CsC 31/10/17 - Pel·lis (The square, Toc toc, Thor: Ragnarok, A teströl és a lélekröl) + Blade runner

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA Si fa dues setmanes hauríem pogut deixar l'espai que havia gravat Ferran Pujoli i Paul Dígler, enseu dins del cos. Xeta, el Paul Diggler, que no es pot estar allà en un moment, fa bé, ben fet. També sembla que té coses a dir, no? Sí, és una cosa. I amb Pe parmengol, ja no dic res. Què tal, Pe? També parlarem molt bé. Sí, hi ha una cosa i hi anima tu. Tu, Francesc. Jo he vist una cosa, però no me'n recordo. És fort, eh? No vol dir que no mai... Ah, sí, ja me'n recordo. Ara us ho diré. Tu et l'hem atendit molt. Fèiem molt de temps que volia veure aquesta pel·lícula. És un moment de fa anys. De fa molt, sí, però també es poden veure aquestes pel·lícules. Sí o no? Sí o no? Sí o no? I de més antigues i tot? Gràcies, gràcies. I llavors, un altre, també, un cormetratge que és portugès, que es diu l'illa de les flors. De les flors. Hòstia, aquest també té temps, eh? El dels avocadors, no? Sí. És un cormetratge documental, no? Cormetratge documental, molt canyero, eh? Molt... Pamp, pamp, pamp... Però jo crec que ara mateix d'aquestes illes n'hi ha moltíssimes més, ara. D'una actualitat total, total, total. Però ara em parlarem d'això, si us sembla. Avui no tenim el Joan Morros per dir allò de... Avui el programa serà de dues parts, primer parlarem de les pel·lícules que hem vist... Així que no farem dues parts? Farem com les dues volguem, avui. Enarquia. És un joc metalingüístic, eh? Llavors, però no el tenim, però... Podem fer tres parts, quatre... Les que volguem, sí. De vegades ens queda una cosa molt bonica, si us heu fixat. Això fa temps, eh? Que és que sense pensar-ho, fem una especial d'un director, o d'un compositor del que sigui, surt sol. I ja no cal ni... ni preparar-ho. Ara hauria de venir el Jamba. T'estem esperant, si està sentint aquest d'allò. Perquè la música que estem sentint... El Jamba arribarà. Tots ho heu endevinat, tots l'heu captat. Mira, mira, mira, mira, que és bonica, per favor. Blat, Menjeli, Blade Runner, l'original. I, bueno, fa dues setmanes va ser una miqueta així, tot plegat de mullador, eh? Jo m'estimo molt el Frank Pujol. Però ara que està el Paul Degler sol, podem, potser, parlar de Blade Runner de nou, amb la mateixa opinió, bueno, em quedaré sol de nou. A veure si ve el Jamba, ja en parlem, amb un caire una mica diferent. Pararem de Blade Runner, de l'herència de Blade Runner. Ja el tenim aquí? Ah, bueno, mira. Ah, no, què dius? Ah, que comença el Paul. El Joan Cerdà diu, comença en Paul Dominga. Jo primer parlaré d'Esquare, que és, escutro diria, com el quadrat, que jo ara, justament, us l'està comentant a vosaltres, i ara aviam si havíem coincidit per casualitat de la sala i no ens havíem vist, però aviam, jo crec que la gran descri... O sigui, la definició és guanyaró de cants d'aquest any. O sigui, ja crec que amb això, perquè si té algú cants, novement, és que ens hem pensat deixar bastantes joies... Diguessin perdudes o no, perquè és una pel·lícula sueca, d'un tal Rubén Ostlund, les Os en diaris, i aquestes coses que tenen per veure, no sé pronunciar això. Però aviam, vindria a ser la història d'un director comissari, jo crec que és un director d'un museu d'art contemporani, que el que fa, bueno, es dedica a muntar la nova exposició, que és el quadrat, però és que és una pel·lícula que sincerament no vull dir massa cosa, perquè les mínimes històries que em volen al personatge són el que donen la pel·lícula, i és una pel·lícula molt interessant, justament, perquè per mi és un dels personatges més rodons en el cinema, sobretot d'una progressió de personatge. Parlem d'un personatge que es podria semblar bastant el Cristian Grey de 50 Somres, un personatge d'aquest com... No dic una mena d'addicte ni res, sinó que és una persona d'un alt nivell adquisitiu, que més és un director d'un museu, és a dir, aquest component elitista, aquest component que l'art, l'art per l'art, però a l'hora ho fa servir en el seu favor per... No ho sé, per atacar la gent, atacar en el bon i el mal sentit, per exemple, tant les dones com els hi entren, per exemple, les festes que fan quan inauguren i després... Sí, sí, sí, és que és un personatge... Corre l'alcohol... Sí, sí, sí, i trobo molt interessant, perquè em venia molt al cap, el logo de Wall Street, en el sentit d'alredera, o sigui, darrere d'aquestes feines, que evidentment allà és una... En el cas del Dicaprio, no, és un personatge també molt, molt desformat. Aquí és un entorn laboral, potser més... Tot i que és elitista, és més inform... Bé, entre formal i informal, però és molt terrenal. No és tant el tema de la borsa, però sí que és veritat que el planteja moltes visions de la seva vida. Jo trobo que com a pel·lícula de personatge, i ara també, com que parlarem de... com es deia l'Equipu i Alma, que també jo crec que és una de les pel·lícules de la setmana i de potser del mes, perquè també engloba personatges de forma bastant interessant. Aquesta d'Escuert, jo la trobo molt recomanable, sobretot com una pel·lícula de guió, totalment. O sigui, crec que, inclús, s'entrenos en que és una pel·lícula que parla sobre art, també. No abusa d'això, és a dir... Tot i que a mi em va agradar molt si que hi ha una bus, per exemple, a la Gran Velleza, o aquestes pel·lícules que en realitat és una bus... Una bus que podem dir, si és bo o dolent, però sí que es basa molt en el visual. Vaig dir que hi havia d'Escuert, vaig trobar que era molt interessant que el visual no és capaç en segon terme, però no tenia un pes tan important com per dir que la fotografia és boníssima. És molt bona, la fotografia, però s'integra en el guió, i això em va semblar també bastant interessant. Així que jo, per mi, aquesta, com a gran recomanació, i després anar... No m'agrada, però no sé per què ara m'ha vingut de bus allò de dir-te del 0 al 10, no m'agrada massa. Del 0 al 10, hòstia, però jo el diria un buit i mig. Veus? Un buit, un buit, sí. I d'altra banda, a la nit, vaig anar a veure, això va ser el divendres del matí, i a la nit vaig anar a veure Tor, que és com una mica d'entit, de lo que és el cinema comercial i lo