CsC 30/01/18 - X Premis Gaudí + Films (Early Man, Lasciati andare, The Commuter) + Oscar + La premsa

Cinema sense condicions. Adéu, pinta. Ai, és la nena de la germana de l'estip, eh? Sí, sí, perfecte. És la meva germana. Saps què m'han d'agradar tant? Per què? Doncs perquè m'estimen molt, amic. Els que m'han regalat, m'estimen molt. Però tu només pots escoltar un moment? Bona nit. Sota el fons d'una pel·lícula que després suposo que en parlarem, o les mandarem si més no. Comencem avui el programa Cinema Sense Condicions, un dimarts més, disposats a passar-ho bé, explicar el que ens agrada, explicar les pel·lícules que hem vist, les que vindran, les que us recomanem i les que diem que, bàsicament, no val la pena que les neus a veure. Dit això, avui, a més a més, amb un convidat especial que ens fa il·lusió que estigui aquí, el Ignasi Juliàx, que és un llicenciat a la història de l'art, escriu articles, doncs, imàgenes d'actualitat, ha dirigit d'opor, el cinèfil, la web del cinèfil, es traduc també de l'anglès, el castellà o el català, i feia els pressbocs de la filmoteca, i té un parell de novel·les, un parell de llibres més que de novel·les, un és el Carrer Urbano i l'altre és un llibre sobre la França i l'altre. Aleshores... Això traduït. Doncs, bueno, una traducció sobre la França i l'altre. Aleshores, ell, avui, anem a parlar d'una ocasió, l'ocasió de que han estrenat l'última pel·lícula espílida, que és els archius del Pentàgon, li semblava interessant, i vam dir que ràpidament que sí, que tenia molta raó i que coincidia amb el tema, que volia parlar de com Hollywood ha tractat la premsa a llarg del temps. I, aleshores, és veritat que aquesta pel·lícula es presta ja, que ja parla d'una cosa que no és d'ara, sinó de l'època del Nixon. I, a més a més, perquè és cert, una cosa que em deia ara mateix fa un moment, és que, curiosament, és un tema que és molt transversal amb Hollywood, perquè hi ha hagut moltíssimes pel·lícules que tenen d'aquest tema, en canvi, no hi ha ni llibres ni estudis, més o menys seriosos, que hagin desenvolupat la història. Per tant, ens sembla tremendament interessant el que l'Ignasi Juliàx ens pugui dir sobre tot això. Com sempre, a l'equip, estem en uns quants d'aquí, arreglar els vidres, doncs, el Paul Diegler, el Pep Almengol, a la meva dreta, a l'altra dreta, doncs, en Joan Sardà, i al que no està obrint el programa, bona tarda, està obrint el programa en Joan Morros. Podríem començar, ja que aquesta introducció que ens ha fet el tècnic, doncs, anava sobre la pel·lícula. Quina pel·lícula era? Quina pel·lícula era? Estiu. Estiu de 93. Estiu de 93. És una pel·lícula? És una pel·lícula guanyadora. Jo he vist, vaig permetre, vull començar per aquest tema, vaig veure tota la gala a través de la televisió, i ja he de confessar que aquest any vaig quedar una mica decebut, perquè en comparació amb altres anys, ni el presentador, ni el guió, ni fins i tot diria... Fora de les músiques no estaven maltreades i estaven ben interpretades, sinó de les músiques, i que en concret, com es diu, el bona fuente, que amb la seva dona, amb l'Abril, van fer el millor gag per a mi, que va haver a la Salamònia. Fora d'això, la vida d'escola més va ser bastant sensible. Jo, particularment, i començo per donar opinió, i després us passo que opineu vosaltres, considero, més a més, que entenc, per entendre'ns, que li duguessin l'estiu del 1993 a la Carla Simó, tots els premis importants, tant és el de, què sé jo, direcció, pel·lícula, doncs actriu, o... etcètera. Però, en canvi, com a millor pel·lícula, entenc perquè la volen promocionar, suposo que ho fan perquè és una dona jove, que li aprenia una pel·lícula, i entenc que la vulguin promocionar i, per tant, llançar-la, que faci altres coses. Cosa que en fa tinc una certa preocupació, perquè... Ja ho veurem, això. Perquè és molt intimista, una cosa molt personal, tornar a fer una cosa que torni a ser tan personal i tal. Bueno, ja he dit que ara ja no farà res basat en fet reals, diguéssim. La vaig escoltar i una entrevista que li feien, que era a TV3, i ella deia que no pot avançar res, perquè està fent contractes i tot encara, però que vol rodar lleida, això ho tinc molt clar, però a partir d'aquí crec que tot serà ficció, i bastant ficció. Volem si el seu registre lliga amb aquesta ficció. Volem, això és una cosa a veure. Per tant, definitiva, no és un incògnita molt gran, no tens la sorpresa que el que vingui a continuació sigui certament bo. Amb això que estaves dient, jo vaig veure fa molt poc terraferma, la nova del 2000 quilòmetres, diguéssim, aquí sí que es nota. No sé si l'heu vist, voleu veure. Ja ho he vist, ja ho he vist. Allà sí que es nota la marca, o sigui, aquí no hi ha l'evolució, potser és de més qualitat, però al final, el contingut, es nota molt que és... Que és el Mercè. Sí, sí. Mercè té dos dominacions també terraferma. Cales Mercè li van donar dues, no me'n recordo quines, eh? No? Li van donar al Cales Mercè dos dominacions, però no sé quines eren. Jo què era, el David Bardagué? Ah, potser sí, el David Bardagué. Hi ha ella, potser? El David Bardagué? Sí, exacte, David Bardagué era una, sí senyor. Per actor, per millor actor. Sí, sí, és veritat. És igual, és igual. En qualsevol cas, jo el que anava a dir, i acabo i us deixo ja la para la vosaltres, jo el que anava a dir és que em sembla que, com a millor pel·lícula, que sé jo, en certa glòria és molt millor pel·lícula, per tant, si s'hagués de premiar una pel·lícula que té una certa qualitat i que és la millor pel·lícula dels Gaudí, s'hauria d'aprimar, en el meu punt de vista, a insertar glòria. En canvi, per aquest moment, suposo, intent de promocionar-la, amb ella, etcètera, s'ha fet per la història de cuantadesca. No es castigui malament, però tampoc és una pel·lícula, que diguis, esplendorosa, grandiosa, una para mestra, o aproximat... No, no, no n'hi ha per tant. És una cosa visible, que es pot veure, que és interessant, però parla de comptar. Què dieu els demés? No, jo estic molt content que hagi guanyat el Gaudí i el millor documental, la Xana, de la Lúcia Stojewik, que vaig estar aquí parlant d'aquesta pel·lícula que em sembla... Sí, el vaig recordar quan li van ser, no? Em sembla extraordinària i que ha tingut molt mala exhibició. Vull dir que es veia en un cine no cèntric, segons quines hores, només una vegada al dia, segons quin dia, a mi em semblava una vergonya i veig que ara, amb el premi, potser tindrà