Cinema sense condicions del 23/1/2018

... No, no, no, no, no, 30, èxits. Tant en caput se ve acumulat massa... ...cinema sense condicions. ... Bona nit, som aquí, un dimarts més disposat a parlar de cine, de cinema, de cinema sense condicions. L'equip de sempre, a més a més a mi, amb un convidat que ens fa molta il·lusió que estiguin aquí, perquè no solamente és amic nostre, sinó que és un professional de l'ensenyament d'anglès, que, de fet, és professor d'anglès a un centre públic des de fa més de 31 anys, i té un ventall d'alumnes que van dels 5, dels 6 anys o fins als 12, aproximadament, però que també és un gran aficionat al cinema, i, perquè diu ell, explica de ell que des dels 5 o 6 anys anava a les sessions dobles que feien al barri i que li agrada tota mena de cinema, ciència ficció, drama, comèdia, animació. Avui, de totes maneres, ens parlarà de cinema d'animació, però no perquè sigui el que més li agrada, sinó perquè va ser conversant ell i jo sobre això, quan va sortir la idea de que vingués a la ràdio, i ens expliqués les seves idees amb ell, haig de conversar d'alguna manera, que li agrada més l'animació amb ell que a mi, i, de fet, ha vist moltes més coses d'animació que no pas jo. Llavors, em pensava, doncs vine, ens expliques tot el que tu saps, ja s'ha cansat molt, i un altre dia ja quedes convidat a partir d'ara per tornar al programa i explicar qualsevol de les coses, dels altres temes que siguin de ciència ficció, de drama, de comèdia, etcètera. Per tant, Joan Agut, benvingut, gràcies per estar aquí. Hola, bona nit. Bona nit. I presentos de més també l'esta de l'equip que està avuyant aquí, la Carmen Abott, que s'acaba d'instalar ràpidament a l'estudi. Hola, bona nit. El Paul Dickler, que a més a més li hem de fer una pregunta especial, perquè ens acabem de saventar que ha guanyat quatre premis aquesta setmana, i ens hauries d'explicar, encara que fos breu mena en aquesta presentació, que et diuen molt i estan tan premiats, perquè no ho sabem. Sí, se m'escolta. Se t'escolta, se t'escolta. Sí, sí, sí. Estem molt interessats en escoltar-te. Ben, ho vam fer amb l'equip que estem de rodatge sempre, que és Fergat. Bé, vam fer un curt ràpid, que es diu, en un cap de setmana, et donen unes premises i d'un divendres a un dilluns has de fer un curmatratge. En aquest cas, al dissabte, vam fer una gala al Born, i ens vam endur a millor direcció i a millor música, i vindria a ser un musical molt absurd, molt absurd. I després hi ha l'altre, que és potser el més seriós que hem fet mai, que a més és amb subvenció de l'ICEC, amb la PAC pel mig, amb Catalan Films i això, i venim d'Estats Units i hem de guanyar dos premis de millor triomf i millor música també. I com es diu aquesta pel·lícula? Són inicials, que és IPIS, que es vindria a ser equipagamana, a IPIC, i ja parlarem un dia, si voleu, ja. Bueno, quan vulguis. Enhorabona. Felicitats, moltes felicitats. I per quan el primer llarmatratge? Ui, la pregunta. Si és com preguntar, i per quan... Del millón, retorn. Sí, deuros. No, ens interessa més el llarmatratge que el nen. Vale, vale. Doncs el llarmatratge... Tenim un esquema, de fet, la nostra intenció és presentar, anar a fer un networking, que es diu, anar a intentar trobar coproduccions i això, a sitges de l'any que ve. Aquest octubre. Llavors, tindrem tot l'any per intentar preparar un tractament, un esquema de... Però ja us avanço ara que... Un demena de distopia, ja us dic ara. Si era fantàstica, el teu terror. I en català. La distopia catalana. Sí, sí. Sobre l'ànima i sobre transmigració de l'ànima, si transgènert. Només dic això. Que ara m'has deixat els turats. Dona per un... Inquiet. Dona per un film d'animació. El transgènere serà explícit? Ui, això és que no ho tenim molt clara. Hem de veure aquí... Potser... No, no, no. És per donar idees. Ens saben que és una cosa de cereals, això de transgènere. Gènic. Monsanto. Sense olis de palma. Bueno, seguim amb la presentació. Pèpar Mangol, que està... Hola, bona tarda. I en Joan Sardà, que... Hola, què tal? Va la pena dir, pels que no us sàpiguen, que el programa que sempre costuma tenir dues parts, només hi ha part que parlem de les pel·lícules que hem vist, de les estenes que venen, del que no recomanem, i una segona part, que per això tenim aquest convidat tan especial, que ens fa de dilució que estigui avui aquí, que parlem d'un tema. Llavors, com que el tema, parlaran ell i jo, amb una tertúlia, amb una xerrada informal, va sortir el tema d'animació, la segona part del programa, avui, en Joan Agut, ens parlarà del cinema d'animació. Sense més, potser podríem començar a parlar de... Jo crec que és la pel·lícula, la pel·lícula que es trenaran el divendres, que serà la pel·lícula de la setmana. És la pel·lícula que la gent en parlarà més, perquè és una manera de descobrir-me'n. És a dir, un director rus, que té un nom molt difícil de pronunciar, que es diu Andrei... I a Vincep, si senyor. Que la van passar al bolitge, que suposo que la farà a partir del divendres, al mateix bolitge, que es diu Lofles, que ara està de món d'això, Lodles, Lodles, perquè aquí l'han traslladat per Cinnamor, que és la traducció. Si hi ha algun rus que ens escolta, és Neljubop, amb rus. Doncs com que tu l'has vista, l'han vist els tres de la vegada, però comencem per tu, que et va semblar la pel·lícula. És una pel·lícula que em va agradar molt, perquè és una pel·lícula que té una filmació, que recorda estar inscrit a la corrent de cinema nòrdic, que podria anar des de Berman, fins als Hungarianos... Amb un tox a Tarkovsky, jo, també. Sí, Tarkovsky també pot sortir, però també hi ha moments que recorda Antonioni, fins i