sancardit i com va. Portes la 15 curta, altres sisnes de ritme... Persole, CINEMA SENSE CONDICIONS Cinema sense condicions CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Oh, bé, aquí estem al últim programa d'aquest any... Que ens ho han passat tan bé. Jo m'ho passo molt bé. Quina tristó, eh, a vegades, quan deixes les coses en real. El que passa és que sempre et queda aquell reconeig de satisfacció. Què tal, com ho portes tu amb aquests dos programes? Bé, la veritat m'ho estem passant molt bé. Això d'entrada, ja és bona senyal. Això és molt bona, molt bona. I bé, la veritat és que em ganes de continuar l'any que ve. Sí, sí, doncs ho tens, perdó, de la nostra part. Ho tens fàcil. Potser que presentem... Tenim un convidat avui, que és l'Andreu Ferran. Això és un convidat. Forma part de l'equip, forma part de l'equip. I, a més a més, de l'Andreu, d'allà, a darrere del control, està el Francesc. I de davant del control, Joan. I aquí, a la meva dreta, eh? I tenim en Jaume. I la Carme, que està pròpia a prop. Sí, està pròpia a prop, però no pot venir al programa d'avui. Però és com sempre, el programa tindrà 3 parts. Una primera part, en què, per exemple, el Jaume ens introduirà la pel·lícula aquest matí hem vist d'estrena, de preestrena, que es trenen el Divendres. Una pel·lícula argentina, molt interessant. La segona part, ja que tenim aquest senyor que s'ha incorporat en el programa, que és el Andreu, ens parlarà de la Quira Curó-Sava. I l'última part, farem un tema, que seria el de remakes, de pel·lícules que, com Déu i el títol, s'han reconstruït, s'han refet, i que moltes vegades són millors, i moltes vegades no són pitjors. Això és el que presentarà. I tenim també una llista aquí de pel·lícules a sobre de la taula, que és una informació que ens acaben d'enviar en el correu del programa de la biblioteca, que abans es deia Can Ginestar, i les diu John Margarit, i que és una llista, en el moment en què no tinguéssim res per explicar o cap pel·lícula partida, doncs mira, aquí tenim alguns... Òbviament, algunes de les pel·lícules que ens sembla més destacables, si vols. Sí, les diuen totes, i li comentem alguna que ens sembli perfectament... Les diuen, sí. Doncs vinga, les dic ràpid, i després, bueno, la que ens cridi més l'atenció, la comentem. Mira, el Caballero Oscuro, de Coneguda Partutom, la leyenda renace. Los idos de marzo, aquí em van parlar molt. Intocable, ui, em sona aquesta pel·lícula. Gent, aire, los juegos del hambre, un método peligroso, no l'he vist encara, un método peligroso. Pequeñas mentiras sin importancia. Bueno, no diré res en un moment d'aquesta pel·lícula. Por fin solos, Estela, tengo ganas de ti, Tokio Blues, los vengadores, y si vivimos todos juntos, la mayoría las he comentado, aquí en el programa, que hay algunas referencias ya fetas. Jo, si vols, ràpidament destaco, que em va semblar... Jo destaquaria intocable, pensava que és una pel·lícula que a tu no t'agrada tant, però jo em diria que en general... Hi ha pel·lícules que no... El método peligroso també la trobo interessant, que no és la veritat dels habituals. Jo trobo que New York, I Love You, és una pel·lícula estèticament preciosa, i a més a més dirigint la mateixa, tal i porment, un dels capítols que ha dirigit per ella. Pequeñas mentiras sin importancia estan en aquest nou cinema francès, que últimament està agafant més força cada vegada, amb el Guillem Cantet, que és el director. Va passar com amb el nom, aquest. No dic més pistes. I amb això em sembla que coincideixo amb l'Andreu. Los vengadores ens va agradar molt. És una pel·lícula per nens, però també per adults, i jo vaig sortir encantat, tot i que ja sé que tu no t'agrada massa, però no estàs massa content, jo vaig sortir molt content. En canvi, quina desil·lusió el caballero escuro, que era la tercera part d'aquesta trilogia, el Christopher Nolan, ens va deixar en general, hi va haver gent que la destaca resum en tres vals del que havien explicat les altres dues parts, però jo penso que estava força avui de de contingut. Hi havia moltes bones idees, hi havia la intenció de recuperar uns personatges i unes històries potents, però no... No estava aconseguit. Penso que no, el nivell de les altres dues, no, la primera estava molt bé, i la segona encara millor, en canvi, aquesta, ja crec que el Nolan se li havia acabat les ganes, segons el meu punt de vista de seguir amb aquest personatge, no sé si l'havíeu vist, Andreu... Jo no la vaig veure. Jo vaig veure les dues primeres pel·lícules, que coincideixo amb tu, que em va semblar molt bones, un gira, un personatge més fosc, més inquietant, estava molt bé, i aquesta última pel que dius, sembla que l'obligació de fer trilogies... No sempre funciona. No sempre funciona, està clar. Bueno, tot això és el que tenim, no sé si ja ho m'adestaques alguna d'aquesta. Sí, aquest matí, com deia el Joan, hem estat per estrenar, i hem vist una pel·lícula que porta per títol infància clandestina. És una pel·lícula que ens diu en els anys 70-75, concretament, o parlen de l'any 75, quan a Argentina, i davant la caiguda de Perón, doncs, automàticament, es va crear una situació molt crítica de confrontació entre la dreta i l'esquerra, per dir-ho d'una manera normal, i perquè se'ns entengui. Fins i tot amb organitzacions i pretensions de desfer una en l'altra. Llavors, en aquest teixit, en aquest teixit social i en aquesta radicalitat, ens trobem amb una família en dos nens, un que deu tenir entre 12 i 14 anys, i un altre que pràcticament acaba de néixer, i un matrimoni que és clarament defensor dels valors escaranosos, i en definitiva, organitzats dins la resistència, per avatre tots els paramilitats, que en aquells moments anaven eliminant tota resistència. I la veritat és que és una pel·lícula que ens posa en contacte amb situacions molt interessants. Jo crec que no totes molt novetoses, però que veient com hem vist nosaltres, tot un seguit de pel·lícules que s'ha fet sobre l'anomenat terrorisme a la terra a l'estat espanyol, la veritat és que hi ha pel·lícules d'aquestes que ens han aportat moltes vegades lectures molt interessants dels resistents. No pas dels paramilitats, que aquí és una altra cosa. Jo crec que en aquesta situació argentina també hi ha aspectes que són molt bons. Per exemple, un dels que m'ha semblat més interessant és quan un cop situats en l'Argentina altra vegada, perquè van haver de marxar, perquè els perseguien, però ja organitzats en la clandestinitat i la resistència, tornen al país precisament per organitzar accions contra l'aparell ara militar. Automàticament hi ha un d'ells, que són dos germans, que decideix portar a la mar. Aquella m'ha semblat molt, però molt bo, perquè és una sequència llarga o més ben dit. No és ben bé una sequència, sinó que és un retall de la pel·lícula, un bon tall de la pel·lícula, que ens parla des de l'arribada fins al conflicte i després al comiat. M'ha semblat extraordinari. Jo crec que hi ha una