Ara escoltes ràdio d'esper, si tu n'hi t'has ràdio d'esper, la ràdio serà just durant l'8.1. Ràdio d'esper, durant l'8.1. Ràdio d'esper, durant l'8.1. Cinema sense condicions. Bona nit, ja som aquí, una altra vegada, cinema sense condicions. Hola, hola, hola. Bona nit. Bona nit, som tres de moment, suposo que amistat serem una mica més, de moment el Jaume no ha arribat, però ja la Carmen a vot aquí, el Francesc i el Joan. Per començar si voleu, com sempre, la sessió d'avui tindrà tres parts, una primera que com sempre parlarem de les estrenes i de les coses que estan previstes per estrenar, una segona que parlaríem d'un director clàssic, en aquest cas, l'Aleni Refenstall, i una molt curiosa, molt curiosa. Jo no la coneixia gaire, encara no la conec gaire, només per referències teves, però he mirat una miqueta de la seva bibliografia i impressionant. Sí, sí, és una dona... Hi ha molt de la sèptica i és un punt de referència. És un punt de referència. Pels fotògrafs, inclús, allà vam morir amb 101 anys. Sí, sí, sí. I, curiosament, quan en té 98, encara fa una pel·lícula, dirigeix una pel·lícula que... Ja en parlarem en el segon. Deixem aquí, un suspensiu. I l'última part, que serà la Carme, que ens tocarà el box del cinema. Jo començo per explicar-us que ahir al matí vaig veure una pel·lícula que seran el Divendres, que és d'aquestes que suposo que seran comercials, no ho sé. Jo us convido a participar en aquest comentari. La pel·lícula és El Hobbit, un viatge inesperat del Peter Jackson, que és un director neus elandès. No en sona de res, aquí tu. No, no, no. Ho dius en sèrio? Tot i així els paisatges de Nova Zelanda s'ha de dir que sempre són magnífics. La pel·lícula... Tinc una favor de la pel·lícula. Confesso que jo he vist molt pocs d'ell, perquè no sé si d'aquí m'ho diu, no he entrat massa amb el seu cinema. Potser que recordi només he vist la nova versió del King Kong, que haig de confessar, perquè en fi, el millor discrepem, que vaig sortir a mitja pel·lícula, l'estava veient a casa amb el vídeo, i vaig acabar avorrint-me i vaig plegar, i que, per tant, no soc massa objectiu, perquè no és el tipus de cinema que a mi en principi m'interessa gaire. Però crec que deu tenir molts seguidors, perquè és un personatge... Té moltes pel·lícules. Jo, incluso, us volia preguntar si heu vist alguna cosa, si us agrada, o no us agrada, abans de començar a dir coses que puc dir. Bueno, el que sí que podem dir és que la fan al cine de San Feliu, no? Les tenen al divendres, al cine? Sí, i, per tant, tothom que li agradi aquest tema i aquesta temàrica, la té a prop. Doncs Peter Jackson, ja que ho preguntaves, és un director que va començar fent projectes o pel·lícules i, a més, aviat de sèrie B, de cinema core, va fer aquella molt coneguda de tu madre, si com hi ha mi perro, en anglès deia Brain Dead. No l'he vista, però té una trio espanyola. No recordo el nom, no sé si era la pròpia biquipenya. No, biquipenya no, una altra biqui, que també no és tan coneguda com la biquipenya, però que feia de trio principal, com a curiositat. I després de fer pel·lícules moltes d'aquest estil, es va passar una mica el que eren superproduccions, i conegut de tots la trilogia del senyor dels anells, el que tu dius del Quincón. Jo havia vist alguna cosa... Hi havia dues coses anteriors, que també eren criatures celestials i clínicament muertos. Aquesta criatura celestials la vaig veure i em va semblar una pel·lícula molt interessant, un retrat molt crud de la societat de qualsevol país del món, que puc tenir, diguéssim, connexió amb el que era... Bé, en el que hi hagi diferents classes socials i en el que la manipulació de vegades de la joventut porti a conseqüències més aviat desastrosses, per l'equilibri de les persones d'aquesta edat. L'altre que tu dius que estaria dintre més aviat d'aquest gènere góre que deien, no l'he vist. Cap de la primera part de la seva filmografia, no l'he vist mai. Jo justament perquè no el conec gens, honestament, i volia ser una mica objectiu, he buscat documentació per saber... Tot el llibre del senyor del senyor, sí, que va tenir molta... Molt de ressò, molt de ressò. Jo suposo, jo suposo perquè pels amants del Tolkien, és a dir, els que han dirigit els llibres... I van dir, en general, dels amants del Tolkien, que era bastant respectuosa. Basta amb respectuosa. Jo ho ignoro, com que tampoc conec la novel·la, no he llegit la del Tolkien, i no conec, doncs no... Jo les haurà justament perquè no em tenia dubtes, i us llegeixo abans de dir la meva opinió, el que opina algunes persones, que són amants del Tolkien, i que són amants d'aquest senyor. Diu, trasmàs de una dècada, des de l'estrena de la Comunitat de l'Anillo, Peter Jackson regreça a la Terra Mèdia, que deu ser el lloc on passen les esdeveniments, per contar-nos la història de Bilbo Blosson i de l'Anano Egorego. És impossible negar-li... Segueixo veient... Vaig saltar en coses les més interessants de l'escrit. Diu, és impossible negar-li... a Peter Jackson i a su equip de producció, su enorme respeto i mimo per la obra de Tolkien. Aplagado de... mils de detalls, etc. que els fans de Tolkien els agrada, no? Que les esfrutaran, per tant, en aquesta forma, en aquesta pel·lícula. Diu, lamentablemente, la pel·lícula no es redonda, por varios motivos. Siendo el principal de estos, el poco riesgo que se ha asumido a la hora de abordar el film. ¿Y la fórmula del señor de los anillos funcionó? ¿Para qué cambiarla? Les deuen haver pensat els productors, que és el mateix Jackson. Estos se traducen en un constante planos aéreos, que és potser una de les coses que a mi m'han agradat més. Recorriendo los vellos pasajes de la Tierra, mientras los personajes avanzan, etc. Però hi ha una música que estic d'acord, que és absolutament desmesurada, fora de lloc i que no acompanya massa la cosa. I molts que... corres que te pillo, comparadament hi ha batalles i persecucions i coses, amb centros de tragos, de gravitacions, d'impossibles. De hecho, la sensación de déjà vu con la trilogía del señor de los anillos és molt acusada. A mi, honestament, si haig de dir al meu cas què em va passar veient la pel·lícula que dura gairebé tres hores, s'ha de firmar això, vaig intentar concretar quines coses vaig trobar negatives. A