que és el cinema. I com que... Seguies la cosa sueca, no? Escandinal, no? Escandinal. Escandinal, sí. Com que sé que aquí no la comentarem, la comento jo, així, ràpidament. Nosaltres no la anirem a veure. No, no, no, i no us ho recomanaria. Perquè, a veure, l'univers Marvel, aquí hem parlat algun cop, que són els Marvels, els còmics, per dir-ho així ràpidament, de Spider-Man, i tots aquests que ja coneixem. Tor, sí que és veritat que s'entren a coses més històriques, com, per exemple, les llegentes del Bajala. També, això és interessant, el tema històric, però Tor, en les atacions cinematogràfiques de Marvel, crec que és el personatge que han deixat més de banda. És un personatge que tot i tenir un background molt interessant, que pot sentar-te molt amb les deitats, i el procés històric, és un dels personatges que s'ha quedat així, com molt, molt, molt obsolet, o que simplement crec que l'han machacat massa, com perquè una història que era molt seriosa, aquesta, que és la tercera part, s'ha quedat en una mena d'éslàpstic, aquesta comèdia facilíssima, que jo estic veient últimament en les pel·lícules de Marvel, i jo crec que és un camí molt erroni, i al final, que estàs transformant-se en pel·lícules, que no dic infantils, però és que arriba a un punt que els guions acaben, o sigui, això de mala cara, estàs veient la primera, la primera no la dirigia el Kenneth Branagh, o ara sigui molt equivocat, oi? I de fet, aquesta és el Taika Waititi, que és un dels directors ara que està fent bastantes coses. Ell va estar molt fent comedies absurdes, inclús comedies musicals, i va fer el que fem en les somres, que va anar a Sitges fa uns anys, al 2014, crec que era, però a l'adaptar-se en aquest món, així ara, del superheroi, jo crec que se li ha quedat massa un... Potser són pressions, perquè al final, aquestes pel·lícules són de grandíssimes productores, en aquest cas, no sé si era la Warner, espere, deixa'm-hi, en aquest Disney. En aquest cas, sí que s'ha adaptat bastant el que més infantil oide que adult, que, precisament, tor, és un personatge molt... Potser molt adult. Ara, de les qüestions infantils, en diuen familiars. I ja no hi ha espectacles infantils, són espectacles familiars. És a dir, com que ara manen els nens... Doncs, clar. Però era interessant, també, pels 80, quan sortien totes aquestes de... Els 80 era una altra època. Aquell cine familiar que es comentava, que era el de Spielberg, ara, com s'està adaptant, i, per exemple, com s'han adaptat aquests clàssics o, com puguis dir-li, dels 80, com ara, Stranger Things, que és aquella sèrie de Netflix, que just ara estic veient perquè la van estrenar al divendres. La segona temporada. Clar, aquí, si intentes repassar d'una altra forma, jo crec que ara, el cinema familiar que dius tu, potser sí que més que familiar és estar tendint massa a l'infantil, i no perquè sigui... Incluso diré, les pel·lícules... Han canviat la tiqueta. M'hi dius infantil, però ara em diuen familiar. Però és molt interessant, perquè així es cobreixen més públic, perquè conviden els pares a anar-hi. Jo trobo molt interessant, inclús, les pel·lícules, que abans podríem catalogar com a infantils, ja no et dic lego, perquè ja naixia amb una altra intenció, però les pel·lícules d'ara d'animació a Disney intenten abarcar al màxim els grans, ara. Això ja és com que s'ha girat l'aturita. Jo crec que, en aquest aspecte, pel·lícules de superherois, des de l'última que vaig veure així que em va agradar, que era la de Spider-Man, que vam fer amb una bona feina, les altres és, ostres, el cap a caiguda de moment. Ja veurem què passa. Això és una pel·lícula, també, molt bé. És un fals documental sobre la superherois d'aquí, d'aquí, espanyol. Sí, senyor. Ara me'n recordo el nom del... Ai, no em surt el nom. Ahir és pol, de pol, sempre és que era de pol. Doncs aquella és una macarrada d'escuda... Ah, la meravella. ...des del sarcasme. Però, bueno, aquí és... Ara, com que jo crec que podem parlar... Estàvem els tres, o sí, no?, el Corpo i Alma? Sí, sí. Doncs podem-li... Vinga, va. Comencem, va, comencem. Ai, no, jo he parlat molt, ja. No, eh? Corpo i Alma, ostres, a mi em va agradar molt. Sí, també, si hem de posar una etiqueta, guanyadora de festival de Berlin. A Berlin. L'os d'or. L'os d'or, esclar. És que va la setmana, entre Canzi... Bueno, entre Palma d'or i Os d'or. I Tor, o sigui... El Suyende, bueno, està bien, però com ho fa aquesta gent, per veure aquesta? És la premsa, per veure aquesta pel·lícula. Sí, sí. Acaba d'arribar en Jaume. Tant de temps. Estaves a Brussel·les, també, tu? Estaves a Brussel·les? Fa molt que no et veiem. Ja està, ja el tens bloquejat, ja. Per tot el programa. Doncs aviam... Corpo i Alma, que es diu... A Testrol és a... L'Elecrol, on bodien sol. És que és una pel·lícula hongaresa. És una pel·lícula hongaresa. Estem parlant de les novetats. De moment estem parlant d'en Corpo i Alma, que va guanyar a l'os d'or de Berlin. Dirigida per la directora hongaresa, hongaresa i el dicó N.I.E.D. Sí. Doncs aviam la història. La història, clar, és d'un fet bastant simple, que seria com el... el jefe d'un... El director financer. El director financer d'un escurxador, pel que vaig entendre, no? Sí, sí, sí. Coneix la nova treballadora, que crec que és la que aviam com es diu això. És inspectora de qualitat. Exacte. I a real, d'una mena de procés, d'un test psicològic, psicotècnic, no sé què és allò ben bé, descobreixen que comparteixen el mateix somni literalment. És a dir, que quan se'n van a dormir, han tingut el mateix somni, i ells mateixos s'han representat en dos animals, mutuament, sense fer molts spoilers, però vindria a ser una mica això. Com interaccions dues persones que més, que són molt diferents entre elles, però, alhora, socialment, per exemple, ella és, tant des jo, que és bastant... Un partil autista. Perquè té la síndrome d'Espèrgar, que és una malaltia de l'espectre autista. També en perdarem ara, perquè he vist el toc-toc avui. Ah. Déu-n'hi-do, també. T'encanta, ja es veu. Què va, què va. I ell, bueno, parteix de que ens el presenten com una persona, en aquest cas, discapacitat física, de calma, que és com que tomo un braç que no pot utilitzar. I a partir d'aquí és