potència humana extraordinària en tots els personatges, fins i tot amb el xicot de 12 anys. I bé, vull dir, és d'aquelles pel·lícules que et posen en contacte amb la realitat de la vida. Crec jo, molt diferent del Batman, perdoneu-me, però ja t'ho deia començar, que és una altra cosa de generacions i tal, aquí no, aquí les coses són com són. I precisament en els moments més durs, el que tenim no és pas la realitat més crua, sinó el còmic com referent per explicar les dues massacres o els dos moments més durs de la pel·lícula. Molt bé, molt bé, eh? Sí, molt apena a dir, coincideixo amb el que ha dit. És a dir, bàsicament és una pel·lícula que ens hem sortit, perquè és una pel·lícula dura en algun moment i impressionant, i tant i tant ens compta que està basada, m'ho han confirmat la informació que m'han donat, i aquesta primera pel·lícula està basada en fets reals. És autobiogràfic en certa mesura, perquè ell va viure allò que el nano representa que té el protagonista, té 12 anys, i que viu com els seus pares són terroristes muntoneros, i que van fent coses i ell es troba allà al mig, i ara ha de canviar de nom, i ha de canviar de ciutat, i ha de canviar d'escola, i es veu, com m'ha explicat ell, de fer moltes coses, doncs està basada en un cas real. Es veu que la pel·lícula ha estat polèmica a Argentina, perquè l'han nominat a l'Òscar, per presentar-la a l'Òscar com una pel·lícula extranjera, i es veu que hi ha un sector de la societat argentina que ja està d'acord, i un sector que no. Jo haig de dir, jo haig de dir, que jo vaig estar a Buenos Aires, vivint-hi dos mesos, a l'any 84-85, havia acabat les milidars, i havia pujat per la meva vegada la democràcia. I soc molt conscient, molt conscient, que aquest tema era una cosa tan interioritzada en la gent, que a cada dos per tres trobaves algú que es posava el blulet, explicava que havia perdut el seu germà, perquè havia arribat els parlamilitats, que havia matat. Llavors, hi ha una cosa que la societat argentina, suposo que encara ara, està tocada per aquests temes, perquè va ser una cosa dramàtica realment. El pel·lícula sortint, m'estava pensant en quina de les pel·lícules és curiós, com deia aquest matí al Jaume, que el productor d'aquesta pel·lícula és el Luis Pazuelo, el Puenzo, que és la història oficial, no sé si no el recordeu, una pel·lícula que acaba del mateix tema, l'enesto alterio i la Natàlia. Llavors, aquesta, amb el pare del que surt, aquí surt l'enesto alterio en aquesta pel·lícula, i allà la sortia el pare. Ah, no, m'estic equivocant de pel·lícula, perquè hi ha una altra pel·lícula que també que parla del mateix, que és Cam Chatka, no sé si la recordeu també, del Marcelo Pinheiro, que surt el Ricardo Darín, la Celia Rodi, el Héctor Alterio, que és el pare del l'enesto alterio que surt en aquesta, que també tracta del mateix. Un punt de vista artístic, no hi ha del document, que penso que el que he del jove estic d'acord. És un punt de vista artístic, segurament, Cam Chatka té més forces, més consistent, es nota segurament en aquí, que és una pel·lícula d'un xicot jove, perquè és ràdio amb un jove, però, en qualsevol cas, el que explica és tan viscut, tan dur, tan clar i tan evident, que realment arriba. La pel·lícula, en molts moments, estàs patint, duríssim, és a dir, viure en aquelles condicions, a ningú li... Li exageries un mal tan gran, és a dir, això queda molt explicit a la pel·lícula. Per tant, és una pel·lícula interessant. Com a contrastar-hi, precisament, el protagonista alterio, vull dir, és el fill, com dius-te molt bé, que aquest és el que probablement té les coses més clares, sense ni molt menys renunciar, doncs, el que cala d'aquells moments, i d'això, la pel·lícula o la salta d'una manera especial, paral·lelament també lli són en els altres, en aquests moments, solta tu, que viure també són moltes coses més, no? Sí, perquè la senta aquesta que explicava el Jaume és molt forta, perquè representa que ells estan tancats, han canviat el nom i tal, i no volen relacionar-se per no crear problemes amb ningú de la família. I el nano té un passaport fals, un nom fals, i no sap ni que un dia tot el seu classe arribi a un dia de classe, i els tutos alumnes saben, perquè han mirat l'altre de Neixement, que és el seu aniversari, i ell no ho sap. Llavors l'útec que li fan la celebració, i ell es veu obligat a crear una festa i convidar els seus companys de classe que vinguin a casa seva. Llavors l'útec aquest, el elector alterio, aconsegueix que vingui l'àvia, quan de fet l'àvia no sap ni on viuen, ni sap res, i llavors que es crea aquesta situació ni ho ha de saber, perquè si passa quan sap alguna cosa li pot ser dolent per ella i dolent pels demés. I aquí és quan crea la discussió perquè la pel·lícula en el fons també diríem que mostra com la cotidinitat d'aquesta vida de família, diríem en una situació tan estremosa de clandestinitat que amb les seves vacilacions, les seves contradiccions i els teus dilemes morals, i segurament el moment en què aquest dilema en el que queda més clar és quan la discussió entre l'àvia que arriba, i el que fan ells, i com l'àvia no ho entén, està bé, està molt aconseguit. Jo tornaré a dir amb aquesta pel·lícula una mica el mateix que vaig dir amb un altre que encara no he vist tampoc, que és la de operació, que em sembla que nosaltres ens sembla que aquestes històries són relativament novetoses, que ens planteja dilemes històrics que ens informen, però que igual que quan li vaig comentar el tema de operació a una mica colombiana i em va dir que nosaltres ja estem fars d'aquest tema, vull dir que ens ho treguin una altra vegada en pel·lícula, jo no sé si crec que nosaltres ens passa una mica amb les pel·lícules de la Guerra Civil, que ja acabem dient una altra pel·lícula per ser com el Bosch, que la vaig veure l'altre dia, i si voleu en parlem una mica, doncs no sé si els hi passa una miqueta dels argentins amb aquesta... És possible, però val la pena dir que jo he llegit en aquesta edat per saber que hi ha algú sobre aquesta pel·lícula que ha sigut un èxit espectacular argentina, és a dir, la pel·lícula l'ha al·luminat i ha tingut un èxit, és a dir, és una pel·lícula que tothom l'ha d'haver de veure. Llavors, jo penso que el fet d'aquest de tothom l'ha d'haver de veure implica o el significa que segurament no està tan lluny d'això que estem dient, és a dir, que no no s'ho miram com una pel·lícula més de la Guerra Civil nosaltres, sinó que és un tema que va ser tan dur, i el tenen tan proper, perquè nosaltres en la Guerra Civil des de l'any 39, vull dir que va acabar, es jutena la cantonada, i molta gent encara sap que aquest nano, al final de la pel·lícula, mostra com li van matar la mare, etcètera, i ella està viu, i ell té 30 i pico d'anys, per tant, és una cosa molt més recent, i segurament molt més propera que la Guerra Civil nostre. I si va tenir tan èxit allà segurament és perquè no ha coincidit amb l'estrena del