CsC 07/11/17 - The bookshop, Spoor, Jericó, La Chana, Algo muy gordo, Aquarius, Domo + L'edificació.

Cinema sense condicions. Mexonada. Bona nit, un dimarts més, ja som aquí, cinem a Sense Condicions. I amb una música que fa cada setmana francès, que ens posa una cosa que no ens explica el que és, que ens vol sorprendre, ens vol tenir aquí angoixats per descobrir quines sorpreses d'aquesta setmana. Sí, us veig super angoixats. Angoixadíssims. No podrem dormir aquesta nit. De tant angoixats que estem. Genera que el Pep ja deu saber d'aquest tracte, eh? Sí. Que hi ha molta gent cinèfila que descobreix les cançons, les músiques, les pel·lícules, a través també, directament de la música. No se la sentim més. Tio, una altra vegada. Tio, una altra vegada. Grupo salvaje de Sant Pèkimpà. Ah, sí, senyor. La Holondrina, eh? Aquí, amb tota la dignitat, del William Holden i la seva companya. Sí, senyor. Grandíssim western. Que tu ens vols parlar d'aquesta pel·lícula i de tot allò, al final de desembre, no? Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor. Estic preparant... Esperem amb candeletes... Un monogràfic sobre Pèkimpà. Molt bé. Doncs estarem pendents de la teva explicació, sobretot això que ens vols explicar. Bé, com cada dimarts, comencem el programa. Ja sé que ja té dos pas. A primera part, doncs, els que som... Falta gent, encara. Suposo que hi ha gent que està en camí per arribar. De passellista, eh? A partir d'ara, cada setmana. Jaume i Dal Falta. Carme Navot, Falta. No. Joan Serra Falta. Jaume, jo no podia venir cap de les maneres i jaume em va dir que segurament tampoc podria venir. Pots dir que... Els demés sí que segurament vindran, si és que no arriben més tard. O hi han problemes. En qualsevol cas, en aquest moment estem en aquí, part de l'equip que és en Francesca Guilard, de Reis Vindres, controlant-te tot, com sempre. En Pep Parmengol, que és a la meva dreta. Bé. En Joan Morros, que us està aquí, doncs, iniciant, obrint el programa. I tenim al nostre costat el convidat d'avui. El convidat d'avui, que és l'Albert Jalaver, que ha tocat... Ara ho explicarem, moltíssimes tecles en la seva vida, però quasi totes connectades amb les seves quatre especialitats, que són la primera seguretat, de fet, ella ha estat membre fundador d'actes, que és la Grupació Catalana de Tècnics i Experts en Seguretat. En segon lloc, és experto o fio, coneixador, amb especialitat de patologia de la construcció, és a dir, els problemes en l'edificació, de fet, ell és pèrit, forenci, d'edificacions, i la tercera especialitat seria la rehabilitació, i la quarta, si voleu, seria l'obra nova. Per posar alguns exemples dels seus treballs, que en té molts i seria molt llarg, m'ha donat un currícul, i no sé com resumir-lo, va ser cap d'estudis de CEDEC, que és una estudi d'arquitectura, amb el mateix nom, CEDEC, i va ser cap d'obres de diverses empreses constructores, a llarg de la seva carrera literària, carrera no literària, carrera artística, com a arquitecte. Construcciones viera, constructores altres, constructores previstes, etc. Té una llista molt més llarga. I per acabar, amb aquesta petita presentació, simplement dir-vos que això en sembla que ja és molt il·lustratiu, va ser durant 19 anys la parellador municipal de Vallirana, i durant 13 anys la parellador municipal de Cervelló. Llavors, amb ell, a la segona part del programa, parlarem de la posveritat de l'edificació, ja ens explicaré el que vol dir tot això, i us puc assegurar, us avanço, i us puc assegurar també, que ens explicarà coses que no solament són molt interessants, sinó coses que, malauradament, la majoria de nosaltres ignorem. Per tant, benvingut, Albert, benvingut a Cinema Sense Condicions, i gràcies per acceptar participar en el nostre programa. Ens acaba d'entrar al programa en Joan Cerdà. Hola, bona nit. També saludem amb ell. Comencem per les pel·lícules. Ja sabeu que fem sempre dos parts, i l'explico, tot cas, a l'Albert, que està aquí al meu costat, i que tindrà tota la segona part per explicar els grans coneixements que té sobre aquestes especialitats. Sí, perquè ara no les deixen ni saludar, eh? Saluda, saludar al públic, que ens està escoltant. Dona-li de tots vosaltres i els uïns. Doncs bé, moltes gràcies. Estem molt agraïts que hagi pogut venir al final del programa, i deia que el programa sempre té dos parts, el primer part que parlem dels pel·lícules que hem vist, del que ens agrada, del que recomanem, etcètera. Jo, per exemple, em vull parlar d'una que m'ha agradat i m'ha sorprès molt, i la segona part seria tota per tu per explicar la posveritat de l'edificació. Per tant, comencem. Qui vol parlar d'alguna pel·lícula que hagi vist? Jo mateix. Tu mateix, doncs vinga. A veure, no parlaré de totes les pel·lícules que he vist, només de quatre, i ho faré de la manera més succinta que pugui. Resulta que les quatre pel·lícules són dirigides per dones. I quantes has vist, Joan? Parlaràs de quatre, és que no parles de totes. És que no les tinc contades, però hi ha aquestes quatre per parlar-ne. I molt sintèticament, ja dic, farem que surtin les directores per ordre d'alfabètic. Aleshores, la primera pel·lícula és una pel·lícula que tothom vol veure, que encara no s'ha estrenat, que és el de Bookshop de l'Isabel Cuchet. La llibreria, seria. Bé, no sé, que és la primera pel·lícula que veia de l'Isabel Cuchet, que és una persona que no m'ha interessat mai gaire. Per exemple, de l'Alejandro Menávar tampoc hi visc res. Vull dir, són gent que no m'atreuen. I, en fi, m'ha confirmat el que ja pensava abans. Vull dir, s'ha de tenir valor per fer un missatge... una mica progressista, no? Per veiglar un missatge una mica progressista amb un llenguatge absolutament conservador. És el que puc dir de la pel·lícula. Sé que hi anirà molta gent, fins i tot per motius polítics, perquè últimament la directora espanyola s'ha... s'ha destacat per... per airejar els seus desitjos polítics. Però, realment, vull dir és que... em sembla absolutament frustrant, com a mínim, aquesta pel·lícula. Vull dir una cosa que no treu cap a res. La segona pel·lícula també és d'una cineasta amb moltes pretensions, tantes com la Cuchet, que es diu Agnès Caholan, que és polonesa, i aquesta vegada són