Cinema sense condicions del 28/11/2017

Cinema sense condicions. Moltes gràcies. Molt bé. Què tal? Tens enropa? Pujo, pujo, pujo. Ara et sento, ara, ara. Doncs tornem a començar. Bona nit. Avui, com en tots els dimarts, estem aquí per parlar de cinema, que és el que ens agrada, i en Pol... Sí, sí, aquí estem fulets, eh? Avui sí que estem fulets. Però aviat ens acompanyaran. No passa res. El tema d'avui que seria sobre documentals, he interpretat jo, que em deia en Joan, i que la persona que ens en parlarà és una persona que ha fet documentals i que s'ha especialitat amb això, i té almenys força coneixement sobre aquest tema, i ens agradarà sentir-lo. Per ara nosaltres comencem, com fem cada dimarts, la primera part del programa la dediquem a pel·lícules que hagin vist últimament, o que estiguin en cartellera, o que ens hagin agradat, o quan se vol de les situacions que ens sigui interessant pel cinema. Jo he vist... Que has pogut anar a algun lloc? Sí, he vist dues pel·lícules molt diferents, però, bueno, interessants per a uns també diferents. Aprofita ara que no hi són, si vols el monòleg. A veure, he vist, he assassinat l'Aldoria Express, i he vist la llibreria de l'Isabel Cuchet. No sé si l'heu comentat ja. Doncs l'Aldoria Express jo crec que no, i la llibreria no em sona, la veritat. Però potser sí. La llibreria és una pel·lícula de l'Isabel Cuchet, la darrera que ella ha fet, és una pel·lícula interessant. A veure, jo diria que no és massa de l'estil de l'Isabel Cuchet, però sí que és amb quan els personatges són uns personatges solitaris, un pel diferent de la societat que els envolta, i amb això sí que és una constant amb ella, aquesta pel·lícula està basada en una novel·la d'un escritor anglès que jo no conec, però que es diu Penelope Fincheral, que va néixer als 16 i va morir el 2000, però va començar a escriure quan tenia 58 anys, i aquesta és una de les novel·les que va escriure, i es diu la llibreria, perquè ella va treballar un temps a la llibreria, una llibreria, i devia ser un tema que li semblava suggerent. Llavors, la història és una dona que és viu de fa fors anys, perquè el seu home ha mort a la Guerra Mundial, a la primera, imagino. Sí, que me la van explicar i jo crec que sí, que és de la primera. I llavors ella decideix, perquè li agrada llegir, perquè és una il·lusió de la seva vida, i muntar una llibreria amb un poblet relativament petit de la costa anglèsa, i la seva perseverança i la seva il·lusió pel tema fa que ella munti aquesta llibreria, sorprenentment, perquè el poble és petit i no troba masses complenses al voltant. Tot i així la monta, s'en surt, i després per diferents problemàtiques, problemes a la societat que l'envolta, té unes dificultats que no cal que expliqui, perquè jo explicaré tota la pel·lícula. A veure, què és el millor de la pel·lícula? La millor de la pel·lícula és la fotografia, l'ambientació i el to que li dona. És un to relativament cerè, de tardoc, és un to relativament melancòlic, tendre, i l'actriu... Es diu Mortimer, no?, l'actriu... Sí, ara no l'acrobo, ara la busco. Tu estàs parlant de la pel·lícula de l'Òscar del Coixet. Però si aprofitem per dir que al contrari d'una llibreria tot el so que s'ha escoltat de fons era que arribava tota la truqueta, tothom, tothom. És que hem tingut problemes de cotxe, de vegades ho sento, però no puguem arribar fins a... Hem pogut arrancar i no passa res. Bé, sí, és l'Emily Mortimer i la Patricia Clarkson, els tres principals, i el Vilnagi. A veure, ho fa molt bé els tres, molt bé. Consoleixen uns personatges que s'aguanten bé com a personatges, i malgrat que la pel·lícula en sí cal veure-la com un conte, més com una consistent realitat, però com a conte trist i com a conte melancòlic, sí que s'aguanta, perquè la descripció està molt ben feta. Per tant, jo sí que la sugeriria, perquè és una pel·lícula molt amable de veure, molt bonica, molt, molt bonica, d'un gran precisisme de fotografia, molt, molt bonica i molt delicada com a pel·lícula, i que la càmera està atenta tot l'entorn que descriu. I això és molt de greia, perquè està molt ben fet, això. I justament em van dir que potser dins de la cinematografia coixet era més anecdòtica com a pel·lícula, és a dir, tornar a pel·lícula més, potser. Sí, perquè ja t'ho dic, que jo la veuria com un conte, perquè com a guió no és del tot consistent, però com a conte, com a conte sí que s'aguanta. Jo el llibre no el conec, sí que no sé fins a quin punt és fidel al llibre d'aquesta escriptora, perquè no es conec a l'escriptora, tampoc. No ho sé, la fidelitat. Com a conte s'aguanta, com a realitat, molt menys. Algú de vosaltres que heu arribat ara l'heu vist? Sí. I tu, que me'n dius, Joan? No, ja em vaig parlar i... Ah, ja em vas parlar? Sí, no em va agradar gens. Ah, no, jo gens, no, això no ho diria jo. Avui que el Joan rebrà tot arreu, no? Ah, no. Sí, no, vull dir... Vam de la coixet, i en canvi, aquesta pel·lícula la vaig trobar... A veure, si no una gran pel·lícula, una pel·lícula seriosament treballada. Sí, sí. Sí, però vull dir, jo el que vaig veure és que el missatge que pretén vehicular... Ah, no sé cap missatge, jo pensava. Però bueno... Sí, bueno, hi ha un missatge que hi ha certa societat... Ah, jo crec que aquest missatge no és massa potent. No estima la cultura. No és massa potent. Perquè com a compte sí, però com a gaire res més, veus? Bueno, però és que... Jo penso que el que és la pel·lícula és aquest missatge. I aleshores, vehiculat amb aquell llenguatge que fa servir, que la crítica no és eficaç, i aleshores no sé a què ve, la pel·lícula, francament. Quina crítica, quina crítica, diu? La crítica que fa a una determinada societat. Ah, va, va, la crítica de la coixeta amb aquesta pel·lícula. Jo no sé si pretén... És a dir, és tant... Per això dic que és un conte de buenos i malos. I llavors, com que és un conte amb aquest... amb aquest tipus de context, penso que no té massa aspiració més que un conte. Descriure bonic. Bueno, si no té gaire aspiracions, ja... Ja m'està bé. Home, és que fer-ho bé tampoc és tan fàcil, eh? Fer-ho bé, qualsevol cosa és difícil. Sí, però la qüestió tècnica, avui dia, està... No, perquè el ritme està bé, d'aquesta pel·lícula. Per exemple, el ritme, la descripció, el personatge d'ella és un personatge laboradet, és un personatge