una nova oportunitat, perquè és una pel·lícula autènticament meravellosa. I llavors vull dir, fa ràbia criticar els premis que heu dit, perquè són els premis que hauríem de tenir si Catalunya fos el que ha de ser, però no hi ha manera. No, vull dir, sempre hi ha determinades qüestions que fan que ni els premis, ni les gales siguin una cosa com per refiar-se, i no ho sé, vull dir... També voldria destacar el premi a Núria Prims i hauria el pla per insertar glòria, perquè aquest premi no s'hauria hagut de convocar, senzillament li haguessin hagut de donar tant l'una com l'altra, i deixar-se d'històries, perquè les actuacions eren magnífiques, i llavors, vull dir, les altres competicions... Jo ni tan sols vaig veure la gala, per qüestions personals, perquè no era casa i tot això. Només vaig veure el discurs de la Mercè San Pietro, perquè va coincidir que era quan hi arribava, que va estar molt just i molt en la línia que es podia esperar d'ella, d'una gran senyora, i no tinc res més a dir. Vull dir, esperem que tant el cinema català com el país sigui el que realment ha de ser, i llavors ja podríem parlar més. Algun comentari més sobre el Premis Gaudí? El discurs de la San Pietro anava una mica condicionat pel de l'any anterior del Ja Maria Pau, que va ser molt bo. Però molt, eh, molt bo, és a dir, superior al d'aquest. I tant, i tant. Va ser el millor que hi va haver l'any passat, de llarg. Només dic que tot el que li han donat estiu del 93, tal com ja vaig dir amb el seu dia, és una vícola que no em va convence, i llavors tampoc en convencen els Premis. El se'n tingui una mica perquè, com la major part dels Premis, tenen sempre unes raons visibles i unes altres invisibles. I aquí suposo que hi ha molta raó invisible que tu apuntaves, per exemple. És una mica... Els Premis planeta, no? Normalment el segon és el que hauria de ser el primer, i el primer és el que hauria de ser el segon, però... I així. Alguna cosa més voler comentar alguna cosa? No, home, jo només dic que inserta glòria, però de llarg era la millor pel·lícula. De totes les que es veu, però de llarg, eh? I tant, d'acord. I, per tant, doncs, pel injust, no? Perquè acabi sempre mirat, més aviat, per temes tècnics, que no pas pel gran treball de síntesi, perquè... Sí, senyor. I van donar 7, eh? I van donar 7. 8, 8. Ostres, però jo totes maneres... El treball del guió és absolutament brutal. Brutal, a nivell de síntesi, no? Perquè, clar, el volum dels sales... Clar. Potser és l'entites i el final de les grans produccions, però jo vaig al·lucinar bastant en terra firme. I, fins i tot, a respecte dels T1-T3, que a mi em va agradar molt, però vaig pensar, hòstia, és una... No sé, em va semblar una proposta bastant interessant, i que potser sí que va quedar bastant eclipsada, en el sentit de que va guanyar una millor pel·lícula de Parlenó catalana, i a l'actor del Berdagué, però també vaig pensar... És veritat que, en certa glòria, són lligues diferents. Al final, també són estils tan, tan, tan antagonics, però sí que s'assembla molt, inclús et diria intres Julia East, que era una de les nominades. Julia East s'assembla molt, jo diria, de l'estiu del T1-T3. Jo tinc una cosa, per mi, com a opera prima, la trobo més interessant, Julia East. Perquè és més arriscada, jo crec, també. Clar. És més arriscada. Perquè, inclús, s'acaba sent com un... com si fos que hi hagués un fals documental. És tan precari en el bon sentit, la gravació, les actuacions, és algo tan natural que també ho té, estil 1-T3, perquè jo encara no entenc com han pogut fer les nenes el que han fet. Jo encara no ho entenc. Perquè les van filmar 30 hores, i de les 30 hores treuen 30 minuts de les nenes, i clar. Ostres, no sé, però hi ha una feinada de nassos. Jo, en el que deia, és de terra ferma, del Carles Marqués, a Marçet. A mi m'agrada més a 10.000 km. Jo, com a pel·lícula, no sé si l'heu vist a les dugues. No. La terra ferma està bé, la interpretació està bé, hi ha la Suslawana Chaplin, que és la neta del Chaplin, surta la mateixa que feia... Natalia Tena. I ella, el Riga Marqués. Jo trobo que allò està bé, el guió inclús és interessant, però comparat amb l'originalitat, la frescó i allò que tenia, 10.000 km, per mi no hi arriba. Jo crec que tornem a estar amb el mateix. És el joc precari d'anar amb webcamps, o anar de tu o estàs allà, allò aquí, i tot siguin... Clar, a terra ferma, jo crec que intenta, inclús a prop, a més jo quan estava veient pensava, que era molt important, sinó pel tema de... Em recordava molt a la vida d'Adel, el tractament de parella, i el tractament de l'amor, i el tractament del desamor, sobretot, no? I vaig pensar, hostia, clar, està a la mateixa línia, aquest director, però d'una forma que... No tot recauen, per exemple, amb dos personatges, i sobretot un, que 10.000 km és molt ell, per exemple. Els dos, sí. Sí, sí, bueno, penso que tot i com sempre, tot això, doncs, és opinable, i podíem saltar ja, si voleu, i ho hem vist aquests dies, o el que recomanem, etcètera, etcètera. Qui comença? Comences tu? Jo vaig veure una pel·lícula d'animació, que es diu Caper Nicola, que ho deixo aquí, és una pel·lícula per crius, que suposo que es deuran distreure. Saps qui són? Els que ho han fet els deuares en gromis. Sí, sí, sí. Jo em pensava dir, escolta, passem una estona bona. La setmana passada van per tenir aquí una persona que ens va parlar del cinema d'animació, i suposo que ella es va motivar... Sí, em vaig motivar, extra, perquè necessito una motivació extra per anar a veure animació, jo, eh? Jo també, jo també. Ara ja estic curat, Joan. Joan, què has vist, no? Jo he vist una comèdia italiana, que es diu Deja Te Llevar, d'un director que, si no recordo malament, es diu Francesco Amato. Només val la pena pel treball dels actors, el Toni Servílio i la Verónica Echegui, que fa d'Espanyola, d'una noia de Madrid. I llavors, la història és una mica... la primera part en què es pot aguantar, una mica... l'orgument de Pygmalion, no? Un home gran amb una noia jove, una noia jove una mica penjada, que ell intenta que sigui d'una altra manera. Ell és un psicoanalista, ella és una monitora de zumba en un gimnàs, però bé, és que el guió falla estrepitosament, i llavors, només es pot recomana per la gent que els agradi aquests actors. Vull dir que, bueno... El Toni Servílio no cal dir que és un gran actor, i la Verónica Echegui a mi m'agrada moltíssim. Vull dir, el que passa és que aquesta noia no té sort amb