dues directors, perquè l'Agnès que ja deu estar una mica gran, i llavors la Càssia d'Amics s'ha ajuntat a la qüestió. La pel·lícula li han posat l'anestrenada aquí amb el títol amb anglès, que és espur, que és el rastre. Aleshores va de caçadors en un bosc, i doncs és una pel·lícula així com la Cuchet, és molt senzillet, tot, simple, perquè la gent no tingui gaire ensurs i tal. Doncs aquesta es complica una mica la vida, en qüestió d'una càmera que tota l'estona està movent-se, per dins del bosc i tal. Però bé, la trama és allò... saber qui ho ha fet. Hi ha una sèrie d'assassinats en el bosc, i llavors al final de la pel·lícula es descobreix qui ha fet els assassinats i tampoc té gaire res més. Aleshores anem ja per un cinema sense pretensions, un cinema que vol explicar la veritat, i tenim una pel·lícula colombiana, que em sembla que ja està en cartell, que es diu Jerico El Infinito Vuelo de los Díes, de la directora colombiana Catalina Mesa. És un retrat de les dones d'un poble colombia, que es diu Jerico, i en ell veiem com són aquestes dones, i quina és la seva vida, com, malgrat les penalitats que elles han passat, conserven una esperança, conserven una alegria. Veiem... És un documental, evident. No hi ha res de ficció, però gairebé en absolut. Vull dir, encara que esclar, en el documental tu fas una certa posada en escena, doncs aquí tot sona real, tot sona sincer, tot sona com si no les estiguéssim filmant en aquestes dones. Totes són gairebé dones d'edat. Només n'hi ha una que digui l'edat, i en té 102 anys. I llavors són dones de diferents classes socials i surt una mestra i surten treballadores. Podem veure, per exemple, la influència que ha tingut l'església catòlica en els països latinoamericans, que és molt evident, molt forta. Podem veure també el racisme. Vull dir, com amb una persona no la van voler per casar-se, perquè deien que era negre, i total és una mica més morena que nosaltres. La cosa tampoc va tan lluny. Ells, quan diuen negre, ja estàs perdut. Clar, no? I és una pel·lícula que, bueno, molt indicada per gent que s'estimi l'Amèrica Latina i que vulgui saber de la vida d'allà. Una pel·lícula, ja dic, molt sincera, i que, a més, té un valor afegit, que és que podem descobrir molta de la música popular colombiana, que no és tan coneguda com la d'altres països, però que té una força i una alegria molt destacada, i llavors, en la banda sonora, apareix puntuant els diferents testimonis de les dones. Per exemple, la cançó que s'hi és coneguda aquí és meu i pel Pueblo, que és coneguda per la versió de la Orquestra Plateria, que surt allà, però les altres són bastant desconegudes. Així com coneixem cançons de Mèxic o d'Argentina o del Perú, Colòmbia sempre ha estat una mica oblidada i hi ha recopilacions, hi ha discos recuperatoris dedicats exclusivament a Colòmbia, per això mateix, perquè no ha sigut un país que ha tingut la fortuna d'altres i llavors hi ha, per acabar, una pel·lícula que s'estrena d'hi vendres que ve el dia 11 i que és de visió obligada. Un altre documental és la Xana, està dirigit per Lucia Stotjevic, que és una noia croata molt jove que viu entre nosaltres, que, a través de la musicòloga Beatriz del Pozo, va fer amistat amb la Xana, que és una bailaora de Flamenco, que ara ja està jubilada, diguéssim, però que en el seu temps havia sigut una personalitat que havia viatjat arreu del món. Vull dir, la gent que entén de música la posa per sota de la Carmen Amaya, en quant al seu art, i és un retrat, que veiem la Xana, que no es diu Antònia, però li diu a la Xana perquè en calor, la Xana és la que sap tot, del verb chanelar, de saber. Antònia Santiago Amador, nascuda a l'hospitalet. Antònia Santiago Amador, nascuda a l'hospitalet. Sí senyor. Vaig estar parlant amb ella i és una persona deliciosa absolutament. Ella explica el que va ser la seva vida, de ballerina, hi ha material d'Arxiu, hi ha documents filmats ara, amb la seva família, amb la seva filla, tal... Però és una pel·lícula que ja ho dic. És de visió obligada perquè a tothom ha d'interessar. Tothom que entra a la pel·lícula veu la veritat i veu l'art de la Xana. Vull dir, ella és una persona sense estudis, de Rasa Gitana, que fa uns ritmes amb els peus, amb el taloneig, que els podria fer un músic clàssic. És a dir, si un músic clàssic es posés un vídeo de la Xana i transcrivís el que ella fa amb els peus, li sortiria una peça rítmica clàssica, perquè el que fa són patrons rítmics, clàssics, però passa que ella no ho sap. I hi ha el final de la pel·lícula. Hi ha una gravació de televisió en què hi ha un bateria i ella dialogant. És a dir, ella li va dir als patrons rítmics al bateria, el bateria els va fer en la bateria i llavors ell els replicava. I veus com és el mateix. Vull dir que el bateria s'ha hagut de passar set anys en el conservatori per estudiar els patrons rítmics, i en canvi, aquella senyora... L'hi surt per intuïció, l'hi surt per naturalesa. És espontàniament. Ella ho va treure de la ràdio d'escoltar els cantaors en els anys 50, escoltava els cantaors, i veia que la guitarra, l'acompanyament, feia el compàs. Llavors ell es va posar el compàs al cap i d'aquí ja va sortir tot. La veurem, la veurem, la veurem. Sí, sí, sí. Jo us puc parlar d'una pel·lícula que m'ha agradat, perquè feia dies que no em veia cap que m'agradés, que es diu En Cuerpo i Alma, i l'he trobat interessant, i m'ha deixat amb molt bons regus de bo, que la veritat és que és una pel·lícula que no m'imaginava que tingués tanta qualitat. De fet, és suposo el retorn d'aquesta pel·lícula en cos i ànima, suposo el retorn de la cineasta hongaresa Lido Inkrenyeyei, un nom molt estrany, després de 18 anys de desaparegut de cinematogràficament amb el cinquèll armatratge, n'havia fet 4, amb anterioritat, i aquest ha bastat 18 anys de fer res, i ha tornat a fer un llarmatratge amb un guió propi, amb un guió seu. Ella és la guionista. És la història de l'encontre de dos persones introvertides, molt introvertides, en un excursador, per tant en un ambient molt, realment, molt peculiar, ella és la nova inspectora de qualitat de carn de l'escurxador, i ell és el director financer de l'empresa. La pel·lícula s'engega amb unes imatges que podien ser d'Alter Kauski, unes