ben explicat, i la dolenta de la pel·lícula també està molt ben descrita. És una dolenta una mica, si vols, és per pèntica. Sí, però un conte sempre és una mica així. O sigui, jo la defensa amb aquests temes. Mira que jo a la coixet no l'atendiria a defensar. Jo et vaig confessar més d'una vegada que he dit que a la coixet hi ha una o dues pel·lícules que em semblen extraordinàries. Jo, per exemple, m'he vist a 5.000, li he vist a 4 o 5 vegades, però a mesura també he de confessar, aquesta última no l'he vista, però a mesura que va tant el temps, he vist que anava reduint la seva pel·lícula. No, és menor, aquesta és la pel·lícula. No tenia tanta qualitat com aquestes, però a totes les maneres no la desplaçaries. Jo demano disculpes, tant a la Carme com al Pol, perquè per raons tècniques de comunicació, amb cotxes, etcètera, i de circulació, no hem pogut arribar a l'hora. I no sé, ignoro com que hem arribat tard, però avui s'hauria de dir que tenim un convidat especial. L'hem deixat molt bé. Però ell no ho ha sentit. Repetim, repetim. Tornem a començar. Perquè tothom se senti còmode. Vinga, doncs el Maçallom Artisan, que és el convidat d'avui, me l'han presentat com un professional de l'Odovisual, que tenia una empresa pròpia, que era Alter Video, i que s'ha dedicat tota la vida a realitzar i produir vídeos documentals, publicitaris i de creació. L'aliment dirigeix el fòrum documental que es passa del cinema Girona des del 2012, que es diu Visions Documentals. Però has de confessar també que när entrar a seu currículum bona nit Martí, i estem molt contents de que estiguis aquí, per tant, bona nit i saludem. Good night, Joan, en cantat d'Estan vosaltres. Doncs per anar a entrar al seu currículum, he vist que el senyor Martí Sans, aquest senyor que acaba de presentar-se i de saludant-se, ha fet moltíssimes, múltiples, múltiples activitats. Funda i dirigeix des del 1977, per tant fa temps, una distribuidora i llibreria, que es deia Casa Nostra, especialitzada en autoantiporitarisme. En el 1982 crea el Terbilho, aquesta empresa que veiem, primer dedicada a treballar pel medi educatiu i la justícia juvenil de depressions a través del Departament de Justícia de la Generalitat. L'empresa es converteix en el 1990 amb una productora i que realitza i produeix tota mena de vídeos. I ha col·laborat en diverses revistes com, per exemple, a Video Actualitat, dona classes i ha donat a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i de la Salle, publica llibres, com per exemple un sobre el tintint, que si no, tinc mal apuntat, es diu Grandezas y Miséries del mito que cumple 50 años. En fi, ja veieu, suposo que no cal que segueixi, que el senyor ha fet moltíssimes coses. I diverses, bé. I, a més a més, dirigeix que el fòrum d'aquest documental del cinema Girona, que es projecta cada dimarts, que primer dimarts de més en el cinema Girona, que es diu Visions Documentals. Com sempre, a la segona part del programa, aquest primer apart parlarem de les pel·lícules, com ha començat a fer-te al poble, com a Carme, parlarem com el convidat, i l'hi donarem veu, perquè ens pugui explicar que és exactament això de Visions Documentals, que és el que persegueix, quin èxit té, quins anys que fa, que és el 2012 que ho està fent, i les perspectives que té de futur, o les pròximes documentals que pensa presentar. Dit això, doncs, podem saltar, qualsevol de les persones que vulguin vist alguna pel·lícula, per aquesta primera part, no li peu a que el Martí Sants pugui explicar-nos. No, Carme, crec que volies comentar-la a l'Orient, no? Com vulgueu, sí. Jo he vist assassinat l'Orient Express, la pel·lícula del Ken Embranek. A veure, és una pel·lícula basada en una novel·la de la Cristi, que té aquest nom, i que la primera versió, bueno, no sé si és la primera, però jo la que he vista és l'úmet de l'any 74. Jo tinc una especial consideració per les novel·les de la Càrrega de Cristi. Les vaig llegir de jove, fa moltíssims anys, i quasi sento tendresa quan m'apareix quan se vol versió d'això. I, per tant, em feia gràcia veure el assassinat l'Orient després. A mi l'Alcina i l'Umet m'havia agradat molt. Alcina i l'Umet és un director de l'època de fer cine amb televisió, amb una televisió en creixement, i, per tant, encara aquesta pel·lícula d'una manera sensiblement diferent de com ho fa el Ken Embranek. El Ken Embranek, en canvi, és un director anglès especialitzat en fer versions del teatre de Xèspir, en Bèxit et trobo jo, i, per tant, ha agafat aquesta obra que té un punt de teatre, que és més clara amb la visió del cine de l'Umet. El cine de l'Umet fa una pel·lícula més claustrofòbica, passa amb un tren, l'Orient després, un tren que venava d'Estembul fins fa relativament poc, però anava d'Estembul fins a Periscalè, i era un tren aristocràtic pensat per gent d'una època que, de l'època, gent que viatxava. Llavors, en aquest tren es produeix un assassinat, i el detectiu que resolda el problema és el sempre de les novel·les, aquesta sèrie de novel·les de la teatre de Cristi, que és l'Èrcol Esparot. L'Èrcol Esparot, a la versió del cine de l'Umet, era el Finley, que feia una grandíssima versió del personatge, i aquí és el mateix Ken Embranek. La diferència entre aquestes dues, les similituds és que estan fetes per grans actors, les dues. Les dues, el joc de portar grandíssims actors. Les dues, el cine de l'Umet tenia l'Arber Finley, i després la Ingrid Berman tenia... Jo no me'l recordo, sincerament, no me'l recordo. Crec que l'he vista, però no me'l recordo. I el del Ken Embranek té un panel importantíssim. Fins i tot la Penelope Cruz. Que feia el paper que feia l'Ingrid Berman, que l'Ingrid Berman a la versió del cine de l'Umet va tenir un Òscar de secundària. Fa un grandíssim paper molt millor que jo crec que la Penelope Cruz. Les diferències. Aquí fa una pel·lícula que els exteriors, el tren té una para, perquè té un de neu. Exacte, no em sortia el nom. És una pel·lícula de neu i a Sant Daturà, suposo que és els Carpets, o un tros d'aquestes gires i l'Oslàvia, aquella banda d'allà. I, llavors, tota aquesta part de la pel·lícula el Ken Embranek fa preciosa, perquè fa un moviment de càmera, i ho fa molt espectacular cosa que el cine de l'Umet que tanca, tanca la gent, com el doce ombre simpiedat, però els tanca allà dintre per resoltar el