les pel·lícules que li surten. Vull dir, a partir del descobriment de Vigas Luna, jo sóc la Juani, va la pena veure les pel·lícules en les quals ella surt, perquè és ella, i perquè té una personalitat molt marcada, però no són projectes que estiguin a l'alçada de les seves possibilitats interpretatives. Això està claríssim. Pol, vols dir alguna cosa que valgui la pena de comentar? Una que ja sé que tots direu que sí, que la vaig anar a veure, 3 anuncios, ja per fi l'he vist, i espectacular. Estic fent la carrera dels Oscars. Estic intentant veure totes les que aniran, totes. Ah, molt bé. Però, per exemple, la vaig veure la forma de l'aigua, que no em va agradar gens. I esperaré que la veieu, i a partir d'aquí l'acord. Jo hi estic amb tu, no em va acabar de fer el ves, tampoc. Comença bé, però... Per gas i s'acaba convertint, no sé, amb un conte de nens. Ostres, abans els he comentat, a mi em donava la sensació que estava veient la típica pel·lícula d'antena 3 del dia a la tarda, cap al final, arribar a un punt de dir... Hòstia, perquè aquí m'estàs plantejant gairebé entre una bataar, una mena de... No pel monstruïto, sinó pel tema aquest de... No, perquè som els inaptados de la societat, i ens hem d'unir i, al final, arribar a un punt de... Ostres, i aquest punt fantasiós, que té ell sempre, evidentment, veu molt d'alfauna, per exemple. Però el fauna és més pujant, i aquesta, en canvi, acaba de ser una mica massa fava, no? Sí, incloreixig gent crítica a veure què m'he perdut. I deia, no, és una pel·lícula molt política. És... no... La política, ho és el fauna, potser inclús, i... Sí, fins i tot. Però aquí, no sé, em vas sonar més com... No, no, no, no... Massa tendra, massa fàcil. Jo em podria dir... Veig que avui... Estic d'acord. Veig que avui estic tot parlant malament de les pel·lícules de la primera sortida. Jo anava parlant i ja he dit terra firme, i com agrada. No, jo dic perquè és que anava amb el mà, que jo també n'hi he vist una, que no puc aconseguir. Jo he vist el passajero del Jaume Collet Serra que és pur veícola d'entreteniment, és a dir, és una pel·lícula molt comercial. Ell fa un cine que a mi en algunes de les pel·lícules seves tot i ser molt comercial i ser molt imitant amb algunes coses, el Hitchcock imitant amb altres coses d'allò. Semblava, bueno, acceptable, si més no com a pel·lícula comercial. Per exemple, jo recordo Sense Identitat, que és del 2011, Non Stop. Si jo ara estava amb la Diane Krueger, sempre treballa últimament, suposo que ho sabeu, portaria cinc pel·lícules amb el Lian Nisson. Que el Lian Nisson... Vaja, jo recordo que l'hi vista Michael Collins o la lista de slinders i és un gran actoràs. Però en canvi, aquí no es cofasi malament, perquè com a actor, ell es veu que tenen una dinàmica especial, des que la primera que suposo que devia ser la de Sense Identitat, han tingut una... perquè l'altre dia sentien el Nisson, no sé on era, que explicava ella així amb directe la seva relació amb el Jaume Collet Serra, i deia que s'entenien, que no calia de masses coses, i que s'entenien. Llavors, la sensació que dona és que aquesta última, el passajero, s'entenien tan bé que el Guiona de l'Iguale... Hem de fer una de trens. Hem de fer una de trens. I la fan. I la fan. I una cosa que és igual, és absolutament inversamblant, absolutament exagerada. És que, de fet, és mig plagi... No, no del tot, ni molt menys, però és visplatge d'aquella pel·lícula que té una gravaritària, que es deia Un òltimo Tren, una que també hi ha, com una merda terrorista, que vol treballar el tren en una estació, en sembla, per fer una mortalitat. I tota la pel·lícula és això, l'intent d'habitar, que els quatre besatges que queden en els vagons, intentant evitar que... És gairebé un plagi. Sí, sí, jo no... A mi em va recordar l'accident de Galícia, al final. Sí, perquè el preten fins a 120 a la curva. Ja, cert, cert. Però allò és insuperable, allò està molt millor, allò de Galícia. És cinema d'acció per les pures ganes de fer cinema d'acció. És a dir, que no té res més i... Això obre per mi un tema interessant, que sempre m'ha preocupat, que és que últimament estan apareixent uns relitzadors que tècnicament són fabulosos. I tècnicament tothom és bo. És a dir, el timing controlat, l'estructura des que comença fins que acaba, no té ni una fallida. És a dir, que són boníssims, però que clar... El servei de res. El servei de la crispeta, no? Quan surti ja no te'n recordes, no? És un virtuosisme que no... Que no porta res. Que no parla, que no diu res. Totalment. Sí, però això és l'aument de la tecnologia que ha fet, doncs que... Bé, avui dia, no sé, són les màquines, gairebé... Escufant perfecta. I hi ha un déficit d'artisticitat, no? Podíem dir... De cosa personal, de cosa... Autoral, no? La qüestió autoral ha desaparegut absolutament. Jo estic incluent, fins i tot, un dels considerats grans com pot ser en Ballona. Sí, sí. Esclar, vull dir, no sé, evidentment fa la pel·lícula del Surami, no? Com se't titulava... És impossible. Clar, són pel·lícules fabuloses, no? Sí, tècnicament. Amb un toc, una mica, també, de telefilm de Diumetge a la Tarda, jo dels estrenos TV, quan nosaltres érem joves, no? Però... Què té, l'impossible? O què té, fins i tot, l'anterior, la dels nens fantasma, l'Orfanato? Són pel·lícules tècnicament fabuloses, fins i tot, treballades, molt bé, el sector... Però és que surt de l'esca, aquell... A mi m'agrada molt l'Orfanato, per la manera que estava feta. Però la història tampoc es porta en llocs. Absolutament tòpica. Aquest tema s'havia sabut 50.000 vegades, la pel·lícula d'original no té absolutament res. Jo crec que això també li passa al Vigalondo, perquè va començar fent pel·lícules de Tesi, gairebé, d'idees i això, com pot... Ja no parlem de cronokrímines, però inclús, si m'apures molt, l'Open Windows, que també té una estètica de pantalletes d'ordinador i tot això, després, com has de dir, la... monstruosa, la pel·lícula que acaba a fer amb la... Enchataway... Sí, l'última aquesta. L'última aquesta que van estar... Colossal. Colossal. Colossal. Clar, aquí és la tècnica per sobre el guió, perquè, precisament, potser hi parteix d'una bona idea, però, com has desenvolupat, és la típica pel·lícula d'americana. Jo he arribat a llegir interpretacions de Colossal, que són molt divertides, no? Com si fos una reflexió de com el món avançat, capitalista, acaba condicionant, fins i tot, l'altra part del món. Els moviments que ella