Cinema sense condicions del 21/11/2017

Tornó 36. Tornó 36. Ara escoltes ràdio d'Esber. Si tu nites ràdio d'Esber. La ràdio de Sant Just. Durant de 800. La ràdio d'Esber. La ràdio d'Esber. Ara escoltes ràdio d'Esber. Tornó 36. Bona nit. Un dimarts més som aquí. En cinemes sense condicions, disposats a explicar-vos el que veiem, el que ens agrada, el que us recomana. I el que veiem que no és valora que veguem. No és massa interessant. Llavors, com sempre, l'equip avui amb algun canvi estrategic Són persones que estan darrere dels vidres diferents, com és el Paul Dicle, que està... Se m'escolta? Sí, sí. Crec que sí, se't sent, se't sent de moment, eh? Bueno, a la meva dreta tenim com sempre... Et vaig sardar davant meu en Pep Parmengol, a l'esquerra, avui tenim el Francesc, que no li va, no et sona el... Vosaltres escolteu? Sí, sí, sí. Bueno, vale, vale, perfecte. És que li he fet un canvi, li he fet una jugada, una... brutalitat al Paul allà, li he deixat allà les ràpides, però se'l veu content, no? Se'l veu feliç. Si al moment no se'l veu angoixat. El problema que li poses és tan gran que arribarà un moment que saltarà pel finestre. Exacte. No tinc finestre aquí, no? Merda. Bueno. Te'n farem una tranquil·la. Avui, avui els comendaments, el comandant Paul... Aquí estic. Sí. Aviam si tot sorprèn. A veure, a veure, a veure. Doncs bueno, com sempre, el Francesc també, i la que està aquí a la meva esquerra, i el Paul que hem dit, i en Joan Moros, que està fent la presentació del programa. Bé, com sempre, ja sabeu que fem dos parts, una primera part que parlem dels plegats, que a més aquestes dies n'hem vist moltes, especialment els... Jo només n'hi he vist una, doncs a més n'hem vist tres o quatre o cinc cadascú. Per tant, podrem parlar moltíssim. El Francesc no ho sé, però el Francesc concretament, el segon a part del programa, ens ha de parlar, ens vol parlar, dos cormatratxes. I vol a més a més que t'hi participem tots, i que diguem les nostres proses. Sí, faré com sempre. Parlaré de tot menys el tema. Ah, sí? Sí. El cormatratge és com tot, a la vida és una excusa per parlar d'altres temes, no? Doncs parlant d'altres temes. Què és el cormatratge? I tu me lo preguntes? Ah, doncs bueno... Bueno, però hi ha l'expressió, el món del cormatratge. Mm-hm. Bueno, hi ha mons per tot. Però tots estan en aquest. Això ho deia Borges. Bueno, i també ho va dir Paul Eliuart, abans que Borges. Això t'ho estàu de la mà. Hi ha molts pols. Hi ha molts digles. Bueno, més la que tinguem d'humor. Bé, doncs comencem. Bueno, si voleu començar jo, a més, hi hagués una pel·lícula. Volem, volem. Endavant. Doncs vinga. És una pel·lícula que l'estrenen aquest divendres, i es diu Tierra de Dios. És una pel·lícula d'un director nou que s'estrena amb aquesta pel·lícula, i és una pel·lícula britànica d'aquest any. És una pel·lícula d'any. Es podia dir que és un book Black Mountain, britànic, però jo crec que el meu entendre molt millor que la famosa pel·lícula americana que vam veure i que vam de l'edat en el seu moment. És, com hem dit, la primera pel·lícula de Francis Lee, que és un senyor que era actor. Veia fet tres o quatre pel·lícules o cinc, però no és que vols un actor molt conegut. Era escriptor de curs, curs que ell mateix després dirigia, i, finalment, debuta avui, o ara, aquesta setmana, el divendres, amb aquest primer llarg matratge que també és de guió seu. Està basat en una història propera per ell, perquè revisita la granja on ell va néixer i on ell va viure, i que, per tant, néixer i viure coneixent com funciona, com quins problemes té portar una granja. La pel·lícula ha guanyat el premi a la direcció del Festival de Sàndens, però, a més a més, el millor film britànic del Festival de Dinburg, i té 11 nominacions als British Independent Films Award, que ja sabeu que això no vol dir res, perquè jo vull dir, veig que hi ha pel·lícules que són premiades i que, de veritat, no entenc per què les han premiat, en canvi, n'hi ha algunes que no les premien, en canvi, les trobo extraordinàries. Són coses del marketing, això. Sí, sí, bàsicament, és coses com dius molt bé del marketing, perquè interessa a vendre una termina de pel·lícula, i al resultat que la forma de vendre és d'un alt i un premi, a lo millor, la premien i, a banda d'aquesta pel·lícula, té una difusió més gran. Bueno, és el que diem a vegades, d'allò dels cartells. Et sento una mica fluix, no sé si et pots pujar una mica el sol. Pots? Jo diria que et sent fluix. Sí, em sentiu fluix. Ara? Bé, ara bé, ara bé. Que això és una mica com el que fan el tema dels cartells, aquests del cinema, sobretot francès i anglès, quan ens arriben aquí i a l'Eval, i l'Eval és els milers i milions d'espectadors que té. És veritat, és veritat. Un recurs, i l'altre és aquest, dels milions d'espectadors. Bueno, aquesta pel·lícula en concret, Tierra de Dios, és un drama realista que ens presenta una història sobre l'amor, l'aïllament, les relacions, la família, i el deure, el deure que té ell, el personatge, respecte als que l'envolten, els paisatges, perquè és un drama rural, però sobretot una història sobre el vincle emocional de partanya a un lloc concret, que és Yorkshire, que és on ell va néixer i on havia nascut, i on havia viscut, quan suposo que a tota la seva joventut. Al fin explica la història de Morda, protagonitzada per Johnny, un jove granger local, que lluita per mantenir en peu la granja de la seva família. Si volguéssim resumir la història, podíem dir que aquests Johnny Sacksie, que és el seu nom, és un granger de Yorkshire, que intenta al principi, sobretot, després va evolucionar en la cosa i canvia bastant, que intenta avadir-se dels seus problemes, que en té molts, amb l'alcohol i amb el sexe. Quan el poble arriba un emigrant romanès per treballar amb ell, perquè fan, doncs, criant-se d'ovelles, i ell necessita ajuda, i aquest xicot comença a ajudar-lo, la visió de la vida d'ell, d'aquest personatge, donarà un to espectacular, un gran to, i aleshores es podia dir que, al fin, es converteix en l'explicació d'aquesta evolució, amb la narració de quines són els canvis que produeix aquest personatge. És una pel·lícula que mostra la duresa de la vida d'una granja, i us prometo que, quan surts de la pel·lícula, no tens ganes de ser granger, perquè la vida és tan dura, tan claustrofòbica, t'obliga tantes coses que realment no es viure. Això és el que li va passar en el Pep. Vies