problema. És una pel·lícula que es veu bé, és una pel·lícula que manté l'interès de l'espectador i que tots els sectors són uns primeríssims actors. Suposo que està aquí, que us he dirigit més i més per gent jove, que no hagi vist la delarció anterior, que no conegui la gata Cristi o no. No sé si està pensat en això, perquè realment el personatge que fa ella del seu arcle i l'arcle és puerot del cine, almenys no tenen res a veure. Però el del Ken Embranek l'oblideràs i el del cine de l'Umet no, jo crec. Molt bé, molt bé. Bueno, parlant-se'n, jo, si voleu, puc parlar molt de pressa d'una pel·lícula que es diu Anchor, amb anglès es diu Anchor & Hope, o sigui, ancla i esperança, i aquí l'entra de l'úbit no sé per què, terraferma, o potser sí que es pot explicar. És una pel·lícula del Carles Marquès Marcet. Carles Marcet és conegut sobretot pel seu primer armatratge de ficció, que era 10.000 km. Un excel·lent pel·lícula. Molt interessant. Que ens va agradar en general a tots, jo recordo que el pol li va agradar moltíssim. Avui tenim el pol darrere dels vidres ocupant el lloc del Francesc, i hem presentat als convidats que hi ha la Carme, que ja ha començat el programa, perquè nosaltres no hi érem, tenim en Joan Sardà, que estava a la dreta, i en Pep Armengol, que està a la continuació, en van a tard. De 1.000 km és una pel·lícula recomanable, que és una gran pel·lícula. Recordeu que hi havia la Natàlia Tena, que era coneguda per la seva participació a Joc de Trons, i David Verdaguer, un jove actor català de Girona de Teatre, que va guanyar al Premi Goya, el millor actor revelació, i els Premis Gaudí com el millor actor per aquesta pel·lícula, per 10.000 km. I arrel d'això, és un xicot que no ha parat de treballar, perquè ara el comentàvem és el que va fer Istiu del 1993, i n'ha fet moltes, ja van a moltíssimes pel·lícules. Terraferme, que és aquesta pel·lícula que està en cartellera en aquest moment, dirigida per Carles Marquès-Marcet, és curiós perquè recupera els dos actors, aquests, la Natàlia Tena com el David Verdaguer, però ja faig la Ona Chaplin, que com sabeu és la neta del Charles Chaplin, la filla de la generadora Chaplin, que també té un paper, que fa de mare de la Ona Chaplin. La Ona Chaplin potser no és tan coneguda, per tant, el grup de Joc de Trons. És la de Proyecto Lázaro. Exactament, és el que anava a dir, sí senyor. Jo anava a dir el mateix que tu, perquè sé que tu et va agradar molt. A mi confesso que sí que ha fet molta televisió, i no ha fet gaire cine, però jo recordo de manera destacada per la seva interpretació al Proyecto Lázaro, que em va sorprendre, molt favorablement, molt favorablement. Tant la pel·lícula com la interpretació d'ella, que és el que era destacablement, i és una pel·lícula de fa un any o un any i mig aproximada. En aquesta pel·lícula, amb la Dara, la Terra Firme, Terra Ferma, si alguna cosa destaca és la interpretació dels tres personatges, tant David Verdaguer com la Natàlia Tena com la Ona Chaplin, que igual que passava amb 10.000 km, allà on us en recordeu, una barreja d'idiomes, perquè la veritat era que ja estava a Estats Units, a l'altre està parlant amb l'anglès, amb castellà, amb català, i en aquí parlant, perquè representàvem la veritat tant a Londres, vinc amb un riu de la mateixa Londres, a un canal, i hi ha converses amb l'anglès, castellà, etcètera. La història aquí és dues dones homosexuals, que són parella, i que una d'elles vol ser mare. És una història ambientada a Londres, les dones viuen a un canal en un vaixell, i quan arriba Roger de Barcelona, que és el David Verdaguer, la parella li demana ajuda per ser mares. Després de 10.000 km, que és una pòlica que repeteixo, que val la pena veure si no la coneixeu, i val la pena recomanar les nostres oïdors, sembla com si Carles Marquès-Marcet repeteix amb aquests actors d'uns 30 anys com ell, per construir un nou relat generacional, on es qüestiona la model de família tradicional, i es qüestiona o es busca l'amor més enllà de la parella. Si alguna cosa sorpren de la pel·lícula, a més a mi em va sorprendre, potser el que més, és per la naturalitat amb què és tractada una relació a tres, que sembla inversamblant, sembla inverosímil, sembla que no t'ho creguis, i en canvi tal com està fet de la pel·lícula, i entres, te la creus, i creus que, a més a més, possiblement el millor que té la pel·lícula és aquesta naturalitat que allunya els protagonistes d'estereotips i proporciona autèntica realitat i profunditat en els personatges, perquè els parcells són consistents dels creus. Segurament un dels valors a destacar, per exemple, seria això que estic dient, és a dir, la química del trio protagonista i la seva naturalitat a l'hora de reflectir o retratar una situació inusual, gens habitual, i això crec honestament que ho aconsegueix plenament, absolutament. Però tot i que la pel·lícula, el meu entendre, és força interessant, no aconsegueix la brillantor, la potència, la qualitat o el resplendor que tenia 10.000 quilòmetres. Per tant, val la pena veure-la, però no trobareu els 10.000 quilòmetres. Jo no sé si vosaltres, algú de l'equip aquí, m'ha obtenit l'oportunitat de veure 13 dies d'octubre, passada per televisió. Jo sàpiga, per TV3. És una pel·lícula dirigida pel mateix ell, de fa un any, aproximadament un any i mig, que són els darrers dies el president companys, abans de ser... Ah, sí, jo sí que la veig. Em va agradar moltíssim. Vaig semblar que estava molt ben feta, molt ben realitzada, incluso molt ben interpretada als teus actors principals. No recordava que era d'aquest. Molt ben feta. Va la pena dir que va obtenir el premi gaudir a la millor pel·lícula per televisió, és amb Carlos Martínez fent de companys, que ho feia molt bé, molt bé, molt bé. Amb la clara segura que fent de Ramon a companys, i amb l'Òscar Muñoz fent de Ramon Colibri, que era el seu defensor militar d'ofici. El guió era boníssim, el guió era del Roger de Neys i el Fred Pérez Fargas, i el que mostra és que és un senyor que sap d'ofici, sap l'ofici, el domina l'ofici en alguna mesura, i llavors ni he documentat ni he descobert cosa que no sabia, que es veu aquest xicot abans de ser la pel·lícula d'ell, la primera seria a 10.000 km i la segona aquest telèfon, és un senyor que va treballar donant molt de temps com a muntador, com a