícula. Després de dues hores, oi? Sí, sembla que l'aparició és a les dues hores 5 minuts. Bueno, doncs sí, sí. Al final surt el tio. Que es veu que, en principi, si fos conseqüent com era la seva idió sincràcia, no es tenia que haver fet gran. Però s'ha fet gran, ahir, tio. És un d'aquest problema. Jo crec que és un dels problemes que té que la primera pel·lícula tingui 3... 5. Finals diferents. Finals té 3, 4. Versions totals d'edició. Quan anem parlant d'això? Però diferents estrenes, 7. Perquè hauries de comptar la que es va estrenar al cinema el 82. Amb la famosa Beuanof. Quan comentaves la Beuanof, estava a punt de dir que era una altra Beuanof que molesta i que t'explica el que ja pots interpretar. Després van treure en Ubeaquesa, el primer cop que va sortir, simplement van remoure la Beuanof. Aquestes dues versions acabaven de ser les que més eren gravades del resplandor. Eren imatges que li van sobrar el cúbric quan va gravar la carretera al principi del resplandor perquè el cúbric, quan ho fa, ho fa bé. Diu, hay que grabar carretera. Voy a grabar 48 horas de carretera, no sé a gaso. Com, eh? I li van sorar i les van col·locar a Blade Runner. Per no un documental de les 48 hores de material d'un heli de cúbric. Estan i bé. I llavors hi ha altres versions. Les altres 4, 5 versions són... quan va fer un primer director scout, quan Ridley Scott va dir un moment, jo no he fet res aquí, que li van treure aquest final, després hi ha una versió... Hi ha moltes versions. I el 2007, si no m'equivoco, el 2005-2007 diria que va ser el que es diu el Final Cut, que és la versió que Ridley Scott, si, remasteritzada amb arreglos de so, que veia fallos... Aquesta és la canònica, no? És la que, diguéssim, està acceptada com la que Ridley Scott diu, això és el que jo volia dir. Un muntatge del director. Sí, i sobretot, això és una mena de càncer que hi ha al cinema, des d'aquelles coses digitals. Ja ho ha fijós Lucas amb les anteriors d'Star Wars. Ridley Scott no és que modifiqui, de fet, abans d'anar a veure l'Eitraner 2049 amb el Pol, vam quedar i vam veure l'anterior, perquè ell no la tenia gaire fresca. Ah, bueno, he de dir-ho, que ja heu dit al canal, que l'Eitraner és la meva pel·lícula preferida. No és la millor pel·lícula que he vist, però és la meva pel·lícula preferida. Coses de sensició. Que encara té més valor, un 50 minuts. Sí. No, clar. El villain fa aquest, el crevudet, i fa una versió d'Eitraner, la teva pel·lícula preferida. Però que... Vam veure la nova, i jo li he dit el Pol. Pensa que està remasteritzada, que no vol dir que li hagin afegit efectes digitals, com han fet altres gent en pel·lícules. Sí que hi ha un parell de planos, perquè directament a l'original eren planos, que no els hi van quedar bé, però no tenien un altre. La història, no sé si ho veus mai al documental, que va junts a Blettanner, que és d'Angeros Days, que és com es deia originalment la pel·lícula, que es van passar des de guió amb actors. Va ser un caos, aquella pel·lícula. I, clar, ja no sé ni per què estàvem parlant d'això. No, l'incorporació, clar. En comissari de la Pagón. Bé, anem a la pel·lícula nova. Per començar aquesta pel·lícula s'ha plantejat 30 anys després. La primera succeix el 2019, i ja estem al 2049. I sortirà Harrison Ford, com has dit tu. Segons el Canon, no és que només Harrison Ford no hagués d'envellir, perquè se suposa, spoiler alert, que era un replicant, també. Sino que no explica mai si és un replicant, com els altres, que en principi tenen un límit de durada de 4 anys. És a dir, són robots, que en 4 anys haurien de desactivar-se. Amb el que hi ha d'entrar, dius, potser han fet replicants que no tenen límit de duració. El tema és el que es diu en anglès retcon. O sigui, mirar cap enrere la continuïtat, diria això, en veritat, no m'interessa, això no, això canvi i tal. Lo de la Pagón, que dius tu, és que no ho sabíeu, que havíeu d'anar a YouTube i veure 3 cormatratges d'animació, i llegir dos petits relats per entendre millor que havia passat durant aquests 30 anys, abans de la pel·lícula. Perquè la lletra del principi que et surt, és com a la primera pel·lícula, però més llarga, tampoc és que... És vaga, igual. Aurem d'estar amb el de la Pagón, perquè sembla que passa el 2020. 