Cinema sense condicions del 16/1/2018

Tota la vida. Tota la vida. Tota la vida. Tota la vida. Bona nit, són aquí a cinema sense condicions. Bona nit, Joan. Bona nit, Joan. Bona nit, Joan. Avui farem dos parts importants del programa, una primera part que parlarien de les pel·lícules que hem vist, i la segona part donem peu al convidat, i la segona part de les pel·lícules que hem vist. Jo tinc curiositat per saber com ho volen focar, perquè no sé com ho vol caracteritzar. Farem això, i podíem començar amb el Joan Cerdà, que ens expliqui quines són les coses d'estrena. Jo només parlaré de dues pel·lícules. Primer, perquè no tinc veu, amb aquesta qüestió de la postgrip, que ens ha agafat l'epidèmia a tots, i llavors millor tenir poques pel·lícules per parlar-ne, perquè així acabaré abans. La primera pel·lícula us ho creureu o no, però es diu, m'estàs matant de Susana. I hi ha una dada, que és una pel·lícula de l'any 2015. I, aleshores, si resulta que fins ara no l'han estrenada aquí, ja vol dir que alguna cosa falla. Està dirigida per un tal Roberto Schneider, i resulta que està treta d'una novel·la, i l'única cosa que diria jo que funciona és la parella protagonista, que és una parella de guapa i de guapo, com és la Verónica Echegui, que fa la protagonista i el Gael García Bernal. I, aleshores, és una història molt pobretta, molt... molt mexicana en el fons. Resulta que és un matrimoni, ella és professora de literatura, i ell és un treballador, aquí hi ha una diferència. Ella, com a professora de literatura, la conviden en un curs d'aquests que fan els Estats Units en una universitat, i llavors, doncs, ell se'n va cap allà en ple atac de gelos mexicà per saber a veure què està fent la seva dona. La cosa no va més enllà, té un déficit masclista molt gran, i bé, la pel·lícula només es pot veure per la parella protagonista, pels que siguin fans d'ells. Aleshores, parlaré d'una altra pel·lícula que s'ha fet avui el passi de premsa aquest matí, que és Universal i Farona, l'última pel·lícula d'Aventura Pons. Aventura Pons té tota una trajectòria, que pot agradar més o menys, però sí que és un personatge, és un senyor que ha pogut posar en peu una productora i fer-la rendible, cosa que el nostre país tampoc és tan... Tan fàcil ni habitual. I últimament sembla que està fent una mica una mica després d'una malaltia que va patir, doncs està fent com una espel·liculació, una mica de retalla i enganxa, i llavors... No sé, a vegades la cosa tenia un cert interès dins d'un cinema que podríem dir mainstream o de gran públic, però ara la cosa està una mica fluixa. Les dues últimes comedies que ha fet, són bastant... Molt fluixes. I en canvi, ara, ell ha fet una espècie de documental que tracta de tres personatges que van dir que a Barcelona van fer la seva carrera artística. Un és el pintor i activista Ocanya, un altre el músic Gato Pérez, i un altre, doncs, el Pepe Rovianes. Pel que fan a l'Ocanya, hi ha una evocació a través d'una conversa entre Ignasi Millet, que també és un personatge d'Ocanya, que va fer un documental així, també molt low cost, fets amb mòbils i tot això, i aquest Ignasi Millet té una conversa amb el Jesús Pérez Ocanya, que és el germà del José Pérez Ocanya, el que era conegut com artista i que realment va ser el personatge de la primera pel·lícula que va fer el Pentúr Pons, que era director de teatre, i llavors es va iniciar en el cinema, va fer un documental que quedarà sempre per la història, com era a Barcelona i més que res a l'ambient de la Rambla als anys 70, i la plaça real, evidentment. I llavors continua amb una evocació del Gato Pérez, és una conversa entre el malaguanyat Carles Flaviar i el Jaume Cisa, que ja havíem tingut un tast a la pel·lícula El Gran Gato, també de l'aventura Pons, i aquí recupera tota la conversa, que és una conversa molt interessant, perquè tots dos són grans conversadors i tots tenen moltes coses a dir, i les diuen d'una manera molt simpàtica i molt barcelonina en el fons, no? I la pota que fluixeix a més de la pel·lícula és la dedicada en el PP Rubianes, perquè es dedica només a muntar una sèrie de vídeos casuals dels viatges del PP a l'Àfrica. Rubianes ja té moltes pel·lícules editades dels seus espectacles, i també hi ha un documental amb els seus amics que va dirigir el Manuel Werga, on feien un sopar i llavors tothom parlava de la personalitat del PP, i llavors realment és difícil, a part que el Ventura Pons, doncs, amb el PP Rubianes va ser amb el qual va tenir menys relació, perquè només va aparèixer en un episodi de la pel·lícula perquè era tot plegat, no? I aleshores aquí la pel·lícula se'n va, se'n fonza una mica, llavors intenta recuperar-ho, tornant a les converses que hem dit abans, entre Millet i Ocanya i entre Flaviar i Cisa, però la pel·lícula ja està perduda. Aleshores, doncs realment, no sé, és una nova mostra d'aquest cine low cost que el Ventura Pons està fent, vull dir, ara, com que és propietari d'un cine, doncs té assegurat a l'exhibició, i no sé, jo diria que aquest... Són molt bons. Són bons. Molt ben triat. Sí, sí, sí. Però ja... Hi ha un personatge que no està ben tractat, i llavors la cosa faig, ho és per mi, evident la meva opinió. I a les hores, esclar, vull dir, si s'ha de recomanar aquesta pel·lícula només seria a fans... de personatges, vull dir, que ho haurien, potser, una mica més... Reconeixerien algunes... algunes facetes que en el seu moment no es van tractar, però no hi ha gaire més que tot això. Doncs, bueno, jo, la Carme, sé que hem vist una pel·lícula, que els dos ens ha agradat, que és 3 anuncios en les afores, i si voleu, jo començo a parlar, després hi dono el peu amb ella, que digui la seva opinió, i així ens anem tornant, una a l'altra, parlant d'aquesta pel·lícula. Primer que s'ha de dir, és que 3 anuncios als afores, que