Cinema sense condicions del 9/1/2018

sense condicions. imatges. per reis, per cap d'any, i a disposar-se, i sobrevisquen també els contactes amb la família i amb els gens que no els visc. Jo he parat de fer coses i vispoxin, però ja us explica també que he vist alguna cosa que m'ha sorprès molt i en parlarem potser a la segona part. De fet, si voleu, el que podríem fer ara, fem una mica d'esquema el que podríem fer, aquesta nit en la dels premis... Bueno, primer presentem els que estem aquí, no? El francès no ha pogut venir, li volem dir públicament que l'enyorem, i ho hem estat comentant amb tots i que volem que vingui molt més sovint del que ens abatissin, que vindrà. A la meva esquerra l'acaben a vot, a redir els vidres fent el lloc del francès, el Paul Digger, a la meva dreta el Pèper Mengol, i vosaltres... I jo que us estic començant a introduir el que farem avui. Avui no tenim convidat, la setmana que ve, sí que tenim convidat, avui no tenim convidat, i en canvi, llavors, podríem parlar, potser, d'una cosa de les sèries televisives que, a cada vegada, la gent veu més en el món del cinema. I podríem introduir per començar parlant-la d'una molt prestigiosa, ja en parlarem a la segona part de la problema. I d'entrada, si voleu, el que volem comentar potser és la dels globus d'or que han repartit a Estats Units aquesta nit, i després de les pel·lícules d'Estrena que hem estat veient aquests dies, de cara que els nostres uïdors, els nostres uïdents, puguin anar a veure aquelles coses que considerem més interessant. Si parlem molt ràpidament dels globus d'or, suposo que sabeu que ha sigut una nit reivindicativa, perquè han anat totes les dones vestides de negre, passejant per l'alfombra vermella, arrel de l'escàndol que ha provocat el Harvey Winston, de Tonan, del Mitu i del Thames Up, del Hollywoodgate, que es diu, no? del Hollywoodgate, perquè suposo que sabeu que és a Los Angeles, l'assetjament, potser era de l'assetjament sexual, actrius i actors anaven de negre per defensar, per denunciar aquest assetjament sexual que s'ha produït. Llavors hi ha hagut un repartiment de premis, tres anunciors de les afueres, ha guanyat la pel·lícula d'Aguanyat, la pel·lícula d'Onsidad de la Millor, hi ha quatre premis per aquesta pel·lícula, la Frances Dormund, que és aquell famós actriu de Fargo i casada amb un dels Coins. Mac Dermond. Mac Dermund ha guanyat la millor actriu. És que ell és un actriu extraordinari. La millor acto ha fet el Gary Oldman, per una cosa que no ha arribat encara aquí, que és l'instant més oscuro del Churchill, és a dir, la vida del Churchill, que és el que està per estrenar la setmana que ve, i, curiosament, com a pel·lícula d'animació, la millor pel·lícula d'animació premiada ha sigut Coco, i, com a telemúbi de minissèrie, Big Little Lights, o sigui, petites mentides, o grans petites mentides, que, a la qual també la Nicole Kidman s'ha endut un dels premis, com a segona de no. De tota manera, la cosa més forta, perquè, on l'arriba anar a parlar el primer plan als mateixos diaris d'avui, és que la Oprah Winfrey ha fet un discurs reivindicatiu a favor de les dones, però que, al mateix temps, suposo que ho sabeu, s'està postulant per ser la presidenta dels Estats Units, o sigui, que no deixa de ser una cosa curiosa que una famosa dona televisiva, que ha fet un programa d'èxit, des de fa moltíssims anys, cada dia a la televisió, perquè ja sé un moment de conir cada cop es presenti, que, com a cap d'estat, va fer un discurs... Que ja és una cosa que Estats Units ha passat. Exacte. Tenim actors que han arribat a ser president dels Estats Units. Llavors, ella ha defensat totes les dones que s'han atrevit d'anunciar la opressió sexual que hi havia, i, bueno, ha sigut, repeteix una gala reivindicativa, i amb el crid, amb el cas de l'Opa Friday, dient, ja n'hi ha prou, prou, a Times Up, s'ha acabat el temps, no volem que això es repeteixi. Dit això, dit això, jo hi sentia aquest matí, un comentari de gent que deia que això no és exclusiu d'estats Units, que aquí a Espanya és bo que també passa, i que havia d'anunciar l'edifici de Dolera, si us recordeu, que va denunciar que eren diversos assajaments sexuals que han hagut en diversos arrodatges i que ho ha denunciat públicament. Bé, dit això, volem passar, si us sembla bé, a les estrenes de pel·lícules que hem vist, i qui vol començar? Vols començar a tocar-me? Jo és que no he anat al cine. Ui, ui. Càstigada. He tingut la grip, però he sobreviscut, com podeu veure si ho estem veient. Però no he pogut anar al cine, no he vist res del que s'està fent ara. I l'única cosa que vaig veure al principi de les vacances de Nadal és una pel·lícula amb els meus nets, que vaig anar a veure Paddington 2, i això és l'únic que he vist. Deixeu-me dir-vos que aquesta és una pel·lícula, és el segon... Versió? Un versió, no, perquè és el segon capítol. Segona part. Sí, la segona part del Paddington 1. Paddington, que és, com sabeu, és una estació de metro de Londres, però l'any 58, un escritor que feia coses per nanos, va fer un llibre sobre un os, un os sol de peluche, que ell havia vist amb uns aparators a prop de l'estació de Paddington, i també li va comprar la seva dona, això de l'any 58. Això va ser molt exitós, i realment els nanos anglesos tenen com una mascota de nanos, aquest os de peluche que coneixeu i que tothom sap. I aquesta és una història sobre un os que neix al Perú, i que finalment té un gran deliri per anar a Londres, i l'adopta una família anglèsa, que és els brown, que està format per un matimoni, un àvia i dos nens. L'únic personatge d'animació és el os, que està molt ben fet, sempre està amb els mateixos, porta una casaca de color blau i un cor vermell, i té una connotació humana positiva, però aquesta és una pel·lícula que l'únic personatge d'animació és ell, i tots els altres són actors, és una pel·lícula que està pensant... Que va rege l'animació amb actors reals. Exacte, amb actors reals, i la pel·lícula està bé, i llavors el Hugh Grant, que a mi és un actor, que raríssimament em convents, en canvi, qui fa un personatge amb el bat, que és el dolent d'aquesta història, que està molt ben interpretat i molt ben aconseguit. La història està en caber, és una història d'intriga, finalment, i pels nanos jo vaig trobar que era enriquidora, jo vaig anar amb nanos amb una franja molt ampla d'edat, de 13 a 6, i els va agradar a tots. Això