CsC 14/11/17 - Comentario de films (The big sick, Framed, A ghost story, Musa ...) + Kathryn Bigelow

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS M'agrada molt la cançó que has posat, Francesc, però la tinc molt present i canvi no ser el nom del xicot que canta. John Denver. El que parla és que John Denver és el que canta, però està dintre de la banda sonora de una pel·lícula que anirem sentint una miqueta més de la banda sonora, que és instrumental i que no està feta de cançons com aquesta, sinó de músiques, per exemple, a veure si podem sentir una miqueta de la banda sonora més d'escor, d'aquí uns segons. Vaig veure el dijous passat i la coneixia. Segur que la recordeu quan es va estrenar, però a mi em va agafar una pel·lícula que es diu Ogja. La pel·lícula dirigida pel... La paraula sí que vol dir? No sé, és el nom d'una porca, d'un porc femella. És una pel·lícula dirigida. Segurament si us vaig dient dades, la coneixeu. No sabia que aquest home, que és un dels meus directors favorits, de seguida el recordaré o el bon Junjo, que havia fet entre d'altres meravelles, Místeris on Marte o The Host. Em va arribar allò, el Facebook una notificació, diu si no heu vist aquesta pel·lícula, doncs la podeu veure en una teneu, que no recordo el nom del clot, del prop del clot. I va cridar molt l'atenció perquè estava en un foro de gent que no menja carn i peix i coses d'aquesta, perquè hi ha alguna gent que fa i vaig anar a veure-la de cap i esculteu quina pel·lícula. És una història, però no vull treure protagonisme, després en parlem una mica, si voleu. La Carme hauria de ser protagonista, avui que feia molt de temps que no venia. La música aquesta que està sonant... El Clotge en Denver va deixar-ho després i es va fer Budista. Segurament per això, en part forma part de la banda sonar aquesta pel·lícula. El que es va fer Budista, el Leon Arcoen. El John Denver Budista. Jo diria que sí, que es va fer Budista i va deixar de cantar. Però va seguir cantant el Leon Arcoen, en canvi el Denver va deixar-ho. Pot ser Budista i va deixar de cantar. El Leon Arcoen no va deixar de cantar? És que es va morir? El John Denver... Igual m'equivoco, eh? Sí, es va morir el John Denver. El que va morir és ara el que has dit tu. Leon Arcoen, no, però el John Denver es va morir abans. Potser, pot ser. Jo no soc Budista, jo no. Salutem els nostres oïdors, perquè estem novament aquí. Si esteu escoltant ràdio d'Esvern, això és si anem sense condicions. Que un dimarts més estem aquí, a l'equip, molt bona part de l'equip, perquè sempre falta alguna persona, que pel calor que sigui, no pot venir. Enrere dels vidres, com sempre, controlant aspectes tècnics, està el Francesc. A la meva dreta, Joan Cerdà. A la meva esquerra hi ha la Carme Nabot i el Paul Díger. I bona nit, que saludem a tots. I comencem, com sempre, el programa amb dues parts. La primera part, parlarem de les coses que hem vist. A més a més, aquí hi ha hagut coses... El Francesc ens explicava que volia també seguir comentant això que introduïm en aquesta musiqueta. I sé que els de més també ho visc coses. Jo puc assegurar que només hi he vist una cosa, que és dels anys 80. Ja en parlarem quan arribi... Pots dir que el dia. Per tant, qui vol començar? La segona part del programa, com fem sempre, tenim un tema. I avui tenim una convidada especial. Que és la Carme Nabot, que la tenim de l'equip, que ha parlat d'una directora que en els últims anys ha anat creixent, ha anat guanyant importància en el món cinematogràfic mundial, que és la Catherine Bigelow. I jo penso que és molt interessant, perquè hi ha moltes pel·lícules a la comandada, que veníem aquí, que són realment extraordinàries. Per tant, abans de començar, comencem el programa. Qui vol començar a parlar? Jo, com que he vist una pel·lícula dolenta... Doncs acaben de seguir-ho. Comença-t'ho. Així anirem pujant i serà més optimista. Tampoc és que puc dir que sigui dolenta. No és una gran pel·lícula. Què m'agrada? Exacte. Però que passes bé l'estona, perquè és una pel·lícula de bon passar. Però es diu de Bixic que aquí l'ha introduïda com la gran enfermedat de l'amor, que és bastant... A veure, és una pel·lícula americana, ara us dic, el director, perquè no el sabia jo. Jat Apató. Com? Jat Apató. No, això és el productor. Ah, aquest és el productor? Sí, que el sabia. Aquest és el productor? Sí, sí. No m'havia quedat amb què... Un dels grans exponents de la novel·la comèdia americana... No era el director? No, no. És com a director, també, en alguns casos. Sí, fa de productor, de director... Ha fet grans produccions a l'UCI. Sí, sí. El pel·lícula és molt bé. Ara us ho dic perquè l'estic buscant, perquè no... A veure, el director... Reparem el programa i... Però ja el tornem. És que no ho sabreu. Michael... Michael... Michael Shaw-Walter. És igual. És igual, però l'acabo de trobar en aquest instant. D'acord. Tornem a la pel·lícula. És una pel·lícula americana, una comedieta amable. Podria tenir l'acorda, però no s'acaba de coplar. El que fa totes les comèdies que ens agraden, ha d'anar a sortir del nom. Comèdies d'aquí? Espanyoles? No, americanes. Budiàlen. Pot tenir l'acorda del Budiàlen, més fresco que les últimes del Budiàlen, però menys grape i menys travat. És la historieta dels nois joves. Ell és pakistaní i ella és americana. Ella és la... La neta de l'Eliacasa. Sí, de l'Eliacasa. És molt guapa. Té molt de tractiu, trobo. Més que guapa, és attractiva. I, a més, és molt bona actriu. Sí, sí. Jo l'he vist amb tres o quatre coses. Vaig a veure l'altre dia. Aquesta pel·lícula la salven ells. Ells dos la salven. Si és la neta de l'Eliacasa, cofundador de l'actors estudi. Podria ser de tot. No, però... Ella, de totes formes, és guionista, ha fet pel·lícules. No és qualsevol cosa. Tens la sensació que no només ha sigut la neta d'aquell de l'Eliacasa. Segurament és algú més, però no és una dona tan