2022. Sí, que això està propè. I es veu que... Encara ho veurem. Sí, i tot el que passa és que es veu que se'n va la merda. Oi, sorri. Després hi ha una cosa. El Goss... El Goss no pot tindre 30 anys. Se'l veu vell. Però després, què passa amb el Goss? Perquè me l'abandonen, eh? Això és totalment senzill. El Jax Villeneuve, aquest? No, no, ja... Per començar, tot sabem que l'Etrener està inspirada, l'esada en l'univers de Suenya en los Androides en la novel·la s'el·lèctrica. I en aquesta novel·la, i això també es trasmet a la pel·lícula que no s'explica, i a la nova també, no hi ha animals a la Terra, tot són sintètics. Per tant, els animals no moren, són sintètics. I si n'hi ha algun animal viu, és més crim matar un animal que matar un home. Això és una cosa que estava a la novel·la, perquè la pel·lícula original està a la fons, però de fons vol dir... No, no, és que la pel·lícula original, el que té és que l'univers és univers. Tu saps que el teu univers hi ha bigbanks, però no està tot el dia dient que hi ha bigbanks a l'univers, tu saps. A mi m'agraden aquests universos, que les coses estan, i si te'n pares a pensar, té sentit. Però no fa falta que t'estiguin dient constantment. Per l'altra banda, no és important, per la història. O sigui que hi és quan al principi el mussol, que arriba al dècara, el protagonista coneix la noia, que encara no sap que ella és una replicant, i la noia li pregunta, t'agrada el nostre mussol i el mussol de fons? I ell li pregunta, és artificial? I em diu, home, clar. Amb aquesta frase tu ja és d'interpretada. Home, clar vol dir, com tu. Però això és una cosa que l'original té, que és aquesta mena de vagatat i profunditat. Profunditat vaga, si vols dir-li d'alguna manera. Camima entusiasme i que m'esperava venint d'un director com Denis Villeneuve. Jacks Villeneuve és el de fórmula 1. Sí, sí. No, perquè com que el ritme és lent, i era bastant... Doncs... T'esperes com un director com Jack? Ja m'has enganxat. Com pol, com pol. Com pol, com pol. Denis Villeneuve, que ha fet pel·lícules, jo sempre recordo en em, i més que la llegada, pel·lícules que tenen també de supfons i moltes coses que no te l'estan explicant explicitament, era d'aquelles coses que jo pensava... Si algú ha de fer una seqüela de Blade Runner, cosa que jo penso que ningú hauria de fer, perquè és una pel·lícula que ja està. És trencada, sí. No és que sigui trencada, sinó que té un final obert per ser trencat. És a dir, s'acaba així perquè aquest és el que et vol fer la pel·lícula. Què més dones ser el tio és on no és un replicant, perquè hi ha temps de mostrar que els replicants mereixen un respecte i una mena de... Abans d'empatitzar amb el replicant. Ara prepara la seqüela de dium. Seqüela o rimec? Rimec. Però que sàpigueu, eh? Jo m'esperava que aquesta pel·lícula tingués aquesta mena de supfons, que en part el té, fer certes coses de disseny, sobretot disseny de producció i disseny d'art, et demostra que hi ha una mena d'intencionalitat allarradera, la pel·lícula... Igual que l'alterior t'explicava que els replicants s'han fabricat per fer les feines que els humans no volen fer, enviar-los a la mina, a la lluna o el que sigui. En aquesta et diuen, l'aliment s'ha anat a prendre pel sac i estem fent aliments sintètics i la persona més poderosa del món és qui té la corporació que fa aliment sintètic. I dius, és un platejament interessant, però és que després la pel·lícula torna al mateix tema de l'anterior. I ja replicants, tot i que en principi els havien prohibit, ja replicants que ara els han millorat perquè siguin totalment obedients, per tant ja no es poden revelar, i tu dius, ostres. El moment de la resistència, aquella