és una cosa sorprenent amb una pel·lícula d'aquesta mena. Per tant, a veure si les pel·lícules estan fetes, les pel·lícules de nanos estan fetes perquè els nanos s'ho passin bé. Aquesta era una pel·lícula positiva, una pel·lícula que enganxava, i una pel·lícula que el cap de molt poquet estona el personatge de ficció, que és a l'os, forma part de la família, i finalment del que el nano veu com alguna cosa que no l'altera, que no és una cosa estranya dintre del context de la pel·lícula. Per tant, vaig trobar que estava aconseguit, la història també està aconseguda, i encara que té aquest punt una mica tendre, per dir-ho d'alguna manera, és una pel·lícula que es veu bé, i que jo aconsellaria a les famílies que tenen nanos petits, i que això... Jo volia anar a veure a Coco, la veritat és aquesta, i no em vaig atrevir, perquè em van dir que la Franja que jo portava de Canalla, no tothom li podria agradar, i per tant no l'he vista, i per més que veig que ara ha estat premiada, segurament, que és molt rica de tot, d'animació i de tot el que està fet, potser no té la gama ampla que pot tenir aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula menor per suposar-ho. És més infantil, jo crec, eh? Paddington, en el sentit de que Coco... El personatge és infantil. Sí, però Coco, jo crec que és el estil aquest més Pixar, i més Insider Out gairebé, de que Coco ja es diu que els nens s'ho passen bé, però són els pares els que surten plorant, perquè són els que ho entenen. Segur, perquè jo per quan la vaig llegir abans d'anar amb la Canalla, no n'estava segura que tots ells podien entrar-hi i passar-s'ho bé, però quan vas a Canalla has de jugar a aquesta carta, eh? Pep, què has vist, tu? Jo he vist barges, hi ha hagut molta estrena. Llavors, clar, un fososament que seleccionava és impossible, jo crec, gairebé veure-ho tot. Dintre del que he vist... Tenint en compte que la salut t'ho permet. I el que ens ha permès la salut, també, perquè el costi va de passar per aquí, aprofitant això, un record també pel Joan Sardà, que avui ens el té pressionant, la grip, sí. Doncs començaré parlant d'una pel·lícula que crec que hauria d'estar amb cartellera en aquests moments, la vam veure precisament amb el Joan fa uns 10 dies, i es diu El joven Carl Marx. Aquesta és una pel·lícula que vam estar comentant amb el Joan, que no compreníem com no s'havia fet abans, que realment cobreix una etapa des dels 26 fins als 30 anys de Carl Marx. És a dir, un Carl Marx que, en aquell moment, era un periodista, estava treballant amb diaris a Alemanya, i a la vegada ja començava a fer escrites més profunds de índole política. La pel·lícula té coses que em van agradar, i altres que no tant. És a dir, té un tractament que s'assembla molt el que podríem dir una sèrie pensada per la tele. Va discursiva, és una pel·lícula que podria ser molt revolucionària pel seu contingut, i per tant també ho podria ser les formes i ser perfectament lògic, i en canvi aquí està continguda de formes. Hi ha algunes coses que s'escapen una mica del que hauria de ser la ortodoxia. Si fem un film sobre una figura tan important del pensament, tan filosòfic com polític, és clar que comencem a posar allà 10 minuts amb el part de la gènil, la dona del Carl Marx, dispersa una mica, i fa també baixar l'atenció roja de la pel·lícula. Però per una altra banda tenim la trobada molt ben mostrada, quan es troben Marx i Engels, precisament acudint a un mítim que està fent l'anarquista Prudon, surten tot una sèrie de personatges que tenim presents pensant en la història. S'ha de tenir en compte que una cosa, que és el dia 5 de maig d'aquest any, se celebra el 200 aniversari del neixement de Carl Marx. La pel·lícula potser no sé si està pensada així, però en tot cas pot ser un homenatge també. I també l'any 48 es va publicar el Manifest Comunista, i precisament la pel·lícula acaba amb el lliurement per part de Marx i Engels del Manifest Comunista, com ells ho defineixen, com una eina per la classe obrera, perquè fos una mica el seu catecisme, una mica el que després seria el llibre Roig de Mao, seria el seu equivalent trasladat amb el temps. Llavors, ja dic, per una banda tenim un tractament formal, les interpretacions estan dintre d'una correcció, una correcció també, que va una mica lligada el que podríem dir, la correcció formal aquella de la televisió, de productes anglesos i tal. És una coproducció, veig. És Raül Pec. Sí, sí. És França, Alemanya i Vèlgica, no? Sí. Bueno, clar, la pel·lícula segueix una peripècia de Carl Marx, que surt a Alemanya, se'n va a França, de França passa a Vèlgica, i definitivament ell i Òngels són acceptats per la lliga comunista, que, amb la seva introducció, s'hi darà allí on donaran origen al manifest comunista, i al manifest comunista a la vegada s'hi darà el germen d'on s'orgerà el Partit Comunista. Per tant, és una pel·lícula que s'havia de fer. És una pel·lícula interessant, que fa dos anys que va néixer a Carl Marx, i és convenient fer servir, com un recordatori, una versió de la història, són només 4 o 5 anys de la seva vida, formalment molt correcta, tècnicament no hi ha res a dir, i també la lluita de classes està prou definida, però és molt possible que hi hagi gent que la trobi poc roja, una mica grisa. Ja, ja, ja. Veus que l'actor és a aquest augustí? Sí. És el que havia fet mal dits les tardes. Ah, potser. Quin paper? No. No ho he llantificat. No ho he llantificat. Ho busco. Penseu que no és important. Ell ho fa bé o com? Sí, sí, els dos personatges importants, tant Marx com Engels, estan interpretats dintre d'una correcció formal. Van anar saltant de poc a poc, que veuen el pol que expliquen la seva vida. Com que nevis unes quantes durant la Nadal, el que faré és breu crítica en pla una frase, perquè hi ha algunes que he vist que m'han deixat bastant indiferent, indiferent en el sentit que no sé si m'agrada, que és Star Wars, l'última, per tenir-ho fresc i vaig dir que vaig sortir desconcertat. No sé si l'heu vist, algú d'aquí? No, no. Em vaig quedar allà, allà. Jo crec que em més tira anar dolent que cap a bo, però tampoc com que soc un fan... Et van agradar les anteriors? Ja, amb les originals, les primeres trilogies... Bueno, em sonen intertingudes. Tampoc sóc un gran fan de Star Wars. Els primers episodis entre cometes, o sigui, el 1, 2, 3, que són la segona trilogia, també són intertingudes i les noves, el 17, no em