Cinema sense condicions del 13/2/2018

CINEMA SENSE CUNDICIÓNS Lleva pistola, senyor Chase? No me gustan, estropean los trajes. En el pasado fue espía. Mi hijo está prisionero. 17 millones de dólares, o le quitarán un ojo. Una oreja, una mano, no me diga que no tiene dinero. Bona nit, sota el fons d'una pel·lícula que hem vist aquest matí, i que les trenen suposo que aquest divendres. Comencem el nostre programa habitual de cara de dimarts, que és CINEMA SENSE CUNDICIÓNS, a ràdio d'Esvern. Avui, com sempre, tenim l'equip, falla una gent, i em vindran d'altres. Tenim, en pol díguer, els vidres, com sempre. Joan Cerdà, bona nit. Bona nit. Està a Madrid. El meu esquerre, el PEP, el mangol. Bona nit. En Joan, que us està, en Joan Morros, no està començant a presentar el que farem avui. Avui, de fet, com sempre, farem dos parts. En primera part, que parlaríem de les coses que hem vist, les exposicions a les que hem anat, hem anat, per exemple, a la Pere Portavella, que ja en parlarem més endavant. Moltes estrenes, vull dir, coincidim, a més a més, amb que alguns han anat per a les coses, moltes han vist unes altres, i a la segona part, com sempre, parlarem, ja havíem adonat la setmana passada, del director grec Jorgos Lantimos, i que ja ens explicaran, sobretot, el pol, doncs ens explicarà quines són les coses, que, com ho teníem previst de tot això, per parlar avui d'aquesta segona part, d'aquest director que està pujant, que va a més, ens ha d'anar a tope. Bé, comencem, si voleu, aquest matí t'has d'anar a veure una pel·lícula espanyola, que us ha agradat? Doncs comencem per aquesta, si voleu. Sí, és una pel·lícula de producció basca, dirigida per Igor Legarreta, es diu, quan no dejes de querer-me, i bé, has suposat una sorpresa, perquè veníem del matí de veure una cosa que, presumiblement, havia de ser molt espectacular, i que ens ha avorrit força, que era la pel·lícula aquesta de Ridley Scott, que hem sentit un fragment, i llavors aquesta pel·lícula, doncs, és la cosa contrària, és a dir, en comptes d'una superproducció, doncs és una comèdia que s'aguanta amb tres personatges principals, i aquests tres personatges estan encarnats per uns actors que estan en estat de gràcia, i fins i tot els secundaris funcionen molt bé en aquesta pel·lícula. Els protagonistes són l'actor argentí Eduardo Blanco, bastant conegut en pel·lícules argentines, que aquí està fantàstic, el actor català Miquis Parbe, que està molt bé, molt bé, i una noia que no sabem, suposem que és Argentina, que es diu Flor Torrente, que és una presència realment... La pel·lícula sense ella no seria el mateix, ni molt menys, és una noia que té llum a la cara, que li pots fer un primer pla i anar-te'n, perquè és fantàstica, i la història està força bé, perquè és una història d'intriga, i va centrant de mica en mica, perquè la primera part té un to de comèdia molt interessant, i llavors és una noia que torna... Sí, torna a Moscadi, des de Buenos Aires, perquè el seu pare biològic l'han trobat. La família es pensaven que aquesta persona havia desaparegut, i aleshores, en un escorcoll de l'Arzaina, que troben un zulo d'ETA, troben també un cadàver, que és el del pare biològic d'aquesta noia. Llavors, el pare adoptiu, que és l'Eduardo Blanco, l'acompanya a Moscadi i porta les cendres de la mare, que ha mort fa 5 anys, i llavors, allà, es desenvolupen una sèrie de... de descobriments i d'incidències i de peripècies, que fan molt l'entretinguda de la pel·lícula, vull dir, sempre estàs pendent del que passa, i doncs bé, té un desenvolupament, ja dic jo, molt l'entretingut, vull dir, llavors, la pel·lícula vira de la comèdia cap al thriller, i té unes referències, doncs, el que és la història moderna de Moscadi, molt ben trobades, encara amb una certa resistència a parlar obertament d'ETA, però ja se'n parla, potser perquè hi ha hagut l'abandonament de les armes, i ara ja es pot parlar. Hi ha una sèrie de no. Sí, sí. Però és una pel·lícula que funciona molt bé, vull dir que és una pel·lícula molt... És entretenidora i, a més a més, deixa un bon regús. Sí, sí. Molt bé. Pol, tu has vist aquest matí? Jo, mira, el Divendres hi vaig veure una pel·lícula, el que passa és que aquí sí que... Jo, aquesta per mi és la negativa d'aquest programa d'avui, que és Black Panther, que és el nou personatge que presenta Marvel. No hi ha massa a dir, perquè de fet... Sí que entre què era molt esperada, però, a l'hora, és de la nova fornada, són els nous personatges que estan sortint, ja van presentar Doctor Strange, vam presentar el nou Spider-Man, i ara toca Black Panther, que és una mica la... Li han dit la Black Splotation del cinema comercial, que és més propera, sí, sí. A més, és molt curiós que... S'hagi... Jo havia llegit molt les crítiques que deien que inclús era la millor pel·lícula que s'havia fet de Marvel, i vam anar amb el Ferran a veure-la, i vam sortir dient... Uau, però molt dolenta, però, de veritat, excessivament dolenta. Però ara el Superhorei és negre? Bueno, és un personatge que hi ha, que és d'arencia africana, i el que passa és que ja era un personatge així, eh? No té res a veure amb les panteres negres, clar. Però per allà va, una mica, els tiros. Jo, quan vaig veure el títol, em vaig alegrar, però després ja ho vaig descartar. No, no, no. De fet, és més passat. M'ha sempre pensat el millor. Sí. El que donava la sensació, inclusive, era estar veient un... un ato de gas, un Fast & Furious, allò del Vin Diesel, perquè era acció, però acció d'aquesta molt buida. I intenta donar-li un toc afroamérica, perquè, de fet, ells han dit que és una pel·lícula feta, ells mateixos diuen, feta part, no para, por y para, negros. O sigui, això, eh? O sigui, ells mateixos sovenen així, i és increïble de veure els estereotips, que, inclús, ells mateixos posen de, ah, Joan Abasquet, escoltant rap tota la pel·lícula, i és com... clar, no sé fins quin punt aquesta pel·lícula, realment, bueno, no sé, s'està omplint internet de bones crítiques, i no sé si és presentament per compensar... que, a vegades, quan ens arriben... és el que diem sempre, quan ens arriben pel·lícules de mas de 4 millones de espectadors en France, agafa't. Perquè aquí, ostres, a ell, ho vaig sortir molt descontent, perquè era... potser era un personatge que potser interessant i no sé per què. I l'altre és l'aquest matí, no? I l'altre