Cinema sense condicions del 19/12/2017

CINEMA SENÇA CUNDITIONS cinema sense condicions Bona nit, estem aquí una vegada més, ens has posat una musiqueta que suposo que està aeshir. Està cançó que canta en tota la pel·lícula. És increïble, aquesta cançó. El vi és la pel·lícula de l'Hospitalet? Jo no. Jo és una de les llacunes que tinc. Lliacunes, eh? Les llacunes de les que més em dol, tenint. Bona nit. Iniciem el programa, com sempre, a cada dimarts, a cinemes sense condicions. Després de... Perquè avui és l'últim programa d'aquest trimestre. I ja fins l'any que ve no reprendrem les activitats habituals, que són, com sabeu, una primera part del programa, en el qual els traltoleants habituals que avui tenim aquí, doncs el Jaume Avidal, que ara feia molts dies que no podia venir, en Joan Cerdà, a darrere als vidres, en Paul Dickler. I tenim com a convidat, ho ja vam anunciar l'altre dia, una persona que és periodista de la secció de Cultura d'Informatius de TV3, Jordi Oliva, especialitzat en música i cine i que segueix des de fa anys la informació cinematogràfica que es fa a Catalunya i que es fa als festivals, perquè és una persona que ha fet moltíssims festivals, ha anat a Sitges, a Màlegues, a Berlín, a Berlín, sé que ha estat 3 o 4 vegades, a Cans, etcètera. Per tant, és una persona interessada, formada, preparada, una persona que ja veureu que en sap molt. I que, a més a més, ens vol parlar dins del món del cine, ja sabeu que en fem dos parts, amb la primera part en què parlem dels pel·lícules que hem vist, dels pel·lícules que recomanem, dels pel·lícules que considerem que val la pena que veieu, els nostres oïdors, i una segona part en què tenim un tema. I avui tenim aquest convidat, Jordi Oliva, que es vol parlar del tema de les famílies exatjades en el cinema. És a dir, el cinema utilitza un recurs, un recurs que és, no diria que sigui molt freqüent, però que sí que és un recurs utilitat en moltes ocasions, que és una família que es veu exatjada per qui sigui. Llavors, ell trecarà a la segona part del programa aquest tema. Bona nit. Molt més, Joan. Jordi, i moltes gràcies. Es pensava que en sé més que tu, amb aquesta presentació com has fet. Molt bé. No és així. Més que tots nosaltres. Sí. Més que tots els altres. I el Joan és una ensuclopèdia, ja me n'heu anat. No, no. És el que veia vivent. Ho ha sigut sempre. Si fa a internet el Joan, el Joan està cap a fer títols, noms, tot el que calgui. El que calgui, el que calgui. A la primera part, com fem sempre, hi estàs convidat que si hi ha hagut alguna pel·lícula que vols comentar, perquè et sembla que val la pena que els espectadors o els lectors, en aquest cas, els oïdors vagin a veure, doncs ens diuen, mira, us recomano aquesta que acabo de veure i val la pena, perquè encara que no sigui el tema que et toca tu de parlar d'avui, doncs tu ja la saps. Bueno, posi allà. Saps la que jo diré o la que diràs tu? Digues, digues. Doncs, bueno, qui vol començar? Qui vol començar? Jo no ho diré, perquè jo vols... Ja, el Joan comença. De què la pel·lícula que a mi m'ha agradat? La que li agraden bé. La que li agraden bé. Ha estat clar la guerra dels galàxies, no? Ah. Llavors, el que ja no ha estat clar, perquè he dit que no l'he vist i tal, és quina li agraden, per exemple, que m'agrada a mi. Però podria parlar de l'autor, podria parlar de... de memòria, jo ja vaig una mica justet. Sort que hi ha el Joan. Això, Joan. Joan, digues-ne, va, una d'aquestes... L'autor vols parlar en el que... No, és que no l'hi visc, jo, eh. I l'he vist. Ja em van parlar. Ah, ja no ho he parlat. A mi em va decebre molt aquesta pel·lícula. I mira que, clar, l'hem presentat com una de les pel·lícules espanyoles de l'any, va tenir premis de Sant Sebastià, tindrà el Colla, però a mi em va decebre de totalment. De fet, jo m'havia llegit el llibre del Javier Cercas, i a mi no m'agrada el llibre, és que no em crec la història. Està molt canviat... L'especte del llibre. L'especte del llibre hi ha moltes novetats a la pel·lícula, perquè la pel·lícula necessita més personatges per poder explicar la història, que és que jo... En el Fer que sempre li passa... En el Fer que sempre li passa que li canvia el llibre... Sí, sí, perquè el soldat és a la mina, està millorada, està millorada la pel·lícula. Està millorada, perquè era més maca, perquè havia lariat negir l'encontres d'un protagonista masculí. Però es queven canviar moltes més coses, eh. No solamente d'això. Però li passa a tots els escriptors que els hi canvien els llibres. Depèn de la calitat, depèn de la calitat. Bueno, hi ha llibres desconeguts que són ben aprofitats per fer una bona pel·lícula. No hi ha llibres desconeguts que s'adapten als nens... Costen molt més de fer bones pel·lícules. És molt difícil. La dic abans que no ho diguis tu. Aquesta és la catàgrada de tu o a mi? A tu. No m'agrada. Per què tu pensaves? Perquè penso que és molt bona, i llavors... Però el que tu penses que és bo potser no penso que és bo. Segur. Ja veig que jugarem això tot a l'estona. Bueno, comencem, en tot cas... No, però parla de Blade Runner, si vols. Bé, a part d'això, comencem aquí. Qui vol parlar d'alguna pel·lícula que hagi vist? Començo jo, si voleu, va. Començo jo. 4 anys després de la meravellosa Nebraska, s'estrena aquest divendres. Una pel·lícula, la última pel·lícula, del Alexander Payne, que es diu Downs Sizing. Ja m'has fotut, Joan. Sí, que la volies parlar-t'ho, si no l'has vist. No, però jo t'explicaré molt poques coses. Vull veure com podràs anar a veure, igual que... Spoilers no s'han anat. És una que no es pot explicar. Perquè els spoilers, si fa dos mesos que s'han estrenat, els pots dir. A casa no s'ha estrenat, no. Dos mesos. Com a mínim. Jo vaig al darrere d'això, que es carifa amb altres punts. No sé què fem, això, també. Doncs aquesta és una pel·lícula que aquí l'ha introduïda. L'hi hem posat un títol que no té res a veure amb l'original, que es diu Una vida a lo grande. L'estén a aquest divendres. I és una pel·lícula, una mica extravagant, dintre de la filmografia de l'Alexander Payne. Per què? Cal recordar, suposo que els nostres ouidosos saben, que Alexander Payne és un realitzador nord-americà que ha reconegut prestigi per la seva obra. Ha fet sis pel·lícules fins ara, aquesta és la setena. I aquest, si recordem algunes de les pel·lícules molt conegudes, ja, a propòsito de Smith, amb el Jack Nicholson, entre copes, que va tenir un èxit molt fort. Los descendientes, amb el George Clooney, que també va ser una pel·lícula molt ben acceptada. I a mi, que és la que més m'agrada, per mi, nebràs que l'última, no? I deia que una és una pel·lícula aquesta, una vida a lo grande, una pel·lícula una mica extravagant, dintre de la seva filmografia, perquè utilitza els paràmetres