va semblar malament, que és el que vam fer fa dos anys, jo crec, i aquest d'ara m'hi va semblar... entre una presa de pell, no sé, una cosa molt estranya, i aquí ho deixo. Una altra, que sí que l'hem comandat, que és el sacrifici del Cierbo Serrado, jo vaig sortir, mare meva, vaig sortir amb el cap com un timbal, però més perquè a mi em va agradar moltíssim. A mi em va agradar moltíssim, però vaig anar amb la Lídia, que a ella li ha agradat moltíssim l'angosta, i a mi m'agrada molt que ni no. Les dues pel·lícules del mateix director... A mi ella li va agradar també aquesta, o no? Llavors, clar, jo dic, hòstia, però... Jo vaig veure aquesta pel·lícula, i la pel·lícula em va agradar, però a la vegada em va... incomodar molt. A mi sí, em va incomodar. Això ja es busca, no? Suposo, suposo. Amb el cas meu ho va aconseguir el director, perquè jo tinc una especial aversió al maltractament dels nens, i llavors, amb aquest sentit, la pel·lícula no... Sí, llavors, canino també... et sembla difícil, no? Sí, a més, jo... vam anar alçació a les 4 de tarda, acabats de dinar, i el primer plat de tots, que és el del cor obert, vam dir, hòstia, aquí... ens va fotut. Aquí jo, per mi, em trec el barret. Està molt ben fet, eh? Sí, sí, sí. A mi m'agrada molt. I l'altra, que ha de dir que així, ràpid, que és la que estàvem comentant just al començar, que és la de Wonder Wheel, la nova de Woody Allen, que a mi sí que em va deixar bastant. I jo, per mi, sincerament, és la pitjor, la pitjor, amb diferència. No sembla Woody Allen. Si li treus la música, que a més que no, per mi no m'encaixa per res, és una pel·lícula que es queda... sembla que sigui... que és Quana Renca. Quana Renca, la pel·lícula, no? I jo entenc que vulgui fer un... un disseny molt intimista dels personatges. És que és teatre. Doncs és més teatre que cine. Però no ho sembla, com que, per exemple, a Blue Jasmine sí que ho va molt més, no? Un Woody Allen més. Una molt bona pel·lícula. Això no es pot comparar. Clar, no és comparable, però en el sentit dramàtic, o sigui, la faceta més dramàtica a Woody Allen, aquí, jo no sé què m'ha volgut dir aquí. O sigui, què he volgut dir, més enllà de que a mi em sembla que el tractament de tot plegat, us ho deia abans, inclús em sembla una mica mater. En el sentit de... Ostres, mira, s'estan emprenyant, li fotré una llum vermella a la cara. Ara, estan tristos, blava. Clar, a mi em dona la sensació molt a la tradició d'un estudiant de cinema. M'han dit que quan canvio la il·luminació cap aquí, de nota, no sé què... Hi ha coses que jo no entenc. Però allà ho deixo. Jo amb aquesta... Tinc a dir que discrepo, i a mi em va semblar no un obra mestra de Woody Allen, després, però sigui una bona pel·lícula de Woody Allen. I com té que no soc un fan irreductible ni molt menys de Woody Allen. Hi ha molta cosa que no m'ha agradat. Però jo diria que els 10 últims anys potser és una de les millors que he vist. Ostres. Jo no coincideixo, ho sento. Em sap greu, perquè m'agradaria agradar-me. Jo vaig, inclús, convidar perquè... Jo no vaig poder anar a la prestraena, que van passar per la premsa, i, aleshores, va pegnar el cine amb uns amics, amb 6 persones. I ningú li va acabar de convencer. O sigui, la gent tothom va dir, no sembla Woody Allen, això és teatre, inclús la gran actriu, que és una gran actriu. Estava allà, no sé, no acaba de funcionar. No es creu a personatge. Mira, jo vaig fer una crítica que vaig publicar a Facebook, i dic que la King Winslet, el mateix Woody Allen li ha pres, des del meu punt de vista, ja veurem, després el que es decidirà. A l'Òscar d'interpretació, perquè penso, també, i ho vaig dir s'escrip, que el Woody Allen s'equivoqui, i tanca la pel·lícula 10 minuts més tard, perquè tindria que fer-ho. I ella, la actriu, l'última part de la pel·lícula, navega perquè és que no sap ja el seu paper per on va, aquella dona. Sembla el crepúscula de l'Òscar, que pel final... Sí, sembla aquest punt de... T'has intentat fer tant fent fatal, que al final ja li estàs posant les pieles, o sigui, a mi em sembla tan absurd, aquest gir de personatge, però tan absurd... Sí, però és que se la veu jo amb ella. Em va semblar incòmoda, eh? Jo suposo que se veu, perquè és una cosa que és molt coneguda, que el Woody Allen té una forma de treballar amb els actors, que no és habitual. Contrariament, el que fa la majoria d'actors, que és fer-los i fer-los el que ells volen, el Woody Allen els deixa treballar al seu aire. Inclus, molts dels actors s'han queixat després, que no sabien què havien de fer, i que no... I llavors, aquí hi ha una sensació que, com que s'ha refiat de la millor, dic jo, és una suposició meva, d'aquella serà una gran actriu, que és extraordinari, li he vist fer coses meravelloses, li he vist coses que atreus al barret, va dir, doncs tu fes-ho com vulguis, llavors li dones el guió, i ell ens sembla que, com que el guió no acaba de funcionar, doncs no sap què ha de fer. Que no sap què ha de fer. Jo crec que és això, sí. Les 3 quartes parts del pel·lícula fa una interpretació fantàstica, eh? Fantàstica. Jo crec que no el recolza el guió. Jo, per exemple, jo he escoltat els diàlegs i pensava quins tipus de diàleg. No entenc que busqui algú molta lletral i tot, però no és que... no és que ja ni pensés que no m'encaixi a un budiàlen, sinó com a ritme de pel·lícula, a mi em sembla de tot, i ara tornem a estar aquí, i ara ens anem cap en fora. I... És una pel·lícula que està feta en clau de drama, eh? Sí, sí. La primera cosa que té que tindre clar és que s'anirà a veure un budiàlen i en tota la pel·lícula, com té, no veurà ni un acudit de budiàlen. No, no, ja. No sembla de budiàlen. Ni una gracieta, eh? Això s'ha de tindre en compte. Sí, però la Jasmine, com es deia fa un moment, això està aconseguit, tot i que no hi ha tampoc acudits. És un drama, també, però ja tot funciona. Però la balança està més equilibrada, vull dir. I aquí no està equilibrada. Jo em sap greu, perquè és un... Perfeixeu que té 80 picodans, ja ho vull dir. Clar, clar, sí, sí. No sé si seria capaç de fer molta gent, perquè de coses estètiques, així, doncs... Bueno, potser també... Mira, hi ha una fotografia de Vittorio Estoraro, que és de premi. Sabeu qui és la Vittorio Estoraro? Com té, eh? És el màxim zelòitalia de... de fotogravitalia que ha fet pel·lícules amb tothom. Mertolucci, Berman... Bueno, és espai... I qui és el que va fer que fes