com neix, com neix una relació personal, i com de difícil és, perquè, clar, aquí, també, les escenes que surten. A mi em va semblar una pel·lícula, un cop com la d'Esquare, de personatges també bastant... De calar curvar els personatges bastant interessant. I de guió. El guió és fantàstic. I com et manté el guió? Perquè, clar, el final és un guió que podria t'enviure. Sí, això... Per dir-ho així, un guió passat pel filtre americà, en aquesta història, sempre seria repetitiu, de què el seu somni, què el seu somni, i aquí... El final és fantàstic. És molt bo, estem creixent, narratiu, no creixent allò forçat, sinó que va pujant narrativament, de intensitat i de qualitat. Jo potser m'hauria carregat l'última escena. Potser no l'hauria carregat. Perquè saps què passa? Jo crec que hi ha una voluntat que hi hagi una envoltura que sigui com de compte. No, no, no, és un compte. De fet, és interessant que és el propi somni al compte. I com és la metàfora... Estem dins del terreny del somni. També arrenqueixi la pel·lícula. Arrenque la muntanya amb un cèrbol i una cèrbola... Sí, com es diu. O la dona del cèrbol. Sí, sí, cèrbola. I al final hi ha un fos en blanc, i passem... I el somni s'integra dins de la narració del film, d'una manera orgànica. Jo, quan dic sense dir quina escena és, jo em refereixo a la escena de l'esmorzar, aquella escena, eh?, és la que dic que sobra una miqueta. Jo crec que la pel·lícula estava molt ben tancada, com estava tancada. Però aquí ho deixarem per més endavant, quan s'estrèmica. On s'ha estrenat ja? Jo crec que sí. Saber s'estrenava el 27. La fem pel·lícula del mes, aviat, eh?, que jo vull anar a veure aquestes dues i necessito una excusa. Jo abans us diria, aneu a veure d'Escuert, i delibarem quina és de les dues, perquè les estem parlant de dos campions. Doncs les dues, anem a veure les dues, sí. L'hem de veure a Escuert, amb el que has dit. M'han entrat ganes de veure-la. Ara, a falta de veure a Escuert, jo la declaro pel·lícula del mes sense cap problema. Jo també, jo també. I la Nova Escala, avui? En dia, sí. Molt bé. T'ha agradat, eh, tu? Una barbaritat. Aquesta sí que m'ha agradat molt. Ja en havíem parlat, i sí, està bé. Jo, a mi, no em va acabar de convèncer, perquè trobo que hi ha, no sé, un guió una mica ràtic, però sí, la història està força bé. Jo, a mi, em va agradar molt l'estètica. Vull dir, aquest puny ho fa molt bé. És una pel·lícula que té una pertenència, no? Això és, bàsicament, el que em va agradar. I després, que retrata molt bé l'època aquella, que són 3 o 4 trossos... Mira, no ho sé, saps què passa? A vegades veus tantes pel·lícules americanes, perquè sí que les veus, que arriba una pel·lícula com aquesta, és una altra història d'una menjaparca. És evident. La pel·lícula que estàvem parlant nosaltres, en Cuerbo i Alma, és evident que triomfa per l'estètica. Hi ha partint del guió, però la posada en escena és una cosa que no la trobaries pas en qualsevol altre pel·lícula. Ja ha dit el Pol que si fos una pel·lícula americana, evidentment hauria sigut una cursilada d'aquelles... És que potser hi ha... I espero que no l'adaptin, perquè potser... És el perill que hi ha. És el perill que hi ha. Perquè els personatges aquests amb àndicaps físics i cíquics són molt vulguts a Hollywood, perquè moltes vegades dona nòscars, per la composició i així. Però si algú fa algun remei que americà no tindrà res a veure en absolut amb la pel·lícula original. Estèticament la pel·lícula s'intègre moltíssim amb el que és la tradició del bon cinema de l'est. Històricament. I pren detalls de Miklo Jankso, de gent que ha sigut important amb el que és la evolució del cinema. És molt polida i estic d'acord amb el Joan, a mi el guió el trobo fantàstic. Ella, la directora, és guionista. I ella l'actriu... Hi havia moments que pensàvem que era aquesta noia, potser. L'actriu és per fer-la passar, després pel metge i dir-hi, realment, està interpretant o és així? Fantàstic. No, sembla que no és tan difícil representar aquestes coses. Aquest cas mantenir les dues hores que són la pel·lícula, no sé quan era, dues hores, en un perfil tan... I eràtics. Sí, sí. És que entra molt. Està molt acompanyat de tot, la vestimenta. Ella va estar allà d'una manera, que li diuen, però, escolta, que avui en dia... Prova una mica més senyida, no? No. Ella està amb un altre rotllo. I, a més, també hi ha la qüestió de l'ambient de l'escursador. És difícil... És difícil veure una pel·lícula en un entorn com aquest. De fet, es podrien comptar amb els dits d'una mà, les pel·lícules que passen en un escursador, que sempre queda com un ambient real, però que no ens és familiar, que no el coneixem. I llavors té aquest plus de... gairebé de fantàstic, tot i ser hiperrealista, no? Perquè, bueno, quan... quan la ganiveta entra en acció, o més realista que allò, ja no hi ha res. Però sempre té aquesta cosa de... una mica de surreal, no? Com va fer el... el George Fronj, el sang de Bet, que va anar... sembla que era l'any 32, o una cosa així, l'escursador de Leal, i, bueno, la gent veia per primera vegada que es cuia a dins d'un escursador. És molt bé. Era una feina quotidiana, però que no estava en l'imaginari de la gent. I el Ulrich Seldl, de Safari, hi ha unes escenes de l'escursador, i aquí són veïns, el Seidel, en què perfectament es recorda Safari, la pel·lícula. L'escursador, eh? I estèticament també recorda... Jo, barriendo a casa, ara potser m'estic confonant, Francesc, però tu sabràs la propera pell. Pot ser que hi hagués alguna cosa. A la propera pell i tant, i tant. A part de les converses que tenen els nanos, sobre el que han trobat en el bosc, alguna vegada, quan ha anat a caçar una femella, per exemple, de Cèrbol, que ara parlàveu, que l'havien disparat, llavors havien vist que s'havia mort els fills que tenia dins, llavors estaven completament corpresos, pel que havia passat. A part, quan hi ha la fira del poble, veus allà els caps del sanglàs, allà pel terra, com una cosa quotidiana, tot sangnant, que seria el més semblant, un escursador, però allò de la manera més natural. És un homenatge que em va fer a l'Isaac i a mi. Bueno, per la matança del porc. Per cert, que aquesta, la que estem parlant, ha estat catalogada