nivell de coses positives, jo diria que la fotografia és extraordinària, diria que els moviments de càmera, aquests plans aèries que parlava el senyor d'Elecrítica que recorren uns paisatges, que són bellíssims, és potser per mi el millor de la pel·lícula, i que té també, és cert, bons actors. Si bé, no acaben de lluir, perquè com que el guió és com és, no acaben de poder enfatitzar el que podien enfatitzar. En canvi, com a coses negatives, no acaben d'anar amb el que ha dit aquest senyor a nivell de coses negatives, i tot aquest senyor que he parlat és un fan del tol, qui en hi ha un fan dels pel·lícules dels senyors de les anillos. Jo crec que hi ha masses efectes i lluites que no porten a res, que és un guió avorrit i repetitiu, sempre està passant, sempre està passant el mateix i que no avança, massa llarg i massa duradores, això dura tres hores i això amb una hora i mitja es podia haver liquidat, que tot sona, ja ha vist, que és repetitiva i repetitiva, i que no hi ha història, encara que sigui ni petites, pràcticament no hi ha història. Crec que és un típic cinema comercial de moltes lluites i batalles, de espectaculares imatges, que això és cert que està aconseguit, però que al fons és buida i a mi personalment no m'aporta res. Va a dir, igual que els senyors de les anillos, que ja s'han rodat dues pel·lícules més, que són la continuació d'aquesta, i que, per tant, no sé si n'hi ha de veure, però em costarà una mica. Aquesta és la primera part, un viatge inesperat, i després arribarà la desolació de Smalk, i partida i tornada, partida i regressor. Està allà amb postproducció. Té aquest costum, aquest home, de gravar les pel·lícules de 3 en 3. Aquest mateix crític, per acabar, diu que, per qualsevol senyor que no sigui fan dels Tolkien, el metatge de la filmia d'adolació de les escenes se l'hi suma l'accessiu i desproporcionat. Aquí està la clau, Joan. Aquestes pel·lícules estan fetes precisament pel fan d'aquestes escenes, d'aquests escenaris, d'aquest plantejament. Com jo, que no sigui fan, doncs s'avorreix. Exacte, i una persona que sí que és fan, i sí que va veure aquesta pel·lícula. Li troba tot allò que, mentre l'Ellegia ho vivia, la recreació, sobretot si, com tothom diu, ell és curós, treballant-ho, doncs se li reconeix, i la gent s'ho passa bé. Ara sí que és sorprenent que del llibre dels senyars dels anells, que són, efectivament, tres llibres, fes tres parts, sembla lògic, però del hobby, que és un llibre patitot, i és la història que passa prèviament a la tota la història del senyor dels anells, amb el Vilwe Wilson, que és el protagonista, que després també ho serà, un dels protagonistes del senyor dels anells, doncs és curiós que hagi fet també tres parts, perquè ha dit que és un llibre patitot, de la història de l'anell, posar-te una mica amb antecedent, i per fer també una història una mica més accessible al públic en general, perquè els tres llibres, els anells, és difícil de llegir, és complicat, són tres llibres d'una densitat impressionant, quant a moltes coses, tot i que encara és més... Jo sí que en algun moment determinat els vaig començar a llegir, en van interessant com a obra de ficció, i com a obra també, i això no pot aparèixer en les pel·lícules, perquè aquí era lingüista, i ell va saber tot el que havia anat fabricant, històries de ficció, paisatges, països i personatges, amb la lingüística. I ell anava agafant diferents aspectes de les llengües nòrdiques, i de les llengües escandinaves, i les anava traspassant a la ficció, a partir de les arrels, de l'eclinació, i a partir d'això no deixa de tenir el seu mèrit, tot un món. Sí, sí, ara que m'estàs assenyant la càmera, doncs marcaré que vagi cap a vosaltres, perquè estava sortint jo per l'antena, i això no té cap interès pel públic. No, no, no, no. Estava enfocat per fora de la sala. Ara ja us heu enfocat vosaltres, ja us estava veient... Jo pensava que enfocava fora de la sala. Estava enfocant a mi, perquè en el programa anterior... No he explicat les interioritats de l'estudi. Doncs, efectivament, aquesta és una de les pel·lícules que poden veure, com tu deia, Carme... Cinebaix. I els amants del Tolkien, doncs hi trobaran, suposo, allò que busquen, no ho sé. I, a més a més, doncs es podran veure la vida de Pi, en la casa... En la casa, que és molt interessant. Crot del Sur, de Black Power, que serà... No l'he vist. No l'he vist, jo, aquí, a la programació. La que sí que està també és la part de Los Angeles... La part de Los Angeles, clar, i Campanilla. Aquestes serien... Les que estan aquesta setmana, perdó. No, però això és fins avui mateix. Fins ahir mateix, això ho estava dient jo una mica malament, perquè les que es trenen... al Tretxa, a veure si es veu bé això, aquí, a la pàgina del cinema, si la que es trena a partir del Tretxa serien més aviat la del Nombre, que ja en parla aquí, on fer una... Molt interessant. Molt bé segons com ho miris. El Trencanós, que és un balet, que es posa en directe de la Royal Opera House de Londres, imagineu-vos. Això té molt d'interès, a la gent que l'hi ha de la opera, la música i el balet, perquè és fet de directe, i s'han atrevit això, i que té molt d'amèrit, això, estan fent algun gel molt fa, se riau el fan, el foli de Blanca o Fran, fan alguns que fan tres retransmissions directes... Veure espectacles en una pantalla enorme... D'aquest calibre, d'aquest... Perquè fan el Metropolitan també de Nova York, fan llocs de grandíssim enumenada, amb orchestres importants, i ballets i operes importants. Té valor que... És el cas quan ets de Trencanós. El Trencanós, exactament. També es podrà veure, a partir d'aquest dijous vinent, l'origen dels guardiants, en cicle de cinema infantil. Això sí que no ho recomano pas. En català, bé, el Torrem està en el mateix. La gent que és aficionada al cinema i a les històries de superherois, aquest tipus de plantejament, els agrada el força, però has d'estar molt ficat amb tot plegat. O has d'anar a veure amb el teu fill, que tu et va passar amb el vengador, Joan, que vas anar a veure... Però em va dir que em va agradar. Si no, que si has anat amb el teu fill... No, no estic d'acord. Estic convençut d'això. Tu estàs equivocat. També es pot veure César de Bémoril, que és una pel·lícula molt