en anglès han afegit d'Eving, que és el poblet Misuri, que és d'una cosa d'un poblet, és la tercera pel·lícula del drama turc i director d'Arlo Quindrandès, Martín Macdor. Sembla que en el món del teatre es va donar a conèixer per la gran brutalitat i estil cinematogràfic d'algunes de les seves peces teatrals. És un estil que ell va caracteritzar, i que és conegut pel nom d'Inyer Feis, que destaca l'especte violent i grotesc de les seves obres per captar l'atenció de l'espectador. Diverses de les seves obres de teatre, han estat molt galerudades amb molts premis, entre ells, el premi Laurens Olívia, el 2004, a Nova York, el cercle de crítica teatral de Nova York, però una de les seves obres més famoses, veu que és una cosa que es diu l'Obra, l'Homa del Cuxí, que és una obra de teatre que no s'ha fet amb cine, i també aquesta mateixa obra, el 2005, va guanyar el Toni, el millor text teatral. En el món del cine, aquest senyor, va començar el 2008 amb una pel·lícula que jo sí que he vist, que es diu Escondidos en Brujas, amb el Colin Farrell. Interessant, però sense ser tan poc. L'han passat diverses vegades per la televisió, jo fa poc que la vaig veure justament per la televisió, i no la recordava, i en canvi, quan la vaig tornar a veure... Em va agradar més que la primera vegada. Sí, perquè ell fa una mica de... i ara també ho penso en aquesta pel·lícula que també he vist jo, que és la pel·lícula de tres anunciors a les afores d'un poblet, que es diu Kevving, que fa un cine entre esperpèntic i realista catapuñala, realista que et fa mal. Llavors, un cop descobreixes aquest tipus de cine, i t'hi acoples, perquè si no t'hi acoples no t'agrada, però si t'hi acoples és un cine que diu alguna cosa. No és un cine consistent. A mi aquesta pel·lícula, la pel·lícula dels tres anunciors a les afores, jo hi vaig anar fortuitament, li comentava el Joan, i fortuitament no havia decidit quina pel·lícula anava a veure amb el meu marit, i vam anar a veure aquesta, i a mi realment em va agradar. Sí, a mi també, però... Seguim una mica i t'ha posat això que puguis explicar tu el que t'ha semblat. En el 2008 aquest senyor s'inicia en el cine, aquest director que de teatre s'inicia en el cine, que és el director de tots els guions, i també de les obres de teatre, totes són escrites per ell. En el 2012 fa 7 psicòpates, que ja no l'he vista, i per tant no puc opinar. Tu l'has vista? I què tal? Hòstia, és molt bona. A mi té un humor bastant negre. És que ell és d'humor negre. Exacte, llavors... 7 psicòpates, jo la vaig veure a Segas, recordo que estava en aquestes plataformes, a film i no així, la vaig anar a fer així, perquè sí. Hòstia, quina passada. Jo crec que és un director amb molta personalitat. La veritat és que això no se li pot anar a fer. Jo crec que és important, i per això diria poques coses de la pel·lícula aquesta que parlarem ara, que és important no anar a condicionar. Jo tinc la pega, que vaig llegir moltes coses abans de veure la pel·lícula, i he llegit moltes coses, t'imagines coses... Que resulta que quan vas a veure no coincideix en vosaltres imaginats. M'ha agradat, però penso que m'hauria agradat encara més. Perquè llavors hi havia coses que deies... Té una música, anem per part. El 2017 fa la tercera pel·lícula, que es diu 3 anuncios en les afueres d'Eving, que és el poblet petit, Missouri. Em sembla molt bé, ja ho deia al principi, aquest afegit del títol perquè encuadra perfectament que estem en una pel·lícula que mostra l'Amèrica Profunda. Un poblet, el d'Eving, el de Missouri, de l'Amèrica Profunda. No només un incís, que Nebraska, per exemple, que és una pel·lícula en blanc i negre, Nebraska, que toca perquè és Nebraska, que és l'Amèrica Profunda, i descriu un tipus d'Amèrica, que és el tipus d'Amèrica que vol descriure aquest director, i en canvi, aquest director, quan tapareix el poble, és un poble amable. No és un poble que amb el Nebraska, que ja tu intentes protegir-te perquè el que tens al davant té un punt de menassa. Aquest poble que et presenta aquest director, el Marc Dónec, és un poble en principi amable. Albert és amable, Scams són amables, i en Flos és amable. És amable, per més que després tu veus on t'està la duresa d'allò. Però anem per part. Jo penso que tots coneixem una mica el que pot passar a l'Espanya Profunda. Hem sentit comentaris, hem sentit pel·lícules, hem sentit noticiaris, informacions, etc. I en aquests poblets, la gent, moltes vegades s'acaba matant. I al cinema... El cinema ens ha donat mostres d'aquest món. Ella comentava que és una pel·lícula que mostra l'Espanya Profunda. Tots hem parlat aquí, i la majoria ho hem coincidit, amb que el fidel d'allostre ho podia ser de l'Argentina i del Conosur. És un senyor que arriba amb un poble amable. Ell li han donat un Nobel. En cap lloc passen les coses, i la cosa es complica. Acaba amb una agressió. No és tan recent. El que demostres és que la violència ha signat els sàpians. Però fins i tot a casa nostra, a Catalunya, jo ho sé. A Catalunya, jo ho estava pensant quan aquesta tarda em pensava dir què va dir aquesta pel·lícula. Un dels alats catalans que més m'agrada és la famosa Catarina Albert, que es va fer famosa com a Víctor Català, que es diu Dramas Rurals. És un recull de 12 contes del 1902, en què aquesta dona, que s'ha d'actuar com a home, es reflecteix al món català, en aquest cas, d'aquest món. Si us fixeu amb els títols dels contes, són prou significatius, i va amb la línia del que estem dient. Un es diu l'enveja, l'explosió, l'agonia, i l'edili xorc, que també surt en aquestes històries. Tant a Nebraska com a pel·lícula que estem comentant en aquest moment. Segurament encara hi ha una altra pel·lícula, que tots recordem perquè és del 2014, que es diu Relato Salvajes, una pel·lícula argentina del Damian Sifón, que és una