pensada per ella mateixa. I no és una dona espectacular ni vistosa. És attractiva. I, a més, amb el tràiler... I després la càmera l'agafa bé. En el tràiler, el que era aquesta càmera era justament la interpretació d'ell. Això no ho sabia, però realment ella és el millor de la pel·lícula. Perquè els giros que fa els fa molt ben fets. I està bé. Llavors, és xico-chica, ella és paquistaní, una persona que té una càmera, amb un món passota i un món alternatiu, que, en canvi, jo trobava que el fallo de la història és que és un món poc, poc, de poques referències estables. I, llavors, el seu gran drama consisteix, ella s'enfada o es molesta, o, bueno, se'n va, perquè els pares li estan preparant un casòria acordat, que és el que fa el món paquistaní. Però no veig que això sigui un drama específic quan ell no s'hi vol casar amb a cap d'aquelles que li presenten. Per tant, en sembla que allò és el punt més feble de tota la història, la causa de la ruptura d'ells. Per tant, i després la història és una mica melodramàtica. Té gràcia, perquè el nano aquest, que és una història real, el nano aquell es dedicava a fer xous alternatius d'aquests xous d'una sola persona que explica historietes, i amb això es va fer un món propi. Monòlegs. Monòlegs, sí. Es diu Kumail Nanjani, perquè jo tampoc el coneixia, però per l'ovís sí que ha triomfat amb el sector. I, finalment, aquesta parella es consolida dins d'un melodrama que tenen, que no explico, perquè no cal. Però, llavors, la pel·lícula. L'Oboca té la pel·lícula, la frescó, la millor, la interpretació d'ella. L'altra cosa, que és una història real, i sí que et fa pensar que el món americà, aquestes històries solapades de món extern, com pot ser el paquistaní, amb un nano que ja ha viscut sempre a Estats Units, perquè ell té, o arriba amb 10 o 12 anys, sembla mentida que, en canvi, això... Perdona, que continuï. ...d'aquesta manera, i tingui alguna solidaritat per crear una història. Bé, les pel·lícules... Són de les pel·lícules que crec que el mateix cartell ja parla per si sol, perquè jo el cartell sí que el veig pel carrer i dic que això no hi vaig ni... No m'he vist el cartell. La típica comèdia. El canvi és allà i parla d'AmSanler i està benuda. Com a comèdia, és que no és altra cosa. A mi em va passar que jo anava a veure el Puer Poyalma, que m'havia... Hòstia, això sí que hauria sigut un canvi. M'havia dit en Joan que estava bé, i vaig anar directament, i amb el temps molt just, al cine, i és el que no la feien. Llavors vaig entrar en aquesta, perquè era la que anava bé i no sé què, però aquesta és la rosa i que no... Però és una pel·lícula que, si un diu, vols anar al cine i passar una estona, és una pel·lícula per anar al cine i passar una estona. Molt bé. Vinga, ja has vist-ho. Jo he vist dues pel·lícules bastant diferents, una sí que és d'estrena, l'altra, imagino que s'estrenarà dintre a poc, però és en un marc d'un festival, que és el de terror de Molins, començaré per aquesta, perquè potser és la més canyera, que es diu Framed, que és com capturat, vindria a ser. És una pel·lícula espanyola, gairebé podríem dir Catalana, perquè és la producció d'aquí, dirigida pel Marc-Martínez Jordà, i és la pel·lícula que va inaugurar el festival que va començar el divendres passat, aquí a Molins de Reis, de terror. I, a més, és una barreja de bastantes coses. És el clàssic, el que es dirien, el terror Slasher, o sigui, l'assassinç en sèrie, per dir-ho. Però, a veure, te'n recordeu, Hannah, que les funnygames? Doncs vindria a ser una reinterpretació, perquè, a més, de fet, justament aquest any, a Molins li dona un homenatge a Haneke, i sobretot als seus funnygames, els originals, el remake que va fer, que no entenc per què el va fer. Però aquesta pel·lícula de Framed vindria a ser un funnygames, de dir, persones que entren a dins de cases alienes, i, a partir d'aquí, bueno, es crea... En aquest cas, sí que és molt més extravegan, és molt més sangifeja, molt més humor negre, molt més brutal, tot, però... Jo crec que és com que s'associa la idea de funnygames, en aquesta pel·lícula, amb Black Mirror, que és aquella sèrie de... Què passaria si, no? I, en aquest cas, és una distúpia o no, qui ja s'haurà de veure, en el temps, de quan... de que parla de que la gent als mòbils, hi ha una aplicació que s'ha fet molt famosa, que es diu Framed, que és, justament, a metre vídeos en directe. I la gent, amb atia, coses de la seva vida, com pot passar, ara, amb Instagram, per exemple, hi ha com que tu et fas virar a la partida amb moltes visites en directe, hi ha molta gent que s'aprofita del morbo, que té la... bueno, tot el món, per gravar sexe o assassinats, i en el cas dels protagonistes, no, evidentment, dels enemics, que tenen els protagonistes, són gent que grava com entren a cases i farien una mica l'estil aquests funnygames, però, evidentment, molt més... aquest estil snap que podríem veure a tessis, perquè està gent i comença. Però, portat, jo crec que és una pel·lícula més que és de baix per supost, i és... estan... Aquestes pel·lícules que dius, estan molt ben invertits tot. O sigui, molt, molt ben invertits. Hi ha actors que són de... de Daniel Orden, i hi ha inclús algun actor que amb el que he treballat jo, com Fea Gràcia, veure'l... És una pel·lícula relativament petit en el sentit, que no és una gran producció, però per la gent del gènere de terror, veure'n que és com molt... com bastant innovador, bastant innovador, i sota tot amb molt mala llet. Qui vulgui mala llet, aquí hi trobarà. I com que s'ha fet el festival de terror de Molins, entenc que en algun... ni que sigui algun cine o així... Segur que m'ho passarà, si en algun lloc. Espero que sí, perquè realment és d'aquestes pel·lícules que val la pena, com a mínim per... com t'ascendeix del cine clàssic, una mica. No va passar per Sitges, també, la pel·lícula? O ara estic molt... Frame, no, perquè era