amb una granja i vas viure això? Efectivament. No m'estranya, perquè realment és molt dur. Els animals que t'obliguen quedarien a tenir, que alimentar-los, donar els iaigües, ets atrapat, més atrapat que amb una botiga. Ja que els temps ja es clavitzats i que els hi treus de tot, com a mínim ho s'haurà d'alimentar. Però vull dir que no t'obligui d'alimentar-los. El que diguis és que això, en la granja, li obliga a una seta de coses que són curioses. Hem de trobar una altra manera de relacionar-nos amb els animals. A més a més passa. Una criatura li posa un cangur, però a 500 gallenes no. Però per què vols tenir 500 gallenes dintre d'un local? No em fa com a Blade Runner que agafen... No, no tu vull dir qualsevol persona, qualsevol persona. Què deies de Blade Runner? Que a Blade Runner són artificials als animals. Potser hem d'anar cap aquí. Perquè hi ha hagut pluja ácida, però és igual. Això seria una altra tema. La llet deu ser amb pols. De pols, no. Jo crec que és llet de pols, no? Díger, de pols mecànics. De pols. És una altra tema que mai... A Blade Runner ja sortia amb el tema del gos, que no sabíem si era de veritat o no. Per tant... Però com que es planteja el tema de la intel·ligència artificial, en moltes pel·lícules, el tema de la sensibilitat artificial, intel·ligència també, al cap i a la fi, perquè la sensibilitat no és una altra cosa que un tipus d'intel·ligència. Llavors ja entraríem també amb el tema de si els animals artificial també entrarien dintre d'aquesta categoria de gent que pateix. Per tant... S'ho estan mirant, això, eh? S'ho estan mirant. Tard o d'hora arribarem a coses... Que no em cabriaig vist. Doncs jo estic preparant que us apigué una nau interestelar per fotre el camp, perquè això no hi ha qui posi remei. No, perquè posaré... Mira, d'ajustament, uns universitaris de cara crec que era l'any que veu l'altre, llançaven una... una meva coet cap a l'espai. Vull dir, ho he sentit el matí. Xavals, han dit, com per desmentir el tema de que anar a l'espai no és pescar i de grans multinacionals... Potser ens podem associar amb ells. Una colla de 30, 40, 100 persones que fan el que els dona la gana i a part els comprem tots els productes. Bueno, després parlarem una miqueta d'Amazònia, no? Perquè he vist una pel·lícula que es diu així, Amazònia Inc. Bueno, també he sentit música de sou que no m'he explicat perquè no em feu massa cas. És que aquí fa tant de temps que no estava aquí a la taula de l'estudi, que estic tremolant. Ara et sents... L'ú de la nau especial li ha fet un documental que així tindràs diners. Per la... Una abertura. També, també. Tothom s'habitant que vulguin entrar dintre del viatge interstellar que posin una part. Perfecte. Si tornem a la pel·lícula, la pel·lícula em deia que mostra la duresa de la vida d'una granja i realment això queda molt clar allà de la pel·lícula. S'ha dit també, intentant valorar una mica la pel·lícula, que té una gran interpretació dels dos actors principals de la pel·lícula. Hi ha la lenta transformació del personatge principal. Se'ns presenta com un individu dolgut, solitari, enfadat. Però a la mesura que avança el film comprenem, sentim i justifiquem el seu comportament. I desitgem que sigui feliç. I per aconseguir-ho ens endurem compte que només ho pot aconseguir amb una persona. I això ja parlaríem del desenllàs de la pel·lícula. En qualsevol cas, és un film delicat que pot passar desapercebut, perquè no arribarà amb l'aureola dels premis i de la publicitat nord-americana de Hollywood. I per altra banda, que és una pel·lícula consellable i que ens ho de les estrelles la setmana que ve, que també vosaltres en parlareu de les altres que també fan, aquesta em semblaria una pel·lícula que es podia recomanar. Amb el seu original no sé com es deia, perquè aquest és el perfollet que ens enduràs. Goats on country. La mateixa, la mismíssima, que es diria en castellà, terra de Déu. Aquí és on està Déu, allà, en un altre lloc. Jo penso que és una pel·lícula interessant. Per què hem posat sou al començament del programa? Jo, si vols l'intro d'això. Perquè s'estrena sou 8. Vinga, vinga. Anem de camí ja. Quant patiment, no? L'has vist a tu? Jo l'he vist. A mi, partim de que a mi no em desagrada pas la saga. Si sé que és una saga, perquè hi ha saga, perquè són 8. De fet, aquí està traduïda com a sou 8, tot i que la pel·lícula el nom és Jigsaw, que vindria a ser afegir Jigsaw, que és el nom que he tingut sempre. Perquè el personatge protagonista, el nom que se li posa, com a, diguéssim, inspirador o sincèrio, com vulgueu vivir, és Jigsaw, que vol dir, trenca closques, un pudler en anglès. I en aquest cas, ell, jo crec que no faig spoilers, crec que és a la quarta pel·lícula Amor, i van parlar a 8n, però aquí torna, i com torna, aquesta és la gràcia, jo crec. Jo, partint de que soc bastant partida de la saga, i em sembla bastant interessant com una proposta entretinguda, i amb un subtex, jo crec que social i ètic, que és, jo crec que es pot parlar bastant del tema, en aquesta em va semblar bastant millor que la setena, perquè la setena, jo crec que ja era la gratuïtat total i, a més, el personatge que amulava aquest Jigsaw, no, o sigui, jo crec que va ser la més devastadora per les crítiques, i mira que és una saga que s'ha endut bastant mal les crítiques a partir de la tercera. I, jo en aquest cas la recomano, no diré massa, perquè justament la gràcia de tot és la història, d'aquí. O sigui, els Jigs que tenen, segueixen una pel·li entre les dues parts de la policia que intenten capturar aquest assassí, i l'altre, doncs el pròpia assassí, o qui sigui en aquest cas el que amuli els assassinats. A més, simplement que la ètica de la pel·lícula és un... A més, és una persona no sé, deu tenir potser uns 70 anys, 80, és un home que a la primera pel·lícula explica que li diagnostiquen un càncer i, a través de que el banc no li avala per fer el tractament, ell comença a identificar les persones que fan les coses per un... No, per exemple, per uns trets o capitalistes, o molt egocèntrics, o molt egoistes, inclús que han provocat morts a través de les seves decisions, doncs aquesta gent és la que, segons ell, no és que mereixi morir, sinó que mereix lluitar per la seva vida ja que anar amb el més d'altres, i el joc que plateja perquè això, al final són jocs, és que segueixi aquesta gent, la posa dins d'alguna sala tancada, i a partir d'aquí comença a fer jocs