de la ciència ficció per muntar una sàtira, diríem, mordàs i gairebé agressiva. Potser el que més sorprendrà d'entrada, l'espectador normal i corrent, és la manera, de fer, plausible i real, i molt creïble, us ho asseguro que és molt creïble, i al principi em pensava que no ho aconseguiria, la seva impossible premisa, que és que la humanitat, els homes, tinguin la possibilitat de fer-se petits, per integrar-se en un nou ordre social. Per caber-hi tots, no? Bueno, és una de les idees que circulen, hi ha moltes més, però aquesta podria ser una de les idees que circulen. I que a partir d'aquí, a partir d'aquest plantejament, es planteja la pel·lícula, els pros i contres, en relació a la crisi econòmica, a l'exercici de la democràcia, a la solidaritat amb els altres desfavorits, i fins i tot, amb el calentament global. Per tant, ja es veu que toca molts temes, que és molt ambiciosa, és massa ambiciosa, temes que aquest és el problema que té al final de la pel·lícula, però ja arribarem. No arribarem al final? No arribarem al final, però ja arribarem, que explica l'exposició de per què penso que falla el final. Sembla que la idea d'aquest guió va néixer abans del 2009, però que va deixar de banda, perquè a perrodar els descendents i després la Ibraska. El resultat és una comèdia, una mica negra, i molt desenfadada, formament molt ben dirigida. És un tio que té molt clar el que és el cine, i que encara que potser el guió falli, que penso que es falla sobretot a la part final, se'n surt perquè és molt brillant. Segurament la pel·lícula comercialment funcionarà amb molts espectadors, perquè és brillant el de realització encara que falli. I fàcil de gaudir, molt ben interpretada, amb unes coses que s'ha d'estar a casa, interpretació dels personatges principals. Tot i que és una obra, ja ho he dit una, t'entendre, imperfecta. Imperfecta sobretot en el seu part final. I no és per tant una obra mestra com era a Ibraska, però penso que si va ser escollida com a pel·lícula d'apartura, que es deia ara quan veníem del festival, l'últim festival de Venècia, va ser perquè no li faltava interès i no li faltava qualitat. El millor per mi de la pel·lícula, que no és tan bona com a Ibraska, sinó que és una cosa de segona ordre, és la direcció de la General, tota la direcció, tota la realització del film, el jo també és d'ell amb col·laboració amb més gent, i sobretot la direcció d'actors. Alexander Peida mostra, crec, honestament, que sap treure el millor partit dels seus actors i, igual que a Ibraska, suposo que us en recordeu, van comprar el Bruce Dern en el paper del vell que creu que li ha tocat un premi i que s'ha fet ric, i que vol que el seu fill viatgi amb ell i el porti a buscar el fet premi. Li van donar el Oscar al final? Em sembla que sí, li van donar, li van donar, li van donar. L'hi van donar, l'hi van donar, l'hi van donar. Estranjera. Li van donar diversos premis. No recordo d'aquest que li van donar, diria que sí, però sé que va ser molt premiat, perquè va ser molt reconegut, i que una altra cosa curiosíssima d'aquest cas, és que, arreu d'aquesta pel·lícula, el senyor Bruce Dern, que feia molts anys, que feia pel·lícules com a secundari, s'ha convertit en una figura, totes les últimes del d'Alentí, no sort ell, i té papers molt més destacats dels que havia fet fins ara. Per tant, aquí estem segurament... mentre, al cas del Bruce Dern, és evident que la direcció d'actors va ser brutal i va convertir aquell senyor amb un senyor reconegutíssim, aquí estem segurament amb el millor interpretació del Matt Damon. El segon dat pel Christoph Waltz, suposo que segur que és l'actor que ens va fer també descobrir el Quintin Tarantino, sempre es brillant i divertit. Aquí també torno a ser brillantíssim i divertit, hi ha un rol una mica diferent dels que ens ha acostumat amb el parís i de jango desencadenat, i ara, en aquí, es dona una versió, una nova mostra del seu talent amb aquest downsizing. Però el que no acaba de funcionar, és la part final, penso que és una estranya barreja i per això no explico, no explico més coses. És una estranya barreja de superació personal, de crítica de les fronteres i de l'organització del món, de consciència sobre el canvi climàtic, idees i intencions que són bones, però que, en tocar tants temes a l'hora, perd força i perd intensitat i fins i tot interès. De tota manera, com que les pel·lícules que veurem aquestes setmanes, les festes, tampoc no sé si n'hi ha tantes, havia de venir una persona que ens va veure l'última del Woody Allen, i ens va dir que era meravellosa. No li dius encara, no? Nosaltres vam anar a veure-la, però va resultar que no la van donar la banda. L'estan passant un abament en aquest moment. Ara mateix, sí. Ens va convidar que estem perdent en aquest moment. Només tu, en el Verdi, ho fan, això. És que la va passar el següent, va passar... Divendres l'estrena, ja. No la podem veure a l'estrena. Suposo que serà una de les pel·lícules que la gent veurà, encara que no és Nebraska. Per cert, Nebraska, 6 nominescents a l'Òscar. No em va guanyar cap, 6 nominescents, molt bé. Però sí que va guanyar millor actor de Pelsenyor Dern a Cans. Ah, a Cans. 5 nominescents a l'Òscar. Es parlava molt d'aquesta pel·lícula. El Bruce Dern guanyaria l'Òscar després d'una llarga carrera en la indústria, però sense la brillantó d'un protagonista. A l'Òscar, amb Nebraska, per fi tenia aquest pute unisme. Sí, senyor. Li ha fet una pel·lícula amb... La llista de premis és brutal, és brutal, llargíssima. Sí, sí, va ser una cosa... És que és una pel·lícula realment excepcional. Havia fet una pel·lícula amb Hitchcock, el Bruce Dern. Sí, sí, sí. La jove. La trama. I a part que és el pare de l'Aura Dern. És la pare de l'Aura Dern, sí senyor. És el vídeo habitual del David... Hi surt la l'Aura Dern. Aquesta, un paper més secundari, però hi surt. Hitchcock en sabem, eh? I em sembla que és una de les actrius que surt a l'inici de la pel·lícula de Disaster Artist. No hi ha gent que em parla i ell és una... No, m'estic fent una volista. No, no, m'estic fent una volista. Heu vist Disaster Artist? Sí, que ho sembla. Jo l'altre dia vaig tornar a veure de rump per tenir-la. Ja l'havies vist? Jo no coneixia de rump. Ostres, és un clàssic de la tralla dura. Entra això i trols dos. I has vist Disaster Artist? No, encara no. Perquè aquesta sí que... Ells ha vist. No està mal, però està bé, no? Està bé en explicar el que ha d'explicar, però... Clar, però vosaltres heu vist l'original? No, no. Clar, perquè aquesta és la gràcia, és que han calcat... Han calcat escenes, plans... Sí, sí, o... Sí, sí. És increïble. Però bueno, la gràcia està que explica el que explica, no? Un panjat que vol fer una pel·li la fa. I per mi, el millor és la... Clar, bueno, estic