l'estrena mundial. O sigui, de fet, l'actriu que vaig veure, que amb el que he trobat jo, quan vaig sortir del cine, vaig dir, ''Hòstia, t'he vist?'' La majoria de gent ni l'ha vist. No s'havia vist. I l'altra, així, per una mica... tancar amb un extrem oposat, que és A Ghost Story, que vindria a ser com una història de fantasmes o així, que és, no sé si ho són, que és l'acaba a estrenar de Roni Mare i el... no, Ben Affleck, no. El Casey Affleck, que vindria a ser un matrimoni on ell mor a un accident al principi de la pel·lícula i reviu, d'alguna forma, en forma de fantasma, però un fantasma que la veritat és que jo puc entendre que en un sector més, per exemple, canso així, rebutjessin absolutament la pel·lícula, perquè és un fantasma que és amb el clàssic, com es diu, amb el sol, amb els forats negres als ulls. Que guai, no. Recuperarà. I ja està. I és molt... I poden donar l'Òscar, oi? Ui, que ja... I això... Que no se'l veu mai la cara. Jo estava veient la pel·lícula i pensava, m'està, o sigui, m'està transmetent més Casey Affleck amb un llençó a la sobre, que el seu germà ben Affleck actuant. O sigui, això m'està molt fort. El Casey és el bo. Clar. I la pel·lícula és... Li van donar amb l'última pel·lícula, aquella de l'Àmster... L'Àmster... Li van donar l'Òscar. Sí, sí, sí. No, no, ell realment no fa molt bé, però inclús els propis moviments, que veus una persona... No, veus una persona, jo ho van saber clar. Aquí li han pagat el... El 100%. I vosaltres vau dir que no estava tan i tan bé. A mi no em va entusiasmar. A mi sí que em va dir. Jo crec que són pel·lícules més justament de persones. Jo recordava això, encara. Diverses opinions. Hi ha gent que li ha agradat molt, i gent com a mi, que jo, per exemple, l'interpretació, que li van tan menyalada, de la pel·lícula i de la pèrda de pal... Això em sorprèn que diguis això. I entens la pel·lícula aquesta? Sí, sí, aquí ho és... És molt el posat rei, Gosli. Per mi l'Òscar és justificat, absolutament. L'Àmster frenta, al mar, volia. És una pel·lícula que ha creat discarpàncies. Ves que ve, que estar parlant de què tens... És una pel·lícula que és... Petita em refereixo al format. És una pel·lícula que més està rodada, ja n'hi diria en 43, és en 44, el format és quadradíssim, amb els bordes arrodonits, és com si fos un supercui i tot. I de fet va guanyar millor fotografia a Sitges i és un experiment. Aquí no us espereu una pel·lícula, i tant que és narrativa, però BSM és un videoclip, perquè tota la pel·lícula és bastant música. No sé si recordeu una pel·lícula que es deia Ayerro 3, és exactament això, però també hi havia un fantasma. I és un fantasma que va vagant per la vida que va deixar d'enrere, i és molt interessant per què classes. No és un fantasma, és un personatge que... És com un fantasma. Bé, ser un espectre, no? Jo fa molts anys que la vaig veure, però... Voleu dir la del tio, la de l'Ayerro 3? No, és un noi que va passant per diferents cas, és el Kim Kiddock, va passant per diferents cas, és una ocupa, però el que fa és reparar tot el que troba allà, i quan ja ho té tot arreglat he dit i tant, marxa. Però la gent no el veu? No, no, ell decideix, en un moment he terminat, fer-se invisible, perquè li interessa fer-se invisible, perquè no el vegi el marit de la dona que està en marat. Això no és un fantasma, no és com ho fem aquí, ho fem aquí. Doncs per exemple, canvi de referència, hi ha una pel·lícula d'Atergues per Noe, que és el director d'Ayerro 3, per exemple, que es diu Enterdevoid, que és una pel·lícula sobre drogues, al·lucinògenes, i que hi ha un moment de que el personatge al principi de la pel·lícula mor, i el seu fantasma és també el respecte de llibres tibetans, i de com el tema de la transmigració d'ànimes i tot, i també és com va vegant una espectra pel món. I al final és això, és que no és una pel·lícula, sembla que gairebé podríem dir, no és un documental, evidentment, però no és una pel·lícula de diàlegs, és una pel·lícula amb bastanta música, davant de sonora bastant potent, és contemplatiu, però el més pur estil contemplatiu, hi ha un pla de, jo crec que són 10 o 11 minuts, de la Runimara de lluny asseguda al terra, menjant sense parar, que espero que només fessin una pesa, sense parar un pastís de xocolata, sense parar, i plorant. O sigui, a mi em va sobtar molt, una pel·lícula que... És bona criatura. És clar, tens que és iàfleg i la Runimara, i veus la pel·lícula i dius, hòstia, què és iàfleg? El 90% de la pel·lícula està cobert per un llançol, i la Runimara, és aquest posat de, clar, no té diàlegs, no té res, simplement és ella, vivint, o sobrevivint, i és molt, molt interessant, és molt poètic, és aquesta pel·lícula amb bastanta màgia, jo la recomano totalment. Jo en la recordo, perdona. Sí, recordo les vies passades amb els ulls vermells, i no es recorda, però va ser una pel·lícula catalana, que va ser produïda per el Lluís Menjarro, el Isaeta, que ja va tancar la productora a l'home, i és dedicada una volta per molt d'un any i sons de cinema, perquè és un mestre, però va allà pel·lícula més... uf, més contemplativa, però és interessant. Joan, què has vist? A veure, intentaré ser breu. He vist miús del Jaume Balagueró, Jaume Balagueró és un reconegut, i em va agradar molt la primera part de la pel·lícula, la primera part és brilladíssima, i la segona treuen tot la sang que han de treure perquè una producció de terror, filmax, doncs tingui taquilla, però ja us dic que la primera part és brillantíssima, el millor aquí visió de Balagueró, que no es caigui gaire, perquè no és un sant de la meva devoció, però sí que té una arrancada espectacular, la pel·lícula està molt ben rodada a tota aquesta primera part, és llàstima que no continuï per uns camins més lligats a la literatura i a la poesia, com indica la primera part, i llavors el final és el gran guinyol que tothom espera. Aleshores la gent que li interessa