editor de pel·lícules, de llar-matratges, té 23 treballes a les seves espatlles, i en conseqüència és un senyor que sap del que es porta entre mans. Per tant, jo la recomanaria sense pensar que és tan bona com... No, perquè arribar a aquell nivell, jo crec... ...que costa molt, costaria molt tenir una cosa tan bona. Un altre que vulgui parlar, explica el que ha vist. Bueno, jo volia parlar d'una pel·lícula que vam veure l'altre dia amb un passe de cinema Girona, que crec que és primícia el passe que té de Catalunya, es tracta d'El Amparo. El Amparo és una pel·lícula que està basada en fes reals venezolanes, i era presentada aquest any als Òscars com a pel·lícula estrangera per a Venezuela. Ah, perdó, el Goya, sí. Està bé. I és una briga que posa en imatges uns fets que van passar a 1989, finals de la década de les 80. La frontera entre Venezuela i Colòmbia, un grup de pescadors, de 16 pescadors, es van posar al riu Arauca per anar a pescar amb una zona que ells coneixien, i de forma soptada van ser atacats per un grup de militars que els van matar tots, em van matar 14, i es van salvar dos. Llavors aquests dos que es van salvar van poder arribar al poble, i allà de moment van ser retinguts per l'autoritat del poble, i llavors el problema que van tindre un problema molt sèrio és que naturalment els militars van donar la versió per la tele i per tots els mitjans de que havia nevatut un grup de guerrillerers perillósíssims. Llavors es posa de manifest tot una sèrie de manipulacions que comencen primer per oferir diners, per oferir posició, sempre que canviesin la versió real. Llavors hi ha la pel·lícula, explicada així podria semblar que estem parlant d'una pel·lícula panfletària, una mica a favor d'obra, no, és una pel·lícula, sobretot a mi em va semblar que era cin, allò. És a dir, està molt cuidat de la imatge, és una pel·lícula que vam tenir l'oportunitat perquè va estar allà al director de parlar amb ell, i em va dir que no li va dir, escolta, feliçito, perquè porto molts anys veient cine, i a mi aquesta pel·lícula m'ha recordat, des que viva a Mèxic, de Seinstein, fins a trair-me la cabeza de Alfredo García de San Pekingback. I em va dir, mira, i jo les he vist, les dos, te lo agradezco mucho el comentario, pero en todo caso me quedaría con la segunda, con una pel·lícula que he tenido en cuenta al hacer ésta. Que hi ha aquí destacable, perquè la pel·lícula em sembla que tindrem la sort presentant-la al Goya, que la veurem, val molt la pena veure-la quan l'estranyin aquí. Jo diria que hi ha dues coses, una, la mirada del director, i la paraula que treu dels actors. Són uns actors extraordinaris, ho vam comentar amb el Joan de la Sortida, és increïble. Ell va estar explicant el procés, o sigui, no està ben estudiant el guion, ells estaven allà vivint i convivint amb les dones, viudes, els fills orfans, etcètera, dels que havien matat. I d'aquesta forma es feien una idea de com era la vida i com era l'activitat i la seva forma de comportar-se. Després, per una altra banda, hi ha dos temes clau, i una és la defensa de la veritat, a càrrec dels dos sobrevivents, i la dignitat. És a dir, ells podien sortir-se envidjant-ne ben del problema, els altres ja estaven morts, i ja es havia fet de l'enterrament i tal, i bueno, pues... No, ells diuen, no, no, no. Nosaltres aquí hi ha un moment extraordinari, en què li ofereixen a una mare, li ofereixen diners, i diuen, què m'estàs oferint a mi? El meu fill, o no sé si era el fill o el marit, no és una vaca o un animal que se'n pugui pagar perquè se l'ha matat per accident. Llavors, aquestes dues coses, la veritat, la defensa de la veritat i la dignitat d'aquelles persones extraordinària, i llavors, això està molt ben reflectit amb l'aposta en escena. És a dir, hi ha uns primers plans extraordinaris, molt expressius, i sobretot va seguint molt la mirada dels actors. Els actors estan tan posats amb el tema, tant els que interpreten els pescadors, com els que interpreten la gent del poble que han sigut afectats per aquestes morts, que realment quedes amb la idea que sembla documental de tant real, extraordinària pel·lícula. Es diu, el títol és? El Amparo és el poble. El director és? Robert Calsadilla, la primera pel·lícula d'ell. Una cosa que estava comentant a partir, i és que també, quan tu ho deies o pensava, és una primera pel·lícula, i efectivament el tio s'ha volcat aquí, no dubto que deu ser un noi d'uns 32 anys, ens ho va dir, 32 anys, que deu portar 8 o 9 anys estudiant cinema i tal, però aquí sí. Va la dir una cosa, aquesta mateixa pel·lícula la van assajar abans, de forma molt diferent, com una obra de teatre. I la van estar treballant... Amb mateixos actors, això ajuda moltíssim. La obra de teatre, clar, llavors això els donarà una perspectiva, tot i que va tindre molta cura amb dir, escolteu, és l'esquelet, la obra de teatre. No té res a veure amb la pel·lícula, amb el que era la obra de teatre, perquè clar, la pel·lícula que haudeix d'exteriors, mentre és que la obra de teatre, amb aquest set, està belimitada. Jo aniria, en breu moment, si tenia una altra pel·lícula, intentar... Molt, molt rapidament complementaria el que ha dit el Pep, dient que el Roberto Calzedilla es va presentar, també, com un defensor dels drets humans, i venint de Venezuela va dir que no estava d'acord, ni amb el poder, ni amb l'oposició, perquè... Actuals? Sí, perquè tot era un drama, no? Vull dir que jo penso que cal destacar això. Ell va començar com actor, va participar a la obra de teatre, sobre l'Emparo, sobre aquest fet real, i després ha aixecat aquesta pel·lícula, que realment... dona que pensar, i que, com ha dit el Pep, és extraordinària. És viu allà, per això, viu allà. Sí, sí, sí. Aquí va estar també el director de fotografia, que ja han dit que la fotografia és interessantíssima, perquè, a més a més, és molt original i molt nova, i el director de fotografia, que es diu Michel, no sé què més, ara no me'n recordo, està vivint fa dos anys a Barcelona, i també va ser present en aquesta prestrena multitudinària, perquè realment el cine estava ple. I jo, la pel·lícula que volia parlar, vull dir també, sabem que el Martí segurament ens parlarà de documentals, doncs volia parlar d'una documental d'Estat Units, que es diu Chuck Norris contra el comunisme. Estic posat a temps, no? És d'ara? És d'ara, sí. Em sona molt de que fa temps que es parla d'aquest documental. És possible, és possible. No tinc aquí l'any que es va fer. És una producció de la PBS americana, el Public Broadcasting System, i es va presentar en el mini-put, en el CCCB, que és un festival anormal, que recull els millors programes de televisió que es presenten en l'input, que és un festival europeu. Mira, 2014. 