és l'altre és l'aquest matí, que crec que sóc sol ante el peligro, no? Bueno, tu digues el que et sembla, de mi, no... Havia mal... a mi, per mi, un... Sí, que és tot el dinar del mundo. Per mi un programa hi ha una pel·lícula que sí que torna a aquest realiscot de guió, o sigui que no és tan ja prometeu, no són pel·lícules que tot i que és veritat que hi ha un desplegament molt gran en qüestió d'art. A veure, estem parlant que és una pel·lícula inspirada en els anys 70, i també aquestes coses posen producció i això, però no estem parlant d'un prometeu, no un Blade Runner, ni un Exodus, i aquí potser sí que m'ha agradat bastant com planteja el personatge, qui és el Santano del Getty, o sigui que de fet és el que està nominat a Acto Secundari, els Òscars, i clar, parla del segrest, potser dels més famosos i més bujarrats, perquè al final era un home que era el dels consellats, que és la pel·lícula dels més rics que hi havia en aquell moment, i de la història, i que es negava a pagar els segrets del seu net, que clar, parella era ínfim, la fortuna que li demanaven els segrestadors. 17 milions de dòlars. I bajando, perquè... Sí, sí, sí, va baixant molt, va baixant, va baixant, no, no, el tema de com fer el regateig, però sí que és veritat que en qüestió de personatges, o sigui, m'ha sorprès, no sé si com a bo com a dolent, que els protagonistes justament fossin bastant plans, i que fos el personatge al Secundari el que té, que ja no és aquest perfil de foster game, que veiem, si feia una game, algú que feia una fortuna i a partir d'aquí també hi havia una mena d'acte de redemció, aquí la redemció no existeix, llavors és un personatge que, que sustenta, a vegades, m'estava recordant quan veia la pel·lícula el Joker, aquest Joker del Batman, que era un personatge que no té una evolució, inclús el Batman allà queda Secundari, i que el Joker és qui agafa. Doncs aquí m'agrada bastant veure un personatge que no té cap mena de... Sí, té prou arc com per no tenir-ne, en quant a la perspectiva del que està passant, no sé, i això és un tractament que jo crec que, bueno, aquí potser sí que es maleixia la nominació, però, a partir d'aquí, a mi la pel·lícula donada a la seva dorada... Dos hores i 12 minuts, i 12 minuts. Doncs jo crec que inclús un altre director, és una història que l'expliques en 3 hores, perquè la de coses que passen a aquesta pel·lícula, perquè mira que el mou a ell, amb un llavall, però a partir d'aquí ja podeu començar a destruir-la. No, a mi m'ha agradat al principi, i això tampoc que estem del tot d'acord tots, perquè ja sé que això és molt, molt opinable i molt cadascú, que va a la seva manera, a mi m'ha agradat al principi m'ha interessat més o menys, però a mesura que anava avançant em va desinteressant, i llavors hi ha un moment que inclús les interpretacions no m'han semblat massa reconec que potser el millor que està és el Plumber, però els demés m'han semblat molt fluixos, molt pobres, no sé si... Molt desaprofitats, també. Molt desaprofitats, sí, perquè eren actors que... Sobretot ella, un paper, el que dius tu, un pla... Sí, sí, sí. I llavors, clar, arriba un moment que... una pel·lícula que es pot veure, vull dir que no és dolenta, dolenta tampoc, potser per tant jo, però... Però és avorrida, eh? No sé si la paraula és avorrida, el que passa és que es va desenganxant perquè cada vegada és menys interessant i menys efectiva. Això és la meva opinió, eh? Ja ho vosaltres, el que us sembla. Digues tu, Pep. A mi m'ha semblat una pel·lícula que m'ha decebut molt, la veritat. Jo, si agafem una història com aquesta, encara que la conegui tot el món, com ha dit el poble, un director de la categoria de Ridley Scott, jo crec que podia fer un guió molt més ferm, ajustat a la història, i donar una mica més de joc als personatges que intervenen. No ho sé, fa un paper bo, té un paper secundari, realment és així, però bueno, si anem a la figura del net, de la Nora, del ex policia o qui sigui personatge que té el negociador i la màfia calabresa, queden cada vegada més despestijats. Això sí, l'estereotip és màxim del tema italià, perquè a més el Ridley Scott ja té una mena d'obsessió amb tot el tema italià, però en aquesta pel·lícula, fins a quin punt és una paròdia, perquè quan estan allà que el tenen tancat, abans que creimi tot. Hi ha moment que es freguen el ridícul. Això és molt ridícul, tot aquell moment que sembla que sigui la música per sobre de la protecció. Hi ha una cosa que comentava el Joan Comanín i diu que coneixent la història t'estàs 3 o 4 d'hora esperant, però li tanyen la orella o què? Com en els toros. Resumint, per part meva, la considero una pel·lícula que val més saltar-se-la. Jo l'he trobat molt avorrida, sense cap interès en el pla cinematogràfic, en el guió bé, com que la història, en fi, quan això va passar, jo tenia 20 anys i me'n recordo perfectament dels comentaris a la premsa, perquè a més a més llavors, en aquell temps, la premsa portava més notícies internacionals que no pas d'aquí, ja sabem per què. I nosaltres coneixíem molt bé l'actualitat internacional, segurament millor que no pas ara, que la cosa s'ha invertit, que la informació d'aquí s'ha menjat una mica la informació internacional, però llavors estàvem perfectament assabentats del que els hi passaven, i fins i tot, jo en polguet i tercer, el net del guet i aquest patroulier, doncs era famós abans del Segrest, perquè polulava per la nit italiana de Roma, i perquè les revistes, per exemple, lectures o coses així, el treien fotografiat, perquè la pel·lícula està plena de paperatzis, qui l'interessa i el tema paperatzi, que la vagi a veure, i llavors el presentàvem com el net hippie del gran milionari. Paperatzis que es jugaven la vida, eh? Sí, llavors era tot un contrast, i hi ha una qüestió ètica a part de l'estètica que m'ha semblat molt malament, que és en un moment com ara de crisi, que sembla ser que ha afectat a tothom, amb la globalització i tot això, es faci una pel·lícula com aquesta, que bueno, que jo, amb un milionari, que vés a saber com va fer els diners, i que no el posa mai en qüestió, i que al final... El posa en qüestió en algun moment, però al final sí que el salva. No, el posa en qüestió amb coses anecdòtiques. Hòstia, després el sortida de la pel·lícula me m'està comentant amb el Faran, i a més ens hem trobat un altre allà dins, un