a society de fotografia va ser el mateix? O va ser... Qui va ser? Perquè també el veu destacar, justament quan el veu veure, que fes a society la fotografia. La fotografia de que fes a society, del Woody Allen. Ah, mira... Jo penso que... Jo penso que això ha comparat que si jo... minar imparis o la bluges min, etcètera, no t'haurà que veure. És una cosa que, bueno, admits que el Woody Allen ha fet la pel·lícula que fa cada any, però que no està al nivell de les altres i ja està, no cal documentar més coses. I la que m'agradaria comentar per sobre de totes, i crec que aquí l'heu vist alguns, per mi és Disaster Artist. L'altre dia, i jo vaig sortir... Quan fa dos dies va guanyar el James Franco, el pare i jo vaig dir, és que clar que sí. És que clar que sí. No l'he vist, no l'he vist. És tan increïble. És un desvergonyat fantàstic. El mateix, és el mateix, eh? És el mateix. Però Disaster Artist, clar, hi ha el pretext que tu has d'haver vist de RUM, que es considera la pitjor pel·lícula de la història, entre moltes altres, perquè també s'ha fet... Sí, el put, de ment. El put, i s'han fet... Bé, de ment, i tot aquestes pel·lícules, que són com una mena de paròdia de l'autor. I... I en aquest cas, hòstia, jo vaig sortir... Clar, jo pensava, a veure, ho està agafant, Seth Rogen i James Franco, com ja sabem qui no mor tenen aquesta gent. I vaig dir, és que clar, és la pel·lícula perfecta, perquè per ells, i a més el tio, com actuació, tot el creus. I jo penso, aquest tio va ser així, o no, fora del que són, fora del davant de càmera. Perquè, clar, fa l'ú mateix que fa la pel·lícula de RUM, però ell, com el dia a dia, i diu, clar, aquest tio no actuava, no? I és molt curiós, perquè, a més, el que han fet és, com que la pel·lícula té molts errors, ja no diem només de males actuacions, de sals de eix, sals de raccord, sinó, hi ha errors de... Diguéssim, per què en aquest pla surt amb una ampolla a la mà, que no té res a veure? I ells busquen una... Una explicació. Una explicació, i és una explicació absurdíssima. Doncs, clar, això probablement no va passar. Perquè ara està mirant el film a Finity, i diu biogràfico, i dic, bueno, biogràfico, fins a quin punt, no?, perquè hi ha... Hi ha algunes coses que em penso, això és impossible, que sigui veritat, perquè aquest tio i, clar, ells és aquest punt etbut, però jo crec que bastant més... El James Franco, aquí, arriba... Arriba, arriba. I per mi és el millor paper. A una actuació histriòlica, però bestial, és que està fregant sempre, està fregant sempre la bogeria. Diuen, bueno, aquest tio està boig, o què? Clar. Diuen, sí, bueno, però això costa la diners d'una i problema. I és que es veu que realment... Sí, sí, perquè es comenta que el seu pare... El Tommy Huissau, el que va fer la pel·lícula aquesta de Rumb, era un tio que tenia una fortuna, i no se sabia d'on provenir i res, i llavors li estava comentant el Joan Veninga Bagí, que jo vaig dir que la pel·lícula li va costar 6 milions de dòlars. Recaptació de la pel·lícula. 8.000 dòlars. A la primera nit, crec que va ser només un cine, només un cine que vam fer i vam fer, no sé quants, durant un mes, 1.000 dòlars. Però després s'estan donant bofetades, agafant-les els videoclubs. És curiós. Clar, però perquè es corra la veu de que, hòstia, és infame, això. Al final de la pel·lícula fan allò típic de què ha passat amb els actors, no? I diu, bueno, la pel·lícula en el seu moment va ser una punxada brutal, però ara mateix és la principal pel·lícula que es passa a les sessions golfes de festivals, de Série B, de Série Z, i clar, és com... hi ha aquesta subcultura, pràcticament, no? I és una pel·lícula que ja et dic, és que és ell. És Gens Franco, però fins a quin punt és Gens Franco? O ell, no?, a la realitat. Llavors, clar, hi ha aquest... aquest dual que... I la gràcia és que de cop va pujar en els globus d'or, quan li van donar... A Gens Franco va aparèixer aquest tio. Aquest tio era el donàvem per desaparegut, i li van donar a la pel·lícula tres coses que són la veritat, que són... a ningú sabia ni d'on venia, és a dir, sempre ell diu, New Orleans... Ni d'on venien els diners? Ni d'on venien els diners, ni quina la tenia, aquest tio. Perquè el tio li deia, no, com tu, i li deia un tio de 19 anys, que el tio... I sempre són les tres preguntes que surten a la pel·lícula, així, com què passa, què passa. És una pel·lícula per passar-se bé. Per passar-se molt bé, sí, molt bé. Sí, perquè veu riure molt. Sí, sí. Sí que és veritat que... És gratificant. Jo crec que és bastant necessari veure la pel·lícula, abans, o sigui, de rum, que la pots veure sense... o sigui, pots anar directament, però jo crec que hi ha tants gags de la pròpia pel·lícula, que és dramàtica, i més aquest gir d'aquell, deia, no, és un drama, i després quan la va presentar tota l'equip rient, això va ser de veritat, i va sortir a dir, bueno, veu que us ha gustat una comèdia, i va canviar el gènere, i que dius-t'hi. Jo us puc parlar, i en tot cas, aquest matí hem vist dos pel·lícules de la estrena, una és perquè la estrena el divendres, que és T-Mai, rumbo a Vietnam, és una pel·lícula espanyola, que és una divertida història d'amor, es diu T-Mai, que és el nom d'una nena que van adoptar, que és de Vietnam, és el nom de la nena, T-Mai, que és una divertida història d'amor d'una mare que no vol renunciar a ser àvia, i de com una certa esperança anar a aconseguir-ho, l'amistat de les seves amigues, i les bones persones que troba al llarg d'aquest viatge que porta finalment fins a Vietnam, neutralitzen les seves desgràcies. La comèdia, que és la primera pel·lícula espanyola rodada al Vietnam, està dirigida per Patricia Ferreira, que recordeu que la Patricia Ferreira és tot un personatge. Sí, Patricia Ferreira, ara últimament li heu vist als nens salvatges, que no van rodar amb català, sé qui en eres, no sé si l'heu vista, és una pel·lícula molt intrigant i molt bona de la primera època d'ella, i l'alquimista impacient té també una pel·lícula molt interessant, no sé si l'hi heu vist, és una pel·lícula feta de l'Ània de Sàu i de la Ferena Fernand Gómez. És una persona molt curiosa. Sé qui en eres, els nens salvatges, el secreto mejor guardado. Exacte, jo només he posat unes quantes per no posar-les totes. És una directora interessant. El que passa és que aquí, ella no ha fet mai comèdia, i llavors per primera vegada s'enfronta amb una comèdia