com a comèdia negra, que jo vaig al·lucinar. Què vol dir comèdia negra? En aquest aspecte, hauria sigut millor tragicomèdia. Sí, no ho sé. No me'n vas optar. Quan ho vaig veure després, quan vaig entrar a filmar a Finici, potser em vaig perdre alguna cosa. Perquè, com que acaben l'esmorçant, consideren que és una comèdia. Si la fa Hollywood, evidentment, serà una comèdia amb la Mc Ryan. Ah, no, amb la Mc Ryan. Previsible. Com es diu aquesta pel·lícula? Potser se'n recordarà, o algú altre del Fastbinder, que també es veu en un escursador, com tenen les vacas penjades i sangnant. Això vevies moltes vegades jo. Sí, però... Ella em va quedar força gravada. Todo se llamaba Nali. Però això crec que era, no sé quin menor grau, però el Hollywood també començava així, no? Sí, amb els pollets. Sí, sí, sí. Fastbinder. Farem una especial de pel·lícules d'escursador. Sí, jo abans estava pensant... En una especial de... Que la faci ell, oi? En una especial del mal que ha fet a l'Espilberg, a la història de la humanitat. Jo estava pensant aquest especial, però també podem fer aquest. Un altre punt de la qualitat d'aquestes pel·lícules. El mal que ha fet a l'Espilberg. Ah, l'Espilberg ha fet molt de mal. La sèrie aquella del cavall, com es deia? Que la van cansar perquè mataven cavalls... No, però vols dir que ens hem d'interessar pel cavall, que no, doncs ho deixem així. Llavors no parlem de toc-toc, no? No en parlem, per la cara que has posat. Esclar, no m'ha agradat, no. Perquè no sé ben bé per què. El que fan és definir què és el toc. Trastorn, obsessió, compulsió. Llavors ho posen amb 6 personatges concrets. Són diferents cada un d'ells, esclar. I bé, amb quan això no hi ha res a dir. De gràcia no em fa això, perquè tot el que pot tenir gràcia, que diuen, la veritat, és que tenint en compte, jo penso que la tragèria que es representa tenir una cosa així, és com manualar-te del món, vull dir, res, allò. Però al posar-los així tots, i en definitiva acaben fent un grup d'això, que es corren ells mateixos sense que hi hagi el metge, que no és veritat, després ho veiem. Però, en fi, no ho sé, jo m'ha semblat com una mica que s'escapava del que és un documental que tingui la seva gràcia, però que, per a l'element, també reflecteixi la cremó que provoca una constant com aquesta. I aquí és on crec que s'escapa, una mica, no... M'has fet pensar una obra de teatre que vam anar a veure plegats, fa molts anys, juntament amb altra gent, que era aquí el metge de Bronholm. Segurament vindria per aquest camí, amb una qüestió diferent, però també riures d'un procés de selecció de personal amb tot el que té de cruesa. Sí, saps què passa? Que actualment tot el que són aquestes problemàtiques ja es tracten d'una altra manera, i la voluntat encara és millorar. Però és clar, aquesta pel·lícula que fa tornar és els tòpics. El que jo he dit, que és veritablement, és una tragèdia. Però anar a la pel·lícula tot això s'obvia amb benefici de fer gràcia de tal que, si hagués hagut algun més en el cinema, segur que arribi. En càmic, com que estava sol, no hi havia problema. En fi, ja us ho podeu imaginar. És espanyola, aquesta pel·lícula. La Rosa de Palma, aquell, no sé com s'hi diuen, però és igual, n'hi ha uns quants. Bé, ja està. Què parlem ara? Tenia alguna pel·lícula més? Francesc, volia posar, no? Jo de qui n'havia de parlar? Les illes. Aquesta és una pel·lícula que et deixa amb el cor glaçat. Està feta de manera que va fent com un estil així repetitiu, una mena de sostiene pereida, us en recordeu, de la obra del Tavuki, que va fent això, sostiene pereida. Va girant sobre un tema, doncs aquí et va... La tecnia narrativa, per entrar dintre de la història que t'està explicant, és això, és anar repetint les fórmules, com diem, bueno, els césaros humans, com que tenen els polsos, els pulgars oposats, tenen un cervell molt gran, tenen aquesta capacitat, llavors et va girant sobre els temes i et va fent avançar amb això, però no saps ben bé què et vol explicar. Podria haver explicat qualsevol història, però és una història de reivindicació ecologista de les barbaritats que fa el sistema, i el sistema, una de les coses que fa, és totes les escombries que generem, les col·loquen en un mateix lloc. I la gent que viu allà... Se n'enfoti, m'ho he dit, no, és problema del sistema ni de ningú. Però, com que no és només d'això que parla, sinó de com generem un sistema, de com l'acceptem, de com no podem fer re per aturar-ho, de com estem dintre d'aquest sistema i formem part d'això, llavors, clar, és demuladora, és demuladora i són 20 minuts, o potser menys, no, 13 minuts de cormetratge, però és una de aquelles pel·lícules, perquè és una pel·lícula cap i a la fi, tremenda, tremenda. I, bueno, no sé si l'hi heu vista, si el pol... Jo fa bastant d'acord. Val molt la pena, perquè és sorprenent. Són imatges d'arxius, altres, algunes animacions, alguns cartegues i petitons, i després la vida de la gent d'aquella, ja, com, veritablement, viuen en la miseria absoluta, perquè no tenen cap alternativa ni ningú el si proporciona això. Bueno, allò que et quedes completament glaçat. I l'altra seria el contrari, però també és una pel·lícula glaçadora d'alguna forma, que és la de tots els matins del món, i la veritat és que és un plaer per als sentits, sobretot per les obides, perquè sentir tres violes de gamba allà, com estan també interpretades, com un Jordi Savall fa una recreació de la música del 1.600 i poc, en aquell punt de França, de revolució francesa, si no recordo malament, doncs, veritablement, és bonic. I la història del personatge, del pare, com Sant Claustre amb si mateix, com no permet que no hi hagi cap influència externa, que el tregui d'allà, sinó que és únicament la contemplació de la seva pròpia ni tan sols d'ell mateix, l'intentar que la música sigui el més important de la vida. I llavors hi ha una disquisició de per què serveix la música, perquè l'adualitat que hi ha amb el guillom, amb el personatge que fan pare i fill dels de partier, el guillom de partier i el pare, amb el Gerard, per dir, l'altre és un músic que té molta brillantol a l'hora d'interpretar, però que no viu la música interiorment. Llavors, acaba sent contractat pel rei, acaba