comèdia negra també, que va de 6 relats que són diferents. No l'he vist, no la recordo. El Ricardo Danín, i surt a l'Esbáclea. Però és una pel·lícula que va amb la mateixa direcció. Relato Salvajes i aquesta són de la mateixa línia, aparentment les coses són d'endó, i sort allà s'organitza un tinglador que no t'ho imagines. Tu ara diguis la teva versió. La cosa molt important de la pel·lícula és els actors. Els tres principals. És una pel·lícula, no sé si tu estàs d'acord, que si quan se vol hagués llegit el guió, diria quina cosa tampoc solta. Un guió. Els guions tots poden ser consistents i poques soltes, i d'això fos una gran pel·lícula o res, d'això, per tot i que depèn. En canvi, curiosament, després és un guió molt ben travat. Des del principi fins a final. No pretén ser realista, perquè pretén sortir-se i fer una mica d'esperpent. Si tu te'l mires amb l'òptica exclusivament realista, sí que et pot decebre, perquè tots els personatges estan passats de voltes. Però, en canvi, descriuen personatges d'una realitat consistent, que això és el mateix personatge d'ella. Ella és una dona que la seva filla va mort per violació i amb unes circumstàncies violentes molt tràgiques, i com que la policia no està fent la feina, o ella considera que no està fent la feina, es pren la justícia per la seva... Es posa 3 cartells d'anunciant a la policia. I aquí esclata el conflicte, i és un conflicte, inclús els cartells, que són en fons vermells, lletes negres, amb un verd preciós, que és... I en canvi, és una explosió realment contundent que et clava un cop de puny a l'estómac. A tothom. Més que contrast, molt més. És mal. Se fa mal, fa mal, fa mal, fa mal. I llavors, clar, ella és aquest tipus de personatge. I llavors, ella és la Francesc MacNorman, que és la dona del Joel Corne. Jo l'havia vist, bueno, tothom l'hem vista en Fargo, ella va tenir un Òscar per Fargo. I aquí també li poden donar. Perquè aquí té el globus d'ot, però és que aquesta pel·lícula, sense ella, no sé... No sé si sabeu, que es veu que ella no volia fer la pel·lícula, i el seu marit la va convèncer perquè fes la pel·lícula. Ah, sí? Però llavors, els altres personatges són el Sam Rockwell, que també és un secundari que és... i el Woody Harrelson, el Woody Harrelson és el cap de policia, que m'he mirat la seva biografia i és sorprenent. Ha fet moltíssimes coses. Té un Òscar, té un Òscar amb el Milos Forman, i ha treballat amb el Lili Brestoni, el Robert Alman, és una cosa... I aquest home és fill, jo quan ho he llegit, a Estats Units dona unes coses, és fill d'un assassí, un assassí sicari, que havia matat un jutge o uns fiscal, no sé ben bé, i va morir a la presó, que era per pètua, que era una perla del pacífic, i aquest actor és un actor d'una grandíssima categoria. Una grandíssima categoria. A vegades, un pensa, en Amèrica, als Mons Nou's, vinguts d'una saba particular barrejada, dona un món surpreses, i quan m'he llegit la biografia d'aquest, m'he quedat per plexa, per això us la volia compartir. Aquests tres personatges són molt i molt bons, jo amplia la pel·lícula de consistència. És una pel·lícula de bons i dolents, bàsicament de dolents, però que és que l'espectador ho viu patint, però que, en el fons, mostra que la duresa de la vida fa la gent que respongui amb duresa, perquè una dona que li ha mort la filla amb les circumstàncies que l'ha fet, el ressentiment profund que té barrejada amb la seva més o menys diluïda, culpabilitat, fa en una dona, que és primària, d'altra banda, que té un personatge creïble. I aquesta pel·lícula és això, és una pel·lícula llarga amb un final que jo em feia por de que la reclés al final i la fes malbé i no la fa malbé. Deixo obert el final, però és un final obert que està justificat. I llavors està ben lligat tot. Molt lligat. Jo havia vist una altra pel·lícula. Espera, deixa'm un moment acabar amb aquesta, que té tres anuncis a les afores, arriba després d'haver recollit molts premis. Va ser el millor guió del Festival de Manèsia, d'aquest any, el millor guió, millor pel·lícula Festival de Toronto, premi el públic de les festivades en Sebastià, que és quan va tota la crítica, va comentar la pel·lícula, deixant-la pels núvols, i, a darrere de mi, la setmana passada, millor pel·lícula drama als globus d'or, millor guió als globus d'or, millor actriu amb ella... I el segundari. Això és el globus d'or. I el premi dels crítics al millor repartiment. Sí, sí. Jo crec que no cal dir que és un film interessant, per el que deien, perquè grans interpretacions, una extraordinària banda sonora, que va a la panya d'Extracà, perquè... I la fotografia també és molt bona, eh? Magistralament triada, perquè haut acabar canviant les cançons de la pel·lícula. Unes personatges que no són arcatípics, com deia ella, es fots dels bons, dels dolents, de les llàgrimes, són personatges que se surten dels comportaments més comuns, no són comuns, hi ha un senyor que és... Que feia Bruixes, la pel·lícula de Bruixes, que ja sortia amb aquest director. I hi havia molta gent. L'altre, el que també fa... Inclassificable, és un film diferent. Un relat que incorpora dosis d'humor negre, de les lábstiques, que es distiren coses que fan gràcia, en certa mesura, però que és un recurs relativament fàcil, però que funciona, que és l'àstic del més tonto, si vols, sense impedir-nos empatitzar, que em sembla que és una cosa important, amb tots i cadascun dels seus personatges, profundament tocats, profundament... Empatitzar fins a ser punt, eh? És una cosa molt lograda, que això coincideixo amb tu per gran comandat abans, que és... Tot i són personatges tocats, preferits, impregnats, odi i de ràbia, alhora són profundament humans. I la pel·lícula, com deies tu abans, en modeies en particular, salva al final, perquè totes les personatges que els has vist, són