altre company, i amant de fer un cafè, i estàvem parlant de realment... clar, per això deia l'arc aquest, un personatge que al final no té cap mena de redemció, tampoc és per tastar-hi pel final, però sí que és un personatge que es manté molt ferm en el que deia. Sí que és veritat que hi ha una mena d'intent de justificació que era, és que no sé poder gastar el dinero, que hi ha aquest punt de... és que, clar, té una fortuna, però no és el que pots fer a partir de desgravar. Ell té uns principis. No, ell diu que l'argument que ha d'utilitzar ell és que si s'edeix en aquest cas té 17 nets i que haurà de sediar molt 17. Sí, un efecte domino, era bé, però de totes maneres sí que... Però és que el pintes el veu tan egoista, jo penso en molts moments, tant, vull dir, l'enfrontament que hi ha entre la Nora, diria, a mi ell, i tot, és tan clar, incluso, fixa't que al final ell acaba donant uns diners pel rescat, pel enfrontament que hi ha amb el seu guàrdia espatlla, amb el seu Valencià Madreta, perquè li canta la canya per primera vegada. Llavors jo crec que, bueno, estem en la línia aquesta que estem dient de últimament, no sé què passa, que el cine, tots els personatges, són per mi negatius, és a dir. Jo crec que és veritat que hi ha un intent de salvar-lo en algun moment, però que l'alimentatge que dona és negativa, jo crec que també. I després resalten coses caricaturesques, com, per exemple, estar en un hotel de 5 estrelles, gran luxe, i obrir una part i dir, no, perquè jo m'estic rentant els mitjons i m'estalviu 10 doles. Allò no digues, sí. Bueno, però perquè... És una mica el que diu el Joan. És que hi ha sobre tant en futx, o què? Clar, perquè a l'hora justifica que... Aquest jo no pot comprar tots els mitjons de la ciutat. Clar. I per se'ls portar allà a l'endemà, no? És que és clar. Allò és molt raro. Però és que això passa en aquestes pel·lícules que diuen basades en fets reals. Vull dir que, per exemple, en la pel·lícula s'ho fan venir bé, perquè l'avi milionari mori després que s'ha llibert el net del segrest, no? Però això no va passar així. Vull dir, ell ho va trigar 3 anys a morir-se. Però és clar, en la pel·lícula, per convé més per les qüestions narratives que es mori en aquell moment, perquè a més queda molt bé aquella escena amb el quadre i l'alarma. I l'alarma. L'alarma surant. El llarg de foc. Vull dir que en una altra escena resulta que té la llarg de foc, però davant té una estufa elèctrica, per no gastar, perquè ell només inverteix, no gasta diners. Que també dius ser milionari per no gastar. Però aquest és el paradigma. És un mal exemple pels milionaris, també. Sí, sí. Pels aspirants. Jo vaig veure, fa dues setmanes, una cosa que es diu El Hilo de la Invisible, del pal Thomas Anderson. El pal Thomas Anderson és un director, jo diria que és controvertit, perquè una part de la crítica la clamen i una part de la crítica els rebutgen per diferents motius. Tot i que jo crec que ell se la reconeix que té força prestigi a nivell internacional. Crec que aquest debat el podem segurament tenir entre nosaltres la setmana que ve, perquè la clamen a vot, que avui no podia venir, m'ha dit que la setmana propera vol parlar precisament d'aquest film, i en Joan Sardà, quan veníem, deia que demà l'anirà veure. Jo us puc dir que la vaig veure fa uns dies, i que més aviat no em va convèncer, no em va agradar tot i que li reconec que hi ha diversos, que té molts mèdics, que té... parlem, m'explico. Tinc la sensació que el pal Thomas Anderson és un enfant terrible actual de Hollywood, i que potser per això una part de la crítica, o una bona part li encanta, hi ha una altra part de la crítica gairebé ho dia. Va la pena dir, però, i que no és poca cosa, que aquesta pel·lícula, el Filo de la Impossible, arriba avalada per 6 nominacions als Òscars, 6 nominacions que no són qualsevol, que són la millor pel·lícula, el millor director i el millor actor, que és el Daniel Day-Luis. Se'ls diu també que serà la última col·laboració de Paul Thomas Anderson amb el Daniel Day-Luis, perquè l'actor anuncia que es retira del cinema. És cert, no ho sé, perquè suposo que sabeu que als anys 90, el Luis va dir que plegava, se'n va anar a Itàlia, va dir que volia prendre l'ofici de sabater i se'n va anar saltant de ciutat en ciutat italiana, passant-se una gran vida com a hippie, per entendre't, que ha tornat a una altra vegada al cinema. Diguem d'entrada, però, que això és cert, que el millor del film és, si ens dubta, l'actuació del Daniel Day-Luis, que pot guanyar, jo crec, honestament, un altre Òscar, el millor actor, com el va guanyar amb la darrera pel·lícula que eren els pobles d'enviació del mateix director, que va guanyar l'Òscar com el millor actor. Ella està brillantíssima, està extraordinari. M'han donat entendre, no sé si ho he llegit o si ho he vist en algun lloc, que van treballar conjuntament, quan sabia el guió, es veu que ell va estar molt de temps treballant el actor, diríem, el personatge, el Day-Luis, i que es va incorporar i això es nota. Es nota que destaca. Una cosa que, si ens dubta, allò té mèrit. Haig de dir, però, que a mi se'n fa difícil i complicat recomanar-la o no recomanar-la. Per què? Doncs perquè, si ve la pel·lícula, té una realització esplèndida com una fotografia meravellosa i un format clàssic admirable, si ve té unes interpretacions, com que estic dient superlatives, el problema per mi és que no empatises amb cap dels personatges i et quedes fora i fins i tot s'avorreixes. Penso que la segona part de la pel·lícula és absolutament avorrida. És igual que passi una cosa que passi una altra. Potser, al principi, t'interessa. És a dir, el Daniel Day-Luis és un modista, un modista molt prestigiós, dels anys 50 anglès i que vesteix a l'alta aristocràcia britànica, entregat en cos i ànima a la seva professió, un neuròtic que pot reconèixer pel seu perfectionisme excessiu, com, segurament, això m'ho ha fet suggerir una mica pensant amb la pel·lícula, el mateix director. Segurament, el mateix director és també un perfectionista que cuida cada detall amb una metòdica precisió. Però potser, d'allà que al principi, t'interesses. Perquè el personatge, realment, et sorpren a moltes coses que fa, i allò ho fa molt bé, més a més, i això, aquesta part, hi entres. Però, sobretot per descobrir les manies que té, les observacions del