escena que és... Més endavant, ja exactes. No és que no tinguis sentit, sinó que podria tenir un sentit, però ja la deixes. Jo crec que hauríem d'entrar i sura aquesta escena. Hi ha moltíssimes escenes que són gratuïtes. Jo no sé si has acabat de fer el rapàs que veig que tens aquí de llibertat de punts, perquè estaria bé que faci'm un petit resum de què passa la pel·lícula, perquè estem dient la resistència, el gos, el garr és un fons... També jo crec que és una pel·lícula que s'ha comentat sobrecomentat, jo crec. Segur. Jo no tinc res més que afegir del que ja vaig comentar en el vídeo de YouTube, però com que ningú mirarà el vídeo de YouTube. Jo l'estic mirant ara. Mira que encara el poso. A veure, no passarà res. D'altres coses jo crec que pel públic, en general, és una pel·lícula que no li ve que un recorregut massa llarga. Això jo crec que és justament... Han fet una combinació, de les dues coses antagòniques. Agafa una pel·lícula que en el seu moment triomfes o no, però és una pel·lícula que dins d'un gènere... Si és dins d'un gènere, no és tant una pel·lícula, ara que no està el Joan, puc dir un blockbaster. És a dir... Sí, sí, sí. Jo crec que han agafat aquesta pel·lícula. Està dintre, està dintre de la llògica del blockbaster. Seria un gatillà. A més, sembla que està feta per coneixers. Sí, per la gent que ve de... Exacte. Allà comences, per exemple, i hi ha una acció. Ell fa una intervenció amb el primer personatge que surt i dius... Què ha passat aquí? Dius que em faci dos o tres mesos per demostrar que és un tio que està enviat aquí, en planxeref... I reparteix-ho. I reparteix-ho. Donaria carnassa, diguéssim, pel públic en general. Però no, la pel·lícula... És el que diu el Marc. Torna una mica que per reflexions internes... Però jo crec que és una pel·lícula que mezcla dos temps molt diferents, que són els 80, a l'hora de fer cine. I que, a més, ja tenia un to bastant personal. Vull dir, té un to bastant específic. La TV80 et refereixes a... Exactament. La pel·lícula original del 80 no té res. Exacte, per això, per això. Estic dient que el to personal té la pel·lícula original, però, a l'hora, el Vilenev, amb el seu to personal també, jo crec que la combinació és una pel·lícula justament que, de temàtica, s'ha quedat molt curta. Probablement es podria... Ja no dic si ha existit o no la sequela, però probablement, per a temàtica, es podria haver aprofundit més en un personatge que l'altre, perquè l'original no va de l'Harrison Fort, precisament, va justament del... De l'antagonista. Sí, de l'antagonista, no? Però, en aquesta pel·lícula, eh... es centra en una altra cosa. És el que has dit, 92% de la pel·lícula, Rajangosli, comenceu a Carnaval. I què passa? És interessant el seu personatge? És més, hi ha un moment que ho sembla. És un personatge de tonant. Hi ha un moment que ho sembla, i de sobte et diuen allò que el feia interessant ja no ho és. És que deixeu-me explicar l'argument molt ràpid i spoilers a mort, perquè l'argument és... el Rajangosli, que és un personatge que es diu K, que és un Blade Runner, per tant, és un encarregat de buscar replicants que no estan fent la seva feina, o que s'han rebalat a la terra. Però, en aquest cas, a diferència de l'original, et diuen i ell també és un replicant. Ja ho saps, no hi ha aquest dubte. Ell és un replicant. Per tant, saps que té memòries falses, que se les han implantat per la simple raó de que, com que és una mena d'Android, humanoide, necessita memòries per poder calibrar la seva moral, i li han implantat unes memòries perquè funcioni. El gir d'aquesta pel·lícula ve quan descobreix que potser les seves memòries no són falses, sinó que poden ser reals. Clar, això, temàticament, és interessant, és una mena de reversió de la pel·lícula anterior, la pel·lícula anterior era el contrari. Què passaria si descobrísseis que les seves memòries són falses i aquí és el revés? O sigui que la temàtica és interessant. No, el plantejament. El