tenint l'èxit que l'altre no tindrà mai, perquè l'altre el que fa és directament ficar-se dintre meditat, gràcies a la música. En un moment en què s'ajunten tots dos, després que un ha tingut èxit, i li diu a l'altre per què serveix la música, i li diuen la disquisició de per què, per complaure els homes? No, per complaure de Déu, no. Llavors la resposta és d'una poesia, d'una poètica tan impressionant, tan quotidiana, és que cadascú li pot donar el seu valor. Vull dir, per què serveix, per cadascú la música, per caminar pel carrer i tenir uns compassos al cap, perquè el món continui marxant, continui movent-se, però no és perquè serveixi per una cosa determinada, ni per un poderós, ni per aconseguir diners, ni per res. La música és la música. Llavors és el que dona vida a les persones molt de vegades sense música. No sé si era, no me'n recordo quin filòsof, el Wiggenstein, no, el Sosprax de la Tristra, el Nietzsche, que deia que sense la música la vida no tindria sentit. Aquesta pel·lícula ve a dir això, no podeu anar fent coses, però la música és l'important. Llavors, un manifest, les tres violes de gamba, i com amb les tres violes de gamba els personatges van relacionant com una de les filles queda relegada, per molt que intentin incorporar-la, i és la relació d'una de les filles amb el pare, el drama, poc de comèdia hi ha a la pel·lícula, la veritat és que és una petita delícia. A part, és una pel·lícula, com dèiem abans, antiga. No hi ha efectes especials, hi ha plans fixes, i, clar, veure que es pot fer tot això amb una... amb una... conografia, i amb un llenguatge cinematogràfic, tan escadocer, amb tan poca cosa, doncs la veritat és que val la pena. Val la pena recuperar aquestes vegades, quan estem parlant de torts i de marbles i de coses, que són el l'accés, de vegades. Qui la va dirigir, aquesta? L'Encorno. No tenia cap, no tenia ni idea, perquè el Joan se'n recorda de tot, i el Pep també ajuda molt, i els altres també. Això, no. La veritat és que me l'havien recomanat molt, una amiga catalana francesa, precisament, m'insistia molt que la vegués, i llavors, doncs mira, va ser, a aquesta setmana, una ocasió molt bona per veure-la. Va ser una bona noia, sí, és catalana. Sí, jo li vaig dir, si ara... bueno, li vaig dir que si Catalunya s'incorporava a França, aquella no notaria molt. Era una mica estranya. Vinga. Blade Runner, Blade Runner, no? Ja m'ha volgut parlar de Blade Runner, i a mi m'interessa molt. Mira la música per on vaja. Estem sentint des de... La música que dèiem des del començament del programa, esperant que vinguessis, i ja estàs aquí. Sí o no? Sí. Està preguntant per l'opinió de Blade Runner 249. Jo sí, eh? Jo no l'hi he vist. Sóc l'únic, no. Sí, t'has quedat una mica. Jo no l'hi he vist. Jo és abstenció. El Joan deia que sí, que parléssim. Que sí, que parléssim. Però no que sí que és bona. No que sí és bona, quina? 2049? Bueno, té coses bones, i en conjunt no em va agradar. Doncs a mi em deu haver passat al contrari de vosaltres. Totes les coses bones que deu tenir, les veig suplimades, i les que no, doncs em queden com tapades. Això és el que costuma passar en cinema. Bàsicament el que volia dir és això, perquè vas trobant amb aquestes constants, com és possible que una pel·lícula que a mi m'arriba d'una manera extraordinària, i en canvi hi hagi persones que hi trobin inconvenients. Evidentment parlarem que ens encomaniem, també, lògicament. Mira, d'entrada vull dir una cosa. Abans de que entris en la pel·lícula. No m'atèria. Després de veure la versió actual, em vaig posar el DVD de l'anterior, perquè havia llegit alguna cosa que no es pot comparar. Bueno, et diré una cosa. A mi m'ha agradat més aquesta que la primera. No l'havies vist l'anterior de l'anterior, però no la recordava. Però per mi ja no era una grandíssima pel·lícula. És una pel·lícula que em va semblar bé i prou. Va millorar el cap de poc temps, m'ha agafat un valor extraordinari. Jo penso que estava en un altre moment. I per cert, quin final vas veure? És com ser pel·lícules diferents. No, i veure-les del director. Sí, no ho sé. Hi ha vàries. Hi ha vàries del director. Ah, n'hi ha dues. El cap del 2000... Em vaig passar a la que tenia en vídeo i dic... Ostres, jo al final... Em van dir que hi ha el final del director. Llavors vaig anar i vaig comprar el del director. Em vaig passar al final del director. Però tot això de final del director... Jo crec que no té tanta importància en la pel·lícula. Però aquí no estem parlant d'una altra cosa. Per què ens passen aquestes coses? No, ho dic perquè de vegades és això, unes interpretacions. Precisament el que fa aquesta pel·lícula de 2049 és passar una miqueta. Agafa com a referència a l'altra, però passa una mica del que l'altre tregui com a conclusió, que sigui una versió o una altra. Li és igual, fa la seva versió pròpia. És important perquè, si no, jo crec que et partiries ja d'entrada, perquè el centre de la segona part és un personatge de la primera. I com acaba aquest personatge és molt diferent si veus una versió d'una altra. Molt diferent, vull dir, que són els pols oposats. Però per això dic que el Vilenef, o qui hagi fet el guió, suposo que ell amb col·laboració entre gent, no li importa tant això. L'importa del que pot agafar de simbòlic, l'importa del que pot agafar de representació d'una realitat, d'una anticipació, d'un futur distòpic, d'una sèrie de coses. Totes aquestes minúcies és el que jo proposava, que si hi ha diferents finals, que si d'allò... Jo crec que el Vilenef diu més igual. A la partida, a la història, als personatges. Jo volia fer-vos-hi, perdona, que no et deixem desenvolupar. Jo estava pensant aquests dies que aquesta pel·lícula té molt, i ara potser dissentireu i farà, hi haurà crits i tal, però de la pel·lícula que va fer el trufó, sobre un altre... Faran en feina. Faran en feina, 151. És que estaríem parlant de la mateixa... de la mateixa dinàmica de pel·lícula. Aquí es va dir fa dues setmanes que aquesta pel·lícula comença molts temes, i els deixa allà. Faran en feina, 151, és això també. Agafa un munt de coses diferents, que si els homes llibres, que si els gossos robots, no sé si surten a la pel·lícula, que si molts detallers diferents