hòbit, sinó oblida també, perquè perdoneu, però és horrible. Vull dir, amb un mateix cinema, jo l'he vist la pel·lícula en quatre sales, dues en 2D i dues més en 3D. I a tu, p'agradar? No, no l'he vista. També em neu una miqueta a veure aquesta pel·lícula i jo, esclar, sincerament, m'ho he dit molt a la recoman. No la recomano pas, eh? No, jo vaig anar a veure el Bosch, el que us deia, de l'Oscar Aiber, que és un de aquests directors, penso que originàris, interessant, de la última fornada de directors que fan cinema en espanyol, i ara ja no en espanyol. Aquesta pel·lícula, agafeu-vos, i a mi això ja sabeu que em guanya de per si, veure una pel·lícula rodada en català de la Franja, sotitulada perquè en castellà, perquè la gent l'entengui, i després també amb anglès, i amb castellà tot plegat, només això ja em guanya el cor. Però és que la història tot i està ambientada amb els inicis de la Guerra Civil, els dies abans i després del 18 de juliol, del 1936, té un aspecte que la fa original de per si, i suposo que més o menys ho sabeu. Però és que hi ha un Bosch, quatre arbres, en el qual apareixen dues nits a l'any per Sant Lorenzi, per Sant Blas, apareixen unes llums, i aquestes llums la gent del poble els té molt de por, perquè resulta que qui cau allà dins no torna. Però a més, s'haurà que va passant la pel·lícula de descobreixes per què la gent no torna. Més o menys, no passes mai, el que m'ho espectador no passes a l'altra banda. No passes. No m'expliquis, no ens ho expliquis. Et van informant. A veure, jo faig els espòiles que em ve de buscant, així que no. No cal que entes allò. No ho diem pels lluïdors, perquè si no els hi mataràs la sorpresa. No, però jo no tenia intenció, però vosaltres les heu imaginat. No m'expliquis. El límit de l'esatura. Molt bé, molt bé. No l'estàs més. La qüestió és aquesta, que aquest element podíem dir que sobrenatural o d'alguna forma fantàstic, el cap i a la fi fantàstic, lligit en algun que tu t'estan aficionat a fer comentaris de les crítiques que llegeixes, Joan, hi ha persones, com per exemple el crític de la venguàrdia, aquest senyor, el Lluís Bonet Mujica, que aquest fet no li ha agradat, perquè li semblava que el drama que està molt ben tramat, l'habitat del drama humà que planteja a la pel·lícula entre els diferents personatges, doncs queda com moltes vegades tallat per aquestes escenes de ficció, anorreat. Jo penso que una mica és el contrari, perquè si només hi hagués hagut aquest drama doncs seria una història de la Guerra Civil com moltes altres que hi hagués vist. En canvi, això introdueix i a la pel·lícula ho fa molt bé. És un adge que és aquest atò americà, el Tom Seismour, d'estats units, que t'explica d'alguna manera la idea de per què introdueixen aquest element sobrenatural o fantàstic, i és que li explica a partir de la lectura de la Guerra de los Mundos, li explica a la noia protagonista que allò és una metàfora, en realitat. És una metàfora que el govern ha fet tant, l'estat ha fet tant per apretar la gent que, en un moment terminat, això pot saltar i pot donar-se-li la volta i se li pot caure sobre i en contra. T'estan explicant d'alguna forma els espectadors una miqueta incauts que allà a la pel·lícula estan fent una miqueta el mateix. Allò és una metàfora perquè t'hi fixis, que ara hi vull dir que tampoc no és una cosa tan difícil. I llavors, a partir d'aquí, jo penso que no està malament fer una miqueta d'hidàctica d'allò de metàllenguatge cinematogràfic dintre de la mateixa pel·lícula. Llavors, això caura molt bé i tu, a partir d'aquests moments, si no t'havies fixat, comença a pensar i dius la mala veritat. És que introdueix elements una miqueta a la manera, però molt diferent, que l'eleverim del fauna, molt diferent. Però jo diria que aquesta pel·lícula a l'Òscar Aiber té l'habilitat de tractar i de col·locar, que molt poques vegades penso que s'ha vist en el cinema espanyol. Vull dir, neutral en el sentit de que no es decanta ni per uns, ni per un altre. Per entendre'ns, ni per als republicans, ni per als nacionals. Si no que es col·loca amb aquesta línia en la qual tu, en algun moment determinat, si ho valores o si tu vols refrenar una idea teva o pots posar-te de banda de uns, et costa, potser, seguir la pel·lícula i dius, no estic d'acord. Però jo crec que ell fa molt bé m'ho vença amb aquesta línia i fins i tot en un moment determinat hi ha un personatge que no explico amb això gaire cosa, és una anècdota una miqueta intrascendent, però que té la seva gràcia filosòficament, que és un caporal de l'exerci nacional que arriba al poble, que fa dos dies l'església aquesta estava ocupada per als rojos amb els que porta ell i està ocupada pels moros. Aquesta guerra és un despropòsit. Llavors està bé fer dir per una persona d'aquest bàndol, diguéssim, una frase com aquesta. Aquesta dona la idea que tothom pot tenir un criteri crític i llavors no simplement es carregar cap a un i cap a un altre. Vull dir que m'ho vença amb aquest terreny de la barreja entre la besant històrica i la besant fantàstica. Penso que l'Òscar Ibar una vegada més, igual que va fer amb a toia d'aerò, en platillos volantes, un gran bàsquet, per exemple, va fer un retrat de diferents èpoques de la història d'Espanya o de gènere cinematogràfic i els tracta d'una manera molt original i molt peculiar. A mi també me l'han recomanat per a diverses bandes. A mi jo està basat en un relat del Sánchez Peñol i ell mateix fa el guió. Que l'element fantàstic també, si he llegit la pel·lera, pot sortir en qualsevol moment. La pel·lícula és... La veritat és que, malgrat que el Luis Bonet Mujica li posa dues estrelles, no estic d'acord, acabo de llançar la crítica d'aquest home. Has vist per què t'estava aquest batí amb nosaltres, no sé si l'has vist. Però és igual, això. Li hauria discutit. Li hauria discutit. És una persona molt maca i, clar, perquè ha estat el seu criteri. No hi ha problema. Per donar un vot a favor dels crítics que escriuen al diari, jo vaig anar a veure una pel·lícula que es diu Golpe de Fecto, que en la qual participa al Cliniswood i al director, que és un senyor d'escolabots. Sí, m'ajudeu. Ara t'ho busquem. M'he oblidat perquè, sincerament, la pel·lícula és absolutament... És un telèfon. I la crítica se la va carregant. Exacte. Jo el vaig trobar, que era un telèfon portat al cine, i, efectivament, quan vaig anar a la banquardia a llegir la crítica deia exactament el mateix. Si l'haguessis llegit abans, no? Si l'haguessis llegit abans. Per què vas anar a veure la pel·lícula 2? Perquè això, la vegada, és interessant. Cliniswood, a vegades... Penses que serà tot com ell fa, no? Sí, una mica. I llavors, no. La veritat és que us podeu estalviar els diners i invertir-los amb una altra pel·lícula. Jo abans de parlar... Digues-hi. Jo abans de parlar de la Quina Corosava, puc parlar d'una estrena que, curiosament, no sé per què es veu que estrena aquesta vegada, al dia de Nadal, estrena en pel·lícules, que