fa... L'efecte... L'efecte... L'efecte pàpallola, no? El fil Godzilla a Corea, no? Sí, sí, sí. I... Està agafant... Jo s'haig de pensar en aquesta pel·lícula, com que el... Liga Londo, que em surta a Vilondo, és que no puc. Segueixo pensant que ell és com que té molt de la conya, i té molt d'això. Penso que va fer la pel·lícula, el voltant del gag, per posar aquella frase del rei. A més, traduir l'anglès, no? Que és... Lo siento mucho, no voler acorrir. I la posen en anglès, a més. Llavors, jo crec que en el moment que l'estan veient tots allà a la premsa, quan va fer això tothom es va riure, perquè he dit que els americans no ho entendran, però sembla que estigui fet el voltant del gag. D'altra manera, Londo encara el defensaria una mica, eh? És un realitzador que totes les seves pel·lícules, a mi, m'han donat alguna cosa. És... té mala llet. En el fons té una mala llet soterrada, que la va deixant anar, i que totes les pel·lícules tenen alguna cosa que la fa. I el que no és criment és, a mi em sembla, realment, que és la seva primera armadratxa, em sembla fabulós. Hòstia, posi jo al contrari. També has vist això? Tens ganes de parlar-ne? El joven Calmar. En tot cas, una cosa, una punta ràpida, per indicar que, bueno, és una pel·lícula que s'atreveix, ni més de veig cap a la joventut del pàrador, de les teories comunistes. I és una coproducció. Aquí tinc les dades per algun lloc. Ara m'he fet un petit embolic de papers. França, Bèlgica... 3 països que són França, Bèlgica... I Alemanya. És una coproducció. La pel·lícula és interessant, perquè és un personatge del qual, evidentment, se n'ha sentit per la forçosament, des del punt de vista de les seves teories i tal. Però apunta un jove que arrossega, fins i tot, una noia escassa, amb una noia aristòcrata, que renuncia a la seva vida acomodada per viure amb ella, amb una precarietat extraordinària. I que, si no arriba a ser per la casual amistat que fa amb Engels, realment ja hauríem parlat de com hauria acabat, perquè realment anava cap a la indigència. És a dir, evidentment, els seus escrites, el diari en el qual treballa, el treballa incendia, òbviament, els industrials i els capitalistes, comença a generar un seguit d'idees, com tots sabem, una mica en pro del benestar i del millorament de la situació dels obrés, i, per tant, és una persona que comença a ser, realment, antipàtica per al context en el qual viu. La pel·lícula resegueix tot això. Engels, l'esforç que tots dos fan per anar propagant les idees socialistes i, en un context, més general, més ampla. És un biopic de la jovedud d'ell que es deixa veure i que el trobo interessant perquè a prop fa més humà una figura que probablement tots tenim aquella imatge d'ell, ja de gran, amb les barbes i tal. Jo, un pèl més austèr, d'alguna manera l'humanitza i em sembla una iniciativa, sincerament, madrugir i, fins i tot, simpàtica, en el sentit que és una pel·lícula que funciona. No és que sigui excepcional, en cap sentit, probablement el llastre de que un dels productors és el que diguin. Ah, sí. Llavors la pel·lícula recorda més alguns serials de la tele amb els contons molt arredonits. Si estem parlant del pare és un amèncals del manifest comunista i tota la pel·lícula surt en el prudon, en el van conint, que surt al corbet. Sí, sí, totes les figures. Hi ha lluita de classe obrera a tota l'estona i, en canvi, ens posen el part de la dona del marx perquè, per què m'interessa? Si estic veient una pel·lícula sobre el creador del manifest comunista que ha donat a pas la creació dels partits comunistes, anem a fer una pel·lícula política, política. I no és. No, no és. És un biopic agradable que algú l'havia de fer, però ja estima que no l'hagi fet el que el tenia que fer. El que fa... Qui l'hauria de fer? Mira, per exemple, ara en ve el cap, perquè avui ja està aquí, el Ken Lodz, que ens apel·larà. La millor l'agafa, el Ken Lodz, i ens dona una visió molt diferent d'aquests quatre anys, perquè agafa dels 26 als 30 anys. Només tenim aquesta franja. Coincideixo amb què és molt interessant la pel·lícula. La pel·lícula és interessant. I fins i tot amb molta gent jove, els generava per situar una mica... Aquest personatge. Si algun dia van cap a classe d'història i estudien el marxisme, situava una mica qui era aquest home, i com va bé. Com venia del socialisme, com estava tota la pel·lícula fumant puros, perquè, a veure, tant ell com Engels Engels, era fill d'un tio que tenia fàbriques a tres o quatre països. Efectivament, sí, sí. Deixem que el poble potser... També es veu bé la contradicció. És interessant veure com la contradicció realment treballant per el millorament de la classe obrera està evidenciant. Perquè, Marc, el que fa és evidenciar els mecanismes interns, però cap i realment sobreviuen gràcies als calers del pare, d'alguna manera. Abans de passar... Necessitem més d'aquests rics. Estiguin a favor de la classe treballadora. El pare no hi hagués tapat d'agor. Però clar, és el seu fill. Sí, sí. El Joan ha estat a la filmoteca. Ens pot parlar de l'exposició que s'han dit. Però abans, voldria saber que el poble ens ha dit que ha vist tres anuncios, i voldria saber què t'ha semblat. Ui, m'he encantat. Sincerament, jo volia fer el colofò, perquè estic d'acord amb la seva precisió. Simplement per dir que a mi, és un dels temes que em preocupa, que el que està abundant ara és un tipus de biopic en el que ens perdem. És a dir, estem parlant d'un polític, o en fi, de qui sigui, o d'una figura històrica important, però és com la sèrie aquesta de tres temporades sobre Enric Vuité. Ens acabem perdent amb problemes del cove. De vegades és el que realment fan nujos, perquè és clar... És un que recordo que dic pel·lícula de la tele. Serial de la Tarda, com diu el poble. Això em fa pensar que el cinema s'ha tornat extremadament bourgeois. Una altra vegada. I dèiem un conformisme i de manca de cosa punyent, que és com si interessés que no fos punyent. Arredonir una mica els canto. Sí, potser ens fixem en biopics d'aquest tipus dels anys 80, 70, 80, segurament trobaríem una cosa més punyent que no passa. I la de... Està aviant, i gent d'aquesta. Era molt diferent. La de l'instante masoscuro, com a biòpic, l'avui, la de l'Adal Churchill. No ho he vist. Aquesta última. I com a biòpica que estem parlant d'això. Absolutament conformista. Sí, sí. Llavors és card de canyons de Òscar, no? Per això. És una aproximació de Churchill, sincerament. La sequència d'ell