on aquests jocs, evidentment, són violents i sanguinaris, però, bàsicament, és aprendre a valorar la teva vida. O sigui, sempre hi ha l'opció, perquè és un joc, ja us diuen molts cops, és un joc sempre pots guanyar, és a dir, no estàs allà tancat, no? Per sempre. Per sempre, però sí que s'han de fer sacrificis com el que ha fet la gent al voltant del personatge en concret, amb la seva vida, o amb el que sigui. Entra una ètica de la justícia por mi mano, molts cops la policia deixa molts cops delinqüents o gens, o tot el de guante blanco, que es diu, deixant llibertat, quan en realitat per sovorns o per qualsevol cosa, i entre aquesta mena d'ètica, evidentment, és un extrem, com passa molt, amb altres gèners com la distúpia, sempre s'ha de fer un extrem, però el context d'allà, ja és nosaltres, aquí a Espanya hem experimentat molts cops de per què uns a la presó d'altres, o per què uns fa molts anys penes d'amor i altres a casa. Llavors, no sé, jo crec que és una saga que va començar bastant potent en quan aquest subtext ètic moral, que evidentment hi haurà opinions per tot, i en aquesta justament, en la buitena, surt una nova història, que és la gent que, dins de la pel·lícula, adora aquest personatge. És a dir, creu fermament en que aquesta és la solució, potser, que no està aprenent els polítics, els policies, i tots els braços de l'estat. Sí? I a partir d'aquí el... Ja està, és que estava aquí el Francesc. Però fins aquí, és que jo crec que aquesta pel·lícula és interessant pel qui li agradi sou, perquè d'altra banda, a part de que s'haurà de veure les altres sets, no és simmàs, és una pel·lícula molt altre tinguida, però ja està. No són independents, no són independents? No, no són independents, no. Enllegades a l'anterior. Tenen continuïtat? Tenen continuïtat, més que res, perquè evidentment la història es gira en un personatge que surt des de la primera, i... Bé, o sigui, la podries veure igualment, però hi ha girs que justament són respecte a les anteriors. I l'altre que volia comentar, i crec que la comentarem en grup, amb el Joan, és la Liga de Justícia, que bàsicament la nova pel·lícula de DC, de l'univers DC de còmics, que torna a estar dirigida per aquest Snyder, i, home, cal destacar la música de Daniel Mann, perquè realment, no sé, tu, Joan, però... A més d'aquestes pel·lícules que, com a mínim, hi ha un tractament sonori de la música que acompanya. Evidentment, es fan remakes, o, o, o inclús, ja no remakes sinó homenatges a les pel·lícules de, per exemple, del Superman original o d'altres personatges que surten músiques, bueno, que... No, Joan, no, això. Ara, la pel·lícula en sí, no. O sigui, la pel·lícula pot ser entretinguda, que és una mica el que busca aquest cine, però és el que comentàvem abans. Aquest cinema no és el de Marvel, que Marvel sempre s'ha... El seu un cinema més nou, vull dir, fa molt pocs anys que estan fent cinema, habitacions de Marvel al cinema, de fer que ja porta una llarga, llarguíssima trajectòria, i sempre s'ha mantingut en aquest espectre de... un personatge... o tan abroso, el personatge... tocat, el personatge que és molt profund i molt... que s'autoflagela, com podria ser Batman. En aquest cas, de fet, que sempre ha tingut aquest punt molt seriós, aquí, per exemple, incorpora un personatge que és Flash, que ja ho feia la sèrie de... de... a la sèrie de televisió, que vindria a ser com el personatge... bueno, el divertit, el que trenca una mica una pel·lícula que és tan seriosa, com podria haver sigut Batman, Superman, en aquesta, no sé tu, Joan, però aquest personatge que et sembla el que és el xaval jove que corre molt, diguéssim. Ja sé qui és el Flash, eh? Doncs, clar, és una... Potser el que més se'n parla, no? Vull dir, perquè als diaris se'n parla molt últimament, de l'actor... Sí, clar, és la... nova promesa, gent jove, i això, però... És una pel·lícula que hi ha de per si vol partir d'una cosa molt... massa seriosa, potser, que és el to que té sempre, però... Però jo crec que els gits que té a l'enemic que tenen és... és grotesque, és absurd, i un altre cop que em passa molt últimament, els grans personatges que agafen dels còmics, que són els grans... etamorits... etamorits, els personatges principals, no? Perquè són personatges enemics que són gigantins, són... és impossible de derrotar-los, i sobretot perquè en aquesta pel·lícula és una mica en la línia de Bola Drag que anem a buscar les voles de drag, i quan les ajuntem, tindré el desig final, i això serà el poder absolut, i, a part de Bola Drag, també és reviure gent, com passa durant la pel·lícula, i són una mena de allò que es podria dir el Deus Exmàquina, una mica en guió, que molts cops és un personatge que és tan, tan, tan, tan gegantí, i que han de reunir-se, que és la gràcia de la història, una lliga de la justícia per fer frona i el final, com el resolen, és aquelles pel·lícules que dius o és un fallo dels guionistes de no sé com acabar-ho, o si era així a l'entrada, ostres, potser això s'ha de cuidar una mica més. O sigui que no us ha agradat, vaja. A veure, el Paul ha dit que jo comentaria la pel·lícula i el que faré serà una confesió una confesió doble perquè realment la pel·lícula no mereix cap comentari. La primera confesió és per què vaig anar a veure la pel·lícula. No... No està en el meu registre anar a veure aquest tipus de pel·lícules, no és habitual que jo hi vagi, però diré que hi vaig anar per la simple raó, que vaig mirar la qualificació en el portal d'Internet, que és de referència pel Cinefils, com estava qualificada. I estava qualificada... A l'IMDB. Sí, a l'IMDB, com un 8,3. Tenint en compte que allò que el Ben Sant Duguet està qualificada amb un 8,2 vaig pensar que la cosa mereixeria la pena, però he vist que últimament hi ha moltes pel·lícules d'animació i tal que també estan qualificades com un 8,3. I he dit abans el del marketing i em sembla que això també està manipulat, perquè evidentment aquesta qualificació és excessiva per a tot aquest caos de pel·lícula. A més, vull dir que el Dani Elrman és un gran compositor i tot això, però no només amb aquesta pel·lícula, sinó que últimament amb moltes pel·lícules que veig i noto una excessiva utilització de la música i el Sò, una banda sonora i també una tronadora que a vegades no té res a veure. A mi em molesta moltíssim, em molesta moltíssim. Vull dir, no sé, sembla que és una moda, no sé, vull dir, que l'acció no pot