que cada espectador, pot ampliar en els seus somnis, en la seva imaginació, i aquesta pel·lícula, d'alguna forma, és un homenatge. Això és una pel·lícula d'autor, de novelback. És així estranya, perquè no té cap sentit del que estic dient. Una pel·lícula de novelback, en el sentit, però amb efectes especials. Hi ha més d'allò, però... Com interpretes i com versiones? Una obra com Farangit, 451. És una obra complexa, una obra molt tremenda. Doncs fas una versió teva. Però és que Faranghaia està fet amb un pressupost molt baix. I aquí són 180 milions de dòlars, tu. Però es pot fer una pel·lícula d'autor, també. Això pesa molt, oi? Sí, home, pesa, perquè clar... Tu estàs veient la pel·lícula, per exemple, dure 2 hores i 40 minuts, i a mi no se'n va fer pesada. Tot i no agradant-me amb el seu conjunt. Per tant, vol dir que allà hi ha una idolització del diner que està compensada amb música, amb imatge, amb interpretació... Bé, jo, de veritat, és que tenint en compte la primera, jo trobo que la primera ja li ha passat el temps, i és el que et va passar tu. Estic convençut d'això. Ah, això mateix. Llavors la veus ara i dius, estic com és que m'ha impressionat tant. Això també és part de la nostra formació, de la capacitat que tenim de similar coses anterior, i llavors és el goig, no? Aquí deia també que no m'anava... Diu que gairebé tot està hi muntat ara, ja no cal d'allò, jo veig que no és veritat això. El que et observo és que en totes les manifestacions artístiques sempre hi ha... i quedes bocavalat, a vegades, no? Home, l'acte vaig veure l'altre dia, aquesta no, però sempre hi ha coses. Llavors jo el que crec és que l'actual utilitza una forma que et fa entrar dins en la pel·lícula d'una manera absolutament vigent, actual, no? Com amb la llamada, aquesta, també, del Vimeu. Aquesta és...La llegada. La llegada, sí, la llegada. La llamada és molt bona, també, al musical. En penya. És aquell de monges. Sí, el campament. No vaig tornar a veure-la, se m'ha passat el cim. Hòstia, m'encanta, m'encanta. Com hem sortit, com hem sortit, digressió, digressió. Tornem-me, tornem-me. Jo també quedo parat, a vegades, a persona que els agrada i tot això que dieu. Hòstia. Què m'està passant, què té, sí? Què té això, que no connecto amb aquesta? Jo penso que és aquesta. Jo amb aquesta vaig connectar molt, molt, molt, i l'única cosa que hauria d'acabar la pel·lícula, precisament quan començarà a presentar-vos a tots els sectors, a l'escola del seu lloc, llavors sí que ho vaig trobar una mica. Això ja està dins del que per mi és previsible. Però tot allò alta em va entrar. Les fàbriques, aquelles, abandonades, això. Aneu per aquí a prop. En fi, aquest futur que es fem, la sé, que tot aquella persona que és distòpica i creu molt, apatirem, no? I això em va donar un sentit molt... El traveling amb aquella cada dia de personatges? Sí. Molt bé, molt bé. I aquelles fàbriques, ja no va ni res. Ja basta, ja es veu. Però bé, vull dir... Jo trobo que, per exemple, això de la posada en escena de com és el món, l'original tenia una cosa, que és que, de la mateixa manera que el llibre, és oppresiu, és a dir, la societat, els personatges pràcticament no estan a l'exterior, perquè com es viu a l'exterior, a l'exterior no es pot ni viure, pràcticament. Aquí, quan plantegen un exterior, és solitari. Allà és el revés, està pleníssim de gent, no sé si a tu que la vas veure fa poc. Però hi ha una cosa, jo em vaig fixar, que amb la versió primera, clar, és Ridley Scott, hi ha molt més primer pla i pla americà, i en canvi, aquí, hi ha molt més pla de conjunt, quan no dic pla obert. No, no, evidentment, però jo crec que la primera és molt més opressiva, aquesta és... Jo crec que busca un complex de solitud, suposo que pel personatge, de totes maneres, jo crec que és una pel·lícula d'extrems, perquè de la mateixa manera que et plantegen una solitud, de cop et vol posar escenes com la de quan ell arriba a casa, el primer cou que va per les escales, que està ple de gent. Hi ha coses que no entenc els parques, o quan està pel carrer, que està sol, carrer, em refeixo quan, abans que li vagin les prostitudes, a parlar-li això, o sigui, hi havia moltes coses, o accés de subtileses en moltes coses, que tenia la primera, que això se li ha de dir, accés de cop o del cavall, de quan està destapant la figura, accés de, ja ho sé, però em vas. O sigui, és com d'evident, i heu trobat que hi havia molts... O sigui, molts pols, com molt... Molt d'una banda i massa de l'altra, i jo, per exemple, trobo que de lo millor que té és el sol i la música, perquè si algú se li ha de dir sempre al director, el Vilanef, que és que ho domina, el sol, sobretot. La fotografia, a part que ja m'esperava que fes algú així, perquè ja es valgoreixi la llegada, però inclús vaig trobar més subtil la llegada, com a sense ficció, que aquesta, que a mi em va semblar com això. Jo, probablement, crec per massa mà del Ridley Scott, però vaig trobar-li que era un intremig de masses coses, de masses tèsis, tèsis que sobren i això que deiem abans, tèsis que no sobren i no es tanquen, però per què? Perquè em faràs una altra. El final, la pregunta jo crec que és calia, calia seguir Blade Runner, perquè potser és fer una nova pel·lícula distòpica, i aquí estem tot d'acord, però estàs basant-te, perquè més la pel·lícula es basa absolutament a la primera. Ja no és una sequela d'aquestes de... Hi ha canvi, hi ha qui diu que de cap manera té semblat. No ho sé, és que precisament per això... La història, em refereixo a la història, perquè per dir-ho així, sense haver vist la primera, no pot seguir la història. O sigui, evidentment, necessites la primera, i no són guinyos, són cops de l'espatlla, són el personatge de la primera. Hi ha una continuïtat. Evidentment, hi ha una continuïtat, però és que a més és molt gran, perquè el personatge del Harrison Ford és el centre. I la primera no ho era, perquè el primer era l'enemic, diguéssim, que el replicant és el centre de la pel·lícula, és el que fa l'evolució, perquè el Harrison Ford no fa res. Però aquesta, precisament, si ens entrava amb la vida del rei en Gosling, com a ets replicant o no ets replicant... O sigui, aquesta mena d'anagnoris i d'ostre cap on