perdut en el metro. Parlant amb la gent del vagó del metro és ja de jutjat de guàrdia, perquè això no s'ho creu. És la mismíssima de colau. És... Diguem-ne que és com fer de Churchill una pel·lícula de Walt Disney, no? O una pel·lícula de Princesetes, no? Que en algun moment donat acaben parlant o acaben fent amistat amb la costura del poble, no? Aquest tipus d'eïnes pròpies de comptes de fades, francament, quan estem parlant de Churchill i en un moment de guerra mundial és de... Estan els millons de persones de penem... És que... Infantils una mica, no? Jo per... no sé, per contentar un públic a crític, perquè és que si no, evidentment... Jo em vaig... Sincerament, en aquesta sequència, em vaig emprenyar moltíssim. Fins aquí m'ha arribat, a mi. No, tinc bandela, tinc bandela. Bé, res, era un apunt per parlar-me, que el biopí calús s'està tornant com el nyoño, eh? Volies comentar-la de tres? No, per sobre, però, bueno, jo crec que tenim... potser hem de tenir les opinions semblants, no? No, no. Doncs comencem al revés. Comencem al revés. No, aviam, jo crec que... Aviam, comencem, que és una pel·lícula entretinguda, jo crec que té un bon guió. Ara, no sé si és pel·lícula... Jo potser tinc una imatge molt atípica, potser de com hauria de ser una pel·lícula dels Òscar, però una pel·lícula com aquesta, de la mateixa manera que em plantejaven fa temps Spotlight com a pel·lícula guanyadora d'un Òscar, inclús jo l'any passat pensava Moodlight. O sigui, jo ja sabia que l'Alan, entre tot allò que va passar, era una pel·lícula. Però Moodlight em sembla una pel·lícula... No ho sé, com els Òscar, com jo tinc el cap als Òscar, no m'esperava una victòria així. Llavors... Jo sí, eh? Clar, però... L'únic que em va inclús venir el cap és amb l'any anterior de l'Òscar So White, que hi havia massa poc home de color nominat i tot, i ara em sembla que aquest any, amb la proposta de la bigelau de la bigelau de Detroit i cosa així, i pensava, ostres, però a mi aquesta pel·lícula, o sigui, em va agradar, però normal. I em passa el mateix, amb 3 anuncios vaig trobar bastant brillant en quant a interpretacions guions. Tampoc vull dir una pel·lícula més, però bueno... Ostres, però... Va amb moltes nominacions, és clar. Sí, o sigui, jo com a pel·lícula, sí. Jo estic d'acord que el guió és boníssim. És un guió que segueix la pauta del que té que ser un bon guió. Continuament hi ha surts tracs emocionals que et tenen atrapat com a espectador, i cada vegada hi ha un creixentó increïble, però és així. Ara bé. Si agafo tot el gruix del contingut de la pel·lícula, o sigui, a veure, hi ha una troballa que és important, que és el dels 3 anuncios. Però si no hi hagués aquesta troballa, la pel·lícula es podria dir perfectament els fots de puta de Ewing. Perquè allà no se salve ningú des de la Mildred, que està interpretada per la Francesc McDormand, fins a l'últim, el que pensa els anuncios, que és un afro molt curiós també. No se salve ningú, passant pel capellà, pel dentista del poble, pels policies... Jo no sé si no se salve ningú. Jo penso que tinc la sensació que és molt curiós de la pel·lícula que li va sorprendre, inclús amb el final, és com... tots són dolents i tots tenen algú de bo. És a dir, que en el fons tinc la sensació que els intenten salvar-los. Els policies, per exemple, acaben tots pujant al cel. Això és molt realistes. La gent no som ni dolents ni bons. Tenim una mica de tot. Tinc la sensació que això a mi em va sorprendre favorablement. Quan aquell final... Tant i tot ens compta que no matarà en aquell tio. Sí o no? Però es cobrarà els set d'olors. Els set d'olors se'ls cobrarà de la peça que trinca la botiga. Escolta, no es comprarà... No el matarà, però hi ha un pla dedicat a l'escopeta que està brillant. Es van entretindre a netejar-la bé perquè brillés la fusta i els dos canons. Joan, m'ha fet gràcies perquè has dit una frase, crec que aquí tots hem vist Disaster Artis. No, jo no. Has dit una frase que el director que es fan mofa deia que és... Això és la condició humana. Que la meva pel·li de cop hi hagin coses que no tinguin sentit, perquè és que l'humà és així. Al tanto. A mi els altres carteres em va quedar molt atenció. Justament pel final, que és que la pel·lícula, el final aquest, és interessant perquè et deixa clara la natura de la pel·lícula. Durant la pel·lícula hi ha un sadona que els personatges són interessants. Però també està esperant una resolució del cas. O sigui, perquè estem acostumats a aquest tipus de relat. En canvi, el cas no se soluciona. I tallat de la manera que talla, d'alguna manera et deixa clar, senyors, això no anava de la violació i assassinat. Això anava del poble i dels personatges. És clar, és clar. És que... Aquest dessenyàs el que et deixa clar... És que és el gruix de votants de Trump de la zona rural. Amèrica profunda. Sí, sí. Això ho vam comentar quan vam estar comentant, que era l'un mateix, amb el paperetes, amb un altre, com que sé jo, la ciutat il·lustre, que és Argentina, s'ho recordeu, és un senyor que arriba, que es veu tot el poble, i al principi tot és pacífic, però la cosa es va... Això en una situació no passa, perquè la gent es coneix, no es coneix, la gent. En canvi, un poble petit tothom sap tot de tothom, i arriba un moment que fos-t'ho, fas una falla, i a cap de 5 minuts, tot el poble la coneix. I si t'agafen mania, t'agafen mania tothom. Però resulta que la madre coraje de la pel·lícula, que és la Mildred, Francis McDormand, agafa, es posa a la cuina, fabrica uns quants artefactes incendiaris, i els tira. Es carrega tota la comissaria, i de passos socarrima el més fill de puta dels policies, i no hi ha cap investigació. Un poble que tothom ho sap tot. Un policia agafa el tio aquell que s'encarrega dels anuncis, de l'agència d'anuncis, el fot per la finestra, i després es troben tots dos, un socorrimat, i l'altre que està convalescent a la mateixa habitació, i en lloc de xafar el cap, perquè el tèmic socorrimat, i el va tirar fa quatre dies per la finestra, s'envallà i li porta un sud de tronxa amb una palla. El tema de la redemció. És fantàstic. És fantàstic. És veritat que en els moments de redemció, potser és massa... es gasta massa poc temps. També tenim una cosa, l'humor d'aquest tio, és algo de lo més negre que puguis imaginar, perquè té moments d'estudiar. Jo creia un personatge per això que és el que se salva més, perquè tu dius, evidentment, tots tenen coses fosques, i molt fosques alguns. Però