plantejament està bé, perquè després... Això diuen, i això ja t'ho hem dit, i com que ja t'ho hem dit, no ho explorarem, perquè ara la temàtica és què passaria i tu dius, hòstia, és una altra tema interessant. Però de poc l'explorarem, perquè ara l'explorarem, i sí resulta que les memòries que tu tens, que són falses, però ara potser són certes, no són ni teves, i dius, hòstia, triplegir. I la pel·lícula no deixa de tirar-te coses a la cara, com mira que interessant, mira que interessant. Mira que interessant, però amb un ritme que és molt lent, i l'original, precisament, no destaca tampoc per tenir un ritme ràpid. Però és excessiu, el ritme de l'estat. Però aquesta és forçat, jo crec que... Un exemple que vaig fer servir l'altre dia és agafar totalment la forma de la seva predassessora, totalment en el sentit rítmic, però no sap per què aquella va intentar ser amb aquest estil, la fa lenta per ser lenta, no perquè necessitis temps per pensar el que has vist. Ja ho has vist, ho has entès, dius, següent coses, si us plau. Si ara estem en una cultura que tot va més ràpid i estem més acostumats, de culturar el clic, si no vols dir, però no és una qüestió d'això, i la forma que necessita. I una història necessitarà, o un anatomàtic, necessitarà un ritme o un altre, depenent de què. I en aquesta, jo crec que no acerten de cap manera. És que a més no només és llarga, o sigui, s'allarga en els plans, en les escenes per mirar d'entre més els personatges, perquè és això, per estar mirant el rei Angòsling durant 30 segons més. Però, sobretot, jo crec que és justament que hi ha escenes que es profundeix massa, però, a l'hora, es dona massa amastaga. Tot és a dir, es mezcla el moment aquell de desplegar... Quan es cobalt el caballet. Sí. Aquell moment és allargat, perquè sí, però... Hi ha una reincidència del caballet que... Per això... Però esperen que no ho envis, ja. És el que es mezcla, igual pot que es mezcla. Es mezcla el gran públic, despectivament parlant, amb el públic actualitzat del coneixer, o el més ciberita, i no quedarà content cap dels dos, perquè el gran públic dirà, no hi ha prou acció. I l'altre públic et dirà, no et dirà que hi ha massa acció, perquè no és el cast. Però et dirà... És massa evident, tot. Tot això és massa buit. Tot això és façana. Ehi, tècnicament, és una pel·lícula impecable. Fotogràficament és impressionant. Però és això? Per mi no representa... Per mi no representa la continuació natural de l'univers de la bletrana original. Ja ho vaig dir també l'altre dia, que no es tracta de que la secuela de bletrana que repeteixo, si és que hi ha d'haver-hi una secuela, hagi de ser una fotocòpia de l'anterior visualment. Va deplutar coses noves, de fet. Haig d'anar més enllà? Sí, però el tema és, almenys era reconèixer el món, i el món que m'havies plantejat originalment era un monopresiu fosc, no vols estar fora, plou tota l'estona. Vale, han passat 30 anys, i quan comença la pel·lícula jo pensava, perquè comença exactament igual, amb un ull i un pla de Skyline, que igual que abans era la ciutat, amb fàbriques i flames, i tot amb... no vols foscos, aquí és com panels solars, i com... Invernaderos. Sí, i vernacles. I penso, oi, mira, ara em diran, aquests 30 anys, ha canviat moltes coses. Si la pel·lícula començés així, diria, guai. Vinga. Però el seguida tornen i diuen, però replicant, i diuen, oi, però si això ja ho havíem solucionat a l'anterior. Llavors, i això va comentar el Pablo, el company que sobre el meu vídeo, diu, això és un sofribut. Fes veure que fas una sequela, però en veritat estàs com per les generacions que no veurem mai l'anterior, o que no sé què, diuen, ho tornem a fer. Per mi és matratge perdut. Visualment trauràs uns quadros molt bonics. Tindràs fondus descriptors i preciosos. Sí. Podràs enviar whatsapps amb frases motivacionals a la teva sogra de perfectes. Però per mi és 2 hores 43 minuts de temps perdut. Saps greu, això? I són 180 milions de dòlors. 