tot Bresson, perquè és una pel·lícula que... I Sogorov. I també, efectivament. Es pot incloure dintre la millor tradició de cinema europeu nòrdic, podríem dir. Llavors, és una pel·lícula que és la cinquena d'aquell realitzador, i les dues darreres, l'Evietán i Elena, ja van tindre una importància amb festivals notable. Des de la primera, en el 2003, que és el retorn, va guanyar allò d'Orda Festival de Berença, que ha sigut... Totes les dames estan multipremiades. Moltes dames, multipremiades, a tot arreu. Estic veient que, mínim, han anat als Òscar i a l'entrada, i l'Ofles, el que esteu comentant ara mateix, va a l'Òscar, premi del jurat a Can. I va representant a Rússia, va ara als premis d'Òscar. A millor pel·lícula...Russa. Estranger. Estranger, de la Pala en l'Ònglesa. De la Pala en l'Ònglesa. Bé, la pel·lícula té una textura extraordinària. Que la fa molt especial. Tracta d'un problema de parella. Podríem dir que és una parella amb la seva fase última de descomposició, però tenim tots dos un problema, que és un fill. No expliquem el que passa després. Tots dos han arreglat la seva vida per una altra banda, però, a partir d'aquí, susgeixen els problemes. I a partir d'aquests problemes tenim una crítica severa de la societat actual a Rússia. I, a més a més, podríem dir que també és una mica, posa'm evidència, una espècie d'emmirallament que tenen els russos amb tot el que és occidental. Fins al punt en què gairebé no surt alfabet cirílic, en cap anunci, ni... No, tots són alfabet llatí, és molt curiós. Després, bueno... I això ho interpretes perquè... Interpretes perquè el que vol és anar al món? Perdó? Sí, busca projecció internacional. En certa manera, sí. En certa manera, sí. En sentiu, a mi? Es busca una imitació dels roles americans, que segurament, igual que fa 30 anys, estaven envirats partint de la Coca-Cola i els Texans, ara estan envirats per tindre una espècie d'apartaments de disseny, amb grans obertures i grans espais. I després, tu ho veus allà... Però també hi ha una qüestió de producció, que hi ha una producció francesa. Europea, del canal arte i tot això. I, aleshores, vull dir que aquesta producció europea, si no fos una crítica del sistema rúst, tampoc interessaria, diguéssim, en el públic occidental. Però la crítica és molt forta, molt dura, és una pel·lícula molt pessimista, i, generalment, sorprèn. No dona concessions a res. I, a més a més, el que té és que tot és una pel·lícula d'un ritme lent. Aquest ritme està molt justificat, perquè, evidentment, hi ha tota una sèrie de diàlegs entre les parelles diverses que hi ha i el matrimoni, i aquests diàlegs són molt complets, molt interessants. No són d'aquells que és... per cobrir un moment de trànsit cap a una altra escena, sinó que, en sí, ja tenen un gruix. Després, per exemple, hi ha una cosa que a mi em va agradar molt, i és que les escenes de sexe que n'hi ha, són sempre fotografiades amb penombra i amb un pla general. De tal manera que, més que veure el que s'està produint, el que veiem és el comportament i com arriben amb aquest comportament i com surten d'ell. És a dir, és tot una reflexió i unes dades que ens donen sobre els personatges. Està molt ben treballada la pel·lícula. El guió és extraordinari. El guió també és del propi director. I un que treballa amb ell sempre. Una senyora. Que es diu Oleg Negin. Oleg Negin, què ja ha fet 3 o 4 mesos? Eviatant, que també era... Es veu que era una pel·lícula. Jo no l'hi he vist cap. I, per què veig, és aquí a Europa, en general, o almenys aquí a Espanya no han arribat d'aquestes pel·lícules. L'Evietant no ha arribat? Sí, l'Evietant sí. Aquí a les puntuacions l'Evietant està per sobre. Hi ha una cosa que m'agradaria comentar. El retorn encara està per sobre. El retorn, la primera, del 2003. Té un buit en l'AMD. Amb entrevistes que he adonat fent promoció de la pel·lícula, va comentar que té una eminació molt gran, d'aquí venen aquests diàlegs segurament que dic entre les parelles, té una eminació molt gran per Berman i, concretament, per secretos d'un matrimonio. Llavors, aquí... Sí, sí. Aquí es veu un punt on, probablement, ell va veure tot, i que ja dic que és una obra molt personal, en la que sí que es veu l'Espetxal, és el que ell ha mamat de cinema, però tot això ho ha absorbit per donant-ho amb una persona transformada en la seva visió personal. És una pel·lícula molt recomanable. Jo crec que serà la pel·lícula de setmana que ve de llarg, perquè tothom en parlarà molt bé. Molt recomanable per gent que li agradi el bon cinema. En fi, un espectador normal potser trobarà que... Que no és comercial. Sí, pot haver gent que surt i dient, oi, que lenta. Jo crec que més a més de... O que freda. Sí, però són coses que, per exemple, mai se li diu amb una tortuga, i en cap i se li diu a les pel·lícules, és curiós. Hi ha una tortuga freda, tampoc. A mi el que em sorprèn més de la pel·lícula és que és veritat que hi ha un analisis molt de la parella, i és un despietat reflex a la vegada, a través de la parella, de la societat russa d'aquest moment. Es veu una societat, per exemple. Deixem de banda la part de policia, però l'organització civil és una organització com un comando, o sigui, treballen amb una organització militaritzada. És increïble, no? Ells van a la policia, perquè els hi solventin el cas de la desaparició del nen, però la policia està absolutament desbordada. I llavors, per això, la mateixa policia recomana que vagin a una espècie de ONG, que està treballant 24 hores al dia per buscar gent desapareguda. Sí, sí, una pel·lícula pessimista, de les maneres que et deixa tocat, perquè tant d'on es compta desgraciatament, els que hem