imatges dos cèrbuls que viuen en pau en un bellíssim espai nevat, però ràpidament ens arrenca del fred bosque nevat i ens porta per trejar-nos el gel i l'escurxador on es decapiten animals, que és com hem dit, on treballen els dos personatges principals de la pel·lícula. És una història diferent, és una història estranya, amb uns elements, jo diria, que insòlids o no habituals, però també que està escrita, dirigida, interpretada amb una gran, gran delicadesa. I la delicadesa de tota la pel·lícula contrasta fortament amb la brutalitat en què són destrossats els animals. Ho veiem, veiem com se'ls decapita, com se'ls veu la sang, es veu a fer com se'ls maltracta. Imagino que tot això, que la denúncia implícita que totes aquestes imatges produeixen a l'espectador, serà una cosa molt atractiva pel francès, perquè, evidentment, suposo que sabeu que ella és vagà i que ens fa té una lluita personal a favor amb la defensa dels animals. Confio que també tenia una sensibilitat. A mi em produeix aquesta sensibilitat, però penso que tu l'has de veure, perquè suposo que tu serà una cosa que t'agradarà. El Joan no ha sentit el problema de la setmana passada. No, no, no ho vaig sentir. M'ho van parlar d'aquesta pel·lícula? Una mica. No ho sé. El Joan diu que no m'ho sempre. No has de sentir res, està molt bé, perquè s'hi agafa com verges. La pel·lícula... No ho sabia. La pel·lícula t'atrapa, el menja de mi em va atrapar, l'estranya relació que es desenvolupa entre els dos personatges, per algun gir inesperat del guió, i perquè de mica en mica es dona pas una pel·lícula plena de sensibilitat que es focalitza sobre els dos personatges rars, els dos personatges estrans, que, a la vegada, de tant en tant, de mica en mica es van fer d'entrenyables. De manera que, durant els 117 minuts que dura la pel·lícula, ens abadim de la realitat i ens submergim en el propi món de les protagonistes, un món agradable, o agradable, molt agradable, en algun moment ple de contrastos i de coses estranyes, que fins i tot té elements unírics. A mi em sembla que la pel·lícula és curiosa i atractiva, perquè és una barreja curiosa de gènere romàntic, però molt especialment o molt especial i molt diferent del que estem habitualment a fer. No és la pel·lícula de Hollywood, el romanticisme que veiem a Hollywood, sinó que és una cosa diferent i sense romanticisme, o sense sentimentalisme barat, sinó una cosa molt més profunda. Llavors, té moments intensos, amb uns esplèndits interpretacions, esplèndides, excepte la psicòloga que es varia una mica, que no acaba d'encaixar i que segurament sobrava, tot el que més és esplèndid. En canvi, aquesta psicòloga està fora de lloc, i no sé per què la van mantenir. A mi m'hi va fer pensar. A mi m'hi va fer pensar. No sé si vosaltres, si l'heu vist tan bé... Joana, el Pep i el Pol, l'havíem vist als tres. S'havia proposat fins i tot com una possible pel·lícula del més per comunicar-la amb més. Doncs no ho sabia. Confesso que no ho sabia. I penso que, gràcies al guió de la pròpia directora i a la seva versatilitat, a la direcció, que combina molt bé els elements, és a dir, la imatge és brutal, les interpretacions són esplèndides, aconsegueixer estar a la millor partit de tots els elements que eren positius, i, bueno, jo vaig sortir al cine i vaig notar que no m'havia deixat indiferent. És a dir, que m'havia tocat, que d'alguna mesura m'havia... Penso en una pel·lícula que fins i tot es podia tornar a veure. Perquè hi ha tants elements que van sortint de mica en mica, que és una pel·lícula que és prou... Aparentment és molt senzilla, i en el fons és molt més profund del que pot semblar a primera vista. Continuaràs menjant animals, després de saber com els mata. No ho sé, això no ho vaig a plantejar. A veure, a veure. És un motiu per un debat, si vols, per fer un tema del programa. I sense saber... que amb quines altres pel·lícules va competir, entenc que s'emportés aquesta pel·lícula l'os d'or de la millor pel·lícula de la Festival de Berlín, i no cal que us digui que la recomano, que és una pel·lícula interessant i que m'ha agradat. Me l'avego també, que s'ha llegat a vosaltres, perquè veig... Sí, és una història d'amor original, amb uns personatges atípics, i que... no sé, el guió és extraordinari, i... de la manera que està plantejada, només es podia fer d'aquesta manera, d'una manera molt reiixida, i molt satisfactòria per al públic, que realment busqui alguna cosa en el cine, no pel públic i vagi... No és una pel·lícula comercial. No, absolut. I llavors el que deies de la psicòlega, bueno, la psicòlega està per confrontar el món normal amb el món dels protagonistes. Són protagonistes amb certes malalties i tot això, i llavors, és clar, d'aquí ve la atípicitat de la història. Bueno, doncs passem al següent personat. Tu has vist coses, no? Sí, he vist una pel·lícula. Has vist coses i has vist pel·lícules, també. He vist coses que els nostres ulls no podrien tenir. I de vegades em pregunto que si no voldria més quedar-se a casa. Sí, també. Bueno, lo debo i és algo muy gordo. Així es diu la pel·lícula. Així es diu la pel·lícula. És una pel·lícula? Sí, és una pel·lícula. És una pel·lícula dirigida per Carlo Padial, amb guió de Carlo Padial, i Bertor Romero, que el Bertor Romero és un noi... El actor. ...que segurament us sona, perquè es dedica al teatre, al cinema i al light shows, amb el Buena Fuente, per exemple. Bé. Doncs aquí, el més curiós és que, quan sortíem del cine, un grup de companys de... Però com pot ser que hi hagi algú que posi diners per una història així? Perquè se suposa que abans de produir una pel·lícula et demanes una mica el guió o alguna cosa. Clar, clar. Doncs un altre misteri. Però bueno, ja que s'ha fet la pel·lícula, us diré que igual que es diu algo muy gordo, es podríe dir algo muy aburrido, algo muy... Muy cancino. No, prescindible. Espera, espera, perquè aquesta frase que llegiré no fa pensar això que tu dius. Algo muy gordos, una reflexió en tot documental sobre els ressorts de la comèdia, la indústria que fa, ho citen l'art i la vida que, a l'espai que queda, entre mitja sobre camí. Això és el que haguéssim volgut fer. Això no ho hauria sorprès. Qui ho diu, això? La sinopsia, el final de la sinopsia. Això