íntet d'Ostaviani. No l'he vist, però sí que deu tenir molt d'interès. L'obra de teatre del Xéspir rodada dins de la presó. Jo no l'he vista. O sigui, l'Ostaviani són una garantia. L'intent és agosarat i el resultat no el sé. I l'última pel·lícula que es podrà veure, que es tracta del documental del mes, en anglès, ebreu, ara, i s'ho ha titulat el català, és 5 càmeres trencades, que això connecta precisament amb l'actualitat de l'enjús. Aquesta mateixa pel·lícula, el Dilluns Vinen, es podrà veure també la Teneu de Sant Just Desbert, tots els que us animeu. A partir del 24 de moment, amb un èxit de públic considerable, jo vaig anar a l'última sessió i la veritat és que va apuntar-se moltíssima gent, una 60 persones. Una sala molt maca, no sé si ha estat alguna vegada inclinada. La veritat és que és molt interessant. I, com deia, l'estina, el mur aquest, no el de les lamentacions, i l'altre, i l'esforç d'uns directors palestins per gravar tot el que estava passant, i els atentats, els intents, pràcticament atentats, dels soldats israelians per intentar que això no aconseguissin trencar en càmeres, per això el documental es diu 5 càmeres trencades, fins i tot matant a les persones que portaven aquesta càmera. I sembla ser que he fet amb un interès i amb un vigor molt gran. I dic que connecta amb la actualitat de Sant Just, perquè aquesta no és la única pel·lícula que durant aquesta setmana, fins a dimarts vinem, podrem veure aquí a Sant Just. Tenim demà, precisament demà, al centre cívic, Joan Maragall, aquí, al Carre Major, es pot veure una pel·lícula dintre d'un cineforum. Jo m'agrada estar a l'entrada, no estar aquí al Carre Major. En principi, al Carre Major. En principi del 2017, a dos quarts de set, es pot veure una pel·lícula del 1987, que jo no he vist, no sé si vosaltres coneixereu, Carme o Joan, que es diu Baby, tu valés mucho, del Charles Scheyer, protagonitzat per la de Yankeetol i el Sam Schaeffer. Els actors són molt coneguts i ens explica la història d'una executiva molt enfeinada, molt ocupada, però que ha de vigilar també uns nens. M'imagino que és una marreja de comèdia i encara més aquest divendres en la cineclupotopia del nostre amic Sergi Herrada, que avui no pot estar amb nosaltres. Tenim moltes notícies avui. Tenim aquella pel·lícula que us va agradar tant, el cinema francès, amb un noi negre que porta a un altre senyor amb cadira de rodes. Intocable. Molt bé. Això la recomano, perquè em va agradar molt, la recomano té molts ingredients per passar una estona interessant. Doncs a dos quarts de donja. Aquesta jo connecto, perquè he vist hasta la vista. Hasta la vista és una pel·lícula belga de la banda flamenca, perquè està en flamenc, parlant en flamenc. La veritat que és que la que porta la furgoneta, la dona que porta, el personatge femení de la pel·lícula, que porta la fermeta, ella és de la banda balona, ella parla francès. I va agradar tant com a Joan, la va deixar molt bé. A mi em va agradar. La reflexió que, com que has parlat d'intocable, la reflexió que puc fer, perquè aquesta és una pel·lícula de tres nois joves, amb discapacitat, importants, un és tetraplègic, l'altre té dificultats visuals greus, i l'altre té un cancer terminal. I són nanos joves de 20 anys. Per tant, plens de vitalitat, plens d'il·lusió per viure, i plens de poder fer una vida normal per dir-ho... Un poques claus. Normal. Veig que ara hi ha un grapat d'algunes pel·lícules, per això l'intocable també ho és, això. Un can, que les discapacitats són efectivament un gravíssim problema vital que fa molt difícil la vida, però que t'acaben dient en molts dels casos que val la pena de viure-la amb tots els ingredients que són possibles de trobar, i aquesta és el que et venen a dir tots ells. Una, perquè el món reconegui les discapacitats com una situació que cal acceptar, que cal treballar amb normalitat i que cal viure a les moltes varietats de situacions en les que es troba les persones al llarg de la seva vida. I aquesta és això una mica. Aquests tres nois, sobretot el que té més discapacitat, que és el que té la Teta Pleja, té una grandíssima il·lusió per fer un viatge autònom. Ells volen ser autònoms, anar-hi pel món, que efectivament és una gran dificultat. I pretenen anar a Espanya, de fet, ells volen perdre la virginitat, i les seves experiències d'aquesta mena que volen fer, volen ser com tothom que té 20 anys o d'aquesta, o d'aquestes. I llavors és el viatge amb aquesta il·lusió. Semlaria una pel·lícula de primer, trista... No ho és, no ho és. És una pel·lícula plena de vitalitat, amb molts gracs que et fan somriure, amb una... amb una definició de cada un dels personatges extraordinàriament ben fet. Molt ben interpretada. Perquè inclús el més potent que fa que tot això s'engegui és el que té la més gran discapacitat. Però ell té la il·lusió de viure, i té la il·lusió de aconseguir alguna cosa. I això el personatge està molt ben descrit, perquè en canvi és un nano aerat, que s'enfada, que és poc tolerant, que té tots aquests ingredients que s'entén que els té, i que no els amaga el propi discurs de la pel·lícula. Estaria endavant el missatge oposat de Maradentro, per entendre'ns. Sí, sí, de fet, sí. Sí, perquè l'altre és la melancolí, la depressió i el no, i aquest és tots aquests ingredients, però sí. En el fons ve he dit també que tots tenim una limitació determinada i tots, en canvi, podem viure feliçment, o sigui més, no intentar-ho. De fet, està basada en una experiència real de l'Àsta Filio. Sí, d'un anglès. Sí, que ell tenia una discapacitat de l'Àsta Filio. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí, que ell tenia una discapacitat important. Vull dir a Florida va descobrir uns bordells a la costa espanyola del sur, i va muntar un viatge amb gent amb diferents tipus de discapacitat, amb aquest objectiu, gent jove, clar, amb aquest objectiu, i això és un fet real. Però com a negoci. No, no, no, no. Perquè ell ho volia experimentar. Sí. I com que ell ho volia experimentar, va idear la manera de solucionar-ho, anant amb un grup que segurament li solucionava diferents tipus de discapacitat. Perquè de fet, aquesta gent va anar amb una furgoneta, una persona que condugeix, una persona que no poden conduir. O sigui que, clar, aquí també fa un esquema factible, perquè el que no faran és nalls tres. No, no, jo deia en el sentit que és una pel·lícula que en alguna mesura et planteja això. Tots estem tenint limitacions, tots podien fer coses que ens superen, i, finalment, els anàvem acabant. I abans, acceptar que aquesta gent, la pel·lícula, en el fonsa, això que està plantejant ella, de que vagin a un bordell, per entendre'ns, és una excusa. És una excusa per mostrar-te com es planteja en la vida cadascun d'ells i com intenten superar les seves limitacions. I això és el que és més... El treball d'acceptors és brutal, és extraordinari, perquè cap d'ells és limitat, tots són normals i corrents. Actors. I a sobre, algú jo penso que està tot i senzill, perquè és una comèdia, està molt ben travada. I el personatge femení, que és la que porta la furgoneta, és un gran personatge. A mi em va semblar molt bé la noia. Seguint amb les estrenes... Jo he vist la del Cesc i el Gai. Ah, és veritat? No, tenia moltes ganes. Estava tan plena, la sala de cinema, que per no agafar... Ficant allà amb calçador, al final vaig decidir veure una altra. Què tal, et va semblar? A mi em va semblar bé, molt bé. És una pel·lícula que, per el que he llegit, està arrodada, un temps llarg, però arrodada 16 dies. I són diferents actors, tots ells... Súper coneguts? Súper coneguts, que tenen, per exemple, el Ricardo Darín i el... Luis Tossar. Luis Tossar, que fan una escena que està arrodada al Toro Parque en un banc de per allà. És una escena que es veu... I té tot un contingut, un contingut, tot allò, està arrodat amb dos dies. I quan el Ricardo Darín m'ha marxat, va arrodar una altra cosa, jo què sé, amb la Clara Segura i el Càmera, que són uns altres dos personatges, i un altre amb el Eduardo Noriega, i... Són diferents situacions... Que hi ha una feina de producció i l'ajudant de producció impressionant... I de guió, perquè està pensat el guió. Et sorprèn constantment... Amb... Amb que té història allò. No és només un flash per aquí, un flash parlant, no, no. Té història i a l'espectador el sorprèn. Algunes... Com acaben algunes de les històries. És veritat, és veritat. I aquesta sorpresa és aminament cinematogràfica. És guapíssima, no? Perquè, si no, seria un documental, o serien... De fet, la temàtica, és una temàtica constant, que té els homes amb el món actual. I com... Valentoni, és veritat, no? Sí, Valentoni, sí. Abans d'arribar al 50%. Abans d'arribar al 50. I com viuen la problemàtica de la parella. Amb diferents situacions, totes elles complicades, totes elles complexes, i totes elles... Bé, diverses, no? S'ha de dir que aquest director incideix amb una certa debilitat de l'home d'una dona alliberada realment, les dones fresques que opten, fan i desfan, i l'home està sempre o almenys els tipus de personatges que surten, estan sempre en una situació de... de no sortir del seu propi problema, entre no afrontar-lo i no saber com afrontar-lo. Mentre és que la dona, que té els mateixos problemes, té una certa frescó amb la manera en què els enfoca. Aquesta dualitat la fa rica, la pel·lícula, jo crec. Una pel·lícula on una mica desviaix feminista, no? No és que ho persegueixi, surt per els propers personatges. Surt perquè els personatges li han sortit així. Exactament. De fet, els que han escrit, són dos homes, que és ell i el Tomàs de la Gaia, que són molt amics dels seus. Els dos treballen sempre junts i moltes de les pel·lícules que han fet sempre tots els dos junts. Per tant, li han sortit així. No crec que hi hagi... Jo no ho diria més a més. Jo crec que més el feminisme com pensaria que tu l'estàs plantejant, ha passat de moda i aquesta pel·lícula, la situació de diferenciació dona i home, no és la feminista clàssica, en absolut. Jo ho deia en el sentit que tu deies, una certa reivindicació. No, cap reivindicació, cap en absolut. Mostra un món. Mostra un món en què la dona... És natural que la dona tingui més capacitat per sortir-se de la situació. Sí, s'en surt d'una manera més... Interessant. S'en surt afrontant més els problemes, compartint-los i sortint... Sembla l'home una mica enrocat amb els propis forats, amb els que es fiquen. Doncs jo volia... Em sembla que va ser dissabte anar a veure aquesta pel·lícula. No, dissabte no, era un altre dia d'aquest pont que hi ha hagut, però ja he dit que estava tan plena la sala i això em va alegre. Molt bé, molt bé. Tot i que es veu que han sortit amb molt poques còpies, una 50 o 52 en tot l'estat espanyol, una cosa molt curiosa, conduint a l'ajudant de direcció a un lloc perquè teníem una festa relacionada amb el cinema i ho comentava amb el productor, amb una miqueta estranyat de què fos així, però jo penso que en el moment que també comença a guanyar alguns premis, i això que suposo que els guanyarà potser és farat més còpia. De fet, és una productora petiteta. Més si d'or Films, que és la Marta Esteban, no és molt gran. Doncs jo volia anar a veure aquesta pel·lícula, però ja dic, veient que estava tan plena. Estava entre dues. Estava entre una pel·lícula que crida molt l'atenció també, que es diu El Doble del Diablo, tot basada en històries de l'Irak, amb els sarans Joseïn i el seu fill i la manera com m'hauré de tot el seu imperi, però també per l'hora no anava gaire bé i vaig anar a veure una pel·lícula que també em va semblar interessant i que, veritablement, ho era i us recomano, que es diu Cintregua, David Iyer, que buscar una miqueta de la seva biografia sembla ser que és un ex-marin i que, clar, i això es nota. És a dir, ell té una visió... Amèrica, és amèrica. Una visió molt clara del que vol explicar de la codificació moral que vol donar. Fa una defensa de la policia molt evident. Hi ha els dolents i els bons, i els bons són els que defensen la llei de la policia de Los Angeles. Però el que és interessant d'aquesta pel·lícula sembla ser que és com la tercera part de la religió. Potser he vist alguna, però no la recordo. La primera és Vides al Límit i l'altra, Dueños de la Calle. És una miqueta especialitzada amb aquest tipus de pel·lícula. I aquesta és tan cartellera. Sí, és una de les setmanes passades. El que té més interessant és que el protagonista, que és el Jake Gyllenhaal, que és actor proguconegut, tot a l'estona està amb una càmera a la mà. Gravant