parlant massa al final, però... La gràcia d'aquesta pel·lícula és que explica com... un panjat va fer una pel·lícula i no va obtenir el resultat que volia, l'efecte que volia, però s'ha convertit en una pel·lícula culta, precisament, perquè fa riure quan no vol fer riure. Ostres, és dur, eh? Però clar, l'home està encantat, perquè millor... ha cridat l'atenció... Policitat, sí. Provocant un efecte que no volies, que no pas... de passades de pel·lícula. Això vol dir que els autors no controlen... no sempre controlen el que volen, no? Està bé, això. Joan, pales per fer la versió. I el Tomi... Dijans? No, com es diu, el director... Ah, sí, sí. El director de The Room, realment aquest és el que menys controlava l'efecte que podia. The Room? Em sembla una mica... Waizó, pronunciant la pel·lícula, diuen... Waizó, Tomi Waizó. És una mica com la pel·lícula d'aquella Edward, no? Sí, sobre un director que feia pel·lícules dolentes. De fet, hi ha una pel·lícula aquesta, que és molt dolenta, que és la de Trolls 2, que és com una sèrie B, sèrie feta, pràcticament. És una pel·lícula que va intentar ser molt i no va ser res. I és tan infam, està a nivell aquest de The Room, que és un documental, a més, el documental és increïble, que és un dels personatges protagonistes de la pel·li, va agafar una càmera, un equip de gent i això, i anava seguint per tot l'Estat, per l'Estats Units, això, recorrent per anar retrobant-se amb els actors. Sabíem què els havia passat, la majoria, evidentment... Està fent una pel·lícula perquè claves un desastre. I és un documental que més és molt bonic, que es diu Best Worst Movies. La millor pel·lícula, perquè al final ens ho vam passar molt bé fent. Sempre les interioritats, no? Però això, sobre, Trolls 2. Trolls 2, és una pel·lícula que, bueno... No sé ni com descriure, però sí, de un i dos. Doncs vinga, passem a una altra. A mi em va fer gràcia que, de Disaster Artist, s'assembla a dues pel·lícules espanyoles que s'han estrenat últimament. Abans parlàvem d'una, de l'autor, d'un fracassat sense talent que vol aixecar un obra i que no li surt. I també s'assembla molt a Algú Muy Gordo. Aquesta cosa estranya que ha fet Carlo Padial amb Alberto Romero. Que és una cosa, que és una comèdia, que la qüestió és que no fa gràcia. Perquè ja és la poscomèdia, la posfícció... Però vol fer gràcia? No, no, no vol fer gràcia. I ho aconsegueix, eh? Perquè t'avorreixes com un gran... I, a més, vull dir, és que no... I va sobre el rodatge d'una pel·lícula, i llavors la qüestió és... Els que l'alaven, els que... Jo, en la pel·lícula aquesta, diuen que és metellenguatge. I llavors, evidentment, de Disaster Artist, no en té gens de metellenguatge. És simplement cine dins del cine, i vinga, i anar tirant, i una comèdia, i així, no? I jo trobo molt més eficaç... el Disaster Artist, que m'ho vaig passar molt bé, vaig riure molt, que no pas una pel·lícula, que resulta que el que vol és que no et riguis, perquè no té cap gràcia. És que Algú Muigordo va començar, Joan. Em veuen ganes de veure Algú Muigordo. És que aquesta pel·lícula es vol que... Tu mateix, eh? Jo no he dit res. Tu l'has vist, eh? Jo sí. Tampoc seré el primer. Perquè, Joan, Algú Muigordo es va prendre... que jo sàpiga, jo no l'he vist, encara, però es va vendre, com el trailer, totes les imatges promocionals que arriben a periodistes, el públic, això, era una pel·lícula de efectes especials amb Alberto Romero, era com una gairebé d'acció, i això. I que després, quan no van ensenyar res, i crec que la van estrenar a algun festival tipus màleg, o potser a algun lloc així, que la gent va al·lucinar, perquè és com, ei, tot el que m'ans promès, i jo és Alberto Romero penjat d'un croma... No hi surt, no hi surt. Ells expliquen la pel·lícula que volien fer, però no hi surt res. Per això, però que... I llavors, aquí, aquí està el metellenguatge. Bé, doncs llavors potser és una pel·lícula d'autor, no? Ui, t'ho vaig dir. Però d'autor, autor, eh? En canvi, l'autor vols una pel·lícula d'autor, i em sembla que no arriba a res, ni una cosa, ni l'altre. L'autor, ni una banda, ni una altra. Ja ho vaig dir. Tu l'has vist. Jo l'autor no l'he vist. Només tu, l'has vist. Jo ja ho vaig dir, que era entre Martínez Sòria i Sòria, i que no... Però coneixes el director, no? Que va fer aquesta carnívora? Caníbal. Caníbal, perdó. Caníbal l'estava amb més bé. Aquella tenia un cert nivell de cine d'autor molt inspirat en Buñuel. Sí, i amb saura. Però aquesta és que no té to, no té atmosfera, no té clima, no té... I a mi em va desebre totalment, totalment, totalment, totalment. Home, que tu la comparis entre Martínez Sòria i Sòria, si li dius això al Luis Martín Cuenca, es diu? Carlos Martín Cuenca. Carlos Martín Cuenca. Carlos Martín Cuenca, si li dius això, no li agradarà gens. No, espero no conèixer el mai. Jo l'he conegut, perquè el vaig entrar i està sent Sebastià, en motiu de Caníbal. I llavors, tu veus Caníbal, i t'adones de les aspiracions que té la pel·lícula, i de les ambicions que té, perquè és molt ambiciosa, vol ser molt d'autor, i les assoleja en part. Ara, si jo no hagués vist abans Caníbal i veig l'autor, no hauria entès les ambicions del director. Com que el conec sé que volia fer una altra pel·lícula d'autor, però com que... No li ha sorprès. El programa que anem rectificant és Manuel Martín Cuenca. Si ens estàs escoltant. Manuel Martín Cuenca. El que havia dit, Luis, i vosaltres, Carlos. Ja està bé, ara sí. És igual. Hem creat una saga de cineastes. Sí, sí. Llavors, a veure, parlarem d'una altra pel·lícula espanyola, ja que ja estem posats. Una que em va agradar, i això és gairebé una novetat, perquè jo volia aprofitar que tenim el Jordi amb nosaltres per parlar una mica d'aquest bombo que es fa amb el cine espanyol, des de fa molts anys, que és un bombo que jo no sé fins on arriba. Perquè em sembla que, quan aquest cine surta a l'estranger, la gent no li dona gaire relleu. En tot cas ja ho parlarem després. I llavors és un producte... Canviarem el tema de segona part, Joan. Sí, perquè es dona per molt, em sembla. Però, vaja, no, vull dir que és un producte local, no? Digue'm el títol, sisplau, estem tots a... No, el títol és... Muchos hijos, un mono... No l'hi visc, no l'hi visc. Val la pena o no? Molt, molt. Val molt la pena. Jo recomanaria als ullens que busquessin... que busquessin la crítica del Jordi Vall a caminar a la venguàrdia. Vull dir que jo la suscric sencera. Home, jo els recomanaria que primer vegi a ser en la pel·lícula. Sí, sí, però vull dir que... Un cop vista la pel·lícula, que mirin la crítica del Jordi Vall, perquè... És el que vaig pensar, jo, diguéssim, i m'hi sento molt identificat. Vull dir, es tracta d'un actor que es diu Gustavo Salmerón, que fa la seva primera