és els miserables. Confesso que jo no he llegit la novel·la original del Víctor Hugo. Ni ningú. És malgruixuda. Però sí que recordo que he vist algunes de les seves adaptacions. En concret, em recordo... Hi ha hagut moltes adaptacions, el teatre, el cine i la televisió. Me'n recordo d'una de la versió del Billy Agus del 98, amb l'Urma Tulma, el Nil Nelson, no sé si és una egoista. És igual. Aquestes adaptacions que en general es fan d'una obra d'aquesta dimensió i d'aquesta categoria tenen el problema que acaben sent adaptacions d'escafeïnades, d'una tragèdia que té elements crítics, socials i morals, o que això queda absolutament desvirtuat. En aquesta nova versió, que, a més a més, parla de dir que és musical, que està basant en la música d'èxit rúton a tot el món, perquè la feina a Londres, la feina a Nova York, la feina a tot arreu, i és bo que la gent que anava de viatge a Londres anava quan volia veure un musical, perquè és típic també del món anglosexó, que fan molt més musicals que aquí, doncs la gent acabava veient els miserables, que també ha arribat a Barcelona. Jo no l'he vista, però es volia arribar a Barcelona. En qualsevol cas, aquesta versió que, com és segur, està acta d'aquest musical, que ve del teatre, si allò és un problema de l'escafeïnat, aquí és pepecat mortal i gairebé imperdonable, perquè les posidats que té... Segurament ja el propi musical condiciona la pel·lícula en el sentit de que les posidats que té un musical de respecte a l'original, són bastant remotes. La música, el que persegueix, és una història senzilla i tal. No es cregui, depèn de com es planteja la història. Jo també repetiré el mateix que deus tu, perquè estic d'acord amb el final, quan acabi la meva certa exposició. Aquí, les emocions més o menys fortes queden extradulcorades per una trama romàntica i, com si el fin fos americà, de fet, és britànic, i està dirigida pel mateix director que va guanyar, penso, que mèrit el discurs del rei, el Tom Hooper, es converteix en un light de totes les actes, tot el que és més revolucionari, sembla que sigui, un festival dolz i tendre una cosa absolutament gairebé ridícula. La pel·lícula que m'he edit és l'adaptació del musical de teatre realitzat per el Tom Hooper, que estava, francament, que va guanyar a l'Oscar, estava molt bé, i això feia pensar que la millor que està pel·lícula seria, també, del mateix interès. Bé, jo he de confessar que no he vist l'obra de teatre, segurament, per molta gent que veu el teatre en deu parlar bé, a mi no m'arriba ni la música, que és una música bastant anodina, i crec que només pot agradar aquella gent que ja era susceptible de recordar com li va agradar l'espectacle, quan la veu era el teatre, perquè aquí no hi ha res més. Jo, per exemple, no m'estanyaria d'altres maneres que... Aquest és el cas, perdona, del nostre amic Julio, Julio Hernando, que, bueno, s'ho va passar bomba, eh? Vaig sortir del cine, el vaig trobar, estàvem bé, i vaig preguntar i dius, per la tercera vegada que la veig. A tercera vegada que he vist dos vegades ja el musical, suposo que a Londres i després a Barcelona, i aquí a mi li va tornar a agradar. Però li va passar igual en contràs amb el que et va passar a tu amb el Jòbit, el Jòbit també li va encantar. S'ho va passar, vull dir, que teniu criteris... Completament diferents. Jo crec que és possible que ha d'agudar tot això, ha d'agudar aquesta mena de recorrències que hi ha i que hi ha gent que haurà de vist i tal. És possible que guanyi fins i tot premis en festivals, però jo penso que li donaran els actors que estan molt bé o pels aspectes tècnics, no en absolut diríem per la realització o per la història. Els bons actors són a Luc Hamman, que és aquell austral·lià que feia el prestig, que ja és cantant de fet, veia fet el teatre aquí, la vella, la bèstia, ocle, la home, etc. El Russell Crowe, el que feia Gladiator, la Anne Hathaway, que jo no li he vist tant més coses amb la noia, però fa prou bé, una noia joveneta aquella de la mamà mia. Hi ha una cosa que han fet que és que per durar-me'n semblant-se, diríem, a la història, és una decisió del director, pel que he llegit, es veu que el director ha decidit que totes les persones cantessin en directe, i, per tant, només hi ha un, que és ell, el principal, que sap cantar, els demés no s'hi saben, i potser la noia, també la joveneta, que ho fa més o menys bé, però els demés tenen això que no ho fan ni bé. I a més, una altra cosa que xoca bastant és que tota l'estona... Això també és una trampa promocional, perquè el so després es pot manipular, i, indefinidament, per aconseguir l'efecte... Ells diuen que ho han fet en directe, o no sé per justificar, que no són realment... Perquè la gent que es veu que creix m'obra, i que s'ha d'altre teatre, per exemple, a l'altre es veu que hi havia uns... Són mal pensats. No deixem ni una. No sé si és promocional. Hi ha una trampa, i no s'espresen. Però no ho sé. En qualsevol cas, una altra cosa que falla és que els actors no són autènticament cantants, i amb una obra musical, si no tens unes veus que siguin potents i que funcionin, queda una mica tot ressentint. Jo estic d'acord amb tu, introduir la música i la cançó dins de la pel·lícula, o tens bons cantants que remarquin el dramatisme, donar cançó en un moment determinat, o si no la cosa queda fatal... I aquí s'ha de tenir un equilibri, perquè jo sempre me'n recordo d'un exemple d'això que deia mare, d'una adaptació d'un musical d'una manera increïble, d'una obra potent, i d'estar tapenis front heaven, que no sé si la coneixeu. És una adaptació de Harold Pinkert, que és una obra teatral que va guanyar un premi molt important. Ara no me'n recordo si... Em sembla que ell mateix tenia el premi Nobel, també, com a autor, i són actors també els que canten allà. Ara les interpretacions estan en la seva justa medida. És a dir, està agafat com que en aquesta pel·lícula tot està magnificat. Imagino, els escenaris han de ser... Bueno, no et pensis, no m'ha atat massa els escenaris. El que potser passa és que els actors sí que ho fan bé en el sentit de la interpretació més cada can. És a dir, quan ells estan cantant, hi ha altra cosa que penso que és fatal, perquè la música dura quasi tres hores, i a sobre no hi ha diàleg. Tot és cantat. I clar, quan hi ha una frase, s'estan 5 minuts per dir-te la frase, perquè la música fa que duri 5 minuts... Com una opera. Arriba un moment que si ella no té ritme i no en té, es fa pesat. És una llàstima, perquè jo no sé què és el que els va agradar en el teatre. Va la pena dir que jo recordo haver vist a París, fa molts anys, Ger, la primera versió de Ger, i jo vaig quedar absolutamente desbancat. Estic impressionant, tan bo, tanta qualitat, i en canvi, amb cine, no tenia la mateixa qualitat. És a dir, hi ha la versió dels posteriors del Minus Forman, de Ger, i no tenia res que veure amb l'Ode de Teatre, fet a París, que portaven un any i mig ja fent-la, també. Per