el nan, el pitan, és perquè el discurs... No s'han enfut del nan, perquè és que el posa hepatèdic. En absoluto, perquè quan al final, allà al restaurant, s'enfada i s'emva, el discurs que li diu amb ella, jo ho vull fer perquè m'hi ha enamorat de tu, no? Diguem-ne que és el més honest. El més honest, el que té amb sentiments més nobles, per dir-ho d'alguna manera. És l'únic personatge. Sí, almenys aquest no té maldad. No té maldad, exactament. O no té culpa, diguem-ne, de cap acció. Sí, però és aquest... Sí, estic d'acord, perquè és molt negre, i és la maldad, això està molt explícit. Però a la vegada, jo penso que intenta salvar-los. No es mata del tot. Intenta, potser, algun moment... Ja hem començat per aquí. És un gran guió. És un molt bon guió. Sí, jo no sé si li donen la millor pel·lícula, però jo no crec que hi hagi gaire guions d'aquest any seleccionats com aquest. Bueno, anem a un gran personatge que tenim aquí avui de convidat, i que ens pot fer 4, 5 cèntims o 10 cèntims o 1.000 milions de dòlars o de euros sobre el tema que el trobem molt interessant, que és, com dèiem, els archius del Pentàgon, aquesta pel·lícula d'Espílver, que era estrenat, que estava creumentant cartellera, ens va donar peu amb ella, dir, com es planteja Hollywood tota la premsa allà del temps? Posarem a John Williams, de fons? Per exemple. Posa la música si vols, si la tens. Tinc una hora de la banda sonora. No, a veure, diguem-ne que parcelem, perquè el tema de evidentment de la premsa i la política reflectida en el cinema, s'ha anat fet sempre, hi ha algú que ho ha comentat, es parla molt d'Eixestein, i encara que sigui mediatitzant del cinema polític soviètic, però el que està clar és que probablement grifit amb intolerància hi ha, encara que fos, cap als seus interessos, el naciment de la nació, és una pel·lícula reaccionària i avui dia seria impossible de fer-la tal qual amb els arguments que en grifit utilitza, però que són els americans, de fet, els primers que tracten en el cinema, el tema de la política, i evidentment s'ha acusat com a dit quart poder d'alguna manera, evidentment, de seguida comença a apreixar en el cinema, no? No, jo el que deia, aleshores parcelant, perquè evidentment Hollywood ha tractat la premsa de moltes maneres, i el que és curiós dir és que aquesta cosa punyent d'evidenciar jocs bruts en la política i tal, és més aviat relativament modern, vull dir, clar, totes les somres del presidenta del Paciu és una pel·lícula de l'any 76, i en el seu moment evidentment va generar l'impacte que va generar, perquè d'alguna manera posava noms i cognoms a tothom, vull dir, és una pel·lícula que va seguint tot el procés d'investigació, i, per tant, allà la cosa estava ben... la cosa estava ben clara, no? Estava a prop Vietnam, encara. Vietnam estava a prop, el propi Watergate estava... el Nixon havia, diguem-ne, dimitit a l'any 74, un parell d'anys abans que la pel·lícula, no? Clar que hi ha pel·lícula, jo què sé, la conspiració, no? Per exemple, no? Que tracten el tema... És a dir, a partir dels anys 70, 60, 70, hi ha tipus de cinema que utilitza la premsa per parlar de conxorges i de mons foscos, no? Però, realment, posar nom si cognoms i parlar amb claritat del joc brut de determinades administracions nord-americanes és un tema... que és propi dels anys 70, i a partir del Watergate, és com si el Watergate d'alguna manera hagués disparat la qüestió, no? Perquè, home, tots ens podem remetre, jo què sé, a pel·lícules com el quarto poder, no?, del procés de tothom, evidentment, seria una de les... és una pel·lícula dels anys 52. Però esclar, fixem-nos, tot i que hi ha el discurs final del Boger que parla, doncs, de... recordem que el Diari està a punt de ser venut per una altra empresa periodística que l'acabarà fent desaparèixer. Aquesta empresa té un tipus de premsa que aparentment hem d'entendre per com es desenvolupa la pel·lícula no fa... no diu la veritat, no?, a dir, el Boger defensa que el poble americà té dret a ser escollir, no?, entre un discurs o un altre i tal, i que, per tant, és una llàstima que el Diari... és ben bé, que el Diari és ben igualment, eh?, la pel·lícula. Però és que la pel·lícula s'acaba d'arribant, el dolent de la pel·lícula és un mafiós, no?, no és ni tan sols un polític, és un mafiós que ha matat una noia i que té tripitxocs per tot arreu, no? Per tant, és clar, és una pel·lícula que sí, que parla del tema de la llibertat de premsa i del dret a dir la veritat, però es deriva, diguem-ne, amb temes de caida, si es vol, el secundari, no?, en el sentit que no és la política pròpiament el que hi ha allà. I si anem repassant, bueno, el propi Citizen Kane, la pel·lícula que és l'any 41, home, clar, sí, la pel·lícula s'acentra amb el rat dolf Hertz, no?, d'una manera amagada, no?, perquè es diu Kane en totes de Hertz, no?, és una pel·lícula, bueno, en fi, no serà necessari que la defensem aquí, és una pel·lícula excel·lent, evidentment, a molts nivells. Però clar, sí, hi ha un petit apunt que es diu, sincinoa, d'alguna manera que el... fa entendre Orson Welles, que sembla que és bastant cert que el Hertz és el que va... té alguna cosa a veure amb la conspiració per enfonsar el Main, que és el que d'alguna manera va justificar a la guerra de Cuba, no?, és veritat que la pel·lícula deixa anar, pels que volen captar-ho, doncs deixa anar a aquest apunt. Però el capdavall també no deixa de ser una figura del món... del periodisme i d'un empresari, doncs, que en la seva època, evidentment, va ser un magnat de primera magnitud i que no deixa de ser una crítica però el magnat, és a dir, moltes vegades el senyor americà de les coses concretes, no tan amb un background, no tan amb totes les obres del president, que sí, el Nixon és el dolent, però el que aquella pel·lícula reflectia, una pel·lícula que, per cert, per mi està sobrevalorada, des del punt de vista cinematogràfic. A mi m'agrada més el llibre, eh? Probablement és... El llibre és increïble. El que van fer el Bersten i algú que va descrivint allò... I la pel·lícula reflecteix que és que es van agafant d'això, de jo, i de més, el difícil que és descobrir tot l'entremat que l'entremat implica, no és Nixon, és que és l'FBI, la FIA, els ministeris, d'Eu i sa mare, està podrit, ja la pel·lícula ho deixa. De realitats paral·les, eh? Exactament. Però, aleshores, clar, la cosa és clar, cinematogràficament, jo crec que és una pel·lícula fallida, perquè... Absolutament. És