el que passa, hi ha dos que farà un projecte cinematogràfic o film i que està obsessionat pel cinema i per gravar-ho tot per enregistrar-ho. I això condiciona moltíssim el discurs que es fa a la pel·lícula i la manera com interacciona l'espectador amb la narració i ho fa molt ric. Però el més curiós de tot és que no només ell porta una càmera. Els mafiosos mexicans també porten càmera i estan gravant tot el que fa. Una miqueta respectant el que es fa ara. Un porta mòbil, un porta càmera. Més aviat per les càmeres que estan gravant allò i arriba un moment que no saps ben bé com correspon, però és interessant perquè penses que tot allò d'alguna forma està quedant enregistrat i, d'alguna manera, es pot arribar a pensar que la pel·lícula es podria haver fet a partir de les gravacions que es fessin d'aquestes accions. Et dona una impressió d'una riquesa narrativa a partir d'aquest fet molt curiós. A part d'ells també hi ha un altre grup d'escenes, tot està ple de càmeres, tot està ple d'enregistraments diferents. La pel·lícula té una codificació moral molt clara, si us molesta aquest tipus de missatge, no aneu a veure-la perquè no us aportarà gaire, però sí que en aquest sentit dona narració rica, diferent, amb molts ingredients de diferents maneres de captar la imatge i de donar-vos entendre el que està passant amb els personatges. La veritat és que és molt animada i no t'avorreix en cap moment i els personatges també es tracten en una pel·lícula entretinguda i que com a component o com a cosa més curiosa té aquest fet que tothom està gravant, tothom està gravant el que està passant. Ja sigui bo, ja sigui dolent, ja estiguin preparant una tentada per carregar-se algú. Bé, bé, ben curiosa, no em va deixar indifferent, la veritat. El mateix que em sembla que t'ha passat a tu des de sempre, des que vas conèixer la Leni, oi? Joan, si voleu entendre... Sí, ja podem entendre. Es podria dir que és una dona extraordinària amb una vida extraordinària perquè és un personatge, realment, molt curiós. Ballerina, perquè ha començat a ser en Ballerina, actriu, directora de cinema i, finalment, fotògrafa, va néixer el 1902 i va morir el 2003 quan tenia 101 anys. Bellíssima, sembla ser. És guapíssima. Jo tinc uns alemans amics bastant a punt de portar-lo. Un llibrot enorme on està tota les seves fotografies. Va ser un llibrot molt ràpid i va fer 6 pel·lícules gairebé seguides i va deves néixer una persona molt popular a Alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. I, realment, el que dius tu és guapíssima, és una senyora d'una amora. Suposo que sabeu que una de les fames que té és perquè es deia que havia sigut amant de Hitler. Però, bueno, ella ho nega. En qualsevol cas, jo diria que per les nostres generacions o per nosaltres definidors per a les actuals és difícil que coneguin les seves obres i segurament les seves fames ens ha arribat per les produccions propagandístiques del règim de l'Alemanya Nassi que ella va dirigir i també perquè s'ha dit molt que ella havia estat amant del Hitler. De fet, les produccions aquestes li van carregar el Hitler. Li van carregar el Hitler, sí senyora. Això últim no ho sabrem mai. Tot i que ella sembla que sempre ho va negar, va reconèixer més tard, en canvi, que el líder alemany la va pretendre sense que ella arribés a acceptar-ho. I es veu que el mateix ha passat amb el Goavels. La dona, si expliquem una mica la seva vida, va començar a la seva carrera com a ballerina i després de prendre classes, més tard de prendre classes de pintura i de dibuix. Però es veu que va tenir una lesió al genoll i va decidir convertir-se en estallar de cinema i llavors va fer sucessivament 6 pel·lícules en films d'en muntanya i va adquirir una notòria popularitat alemanya. Posteriorment passa la direcció i amb una productora pròpia, és a dir, que es munti ella mateixa, és una d'una iniciativa, una productora seva. Que té molt de mèrit, perquè en aquell moment era una dona. Sí senyora, molt bé, molt bé. És una cosa, per tant, la demostra com era aquesta dona. I llavors, a sobre, continua actuant en aquestes pel·lícules com a protagonista i la primera pel·lícula que fa a la pel·lícula del 1932, un any abans de que el Hitler arribi al poder, que, a més a més, és premiada al Festival de Venècia i que, evidentment, li proporciona fama internacional. Entra en contacte de Hitler. Segons la informació que jo he buscat, es veu que ella es va oferir. Ella va sentir un míting, estava en un míting, escoltant a Hitler, li va captivar de tal manera que va anar a veure-lo i es va oferir el seu talent, les seves coses, per exemple, el que vulgués, i es veu que li va proposar, a continuació, la trilogia de Nuremberg, que són tres pel·lícules. La primera és la Victòria de la FEDA, del 1933, que és quan la Hitler arribi al poder. La més famosa és la següent, el Tribunal de la Voluntat, del 34, i després la tercera, el Dia de la Libertat, que és de les nostres forces armades del 35. No crec que a tots ells... Li proposés, de cop, aquesta trilogia. Es veu que la central és de Govels. Perquè el Govels ja era el de... Era amic d'ella. És que ell era... El propaganda. Ell es dedicava explosivament a la propaganda del discurs nazi. Clar. I, per tant, era normal que el Govels fos l'introductor de qualsevol que se li encomanés una empresa d'aquesta mena. En principi, ho deia, perquè sembla que li va proposar, perquè era el més immediat en aquell moment, doncs a Sabania, filmar la concentració del partit nazi Zepelin de Nuremmet. Perquè tot això forma part de... Perquè és una estètica. Clar, és la gran estètica. De les tres pel·lícules aquestes, la segona, que surt això que estàs dient-ho, que es diu El Triomfo de la Voluntat, és una pel·lícula que va comptar amb uns mitjans insòlids, immensos per l'època, va mobilitzar 6 equips de treball a l'hora, 6 equips de rodatge, 40 càmeres que treballaven també la vegada, intervenint més de 100 persones, i aconsegueix rodar, tenir filmada, 60 hores de pel·lícula. Les coses convertien després en la pel·lícula que dura dos hores. La pel·lícula guanyaria al Llo d'Or de Festival de Venècia, però, clar, s'ha de tenir en compte que en aquell moment a Itàlia hi havia el senyor Mussolini, i que, per tant, no millor, van haver alguns