bons i dolents a la vegada. És a dir, no són personatges que són d'una sola trast, sinó que tenen les dues facetes a la vegada. És rica amb això, la pel·lícula. Molt rica, molt rica, molt interessant. Això és per pèntica, que tu ja em sàpigues que va veure una cosa per pèntica, no una cosa... Però amb la línia de retrat a tothom va, que si no l'has vista, amb la línia de ciudadano... Il·lustre. Cala amb aquesta idea, perquè principi també no és per pèntica, però cala sines per pèntica, és a dir. Estàveu descrivint aquesta pel·lícula i segur que m'anava a venir al cap entre una pèrdua del personatge, que veu que no està resolt al cas, va a la policia, us veu al cap, una pel·lícula que vam veure fa una setmana, una pel·lícula que no hagi sigut tan important, com aquesta, que és l'estranger, la justícia portomana... Se l'ha carregat la crítica, no sé si ho has vist. Tota la raó. No l'he vist. No l'he escoltat, que se l'ha carregat és el Pamias, que ha dit que és un film... I de quin país és aquesta? Americana. La pel·lícula és també una bufetada, i penso que això no ha sortit fins ara. A l'estil de vida nord-americà, com era ciudadano il·lustre i va a la ciutat de la ciutat de la ciutat de Barça. I a l'estil de vida? I aquí veig que l'estil de vida és el racisme, a l'enjustícia, a les polis... I a les polis... Els recerres entre els membres de la mateixa comunitat, a Eving, del Puplet, que aquests plopets petits generen... Això que generen, generen el conflicte, perquè la gent està més propera, un a l'altre es coneixen tots, i el resulta que si un li tem veja a l'altre, tothom ho sap, és una cosa... La ciutat passa amb el més diluït, i l'altra cosa és que ha estat unit, sorprenentment, amb tot aquest món policial tan espectacular que tenen, és dels països amb índex de resolució... Més baix. ...de solució i de trobada dels delinquents... No els troben. No els troben. Europa té un índex molt més alt, sorprenentment, malgrat que tenen aquest estil tan poderós, tan feixenda, i tan atrevit en els fons, la intel·ligència... Espantalla. El que ens donen comptes de la ideologia que ens fiquen a través de les sèries de televisió funcions. És curiós, això. Perquè no, són dos mons completament diferents. Si tu compares qualsevol pel·lícules de Hollywood, que arriba pel camals habituals de la Fox, de la Warner Brothers, del que vulguis, i aquestes tipus de pel·lícules, estem parlant de dos mons diferents, de la TV3. Jo voldria afegir que Martin McDonach, últimament, s'ha vist a la Villarroel Llobre, la calavera de Connem Ara, que ha tingut un gran èxit. És documental, és pel·lícula, això. És teatre. És teatre. Perquè Martin McDonach ve del ve del teatre, ve com a autor i com a director. I també que fa uns mesos es va fer una exposició al Palau de la Virreina, d'una pintora portuguesa molt important, que es diu Paula Regó, que ha viscut molt de temps a Londres. I que amb molts dels seus quadres prena a les obres de Martin McDonach, com ara l'home Cuixí, que s'ha parlat aquí, com a tema dels seus quadres. Que són uns quadres també, amb tot el que parlàveu, amb una violència de resposta contra certes qüestions socials i tot això, i llavors els personatges de McDonach, ella, Paula Regó, està interessaíssim en el teatre de Martin McDonach i ho fa servir per la seva pintura. Molt bé, molt bé, molt bé. Pol, tu has vist alguna cosa, em sembla, no? Jo encara havia... Deixa'm, deixa'm. Feu cua. Molt ràpid, perquè no m'ha agradat. Doncs és de Molins Game. Ui, ui, ui, però aquí compartim. Que sí que t'ha agradat? Molins Game. No, no, que partim pel·lícula. Ah, molt bé, doncs, no potser vols començar tu. Ui, bueno, no, si no t'agrada, comença tu, perquè és ara més... A mi sí que em va agradar, però... És una pel·lícula de l'Aron Sorkin, eh? Sí, sí, sí, de l'Aron Sorkin i a més la interpretació, la interpretació per la Jessica Castan, que realment ho fa molt i molt bé, a qui cada cosa al seu lloc. A mi és una pel·lícula que, potser com ha deia en Joan d'ella, m'ha decepcionat, perquè a mi la Jéssica Castellana la trobo una grandíssima, grandíssima actriu. Aquí la trobo que és una mica Julia Roberts, aquí. I llavors, quan és més dura... L'estan rebaixant. Sí, l'estan fent amable, encara que sigui... Perquè aquí és un... Ella és una noia que, de petita i de joveneta, guanya... És esquiadora i és de competició de jocs olímpics i de competició important. I ho ha de deixar perquè es fa mal, i llavors se'n va... A Nueva York se'n va, m'acompanya, perquè aquesta fa més temps que l'he vista. I llavors, allà s'organitza la vida de forma que entra amb timbes de joc clandestí. És a Los Angeles, eh? És a Los Angeles, sí. Jo pensava que a primer va a Nueva York a fer no sé què, i després se'n va amb no sé què. A treballar a Cambrera, i després a partir d'aquí se'n va... Ja fa de secretària per un personatge, que aquest personatge és el que la introdueix una mica en les timbes. En les timbes clandestines. Clar, clandestines, perquè és il·legal. Aquí juga molt la pel·lícula entre el que ella feia no era del tot il·legal, perquè ella no treia el que és la tajada, diguéssim, de les partides. És a dir, ella simplement jugava a habitacions d'hotel, per exemple, i ho organitzava per això. El que cobrava era les propines, i les propines, clar, estem parlant de les propines astronòmiques. Però després apren l'estil, perquè el que realment molta la timba, que és una perla, realment la intenta enganyar, i, per tant, l'intentes exprimir. Llavors, allò que és llesta, dir-ho si tu em vols treure en suc, que a cosa que jo, el que tu fas també ho sé fer. Llavors, ella munta les seves timbes, i aquí és on te comença la seva història. A veure, és un personatge ben fet, ben construït, ella ho veus creïble, és una pel·lícula també de judici, que els americans això els