160 milions d'euros. Sí, bueno, sí. Jo he llegit que això s'ha de duplicar sempre, que és si una pel·lícula ha costat 100 milions, en veritat n'ha costat 200, perquè després has de comptar el tema promocional, que és que acostuma a ser el mateix pressupost en promoció. Estan en fet, eh? No, jo ho dic això perquè vaig llegir que d'un carque són 150, i els trobo molt més ben utilitzats, perquè això que estem dient, aquí hi ha una plorificació bona, i unes imatges que són rotundes, però, bueno, estan al servei d'una estètica vacua que no... A Bledraner li podies preguntar... ¿Me puedes decir algo de Rusia? I et diria, bueno, que hace frío. Bledraner és una supermodel, molt maca, però guida per dintre. Hòstia, que sexista m'ha quedat això ara mateix. Utallem, eh? No, de fet, no estic gravant res. Tant m'ho vull dir directament. Exacte, a vosaltres el vídeo, a vosaltres ho parlem, però... Personalment és una pena, perquè això ja és una cosa... una deformació personal. Jo, des de fa uns 18 o 20 anys, estic convençut que vaig pel centre de Barcelona i em creu en persones que són duplicats. És a dir, per exemple, et diré un nom. Per mi, Albert Rivera és un duplicat. Ui, que et treu en política. No, no, no, no. No he dit el segon con nom. Són dos riverses. Per aquí hi ha un fil que es podria continuar amb un tipus de pel·lícula així. I m'interessaria molt, seria una mica... Què està fent l'original, com acabat, si s'està eliminat o no? Si està algeriàtric... No sé si és una sèrie o una pel·lícula, que tracta aquest tema. Sembla que és una pel·lícula que ha sortit a la Nicole Kidman. Quina és? Que es diuen com, no sé si això l'has duplicat. És tot un poble de... Ah, que són com tot de dones. Les dones d'un... Les dones d'Estebford. Que ja és un remake d'una pel·lícula de dones d'Estebford. Clar, la temàtica aquesta... La tinc a veure. Quan algú descobreix que és un foni, que es diu en anglès, és una mena de falsedat, i dius on estarà l'original. El tema és, m'ha substituït... No és un altre corpost. Però l'endemà és això. Un replicant, tot i que la paraula mantéixi, la paraula replicant no significa és... Estic substituït en algú, significa estic imitant un humà. I el tema és que... Són massa humanos que los humanos, que és el tema de Casa Teirel, que és el que els construeix. Clar, el tema de pel·lícula, el final, és una mena de reivindicació de drets civils, com podia ser, drets dels negres o de les dones, i que arribarà que els robots ens dirà que jo també en vull votar, i votaré que no, o votaré que sí, i tu hauràs d'anar a passar, i què farem, llavors? I els ximpancers ja estan a punt. Mira, no l'has vist la tercera, ara que podeu ser això, els símios, però... Estan conquer molt drets, ja, sí. Mira, no era això l'altre dia deia, no sé si a l'Itàlia, que una dona li va endonar per primer cop, a dos dies de festa, i li va guidar el gos, cosa que em sembla perfecta. Per un gat, no, per un gos. Per un gat, jo demanaria una setmana. Això és molt... Exacte, per un llangadaix, per tothom. Jo, bueno, vaja, fins i tot, jo què sé, per una persona donaria... I què em penses de que el gos a la 2049 vegui whisky? Exacte. Això és una demostració de que el gos és una rèplica. Tu dic jo que si un gos li fots whisky. Sí, el més probable és que et mossegui la mà. És exacte, és que no el treguis d'allà, saps? Sí. Jo, a part d'això del gos, que intentaré contestar-ho abans que acabi el programa, perquè encara no ho tinc del tot assimilat, però, bueno, ja ho ha contestat el Ferran, alguna manera. Jo no sé si estem oblidant del tot, segurament no, perquè ha estat també disseccionada, tot el que heu dit de la pel·lícula, però el component místic que per atxar, segurament, perquè ja has comentat, Ferran, com el rodatge de la pel·lícula va ser tan caòtic, i, al final, surt una cosa que s'escapa una mica de les pròpies intencions de l'autor, dels rics llascots, i dels que volen fer tot plegar, i sobrepassa o canvia la novel·la. Llavors, jo