arreglos, algunes coses... Tu dius que és valuosa, la pel·lícula. No, la pel·lícula és extraordinària. No sé si ha explicat, em sembla, que si en una altra ocasió, que l'any 82 jo vaig muntar on... Ens agrada molt. Sí, sí, sí. Jo vaig muntar una cosa que es deia assinant la meva història i ensenyament, i era un tinglado que venia gent de tot arreu, inclús estrangers, i llavors vam demanar, a través de la Filmoteca de Catalunya, a la Filmoteca de... No, de Múnic, que ens deixés una copia de la pel·lícula per passar-la al festival aquest. Llavors, un dia vaig a la Filmoteca de Catalunya i la direcció em diu, a la grama de la Filmoteca de Múnic, que ens diu que només podem passar la pel·lícula en tres condicions. Una, que ningú digui, perquè ningú digui que l'ha vist. Dugues, que només la poden veure, només la poden veure la gent que està participant en el Congrés, aquest de historiadors i de professors d'història. I tres, que no la podeu passar ni al Filmoteca, ni al Cueja de l'Escencià, si és on també es feien les sessions, sinó que només la podeu passar a l'Institut d'Allemany. Això va crear una expectació i anirem 50 o 60 persones professors que participaven en aquest Congrés, una expectació brutal i el dia de la projecció que es va fer la pel·lícula a l'Institut d'Allemany eren 100 o 200 persones. Està espectacular, perquè ja venia a les convidats i molta gent. Jo vaig a confessar que és la pel·lícula que he vist amb més intensament d'ella, que comences a si algú la vista, comences que hi ha un avió... Enhorabona. A sobre dels núvols, amb unes imatges extraordinàries. I a mi potser una de les coses que més en van impactar d'aquesta pel·lícula, que és com un continu es pot publicitar amb una riquesa d'imatges brutal i una música extraordinària, una cosa més en van impressionar era que al principi, quan vol mostrar la joventut alemana, que és... Ja es desfiles i tot això que intenten. Estan tot despullats. Estan en un cap d'aquest distiu dels nanos. Van sense jaquetes i tal, i estan jugant allà. I tan d'on es compte que amb la naturalesa, amb els rius que acaben, o l'aigua que acaben dels parats, els nanos aquests jugant, donava una sensació de poresa de natedat que era impossible imaginar que aquella gent seria dolenta. Allò era tan portant maco, tan bonic, tan ben fet, que anaves meravellat. Es veu que els alemans estaven preocupats, perquè no ens agrada deixar aquestes pel·lícules a nivell públic, perquè tenen poques als i digui que estan fent propaganda nazi, perquè saben que la pel·lícula és tan eficaç des d'un punt de vista, et diria en publicitari, que frapa. Això seria equivalent a dir que si es fa un passi de la cuirassat potènquins, està fent apologia de l'estalinisme, per exemple. Jo no estaria d'acord amb el que diuen els alemans. No, no, per això dic que no deixa de ser una mica injust, que una persona com aquesta directora... Saps què passa? Que la coraza de potenquim frontalment t'explica la història amb què consisteix. I aquest tipus de cine és un subliminal. No et pretén explicar cap història. Tu hi entres i pots no adonar-te de què estàs entrant. La coraza de potenquim, tu saps on t'estàs. T'estàs donant una edició molt clara dels que són els que està defensant i dels que no. Exacte, tant clara, en canvi, això no. Quan tu t'apresenta una canalla que són guapos per si i curts, això, tu no entres amb cap problemàtica en aquí. D'entrada entres amb una problemàtica i tu ja saps quina problemàtica és. Jo crec que això és molt més subtil. El que t'entenc és la posició germana. El que també li va passar a la filmografia d'aquesta dona, a mi, en concret, és que el lobby jueu s'hi va posant contra, absolutament. Acabada la guerra, no solamente el lobby jueu. Jo no ho sabia, ho he estat buscant aquesta tarda d'informació. Es veu que ella estava a la zona francesa i a la zona francesa de la guerra el govern francès es va entusosir a jutjar-la i li van confiscar tots els seus vents. Però el més fort, que jo no tampoc sabia, és que fins i tot va ser internada en un manicomi per aconseguir desnafcificar-la. Sí, sí. Jo tampoc ho sabia. Vull vist aquesta tarda mirant la documentació sobre aquesta dona. Sabia de veure el tant per cent de persones que la van jutjar que havien col·laborat amb Anna. Sí, hi ha una... A Vixi, tota la gent de Vixi. La següent pel·lícula que hauríem d'esmentar encara que fos una mica, perquè també és una obra important, és l'Olimpia, que és una mega documental de més de 4 hores que mostra, com sabeu, els jocs olímpics. Es considera... 36. Es considera un verdadeu punt culminant de la història del cinema perquè per dos raons, per la seva obra i sobretot perquè mai abans havien estat filmats en jocs olímpics. Sobre aquest film, hi ha bastant de controvèrcia per ser un treball de propaganda política a favor dels legis nazis, però, a l'hora, perquè hi ha molta gent que opina que està carregada d'innovacions que són, des del punt de vista... Cinematogràfic. Ell, el cinematogràficament, és una cosa extraordinària. Ho va posar... bueno, a veure si hi ha una altra cosa que no pot permetre alguns valors que són els que són, però ella, en si mateixa, és una grandíssima artista. Jo l'havia vist en una fotografia que no sabia que era ella, no sabia que era cineasta, amb un llibre d'antropologia, que és una fotografia molt coneguda, potser, de la mà d'un negre fricà perquè havia estat durant un temps amb els nubes, fent documentals allà, i és molt coneguda, veure la meva, en unes 60, entre 60 i 70 anys, i en els anys 50, quan ja ha passat la Segona Guerra Mundial, i de fet, amb ella, la comencen a deixar una mica que faci el que vulgui, viatge a Àfrica i es converteix en fotògrafa professional. Allà produceix una tallada i bellíssima documentació sobre un poble africà, que són els nubes, i, més tard, quan ja té 71 anys, descobreix i comença a practicar submarinisme. De manera que fa un recull també a altra vegada de les seves experiències del món subaquàtic, que són unes fotografies superartístiques, i que, a més a més, com suggeria Abans de Carme, tenen una influència brutal en el món de la fotografia de l'època. És a dir, els fotògrafs de l'època van començar a imitar les coses que aquesta dona feia en fotografia. Sembla que es podrien dir