avançar si no és a base d'aquests trons, d'aquests efectes de Sò. Vull dir, perquè el Sò ha millorat moltíssim, i llavors és com un juguet. És perfecte, i llavors és evident que els ciners són imatges i són sons, però és un ús exagerat, que jo penso que es n'hi anar moderant amb el temps, perquè és que no... Vull dir, tot aquest caos sonor no fa avançar la història, no et parla dels personatges, vull dir, estan ja simplement per aturdir l'espectador, no? Jo crec que igualment ja van aprendre i van escarmentar bastant de quan va passar el de Scodron Suicide, que és aquella pel·lícula que van estrenar amb el nou joc que era amb nous personatges, que venia a ser com la macarrada de fer, que es podien haver despontat, i a part que va ser una... És que és això, crec que allà m'he de veure, devia tenir com un dos, jo m'enfio més d'aquesta nota, però es van, per exemple, sobrepassar, no és que es sobrepassa, per veure el muntatge final, van haver-hi molts problemes amb el muntatge de la productora, el muntatge de DC, el van muntar una productora que normalment muntar trailers, és a dir, que la pel·lícula està tallada per tot arreu, està... És buida de contingut, i la van intentar omplir justament a comprant, com que és la Warner, comprant el màxim de drets possibles, que ja podien tenir ells, i van fer una banda sonora brutal, entre cometes, si tu llegeixes la llista, de animals, el rock més dur, a la clàssica, hi ha cuin, hi ha de tot, i ara què? Era per omplir. És la pel·lícula, no hi ha un moment, pràcticament, que no hi hagi música, però clar, és un farcit, és un farcit total, i en aquella pel·lícula, jo crec que ja van escarmantar, i... En aquesta, al final, hi ha, com tu, Gader dels Beatles, no? Sí, n'hi ha unes quantes de... En una versió, eh? Sí, sí, sí, sí. Això costa molt de drets, però aquestes productores, no crec que els importi gaire, és evident. Sí, sí. Tot el que aquesta no la recomanem. No, no, un absolut, perquè no ens podem refiar d'AMDB, ja, també. A veure, és un secretari. No tant, no hi ha partida. De d'altra manera, el que passa també, és el joc aquest, que diu allins, i a vegades, allà, a AMDB, el que fa és quan llencen una cosa, li posen allò, i quan veuen després que el públic, doncs, de dalt, així que l'unió d'aquí 3 mesos, la nota no és un 8,13, era un 8,4, sinó que s'ha baixat a 6,2. Va. Llavors jo parlava d'una segona confessió, vull dir, la faré curta, perquè veig que el temps va corrent, i és que tot això de... des d'ici i marvel i tal, jo no acabo d'entendre, perquè jo, quan llegia aquests TV, o quan era petit, era l'editorial Novaro de Mèxic. Perquè aquí a Espanya no estàvem prohibits als superherois, perquè ja n'hi havia un de superherois que estava en el pardo, no? I aleshores, vull dir, no volia competència. I aquests... el Batman i el Superman i tot això venien d'importació de Mèxic, de l'editorial Novaro, i llavors, a mi, no me'ls compraven, però sí que els compraven en el veí del replà, i ell me'ls passava, i jo, doncs, m'ho passava molt bé, amb Batman i Superman. Però jo, tota aquesta cosa de culte, l'Estan Lee i Marvel, i no sé què, vull dir, no... Això és l'altra, eh? Això és Marvel. Jo tampoc he entrat. Però és l'única cosa de gent jove. És una cosa de gent jove, i com que jo no soc jove, ja no és clar, vull dir, no hi puc entrar. Aleshores, vull dir, jo ja sé que tindrà un gran públic a aquesta pel·lícula, i que els agradarà molt, vull dir que sigui així, però a mi no m'arriba. Tu volies parlar de dos maneres, del Joaquim Fènix, que em sembla que t'agradaràs. O faràs tu? Passem la paraula al Pep. Jo vull parlar d'una pel·lícula que encara no se l'ha estrenat. És Zama. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula de Lucrecia Martel. Sí. És la quarta que ha fet aquesta... És l'Anavoda del García Martel. No és l'Anavoda del... com es diu, del escriptor aquest. No és aquesta l'Anavoda, és l'Anavoda del Peruà, vols dir? El Peruà, no, no, no. Aquesta és Argentina. Aquesta és Argentina. És Lucía Martel. Amb aquesta pel·lícula es va fer la inauguració del 24è festival de cinema independent de Barcelona, el CCCB, la setmana passada. L'alternativa. Jo crec que va ser un encert obrir el festival amb aquesta pel·lícula. Prèviament, havia llegit la novel·la. Està passada amb una novel·la. L'adaptació la ha fet la mateixa Lucrecia. D'Antonio Di Benedetto, que és una de les novel·les bones del segle passat. Important. Perquè el tema va molt més enllà de lo que és la història. I entrem amb un tema filosòfic del sentit de la vida de l'home, a la terra, etc. És una novel·la molt complerta de la que la Lucrecia fa una destilació molt interessant, s'apropia del que li interessa en ella, i ens la serveix amb unes imatges extraordinàries, una ambientació acuradíssima. Fins i tot hi ha trets del comportament. L'acció està situada a finals del segle XVIII, entre 1790-1799, en un lloc indefinit d'Uruguai. I tenim allà un funcionari de la corona espanyola que està al servei del governador de la plaça que està esperant inminentment els 10 anys que durarà la història, està esperant inminentment un trasllat que representa una millora que el porti a Buenos Aires i després a Mendoza, on hi ha la seva dona que l'està esperant i els seus fills. I el trasllat per diferents motius associats a la corona espanyola i la burocràcia que té. I després també hi ha les xifres dels espanyols desplaçats a Amèrica conqueridors o no. Es va dilatant amb el temps amb arbúcies, amb tota una sèrie d'artemanyes que li posen amb ell, que el conduixin fins al final, no poder aconseguir la reunió amb la seva família. Una pel·lícula que no, doctor, considera de obra mestra. Espero que sigui estrenada aviat perquè amb la seva producció igual que amb les altres tres anteriors de Lucrecia Martell, ja ha participat els germans al Modóvar i suposo que això facilitarà la distribució a Espanya, esperem. Quines són les anteriors? Va començar amb la Cienaga. Va seguir amb la nina santa, que és extraordinària. I després va continuar amb la mujer rubia, que ja és una història una mica més. I de fet, des d'aquesta fins aquí, ha estat nou anys sense... Bueno, sí, ha fet cinc guions i ens sembla un curmetratge. Vale. No tinc cap dubte en posar-la a l'alçada de la guirre de la Colla de Dios de Jerzo o Antonio Dos Mortes de Glover Rocha o Sui Hunters de Rui Guerra, com a referència de lo que és un cine llatí americà important. Molt