tant, clar, jo, i ara mateix, que hi ha hagut, aquí, suposo que jo les fa un parell de setmanes, com a màxim, en el cinema arribau, el balanyava a organitzar una sessió per complir els 60 anys que feia que s'havien estrenat WhatsApp i Història. Vaig tornar a passar en sessió única, jo no vaig poder anar al final, però és clar, tu compara una WhatsApp-Història, Ger, Nine, o el que sé jo mateix, Mamma Mia, amb tot això que estem dient, i dius, on està la qualitat aquí, és a dir, una cosa que està, és molt inferior, és molt... Per tant, jo diria que és un hit, o és una pel·lícula que pretén ser un hit del gènere musical, i crec que es queda, simplement, amb una pel·lícula més o menjant la tinguda. Per mi no em gaire, però bueno... No, és perfecte. Ja la tenim catalogada. Sabem que li agradaran a les persones que hi ha els iaji d'agradàmpics, persones que hi ha els iaji d'agradàmpics... A mi la música tampoc mentra, és a dir, no sé si algú la coneix, jo no la coneixia la música, eh? Potser a la Santipàries a vegades t'agrada, però jo no em diu res. I qualsevol d'aquestes que hem avançat, Ger, WhatsApp-Història, Nine o Mamma Mia, tenen potència musical aquí, no n'hi ha, és a dir, no... Entre 40 cançons que n'hi hagi d'ugues que estan bé, això no fa una pel·lícula, eh? Doncs... Anem pel tema? Sí, avui hem portat... El director Anakira Kurosawa. I bueno, aviam, suposo que no és un autor en absolut o un director desconegut per als nostres ullens. Kurosawa ha fet un munt de pel·lícules que, a més a més, és curiós, perquè és un director que era un gran admirador de la cultura occidental i, a l'hora, va ser un director que va influir molt en el cine occidental, perquè hi ha diverses pel·lícules d'ell que van inspirar remakes d'aquests que fan els americans, que els encanta agafar una pel·lícula extranjera i amb els seus actors, guionistes, i amb tot això, rescriure l'història. Els 16 Amorais, per exemple. Exacte. Els 17 Amorais. Els 16 Amorais, que és una pel·lícula que jo la recomano veure, perquè jo... la vaig trobar excel·lent i quan la vaig veure, ja era... jo tenia 30 anys o algo, més o menys, i vaig quedar aparat, perquè em va semblar una pel·lícula... fantàstica, o sigui, molt... I, a més, que introduïa... Clar, estem parlant d'una pel·lícula que era del 1954, introduïa unes coses, com, per exemple, els moviments de càmera lenta, que, al llavors, no s'utilitzaven el cinema, on el Quira Kurosawa va ser un introductor de... de diverses tècniques. De càmeres tècniques. El moviment en càmera lenta, o el famós... Encloure un detall en color amb una pel·lícula blanquinegra, va ser el primer enfero, que després ho va copiar l'Estívem Spielberg a la pel·lícula de la lista de Schlimmer, ho va copiar, ho va utilitzar també, no? I després també tenies veu una tècnica de... de filmació que utilitzava amb teleobjectiu. O sigui, utilitzava... per... per tal de situar la càmera lluny dels actors, sembla ser que amb la intenció de que els actors, doncs, no sentissin la càmera tan a prop. Ell deia que això... canviava, canviava, canviava la manera d'actuar. És molt important, quan s'explica... les pel·lícules de Kurosawa, conèixer una mica el seu... el seu rarefons, la seva història. Això suposo que amb tots els directors passa, però jo penso que amb aquest especialment, un... una persona que va néixer al Japó en una època de molts trasvalsos, va viure a la Segona Real Mundial, va patir una sèrie de... també traumes infantils, va viure un terratremo molt potent que va haver-hi al Japó, i que va crear, diguem-ne, una sèrie de vivències que jo suposo que el devien marcar molt. Era una persona també que, bueno, que era un... molt bon dibuixant i molt bon pintor, i sentia molta admiració per als pintors de les... d'Occidentals, i especialment com amb una pel·lícula d'ell va quedar Ben Palers, per Van Gogh, era un gran admirador d'aquest pintor, i va ser un... un avutor, un director de cinema que va començar a fer cine, molt aviat, ja en 1943, però que realment les primeres pel·lícules eren pel·lícules molt influenciades per la situació, que va ser l'endemà de la Segona Guerra Mundial, hi havia un govern ultranacionalista al Japó, i, clar, les pel·lícules eren, bàsicament, de propaganda, i va ser en 1950 amb una pel·lícula que va guanyar el Festival de Venècia, Rashomon, que, diguem, van començar a la Quira Corosova. I se'l feia molt internacionalment. Exacte. I, bueno, Rashomon és un... és un thriller, és una pel·lícula sobre el que gira o voltant d'un assassinat. Jo crec que cal avisar que la Quira Corosova està molt... tots els seus temes giren o voltant del dilema... de dilemes morals de l'home, de les persones, sobretot en relació a les altres persones. Tot i que, a vegades, amb algunes pel·lícules surten conflictes o surten el tema del medi ambient. Realment, el tema principal no és cap altre que el dilema moral de la persona en relació o voltant, no? I Quiro, que és una pel·lícula també... Extraviària. No sé si a vosaltres us va agradar. Jo també la vaig trobar boníssima. El Joan sempre en parla i no l'he vist encara. És molt recomanable. La història d'un funcionari que porta una vida anodina, més aviat, més quina... Veieu en la mà amb els seus propis col·legues? Sí, més aviat, més quina, i que, en un moment determinat, li diuen que li queda poc temps. Aquest home, davant d'aquesta situació, fa un replantejament de la seva vida i comença a actuar diferent i comença a ajudar la gent que l'envolta. I en aquesta situació, en aquest procés de canvi d'agut aquesta situació dramàtica que està vivint, l'home és de bé feliç i ple. El final és de proteosi. El final és boníssim. Jo la recomano plenament. I aquí està una mica la constant que tu deies. També la relació del personatge amb els altres. Sempre, potser, amb alguna característica dramàtica. Ho he dit a Coroçaula. Potser sí que és avilenar aquest sentit i, fins i tot, es podria considerar un director dintre del gènere del melodrama, segons com, perquè es veu molt bé en aquest terreny. És molt excel·lent, en aquest terreny. Després, l'ocieta de Sant Moraix, que és la pel·lícula que venia a continuació, ja hem parlat, és un plantejar dilemes murals o no cal que repeteixi quina és la història de la pel·lícula, perquè tots la saben, és la història dels ocieta magníficos que la van reproduir. Però també aquí hi ha l'indinema moral d'una gent que ha d'ajudar a uns pobres i arriben a sacrificar-se, a immolar-se ells mateixos a la defensa d'aquesta gent, quan es tracta justament de gent que ni el s'hi va ni el s'hi ve. Mercenaris. És curiós, perquè és una pel·lícula llarga, si no recordo malament, dura unes tres hores volant, és increïble. Sí, és el que tu deies abans, una pel·lícula que la comença a saber a pensar que serà lenta, difícil, perquè en comparada amb els ocieta magníficos es diu segur que no, amb aquella música, proteòsica, però és veritat, enganxa i dius com ho ha fet aquest home per anar... La