protagonitzada per la Carmen Machi, que és el personatge principal, la seva neta, l'Aitana Sánchez-Rijón, i el Dani Rovira. I ja es veu que el Dani Rovira fa aquesta mena de comèdies espanyoles, que l'hem vist a moltes coses, el tipus de pel·lícula... Els empellidos, no? Els empellidos i tot això, que està fent moltes coses. Doncs la comèdia, la primera pel·lícula espanyola rodada al Vietnam, està dirigida a la pel·lícula Ferreira i protagonitzada per aquesta gent. Que sobresurten aquesta comèdia amable és la música. Jo no sabia que el Pablo López, que és el compositor, tingués tanta qualitat, perquè em sembla realment excepcional. En molts moments de la pel·lícula, el que sobreviva, el que pesa i que li dona força a la pel·lícula, és la seva música. Per tant, no és una cosa... Com deia més una cosa, tendre, que vol que la gent s'ho passi bé, una comèdia de humor carregada a tòpics, l'audició d'aquesta dona, aquesta de Carmen Machi, una dona de mitjana edat, molt hispànica en el seu comportament, que rep una carta que li anuncia que la seva filla que acaba de morir li han aconseguit l'adopció d'una nena a Vietnamita. Llavors, ell s'entesta, en toques feministes, el que té a la pel·lícula que està escrita per una dona al guió i que la pel·lícula Ferreira és dona, perquè es carrega en algun moment dels homes, o els deixem ridícul o algunes coses i llavors, bueno, és una pel·lícula simpàtica, comercial, per passar una bona estona i que no tens més de guàrdia. Però està ben fet, o sigui, jo diria que dintre del tipus de comèdia, és una comèdia que es nota que la directora, la petita Ferreira, és una dona que sap que el que porta entre mans, però no cal dir res més. Jo he vist, sí, l'hem vist tots, l'estranjero. Ai, ai, ai. Sobretot que ningú pensi amb la novel·la d'Albert Camí. No. Li han posat l'estranjero, com li podrien posar, ajust de contes i coses d'aquestes, no? Però i d'aquí... Armaletal, armaletal. Mira, per començar és una pel·lícula que està produïda per un senyor que es diu Jackie Chan. Famós. Feia 8 o 10 anys que no repartia, és un repartidor de galetes. Llavors, el Jackie Chan ha agafat no solsament el productor, sinó que exerceix de productor i el cartell, i a dins de la pel·lícula, primer surt Jackie Chan i després Piers Brosnan. És a dir, que imposa la força dels diners. I té un paper important a la pel·lícula, també. I tant. Naturalment, sí, protagonista. És la mà de la venjança. Sí. Llavors és una pel·lícula que dura 2 hores, però podria durar perfectament 6 hores. I l'espectacle... Ah, ja em pensava que anaves a dir, que podia durar 20 minuts, perfecte. És que podia durar 20 minuts. No, podria durar 10 minuts. Perquè la de cops que el visita a casa, hòstia... És un home de més de 60 anys que s'enfronta a uns assassins que no van uniformats, és especialistes, i això es va carregant per fases. Una fase, dos fases, nou fases, que problema. I llavors arriba un moment que diu en la foto que hauríem d'acabar. Ah, doncs no hi ha cap problema. S'agafa, es dona en 4 o 3 ben donats i s'agafa la pel·lícula. Aviam, va la dir que va sobre l'ira, com una mena de reneixement de l'ira, que seria com una mica la falange autèntica, però de l'ira, que es diu la ira autèntica, i que comencen a posar bombes, però ningú sap d'on ve. I el paper del Pris Brosnan, que vindria a ser com aquesta figura de Irlanda, que jo ho entenc com un birrei, potser és com un... com un ca allà, no tenen... No és el primer ministre, però està per sota el primer ministre, i aquí és una cosa d'aquesta. Ell és un exactivista, que fa 20 anys... Exacte, era de l'ira. Era de l'ira, i ara està a la pau. I feia atemptats, i feia atemptats, i tal. I a partir d'aquell moment, amb ell li van matar el fill de la seva dona, i llavors el tio agafa, i diu, no, no, a veure, aquí tenim que anar per la pau, tots han posat morts de la família sobre la taula, i anem amb una harmonia. Però es guarden una sèrie de coses pel que es veu. I per què es diu l'Extrancedor? Jo crec que és perquè... Jo crec que és perquè... Hi ha el Nabot, que ve d'Estats Units. No, però jo crec que ve més... El Xino, el Xino. Exacte. El que passa és que les bombes estan esclatant, principalment, a Anglaterra. I la primera bomba que esclata maten a la filla del Jackie Chan. Llavors ell té el que es diu, no? La set de vengança. Però fixeu-s'ho, una cosa. Si la cosa va per aquí, el Jackie Chan fa 14 anys que està a Londres. Sí, del 8. Perquè hi ha un moment que li preguntin, diuen, jo soc ingles, des de l'any tal. Vull dir que... lo de extranjero. Sí, una mica estrany. Potser té una connotació que no sabem. Quan m'està dient ell no l'entendré. És una pel·lícula fluixa. És d'acció, d'acció. Jo crec que buscaven... Aquest punt polític. Els rirlandesos, eh? Sí, però per exemple... Qui de qui veu veure el viatge? No, jo no li he vist. Aquest era l'altre de l'ira que van estrenar fa un any. Jo, jo, jo. Era el contrari, jo crec que volien desacreditar els anglesos, perquè el Toni Blair, la figura del Toni Blair en aquella pel·lícula, igualment allà, que evidentment és una pel·lícula molt més política que Noxio, però en aquesta, jo crec que erroniament em vulgo posar massa aquest entramat a House of Cards, aquest entramat, tipo no, i tu em traieses a mi, i dius, però és que aquesta pel·lícula, aquí el que s'està fent més és hòsties. El que passa és que aquí el que hi ha és una recreació i una sedució de la violència. És a dir, estan molt logrades els atemptats, per exemple. Ah, no, els atemptats són increïbles. Són extraordinaris. La força de l'acció... Jo suposo que el que ha fet ell com a actor. Les reps, són impulsos d'aquells que... Sí, perquè el primer nota l'espera. Però està al servei d'una història estèria, l'absolutament. Inpensable, un tio de 60 i pico d'anys enfrontar-se a aquells monstres. Però, a més, incoherències d'aquí, que hi ha coses que dius, i com ha passat això? I què m'estàs justificant? Perquè és un ex-mariner, un... un clàvia lluitat al Vietnam, i m'ho he intentat justificar d'una forma que aquest tio se l'assabt totes, i no només se l'assabt totes, és que sembla que inclús el pis brosa al seu personatge hagi de justificar el guió de... I com ho ha podido ser? Que era els 10! És la tercera vez que me lo hace. Ja, ja, ja. I no para, i no para. Bueno, sí. Ara, que el que m'ha fet bastanta gràcia és pis brosa en versió irlandesa. O sigui, aquest accent, aquest