pel·lícula llarga, i és un documental sobre la seva mare, una senyora que es diu Julitas Salmerón. Sona aquell, el Paco León, no? Sí. Però la cosa, i també ho deia el Jordi Vall, és que aquesta senyora està entre la Felicidad Blanc, la mare dels Panero, i la Carmina, que és la mare dels León. I llavors aquesta senyora, justament, és de Cuenca, el número 64 de la Falange de Cuenca, vull dir que és de Tronio, la senyora, i llavors, ella, el que ha volgut en la vida, és el títol de la pel·lícula. Ha volgut tenir molts fills, n'ha tingut sis, va voler tenir una mona, la va comprar la mona, fins que li va mossegar la mà i la va vendre, i un castell. És més fàcil tenir una mona que sis fills i un castell, no? Però bueno, la pel·lícula... La pel·lícula, diguéssim, que el tema és que ha de deixar el castell, perquè no el poden mantenir, i llavors aquesta senyora ha guardat tot de coses durant els anys en capses, i llavors hi ha una espècie de MacGuffin, que és que ella, al principi de la pel·lícula, diu que ella havia conservat dues vertebres de la seva àvia, que l'havien mort a la Guerra Civil, al costat d'un riu, i llavors tota la família, els sis fills i el matrimoni, es dediquen a buscar les vertebres de l'àvia. I entre tota aquesta búsqueda, doncs hi ha un retrat d'una senyora de provincies, Ben Estang, vull dir que ella estava anomenada de José Antonio Primero de Rivera, això no cal dir-ho, hi ha una cosa molt bona, que jo trobo que el Jordi Valle no hauria pogut explicar la crítica, però bueno... No, no l'explicaré, perquè ja et dic que no... És millor trobar-t'ho allà per sorpresa, perquè és una cosa absolutament increïble. I llavors, doncs, rius des del principi fins al final de la pel·lícula, i tu passes estupenda... És l'anti, algo muy gordo. Sí, sí, absolutament. Aquí sí que rius, o aquí és que fa gràcia, vull dir que aquesta senyora t'explica unes anècdotes que et quedes parat de dir... Vols dir? I sí, sí, esclar. Un títol més a la llista de pel·lispendents, no? Pel·lispendents, a veure. Per haver vingut aquí, la llista més llarga. Per Nadal, ara ve Nadal. Tu has vist alguna cosa que vols comentar? Tens abastet més? Hem dit... Bé, m'he perdut amb el poble, i hem inventat aquesta del ghost-histori, que és la música, posar la música... Molt bé, molt bé. Ah, i em vaig quedar amb la llit amb aquesta pel·lícula, guau. Aquesta no és una estrenetara, no? Un mes, sí, per all. Ah, sí, sí. L'avioblidat, una gent. L'acabava d'acabar... L'acabava d'acabar amb el Ben Affleck, no? No, no, el Germà Affleck, vestit... Amb una de pat, com un... Molt original. Sí, sí, no és que no surt en cap moment de petall. Sempre està present, eh? Sí, sí, sí. És el que, quan jo vaig comentar-la, la pel·lícula aquí, que el Casey Affleck amb un... Amb el Janssen. Amb el Janssen a sobre, és més expressiu que el Ben Affleck. No et passis, home, està molt bé amb el Janssen fent-hi el màstic. Jo, aquesta pel·lícula, vaig veure... Jo, no, que aquí hi vaig... Sí, dic Ben Affleck. Ah, Ben. Ben Affleck, el Germà. Jo, aquesta pel·lícula, vaig veure i vaig trobar que era la versió d'autor de ghost. Sí, bueno... Sí, senyor, està molt latinat, això, de veritat. Sí o no? Sí, sí. Però d'autor, d'autor. Ghost era comercial. Ghost és la versió d'autor. El que la vegi li haurem d'explicar, en tot cas, la diferència que hi ha entre ghost no autor i ghost d'autor. No, ja, soc amaran. Quan la vagi a veure. Quan pensin que ha acabat a l'escena... Què fem, aquest programa? Perdó, claricoses. No, per obrir finestres, però no... Dos besos, has dit. Dos besos. Dos besos. Exacte, quan fa que l'han estrenat? Un mes o així, oi? Sí. A principis d'octubre, potser. Ara, en octubre, novembre, novembre. A mi m'ha agradat molt, això que has dit de dos mesos, perquè és que crec que s'ha de fer, home. Sí, el que hem de fer és... És com la pel·lícula de l'artruner, jo no l'acabo d'entendre. Clar que no, però aquesta fa més de dos mesos. No, jo crec que els programes de cine el que hem de fer és fer venir ganes d'anar al cine, a explicar-lo mínim, perquè tinguis les ganes... I la sorpresa. Perquè després disfrutis amb el visionat, perquè quan més t'expliquin, menys disfrutes. Hi ha aquests que sempre veuen la mateixa pel·lícula, o pràcticament la mateixa pel·lícula, i els hi agrada. Això fa els nens. Són com els nens. El tensi, però la gent gran no els li passa. I que sempre s'hi igual. A les s'hi igual, perquè si el varies ens em fan fàcil. Quan el papa o la mama canvien el compte, diuen... No! Pol, has vist alguna cosa? Jo vaig veure fèrdina d'avui, i he anat al Diagonalmar, en cotxe al Diagonal. I què fèiem, el Diagonalmar? Res, tot tancat. És morsat i torno de casa. Però... Però, demà... Demà vaig a veure... Jo vaig veure la primera i ja... Però mira, aquests dies la estic tornant a remirar. Jo sé que després de la primera, tot es fan pitjors. La primera vol dir la quarta? La primera, de veritat. La que després ha dit que era la quarta. La primera que després s'ha transformat en episodi quart, no? Sí, sí, clar. La primera, home, la primera. Jo també només he vist la primera. A partir d'allà ja no m'interessa. Una segona està molt bé. Aquest que és el 8 o...? Aquesta és el 8. Una sega del 8 pel·lícules, no. No, perquè em faria tot pols, oi? I a més, entre mig hi ha Rock One, que és com una mena de pròleg precoella que va just davant de l'episode 1. Clar, evidentment, és l'univers... S'ha d'estirar el xiclet pel davant i pel darrere. I més ara que Disney s'està xuclant a tot. A tot. Si ara no cliques films, ara ja és fons. A mi em va agradar molt la primera. Perdó, l'episode 14. Per tu. La segona també està molt bé. Vaig veure trossets, que eren els ossets, aquells ossets que vivien als arbres. Aquesta és la tercera. Aquesta és... La segona és Imperiogorcifrata, que... Els e-books, no? Sí, els e-books és... Com es deia el... El retorn del Gèdia. I ara l'estic remirant. Més que res, perquè tinc lliure. Tens temps lliure. L'estic remirant, no sé, encara em queda. Però, com que demà, ni que sí, hauria de veure la setena. No l'he vist. Jo no soc un gran fan d'Estar Wars, però m'han convidat a anar demà i dir... A veure, d'una altra cosa. T'has de posar el dia amb mal negoci. Però la setena, perquè va per trilogies. I al final, la primera trilogia, que sí que està més que vista, és la que, com que és 4, 5, 6, posàvem falta la set. Ja hi ha una mica de trampa. Això m'entra bé, això m'entra bé. Bé, veig que totes dues tindran alguna cosa. Si voleu deixar-li el veu amb ell, que ara té la convidat, tan intensa teva... Però hi ha una pel·lícula d'aquestes noves o què? El teu tema o el que vulguis tu? No, el teu tema. Mira, Joan, vam coincidir amb la projecció de El sacrificio d'un ciervo sagrado. Sí senyor. Jo la vaig