aquest tipus de qüestions té la seva pel·lícula allà. Hi ha una altra pel·lícula colombiana, últimament estem veient algunes, aquesta es diu Los Nadie, és d'un jove director de 27 anys, que es diu Juan Sebastián Mesa, és la seva opera prima, i és un retrat d'uns adolescents a Medellín, que és en blanc i negre, amb una sola càmera, realisme social totalment. A més a més, parlada en un argot que és impossible d'entendre, i la pel·lícula està subratulada amb espanyol, en el passi de premsa ens la van passar subratulada en anglès, i surt d'això, perquè si no, és que quan parlen els adults, sí que s'entén, perquè parlen castellà, però quan parlen els joves parlen un argot que... Jo vaig veure les carmines amb subtítols, no cal anar a la Colòmbia. Sí, sí, però és clar, és molt directe, és una cosa que s'ha de fer així, perquè ells són uns nanos rebels contra la família, munten un grup de música punk, a les hores has de recollir aquella subcultura. Jo no m'hi puc identificar personalment amb els personatges, perquè no hi ha manera. Però les carmines volies dir, Carmina... Carmina Jaume i Carmiola. No hi ha una pel·li que es diu... No, per això estava buscant... Quina pel·li és aquesta? Carmiola Urana, no? No. I per ser una òpera prima, jo la posaria al costat de l'Òpera Prima del Cines Giesanke, que per casualitat la vaig veure també aquests dies, que també retrata un personatge que torna... Es diu Pik-Poke, en el títol internacional. El títol original Cines era el nom del personatge, que era guau així, o una cosa així semblant. I també em va recordar l'Òpera Prima del Jim Jarmusch, que permanent vacation, que també agafa uns adolescents a Nova York i tal, d'aquests que es dediquen a viure i tal. És una pel·lícula que pot interessar molt els adolescents, molt viva, molt directe, molt ben feta. Té els seus valors. Després anem amb una comediata francesa, que es diu Colors Brazos Abiertos, dirigida pel Filipe de Chovegon, que és ja quasi un gènere en el cinema comercial francès. Jo sempre distingeixo entre el cinema comercial francès i el cinema d'autor, perquè són coses completament diferents. I ja dic que hi ha d'haver un gènere, fer una comèdia amb una família francesa, normalment de classe alta, que s'enfronta a gent que són diferents. Tots tenim el cap títols de pel·lícules que juguen aquesta carta. Aquí no els ja ha sortit bé la pel·lícula, senzillament. És a dir, es contraposen un escriptor d'aquells burgesos, molt burgesos, que viuen en una casa molt rica, però aquella és socialista, el contraposen amb una família rom de Romania, una família, quin diríem, gitanos, però ells no volen que se'ls digui gitanos, que són del poble rom. Perquè l'espurna de la pel·lícula és que l'escriptor socialista d'Exit surta a la televisió, ha fet un llibre que diu que s'ha d'integrar tothom i tot això, i aleshores un altre escriptor que és més de dretes en un debat d'aquells els quals són tan aficionats els francesos, li proposa... Però tu convidaries a casa teva, algú que fots rom, si, si, per sortir una mica per cada ve, i llavors hi ha una família que ho veu i es presenta davant de la riquíssima casa d'aquell socialista burgès i planta en la caravana en el jardí. Aleshores ho he dit tots aquests... És el contrast de les diferències, a més amb una broixa molt grossa, perquè, en general, és el més machacat i impossible, això de unes dos mons i fes les bromes que calguis. Sí, però vull dir allò... Aquí fins i tot arriben a contraposar-hi un rom que és d'aficient mental, o sigui que ja arriba això és simplement repugnant, perquè tu pots fer totes les diferències que vulguis i tal de classe, de llenguatge, de modos de vida, d'etgetra, però, bueno, posar-hi... Sense minimitzar la persona. Posar-hi un personatge que té discapacitat mental i que volen fer gràcia amb aquell personatge. Això, per mi, és repugnant. Que facin gràcia amb aquests tòpics racistes i tot això també ho és. Però, bueno, vull dir, sembla que els francesos, com que tenen aquella opinió tan superior del que són ells, és clar, ja et dic que en fan un gènere, però aquí ni tan sols fa gràcia. Però és d'aquestes pel·lícules de millons d'espectadors a França, o no? No, aquesta no. Igual a França, sí, per això. No, perquè normalment ho diuen. Normalment ho diuen, vull dir. És la diferència entre el cine comercial francès o el cine d'altors. Sí, sí, sí. Últimament van veure aquella de la Borgoña, que sí que hi ha en un milió d'espectadors, i no veies el per què ja s'han de ser francesos, perquè es veu que li va agradar molt el Sergi Pàmias, vull dir, que ja... Però ell sempre va encuta corrent, una mica. No, bueno, però ell, com que és nascut a París, és clar, vull dir, ja entra dins d'aquesta cosa, no? I llavors una pel·lícula que es diu, es diu Una Rofan per a Vivir, és anglèsa, però que en l'original es diu Breath, respira. És una obra basada en fets reals, és la història d'una família a finals dels anys 50 i principis dels 60. És una família gairebé aristocràtica, que de seguida tenen un fill, el matrimoni, s'han casat joves, tot és feliç i tal, però el pare, el marit, té una malaltia que el paral·litza d'acoll per avall, no? I aleshores ha de viure tota la vida sencera, unit amb un respirador d'aquella època. I bé, tampoc han aconseguit la pel·lícula, perquè el fi dura dues hores i no n'hi ha per tant, vull dir, la història no dona per tant, però en els títols de crèdit te dones que el personatge del fill és el productor de la pel·lícula. És a dir, que està directament implicat en la història i ell suposa jo que deu pensar que la seva història i la de la seva família és molt interessant, però no sé, jo no l'he trobada tan interessant com això, segur que té una opinió diferent de la meva, perquè hi està implicat, però jo penso que la pel·lícula no acaba de poder ser el que... I aquesta és tan cartellera, ara, o l'has vist? No, l'he vist avui mateix i