accent d'on l'ha tret? Que no li lliga, no li lliga. Però, no, aguanta una pel·lícula així, és com... Bueno, perquè suposo que s'ho treballen. Bueno, a més, a més, hi ha els xanxullos sexuals que també... Sí, sí, sí. Però aquí sí que m'ha recordat molt a l'experimentes temporades de House of Cards, que era com aquest punt de com que hi hagui informació, que jo me'n vaig a llit amb tu, i tu me'n fas un triangle... Sí, sí, sí. Jo crec que, al final, més que politiqueu, que volien jugar, jo crec que és més salseo, rosa, perquè hi ha un moment de dir, bueno, aquí qui s'està liant amb qui hi ha, perquè és que hi ha un moment que... Hi ha una cosa, algú toca la campaneta i diu s'ha d'acabar la pel·lícula, perquè s'hau fixat els 5 últims minuts la quantitat de morts que hi ha. O sigui, un tio toca el timbre, obre la porta a una dona, tira... Ara no sé si us heu passat bé. No, jo m'he avorrit moltíssim. No, no, no. Com tu pots passar bé. No, però com que us dona tant de sí... O sigui, si que vinguis, l'inici ha començat molt potent, i hi havia moments que potser sí que anaven cap a l'Alça, però potser són els moments justament de... els atemptats, o són els moments de... perquè, els moments de... Història piscbrosa, o Història d'acció... Pensa una cosa, el Martin Campbell, aquest, és un tio que ha fet dos... dos pel·lícules, una d'ells que, si no, és real, de James Bond, amb el Peter Rosenen. És a dir, és un tio que està acostumat a fer cinema d'acció, i domina el mitjà. I llavors, ell, aquí, agafa per una banda, un guió, amb una història, que té uns apollos amb un conflicte real, i per l'altra banda agafa el Jackie Chan, que és el que produeix, i diu... Vinga, jo, a mi li dic... Crec que el Jackie Chan, en el fons de sensació de que ell, que està acostumat a fer pel·lícules molt superficials, i que hi ha la lluita aquesta i tal, ha volgut fer una cosa més seriosa, ha volgut fer una cosa com... I llavors, el problema és que això seriós... Vull fer un pas de qualitat, no? Ha volgut passar una cosa superficial i tal, tal, tal... Doncs amb coses de més qualitat, de més seriositat, de més embargadura i de més seriositat. Llavors, això no està aconseguit. És a dir, ell actua a diferents formes, com actua a les altres pel·lícules, però... I no es castigui malament del tot, perquè ell, fos com a personatge, com a cara i tal, a mi em salutava com interessant. Però el que passa és que no és creïble tota la història de la pel·lícula, no és creïble, no... T'avorreixes, jo tenia ganes de marxar. No la proposeu. No la proposeu. No la proposeu, però no. Químia, un ànim. Què fem? Passem a la segona part? Jo volia dir... 4 coses sobre una pel·lícula que vaig veure fa també un parell de setmanes, que és... Francesa, no. No, no, no. Aquesta, en guardo pel darrer, la més... Al final, la millor. És una pel·lícula que es titula Se la vi. És la vida. És la vida. Està dirigida per Olívia Nakatzen i Éric Toledano. És de l'any passat, Francesa. I és... Toledano són els de... Com es diuen els... Estan acostumats a fer pel·lícules. Intocable, no? Sí, intocable. És una pel·lícula actual amb la que ens parlen d'una bota, d'uns pijos. O sigui, una espècie de la neu dreta francesa, el que aquí podríem equiparar a Ciutadans sense ganes de posar-nos en jardins, però perquè la gent ens entengui. Llavors són 300 persones i això és el que hem de fer. Llavors són 300 persones i hi ha una boda i es contracta un càtering. I la pel·lícula està vista des del punt de vista del càtering. Tenim el director del càtering i tenim els empleats. Una trentena o quarentena d'empleats. Llavors la pel·lícula, que en principi és un plantejament curiós, això la boda es va fer amb un castell del segle XVII. Que ho he pensat, mira, sota, m'agrada la història, ja anirem bé. Doncs només hi ha una presa exterior i no hi ha ni un interior del castell. Si és que allà no es va fer. Els interiors podríem estar fets de qualsevol lloc. Què passa aquí? I per què li tinc tan animat versió amb aquesta pel·lícula? Doncs perquè és la típica pel·lícula de la reaccionària del cinema francès actual. És a dir, ells saben que tenen que distrar-lo públic. Perquè interessa, per l'Ovis. O hi ha uns productors que al darrere d'ells hi ha un diner i al darrere d'aquest diner m'imagino jo que hi ha una cadena de poder i interessa donar una determinada cosa. Aquí tenim un senyor que és el director d'una empresa de càtering que per començar és infidel a la seva dona amb una de les empleades. Es passa tot el rato fotent bronques els més amb teoria debils empleats. Que per una altra banda té tres molors quan veu un tio estrany pels jardins perquè pensa que deu ser algú d'isenda i ell té una sèrie de gent que no la té assegurada. Per una altra banda hi ha dos o tres elements que, en un moment donat, volen plantejar unes reivindicacions d'aquestes reivindicacions. El que fa a l'esforç de la persona és que el que fa a l'esforç de la persona que els ridiculitza tot el que és classe treballadora allà o sobrealterna està ridiculitzada fins al màxim. I després tot això és per donar la volta i veure el gran esforç d'aquesta persona per anar superant dificultats d'interessa que és de la feina i de la feina. I també és allò de 300 convidats que no notin que t'estan posant tot de canapés salats mentre està arribant una carn perquè la que teníem no estava en condició. En fi, horrorós. Però el més repugnant des del meu punt de vista és el enfoque polític que hi ha d'una comèdia per distreure per riure i tal. Però el missatge subliminal és nefast. O sigui que també te la carrega. Però val a dir que ara mentre estaves parlant acabo de veure que és una de les pel·lícules nominades a millor pel·lícul europeu els goia. Vaja. Així estem. Així estem. La deu haver nominat la primera força de les votacions a Catalunya. Amb sintonia. Jo volia obrir vegades el ventall de possibilitats. Ho veníem parlant mentre veníem amb el cotxe cap aquí, cap a l'estudi. I és que també podíem anar parlant de tant en tant, no sempre, si tenim possibilitats, de les sèries televisives que estan produint en aquest moment en el món i que moltes d'elles tenen un gran interès a la punta de vista cinematogràfic. Jo, aquestes vacances, m'agradaria demanar-me a una sèrie televisiva molt prestigiada, la multipremiada Borghen, una sèrie de NESA que ha aconseguit tenir un rassó internacional inèdit perquè és una pel·lícula de NESA i