2014, d'acord? Llavors és un documental de 56 minuts, i explica una història que, a veure, tothom que li interessa el cine li hauria d'encantar. La qüestió es refereix a l'època de la dictadura de Ceausesco a Romania, quan es va organitzar una xarxa clandestina de cintes de vídeo en ve a Quesa, per poder veure pel·lícules americanes, pel·lícules prohibides a Romania. Un tema que també ens assona, però allà es va viure d'una altra manera. Cal pensar que a la Romania de les Hores, només hi havia dues hores de televisió al dia, en blanc i negre, i que tot era propaganda del règim. És a dir, tot es basava en discursos de Ceausesco i en pel·lícules de propaganda. Aleshores, la gent tenia ganes de conèixer altres pel·lícules. Per exemple, hi ha un testimoni d'una senyora que després d'estar sotmes en aquest règim de pel·lícules de propaganda de Ceausesco, resulta que la primera pel·lícula occidental que va veure va ser l'últim tango en París. Ni més ni menys. La pobra senyora es va quedar al·lucinada, pensant que a Occident feia amb aquestes coses. Però, esclar, les que tenien més èxit eren les pel·lícules d'acció, el Chuck Norris, el Silvestre Stallone, el Bandam, i llavors els nanos jugaven a ser Chuck Norris, perquè es reunien a les cases, 20 persones, una dutzena de persones, per veure un vídeo d'una pel·lícula del Chuck Norris, per exemple, i llavors tot això no es podien comprar aparells de vídeo en el país, els compraven a Alemanya, els passaven clandestinament també per a la frontera, i va arribar a haver 10.000 aparells en el país, quan no es venien, tot de contravant, però el tio que va muntar tota la xarxa de cintes, al final eren 60.000 cintes que corrien per tot el país, i un gran negoci. Amb la curiositat que les cintes no estaven doblades, és a dir, estaven doblades sí, però per una senyora, que es deia Irina Nístor, i ella doblava tots els papers, tant si fossin masculins com femenins, i llavors, vull dir, ella es posava uns auriculars, posava la cinta amb anglès, i ella ho traduïa sobre, tots els diàlegs, i llavors hi va haver tanta demanda, perquè ella era la que traduïa pel règim, però llavors els clandestins també la van contractar, i llavors hi va haver tanta demanda que van haver d'aposar-hi un altre doblador, un senyor, que en aquest cas era un de la policia secreta, vull dir, que després ho van descobrir, és a dir, que fins i tot el fill de Xochesco demanava aquestes pel·lícules, però l'únic que no s'enventaràva va ser el Xochesco i la seva dona, perquè tots els membres de l'onomenclatura i tot això seguien aquesta xarxa clandestina, perquè ells aprenien el modo de vida occidental, i el que els agradava d'aquestes pel·lícules és per exemple veure un supermercat ple d'aliment, perquè amb això veien el que era la vida occident, i tot el que els mancava amb ells, perquè en els seus supermercats hi havia un kilo de cigrons, hi havia un kilo de farina i poca cosa. Jo he vist, a Rússia he vist, era una cosa molt trista. I llavors està molt ben explicat, ja dic amb testimonis de l'època, que parlen dels sentiments que tenien amb aquestes pel·lícules i de com funcionava tot, i aquí ho deixo i comencem. Molt bé. Passem ràpidament al pou. Ràpidament, molt ràpidament. Que expliqui el que dius. L'estrena, jo crec que d'aquesta setmana, que és Divendres, que és Coco, la nova pel·li de Pixar, que jo sé que aquí em veus que... me les veus sobre la pel·lícula, però... És de dibuixos animats. És... bueno, és animació, l'estil Pixar de Toy Story, tot aquestes... L'animació, jo crec que és una de les coses més bones que té la pel·lícula, perquè l'animació ja... arriba aquests moments, ja, de que sobrepassa, tota mena de 3D, i aquí ja sembla realisme pur de tots els escenaris. I és una pel·lícula, a veure, que ja s'ha d'anar a parlar molt, perquè fa molt de temps que s'està anunciant, però juga molt en això, justament, amb la música. Com la música mou les persones i mou els col·lectius, i en aquest cas, parla de Miguel, que és un xavalet de Mèxic, que vol dedicar-se la seva vida a la música, tot i que la seva família li prohibés, pel fet que un tatarà abuela es va enfadar amb el seu marit, perquè els va deixar a ella i a la seva filla, els va abandonar per dedicar-se la música. I ella el que fa és dedicar-se a... bueno, d'alguna forma màgica, entrar en el món dels morts, que ja sabeu que hi ha la cultura mexicana, però és bastant important, tot un trajecte que és bastant a l'inferno de Dante, perquè de fet, inclús el gos que surt es diu Dante. O sigui, hi ha molta referència a tots aquests temes. I és molt interessant, i una cosa que ràpidament que volia destacar és els temes que tracta, per exemple, que tot i ser aquestes pel·lícules infantils, perquè no ho són tant, tracta temes tan difícils, com la mort, l'Alzheimer, malalties, l'oblit i l'assassinat. És que a mi em va semblar com uns temes molt potents, però des d'una base molt alegre sempre aquest punt que té Pixar, que no és tan potser, i ara ja em veu gairebé del francès, que no és tan moralista, potser, vegades, com Disney, tot i que té aquesta mínima moralina final, potser, i ara ja us dic que potser sortiu amb una llagrimeta de la pel·lícula, això segur, i és molt interessant, és molt interessant com fa les cançons, o com Pixar com fa, normalment, que és el meck miker, que és el fez que m'importi, et preocupin, i m'arribin, i jo crec que ho aconsegueix molt, molt, molt bé. I un última punt, és que jo crec que és una pel·lícula que els deltonics no gaudiran, perquè és una pel·lícula d'uns colors, com ja ho puc imaginar amb el tema de Mèxic, és brutal, a part una petita coseta que surt allà, Frida Kahlo, per exemple. Ah, sí? Ja està. T'estan vivent? T'estan vivent, i jo personalment trobo que és una... Recomanable. Avui tenim aquí el convidat, deixem-li en vell la paraula, que ens expliqui el que vulgui, sobre visions documentals. Bueno, jo estava