modista, brillantment com d'haig interpretat pel Daniel Day-Luis. Però acaba tot sent tan retorçat, tan malaltís i tan fred, que et desinteresses del que passa, i de la relació, i de la història. I et surts del cinema, a menys jo, de sabut. És veritat, és veritat, que amb algun comentari que he fet amb algun amic, em deia que la problemàtica dels genis sempre és això, un geni ha de ser un malparit, ha de ser un fill de puta per parlar de ser geni. Bueno, jo no ho sé si això és veritat, no ho sé, és a dir... A vegades passa. A vegades passa, bueno, potser sí. A mi no m'interessa aquests genis que són un fill de puta, que t'expliquen com ser un fill de puta arriba a ser un geni. Llavors, com que no m'interessa, em sento distanciat d'aquesta problemàtica. Ara igual algú l'interessa i ho defensa, per tant, bueno, ja ho veurem quan en parlem. Des del meu punt de vista, vol ser tan moderna i tan trencadora amb personatges tan retorçats, que potser té... potser te la pots arribar a creure, però que no t'interessa, almenys és el que repeteixo, a mi, m'ha passat. És una pel·lícula elegant, clàssica, amb detalls de domini tècnic, i que són delicats, i que són extraordinaris, i que són asturadors, és a dir, perquè des del punt de vista tècnic, és estèticament molt maca, molt maca, la fotografia és meravellosa, però poques vegades m'he avorrit tant amb un ambulatori tan bonic, amb un vestuari tan guapo i amb una fotografia tan meravellosa. A més, la música, des del meu punt de vista, és tan estetostrosa, és a dir, hi ha una música que no lliga, que a mi no m'encaixa i que no acabo d'entendre per què és. I la crítica que adora, i també hi ha la crítica que rebotja, la titlen d'una pel·lícula feminista, quan precisament crec que deixa molt malament a les dones, sobretot a la segona part i final de la pel·lícula. En fi, jo penso que ja es veu que no l'acabo de recomanar. Veig que el ballero tampoc, eh? El ballero tampoc la que recomana? No, no. Mira, doncs reconcidim, jo no... Però atenció, tens 6 nominacions. I suposo que no les donen, perquè sí, llavors... Com que la setmana que ve en Joan l'haurà vist i la Carme també, seguirem discutint, seguirem parlant, en què us sembla. Què més? De moment parlem d'una pel·lícula que es diu Bárbara, i que... És això, vull dir, vol retratar la vida de l'artista Bárbara, una cantant i pianista francesa que va ser molt famosa. Molt famosa. Els anys 60 hi ha una... una xantesa que sempre anava vestida de negre, que era així una persona molt privada, molt... En la pel·lícula la presenten també com bastant neuròtica. Hi ha una escena en el Camarino, que, bueno, li canvien les pastilles i ella es posa histèrica, vull dir, suposo que era una persona molt... Explosiva. Molt complicada. Complicada, complicada. De caràcter. Però que el públic l'estimava molt, vull dir, era una dona que... omplia l'Olimpia, omplia el Bobino... Era una personalitat molt... Una personalitat molt acusada. A més, ella componia les seves pròpies cançons. Com aquesta, que està sonant. Com aquesta, que està sonant, que tothom reconeixerà com la Guila Negra, per la versió que em va fer la... Mira el Marbonet. Que precisament és una cançó que la Bárbara... Era una persona que no... era molt reservada, i no s'explicava ella mateixa, però a les memòries va parlar que aquesta Guila Negra... feia referència als abusos... que el seu pare havia fet amb ella. I aleshores vull dir, aquest és un tret... que és essencial en aquest secretisme... i en aquesta manera de viure que tenia la Bárbara. Ell es donava molt de cara al públic, però la seva vida privada era... una cosa bastant desconeguda. Aleshores, el Matí amb el Rick, que és un bon actor, i que també ha fet altres pel·lícules, algunes que tenen molt interès. Aquesta vegada ha volgut sortir-se... dels típics biòpics sobre cantants francesos. És a dir, ha volgut sortir-se del model... de la Vian Ros, per exemple, que retratava l'Edit Piaf, o ha volgut sortir-se del model... d'aquell biòpic sobre el Serge Gansburg, que no me'n recordo com es deia, però era un biòpic que van trobar un actor... que s'assemblava molt en el Gansburg, i van fer tota una pel·lícula. El que intenta en aquesta pel·lícula, el Matí amb el Rick, és molt interessant, perquè intenta sortir-se d'aquest... d'aquest biòpic que té un principi, un nos i un desallàs, per, llavors, fer una cosa... que sigui autònoma. Llavors, en aquest sentit, compta amb un actriu que és fantàstica, que és la Jean Valibard, que també és cantant, i que ella fa versions de la bàrbara, que s'escapen una mica del que és el Canon. Llavors, també fa veure que s'està rodant una pel·lícula... sobre la bàrbara. Ell fa de director de la pel·lícula, que no es diu Matí, sinó que es diu Ips. La Jean Valibard, com actriu, no es diu Jean, sinó que es diu Brigitte. Aleshores, doncs, surt la bàrbara de veritat en material d'Arxiu. El material d'Arxiu està molt ben tractat, això sí. Potser és el moment més bo de la pel·lícula. La contraposició entre material d'Arxiu i la creació que s'està fent en aquell moment, perquè és cine dintre del cine, és molt interessant, però no colla. No ho sap llegar. El resultat és d'un intent fallit, d'un intent no reiixit, però el mateix temps és un intent que s'ha de lluar, perquè aquest tio ha volgut sortir d'una esquema molt convencional. El que passa és que no li ha donat resultat. La maionesa no lliga, però, en fi, s'ha de destacar. Aleshores, vull dir que queda només pels fans de bàrbara i de la cançó francesa en general, que vegin aquest intent de sortir-se dels esquemes convencionals. Mira, jo volia comentar una pel·lícula que em va agradar molt, i anava sense conèixer res. És espanyola, es titula La Infermerat del Domingo. És d'un director malalt que és la quarta pel·lícula en sap de què fa, que es diu Ramon Salazar, i està interpretada per dos actrius, Barbara Lenny i Susi Sánchez. És una pel·lícula molt bona, un drama intimista sense concessions. Hi ha una mare, que és la Susi Sánchez, i una filla, la Barbara Lenny, que són dos papers molt complexes i estan resolts amb una gran qualitat i professionalitat. És una pel·lícula de la que en tinc que parlar d'una forma molt sintètica, perquè no es pot explicar res, ja no val la pena la pel·lícula. És una pel·lícula que recomano molt, i des del primer moment manté una tensió, té un guió boníssim, un