suposo que s'hi trenc. Jo us vaig a dir que no he vist cap cosa d'estrena, perquè he tingut altres coses, i que, en canvi, m'han passat un DVD de una pel·lícula que no havia vist, que es diu Macaroni de l'Etole Escola, i que, com que l'Etole Escola havia dirigit 42 films, havia escriure 87 guions, i que hi havia moltes pel·lícules, com que és una jornada particular, l'he vist aquests dies. Llavors és la història... Bueno, hi ha una altra cosa que m'ha motivat, també, que la veieu, és que hi havia dos actors, els principals actors de la pel·lícula, que eren gent carismàtica, com el Jack Lehmann i el Marcelo Mastoriani. Llavors, amb tot aquest component, veiem què és això. És la història de la pel·lícula, és la història de Jack Lehmann, un executiu nord-americà que és enviat a nàpols, ella està amb una companyia americana d'aviació, i torna, per primera vegada, després de 40 anys d'una veritat. Ell no havia estat des de la Segona Guerra Mundial, perquè ella, en l'any 46, va estar a nàpols, com a soldat, de les tropes americanes. Allà d'allà sembla ser que va conèixer la germana del Marcelo Mastoriani, van ser com noviets, però, bueno, després es va desconnectar i no va fer el atac amb més contacte. Llavors és la història, podíem dir, d'un retrobament, la pel·lícula evoca una història d'un amistat entre els dos personatges, tot i que d'entrada, quan ell s'hi presenta, el Marcelo Mastoriani es presenta a casa, on està el Jack Lehmann, el Jack Lehmann ni el coneix, ni sap ni qui és. Però a la vegada penso que hi està molt bé, és una confrontació de dues personalitats. La personalitat, diríem, del Jack Lehmann, que és un senyor, un executiu que va responsable, que està dedicada a la feina i que vol guanyar peles, etcètera, o el que sigui, amb el senyor italià, que és autor de teatre, que fa comèdies, que és un somniador, però que valora molt l'amistat. És a dir, ja veiem que hi ha una contraposició entre el món antic, maiterrani i, més o menys, italià i el món modern, que és de l'Op. 80, el món que ve del Marcelo Mastoriani de Crèdit, el món que ve nou, amb les novetats, etcètera, diríem, que aquesta contraposició, més o menys, està ben feta. Jo he de dir que m'ha agradat la primera part de la pel·lícula, la segona, no, perquè ja explicarem per què, si volem. La primera part d'avui m'ha agradat, i a més m'ha sorprès una cosa molt, molt curiosa, i és que jo, quan vaig començar a veure-la, vaig anar amb la versió original, perdó, amb la versió castellana, i no m'agradaven res passar a la versió italiana, des del principi, i hi ha una primera escena, jo ja ho sabia, ja ho sé que ho sé, però, veure-ho tan clarament, que et passi, és una cosa tan... A la primera escena, amb castellà, el Jack Lemon arriba, no sé si és l'aeroport, o l'estació de tren, no queda clar, suposo que potser és l'estació de tren, hi arriba nàpols, o l'aeroport, no ho sé, i surta fora, hi arriba, per primera vegada s'enfronta, amb nàpols, que no l'ha vist fa 40 anys, i el soluc de les passes d'ell, a l'estació. L'entrada a fora, quan hi ha tota la ciutat, i el sol, que es produeix la ciutat, té una força extraordinària. Doncs això, amb la versió esprestanyana, no hi és. Han suprimit tot el sol de les passes i de la ciutat, i només hi ha quan ell demana al dinar del taxista que puja el taxi. I en canvi, amb la versió italiana, que vaig veure després, té una força a l'entrada, aquesta, brutal, i, per tant, no és un problema, ja, del sol, del do platja, és un problema dels sons, de si els sons no estan ben integrats, però jo no té força, no té cap força. És que durant molts anys, i això potser no s'ha tingut prou, quan s'ha fet el doblatge, ara em sembla que no passa tant, perquè hi ha més pistes de sol, doncs es canviava completament la banda sonora. Sí, sí, hi ha pel·lícules a l'hotel, l'hotel, ho vaig comprovar jo una vegada, de los songwells, hi ha la música en versió castellana i una música en versió anglèsa, no hi ha ni la mateixa música. Hi ha pel·lícules doblades. Tot el que em va agradar, en canvi, si veur que estava molt treballat amb la versió original, em va agradar també el contrast de les dues personalitats. Que deuen fer vells, doncs. I ells que ho fan, no, no, ells ho fan, el que salva la pel·lícula justament és la interpretació de ells. Els dos són boníssims. I l'humor que hi ha, perquè també, com que a l'Etole escola, té una certa gràcia, és un guionista que moltes d'aquestes guions, la fer ell, doncs nota que té, però després la pel·lícula no acaba de funcionar, perquè exagera amb els tòpics, doncs, unes tòpics del món Mediterrani i uns tòpics, potser, del món que no acaben de funcionar. Però és veritat que tot i això, que no funciona, hi ha una reivindicació de l'espet Mediterrani en front d'aquest prototip de la ciutat moderna, d'aquest mercantilisme que més o menys representaria el Jack Lehmann, fins i tot el Jack Lehmann, té una pròpia evolució, potser una mica forçada, perquè ell, doncs, ha de ser una executiva i tal, doncs se'n dona compte o descobreix que el món Mediterrani la trau molt més que l'ubata, no? És una pel·lícula que, a l'última part, que hauen coses vistes i tòpiques, amb la recuperació del temps perdut està bé, hi ha una certa... bona fe dels sentiments populars d'aquest món Mediterrani i, sobretot, sobretot la defensa de l'amistat, que això és el que potser vol dir més de pel·lícula. Ara, és una pel·lícula, en definitiva, simpàtica, estones, tot i que el missatge que hi ha darrere en la sota, doncs val la pena. Hi ha una cosa que penso que té a veure amb les pel·lícules famoses de l'Etole d'Escol·la, com són una jornada particular, la Nuit de Varens, o hi ha una cosa que no sé si ho heu vist, que em va agradar molt en el seu moment, que es diu Keora E, amb els... ell, el director d'Etole d'Escol·la, ha tragat molt la Mercè de la Masturiat. I el Keora E és una pel·lícula que va de... és el Mercè