deu dir el productor. Suposo que sí. La cunyada del productor. Jo pensava que produïa això. Fantàstic. A veure, aquesta pel·lícula li falta poc per ser... 8 i mig de Fellini. O per ser la nit americana de Francois Trifor. Li falta poc. Però el tros que li falta és imprescindible. És la distància que hi ha entre una porqueria i una abradar. Vale, vale, doncs. És així. Però res, ho sentim. Hi ha alguna altra cosa que valgui la pena de dir? No, jo saltaria cap a una altra pel·lícula. Aquesta pel·lícula, aquesta altra que volia comentar, en realitat és una pel·lícula que he tret del videoclub amb DVD, i com que sabia que tocaria amb el tema de la construcció, és una pel·lícula que lliga bastant amb això, i és una pel·lícula interessant. Està acte d'Aquarius, donià Clara, és una pel·lícula... Sí, del 2016, que va ser presentada per Brasil, el premi La Palma d'Or de Can. La Palma d'Or de Can. Està dirigida per Kleber Mendonza Philo, i és una pel·lícula molt interessant que toca el tema que després ens parlarà l'Albert Extensament, i el toca perquè jo que també he viscut uns anys professionalment al món de la construcció, m'hi he trobat amb cassoística d'aquest tipus, i es veu un mòving amb una persona que es queda com última resident amb un habitatge, un habitatge singular, que es diu Aquarius, que es diu el renom de la pel·lícula, i que es resisteix a vendre, i per tant, els inversors aquells, inicien tota una sèrie d'actuacions que van des d'un inici dolç i comprensiu. Ens entendrem, som bones persones, que s'ha d'acabar de la parada de les comprensius, jo ja he estudiat Estats Units, he vingut ara a Brasil, i després el veure que la senyora està rebotada i no vol vendre, intensifiquen una mica ja amb demandes, comencen a fer petites actuacions a l'edifici, com posar caca per les escales, prop d'allà on ella té que trepitjar. Després, com que no n'hi ha prou, s'ha de portar pel·lícules per no ser al pis de sobre, amb 3 o 4 dies a base de grups allà, amb droga, vi, begudes, tal... Llavors, la música no apare durant 3 dies seguits, però tot això, finalment, acaba, en el moment en què puja Nadal, ella no se n'entere fins al cap d'un mes, perquè comença a notar coses rares, i puja en un sac, una espècie de niudetermites, com que no a part de la construcció és en fusta, això estava a primera línia de mar, a la població de Recife, a Brasil... Doncs esclar, es comença a menjar tot l'edifici, no? I el problema que té la pel·lícula són 140 minuts, i és que no solsament estem parlant d'aquesta història, sinó que el que passa sempre a vegades, posats que hi són, i que tenen la sort de tindre una actriu extraordinària, que és l'ànima de la pel·lícula, que és Sònia Braga, llavors agafen i ens expliquen que fa uns 20 anys va tenir un problema de càncer de mama, va perdre el pit dret i, per tant, quan lligue, ella està separada, té a 65 anys, és excrítica musical de discos, i quan se'n va per aire i lligue i tal, normalment les oportunitats que li surten de coneixència en el moment en què veuen que ha passat per aquest trànsit, se n'aparten. Llavors s'ajunten dues històries, les històries de desamor, i la història canyera del tema immobiliari, que, a més a més, té per mi un defecte una mica gran, i és que el personatge d'on hi ha Clara, és una dona que, acumulat amb aquests anys de crítica, està vivint, el seu pis està molt ben decorat, modern i tal, ja se li veu un nivell, però, a més a més, hi ha un moment en què els fills diuen mama, ven al pis perquè tindrem 6 milions de reals que ens aniran molt bé, els diuen, escolta, si ens deu diners, dieu-m'ho a mi, perquè jo tinc 6 pisos més de propietat llogats. Home, clar, ja voldrien tota la gent que estan subjectes a mòving, tindria, a més a més, una reserva de 6 pisos. Per aquí comencem a trobar algunes complicacions, més la barreja de temes que dificultem la pel·lícula, però, en conjunt, es va reben a veure-ho. Com que ens estem esganjant molt el temps, hi ha alguna cosa francès que vulguis explicar del que heu vist? Sí, jo volia fer una recuperació així ràpida d'una directora, que ha quedat una mica vilipendiada, però, involuntàriament, jo ho entenc, no? Pel fet que s'ha comentat l'última repel·lícula, i que és veritat que l'Isabel Cuixet ha estat agafant, d'uns anys, una mica de fama d'on de persona així que va pel núvol, i això segurament és així. Però, home, jo alguna de les teves pel·lícules, que visc, Mi vida sin mi, que són força conegudes, la vida secreta de les paraules, el mapa de los sonidos de Tokio, fins i tot, en vaga de força, elegir és una pel·lícula nefasta, desastrosa, això sí que heu de dir, perquè havia llegit fer allò gaire el llibre del Philip Roth, de Dying Animals, l'animal molibut, que és un llibre espectacularment profund sobre el tema de la invasió dels valors, dels colons britànics a la població estadounidècnica original, i com el tema del sexe es va convertir en un tabú quan era una cosa completament natural, una novel·la profundíssima, i en la pel·lícula queda no reat. No es veu res, absolutament. És una història d'un professor universitari que s'enrotlla amb les seves alumnes, i ja està, no queda res més, amb el 2015 i tal. La veritat és que hi ha algunes d'elles, i la vida sereta a les paraules, és una pel·lícula potent. També es pot considerar que és una miqueta allò agafada... Però cada vegada menges. A mi la vida sí que m'agrada molt, l'hi he vist a 3 o 4 vegades, confesso que és una pel·lícula que de les que tinc referència, però després d'aquesta, cada pel·lícula ha sigut pitjor, des del meu punt de vista, és a dir, no... D'acostat, segurament. Aquesta d'última pel·lícula, per el que diu ell també, la gent... Volem? El que et diuen és que ve? Em sembla que sí. Volem? Volem. I un altre coset que vaig veure amb el pol, que avui sembla que no podràs estar entre nosaltres, és curiós. Si la podeu veure, doncs... Bueno, tampoc és absolutament recomanable, però sí que és interessant. Sabeu que hi ha una pel·lícula que es diu Domo, gravada amb una bona part en el Museu de Badalona, com si es tractés del Museu Morgan Brand, i que està feta com si s'hagués rodat tot a partir de les càmeres de seguretat del museu. I llavors, ens explica una història paranormal, que