es devenir un referent dins del gènere de les sèries polítiques. El meu pare, m'he quedat atrapat per totes les tres temporades. Tu has vist les tres temporades? Perquè ara les estan reditant. És important. Fa l'1 d'octubre, sense ficció. És interessant. Fa aquesta nit una cosa que dura mitja hora. TV3. Això es van fer les clavegueres d'interiors. Molt interessant. És del com es diu, de Mèdia Pro. Mèdia Pro. I després comencen també a 8 TV, comencen la tercera temporada de Borghen, d'aquesta sèrie. Que és una sèrie que es va passar a Dinamarca del 10 al 13. Sí senyora. Sí senyora. És curiós perquè sobre el personatge central és una política que arriba primera ministre de Dinamarca i curiósament els denesos a l'any 12 van tenir una primera ministra dona per primera vegada mentre s'estava encara matè en aquesta sèrie. Va ser una cosa curiós. Sí, sí. És una visió política especial però els denesos que és un estat relativament petit de 5 milions. No són més nosaltres els catalans que ells. Sí. No tenen mai... El 1900 a principis no han tingut mai majories absolutes dirigint el país. Han sigut... Han necessitat sempre pactes i acords constant entre minories i aquesta sèrie posa de manifesta això perquè ella arriba a primera ministre justament perquè el que tenia més possibilitats, que era el conservador per una fer... una fer extrapolític però que l'afecta políticament aquí que no afecta ningú mai políticament realment ella ha de deixar el poder i ella per un clima que es va creant entre els diferents partits que estan en aquell moment amb possibilitats ella arriba a primera ministre. És brillant. L'interpretació d'aquesta noia d'aquesta dona és espectacular però que tots els actors estan espectaculars. El meu pare... El meu pare està a un nivell superior a les altres ficcions semblants nord-americanes o britàniques que estem acostumats. Sobretot perquè els seus guions molt elaborats, però molt elaborats per buscar un realisme que no tenen altres sèries semblants. És a dir, hi ha una cosa que em va sorprendre és que mentre estava veient la sèrie vaig pensar que era dinamarca però passava exactament el mateix a Espanya. Tu estàs ficat una mica o llegeixes una mica els diaris i segueixes una mica la política la majoria de coses que es passen allà són els mateixos que estan passant aquí. De fet, és conegut que molts dirigents polítics diuen... que és una de les seves sèries preferides perquè se senten identificats. I si voleu alguna informació si voleu més curios o més anecdòtica però que van a la mateixa direcció és que la declaració del novel·lista Stephen King com deia molt bé la Carme, les sèries del 10 o el 13 Estats Units va passar el XII i quan a finals d'any el Stephen King li van demanar quines són les sèries televisives que més havia negrat aquell any ell va dir que va dir que havia escollit a Borghen com a millor sèrie que havia vist la tele aquell any per sobre d'haver-hi quin va de Songs of Energy, del PON o de Joc de Trons. Ha estat vingut en el fons un clàssic recomanable de totes totes i jo crec que pel seu ritme pel seus personatges perquè combina els aspectes polítics i els personals que tenen un paper molt important a llarg de... Sots de carniós, són autèntics, són reals te'ls creus perquè veus que com actuen pot actuar qualsevol persona d'aquella manera a la seva situació pel seu realisme i la seva barça en blanc. Com deia jo abans, fa un moment deia que quan veia la pel·lícula pensava que això és un mereig i passa exactament el mateix en aquí. Una altra cosa que combina molt bé és el món de la política i el món dels mitjans de comunicació. Hi ha personatges del món de la televisió del món de la premsa i després de tot el món del Parlament de la política i es veu clarament que suposo que això passa a la pràctica si ho analitzes una mica fredament com es veuen obligats uns a actuar o relacionar-se amb els altres per sobreviure i per tirar endavant. Grans personatges, un gran muntatge visual de vista visual a la pel·lícula o a la sèrie està molt elaborada, molt treballada... I les ubicacions, perquè, clar, balluga el món d'ella, que és el món... del Parlament de la política. Exacte. Està, de fet, basa Borg, en què és el Palau de Christian Borg, que, de fet, és la seva dinamarca dels tres poders de l'agistatiu, l'ajocatiu i el judicial. Està en el mateix Palau. Està en el mateix Palau, que això ja és curiós. Per més, que ens sembla que els interiors estan rodats a l'Ajuntament, perquè allà no es pot rodar, però els exteriors sí que estan rodats al Palau de Christian Borg. I barreja el món personal, familiar d'ella, molt ben tractat, sense... sense estirabots, d'una manera molt normal, d'una família mitjana... Dinamarca té un rent per capital, però és una família normal com molts denesos. I està vist l'òptica familiar, l'òptica política, i, com diu el Joan, l'òptica dels medis de comunicació. Clar, aquí fa una visió de la política que fa aterrisar el tipus d'homes i dones que ens sembla decarniosos. I està especialment ben trobat el fet que sigui una dona, perquè un tendeixa a pensar en la història. Els grans polítics de la història, primer, perquè són grans polítics de la història, estan absolutament lluny de les vides habituals. I aquesta sèrie el que fa és aproximar una vida normal del que també condueix la història actualment, perquè la política no té aquesta gran del·loquència que tenia els mons del miterran, o els mons... els grans, els denauers, els que nosaltres els tenim al món de la història, però que la que la construeixen cada dia i amb una entesa que tu pots captar. I el dels medis de comunicació està molt i molt ben agafat, molt ben agafat, perquè sempre tenen el protagonisme de canviar el propi protagonisme polític, i això està realment el que està passant. Depèn del que surt en el diari, es va amb una direcció i amb una altra, i llavors això queda tan clar a la pel·lícula que en molts moments de la vida estan en compte com ells també juguen amb les mitjans de comunicació per seduir els seus, per defensar la seva i ens fonzar el millor el contraincant. I toca uns temes, les quatre femenines de poder, cosa que normalment en el món de la pel·lícula... Mira, jo no l'he vist, però per tot el que esteu dient, el que veig aquí és que és un guió amb rigor. En canvi, per exemple, la pel·lícula que m'està comentant avui, que està feta amb l'àmbit de la política ficció també