esperat història, que ens han seguit des del 1917, va passar a la Unió Soviètica, que veigis ara que tot allò ha desencadenat un món tan gairebé pitjor que el que vivim nosaltres, perquè la sensació que dona és que està molt més deshumanitzat, molt més fred, molt més sense cordialitat, tot és negatiu, és una crítica tan despietada, que bueno, que es veu que l'Eviatant era una pel·lícula que en certa mesura, l'anterior, que jo no l'he vista, parla que era un atac directe al Putin, que es veu que tota l'algú el guió, etcètera, atacava directament al Putin, i per això suposo que l'Arte i l'Europa l'han reculsat. I ell s'encobreix sempre de l'atac. Ell diu que el seu territori no és rússia, sinó que és la cinematografia. Una cosa, no voldria acabar sense fer un reconeixement a Marina Espiwak, que és la trioprotagonista extraordinària. Una noia...Mariana. Marina, tinc jo.Mariana. Bueno, és igual. Que no sigui com la d'Encuerpo i Alma, que era Marica. Mariana, Mariana. És Mariana.Mariana, en Vigrega. Mariana, bueno, és igual. No és important, això. És el que he trobat aquí.No, no, això és anecdòtic. És segur que és el director. En aquest moment, rúss més prestigiat en l'actualitat. Però jo penso que en relació amb el que estava dient ara en Pep, ell va més allà de Rússia. Evidentment deu ser un anti-Putin. Hosti, això queda molt malament, no? Vull dir, una persona que està en contra de la política de Vladimir Putin. És evident. Està clar que, si no, no denunciaria aquest marasma existencial... Que es viu, la pel·lícula. ...que omple tota la pel·lícula. Tot a la pel·lícula, sí. Però jo penso que aquesta societat... Vull dir, també la podem trobar al costat de casa. Vull dir, no cal anar massa lluny. És rúss, perquè ell és rúss, i ell tindrà tota la seva tradició i tot això. Però aquesta pel·lícula interpela, i és aquesta famosa paraula que tothom fa servir, però interpela a la societat sencera d'arreu del món. Vull dir, perquè... A mi el que em va sobtar és poder-ho comparar amb el cine soviètic, el cine soviètic històric que havien vist fins ara. Perquè ja no hi ha ni el soldat heroi ni l'obre exemplar. No hi ha heroi positiu. Vull dir, tothom va a la deriva. És una... I... No ho sé, jo trobo que s'ha de dir... Com que el Pep i tu ja ho heu parlat molt, em queda molt poc de dir-ho. Però, per exemple, hi ha una presència. No hi ha el soldat heroi ni l'obre exemplar, però sí que hi ha una presència del passat indiscutible. Jo ho trobo a l'escena de l'àvia, del nen, i ho trobo a l'escena de l'edifici... El passat pròxim o el passat passat? El passat pròxim de la dictadura del progratariat, per parlar així, del règim estalinista. Perquè fins i tot se'n parla d'estalin. A l'àvia algú la descriu com un estalin en faldilles. I, doncs, hi ha aquesta àvia, hi ha un edifici d'esballestat al costat de la natura. És a dir, ells viuen en apartments de luxe, però sempre al costat dels apartments hi ha un bosc amenaçador. Hi ha la natura amenaçadora, que és on esperta el nen. I realment aquest contrast... Vull dir que també es feia servir a la pel·lícula ongeresa que hi ha el mà, aquest contrast entre la natura i la societat moderna, encara que allà sí que hi havia optimisme al final, sí que hi havia no aquesta desolació exesperada que hi ha en aquesta pel·lícula. Perquè, per exemple, per mi la primera part de la pel·lícula és gairebé com l'Antonioni ja ho ha dit en Pep de l'era de la comunicació. Després el conflicte és la desaparició del personatge igual que l'aventura d'Antonioni. Vull dir, el que desencaden el conflicte és la desaparició. A l'aventura era la desaparició d'una senyora i aquí és la d'un noi. Hi ha una cosa també que em va xocar molt i és quan una escena en què està dinant ella la feina i li està comentant amb un company de feina i, escolta, tenim problemes amb la dona i diu, que tenim la festa de fil d'any i aquí s'ha de vindre amb la dona i el fill. I si no et jugues, et jugues la continuïtat a l'empresa. Això passi a Rússia, és molt sorprenent. Cuidado, eh? Després, no, però... No, perquè inclús amb la canalla són molt... aquí diríem, clàssics. Estric més. Això queda molt clar, és a dir, ella arriba un moment que ens planteja si portarà una altra dona per no mostrar... que estàs asseparat. Tot està correcte, t'està morta. És una de les coses que també té a veure amb en Cuerpo i Alma, que el lloc de dinar de l'empresa és on hi ha unes converses que et donen el marc general de la situació de vida d'aquesta gent. És un altre punt de contacte. Però, a més a més, el que em va sorprendre és que en la Rússia actual, la religió i la família tinguessin el paper preponderant que es veu que tenen, perquè sense religió i sense la família, aquella gent no són absolutament res. Una cosa que a la societat occidental no estem necessitant, o com a mínim, no està necessitant la societat sencera. Això és últimament, eh? És una societat que s'ha destructurat molt. Pensa que tota l'època dura, dura... Dic d'estalin, però tota l'època... És igual, encara que fossin Gorbegev, que era la Suau. La mobilitat a Rússia era molt i molt difícil. Molt difícil. És a dir, tu et podies trobar parelles que un estava, jo que sé, a San Petersburgo i l'altre estava al sud, eh? I podien tenir una criatura i no la veien. Era difícil, perquè el canvi era més fàcil, però a les grans ciutats, a Moscú, a San Petersburgo era dificilíssim de tenir dret a viure-hi. I, per tant, la primera gran problema va ser una destructuració. I, per tant, a la fase 2 ha estat la reestructuració i han tornat a la única cosa que els semblava que... Que podia aguantar alguna cosa. I és la religió que ha retornat sorprenentment, després