és una pel·lícula que és una pel·lícula que és una pel·lícula que és una pel·lícula que és una pel·lícula normal, que a mi no em va interessar gaire, però la idea d'agafar les càmeres de seguretat i que sigui, potser, la primera pel·lícula que ho faci de manera integral, és a dir, tota la pel·lícula està feta d'aquesta manera, doncs la considero interessant. I sobretot, parlar després amb els creadors, dionista, director i productor, ho fan tots ells una mica, tot i que tenen un gran equip darrere, el Manolo Hernández i el Vicente García, que ens van donar una petita xerrada sobre com es facin sense diners, directament, demanant una miqueta, anant cap aquí, com van involucrar la directora del museu de Badalona, per fer de trio també, perquè donés el permís definitiu. Doncs bueno, és interessant, aquest cinema de Garrilla, que ja sabeu que a mi m'interessa força, perquè és de gent molt propera, que no tenen aquests mitjans de les pel·lícules que estem parlant ara, i que val la pena que de vegades et trobes maravelles, com la vida invisible i altres pel·lícules, i aquesta no és una enorme pel·lícula, però val la pena, val la pena veure-la. Escolta, amb càmeres de seguretat, es podria fer una bona pel·lícula sobre la curteu. Sí senyor, sí senyor. Per exemple, i sobre molts més temes. Deixem aquí la idea. És que dona molt de sí, la idea, efectivament, tot el que és fos, tot el que és... Necessitem productor. Sí, es busca. Vinga, comencem amb un craufàndim, no? Ara mateix, ja. Gràcies, Francesc. Ha arribat el moment de que el nostre convidat, ens comença a introduir el seu tema, i doncs nosaltres també estem prou de preguntar, i que ens acabeixis totes les coses, que tu crec que saps molt millor que molta altra gent. Almenys que nosaltres. Tu mateix. Bona nit a tots. El tema d'avui, que era la posconstrucció, o la posedificació, jo plantejo un punt que crec que ens afecta tothom. D'ingus escapa, tothom té una habitatge, sigui de propietat, de lloguer, sigui que s'ha volgut fer la seva caseta, partint del solar, s'ha construït l'habitatge, qui el compra ja ha construït, però a tots li recau una sèrie de coses que descobreixen posteriorment. sigui per qualitat de l'edificació, problemes administratius, relació amb els tècnics, amb el constructor... després, descobreixes. I a cosa dius, i què descobreixes? Doncs mira, senzillament, el que vol comprar una habitatge sobreplano, li donen una relació de qualitats. Això és el que vostè comprarà, li parlen de la ceràmica, la terra serà ceràmica, el rejulant de les parelles dels bancs, en peces de 50 per 30, els acabats allament exterior de doble càmera de vidre, suposo que això està molt bé. Les portes de fusta d'enveró, va, com et valen, compres, quan tens el pis trobes portes de fusta d'enveró, sí, però a dintre és de cartró. La placa de fora és d'enveró. I la càmera de vidre? Sí, però la càmera de vidre és de 3 mil·límetres. Allament, el pare és un allament tèrmic. Molt bé, i quan a dintre hi ha un mitat, i a fora hi ha un saltèric molt elevat, resulta que la fusteria es comença a plorar. Condensa, per contestar l'allament. És que la fusteria és de l'alumini, i això té un pont tèrmic, i condensa, clar, com això podíem estar parlant, o el senyor que en el seu bany vol penjar un armari o un mirall, furat amb el taladre, i què, es troba que la rejola de reia està buida. Si només està buida, val, però segurament se li trencarà aquella peça de rejola. Per què? Per una mala qualitat. Tot això no ho veiem. Si el que ens ensenyen és una cuina molt maca, per les senyores que vegin que entri pels ulls l'abany maco, però no sabem... És allò que se'n diu vicis ucults. Exactament. Que aquests vicis ucults poden ser molt senzils, com l'aplacat que estem dient d'un mosaic, o pot ser una pedagogia estructural, que això, quan compres, mai ho veus. Ni quan compres acabat, ni quan tu fas la caseta, la teva torra, perquè tampoc hi entens. Deposites la confiança amb uns tècnics, que aquí també hauríem de costinar una mica aquest tema. Sí. I el notari et diu... Quiero esto que considero como cuerpo cierto. Ya está futudo. Según dicen, el notari sempre posa, según dicen, ell mai responde que allò sigui veritat, lo que dicen. I en comptes, el que diuen, si en diràs, o, però, és que a mi en duro no sé de la debitabilitat, a mi en duro un certificat d'aïllament tèrmic, a mi en duro una llicència d'obres. I què? No es respon d'aquella llicència. La llicència d'obres dona d'acord? Amb una documentació. Però l'Ajuntament no comprova si aquella documentació és correcta. L'Ajuntament no va a peu d'obra a comprovar si l'execució és correspon amb el projecte o no. Els tècnics, que, bueno, tenia un arqueàtic i una parella, perfecte. Per què passa? Si hi ha realistes, aquells senyors no estan a les 24 hores a peu d'obra. Es controla cada cuba de formió que arriba. I no s'hi coincideix en la visita d'obra, que es farà un cop a la setmana. Que veu una color frumigó, s'ho mirarà. I com molt. O farà una prova amb el cono d'àbrems, si la densitat d'aquell formió és correcta o no. Però res més, els controls de qualitat dels materials ho deixem amb els documents que presentarà el constructor. I, llavors, com a tècnic, i jo us puc dir que estic fart i fart amb totes les obres, que a pràcticament tota la documentació que m'han fet arribar als constructors, desvàlida, perquè un certificat dels màons de fabricació d'una resistència X, resulta que aquell certificat fa un any que estava elaborat. No, perquè d'acord amb el normativa, els certificats prescriuen que, de 6 mesos, i és netllògic si una bòbila fabrica milions de màons, no pot un certificat tret per un laboratori, un monogat que se vegi per sempre. Cada 6 mesos s'ha de fer unes analítiques i emmetre un nou certificat. Tot això... No, el que compra no s'entena de res. Surpreses. Podem parlar de l'aluminòsis, podem parlar de formigons empirites, del maresme. Després, què passa? Què passa? I dius, bueno, però la llei diu que hi ha uns responsables. Sí, qui respon els tècnics, el constructor? Bueno, això serà a partir de la nova llei que es va fer quan es va introduir el codi tècnic de la modificació. Perquè abans, qui responia? El constructor no és responsable. Només queden