Cinema sense condicions del 5/12/2017

... Cinema sense condicions. ... Mama, take this bad job for me cause I can't use it anymore ... Hola, bon vespre. Si avui és dimarts i és les 8 del vespre, això és Cinema Sense Condicions i estem tocant les portes del cel, les portes del cel del cinema i de la vida. No que no heavens door. Per què? Perquè avui tenim el Pepper Mangol, col·laborador habitual. Bona nit. Il·lustrat, il·lustrat, il·lustrat. Molt il·lustrat. I tertulia insignia d'aquest programa, com tots, els que hi ha, i que ens veia parlar de Sant Pèkingpa. Hem escoltat aquesta cançó de Bob Dylan, el que la canta no sembla Bob Dylan, sembla més aviat Eric Clapton, però bueno, és igual. La vida i el cinema és així. La vida té condicions, però el cinema no, aquí no en tenim. És veritat, abans és que estàvem mirant la cançó, i ara estic veient tots els comentaris que diuen, aquest no és el Bob Dylan. Són aquestes coses que passen a internet. Cada dia passen coses, però avui estem en el programa amb en Pol, el qual ja heu sentit. Tenim aquí dos sex symbols, el Pol amb les patilles, i el Pep amb la barba. Això anirà molt bé. Ens complementem. Avui els titulars no hi són, perquè hi ha el pont, i llavors han marxat cap a Europa, però estem els becaris. Pol sembla que tu també ets becari, oi? No ho sé, i quan nosaltres vam arribar tu ja hi eres, però em sembla que tots són becaris, oi? Sí, sí, tots. Molt bé, estem trucant al cel, al cel del cinema, al paradís, i quan passi una hora ja hi haurem entrat. Hi haurèm entrat amb Pèc impà, amb totes les pel·lícules que hem vist, amb els nostres comentaris, i amb les nostres tertúlies. Recordem que el dimarts passat va estar aquí amb nosaltres, el Martí Sants, de visions documentals del cinema Girona, que dimarts que ve, havia de ser avui, però també pel pont s'ha canviat, presentarà la pel·lícula El documental Espies en l'Arena. Molt recomanat. És un documental que ens coincideix amb el programa, els primers dimarts de cada mes, però ho recomanem molt. També volem tenir un record per Carles Santos, que ens ha deixat el músic, el músic que també era cineasta, que tenia una obra cinematogràfica de curs molt interessant, i que va estar sempre en l'abanguarda, i que va col·laborar especialment amb les pel·lícules del Pere Portavella, com a músic, com a compositor, i, en molts casos, també com a co-gironista. Ja he sabut que Pere Portavella sempre vol guionistes que no siguin del món del cine, i Santos, que venia... era un virtuós del piano de la música clàssica, des del seu Vinerós Natal, on també ha mort, la coneixença del Santos amb el Brossa, va fer que es dediqués a la música contemporània, va ser tot un pioner en el nostre país de la música contemporània, i va fer una gran obra sempre a l'abanguarda, en molts camps, sobretot en el teatre musical, tant original, tu podies estar en la sintonia dels Santos o no, tu podies estar en la seva onda d'humor, però sempre se li ha de reconèixer que va ser un home fidel a l'abanguarda i un artista total. També dimarts que ve el dia XII, el que havia de ser l'inauguració de l'exposició de Joan Brossa al Macba, que no es va fer en el seu moment rose左 de dos gos al Museu, es convertirà en un homenatge a Carles Santos en la progetció de 4 Curs dels seus i d'una semencia de Pomp de Barsovia de Pere Portavella en la quals,1000 Cs des de Portàel de l'Àngel, dirigia el seu gleichzeitig de música al carrer. Serà un homenatge molt bonic, els convidem a tots a ens�ir, fer tribut Carles Santos. Nosaltres ho serem allà o estarem aquí, perquè també ens coincideix amb el programa. Però bé, és això que continuem endavant. I llavors, com que el Pep després ha de parlar de Pèkimpa, jo voldria saber si has de parlar d'alguna pel·lícula abans. No, havia pensat que portessis el tema. Tampoc he vist res remarcable. Home, la que has vist avui és per parlar-ne. És la bolsa de Canís, que es veuis? Sí. I què? Comencem per aquí, aviam. És molt important. Gràcies al pol per donar-nos peu. Sí. Pol, mira, et diré el comentari que he fet a l'arriba a casa. Li he dit a l'Anna, la meva dona, si algú et diu, dius, escolta, voldries vindre a veure la bolsa de Caníques? Sobretot, surt immediatament en piració contrària. Ostres, tant. Sí, és un crim, sí, és una rel·lícula. Hi ha un escrit de... Jo diria que és un escrit del Luis Buñuel, quan estava a la residència d'estudiants a Madrid. I l'escrit aquest és Buster contra la infecció sentimental. I això va donar títol a un quadern d'anagrama, que era això, Buster Keaton, contra la infecció sentimental. Vull dir, aquesta pel·lícula desgraciada que hem vist d'aquest matí, de la Bolsa de Caníques, és això, és la infecció sentimental. És una pel·lícula que agradarà molt a la gent que vulgui anar al cine i a fer l'alegrimeta, però és una pel·lícula que no pot agradar a ningú que li agradi el cinema. Vull dir, és un... Em costa molt de poder dir alguna cosa bona, podria dir que està molt bien ambientada, que els actors fan el que poden per salvar aquella cosa, però és una cosa absolutament infumable. És un fet real. Dos germans van passar una sèrie de perills quan la Segona Guerra Mundial, dos germans joveus francesos, que es diuen Jofo, que surten al final de la pel·lícula, ara que deuen tenir gairebé 90 anys pobret. I la seva família va patir el fet de ser joveus durant l'ocupació nazi, i llavors van sortir cap a la zona lliure on estava el Mariscal Petén, que van sortir de Hitler i anar a Petén també. Vull dir, són ganes. Vull dir, el guió més convencional que hi ha al cine, del personatge, en aquest cas són dos, que tenen un objectiu, en aquest cas seria salvar la vida, i que en aquest camí els hi passa tota una sèrie d'entrevans. Però contacte, tot explicat, amb una mala pata, que és realment de vergonya aliena. Vull dir, no, jo no vull dir res més sobre la pel·lícula, perquè, a més, la gent se'n tirarà a sobre, perquè hi haurà molta gent que els agrada. Sí, és una pel·lícula que et pot atrapar... Per sobre el tema, potser. ...per la intoxicació sentimental que té. És a vegades aquest cine que és històric gairebé, o que potser és més semblant a... és nazisme i és com pel·lícules que per bé o per mal t'han d'agradar. Mira, és una pel·lícula però jove, però francesa, però iglesia catòlica. És que sí. És curiós que una pel·lícula de joveus, les úniques llovances que hi ha en una religió, siguin dues que hi ha en la pel·lícula i a la religió catòlica. És a dir, els joveus no parlen mai de la seva religió, mai. Però hi ha dos capellans i un gairebé visba que ajuden en aquests nens. És a dir, és que no arribes a entendre. Potser és el discurs que es busca o no. Evident. Sí, naturalment. És que és una pel·lícula per analitzar-la. Si la pots tornar a veure, si realment el cost ho aguanta, i la poguessis analitzar, veuries tot l'espós i tots els problemes històrics que han tingut els francesos des de la Segona Guerra Mundial. És a dir, hi ha la resistència, hi ha el col·laboracionisme, hi ha la religió, hi ha la manera de viure dels francesos, tot, tot, tot. Vull dir, encantadora pel públic francès, que és el que busca. Però... No em diràs que són d'aquestes pel·lícules que han vingut aquí ara, no? Suposo que sí. Suposo que haurà triomfat allà, sí. A més, és un remake d'un altre pel·lícola que el Jack Dwellong va fer a l'any 75. Com es deia? Igual. En sac de vi, sí, sí, sí. El Jack Dwellong és un cineasta bastant interessant, una mica irregular, però que justament ha basat la seva carrera en pel·lícules de gent jove, d'adolescents i així. I llavors aquest tema l'inava com en ell el dit. Però ara sembla ser que... Vull dir, la producció aquesta és molt rica, perquè hi ha molts personatges, hi ha moltes localitzacions, hi ha... Ja et dic, l'ambientació és molt acurada. Menys en un detall, els pentinats de les protagonistes, que no t'ho creus ni boig, que aquelles senyores es pentinessin així als anys 40. I és absolutament increïble, vull dir. No sé, hi ha una noia jove que va pentinada com als anys 60, vull dir, però és una cosa... És una avançada en el seu temps. Una avançada en el seu temps, però que no cola, que no cola perquè totes les extras van pentinades com les senyores dels anys 40, i en canvi, aquella va amb una... amb una cavallera rosa al vent, com si fos la Joan Baez rosa, vull dir, una cosa absolutament tremenda. I la mare dels nens va amb un pentinat, que, bueno, si allò, aquella senyora, a terra, en ple any 45 a França, vull dir, és que la crema en per bruixa, vull dir, és que no... impossible de creure. No sé si heu tingut una ocasió de veure l'ombre del corazon de hierro, Osona, que també de nazisme, evidentment no té una França. Jo no l'hi visc. Però què va semblar, perquè clar, també parlem molt... Era una altra història. És molt dura. I venia d'una novel·la molt bona. Aquí ja no ho heu controlat. No d'un llibre pastelet. No, no, perquè em referia a que molts cops, evidentment, el tema, si hi ha un transfons, és la Segona Guerra Mundial, el nazisme, però clar, és com tractes, això. A vegades també ens hem trobat de com es tracta aquí la Guerra Civil, de més lateral, o més ja, Guerra Civil, no? I jo, per exemple, hi ha una pel·lícula que no sé si la podem arribar a comentar aquí, perquè no recordo quan es va estrenar, perquè potser es va estrenar l'estiu. Abans de l'estiu? Sí, o potser després, sí. Més o menys. Que la vaig veure com a l'estiu i potser no teníem programa, però ara m'ha vingut el cap dels tractaments, a vegades de temes així, com que no sé res d'aquesta pel·lícula que està comentant, no sé si realment es mostra com a tal, a Guerra o si es mostra com a tal, el nazisme, com podria passar en aquesta pel·lícula. En absolut, només interessa la història dels nens. És intimista, eh? Exactament. És un context mal explicat. Hi ha quatre exteriors amb tren i prou. O sigui, la gent que tingui una mica el cap al procés històric... Bueno, hi pot haver gent que tingui el cap al procés històric, però que es deixi vencer per la llagrimeta. És això, vull dir, avui en la preestrana hi havia crítics que estaven amb el naz Montany Amunt, perquè no s'aguantaven la llagrimeta, i en canvi hi havia gent com nosaltres que estaven desesperats. Però tu ets un tio dur perquè vas anar a Coco i no vas plorar. I tu ets un tio dur. Sí, és clar que sóc un tio dur, però és que ja ho porta a l'edat també, vull dir, no sé. És que Coco, vull dir, jo si tingués un fill li diria Coco, és caca. Vull dir, és que és així, és el slogan que tinc. Vull dir, no puc suportar aquestes coses. A més, he vist crítiques de Coco que totes diuen el mateix. Què diuen? Vull dir, què és que li dicten, què és que els dicten o què? Diuen que respecten molt la cultura mexicana. Ah, bueno, aquí ja no m'hi poso, perquè tampoc la domino, però... Però, escolta, jo quan... No estem parlant de Disney, no estem parlant de... Bueno, la marca Pixar i què? És que no sé, vull dir... A veure, jo vaig sentir la primera cançó de Coco, i ja m'hagués anat del cine. Perquè allò no tenia res de mexicar. I llavors, tu lligeixes els diaris, i he lligit més d'una vegada i diuen... No, és que el personatge està inspirat en Jorge Negrete i Pedro Aguilar. I dius, bueno, aquesta gent ha escoltat mai a Jorge Negrete. Ho han escoltat mai a Miguel Azeves Mejía, ho han escoltat mai a Lola Beltrán, ho han escoltat mai a Xabela Vargas, que, bueno, treuen a la fria de Carlos, però no treuen a la Xabela Vargas. Clar. Si haguessin de fer el torrente mexicano, de treure tothom, no ho sé. Però és que jo no veig que la pel·lícula respecti la cultura mexicana de cap manera. Allò és una visió americana i s'ha acabat. I, a més, vull dir, a veure, què, vull dir, tot s'acaba amb la família, no? Bé, a veure, és discutible el que parlen allà, perquè no només és la família, el principi, és el problema, al final, és el problema perquè... Hi ha un problema, el que em va estranyar és que hi hagués un problema en la família. Bueno, no només un, sinó el problema originari. Normalment no es posa en pel·lícules de nens, en pel·lícules infantils. Però esclar, com que ja deia amb l'altre dia que no hi ha pel·lícules infantils, que ara són pel·lícules familiars, és clar, vull dir, hi ha d'haver temes que també agraden als pares o als avis que porten als nens a veure aquestes coses. Jo trobo que en la línia d'Inside Out, del revés, jo trobo que és una pel·lícula bastant densa per un nen. O sigui, si Inside Out ja... No sé si la teniu al cap, quina és? No l'he vist. És que va guanyar l'Òscar. Jo és que era la primera pel·lícula de Pixar que veia, ho sento molt, vull dir, però jo... Sí, sí, vull dir, és que no estic jo avasat en aquestes coses. Vull dir, i llavors, una cosa que vull dir, que no me la callaré, el John Lasseter, l'amo de Pixar, està també acusat de abusos sexuals amb aquesta campanya de... de puritanisme que hi ha, no? I resulta que fa pel·lícules que idealitzen la família. És a dir, no m'estranya gens, perquè la gent que idealitza la família és una gent pervertida. Vull dir, ho sento molt pel senyor Lasseter, que no el conec ni ganes, però vull dir, és que és això. Ah, i anava a fer una broma del que es guardi la Pixar. Bueno, és que el nom aquest en català té... Vés a saber... Bé, pel... alguna polèmica més? Bueno, crec que la polèmica sortirà entre els dos, ara. Però que és el viatge, que segurament... El Pep també la va veure, eh? Sí, no ens ho vam veure en el cine, però al final sí. Estàvem tots... El Joan em va dir que tu hi eres, també. Jo hi era, sí, sí. Bé, comencem pel revés, perquè jo crec que començarem per l'udolent. Jo no dic que sigui una gran dissenya de pel·lícula, però em va semblar interessant. Sí que és veritat que és un tema que no tinc un domini de l'ira, el cinema de l'ira, jo que he vist com la majoria de gent, les clàssiques. Però a partir d'aquí... M'interessa més, jo crec, que la visió més... que em tenté més negativa, potser, aviam. Perquè sé que tu que em vas dir, ostres, a mi no m'ha semblat tan... Mira, a veure, és una pel·lícula que barreja el biòpic polític amb un arrot movi, perquè es tracta de dos senyors oposats políticament des dels segles, que fan un viatge junts, un viatge que dura una hora o una cosa així, però que s'allarga per motius precisament polítics, perquè estan sent monitoritzats pel que sembla. Jo no sé si això és veritat, perquè la pel·lícula, en un principi, diu que imagina que havia passat, per tant, si ho imagines, que no estaven monitoritzats. És una cosa... Secrets d'estat, no? Potser, no sé. Si al final el que estan intervenint és que els catalans no ho han dit. I el que es diu és que els catalans no es facin unes coses diferents en aquelles escoltes. Llavors, no? Estem parlant... Hi ha el Blèr, hi ha Escòcia i Irlanda, no? I, en aquest cas, jo imagino que... La qüestió és que ells són Escòcia per iniciar les converses de pau entre els unionistes protestants que li diuen a I am Paisley, que és el líder dels unionistes protestants, que li diuen a I am Paisley, suposo que li diuen a I am Paisley perquè és cap allà, no per cap més altra cosa, perquè no somareix que ningú li digui a I am Paisley. I a I am Paisley, no? Resulta que ha d'anar a fer la festa del seu 50... 50 aniversari de casament. Que a mi això sí que és veritat que al principi de la pel·lícula entra molt en calçador, és molt estrany. Hem de fer una reunió que és de les més importants de la dècada. Exacte, i precisament la col·loquem aquest dia. I precisament és el dia que ell ha de celebrar. Exacte. I hi ha un gac a la pel·lícula, un gac involuntari, que a mi és el que més em va agradar, que és el fill de l'I am Paisley, l'I am Paisley Junior, i li diu, pare, jo no puc estar a la teva festa, no a la teva festa, a la festa dels seus pares del 50 aniversari, perquè estic per la causa i em quedo aquí a Escòcia. És brillantíssima, aquella escena la voldria jo retallar de la pel·lícula i tenir-la, perquè és un gac imbècil. Un fill, no vulgui anar a la celebració del 50 aniversari perquè ha d'assistir en una reunió de pau. Una immolació política. És... O s'ho han inventat a la pel·lícula, o aquest tio és idiota. No, però és que a més està marxant el seu pare, quan en realitat saben que fins que ell no tornin, no seguiran la deliberació. Evident. I per això, precisament, el detonant de la història és que, com que hi ha temes de problemes de la pió, hem d'adalentar. Funciona així, no? Sí, sí. No sé què és allò on estan reunits. Fa molt temps. I llavors hi ha... I llavors havien d'anar amb un aeroport, però han d'anar a l'aeroport de Dinburg, en comptes del que... Em sembla que havien d'anar a Glasgow, i han d'anar al de Dinburg... Això feres desvia? Bé, sí. Bàsicament és... han d'avançar la marxa de l'alien, que és polític, un joc polític que... Va, doncs compartim el viatge per poder parlar en privat. Per trencar el gel. A mi, Pol, em va semblar aquesta pel·lícula un cant a la classe política, a la classe dominant, i un oblid absolut, absolut de la resta del poble, o dels pobles, en qüestió. A mi em sembla que existessis el flashback, no? Llavors, dins d'una mica de la pel·lícula que està circuncit a aquest viatge, home, podries posar una mica una referència a que el que estan dirigint aquells dos representants d'una de les posicions, al regre, hi ha una gent que bateix, una gent que té unes vides, unes dècades de lluita, uns morts, no? A mi m'agradaria que hi hagués aquest més històric o biòpics, que potser... depèn de la direcció, de que fem context o no, fem flashbacks, fem una història al principi de tot el que ha passat, o simplement presentem els personatges perquè la gent ja coneix a Blair, però potser no coneixen els altres, que són els protagonistes, i a vegades peca de massa subtil, o massa extrema, extravagant, una pel·lícula d'aquest tema, a mi hi ha una de Ken Loach, l'agenda oculta, que ens sembla una pel·lícula, però és que no té res a veure. Molt ferma. També és sobre el conflictament. No, però em refereixo al tractament, no? Clar. Vull dir, perquè els nostres ullens ho vegin clar, és una pel·lícula l'estil de The Queen, o l'estil de la dama de Ferro, el biòpic i llavors vull dir allà a The Queen encara hi ha una mica del poble, perquè és clar, hi ha la reacció al decès de la Lady D, no? Però, per exemple, l'altre que he dit, a la de la Thatcher, el poble, bueno, hi ha les vagues dels miners, però... Clar, però qui és algú més intimista, jo crec, no? Que busquen justament que els dos personatges estan tancats. De fet, és un to el que va fer David Cronemberg amb Cosmópolis, és com tanquem un personatge en aquest cas dos en un cotxe... i aquest row movie és una mica estrany, perquè no és ben bé un row movie, o és perquè es va movent, però no és... l'únic potser allò que així... que els escaparen, potser el bosc, no? És el més important, probablement. I perquè la gasolinera és un gag, totalment, aquella gasolinera, aquí, i de fet, em va recordar molt el gat de la gasolinera recitar a la Bíblia, quan Sabasti son record del Samuel L. Jackson a Bullfiction. Aquesta mena de gag m'estàs posant un personatge molt histrionic, potser. Sí, és una pel·lícula que treu de molts llocs i que fa una mena de... de... de col·laix, de situacions i coses així, no ho sé. Tu deies que no coneixies gaire el conflicte irlandès, o així... No, de cinema, eh? No, de cinema, eh? En cinema. No, però... No, però és clar, vull dir, nosaltres som d'una altra generació i vull dir, per exemple, en Allam Paisley és que fa 50 anys que l'aguantem en aquest paio, eh? I llavors, que ens fotin dues hores de pel·lícula amb el paio aquest, vull dir, i hi ha alguna cosa, eh? Vull dir, en el mitjel McGuinness no el coneixíem tant, perquè en aquella època estava a la clandestinitat, i el mateix, l'altre, qui és l'altre, aquell que li prohibia la beua a la televisió, l'altre del Sim Fein, no em surt el nom. Qui també surt allà, el de la barba? El de la barba i les ulleres, vull dir, bueno... És com una mica el... que sembla que sigui la figura d'un advocat, no? Gairebé, estem parlant d'aquest personatge, que gairebé li amaguen que... Ai, mira, que s'han desviat. Sí, és l'assessor, sí. Gerri Adams. No ho sé, jo recordo en els anys 60 que el conflicte es personalitzava per una banda, ania en Paisley, i per l'altra banda, en Bernadet Devlin, que era una lluitadora que, per cert, és un personatge que ha desaparegut, sembla ser que està amagada a Irlanda, i que no... Va ser molt popular, molt famosa en els anys 60, i llavors era... Una postura molt combativa, la deia. Els dos Pols, vull dir, Bernadet Devlin, era la catòlica, i favorable a la reunió d'Irlanda del Nord amb la República d'Irlanda, i en Paisley era el que estava a favor del govern britànic, i de que l'Ulster continués sota l'Egi de... de l'Imperi, diguéssim, no? Per dir-ho així, si és que ho podem dir. I m'ha fet gràcia també com encarnaven el personatge del Blair, no? Com un pringat total. El recordava bastant el ric dels joves. El ric del ric, el... Ja. Aquell personatge com una mica... Bueno, el Blair tampoc... Tampoc és que es mereixi més, perquè, hòstia, el Blair, quan va sortir, era l'esperança de l'Esquerra, i, bueno, ens va fotre ben bé, perquè el primer que va fer va ser fer-se una foto amb la família, que deies, bueno, és que aquest tio, el que vol és sortir a l'Ola, no? No pas... No pas ser... el defensor dels treballadors, que era el que havia de fer, si ell era del partit laborista, no? Però, com que va fer unes polítiques tan de dretes, que va acabar com va acabar, amb el trio de les azores, o un quartet, perquè també hi havia el portugès aquell, o sigui que, en fi... Alguna més? O passem al senyor Sam? Passem a Música, i anem cap a Sam Peck, en pa. Aviam, ara, si... si en sortem, eh? Sempre anem... Sí, això és el públic de Votdila. Ja el conec. Ja el conec. El Votdila em va ser una gran banda senyora, eh? De Peck d'Arret en llibertat. Aquest és l'Erich Club, teniu? Però, aquí... Aquí... Votdila en els 30 anys d'aniversari. Ah, vale. Sí, però el que toca la guitarra és l'Erich Club. Aquest, aquest. El del sol. Ja, m'acabeu. Un composible. És el... el mà lenta. Ara sí, ara sí, que és el Robert Zimmerman. Màlia Votdila. Esperem que truqui a les portes i a les donarem page en el te. És el Robert Zimmerman. Molt bé. Quan vulguis, Peck i Pa Estebo. Molt bé, doncs aquesta nit parlarem de... per mi, un dels grans directors de cinema de l'Oest americà, Sam Peck i Pa. El cinema de l'Oest ha sigut sempre una mica el referent que ha servit als grans autors de cinema americà per explicar una mica la seva història, una mica com més el poble americà, les seves lluites, les seves discrepàncies, les seves misèries, i també la seva part més èpica, valorosa, etcètera. Tots els valors, les qualitats i els seus contraris estan a dintre del que és l'univers del western. Si ens fixem, la major part de grans directors americans han fet alguna incursió en el territori western i altres han fet pel·lícules als anys 50-60 que han estat dins de la tradició de cinema negre, però en realitat, l'esquema que estan fent servir és el pròpia del western clàssic. Llavors tenim els referents inicials, com poden ser Joan Ford, Howard Hawks, Antoni Mann, ja més cap aquí tindríem a Joan Houston, Otto Breminger, etcètera. Sant Pèkinpa neix l'any 1925, un 25 de febrer, i diuen que va néixer sota una muntanya que es deia precisament Pèkinpa, a Califòrnia. Va morir el 28 de desembre, aviat farà 33 anys de la seva mort, de 1984 als 59 anys d'una aturada cardíaca. Pèkinpa va tenir un entorn familiar en què l'avi, el pare i el germà eren tots dedicats a la carrera de juristes. Llavors hi va haver sempre una llibertat perquè una gent que militàvem tots el partit democràtic, hi havia una llibertat d'espressió dins de casa, però hi havia un rigor una mica apollat amb les lleis. I una de les coses que sempre va destacar el Sant Pèkinpa amb l'aplicació del seu codi ètic és que la veritat sempre tenia matisos. No és mai una cosa unidireccional i concreta i absoluta. Això és important perquè estem parlant que es convertirà en un dels grans directors de cinema de l'Oest i si pensem en el cinema de l'Oest, una de les primeres coses que recordarem ja des de joves és que i qui són els bons, i qui són els dolents? És a dir, hi havia sempre la dualitat bons dolents. Això no passa amb el cinema de Pèkinpa. En el cinema de Pèkinpa els bons tenen les seves esquerdes, les seves escletxes, i els dolents també tenen el seu codi d'honor. Llavors aquesta és una diferència i una evolució molt important quan a vegades es diu sí, Pèkinpa em va recollir la tradició dels grans directors. Efectivament, com és lògic, Pèkinpa va veure dels clàssics. Jo enforço sobretot amb Liberti Valens, amb tota la tira de pel·lícules que va fer. Ell són presents amb l'imaginari de Sant Pèkinpa. Però cuidado, Pèkinpa repren això i va molt més enllà des del meu punt de vista. Ell va començar fent d'escriptor i de la ciutatura va passar cap als guions. El primer guió li va costar tres mesos i després els feien 8 hores, segons diu ell. Es va exercitar amb això i va ser un guionista molt reconegut de sèries de televisió. El fet de fer guionista de tele el va portar a posar-se amb la direcció i va dirigir algun d'aquests guions. El seu pas important va ser quan va conèixer el director de cinema Don Sill, que el va introduir com actor en una pel·lícula molt interessant, de fet és un clàssit de cinema terror, que és la invasió de los ladrones de cuerpos 1954. Dintre dels trets, una mica del caràcter de Sant Pèkinpa, abans d'entrar a la seva obra, jo voldria ressaltar que s'aconeix com hipocondríac, romàntic, lluitador, sensible, que volia i valorava molt la veritat, la rigorositat, la llei altad, l'amistat, la generositat, i no soportava la imbècilitat, la incompetència, la falsetat, la petulància. Dintre dels seus modos operandi, comptava, a partir de quan s'acabava el treball del dia, era molt important el whisky i desgraciatament per ell, més tard, la coca. Eren estimulants, junts amb una vitamina que es deia B12, que també s'injectava de tant en tant per... B12 no és bo del perro? No, per augmentar una mica. Ja ho què dius, perquè aquí és el que es fan els vegans per allò que no treuen de la terra. Estava dintre del seu menú de estimulants. Hi havia una cosa, quan ell ja estava dintre del camp del cinema mactiu, que, una mica com a defensa i pantalla, davant de la crítica, i també de tots els que anaven a fer-li entrevistes i això, ell deia, jo sóc una bona puta, d'on de me manden, vull de una patada. Això era una forma de cobrir-se ell. En realitat és un home que, exceptuant la primera pel·lícula, i ara hi entrem a dintre de la seva obra, la seva primera pel·lícula va ser de Daily Companions, companyeros mortals. Amb aquesta pel·lícula ell va aprendre que, si et poses amb una pel·lícula, perquè tens ganes de dirigir i donen la oportunitat, però no pots controlar algú, et pots trobar com amb aquesta pel·lícula es va trobar, que va tenir que agafar el Brian Cady, la Maiora Nojara, que eren els protagonistes principals, i quan estaven interpretant els lleis. Escolta, en lloc de dir el que diu el Guion, dieu això perquè és insoportable els diàlegs del guion. Tot això, més que li van canviar absolutament el pla final, que era un pla pec impact, que el van convertir amb tot el contrari, va fer que gairebé ell estés sempre reticent a considerar la seva tot i que la va signar, i sempre s'ha considerat la primera pel·lícula de pec impact. Però, a partir d'aquí ell va dir, no, a partir d'ara hi ha pres una cosa molt important, el guió serà meu, i fins al final. I, com que a més a més, era un reputadíssim guionista, realment encara que va tindre sempre guionistes que van col·laborar, o eren la part principal del guió de les seves pel·lícules, ell sempre va intervindre amb tots els guions de les pel·lícules que va fer, sempre, més o menys. A vegades, més que menys, i fins i tot a vegades va posar el títol del guionista per posar-lo, però el mateix guionista deia, no, si jo al final d'aquí de l'home no he quedat res. Bé. Era un tio dur, doncs, o no? Era un tio dur de tractar? Era un tio difícil perquè era molt exigent. Era molt exigent amb la feina. Allà amb ells no se li passava res, o sigui, un tio es podia emborratxar amb ell la nit abans i el dia següent enviar-li una nota i dir no vengo perquè ayer me'nborratxé. I ell agafava i trucava-lo fins a l'una del migdia i a partir d'aquesta hora enviar-li un recado dient que estava despedit a comiatat. I es quedava tan panxo. Tot això li va anar fent crear una oreola de tio conflictiu. Això i els seus ancestrales problemes amb les productores, pels desviaments de pressupost. Bé, passant a la seva obra, diré, jo la tinc, ell va fer 14 pel·lícules. De les 14 pel·lícules per mi n'hi ha 6 que són obres mestres per mi, indiscutibles. I les 6 són Westerns. Estic parlant de Duelo en l'alta sierra, Major Dandy, Grupo Salvaje, la balada de Cable Hu, Pacarret en Billy de Kitt, i Quiero la cabeza de Alfredo García. Després hi ha unes pel·lícules que són bones, són també importants, i algunes d'elles són pel·lícules una mica del que diríem alimentícies, moments baixos en què necessitave facturar i es posava una mica, amb terrenys així, una mica... Tenia un de... He provat el Grupo Salvaje. Grupo Salvaje. Sobretot aquí, 4 hores d'un minutet. De Wilbunch. Tenim, de les altres pel·lícules, Perros de Paja, que és una extraordinària pel·lícula, una molt bona pel·lícula, una oportunitat de visionar-la recentment i continuar sent dura, dura, dura. Després explicaré una anècdota sobre Perros de Paja. Una coincidència. Junior Bonner, que és una molt bona pel·lícula, un guió del Sam crepuscular, però que va tindre una distribució horrorosa, la van posar sempre en programes dobles, una entrada fatal. Després tenim l'Auïda, que és una pel·lícula d'èxit, un gran èxit de Sant Pèkipa, una pel·lícula comercial. Per mi també és una obra mestra. I no és un western encara que ho sembla. Molt ben treballada. Sí, de fet té l'esquema, té l'esquema del western. Després hi ha un parell de pel·lícules en què va intentar una cosa. O sigui, ell va renovar el western i dins del western va posar una sèrie de codis Pèkipa. I llavors va arribar un moment en què va intentar fer el mateix, avançant-se una mica a un tipus de cinema que després s'ha anat prodigant. I això va fer amb Aristòcrates del Criment i amb la darrera pel·lícula clave omega. Entre mig tenim Convoy, que és una pel·lícula de camioners. I va haver una sèrie es fent una sèrie de pel·lícules de camioners i fins i tot alguns programes de tele, de sèrie també. I veiem un moment en què el tema de camioners era un subgènere. I ell va entrar-hi amb Convoy, amb el Crifftorfrason i l'Alimacrau, que ja havia treballat amb ell, amb l'Oïda. I he deixat per final una pel·lícula, que és una pel·lícula molt interessant que recomana a tothom que revisi, que és la única incursió de Sam Peckinpah a la guerra mundial. És la cruz de hierro. És una pel·lícula important, considero jo, fora del western. Per mi, una de les més importants fora del western que va fer Sam Peckinpah. I ara vaig amb una curiositat interessant que vull destacar. Es tracta d'una codiincidència. Els que seguiu el programa recordareu que fa uns mesos vam estar parlant també d'una forma monogràfica sobre Stanley Kubrick. Peckinpah i Kubrick es troben d'una forma pràcticament involuntària, amb dues ocasions. El 1961, Sam Peckinpah envia fet el guió del rostro impenetrable. I fins i tot hi ha un parell de senes del rostro impenetrable que s'atribueixen a Sam Peckinpah. Després, això li van... quan expulsat Peckinpah, va entrar en joc Stanley Kubrick. Esforçat Kubrick se la va quedar finalment Marlon Brando, que és el que volia des del principi. Aquesta és una coincidència entre aquests dos fenòmenos del cinema americà que es portaven tres anys. El Kubrick era tres anys més jove. I l'altra va ser el cap de 10 anys, el 1971, es va donar una coincidència. La pel·lícula que va fer a la Gran Bretanya el Sam Peckinpah va ser Perros de Paja, pel·lícula que va ser dillada, molt violenta, etc. El mateix any, Sam Peckinpah va fer, o casualitat, la naranja mecànica, que també va rebre bofetades per totes les bandes. Està el Kubrick. Has dit que Sam Peckinpah havia fet... Està el Kubrick, perdó. Està el Kubrick, va fer la naranja mecànica. Pel·lícula que també va rebre molt per part d'una determinada crítica i de públic també, i estaments oficials, etc. Com a violenta. Va fer una coincidència amb el 1971 amb tocar el tema de la violència i precisament a Europa, per part dels dos grans directors. És una curiositat. Hi ha altres curiositats amb Peckinpah i una d'elles és, que m'agrada destacar, és el paper de la dona amb les pel·lícules de Peckinpah. Com passa amb moltes vegades amb alguns directors, una de les coses que s'autella és que ve tractat una mica com no donar-li importància al paper de la dona. En realitat, si mirem les seves pel·lícules, les dones es distingeixen per tindre papers en què tenen una importància ferma, unes conviccions i un caràcter. Així, per exemple... I tenen iniciativa. I tenen iniciativa pròpia. Mauri Nojara, per exemple, en la primera pel·lícula, transita durant la major part del metratge amb el cos mort del seu fill per portar-lo fins a enterrar al costat del seu marit. I per fer això en aquests moments, en aquella època, es tenia que tindre un caràcter molt fort. I allà el té. Si mirem, per exemple, amb duelo en la altra sierra, tenim el cas de Mariat Harley, que té un flirteig amb els dos amics que tenen que anar a buscar un cargament d'or, però ella dona preferència al compromís de casament que havia fet amb James Drury i que estava amb els seus quatre germans, cinc germans, que és impossible d'oblidar de la pel·lícula, ella balla a casa tal com vi complex del seu compromís, però després es des-casa i torna amb el seu amor recent, que era el que estava acompanyant els dos amics, en aquest cas els actors que són Randall Scott, una banda i jo el macré per l'altra. Si anem a Major Dandy tenim un assenta Berger, que jo crec que allà li treu el millor paper de la seva vida. Va fer plorar també, perquè la mateixa senta Berger va reconèixer unes declaracions al cap de deu anys, que quan es va enterar, perquè es va enterar després, de que la discussió que havia tingut dient-li, no tens ni puta idea de treballar i tal, era perquè plores, perquè necessitava, tindre l'activada. I això mateix va fer amb Susan George, que també es va cabrejar moltíssim després, amb perros de paja, i passa el mateix, també. Llavors fa un paper extraordinari. Vull dir que després a l'Imaqrau, amb l'Oïda, té un paper inolvidable. Tots els fans de l'Oïda recordarem una l'Imaqrau encantadora, bellíssima seductora, etcètera. Després, quan la va utilitzar també per convoy, això ja va canviar, i el mateix, i també ens va demostrar la història del cine, és que a l'Imaqrau tenia un registre cur. És a dir, que aquí el que es veu és que, Sant Pècimpa, no solsament era un gran director d'actors masculins, sinó també sabia treure molt tots els valors dels femenins. I deixo pel final, dintre de les dones, bueno, ja hi sà la vega, que també té un ideó, però un dels casos més colpidós és l'actuació d'Estela Stevens amb la balada de Kei Volkhu. Aquí, per exemple, tenim el cas d'una dona que és juntament. Naturalment, la balada de Kei Volkhu no mena a Kei Volkhu, ja hi són robes, una interpretació de Òscar, però la de l'Estela Stevens no se li queda enrere. És extraordinària, és inolvidable. De fet, hi ha un trio interpretatiu... David Warner està imbènt. David Warner és la seva millor pel·lícula... Sí, sí, sí, sense dubte. I llavors hi ha Ida Lupino, que va treballar amb ell, amb Junior Bonner, també repetia aquí, és Tim McQueen. I sà la vega, que va interpretar qui era la cabeza, Alfredo García, i després tenim un cas molt curiós, que és el de Begoña Palacios. El director de pel·lícules de l'oest Bad Buttigieg li va presentar Begoña Palacios, com, oi, te presento esta chica, que es una bailadora de flamenco mexicana, cojonuda. I Sam Peckampak, al cap de uns anys, va dir, desde luego, tener amigos para eso, me presenta Begoña Palacios y es una mujer con la que me ha casado tres veces, nada menos. Dos, por el civil y una para la iglesia, y es verdad. O sea, ella es va casar cinco vegades, pero no más con tres dones. Y es que en Begoña Palacios va casar tres vegades. Sí, un tot un cas. Peckampak també és especial amb la seva vida particular. A part de que va ser un gran utilitzador també de dones, diguéssim, de mala nota. Que abans que muntaves això d'aquesta mena de sobre-explotació de l'actriu, que has dit a perros de paja, has dit, o a quina era? Bueno, ho va fer amb perros de paja i ho va fer també amb... Quina era aquesta? Amb a Jordàndi. No ho dic perquè potser també hi ha similituds tant li cobrir com el resplandor, que sempre s'ha comentat molt. Sí, sí, sí. Amb com va tractar-la. I el Polanski ho feia d'una altra manera. Les hi posava una mena de pòpera aquí en el sota el nas i les deixava una mica tuntades, i llavors per això feien el que ell volia. Això ho havia passat amb l'Anastasia Quinski a Tès, i altres coses, però vull dir que cada director... Sí, perquè les vol triar també. Les vol triar també seria una altra d'aquests que em fi. Que també les fa patir. Però jo trobo que s'empequin perquè tothom el considera com un director molt masculí i així s'ha de ressaltar el paper. Cuidava molt la dona, la cuidava molt, sí. I, a més a més, els deia una mica quan les revia arribaven al rodatge, els deien, vull iniciar contigues una història d'amor i durarà el que tu quieres, la pel·lícula o més. I amb això se les posava la butxaca bastant. Estem parlant de fa 40 anys, a la millor... Ara no servirí tant per lligar això. Volia fer un comentari, també, ja he dit abans que se'l considerava un grandíssim guionista. I aquest dies he estat repassant el guió de la balada de Gable Hook, que és una pel·lícula que jo m'he passat més de 10 vegades. No m'encanta de veure Gable Hook, és extraordinària, perquè tots, com deia el Joan, tots els actors estan en un estat de gràcia impressionant. També passa això amb Grupo Salvaje. Però de Gable Hook volia resaltar perquè es vegués també el plan cachó en el que tenia vegades dins del guió el Sant Pèkinpa. I és que hi ha un moment en què arriba un personatge a Fuentes Gable, allà on està Gable Hook, i hi ha un cavall, i aquell tio suposa que és un cavall del seu amic que s'ha d'estar perseguint i tal, i li diu a Gable, és suyo, és el seu cavall, i Gable li diu, sí, i li diu, i com ho se llama? Una mica li diu Alejandro, i l'altra li diu, estrany o nombre, per a una llegoa. I Gable, que fins aquí ja seria el gag, però no, el retorça una mica més i li fa dir, bueno, com la senyora li diu al marinero, depèn de com ho se mire. És mal eugenio. És que Pèkinpa era així, no? I després amb l'altra part, amb la part ètica, que era molt important també amb Pèkinpa, tenim un extracte del guió de Grupo Salvatge, en el que el personatge que fa Robert Ryan, Doug Thornton, referència amb ell, un dels personatges diu, què hauries tu en su lloc? Diu, mal dit, ho sé, Doug Thornton diu, què hauries tu en su lloc? A la dos, su palabra. Li diu su palabra a un ferrocarril, i l'altre li diu, és su palabra. I llavors ell diu, eso no importa, lo que importa es a quién se da. És a dir, és tota una declaració de principis, no? Llavors són de aquestes frases de pedra que van circulant per tota la filmografia de Pèkinpa. I és el que fa que, precisament, el seu cinema hagi superat el que és el cinema clàssic, que anava molt subjectat a canons també tradicionals, del western, i aquí, en canvi, anem una mica ja més amb similituds, amb Nicolà Rai, de Joan Guitart. Estem més amb pel·lícules com Mistyf, de John Houston. O sigui, va més ja a Arthur Pent, per exemple, també, estaria més amb la onda de Pèkinpa. De fet, són ja més... No, el Houston no, però el Pent... Richard Brooks també. Bé, professionals. Profesional, té connotacions i molts ponts d'encreuament en grups salvagets. De fet, el paper que fa William Holden, en principi, estava destinat a Lee Marvin, i quan li va proposar a San Pèkinpa, Lee Marvin, que tenia una amistat, li va dir, no, m'ajuda, és que ja acabo de fer-los professionals, que és el mismo papel. I en realitat, San Pèkinpa després es va donar compte que, precisament, a real de los profesionales, li havien donat un millor de dòlars de contracte per fer la leyenda de la ciudad sin nombre. I llavors va dir, sí, el hijo de puta ese me ha dicho esto, pero en realidad lo que pasa es que lo que no me ha dicho es que ya tenía afirmado un contrato de un millón de dólares. Bueno, eren una mica aquestes coses que tenien entre ells. Hi ha una cosa important, també, amb tots els que van tractar i que resalten de San Pèkinpa, i és la generositat. És a dir, és una persona que valorava molt l'esforç i llavors ell tenia... era generós amb tots els que tenia el seu entorn. Bueno, es va acabant i voldria dir que... si algú té que revisar que jo recomano la obra de San Pèkinpa, sobretot que no es perdi duelo en l'alta sierra, que no es perdi la balada que hi vol ju, i que no es perdi Grupo Salvatge. Però no he parlat amb profeines de Quiero la cabeza de Alfredo García i Quiero la cabeza de Alfredo García és per mi el testament de Pèkinpa, igual que ha jugat xat va ser, per exemple, el testament de Kubrick. Molt bé. Què tenim a l'esforç a acabar? Molt bé, doncs la setmana que ve vindrà el doctor Lluís Vassiana i parlarà del negoci de la medicina. Moltes gràcies, el Pèper Mangol, pel seu... Ha estat un plaer parlar de Pèkinpa. Pel seu repàs de l'obra de Pèkinpa, tornarem dimarts que ve, estarem aquí fent cinemes sense condicions on parlem de cinema, parlem de la vida i parlem de tot plegat. Amb el romanticisme de Pèkinpa, que és el que jo voldria subrellar de tot el que ens ha dit el Pèp, ens en anem i ara sí que entrarem a les portes del cel, ara sí que entrarem a les portes del paradís, perquè ja hem estat trucant, tota una hora sense condicions, sense dilacions, cinemes sense condicions, que a dimarts a Ràdio d'Esvern. Bona nit, amics.