de l'Estoia, que té un fill que està amb un altre poble, i se'n va veure el seu fill. Llavors, la pel·lícula és el diàleg entre els dos i t'endons compta que fins al final, que el Mercè va sabent i descobreix que és el que li agrada el seu fill, no se n'entén en absolut, o sigui, fins al final no entén res de què està passant allà. I és plena de subtil·lesa, de delicadesa, d'unes coses bastant vives i bastant maques. Per tant, no té res a veure amb aquestes pel·lícules, ni amb esplendor. Bé, no té moltes, el Mercè de la Mercè. Per tant, simplement li he vist, perquè hi havia d'haver alguna coseta... Doncs deixem que us doni la informació completa de la pel·lícula, perquè crec que hi ha entès el que passa amb aquesta pel·lícula d'Oxya, i ara el pos farà un salt d'aquest, perquè dirà, ah, d'on llavors la puc veure, jo. Però jo diria que no s'ha estrenat la pel·lícula d'Oxya a les pantalles així comercials. Va competir, com a millor pel·lícula, el Palmador a la última, a la darrera, a la més recent, edició de Can's, del Festival de Can's, i està distribuïda en Netflix. Ah... Ah, la tinc. Ara, veus? Jo sabia que em vol diria... Sí, sí, sí. Clar, aquesta pel·lícula no l'hem pogut veure en cinemes. Llavors, no sé exactament com els nois, que jo, des del moment que hem fet això, els em miro de la Teneu, i ara us dic el nom sense que abans no m'ha acabat de sortir, la Teneu, la Zitzania, que és la Teneu del Club Vila Piscina, un grup que es diu enloca negra, un grup anarquista llibertari, que és una persona molt joveneta, però que, al general, anar fent cosetes, van preparar, mira, us ho dic tot sense, perquè va ser un plaer en conjunt, només anar a veure una pel·lícula en la sala petitona, amb una escadira així, de qualsevol manera, però bé, molt còmode, uns pinxos així, de truites sense ou, i d'altres cosetes, una cervesa, també, que no coneixia, però que també era d'aquestes així fetes amb el caire, aquest anarquista, ui, tot plegat, com molt de lloc. Doncs aquesta pel·lícula, no sé com això com es fa, potser vam fer una cosa il·legal, no m'imagino, van agafar la pel·lícula de Netflix o no ho sé, però la qüestió és que la van passar en aquell lloc, i cada setmana van fent coses. Depenent de la pel·lícula, bastants cops, tu pots contactar amb el distribuidor i la mateixa manera que hi ha filmin, de que et donen com un... Amb Netflix pots accedir i la passarem aquí. Si projectes el mordinador jo, podria... Doncs també us dic una cosa, si la meva informació s'acaba de la pel·lícula, aquest dijous passa en una pel·lícula que us recomana un documental que es diu Empatia. Vaig parlar en el seu moment, doncs el passen allà. El Dalet antoja amb la Jenny Valanguera, ja no recordo exactament el nom, com a protagonistes, i tot un al·legat d'això mateix que fa Oddjack, només us diré que és una pel·lícula familiar, acompanyat amb Maca, que es diu Disney, i que ha acabat implicant una gran companya que hauria pogut estar, que és Pixar, com a animació, són una barbaritat de bons, però com a missatge, al final és que acaben defensant tot el que és indefensible, un sistema... que no ens porta enlloc, però... Doncs Oddjack, el que fa és fer un cinema familiar amb un guió ratiament senzillet, amb uns personatges que són uns porcs modificats amb... amb això genèticament, que l'acompanyia que els ha fet diuen que no, no, que són uns que s'han trobat a Chile, i llavors els han posat en diferents llocs del món per veure qui fa créixer el porc més sa, no? Venen tota una campanya d'ecològica, en realitat, estan fent un negoci superbèstia, i, bueno, tot plegat, malgrat que l'animalet aquest, que és un tros de bèstia, un porc enorme, que té una noia allà a Corea, perquè la pel·lícula és coreana, tot i que part dels protagonistes de la feu, la Tilda Swinton, el Paul Dunnell, Steven John, aquest no és tan conegut, de Lidl Collins, i el Jake Gyllenhaal també, per allà fent un paperet molt interessant, que sé que t'agrada, Paul, pel·lícula familiar, però qüestionant els valors del sistema, carai, vull dir que després tingui un missatge més o menys a favor d'un tema o no, la veritat és que per mi el bon Junjo s'ha convertit en una referència ja, perquè el guió també és seu, és que guionista, veieu aquesta pel·lícula i la comentem, de debò veieu-la, perquè és que, si començo jo a parlar, faré un discurs que ja més o menys coneixeu, és molt xula, vull dir, és maquíssima, ja m'estan enganyant en pol que la tens, ja preparada per veure-ho. No sé, passen allà, alguna cosa on quedem a casa teva, ja, allò i ho mirem, de fet, coses de aquestes, perquè aquesta pel·li no s'ha pogut veure, no s'ha pogut veure. Entrem a la segona part del programa, que la Carme ens ha de parlar, ens vol parlar i està motivada, jo penso, per parlar-nos de la càtering víctora. A veure, primer, quan vam dir quins temes agafaria, no sé, explico una mica per què vaig triar la càtering víctora. Per què és una dona que fa direcció de cine que és una professió habitualment o molt genèricament masculina i no només això, sinó que el tipus de cine, també és el cine que és habitualment defensat pels directors, pels homes i per tant s'atrevita dues coses importants, que és ser directora de cine i tractar temàtiques que són sorprenents que l'extracti una dona. Em sembla interessant perquè no tant per un feminisme a veure, no sabria defensar un feminisme discursiu, de fet no m'agrada gens, el feminisme discursiu que consisteix que tot el dia hem de dir tots i totes i nens i nenes i aquests i aquests em cansa moltíssim aquest tipus de feminisme m'esgot el cervell i a més a més em distreu perquè quan es diuen tants femenins i masculins de gènere gramatical em cansa tantíssim que després em costa saber de què m'estan parlant. Per tant, és un feminisme que ja no triaria mai. En canvi, el feminisme d'algú que s'atreveix a fer el mateix que fa un altre no perquè ho fa un home