de anys i anys. I després, la família, que estaves normalment... Rússia té un díndex altíssim de destructuració familiar, però altíssim. Per tant, són els dos línies que ha retornat... Jo he fet el Putin, no et pensis. El Putin, amb això, ha jugat aquesta carta. I, sorra a tot, l'ha jugat perquè es vegi a l'exterior que ella ha cohesionat una unió soviètica... Una rússia. Una rússia desmembrada i, per tant, desfeta. I que, per tant, li ha tornat un orgull... Que ens tenen un orgull profundíssim, l'home rus. I ha tornat un orgull que els necessitaven moltíssim. Perquè, quan tu dius que perden el obrer exemplar, el militar potent i l'estructura rígida, què els aguanta, llavors? I això, una societat que l'orgull és tan fort, que tot és tan potent, això. Aquest relligament, que seria... No sé si és fals o no, això. Que seria de la timologia de la religió, de religar. Aquest relligament fracassa. Això és possible, perquè el món actual tampoc ho aguanta. Clar, però això és una altra història. La desestructuració va per barris. Hi ha una escena final que m'incela molt significativa. Totes les filmes, vosaltres, la recomanem. No, la recomanem perquè penso que aquest senyor, que fa aquesta pel·lícula, es nota que té molta qualitat. A mi no m'estranya que el que hagi fet anteriorment, perquè jo no el coneixia fins aquest matí. Deu-n'hi-do el que ha fet aquest home. I ell és del 64. Sí, 50 i pico d'anys. Ratiament és jove. Llavors, és el cineàster rus més prestigós d'aquest moment, en el món. I aquí, pel que veig, s'ha elevat l'eviatant, les de més no han arribat. Jo l'eviatant ja me'n recordava. De les formes per lligar-ho amb el context del cinema rus, jo tinc aquí una referència que ja van fer molt el seu dia de demasiado cerca, t'esnota, de Can Temir Balagop, en què també hi ha el tema de la religió. En aquell cas, allà és una comunitat jove. Importantíssima, perquè és que fa tirar endavant o frenar l'evolució de la gent. Sí, segurament. Allí estem amb l'ambient rural o provincia, i és aplastant el Dominique T, també, la comunitat religiosa. Sí, sí. A mi l'escena que m'ha... Hi ha moltes, que em penseu interessants, però l'escena final, la que veus ella que surt a l'exterior, es posa damunt d'un aparato d'aquests... De fitness, de fitness. De bicicleta. No bicicleta, fa... A més, una cinta. A Montxandall, que posa Rússia, dins, el que et deia. En Montxandall d'una selecció nacional. Sugerés tantes coses, en funció del que has vist abans, que dius, xapó, xapó. Posa't una mica de música. Potser poden estar posant de música de la pel·lícula. Pujo una mica, i desperim i canviem de tema. No sé que hi hagi algú que vulgui dir alguna cosa més. Veig que té bastants canvis, com amb música, amb molts altivaixos. Té una tensió tota l'estona. És molt èpic, tot el que heu dit. Té molta tensió. És que té molta tensió, la pel·lícula. El Crestendo va més. És molt important. Hi ha un conjunt de tècniques en aquesta pel·lícula, que totes per mi són... Rall en la perfecció. Vaja, avui diré. Mirem el guió. I aquí posen molt de manifest la fotografia. El guió, la fotografia, l'actuació, la música original, i la música no original. És a dir, com ell agafa peces d'arbo part, o agafa una peça de jazz per un restaurant dels anys 60. La peça de jazz, vull dir, és que tot té el seu què. I realment trobo que és una pel·lícula extraordinària. Recomanable. La nirem a veure. La nirem a veure. La nirem a veure. La nirem a veure. Ah, si voleu. Avui a casa li hem dedicat 25 minuts. Imagina't, sí. Donava de sí. Tu em sembla que has vist... Renato Salvajes. Ah, sí, però és a la tele, eh, que l'he vist. Perquè en Joan ens va enviar un whatsapp dient que la dos... L'havíem comentat la setmana passada. Jo no l'havia vist abans. Jo no l'havia vista. I la vaig veure. I llavors em sembla bé que en parlem. Perquè és una pel·lícula... Jo trobo molt interessant. És una pel·lícula argentina del 14. Co-producció amb Espanya, amb el Zomodóvar. El Zomodóvar. És una pel·lícula... El director, aquest home, com se diu, a veure. Es diu Damian Stifron. És un... És un guió d'ell, també. És un guió d'ell, sí. I aquesta... Aquesta pel·lícula són 6 relats curts. Tothom l'ha vist? Sí. És un... són 6 relats curts, tots ells. A veure, jo diria que... Els relats... A veure, és una pel·lícula... És una pel·lícula d'un... Un mor negre. No sé si diria humor, fixant, però diria negre segur. Però... Però... Que pretén... Que pretén parlar-nos de la... De la duresa de viure, amb una visió que, finalment, sí que somrius. Però somrius una mica... Perquè no tens més remei, eh? Perquè, si no... Ell ja... A veure, perquè ell pretén atravesar una frontera que sempre és molt difusa, que separa la civilització de la barbaria, perquè, al final, és... ...lo civilitzat... Contra la bestiesa. Per del control. Per del control. Per la E, en el perd del control. Que sí que el transmet. Llavors, aquesta violència que està amb totes els relats, és una violència molt peculiar. És una violència... Una mica argentina, eh? Exacte. Si un pensa la violència del Tarantino, no té res a veure amb això. En el fons, la violència del Tarantino, tu, de seguidets còmplics, d'aquesta, no. D'aquesta ets espectador. És espectador i, llavors, tu jutges, en tot cas. I li trobes algo. Però còmplics és molt difícil de ser còmplics de situacions límits reals, com són les delits. Clar, el que em va assoptar i que seria diferent del Tarantino, és que aquí els personatges són cotidians. No hi ha ficció aparent, sinó que... El Tarantino també pretén que siguin cotidians, però d'una cotidiana tant, que és molt llanada per nosaltres. En tot cas, i aquests són personatges... Sí, són