parcialment, no té en absolut gens de rigor. Tu no pots creure res d'allò. I per què vosaltres dieu i per exemple el fet que els polítics es veguin reflectits, és que hi ha rigor. Això és important perquè llavors s'ha atrapat per la intriga i per la trama. De l'altra manera, és el que diem. I què? Quan t'obren els llumos, te'n vas del cine. I dius, aquí no m'ha de bofetar. No queda res. En canvi, aquí sí que queda. I el més enlligat del que està passant, toquen les quatre femenines de poder, la intervenció, militares externes, a la pròpia marca. Reformes de la sanitat. Això és un món polític. Aquest és un centre que constantment mirar a Estats Units és constantment un leit motiu que el finançament dels partits, on t'hi ha el gruix de que allò s'està movent la mateixa democràcia interna dels partits. I després una cosa molt ben jugada, molt ben jugada, és la soledat del poder que no és la soledat del Napoleón. És la soledat d'una dona normal i corrent que està davant d'un país. Això està molt ben aconseguit. Això és molt difícil i està molt ben aconseguit. A mesura que el poder augmenta, se'n no en compta ella, que en certes mesures troba més sola, perquè clar, qui la pot acompanyar. Ella ha de decidir, i llavors, amb aquella, és la que t'ha apena la decisió al final, això li obliga una sèrie de contradiccions, inclús dintre de la seva pròpia família. És un problema històric, perquè ja, amb els romans, ja existia també. Una altra cosa també penso que està molt aconseguita, és que el guió està superal·laborat. Una cosa que és meravellosa, perquè no passa amb les altres sèries que jo he vist fins ara, d'en temes semblants, és que el guió mai s'allarga innecessàriament. Incluso diria que a moments salten, més precipitar, una cosa no l'acaben, perquè ja les entesen. Llavors saltes de l'osegüent, i això li dona ritme sobre la reacció, i a sobre tu, el riquege és bo més el que t'estan explicant. Llavors és realment... Això que estaré, per exemple, els assessors del polític, que tu, en general, penses que estan en un segon, o tercer pla... Aquí es nota que estan en primer pla. Està molt, molt, molt ben travats. Molt bé, molt bé. I ara, i crec que, honestament, és de llarg, la sèrie televisiva que tracta el tema de la política amb més qualitat. O sigui, el que deies tu em penso que és molt significatiu, que els mateixos polítics diguin, com jo he sentit més d'una vegada amb una tertúlia, que se senten identificats amb aquesta sèrie... I l'Obama no va dir justament de House of Cards, que va dir si tot això és veritat, i tot això passa, i tot... Esclar, és que House of Cards potser és la gran competència, aquesta sèrie estic veient. Però... la pretensió de la potència i de lluny que arriba un món com és Estats Units no és la pretensió amb la que arriba una dinamarca que és diminuta i que, en canvi, transmet, a tu, transmet quina és la barreja i la complexitat del poder encara que sigui amb una dimensió que no té més a veure amb els Estats Units. El fet que sigui una dimensió més petita, la mirada, la fotografia, està més enfocada. És més neta i més clara. Iògicament, clar, amb el país gran... És malaltic, ara mateix, House of Cards amb tot el tema del que ha vingut a Espècie, tampoc crec que... L'entret, no? Teòricament, quedava una temporada i estava anant al tope, i... I clar, ara hi ha la Robin Wright, que és, diguéssim, la seva dona en la sèrie, i ara crec que serà ella la protagonista, perquè ja l'han eliminat de tot arreu. Fixa't, arribarà més tard, a fer una dona protagonista d'un valor, quan aquí, amb un món diminut, ja ho han fet, eh? Jo crec que el que varia molt és la òptica. La òptica dels Estats Units en el fons amb molts mecanismes que ja sempre és èxit per guanyar diners i que això funcioni i tal, i en canvi, qui té la sensació que l'òptica és una reflexió sobre la política. Llavors, clar, això li dona una dimensió diferent. Si els guionistes que són han de ser excel·lents, vull dir, s'han dedicat a fer 30 capítols, que és el que hi ha a totes les 3 temporades, són 10 capítols per cada temporada. Ha treballat tot això, i hi ha coses bastant curioses i bastant, inclús diria, poc habituals en el nostre món que ve de les diferents de Hollywood. I és que coses que et sembla que acabaran bé, no sempre acaben bé. I en canvi, que no acabin bé, en el fons és més realista, que no acabin bé. I en ruta que en aquí la pel·lícula juga amb la realitat. Intenta no jugar amb ficció o amb mentides o amb coses que no puguin ser versamblants. Arriba un moment que, allà un moment, entre la segona temporada i la tercera temporada, es canvien els registes, canvien els papers. Una gent que feia un paper fadonat, ja ho veureu, si és que no havia la tercera temporada, i el que feia la segona fa de primer. Llavors, hi ha uns canvis, però els veus tan coherents, tan pensats, tan reflexionats, que dius que xapó, és a dir, no... I l'altra cosa que si compares, és que clar, no la puc comparar, perquè tu no has vist molt. Jo no he vist gaire. Sí que és veritat que pel que esteu comparant potser sí que té una visió més patriòtica. Patriòtica en el sentit americà, de vegades el poder és tan... És el gran grandíssim poder. I en aquí és el poder del pacte, finalment. És el poder d'agribar-se a entendre quan en un lloc petit ningú té la clara absoluta majoria per aclepar-ho tot, l'única manera de sobreviure, de tot això, és l'entesa. Això... Molt europeu, cosa que no n'hi hagués trams. Exacte, la línia no dona trams, saps? Exacte, això però en el cas d'una potència mundial que el que és el rei del món no té com qui diu res a veure, per més que la problemàtica humana es poden semblar, clar. Jo crec que són dos visions completament diferents i que, honestament, és a dir, jo recomano que la gent la vegi. Va la pena dir que és una seta de la visió que es pot trobar en els biblioteques, perquè està amb DVD, però la persona la pot aconseguir i va la pena veure'l a seguida, perquè si vas veient un capítol i no saps què ha passat a l'anterior, et perds una mica. La cosa està molt ben lligada. Ens ha arribat l'hora amb tot això. La setmana que ve sí que t'hi hem convidat, ve en Joan Sant, que ens vol parlar del show de Truman i el gran hermano. Jo prefereixo no explicar més coses d'això i que sigui ell el que us expliqui què és el que té pensat. Molt bon nit i molt bon any. Bona nit i fins la setmana que ve. Bona nit. Bona nit. Bona nit.