crec que no podem oblidar aquesta característica mística, que ho veig, en el seu moment, i en els anys que fa que es va fer, ha continuat tenint d'investigació del propi humà de la persona que se s'ha identificada. És com una fàbula, és com si els replicants tinguéssim nosaltres mateixos. Nosaltres anem a la recerca de les respostes de l'existència, i ells també, però, clar, les tenen com més a prop, perquè els seus creadors són directament nosaltres. Llavors, aquesta línia d'investigació existencial, mística, jo crec que és la que, d'alguna manera, el Vilenev amb el reculsament del ric llascot per darrere, perquè l'última imatge que surt de la pel·lícula és que el ric llascot està tallant també per allà, perquè el ric llascot ho sàpiga. Sí, sí, sí, no dic que sigui una cosa. Exacte, vull dir que les versions que fa de les seves pròpies pel·lícules i clàssics, no alien i prometeus i d'altres, són qüestionables. Jo les considero acceptables, com a mínim prometeu. L'última no l'he vist, l'última no l'he vist. És un home que t'ha fet Blade Runner i sobretot t'ha fet alien. Melícules acceptables no és el que feia aquest bon home. Crec jo, eh? D'acord. Això mateix jo ho dic de John Ford. Jo no sé vosaltres què pensaré, o de Hitchcock, jo crec que van fer grans obres mestres, però que en general, bueno, eren directors que anaven fent. Vull dir, tenien la seva dinàmica i la gent que em diu però què estàs parlant. Però a mi em sembla que passen el mateix. Vull dir a directors que estan allà, en la història del cinema, i els han sortit un Liberti Balance, un Dessertges, unes obres mestres incontestables, que has de Hitchcock, o les que coneixem, un Vértigo i d'altres similars. El ric llascot segurament el mateix. Però en el moment que és una pel·lícula com Blade Runner, que dona anys, per dècades, de parlar d'ella, dels motius que té, d'una estètica nova que genera, és molt difícil que surti una pel·lícula que pugui posar-se al mateix nivell. Jo crec que el Vilenef, el que fa és fer una obra d'autor amb una narrativa, que, bueno, això també ho heu explicat una mica, però una narrativa com ha fet amb altres pel·lícules seves, com parlaves d'enemi, per exemple, que no té una consistència necessàriament, sinó que va tallant i que deixa... A mi el que deiau, que anava tallant i no continuava els temes, per mi en realitat era una virtut, perquè la resistència mateixa és que ens està parlant de com el sistema, actualment, el sistema acaba amb tot. No cal que parlen del que està passant ara. Això ho has vist a Blade Runner? Sí, clar, és que en el moment que sub la resistència no dura... Però no és perquè tu et pregunta de bo, eh? És perquè la gent, perquè el creador diu, i com que jo considero que la resistència morirà absorbida pel sistema... A mi m'és igual el que digui el creador en això. Ah, vale... És que aquí ve, ja, les cooperacions per sobre dels governs. Però això ho estava l'anterior. És una relectura, que més la sensació que em dona... Entenc el que dius francès i en pare estic d'acord. És molt difícil, igual. Blade Runner no és que amb 30 anys se n'hagi parlat, és una pel·lícula que no se'n va parlar gens i que amb el temps, i jo et meto, li afegeixes coses que la pel·lícula no té. Que és el que saps d'en tu ara. Jo ho faig ja, no cal que esperem més temps. Jo crec que ja hi ha moltes coses que un espectador que tingui ganes de veure una pel·lícula relacionant-la amb les coses que estan passant ara, hi ha un futur proper el que deia abans al Pem, que d'aquí a uns anys ens podia haver aquesta pagada i llavors no sabem ben bé què passarà. Bueno, et va apuntant coses, et va donant i no te la respon, i per què te la s'ha de respondre? És que jo el que penso del contrari que sí que te la respon. El meu gran problema és que crec que et dona una resposta, o almenys una direcció de resposta molt clara. I a mi em molesta que una... Potser estaríem d'acord que si la pel·lícula no s'hagués dit Blade Runner, s'hagués