encanta, els encanta. Sí, clar. És una pel·lícula jo crec que és molt guiós, Orkin, aquesta estructura tranquil·la. Jo crec que la més social tenia més consistència com a pel·lícula. Estem parlant d'una pel·lícula que són una hora i mitja, pràcticament. Hi ha dues hores i mitja, perdó, i... D'ella. Jo penso que són dues hores i mitja pel·lícula, però el ritme que té... Sí, sí. Jo m'imagino que té 400 pages, perquè hi ha tant de text. Hi ha tant de text. Però jo trobo que últimament se'n fan moltes de pel·lícules així, sobretot del món de la finança i el món d'aquest tipus de l'escorsesa i el... Sí, i el logo, no? Clar, el logo de... Trobo que té aquesta... aquesta barreja de mobilitat constant, de histèria col·lectiva, d'unes victòries personals, que signifiquen un triomf de la opulència i demostrar la opulència. I tots són el mateix estil. Però aquí és molt curiós que el seu personatge ja d'entrada no és així. És a dir, el personatge sempre va a buscar evidentment els diners, però no d'una forma més quina. És a dir, no és un logo de Wall Street. Sí que té molt bon útil per a les finances. És una persona que és pràcticament superdotada i a tot arreu hi veu el negoci, però un negoci polític, al final és el que, si per a algú queda lliure, depresor... D'ambició, o sigui, el font sempre és d'ambició. Una cosa és l'ambició dels diners, una altra cosa és l'ambició de demostrar que es pot fer el mateix que a Falata, que li haig de fer la jugada. L'ambició és el mòbil més important d'aquest tipus de personatge. I aquí potser a mi el que sí que m'ha fallat bastant, que a mi m'ha fallat bastant no, però és un detall que... És, per exemple, a mi, el actor, el Michael Cera, a mi em fa bastant de gràcia, no és que dic ni que m'agraïn, ni que no m'agraïm, fa bastant de gràcia, aquest tio. Saps d'aquí parlo, el Xavalet? Quan ella monta les timbes, ella... Aquell que em fa cara de poc és realment... El noi, que és molt jove, que veig com així, com un bolet. Que al final també se la juga. Exacte, llavors, aquí aquest personatge, clar, a mi em sembla molt curiós fer un personatge, que sempre el tenen com a Hollywood, com el Pringadito... El Pringadito, l'anònim... Però el que ningú descobrirà perquè és gris, i en el fons és un personatge igual d'ambiciós que els altres... Però vull dir que a mi no em cola. A mi no em cola, és com si m'haguessin posat... No vull dir a aquests nivells, eh? Com si, en una partida de por, que un personatge molt seriós i que m'és acabat traient, és el Daniel Rovira. A mi, aquest personatge del Michael Cera, qui no m'encaixava més. Però, per la resta, a mi, contant la direcció, que contra cada direcció que aquest home, estem parlant de que és la seva primera pel·lícula. Sí, és guionista. Sí, és guionista. Però com a direcció, sí. Jo vaig trobar la pel·lícula impecable. De direcció i de guió... Més que res. Estic d'acord. Estic d'acord, Pol. Que és una pel·lícula consistent, que és una pel·lícula que es pot veure, però a mi la trobo repetitiva de... De coses ja vistes. Sí, jo crec que és el risc que tens en fer una pel·lícula de les recomanades destructurades. És a dir, que el principi és quan ella és molt jove, i et va explicant, i després tira molt endavant, i potser ja estàs al judici, i després et diu, ara ens anem a com vaig començar a conèixer la gent aquesta, després me'n vaig a confiar en les partides, i que vas anant i en tornant, i al final sí que és veritat que hi ha moltes parts que tornes a ser a la preparació amb l'advocat, que dius que tot a l'estona és el mateix. I després jo la història de la relació amb el pare... Això ho trobo de molidor per a la pel·lícula. Molt cruix. I, a més, el Kevin Costner. No ho fa malament, però jo trobo que el personatge és molt cruix. No, el personatge no és net. Molt cruix. El tipic personatge psicòleg de que... Sí. A mi em va desmuntar bastant la pel·lícula justament aquesta història, que sobretot es floreja al final. Però bueno. Passem al nostre convidat. Ens estem aquí a la nostra esquerra. Estem pendents de què ens expliquis, que és això de... Tu ets tota la paraula. Tota la control. Ens vols explicar. Ens controlen i ens vigilen. Primer de tot, moltíssimes gràcies per tornar-me a convidar-me. És un plaer compartir aquesta història amb vosaltres. Ho sap greu moltíssim, no? Jo he portat una pel·lícula, evidentment. És un programa de cine, es diu El Show de Truman. Sí, home, una vida indirecta. De l'any 1998. O del 1998, fixa-s'hi, què fa anys? Jo pensava que feia menys. Vull destacar el director, el Peter Ware. Sí. I sobretot el guionista. Penso que, des del moment de vista, és un guió brillant. És l'Andreu Nikol. El Jim Carrey, com protagonista. I el fantàstic actor secundari Ed Harris. El 1998, El Show de Truman va tenir tres nomenacions a l'Òscar. A la millor director, el millor actor secundari, i el millor guió. També va guanyar tres lobos d'or, els tres personatges que he comentat abans, i també el Jim Carrey, com actor protagonista. No donarà temps, però els premis també és... Ja que el meu tema va de control social, doncs els premis, els Òscars, i tot comença molt bé, però té la seva part per versa. I també és una mena de control social absolutament fantàstic, que és el que tracto avui de demostrar. Després poso una convidada absolutament fantàstica, que llegiré del seu llibre dos fragments molt petits, que m'ajudaran a reculsar el meu argument. És doctora amb història de l'art, és Gloria Camarero, amb el seu llibre La mirada que habla, cine e ideologies, edicione sacal del 2002, i és també licenciada amb dret, i la seva línia d'investigació són els llenguatges visuals, i especialment, evidentment, doncs al cine. Llegiré dues cosetes que, ja et dic, reculsaran, espero, doncs, la meva tècis. Bé, entrem ja... Amb matèria. Ed Harris, al començament