disfrutar moltíssim, a tu no et va agradar. Llavors es va veure allà i em va dir... Escolta, si vens el programa de quin tema parlaràs... Està clar que aquesta pel·lícula pertany al subgènera de famílies assatjades, no? Que és un subgènera, jo diria que és un subgènera. Sí senyor. Doncs respon a aquest esquema. Però si presenta novetats i està ben feta... És... Disfrutes, disfrutes. No sé si l'hi heu vist vosaltres. Sí, ell també l'he vist. I a mi li va agradar més que a mi. Qui és ell? Joan. A un Joan no li va agradar i a l'altre Joan sí. A mi em va agradar moltíssim. Vaig disfrutar molt. És que primer he de fer una lluança entregada al noi que actua. Jo el vaig veure i dic que aquesta cara em sona, em sona, em sona. I és que sura d'un kèrque, també. D'aquest mateix any. Barry Keogan. És molt expressiu. És impressionant. És que està al costat del Colin Farrell i és que està millor que el Colin Farrell, en tots els respectes pel Colin Farrell. Però és que està millor. És que aquell noi et fa por, és que li veus la cara des del primer moment que apareix i et fa por. És veritat, és veritat. Té una cosa inquietant que dius per on sortiré aquest nen. Perquè la gràcia de la pel·lícula és que no saps la relació que hi ha entre el Colin Farrell, un cirujà del cor prestigiós i respectat, i un noiet de 16 anys que s'atreveix a anar a l'hospital a saludar-lo, i quan es nota que en ell no li agrada, què fa aquest noiet que es fica en la seva vida quan vol, no? I bé, doncs, aquest noiet és el assajador de la família del Colin Farrell. I jo trobo que està molt, molt bé. Tu no l'has vist, eh, por? Jo no l'he vist, però mira, estàs dient en aquest tema i el que entenc que anirà per aquí, suposo. Però aquest any, el Festival de Terroros de Molinsarreia, han fet un espacial, un homeratge a Hànec, i han fet l'espacial a Fany Games. Fany Games, jo crec que és el gran. Jo només he vist la versió amb anglès, eh, és brutal. Però li vols dir la primera que va fer ell, no? No, la primera és a l'Hemana, a l'Hostiaca. La primera és una pel·lícula hòstia que ha parlat en alemany. Jo he vist el remake que es fa ell mateix. Ell mateix, que és igual, que és igual. Que diuen que és clavat, pla, pla, pla. La passa que parlàvem anglès i amb atifs autors, col·laborats per a tot el públic, perquè el cinema és un negoci... Cadascú de l'Àfrica, no? Cadascú de l'Àfrica, no? I si és així, oi? Sí, sí, no ho sé, no ho sé tant jo. El cinema, no sé si el va inventar l'Umière o els americans, tu què creus? Segurament que l'Umière, no. Bueno, l'Umière potser l'invent, però... El van explotar els americans perquè sempre són més comerciants que els altres. No, clar, la segona part, bueno, el remake que va fer el Michael Haneque de Funny Games hi havia el Tim Roth i la Naomi Watts. Clar, això té molt més gancho que un actor i un actiu austríacs els coneguts pel gran públic. El públic és com quan adapten milèniom, aquestes sagues, que venen d'altres països que no són anglosexons i fan les seves atacions de mal. I creuen que hi ha gent que en representativa del moment. I que moltes vegades, suposo que estarem d'acord, la versió, per exemple, que és això, que la sueca és molt millor que la versió americana, és a dir, si compara els dues versions d'alta milènia on, per exemple, la primera pel·lícula, que per mi és la millor de tot allò, la sueca és molt superior a l'americana. Això en Funny Games no pots dir-ho, perquè això el mateix director ho va calcar. No, no, si és evident. I, a més, és molt descarat. Bé, no, però tu parlaves de Funny Games, Pol, però és que dona la casualitat que hi ha en cartellera, a més de més, del sacrifici d'un ciergo sagrado, una altra pel·lícula que seria una variant de la família Sajada, que és Suburbicón. No sé si l'heu vist. Jo no l'he vist. Jo no. Jo no. Sí, sí, sí. He vist una cosa que es diu en regal, o? Sí, bueno, va per aquí, també, no? Tu l'he vist, el regal, que és actor el que feia Lóving, el actor que feia Lóving, que dirigeix... Joel Ekerhart, o algo, sí. Aquest és el director de la pel·lícula, que fa un paper de dolent, fa un paper que li porten un regal amb una parella que acaba d'arribar, amb una... Està en cartellera, aquesta? No, no. Fa un any i mig, o dos anys. Fa un any i mig que l'havien fet. Però és una extraordinària pel·lícula dirigida, la primera pel·lícula del Joel, aquest, que és un gran actor, i aquí es l'hi vegem al guió, perquè aquí jo és propi, és seu, i és el mateix tema. És el mateix tema de com una persona externa, la família, la parella, es va assajant i arriba un moment que els ha corregut, absolutament. N'hi ha cap pel·lícula tan bona com teu, Lema, en aquest sentit, perquè no és una persona que és el que m'agrada. Sí, sí. Va agradar molt la lliure. Vaig quedar... Però estava parlant, ell, de l'Oceo, de Sorbicón. El meu és el de tots, eh? No, però vull que... Seria una variant. És la del Scoen, la nova. És la pel·lícula que ha dirigit el George Clooney, eh? Ah, va bé. Sí, sí, sí. Però resulta que és un guió antic. No és que els Coen l'escrivissin per ell, sinó que era un grió dels Coens que no havien rodat. Llavors l'ha agafat el George Clooney amb un col·laborador habitual seu que va fer també amb ell... Buenas noches y buena suerte. Un altre pel·lícula. Molt bé. I es veu que han modificat una mica el guió, perquè el guió està firmat per la parella German-Scooney, per la parella Clooney i el seu soci. I seria una variant, seria una variant de la pel·lícula senjada. I no ho explicaré més, perquè llavors farem un spoiler. Però està emparentada en fargo, diríem. Sí, i tant. Però ja està, eh? Jo penso que la pel·lícula queda descompensada perquè... doble origen, no? Per aquest guió dels Germans-Scoen, que ells ja van veure que no anava gaire lluny, per això... Segurament que tenien altres guions, els Coens secuts per creatius. Sí, esclar. I segur que tenen molts guions per fer i moltes idees. Però llavors, el món dels Coens i el món de Clooney, quan s'ajunten, jo penso que és el que falla la pel·lícula. Doncs a mi em va agradar molt, la trobo molt interessant. No rodona, impactant, però molt interessant. De fet, fa una mica la crítica al soborbicón, és el nom d'una urbanització, que és un soborbi d'una gran ciutat americana dels Estats Units, i els soborbis, allà són les urbanitzacions que estan els residentials. Aquí, soborbis, sona com a cosa... És diferent, com a una altra cosa, menys maca. S'asseu a l'Aixou de Truman? Té algú d'Aixou de Truman? I tant, i té algú d'Eduardo Manos Tijeras, aquelles cases perfectes amb aquelles famílies perfectes. O l'Aixou de Truman, sí, que és una gent ideal, no? Un lloc ideal habitat per persones ideals. I això, i, de fet, fins i tot, soborbicón, això es recupera a explicar-ho, arrenca com si