pel·lícula que va fer a continuació era Trono de Sangre, que en realitat és una adaptació de Macbeth. I aquí, clar, Macbeth, si hi ha una obra d'Aixaxpirt que m'agrada, és aquesta. Jo la vaig trobar excel·lent, però potser no tinc una opinió... Les dors són wells, també, oi? Sí. Genial. Les dors són wells, genial. I més sàpigues en les condicions que la va fer, per cert, que va ser aprofitant uns... Unes decorats, una pel·lícula de ciència... I un equip de rodatge, tots els actors eren també aprofitats. Exacte. No trobes que la pel·lícula sea o no sea? Tu vull que quedi la pel·lícula a costat d'això. Són diferents. No penso que... Ens vols provocar o què? Jo t'ho pregunto, jo... Jo... Bueno, no ho sé. Tuvi o no tuvi, la vaig trobar també genial. Des del seu punt de vista, no? Però no són comparables. No són comparables. El que sí que és és que tuvi o no tuvi, mira, de ridiculitzar una situació històrica, o com a mínim, a través de la paròdia, en canvi, Macbeth, no? M'he d'engranir la part tràgica... Sí, sí. ...d'una situació gairebé insuportable, no? Però és interessant això que deia el Jaume. Sí, sí. Aquest contrapunt de que les grans històries, si a vegades les ridiculitzes, també tenen un contingut molt interessant. Ja penso que això està molt bé. O sigui, grans tragèdies, que dius, ostres, això és fantàstic, no sé què, li dones la volta, la poses en plan ridícul, i encara l'exprimeixes més la llumona. I té més contingut. I amb tovi o no a tovi passa això. La pel·lícula intocable passa una mica, això, també. Bueno, un argument més per anar-la a veure. Després, a Quiracolos Agua va fer El Guarda Espaldes, que també és una pel·lícula que va tenir un remake, que va ser per un punyador de dòlars, del famós Sergio Leone, i després van venir tota una sèrie de pel·lícules que jo potser destacaria L'Infierno de l'Òdio, que és una pel·lícula força interessant, que planteja el cas d'un home, que per qüestions de negocis va fer una inversió important, i en aquell moment dissegresten el seu fill i demanen... De fet, no el segresten el fill, sinó el fill del xòfer, que encara fa el dilema moral, que ara el fan més complicat i delicat. Més complicat, perquè clar, perquè si fos el seu fill, està clar, que he dedicat tots els esforços, i si fos el seu fill, no hi hauria problema, però com que no és el seu fill, què fa? Després hi ha una pel·lícula que per mi també és fantàstica, que és Dersous Alà, que és molt bona, que a més a més va rebre l'Òscar a la pel·lícula Estrangera, i que és molt interessant, perquè em vaig comprar el llibre en què es va a la pel·lícula, que és un llibre que no és una novel·la, sinó que és un llibre de geografia. Hi ha una sèrie d'informes que va fer un explorador soviètic, no rus, perquè és de l'època de l'Òscar, per explorar la zona de Lussuri, una regió que es diu Lussuri, que està a prop de Corea. I llavors, senzillament, és un seguit d'informes geogràfics, però sobte va apareixent en aquest seguit d'informes geogràfics un personatge, que és un guia que es troba aquest explorador rus, d'Arzúzala. I llavors, a mi de què vas progressant el llibre, que ja us dic, no és una novel·la, és un informe geogràfic, per tant, el principi costa una mica, ja us ho dic, però a mi de què vas entrant amb la novel·la, vas veient com d'Arzúzala cada vegada apareix més, apareix més, fins que s'acaba convertint en una part molt important de l'informe i fins i tot es transmet l'emoció que ha estat amb el personatge d'Arzúzala. Ja us aviso que al final no és exactament el mateix que el de la pel·lícula, que el de la llibre. No és una novel·la, del llibre. Per mi ho pots explicar, ja saps que no tinc canvi en el problema. El final no és el mateix, perquè la pel·lícula, al final acaba que el explorador rus regala un rifle al d'Arzúzala, al d'Arzúzala. No es pot integrar, intenta integrar-se a la societat, a la vida normal, però li és impossible d'Arzúzala, és un explorador, és una persona que viu a la taiga i s'entorna al bosc, viure al bosc... És un hermità, podríem dir. És un cassador, és un hermità cassador. Podem dir així. I al llibre, s'entorna i aquest explorador soviètic li dona un rifle, de molt bona qualitat, perquè pensa que d'aquesta manera sobreviureà millor. I resulta que justament acaba enterant-se que el d'Arzúzala ataca i el maten per robar-li aquest rifle. Aquest és el final de la quira cruceua. Jo l'altre dia, no sé on t'ho vaig treure, però una definició que vaig escoltar, diu que l'home és allò que s'ha quedat a mig camí entre l'ésser humà i la divinitat, per dir-ho d'una manera. Jo penso que la pel·lícula aquesta, això és bàsic. Ell és un ésser humà. I què vol dir un ésser humà? Precisament propi de la natura, que viu amb la natura. A canvi, l'altre és un militar, és una altra cosa. A més, d'Arzúzala és una persona que està absoluta. Això ja cal remarcar-ho, perquè d'Arzúzala és un personatge absolutament integrat a la natura. Ell no pot viure fora d'aquest envien està absolutament integrat. I fins i tot, que és una part que m'agrada molt de la pel·lícula i del llibre, ell parla amb els sabres, ell parla amb les bèsties, es tracta com si fossin persones. I aquesta filosofia que al principi ens pot semblar absurda i lògica, li va molt bé per sobreviure. Està absolutament explicada per què actua aquest personatge d'aquesta manera. És la seva manera de sobreviure en el seu ambient. Però li treus i el portes a la vida urbana està molt bé. És una pel·lícula gairebé, en aquest sentit que estem dient, gairebé mística. Tu abans parlaves de l'amistat que s'estableix, però més que amistat, és una relació com gairebé sotèrica de necessitat de trobar-se als contrari per poder complementar-se i per poder trobar com una mena d'ésser, una combinació dels dos i poder entendre una mica millor la vida. Perquè un està desllegat completament de la natura i l'altre, no ha conegut res més, potser també li falta alguna cosa. Està clar que el rifle no li feia falta. Ja ho has explicat, però bueno. Després, la següent pel·lícula que va fer el 1980 va ser Cagamusha, la sombra del guerrer, que aquesta també és una de les meves preferides de la Quira Kurosawa. És una història sobre... molt interessant també. Tornem al dilema moral, la història d'un gran senyor feudal japonès, del clan Taqueda, que té una disputa amb altres clans i resulta que amb una batalla esferit està a punt de morir, i abans el morir diu busqueu una persona que faci, que em substitueixi, perquè d'aquesta manera, els meus enemics no s'atreveran a atacar i el nostre clan per viure. I aquest substitut és, se'n diu en japonès, la sombra del guerrer en Cagamusha. I llavors agafen un lladre de mirat i només mesquí i tal. I el que és interessant és com aquest lladre, a l'incorporar-se en aquesta funció, es transforma. I passa d'aquell personatge... Com l'Esa Rubà. Exacte, aquí està, aquí està. I llavors aquest personatge es transforma a evoluciona i adquereix una anuplessa