tots responsables, l'aparellador i la detecta. I per què? I sempre ells... El pau, ells caien vells, per un senzill de raó. Perquè d'acord amb la llei, per poder exercir els tècnics, necessiten una responsabilitat, una segura responsabilitat civil. Per tant, era qui pagava. Les sentències sempre estaven durades contra els tècnics. Sempre, sempre posteriorment, amb aquesta nova llei, la llei ja va dir, en casos de mala qualitat, de demandes i tal, responsables tots els intervinientes. Aquest això, tots els intervinientes, i dius, entren tots, pera, pera, perquè no estan així. Perquè després ja ha quedat mostrar si tots els intervinientes han tingut realment involucrat amb aquella patologia o no. Però, per moments, ja s'incorpora el constructor, que fins ara sempre quedava exent. Des de les nunyes fins a la portera dels nunyes. Sí, ho hem de provar, eh? Després hem de provar tots les seves responsabilitats. I al final hi ha un senyor que sempre palma. L'aparellador, perquè, clar, l'arquitecte, d'acord, amb les atribucions de cada un, l'arquitecte és el que redacta el projecte i porta la direcció del projecte. Llavors qui dirigeix l'obra, l'aparellador? Perquè, d'acord, la llei és el director de l'execució material. Això diu la llei, execució material. I aquell és el podret, aquell és el que hauria d'estar, no els 24 hores, les 36 hores et feu d'obra, per controlar-ho tot. Si una persona es compra, es fa de comprar un apartament, un pis o el que sigui, quines són les recomanacions que tu s'hauries de fer en aquesta persona que tingués en compte? Què hauria de tenir en compte en el moment de saber si allò... Quines coses... Com ho podria fer? Ho podria fer. Primer, hauríem d'anar a partir d'aquí a estar construït. Fins si un apartament s'hi ha construït. Regista o propietat. Quin sentit. Regista o propietat, perquè allà voríem si aquell imopla té alguna... Hipoteca. Hipoteca o un senz, qualsevol cosa que el gravi. Això primer. No tenien cap agravament segon pas. A l'Ajuntament. Per què a l'Ajuntament? Perquè a l'Ajuntament es dirà si hi ha una afectació urbanística. Perquè pot tenir afectació urbanística i no ho sabem. Que el carrer s'ha d'ampliar, per tant, aquell edifici no te'l tirarà a terra. Tu compraràs el carrer per cuidar-lo. Aquell edifici no es podrà fer mai més res. Té una afectació. I no es podrà fer mai més res, aquell edifici. Però, ojo, sí, arribarà un dia que per envelliment anirà a terra. I quan vagi a terra, tots es porten l'edifici. Perquè, on que es construirà de nou, haurà perdut superfície de l'ampliació del carrer. Afectacions poden ser molts tipus. Poden ser que estàs a la primera línia a mar, o l'afectació de costes. O estàs a prop d'una carretera. Totes les carreteres tenen una afectació a banda i banda de 25 metres. Si és comarcau i 50, si és nacional. Pensa quan construeixes. O que hi hagi un projecte. Projecte de fer passar una carretera. També tens una afectació. Això l'Ajuntament ho sap. Això t'informa, això t'informa a tot l'Ajuntament. Següent pas. La capa hipoteca no té afectacions urbanístiques. Segent pas, un tècnic que faci una inspecció i ens digui la qualitat de l'obra. I a l'estat, si té alguna patologia, humitats, condensacions, assentaments, esquerres... Per què passa que pot tenir patologies d'alguna manera? Sí, sí, és habitual. Moltes, això és normal. És normal que tingui alguna... Sempre, no, però... No sempre, però moltes poden sortir. Aquest tipus, un assentament. Un assentament amb un edifici, ens durà unes esquerdes als envans. Assentament què vol dir? Assentament? La dificultat sobre uns fonaments. Però aquest fonament es recolza sobre el terra. Aquest terra depèn de la geològicament. Consigui, quan construeixes, el edifici baixa una mica, perquè la carga que agraïta per meter a quadrat ha augmentat. Aquest assentament tots el tenen. Cap s'escapa. Aquest assentament pot ser una podologia. S'aprodueix l'assentament, apareix alguna esquerda, i aquí no passa res. Perquè aquella esquerda no evoluciona. No es farà més gran. No produirà cap mal o edifici. O pot ser que no. Aquestes esquerdes siguin progressives. O pot ser esquerdes sense cap problema. Els envans, les divisòries, feien amou. Actualment es fan molt en pla dur. El típic pla dur, o plaques de guix. Aquestes plaques de guix sempre fisuren. Sempre. Sí, molt gran que digui Òscar, que enganxem unes cintes a les juntes i no us veu. Sempre. Per un senyor de raó. L'edifici, quan s'acaba, els forjats són paral·lels. Però quan s'entra a viure la gent, com a mobiliari, entra en carga. Entra en carga, els sostres fleixen, baixen. I el baixa compriveixen aquests envans. Fisuren, sempre fisuren. Però són visunes que no tenen cap problema. Si informes en el que vol comprar, no. És que ha de hagut els envans. Són de pla dur, plaques de guix, etcètera. Fisuren, i no tenen cap problema. Més patologies. Veure el tipus de griferies o instal·lació de calafacció. O calafacció o instal·lació elèctrica, tot això. El que compren va bastant perdut. En canvi, el tècnic el podrà orientar. Mira, aquesta caldera està bé, però sàpiga que... El poder de vida és poc. O altres coses que, senyori, que ara està de moda. Edificis o habitatges autosuficients. Plaques fotomultràiques, plaques de aigua calenta al coberta... Molt bé, però la gent, el comparador, no sap que les plaques de aigua calenta tenen una durada de 20 anys. Aquella instal·lació és molt complexa, per fer-la anar. Molta gent que té instal·lat aquests acumuladors i tal... No fan servir això, és que no funcionen. No és que no funcionin, és que és molt complexa. Perquè tenen 3 circuits independents, uns acumuladors, uns acumuladors elèctrics, per quan baixa la temperatura... És complicadíssim. I després la durada, 20 anys, i allò, el que ha d'obserir, ja no funciona, s'han de canviar les plaques. Això té un cost que s'arriba a amortitzar. Jo, els números no acaben de quadrar massa, eh? No acaben de quadrar. És molt maco, perquè, clar, tot el que sigui coogia i estalvi energètic, val, però jo... Tinc els meus dubtes. Jo prefereixo estalvi energètic, per exemple, amb un bon allllament tèrmic de l'efici, i pensem, oh, és que a l'hivern, aquí ja no fa... No, però i a l'estiu? És una mesura... És