fos un espot publicitari sobre aquesta urbanització, tant maca, tan ideal, on les famílies seran tan felices. Llavors, el que explica soborbicón és que... les famílies no són tan felices. Clar, perquè no saben qui és la felicitat. Ni la família encapsulada pel mat d'Aimón, ni una família que és vista com uns intrusos, en aquella urbanització perfecta, oi, Joan? I tant. Però és que, bueno, ja ho deia... Qui ho deia? Qui va escriure Anna Karenina? El Tolstoy. Doncs ja deia que les famílies felices són avorrides, no? Perquè el que necessites tu... Bueno, és el principi d'Anna Karenina, és a dir, que les famílies felices no donen re que es necessiten una narració o el conflicte. I sobretot en el cinema, vull dir, perquè mantingui l'atenció de l'espectacle. Perquè si no... El que ha de dir-te a aquesta pel·lícula és que les famílies felices... no són felices. És una aparença, la felicitat. Una família feliç o perfecta és només una aparença. Una paragó, la del sacrifici d'un cert bolsat el mateix. També és una família. Per això dic que, coincidit amb la cartellera, hi ha dues pel·lícules que es poden incloure amb aquest subgènere. Evidentment, quan cadascú que li vingui en ganes, vagi a veure-la, veurà que són molt diferents als arguments, i que si un subgènere és interessant és perquè s'hi poden fer varietats, variants, no?, variants dins d'un mateix tema. Molt bé. I també, evidentment, el sacrifici d'un cert bolsat grado és una família perfecta, ideal, amb un Colin Farrell, que és un cirujà prestigiós i impecable i encantador, que té una dona que és guapíssima, a sobre també metge ocolista, em sembla, Ft. Móleda, millor dit, que és la Nicole Kidman. Tenen una nena adolescent i un nen, com de 10 anys, també maquíssims, veuen amb una menció enorme, i tot és molt maco. Però el laçador el que ha d'haver fet és posar-ne evidència que no tot és tan maco. No per culpa només de la saçadora, sinó perquè la llevoa de la imperfecció ja és dins la família. I per mi el sacrifici d'un cert bolsat grado té una variant dins del gènere que no es valeré, perquè llavors és per la gràcia, però que té molt mala llet. Sí, aprofita. I la variant que presenta Suburbicon, també és interessant. També és molt negre. I Funny Games, per exemple, que ha estrenat. Sí que podem explicar-la. Per mi Funny Games està dins d'aquest subgènere, i el que té de superinteressant i superterrorífic és que els dos assajadors no tenen cap motiu per fer-ho. Estan fent patir aquella família? Perquè sí. Això és el absolutament terrorífic de Funny Games, no creieu? Funny Games feia un impacte. Jo ja veuré, recordo, la versió primera austríaca al cine, i vaig sortir absolutament descol·locat. Jo crec que no havia vist mai una cosa que fos tan impactant per la forma d'estar realitzada, perquè són escenes, aparentment, que les podies viure, però és que estan fetes de tal manera que... Que hi ha molta inmuncomoditat. Sosgar ativades, ahir està basat en la meva afectada. Jo diria que el sacrifici d'un cert bolsat grado arriba, quasi a aquest nivell. Les dues pel·lícules tenen un moment que dius... Tu estàs patint per la família, però les dues... A mi saps què em passa? Hi arriba un moment que dius, i d'aquí, com si surt, que et porti la història a partir d'ara mateix, que és que el nivell d'atenció és... Saps què passa? A mi saps què em passa, i és un problema meu, entenc que és un problema meu, que és que mentre Funny Games es basa en el realisme, no hi ha cap element que jugui amb la fantasia, potser dic-li com vulguis, amb canvi l'altra, com que hi ha elements que tu te'ls pots creure o no, que és aquell senyor, aquell nano, que tingui aquell poder que té, perquè el té aquell nano. Això depèn d'un d'aquest espectador, com si t'units o no amb una pel·lícula, amb una història, i amb una manera com està d'explicar una història. Tu em deies que tu vas veure Downsizing i et vas creure que les persones se'n congien. Doncs jo vaig veure el sacrifici d'un cerveau sagrado, i té una part paranormal o fantàstica, que potser això ja és desbalament massa, però està inclosa dins de la història. Tu no te'l vas creure, i no et vas entrar, però això depèn de l'experiència personal d'aquest espectador. Per això jo no crec que hi hagi pel·lícules bones i dolentes, hi ha experiències bones o dolentes, i experiències que tu hi has entrat. De cada espectador, en front de cada pel·lícula. Un moment, voldria introduir... No, home, que el guetx va en sort del senyor Stanly Kubrick. Decisament. En aquesta dinàmica... El sacrifici d'un cerveau sagrado té una realització que recorda molt el Stanly Kubrick, per exemple, del resplendor, que no estaria ficat en el subgènere, perquè l'assetjador és un pròpig de la família des de l'inici, no? Sí. Però jo volia aquest altre. Aquesta és la que tinc i no he acabat mai d'interpretar per què m'agrada tant, però penso que explica molt bé com som tot plegats i amb quina inconsciència vivim, i com en un fet determinat, com que et convidin amb una festa i es trobi en el que es troba el senyor Tom Cruise, no? Doncs es produeixi una curiositat per saber, per interpretar, per voler interpretar, i en definitiva viure, encara que sigui només la temptació de la manera que la viu. Vull dir, a mi em va agradar molt aquesta pel·lícula. Crec que digue'm tot el que deiu, eh? Sí, sí. Parlàveu d'una d'aquest gener així, de fanigames, com algo de, ostres, que ho fan perquè sí, no? I m'ha vingut al cap una pel·lícula, no sé si l'heu vist, del tecàixim Mica, de Visitor Q. No. La pel·lícula que a més es va fer molt de culte, presament perquè era molt... era com molt difícil de veure. Com es diu? Visitor Q, el Visitor Q. I he buscat una mica les dinòxies perquè no me'n recordo gaire, però és d'aquestes... és que és entre comèdia, sàtira, però a l'hora és un drama psicològic d'aquests molt difícils, i és d'un... un reporter... Le portero televisivo, que cayó en el olvido profesional, de saber ser atacado por jóvenes pendilleros, que le violaron y lo grabaron. El tío, el que fa és agafar una càmera i dir, vaig a fer un documental sobre la violència exercida, sobre els jovenils i tot, però ensenyaré la, diguéssim, la brossa de la meva família, que té, doncs, de que... A més exageres, com fer un documental, però també el ficciona, i hi ha moments de que grava com assajar el seu fill, no només físicament, sinó sexualment, grava... No sé què, veus com grava, es torna a una paranoia, perquè és que és ximica, no? I de cop entra un personatge dins de la família, que és el Visitor. Però què és un personatge que està allà, que es donarà situacions i que es fa com una mena xou televisiu? I és una cosa que m'ha vingut el cap de dir, és un assajament, però inclús gairebé, entre aquest punt extern fanigames i intern resplandorda, és el tío que es torna allà d'entrat de la tele, que és, no, aquest punt així. No sé, ho recomano sense haver menjat, eh? Potser perquè és una mica d'aquestes difícils de gènere. Puc dir unes altres inserides amb aquest gènere, no? Que són molt evidents, que és el Cabo del Miedo i el Cabo del Terror. Sí, senyor, sí, senyor. És molt evident, de fet, el discorcer se va fer un remei. Sí, senyor. A l'any 97 em sembla que era d'una pel·li del 60. 