moltes més coses, perquè, veritablement, i pel que estàs dient tu, sobretot, Joan, aquesta dona va fer moltíssimes coses, sempre, des d'un punt de vista artístic, al màxim nivell, en contacte amb arquitectes, d'un màxim nivell, jo diria una mica com a resum, que és una dona que potser va tenir la mala sort de topar-se amb una circumstància històrica que va ser aquesta pujança, aquest naixement del nazisme i que va acceptar. Dic que va tenir mala sort, perquè llavors, a partir d'aquell moment, va estar lligada, i la seva imatge va quedar molt deteriorada, molt guestionada. Si no, estaríem parlant segurament de manera immaculada, d'una de les grans artistes del segle XX, sense cap mena de dubte. Clar, i jo també em sembla, i gràcies a la teva suggerència, he descobert també una dona apassionant, i penso continuar mirant una mica la seva obra. És un personatge, és un personatge realment molt interessant, hi ha moltes més coses, potser hi ha massa tècnica, perquè parlar de les coses que se la considera aquella, fa aportacions que avui dia estan acceptades per tothom, però que en aquell moment eren novadors, hi ha moltíssimes a nivell d'utilització de la fotografia, de la càmera lenta, hi ha moltíssimes coses, però seria massa llarg, i no podríem parlar del següent tema. Que d'alguna manera està relacionat, perquè estàvem parlant de la olimpiada, dels esports, doncs... Doncs la boxa i el cinema. La boxa i el cinema. A mi, vaig proposar el tema, perquè sempre m'havia sorprès, o encara em sorprèn, bueno, sorprèn, ho entenc, però però em seduia això. El fet que tants esports com hi ha, com és que la boxa... La boxa, la boxa també. La boxa també. La boxa té, en tota la història del cinema, té moltíssimes pel·lícules de tota mena, perquè cine negre, comèdia, drama, documentals, hi ha tot tipus de cinema lligada a la boxa. I m'ho he preguntat varias vegades, i he pensat una. Per què? Perquè la boxa, si mateixa com a esport, és un esport que és... bàsicament de cultura anglo-saxona, jo crec, més que al terrània, aquí també s'han fet de pel·lícules en aquest tema, però que va lligada a classes socials molt precàries, i que la boxa amb èxit ha provogut un ascensor social importantíssim. I, per tant, quan hi ha aquest tipus d'ingredient, hi ha el que és molt agraït pel cinema, que és els grans victòries i els grans partadors. Tot i que té un originari aristocràtic? Sí, clar, sí, sí, perquè de fet... De fet, la cultura agregorromana que té els grans lluitadors que fan la gran estètica de la seva cultura ja és una lluita a mort, en molts casos, que prové d'un espectacle. Bé, jo em referia a les pel·lícules, és a dir, a l'etapa en què el cine ens les ha proporcionat. Llavors, una, ha funcionat com ascensor social i això ha permès crear aquesta varietat immensa de personatges de tipus perdedor. De fet, piles de pel·lícules estan basades en la complexitat de l'home perdedor que puja i baixa en aquest ascensor social. Això fa la boxa com ho ha fet a Espanya, a l'època precària econòmicament, era el Torreo. De fet, se sortia la més absoluta pobresa enfrontar-se amb un animal al mig del ruedor que podia ser el Torreo. I això funcionava molt semblantment com èxit social i econòmic de gent que estava amb absoluta penúria econòmica. Diferències. Home, la boxa planteja un repte entre homes que els altres homes aposten i en un lloc tancat. El Torreo és en un lloc obert també amb estètica. Les dues són amb estètica. De fet, la boxa té una estètica i el Torreo té una altra amb un cam obert i sota el sol. Mentre és que la boxa és en un lloc d'enferring i amb llum no natural. Llavors, aquesta dualitat pensava quins ingredients ha tingut això? Llavors l'altra temàtica que veia amb la boxa és com juguen els personatges de l'entorn del boxejador. És un element fonamental. Moltes pel·lícules, el personatge central és la diastrador, com per exemple Million Dollar Baby, que és el clenís. Sí. Però també ho és amb la pel·lícula el Rocky. El Rocky, la diastrador inicial. Aquell personatge per d'ador que ja ningú té en compte. De fet, en volcalla el Silvester Stallone i fa d'ell un personatge nou. Per tant, la diastrador és un gran personatge en aquest tipus de pel·lícules. I l'altre ingredient és els personatges que es rodegen. Vull dir, per concretar-ho, diré algunes pel·lícules que podem comentar tots. Jo, qui no s'havia marcat? Havia dit el marcador Porrelorio que és una del Robert Wise que fa el Paul Newman. Un hombre tranquilo que és del John Ford i que és del John Wayne i que és una pel·lícula que aparentment no està relacionat amb la boxa quan la realitat és que el personatge del Paul Newman i del John Wayne ell és un antic boxejador que ha matat el ring per la persona i per tant, ell per això no es vol barallar. Això no ho sabia, no? Sí, el John Wayne, de fet, ell és un boxejador i ell va a Irlanda que, de fet, és d'origen i llavors s'hi enfrenta en varios. Ell no ho ha lluitat malament i és considerat, al final sí, però és considerat per als altres un covard. I el rarefons d'això és un covardador que va matar el contrincant amb el ring. Començo a veure aquesta pel·lícula d'una altra manera. Sí, sí, sí. L'altre que... El ídolo de Barro que és una del Quir Douglas del Robson aquesta és una pel·lícula extraordinària. El Quir Douglas és de les primeres pel·lícules ja trobo que fa aquí un gran grandíssim personatge i és efectivament aquest tipus de personatge que és un don Nadie arriba a dalt de tot i després. I per mi una molt, molt... El Rocco i sus hermanos. El Rocco i sus hermanos és una pel·lícula del Bisconti. Són una família que són del surt d'Itàlia que van a migrena a Milà. I un dels fills crec que és el gran que entra dintre del món de la boxa. El Renato Salvatori és el noi que fa de bussejador. I també entra en aquest tipus de món brut i mafiós com que hi ha les apostes d'això se'n bruta constantment amb diner i ell acaba sent un perdedor perquè a més és un home amb molt poca potència de resistència. Després jo havia nominat Toro Salvaje per mi aquesta és una pel·lícula molt important, és de l'escorcesse és impressionant. Jo crec que és de les millors interpretacions del Robert de Niro. És una cosa extraordinària del que fa el Robert de Niro aquí. Molt. Aquí sí que és la... No