extremament confosa, no? És a dir, la quantitat de noms, com apareixen, com ho va lligant, en Pequiola, jo, si ho sento, estructuralment la pel·lícula manté l'atenció, fins i tot amb alguna punt de thriller, perquè hi ha algun moment que el Robert Redford sembla que estigui a punt de ser assassinat per algú que l'està... És a dir, no entendre que el anaven espiant, que anaven res de d'ell i que anaven una mica per ell, no? Tot això està molt bé, però la pel·lícula s'acaba convertint en un embolic que no la fa... No la fa viable, no? Et quedes com espectador en la superfície, per dir-ho d'alguna manera. Què és el que... Los archivos del Pentágono, que és una altra pel·lícula que parla ben concretament, fixem-nos un altre element. Ara les pel·lícules parlen molt més concretament, si s'ha de criticar una administració es critica, però del passat, no? No ho hem vist. Els 40 anys són de reclamament, perquè, si no, si parles de més ensar, ja no pots. És curiós, no? Perquè, clar, s'està bé aquí, fer-te una petita llista, precisament, del tipus de pel·lícula, doncs, del bon periodisme, no? Perquè, bueno, si hem de parlar de general, hi ha pel·lícules que parlen del mal periodisme i del bon periodisme, no? I, evidentment, és clar, aquí en tenim... totes relativament recents, no? Sí. És clar, és clar. És plèndida. Plèndida, fins i tot de textura. Vull dir, l'ambientació de l'època és blanc i negre, és perfecte. Plèndida, és una pel·lícula extraordinària, no? Però, clar, està parlant, evidentment, de la cacera de bruixes de McCarty. Per tant, ha plogut molt, des de llavors, no? El Dilema, pel·lícula del 1999. Què és la del Tabac? Perdó? Sí, exacte, el Tabac. Aquí està bé, també, perquè és una pel·lícula que s'està atrevint i està apuntat directament a unes determinades tabacaleres, que eren autèntics trus. Molt bé, però, clar, això és un cas que es remunta, si no, malament recordo, als anys 80, vull dir. Clar, una pel·lícula com aquell que diu quins anys després tracta un tema... És a dir, mai és la... Hollywood és comprovet, evidentment, d'una manera molt, molt punyent, amb el... amb el percent més immediat. I, evidentment, que hi ha la pel·lícula de Snowden, però Snowden no és tant el tema de la premsa, no, com el tema de la pròpia... de la pròpia figura, del pròpia personatge, no? Potser és del que més provert tenim, com a tal. I, no sé, també el matar al mensajero, que és una pel·lícula del 2014, que tracta sobre un periodista que es deia Gary Webb, que va també denunciar el cas de l'administració americana, que es veu que estava implicada amb la venda de drogues dins d'estats units mateix, per anar en contra de cender-lo virus, o és a dir, per... d'alguna manera, fer calés per finançar la contra, de... del cender-lo. Què en penses dels archius del Pentàgon? Bé, els archius del Pentàgon, a mi és una pel·lícula que, d'entrada, em sembla molt positiva en el sentit que és tot el contrari de tots els obres del president. És una pel·lícula molt diàfana, no? Vull dir, clar que no està tractant el problema, evidentment, que s'entra amb quatre aspectes bàsics, però estan clars, no? Tot el que... Hi ha dos temes, evidentment, ja el tema de la llibertat de premsa per un cantor, dos temes bàsics, que és el de la llibertat de premsa, i després el personatge de l'editor, de la Medellin Strip, que és una dona que, de cop i volta, es veu amb un món d'homes i que clarament estan intentant decidir per ella, i ella que se'n vagi a fer canxet a casa, no? Aquests dos temes penso que estan equilibrats, estan molt ben tractats. La pel·lícula treballa tot tot el joc que va generant aquesta tensió màxima, i, evidentment, per damunt de tot el que hi ha, que és, potser, l'especte més important de la pel·lícula, la pressió del poder, o sigui, el fet que el poder... Utilitza totes les armes que poden. I genera això que, per cert, aquests dies està utilitzant tant, que és l'error d'estat, no? És a dir, que sembla que estigui fins i tot per damunt dels drets i de la democràcia, no? Des d'aquest punt de vista, la pel·lícula em sembla efectiva, perquè el missatge arriba... arriba clar. Clar, que és una cosa... estem parlant... Clar. A mi el que em passa és que... Jo l'hi he vist. Però... trobo que la pel·lícula és prou atrevida per deixar posar, amb claredat, uns quants conceptes, no? I, per tant, la trobo vàlida, jo no sé què opineu, però és una pel·lícula que... No l'hi he vist jo, no l'he vist. Jo confesso que... Dica-t'hi. No, és que volia dir, quan resseguís la llista, estava pensant amb el candidato, que sembla que és de Robert Rosen. Sí. I després, amb primera plana de Wilder, que els posaries també dintre de... de lo que és la pel·lícula sobre la premsa... Sobre la premsa, sí. Evidentment, el que passa és que, per exemple, el Billy Wilder és una pel·lícula si és molt punyent. Per dir-ho d'una manera, és del periodisme dolent, no?, del... del sentir que el Walter Matiu és capaç de qualsevol menteix, fa tripitxocs, total, perquè no se li envagi Jack Lemont, no?, que és molt escassa, no?, i se'n va. És a dir, que aleshores és clar l'execució, ara ja, diguem-ne, la persona, sembla que sigui una maniobra, no?, és a dir, intenta traure el Jack Lemont al joc de l'execució, i l'execució gairebé, que sembla, doncs, aquesta cosa de espectacle, no?, que també els americans la tracten molt. Home, des del punt de vista que la pel·lícula... A veure, en Billy Wilder fa comèdia, feia, veia, les feia punyents, les feia sempre amb mala llet, i, per tant, està clar que la pel·lícula transmet la cosa desangelada de percebre que, a dir, que la societat té un cantor inhumà, no?, a dir, perquè tot s'acaba convertint en espectacle, tot s'acaba... Manipula. ...utilitzant per vendre diaris, per generar una determinada opinió pública. Però sí que és veritat que s'entra més amb la premsa, igual que un anterior també del Billy Wilder, el Gran Carnaval, no sé si és una altra. El Gran Carnaval, que també és el mateix. És un altre exemple del periodisme dolent, no?, perquè el Quir Dagles... Sensacionalista, sí. Exacte, no?, perquè el Gran Carnaval és que, fins i tot, clar, el Quir Dagles és un periodista desesperat, no?, perquè s'ha quedat sense feina, va a un diari del 3 al 4, quan ell es pensa que va amb ínfoles de ser un gran periodista. Aleshores veu el Minair, aquell que es queda revans dins, el que veu és una oportunitat per tornar a ressorgir. I, per tant, acaba condicionant els fets, perquè es veu que