bé, molt bé. No se la perdeu? Jo que vull que parlem. I després tenim aquí una pel·lícula que amb anglès té un títol molt bonic, que es diu You were never really here. Si és el divendres, estem en aquest divendres. Sí, que en realitat... És un vers de set sílabes. Preciós, preciós. En realitat, es diu, en realitat, nunca estuviste aquí. Això és la traducció que s'han empascat. És una pel·lícula de Line Ramsey. És una realitzadora britànica que ja té una carrera sòlida. És el que podríem dir una directora d'un cinema petit independent que risca amb els temes, però els fa d'una manera molt honesta i sense condicions, igual que cap programa. Llavors... Això ens agrada. Traspua, la fa molt recomanable. Molt bé, molt bé. La vam veure amb el Joan, suposo que també dirà la seva, perquè els dos ens va agradar. Tinc que dir que compta amb un treball interpretatiu la pel·lícula cell de Joaquim Fènix. Extraordinari. Li van donar el premi del millor actor festival de cants. I la pel·lícula també va tenir el premi el millor guió. Que els guiós és extraordinari. El guió és... Sí, jo la vull veure aquesta. És una peça rodona, sense fisures. Té una música de Johnny Gringwood que és molt bona. El que passa és que quan abans parlàveu de l'accés de... que això s'abusa una mica, aquí. És que està de moda, com deia el Paul. És veritat. I realment el que fot és fer-te entrar una mica amb una espècie d'ensopiment. O sigui, el cap comença a anar vibrant cap al davant, com aquests gossos que posaven abans de... Hi ha alguna cosa d'això. I no estàs per la pel·lícula. I li passo la paraula, Joan. No, jo suscric tot el que has dit i podem parlar de la pel·lícula que hem vist avui, no? Ah, bueno. Avui hem vist el sacrifici... el sacrifici d'un cierve sacri... Ai, ai, ai, ai. No feu espòiles, eh? No, cap ni on. O el que és el mateix. De Killin o de Sacred Deer. Bueno, aquesta és una pel·lícula de Jorgos, el grec, Jorgos Lantimos. Lantimos. La pel·lícula és de la que hi ha a la producció americana. La pel·lícula és americana. És americana. Amb actors americans. Collin Farrell, Nicole Kidman. Sí. Alicia Silverstone, aquest metí, la pista. El 24, em sembla, que la vau comentar. No, no, no, no, no. Va, va, de primer lloc. Collin, des de aquest metí. Aquí es va veure a Sitges. Ah, sí, efectivament. Bé, és una pel·lícula que té una factura extraordinària, és inquietant, té un guió molt bo del mateix Jorgos, té un tema que no és corrent, però potser el més interessant per mi és dos coses. Una, el tractament dels diàlegs, són uns diàlegs que sembla que no sigui el que toca en aquell moment, però resulta que sí, que és la forma, potser, més contundent de definir una societat. Estem parlant d'una gent que són metges d'un alt nivell adquisitiu, amb uns cotxes d'alta gama, 80.000 euros cada un, de Cincinnati, Ohio. Un de les lloges que són a Cincinnati. I què passa aquí? L'altre aspecte, un tractament fílmic, que és una meravella. Vull resaltar, perquè vull que em pari el Joan, que també hem compartit i crec que també li ha agradat moltíssim, però hi ha un punt, si la neu a veure, i és arran que amb un traveling, que es va moment lentament per acabar amb un picat, on hi ha... on hi ha... No gaire spoilers, eh? Sí, però ho vull dir per centrar, perquè m'ha semblat extraordinari el pla aquest. Però és un pla que ja posa en condicions a l'espectador per tot el que ha de venir. Que no és una pel·lícula fàcil, no és una pel·lícula per tothom, és una pel·lícula molt dura. És molt dura. És molt dura. És el que tens acostumats, el director, perquè Canino i Lengosta ja són... Sí, sí, sí. Denses, denses. Denses de pensar en una pel·lícula que no havia vist i que he recuperat aquesta setmana buscant allò més o menys ja a la xar. Fa gràcia, perquè no havia fet mai, però motivat per una persona que m'anava a dir, mira amb aquesta plataforma pel·lícules d'humor intel·ligent, tal qual, eh? I així a la xar. No va sortir una pel·lícula que segurament en poll i potser també vosaltres la recordeu, de fa uns anys, uns 3 o 4 anys, que va tenir la seva anomenada també a Sitges, que es diu Borgman. Ostres, Borgman. La conec, però no l'he vist. Hi havia sang, no? Jo tampoc l'he vist. Com? No hi havia... Hòstia, em sona. Em sona, em sona, Borgman. Però si sembla molt el que esteu dient, i el tipus de pel·lícules que fa aquest director grec, i el tipus de pel·lícules que fa el Haneke, no? Sí, per aquella pel·línia, una mica. Sí. Borgman... El Haneke, sobretot de, com es diu, allò de... Honey Games. De totes formes, a veure, el tractament fílmic no té res a veure amb Haneke. No. La història sí. La història sí. La història sí. Però el tractament, el tractament de George Haneke... És un altre. S'assembla molt més a cúbric del resplandor, per exemple. Sí. Té coses del resplandor. A mi m'ha recordat... pels diàlegs, i per les situacions m'ha recordat aquí que Ruiz Maki, i també està molt a la vora d'un cineàstic que a mi m'agrada moltíssim totes les seves pel·lícules que no és gaire conegut, que és el Tot Solons. El Tot Solons és una meravella. És un happiness. Sí, que fa molts anys que no fa cap pel·lícula nova. I m'ha recordat molt el to, perquè en el fons la pel·lícula, jo la veig, com una crítica a la societat americana, a la família americana que busca la perfecció, i que la perfecció sempre té dues cares. Per una banda pots arribar a ser una família perfecta, però això té una moneda de canvi aquí. Si arriba un error en aquesta perfecció aparent, ho pagues, i ho pagues molt car. D'una manera tremenda. Que té a veure amb la tragèdia grega i la catarsi i tot això. No en va, no debades, però jo crec que hi ha una altra cosa. Jo crec que hi ha una altra cosa. L'Àntimo és un especialista en literatura grega, perquè si no, tampoc s'hauria de fer aquests diàlegs. Són uns diàlegs que són perfectes, perquè són absurds, i són absurds perquè són perfectes. Perquè la comunicació entre persones pot arribar a ser absurda de tan bona comunicació. I els personatges estan dominats per un destí que està per sobre d'ells. I això és el que l'emparent té molt amb la tragèdia grega. Clar, clar. I no explicarem res més. No explicarem res més, gràcies. Però bueno, s'ha de tenir primer criteri cinefic, i després un bon estómac. Fas-te parlant d'estómac de madre? Sí, crec que sí. La comparen, però per mi no tenen res a veure. No és l'acces. Però potser són els plats forts de l'any, diguéssim. Vindria