de la pel·lícula, el show de Truman, té un minut i mig que és el començament de la pel·lícula, que, des del meu punt de vista, estàs brillant. A més a més, ho deixa tot molt clar per la resta de l'hora i mitja de la pel·lícula, no? Ed Harris, al principi de la pel·lícula, fa unes afirmacions molt breus, que diu que l'èxit del show de Truman és que és real, és de veritat. Bé, jo ho dubto. D'acord? La pregunta la deixo en l'aire, però jo dubto que el show de Truman sigui real. I ho compara amb la falsetat dels malsectors i dels efectes especials. Diu, ella afirma que la gent, el públic, està tipa de veure actors dolents a la tele o al cine, i en especial, doncs, els efectes especials. I diu que el seu és el millor perquè és real. El show de Truman és real? No, el reality show. I, per tant, és el que la gent veu. I recorça aquesta afirmació, dient que el show de Truman ho veu la gent les 24 hores del dia, aposen la televisió, deixen en cés el programa i el s'hi fa companyia. Per tant, es converteix en un mes de la família, d'acord? Sí. I el que em crida molt l'atenció és que si fa companyia, que sí que és cert, i existeix una complicitat, doncs, els acaba avorrint els espectadors, perquè al final de la pel·lícula, quan el Truman aconsegueix esbrinar tota la trama i marxar del plató... I el decorat, i amb què consisteix el decorat? Exacte, doncs, clar, tota la gent... És fantàstic, no? Ha arribat el fi del show, però ells en definitiva no sabien que acabaria així. Per tant, tothom agraeixen que hagi acabat d'aquesta forma, no? Bé, per tant, dic, no sé si és real la vida d'aquest individu, i no sé si tampoc és correcte l'afirmació que la gent està cansada de males actors i efectes especials. Com ho saben que estan cansats d'aquesta... No ho sé com estan, com ho saben, no? Per prendre decisions per a nosaltres. I aquí ja ho deixo, o sigui, ara ja continuo, perquè el que tractaré d'aquesta pel·lícula és de treure el suc al guió. Jo penso que el guió... ens diu moltes més coses del que sembla, d'acord? I faré un paral·lelisme amb la nostra vida cotidiana, d'acord? Aleshores, primer de tot el que hem de dir és que el show de Truman, si fos real, seria el paradigma de qualsevol patrocinador, de qualsevol publicista, però sobretot seria el paradigma, seria increïble per a aquelles corporacions i empreses de poder, per exemple, les empreses de l'IVEX35, és un exemple, no? Hi ha més. Hi ha darrere de les corporacions i de les publicistes i de la publicitat que són els que creen aquest tipus d'història. Per dins d'aquest tipus d'història, colar-nos la ideologia que ells volen, d'acord? Per tant, de què es tracta el show de Truman? És una bona història. Són milers de milions de persones de públic, que durant 24 hores al dia estan pendents d'una història mediocre o no, però estan davant de la televisió i reben continuament inputs ideològics. D'acord? Que els diuen com han de vestir, quines vacances hi ha on han d'anar. Jo me'n recordo, per exemple, que a l'any 92 tothom s'anava a Sant Domingo. Sí. La meva dona i jo vam decidir marxar a Viena i ens van dir... Perdó. No vais a llig? Sí, ens van dir... Ens van acusar que a Viena es fa un cap de setmana. Tot això és després els fill únic. No, has de tenir la parelleta. Però per què? On ho diu? La parelleta. Per què és normal? És normal, és això. La televisió de pagament fa 40 anys o 30 anys ens diuen que nosaltres pagaríem per veure el Barça Madrid. Bé, jo crec que no haguéssim ni respost a la pregunta de si aquest tio està boig. I durant tot aquest temps... I actualment les sèries? Exactament. Molt bé. A través de les sèries nord-americanes, que hem fet molt de bé i molt de mal, també, a Espanya no hem d'oblidar que gràcies a la televisió nord-americana la gent sabia que hi havia existients neveres, frigorífics... i coses d'aquestes que després a Espanya van ajudar moltíssim. Doncs bé, aquesta ideologia, que a poc a poc, les sèries de televisió nord-americanes, ens deien que, com ells, han de pagar sempre per veure la tele de qualitat, perquè la resta és molt dolenta. Doncs, clar, nosaltres, al final, hem assumit que hem de pagar per veure futbol, i, escolta, ningú ha adoptat per fer-se d'una cadena d'una altra. Fins i tot, el fet de ser d'una cadena o d'una altra i pagar-te'l dona un prestigi social. Jo, clar, soc milionari o tinc una posició que tu no tens i em puc permetre el luxe de veure una televisió privada i tal. Clar, un no es fica al llit i es desperta pel matí, jo em llevo pel matí sent més intel·ligent que el dia anterior, a menys de que hagi llegit algun llibre. Però si només hi veig la tele o una sèrie de televisió, evidentment, el que em fa més intel·ligent, entre cometes, és la sèrie de televisió. M'ha l'anficada i, a més, doblegada, d'acord? D'això és el que tracto de fer pensar a tothom que això de Truman, el guió del show de Truman, el que vol ensenyar-nos és tot això. D'acord? A les hores, bueno, si a sobre, si ja tens la televisió per cap, si no sé què, si a sobre votes el partit polític que protegeix els interessos econòmics de les empreses, divx 35, que és un exemple, d'acord? Que són les que, en definitiva, se'n amuna taula per pensar quin tipus d'història pot acumular més audiència per col·locar-nos la doblegada, ja seria la repera, això, no? Fantàstic. No he volgut dir la dreta, perquè no sabia si era políticament correcte o no. Home, el que no vull deixar passar és una famosa frase que té una càrrega ideològica brutal i que a mi em va semblar del tot absolutament impresentable. Ho se'n recordeu de la frase Limpiar en Nova d'Alona? Ho se'n recordeu, d'acord? Doncs, lo dramàtic ja no va ser la frase, sinó que va guanyar. Això és veritablement lo dramàtic. Per tant, les grans corporacions, a través d'aquestes grans històries o no, i a través de la