una mesura definitiva, aquesta. És un mateix. Cuidau, és un estalvi energètic real. És un bon allllament. Que el bon allllament... No solsament els tancaments amb una càmera de vidre, de doble càmera o uns marcs, la fusteria que no sigui de l'omini, sigui una fusteria que trenqui el pont, tèrmic... Si no solsament, un allament l'esperats, i això, no ho veiem. Com comprem, què tenim d'allament? Iguals heu col·locat una placa de por expans de dos centímetres. No ella. En canvi, complaixen la llei. Sí, complaixen la normativa. Té un allament tèrmic. Bueno, però... Per exemple, jo pregunto... No seria en certa mesura com, diguéssim, no un negoci. Seria una activitat a fer gent que es dediqués a fer aquestes menes de revisions. És a dir, abans que una persona feu els comprems, ens creiem tot el que ens diuen els que ens venen. Però vull dir, quins seria el mecanisme per intentar averiguar si tot allò que compro és real o no? Seria trobar algun tècnic, no? No, és que seria això abans de comprar que contractessis el tècnic i que fes-hi realment una composició, però hi ha un problema. Per exemple, jo, per saber quin allament tèrmic té la paret, he de fer una cala. Una cala serà un forat amb un taladre que t'agraureu, no mostro que hi ha dintre. Perquè passa, el vanador no et deixa fer-ho. Per tant, aquí ja tenim la primera pega. Ja, ja. I després venen els vissis oculs, saps? Clar. I s'ha notat algun canvi respecte a la crisi, és a dir, quan la fet de la bombolla a mi pedagèria s'ha ensorrat, ha aparegut més coses d'aquestes o igual, les mateixes, menys... No, això és igual. No hi ha increment de patologies ni una disminució, això es mantén igual. Hi ha perill d'aquest torn i de la bombolla en aquest moment? Si parlem d'aquest tema, no crec que hi ha el perill, sinó que ja hem entrat en aquest procés. Exactament. Tant els registradors de la propietat, com els legis d'arquitectes i aparelladors que fan els visats perceptius per cada obra, reconeixen, estadísticament, que està incrementant-se el nombre de visats. Vol dir... que és obre nova. Obre nova, ho deia, bombolla. No és rehabilitació. Hauria de ser la rehabilitació per la banca. Hi ha molts pisos que estan buits, que estan construïts i que estan allà... Sí, però aquests són els que van a ser insorbits per la banca, o la senet, el banc dolent, que es va caure a tots els immobles de la bombolla anterior. La banca, què passa? Foment a més, el que tu compres a un pis i et dono una hipoteca, que es comença a cobrar els interessos, que no d'un vell. Per això van passar un gran nombre d'aquests habitatges a la sereca. I ells es van quedar... També tenen un volumen, perquè el Sabadell té un bon volumen, la Caixa té un bon volumen, però són més d'una millor qualitat i que, bueno, no els treuen de sobre, perquè prefereixen donar una hipoteca amb un de nou, que guanyen més que no un d'aquests. Ja, i per tant, en aquest moment, hi ha un perill també. Sí, hi ha un perill d'aquest, perquè es tornem a l'època anterior. Fomentar l'edificació nova i no fomentar les inversions en obre pública. La via seria l'obra pública, per refer el ram de la construcció. Per l'obra pública, que passa per pressupostos arredueix, s'arredueix bestialment, cada pressupost que aprova l'estat amb obre pública arredueix, i ara a altres partides molt discutibles, com és l'exèrcit que se li incrementa cada vegada, però, bueno... A més a més, el preu de repercussió del metro quadrat d'obra nova està a nivells fins i tot superiors, a Barcelona, per exemple, de quan el moment més àlgid de la bombolla, eh? Ja. Exactament. Per unes dades que portava aquí, ara estem ja als 1.500 euros, al metro quadrat. Si fem números d'un habitatge, i això és estadísticament, perquè clar, estadísticament s'agafa un estudi global. Si parlem de Barcelona, aquí es dispara. I si parlem de ja de locals comercials, haurà sentit el Paci de Gràcia. El metro quadrat està a l'àmbit. I portal de l'Àngel, a quan està? A poble d'anar a 13.000, 14.000, al metro quadrat. El metro quadrat... No, no. Per això, hi ha una cosa que jo, a vegades, l'havia comprovat, i és agafar, i el quilòmetro que té el Passat de Gràcia, passar-lo a principis d'any, i a principis de l'any següent, i entre un 31,40% de les botigues han canviat de nom. Es posen allà? Exactament, de nom són les mateixes? No, són uns altres. Perquè no poden resistir. Estan allà per imatge. Perquè, internacionalment, el que sigui, és un ímpot. Has de pensar que per allà passen milions i milions de persones. Però, clar, no compren totes. I llavors, com que el preu és tan elevat, tenen forçosament i fixar-los una cosa. Fa molts anys, Passat de Gràcia, era tot bancs. Després, tot botigues de roba. Després, tot hotels. Hi ha tongades, com onades i encicles. I abans dels bancs, que fatenies i restaurantes. També, correcte. I això mateix que estàs comentant, s'està produint el Carrer de Sants. Que diu el Carrer de més mercantil, l'Europa. Si passeu, veureu les botigues constantment, canvien, canvien, però el cos que no es pot suportar. Estic mirant de fer la comparativa amb la producció de cinema. I crec que, d'alguna manera, que ens està explicant l'Albert, no és que sigui una cosa excepcional. És que és el signe dels temps o del sistema que ens mou. D'alguna manera, tothom mira de barat i costos per tenir un marge. Ja no sé si aquesta seria l'explicació bàsica de tot el que ens expliques més o més. Una barat i costos per tenir màxims beneficis i sense massa escrúpols pel mig, diguéssim, perquè a cap i a la fi no t'importa massa la repercussió que tingui en les famílies o en les persones que hagin de comprar això, en les comerciants que posin una botiga. Per tant, al final es tracta d'això, de que tot recau en el pes. M'haig de dir, com parlem d'un edifici, de la persona que compra això, però que no té cap mena de garantia. Però tot és pel fet de mirar, descarreçar una miqueta de guants i per l'efecte domino que es produeix, que com que tothom intenta treure tot el preu més baix, al final és una competència salvatge que porta a això que ens estàs explicant més o menys. I al cinema hi ha tot una mica que passa el mateix. Sí, però jo faria, remarqueria, un punt molt important. Tot té una caducitat i ja