guió que està molt destilat, va a les paraules i a les frases precises, compta molt dintre del guió les mirades i els gestos dels dos actrius, i els gestos dels dos actrius. I aquí es posa en qüestió una perforació per la meva forma de veure dels sentiments més colvidors de tota la vida, com pot ser el perdó, l'oblit, el rencor, la venjança, l'estima, l'orgull personal, el poder material, la individualitat, per sobre de tot, i a costa del que sigui. Està molt ben filmada i planificada, té un llenguatge àgil i un guió de ferro que progresa inexorablement fins al final. La recomano moltíssim, la enfermedat del domingo. Molt bé, la veurem. I llavors abans que el pol ens il·lustri sobre el tema i el llogós l'Àntimos, parlem un moment de l'exposició que vam inaugurar i no és que no hi inauguréssim, és que vam anar a la inauguració. Hi ha hagut nosaltres que ha inaugurat-la, però sí, vam estar a la inauguració. L'exposició es diu Pere Portavella. Cinema art i política. Cinema art i política, que són els tres eixos en què Portavella ha destacat. És una exposició que està al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, el poble nou a Barcelona, i que va combinat amb un cicle que es començarà el dia 14 a la filmoteca de Catalunya. Jo, per la meva banda, el que ets de dir és que... Portavella, el que s'ha de veure són les pel·lícules. Aleshores, vull dir... el que es fa a partir de l'obra cinematogràfica de Portavella, pel que a mi fa personalment, pot interessar més o menys. Aquesta exposició pot interessar, però si no s'ha vist l'obra de Portavella, vull dir que et quedes una mica fora, i has de conèixer també la peripècia vital del portavella. A la millor pot ajudar, perquè està ben dissenyada, té una estructura amb cinc sales, i cinc departaments... Aquesta seria la besant política? El record de l'Assemblea de Catalunya. La besant de productor, i l'escàndol que va suposar Berydiana. Això està molt ben documentant. En un fragment de la pel·lícula que està permanentment posada. Jo crec que, per cert, l'exposició va des del 12 de febrer fins al 23 de juny. Hi ha temps per veure-ho, però estic molt d'acord amb el Joan. Portavella és el cine que ha fet. Allà hi ha tota la seva progresió des del començament fins ara. I també el seu cinema explica al director, perquè el seu cinema té la seva besant política, té la seva besant filosòfica, i també com a autor purament cinematogràfic. La qüestió del llenguatge és central, el nuclear en el cine de Portavella, que és un cine que no utilitza arguments. Allà ell mateix va dir que les pel·lícules no tenien final. Això és discutible, perquè jo crec que hi ha algunes pel·lícules que sí que tenen un final molt... Ell diu el que li interessa dir. I llavors l'exposició també ha d'interessar molt en la gent que els agradi l'art, més que re la pintura, perquè... La idea de l'exposició va començar a mostrar la col·lecció particular d'en Pere Portavella de pintura. Aleshores trobem Picasso, Miró, Tàpies, Joan Pons, Bassarelli, hi ha un equip crònic, xillida... Vila de Cans, també. Els cartells que hi havia per les pel·lícules. A mi em fa moltíssima gràcia que un Brac la fos una pel·lícula clandestina i que tingués un cartell del Joan Miró. És una cosa tremenda. Un Brac, una meravella. I esclar, i que cua de cuc, que també era una pel·lícula clandestina, tingués un quartell del Joan Pons. És una meravella. Però ell tenia aquests amics artistes. Ell també estava ficat en el primer... Malgrossa. ...abans del grup del Passo. I després del grup del set. Ell vivia a Madrid, estava amb el Millares, que em deixava el Millares i el Sauras. El Millares que hi ha a l'exposició va dir ell a la inauguració que era la primera arpillera que havia fet el Millares, que és conegut per les seves arpilleres. Aleshores va dir tota aquesta vinculació que tenia... Hi ha una fotografia que hi ha el xillida, el Sauras, el Portavella i el Brossa, n'han a visitar en el Picasso. L'any 59, és clar. Una fotografia del Leopoldo Pomés. I veig que fa encicle a la filmoteca i al Texas. Sí, al Texas fan el Sopar, que és una pel·lícula que es va rodar amb antics presos polítics del franquisme. El 73. El 2 de març del 74, el dia que van executar en el Salvador Puigentí. I és un sopar que fan aquests quatre antics presos polítics. Hi ha el Narciso Julián, que és el que va estar a més temps a les presons franquistes. I hi ha el Jordi Conill, també, que el van condemnar a mort i una amnistia del papa el va salvar de la condemna a mort. I després hi ha una noia i un altre militant, també. I que es veu que ara, aquest any, bueno, el 2017, ell n'ha fet, perquè era una pel·lícula que durava 50 minuts, ell n'ha fet una nova versió, que hi ha una entrevista en l'Oriol Arau, que era l'advocat del Puigentí. I aleshores, vull dir, ell la posa en context actual. Però llavors, vull dir, qui vulgui conèixer Portavella, s'ha de veure les pel·lícules de la filmoteca, s'ha d'entendre el seu món, perquè la posició és un bon complement. Molt, estem a les teves hores. Començo una mica diferent. Segur quin dia és demà? Segur tots quin dia és demà? 14 de febrer. És el dia que el Madrid té. Ah, Madrid. Madrid per ell Sant Germen, no? Sant Valentín, nen. Sé que aquí el celebrau tots. Aviam, el cine sempre s'ha apuntat. El carro del romanticisme també. No direm que hi ha pel·lícules com Casablanca. I del sentimentalisme. Ara és l'època que comencen a passar avui, el fenomen. Veies un cartell, no sé si us heu fixat, de totes les pel·lícules com Casablanca. O sigui, coses més antigues, potser, com Prit i Bom, Amulant Rujos i coses més clàssiques, com Quiki, tenim fers d'ells, el tele, cada cop és més així. Però després hi ha una altra bassana europea, que ens planteja un amor així. Estic contenta perquè tenim una nova pareja. Se conocieron hace dos días, pero están muy enamorados y se compenetran muy bien. Ambos tienen el mismo problema con la nariz. Les sangres de repente. Y a la mañana se instalaron en una habitación doble con un armario y un baño más grande. Se alojarán allí durante dos semanas, luego se les trasladará y a ya de dos semanas más. Les deseamos que tengan mucha suerte y que vuelvan a la ciudad como pareja. Que estoy muy contenta. Yo también. Enhorabuena. Su relación estará vigilada con atención por nuestros empleados y por mí personalmente. Si hay