personatges aparent d'inormals, que estan en una situació que comença aparent d'inormals, però que la cosa deriva d'una manera que fa patapum. Té la seva originalitat. Sí, sí. Jo la vaig... m'ho vaig passar bé veient-la. La vaig trobar intel·ligent. La vaig trobar d'una boníssima interpretació per tots els actors. És que hi ha una col·lecció d'actors argentins notables. I després les històries tenen gràcia. Quan comença, jo quasi vaig arribar molt tard, i no me'n vaig a donar quina hora començava, i quan vaig posar la tele just començava. I la primera història passa amb un avió... Exacte, perquè és un avió tan amable, que tu no penses que ja pugui passar res relacionat amb tragèdia, ni amb violència. I la història és que tots els que estan viatjant en aquell avió finalment estan relacionats amb una persona. I finalment, descobreixen que aquella persona realment... que els ha convocat allà, estan tots ells de dintre, ha estat tancat a la cabina del vol... Aquesta història està rentant, no? Aquesta història és real, perquè després va passar. Ah, sí? Home, els Alps... L'accident dels Alps, el German Wing... El copilot va fer el mateix. Exactament no sé, perquè els de dintre no eren familiars. Però bueno... Això va fallar. Una de les contes d'aquests 6 o 7 contes que hi ha, que a més m'agrada, perquè trobo que és el més... Perquè jo tenia ganes de tornar a veure la pel·lícula. No tinc temps de tornar-la a veure. Me'n recordo molt de la cena dels dos cotxes, que és la que trobo la més que comença de la perfora, que em diu ell, tonta. Poc a salta, i al final la cosa acaba. A l'estrona es posa en marxa, i llavors són dos homes... en competitivitat diferent, que un se sent humiliàtil i no el suporta, i l'altre el despresia profundíssimament. És un cotxe últim o model, un cotxe jo no sé per què no en sé. És un Audi. Com que no en sé de cotxes... M'està molt bé, el final. I llavors és una competició que és una venjança que no pot parar, no pot parar, fins a uns extrems... I d'imaginables. Totes les vegades em va agradar si us hais de ser sincera. És l'últim, el del Casori. No me'n recordo, el tinc burrat. El del Casori, més a més... L'actriu és molt bona. Molt bona, molt bona. I a més l'història està bé. És un Casori que comença... Comença el relativament, fos... la llum està molt bé. Molt tenu, a tota ella. Enten i tot és... És de nit, de fet és de nit fora, també és de nit. I enten i estan celebrats el Casori. És un Casori clàssic, clàssic, que parlen amb els sobres, amb els pares, amb els amics... I tot és bonic, i a aquell punt de banal que té els Casoris així. I, per tant, és una situació completament banal que tothom pretén passar sobé i els nubis també. Tot comença perquè la noia... Ah, vale, la noia només dic. Descobreix que està convidada una companya de treball del nou marit, amb la que ells s'estan tenent. I això desemboca una cosa tant de ment. I està molt bé la història, aquesta, perquè és aquesta que és el plaer del douterrorífic. Del douterrorífic. Crec que aquesta visió de que no té... No té manera de parar allò, i no ho para. I, en canvi, li fa un final relativament sorprenent i còmplix. Ens hem menjat avui el temps habitual que fem cadascú, que explica les seves pel·lícules, parlant moltes dones de si d'amor, i avui no podem parlar tots de les pel·lícules que hem vist. Per tant, ho deixem per la setmana que ve i donem part al nostre convidat, en Joan Agurt, que ens parli del cinema d'animació. És el que no ens hem... que la relato salvaje es la recomanem. En algun moment, per la raó que sigui, se la troba, però que la vegi perquè és una pel·lícula diferent. Molt ben fet, és a punt de vista tècnic, perquè es nota que hi ha la producció del DCO, dels dos del Modo Vars, de l'Agurtini i del Pedro, i es nota que està molt cuidat, perquè tot l'equip que hi ha, no hi ha quants argentins, però la majoria hi ha gent d'aquí. A més a més, per acabar amb això, que les pel·lícules d'episodis... Són difícils, eh? Perquè poden ser molt desiguals, i en canvi aquí... I aquí les quadres, les quadres. Té una bona unitat. Joan, quan vulguis. Bé, doncs a mi en Joan em va proposar de venir algun dia, i li vaig dir bé, que probablement m'agradaria parlar de l'animació, o de l'animació al cinema, perquè això és molt complex, i el per què, doncs? Perquè probablement no és un tema que s'hagi parlat d'habitual en el programa. Ho desconec, però probablement no s'hagi parlat. A mi en realitat m'agrada el cinema en general, però a l'hora de la veritat també puc parlar del cinema d'animació amb un punt d'entusiasme, perquè reconec que dintre els gènere's, aquest també és dels que m'agrada. I també li he vist una evolució, que és, des del meu punt de vista, molt, molt, molt interessant. Va començar, jo diria, que només amb els courts, que podien tenir, des d'Amèrica, per consum estrictament comercial, infantil i així, però que això ha acabat desembocant amb un estil propi, amb una sèrie de temàtiques, recursos, innovacions, que estan, des del meu punt de vista, fort de tot dubte. El que voldria dir per començar és que tinc la opinió que el cinema, el cinema mirarà el cinema què és. El cinema no deixen de ser en els seus origens fotogrames, que creen la il·lusió de moviment, es pot dir que són fotogrames que intenten enganyar l'ull per tal que sembla que allò s'està movent, és a dir, que en el seu origen, molt probablement el cinema és animació. Els actors el que fan és actuar d'una manera teatral, però el revestiment que hi ha al darrere és estrictament una sèrie de recursos tècnics que afavoreixen el missatge que es vol donar, que sigui entreteniment, sigui moure sentiment, sigui