ser els plats forts de l'any, els dos, així com de propostes arriscades. Sí, ho estàvem comentant abans de venir, quan veníem, que si tu vas al IMDB i poses el trailer de... Hòstia, madre no, eh? De Quilling of a Secret Deer, llavors, per defecte, et surt el trailer de madre. Quan tu ja has vist el trailer de... També és un trailer castigat, perquè el de madre, que semblava que és una pel·li de... Hòstia, no ho sé, per secucions. No sé, és que quan he vist el trailer de madre ho he tret. No l'he volgut veure. Doncs jo diria que també ha de sortir per allà, per IMDB, això que fa de relacionar aquesta pel·lícula justícia de Borgman, perquè té molt a veure amb això que parleu. És un director holandès que es diu Alex Barmer-Dams, i la veritat és que, bueno, m'està recordant molt, també és el mateix que deia... Pep, vull dir, és Janeque, però no ho és. És a dir, és una altra cosa, completament diferent. I és un personatge que escola dintre d'una família, i no... No heu vist aquesta que dius tu. Hi ha una pel·lícula que ara m'agrado, que és el Joann Egenton, que és aquell seu lector, que ha fet director, és bastant... És una família que, de cop, van a un poble, a canvi d'un poble, ja ens es presenta un trailer, i van fer l'escola just, recordeu d'aquesta pel·lícula? I que va... El tio va començant a influir amb la parella, etcètera, etcètera. Sí, el Kevin Spacey. No sé si el Kevin Spacey. No me'n recordo qui és, ell, eh? Bueno, és que això és un gènere. Un personatge que entra amb una família, i l'all està bé, allà. Jo deia això. És Teorema. Teorema. Jo deia això en el sentit que, si heu vist el Cabo del Miedo, la famosa pel·lícula amb l'Àgui Negre, i després la versió de l'Escorcesi, o Vits Funny Games, i aquesta pel·lícula, que no m'agrada com es diu el títol, utilitzen és la mateixa gènere. A mi em passa que és un gènere que no m'acaba de treure, perquè tinc la sensació que, clar, jo... Però resulta molt. És molt resultant, però que sigui resultant no vol dir que m'agradi, és a dir, o a mi personalment que m'agradi. Perquè tinc la sensació que utilitza clichés molt... com molts sovats, molt utilitzats. A vegades sí. Però en el film de l'Antimos no hi ha cap cliché. Ni un amb l'Antimos tenim un guió... que està molt perfeccionat. Jo no li veig perfeccionat. Però, bueno, això és opinable. És que és l'anàlisi. Una cosa si et quedes amb el format, amb el que tu dius, amb el que tenen a veure o amb el que podíem veure com a temàtica, i que tenen d'anàlisi d'una realitat històrica, com ara esmentava el Joan, d'un recorregut històric, per exemple a Bórmel, jo he llegit un comentari, una crítica, un anàlisi sobre aquesta pel·lícula, que clar, el començament del comentari és un prolec, que diu que la societat americana, jo entenc que és l'estadounidenca, té la violència molt a flor de pell. Llavors, això tothom ho veu, i llavors fent pel·lícules, per exemple, veient com hi ha violència al carrer... I no només la nord-americana. És la societat humana. No té la violència. En principi ja ho tenen molt a flor de pell, i no se n'amaga en alguna forma. En canvi l'Europèa, amb la constra que està amb la capa de que tot ha de tenir un ordre, que tot ha d'anar bé, aquesta violència queda soterrada. A través d'aquestes pel·lícules que parlem, a través d'aquesta pel·lícula de Bórmel, el que miren de destacar és això, el que té a veure amb el conflicte que genera quan s'intenta tapar tot el que hi ha de violència i s'intradereix a arrumar. I en pel·lícula americana, Tormenta de Llo, va una mica també per aquí. Sí, i tant. I tant. I tant. També amb les recordades. Sí, sí, sí. Honestament, no li veig tant, penso que... Això és discutible. Però veig que no allarguem tant, perquè jo no li veig tant atac familiar com ell. Veig més atacs d'altres menes. A mi m'agrada el passionatge que li han madat el pare, i com ell s'ha de rebenjar-se. I com aquesta rebenja no és una rebenja, des del meu punt de vista, racional, sinó que utilitza elements absolutament irracionals o fantàstics o de bruxot. És a dir, una cosa que subta moltíssim al menjar-ne a mi i que em fa no creïble, és que aquest bruxot és capaç de fer unes bruxeries que són absolutament irracionals. L'espectador té molta potència, i quan et surti de cop i volta que es posi a sang als ulls és molt potent, té molta força. Però que tingui força, per mi, no vol dir que sigui creïble. Llavors, com que jo no m'acabo de creure que aquells bruxots sigui capaç de fer-ho fer amb un nano jove, em quedo fora. És a dir, que el guió és molt... Però com que està, per mi, farcit de cases d'aquestes, està constantment en coses d'aquestes. Ja parlàvem abans de venir aquí que no es va semblant al moment de la pel·lícula. Però és una ficció. Llavors, no podem... Mentre l'estava veient, pensava, per fi estàs veient una pel·lícula que no està basada en fets reals. Per què és una ficció? Perquè és com l'estranger d'Esgregues. Tampoc tu pots creure a tot allò dels deus que castiguen i tot això i tal. És un del·liguí. Però què passa? Ja no té mai d'agostos. És que el millor, el que li agradi més com una mica, intento més aproximar-me a la pel·lícula realista i que hi hagi una cosa justificada. O quan derives massa de cap a la imaginació. I clar, allà pots posar-hi tot, perquè si com que tot és per semblant, que pots posar que és que jo, que un nano pisci sang no m'hi podies fer, o qui diu això, dic qualsevol altra cosa. Llavors, és tant de imaginació que jo no hi entro. Però es fot una cosa, això. No hi entro. Jo, quan ponder-ho tant al guió, és perquè, per exemple, quan comença la pel·lícula, estem assistint a la mort d'un tio per negligència perquè han sortit de cuerga els metges. Sí. I surten del quiròfan, l'anesthesista i l'operador, i saps de què estan parlant, seriosament, amb un pla bestial. Estan parlant del rellotge que t'has comprat, quina profunditat, el meu 100 metres diu el meu 200. Això t'escolten el meu pare, que és una especialista de la crítica a la nulla sensibilitat que tenen. Però és que en aquell moment no està clar... Perquè estan més allà del bé i del mal. Però en aquell moment no està clar que ells sortint de l'operació aquesta representa que la mort s'ha produït fa temps, fa molt de temps. Quan el nano, aquells són amics i que es veuen i tot allò, ja fa mesos que es veuen amb aquell nano, que és el nano... No m'ho recordo, Albert. S'ha mort en aquell moment en la persona