problemas, tensión o discusiones que no puedan resolver por ustedes mismos, se les asignará un niño. Suele ayudar mucho. Què us sembla? Aquesta definició de la parella, de l'amor, i de tot això també a vegades de... Esplèndida, és una descripció esplèndida. És corrosiu. Abans parlaves tu, Joan, del polto masanderson com l'enfant terrible, potser de Hollywood. Jo, aquest és el llorgos l'àntimos, és l'enfant terrible del mundial, ara mateix. Aquest home... Només porta 6 pel·lícules, que ara mirarem una mica per sobre, però així com a... Potser més famosetes, no? Però és una persona que... Ostres, ha marcat, i jo crec que ha marcat com... com ara veurem algunes referències que té o no té, però que se li veuen bastant a les pel·lícules i ara veurem. A més, un director grec, jo poso de fons música seva, que sempre és com molt... Inquietant. Inquietant, sí. És un director de cinema grec que sí que sobretot s'ha dedicat més al teatre, de direcció de teatre. I jo crec que es nota bastant, a les pel·lícules. Molt, moltíssim. I a sobre es nota que té una cultura... Sí, sí, sí. Teatral, molt gran. Tu escoltes entrevistes, si l'altre cop ja vaig portar el Jodor Obski que jo pensava, hòstia, les entrevistes aquest home, doncs les del llorgos és un personatge que et podies asseure d'escoltar-lo quan comença a parlar de referència, quan comença a parlar de cinema i de teatre. És increïble, aquest tio. Doncs és un director que el 2001, diguéssim, s'associa que ell va començar a fer els seus germatratges i va començar amb una comèdia que era bastant lleugereta, el badi, aquest estil de comèdia que és de col·legueu, que potser sí que el va... No dic corona, però sí que el va portar més comercial, cinema estrenat, que ja és molt dit, que es trenis en cinemes, a Grècia, i allà, sí que no va sortir de Grècia, la pel·lícula, però com a mínim era una pel·lícula que ho dirigia amb un amic seu, però que a partir d'aquí li donava un cert nom, que a vegades, potser quan fas pel·lícules més comercials, després recaptes una mica de diners i sobretot de fama, i comences a fer les teves, els teus pinitos. El cap de 4 anys fa una pel·lícula que es diu Quineta, que va arribar massa. Teniu un estil que ja estava bastant forçat. No sé si l'heu vist, algun? No. És una pel·lícula que té un estil que ja comença a veure-se, entrar a veure-se l'estil que tindrà després, però és bastant matxacona en el sentit. Jo he hagut moltes crítiques que deien en el seu moment, quan es va estrenar, el 2005, que deia que la càmera és molt massa, massa càmera amb mà. Els personatges comencen a ser ja bastant... Ostres, com... Potser és massa extrem, massa ambivuitat, massa pal. És una pel·lícula que va començar a posar les bases, fonaments de qui era, de qui seria George. I el 2009, si que arriba a la pel·lícula, potser que hi ha... que és probablement la més coneguda d'ell, tot i que ara ha estrenat bastant, que és Canino, que aquí potser sí que ja l'heu vist. No? Sí. Que penseu de Canino. És una màxa... Jo no la recordo, la vaig veure per televisió i em va semblar un director, una mica snop. Ho és? Mira, ho volia relacionar també al dia, els hem d'entir per inclús amor propi. Un amor propi d'empreinte d'autor, que és una persona que després analitzarà una mica per sobre, però que és una persona que realment ja no és que volqui un estil, sinó que t'intenta... O sigui, ha estat en lluny de tu, com a espectador, que t'intenta agafar com sigui. Però jo no crec que tampoc sigui un cinema que vulgui agradar, no sé si és la paraula que agrada, però és un cinema que vol... No és l'objectiu, ni molt menys ser complent amb el públic. No, per res. Clar, aquí també, quan analitzàvem Jodorowski, també havien pel·lícules d'ell, que es notava que buscava el rebutx total. I aquí, i és una de aquestes, potser, referències que m'hi venia, després em venia també aquest cinema de Lars von Trier, que també és molt... Són una merda, no? Quan es parla del moviment de càmera, jo pensava que era el dogma. I cruel. Sí, cruel, cruel. Molt cruel. Que també pot tenir panxepagàs per noi, que és el director irreversible, i de love, i... I inclús aquest punjant, que és com... Aquest cinema, aquí ja, potser... Te es varia una mica. No, estan la línia. També estan la línia de l'Austríac. De l'Òlrich Sey, de l'Òlrich Sey. Sí, exacte, exacte, un altre. Sí. I després, per exemple, en termes de composició, a mi, quan, per exemple, hi vaig veure Alps, que encara no l'havia vist, i que és la pel·lícula següent que va fer de Caní, no? Bueno, una cosa, el text que és posat, els diàlegs... És de l'Angosta, aquí. És de l'Angosta, eh? S'ha dit... És molt interessant, perquè l'he vist aquesta setmana, i m'ha agradat força, eh? Ara, a veure, com tot el que he vist d'aquest home, per mi, aquest tio és com... com una piranya amb un bidet, eh? Sí, sí. És altament perillós, eh? És molt perillós, però és que, a més, és molt interessant que es fes veure amb els temes que tracta així, en general, que sembla que es repeteixen, perquè no havia vist Alps, per exemple, i és la que està entremitzada justament Caní, no, i l'Angosta, i... Hòstia, és que és tan inquiet, en el seu cinema, és que... i explora d'una forma la condició humana, que és com si, al final, com si fossin unes peces de teatre, tot, al final, és que es ve del teatre totalment, perquè totes les seves actuacions... Sí, i la interpretació dels actors, també, és bastant teatral, eh? Sí, sí, però mira, venint de Caní i Alps, per exemple, Caní no va passar bastant bé per Can, per Sitges, per Montreal, i inclús va estar nominada a l'Òscar de parlar en anglès, que estem parlant ja de pel·lícules amb un cert renom... Amb un reconeixement, sí. Hi ha una emprenta seva d'autor, que estem parlant d'una persona que havia fet dos pel·lícules, d'unidor. I Alps, per exemple, va banyar a Guió, a Venècia, que no l'havia vist, tampoc ho sabia, però... I al 2015, potser, ja arriba la seva pel·lícula més, no diré, comercial, però sí que, bueno, com que ja entren... a... entre la... els noms, el Colin Farrell, per exemple, Raquel Wales... I hi ha molts actors bons, i molts actors coneguts. Llavors, aquí ja potser és la seva introducció, no en un terreny, perquè no ho és per res, un terreny comercial, però sí en uns personatges, que uns actors que els hem vist en uns papers normalment bastant Hollywoodiensis, i