60. I que era més bona. És un exemple prototypic d'aquest subgènere. En aquest cas, el mòbil que té la primera versió Robert Mitchell, amb la segona, el Robert De Niro, del personatge Max Cady, ho he mirat, eh? Max Cady, però és que quan ho he vist dic... És veritat, el Max Cady. I la motivació d'aquest senyor està ben clara, és la venjança. La venjança. Perquè li havia fet d'advocat defensor d'ofici, el personatge, primera versió Gregor Ipec, segon el Nick Nolte, no? Li havia fet d'advocat defensor i no l'havia defensat, com hauria volgut, perquè aquest advocat tenia uns papers que l'haurien... L'Anna Aren en parla d'aquest, com ho fan allò... Parla del caudalmiedor, ara, eh? No, però parla, precisament, de l'insuficiència o de la incapacitat d'interpreter... D'interpreter el mal, no? Però és que el caudalmiedor, el caudalterror, és prototypica, és un senyor que ha patit per culpa d'un altre i es vol venjar. Es venja amb violència i amb una dedicació extraordinària. Fins a destruir. I allà, està clar, tu t'identifiques amb la família i estàs patint perquè hi ha un mal bat que t'està atacant, no? Que es troça, la família. I per això jo dic que, a Funny Games, la variant seria que no hi ha cap motivació d'aquells dos nois per fer patir la família. Per això. Simplement, perquè sí. I tant amb la del sacrifici o un servo sagrado com amb el caudalmiedor-caudalterror, a més a més hi ha un joc sexual i eròtic entre l'assetjador i la filla. I la filla, que és molt fora, jo, perquè et fa sentir que està com manipula la filla i com el pare se'n dona compte i no pot fer res. Perquè la filla està dominada pel l'assetjador. Allà abans recordo d'això, ja, sí. A mi em va agradar més la blanquina negra, els d'Anxixanta. Ja ho has dit, ja ho has dit, que sempre era millor la primera versió. A mi, sí. Però el que passa és que una cosa que em molestava de la segona, no sé per què, era la música que fotia a l'escorcesi, a tot trap. No recordeu això? No recordo, clar, l'any 97 no és el mateix que l'any 62. I amb l'any 62 els impactes no havien de ser tan forts, perquè tinguessin efecte. L'any 97 havíem vist moltes més pel·lícules, molta més violència, explícita, i un remake s'havia de fer d'una altra manera. Aquesta sèrie que ja va per la buitena, també que es va estrenar l'última, la fa qüestió d'un mes, com se diu això, sou o... Ah, o sou, sí. Sou, sí, d'arròs, no? Sou, buit. És clar, això és la desmesura, ja, de tot plegant, no? És el negoci. El polu té difícil perquè no ha vist les 7 primeres? Tant que les ha vist. Ah, que ho has anat. És el que vaig fer, jo l'ho vaig portar aquí. La buit la va explicar l'altre dia. Bé, no? Va més de gent jove, eh? Sí, jo diria. Jo sempre m'ha agradat bastant el gènere del gore, però sobretot perquè és un... A vegades, o dintre del que cap he tret algunes entregues, hem tingut una història que trola l'analització i treus tot el tema de la sang i feig. I és bastant interessant. És el que us comentava l'altre dia, de que jo recordo que les primeres entregues va sortir molt als Estats Units un fenomen, que era que hi havia gent que era una disputa ètica i moral. Però el que fa aquest home, vull dir, si policia, polítics, mesures socials no estan fent això... És una mica el que ens passa aquí, una mica ètic, però amb el tema de... I per què aquests a la presó i per què aquests altres? Per què uns roben diners als altres? Aquesta mena d'ètica moral, això, els Estats Units es va plantar molt amb so, que era com... Ostres, aquesta gent que ha fet tan mal a la societat, tota la història aquesta, no? I és molt interessant perquè a la 8N fan servir això, justament, o sigui, s'han nutrit dels seus propis fans, i creen que hi ha gent que realment té seguidors, o sigui, aquest tio té seguidors a dins de la pel·lícula, i hi ha uns fòruns a internet, hi ha gent que compra la artilleria... Seria meta l'enguatge, això, no, encara? No, és transmèdia, és transmèdia. Això seria... Jo em sembla que és més que res de magògia, eh? L'estil de Charles Bronson, potser, eh? Amb alguna variant. Una vis, eh? Capsó? La vis és que no visc capsó. Jo l'he vist la primera i ja em vaig tenir prou, eh? Jo no vaig poder resistir bé la segona, no vaig poder... Ara que parlàvem dels rimecs, a vegades els rimecs es fan perquè la pel·lícula original és en Blanqui Negra, i com que va a Blanqui Negra, avui dia no té cap prestigi per la gent jove. Jova, no la vols molereure, eh? Molts cops els rimecs es fan simplement perquè una pel·li de 20 anys ja és antiga, per desgràcia. Sí, que avui... Simplement s'han de fer diners portant la gent al cine, i... Que avui fa 20 anys d'una història era bona. I si una idea era una història era bona, com? Avui són 20 anys de titànic, justament avui. I fa 30 anys de no sé quina agil·legit avui que he pensat... Ostres, ja fa 30 anys d'aquesta pel·lícula que jo vaig veure quan es va estrenar al cine. M'he sentit gran avui, no recordo quina era. No, però de totes maneres, això. Si 50 anys titànic necessita rimec, doncs, o no? Està fet en color, eh?Més car, més car. Està fet en color, jo no sé... Poden fer ramecs de qualsevol cosa, eh? El cançó de Celine Dion encara... encara fa recordar la pel·lícula. Ah, i això pesa.Exacte. S'ha d'haver oblidat una mica, no, la pel·lícula, per fer-ne el rimec? La primera part m'agrada molt, m'agrada molt. La pel·lícula posen coses que... A més, com que al final ja se sap fer un rimec, un altre cop d'una pel·lícula que se sap al final, no? Bueno, com... Bé, com que l'expliquem per ser algú no l'ha vist. L'espectador, com que és animal de costums, doncs... Bé, si li tornen a explicar la mateixa història... Això d'animal, parlem-ne, vull dir, a veure si ja faig això. No, si és una persona...Som del gènere animal, eh? Si és una història de molta qualitat. Si animal és un que sigui un... és un insult, al revés. No, és una lògica.No, bé... Ja n'hi ha història. Els humans som animals. No són plantes ni... ni són minimals. Però pensem, no? Ah, sí, som animals racionals, clar. Sort que no hi ha el francès per dir la seva... No, no. Jo el que dic és que si una obra té molta qualitat i etcètera, és evident que el teatre ho fa molt. El teatre repeteix Hamlet, doncs, cada dos per drets. M'hem parlat alguna vegada. Els seus clàssics. I el cine, i el cine... Clar, el que