molt interessant sentir-vos, i no voldria ser menys i recomanar una pel·lícula també. Però recomanar, eh? El que passa és que no sé si toca, a mi m'hauria de recomanar una pel·lícula antiga. M'ha donat peu... Toc el que vulguis. Sí, perquè bueno, això està bé. Estaven parlant, venint cap aquí, de camí, al cine que es farà, doncs no trobem pel·lícules, que són molt remarcables, o que tinguin ganes de aconsellar-les, desgràcia de ment. Però la companya m'ha donat peu parlant del Cíndeg Lumet. El Cíndeg Lumet és un director que està molt bé, i jo voldria recomanar un llibre que té molt curiós, que és una espècie de memòries laborals, que es diu Com a fer pel·lícules. Però a pesar d'aquest títol, no és un llibre tècnic, és un llibre que el poden llegir quan s'ha volgut cinefil, i és molt interessant. I com molt bé ha dit, ell és un director de la generació de la televisió, que després va destacar per un cine d'acció, però molt claustrofòbic, molt tancat, és el que ha fet tarder de perros, príncep de la ciutat, serpico, etcètera. Té una pel·lícula que a mi m'agrada molt, que es diu Verdicto Final, i que la consello molt amb el Paul Newman i la Charlotte Rampling. El Paul Newman allà fa un paperàs. Fa un paperàs dels seus millors papers, de part d'ador, i a més estava amb una bona època, diguéssim, seva, amb el James Mason fent un paper de dolent, i és una pel·lícula que la consello molt. Dic això, jo no soc tan fan com tu de la Gata Cristi, però la meva mare s'havia llegit, que era una lectora de novel·la negra, compulsiva, s'ho ha llegit tot. No és massa novel·la negra de la Gata Cristi? No, però policia. Tindria que dir policia, perquè ella era la més perericoïna a Gata Cristi, i no era un paper de dolent. I el meu pare era del Magret, fins a últim moment portava els tres Magrets que li faltaven apuntats a la cartera, per si ens trobava per a ell. I jo no soc un especial fan d'aquesta pel·lícula de Orient Express, que és una pel·lícula molt 70, d'aquestes curals, que sortia molta gent. És molt comercial. És una de les més comercials de l'únic. Co-produccions que feien, surten molts actors coneguts fent un paper. És un paper d'origen. És un paper de fets. Sí, no és serguísmica. Perdona que et diguéssim que et diguéssiu això, però no volia que la gent se'n portés una idea del Sindel Lumet, que vegin veritat al final en comptes de l'Oriol Express. Dit d'això. També volia fer un matí sobre el que tu has dit, que jo estic donant classes no, jo no dono classes, res més lluny de mi, que ensenya res, diguéssim que jo soc una prenena encara, que pas que sí fa molts anys, bueno, jo vaig ser d'una quinta, diguéssim, que van ser els que van introduir el vídeo aquí, i llavors sí que vaig fer uns cursos de vídeo, que són els primers que es feien aquí a Catalunya, crec, a la salla Buenanova, i després vaig anar a l'issut de suits fotogràfics, però era el moment que, diguéssim, el vídeo amb un llenguatge molt maclojat, que el mitjàs, el mídios, el mensatge i tal, i si la imprent ens ha canviat, què passarà quan surti el vídeo? Es democratitzarà això, tal. Ara tot això queda obsolet amb l'internet, però en aquell moment era un moment que tot això estava molt en l'aire, i nosaltres vén fer un taller de vídeo que ens hem dedicat a fer aquesta espècie de postulat, i d'intentar ficar el vídeo a diferents llocs. Un d'ells va ser treballant amb el Departament de Justícia, que vam fer varios tallers, i volíem fer emissions pilotes a les presons, i televisions que es comuniquessin només entre presons, etcètera, diguéssim, coses que al final quasi s'acabaven ràpid, perquè ja sabem que les institucions no estan per gaire les innovacions. Dit això, passo a explicar-te una mica el que fem a visions documentals. Fa uns 5 anys, bueno, jo, i diguéssim, quasi tothom, segur que està aquesta taula, també se m'ha donat compte que el documental estava agafant importància molt, molt gran, i que precisament el més granat, jo, és el que penso, diguéssim, actualment la ficció va amb una mica enrere en les sales de cine, en canvi, curiosament, la ficció passada a la televisió, el més innovador de la ficció ara s'està donant en sèries de televisió, i en canvi, el documental, que era un gènere de greia televisiva, passada al cinema, i ara és impossible obrir un diari sense que hi hagi 10 documentals a Barcelona. Això, clar, és que ja tenim una edat, això és inconcebible, perquè abans que hi ha el Desencanto, i un any després, canció després, una guerra, i tots ens encantava, però vull dir, tardaves un any més, em tornava a veure un documental. Ara el documental s'extès molt, l'any que jo vaig començar, o potser l'any després, va ser el de Looking for, no sé què... Sí, per Sugar Baby. Sugar Baby, que va ser un èxit, era la pel·lícula... Sugar Man, va ser la pel·lícula més taquillera aquell any, aquí... Era extraordinària. A Barcelona, extraordinària. Però vull dir que es donava aquesta cosa, i em va semblar interessant fer un debat sobre el documental mateix. Diguéssim, una reflexió sobre el gènere, i que la cosa tireix en demà en aquest sentit. No ha sigut ben bé xins, perquè tots els projectes són vius, i al final el públic és el que mana, i al final, el que s'ha convertit, el projecte, és en veure documentals que toquin temes més o menys punyents, sempre fora del Main Street, sempre, diguéssim, les cultures del marge, coses que no han tingut difusió, que per nosaltres són de visió imprescindible, però que no s'han vist gens o s'han vist molt poc. I això és el que intentem fer, des de visions documentals, amb un... Diguéssim, no estem especialitzant res, però tirem cap a la cosa contracultural, libertària, la revisió crítica de la història, etcètera. Resent, aquest tipus de coses, no fem documentals sobre esports o superació, no sé, gent que puja del de l'Everés, que em sembla molt respectables i tal. Se'n tantem. I fem aquestes coses, i sobretot també el que ens interessa és ja no anar endavant ric, i crear espectadors crítics que puguin opinar, i anar a la contra, o a favor del que fem, etcètera. I amb això portem 5 anys, no sé si portarem molt més, perquè ja us imagineu tots els que esteu aquí, fer un documental cultural, un dia, entre setmana, en un cine a Barcelona, no és una cosa, diguéssim, que s'atompli la sala i tal. De totes formes, estem