fer una història que et remolgui, que et faci replantejar coses. Podríem dir que com comença tota la qüestió de l'animació pròpiament d'Ita? Doncs algun xelat havia de dir, mira, igual que es fan llarma atratxes amb actors i escenaris i exteriors, el que sigui, doncs fem un cinema d'animació, fem un llarma atratxa d'animació. Podríem dir que això comença amb el senyor Walt Disney. Ens agradi un onze agradi amb la famosa Blanca Neus, que tothom va dir que no el seu dia, que això era una bogeria, fer una pel·lícula llarga de dibuixos. El problema és que va tenir per aconseguir els diners? Molt, per descontar. Sembla que pràcticament va ruinar els seus estudis. Després, quan primer, no aconsegueix els diners, però quan aconsegueix l'àxid és tan brutal que tota la riquesa de Disney ve de Blanca Neus. Sí, si és dubte si ja la veiem ara, encara es pot dir que és una pel·lícula d'una manera encantadora, que ja hi ha una sèrie de constants, que després es van posar a la pràctica. Diria que aquest cinema va marcar la pauta del que en tenim per al cinema d'animació, com un cinema estrictament familiar, bonic, amb cançons. Va començar el que seria els clàssics. Quan un agafa clàssics Disney, això que fan a vegades d'edicions amb DVDs i coses d'aquestes, doncs aquí van començar a sortir que si pinochos, que si bambis, que si tumbos, que si tal. Tot i així, ell mateix, ja a l'any 40, ja va fer fantàcia. I fantàcia poca broma, és a dir. Va dir, bé, doncs, no ens dediquem a fer una història de princes i princeses, o d'animaleons que s'ho passen a la mar de malament, però després acaba tot molt bé. Si no, acaba de dir, bé, experimentem amb l'animació. Li posem una banda sonora que sigui consistent i il·lustrem aquests moments musicals amb imatges. I van sortir una sèrie de scènes d'animació que es conen diferents tècniques, que es conen diferents colors, i que jo suposo que el que se lleve al gat o a l'aigua permeteu-me l'esposó castellana, és el començament, era l'aprenent de Bruixot, que conegui aquell moment. I aquests moments també que són com molt originals a la pel·lícula. Va ser un fracàs. Suposo que li van dir, escolti, però tu fas una pel·lícula de dos hores així, sense llocs, sense arguments, sense res. Només amb música. Home, va, va, va. Amb música de concert. Sí, perquè comença allà. Un director famós de l'època, que també diu el sol i com es transmet, una cosa així. Penso que el senyor Disney va... Penso que el senyor Disney va poder viure d'això i va crear una gran indústria en tota aquesta època, que li va durar...No multinacional. Li va durar bastant, eh? Jo diria que, com a acabar, acabar, acabar... Jo li donaria per acabar de l'any 67, ximpum, amb la... potser amb el llibre de la Selva. Potser és l'últim gran clàssic a partir de la famosa novel·la. Penso que encara ara aguanten molt bé, però que després jo diria que ja va caure molt amb una decadència que les pel·lícules de la Disney només les anaven a veure, així, per nens, familiar... Però no hi ha cap pel·lícula que digui... No va ser potent. Una cosa que diguis molt, pel·lícula. Sí que és veritat que hi havia hagut altres coses que eren curioses. A mi se m'ha acudit, mentre preparava això, alguna informació, que a l'època de musicals, a l'any 45, hi ha una escena que ha passat a l'història, que és el Ginciali veient amb el Ratholi Gerry. Vaig de claquer. Perfectament coordinats. És a dir, amb un truc que realment va funcionar molt bé. I que després, potser també, penso en la pel·lícula Mary Poppins, que té molts recursos d'efectes especials. També hi ha un tros d'animació, que interactuen els sectors. Interentina o equil·lúbil, també. Sí, exacte. Jo també ho fa. Es permet el luxe d'incloure un oframent d'anime manga allà, que és molt bonic. És un il·lustre molt bé, l'origen d'una de les assassines, amb una estètica estrictament manga. I molt maca amb la música de fons, també molt bonica. És a dir, que fins i tot... directors de renom, fan servir l'animació. També se m'acudia la pel·lícula The Wall. La pel·lícula The Wall, el músic de Pink Floyd, dura dos hores. Però si ens vingués element, el record, alguna de les escenes, probablement és els freners d'animació. Per què? Perquè en el seu moment eren molt impactants aquells bombardejos, aquells ocells que es converteixen amb avions i cacau, amb uns aparells moviments de càmera molt originals, aquelles desfilades, però nazis, amb aquells moments tan articulats. És a dir, que jo que dius, ostres, en algun determinat moment l'animació també s'ha fet servir. Hi ha bogeries, per exemple, no sé si recordeu el somari groc de Yellow Samarine, que també és animació europea, època pop, flower power, música dels Beatles, però que si la tu la mires dius, és molt original, perquè fa servir diversos recursos, com col·ligos, com situacions totalment absurdes, que dius, oh, doncs, té la seva gràcia fer servir l'animació d'aquesta manera, no? Segurament és la millor pel·lícula dels Beatles. Tot i que ells... Tot i que ells només surten al final per saludar. Per dia 10, sí. El que sí que llavors, doncs, no sé exactament per què, però resulta que també a finals dels 80's comencen a sortir algunes pel·lícules d'animació, com a volets aquí i allà, que dius, ostres, ara aquí, què està passant? Aquesta sequera, des de l'any 67, fins a l'any 87, que no es pot dir que hi hagi una gran cosa des de l'animació, ens trobem que sigui Europa, sigui el Japó, sigui també l'Amèrica, hi ha certes produccions d'animació que capten la atenció. Quina ha sigut el canvi? Doncs que intenten canviar el destinatari. El destinatari ja no és el públic infantil, sinó que és clarament un destinatari