publicitat, marquen les regles del joc. D'acord? I ens diuen que no ens interessa el que és correcte i el que no és correcte. I a partir d'aquí van generant una rutina de la normalitat. El que és normal, no heu sentit algun cop dir allò de que era raro, perquè tu no t'agrada el futbol i t'agrada lligir els domenges a la tarda. I perquè estudies història, sí, era raro. A mi m'ho han dit molt, vas anar a Viena, tinc una ximplesa. Però per mi els rars són els altres, sempre ho han sigut. Però jo m'ho he sentit moltes vegades i m'ho he deixat. A més a pesar de tot, vull ser positiva. Jo penso que realment les societats de tota mena i la societat en què vivim, té defenses, eh, d'això. Té defenses. Vull dir, no és veritat que aconsegueixis que això de Truman realment enti a tots els serveis de manera consistent. Jo crec que... Vull creure i continuo creient que els serveis de les persones són capaces d'accions no previstes. Jo entenc una cosa que et volia preguntar, Joan. Per tu em sembla que estàs més proper això que jo confesso que estic més distanciat. El gran hermano, el programa de gran hermano que va conèixer, ens hem acabat com 15 o 18 anys que l'estan fent, inicialment perquè coneixia amb una persona que només coneixes, que era l'umne meu i que estava rodant, que era això, 24 hores al dia, seguint el que feien les persones. Era la mateixa idea. I que generalment la gent va estar enganxada amb això. Però no sé quant ho he llegit, que em sembla que el desembre va acabar gran hermano. L'han tancat, se'ls veu que no ha funcionat darrere, i que, finalment, l'han tancat definitivament. Llavors, ho dic en el sentit d'aquest carallallet, que és dir, s'engega una iniciativa que, en un moment determinat, té una audiència brutal, però també hi ha reaccions, en un moment determinat, que si allò no es fa terriblement bé, etcètera, doncs també es gasta, és a dir, la idea. No tenia la competència que té ara el gran hermano. Em va sortir fa 10 o 15 anys, no tenia la competència d'ara d'acord. El gran hermano, la ideologia que... No solamente la competències, la idea en sí, també. Jo soc més pessimista, d'acord? Ah, sí? Sí, perquè vosaltres ho mireu des d'una perspectiva cultural, i jo ho miro des de la perspectiva cultural que existeix més d'allò. El gran hermano, la càrrega ideològica era la següenta. No fa falta que estudis, no fa falta que llegeixis, no pots portar un llibre al plató, no pots portar una ràdio ni un diari, no fa falta que siguis intel·ligent, no fa falta que hagis treballat. Només fa falta que tinguis molt d'amor, que siguis guapo. Guapa, d'acord? I molt tonto. I a partir d'aquí pots triomfar, guanyar molts diners, ser el trending topic i guanyar-te la vida. Puny, i final, aquesta és la imatge. La imatge per la joventut, la imatge per la gent, perquè em vaig esforçar si aconsegueixo entrar a la tele. Ja ho tinc clar. La segona part del gran hermano, per fer el càsting, van estar més d'un any, de la quantitat de gent que es volia apuntar. Clar, pensa que tenen no tots, però la imatge majoria la vida reclada. Per tant, aquest tipus de programa... Però què fan, després, què fan? Doncs des de... Home, hi ha un que treballa... La vida, no, una part de la vida. Jo diria que... no sé... En canvi, jo crec que això s'ha transformat, i ara els que realment dominen aquest món de la comunicació no és ben bé la tele, jo diria que és els youtubers, els... La imatge, sí. Clar, els que fan... També. Els que fan... a veure, blogs i que fan... Sí, també. I que estan comunicats, i llavors contra més persones els llegeixis, més persones a la derecha... És la cultura d'una frase. No, però tu has de tenir en compte... Tu has de tenir en compte que llegin, que parla segons el que ha llegit amb un blog, que és una frase o un tuit. D'acord? Aleshores, hi ha cultura de carrer. Ara, la cultura de carrer no és la de la premsa, que també. Si no, la que ha llegit amb un guassab, la que ha llegit amb un tuit, la que ha llegit amb un blog, la que ha llegit amb tal... Sense contrastar. Tot el que surt per la tele, tot el que surt pel mòbil o tal, ho donen per cert, en canvi. I tu, si pots dir que has llegit amb un llibre, o que has fet un estudi i tal, és que ja no. Aleshores, hi ha una cultura de frase només, no? Sí, això. En definitiva, ho he posat aquí en fosforito, es pot veure a la llibreta, diuen definitiva... És un mètode de control social, brutal i absolut. D'acord? La imatge del poblet de Truman és absolutament idílica. Absolutament fantàstica. És increïble, els negres són guapos, els blancs són encara més, i està casada amb una rosa, els blaus sembla una nena, una nina, perdó. Ell té una feina rutinària, etcètera, etcètera, però ell vol marxar, no? No pot marxar perquè té una hipoteca, perquè vol entendre una família, i tots són cortapisses. Però el que vull arribar-hi és que aquestes grans corporacions, continuant amb el paral·lelisme de la vida quotidiana nostra, és que aquestes corporacions, aquestes empreses, aquestes programes, ens generen fòbies. El Truman li va generar la fòbia al mar, a l'aigua, perquè no marxés, perquè una vegada que aquesta gent ja et tenen dirigit, deixeu-me que sigui més simple, ja t'han menjat el coco, doncs clar, ara, escolta, no deixes de ser potencialment perillós, no? Perquè sempre et poden... pots anar a la universitat i et pot dir un professor universitari, doncs, escolta, deixi-te això i descobri la teva vida i canviar, no? Doncs clar, ens hem de generar les parets, d'acord, que ens ajuden a seguir la línia que ells volen, i això són les fòbies, la fòbia del Truman. No pots marxar de l'aigua, continuaràs, estàs condemnat a aquesta vida, d'acord, que és completa i absolutament real, és inventada, entesos? De fet, Het-Harris, al final del pel·lícul, que diu, parlar amb ell, jo t'hi he creat fora, és