sé si recordeu quan comença la pel·lícula surta el rin i l'escorcesse realment et fa pensar que el rin és un teatre i allò és l'escenari. I l'estètica del rin de dos persones amb un focus central de Sénit sobre els dos contrincants és una eina cinematogràfica extraordinària perquè aquells dos homes sols lluitant entre sí sense compasió que és duríssima tot el que està rodat pel escorcesse que està molt bé i al final el personatge que és un... ja que la mota és un personatge que fa el Robert de Niro havia estat un bossajador és una història verídica ella acaba amb cabarets de mala mort fent xerrameques ha destrossat la vida ha destrossat la família i ha fet malbé tot el que tenia el seu entorn i al final de la pel·lícula ell torna a estar amb un focus que torna a ser cinematogràfic perquè ell torna a viure el que significava el ring el ring significava un centre on es fa un teatre determinat i la pel·lícula, al final ell fa un teatre del gran perdedor però fa teatre finalment i trobo que aquesta idea el Toro Saloaje tanca una història del que significa la boxa amb una óptica cinematogràfica extraordinària per mi com a plasmació d'aquest tipus de món fosqui i terrible que mina els esprits de qualsevol mena està molt ben plasmat i clar, després hi ha el million dollar baby que és del clinísmon és potser la única que jo conec pel·lícula en què el personatge central és una dona, és una nana i aquí el clinísmon és el que us comentava abans que la complexitat de la història està viscuda a través del propi personatge que la ensinistra és a dir, el que la fa triomfar el ring la pel·lícula, jo crec que també és molt bona hi ha el contrapunt del Morgan Freeman que és també en el cercle d'aquest món fosque que ell també és un perdedor ha perdut un ull està descrit això també i després l'altra pel·lícula que podré potser també recordeu és The Boxer aquesta és una pel·lícula del Jim Sheridan que tampoc semblaria estrictament lligada a la boxa i és una pel·lícula que passa a Irlanda està lligada amb el tema de l'ira és un personatge que ha estat a la presó per ser de l'ira i quan surt ell... jo d'altres últims temps, però jo diria que és la pel·lícula que tinc més fresca, perquè les altres classes són molt més lluny, aquesta de The Boxer i la que recordo amb una gran intensitat és dir, penso que el tema d'Irlanda, que encara no s'havia arribat la pau i tots els problemes que hi havia amb una interpretació brutal del Daniel D'Aileu, és que ho fa molt bé i també hi ha el mateix joc d'ell, amb l'exeixador i del xicot que l'incinistre que al final acaba morint, és a dir, es recordeu, que el maten. Doncs bueno, em penso que... no sé, potser n'hi ha una altra que ha passat més desapercebuda, però que el francès que ho hem vist, que va també... que és Maldia para Pescar. És veritat, i mira, estava intentant recordar aquesta pel·lícula, precisament la vam veure amb una situació molt especial. És una pel·lícula orgulla de l'Uruguai, basada en un conte d'Espanyol, perquè el director, que no m'agrada una mica com es diu, la va ampliar, interpretada per un actor que després s'ha escobert que és espanyol, el que fa de l'entrenador, diríem, del boxejador, és un espanyol que, com s'ho diu també, que és català, de fet, ha fet pel·lícules. Una mena de mànagera, sí. El que fa de mànagera estrany. Tots aquests mànagers, en d'aquest tipus de món, tots ells són tèrbuls amb si mateix, i en canvi, aflora amb alguns d'ells un grandís, el Morgan Freeman mateix, és un grandíssim personatge al million dollar baby. I el de Boxer, també. El de Boxer, sí. El director és l'Alvaro Brekner, la Maria Parapesca. Aquesta pel·lícula em sembla una pel·lícula deliciosa, deliciosa, i que va del mateix tema del box, la boxa, inclús utilitzant la boxa com una excusa per fotre la gent dels pobles diners. Jo no puc deixar desmentar la pel·lícula que potser més recordo, que fa molt de temps que la vaig veure, que és aquesta història de Gentleman Jim, del Raul Walsh. Amb l'Errol Flynn. Que, a més a més, sembla ser que l'Errol Flynn tenia una certa fama d'haver estat un pujador, d'haver guanyat algun campionat. Vull dir que li esquella molt el fet de protagonitzar aquest personatge, i que sembla ser també que va obrir tota una sèrie, les productors es van adonar de l'Àxi que tenia aquesta història, i que va obrir tota una sèrie de biografies, biòpics sobre buxeadors diferents. No són tan coneguts com aquesta història, però jo recordo, sobretot, el fet que aquest pujador, aquest buxador, que interpreta l'Errol Flynn, que es deia James J Corbett, que es veu que és mític d'intre del món de la boxa, doncs introduia el que seria la capacitat de fintar. Vull dir, el moviment, que no era enfrontar-se directament a cop, si no esquivar, i donar-li una miqueta com de coreografia, que entraríem llavors, dintre del món d'aquesta escenografia. És una escenografia i és una mena de ballet peculiar, però calés. Jo, com a acabament, diria, tant la boxa com el propi atorio, estan acabats, perquè és un món actual que no et met mal tractar els animals i no et met la violència, com a tal. Per tant, és un món que... el ser humà com animal domèstic, va. No, el que vull dir és que són dos elements que han estat grandíssim, especialment importants en etapes d'Europa i d'estats units, i que han d'estar endavant de clima de manera natural, perquè la violència com a tal té... no s'acabarà mai, per suposat, però no en aquest context. No en aquest context diria jo, perquè socialment és més difícil d'acceptar. I la setmana que ve parlarem de... de... Tindrem un convidat, que és l'Andreu, i que parlarà de la Quira Corosaba, i també el... vindrà el Jaume, que ens parlarà dels remakes. I, per tant, us convidem, doncs, a escoltar, com fas tu sempre, Francesc, que acabes molt bé. Perfecte. I en el... en el blau del programa, si anem sense condicions, www.blogspot.com, doncs per tornar a sentir aquest programa d'avui, el de la setmana passada, que encara no està penjat, però que de seguida el farem, perquè, bueno, hi ha hagut una miqueta de dificultats, així ens acomiadem. Amb aquest gran programa, diria jo, com cada setmana intentem donar-vos el màxim d'informació i reflexió sobre el cinema, fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.