s'hagués pogut treure molt abans, però no ho fa perquè li interessa mantenir tot aquell show i tota aquella Carnaval, com el títol en castellà diu, que muntarà. Però és veritat també que, simplement, m'agrada la premsa, no de la política. En canvi, és veritat que els xifres del Pentágono, el que fa... A mi em confesso que m'agrada algunes coses a la pel·lícula, l'estètic, la tecnologia, que ja fa molt bé avui dia, no hi ha massa problema, però, en canvi, tinc la sensació que el guió no acaba de trepar. A mi no m'acaba d'enganxar, doncs no m'acaba d'allò. M'agrada l'envenir de strip, i, clar, saps què passa? Que potser estic condicionat, i això ho entendran molt als altres, perquè n'hem parlat fa molt pocs dies, d'haver una sèrie televisiva en què la tema de la premsa i el tema, diríem, de la política està tremendament ben lligat i tremendament ben explicat, que és Borgen. No l'he vist, és una sèrie. Jo la recomano. És que jo de sèries de fujo bastant. Jo també, fins ara, però haig de confessar que m'hi ha fet pensar, com que l'acaba de veure, que Borgen està tan cuidada, tan meticulosament, i aquests dos mons estan tan ben entrellessats, tan ben explicats, i és tan clar que la política és allò. És a dir, jo vaig sentir uns dies abans de veure la sèrie una tertulia literària en què els polítics deien que ells havies dit identificats amb aquesta sèrie televisiva, perquè veien que era molt real, que reflexava el que li passa a qualsevol polític. A més, a més resulta que els personatges a vegades estan en el cantó de la premsa i a vegades estan en el cantó de la política. Vull dir que van canviant... Que això també passa. A veure si et recordeu. Per dir algú al carri allò, doncs va estar una època, i llavors va passar perjudista, en certa mesura. En canvi, havia estat els dos cançons. Està tan mesurada, tan ben cuidada. Jo recomano, és a dir, són tres temporades. Va la pena, doncs, les que pugueu veure-la, perquè no té desperdícia. O sigui, a més a més es tracta tant el tema, diríem, de la família, dels personatges que són polítics, o dels personatges que són, doncs tenen un paper important amb la informació tan televisiva, com de premsa, i a la vegada també els problemes polítics se li planteja en aquest polític. Llavors, veient això, trobo que la pel·lícula d'Espilberg... Clar, a mi hi ha coses que m'agrada molt. És a dir, jo veig Lincoln, m'agrada molt, el Daniel Day-Luis feia una... I jo veig que el guió era molt bo, molt bo, molt bo. Atrapa-me, si pudes, amb una pel·lícula, si l'heu vist amb el llibre de Di Capio i el Tom Hanks, perquè també ho feia francament bé, cosa que no fa per mi en aquesta, o l'Eteo, o la llista de Slinders, per dir-hi alguna cosa, que són grans pel·lícules. En canvi, tinc la sensació que l'Espilberg és una mica irregular, o sigui, té coses que són francament boníssimes, que són recomanables, per mi és molt opinable. Però per mi, si això no ho veus, et quedes més o menys igual, perquè comparat, honestament, que potser això em condiciona molt, comparat amb Borgen, doncs no té color. Borgen se la menja i dona moltes voltes, però, a més a més, és que veus que allò és real, i en canvi, el que fa l'Espilberg, tu pots creure, no ho sé, això és la meva opinió. Per tant, no cal que... Jo sincerament crec que tota la pressió que es va generant per l'acció de Nixon, no, que és tal de munt i que m'odia el diari, perquè, a més a més, el vol dinamitar es percebeu molt bé. És a dir, el fet de com intenten condicionar per tal que aquests papers, doncs, que evidencien tripitxocs, no sortien de l'Orient-Nam, no sortien... Però el Nixon que té aquí, una soralla de turnes. No. En aquella època eren noves, però, de fet, ja hi ha un home que truca... Un secretari, ja el truca, amb el Tom Hanks, per tal que no faci... Perquè li poden passar coses, també l'avisa, que li poden passar coses. És una trucada que no l'entendre coseta. O sigui, que l'avisa aquell detens dos fills, pensa, no? Això és dur, eh? El Nixon sofeia sol. Ell ja va començar en el comitè d'activitats anti-americanes i després, vull dir, que arribés a la presidència, era només unllà... Una conseqüència. Que m'hi he fet. És un personatge bastant... Si més no, sempre ens el... Perquè l'Oli Breston també, amb la biografia, agafa... Sí. Però, diguem-ne, que l'àplica ho es veu, perquè es pot percebre a tots els somres del president, és a dir, sembla, realment, un personatge torturat i recargotat i absolutament paranoic, no? Una mena d'estar alit, però... amb pressió americana. No recordem que després va ser el vicepresident Dyson Howard, que això també marca, i que el xicot va fer una carrera esplèndida. Sí, va començar per aquí, va començar per ser vicepresident de la Dyson Howard, i després es salta el altre. I, primer, el Watergate és l'evidència de determinats moments com el poder. És capaç d'arribar on sigui, saltant per damunt del que calgui, per tal d'aconseguir l'objectiu fixat. En aquest cas era la reelecció d'ell, no? I, bueno, posa micròfots a les oficires dels demòcrates, com aquell que, bueno, si calpa l'algú, s'alpela i pot ni s'acabant, realment, és ser scarifós. És la reflexió de determinades seccions. És que era un moment, els anys 70, que tot el que havia passat amb la revolta juvenil, la reu del món i tal, que jo penso que ells van exagerar la cosa i s'ho van creure massa. Vull dir que es van dedicar a controlar-ho tot. Vull dir que no... Es pensaven que el poder havia de ser absolutament d'ells i de ningú més, no? I d'aquí va venir la crisi del pretorari i van venir tota una sèrie de coses que, bueno... Vull dir... Després, amb Reagan i Zacher, la cosa ja es va multiplicant. Sí, sí. Ignasi, moltíssimes gràcies, perquè estem arribant, ens hem penjat el temps, gairebé. I hauríem d'anunciar que la setmana que ve tenim una nova convidada, que és la Laia Flotats, que ens vindrà a parlar de Tomas Newman, un compositor de pel·lícules. Ell es veu que és una persona que l'ha seguit molt, que l'estima molt i ens volia explicar a nosaltres tot el que... És de la gran família Newman, de compositors de música. Moltíssimes gràcies, ha estat superinteressant la teva intervenció. Veiem que ens saps molt de cine, que t'agrada molt. Bueno, el tema... dona per si, ja no tenim temps, però... És que no tenim mai temps per... Sempre ens passa el mateix. Moltíssimes gràcies, encantat. Perfecte. Vinc, pots venir quan vulguis. Bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit.