Cinema sense condicions del 12/12/2017

2, 2, 2, 3, 6. 2, 2, 3, 6. 2, 2, 3, 6. 2, 2, 3, 6. 2, 2, 3, 6. Amb aquestes sorpreses que ens fa sempre... No sé si es sent, se sent bé. A veure, jo diria que sí, no? Se sent bé o no? Posa't una mica més als auriculars, Joan Morros. No, estan ben posats, eh?Ah, bueno. Estan ben posats.Més als, vull dir, o... Se'ns ve o no? Sí, si ens veu vosaltres ja n'hi ha prou, no? No hi ha cap problema. Amb aquestes sorpreses que ens fa sempre el francès, que a primera hora, de bon començament, i no ens explica mai què és el que posa, ens posa avui una cosa basca, que vas més. Sí, senyor, ho has encertat. Sí, perquè és que no sé si el primer dels dos dies que no he vingut i que em pol tan amablement s'ha quedat aquí el càrrec del control tècnic, va poder, va arribar temps, a posar una música de que tome aquest temps en dinar, del que pajo enquera, perquè volia fer una aclaració. Ho va poder posar o no? Perquè llavors ja no dic res. Doncs mira, veus? Llavors ho he encertat. Perquè era una mica complicat el tema. Vaig equivocar-me, i en comptes de parlar del càrrec legal d'aquí, que us parlava d'un curmetratge, va sortir-me el nom de que pajo enquera. Llavors volia aclarir, va sortir el tema de que el que pajo enquera toca la xalaparta. I no és exactament veritat, que el toca el triquitixi, el triquitixa. Exacte, el triquitixa, que és un acordió tenor, que és el que és un mestre absoluta amb aquest de allò. I llavors volia aclarir-ho, llavors aquest curmetratge, pràcticament, en aquest videoclip que estem sentint, es diu maletac, llavors allà arriba al camp, el que pajo enquera, que agafa una maleta aquí al terra i comença a trucar, el seu acordió i tothom ha cantat, ali com el Joan Esardasta va significant ara, eh? Veient, amb les mans cap a dalt, vull dir. Ha estat una cosa aquí màxica, màxica. Les veus de les noies que se senten, suposo que són l'assorginac. Doncs això no t'ho sabria dir, però... Posa que pajo enquera et assorginac. Ah, veu-ne, ara mateix t'ho dic. Una que toca el pandero i que fan aquests coros. No ho indica, però... Què diria que sí, són unes instrumentistes fabuloses. Tu coneixes, doncs deu ser-ho. Sí, sí, sí. Dona una mica de més informació, però això t'ho diu. És que el Joan Esardà ho sap tot de música i queda clar, programa darrere, programa de música i de tot. Continua, Joan, que jo només... Rompament saludem els nostres huidors. Una nit més estem aquí, últimars més, cinemes sense condicions, disposats a parlar del cine, de música, ja veieu, de sis basques o és d'on sigui, que el senyor Francesc ens introdueix. Aleshores, avui, com a altres ocasions, tenim un convidat especial, un amic, que ha vingut diverses vegades, ja sabeu que és una habitual, cada que sigui una vegada, del trimestre, que és que ens vol parlar el Dr. Lluís Beciana, es vol parlar del negoci de la medicina. Per tant, com sempre, farem dues parts en el programa, la primera part, els canvis pel·lícules, que jo ja sabeu que he estat a l'estranger i no he pogut veure massa cosa. Has estat a l'estranger? A l'estranger no fan pel·lícules. És que estava de viatge, estava viatjant. No, un viatge de pel·lícules. I no he fet cap entrada al cinema. Tot i que he vist que les pel·lícules que feien a molts llocs, eren les parelles que estan fent aquí. Això no hi ha massa variació. És un negoci multinacional. Me'n recordo que jo, suposo que sóc a vigilar a tota la vida de cinema, anava a París, per exemple, a la cinemateca francesa, allà... volia baixar... El Palet deixa allò. I me'n recordo que... Descobria quantitat de pel·lícules que aquí no arribaven, però quantitat de pel·lícules el corosava, o que si el xaplin o el que vulguessis, que aquí estaven prohibides, i això ha desaparegut. Ara vull dir que qualsevol pel·lícula que veus allà, les trobes en aquí. I en canvi, en altres èpoques, era tot el contrari. Però això va de moda, fins i tot. Anar a Serlè, anar a Perpinyà... Anar a veure, doncs... A L'Evolú... És l'últim tango en París, va ser en aquesta zona. A Perpinyà, unes cues imenses, una cosa... Realment estàu d'inè. Tot això ha desaparegut. Sí, tot això va quedar reflectit en una pel·lícula espanyola, que es deia L'Oberda en pieza en l'Ospirineu. Sí. Amb el Foris i el... L'Opet Vázquez i la Fredolanda, em sembla, també, sí. En qualsevol cas... Una nit més estem aquí, un mes per a mes, estem aquí amb l'equip, o una part de l'equip, perquè també avui la gent tenia altres coses i no ha pogut estar a tothom l'equip, amb Francesca Fígols... Ah, Francesca Aguilaradera de les... Fígols, m'agrada. Fígols és un amic meu. És un amic meu. Hi ha por que no ha pogut venir. La Carmequeta pot venir. I el Jaume, que algun dia tornarà. Sardà, que estan aquí amb l'Ivadeta, i a mà esquerra, el convidat, que ens parlarà del negoci de la medicina. Però per començar, comenceu els que heu vist ciners, que heu vist aquests dies pel·lícules. En Joan és el que ha vist més coses, em sembla, doncs a veure, jo seré molt... molt escuet, molt gairebé telegràfic, amb les pel·lícules que he vist. Quantes, quantes has vist? Moltes, moltes. I llavors vull parlar de totes, però això... Telegràficament. Vull dir, una mica com per indicar a l'espectador de què va la cosa, no? El tenim esclavitzat allà, el cinema, allò no el deixem... S'ho passa bé, el cinema. Sí, sí, bueno, jo m'ho passo com mai. Estic encantat. Llavors la primera és una pel·lícula espanyola, que es diu El Autor del Manuel Martín Cuenca. Oh, quina enveja que em fa, es vaig estar por on d'anar i aquest diumenge... Jo ja ho sé que tu t'agrada el Manuel Martín Cuenca. No m'agrada, no, l'idolatro. No m'agrada, no. Bé, doncs en aquesta pel·lícula aconsegueix una cosa, que és fer una síntesi del que era el cine espanyol que va començar als anys 60, amb el nuevo cine espanyol. Aleshores hi havia el cine de Gran Públic, que era el de Martínez Sòria, diguéssim, comèdies, així i saltivèriques, i el nou cine espanyol, que el representant més important era el Saure, no? És a dir, era el que anava Carlos Saure, que era el cine que anava als festivals estrangers, i quan hi havia premis i tot això. Una mica, perquè era el que feia la dictadura, doncs enviar artistes d'Esquerra per Europa, per que el règim... Tingués una bona imatge. Tingués una bona imatge. Els artistes plàstics, tots eren d'Esquerra, el cinema també, tal... Els festivals de la cançó, que no eren d'Esquerra, doncs els compraven, senzillament. Vull dir que Eurovisió i totes aquestes coses estaven comprats, els vots, i que això és una cosa que no s'ha anat parlant gaire, però que està claríssima. I també els festivals de televisió, i vi a la Rosa d'Orra Montre i aquests, això també estava comprat. Vull dir que el règim utilitzava els nostres diners per fer-se propaganda a l'exterior, no? Bé, doncs, el Manuel Martín Cuenca, que havia fet una pel·lícula molt interessant, que es deia Can Íbal, que en francès n'havia parlat... La flaqueza del Bolsheví, que... Bé, jo l'única que he vist d'ell és Can Íbal, la vaig veure per a televisió, i em va interessar. Em va interessar, Òscar, per a parar. Però tampoc... no ho sé. Trobo que pel·lícules sobre la provincia espanyola n'hi ha de millors, no? Vull dir que hi ha gairebé com tot un gènere, que podríem destacar a Bardem, a Calla Mayor, que no passa res. El mateix Saura amb Piper Mín Frape, que fa un retrat de Cuenca, que és una cosa extraordinària. Que ningú mai farà una pel·lícula sobre Cuenca, com ell la va fer. I llavors, doncs, no sé, el Martín Cuenca feia aquí a Can Íbal, doncs això, una petita capital de provincies, que hi havia un sastre, que tenia uns gustos perversos, i doncs... Bé, una història que més o menys funcionava. És que ho dius, Cuenca, la ciutat, i que és veritat que fa 40 anys que ells estava en la boca de tothom, i que tenia una atracció especial, i que ha desaparegut de l'interès públic, d'una manera dràstica. Sí, sí, sí. Perquè, bueno, Cuenca val la pena pel museu d'art extracta, que va fundar... Ostres, no me'n recordaré el nom del pintor. Manuel Villola, que el va fundar amb la seva col·lecció personal, doncs té obra de tots els grans... És molt important, sí. De tots els grans, doncs, dels anys 60, del grup El Paso, i gent així, el Saur, el Millar, és tota aquesta gent. Hi ha un retrat de Virgit Verdot, de l'Antonio Saur, que allò és només per veure aquell quadre, és una meravella. I un retrat de la Geraldine Chaplin, que és clar, era la seva cuñada en aquell moment que va pintar el quadre, no? Doncs, Cuenca, sí, tenia, a més, la setmana de música religiosa, que era un esdeveniment total a la setmana Santa, i tenia atractius d'aquests, com la Ciutat Encantada, que avui ningú en parla. Ningú en parla, sí, sí. Exacte. I fins i tot hi ha un barranc, que encara el cotxe que al final estimba el José Luis López Vázquez de Pepe Minfrape encara està allà, a sota del barranc. Perquè aquell esportiu vermell, quan vas per la carretera, dius, el cotxe de la pel·lícula, mira, és aquell, perquè es va quedar allà, ningú el va treure amb una grua, perquè deu ser impossible. És que hi ha indrets que, en un moment donat, tenen, atrauen a una intel·lectualitat, hi ha uns artistes, hi ha una gent, m'imagino, cada què és en el seu moment, i que fan reaixir la zona d'una manera... Una manera important, i després... I es posa de moda, i quan aquell artista desapareix, com passa cada què és, perquè no és el que era. És a dir, que d'aquí és anatament... Tot anatament, si ens poséssim una imatge. Vull dir, sí, a l'època, per exemple, dels anys 30, la gent de la residència d'estudiantes, el Buñonada, el Dalí... La Pilar Miró, no? No, la Pilar Miró era el... Pepin Velló, García Lorca... Aquests tenien Toledo, com la ciutat de trobar-se i de fer les seves festetes, i tal. Llavors, Cuenca era més d'aquesta gent dels anys 60, i tal, que tots estaven amagits. Ara potser es creuria l'Armiró, en aquesta, no ho sé, eh? No ho sé, eh? No, Pilar Miró, bueno, Pilar Miró, és posterior i no ho sé, jo no crec que n'és el Cuenca. No, no, no, no. Us heu adonat que ens hem posat mirant a Cuenca? Escrivem de Cuenca, parlant. Estàvem parlant de l'autor del Manuel Martín Cuenca, justament. És que aquí ja hem embolicat d'una manera que... Bé, doncs ell... Què és el que jo volia dir? Aconsegueix la síntesi entre Martín i Sòria i Sòria, no? Perquè fa una pel·lícula vulgant que sigui una comèdia, no? I, per exemple, l'Antonio de la Torre, que feia el paper protagonista de Caníbal, que era un paper molt tremendo, molt seriós, aquí fa un paper absolutament apallassat. I què tal ho fa? Bé, perquè l'Antonio de la Torre és un gran sector. Molt bonic, no? Sí, sí. I el protagonista és el Javier Gutiérrez, i tal. La pel·lícula és recomanable? Tu no ho has recomanat? Jo no la recomanaria. És que jo no recomano pel·lícules. Aquí vull indicar més o menys el que hi pot trobar l'espectador. Aleshores, l'espectador, que tingui ganes de riure... amb una pel·lícula espanyola, i que, a més, tingui una història mínima, que, en aquest cas, és la d'un escritor que no té talent, i que la seva dona, sense talent ni res, fa un llibre, i llavors allò és un superbendes, i hi ha aquesta contradicció, no? Aleshores també vull parlar de Suburbicon, del George Clooney, dirigida pel George Clooney, però que és un antic guió que havien fet els germans Coen, que el van desestimar en el seu moment, i que havia de protagonitzar justament George Clooney. Llavors, George Clooney sabia de l'existència d'aquest guió, les hores els hi va comprar en els germans Coen, i, junts amb el Gran Heslow, que és un soci del George Clooney, han afegit altres coses a la idea original, i, en fi, quan els germans Coen ho van deixar córrer, jo em sembla que sabien el que es feien. I que, si hi hagin posat el Clooney i el seu soci, doncs no sé, ha fet que jo no acabi de ser la pel·lícula que hagués pogut ser. És a dir, que hi ha una barreja entre Coen i Clooney, que no acaba de lligar, encara que vull dir... té coses que estan bé, vull dir, tampoc. Passa que és una comèdia molt negra, molt negra, que la gent anirà al cine pensant... Què sembla cosa divertida?Marca Coens, no? Sí, serà una cosa divertida, irònica i tal, perquè, bueno, és els anys 50, i hi ha el tema d'una família que és gairebé perfecta, però es troben problemes, i llavors també hi ha afegit el problema de la discriminació racial en aquell moment, perquè els negres començaven a entrar en barris d'aquells de cases a quatre vents, que només eren habitades per gent blanca. Però, justament, aquest és un dels problemes de la pel·lícula, de les tres línies que té la pel·lícula no acaben de fer un gran conjunt, no? Llavors, Matt Damon, Julian Mur, perfectes, però vull dir, bueno, la pel·lícula queda una mica coxa. Una altra pel·lícula espanyola, d'aquesta puc parlar molt poc, es diu Lloé Benvaques, vull dir, el títol ja és molt estrany, i és una pel·lícula estranya, perquè és una pel·lícula espanyola que no ho sembla. I és a dir, que és una pel·lícula espanyola que no recorre ni a la comèdia ni al serial, que és el que acostuma a ser el cinema mitjà espanyol. Aquesta és una producció absolutament independent, en què tothom que hi ha participat ha col·laborat desinteressadament, i no es podia fer de cap més manera, i em perduren els oïdors perquè no pugui explicar de què va la pel·lícula, perquè llavors la desmonto tota. Diré jo que ve d'una obra de teatre, i que el teatre de l'absurt, i té molt a veure. Amb això és l'única cosa que puc arribar a dir, i sí que citaré tots els intèrprets que surten a la pel·lícula, perquè són extraordinaris. En la qüestió d'interprets femenines, hi ha Maribel Verdu, Laya Marull, Gloria Muñoz, Maria Barranco, Carmen Mayordomo, Mónica Regueiro, que també és el productora, i Gemma Charines. I com a intèrprets masculins, hi ha Víctor Clavijo, Secund de la Rosa, Asiere Cheandia, Pedro Miguel Martínez, Sergio Pérez Mencheta i Eduardo Noriega. Tots absolutament perfectes. O sigui que es pot dir que és una obra de teatre en cine? Sí, sí, però jo no diria res més, perquè justament jo no en sabia res de la pel·lícula, i vaig trobar que era el millor que em podia passar. Aleshores, també aviso que a mi em va agradar molt, però que hi ha gent que no li agrada gens. Vull dir, és d'aquelles pel·lícules, o que l'adores o que la detestes. D'autor. D'autor, absolutament. I, a més, hi ha un fet que aquí potser desballaré una mica, el que no volia dir, però que la Laya Marull surti, la Laya Marull, que el seu paper més conegut, té dos misojos, que surti en aquesta pel·lícula, doncs... Bé, té la seva gràcia, perquè és com una contradicció en termes, però que, en fi, a mi té dos misojos. No em va agradar gens, perquè era això del serial, diguéssim, que a mi no aquesta cosa de soles i té dos misojos, i tota aquesta cosa que n'és del serial radiofònic em deixa una mica esperverat. En canvi, aquí, jo veig que el tema, diguéssim, es tracta d'una manera molt més... I, a part, Joé Benvaques dura només 75 minutets. Sí, sí, sí, sí. Perfecte. I la primera frase de la pel·lícula és Joé Benvaques. O sigui que ja, des del primer moment, estàs instal·lat. Que després no surti cap vaig a la pel·lícula, això pot passar. Però la primera frase és Joé Benvaques, que això ja et deixa dir... Bueno, a partir d'aquí, explica'm el que vulgueu, perquè ja... Perquè pot ploure qualsevol cosa. Vinga, la quarta. Un altre pel·lícula, Destinos. És una pel·lícula vulgara, aquesta sí que la recomano. Mira, perquè penso que és per tota mena de públics, per gent que li agradi el cinema i gent que no, gent que vagi a passar-s'ho bé, una pel·lícula vulgara que ha tingut molt d'èxit a l'estranger, és una pel·lícula que explica històries de taxistes nocturns a la ciutat de Sòfia, a la capital de Volgària. I, aleshores, doncs, bé. Vull dir, no és com... nit a la terra del Gínjar Mush, que també són històries de taxistes nocturns, però que allò, vull dir, són com esquetsos, que van entrant senyors, passatgers del taxi i el taxista, doncs, interactuen amb ells, sinó que aquí hi ha una història que va unint totes les aventures d'aquests taxistes. És un thriller, podríem dir, perquè hi ha molt taxió, però té la curiositat que, a través d'aquesta intriga o aquesta acció, ens revela una radiografia exacta de la societat vulgara, en aquest moment. És a dir, un país gairebé a la misèria, un país que tothom fa el que pot per sobreviure, han fonzat moralment, absolutament, i fins i tot hi ha una cosa molt bonica que el director ha aconseguit, és que, a la nit, els únics llums que destaquen, ens donen la idea de com és el país. Perquè tots són llums d'entitats financeres o d'espectacles eròtics. Llavors veiem com ha sigut aquesta caiguda del comunisme, com hi ha entrat la doctrina del xoc, per parlar amb termes de la politòloga Naomi Klein, i com aquesta societat està absolutament desesperada. És una pel·lícula, és un thriller social, sobretot, amb una carrega social important. I fins i tot política, sí. Perquè t'ensenya com és la societat aquella, i com, no ho sé, hi ha hagut un desvellestament que utilitzant aquesta història dels taxistes noturns, que ja és un sector marginal, per exemple, que té les seves pròpies lleis, allà el que t'estan ensenyant exactament és la realitat del país, no com els taxistes d'an fer la carrera, i això és una cosa de més a més. Aquesta me la apunto. Jo la trobo molt interessant, i ja dic que ha tingut molt de ressò internacional, i penso jo que és violenta, perquè la circumstància ho exigeix, però jo penso que és molt interessant. Llavors, una altra pel·lícula, aquesta és curiosíssima, aquesta no és per recomana, és una comèdia americana d'aquestes de Nadal, ara que s'acosten les festes, i es diu en castellà el Gran Desmadre, Males Madres 2, així entreparentes, perquè es veu que hi havia hagut unes males madres anteriors. Bé. I el criteri que segueixes per veure aquestes pel·lícules? No, per les trenes. Per les trenes. Per fer un comentari així... És el que ofereix el mercat. Sí, sí, però que pensava que seleccionaves una mica, però... No, no sóc l'acció, no ho re. Jo tinc mentalitat de filmoteca, o sigui que ho vaig a veure tot, i després parlo i dic el que em sembla. Està bé, està bé. Llavors, en anglès és avat mòms crismes, doncs, bueno, un Nadal de males mares. En fi, aquí hi ha una conjunció de comèdia de Nadal, que és la que tots coneixem, que vellos vivir i totes aquestes coses, n'hi ha centenars de pel·lícules com aquestes, que després ens les passen per televisió, justament en aquesta època, i les comèdies gamberres. Aquestes que han triomfat últimament, de Resacón en Las Vegas... Han fet un mix. Han fet un mix, absolutament. I aleshores, doncs, hi ha bones intèrprets. O sigui, hi ha tres generacions. Hi ha les àvies, les mares i els fills. Els fills queden una mica apartats, però hi ha els problemes entre mare i filla, adultes, i llavors les mares, diguéssim, que són convencionals de la seva manera, i volen que el Nadal, les festivitats, es facin d'una determinada manera. I llavors les filles, que són joves, noies de 30, 35 anys, o sigui, volen una altra cosa, volen sortir una mica d'aquest Nadal tan a Dutzenat i així, i llavors plantegen de dir, bueno, aquest any rebentarem la cosa i tal, i fa... És evident que la pel·lícula s'acaba amb el referent per Nadal, que d'ovell, el seu corral. Però mentre estan, doncs hi ha moments d'aquells més o menys hilarants i així, hi ha bones actrius, com deia, de les joves ja la Mila Cunis, i la Cristin Bell i la Catherine Hunt, molt bé totes, i les que fan d'àvies, doncs, ni més ni menys, que les usenceran, doncs, la Cristin Baranski, que és una de les meves favorites, molt coneguda a les sèries de televisió, i la Cheryl Hynes, no? És de dones, eh? És de dones. Són un paper bastant residual, encara que important. Però, bueno, són les dones de casa americana que preparen el Nadal, no? I llavors n'hi ha unes que primer es resisteixen a fer-ho, perquè són joves i diuen, bueno, això del Nadal, de sempre fer el mateix i tal, ja no ens convé, etcètera. Però, bueno, llavors hi ha les àvies que imposen el seu domini, però, bueno, ja dic jo que la cosa acaba amb taules, no? Un altre pel·lícula, documental, una pel·lícula que es diu Les a Humanitat, és una pel·lícula catalana, el director es diu Héctor Faber, jo penso que aquest senyor és Argentí, però fa molts anys que és a casa nostra. Era el director, el director i el propietari de l'escola d'estudiscnografis de Catalunya. Exactament, sí. Que va plegar. Sí, no, bueno, ja veient la pel·lícula ja es veu per què va plegar, perquè vaja si aquest home ensenyava cine i és que dius... És que dius, en fi. I és una pena, és una pena, perquè aquesta pel·lícula hauria pogut ser molt important amb més mitjans, a vegades és com el cas de Patria, que havíem parlat, no? En aquest cas és un garbus enorme, perquè intenta fer un procés a la transició espanyola, vinculant-lo als crimes de l'esa humanitat, vinculant-lo als crimes de Cambotge, de Polpot, a Auschwitz-Birkenau, als desapareguts d'Argentina, vull dir una cosa que dius, però bé, aquí, què passa? Però no sé, vull dir, primer hi ha una manca de fons, perquè, vull dir, dius, es diuen coses sobre la transició espanyola que ningú més ha agusat. I sobretot reben un pal, la norma, les forces d'esquerra, el PSOE i el PC del Garrillo, però bueno, a l'alçada del Betun, que també està bé que es digui, no?, vull dir, perquè ells van... Van acceptar...Van propiciar, van propiciar tot aquest sistema, en el qual els franquistes continuen fent por. Però, vull dir, és una pena, perquè jo estic d'acord amb tot el que diu al fons de la pel·lícula, però no puc estar d'acord amb la manera en què s'ha cregut. Parla, fonamentalment, de les víctimes del franquisme. Sí, perquè també hi ha... És que tot és un garbuja, que no està gaire organitzat, perquè també parla de les fosses, parla de la gent que va ser a la presó, vull dir... Perquè, a vegades, un pressupost petit no vol dir... M'ho he de dir, es poden dir coses, eh?, que... D'acord, d'acord. El problema és més de fons, és de la estructura mental del director i el guionista, que... Però la forma és pau perri, en aquest cas. Vull dir, evidentment, no hi ha pressupost, però és evident, en el que tu dius, que sense pressupost es poden fer bones. Però aquí no s'ha donat el cas, no s'ha donat el cas. No es treballa bé el material d'Arxiu, que és molt abundant, sobretot amb qüestions de franquisme i de l'associació en el rei, etcètera. No es treballa bé les entrevistes, perquè només es fan amb una càmera, i amb gent que, a vegades, dius... Bueno, i aquest perquè surt cas del Montessà al Garzón. Vull dir, que hi té a dir ell en aquest tema, si és un dels beneficiats de la transició, per l'amor de Déu. Però passa que, esclar, com que el van treure de jutge, perquè ell va fer la causa dels crimes contra el franquisme, i llavors li van treure, doncs també el posen en allà. Però vaja, és una contradicció, treure'm un personatge com aquest, un senyor que va permetre tortures als independentistes detinguts a l'any 92, no? I surt allà a parlar de drets humans, dius, per favor. Potser l'única, diguéssim, tret interessant d'aquesta pel·lícula és que comença a parlar d'un tema que fins ara no se n'ha parlat, ha sigut tabú, i que... Justament perquè és un tema que s'ha anat a parlar. I el que hi surt i parla molt bé, però només parla de la qüestió de la monarquia que qualifica molt durament, a més, vull dir, amb tota la raó, és el Joan Tardà. El Joan Tardà surt allà i explica com ell pensa que la monarquia no és legal a Espanya. Per què? Perquè el rei Juan Carlos de Bourbon i Bourbon resulta que no va jurar la Constitució. Perquè no podia, perquè ja havia jurat els principios fundamentals del moviment. I llavors un rei catòlic només pot jurar una vegada. I llavors ell només va... no sé ara la paraula, no és a catar, o validar, o una cosa d'aquestes, la Constitució. Però no la jurarà mai. I llavors aquest és un argument que utilitza el Joan Tardà, perdó, per dir aquesta monarquia és il·legítima. Perquè, a més a més, una altra de les coses que es discuteixen és per què en un determinat moment no es va deixar escollir el poble espanyol entre monarquia i república. Sí, per tant, el que està dient ell em sembla molt clar, i és que la idea, el que hi ha de fons, és molt interessant, tal com està exposat, tal com està estructurat, no funciona. No funciona. I llavors última cosa, molt breu, perquè hi ha un interès per parlar d'aquesta pel·lícula, és un intercàmbio per navidar, que això és una pel·lícula escandinava. No em sembla que finlandesa, no estic gaire segur. És una pel·lícula per Nens, la dirigida Terrier Ragnès, i és una pel·lícula per Nens, que té un pròleg d'animació, però després són imatges reals, i és interessant, vull dir, futs de les pel·lícules habituals de Nadal i explica com una família normal que viu en el lloc, genera el mitat d'aquest de Santa Claus, doncs rep aquest mitat i com el fan anar. Aleshores també és interessant dir que aquesta pel·lícula s'estrena d'una manera solidària, es fa en català, un intercàmbi per Nadal i un intercàmbio per Navidad, també es fa en castellà, doblada, i els dies 15, 16 i 17 d'aquesta setmana l'estrena serà solidària i dos euros de l'entrada es destinaran a la marató de TV3. Molt bé, molt bé, molt bé. Molt bé. És interessant, però per Nens petits. Francesc, tu tens alguna cosa a comentar? Jo, ràpidament, sí, comentar que vaig anar a uns cinemes que no sabia que havien fet un canvi molt radical en els últims temps, que no ho sabia. Vosaltres segurament esteu més al cas que jo tot el que passa. Vaig anar a veure els cinemes comèdia, que ara resulta que pertanyen als GEMO, ciners, i que a partir d'una certa hora, fa en les primeres hores versions doblades, després fan versions originals, que ara això és molt fàcil, és com si tinguessis un arxiu de DVD per dir-ho així, i pots escollir la pel·lícula que vulguis. Vaig anar a veure el dissabte i era un horari raonable, la pel·lícula de la Couchet, que el Joan ja va retratar, i que a mi em va agradar una mica més el que ell va destacar, una pel·lícula, però que està força ben plantejada, força ben rodada, i que el diumenge feien el autor, i no vaig poder anar-hi, i ara no he pogut defensar com voldria el Cuenca, el Cuenca, no l'és Martín Cuenca. Però el que sí que vull destacar és que una altra vegada em va passar i amb un cinema, a més a més, que no era la versió doblada, que és el que vaig jo reflectir quan vaig parlar de model, de mare, al cinema Cerdanyola, i que tornava bé una manipulació una mica més subtil, però la imatge no era, i es veia molt clar la que correspondia al que s'havia rodat. És a dir, l'enquadrament estava manipulat, llavors estava la pantalla completament plena de la imatge, cosa que això ja et fa sospitar, perquè és molt difícil, que la manera com es roda una pel·lícula correspongui exactament a les mides d'una pantalla, és molt difícil. Per tant, les franges negres han d'estar pràcticament sempre. Allò que ho veus ja no, però és que després, continuament, al llarg de la pel·lícula veus uns moviments de càmeres, veus uns encuadraments, veus uns plans que dius que això no... A veure, l'Isabel Cuixet, si es caracteritza per alguna cosa, és que és molt puntillosa, vull dir, i sap molt bé el que vol rodar, pot agradar més o menys el seu cinema, el que parla o no, però això no quadra, vull dir, uns plans que queden completament... I a quin cine ho vas veure, això?Als comèdia. A l'altra vegada no ho vaig dir, però ja dic que en el cinema, als mateixos que els esplau, aquella versió horrible, horrible, vull dir, una cosa espantosa de mother, una cosa que no, i ara les comèdia això. Llavors, jo no sé exactament què passa, però el que em fa la impressió i crec que val la pena que els ullens ho sàpiguen, perquè jo ens ha d'haver perdut el caperutge del micro i s'ha quedat així, és per verat, però no passa res. Es torna a col·locar i ja està, se sentia el soroll de penetració. Llavors, la qüestió és aquesta, que els ullens, que aneu a veure una pel·lícula, vigileu una miqueta, perquè segurament la pel·lícula que veieu no correspon a la pel·lícula que s'ha fet. No sé exactament com es fa ni com es deixa de fer, però allò era una mica estrany i absurd i estúpid. Depèn del tècnic, perquè és el tècnic de muntatge. La muntatge i la projecció mateixa. Però jo no crec que hi hagi una persona mirant, de col·locar el pla millor. Jo crec que hi ha un programa automàtic que vas collir... Hi ha diverses mides. Llavors, quan cada pel·lícula té una mida i té un objectiu, llavors, si s'equivoquen, de moment del llei, pasem un altre, el distorsiona. Es veu distorsionats, no? Però saps què passa, Joan? Sabeu què passa? Que a part hi ha moviments de càmera, inventatges, que es veuen clarament que són inventats. La formar la imatge te'n modifica tot. No m'acaba d'encaixar. Això s'ha de investigar una miqueta més. No pot ser... Li pots fer el que et doni la gana. El que et doni absolutament la gana. I, a més, amb els sistemes que hi ha ara, que tu el que poses és un USB pràcticament, l'ordinador, i ho passes. Tu pots tenir un programa, un reproductor... Ho trenques tot, però no pots canviar un pla on això no pots fer res. Fer aparentment moviments de càmeres que no hi havia. Jo et dic que sí. Perquè tu li dius al programa que agafi, per exemple, els rostres i es fixi amb això i que vagi fent la recerca. Llavors, allà t'inventes moviments de càmera. O un mòbil. Aquests productors no ho tenen, això. Això té un aparato de... Vés a saber. Això s'ha de investigar. A mi hi havia moviments de càmeres... Quan es distorsiona, ells s'equivoquen. Si allò és un format i te'l fan amb un altre format... Són dues coses diferents. I això dels moviments, que es veuen de vegades, que no, que són tan sotats... S'ha d'investigar. Estic d'acord en general en investigar. Vinga, som-hi. És molt greu que el Lluís, que va venir... No va poder acabar a les seves punyues. Va servir perquè va haver d'arribar a un altre dia. No passa res. Ara vull dir que ell tranquil·lament pogués es posar tot el que fa. Jo he preparat algunes coses, i si parlem d'unes altres coses, tampoc passa res. D'acord. Que ja callo. Però sí que és veritat, gràcies, Joan. Gràcies, Joan, no. Avui he portat el tema, en sugeriment de vosaltres, de la femonografia relacionada amb la indústria farmacèutica. Que, repassant una mica, moltes són les pel·lícules que parlen d'aquesta indústria. I totes, en forma de documental, on thriller, o inclús dramas, porten a la palestra les contradiccions profundes d'aquesta situació, d'aquesta indústria, i de la relació amb la societat. Diu que les farmacèutiques han estat creades per descobrir nous medicaments, però amb afany de lucre. O bé, són empreses capitalistes amb la finalitat. Primer, ja n'hi ha de guanyar diners, però en un mercat molt concret, que és el de la salut. És legítim que hi hagi empreses farmacèutiques que inverteixin en fàrmacs de dubtors a necessitat, com, per exemple, la fina estirida, que és per fer créixer el cabell o la viagra. Encara que hi ha problemes molt més greus, com la malaria, la tuberculosis o la sida, és legítim, és ètic. És licit que la indústria posi a la venda medicacions sense cap efecte demostrat en estudis seriosos, o que la indústria posa un preu exagerat, indecent als fàrmacs, limitant el seu benefici a la població rica, s'està comercialitzant medicaments que la relació rís benefici és clarament desfavorable. Aquestes són contradiccions que han estat reflexits, reflectides en algunes pel·lícules, i que avui comentarem. La primera d'elles, i que la conegereu tots pels seus protagonistes, és el jardinero fiel. És un film del 2005, britànic, protagonitzat per al fins. És dirigit per director brasil·ler. És el director del Fernando Meirelles, que va fer la distribució de Déu, tres anys abans, i també per la Raquel Weiss, que és la britànica, que a més a més li van donar l'Òscar en aquesta pel·lícula. Estaven embarassada i li van donar l'Òscar per la primera distribució secundària. El protagonista, al final, viatja a Kenya amb la seva dona, on la seva dona està investigant uns fets relacionats amb una multinacional farmacèutica. La seva dona és assassinada, és al principi de la pel·lícula, i ell, en la seva lluita per descobrir els d'autors, comença a destapar una trama corrupta, en què estan implicats el cos diplomàtic, les farmacèutiques, els serveis secrets... S'estan duent a terme assatjos clínic amb una població de Kenya per un farmac per l'atabarcolòsis, que està produint morts i això es vol ocultar. Aleshores, el director aquí monta un thriller utilitzant un esquema ja conegut, és en un entorn africà molt amable, molt idealitzat, amb uns personatges blancs que conserven a l'esperit aquest colonitzador i que persegueixen només els seus interessos, i un real fins protagonista passa de ser un diplomàtic representant d'aquest sistema a donar-se'n del problema i es converteix en la causa noble. Hi ha altres personatges, segur que recordareu, l'amic de la dona, que al final la traeix, que és un diplomàtic també, hi ha uns africans que són assou, és a dir, Àfrica també està implicada amb el seu al·luísme, la població fa el que pot, que són els executors de tot això. En fi, la pel·lícula és un thriller, una mica de tot, sense ser res d'amorassa. És a dir, vol ser un thriller, vol ser una història romàntica, vol ser un intent d'esfer cinema social. La veritat és que va tenir èxit en el seu dia, però després, quan la tornes a mirar, té el seu envellall una mica. I jo crec que no es va ser massa raecida. A més, és el director, perquè és un director molt de cinema social, que aquí vol fer un thriller i li falta agarra, li falta una mica de velocitat i d'això. Però vosaltres recordeu, no? Sí, perfectament. Em va impressionar molt, la veritat. Sí, home, la veritat és que el constant Gardener és el Ralph Fins, que és un diplomàtic, però que està molt personatge que cuida les plantes i tota la pel·lícula... El posen molt... I a més a més, el actor, que és britànic, fa un tema aquí molt... És a dir, ell és molt britànic actuant. És molt clàssic. A mi em va passar una mica com a ell, quan la vaig veure, em va agradar, però em va semblar que en aquell moment ja estava inflada. Era una pel·lícula que no n'hi havia per tant, però com que tothom en parlava tan bé... A mi em va passar això, és a dir, no... Jo continuo tenint un record molt intens, i jo, així, fent una pregunta una mica naïf, preguntaria, Lluís, tu, com a expert que vam parlar del tema, si el que reflecteix aquesta pel·lícula és com documentant, d'alguna forma. És a dir, si això passa... Jo no puc documentar que hi hagi hagut un cas històric, que hi hagi una farmacèutica, que hagi provat un medicament conscient que produeix morts, i que hagi, diguéssim, intentat amagar-ho per comercialitzar-ho, perquè això, quan hi ha morts... Molt fort. És molt fort, després... A veure, després us expliquem una altra. És a dir, que siguin conscients, és molt perillós perquè després aquest medicament comercialitzes a tot el món i aleshores tens més problemes. Per tant, és una mica... Ara, que sí que és veritat que hi ha hagut casos de farmacèutiques que han volgut passar gat per llibre, sí que n'hi ha hagut, i tant. Us parlaré ara d'un documental que he vist recentment, que és Farion de Blut, que és un documental del director Indi Dajlan Mohen Gray, del 2014, diguéssim, que explica el problema específic sobre les dificultats de aconseguir tractament pels CDE, dels malalts de CDE africans d'Àfrica, pel seu preu, i perquè les companyies farmacèutiques es negaven a baixar-lo pels països pobres. Aleshores, recordem una mica el que és la CDE amb dos ratlles, que és una malaltia infecciosa que va néixer a Àfrica, als anys 60, que es va escapar a través de Haiti per a Estats Units I i després a Europa, que això va passar als anys 80, es contagia per via amàtica, per via sexual, i per via materno fetal, i, aleshores, a l'any 87, afortunament, es comença a trobar tractaments per la CDE i es comença a tractar els malalts americans, perquè són els primers que tenen a ser. El tractament va aconseguir augmentar primer l'esperança de vida, i en aquests moments, amb un tractament, diguéssim, combinat, que es diu teràmpia antirretroviral, de gran activitat, permet convertir la CDE en una malaltia cròmica, per tant, es treu el dramatisme d'aquella malaltia que va durar dècades. El que va passar a Àfrica és que no es va considerar que es tractava d'un problema de salut pública de primer ordre. Així, com al món occidental, la infecció estava bastant restitjada a conductors homosexuals i a l'utilització de drogues endubenoses, a Àfrica es va estendre ràpidament per tota la població heterosexual, i per contagi materno fetal. I això va afectar molt les capes pobres de la societat. Aleshores, perquè tingueu una idea, el CDE a Sud-Àfrica, que a Sud-Àfrica no és un país pobre dins d'Àfrica, a Sud-Àfrica hi ha el 2016, amb dades del 2016, 7,1 milions de portadors del virus, que vol dir el 18,9% d'adults de Sud-Àfrica. Una barbaritat. Això ha sigut perquè hi ha hagut un augment d'infecció que va néixer de llavors i que no s'ha pogut parar. Aleshores, el documental es va presentar el 2013 al Festival de Sàndens, està narrat per William Hart, i explica aquesta epidèmia de Sud-Àfrica, que va durar molt més mortífera, pel retard dels governs africans a donar-se'n de l'epidèmia i actuar. I també parlar al cost dels medicaments antirretrovidals. Recorda, el documental es diu, que una mort és una tragèdia i un milió de morts és una estadística. I amb això emfatitza una mica aquesta passivitat. Aleshores, el 2009, el Congrés de Durban va dir que en el món hi havia 34 milions de males de sida, que no s'estaven tractant, tenint els medicaments. Aleshores, què va passar? A l'Índia resulta que hi ha una legislació molt antiga que està per més fer medicaments genèrics, el que es diu genèric, que és el medicament amb la molécula igual, però que és més barato perquè no és comercial. Aleshores, alguns ciutadans africans, alguns grups d'africans, van voler importar aquests medicaments que eren molt més barats, perquè es comerciaven a l'Índia, però van topar amb una legislació dels països africans que afavoria les patents de les farmacèutiques. Aleshores, aquests grups van pressionar per trencar. El que volien no era violar cap llei dels països, sinó que volien eliminar les patents dels medicaments que eren essencials per parlar de l'epidèmia. Aleshores, el documental explica com algunes ONG, algunes fundacions contra ella, la de Bill Clinton, però van estar lluitant per aconseguir una mica que els preus dels medicaments aquests disminuïsim. Explica molt bé tots els grups que van ser. Per exemple, explica un activista d'una ONG de Sudàfrica que tenia l'alcida i tot i tenir diners per pagar-se la medicació va renunciar al tractament fins que no estigués a l'abast de gent més. Aleshores, al final aquest moviment va regeixir i d'un preu de 15.000 euros per pacient i any que costava al principi, primer va passar a 300 euros i al final va passar a 100 euros per pacient en aquests països pobres. És interessant el documental, és revelador sobre les estratègies de les farmacèutiques per forçar que el mercat es situi en un entorn que li reporti el màxim benefici. És a dir, que les farmacèutiques no és que... intentin tenir beneficis, sinó que intenten tenir el màxim de beneficis a costa del que sigui. Aleshores, això, aquesta estratègia, és reprobable, és moralment molt denigrant, però també hem de pensar en tot el sistema. Aquí hi ha un sistema que nosaltres acceptem que hi hagi unes empreses privades que guanyen diners que facin medicaments, però després ens falta que hi hagi un sistema públic que sigui més controlador i que dirigeixi més els recursos de la societat per distribuir millor, entre els malalts, que és, en el fons, la distribució millor de la riquesa. És interessant, encara que algunes vegades és molt escamàtic, pots discutir algunes frases i estadísiques que posa en favor del documental, però jo crec que és un documental que, si t'interessa una mica el tema, us el recomano. Us voldria parlar... Ens ho apuntem, sí, sí. Us voldria parlar d'una pel·lícula que és d'Ales Bayer's Club, del 2013, que no sé si la vau veure. És un film dirigit per un director canaden, que és Jean-Mar Bayer, i és protagonitzat pel inefable Matthew McGonagy i després el Jennifer Garner. Explica la història, recordeu, d'autèntica, d'un Daron Butrof, un malalt de Cida, en Marigà, que li diuen 83, estem parlant del 83, recordeu que el Cida es descobreix el 82, es detecta el virus el 83-84 i es comença a fer els primers usassatges clínics amb medicaments el 85. Bé, més o menys 84-85 li diuen que us estic en el Cida i li diuen que té un mes de vida. Aleshores, el tio l'explica una mica, que lluny d'arrogar-se davant d'això, comença a organitzar com es pot tractar, descobreix que hi ha medicaments que encara s'estan provant. En fi, explica tot aquest inglado que munta el protagonista, que munta un centre de distribució legal o il·legal i aconsegueix que penseu que hi havia molta gent que volia tractar-se, però encara no podria estar junts. Aleshores, el protagonista amb aquest estil ticonoclasta i trascassó importa freudulament medicaments per la Cida, encara no estàs aprovat per la FEDA i el Zara Sanfronta, el denuncien, va a judici... A veure, la pel·lícula està sostenuda per una interpretació del McCony, que és molt bona, i que trobo que es busca la vida pel seu úter i que munta bé, a fi. Recorrem també altres coses, diguéssim, fixeu-vos bé que a la diferència d'Àfrica, el Cida va afectar molt a usuaris en el món occidental, a Europa i a Estats Units, a usuaris de