després veure'l d'aquí, per exemple, el Colin Farrell, amb el paper que fa l'angosta, que si el teniu amb més, és... és que són uns personatges que hi ha de per si són... Bueno, és que és això, són personatges pal, són personatges ambigus, són personatges com si estiguessin buits per dins, són personatges... que, clar, és... que s'han bat an de la realitat, que inclús és això, a vegades, que passa de les distopies, que s'han bat an de la realitat, que quan penses, no? Que s'acosta el surrealisme, una mica, no? Sí, aquí hi ha una entrevista que ell deia que li agradava bastant boniu, això ja es nota bastant, i sobretot també el tractament d'aquesta mena de burges, i aquell també tracta molts cops. I l'última pel·lícula que treu-la, després de l'angosta, que és l'any passat, que és sacrifici d'un ciermo sagrado, es nota molt aquest toc d'aquests... aquests nuevos ricos, pràcticament, com... quines relacions tenen entre ells, i... i el tema familiar, el tema... I sé que aquí l'heu vist tots, sacrifici, jo quan la vaig veure, vaig pensar... té molta lectura, potser no, perquè després no vaig veure les crítiques que el digués, però hi ha molta lectura bíblica aquí, o no? Tema de les plagues, el tema d'incluscar, el petó, els peus, del nen... Potser ve més de la tragèdia grega, que no de la bíblica. Algú tenia de tenir? Sí, és evident. Jo la... el sacrifici la veig com una tragèdia, grega, perquè realment ve d'una tragèdia que se sacrificava un cèrbol per... no sé què, per salvar amb una nena, o amb una filla dels déus, una cosa d'aquestes. Quina és la tragèdia grega que... És Iphigènia. Iphigènia a Taurida. Sí. Que ell es basa per fer aquesta obra. Ostres, però jo, quan l'estava veient, no parava de veure relacions molt altres coses, és que... tinguis relació, tragèdies amb bíblies, o així, no? Sí, bueno. Sí, sí, sí, al final tots... No, a veure la Bíblia, hi ha el tema de Abrams. Sí, sí. També és un sacrifici, sí. També és molt... sí, esclar. Hi ha coses molt escandaloses a la Bíblia. Bueno, estem parlant de personatges inquietants i de tot, però, clar, no deixa de passar una altra cop. L'Angosta, nominada, Guió Als Óscars, Premi Els Jordats de Cans, o sigui, estem parlant de... o sigui, passant pels globus d'or, o sigui, estem parlant de cinema, que... Patja Palàs, bon trier, no costuma anar tant, per exemple, als Óscars, com ho pots fer aquest, i... Perquè es vol desprestigat mateix. L'Ars Buen Trier no li interessa en els Óscars, jo penso. No. I a veure, per un director grec, en els Óscars, ha de ser... No, això sí. Sí. Llavors, com que hi ha el tema de referències, jo crec que som bastant clars, inclús ell mateix a una entrevista en referència de sacrifici, o parlava de Cúbric i li deia, no, estarà al cartell, o sigui, el recordeu al cartell, que és aquella mena de llit que està molt enfilat en la paret, i deia, hosti, això sembla el Montículo, de 2001. I diu... bueno, no és la referència exacta, però... Els decorats... Els decorats, per exemple. Els decorats són molt cobrirquians. Molt cobrirquians. I a mi em fa gràcia pensar que, ahir, quan estava en Alps, o vaig tornar a recordar que ja ho pensava de l'Angost, és això que penso. Sembla que és Anderson, provació, macarrilla, perquè és tot molt quadrat, molt quadriculat, inclús la posada en escena als personatges, és tot com molt mil·limètric, bueno, a part que estan amb un pal al cul, vull dir, que tots estan posadets. Però... Però té aquesta mena de trencament de composició. No tens una nova composició, però que és malaltissa. Si tu veus el pla, i et dius, és un quadre, és un quadre... que et corrou, el corrou, eh, no? I m'agrada molt una frase que ell mateix va dir a una entrevista, que crec que ja és molt conscient ell mateix de com és el seu cinema, que l'Adrián Anglès l'atrodeixo, que és, I don't know how to make a straight forward film. És que no en tinc ni idea de com fer una pel·lícula o linear, o sense ambiuitats, o sigui, una pel·lícula convencional. I el tio diu, és clar, és que les pel·lícules, clar, partint d'aquestes que no n'hi ha més. No busquen ser-ho, això és evident. I la sacrifició crec que es nota moltíssim, a l'Angosta sí que arriba a ser bastant més lineal, però sacrificio, com que hi ha tantes ganes de tornar, i a més amb aquest personatge tan sinistre, que és el nen, inclús comença que no saps ben bé què està passant amb la figura del nen, i això a Alps ho he vist, per exemple. Sí que és veritat que canino, és una mica més lineal, però l'Angosta és la més lineal, per això deia que és una mica gairebé la més comercial que té, perquè és la més propera, però és potser la que la història és més clara. Perquè a Alps, hostia, a mi m'ha costat entendre, jo crec que de l'1 hauria mitja cadura, crec que fins al minut 40 no entés ben bé qui era aquella gent. I tracta temes, bueno, normalment hi ha tres temes, que és el que hem analitzat una mica, que era el tema de l'amor, el tema de la família, el tema de l'educació. I crec que més o menys amb les pel·lícules, que no temes alces de pel·lícules, per dir es pilbert, no, no, no, vaig a fer amor, ja m'he escoltat l'Angosta, però vaig a fer sacrificio també, el tipus de parella que representen ells dos. Aquestes relacions personals, que són inexistents, és com una mena de convenció social que has d'estar amb algú, que és el que passa a l'Angosta. I després vaig a fer el tema de la família, també a sacrificio, a Canino, que per cert Canino va morir l'any passat, però no ho sé, jo també vaig a buscar això, vaig veure que era una de les actrius. Però Canino, el que tenia, que jo sí que l'he vist a Canino, és que l'he vist de fer un parell de setmanes, la fotografia és meravellosa, és una fotografia molt... i tot el principi és molt sensual, molt eròtic. El cierro és molt bona, tècnicament també. Jo crec que totes, totes... A mi m'agrada més la fotografia de Canino. Canino és una fotografia d'aquelles nenes, quines les noies que mor. Ostres, ara t'ho hauria de buscar, però crec que és la gran. Bueno, ara mateix potser... No sé si gran, però ara mateix crec que, quan va morir l'any passat, tenia 30 o 30 pocs. I llavors... Però sí que és veritat que a Canino, visualment, m'ha recordat bastant a Alps. I l'Angosta més a sacrificio. Sí, hi ha una correspondència de l'Angosta cap a sacrificio, hi ha una correspondència. A veure, així