sinó perquè allò ho vol fer ella que és el que em sembla que té dret a fer una dona igual que un home aquest és un feminisme el que jo m'apuntaria sempre. Llavors, amb independència del tipus de cine que hagi fet si ens agradaran ara les comento, les pel·lícules jo vaig fer aquesta tria per aquesta raó. Aquí és la Catherine Bigelow. La Catherine Bigelow és americana va néixer a Califòrnia va néixer el 51 que té 66 anys per tant, té una... ha fet molta feina va... això no ho sabia jo va fer moltes coses abans és curiós perquè es va dedicar a la pintura inclús va estar... va fer un... un en documental sobre el... el... aquest... espera, espera si tinc aquí... Sobre un personatge? No, sobre un pintor. És un pintor que... perquè li agrada molt el meu marit i per tant és un pintor americà que... jo l'he vist al Moma i l'he vist a... que és el pintor dels solitaris és... d'Edward Hopper exacte, d'Edward Hopper que a mi m'agrada moltíssim l'Edward Hopper i ell era una especial... especialista de sobre l'Edward Hopper que és curiós que una dona així admiri un tipus de... no sé si coneixeu la pintura de l'Edward Hopper és la pintura de la solitud i és la... És el contrari del cinema d'Edward Hopper per això m'ha sorprès que... amb la primera etapa ella hauria tractat l'Edward Hopper que... hi ha una pintura d'ell que s'ha vist molt trobades que és una barra americana d'un... d'un barillo que està... extraordinària i d'alfons estan tots ells sols a qualsevol hora de la nit però en el cine de la Vigaló no hi ha melancònia... exacte, però en canvi jo em puc creure que una dona que ha treballat sobre això té un tipus de sutilesa que la porta dintre i després és veritat que ella és capaç de jugar amb el color i les... i les constrastes extraordinàriament bé per tant, sí que em crec que una etapa de la seva vida l'hauria de dir aquest a l'art i a un art d'una certa importància d'Europa Peso és un gran pintor després una altra cosa curiosa és que també va ser agent de policia és curiosa jo tot això no ho sabia però fixa't els contrastos una dona que ha sigut capaç de contrastar això i que ella té un munt de capacitats i que les utilitza en situacions diferents i això és una riquesa important i és una riquesa important per una dona que després acaba dedicant-se al cinema i que usa els colors, les imatges, els contrastos i després tria un món no era parella del càmer o no era? sí del càmer, em va estar casada amb el càmer en dos o tres anys, sí perquè clar de fet van competir i va guanyar ella l'altra cosa que és important en ella ella és la primera directora que guanya un Òscar com a directora tots els Òscars són masculins i ella guanya un Òscar per un entirraustil per tant és una dona que... home, és que si guanyés a batard ja hauria sigut que m'unica és a batard sí, però bueno, va guanyar entirraustil a veure tots això són uns ingredients que el món del cinema té personatges però després té persones que el mouen doncs quan et poses a mirar aquestes persones que el mouen et trobes amb això i és curiós de saber això llavors ella quin tipus de cine fa? ella fa un cine d'acció un cine de contrastos i un cine que de tant en tant el vol usar com a documental i es mou amb ell com si fes un document que tot aquest conjunt no és fàcil i ella el fa més o menys èxit també heig de dir que jo no he vist molt, molt cine d'ella la pel·lícula que vaig veure va ser entirraustil que em va sorprendre que fos d'ella i que aquella temàtica entirraustil és una pel·lícula que passa a l'Iraq a la guerra de l'Iraq i el personatge central és un desactivador de bombes i ja veieu que la temàtica és molt femenina com a normalment en diem així és una pel·lícula molt ben feta el guionista ella ha treballat molt amb el guionista que ha fet que era el guionista del Vall d'Elan també és aquesta mateixa temàtica perquè tenen passa a l'Iraq i és una pel·lícula extraordinària en el Vall d'Elan jo les 3 pel·lícules que he vist que són entirraustil la noixa més oscura la noixa més oscura que és la mort del Vinladen i Detroit que és la que ha fet aquesta aquestes són les que jo he vist després ara m'he mirat per comentar-vos si algú n'ha vist les altres jo he trobat jo he trobat molt interessant l'Ellam en Body però saps per què m'ha semblat interessant perquè és una pel·lícula que tracta sobre l'FBI delinqüència i surfisme amb una dona treballant amb les grans oles perquè el personatge el Body doncs el final ell és un personatge que és de l'FBI però que s'imbugra amb un grup de delinqüents m'ha semblat extraordinària aquesta història i més val a dir que fa ni dos anys que es diu Point Break que és un desastre d'aquests remakes però més que són ja no és ella però és molt americanitzat potser és agafat per el típic director americà d'explosions i et fa una pel·lícula de surf de la part més comercial d'una pel·lícula que l'Ellam en Body que la recordi i molt de psicologia era per secucions no l'he vist però li diria que s'atrevita una cosa diferent amb una cosa que és com a espectacle com a format per tant ella i quan fa la pel·lícula de guerra perquè això la d'Enterrestil és una pel·lícula de guerra home, el personatge que tria és un desactivador de bombes que és un home que la seva feina consisteix a jugar-se a la vida cada vegada que es posa en l'acció però estrictament amb solitari i que sempre es juga la vida d'una manera personal i intrasferible com si diguéssim que és un tipus de personatge curiós no, molt curiós llavors l'altra pel·lícula que jo vaig veure d'ella és la Noche Masoscura que és l'amor del Bin Laden i com es fa la història el personatge central està interpretant la llibertat de Einstein que ho fa molt bé i a més trobo que està molt bé el personatge d'ara perquè ella és un personatge de del del bueno, no sé com, no sé si és l'FB o no l'FB no deu ser és especialista però no me'n recordo com que és el que cal de totes formes deu