adult. I que el llenguatge intenta que sigui a l'hora original i també directe. I també hi ha algunes coses que són franquament originals. La Disney per descomptat a Quimana també. Treu la Sirenita de Little Mermaid a finals dels 80's. I la Encadena, per mi, tres de lo que seria el retorn als clàssics, però que també innovaven, tècnicament, el que era el cinema d'animació. Consecutivament fa Beauty and the Beast a la dint, que per mi té un dels millors secundaris de la història del cinema, que és el Jenny, amb la versió original a la feia el Robin Williams, que es va fer un repertori de veus que era brutal, i després t'havia de fer de Lion King. Totes tres consecutives. Amb la qual cosa es van dir que aquí estem nosaltres. Però també resulta que, si mirem el Japó, resulta que es munten una pel·lícula fent servir les seves tècniques, moviments més escamàtics, pocs colors, els personatges menys expressius, una pel·lícula que la vaig començar a veure que sortia a tot arreu, em vaig xocar que fos de l'any 1988, que és la tomba de l'Aslociàrnega, no sé si l'heu vist, que aquelles que dius a la, però com se'ls ha acudit a fer aquesta pel·lícula amb aquesta temàtica, és una història dura. És una història de supervivència. Representa que acaba la següent era mundial, i un nen que sembla que sí, uns 12 o 13 anys, i la seva germana, que en té 4 o 5, el de sobreviure, de sobreviure com poden, en un Japó que està totalment destruït, la cosa que va fatal. Però la pel·lícula va tenir un èxit grandiós, grandiós, al Japó. Amb molts premis també, molt premiada. Molt premiada. És a dir, que si també la recomanaria per dir, ah, i això la vam fer a l'any 88, mentre per allà estaven amb aquestes pel·lícules. Aquí sí que trobaríem també que als anys 90's, aquí hi ha un patapum, els 90's jo crec que hi ha una occlusió del cinema d'animació, fent servir de tot. Un exemple podria ser el 93. El 93 fa Nightmare Before Christmas. Amb Stone Motion. Però amb uns escenaris que són fantàstics. Amb una temàtica, amb una història que és molt bonica. Amb una música fet expressament per la pel·lícula, de per si ja la banda sonora té entitat. Uns personatges que són fantàstics, que són molt ben elaborats, amb molts matisos, i que la història és molt divertida. Encara ara la veus i s'aguanta, però perfectament. Perfectament, això per una banda. I llavors, aquí només era qüestió de temps que s'incorporés el fet que hi hagués l'ordinador i les possibilitats que ofereix l'ordinador per incloure-les dins de l'animació. Compte, estic parlant de les pel·lícules enterament d'animació. Perquè està clar que els efectes especials ja campaven a les seves anxes des de feia molts i molts, i molts, i molts anys. Des del Harry House hi n'hi ha movent coses, fins a les maquetes de 2001. Tot això no deixa de ser animació. Però parlant estrictament, estrictament de cinema enterament d'animació, aquí hi ha una empresa que ens agradi o no ens agradi, va entrar per la porta gran amb Toy Story, que és la Pixar. I la Pixar ha marcat la pauta del que seria l'animació des de llavors, amb produccions, des del meu punt de vista de molt mèrit. Començant per Toy Story, que és una trilogia, trilogia. No és allò que diguis. Toy Story 2, Toy Story 3, no, no. Hi ha una progressió, fins al punt que a la tercera lliga amb la primera en el sentit que el nen que té les joguines ja s'ha fet gran. Ja no pot jugar amb les joguines i que què passa amb les joguines d'aquest nen que ha d'anar a l'institut i que la seva mare l'empenyeu perquè les doni a una llar d'infants i al final és bonic, és com si hi hagués el relleu generacional d'aquest nen. Gags, els que vulguis. Comensen a haver-hi uns guions molt ben elaborats. Amb bromes que te les has de mirar dos o tres vegades per veure tota la gràcia de totes les situacions perquè els guions estan molt ben elaborats, la veritat. Tu passes molt bé. És cinema d'entreteniment, el de la Pixar? Sí, que busca arribar al gran públic. Sí, que al darrere hi ha unes campanyes de merchandising també que són per fer diners com a cabassos. Sí, amb això no ho discutirem. Però jo crec que si parlem de la Pixar hi ha moments que són molt, molt, molt bonics, com podria ser, per exemple, la pel·lícula App. Els 7 o 8 primers minuts és una lliçó de com explicar una història, sense paraules, fa que allò sigui encantador. Poques vegades he vist un començament de pel·lícula tan bonic, o ja podríem arribar a coses molt complexes, com podria ser Inside Out, que és la temàtica, per el que suposa, de les contradiccions que té una persona dalt d'un canvi. Doncs com els afronta, està fet d'una manera molt sensible, molt que es nota que al darrere hi ha un contacte amb gent que sap del cas, i llavors amb tota la parafernalia Disney o Pixar en aquest cas al darrere. Aquí no acaba la cosa, perquè és veritat que llavors els japonesos també van anar a la seva, i els europeus també van anar a la seva. Podríem dir que els japonesos fan una pel·lícula a l'any 97, que es diu La Princesa Mononoke, potser se l'haureu vist. Abans parlàveu de la importància de la natura. Aquí la natura es veu com una cosa a vegades amiga, a vegades en amiga, amb una història totalment al·locobrant. No saps gaire què passa en cap moment, però et queda la boca oberta, els ulls uguers, veient que està passant per la pantalla, perquè et xucla, aconsegueix que sigui una pel·lícula que xucla. I per mi jo encara diria que la millor pel·lícula d'animació és japonesa. Jo diria que la millor pel·lícula que he vist, que jo recordo haver vist en ma vida, és El Viaje de Chihiro. El Viaje de Chihiro per mi és una pel·lícula que té tot. Si un pogués dir, digue'm una