drogues enduronoses, a l'aerodirina, a homosexuals i a heterosexuals primer, diguéssim, que estaven amb la prostitució, però després la heterosexualitat, en aquests moments, la Cida és una infecció que majoritàriament és de contagi heterosexual, no? I aleshores hi havia una barreja, no? Aleshores, la pel·lícula introdueix el Jared Lettos, diu? Jared Lettos del Tret. Que fa un paper de trasvestit impressionant, que li dona força a la pel·lícula, jo crec, aquesta... A canvi, la Jennifer Garner, que fa una interpretació d'un paper una mica posilànim, d'una doctora que està alli visitant-lo en el hospital, i que té cura dels malalts, en fi, no sé, personatge una mica... Els dos actors són els principals que es veuen. M'agrada perquè la pel·lícula fos una sensibleria, que el cine de Hollywood no ens té acostumats, fos una mica aquesta sensibleria adolcorada, i a bord de la pel·lícula amb una certa frescó. I després, clar, et deixa una certa margó, no? Però jo em quedo amb la força del Matthew McGonagy, com combat la sentència de mort, i és capaç de lluitar tants anys per trobar el medicació. Això és el missatge de la pel·lícula. Extraordinari, ens agrada molt el que ets expliques, perquè és una cosa que nosaltres que no som metges i que ens ho miram des de fora, no ens aporta una visió extraordinària, completíssima, i molt interessant de tots aquests temes, de veritat. Jo, per fer això de parlar del meu tema mèdic, no tant de comentar pel·lícules... No, no, no, perquè... Perquè en aquest moment, com es podria dir que està la situació de l'Àl-Sida? No, l'Àl-Sida ara està controlat. Ara, l'Àl-Sida, diguéssim, el tractament de l'Àl-Sida està controlat en el sentit que el pacient que entra en el sistema de salut rep el tractament i rep el millor tractament i es converteix en una malaltia crònica. El que passa és que hi ha dos problemes importants aquí, en la societat actual, aquí, a Barcelona. Una, és que hi ha molts contagis nous, o sigui, hi ha molts nous malalts d'Àl-Sida, anualment, sí. Això és perquè no es fan campanyes preventives de forma important. És a dir, la prevenció és una signatura pendent, i, a més a més, el contagi amb la terra sexual és molt freqüent. Aquí hi ha hagut una pèrdua de respecte amb l'Àl-Sida i s'han eliminat les barreres al preservatiu així, que fins ara eren les mesures més importants. I després, també, jo crec que l'administració, per les retallades i per moltes coses, ha deixat de pressionar en la societat perquè prengui el control. Penseu que un percentatge molt important de la població circula pels carrers i no sap que t'hi sida. En aquí, eh? Sí. Ara no et puc dir el percentatge exacte, però ho han dit fa poques setmanes, perquè hi ha hagut un congrés i així, i és dramàtic, això. I en quin sector està més polaritzat? No, tot general. Tot. Si que és veritat que en un moment fa molts anys estava localitzat amb conductes de risc, que és a dir, mosbaris de darreres endogonoses, promiscuitat gaire, prostitució, no, no, ara és general. I, naturalment, que si tens més contacte sexuals, tens més probabilitats, però jo crec que, en aquí, ara ja no hi ha el risc, que és ampli. O sigui, em sorprèn, i és una notícia nova, que no sapiguem que estem amb risc en molts moments, perquè les autoritats haurien de fer campanyes en aquesta direcció. Sí, sí, sí, sí. I no es fan? No es fan, no es fan, perquè hi ha petites campanyes i així. Bueno, jo no es fan perquè els recursos també són limitats, és a dir, hi ha campanyes contra l'autoparcolòsis, hi ha campanyes per la vacunació, hi ha campanyes de molt, i això no deixa de ser que hi ha un percentatge de pacients aquí a Catalunya, que es tenen una cida i que es contagiaran, doncs no sé, 100, 900, 500 a l'any, no sé quants, però... I l'autoparcolòsis no és també una farmatat que havia desaparegut i ara ha tornat? No és exactament això, amb l'autoparcolòsis, hi ha el problema que hi ha amb altres malalties, que hi ha vacils de l'autoparcolòsis que comencen a ser resistents a tots els antibiòtics. I això és molt greu, perquè si aquests vacils s'excenen, doncs tindrem un problema greu, perquè... I en aquests moments hi ha altres malalties infecciosos que també passa, això, i és per l'ús inedequat o excessiu. Espanya està entre els països que ha fet més hús inedequat d'antibiòtics i hi ha uns microbis, uns bacteris, que estan molt resistents. A mi el que m'havien explicat, això no domino, és que això, l'autoparcològia, havia desaparegut, però que l'arribada de gent imigrant el va tornant... No és veritat, això. No és veritat. No és veritat, això. I era si que és veritat que en algun moment hi ha hagut imigrants que portava l'autoparcolòsis, però això, el percentatge de contagis d'autoparcolòsis per imigrants és molt irrisori, això. És a dir, hi ha un reservori d'autoparcolòsis aquí, afortunadament, el sistema públic de salut, que està molt ben estructurat i que ha resistit molt, està funcionant molt bé per l'autoparcolòsis, perquè l'autoparcolòsis és una malaltia que es contagia a través de l'aire, però necessites un contacte íntim molt fort, no? És a dir, que necessites ser familiar molt proper, necessites ser a l'escola amb amics molt propers, perquè... i necessites que el malalt que contagia estigui molt malalt, perquè hi hagi aquest. Afortunadament, això... i, aleshores, el sistema de detecció i el sistema de control que hi ha en aquests moments és molt bo. Estem ara al final, estem encantats amb l'exposició que ens has fet, ens agrada moltíssim, moltíssima gràcies, Lluís. D'acord. Ja veieu que ens portem aquí un metge i a mi, que és un autèntic experte amb totes aquestes coses i que ens il·lumina. La setmana que ve tindrem una sorpresa, perquè ens vindrà una persona de TV3, però preferim donar el nom i, en tot cas, xis que totes confirguis, que serà l'últim dia de la temporada, i parlarem de moltes coses. Ja veu. Moltes gràcies, Lluís. Molt bé, de res. Bona setmana que ve. Bona nit. Gràcies, Lluís. Bona nit. Bona nit.