tirarem, però el Harrison Ford és el centre de tot el final. I a mi em va quedar molt desquadrat. És com no sé si no ho vaig agafar del tot... Em fa pensar això que dius, que potser el que us heu volgut basar massa en la pel·lícula original, potser heu vist, perquè per exemple en Pep deia que l'altre pràcticament no se'n recordava, i que aquesta l'ha agaudit. Una persona que no hagi vist l'altre, o que no la tingui com a referència, que no se'n recordi massa, jo crec que pot seguir perfectament. Hi ha fills, una miqueta pendents, coses que no s'acaben d'entendre, que són coses suggerents, i potser si un vol referir-se massa a l'anterior, llavors diuen, clar, és que això és massa bé. Jo sóc partidari d'alguna cosa. De l'original, m'entusiasma. La Ridley Scott no m'entusiasma. A mi en general no m'entusiasma. I només ho feia com a una puna. Jo, quan vaig entrar al cinema amb el Ferran, vaig dir, ell tenia molt clara, perquè per ell és la millor pel·lícula. La millor pel·lícula és Blade Runner, l'original, per ell. I per mi era passable. Però jo vaig pensar, aquesta m'agradaria molt a mi, segur, perquè en Vilenef ja saben com tractar també el tema sense ficció, i de guió, i de música, i de tot. Jo tenia bastant de fer, però igualment, jo no em refereixo amb la història. A mi la història, en aquest cas, respectar l'original, tampoc m'importa tant. Però jo crec que, per exemple, és una falta de ritme brutal. És excessivament llarga, i les accions són excessivament llarges, les interpretacions de pal, que ja a vegades ens acostuma el Ryan Gosling, però és que en aquest cas és excessiu. Jo crec que és excess de tot. Però des d'un punt de vista que els 80's, Blade Runner, tot i que no va triomfar en el seu moment, aportava com una mena de cine autor de sense ficció. Que era com un... Deixem fer, encara que sigui una història molt densa, deixem fer les escenes, deixem fer els personatges. En aquest cas, jo crec que s'ha intentat agafar això, però a l'hora, aplicar-ho en un cinema més comercial, que estem parlant de que són això, dos hores 40, de què la majoria de plans és deixar passar la història. I a mi vaig tenir una falta de ritme brutal. A mi m'ha semblat molt interessant el que ha dit en Pep, referint-se a aquell altre, la primera té molts plans curs, molts plans d'això de detall, i aquesta, en canvi, obra, la perspectiva, perquè jo crec que això dona, depèn de la decisió que tu prenguis. Una decisió diferent. Aquesta pel·lícula vol ser, precisament això, vol obrir la perspectiva i que veiem una mica el que hi ha fora, el que hi ha fora dels personatges, que ens identifiquem una mica més. La primera, d'alguna manera, no deixa de ser una pel·lícula allisonadora, dogmàtica. Ens està com dient, escolta, cap on pot anar la humanitat, amb la pluja àcida, perquè en aquell moment estava molt d'allò, aquest concepte. Fixeu-vos que crearem vida artificial, però continuarem sent igual de poques soltes. I voldrem carregar-nos, no tindrem en compte els sentiments. Aquesta pel·lícula, en canvi, no vol fer tot aquest allisonament, sinó que el que fa és reflexionar. Una mica més encara, de manera autoconscient, sobre la nostra naturalesa. Aquella ho fa, però perquè l'espectador vol veure aquesta... Hem volgut veure, amb el temps, que hi ha aquesta possibilitat de reflexionar sobre la vida, sobre què fem en aquest món, sobre qui ens ha creat, sobre la nostra caducitat. Però li hem tret als espectadors d'aquella pel·lícula més aviat caòtica. Aquesta no, aquesta és conscient. Jo s'ha deixat fer la pregunta. En el sentit dels 80 hem vist ex-màquina, hem vist jo robot, hem vist tota mena de pel·lícules on el cyberpunk, o simplement la cinzaficció robòtica, ens ha... A veure, és una tècnica... Aquesta és una pel·lícula més... En aquest sentit és una pel·lícula més. Ja porta els seus elements, com intel·ligència artificial, o com altres, que va portant unes cosetes. Dintre d'aquesta perspectiva, una pel·lícula enorme... Recorda que ens avisa que d'aquí 5 anys hi ha una apagada. Analògica i digital, que quedarà tot fosa. I no és... 5 anys. 5 anys. Sí, com podrien ser 3 o 10. Rollo Vilenev. És que ens podem plantejar... Teniu imprimint els wards. Això seria tot un tema, també, part de batre. Què faríem amb aquesta apagada en una situació que disponibilitza? Just ara mateix, els SSB estan fent una exposició que es diu La Fida del Món, que vaig anar l'altre dia, i parla justament d'això. Tractats de la Unió Europea o experts de la Unió Europea que han fet diversos estudis i ho posen en manifest allà, amb diferents sales, però una de les sales, per exemple, és què farà el canvi climàtic, que ells diuen a partir del 2050. Aquí mateix, eh? I clar, aquí mateix. I que no estem parlant de l'any 3000. Sí, clar, clar. I el planteja en una habitació, una casa, de com es viurà, evidentment, dins d'aquesta mena d'històpia, perquè sempre hi ha component de sense ficció o no, però una habitació de com viure una persona amb petits hivernacles com per generar oxigen, perquè, evidentment, fora, potser, és el tema de com es diuen els mitjans fossinors, com es diuen els patrolis, com nosaltres reproduirem els combustibles fàcils. Exacte. Clar, quina evolució tenim a partir d'aquí? Perquè, entre cometes, històricament farem un retrocess, si partem tot aquest... Però a mi, aixem recorda l'efecte 2000, que tothom estava molt... Coquinat i, finalment, no va passar res. Bé, s'haurà de veure. Sí, però, a veure, enllaçant... Tu ho veus tu, però nosaltres... Enllaçant... Això tampoc no té tanta importància. Tampoc. A veure, és veritat, d'aquí estem parlant de qüestions personals o de qüestions de sostenibilitat en quin termini, dels nostres descendents, clar, és el que hem dit sempre. Hauríem de parlar de cinema, eh? Sí, sí. Mira, hi ha una de les sales del CCB, per explicar-t'ho, et reprodueixen l'habitació de Twin Peaks amb una tele que parla cap enrere. I t'expliquen el manifest, perquè és una forma... Jo enllaçava, volia fer de nou referència a aquesta pel·lícula corteta que us deia de les flors. Nosaltres estem dient que no està passant res, que estan passant coses des que fa molt de temps. Mira, fa molts anys això el jove sempre en parla, i amb més coneixement de