pel·lícula d'animació que sigui de visió obligatòria. Jo diria aquesta, japonesa. Màgica, el protagonista és femení. Ojo amb l'animació, perquè el rol de l'importància del rol femení ha canviat totalment. Moltes pel·lícules tenen protagonista femení. I que és un rol que no és com el de l'època dels clàssics Disney, que és una noia que està supeditada encara el rol masculí, sinó que aquí es valen parelles mateixes, són caràcters forts, són caràcters que s'enfronten a les seves pors, són caràcters que s'enfronten a les situacions que es veuen que les han de tirar endavant. Aquesta, per exemple, seria un cas. Un altre cas, aquesta sí que és americana, potser hauria de ser també, que és d'animació del 2009. És tradicional, no? Quina, quina. És una pel·lícula molt fosca. Sí, sí. No és animació per a ordinadors, sinó que és stop motion. I té com a... són històries... El que li passa a la nena és francament estrany. S'ha d'enfrontar també a la foscor de fer-se gran. Altres coses que podríem dir de l'animació, que aquí a Europa també s'ha fet cinema d'animació, els francesos, van fer Bienvenides à Belleville, aquesta és del 2003, i també és una pel·lícula francament estranya, molt estranya. Està fet, els dibuixos són també com llexos, els escenaris són llexos, les situacions són com absurdes, però és fascinant. Trobo que a la seva manera és molt maca. I el 2007, home, hi ha Persepolis, per exemple, també és... francesa, belga, i adapta un còmic molt conegut, blanc i negre, aparentment dibuixos escamàtics, però la història que hi ha al darrere és una història francament... Francament interessant, forta de denúncia de la situació del país d'Iran, d'una nena noia, dona, que va ser autora del còmic, i també aquí també s'ha fet animació. Aquí el nostre país també s'ha fet animació. S'ha amacut Chico y Rita, Arrugas, no? Arrugas. Qui no hagi vist Arrugas, que corri a veure-la. I Carbancito de la Mancha. De quan eren petits. Arrugas, ara que ho deia, ara que ho deia el Pol, té moltes connotacions de cinema japonès, la manera de fer els dibuix, i la manera d'explicar la història, però el Sense Dupte és una pel·lícula que està molt ben explicada, i els personatges estan molt ben fets. I ara que acabes la pel·lícula dient, he vist una gran pel·lícula. Ara, gairebé seria obligatori parlar de coco. Perquè, clar, ara resulta que sembla que a tot el món... No l'he vist. Si no has vist coco, no ets ningú. I llavors, aquí hi ha algú que no és ningú. I m'ha fet el Sense Dupte. No li va agradar. No li va agradar. No li va agradar. Tinc per aquí la música, per aquí. La cançó també. Puxa-la una mica més. Molt bé. Aquesta és la versió en anglès, però és la de recordament, que és com la cançó que va als Òscar. La cançó que mou tot el... I per què no et va agradar, Joan? Perquè escoltant la cançó d'aquesta, veig que no té res de mexicana, no? L'única cosa que em va agradar de la pel·lícula va ser una nota que hi ha en els crèdits finals, que el Pol ni la va veure, perquè se'n va anar abans d'això. Que deia que si volies saber alguna cosa del dia dels morts, de la celebració de la tradició del dia dels morts a mèxic, et enviaven amb un vincle d'internet que ja ho podies saber tot. Sort d'això, perquè si t'has de refiar de la pel·lícula, en fi. Clar, bé, és com totes les pel·lícules de la Pixar, que el que busquen no deixa de ser un negoci, el darrere i això. Ara, és veritat que hi ha hagut, des del meu punt de vista, una elaboració intensa. Tot el que són els escenaris per on es mouen, té la seva complexitat, perquè poden arribar a estar-se ballugant tots a l'hora. I amb diverses escenes de la pel·lícula, s'ha entenès de personatges, cadascú fent el seu. Hauria d'anar a raó, que torna als valors de que la família és important, que són una mica carrincles. És veritat que també hi ha un trasfons que ens hi podríem sentir identificats per la nostra cultura pel que representa la mort. El que és la mort, el que és oblidar, quan una persona mor, la mort real, la mort física, o la mort quan ja ningú et recorda. I això a la pel·lícula queda molt clar. De fet, la lluita està aquí. La trama està en dir com ho podem fer, perquè les persones no morin definitivament. La tradició que et mostra, que segurament aquesta sí que deu ser verdadera, que el dia de mort aixeca en el tas amb les fotografies dels avantpassats, perquè tenir la imatge dels avantpassats i recordar-los. I això nosaltres no ho tenim i penso que és bonic, penso que és una tradició bonica. I la pel·lícula té mèrits. És molt distret, el guió està molt ben fet. Els personatges estan ben elaborats. Hi ha canvis de temàtica que estan bé. Sorten la seva col·lecció de secundaris que són macos. Hi ha un gos que és molt patós, el pobre. Normalment els animalets de la píxara i de la diner saben bayugar-se. Aquest és patós calamitós. I el nen, el nen protagonista, està amb la línia dels protagonistes de la Disney. Per n'hauria hagut de ser una nena. Potser veus, aquí fallen. A Mèxic una nena ens sembla que no té gaire furtida. Ens hem menjat el temps. La setmana que ve, ja veieu que ens sap molt més del que us pensàveu. La convidem que torni un altre dia i parli del tema que vulgui. La setmana que ve tenim un convidat que és Ignasi Juliàx. Ja ens serem tots, que estan fent els archius del Pentágono de la senyora Spielberg. I vol parlar de com Hollywood tracta la premsa al llarg del temps. Per tant, la setmana que ve... Si us sembla bé, despadeixo amb una cançó d'aquestes clàssiques. Me la jugaré perquè és YouTube i a veure què surt. Una de les clàssiques d'en Ignacio. L'entendavirà. Què? L'hem parlat, aquí? Doncs sí. Fins la setmana que ve. Bona nit.