molt contents amb el seguiment que hem tingut, i tal com estan les sales del cine, va ser un dia normal, hi ha dos, tres persones i tal. I nosaltres, doncs, sempre hem arribat a quasi 300, tenim una mitja, potser, de 50, no ho sé, a vegades 20 i tal, no, no, n'hem anat fent i estem contents, estem contents. I jo els he de dir i ara venim amb cotxe, que no sempre els documentals que passem, a vegades estan inclús gratis, estàvem parlant del documental de Lúcio, que és un anarquista que fa una falsificació de diners tan ben feta que els propis Travelchecks, no sé quin és l'empresa que fa els Travelchecks, que el Txest manjat en banc on d'aquests va tindre a comprar-li les plaques, perquè allò era una cosa perfecta. Sí, el documental tracta d'això, és dels dos vascos que van ser els autors de l'última pel·lícula espanyola que va anar als Òscars, però que aquesta època només havien fet documentals, i el cine estava petat perquè venia a Lúcio i ho conec una mica i venia que a més l'has d'escriure amb carta, perquè no té internet ni mòbil ni d'aquestes coses, i va venir de París a presentar, i en canvi és una pel·lícula que el pots veure a TV3, a televisió espanyola, per do de carta. Vull dir que a vegades no és tant si has vist la pel·lícula o si tens accés, sinó el debat que pots generar i això... Clar, que m'he ingüissut la persona que l'ha fet i llavors això genera un debat perquè se li pregunten por directament, etcètera, no? A mi em sembla superinteressant. Vull dir, doncs, recomana'ns què faràs, què passaràs en el futur. Bueno, ara això ho fem el primer dimarts de cada mes, 11 passes l'any, és a dir, a la gos, me'l salto, i els pròxims que hi ha és una pel·lícula que serà el dimarts, en aquest cas no serà el primer de cada mes, perquè el primer dimarts de desembre o és festa o que hi ha un dia molt estrany, diguéssim, i allò ens anem al dimarts 12, i aquest dimarts 12 passem un documental que està molt bé de dos directors mallorquins que es diuen Paula Thorin i Marta Herrero. Normalment jo no puc passar coses de fora de Catalunya perquè no tenim pressupost per pagar viatges, però en aquest cas hem fet algunes coses i són gent que ve a Barcelona, en aquest cas han tingut la mabilitat de vindre a Barcelona, són gent que té petites subvencions per mostrar la seva obra, i llavors vindran a Barcelona a presentar-ho. És un documental que l'estrenem nosaltres a Catalunya, que ha vist en televisió, passarà posteriorment nostre, segurament a IB3, segur que hi ha IB3, i televisió espanyola que el tenia que comprar sembla que no està molt interessat amb la memòria històrica, amb l'actual gavinet, diguéssim, més aviat són memòries fòbicos, i no volen aquest tipus de coses. És una llàstia perquè és un documental formalment molt ben fet, que juga molt bé amb l'animació, que és una cosa complicada, amb un documental sobretot, que està molt ben resol des d'un punt de vista, i sobretot que tracta un tema interessantíssim, que no s'havia tractat mai, que es perpetuava de creuant fons angleses i espanyoles, que és els espies, diguéssim, que preparaven l'animació aliada d'Espanya. Quan els aliats es van donar a compte, pensem que aquella època els aliats en els russus i els americans, es van donar a compte que Franco era pràcticament un personatge de l'Ege, doncs van dir, això s'ha d'acabar, i també es va preparar, perquè sempre hi han 10 plans alternatius, la invasió d'Espanya, i ens van anar a fer una sèrie de gent espanyols, que eren exilats al nord d'Àfrica, la majoria és el Partit Comunista, i els van utilitzar com espies per preparar aquesta invasió, que al final els aliats es van donar a compte que això no anava enlloc, que el Franco ja els anava bé, i llavors es van deixar penjats. És terrible, perquè és una història, perquè tots sabem que la política internacional no és un joc de nens, i que tots els governs sent la seva gent d'oculta, i que les coses són molt brutes, diguéssim, els nivells molt amunt, però quan veus casos directament com aquests, estan molt ben explicats en noms i condoms, en la veritat que et posa els peus a punta. I, bueno, jo convido tothom que a l'interès aquest tema a que vingui, perquè més tindrem l'oportunitat de parlar amb aquests dos directors que han estat treballant aquest tema durant molt temps. I el pròxim documental que farem, ja estem parlant del Janet, del primer dimarts de Janet, és un documental també d'aquests que ens agrada passar a nosaltres, diguéssim, que no tenen difusió, que és un cas bastant curiós. És el pintor Robert Limós. El Robert Limós és un pintor, diguéssim, de nivell internacional, sempre està lligat a les venguardies. De fet, parteneixia amb un grup de catalans que van al Sojo, i que es deien els Caramazov, que hi ha un documental també molt interessant sobre això, que es diu el Caramazov, i que també el vam enstreure a nosaltres, a visions documentals, que per cert es reunien a casa d'un exilat il·lustre, que era el Fonseré, que també és un anarquista, diguéssim, un iconoclast, un personatge que li han rebut de tot arreu, perquè diu-lo que li roten, perdó, l'expressió, i que també l'hem passat al documental del Fonseré, molt interessant, que l'ha fet l'Albert Abril. I llavors, el Robert Llimós fa... sembla que el 2013, amb una platja a Brasil i tal, va haver-ho un ovni. Va haver-ho un ovni, i va estar com dos hores i mitja, no especifica ell ben bé si telepàticament o físicament ha d'intre la nau visitar la nau i tal. Clar, aquest tipus de relat, diguéssim, tu et pots veure programes d'aquests de quarto milenio i tal, ja saps de què va, no?, revistes de soterisme de... de baix nivell, diguéssim. Diu que el digui una persona com el Robert Llimós. És molt estrany, una persona, diguéssim, del món de la cultura, que és premi nacional dels plàstiques, que té una trajectòria bastant solvent, digui això, i clar, diguéssim, al redor seu s'ha fet el 8 absolut, els galeristes, perquè ell, a partir d'aquí, la seva obra ha canviat radicalment, per ell és una experiència total, segurament aquí ningú us creu que aquest senyor està amb una nau, jo almenys no. Bueno, em crec que ell ho ha viscut. Tindria que explicar què va passar, si va prendre algú brasil. També és veritat que... Tot és complex. És un país difícil d'això, diguéssim. Hi ha guàs, que hi ha moltes coses