està oberta. Una nevera. El llavó a la meva vida em compraré més d'una nevera. Un cotxe, també, és possible. Habitatges, una torre, quantes me'l compraré? Una, cuidado, és que allò ha de ser per sempre, o sigui per sempre, per un gran període llarg de temps. I és el que més hem de ballar aquí. És aquí on ens estan. L'engany és més greu. Home, les vivendes, els edificis de l'example, són tots de l'altre segle i aguanten perfectament. I molts d'ells, a més a més, amb uns fonaments minços. I amb rieres per sota. Per una altra cosa que s'ignora, és, per exemple, quina és la durabilitat legal d'un habitatge? La llei s'ha adequat als interessos de tothom, o no de tothom, dels interessos d'una minoria, els productors, promotors, etcètera, legalment 50 anys. Si vol, legalment, un habitatge a comprovar, el que dintre 50 anys el seu valor és 0. Ja és la ruïna, legalment. Llavors, cuidado, és que jo viurem més de 50 anys en un habitatge, doncs legalment, valor 0. Això, quan es fan les valoracions dimoples, es tenen compte molt als anys, perquè quan 50, hi ha valor 0. Bueno, també hi ha una cosa, que crec que estaràs d'acord, que la qualitat, igual que la vida, va per barrios. És a dir, jo conec constructors de la zona alta, que apliquen unes qualitats, però extraordinàries, eh? Naturalment, també ho paguen. I la seva clientela ho pagues sense ni mirar la factura. I després, a més, a més, quan anem cap a nou barris i així, les qualitats són aquelles d'empoliques que fa fora. Quan estava començant a parlar d'això, van parlar que hi havia una pel·lícula que era el Colosson Llames, que mostrava com, amb un gratacel, no sé si real o imaginari, de 120 pisos, hi havia una mala qualitat, i això generava una següent de problemes, no? Jo, clar, tu has indicat un moment, no sé si era quan veníem cap aquí, que ho deies, que la legislació espanyola i la d'això europea no és exactament la mateixa per a moltes d'aquestes coses. Ah, sí? No, no, aquí, a Espanya, tenim la legislació pròpia que no tenia res a veure amb els paràmetres mundials o europeus. Osteriorment, ens vam adequar amb el que és el... Fins i tot el franquisme, fins i tot el franquisme. No, en franquisme teníem les normes de la bona ejecució. De bona ejecució. Allà vol dir que cada un interpretava menjant l'experiència, com i llevat tres normes, que era la sismològica, la norma de... de cargues a l'edifici, i la norma de censors. Un sol, si hi havia algun altre més, no hi havia cada altra. Normes de la bona construcció. Posteriorment, vam treure les normes bàsiques de l'edificació. Així ja es va voler embarcar tot el món de l'edificació en normatives. Estant lent, tenia que ser així, així, així. Era un caixonat. Era, s'ha de fer així i no havia voltat a fulla. Després ja ens vam anar a Europa, i és el que ara està vigent, que és el còdic tècnic de l'edificació. Aquest és l'últim, però què s'ha fet la transposició del còdic tècnic europeu? A l'espanyol s'ha fet a mínims, a la baixa. Llavors, quan parlaven d'ellaments, si el còdic tècnic diu... L'allament serà de tantes calories de transmissió per mil·límpere quadrat. Doncs aquí, si allà diu 10, aquí estavolim 1 o 2. Hem baixat tot, si aquí allà diuen... El cargapermetre quadrat, en una habitatge, són 250 quilòmetres quadrats, aquí el tècnic és de 200, tot? Ja, ja, ja. I això encara està així, en aquest moment. Està al moment. Sí, sí, sí. Perquè es podia dir que la millor Europa, en general, ha tingut menys problemes d'edificació que Espanya? O igual, també, hi ha hagut la mateixa corrupció que hi pot haver aquí, aquí, també hi ha hagut allà? Hi ha tota reunió, però el grau que s'ha pogut aquí és inimaginable. És de bogeria, per exemple, la patologia del ciment luminós, que tants edificis han runat i ha portat tantes despeses en reparació i rehabilitació, aquest ciment, a França, fer anys i anys i anys per a tot Europa que es feia servir. I no ha passat res, allà no en té un cap edifici, per què? Per un senzill de raó, aquest ciment luminós, que aguantava grans resistències, on es feia servir? Doncs amb bases de autosornos, amb bases on no hi hagués humitat. Allà es feia servir, mai es havia empleat amb vigues amb una habitatge. Per un programa de les humitats, per què? Si hi havia humitat no té problema. Amb el ciment luminós ens posarien jones corrents galvàniques, com tenim unes armadors de ferro, aquestes rovellen per resistència a la secció del ferro, per resistència i la viga acaba patant. Això allà no s'ha produït. Aquí sí, perquè aquí a l'Estaldi, allò de més benefici, què passava? A l'època en què es feia servir, aquí hi havia una mancança de ciment, porlan. No teníem prou producció pròpia a Espanya, compraven fora, però, clar, van descobrir que al ciment aquest luminós compraven i, amb una hora, feien vigues. Jo recordo que és quan vaig acabar els estudis i estava a peu d'obra, trucava pel dematí, i, per la tarda, jo tenia les vigues a peu d'obra. Fetes el ciment luminós. És que amb una hora i mitja, fragoava aquell ciment i ja teníem una viga. Però, clar, ha passat el temps i la patologia... No es va poder comprovar aquell ciment de fora en què el feien servir. Si tenia tantes avantatges, perquè no feien ciment luminós. I això, tantes coses que posteriorment s'ha demostrat, que molts materials que eren una panacea solsien el problema, és fals. I un vent que molts igual coneixereu, el granoliter. Era un acabat de façanes, que era un gran repetit de marbra, que es podia fer molt sclosi. Era impermeable, respirable, tenia una terència boníssima, un acabat molt maco. Ha passat els anys, tot s'ha caigut. S'ha caigut, no? El Déu, se'ns està menjant el temps, la música indica que hem de tancar. I un d'aquests temes que donaríem molt per al cinema, però el cinema potser no el tracta prou. És un d'aquests temes com tabús. A més, hi ha el tema de la construcció i el dinar negre. Ja, ja, ja. Fem una segona part. Això és una segona part, ja. Perquè hem de marxar. Vinga, la setmana vinent. Bé, la Carme Nabot, i ens parlem de la directora americana, Catherine Bigelow. Per tant, tornaràs a venir perquè hem de continuar parlant de tot això, que és molt interessant. Moltes gràcies per venir al nostre programa. Gràcies, Albert. Moltes gràcies.