i una entitat que ningú s'esperava, molt interessant també. I a més, amb unes escenes de batalla estètica, som genials. Bueno, almenys... I que després arran, doncs, a la següent, no? Exacte, ja arran. Continuaria, no?, amb aquesta línia de... Continuaria amb aquesta línia és una adaptació del rei Lir, la història de Shakespeare una altra vegada i també amb unes escenes molt maques, de moviments estèticament molt, molt ben treballades. N'hi ha una que no l'has esmentat i que jo en tinc un record extraordinari. Dó descalent. Dó descalent? Del 1970. Jo no l'he vist. No l'he vist. No m'agradaria. Aquesta l'apuntarem a la llista. Aquesta està... Jo la tinc com molt esborrada. I bona memòria del jaume, perquè s'han d'aponès això. Sí, però aquesta... És que em m'ha impressionat tant, aquesta pel·lícula, així com aquestes altres que has dit. Però és probablement perquè... Perquè són històries que després, quan parlem de remake, ja sortirà tot això. Ara quan parlem de remake, no? Són històries conegudes, diagna. Però tot escaden s'escapava d'això, no? Jo penso que el set samular és també. És aquesta bondat, no? Aquesta bondat que probablement no podem... No podem enmetre fàcilment de persones, com deies tu, que són això, com se'n diu, això d'aquests contractes, no? Els mercenaris. Això de mercenaris. Però està dins el que... I probablement el cinema nord-americà ens en parla molt d'aquestes coses. Però tot escaden era sobre la bogeria, més a més, això sí que me'n recordo. I és una meravella, vaja. Us la recomano, i en tot cas, com que això suposo que es pot recuperar, i avui més que mai, algun dia li podem dedicar fins i tot una estona. De fet, també he usatgevisada que s'han fet diverses edicions del DVD de les obres de Quira Corosawa, vull dir que em sembla que si veneu a un videoclub, a un videoclub ho trobareu, les trobareu aquestes pel·lícules. I després jo volia acabar, no és l'última pel·lícula que va fer, però ja per tancar una mica aquesta selecció de pel·lícules, els sonyors de Quira Corosawa, va agradar i no va agradar. Hi ha gent que no li va agradar, i jo la vaig anar a veure, és una pel·lícula que no és una història, sinó que són una sèrie d'episodis, que d'alguna manera toquen temes que eren importants personalment per a Quira Corosawa. Per exemple, surten la guerra del Japó, surten bé Van Gogh, i surten altres temes que realment ell sentia com a molt propis. Però són una pel·lícula de 4 episodis, si no recordo malament. Jo la veritat és que de les que ha fet Quira Corosawa no va ser de la que més m'ha agradat, però sí que admetre que potser és la que parla més d'ell. Jo penso que a vegades, quan podem arribar a tenir una idea concreta, i per això me'n recordo tant, de dades cadents, sense tenir-la ben gravada. Jo crec que tot el que tu has inventat té un lligam amb el que has valorat, o sigui, amb aquest valor d'o. I aquesta del somni, penso que s'escapava de tot això. És com el que va passar amb la pel·lícula Mètode Perillós, aquesta, que s'atreveixen a posar al senyor Freud, i l'altre, com no sé com s'ha deia. Jung. Exacte. Montareu una història al entorn d'això, i expliquen una història sobre aquests dos personatges, i la incidència que van tenir, i tal, en el moment aquell. Jo crec que això és complicat, i aquesta pel·lícula va més aviat molestar, o no es va dir. Jo, en canvi, la vaig gaudir, perquè, i parles de moral, que em sembla molt interessant, perquè, en definitiva, l'altre dia m'ho deien, diuen que la moral i l'ètica és diferent, i la moral és allò que, d'una manera concreta, una cultura en Mèt, com a normal, que, en canvi, l'ètica és l'aplicació d'aquesta constant, que pot ser molt contradictòria amb altres morals que puguis trobar per aquí i per allà. Jo crec que això és de llocs. I sobretot això, la relació entre la gent, ell està molt interessat en això, que s'ho puc desenvolupar aquest tema. Per exemple, això del rei Lild, que volia repartir el seu... Exacte. Això és un desastre. Això és un desastre. Això és un clàssic que podem trobar a nivell de deshumanització. Podem trobar quantes pel·lícules en aquest sentit. I, en canvi, el Setze Amorais és tot el contrari allà. Ell parla de... Deies tu, el diries si ho abes. Diuen, aquella gent, ells estan els ifeia, no? Però eren els humans, que estaven allà, al tractat. Ja soc un darrer i em poso a costat d'ells. Però fixeu-vos una cosa, ja per introduir, segurament, perquè ja no ens queda tan poc tant de temps el tema dels remakes. Totes les pel·lícules que m'he esmentat de Coroçauba eren possibles remakes i, de fet, s'han fet molts, però les sonyes no. Perquè és una pel·lícula tan impersonal, tan íntima. Està fet amb 800 menys. La veritat és que la manera com treballa l'il·luminació, el ritme, la pluja, tot és tan suggerent. Aquesta pel·lícula la vas veient i entres dintre, no sé, d'això, de la ment, no només de la persona, sinó de la humanitat. Jo penso que és de les més valuoses seves. El que para ser clar no està escrita a cap gènere concret, no és thriller, llavors potser és més difícil d'agafar. Però, com diem, no es poden fer remakes. Hi ha pel·lícules de les que es poden fer remakes, tu que estàs encarregat d'introduir el tema, i hi ha pel·lícules de les que no, com aquesta, o com ho podríem. Quan algú es vençava a agafar i va dir, ara faré el psicòsis. Algú es vençava claríssim que és un gran realitzador. Jo penso que no està en dubte per part de ningú. Jo ho dubto una mica. No vull discutir això ara. Exacte, jo penso que no és el moment de discutir-ho. Sí, home, vull dir, és clar que avui vull agredir una cosa, no vol dir que no. No hi hagi un reconeixement d'aquest autor. Jo crec que aquell senyor va voler demostrar que sí que es pot fer un remake, i la cosa clara i penso que és el més interessant del que destacaré avui, és precisament que el remake amb cinema és gairebé absurd. Perquè així com en el teatre i com tu es mantaves i tal, i quan s'ha parlat d'això, d'això dels musicals i tal, això es pot repetir en tota la vida. Sí, perquè la imatiatesa de l'acció la captes en aquell moment i s'acaba. Però el cinema té la gran facultat d'aquell que queda per vida. Clar, llavors, anar copiant què vols que et digui. I m'imagino, no n'estic ben segur, però m'imagino que algú es va anant a anar per aquí i va dir què penseu els remei. I com que els americans han tingut. Jo penso que precisament a partir del que tu acabes de dir, aquesta moral, aquest dir que nosaltres ho fem més bé, aquest convenciment que moltes vegades tenen ells. I el que està clar és que quan veus la pel·lícula que ells han l'han tornat a fer, doncs és molt diferent de la que ha fet l'original. L'original és allò nou que ni das trobant, precisament perquè el món està muntat d'una manera que aquestes doncs arriben fàcilment i, lògicament, és difícil que puguem, vull dir que les puguem gaudir i llavors tot el que ens ve de allà ens omple, ens omple, llavors dius, ara ja veuràs, no sé com