estar en aquest tipus de món que mai se sabrà qui ha sigut aquest personatge fins que no desfagin el personatge com a tal com aquest tipus de personatges llavors ella es manté ferma en què el Bin Laden està amb una zona de Pakistan i troba la zona on està i troba la casa on està l'observes es fan investigacions amb aérees per saber si allà hi ha persona de quantes persones hi viuen això ho fan per distribució de calor i de coses d'aquest tipus i ella està ferma en què allà està el Bin Laden tothom la contradiu el món del pentàgon contra el que ella està dient és un personatge fortíssim que manté això i finalment aconsegueix l'edutació per fer aquesta entrega i està molt ben feta perquè finalment van allà amb dos helicòpters que arriben allò que se suposa que està al Bin Laden tota l'acció que està tota amb fos que em negre perquè estan fent-ho a la nit o a la matinada i està molt ben rodat allò és aquella càmera maca fa ella el tipus documental que tu estàs vivint aquell moment que entres que maten a tothom que troben i que no saben si troben el Bin Laden que sí que efectivament el troben que se l'emporten i s'ha d'emportar i tot això està seguit directament des de Washington per a l'Obama i a l'equip mínim que ha decidit que fa aquesta acció doncs això la Catrin Bigelow ho roda la pel·lícula podies estar d'agradar-te més o menys i la temàtica agafant i t'acaba ficant en aquella història en la que ha triat ficar-te és com si estiguessis allà i Detroit, que és la última que ha fet aquest any passat, és una història que tracta sobre els disturbis que es van crear l'any 67 a Detroit a uns barris de Detroit per negres que van crear situacions de violència i que llavors hi va entrar la policia, els militars i tothom i llavors és una història real una història d'un grup de música que per la raó que sigui va amb un motel disparen una pistola de fogueig es panten a tot l'entorn que està ells mateixos tenen por als propis militars i als propis policies entren a aquesta casa i realment la segona part de la pel·lícula que és Trista, Fosca i duríssima és la decisió que apren el militar que trobarà la persona que ha disparat com sigui amb una violència suprema que està molt ben rodada perquè llavors sí que hi ha uns primers planos de tots els personatges que surten estadenament ben fet és una pel·lícula que està feta ara aquest any que va passar el 67 però que la Catrin Bigelow té també la intenció demostrar que això no s'acaba i això té aquesta intenció i a més és curiós que justament amb aquesta que et comento de dies estranyos tot i ser una aquí sí que és una històpia molt Black Mirror que és un món on la gent comercialitza amb experiències i la gent a l'estil màtrics a aquella època on es feien aquestes pel·lícules tu pots gravar-te pots capturar una experiència i clarament la gent comercialitza experiències sexuals o d'assassinats perquè tu indirectament puguis viure en primera persona inclús sensorialment situacions que en un altre aspecte potser acabaràs en la presó i hi ha un mercat negre que parla de ser una mica seria un antecedent de frame sí, sí, sí és bastant això però clar, amb una vivència dies estranyos estranger days i justament el punt de partida ja no és només això, això és el context social però el punt de partida és que hi ha un assassinat d'un repè negre i s'ha de trobar a partir de que les violències es poden gravar havíem si algú ha gravat precisament l'assassinat i dius, clar, potser el que és la sinopsi i sobretot el gènere que ha fet servir com a distopiar més així com molt màtics és... és secundària al final el tema central és social és revoltes del carrer perquè el carrer tothom està cremant contenidors i hi ha revolucions exacte, clar i veient ara jo del troi, encara no l'he vist però és que em sona bastant autor i, a més, és que ho fa bé, ella perquè condueix la càmera d'una determinada manera que tu... perquè és l'estil aquest tipus de comentari que tu t'és impossible quedar fora d'aquest tipus de... jo voldria veure les pel·lícules primeres perquè en tenia 4 o 5 abans d'arribar aquí i de les primeres quines recomanaríeu? hi ha alguna que l'heu vist alguna? o no, de les primeres? hi ha 4 o 5 abans d'arribar en pierres estiles quan ella es fa famosa aquí sí que són... dies estranyos que la fa el Ralph Fiennes després hi ha el Pesso de l'Agua que ha d'inou que la fa la Harrison Ford jo tampoc l'he vista aquesta però van arribar aquestes pel·lícules aquí no ho sé, van arribar jo ja us dic que jo vaig a terrissar a Carrim Vígalo tothom va a terrissar jo també, jo també i les pel·lícules anteriors com Bluestill i Dark Knight que eren molt de la sèrie bé no les he comentat perquè és que clar no les he vist i justament el que la va descobrir una mica per la crítica culte va ser l'escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante que havia sigut crític a Cuba havia sigut crític de cinema amb el sobrenom de Guillermo Caïn que és Cabrera Infante que Caïn va ajuntar les dues primeres sílabes i llavors ell vivia a Londres exiliat i va ser el primer que va donar notícia perquè aquestes pel·lícules primeres de Carrim Vígalo eren molt de sèrie bé i no es contemplaven per la crítica seriosa i el Guillermo Cabrera Infante que era un botx pel cinema i ja tenia la casa plena de cintes i tot això va ser el primer que va donar l'alerta sobre aquesta directora i va dir que d'aquí en sortirà una cosa molt extraordinària Doncs la setmana que ve d'aquí en sortirà un altre programa que em parlarà el francès que està aquí mirant-nos i redire'ls que es diu sobre cormatratges allà d'abans parlarà sobre els cormatratges i d'abans parlarem Tothom té coses no les cormatratges Sí home, tu diràs A casa en tenim molt d'això Bona nit, gràcies Carme per fer-nos aquest tema tan interessant i parlant-nos d'una personatge i per tant la setmana que ve cormatratges pel Francesc Aguilar Bona nit Bona nit