com si hem de nombrar... Si analitzem un amic aquest tio, és que són el que deien de personatges pal. Sé que aquí el francès l'havia vist, no sé si l'havien vist vosaltres, el Lluke Skywalker, una pel·lícula catalana, que es va estar a algun cine, però ho veig bastant a aquests personatges que no pretenen... que borren l'empatia. Com pots empatitzar amb uns personatges que no senten? Perquè per exemple, perquè jo crec que sempre estan a les seves pel·lícules, és la violència. La violència, que em recordava bastant a un tractament bastant indirecte que fa el Tomas Vinterrem, que és el director de la trilogia aquesta de Drive. És veritat, Drive solo dius perdona, i la última que era Neon Demon, no? I us he portat un fragment de violència, però verbal. I és de l'Angosta també. Ve d'un moment com sabeu l'Angosta és una mena de distopia de societat, perquè no és ni tecnològic ni res. I és una societat que entén que només pots viure, és que només pots sobreviure a partir d'una parella. És a dir, si no tens parella, es converteixen en un animal. Exacte, i tu tens uns certs moments, una temporada per trobar parella, i si no trobes parella... El tema de l'Angosta, és perquè en ell li diuen i tu... I quin animal? Si no prosperes, què vols ser l'Angosta? Diu per què? Perquè poden viure fins a 100 anys i són ses problemes. I clar, és una mena d'hotel que està ple de solters, seria com el Tinder, d'aquell llavors és un hotel que està ple de solters, en els quals tu, per anar-sos a trobar la parella, i no cal que hi hagi un amor, no hi ha aquest sentiment, perquè de fet abans hem escoltat una de les parelles que la formen, perquè està molt contento, és com un punt molt naïf i molt ambigut, llavors, clar, l'amor, al final ell sempre diu que tots són convencions socials, i el que intenta les seves pel·lícules és agafar aquestes convencions i exagerar-les d'una forma brutal. I en el moment que us poso ara... Per criticar-les? Sí. Ell entra a l'hotel, al principi de pel·lícula, amb un gos, que tu vas sabent que després és el seu germà, una de les possibles parelles amb les que intenta estar ell i tu el següent. Perdoneu aquest. Buenos días. Això el desperta? He matado a tu hermano. He dejado que muriera lentamente. Puede que aún siga vivo en este instante. Le he estado dando patadas un rato. No pasa nada. Ha estado emitiendo una especie de ladrido. Algo así. Que mala llet. Deve haver sido por el dolor. ¿No has escuchado nada? No. Sí que duermes bien. ¿Quieres un café? No encantaría. Bueno, i es pot passar a parlar de café i croissants? Tranquilament. Exacte. Això també és algo molt propi, que els diàlegs són com molt... són tan envius que són surrealistes. Sí, són diàlegs. Hi ha un moment que una li diu que no creiem que lleguem a nosaltres, però si vols, suba un dia i t'he hagut una mamada. És veritat. I prenem una coca-cola. O, per exemple, a Sacrificio, que potser és la més recent que teniu, hi ha aquell moment que el nen li pregunta a la nena. Ja t'ha vingut la regla. Com que és bo. Sí, no sé què. Són unes que totalment les convencions que jo avui veient alps. Jo l'ocinava de dir és que, clar, són pel·lícules que hi ha l'ocino de com poden haver arribat a un cert públic, com, per exemple, en festivals. Però que és... és d'una... és gairebé més quina, no? Hi ha uns diàlegs i és increïble de veure com hi ha directors que provocen a partir de les imatges i ell, per exemple, provoca molt a partir dels diàlegs. Sí que és veritat que a vegades hi ha molta violència cap als animals o cap als nens, a sacrifició. El tracte que li donen als nens... Hòstia. O a Canino, perquè Canino també, clar, el punt de vista de... No hi ha de maleducar els nens literalment, no? Els eduquem que les paraules no són el que són i els objectes no són els que són, sinó que apareix, no podreu sortir fins que... No, per això es diu Canino, fins que els ullals, no? I, clar, són comunament allissons de vida familiars que, clar, semblen distòpiques, perquè dius que això no vol passar mai en societat. Però que s'està passant. O sí, s'està passant. La gràcia és aquesta, que els diàlegs de tants surrealistes que són acaben per ser hiperrealistes. Sí, bueno... El que no es diu es diuen els diàlegs, és a dir, la gent a la vida quotidiana parla amb les aparences i viu amb les aparences i es borra totes les aparences i fa sortir el que realment estan pensant. Sí, sí, totalment. I, a més, m'agrada que hi hagi un punt que és el que els seus personatges sempre hi ha un punt a la pel·li, que es desborden, que és el moment de la música. O sigui, ells, d'acord, Canino, per exemple, hi ha el moment que representen alguna cosa, que és, no sé, Marc Roqueron, una peça musicala del seu pare o així, a sacrifició també allà, evidentment, no? A l'angosta, ja que... I quan es posen a ballar a l'angosta. Per això, és que clar, són moments... És una mena de desinhibició i al final d'alps que ella agafa... Són moments molt ridículs, eh? Clar, perquè ells... Ells lluen allò que fan amb la música, però ell és un desastre absolut. És un desastre absolut. Però esclar, quan tu escoltes la ràdio i veus la música que passa a la ràdio, dius, bueno, això és més o menys, eh? Sense producció, perquè no hi ha producció al darrere, però la mateixa bestiesa. Doncs hem començat parlant de mor, suposo que no sé si és millor ja esperar el Sant Jordi o esperar demà. I els animals, per què hi ha això de canino, l'angosta, ciervo... Com és que ell... És curiós. La següent que farà abans que s'acabi el temps, us l'explico així ràpid, que és The Favourite. O sigui, ja els animals s'han acabat. Tornes, repeteix, Rachel Weiss, l'angosta, que ja la coneixem tots. Amem Stone, i parlarà sobre el regnat... I no hi ha alcohol infarrel? De moment no. Però és que, com que encara no està confirmat, i parlarà sobre el regnat d'Anestuarto. Déu-n'hi-do. Pots ser interessant. Amb tot això hem arribat a l'hora, i la setmana que ve, ja sabeu que ens ve el famós poeta Josep Maria Fulquet, que ha guanyat més premis que mai, i que ens volia parlar... Ha guanyat el Carlos Riba, a la nit de Santa Llúcia. Exactament. Que ja havia guanyat el Miquel de Palol, i ara és el Carlos Riba. I hem de tallar perquè és l'hora, i ell volia comentar el club dels poetes morts, la pel·lícula que va de poetes. Fins la setmana que ve. Molt bé, adéu. Fins la setmana.