s'ha deia aquella que va fer el Tom Cruise, una que va fer el Tom Cruise, ser el remake d'una pel·lícula si no recordo malament japonesa, l'ull o una cosa així. I llavors tothom diu, és que, el Tom Cruise m'agrada més i, lògicament, si és la mateixa història, doncs, escolta... Jo prefereixo veure el Tom Cruise. Si parlem de fets agradables, però jo crec que el més important que penso que hem de tenir, com molt clar a nivell de cinematogràfic, que el que està fet ja està fet, que sí que es poden repetir moltes històries, o sí que es repeteixen molts arguments, però que és absurd pretendre, o sigui, fer remex de pel·lícules, perquè és que no, és que no anirà mai bé. I llavors, per què... Us sembla que això és una peculiaritat del cine nord-americà? No, és per fer diners, és una forma fàcil i ràpida de fer diners, una cosa que té un nom... Ara mateix hem de parlar dels més agradables. El més agradable ja té un nom, ja té un prestigi, de molta gent a la vista i tal, i farà gràcia veure què han fet amb cine, sobre allò que ell ja coneix. Jo crec que el remake es fa purament perquè el mercat americà, o el cinema americà, domina el mercat mundial de cinema, té tot controlat tots els països per difondre les seves pel·lícules, i llavors quan fan una cosa d'aquestes, que té un nom i que en principi la gent sembla que li farà gràcia veure què han fet amb allò que ja coneix, és un èxit comercial, funciona comercialment. Jo penso que sense l'afector econòmic, hi ha molts remakes, perquè, com deia molt bé el Jaume, mira, en teatre hi ha una cosa que em fa gràcia, i penses, quan fan un hamlet, els repeteixen el hamlet, perquè és una obra clàssica, mestre i tal, i sempre pots pensar que tot i que coneixes l'obra, com que resulta que un director nou pot introduir uns elements o una lectura d'aquell text diferent, però això ho repeteixen en les obres del teatre. Però com diu ell, amb cine, quan tu vols fer un remake, és aquella pel·lícula que ja funciona, funcionen molt bé. Doncs, la majoria de vegades, com deia ell, no funcionen els remakes, és a dir, perquè tu compares, per exemple, què sé jo, com es deia aquella del... aquella dels terrestres que l'han fet el... Bueno, és igual, em passa amb majoria de pel·lícules de remakes. La invasió dels ultracorps? No, la com es deia... aquella del que arriba a un planeta que l'han fet ara... em es deia jo... Bueno, és el... No serà l'Ars Bombtril? No, no, l'ha fet el... No, l'ha fet el... va fer el... És el Robert Wise, és el director, Robert Wise... Últimat o mal a la Terra... I l'últimat a la Terra l'ha fet el... com es diu, aquell... Bé, em sembla que s'ha dit, l'ha fet ara. És un desastre, l'últimat o mal a la Terra. I en canvi, l'últimat a la Terra, a la porció de l'any 51, és extraordinària, és una pel·lícula que està lograda. El fixem-nos amb una altra cosa. És extraordinària, perquè està feta en l'any 51 i de l'any 51, fins ara que fas aquest remei, hi ha tot un munt d'espectes tècnics que s'han anat descobrint, però que no té per què anul·lar allò. I penso que aquesta és la gràcia de tot el que és així de poderós i ho guardes. Tu no pots agafar un obra de teatre dels anys 30 que t'he de representar, és que no. No et sortirà, perquè estem d'una altra manera. I crec que és aquí on t'està la gràcia. Això és el que permet, per mi, el cinema per sobre d'altres constants, que pots anar... I el que dius tu és veritat. Vull dir, hi ha una conya que és impressionant, que és precisament això, de que vegades veus un obra que has vist mil vegades a nivell teatral, i allà t'hi posen coses que dius, ostres, tu, que han riquit, ha anat argumentalment això. Sí, que és cert, no? Però amb cinema no cal. Jo penso que... Has d'inventar una altra pel·lícula, crec, jo. Llavors, en tot cas, doncs, enriquir el discurs que ja feia aquella d'aquella edat dels anys 50. Incluso el planeta de los Simiós, la primera i l'última que han fet, és que fa riures, és a dir, l'última fa riures. Perquè a vegades hi ha remakes que t'intenten... El Tim Burton fa riures. De tota manera, el Tim Burton és un creador. Ja veig que no t'agrada massa. No massa, però vull dir, precisament aquesta em va agradar bastant. Però, a vegades, si el director aconsegueix donar-li un altre enfoc a la pel·lícula, si aconsegueix accentuar determinades coses, a vegades el remake... No dic sempre, eh? Genalment veig... Depèn de qui la fa, si hi ha un senyor que... Sí, que els remakes que intenten senzillament reproduir la pel·lícula en nou sector, sense afegir res original... En el cas de Psicòsis. Psicòsis era lamentable, perquè reproduia tot exactament igual en uns actors molt més dolents. Sí, però Gusvençà no ho va fer. Absolutament expressament, això, vull dir. Però això no justifica una pel·lícula. Si has de veure una cosa... No, ell ho ha fet i tu pots dir... No, no val, ja està. Sempre pots convertir que és el que jo crec que va fer el Gusvençà una pel·lícula amb una performance. Ell va decidir fer una obra d'art per indicar això que deia mare. Per fer una reflexió sobre els remakes. Per dir a qui li havia encarregat això, perquè sembla que era una obra d'encarreg, no m'ho faré mai més. No em faré fer un remake mai més. Molt interessant, eh? És una lectura molt... Els espectadors no la podem fer, aquesta lectura. Potser el Tim Barton va optar per aquesta posició, també. No, i el que està clar és que s'hauria de distingir una mica, que és el que deies tu, John, entre el que és un remake puro i duro i el que és una adaptació. Un últim atum a la Terra, per exemple, una pel·lícula que en el seu moment tenia un sentit de ser. Era una reflexió sobre la por, el pànic, el bon batòmic, i etcètera. Llavors, molts anys més tard, si això no s'adapta a una circumstància del moment, doncs simplement per del sentit. Estàs veient un espectacle i prou. Però és veritat que no hi ha, i el que tu deies abans és cert, no hi ha remakes europeus, de pel·lícules europees o de pel·lícules americanes. Això no existeix, tant perquè la indústria té la potència com permetre aquests luxes, com perquè potser no ho fa falta, i la varietat que hi ha d'idees i de plantejaments i de tot, doncs és molt més gran. És que, generalment, jo penso que el remake està lligat al tema econòmic, està lligat, que volen que sigui un èxit, i llavors ja aprofiten el títol, inclús agafant una obra famosa, per què han agafat moltes obres de famoses angleses, de literatura anglesa, perdona, sensibilitat i coses d'aquestes, perquè ja la dona que va fer el llibre era famosa, llavors això treu el públic. Va per la línia econòmica. I també diuen que parla falta d'idees, que és el que intentem que no ens passi aquí, cinemes, sense condicions, Pongom per tornar a sentir aquest programa. Nosaltres ens veiem la Invinent i ja parlarem de tot el títol. El diacent de genents. No cal ni que diguem el tema, no? Les pel·lícules que haurem vist. Exactament, ja. Fem una propera... Transcriu-vos lloc a la cançó d'entre円!