causa que la majoria, estancava tota la gent que molestava per un motiu determinat, que tenia una característica determinada, en llocs concret, fora... I ara tot això ha canviat. Però ara hi ha molta gent... Hem de aconseguir que es tractin. Clar, i ara hi ha molta gent que també està sent completament apartada perquè allà on viuen, hi ha aquests residus. Nosaltres, en una part del món, vivim d'una manera relativament normaleta. Sembla que no passi res, però està passant. És a dir, no podem negar-nos, no podem tapar els ulls i dir... No, no, és que el que ens planteja a Blair Runner és una cosa de molt de futur. Tot això, d'alguna forma, ja fa molt de temps que voscos d'escandinàvia, que m'han parlat per un altre motiu, estan cremats completament per allò que deien, que ara si us fixeu, les coses passen de moda. Si parlem de coses de la realitat, també. Sí, per veure, ara ja que tu poses aquest tema, jo penso que hi ha una manera de mirar les coses que no talles la possibilitat de millorar-ho tot plegat. I precisament això és el que a mi em va semblar. Tot i que destaca aquesta vivència, allà hi veig sentiments, i veig aquesta, jo diria, fins i tot, aquesta poètica estètica que ens permet admirar-nos a nosaltres mateixos, malgrat l'ambient i en el punt en què viuen. Especta que en l'altre, en la primera, jo que vaig veure allà amb més que res, és com l'home és capaç de crear l'home perfecte, l'home com ell, per dir-ho, és clar, però dius, hòstia, des i durarà més que jo ara, i llavors d'una manera o altra li posa una... No sé, és el que em va quedar més present. I en canvi, aquí, trobo que millora aquesta constant, precisament en què no fa una distopia ni molt menys, crec jo, tot i que sí que serà caòtic, com dius tu, el fet de poder-hi viure, probablement, doncs amb això que has dit, no? Però és clar, quan penses, per exemple, que hi ha persones que li diuen, posa-te això amb l'aigua i ja veuràs que és més bona i més... I ho és, però... La tendència de ser sa... I cada dia, la guardura del més passat, ara de cop, és cancel·ligena i el més que ve serà... Exacte, vull dir, en la informació que tenim, que tothom només ens fa que fa por. Fixem, no és també el que ha passat ara aquest més últim, 15 dies, a més, ha passat aquest últim. El bici que ha creat a veure la televisió, és impressionant, ho he vist a casa mateix. Diues, tu sempre arribes a l'hora que diuen dos coses més interessants, però si després ho repeteixen 24 vegades... No sé, jo... Però és que està molt bé viure a la televisió. Jo m'estimo més viure a la televisió que a viure a la vida real. Tot un manifest, tot un manifest. I al cinema ja no, diguem, ja. Jo estava comparant també, tot i que és una miqueta difícil, però potser no tant. La pel·lícula que fa no gaire hem comentat tots, a The Mother, de l'Aaron Obskin, amb aquesta de Blade Runner. Vull dir, clar, les dues... No té res a veure, però estan les dues implicades en un procés de creació. Perquè hi ha una persona que està mirant de crear un univers, que crea les seves pròpies criatures, després ho anem descobrint, ho anem esbrinant llarg del temps. Allà també es parla un escriptor, el que a la fi és un creador. A Blade Runner hi ha una creació tecnològica d'uns essers més sofisticats que el propi creador. Però l'escriptor també fa el mateix. El tractament que fa l'Aaron Obskin i el de Vilenef tampoc són tan, tan, tan diferents. Ens estan plantejant com ha evolucionat la humanitat, com ha arribat a un punt, com nosaltres podem entrar dins d'aquesta evolució o quedar-nos completament a fora. Amb tractaments molt diferents. Amb posades en... Això vol dir que no és com una cosa que fa com les coses que va fer Lluís Buñuel, en definitiva, resumides d'una manera extraordinària, vaja, m'ha semblat a mi, el surrealisme o... No sóc un expert en això, però allà el que veus és tots els nostres vicis amagats, controlats. És molt important, això em sembla a mi. A mi em va agradar molt aquesta pel·lícula. Sobretot perquè també passa tot en una casa. Com l'Àngel és terminador. Sí, com l'Àngel és terminador, per exemple. I quina més va fer? Va fer una pila, aquella d'aquesta... L'Encant discret de la Borràsia. Un, dos, tres. Contes, otra vez, a ver, pel·lícules de Buñuel. El Buñuel ja té una visió, eh, vull dir, de tot allò. Si tu agafes el que va fer el Buñuel i poses ara el que ha passat més i tot i tal... Però el passat per un producte americà... Doncs... i surt el que surt. Abans també estàvem parlant que si una pel·lícula hongaresa es trasllada a Hollywood... I perdem tots. M'agradarà un dia, parlant-la molt profundament, tu, per veure-li la diferència realment. Que no sé veure-la ben bé, jo. La veritat. Bé, doncs sembla que ja estem arribant. O potser ho faran al revés. Això sí que seria interés. Tenen tants milions de dòlars. No, però fer com el trufó va fer Fahrenheit 451, doncs feia una versió minimalista. I potser arribant a... De vegades es parla que el cinema... És el que deia el Joan, i ho diem tot. De vegades es perd l'essència del que es vol explicar quan es fa tants diners, que és una mica el que deia abans del pep. Perquè el que es tracta és aconseguir... Però de vegades no, de vegades fan grans produccions, superproduccions, blockbusters, fins i tot, que arriben a la madula de l'Os, que aconsegueixen explicar el que volen. Una cosa no treu l'altra. Però sí que és veritat que estem a una era que potser ja està primant massa el continent que el contingut. De que fotogràficament sigui impecable, que el so... És a dir, que tu avarquis el màxim de statuetes dels Òscar tècniques, que no pas de guió i això, jo crec que... I d'històries, fins i tot. Sí, sí, sí. Molt bé. I farem de tenir paciència. Jo no sé si mirar les últimes actualitzacions del Joan Morros, que ens prepara la propera setmana. Jo no sé si toca parlar de les curmetratxes, que és la meva proposta, o hi ha hagut algun canvi. És que el Joan ens diu, mireu-la, toca la setmana. Jo crec que sí. En principi el curmetratxe. Serem aquí i la farem petar, com sembla. Això és el que volia sentir. Doncs no us m'ho veu massa, que farem la foto, que avui no he tingut temps. Fins la setmana vinent. Fins la setmana. Fins la setmana. Fins la setmana.