que a mi l'acusen de que ha de la matar. Per això. No és aquella escena. Però ja... Aquesta relació les pots fer després, però en aquell moment, quan comença aquesta escena, que ells parlen de l'ho de allò, però no és real que ells sortim de matar una persona i estiguin dient allò. Això no passa a la pel·lícula. No, no passa això. És a dir, el que passa és que ells venen d'operar, l'operació representa que ha anat bé i llavors ells, com tu podies parlar, ells parlen de la pel·lícula que has vist o de la novel·la que t'agrada o de la pintura que tu també has anat a la exposició i l'has vist parlant del rellotge perquè és del seu tema. Però no podem relacionar la mort que ja s'ha produït amb aquella escena. Això ha passat fa mesos. Però en certa manera sí que es pot relacionar. És una forma... Però hi ha uns metges que sortint d'operar poden parlar de qualsevol cosa. Si haguessin matat en algú, sí que podien estar afectats. Però si surten d'una operació que ha anat bé, no tenen per què poder parlar de qualsevol cosa, una pel·lícula. Podien parlar de la pel·lícula. Per tant, el que vull dir és que... Ja, no... Jo penso que no fa falta que estiguem d'acord. Penso que és molt interessant que hi hagi discrepants i matisos, però que a mi m'ha costat entrar amb la pel·lícula. Li he vist, per exemple, aquesta utilització dels nens que hi hagi una utilització tan... és tan forta. Això a mi personalment em fa mal perquè soc sensible amb això i per aquesta banda la pel·lícula no la recomanaria. Jo deixaria aquí... Em sembla que hi ha més o menys avis que més o menys... No patiu, per mi. No, és clar. És que t'hem deixat un temps molt cur. És que per parlar dels curs... Sintetitza. Ja us dic que no. Aquí està la clau del que jo volia dir. Aquí, amb la paraula que ha dit en Pol el cap i a la fi. Però vull afegir el que deia que jo sense haver vist la pel·lícula però sí que considero que una crítica a la insensibilització que es va produint paulatinament a mesura que es defensa la professionalitat és a dir, un professional de per si ja ha de ser insensible. Perquè, si no, se suposa que no pot fer bé la seva feina. Però bueno, parlant una mica del que deia a l'hora d'aquesta pel·lícula, jo crec que aquestes pel·lícules són tan dures, tan a l'arrell del patiment i de la violència, una mica van per aquí. Vull dir, com ens estem arribant a fer insensibles de tot. Perquè, com que veiem tantes imatges, com que veiem tantes coses... És que si ets sensible no fas la vida que ells fan, els personatges, impossible. Jo crec que és una de les temàtiques que fa el director. No tenen cap sensibilitat a la seva vida. Hi ha altres dues últimes, la de Can Inoi i la de Lengosta. Són personatges no pàl, però són personatges insensibles i que, si jo aquesta ja et digui, no l'he vist, però entenc que seguirà en la seva línia i que els personatges són... Heu vist l'Lengosta? Que parlen un llenguatge neutre. Exacte, exacte. Jo declaro aquí que fa molt de temps que jo no veig les notícies de la televisió. Jo em vaig adonar que no era capaç de veure-les. Perquè, clar, el van passant imatges, que es va dirigir automàticament de gent patint, de nens morint-se de gana, de la persona de les que han assassinat de manera diferent. I suposo que això ho ha de anar assimilant, mentre menges, un sopar o el que sigui. I jo vaig adonar-me que no. O n'hi ha insultants, així, perquè sí? Sí, això ja varia molt. Fa molt de temps que no em miro. Però de totes maneres, els informatius tenen també un desenvolupament narratiu, perquè comencen amb aquestes imatges que tu dius, però acaben amb els esports, amb els espectacles, fan un happy end. Sí, sí, sí, totalment, totalment. Això està molt estudiat. És tot un format. I jo tampoc veig els informatius de la nit, perquè em donin un resum del dia, però jo no suporto veure... I no per les rons que tu dius, sinó per una qüestió de saturació, no? I... I realment, clar, és que sí que volen insensibilitzar la gent a base a vegades d'acumulació. Sí senyor, d'acumulació. S'acumula tant d'informació. En tenim massa. Jo n'hi diria el teu, perquè si no, ni d'estem ni de presentar-ho. És molt fàcil. Parlar del colmetratge, en realitat, no hi ha cap diferència amb el que estem parlant. És veritat. Has distingit d'una manera molt arbitrària, i fins i tot hi ha gent que defensa. És que ara estic fent un curt. I ara, després, voldria fer una pel·lícula, dius. Què vol dir? Com l'impas, no? El curt fos la mate, el pas el professional. Sí, o com si el colmetratge fos una cosa inferior. Exacte. És que és exactament el mateix. També és veritat que aquí a Espanya el valor del curt està pels terres. Això, a Estats Units, existeix el curt matratgeista. I aquí... L'hora del curt matratge. Però sí que la vida més enllà de festivals, aquí a Espanya n'hi ha molt poca. A França, per exemple, hi ha molta vida del curt matratge. Una època en què es passaven, suposo que ho sabeu abans de la pel·lícula, alguns curt matratges. Això van fer igualment donar la temporada del cine baix de Sant Feliu, també. Jo, quan parlàvem amb el Xavi, que és el que ho porten, deia, és que, al final, per passar 4 anunciis de 1, pel·lis que no passaré, i centralitzats de Sant Feliu, doncs passo... o anuncis d'aquí, o... Si que jo tampoc voldria caure amb aquests tòpics, que s'han dit moltes vegades, és que es passava abans un curt matratge, abans, i que això sembla que sigui com la salvació de... No, no, no. M'ajuda. És que hi ha molts tòpics amb el món del curt matratge, que si un curt matratge és una de llogues a partir fins a 30 minuts o fins a 20, és que la gent es cansa molt de veure els curt matratges. No, un curt matratge és una obra, filmi, que és una obra audiovisual, exactament igual que les altres. Llavors, pot ser una obra extra i pot ser una porqueria, perquè no estela el coneixement... Hi ha coses que es poden dir en 10 minuts. Exacte. I altres que necessites una hora. És com el conte i la novel·la. Quantes vegades hem dit, i aquí es diu molt en aquest programa, és que aquesta pel·lícula es podia haver resoltat en 10 minuts, però el que passa és que amb la pel·lícula llarga, s'ha fet un negoci, i el curt matratge no ha entrat dintre d'aquesta manera, d'això de vendre. Llavors, em posiciono en aquest sentit ja només pel fet que el curt matratge no és comercial, i com que a mi és comercial, em tiren cap enrere, em posiciono a favor del curt matratge, perquè