tot dolent, i aquí estàs amb un món absolutament meravellós, no? Perquè no t'hi quedes, no? Aleshores, aquesta vida... absolutament inventada i que Truman vol descobrir el que hi ha darrere del plató, doncs és el que ens genera la fòbia. I la fòbia és... Limpiar a Nova Delona. O la fòbia és, escolta, mira que l'esquerra és populista. O mira que... tal cosa. Tu per què has d'estudiar lletres? Serà perquè, per exemple, les universitats es buiden de ciències socials i somplen d'enginyeries, dret, medicina i tal, perquè és el pràctic, no? Per què serveix estudiar història, tu? Que ets licenciat amb història com jo. Si no serveix de res, quantes vegades t'ho han dit de tu, a mi moltes, no? Aleshores, la fòbia ens la generen totes aquestes corporacions, precisament perquè quan volem marxar tornem-hi una altra cop a la normalitat, el que és la memòria col·lectiva, el que és la rutina de l'un normal i tenir tot el control i aquí no passa res i tal. Clar, quan algú surt de la manada, quan surt que té un pensament propi, aleshores es converteix en una persona non grata i el que costumen és omplir-la de porqueria i, si no, la desfeta... Hi ha elements polítics que em fan pensar en el que estàs dient, que, en aquest moment, per exemple, els mitjans de comunicació toquen d'una intoxicació que jo veig que personalment em quedo il·lucinat. Ja existeix. Això és veritat, eh? I per acabar, doncs llegiré dos fragments molt breus de Gloria Camarero, del seu llibre, que, per cert, no sé si ho he dit, ella és l'editora, ho escriuen amb un equip, que a la pàgina número 5, a la presentació, escriu el següent. Diu, les imàgenes no són innocentes. Està parlant d'això de trobament o és en termes de... No, al cine en general. D'acord? D'aquesta doctora d'Història de l'Art, Gloria Camarero, amb el seu llibre, la presentació que ella escriu, la pàgina 5, diu el següent. Hi ha un fragment que a mi m'ha semblat bo per perigir-ho. Diu, les imàgenes no són innocentes. Dic, toda película influye en el modo que el individuo tiene de percibir las cosas. Influye en la concepción que tiene de sí mismo y del mundo que le rodea, crea hábitos, normas de comportamiento, mentalidades, formas de vida, mitos, en definitiva, imágenes que constituyen la ideología. A la vez que recoge los deseos, los anhelos y los imaginarios de las gentes. Y llegan, que hay subrayat, amb una intunación, la paraula ideologia, que éxis l'últim paràgraf, que diu Camarero. La ideologia seria, más bien, un inconsciente vital que se segrega desde unas relaciones sociales que sirve para legitimarlas, convertirlas en lo natural y hacer funcionar así a esas relaciones sociales, configurando la individuación de cada vida subjetiva desde el trabajo, al beso, al vestido. Este inconsciente ideológico, en la relació invisible-invisible, es lo que nos seduce en la mirada que nos habla desde la pantalla. Afín de cuentas, la mejor manera de hacer propaganda es cotidianizarla. Es parecer que no se hace. No sé si aquests dos fragments resumeixen o recolzen... Sí, em penso que sí. El que he comentat del seu detroman, que, per cert, recomano a tothom. Alguna vegada l'han tornada a passar per la teva. Jo l'hi he vist en el seu moment, un parellos de vegades, però em penso que no... Aquest és el suc de la pel·lícula, perquè venen que ens vigilen i que ens controlen, és una obvietat, és cert, no? Bueno, jo penso que, de fet, malauradament, amb els últims anys, de més a més, del depós del xop de truman, hi ha informacions de pel·lícules de l'Asanji, que realment hi ha un control molt més exaustiu i total del que ens semblen. Estats Units, per exemple, hi ha quantitat d'informació que tenim amagats a mà de qualsevol tonteria que hem fet nosaltres, i està amagats a mà d'allà perquè, si algun dia som importants, doncs utilitzaran aquella informació en alguna mesura. Exacte, exacte. Això es veu que és així, i ningú ho desmentitza. O sigui, tothom sap que això existeix. Amb tot això, hem arribat gairebé al final del programa. Estem molt agraïts, novamente, que hagis vingut a Saldanza i explicant-se el que pensa, sobre una pel·lícula que realment en el seu moment va ser un gran èxit comercial i de reconeixement. Jo estic absolutament d'acord en què el guió era excel·lent. I penso que... Jo no recordo que això que dius del Led Harris fos al principi, recordo que al final... Sí, el principi. Jo no me'n recordava d'això. Me'n recordava que al final sí que hi ha una mena d'exposició que es representa perquè es representa que enganya tothom en certa mesura, és conscient que utilitza les almes que té. I en alguna mesura, quan jo deia que en aquest moment hi ha fenòmens que em tenen al·lucinat, perquè t'endons compte que hi ha una intoxicació a nivell gairebé a Espanya en aquest moment global. És a dir, em sembla que costa molt... Vull dir, si et vols tenir informació de primera mà, costa molt obrir qualsevol canal de televisió, i els catalans per saber què està passant. Perquè, en reluta que, fora d'1 o 2, que no són els més llegits precisament, perquè si mires el periódic o el periodic, hi ha una intoxicació tan exagerada que jo l'ocin. No me'n imaginava mai que el periodic i la venguàrdia acabessin com a l'acabat. I el país, també. El país fa més temps, però... El periódic o el periódic, i el país i l'ABC i el Mundo fan el mateix, no hi ha diferència. i agafes el mundo, i agafes les notícies de la BC, i dius-les el mateix. Amb tot això va arribar a l'hora, i la setmana que ve, ve el Joan Agut i ens parlarà de cinema d'animació. Per tant, agraïn, novement, que el Joan Santa hagi vingut aquí explicant-nos de tot això que ha estat molt interessant, i te'n plaçem, que puguis tornar quan vulguis, perquè seguirem parlant del que vulguis. Moltes gràcies. Bona nit a tothom. Fins la setmana que ve. Per parlar de cine.