dit Ryan Gosling durant 2 hores i meia, i després... Ah, que són forts. Bé, no és que jo n'és al cinema pensant que és Blade Runner, m'ha d'agradar al contrari, és Blade Runner i segur que l'ha destrossat. Vaig anar molt, a més, ja vam anar una setmana més tard, no de que s'estrangers aquí, sinó de que s'estrangers a Estats Units. I molta, jo només havia vist comentaris de la gent que la deixava d'obra mestra, o quasi-obra mestra, i dic, ostres, un moment, i a més de gent de la que jo em frio, eh? No vaig escoltar les seves anàlisis i tal, però veia avís la valoració. Dic, un moment, a veure si és veritat. I no anava ni amb el hype que es deu, ni amb la por. I vaig intentar ser molt de... a veure què passa, i vam anar al pol, i un amic, i va ser com... Quan vam sortir del cinema, els 3 ens vam mirar amb aquella cara de... A tu tampoc t'agradava, toi. A tu també, i clar, quan els 3 ens vam veure que estàvem més o menys igual, vam dir... És la sensació, dius. Bueno, no puc dir que tingués la sensació que havia perdut el temps, que també ho diria, però dius, jo és que me'n vaig a casa, no me'n porto gran cosa d'aquesta pel·lícula. En canvi, vaig sortir de Dunkerque, que és un altre espectacle, i vaig dir, ostres, quina pel·lícula, tu. Però això durant la pel·lícula ja ho estàs veient la pel·lícula, i dius. M'he passat bé. Això, sí, és com que aniré avui que acabi ja, per dir, guà. Sí. I bla, bla, bla, bla. Jo la veig la pel·lícula, per si algun ullem vol tenir una altra versió diferent, a la que diueu que surt de la pel·lícula de Sancisat, jo no vaig sortir en absolut de Sancisat. Jo la veig com una pel·lícula de ciència-ficció, molt correcta, com una intel·ligència artificial, com una... De fet, agafa molts elements de diferents pel·lícules d'Eher, també utilitza molts arguments, que són un refrigerit, però, bueno, no sé com es deia... En recordaré, aquella pel·lícula que va fer també de ciència-ficció, d'aquest gènere, el Dani Boyle, que era una expedició al sol... Sants, Sants, Sants... Sants, Sants, Sants... Doncs estava prou bé, no era una obra mestra, però agafava una mica de 2000 o agafava una mica de... Però perquè Sants, Sants no és una història de ciència-ficció, és una història d'humans tancats amb una nau, trobats amb la situació de, aquí no podem fer-hi res, perquè és aquella missió que han d'enviar com una bomba nuclear al sol i necessitar-lo, que això no és de menys, el tema és que hi arriba un punt que has d'anar en compte de, això és una missió suïcida, però salvarem la gent. I a les pel·lícules de ciència-ficció acostumen a tenir aquest component que no és la ficció, no és la ciència, és la ficció. Va, donem-li una oportunitat a Blérreniz, no? No, no, jo ho faria, i deure-li al cinema, i tu vas dir que els veig el fenomen... No en 3D, eh, elegir que en 3D està molt malament. Està en 3D, de debò. Jo no ho sabia. 4K. 4K, sí. A veure-la amb les millors condicions i el sol, això sí que serà dir la banda sonora i el sol. Molt bé. Hans Zimmer. En Joan Morros, que no hi és, però hi és, present sempre, ens demana que recordem que la setmana vinent, xan-xan-xan, vindrà l'Àngel Comes, que s'ha acordat amb ell, que parli d'atenció com s'ha tractat la història en el cinema català. Aprofundint, eh, aprofundint un tema... Josep Maria Forn. Per exemple, per exemple. Jo vaig proposar això, però deia en pol, bueno, el Josep Maria Forn directament i la filla, ho fem. Ferran, un plaer, eh, sentir-te i tenir-te aquí, vina més sovint, va. Però digue't més. Mentre no portem a l'Antonio Ribas. Ara ha fet contacte aquí. A mi em podeu convidar, sempre que vull, moltes gràcies. Doncs ja ho estàs. Jo em sembla que de Blit Runner m'agradarà més el llibre, eh. Després de tot el que s'ha comentat aquí. Escorts, escorts. El llibre és bastant, simplement, una novel·la de policieca. Un plaer, convanys, Pep, Joan, Ferran, Pol. Farem la foto que encara no està feta fins la setmana venent a rebeure. Bona nit, gràcies.