interessants, però també és veritat... Abans de la fe. Sí, també és veritat que estava passant un moment molt dolorós, aquest senyor, se li va morir un fill, un Marc, té un estat o el port, les Torres Màfres, que és un nen transpassant, un Marc, és el Marc de la vida, i tot això, diguéssim, li va produir una experiència tipomística, segurament a la de mitja, ho hagués vist a la Verge, ara veu Ofnis, però, bueno, que jo em crec el que li ha passat i jo el respecto, diguéssim. El que creus és que ell ho ha passat realment. Sí, jo em crec que ell ho ha passat realment. L'ú de que són Ofnis... Això és una altra cosa. Ni m'ho crec, ni m'ho deixo de creure, diguéssim. Amb ciències, si pots demostrar una cosa, la demostres. Si no continuo com a pregunta, per tant, jo tampoc seria categòric, amb què no. A mi m'estranyaria molt que vinguessin els Ofnis i connectessin precisament amb el Robert Limós, en comptes amb l'Obama i tal, però, bueno, diguéssim, jo no m'hi fico, diguéssim, amb això, no? Però jo trobo molt interessant, i sobretot el que trobo interessant no és que aquest senyor li hagi passat això, que em sembla curiós en el món de la cultura, que algú ja per això ja m'hi acosto, diguéssim, sinó el buit que s'ha fet posteriorment, perquè clar, la gent, diguéssim, mira cap a un altre cantor, els galeries no volen la seva obra, perquè aquest senyor només pinta extraterrestres, i, diguéssim, i clar, el tenien com a no figuratiu, i ara això no els agrada, no ven quadros, etcètera. S'havia fet un buit tan és així que el documental, que és un documental bastant correcte, diguéssim, una factura que pot passar a la tele, a tot arreu, doncs no ha sigut passant ni per TV3. I per això nosaltres li passem perquè... El documental l'ha fet ell, és seu? No, el documental l'ha fet un director que es diu José Antonio López. I és d'aquí? És d'aquí, és català, té una productora que es diu Sheridan Producciones, ja no el coneixies, una cosa molt petita, veràs, un documental, diguéssim, modest, no puja la nau, no fan feines especials, està fet amb entrevistes i tal, i està fet d'una manera, diguéssim, amb certa distància, no és que el documental entreim això, però exposa tot aquest tema. Jo trobo que és molt interessant, diguéssim, parlar d'això, i sobretot el buit que se li ha fet, diguéssim, denunciar aquest buit i denunciar aquesta cultura tan... diguéssim, llepefils, que no es poden treure els peus al plat, hi ha coses que es poden dir, que no, i qui treu els peus a la galleda, doncs no sé què. I això em fa riure i em fa una mica de ràbia, i llavors aquest documental, era carn de visions documentals, diguéssim, quan em vaig enterar que el del que havia passat al Llimós, que a més va vindre la presentació dels Caramazov, que ara hem passat a nosaltres, com us he dit, i li vaig dir, escolta, que jo vull passar això teu, perquè ho trobo molt interessant, i al final hem trobat un moment que ens n'anà bé tots, i això és el que passarem. Això és el Janet? El Janet, sí. Doncs ho trobo interessantíssim, escoltes, tant un documental com l'altre, doncs ens hem de apuntar les dades a la gent, i el primer dimarts de... saps el dia més o menys de Janet? Quin és el primer dimarts de Janet? El de desembre diu que no és el dia... El de desembre és el 12, perquè el primer, no sé si era un dia que fes festa, o no sé què passava. Sí, deu ser el 5. El dia, la setmana aquesta. Això, hi ha un pont, i el primer de Janet, doncs no ho sé, si és el 7 o el 8, o ho sento, vinc poc preparat. Sóc un mal vanador, ja ho veus. No ho trauré. Per això hi ha internet, per això hi ha internet. Clar, esclar, esclar, esclar. Es pot mirar... Sí, visions documentals, el Girona, i... Clar, i el primer dimarts de mes, fora del mes de desembre, que serà més tard. Sí, hi ha algun mes, que potser hi ha un o dos mesos a l'any, que depèn de l'any, perquè allò ens cau el dia de reis, o què, no sé què. A quina hora és? A les 8 del vespre, sempre. A les 8 fem la pel·lícula, que normalment són pel·lícules documentals, que són versions que poden anar des dels 52 minuts, que és l'hora televisiva, fins als 90 minuts, perquè, a més, allí, no. Algú que fa un documental, o que té les dues versions, la de cine, que dura 87 i tal, i nosaltres agafem la de cine, i pensem que és millor. Però, i després hi ha el debat... Què dura el debat, més o menys? Bueno, dura el que dura, diguéssim. Ja, ja. Això depèn de... També de les persones, del públic, i tal. Hi ha debats que s'enallarguen més, hi ha debats que continuen despos al bar de la cantonada, hi ha debats que s'acaben ràpidets, perquè, clar, que hi ha poca gent... Ho haurem de canviar el dia de missió del programa, perquè és que és el dimarts i la mateixa hora, eh? Vull dir, jo... Jo hauríem d'anar a veure aquests documentals, i potser gravar el programa i no fer-lo en directe. On torns? Una proposta. Amb allà en directe. Estan al debat. Ho haurem d'estudiar-ho, ja en com ho fem. Amb tot això, estem més o menys... No sé si hi ha més preguntes que voleu fer, estem arribant a l'hora, i us podem avançar que la setmana que ve, com fem sempre, sabem ja el tema que tocarem, i qui el farà? El farà el Pep, Pep Parmengol, que està aquí al meu costat, i, a més a més, ell s'ha treballat, per passar de Sant Pèkinpa. Vols dir alguna cosa sobre el tema, o prefereixes deixar-ho per no? No, ho deixo per la setmana que ve, però no s'ho perdeu, perquè Pèkinpa que són dels grans, eh? Per això l'ha triat. T'agrada més Pèkinpa que els directors clàssics del Western? No. Perquè tu s'hauries preferiries... A mi m'agrada bastant que era la cabeza d'Alfredo Arcia, que tu l'has mencionat, i sí, m'agrada Pèkinpa, però trobo que passen els anys sobre Pèkinpa, d'una manera diferent que sobre... l'ombre que m'atua a Libertivalans, per exemple. Ja, ja. És el que dèiem. És un clàssic, i amb els anys guanya el gros fort, i no passa de moda. En canvi, el Pèkinpa, amb el que tenia de modern, és més fàcil que em balleixi. I m'agrada molt, i li he fet moltes coses. I ara, si ets un petit, teniu que dir-nos bon anit. Gràcies per venir a ajudar-nos a participar i a donar tota aquesta informació que t'has donat. Et convidem a que vinguis un altre dia quan vulguis i que volem seguir parlant del que vulguis. Moltes gràcies. Bona nit. Bona nit. Ai, volia entrar. Espècia. Gràcies.