fa la impressió que puguis dir més coses, en principi també perquè ho veurà menjant, fins i tot, si voleu dir-ho així. És veritat que pot ser un motiu d'aprenentatge en una escola, perquè és més fàcil, en principi, fer una cosa de 10 minuts, i el quart d'hora queda d'una hora i mitja. Comences per aquí, però és que, el gran defensor del curt matratge, jo diria que Catalunya, Espanya, el món, sense que és l'Agustí Argelic, director de filmets de Badalona, jo diria, jo no conec ningú que conegui més el món del curt matratge, és que a mi el llarg matratge no m'interessa especialment. A part, fins i tot, per la vida que portem, hi ha alguna gent que pot veure el llarg matratge, però és que no tenim paciència, i a més, mai, jo me'n recordo quan la meva mare ens posava a veure una pel·lícula a la televisió, i llavors ella anava a rentar els plats, tornava, llavors parlava de no sé què, veia un trosset de la pel·lícula, i al final ja no, ja he vist la pel·lícula, diu, no, és que un llarg matratge es fica massa en la vida de les persones, vull dir, són dues hores que tu dius, una novel·la tens allà al llibre, la pots agafar quan vulguis, en el llarg matratge haurien de poder fer el mateix, jo no sé si vosaltres ho heu fet alguna vegada, però jo s'ha escandalitzat la gent quan i he dit, no, és que jo estava veient una pel·lícula, l'he tallat, hi ha hagut un altre dia, he tornat, he continuat veient-la, perquè la tenia en un DVD o en un format d'aquests comprimits o amb el que sigui, no? Es pot fer, però la gent no ho té massa clar, això, oi? A mi no m'agrada, perquè peus una mica tan oblides del que és potser. Però llavors un llibre l'hauríem de llegir d'una tirada, també. Quan em fan set minuts denúncies del problema el tinc a recordar. Clar. Això passa. Doncs per això mateix. Això mateix, un cormetratge, són això, 10 minuts. Ja està, no sé, jo he tornat a veure un cormetratge, del que us volia parlar, perquè teniu que ser de veure, si no el veuis ja, es diu el Casco de Júpiter, protagonitzat per la Marina Salas i, bueno, es podien parlar de molts cormetratges sense dir-ne que ara, i si recordeu algun, seria el moment de treure'ls, no? El programa que sigui una miqueta ferstiu, tot això, no? La Matanza del Port. Doncs això, el Casco de Júpiter, que està protagonitzat per la Marina Salas i el Quepa Junquera, que estic dient ara, com es diu el Quepa, el de 8 països bascos, el Carra, el Carra le Jalde, és un noi d'altar i d'altar, que toca el de jo. Imagina-te, és barres i altres coses. Bueno, el Carra le Jalde, que tot està ambientat amb un cementiri i de dia, més a més. Llavors, una història preciosa, on tots dos van a veure els seus familiars molts, ella, la jove, a la seva mare i ell, a la seva família. I de mica en mica vas descobrint que ha passat amb tots dos. Ella parla amb la seva mare, de manera més, allò li explica les coses del dia, viuen allà al cementiri, al tots dos, i és inevitable que al final facin una mica d'amistat. Està fet amb una sensibilitat. És que diu, és que dura el que ha de durar, arriba el punt que ha d'arribar i, llavors, et queda dintre del cap d'una manera tan profunda, la quina curmetratge seria el que més recordeu vosaltres? Que us ha quedat així, a la retina, a la madulla, a la neurona, aquella que ens queda, de vegades, en tants llocs metràs que veia. Parla del teu, home. La matança del por. La matança del por, explica, va. No, bueno, és una història amb l'Isaqui. Estàvem fent... L'Isaqui la Cuesta. Sí, l'Isaqui la Cuesta, es feia un curs de cinema, i li vaig portar un material que tenia jo rodat de Super 8. Li va interessar, i llavors va fer una simbiosis entre el material que li havia portat jo, que, bàsicament, era la darrera matança del por que es va produir el poble meu. Estàvem parlant de principis del 70, i després, unes imatges de les primeres... la primera campanya electoral, l'any 78. I llavors, ell va afegir perquè era estàvem al 2013, i hi havia la protesta a la plaça Catalunya, i... del 15M, i va afegir unes imatges que havia rotat ell, del 15M. Tot això, amb una beu a mof, que em va trucar un dia des de Girona per posar-ho de forma discontinua dins dels 10 minuts i 18 segons que dura el curs. I no es fa la impressió també moltes vegades, que pel·lícules més llarga... Està YouTube, eh? El podeu veure. Estarien fets com de cormetratges. Recordem una escena concreta, que dura com 5 minuts. Això és un cormetratge. Lligue-ho amb una altra. A vegades tenim un personatge que va lligant les diferents escenes, però... ni això de vegades. El cormetratge crec que està en l'essència. Recordem que els lumiers, els primers temps, es feien... Xaplint tot el que fa principis. El cormetratge és un cormetratge. La resta va ser una cosa afegida. El Xenandalu és un cormetratge. Un cormetratge, clar. Quins més. Xaplint tot. Xaplint tota la primera època, es podria dir que són... I el Guiton. I el Guiton. I que n'hi ha moltíssims i boníssims. Coses que duren 7 o 8 minuts, que són extraordinàries. És a dir, no... El Pep s'ha deixat dedicar a la matança del por que es va estrenar a Nova York en un festival de cine. I a Vilnius del Mar també. El Lissaki anava subratulant la pel·lícula... A l'avió. A l'avió. I es va estrenar a Nova York i llavors a Barcelona va tenir una estrena en el CCCB, a l'editori. I bé, què és una... L'altre dia el Francesc va parlar d'un curt de l'Esquelis i l'altre dia el vaig veure a l'alternativa. Un curt fantàstic, molt ben fotut. I més... De les flores. Vols dir, o quin? No. Organitzar-lo impossible era aquest. No ho recordo. Vaig estar a la clausura de l'alternativa, per cert, però no era una mica d'aquí. No era la clausura, però... El curt era... Organitzar-lo impossible. Bueno, jo us volia dir que la setmana que ve continuarem parlant de lo mateix. Perquè resulta... No només de cinemes sense condicions, sinó que resulta que el xicot que vindrà, que és el Martí Sanz, és un especialista i vol parlar de visions documentals. Ell és un professional de l'Odivisual de l'empresa Altervírio, amb una empresa seva, i s'ha dedicat tota la vida als documentals de cine i de vídeo. Des de l'any 2012, dirigeix el Forum Documental visions documentals que es projecten al cinema Girona. I, per tant, ens parlarà del mateix que estem parlant en aquest moment. Doncs fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Bona nit a tothom. Que veieu bons documentals, també. Bona nit.