passa és que el cine té l'avantatge de que pots rebeure exactament la pel·lícula que a tu doncs t'agraden, etcètera. La pots veure a l'estrada, la pots tornar a veure... A vegades, no, perquè hi ha pel·lícules que desapareixen, vull dir. Sí, hi ha moltes que desapareixen. A vegades, o una cosa així, ja no les pots tornar a veure mai més. Això és cert, això és cert. Això és cert. Però, bueno, tot i amb això, doncs... Penso que a alguna mesura hi ha remei's que estan justificats. Però hi ha molts remei's que, com ha dit ell abans, i tot a la raó, es fan per raons de pela, per raons comercials. Sí, sí, absolutament. Blatraner, per què s'ha fet Blatraner? Perquè havien passat uns anys determinats, i ruta que encara hi ha això que s'havia de fer, doncs... A tu t'agrada, Blatraner. Per cert, no hem parlat de Blitraner, no? A mi m'agrada. A mi m'agrada molt. Ah, sí, per què? Perquè descobreixo coses que no havia vist fins ara, i tècnicament, també. I això ha hagut un valor molt lloc. Doncs ha sigut bastant fregat, tenint en compte les expectatives, la publicitat, el marketing, que han fet. Però vols dir que no li passarà com a la primera? No, no ho crec. No ho permetrem, oi? És que la primera, realment, quan una pel·lícula es converteix en pel·lícula de culte, és perquè no tenia aquesta intenció. No tenia aquesta intenció els que la feien. I, en canvi, Blatraner 2049... És el que volia fer. ...està fet des del principi, amb tanta ansia, de tenir èxit i de ser de culte i de recuperar l'esperit de la primera, que, al final, no aconsegueixes. Quan tens un objectiu tan clar i tan únic, vaja, jo... Jo m'escolto... Per mi li falta l'encant de la primera o l'encant de qualsevol altra pel·lícula amb personalitat. Mm-hm. Jo crec que sí que és cert que em va desconcertar quan a la diferència de la valoració que tenia era la primera, que per mi va ser dona. Vull dir, jo la dir-ho que sí, o la vaig trobar molt bé. Potser perquè això de l'home que es transforma en Déu és... És com un objectiu amb nosaltres mateixos, no? Si poguéssim tenir, no sé, quina mena de saber. Llavors em va agradar molt i que hi hagi el que s'ha quedat marcat, precisament, perquè hi ha qui és capaç de crear. Vull dir, aquella reacció, em va entusiasmar, tot el que és la violència que hi ha i tal, potser no tant. Però això em va entusiasmar molt. I aquí el que he trobat és que és desencisadora, perquè si allò va ser cert aquí, doncs ja estem perduts, ja no tenim... Sí? Ja que tenim el Jordi Oliva aquí, i no el tindrem, doncs, sempre. Jo, i ell és un senyor que ha estat moltíssims festivals de cine. Sí, m'interessa. Ha dit que no el... Que no vindrà cada dia, que no vindrà cada setmana, perquè no treballa, també hi fa altres coses. A TVT ja els hi vam dir. Però ell és un senyor que ha estat a molts festivals de cine. Jo li volia preguntar, ha estat a Sitges, a Màlegues, a San Sebastià, a Berlín... A Sitges també hi vaig anar, jo una vegada. A Can... Tu també has estat a Berlín. Jo vaig anar a la platja. Segur que vaig plegar, no puc, amb tot això. No pots a Sitges, no pots. Els meus pares em duien a la platja. De quin festival? No pots a Sitges. A mi em passa algú semblant. A mi em passa algú semblant. No, no. Refeixo amb el poble. No és això. Quina... quin festival et sembla tu que es hauria... Parlen una mica de la teva experiència de festivals. Jo en parlàvem venint cap aquí, que... Els veïdors no ho saben. No, però ho tornem a explicar. Que segurem que el festival més agradable és el de San Sebastià. Perquè és una ciutat maquíssima, amb un nivell de pel·lícules bastant alt, i on tens molt accés a la gent que fa les pel·lícules. Tu entres a l'hotel Maria Cristina, on hi ha tots els equips de les pel·lícules, i tu entres allà per fer alguna entrevista, i et trobes allà amb el bar de l'hotel, les actrius, els actors, els directors asseguts, o que entren o surten del hall, i et dona aquest... Estic en el món de la cinema. Exactament, i combina un nivell bastant alt de pel·lícules, de la qualitat de les pel·lícules, amb una accessibilitat a la gent que els fa. I això fa que sigui molt agradable, a part que la ciutat és molt maca, no? Canes, per exemple, es diu que és el festival més important del món, però tot està molt més estipulat, tot és molt més estricta, i hi ha un tins d'accés, hi ha un, no? I Berlín? Berlín fa molt fred. Berlín està també molt bé, és una ciutat molt maca, jo m'ho he passat molt bé quan he anat, i també doncs té grans pel·lícules. A mi m'agradaria fer una punt. Jo, precisament, el que em va fer fora de Sitges va ser tota aquesta parafernalia, que és el que importava per la major part de gent. No. Mira, tot el contraris. Sí, el que em va dir la parafernalia. Sitges és molt diferent. Sitges és un festival fet pels... amb una afluència de fans brutal. És un èxit de públiques, perquè és un èxit de gent aficionada al cine de gènere. És un èxit que hi hagi un festival així. Sí, però s'ha de dir allà, parlar i tot això, no. Bé, però és que potser tu vas al festival de Sitges, i tu que potser no ets especialment aficionat del cine de terror, al cine fantàstic, al cine de gènere, aquells personatges per tu no et provoquen cap atracció. Pels fans del gènere sí que els hi provoca. Ara, si tu te'n vas a Sant Sebastià i veus allà actrius i actors americans que has vist tota la vida a la pantalla, si el pots veure allà assegut, sí que et fa gràcia. No? Digue'm quin actriu t'agrada tu. Digue'm en una. No ho sé, vull dir, potser la Miquel Quim. Doncs mira, si vas a un lloc que et trobes allà asseguda, segur que et farà molta gràcia. I quin punt? Tant o més com els fans del terror quan van a Sitges i veuen el tequeixi Miquel o... Sí, sí, una avulleria, veus? Tio, que em agrada. I quin és el personatge més antipàtic que t'has trobat amb això dels festivals? Ostres, jo fent la meva feina m'he trobat algun personatge antipàtic, però en el cine no et sabria dir cap. És a dir, tothom és un sant en el món del cine? No, però... Estem fent la seva feina, estant donant entrevistes, i tu vas allà interessat per la seva feina, per el que han fet. Si són sants o no, no ho sé, no s'ho ha de viure privada. Mira, jo et puc dir que el primer cop que vaig anar a Berlín vaig accedir cara a cara amb l'Angèlica Houston i em va agradar moltíssim parlar amb aquesta senyora les vibracions que em van donar. Sempre han donat aquesta sensació, també, aquesta. M'agradaria molt bé. Sense donar-nos en compte, m'ha arribat a l'hora. En fi, ens hem d'agrair, sobretot, el Jordi Oliva, que s'hagi prestat a venir aquí a fer... Amb tot un convidècia. I desitgem que tornis... No es pot fer pròrroga? És l'hora. Moltes gràcies i bon Nadal. Se us esperem el nou de Gener. Fins a les hores, bon Nadal a tothom. Adéu, bona nit.